*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de febrer de 2024 a La Veu del País Valencià.
Robe uns versos per a guardar en el meu secreter invisible del llibre Cims i abismes de l’amic Vicent Penya: //sota una pedra tosca, l’alacrà//s’esmolarà el fibló de la metzina… I aleshores pense en la dosi de verí quotidià amb què ens alimenten i en tants alacrans com s’oculten darrere d’un somriure bonic, d’un càrrec ampul·lós, d’un uniforme, d’un alçacolls… El món va ple de malparits que fan i desfan, que ordenen les nostres vides, que les sotmeten a força de dictats arbitraris sempre en funció dels seus somnis malaltissos. Desgraciadament, ben sovint ens deixem matar per ells com si fórem ovelles, bé siga per puta covardia, bé per impossibilitat de defensar-se… De vegades, poques, ens hi tornem sabent que els que ens espera és la forca, l’esquarterament públic.
Val a dir que ningú no està fora de perill però uns, certament, ho estan més que els altres. Descoratjador. Trist. Ridícul. Aquest és el món en què vivim amb un rictus de pallasso de tercera divisió. La dignitat només queda per a la conversa privada entre iguals, per al desfogament etílic, per l’arravatament inesperat d’ira. Tothom sap que ens espien, ens assenyalen, ens odien en el país més podrit del planeta. Inútil rebel·lar-se sense ser-ne conscients del càstig.
El dia s’ha alçat fred i lleganyós a Barcelona. Poques ganes de batalla. Em quede de moment amb els versos de Penya que he llegit un moment abans d’eixir de casa. En realitat, el que avui m’agradaria fer és tornar enrere, vull dir, trenta anys abans. Quantes coses que canviaria! Bé, tampoc no cal que siga tant de temps abans. Trenta anys són massa. Ara mateix, em conformaria en tornar enrere només uns pocs dies, a València. Tornar a assaborir al redós de la nit, la felicitat. Una felicitat químicament pura, sense estridències. Un regal enmig d’uns dies grisos, convulsos, estranys.
Fet i fet, avui tinc ganes de fugir de tot, de mi mateix. Si pogués, me’n tornaria cap a casa i em posaria al llit i tot seguit apagaria tots els llums. Quina casa, però? De qualsevol manera, impossible escapar. La meua obligació és fer classe i aquest matí he pensat que durant la sessió explicaré que el món ha començat a acabar-se, que d’això a penes fa una estona i que allà, en aquella aula, hi som només per a aprendre a contar-ho a un públic inexistent.
La guerra a Ucraïna continua igual. És tant el temps que dura la carnisseria que a ningú sembla ja importar-li. Ara mateix, la sang que hi compta és la dels palestins i encara no perquè els líders d’allò que en diuen civilització occidental a penes s’ha immutat. Tard o d’hora patirem les tornes a París, a Viena, a Londres… La sang d’aquells cadàvers ens ha d’acabar per ofegar. Les coses van de mal en borràs: s’enfilen els preus dels productes bàsics, dels lloguers mentre els bancs i les empreses acumulen muntanyes de diner. La terra cada dia és més eixorca, una bomba de pols a punt de rebentar com un globus ple d’aigua.
Faig el camí de casa a la faena per carrerons infectes en què es barregen turistes i persones sense llar en una mena de carnestoltes sinistre, silenciós.
Fa uns dies, al poble, la mare, en un moment de lucidesa anunciava la fi del món mentre mirava a la televisió en un canal regional la retransmissió d’una missa a la catedral de València. La pobra mare no sap res del malparit del canonge pederasta assassinat però sí que sospita que a l’església fa pudor de putrefacció i que al papa Francesc no li ho estan posant fàcil i acabaran matant-lo… d’un disgust… Hi ha prova més contundent que el món s’acaba? Bé, això del papa i, també, els preus del supermercat, és clar. La vida, em deia, ja no és com abans.
Després, mentre em feia la relació dels qui han faltat aquest passat mes de gener llegia el volum d’entrevistes a Joan Fuster, De viva veu. M’enganxe a la que li va fer l’estimat amic Vicent Sanchis al 92 publicada per 7 dies, el suplement del diumenge del desaparegut diari L’Observador. El duel entre el periodista i el de Sueca acaba amb uns intel·ligentíssims comentaris sobre el futur. «Acabarem imbècils?», pregunta burleta Sanchis. Fuster, cansat, li respon: «Acabarem absolutament imbècils tots, per principi. I després acabarem tots parlant anglès. Que facen el que vulguen, que això s’acaba. Un anglès mal parlat, m’és igual, però prou clar per entendre’s pel món i per circular pels carrers de Barcelona. Després, vindrà un dia que tot farà plaf! Tiraran la bomba atòmica, que per això està, se n’anirà a la merda l’imperi americà. I tornarem a començar a partir de no sé què… En fi, ja hem xerrat prou. Són les nou. L’hora de tornar-vos a casa».
Quina mandra tot plegat. Quines ganes de fugir, de tornar enrere. Això, ni que siga uns pocs dies enrere. Tornar a aquella felicitat esquivant els perills dels cims i dels abismes.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 