*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 18 de desembre de 2023.
No em canse d’explicar-ho als meus alumnes: no tinc res contra la tecnologia. N’estic molt a favor. La xarxa m’ha obert possibilitats infinites d’accés al coneixement que no hauria pogut ni somiar en els meus anys d’estudiant universitari. Aleshores, encara no existia Internet, ni aparells de telefonia mòbil ni ordinadors portàtils. Fet i fet, per als alumnes de tots els cursos de la carrera només disposàvem d’uns pocs ordinadors de taula tancats amb pany i clau en una de les aules més remotes de l’edifici.
Preníem notes a mà i redactàvem els treballs en màquines d’escriure. Treballs força pulcres des de tots els punts de vista. Moltes de les tasques que se’ns encarregaven requerien prèviament de moltes hores de biblioteca, de consultar llibres, diaris, revistes. Ens calia sovint parlar amb altres professors, discutir entre nosaltres. Així era el nostre món.
A fi que em creguen de com m’estime la tecnologia, els pose un exemple relacionat amb una de les matèries que tractem a classe. Si fa vint i cinc anys jo hagués estat professor i hagués volgut aprofundir amb la temàtica dels periodistes muckrakers del ben segur que a la biblioteca de la Facultat no hauria trobat gaire cosa. Una possibilitat hauria estat preguntar entre els meus col·legues si coneixien algú solvent en aquest àmbit i a partir d’ací, amb temps i molta sort, potser algú m’hauria facilitat l’adreça postal d’un acadèmic en plaça en alguna remota universitat dels Estats Units a qui escriure demanant-li perquè m’enviés alguns llibres, materials per a consultar. Complicat. Ja sé que exagere, però, no massa.
De vegades, els conte també que sense la xarxa em seria impossible escriure moltes de les columnes i dels relats que publique periòdicament en mitjans digitals. A través de Google Earth, per exemple, he pogut viatjar arreu del planeta per trobar escenaris on situar molts dels meus personatges de ficció. El planeta a un clic. Quasi res.
Desgraciadament, a la majoria d’ells els meus exemples no els són de gran ajut. Bàsicament perquè no llegeixen. A penes intueixen quina és la utilitat d’enfrontar-se a la lectura d’un llibre. Les pantalles satisfan totes les seues necessitats des de les imposades pel sistema educatiu fins a les relacionades amb l’entreteniment, el consum o les relacions socials.
I vet ací que després d’anys i panys, d’haver d’empassar-se estúpides enganyoses teories pedagògiques, d’ignorar les queixes de bona part dels docents, ens hem adonat sobtadament que l’educació ha mort a mans dels portàtils, les xarxes, els mòbils… Que fem tard, que cal prohibir, que cal tornar al paper i al bolígraf.
Fet i fet, no hi ha cap informe seriós que no concloga que les pantalles han afectat greument els resultats acadèmics en tots els nivells de l’ensenyament, ací i en Kuala Lumpur.
Posar ordre en aquest desgavell no sembla una tasca fàcil. La major part dels estudiants han crescut sense entendre què és l’esforç, sense cap respecte pel paper dels ensenyants com a mediadors del seu procés d’aprenentatge, envoltats d’estímuls que minven la seua capacitat d’atenció. Ensenyar s’ha convertit en molts casos en una autèntica tortura, en una prova de resistència psicològica a la falta de respecte sense dissimulació, a la ignorància aliena i a la supèrbia que pot engendrar una pèssima tolerància a la frustració.
El drama el tenim a les aules però també al carrer, a les llars, la qual cosa significa que també el tenim a la política, a la premsa, a la gestió de la cosa pública en tots i cadascun dels seus àmbits.
O mirem les pantalles o aprenem. Qui ens ho hauria de dir que acabaríem reivindicant el paper i el bolígraf com a primer estadi imprescindible per a assolir la plenitud de l’era tecnològica.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 