El mur

*Relat de Francesc Viadel, desembre de 2019.

Només fa un mes que vaig arribar, circumstància que em converteix en un dels primers habitants d’aquesta immensa gàbia clavada com un ferro roent en el cor de la ciutat. Compartesc un diminut apartament del carrer Sienna, sense a penes mobles i amb les parets rosegades per la humitat, amb els Golinsky i amb la jove Adina Kramer, a la que caritativament els vells li fan de pares. No és el pitjor dels carrers. Fet i fet, en aquest quasi tots els seus habitants són gent distingida: professors, comerciants, advocats… com els Golinsky.  

De fet, abans de tot açò, Hadar tenia una reputada consulta a quatre carrers d’ací on visitava alguns dels malalts amb la ronyonada més ben coberta de tota Varsòvia. La senyora Ida ensenyava a tocar el piano a les xiquetes de casa bona. Assajaven peces delicades que s’escolaven des de l’apartament per tota la finca i que feien molt feliç aquell veïnat benestant i despreocupat de tot, sobretot quan era ella qui les executava.

D’Adina no et puc explicar res perquè res no en sabem ni jo ni els vells. Els Golinsky la van recollir al carrer poc abans de ser confinats. Diuen que es van sentir commoguts per aquella mirada insondable, misteriosa i dolça i que no s’ho van pensar dues vegades. No abandonarien aquella criatura a la seua sort en uns temps tan difícils com aquells. El cas és que Ida no obri la boca durant tot el dia i, a les nits, arraulida al seu racó de la cambra que compartim tots quatre, sovint se la sent somicar. Són uns somics dèbils com miols de gatet abandonat que em desvetllen i em fan venir por.

Et podria contar coses terribles d’aquest indret que segur que et posarien molt trista i jo per res del món voldria entristir-te, fer que la teua ànima adquirís el to gris d’aquest cel fendit pels més negres presagis, per un vent glaciar que sempre put com a menjar podrit. Tot plegat, ací ningú que tinga una mínima esperança en el futur es deixa vèncer per la tristor que ho amara tot, ni encara menys impressionar pel terrible paisatge humà que ens envolta, per les històries que circulen des de Smocza fins ací a Sienna. El millor que he fet és deixar-me dur per aquest optimisme estrany, per aquesta mena d’alegria del boig capaç d’ignorar la més crua de les realitats. Tothom qui pot mira de divertir-se. Te’n faries creus de la gran quantitat de cafès i teatres que hi ha per tot arreu, de la quantitat de joves, també de no tan joves i fins i tot de vells, que s’enamoren cada dia, que es grapegen ansiosos per les cantonades a l’horabaixa quan les ombres oculten tot el que hi ha de lleig en aquest univers sinistre d’intramurs. Els dramaturgs més insignes escriuen obretes verdes inspirades en aquesta promiscuïtat, en aquesta falta d’espai en què ens veiem obligats a viure. Obretes que passen al Cinema Fémina de Leszna amb gran èxit de públic. Els millors autors de Polònia ací componen cançons alegres, bellíssimes que després s’escolten als cafès, cantussegen les amants a cau d’orella, es saben de memòria les jovenetes que pateixen que la vida se’ls en vaja de les mans sense haver passat com una dona tota una nit sense dormir.  

M’agradaria, per cert, anar un dia al Cafè Sztuka només per veure -més que per escoltar-la, que també- la Wiera Gran ja que un dia, abans de la guerra, vaig veure la seua fotografia en un cartell a l’entrada d’un teatre i crec que se t’assembla molt. Bé, ja saps que sempre que veig una qualsevulla artista de renom bella pense que se t’assembla molt. És una mania que tinc i una manera també de compensar el fet que a hores d’ara no serve cap retrat teu. Ni aquell amb el teu rostre juvenil mig ocult pels teus negres cabells, ni aquell altre al Jardí Saxó posant davant d’uns rosers.

En realitat tampoc no em fa falta tenir cap fotografia teua. Ni totes les guerres del món, ni aquest mur infame que han aixecat els botxins entre tu i jo, t’allunyaran de mi si tu no vols. Malgrat tots els impediments, jo tinc moltes maneres de mantenir-te a la meua vora.

Cada matí, en despertar-me, guaite per la finestra i imagine que tu fas el mateix en l’edifici de l’altra banda del mur. T’esguarde. M’esguardes. Et mussite alguns mots secrets i en cada mot que t’arriba tu t’apropes una mica més i una mica més i una mica més i una mica més… fins que superes l’espai que ens separa i, sobtadament, estàs al meu costat i llavors ens abraonem, ens mosseguem, caiguem pel terra, ens fonem, riem, cantem, gemeguem, plorem, callem, tornem a besar-nos febrilment, tanquem els ulls, ens repassem mútuament amb els tous dels dits la comissura dels llavis, ballem, dormim, despertem, ens acomiadem, atònits tornem a la foscor d’aquests dies estranys… De vegades, després del nostre encontre matinal pense en aquell Cafè de Berlín on secretament vaig plorar-te només perquè em vaig deixar dur per la por a perdre’t per sempre més qui sap si al girar una cantonada d’aquella immensa ciutat que tant ens va agradar. No deus recordar-te’n. O pense aquella vesprada d’abril en aquell cinema. Pense en el teu cos ocult en la penombra dèbilment il·luminat per la llum de la pantalla. Pense en el teu panteix calent. Pense en les teues mans. Pense en el teu perfum arrapat al teu coll, al teu clatell. Pense aquell cinema, aquella vesprada de desfici i després, encara, pense en la teua habitació de fadrina en aquella pensió vora de l’estació. No deus recordar-te’n. O, encara, et pense nua asseguda a un cantonet del llit, rient amb un punt d’entremaliada obscenitat, les galtes roges com una tomaca madura, i els teus pits tremolant. Ja sé, ja sé… Amb tantes coses com han passat de tot això tan insignificant, no deus recorda-te’n gens ni miqueta, és clar.

He guixat per tot el mur, també, els versos d’un himne a la meua voluntat de prevaldre només perquè la mort em separaria definitivament de tu. He escrit amb una cal·ligrafia aplicada, quasi infantil en aquell mur odiat… vine, afanya’t, travessa el pont ofegat en la boira, lentament, amb els peus nus, amb el tors nu, i no tingues por de la remor somorta de les aigües que penetra la nit, ni del crit del gel… He escrit incansablement, sense atur, perquè tothom ho pogués llegir… vagareja en el cel com una espurna el record del teu cos… Cada lletra que guixe erosiona invisiblement una rajola d’aquell mur darrere del qual morim, ens devorem, ens desesperem, fins que un dia, de colp i volta, sé que tot el mur despareixerà darrere d’un eixam de paraules i, aleshores, vencerà la vida esponerosa amb totes les seues petites misèries també… T’he escrit per tot el mur una i una altra vegada. No me’n desdic de res. Ara ja ho saps.

Demà al dematí, com sempre, guaitaré de nou per la finestra del meu miserable apartament de Sienna mentre els Golinsky i Adina estiguen encara dormint, atuïts per la fam i la incertesa. Espere veure’t. Has de saber que només podré prevaldre si jo prevalc en tu. Recorda-ho.     

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s