Fina Cardona o l’amarga consciència del misteri

*Article de Francesc Viadel, 12 de desembre de 2019.

L’escriptora, Fina Cardona.

D’entre les veus poètiques més importants de la irrepetible generació dels 70 cal destacar la de Fina Cardona Bosch. Cardona irrompia en aquell febril context creatiu l’any 1978 amb la publicació de Plouen pigues. El poemari, editat per 3i4, va ser prologat per Vicent Andrés Estellés, un poeta tan venerat com alhora qüestionat per aquella radiant generació on al País Valencià destacaven Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Josep Piera o Marc Granell només per citar-ne alguns. “L’arribada a València dels promotors Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, fou per a tots nosaltres, a banda d’un enfortiment de la nostra unitat lingüística, un estímul per al nostre treball. (…) Tots hi estàvem implicats d’alguna manera, lluitant per la cultura, per la llengua, per la llibertat en un territori dinàmic on ens movíem entre pintors, músics, dissenyadors, dibuixants de còmic, escriptors, arquitectes…”, explica Cardona en una entrevista amb el periodista Carles Gàmez.

Dels poemes aplegats en Plouen pigues el de Burjassot va escriure, “(..) és un aire, o és un bri, de cançó, que, n’estic segur, hauria fet molt feliç, lluny de la seua Mallorca, durant la guerra civil, Roselló-Pòrcel, cremant amb un espetec de sarments a la nit blava i terrible. (…)”.

Així mateix, Estellés assenyalava amb un to merescudament elogiós que en Plouen pigues, “(…) La soledat, el tacte de colzes, la furtiva companyia, la més alta il·lusió, la mort planen per damunt de tots els poemes, i donen un to esqueixat, crispat, amb permanent voluntat de càntic, rupestre”. Aquells versos tenien -tenen- segons l’insigne prologuista “un desolat aspecte de cançó” o bé constituïen “el manual, l’itinerari, terrible d’una vida al través de la nit” o, encara, “la consciència, amarga i bella, del misteri”.

L’any 1981, la mítica editorial Llibres del Mall publicava el seu segon poemari, Pessigolles de Palmera amb un pròleg en aquesta ocasió de María del Mar Bonet.  

El periodista Rafa Cervera en un perfil de l’autora publicat ara fa tres anys, la situa, allà per la segona meitat dels vuitanta, en el centre d’una batalla somorta entre la cultura un punt elitista que havia articulat el valencianisme progressista i les icones principals d’una modernitat que vivia al marge de d’aquesta cultura netament arrelada al país. Tot això, en el context d’una ciutat provinciana i sempre hostatge dels guardes del pensament reaccionari que a les nits no podien evitar que els locals s’ompliren de gent per a escoltar Polvos de Talco Baxter, Seguridad Social, Terminal Sur o els Bongos Atómicos. Per a Cervera, Cardona era -és- Joan Fuster, Joan Brossa o Pere Calders però també Marvin Gaye, Alex Chilton o The Supremes.

Dedicada durant tota la seua vida a l’ensenyament, Cardona també ha treballat per a TVE o per a l’extinta Canal 9 i ha estat col·laboradora de diversos mitjans de comunicació. Actualment escriu una columna setmanal en el diari digital Valencia Plaza en què radiografia l’ànima de la ciutat de València.

De Plouen pigues,

Enmig de la meva obligada

cambra… em trobo l’altra.

I estiro les mans i el coll: em trenco.

Em crema la gola de cridar: i callo…

Vull agafar-me i petonejar l’aire que estimo.

Tinc la muralla del verd que em separa.

Em pinto el somni muntada a cavall dels estels.

És l’hora… no ets.  I et trobo.