Un tramvia a Colònia

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de maig de 2021 a Nosaltres la Veu.

Imatge antiga de la Hannentor a la ciutat de Colònia.

Des de la meua habitació sovint escolte el dring dels tramvies que des de l’albada i fins a ben entrada la nit, circumval·len solemnement la ciutat. És un so d’alegria, com de campanes de poble, que m’acompanya els llargs dies de silencis en què no tinc ni ganes de pensar en aquell amor a punt des de sempre de naufragar en la immensitat vaporosa de l’oblit. Són els mateixos dies d’odiar Lucio Dalla… vide le luci in mezzo el mare… i el vi fort de la Terra Alta i, també, de tancar-se a casa i de no contestar missatges ni d’agafar el telèfon. Només aquell dring em salva de morir de sobte entotsolat en un racó de la cambra.

A tocar del meu carrer els moderns combois del TRAM encaren una avinguda de plataners d’ombra enormes i, fregant les murades del vell zoològic, van puntuals a l’encontre dels seus passatgers: colles de xiquets excitats que no fa massa s’han quedat embadocats amb el xiscle llarg de felicitat que fan els elefants de la sabana quan pensen el fang, xicotes rosses amb l’escot i les cuixes enrogides pel sol, estudiants reressagats que arriben o fugen de la universitat amb cara d’idiotes. De vegades, als vagons pugen també morts que van d’incògnit. Morts que han eixit de passeig i ara tornen malacarosos al cementeri més antic de la ciutat després d’haver-se fet el vermut en El Tigre o en el Bubar de Wellington envoltats de forçuts holandesos beguts com un bocoi. Per dissimular, els morts sempre procuren tornar als seus nínxols amb un exemplar de La Vanguardia sota l’aixella o amb un paquetet d’una elegant sucreria de l’Eixample o amb un ram de roses de plàstic roges.

Aquell dring arriba fins a la meua habitació després de penetrar una teranyina gegant de branques, esquivant el vol de les gavines i dels coloms, travessant un pati de veïns extens com un país on cap el camp de futbet d’una escola voretat d’àlbers, una piscina on les turistes es deixen veure mig nues i un punt passades de ginebra les vesprades assolellades dels caps de setmana de maig, unes quantes terrasses amb elegants gandules i tendals de colors, unes altres amb els solers guixats amb dibuixos d’infants, mitja dotzena de selves que creixen esponeroses en cossiols de plàstic, balcons de pobres amb roba de pobres estesa, balcons de veïns benestants guarnits amb enfilalls de bombetes de colors…

Sol passar que aquell dring del tramvia em recorda que soc viu, tot i que no amb aquella plenitud que ara hauria volgut per vèncer tants desenganys. Però estic viu, certament. I respire ací en aquest apartament que encara no he acabat de fer meu perquè mai no ho serà. Viu i ben viu, observant-ho tot, passant-ho tot des d’aquest punt de la ciutat que, en realitat, és una estranya cruïlla de carrers des d’on estic convençut que es pot accedir a una altra dimensió del temps i de l’espai.

La campaneta del comboi del meu TRAM em porta també el record d’un tramvia a Colònia aquell estiu en què el món s’havia acabat d’ensulsir fent un gran terrabastall. Fins l’habitació d’aquell pis en un edifici miraculosament salvat dels bombardejos aliats, m’arribava el dring dels combois de les línies 1, 7, 12 i 15 que feien parada a Rudolfplatz just davant de la Hannentor. El so de les campanetes, del sotragueig dels vagons, travessava una atmosfera d’humitat escopida pel Rin i s’escolava a la cambra per l’ample finestral. El xiquet, jo i sa mare, ens adormíem i ens despertàvem amb aquell concert tramviaire de metalls.

Un matí vam dur el menut a jugar al Waserpielplatz, a Altstadt, al costat del riu, a tocar del pont de ferro per on passen tots els trens abans de penetrar embravidament Colònia. El xiquet va jugar amb S. a les fonts del parc fins a esgotar-se. El món s’havia acabat d’ensorrar no massa lluny d’allà on ara gaudíem del sol i de la cervesa però a ningú no semblava importar-li. Aquells dies d’agost la xafogor va ser insuportable. Tan insuportable com la por. Vaig pensar molt en com seria la vida a Colònia. Vaig intentar resistir-me a tornar de nou al territori devastat d’on venia sense sospitar encara que era la meua ànima la que s’havia convertit en un munt d’enderrocs. L’espectre del poeta Gottfried Benn no devia anar molt lluny carregat amb un cadàver al llom o amb un crani obert entre les mans ple de rovells d’ou mentre jo pensava en com fugir sense moure’m d’enlloc… Europa, aqueix moc nasal, d’un nas de catecumen, volem anar a Alaska… L’home marí, l’home del bosc primigeni, que tot ho genera al seu ventre… En caure la nit, escoltàvem de nou el dring del tramvia ara arribant, ara anant-se’n de Rudolfplatz carregat de morts tornant al seu cementeri de clorofil·la.

Aquests dies, sovint, en escoltar el gemec orgàsmic dels meus combois pense que jo hauria pogut tenir una vida a Colònia. Tanque els ulls i recite… el que menja foques, el que mata ossos, el que de vegades li clava alguna cosa a les femelles, l’home

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

La França que odiem, l’Europa que odiem

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de maig a Nosaltres La Veu.

Marine Le Pen del FN, durant un míting.

Fa sis anys en aquest mateix mitjà explicava que els dos vells caçadors de nazis, Serge i Beate Klasferld, havien afirmat en una entrevista a L’Observateur que si Marine Le Pen es convertia en presidenta de la República francesa, no en tindrien cap altra que deixar el país. La parella que als anys seixanta van treure de l’oblit al carnisser de Lió Klaus Barbie per a que fos jutjat, a Kurt Lischka, cap de la Gestapo de París o a un bon grapat d’alts funcionaris de Vichy com ara René Bousquet, Maurice Papon o Paul Touvier, feien aquesta amarga declaració en una França matxucada per l’antisemitisme i per la violència del terrorisme gihadista.

Serge explicava que Europa, malgrat tot, encara era un bon lloc per a viure capaç d’atreure milions de persones de fora però que això havia provocat també que per a molts fos més necessari que mai emmurallar el continent a fi de preservar una certa homogeneïtat de la població. I els murs, segons l’advocat, anaven aparellats a l’ascens dels populismes i als dels valors de l’extrema dreta. També al ressorgir d’alguns dels vells prejudicis d’aquesta extrema dreta sobre els jueus, com la seua suposada riquesa o sosteniment per part d’Israel. Uns prejudicis que, alhora, coincidien amb una bona part de la població magrebina que vivia -i viu- en les marginades perifèries de les ciutats franceses. El còctel no pot ser més explosiu.

Tants anys després, la situació ha anat a pitjor encara que a Marine Le Pen, confrare dels de Vox, li haja estat impossible arribar al cim del poder gràcies a un cordó sanitari sostingut des dels temps de Chirac. Una mena de cordó que a Espanya, sense una dreta moderada i una esquerra que juga de bulto, sembla impossible si no és per a escanyar les dissidències d’habitud al règim llegat per Franco

França ha anat a pitjor, sens dubte, perquè la crisi econòmica provocada pel capitalisme financer, la feblesa de l’Europa institucional i les conseqüències de la pandèmia, han agreujat els problemes i el malestar de les classes populars, desorientades, empobrides, mortes de por.

El país en què durant tants anys s’havien emmirallat els demòcrates de tot arreu – especialment els de l’Espanya gris de tots els temps- és ara mateix un polvorí. Ni amb un tecnòcrata neoliberal com Macron al capdavant i un Estat encara eficaç i protector, ha pogut escapar a l’encanteri verinós de l’extrema dreta.    

Fa pocs dies, gairebé 1.500 militars propers a la jubilació han signat un article en una revista d’extrema dreta, Valeurs Actuelles, en què adverteixen de la desintegració de la “pàtria”, l’islamisme i les “hordes” dels banlieu. Així les coses, els de l’espassot, han arribat a insinuar que, de continuar la laxitud del govern amb què s’està actuant, potser es produirà un aixecament militar. Com no podia ser d’altra manera, Le Pen ha aplaudit amb les orelles la proclama sediciosa i, pel que sembla, poc o gens efecte li han fet les crítiques que li han caigut com ara la de la ministra de la Ciutadania, Marlène Schiappa, que ha titllat el partit que lidera de colpista.  

La ministra de Defensa, Florence Parly, lluny de treure-li ferro a l’assumpte, ha considerat també el fet de molt greu i ha demanat sancions d’immediat. També el primer ministre Jean Castex ha condemnat enèrgicament la carta dels militars publicada justament seixanta anys després de l’intent de colp dels generals en Argèlia.

No és un problema menor. L’enuig del govern no farà que els espassots desapareixen. Són els representants, la imatge de la França que odiem. La que va confinar inhumanament darrere de les tanques de filferro en les platges de la Catalunya Nord els refugiats republicans. La que després va col·laborar des de Vichy amb els ocupants nazis i va enviar a la mort milers de jueus i de resistents antifeixistes. La chauvinista, la reaccionària…

Amb tot i això, no oblidem que França pateix a hores d’ara el mateix mal d’Espanya, de la Itàlia del pallasso Salvini, dels països nòrdics, de la majoria dels de l’Est del continent. El feixisme, camuflat i endolcit amb la retòrica de l’ordre i de la llei, de la seguretat, a força d’atiar la por i de burxar en les ferides d’unes classes populars esgotades, s’obre pas imparable. I aquesta és l’Europa que odiem.

Ja tenia raó el periodista Xavier Vinader quan sent molt jove m’advertia que “ells” mai no es rendien i que com a periodistes no en teníem cap altra que mantenir-nos desperts.    

En una entrevista a la periodista Gemma Garcia publicada per La Directa el 2015, Vinader afirmava que l’extrema dreta tenia una enorme capacitat d’adaptació i que era més flexible que l’extrema esquerra. Que, a més, la seua actuació al ciberespai, la seua utilització de les xarxes socials venia de molt més lluny i era molt més potent. L’embolcall havia canviat, però les idees continuaven sent les mateixes. En aquella mateixa entrevista, el periodista assegurava que era necessari elaborar un contra discurs. “Al fanatisme”, explicava, “se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant-li el perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta”. En lloc de silenciar, doncs, evidenciar i elaborar alternatives.

Crec, però, que estem lluny del que desitjava Vinader. La ciutadania europea ha perdut la memòria. A les aules universitàries espanyoles, posem per cas, gairebé ningú no sap res del genocidi franquista, de la Xoà, dels desastres econòmics i socials provocats pel feixisme. La mateixa amnèsia la pateixen la majoria dels països europeus. Les esquerres, còmodament instal·lades en les institucions o en el joc del turnisme, tampoc no tenen un discurs capaç de combatre la demagògia de l’extrema dreta i menys encara d’engrescar a la ciutadania a aturar-la.

La democràcia ara mateix es troba en una cursa contra rellotge. El dilema és evident: o democràcia o “ells”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Madrid… i que esperàveu?

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de maig de 2020 a Nosaltres La Veu.

Ayuso escortada per Martínez-Almeida i Casado celebra la seua darrera victòria electoral. Foto/RTVE

Diuen que en 1991 Rita Barberà tenia una por cerval a encapçalar la candidatura a l’alcaldia de València i això que a la dreta, en termes generals, tampoc no li havia anat tant malament al cap i casal tot i que a força d’haver d’empassar-se el gripau d’Unió Valenciana. Un gripau, val a dir, tan anticatalanista, violent, viscós com imprevisible que havien unflat pel cul els seus mateixos confrares amb la intenció de desgastar els socialistes.

Pel que sembla, Barberà tenia por que per una cantonada qualsevol li eixirà al pas un escamot de la FAI, l’espectre de Vicent Marco Miranda, una horda de blasquistes enfurismats, una multitud ensenya tricolor en mà vociferant contra Franco i tots els borbons. I resulta que encara que el malson no se’l va treure mai de la seua closca dura, al final es va presentar, va guanyar i va ser alcaldessa des del maig d’aquell mateix any fins el de 2015. Poca broma. La ciutat va patir més de dues dècades de mediocritat, pusterolisme provincià i populisme destrellatat sense despentinar-se.

La València republicana era només un miratge. La València republicana havia caigut davant dels escamots d’afusellament o s’havia exiliat. Només cal llegir algun dels molts estudis publicats per historiadors com Vicent Gavarda o Ricard Camil Torres per adonar-se’n de la magnitud de la desfeta. El republicanisme, i ja no diguem el netament valencianista, a penes malvivia en una ciutat controlada amb puny ferro pel franquisme, per franquistes com ara el pare de Rita mateixa, don José Barberà Armelles.

El 2005 es va produir un gir inesperat de la situació i a l’alcaldia de la ciutat -amb el suport dels socialistes- va arribar Joan Ribó, un dirigent de Compromís, procedent de les files del partit comunista i nascut a Catalunya. Sembla impossible. Però Barberà i el seu partit estaven gangrenats per la corrupció, no havien deixat estaca en paret i la gent, ofegada per la crisi econòmica, va dir prou i els va girar l’esquena després de donar-los suport durant anys i panys amb la mà parada. També és veritat que el PSOE de la ciutat del 2005 -com el d’ara- no tenia res a veure amb el Soviet dels Diputats i Obrers de Petrograd i que els de Compromís de seguida es van adaptar als usos i costums locals dictats des de sempre pel bloc conservador evitant alhora d’incomodar l’aristocràcia indígena. Si el PSOE de Sandra Gómez no tenia res a veure amb els bolxevics de Trotski, els valencianistes de Ribó tampoc no s’assemblaven gens a un qualsevol escamot maulet.

A la Comunidad de Madrid, fa 26 anys que mana el PP. És el pitjor PP de totes les Espanyes. El que guarda les claus de la caixa i arreplegava els maletins procedents de províncies. El que sap fer els passadissos secrets dels ministeris. El que habita la seua capital com una serp immensa que s’avorreix amb les cançons del decadent Sabina o que fa arcades quan Ismael Serrano mira d’amansir-la.

El PSOE de Leguina tampoc no era el soviet, més aviat tenia a veure amb una colla d’acomodats menxevics que des de sempre es miraven de reüll les perifèries com odiaven els somnis revolucionaris. Nodrits en la mamella del règim, pam amunt pam avall, només es diferenciaven dels seus adversaris en els bars on anaven de copes o en les botigues on compraven la roba encara que molts incautes obrers pensaren que havien nascut per redimir-los de les seues servituds. Gabilondo… Qui és Gabilondo?.

Pablo Iglesias ha intentat a lloms d’un miratge escapçar la serp com un sant Jordi però la serp se l’han engolit quasi sense adonar-se’n mentre feia un enorme badall.

Fa més de 26 anys que ens volen fer creure que Madrid és el mateix país -perdó-, la mateixa ciutat que ens va relatar Manuel Chaves Nogales resistint l’embranzida de les tropes sollevades de Franco, el Madrid del ¡No pasaran!

I Madrid és el que és. Una ciutat amb un hinterland desordenat on ha triomfat el darwinisme pràctic i aparentment indolor d’una boja com Ayuso; les martingales brutes d’una cínica com Aguirre… Madrid és el territori des del qual Aznar ha somiat des de sempre la seua insula Barataria, una Espanya imperial a l’ombra d’un om en un poble enmig del no-res.

Els resultats són inquietants i en l’esquerra, sobretot en l’oficial, ja estan pensant que potser s’han passat de frenada fent veure que volien salvar el poble dels senyorets i que cal tornar a vestir de primera comunió i tornar a arrenglerar-se amb la gent de l’ordre.

Potser, abans de res, s’haurien d’escoltar el sociòleg Alain Touraine quan explica que la classe obrera s’ha transformat en un conglomerat d’aturats, sense perspectives, sense referents sindicals. Les desigualtats lluny de desaparèixer han crescut. Cal, doncs, redefinir urgentment el discurs, refer el relat de l’esquerra, desemmascarar la dreta paranyera i depredadora.

Algun ministre del ram en un excés de confiança ha dit que allò que passa a Madrid es queda a Madrid. No em sembla molt creïble. La formula potser funciona a Catalunya o a Euskadi amb sistemes polítics distints i una resolta voluntat d’existir. Però i si al final el que passa a Madrid passa també al País Valencià?.

Tampoc veure’m res que no haguem vist ja. Potser serà pitjor i tot. Com siga, millor estalviar-s’ho.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

País Valencià, 1.000 actes de violència i 13 morts

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de maig de 2021 a La República.cat

Fuster en 1981 a la biblioteca de sa casa, poc després de l’atemptat amb bomba. Foto/Ana Torralba.

Durant els darrers anys al País Valencià hem assistit a una espècie d’emblanquiment de la violència anticatalanista. Segurament, perquè els qui l’han impulsat -de forma conscient o no- no la van viure i, també, perquè el relat de dos bàndols radicalitzats que es van tustar en un passat ja molt llunyà afavoria el procés de consolidació d’un nou marc polític en què el valencianisme n’ha assumit sense complexes l’imaginari del regionalisme conservador. Un imaginari que es va imposar a la dècada dels setanta i dels vuitanta a colps en el carrer i amb el xantatge polític en les Corts i els mitjans de comunicació.

Algú va titllar aquella confrontació com a Batalla de València però el ben cert és que no hi ha haver cap batalla sinó com molt bé va apuntar  el sociòleg Josep Vicent Marquès el que es va produir va ser una massacre de les forces reaccionàries contra un valencianisme progressista que començava a alçar el cap i que volia no tan sols recuperar cultural i lingüísticament el país, retrobar-lo amb la resta de països de parla catalana, sinó també trencar les seculars inèrcies sucursalistes, vèncer l’assimilacionisme, construir, reconstruir el país que som. 

Si el lector inadvertit de Catalunya vol saber de què va anar tot allò només ha de recordar les els actes de violència protagonitzats per l’espanyolisme a Catalunya, les brigades de llevallaços, l’ofensiva confusionària dels mitjans de comunicació de Madrid i afegir una bona dosi de pólvora.     

Tan se val. Aquella violència, la del garrot però també la simbòlica segons l’entén Bourdieu, la vaig viure de primera mà i durant anys i panys n’he escrit abastament sobre la qüestió. Quan l’any 2006 vaig publicar la primera edició de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, no van faltar els qui pensaven que aquell era un assaig sobre un passat llunyà amb un interès relatiu. Són els mateixos que aquell 2006 pensaven que l’anticatalanisme estava mort però el ben cert és que vaig haver de fer la primera presentació del llibre en Castelló de La Ribera en un clima d’amenaces. No en va, en aquest poble de la Ribera del Xúquer es van produir alguns dels actes més execrables, sovint concentrats en la figura del seu alcalde comunista, Vizcaino. L’ex falangista i líder del Grup d’Acció Valencianista (GAV), Juan García Sentandreu, va convertir aquella població justament en un dels seus camps de maniobra a compte dels intents de l’esquerra local de valencianitzar el seu topònim. No va ser l’únic cas.   

Després de 2006, les violències, amb una intensitat menor, continuaren i crec que continuaran perquè el bloc conservador té en l’anticatalanisme, en atiar l’odi contra els catalans i atribuir als valencianistes el delicte de lesa traïció, de ser el Cavall de Troia de l’imperialisme català i el rojoseparatismo, un coartada perfecta per a desplegar el seu agressiu discurs. Tant és així, que en pocs mesos hem vist com PP, CS i VOX, de vegades amb la complicitat del PSOE, han intentat esborrar dels nomenclàtors dels seus pobles noms com els de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i, més recentment, Enric Valor.

La Batalla de València, la massacre de València, no va ser, doncs, una batussa entre radicals sense importància. Va ser una operació orquestrada des de les clavegueres de l’Estat que va impedir el desplegament polític del País Valencià des de fa segles subjecte als interessos d’una dreta castellanitzada i corrupta que després de governar la Generalitat durant quasi vint anys no ha deixat estaca en paret.

El cas es que el jove historiador Borja Ribera acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat de València en què quantifica els actes de violència comesos al País Valencià des de la mort de Franco fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. D’un Estatut, val a dir, tallat a mida dels senyors d’UCD i AP que van posar de genolls al PSOE enmig d’un clima irrespirable de tensió atiada pels escamots del “no mos fareu catalans”.

Ribera parla d’un miler d’actes violents, dels quals 162 molt greus. Segons l’estudi, El 73’4 % d’aquests van ser comesos per l’extrema dreta, un 16’7% per grups d’esquerra radical o independentistes i la resta són d’atribució dubtosa. L’historiador, que recorda els intents d’assassinat de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner o el paper incendiari de Las Provincias sota la direcció de María Consuelo Reyna, explica tot això al periodista Lucas Marco en el Diario.es.

Crec que és una tesi que s’haurà de llegir. Sobretot, que l’haurien de llegir els joves que van nàixer i créixer durant els anys d’hegemonia del PP i que potser es van fer valencianistes en un context de renúncies i tacticisme, d’esgotament i de por.

Queda molt encara per a esbrinar. El periodista Francesc Bayarri va donar llum sobre els atemptats a Joan Fuster, el dimoni emplomallat del blaverisme, avui oblidat pels sectors oficials del valencianisme. No sabem però -encara que ho podem imaginar- qui va fabricar les bombes contra Sanchis Guarner, contra Carraixet, contra les llibreries com Tres i Quatre o contra el qui va ser el primer president del Consell, Josep Lluís Albinyana

Potser no ho sabrem mai. Del cert, que la situació no és la mateixa que en 1977 o en 1986, però la dreta valenciana no es resistirà a continuar explotant l’odi al valencianisme progressista i a Catalunya encara que els rèdits no siguen els mateixos i encara que avui l’horitzó polític d’aquest valencianisme siga molt més ample. No es resistiran perquè saben que difonen el seu missatge entre una població desinformada. Heus-ne ací justament, una de les causes del triomf de moltes de les estrafolàries idees de l’anticatalanisme. I perquè compten amb aliat molt poderosos i amb mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.

L’antídot contra aquest verí no potser assumir l’imaginari regionaloide llegat per la dreta, ni tampoc amagar el cap sota l’ala. Hauria de ser la cultura, la informació, la coherència i la claredat política.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Una korrigan a An Uhelgoad

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de maig de 2021 a Nació Digital.

“Les korrigan no existeixen”… imagine que m’ho diu una d’elles en el fons de la segona planta d’un bus londinenc convertit en botiga ambulant de roba vintage de segona mà. De tant en tant, aquell bus atrotinat, després de rodar uns dies pels confins de la terra, apareix estacionat al carrer Paul Gauguin d’An Uhelgoad en un descampat sempre clapejat de basals entre l’Intermarché i la gegantesca roca de granit que tothom coneix, per raons òbvies, amb el nom de Le Champignon.  

La meua korrigan imaginada és una bella criatura, amb una cabellera pèl-roja llarguíssima que es torna d’or en ser acaronada pels raigs del sol que ací, per cert, només se’l pot veure a estones, entre núvols de mort, durant alguns moments del dia a l’estiu. És menuda, perfecta, blanca com la neu. Generosament -o perversament- no ha volgut mostrar-se’m amb el seu aspecte diürn que usa per tal de passar desapercebuda: pell arrugada, ulls rojos lluents, cabells blancs. Si mai la descobrien del cert que l’arrossegarien a l’infern del no-res on els homes, poregosos i estúpids, encadenen el seu desig de cossos transformat en un milió d’horribles espectres que els turmenten indiciblement en les cel·les de les seues tristes solituds. Ben pensat, ara que me la mire amb deteniment, podria ser Isabelle Huppert, vull dir de jove, la del rostre pigat, mirada penetrant, cos fràgil…  

Sé que li puc preguntar pel meu futur. Paga la pena, però? No ho sé. Fa uns anys mai no hauria dit que seria capaç de construir des de zero un entorn aparentment segur com en el que ara respire, boquege. Encara tinc massa a prop els meus dies de jornaler, aquella sensació de viure dins d’un pou, d’anar passant carregat amb una herència de privacions. Des d’aleshores, fins a aquest matí d’agost, han passat moltes coses. Cap d’elles no era previsible. Cap d’elles no l’havia imaginat. Diríem que he fet allò que en diuen els homes del meu poble, carrera… però no és una carrera massa llarga tampoc. També he aconseguit mitigar el dolor per tantes pèrdues: el pare, l’absència d’aquella xicota que vaig deixar sense lluitar a la badia dels impossibles, aquell estiu de mort i desengany, els escenaris enyorats d’una infància irrecuperable… He caigut sempre sol i en silenci un milió de vegades i també m’he tornat a alçar i he plantat cara. Té això cap importància? Futur?. I si li pregunte i resulta que la meua korrigan em confirma les pitjors de les meues pors?. No, millor deixar-ho córrer.  

“Les korrigan no existeixen”, imagine que em diu de nou, a sota veu, obsequiant-me amb un lleu somrís i escarxofada sobre dos seients folrats de desgastat vellut roig. S’ha apujat el seu vestit blanc de gasa un poc per damunt dels seus deliciosos genolls i s’ha obert lleugerament de cames. Se li endevinen els mugrons erts dels seus pits menuts i rodons com bresquilles. Una invitació? Podria ser. M’esllavissaria com una serp sobre el seu cos delicat i allà mateix entraria dins seu. Més val, però, no caure en la temptació. Prou que sé que en certa manera se’n riu de mi, juga amb mi. Prou que sé també que haig d’anar molt amb compte perquè si em done del tot m’acabarà portant al llac perdut en la profunditat del boscam on habita i submergint-me en la seua aigua verdosa fins ofegar-me, fins convertir-me en somni o nenúfar. Haig de vigilar també perquè entretenint-me, distraient-me, no s’enduga el meu fill i me’l canvie per un d’igual però sense ànima.

El meu fill i sa mare ara compren a l’Intermarché. El xiquet segur que remuga, que ho vol tot. Sa mare deu d’estar dels nervis. Jo m’he atansat fins al bus perquè m’agradaria trobar un jaqueta vaquera amb el coll de cuiro o potser un barret de pell de serp o uns esperons d’or per al meu cavall invisible o un pastiller de llautó amb gravats cèltics per si mai no tinc un infart i haig de veure’m obligat a dur permanentment amb mi tota la munició farmacològica.

Després de comprar, tornarem al càmping a la vora de la Rivière d’argent. Al migdia el xiquet s’entretindrà caçant bitxos i nosaltres potser farem l’amor o potser no. I a la vesprada, sovint ennuvolada, ens quedarem bevent cervesa o tal volta farem una passejada pel bosc armòric, anirem a la grota d’Artús per provar sort i veure si trobem el tresor que el rei va trobar a Brocelàndia i que va amagar ací Merlí.

Potser travessarem sense baixar del cotxe els contorns suaus dels Monts d’Arrée vigilats per l’arcàngel Sant Miquel i anirem fins a Sizun o Kommana per veure una vegada més els seus calvaris, els seus cementeris i esglésies, per respirar l’alé dels espectres bretons. M’agradaria tornar una altra vegada al llac de Drennec, solitari sempre que hem anat…

A boqueta nit, passe el que passe, el menut i jo traurem el nas al camí i si som pacients i sigilosos acabarem per veure les guineus trescant pels marges i, fins i tot, qualsevol desprevingut cérvol creuant parsimoniosament la carretera per endinsar-se en el bosc.

La nit, com totes les nits en aquell racó del món, serà molt freda. Havent sopat anirem a dormir cadascú al seu llit i tal volta agafem el son escoltant el repic de la pluja en el sostre de metall de la nostra cabana.

I arribarà un dia que haurem de plegar i deixar per sempre més An Uhelgoad. I llavors tornarem a Barcelona i pense que potser una vesprada de finals de l’estiu, en un qualsevol vagó de metro d’una qualsevol línia de metro de la ciutat, em tornaré a trobar la meua korrigan pèl-roja, recolzada a la barana, mirant-me fixament, somrient-me entremaliada… “el futur no existeix”, imagine que em dirà.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Enric Valor, una vegada més en el punt de mira

*Article de Francesc Viadel publicat en Nosaltres la Veu el 28 d’abril de 2021.

Enric Valor. Foto/AELC

Ho han tornat a fer, ara a Mutxamel. El PP i CS, amb el suport de Vox, han decidit canviar el nom dedicat a la ciutat del Camp d’Alacant a Enric Valor pel d’avinguda d’Espanya. La dreta indígena, àgrafa, perillosament ximpleta, venjativa, nacional fins al moll dels ossos, no en saben de politesse ni falta que els fa. Podien haver deixat el nom de l’avinguda tal com està i trobar a la seua Espanya un altre indret. Més que res per respecte a un intel·lectual del pes del de Castalla. Mutxamel té un munt de carrers dedicats a Marededéus que, a l’última, totes són la mateixa. Fins i tot una en record d’Alfons XII -¿dónde vas?-, una altra a la pesseta i una al plaer… 

O encara, també haurien pogut esborrar del mapa local Valor per pura incontinència fatxenda i posar en el seu lloc, en un arravatament de cinisme, posem per cas, el de Servet cremat viu el 1553 per heretge a Ginebra. Haurien fet el cim perquè la ciutat Suïssa és una de les més estimades pels borbons de Madrid. Si més no, canviant l’un per l’altre, el del científic aragonès pel de l’autor de Castalla, haurien demostrat una certa intel·ligència política, vull dir, un filldeputisme com més a l’europea. 

Com siga, no és, però, la primera vegada, ni tampoc serà la darrera, que els d’aquesta confraria de grollers trepitjaran la memòria d’un valencià del qual sentir-se orgullosos col·lectivament. A aquestes altures del ball n’hauríem d’estar més que vacunats de la mala llet dels salvadors de la pàtria i botafoguerades que ens ha tocat patir.

Estic segur que Valor, si visquera (com Joan Fuster, Estellés o Ovidi Montllor entre altres que també han estat perseguits simbòlicament), s’ho hauria tirat a l’esquena. L’escriptor era un tipus afable i educat, culte, que no puc imaginar-me caçant goril·les ni encara que li anara la vida.

El vaig conèixer el divendres 27 de juny del 1986 a la Casa de Cultura de Manises durant l’entrega del premi Solstici a l’amic i poeta Josep Manel Esteve. El premi, organitzat pel col·lectiu L’Alcavor, l’entregava Valor. Fins a Manises ens va dur en cotxe l’escriptor borrianenc Octavi Monsonís, que havia estat professor nostre de valencià a l’Institut Sant Vicent Ferrer d’Algemesí i un entusiasta del nostre projecte de revista literària, L’Horabaixa.

Vam tenir ocasió de parlar amb Valor de qüestions lingüístiques, també polítiques. L’autor ja tenia una edat però mantenia un entusiasme i un optimisme envejable sobre les possibilitats del país de refer-se d’un temps d’anorreament cultural i d’extrema duresa política en què la dreta havia fet bandera del seu anticatalanisme assilvestrat.

Molts anys després vaig saber d’ell pel seu carter -un antic company de l’escola del meu poble- a qui feia passar al seu pis, a tocar de la Finca Roja de València, per a fer petar la xerrada. No sé si van tenir res a veure o no aquelles converses esporàdiques, les quals m’agrada imaginar com una amable i càlida escena de Sorrentino amb la conversió lingüística del meu excompany de jocs i estudi, però el ben cert és que l’escriptor va deixar en ell una forta impressió. 

Amb la victòria de la dreta el 1995, va venir un temps de revenja. El PP i Unió Valenciana van iniciar un procés de revalencianización forçosa o si voleu de reforçament institucional del castellanisme secular en què militen. Va ser com una mena de maccarthisme tronat i provincià. A Enric Valor també li va tocar la seua ració. El novembre d’aquell any el PP va negar-se que les Corts, a proposta d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), li atorgaren la Medalla del Mèrit Cultural. Els de Zaplana van considerar que es tractava d’una proposta «injusta» i «il·legal». No van tenir tants miraments mai amb El Titi, amb tot el respecte que l’artista de varietés mereix, ni amb personatges estrafolaris com Ripollés.  

El 1997, un any després que Valor presidira el Bloc Jaume I, la Conselleria dirigida per Francisco Camps amb l’ajut de l’Ajuntament de Castalla en mans del PP, va treure el nom de l’autor a l’institut de batxillerat de la ciutat. El diari Las Provincias, com de costum, es va dedicar a atiar el foc. Tot tenia l’aire d’una obscura venjança impròpia en una societat democràtica.

No oblidem mai que durant la Transacció, l’extrema dreta va intentar matar Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. N’eren els més destacats d’un moviment de reconscienciació nacional que posava en perill la dominació econòmica i ideològica de l’espanyolisme heretat de la dictadura. La llista d’enemics a abatre era molt llarga, certament. Si haguera triomfat el colp d’Estat del 23-F, ho hauríem sabut. Fet i fet, la intelliguentsia del País Valencià resultant de la «revolució tranquil·la» dels anys 60 enunciada pel sociòleg Toni Mollà, hauria acabat a les presons, en l’exili o davant dels paredons d’afusellament. 

Des dels anys 90, els valencianistes, els mateixos que proclamen estúpidament Alacant o Gandia com les platges de Madrid, persisteixen encara a esborrar tot signe de civilitat i cultura del país de la vida pública encara que ara ho facen de manera simbòlica. Però només és la punta de l’iceberg. Són els mateixos que clamaran perquè no es toque ni un general franquista del nomenclàtor però que a la mínima que puguen retiraran, ací o allà, el nom d’un carrer a Enric Valor, a Joan Fuster o al Tirant lo Blanch. Quan puguen aniran un pas més enllà i proscriuran la llengua del país, que perceben com la corretja de transmissió d’una manera de veure el món de la qual abominen, com una amenaça al seu estatus…, la llengua dels desgraciats i, alhora, la dels enemics de la pàtria que ens volen fer empassar.  

L’escriptor de Castalla que sabia com ningú quina era la importància de les paraules de segur que hauria trobat la més adient per a descriure la maniobra… feixisme? Gairebé segur que hauria triat aquesta.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Del cartell de Vox a l’incendi del Reichstag

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 d’abril de 2021 en Nosaltres la Veu.

El Reichstag en flames, la nit del 27 de febrer de 1933.

Cap ciutadà amb dos dits de front no ha de dubtar que VOX tenia clar que la seua merda de cartell mentint sobre la inversió pública que la ‘Comunidad de Madrid’ destina als «mena» —terme despectiu usat per a designar els menors no acompanyats— i a les àvies respectivament, causaria un terrabastall. La formula, això és, l’ús d’una dada hàbilment manipulada, és més vella que l’anar a peu. La intenció, també: atreure un sector de la població frustrat i enverinat per la ràbia per ser-ne víctimes de la nefasta situació socioeconòmica de l’Espanya precària de sempre.

La veritat és que l’estratègia de VOX, un partit dirigit per uns pocs vividors i un parell d’aristòcrates fanàtics, de tan previsible com és sembla que haja estat dissenyada per un idiota i, de fet, faria riure si no fora perquè té efectes molt nocius. Ben mirat, Hitler també feia riure als alemanys, especialment els de la classe mitjana, quan tirava bromera per la boca a compte d’una conspiració internacional o bé quan apareixia vestit a la manera tradicional bàvara. És com si ara, de sobte, veiérem Santiago Abascal vestit de torero en un míting, vociferant contra els enemics d’Espanya, a saber, els separatistes, els comunistes, les feministes i ma tia la monja que es nega a parlar en castellà als senyors de la Guardia Civil.

I ves per on que així i tot va arribar al poder en un dels països més avançats del món. I que des del poder va provocar una de les majors hecatombes que mai no ha conegut la humanitat. El caporal de Bohèmia i els seus confrares van arribar a manar mentint a la classe treballadora a la qual anaven a salvar mentre amagaven que la seua principal font de finançament era el gran capital alemany espantat pel perill del comunisme. Atacaren Polònia iniciant una guerra mundial amb el fals pretext que els polonesos havien comès atrocitats contra la minoria alemanya en aquell país. Exclogueren milions de jueus de la vida nacional convencent la ciutadania que aquests transmetien malalties infeccioses i que conspiraven per acabar amb Alemanya. Després els gasejaren —junt a desenes de milers de persones deficients o d’enemics de l’Estat— tenint molta cura d’ocultar el seu crim.

Els nazis ho van tenir relativament fàcil en el context d’una societat sense esperança, empobrida, humiliada. No és cosa de riure.

Les persones desesperades tendeixen sovint a buscar l’origen dels seus mals en les accions imaginades d’aquells individus o grups socials que consideren per dessota del seu propi estatus o, simplement, aliens a la seua pròpia comunitat nacional. Si algú els promet la redempció eliminant aquest factor desencadenant de la seua desgràcia, faran allò que calga.

Fa molts anys treballant en l’ajuntament d’una ciutat mitja del País Valencià, un dia, vaig haver d’atendre una senyora molt enfurismada que venia a queixar-se que el seu marit estava aturat en casa mentre tots els gitanos del seu barri es trobaven treballant a sou del municipi. Bé, treballant, treballant tampoc… fent veure que treballaven, segons assegurava la senyora. Li vaig demanar que em donara alguna pista més però no va saber donar-me-la. A ulls veients, només havia vingut a desfogar-se, a maleir públicament la seua dissort i la bona fortuna dels odiats gitanos presumptivament afavorits per l’alcalde.

A les xarxes socials he pogut veure per mi mateix vídeos de realització molt precària on s’explica que els migrants que arriben mig morts en pasteres a les costes espanyoles són allotjats d’immediat en hotels de luxe i premiats amb una nòmina que ja voldria jo mateix. S’imaginen vostès Les Arenes Balneari Resort de València ocupat per uns centenars de subsaharians acabats d’arribar directament del Mediterrani xarrupant mojitos a la vora de la piscina?

Com siga, els que es creuen aquests tipus d’històries no s’estan per a explicacions ni per a raonaments segurament perquè aquella ‘veritat’ odiosa dels migrants vivint a cos de rei fa que les seues penoses realitats quotidianes tinguen una explicació plausible, racional.

De moment, tothom n’ha parlat del cartell i de VOX, òbviament, un partit que si mai arriba al poder deixarà els desgraciats que l’han votat més nets que Carracuca per tal que serveixen els interessos de les mateixes elits que secularment han fet d’Espanya un país de merda.

Un fiscal vol que el cartell es retire de forma cautelar perquè entén —tampoc cal ser Einstein— que incorre en un delicte d’odi. El jutge que podria manar la retirada diu, però, que tot està en ordre i ací no ha passat res.

En veurem de molt grosses perquè VOX no és només VOX, és i representa una mentalitat atàvica, profundament reaccionària molt arrelada en Espanya amb aliats molt poderosos. Quan les esquerres, els membres més preparats de la societat, l’educada classe mitjana o les desprevingudes classes populars vinguen a adonar-se del que està passant, algú ja haurà cremat el Reichstag i culpat del desastre els ‘mena’, els independentistes catalans o qui sap si a mitja dotzena d’agents bolivarians empadronats en Vallecas. I quan tot això passe, no ens oblidem tampoc que no faltaran agents de l’ordre per a practicar amb la màxima pulcritud constitucional els responsables, ni jutges per a aplicar el càstig corresponent ni diaris disposats a explicar la ‘veritat’.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El 25 d’abril i l’hora del País Valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 24 d’abril de 2021.

No recorde quina va ser la primera vegada que vaig assistir a València, procedent de la meua comarca, a una manifestació amb motiu del 25 d’abril. Un any abans segur que l’havia commemorat amb uns centenars de joves -i no tant- en el meu poble, un poble conservador però amb un nucli d’activistes culturals important i una tradició valencianista arrelada almenys des dels anys de la II República.

Encara tinc present com la manifestació va passar provocadora per davant del local recreatiu de la cooperativa agrícola on prenien la fresca, entre d’altres llauradors, el meu pare. No he pogut oblidar les seues cares de sorpresa, l’estat d’agitació que va provocar-los les nostres proclames: País Valencià, parla català!, Bote, Bote, Bote, espanyol el que no vote!… Sincerament, crec que no van entendre res més enllà d’identificar-nos amb una esquerra esvalotadora que renegava sacrílegament d’Espanya i que s’identificava amb els catalans, un poble del qual tradicionalment s’havia recelat i alhora estimat però que, aleshores, la propaganda infecta de la dreta havia convertit en l’enemic, en un invasor.

Als vuitanta, en plena Batalla de València, les classes populars ràpidament es van decantar pels arguments del bloc conservador que va imposar la senyera amb blau, la vergonyant denominació de Comunitat i la postergació pública del valencià assegurant, a més, que aquest era tan antic com l’iber o, si més no, un dialecte de l’àrab.

Aquells arguments defensats al carrer amb el garrot a la mà i en les institucions mitjançant el filibusterisme més barroer, van implantar-se amb una relativa rapidesa. Una de les moltes causes d’aquesta implantació cal imputar-la al PSOE que atemorit i per pragmatisme va cedir al xantatge del l’UCD i d’AP mentre que el valencianisme polític es quedava fora de les Corts.

Com siga, la desfeta no va ser ni de lluny definitiva i, amb tot a la contra, el valencianisme va sobreviure políticament en les comarques i va aconseguir articular-se en no pocs àmbits de la vida civil i cultural del país, mantenint viu el conflicte per tal d’evitar una assimilació completa a l’Espanya inequívoca.

I així, malgrat tot, es van aconseguir uns resultats espectaculars que cap politòleg ni sociòleg podria negar. Després de quasi vint anys de patir un PP corrupte i antivalencià, avui una força valencianista forma part del govern de la Generalitat encara que aquesta mateixa força evite mostrar els orígens ideològics sobre els quals s’ha construït. Encara que una determinada inteligentsia a l’ombra d’aquest poder intente, ara i adés, convertir la Batalla de València en un episodi fosc entre bàndols radicalitzats. Encara que els dirigents d’aquesta força giren l’esquena a Catalunya obviant que la causa, les causes dels catalans, són també la dels valencians.

El 25 d’abril es commemora la derrota el 1707 de les tropes austriacistes en el camp de  batalla d’Almansa. La derrota va suposar l’abolició dels Furs i la imposició “por derecho de conquista” de les lleis de Castella. Xàtiva va ser cremada fins a les arrels. El castellà imposat. Bona part dels tresors culturals espoliats. La repressió fou brutal. El 25 d’abril és l’11 de setembre valencià.

Fa molts anys que des d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) s’organitza una manifestació reivindicativa amb la idea de mantenir l’esperit de construcció d’un país que en molts sentits està encara per fer. Aquest any amb el lema “Per la llengua i la cultura, fem país”, l’entitat ha convocat concentracions en diverses ciutats com Elx, Alacant, València, Sueca o Sagunt.

Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), celebrarà aquest dissabte un acte als Jardins dels Vivers amb el diputat Gabriel Rufiàn amb la voluntat de continuar mantenint viu l’esperit de construcció encès els anys setanta per Joan Fuster. Aquest mateix esperit que no casa amb l’estratègia del valencianisme oficial d’amotllar-se al marc mental del conservadorisme indígena i, alhora, intentar mantenir-se en el poder practicant un valencianisme dissimulat.  

Altres organitzacions de l’esquerra independentista com ERPV també cridaran els seus contra la monarquia borbònica i per la defensa d’uns Països Catalans lliures.

Serà un 25 d’abril si més no peculiar i no tan sols per la pandèmia i l’ombra de destrucció que aquesta projecta sobre un país que encara pateix els efectes de la darrera crisi i del saqueig perpetrat pel PP.

Tot plegat, en els ambients del valencianisme s’ha instal·lat la desil·lusió. Per a molts el Botànic, no ha fet prou. El decret de plurilingüisme impulsat des de la conselleria d’Educació que pilota Compromís ha estat un nyap que obre la porta a l’anorreament definitiu del valencià en el sistema educatiu. Al Consell no volen saber-ne res de la reciprocitat entre TV3, À Punt i IB3. La Generalitat sembla incapaç del tot de revertir una situació d’infrafinançament injusta que condemna al país -sobretot a les classes més desfavorides- a una precarietat permanent. En l’horitzó amenaça l’ombra d’una extrema dreta que no deixa de créixer. El País Valencià és una autonomia desarmada, als peus del centralisme de Madrid.

Sembla mentida però Joan Fuster, tantíssims anys després, continua sent una referència.  L’any 77, escrivia: “ (…) La situació ha arribat, per fi, a ser ‘conflictiva’ als més diversos nivells. De fet, es tracta d’un enfrontament rotund entre els qui aspirem a un País Valencià ‘reidentificat’ -o ‘reconciliat’- amb si mateix i els qui s’aferren, per interessos obvis o per una lamentable ‘alienació’ secular i avui fomentada, a la docilitat provinciana, al còctel d’’autosatisfacció’ i ‘autoodi’ que subjau en les crispacions folkloritzants i ultravernaculars (…)”. I certament, no sembla que hi haja un altra. O plantar cara a l’alienació o conformar-se amb la recepta del meninfotisme acomboiat i l’obediència a Madrid. No és tan difícil d’entendre.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Luburic no es toca

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu l’11 d’abril de 2021.

El criminal de guerra croat Luburic, exiliat i executat a Carcaixent.

Portava anys empastifant les parets de Carcaixent amb els seus grafitis nazis i proclames xenòfobes on no podien faltar tampoc les amenaces o l’escarni del jove Guillem Agulló. La seua activitat ha arribat a ser tan constant en el temps i intensa que va provocar fins i tot la mobilització civil per tal d’esborrar fins a 700 pintades i, a l’última, en l’any 2018, l’inici de diligències judicials i la implicació directa de l’ajuntament en l’afer.

Com siga, finalment el responsable ha estat pillat in fraganti mentre emmerdava un mur. Li diuen Pelufo, és un veí de la localitat a qui la crisis ha deixat al marge. Ara, la fiscalia demanarà per a ell fins a quatre anys de presó per un delicte d’odi, bàsicament per les pintades en què feia escarni d’Agulló. Ja veurem però com queda tot l’assumpte. Ho explica fil per randa el periodista Sergi Moyano en un reportatge publicat en què recorda que en les darreres eleccions Vox va obtenir fins a un 24% dels sufragis en una comarca on la situació econòmica ha fet que la formació ultradretana pujara com la bromera.

No és la primera vegada que Carcaixent viu una situació similar. Al 93 un grup de feixistes va destruir per complet el cotxe del regidor d’Unitat del Poble Valencià, Joan Martínez. L’incident va commocionar l’entorn valencianista de la comarca acostumada, però, com totes les del País Valencià des dels anys de la Transició a l’activisme violent de l’anticatalanisme. La vandalització del cotxe de Martínez va coincidir en el temps amb l’assassinat d’Agulló i l’eurodiputat Enric Morera va dur fins i tot l’assumpte al Parlament europeu.

Carcaixent, a més, compta amb una singularitat ben amarga. És on va viure el seu exili daurat el nazi croata Maks Luburic amb el nom de Vicente Pérez; on va ser assassinat el 20 d’abril de 1969 per Ilija Stanic -probablement un agent del mariscal Tito segons les investigacions del periodista Francesc Bayarri-; i on reposen les seues restes mortals en una sumptuosa tomba que ha estat indret de peregrinació i culte del nazisme europeu. No és poca cosa.

El militar croata va ser un sàdic assassí responsable del camp d’extermini de Jasenovac. Les atrocitats comeses en aquell indret a la riba del Sava fins i tot van escandalitzar els mateixos nazis alemanys, tot i que sembla que Luburic n’hauria après l’art de matar a Auschwitz. En un informe, la Gestapo informava a Heinrich Himmler que els ustacha havien comès els seus actes de «forma bestial» contra homes, dones, vells i xiquets.

Als presoners serbis se’ls matava degollant-los amb un coltell especial, l’srbosjec, se’ls cremava vius, se’ls ofegava al riu o se’ls matava a cops de mall. El nombre de víctimes de Luburic i dels seus homes encara no s’ha pogut esclarir però les xifres dels historiadors oscil·len entre les 700 mil persones i el milió… serbis, jueus, gitanos, antifeixistes, homosexuals…

Els intents de desfer-se d’aquella tomba han estat fins ara inútils per tot un seguit d’entrebancs jurídics. El 2026 finalitza la titularitat de la tomba i l’ajuntament podria desmantellar-la si no és que els familiars del croata s’oposen i tot es torna a encallar. Paradoxalment, la llei empara els drets dels familiars del genocida. Uns drets que no pot discutir-los ni la Llei de Memòria Històrica que només contempla la retirada d’aquesta mena de símbols quan estan relacionats amb la Guerra Civil espanyola. Un altre criminal, el confrare ideològic de Luburic, el dictador croata Ante Pavelic, també descansa en un cementeri de l’estat espanyol.

L’Espanya de Franco va acollir i protegir nazis de tot Europa. La de la Transició va condecorar els torturadors de la dictadura franquista i va deixar que aquells exiliats amb les mans tacades de sang es feren vells i moriren en sòl espanyol sense que ningú no els molestara. L’Espanya d’avui, amnèsica, és a hores d’ara camp abonat per a una extrema dreta infiltrada en els cossos policials, l’exèrcit i la judicatura mentre un grapat de dirigents nefastos es vanten d’administrar una de les democràcies més avançades del món.

Luburic no se toca, va pintar un dia en un mur de Carcaixent, Pelufo. I això serà possiblement el que passarà, que el genocida continuarà reposant per molts anys en un paisatge de devastació moral, de raquitisme democràtic i de passivitat social.

Publicat dins de Periodisme, Política | 1 comentari

De policies que no veuen res

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 d’abril de 2021 a La República.cat.

Concentració feixista a València. Foto/ACN.

El desembre passat la formació ultra España 2000 va organitzar una concentració a la cèntrica plaça dels Pinazo de València contra l’islam. Els esquadristes del veterà José Luís Roberto afirmen públicament que l’islam és una religió totalment incompatible amb la nostra societat, cultura i valors. Òbviament, no fan matisacions de cap mena perquè potser això els hauria de dur a proclamar el mateix dels sectors del catolicisme més reaccionari amb què combreguen. Un catolicisme representat per no pocs prínceps de l’església que dia sí i dia també es situen en el costat fosc de la història amb les seues opinions. Com siga, només els idiotes saben que el nazifeixisme viu de la propaganda i la mentida i es pràctica a través de l’enorme ventall de les violències.

A València, els ultres d’España 2000 van fer-ne una humiliant i estúpida paròdia dels musulmans copiada de les mateixes que perpetrava Josep Anglada a Vic per a eixamplar les bases de Plataforma de Catalunya a compte d’atiar l’odi més abjecte contra els seguidors d’aquesta religió i, per extensió, contra immigrants i enemics d’Espanya en general. Mentre anava la paròdia en marxa, Roberto, micròfon en mà i sense mascareta, sermonejava al vianants. En trenta anys, va assegurar el líder ultra, la societat espanyola seria una societat jove islamitzada i a la contra de la identitat i els principis espanyols en un context d’immigració descontrolada, induïda i promoguda pel mateix govern de Madrid. Calia, doncs, va advertir l’incombustible Roberto, lluitar contra la invasió. Una invasió d’immigrant il·legals, que segons el líder ultra, en el cas de València, han arribat a ser allotjats en hotels i agraciats amb sous pagats per la Generalitat Valenciana.

L’ONG València Acull va denunciar l’acte però el jutge fa res ha tancat les diligències obertes atès que segons l’informe dels agents de la Policia Nacional la concentració no “contenía simbología de carácter xenófobo, violento o racista”. Els policies no van veure -o no van saber, o no van voler- cap indici relacionat amb el delicte d’odi. I amb tot i això, no es van estar de denunciar en aplicació de l’encara vigent Ley Mordaza una dona que va protestar contra aquell sinistre sainet “por su actitud beligerante y despectiva” contra els agents.

La Fiscalía de Delitos de Odio de València ha recorregut el sobreseïment perquè la qüestió a dilucidar és tan clara que la veuria el més imbècil de la darrera promoció de policies nacionals. Se n’ha interessat, però, la delegada del Gobierno de com es va fer aquell informe policial?.

Només unes setmanes abans, la Guardia Civil, detenia en Pego vuit joves antifeixistes per haver-se manifestat contra la desfilada d’un grup de nazis de Gandia per la població de La Marina que aprofitaren un partit de futbol per atemorir la població i llançar les seues consignes. Res no n’hem sabut fins ara dels nazis.

Els policies que el passat 13 de febrer van custodiar la manifestació en honor de la División Azul en Madrid on es van proclamar consignes antisemites, tampoc no van apreciar cap incitació al delicte d’odi segons hem pogut saber per la resposta del Ministerio de Interior  a una pregunta del diputat de Bildu, Jon Iñarritu.

També en aquest cas, la Fiscalía Provincial de Madrid va demanar que s’obrís una investigació pel que va passar en aquella concentració en què es va fer famosa Isabel Peralta, una choni en guerra contra els jueus.

L’actitud de la Policia Nacional que durant anys i panys de violència anticatalanista al País Valencià, de bombes i amenaces, mai no va veure res, ni detenir ningú, continua sent la mateixa dècades després. Una actitud que contrasta amb la duresa amb què aquesta mateixa policia, els cossos de seguretat de l’Estat en general, han tractat els independentistes catalans durant els darrers temps en base a un relat de terror que sembla escrit per un dictador de tercera.  

El problema de fons no és que hi haja, diríem, un Vox policial, l’evidència de l’existència de sectors dins de la policia espanyola obertament escorats a l’extrema dreta. El problema és que tots els cossos de seguretat semblen contaminats pels principis ideològics d’un nacionalisme espanyol que reacciona selectivament davant de determinats fets de caràcter polític convertint la seua funció de protecció de la ciutadania en la mateixa que tindria un perillós tribunal de la inquisició.

N’hi ha cap dirigent polític en les espanyes disposat a obrir la caixa dels trons? Disposat ha investigar de veritat què és el que està passant en acadèmies, comissaries i casernes?. Del cert que no a excepció, és clar, d’aquells dirigents de partits que es compten entre els enemics ideològics del sistema polític que vam heretar de la dictadura.

De moment, davant d’aquests casos només hem pogut escoltar de boca dels dirigents polítics justificacions vergonyants, explicacions escapoles o la ja consabuda afirmació  que estem davant de sectors minoritaris i de casos aïllats.

Espanya no és un cas únic, certament. La mateixa problemàtica d’uns policies i militars radicalitzats la tenen els països del nostre entorn en un context molt preocupant de crisis socioeconòmica i manca de lideratges forts en democràcies molt afeblides. Però Espanya té una singularitat ben amarga. Va passar de la nit al dia de ser el darrer bastió del feixisme en Europa a una aparent, amnèsica i plàcida monarquia parlamentària. La tradició de l’extrema dreta dins dels cossos policials a Espanya, sense cap depuració mort Franco, és llarga i sòlida. Cap ministre ni encara menys cap diputat ras remourà res. Caldrà recordar ara i ací l’escandalosa negativa de Marlaska a reobrir la investigació per l’assassinat de Mikel Zabalza a mans d’agents de la caserna d’Intxaurrondo?.  

Així les coses, davant la dissidència pacífica de qualsevol ciutadà a qualsevol dogma del sistema només podem esperar, ara com ara, la repressió. Una repressió que sempre trobarà el seu encarrilament burocràtic, la seua justificació legal, la seua confirmació jurídica. Espanya, Estat de dret… i de costat.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari