Del temps feliç

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 8 de gener de 2024.

Vam tenir una infància feliç. Hem estat molt afortunats. No puc estar més d’acord amb l’afirmació que A. solta un punt emocionat abans d’acomiadar-nos una vegada s’ha acabat la trobada setmanal que té lloc entre uns pocs amics del barri. 

Quasi no teníem res i ho teníem tot, recordem. El nostre va ser un món de jocs al carrer, totalment al marge de les penombres que assetjaven els nostres majors: la por, les pors totes, les privacions… Certament, no pot haver infància feliç si no és al marge de les misèries de la vida adulta. Si bé es mira, al final del ball només queda això, el llampec de la infantesa.  

I ara mateix, tot allò que vam viure és aigua passada. El paisatge humà que vam conèixer només és memòria vaporosa, confusa, també reconstruïda i, per tant, falsejada a conveniència. Ens dol no tornar a ser xiquets, costa de suportar i per a dissimular-ho fem befa de com ens ha maltractat el temps, el puto temps. Com els anys s’han abraonat sobre els nostres cossos. Després hi ha les desgràcies, les frustracions, tot allò no es diu, però. Cadascú sap a sa casa on li plou. I encara bo. Hi ha molts que ho van passar molt pitjor. Molts que tindrien ara la nostra edat, fins i tot més joves que ja fa temps que estan colgats. D’això també ens en riem per aüixar la por. Ja s’entendrà que no és falta de respecte. És només que volem oblidar el fet que tard o d’hora també caurem i anirem a parar sota un ginjoler, a la Casa Blanca tal i com s’hi referien sarcàsticament al cementeri molts dels nostres companys jornalers amb què anàvem a collir taronja quan a penes érem uns barbamecs.

Tampoc no hi són ja la majoria dels nostres pares. S’han convertit també en matèria de record, fràgil, fragmentària. Vet ací que ara els pares som nosaltres i que en uns pocs anys, ens uns pocs segons, els pares seran els nostres fills. 

És la roda del temps que ho matxuca tot. Inútil resistir-se, fer veure que més d’hora que tard acaba per triturar-te. No té remei l’assumpte. Cada dia que passa allò que únicament compta, ho hauria de comptar, és l’ara i ací. Sempre ha estat així només que ens n’adonem tard, quan ja no queda gaire temps per valorar-ho. 

Amics d’infantesa, records, passejades per un poble que em costa reconèixer i una fi de festes que acabe amb un refredat de cavall. Abans en aquest estat lamentable hauria pogut passar tota una nit en dansa com si no res. Això s’ha acabat, però. Aquest any ni m’he esperat a menjar-me el raïm. Poc abans de les onze passades ja estava al llit amb una tos de gos i fins al cul de xarop i antitèrmics. 

Tornada a casa, llarga i tediosa, a bord d’un bus exactament igual com els que agafava fa més de vint anys per a tornar a Barcelona després de les vacances universitàries. El mateix tipus de passatgers: motxillers, viatgers amb pocs recursos, estudiants, estrangers despistats. Anem com sardines en el barril. 

Arribant a Alcalà de Xivert comença a llostrejar. La foscor fa més pesat encara el viatge. Sota els llums grogosos del sostre semblem fardells o cucs que es mouen somnolentament dins dels seus capells.  

Abans m’agradava viatjar en bus. Ara, però, si encara l’agafe de tant en tant és perquè visc a quatre passes de l’estació, així que m’estalvie el trajecte en metro o en taxi des de Sants fins a casa, les esperes, les cues. I amb tot i això, cada vegada que puge a un d’aquells vehicles em repetisc que serà l’última. El fill seu al meu costat. Capcineja. De vegades me’l mire de reüll. Em costa reconèixer en el rostre d’aquest adolescent mal afaitat el xiquet que va ser. Vull pensar que ell també va tenir una infància feliç encara que mai no me’n parle. Em pregunte també que serà d’ell d’ací uns anys, no gaires potser, vull dir quan jo no hi siga. Com es guanyarà la vida. Com serà la seua vida. Quina vida farà. De segur que el meu pare devia fer-se aquestes mateixes preguntes. Cabòries inútils. Res del que haja de passar podem saber-ho, evitar-ho. Pense també en els mesos que vindran: la faena, la salut, els afectes… Hi haurà -hi ha- coses bones.

Arribem a Barcelona gairebé un quart d’hora abans. L’estació té un aspecte tercermundista sense superar però la de València, on s’han fet els amos els coloms i els pispes. En aquesta d’ací a les nits se concentra bona part de la prostitució masculina de la ciutat. Totes les ciutats són sòrdides. El món és sòrdid.

En unes poques hores tornada a la rutina i en el seu laberint el record llunyedís d’aquell temps feliç que un cada dia veu allunyar-se més i més, lentament, com un objecte ingràvid arrossegat per una força oculta. Vam tenir sort, molta sort.