El pis de lloguer dels jutges del CGPJ

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de gener de 2022 a Nosaltres la Veu.

Carlos Lesmes, president del CGPJ. Foto/EFE

El president del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, amb la nòmina que li cau de l’ala, no tindria cap problema per a trobar un pis de lloguer en Barcelona, Madrid, València o Sevilla que «es una maravilla» i ja no diguem en Benigembla, Gorga, Herbers o Matet. I això perquè gràcies a l’esforç contributiu d’uns quants milions de desgraciats com vostè i com jo el ciutadà Lesmes ingressarà aquest any una nòmina anual de 145.361,14 euros, mentre que la dels vocals de l’organisme que presideix serà de 125.366,60 euros. Val a dir que dins d’aquesta xifra no entren ni les dietes, ni les despeses de protocol, de residència -si calgués-, ni tampoc els desplaçaments per faena quan es fan amb algun  dels 13 vehicles oficials de què disposen. 

Amb aquests fulls salarials a qualsevol arrendador de les Espanyes el cul se li faria llimonada tenint en compte que el salari mitjà dels espanyols en un mercat laboral precari, inestable, és de poc més de 2.000 euros, que sovint els habitatges estan en mans de fons voltor que els dediquen al lucratiu negoci del turisme i que els de titularitat pública són pràcticament inexistents. 

No cal consultar cap document oficial o saberut informe per a saber que a la majoria de les famílies espanyoles li és impossible hipotecar-se i, també, molt sovint accedir a un pis de lloguer. A Barcelona, posem per cas, no tan sols és difícil trobar alguna cosa en condicions, sinó que després cal competir amb una llarga llista de candidats. És obvi que els joves, els jubilats, els divorciats, l’assalariat de calbot o els que simplement viuen sols, ho tenen ben magre. No hi ha gaires eixides ni tan sols la d’anar-se’n fora de les ciutats on també han apujat els preus. I com s’ho fa el personal? Doncs, com pot. Compartint pisos amb desconeguts, acudint a la caritat, deixant de pagar quan no poden, resignant-se si cal a viure en autèntiques coves.   

Aquest no és el problema de Lesmes i els seus consellers que igual podrien pagar el lloguer d’un piset de seixanta metres quadrats per moblar al barri valencià de Torrefiel o al de Nou Barris de Barcelona que llogar un luxós apartament en el carrer de Muntaner o en el de Colón. O, fins i tot, passar de viure en la incertesa horrible del llogat i comprar-se alguna cosa, posem per cas, en Gandia amb vistes a la mar. Quasi trenta mil euros al mes i pertànyer a la classe social dels privilegiats en una democràcia de fireta obri moltes portes.

Lesmes no ha de patir del lloc on viure que tenen molts dels empleats de Mercadona, dels jornalers agrícoles de Borriana o dels empleats en el sector serveis de la província de Tarragona. En 2019 el president mateix de l’alt tribunal va declarar béns immobles per valor de més de 175 mil euros, més de 160 mil euros en comptes corrents, més de 124 mil en accions, més de 111 mil en assegurances de vida. El vicepresident i molt progressista jutge, Rafael Mozo, el mateix any va declarar 160 mil euros en béns immobles. Comparat al vocal Juan Manuel Martínez que va declarar 1 milió per béns immobles, tots dos són uns pobrets. 

Per a fer-se el càrrec de tot caldria saber encara què guanyen i què tenen també els seus cònjuges car al final tots comparteixen sostres i suquen del mateix perol. 

És evident que cap dels magistrats que ha de fer valer la sagrada Constitució amb què de tant en tant colpegen el cap dels espanyols esgarriats va descalç ni viu tampoc baix d’un pont. Més aviat viuen en el Versalles fantasiós de la reina austríaca.

Doncs bé. Resulta que els senyors magistrats, per a més inri rellogats des de fa quatre anys en el càrrec per l’indecent boicot del PP que és qui els sosté, han votat majoritàriament contra la llei d’habitatge que tramita el «Gobierno» de coalició. 

Una llei que, entre d’altres i sense ser cap panacea, vol limitar a un 10% l’increment dels preus de lloguer en les zones dels municipis on aquests superen el 30% dels ingressos de les llars i si en els darrers cinc anys han pujat cinc punts per damunt de l’IPC o, encara, que els habitatges que estiguen més de dos anys buits paguen més IBI a fi d’incentivar que aquests afloren al mercat.   

No és massa cosa tenint en compte la gravetat de la situació i el que caldria fer, però els magistrats, fora de termini, i en allò que sembla una maldestra maniobra de distracció, han votat en contra de l’informe que ha d’arrencar la tramitació de la llei. Descaradament, s’han alineat amb els arguments del PP que assegura que la norma envaeix les competències autonòmiques tot i que, segurament, deuen estar més d’acord amb els de Vox convençuts que ataca la propietat privada. 

La maniobra és del tot inútil per a evitar la tramitació. Els jutges el que han fet és, d’una banda, exhibir el seu armament ideològic i, d’altra, llepar el cul a qui li han d’agrair la poltrona.  

Quin desvergonyiment! I pensar que en bona part viuen com viuen gràcies al llom dels poca-roba. 

Espanya és i serà un país de desigualtats cròniques, de cacics, d’enemics tribals i, sobretot, de pobres someres hipnotitzades pels acords marcials del nacionalisme carpetovetònic. 

I per descomptat que, amb uns guàrdies de la llei com aquests, serà del tot impossible que mai puga eixir del túnel tenebrós en què la mantenen secularment els que la dominen. En aquest país, tot dret, el de l’habitatge, el de la llibertat d’expressió, el de circulació, el de botar a la corda o el de tirar-se un pet, no deixa de ser ben mirat una broma constitucional de mal gust. 

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Casado i l’aniquilació del català

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu l’11 de gener de 2022.

Pablo Casado. Foto/PP

El líder del PP ha anunciat a bombo i plateret que vol reforçar l’alta inspecció educativa de l’Estat amb un nou cos d’inspectors creat per a vigilar que en Catalunya -i qui diu en Catalunya diu també en Balears i el País Valencià- es facen el 25% de les classes en castellà d’acord amb unes sentències judicials absurdes que s’inspiren en la mateixa ideologia lingüística de què es nodreix el nacionalisme espanyol.

Així mateix, Casado vol que es puguen inspeccionar els currículums dels centres i els llibres de text per a garantir, es sobreentén, la supremacia del castellà. El palentí pressuposa que les escoles catalanes són camps de concentració -una vella calumnia paranoide de don Alejo Vidal Quadras– i vol assegurar-se amb els nous agutzils que aquestes deixen de ser “centros de aprendizaje libres de adoctrinamiento”.  

No cal dir que l’obsessió de l’espanyolisme amb la tossuda -i precària- pervivència pública del català ve de lluny, és fatigosament recurrent i sempre es manifesta amb la seua màxima virulència en contextos en què el PP veu amenaçada la seua hegemonia dins de la gran família de l’extrema dreta espanyola. La diferència en aquesta ocasió és que els socialistes catalans també li han ballat l’aigua a la poc imparcial justícia espanyola amb la qual cosa han legitimitat l’actuació dels seus principals depredadors contra l’escola catalana. No és poca cosa en un moment en què el procés de substitució lingüística -també a Catalunya- avança a passes de gegant al mateix temps en què es produeix un autèntic allau d’agressions lingüístiques a tot arreu.  

Tot plegat, Casado el que tracta és de sacsar sense miraments el vesper català amb una clara intencionalitat electoral. La maniobra, justificada amb arguments d’un cinisme escandalós que proporciona la FAES d’Aznar, no per vella deixa de ser tan repugnant com civilment irresponsable.  

Els valencians coneguem sobradament la porga de les inspeccions i de la censura. En certa manera, hem estat el laboratori de les ofensives recentralitzadores de l’Estat instigades pel PP, la primera línia de front en la guerra contra la llengua catalana i a favor de la uniformització cultural i lingüística espanyola.

Així les coses, en aquest assumpte de la descatalanització escolar Pablo Casado no deixa de ser l’alumne maldestre d’un il·luminat de la religió de la hispanitat com ho és Francisco Camps. I com Camps, el convicte Zaplana o el sinistre Aznar, si mai necessita els vots de l’odiat nacionalisme català també acabarà per recitar Espriu, Maragall o els versos més obscens d’Estellés si molt convé.

Cal recordar que allà per finals dels noranta, Camps, sent conseller d’Educació, va ser la cara visible del vergonyós intent d’anorreament de la llengua del país en el sistema educatiu valencià. En aquell moment el PP governava i competia alhora en anticatalanisme amb Unió Valenciana atiat per les missives fanàtiques que des de Las Provincias llançava la seua directora, María Consuelo Reyna

L’estiu del 1997, després de moltes altres accions polítiques dirigides a la “descatalanització” del País Valencià, Camps es va dedicar en persona a repassar en una sala de la seu de la conselleria els projectes de llibres de text del curs entrant per a les escoles. Amb la vocació mateixa d’un inquisidor va depurar dels textos mapes lingüístics que podien insinuar l’existència d’una nació política dels Països Catalans, relats sobre el naixement històric del País Valencià en la mesura que aquests evidenciaven el seu origen en la conquesta catalana o qualsevulla referència acadèmica a la unitat de la llengua.

El 8 d’octubre, durant una sessió de les Corts a Xàtiva, el PP i UV van derogar la capacitat de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) per a la supervisió dels llibres de text mentre  el Consell Valencià de Cultura (CVC) es posava a la faena per tal de lligar un pacte lingüístic amb què Zaplana volia marginar el secessionisme i, alhora, presentar-se davant de Madrid com el mitjancer entre la Catalunya de Pujol i l’Estat.

Un temps després, amb tots els objectius assolits, Zaplana, va declarar una treva de la seua guerra contra el valencià el màxim exponent de la qual va ser la creació d’una Acadèmia Valenciana de la Llengua que avui el seu successor Carlos Mazón insulta i desacredita per a acontentar la residual extrema dreta identitarista del país.

Amb Catalunya el PP mai no s’ha atrevit tant. El 2017 en plena escalada de tensió política el Ministre Íñigo Méndez de Vigo -principal responsable de l’espoli aragonès de les obres de Sixena- va fer veure que es mirava un ridícul informe de l’Alta Inspecció elaborat a instàncies d’una anacrònica associació de mestres sobre continguts adoctrinadors en els llibres de text catalans.

Amb Catalunya sotmesa de nou el PP va decidir no furgar més i deixar córrer la qüestió de l’escola catalana. Per a què emmerdar-se en una guerra contra el català quan són els mateixos tribunals de justícia els que els fan la faena bruta a Balaguer, Maó o Alberic?.

Si Casado -o Ayuso– arriba al poder en solitari no és previsible que encenga l’escola catalana amb centenars d’inspectors que hauran de ser formats, contractats i en la seua majoria arrencats de províncies per a protagonitzar una croada estúpida que tindrà del ben segur una contestació col·lectiva contundent.

Una altra cosa és que per a manar necessite els vots de Vox que voldrà convertir Catalunya en terra cremada per ideologia i, segurament, també, per desviar l’atenció dels greus problemes socioeconòmics que la seua política ocasionarà en Espanya.

Tal i com estan les coses les perspectives no semblen gaire afalagadores. L’extrema dreta no tan sols vol reduir el català en l’escola a la mínima expressió. Vol, cal que s’entenga, eliminar-lo per sempre més de la vida pública.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Camí de Xara

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’11 de gener de 2022.

Foto/Francesc Viadel

M’hauràs de disculpar per haver tardat vint-i-quatre llarguíssims anys a fer el camí de Xara per a venir fins ací a passar una estona amb tu. La meua visita no ha estat fruit d’una decisió llargament meditada, transcendent, però tampoc nascuda de la culpa, ni de l’enyor. Res de tot això. Només ha estat un impuls. El cas és que he eixit de casa de la mare per a trobar en el passeig ociós el silenci que tant necessite ara a fi de redibuixar les línies, les noves fronteres de la meua nova geografia vital en què cada dia avance un poc desorientat, sovint a les palpentes, quasi mai maldestrament ni espantat i sempre sense la pretensió de tenir un lloc on arribar.

Ha estat potser la força captivadora d’aquesta inesperada i càlida vesprada de finals d’any, el seu cel blau tot just encès per un sol que es resisteix a morir, aquest vent tou i humit el que m’ha empès a creuar el camí Reial i cercar aquest de Xara voretat a banda i banda de bellíssims camps de caquiers perduts i, també, de tarongers a mig collir on sé del cert que s’oculta l’astuta i cruel rabosa del temps. El temps: la rabosa… I nosaltres, sense cap dubte, la llebre covarda o el ratolí nerviós.

El passeig, pare, ha estat molt profitós. Fet i fet, he trobat el silenci i ha estat en el silenci que sobtadament m’ha arravatat el deler per la vida. He sentit, doncs, a la boca, el gust dolç de la pell de la femella, m’he embadalit amb la visió de les seues corbes sinuoses, tan poderoses com les muntanyes que emergeixen al fons de la nostra vall. He olisquejat també en l’atmosfera la fragància cítrica que exhala el cos nu d’una dona. I encara… he sabut el tacte untós de la figa oberta amb els dits, el sabor fresc del vi jove mullant-me els llavis i el de l’albercoc madur i el de la bresquilla acabada de collir i el del raïm acabat de tallar, l’amanyac de l’aigua refredant la pell bullent dels cossos acabats de batre’s en el combat pel plaer. Una altra vegada després de tant i tant de temps he escoltat la música de la meua infància. Ja saps, aquell rebombori de xiquets pujant i baixant escaletes de misèria, el renillar poderós de les haques a l’albada travessant els carrers solitaris del poble, el refilar dels ocells del veïnat presoners en les seues gàbies de fil d’aram, el dring de les campanes de la basílica esquerdant la quietud de la vesprada. Poca cosa més ha de ser la vida.

Del cert que m’he sentit viu com feia temps que no m’havia sentit malgrat aquesta tristor o ombra incòmoda i misteriosa que em segueix tothora amb la persistència mateixa d’un gos abandonat, flac i ple puces, patèticament llagoter.   

Deia que ja fa vint-i-quatre anys que et vaig deixar ací i que no havia gosat tornar. Quasi res diu el diari!. Avisa’t estaves, però. No m’agrada aquest indret. Ja et vaig advertir que no hi vindria, que ens veuríem com hem fet fins ara ben protegits dins de la boira de l’ensomni on tu ets com jo t’he conegut sempre. Seria -i així ha estat- en aquella penombra acollidora on puc agafar-te les mans, on puc escoltar la teua veu, sentir en els tous dels dits la pell del teu rostre tallat pel sol.

Però ací estic tot i que no tinc gaires coses que explicar-te. Més que res perquè diria que ja ho saps tot o quasi tot de mi. Potser de l’única cosa que no t’he parlat és d’aquest cansament que no sé d’on ix, que sent que m’entra pels ulls com un llamp silenciós i invisible i m’arriba fins al centre de l’ànima. La veritat és que fa dies que no puc aixecar-me del llit a la meua hora de costum. Molts dies en què a penes soc capaç d’escriure unes poques línies o d’obrir el correu. Només he pogut mantenir la rutina de passejar cada boqueta nit des de l’apartament fins el límit de l’escullera del port on la ciutat sembla estimbar-se dins del mar o en el no-res.

Allà solc detenir-me una estona per a veure entrar triomfals els grans creuers turístics, el girar hipnòtic de la sínia de fira il·luminada que han plantat al Port Vell per aquests dies de festa, les parelles de totes les edats que tendrament s’estimen abillats d’esport, l’espurneig mar endins de les llums de les embarcacions d’esbarjo dels rics.

De vegades, ací et pense com un gegant que ve a protegir-me de tot mal. De vegades, ací evoque també els dies encara no massa llunyans d’aquell àtic interior d’El Carmel amb les parets florides d’humitat des d’on divisava els contraforts frondosos de Collserola. D’aquell habitatge on vaig somiar despert en tants miracles, on tantes coses vaig escriure, on tant vaig plorar i on tant vaig riure també, totalment trasbalsat, trencat, perdut, al límit de la desesperació. Qui ho havia dir que acabaria enyorant aquell espai, aquells dies pesants i llargs sense ningú a qui abraçar, amb qui parlar. 

No sé què tinc, pare. Dic jo que aquest cansament deu ser cosa d’esforçar-me tant per reconèixer la meua nova realitat en un mateix escenari que habite igual que un peix habita el seu planeta de cristall. Qui sap si és pel treball constant per establir com una llei unes rutines sense les quals em sembla que no podria sobreviure a les meues pròpies pors, als meus fantasmes. Igual és per causa d’aquesta puta plaga que ens va sorprendre una primavera radiant com poques he conegut i que des d’aleshores no ha deixat d’acaçar-nos com l’esparver als estúpids estornells. Tu no hauries suportat aquesta vida de confinats, aquesta tensió esperant la mort invisible i segurament que per a dissimular la teua pròpia por, el teu neguit, te n’hauries fotut del temor dels altres. El cas és que aquesta desgràcia no s’acaba mai. Aquests dies es prometien tranquils, familiars i vet ací que estan sent una merda. Tothom està trist i esgotat. Només a la mare sembla no importar-li res el que està passant al seu voltant. Fa la seua com si no res. Diu que tot està a les mans de Déu o de l’atzar i que no paga la pena inquietar-se. Si ha de caure caurà i punt, rebla. En fa patir. Cada dia la veig pitjor.

Potser el meu cansament no té res a veure amb tot això que ara te conte. Potser és només l’oratge traïdor de les darreres setmanes. Potser és que em faig gran i un poc poruc i preferisc quedar-me arraulit dins del llit com un xiquet mandrós pensant només en tot allò que un dia va ser bell: els dies dels carrers estrets en el món diminut; els dies d’estudiant a  Cerdanyola; les vesprades a trenc de la primavera en aquell habitació d’aquell pis de Cerdanyola amb les parets florides abraçat al cos prim d’aquella xicota tan bonica; els dies de la inquietant Barcelona de les temptacions on precipitar els apetits més inconfessables; els dies de València i del meu nadó redó o els dies de Patraix i els seus ficus; els estius bretons i la remor de gebre berlinesa inundant el pati interior d’un edifici a tocar de la Kumdamm; els dies d’Amsterdam, París, Londres, Roma; aquell viatge amb A. a Nàpols poc abans de la desfeta.   

Sí, em faig gran i pense que hauria preferit fer-ho al teu costat per tal que m’hagueres guiat en aquest viatge del tot previsible cap a la derrota inevitable, definitiva, ja sabuda. L’assumpte no té solució, però. Prou que ho sabem.

Bé, m’he entretingut i jo me n’hauria de tornar abans no es faça de nit de nit pel mateix camí de Xara pel qual del ben segur acabaré tornant un dia o altre. Potser serà l’hivern que ve. Potser d’ací a molts anys. No ho sé. Deixem passar, però, els dies d’aquest any. No paga la pena capficar-s‘hi. Ens tornem a trobar en el bell mig del teu ensomni perfumat de fulles de parra i de figuera, de terra humida, de gesmil. 

Ja comença a fer-se fosc. El cel s’ha tornat tot de color taronja i el vent engronsa les altes palmeres a la vora dels camins. La mare m’espera.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Llops

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 28 de desembre de 2021.

L’abril pot arribar a ser molt fred i gris als bellíssims boscos dels Monts de Garait, en un extrem un poc amagat de la Nova Aquitània. Si hem decidit tornar fins aquest racó una mica inhòspit de França és pels llops. Bé, per a ser exactes per la por que el xiquet li ha agafat a aquests animals. El cas és que potser una nit va somiar en un d’ells. Qui sap si li va semblar veure els ulls d’un llop refulgint en la foscor de la seua segura habitació o reialme. Tal volta es va sentir lentament devorat per un amable exemplar d’aquella espècie d’odiats reis dels erms àrtics, de les muntanyes solitàries, dels boscos espessos.   

Ara se’ls troba per tot arreu. Crec que n’ha vist ocults dins de les bardisses del jardí on cada vesprada juga amb els seus companys d’escola; que ha notat la seua subtil olor d’almesc; que els ha vist entremaliejar al fons del llarg i estret passadís de la casa; que ha sentit com de sobte li passaven a frec de pell, àgils i silenciosos, removent cofois les seues cues majestuoses.

La seua por és commovedora i no hi ha cap dubte que cal combatre-la al preu siga. Qui vol que un fill seu senta la por, la fredor d’aquell ganivet invisible que fa quarts de les nostres esperances i ens converteix en morts en vida?.

Ací a Garait hi ha un parc on el nostre menut pot veure els llops en estat de semi-llibertat vagarejar ociosos darrere de les filferrades com si foren uns pobres gossos abandonats. Al principi li imposen un poc i se’ls mira de reüll mig amagat darrere nostre. Poc a poc, però, sabent-los tan indefensos, va agafant confiança fins que s’encoratja i s’atreveix a auxar-los enèrgicament. Els animals llavors se’l miren amb uns ullots tristos i continuen a la seua. En això, una mica allunyat, veiem passar un majestuós llop blanc de Mackenzie olisquejant el terra. A la vora del Mackenzie, al Canadà, en els temps antics, mentre els llops blancs i els negres del riu caçaven, els pares guerrers dels indis Dene perseguien castors gegants per a menjar-se’ls, arrencar-los la pell i estendre-les sobre la Bear Rock com a símbol de triomf. Haurà heretat aquell llop ensopit la memòria dels seus ancestres? Aquell poder de dominar?.    

A les Roques de les Chabrières, dins del parc, tenim l’oportunitat de veure la manada dels llops grisos a través d’unes finestres obertes en la tanca de fusta que encercla el recinte. Les bèsties es mouen confiades amunt i avall, s’apropen assedegats fins la bassa a beure, estiren el seus colls per olorar en l’ambient amb els seus llargs morros el sexe de la lluna que encara dorm en el seu llit de núvols espessos. Semblen una miqueta desnerits, ensopits, cansats. Fet i fet, conformats amb aquella plàcida existència ni tan sols senten la necessitat de llançar els seus inquietants udols per retrobar-se en el camp de batalla com la infanteria d’un disciplinat i indestructible exèrcit. Potser ja no són ni llops.

Al parc hi ha més animals: cabirols, cérvols, senglars. La criatura s’entusiasma amb les gallines i els teixons, els assenyala amb el dit fent grans escarafalls. Ni un sol comentari dels seus monstres.

Després visitem el museu. En uns plafons llegim les vicissituds literàries i etnogràfiques del conte ben poc infantil de la Caputxeta Vermella la versió més antiga de la qual la va escriure el 1697 Charles Perrault. Ai, de les jovenetes que es deixen ensarronar pels lascius llops!.

De totes les històries la que més m’impressiona és la de la Bèstia del Gévaudan, una regió de l’Auvèrnia. El cas és que entre el 30 de juny 1764 i el 19 de juny 1767 un llop d’enormes proporcions -o un home llop- hauria protagonitzat més de 200 salvatges atacs cobrant-se 113 morts i ferint-ne 49, quasi tots xiquetes i xiquets. Fins a 98 víctimes haurien estat parcialment devorades.

La matança esdevé un assumpte d’Estat. Paris envia els temibles Louvetiers -caçadors de llops- al capdavant del capità Duhamel que fan batudes per tota la regió sense resultat, però. El seu successor, Dunneval, mata 1.200 llops però vanament atès que la carnisseria continua. Tampoc triomfa François Antoine, arcabusser del rei, que en setembre de 1765 mata un llop enorme en les gorges de l’Allier. Ni les accions de Jean Chastel el 1767 aconsegueixen acabar amb els atacs.

Vet ací que el 19 de juny d’aquell mateix any un xiquet mata un caní de grans proporcions en La Sogne-d’Auvers i és la fi del malson. Era, però, realment aquella mena de gos el culpable d’aquells esgarrifosos assassinats? I si en realitat va ser un caníbal famolenc disfressat amb la pell d’un animal? I si els llops som nosaltres?. El fill tot això no ho entendria.

Li’n podria explicar moltes històries de llops. Ara mateix en la faena és un llop qui em mana. Va arribar de la mà de la desesperació i de la indigència mental dels qui estan per damunt de nosaltres. Saben que van a perdre-ho tot i farien qualsevol cosa per salvar la pell. És un inútil, un carota, un malfaener, un entabanador, un personatge superb, cínic i mesquí que ha vingut a nodrir-se de la ignorància d’uns i de la impotència dels altres.

Els divendres al matí desapareix per a gaudir del seu temps lliure i del seu sou de capità general que guanya barat a res, barat a fingir, a enganyar els que li paguen. Però que ningú no sàpiga on és no vol dir que no et puga telefonar en un qualsevol moment per a donar-te, imperatiu, una ordre tan absurda com frustrant. Naturalment és una manera de recordar-te que ell sempre està a la teua vora encara que tu no el veges.

El dilluns a mitjan matí reapareix amb aires de gran depredador i mira d’espantar els més febles de la granja humana en què s’ha convertit el nostre departament. Les setmanes es fan llargues menys per a la seua cohort de llepaculs.  

Per a la gran bèstia totes les seues subordinades són Caputxetes Vermelles. Algunes es rendeixen de grat als seus afalacs per tal com és un animal bell de llarg i lluent pelatge i mirada penetrant que és capaç no tan sols de seduir la més estricta de les femelles sinó també al més despietat dels caçadors. D’altres dissimulen que es senten atretes perquè tenen por. Al capdavall, tothom sap que si no li fas cas te farà la vida impossible, te devorarà.

Ara mateix, en un moment en què el món s’ensorra, en què no em puc permetre per res del món perdre la meua faena, patisc per no ser una de les seues víctimes. Ha aconseguit posar-me tan nerviós, en tanta tensió, que la meua salut se n’ha ressentit per sempre més. El meu cos ataca la seua pròpia pell en un signe inequívoc d’impotència, de terror.

Tan de bo, però, fos l’únic llop que ens ronda, l’únic que necessita de la nostra suor i de la nostra sang per a nodrir-se, per afartar-se’n, per mantenir aquesta ficció de poder enmig d’un desastre humà que mai serem capaços de remuntar.

Em rumie com podria entendre tot això el meu fill que sembla que acaba de perdre la por a aquells gossets que marquen costelles i badallen ensopits mentre esperen que un cuidador del parc els aboque la pitança?.

En la botiga del museu li comprem al xiquet un llop de peluix gris, blanet i suau i tornem cap al càmping que està a uns quants quilòmetres d’aquella reserva enmig d’un bosc. Durant molts anys el meu fill no tindrà por als llops.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Per si mai vens…

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de desembre de 2021 a Nació Digital.

Nocturne, Foto/Brassaï.

Ho he disposat tot com sospite que t’agradaria trobar-t’ho si de cas un dia venies. Ja veus tu quina faena més inútil. Si ho penses bé la d’un idiota reincident fins l’avorriment que és, exactament, en el que deus pensar que m’he convertit després de tant de temps esperant-te. L’espera quan més llarga és més estúpids ens torna. 

Escolta bé el que et diré. Es veu que amb els anys totes les passions tendeixen a esmortir-se. També la memòria dels bons moments. Llavors, sense records que ens revifen, sense l’entusiasme de la joventut arrelat en l’esperança d’una felicitat plena només queda dins nostre la por. Vull dir una por enorme com un gat castrat que sigil·losament, astutament, maliciosament, es passeja tothora per cada racó de la casa. Has de saber però que jo, en canvi, malgrat la meua puta edat, tinc totes les passions gairebé intactes. I, també, certament, un apartament diminut de lloguer atibacat d’invisibles gats enormes com panteres que sempre amenacen d’obrir-me en canal amb les seues urpes esmolades com dalles. No em puc permetre, doncs, ni un capcineig, badar ni un sol segon no fos cas que aquests bèsties em devoraren.

Com et deia, fa molts dies que ho tinc tot disposat per si un dia sobtadament picaves a la meua porta. Tot a punt per tal que m’agafes desprevingut com l’alegria d’estimar una vesprada somnolenta i asfixiant d’agost o com el desig una boqueta nit de primavera en l’habitació vergonyosament humil d’un pis d’estudiants pobres.

No et sabria dir exactament en quin moment vaig decidir preparar per tu el meu minúscul habitatge. Tal vegada un d’aquells dies llarguíssims de no veure ningú o de passejar sense rumb per la ciutat o estant completament perdut per les sales solitàries d’un museu d’objectes rars mentre al carrer tothom celebrava la vida. 

Només sé que un matí de no fa massa temps vaig baixar al basar xinès i vaig comprar tres plantes d’interior: un ficus de cautxú, un de benjamí i un tronc del brasil. Els ficus sovint perden fulles i, en caure, en el silenci de la nit, sempre fan un discret terrasbastall. Des del llit estant imagine que aquell soroll el provoca les passes d’un gegant sobre una catifa de fulles en la profunditat d’un bosc ferit de mort per la tardor. És una sensació estranya que de colp em trasllada a un paisatge que sé molt remot, dominat pel fred, per la voracitat de l’ós bru, pel temor comprensible de l’ermini, del golut, del sempre espantadís i bell cabirol.

I després de les plantes van venir els quadres. De primeres, vaig rescabalar del lloc on vaig viure durant molts anys una reproducció del plànol de València que el pare Tosca va dibuixar el 1704, el socarrat d’un vaixell amb les veles inflades i una fotografia a blanc i negre de dos personatges del carnaval de Venècia amb màscares de metge de la pesta.

Vaig fer penjar també una litografia de Tàpies i dues pintures sobre paper de Pere Salinas dedicades al poeta Lorca. Has de saber que el roig vivaç de Salinas crida a la sang. La sang que bull amb l’excitació animal que perboca l’amor convuls, alegre, despreocupadament carnal. Pense Salinas i pense també un esguit de blau sobre un sol a penes subjectat a un immens cel de foc per un quasi invisible fil d’or. I, llavors, sent també unes ganes terribles de posar-me nu i d’escriure el teu nom per tota la casa amb un traç gruixut, alterat, com si escrivint-lo pogués fer que tu vingueres o, pel contrari, evitar-ho.

He escrit, “la casa”. Però si t’haig de ser sincer, açò, segons com, ni és una casa ni res de tant menuda com és per tal de poder encabir tots els meus somnis, records, anhels. No és cap nimietat això de l’espai. Sense espai, posem per cas, no puc tenir tants llibres com n’havia tingut fins ara. Anys acumulant-ne, preservant-los, acaronant-los. Ja saps que vaig haver de desfer-me’n de molts, moltíssims, però el que potser desconeixes és que vaig servar com un tresor aquells que pensava que potser encara t’agradaria llegir: Zweig, Estellés, Neruda, Borges, Rodoreda, Cortázar, Mishima, Sabato… Ara mateix podria llegir-te a cau d’orella: Va ser una espera interminable. No sé quant de temps va passar en els rellotges, d’aqueix temps anònim i universal dels rellotges que és aliè als nostres sentiments, als nostres destins, a la formació o la solsida d’un amor, a l’espera d’una mort… Tinc unes desenes de llibres desordenadament encabits en un parell de prestatges del meu despatx junt a un munt de papers, de llibretes, de documents estrictament oficials que donen compte asèpticament de la meua existència. D’altres, els tinc apilats sobre la tauleta gris del menjador que vaig comprar a una bellíssima dependenta del carrer Dant que, ves per on, li diuen Beatriu.

M’agrada veure les piles de llibres sobre aquesta tauleta com si foren els gratacels d’una ciutat en miniatura amb la qual fantasiege que un dia em perdre amb tu o sense. Una ciutat d’avingudes enormes amb edificis sostinguts sobre els lloms d’atlants poderosos. De murades i sòlides portes de defensa, amb mitja dotzena de ponts per a poder passar un riu sense aigua protegits per estàtues de sants de noms impossibles. Ciutat de torres, de cúpules blavíssimes que es beuen d’un glop la llum tènue dels capvespres de novembre del meu país. Ciutat laberíntica. Ciutat luxuriosa. Ciutat de recolliment, això és de convents amb patis on floreixen els tarongers i els gesmilers. Ciutat surant sobre la mar. Ciutat tatuada en el cel. Ciutat amansida pel toc de les campanes. Ciutat de mercats exòtics on poder comprar la pell d’un cocodril assassí o l’ungüent de l’eternitat en un flascó persa de cristall roig i tap de plata. Ciutat pudenta. Ciutat de lladregots. Ciutat de rates. Ciutat de putes. Ciutat evanescent. Ciutat amb tots els ciutadanas sotmesos per l’enyor d’allò que mai no serà. La ciutat potser d’Aglaura passejada pel Kublai d’Italo Calvino. Quina Aglaura de les dues, per cert, habites tu?. De la qual es parla o de la que és viscuda?.

També he comprat vi i com que a penes sé res de tu, dels teus gustos, per una vegada he obrat conforme el que més m’ha convingut a mi. Així que m’he fet amb un parell d’ampolles d’Eremo de San Quirico que he trobat per la xarxa. És un vi de la Campània que fa pinta de parlar sol. Ara me’l veuria assegut sota als peus de l’obelisc de Sant Genar a la plaça de Riario Sforza. Ara entraria a Pío Monte de la Misericòrdia m’asseuria en un banc i em passaria el matí contemplant Les set obres de la Misericòrdia de Caravaggio. Ara em tancaria a pany i clau en aquella pensió de Mezzocannone, m’estiraria sobre el llit i amb els ulls tancats miraria de viatjar als temps feliços. Em muic de ganes de beure’m aquest vi. Segur que ha de ser bo. A tu potser no t’agradaria. Ves a saber. Se me’n fot.

El cas és que des de fa temps -i tot per si de cas un dia qualsevol venies- mantinc el piset tan net com puc i m’ho permeten les meues obligacions diàries que, com bé saps, sempre en són moltes i sovint absurdes. La cuina sempre la tinc dins d’un cert ordre. Tampoc és que cuine massa i això simplifica molt la faena d’agençar-la. La roba planxada, pulcrament plegada i guardada a l’armari. Tot està a lloc. Estic segur que en aquest edifici de veïnat promiscu el meu ha de ser, per força, el més polit de tots els apartaments. Si mai entres ho entendràs de seguida. És una escala lletja, bruta, despintada que sempre fa olor d’humitats, de gossos, de brous miserables, de desnerits i pudents cossos de nàufrags. Però no em puc queixar. Què soc jo sinó un nàufrag, l’habitant d’una illa miserable a qui se li’n va la vida poc a poc sense poder evitar-ho?. No estic massa segur que m’entengues. Tampoc no ho pretenc, però.

Com siga, esperar-te ací inútilment, ociosament, no era precisament allò que havia planejat des de feia tants i tants anys, tal vegada des que vaig ser aquell xiquet somiador que estava convençut que un dia faria la volta al món com a capità d’un dirigible de color porpra. Però també t’advertiré que d’allò que tenia pensat fer mai no en sabràs ni un borrall. Ho hauràs d’entendre. Entendre i, també, disculpar-me aquest arravatament d’ira, de ràbia. No ho pots tenir tot de mi. No vull. La teua seria una victòria massa fàcil i ja ho has tingut -i ho tens- prou fàcil tot.

Bo, ja saps que entre aquestes quatre parets ho he disposat tot, doncs, com sé que t’agradaria trobar-t’ho. Només falten alguns detalls que espere poder solucionar així com tinga un moment de serenitat, de claredat, de valentia.

Només em resta per dir-te que si mai venies no cal que avises. No cal que portes res. És molt poca cosa el que finalment te demane. Si vens vine i prou. M’agradaria rebre’t com si no res, sense festes, sense por, sense cap entusiasme tampoc mentre a la televisió sona potser una qualsevol cançó de Lou Reed i al celobert immens -o abisme voraç- cridaven embogides les gavines, parrupaven histèrics els coloms apostats sobre els ampits de les finestres dels edificis estranys. No cal…

Deixa un comentari

Rafa Xambó en la dansa d’un temps nou

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 de novembre de 2021 en Nació Digital.

Benimaclet és un país boreal en la frontera de la ciutat de València atrapat entre hortes sobre les quals cada dia sobrevola el baf calent d’un monstre d’asfalt. Un país fendit de nord a sud per les vies d’un tramvia que constantment va i torna carregat de viatgers hipnotitzats, de parelles d’estudiants impacients per devorar-se, d’anònims i tristos funcionaris, doctes catedràtics d’universitat que conten estels amb els dits dels peus, espies de la boqueta nit amb les testes cobertes amb elegants barrets Bowler de color negre que tenen les butxaques dels seus llargs abrics de feltre totes plenes de lents convergents i mapes indesxifrables.  

En aquest territori, a les vesprades, les campanes fantasmes de l’ermita de Vera i les de l’Assumpció de la Mare de Déu toquen a tempesta per aüixar el mal mar endins i aleshores tots els malfactors, espantats, corren a ocultar-se de la fúria revolucionària dins de la corona de l’alta palmera de la plaça.

És en aquest país indòmit on Rafa Xambó es mou, respira, on fa carasses de xiquet entremaliat a la solitud. En els seus carrers de poble és on escup la tristor com qui escup feliç pinyols d’albercoc en el bell mig d’una vesprada d’estiu. Potser no té més pàtria ni màtria que aquesta.

Xambó, que es guanya la vida ensenyant sociologia a la Universitat de València, ha fet i fa de tot: escriptor, cantant, columnista incisiu, combatent incansable contra la reacció que als valencians se’ns menja vius des de fa ni es sap el temps. Fou un dels precursors de la Nova Cançó al País València quan el 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival Noves Veus de Sabadell. Ha enregistrat un munt de bons discos com Andanes o Cançons de la memòria trista. En algun cas es tracta de treballs molt genuïns com el de T’estimo tant. Sonets de Shakespeare a partir de les traduccions del clàssic anglès fetes pel poeta lleidatà Txema Martínez. Ha publicat també molts llibres. De tot el que ha escrit vull evocar el seu bellíssim Riu dels ulls, un intens viatge a la felicitat a través del laberint de la memòria.

Xambó també ha estat al capdavant de moltes batalles com la que va protagonitzar sent  membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació contra l’infame tancament de RTVV per part de la secció indígena del partit espanyol més corrupte de la història. Quantes més en queden?.

L’altra nit, Rafa, em va dur a sopar a un restaurant del seu reialme. El local, Ambra-Poble bar, de parets emblanquinades amb tocs de blau cel, amb el seu alegre pati d’accés, degué de ser en el passat una caseta d’estiueig d’inspiració colonial que cal imaginar voltada de palmeres, tarongers, hortes fèrtils a tocar d’una cabalosa sèquia. En l’Ambra serveixen coques escaldades de dacsa, putxero de polp, figatells, aspencat, arrossos…   

La nit que vam anar feia no res que l’amabilíssim Rafa Benedito ens havia descarregat del seu cotxe. Veníem del nostre poble, Algemesí, on havíem passat una hora llarga conversant sobre L’estiu dels brivalls al claustre del Museu de la Festa. Estàvem cansats i, també, molt contents de retrobar-nos. Entre unes coses i altres havia passat molt de temps que no ens veiem.

Rafa i jo ens portem més de deu anys. El vaig conèixer en farà vora trenta quan jo estudiava periodisme i vaig voler entrevistar-lo per a nodrir de material una columna sobre la seua trajectòria professional. Em va rebre en un lluminós pis a l’entorn del carrer de La Pau de València que tenia tot l’aire del refugi provisional d’un roder. En no res tots dos ens vam adonar que compartíem escenaris vitals, inquietuds, ires, dèries i, de seguida, es va establir una complicitat que ha durat fins ara.  

Ens hem fet grans. Ho comentàvem burletes davant d’una taula d’embotits de La Vall de Laguar que no deuríem ni d’olorar per raons òbvies. Ens hem fet prou grans potser per a saber que la mort ens volta desmenjada com un gos solitari i desficiós. No podem fer res, però. La mort, vaig pensar en silenci mentre l’escoltava atentament, és l’absència definitiva del pare. (El d’ell i el meu). La mort és un avís permanent com el dring d’una  campaneta que se sent llunyana dins de la boira. La mort és res o ho és tot segons la penses o la ignores mentre t’atrinxeres en un moment de felicitat. Ben mirat, va concloure Xambó sorneguerament, si demà faltàvem tampoc no passaria res. Tot plegat, hem tingut una bona vida que ja la voldrien molts.

Tota la raó. El problema és que no tenim ganes de gos sinó moltes ganes encara de viure. Qui poguera guanyar uns anys a la velledat que avança? Qui poguera tornar amb tot el vigor al cor d’aquella ciutat que es queia a trossos i on, això no obstant, vam ser tan feliços?. “I ara us llegiria sencera l’Oda impossible a València que va escriure Enric Sòria… Sincerament, no puc i em dol de reconèixer el cant..”, ha apuntat Xambó. Quina gran Oda, per cert, la de Sòria! Quina passió més embogida la que sentim per la nostra ciutat. Quina ciutat més estranya, escollida entre l’amor i el dolor que en diria Sòria.

Durant el sopar vam programar una passejada potser que per a aquest mateix desembre al bosc de ribera que creix on el riu Magre desemboca en el Xúquer. L’albada en aquell paradís menut cura totes les tristors. Ja la volíem fer l’any passat. Una bona passejada i després d’esmorzar al centre del poble. L’amenaça del puto bitxo ens ho va impedir, però. 

Durant la conversa vam arreglar també el país. Convinguérem que les expectatives inicials dipositades en el canvi polític, això després de patir una Transició fastigosa i dècades de domini absolut de la dreta, s’han esvaït. El marc mental del conservadorisme valencià, una versió sense gaires matisos de l’espanyol, és molt pesant. L’esquerreta, que en diria Joan Fuster, no sap com desempallegar-se’n i juga a disfressar-se de regionalisme ben intencionat per a no ofendre ningú. 

Si fórem d’una altra manera ja ens conformaríem en anar passant, amb no tenir un Zaplana, un Fabra a la Generalitat, però no en tenim prou amb això. A més, sabem que estem rodats d’exiliats interiors que en silenci, tristament, van fent la seua i això ens dol.

El cas és que vindran dies pitjors i encara queda molta faena per fer. Qui no vulga veure-ho ja s’ho farà. No és moment per al desànim, però.

Després d’aquella nit, Rafa i jo, a penes hem creuat uns missatges per telèfon. Aquell sopar és un dels moments més entranyables que he viscut aquestes darreres setmanes que se m’han fet tan llargues. La veritat és que no hi ha hagut gaires alegries des d’aleshores. El que passa és que el novembre i les seues ombres xineses projectades sobre un cel crepuscular, aquest fred sobtat que ha arribat enmig de l’amenaça d’una nova ona de la pandèmia, m’ha deixat sense massa ganes de dir. No eixim de la puta terra de Bernat.

Amb tot, les rutines, però, em mantenen alerta i, sobretot, em protegeixen dels silencis i de totes les distàncies que no voldria. No hi ha res més dolorós que un silenci no desitjat quan la vida de colp s’ha omplert tota d’ombres.

Sense les rutines no sé que faria. Cada matí, per exemple, no pot faltar la monòtona sessió de gimnàs. Des de dalt de la màquina de caminar, a través de l’ample finestral, observe com passen un darrere de l’altre els combois de la línia 4 del Tram que van i venen, igual que els de Benimaclet, carregats de passatgers fantasmes. Mentre camine estúpidament sobre aquella cinta per no arribar enlloc escolte en el mòbil la música del meu amic Rafa. Escolte les seues cançons de La dansa d’un temps nou. N’hi ha de tendres com El meu petit amor, Trist i sol o Cançó de Bressol, un delicat poema de Maria-Mercè Marçal. Cançons dures com l’adaptació del tema de Peter Seeger, Hiroshima, sobre un poema de Nâzim Hikmet que el mateix Xambó ha traduït. O Diners de sang amb música de Joan Palomares, un cant de revolta contra aquesta merda de món que va a la deriva on el cantant voldria que les places sempre foren en maig.

Demà al capvespre Xambó cantarà tots els temes de La Dansa a la Sala Russafa de València. Un disc, com ell mateix ha escrit, per mantenir-nos en l’esperança en plena pandèmia moral. M’agradaria ser-hi. Potser després faríem cap a l’Ambra i entaulats acabaríem d’arreglar el món. No podré baixar, però. Ja ho trobarem més prompte que tard. Ens hem promès el riu. Ens espera el riu, el nostre riu, aquest riu que s’ha d’endur totes les pors i ens ha dur un temps nou.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Mazón, el País Valencià i la Caixa B del PP

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 10 de novembre de 2021.

L’extresorer Bárcenas, una peça clau en l’articulació de la corrupció sistèmica del PP. /ACN.

El nou líder del PP, Carlos Mazón, un senyor que no sap donar en valencià ni el bon dia, s’ha posat al capdavant d’una nova ofensiva contra una suposada catalanització dels valencians que té tot l’aire d’aquella pel·lícula de Philip Kaufman protagonitzada per Donald Sutherland en què la humanitat es veia dissimuladament substituïda per una espècie d’alienígenes d’origen vegetal. De fet, en el PP hi ha qui està convençut que el president Ximo Puig en realitat és un cogombre conreat en un hivernacle del Maresme i Mónica Oltra una carabassa nodrida amb aigua de l’Ebre en un hortet d’Amposta, a cura d’una cooperativa organitzada per independentistes.

El cas és que Mazón ja fa temps que vol salvar-nos d’impureses identitàries, retornar-nos a una valencianitat estrictament estatutària i constitucional, això és, la mateixa que ell practica en un castellà perfecte.

De primeres, va protagonitzar una cimereta amb les entitats representants del secessionisme lingüístic entossudides encara a defensar que el valencià és una varietat dialectal del mossàrab o, segons el cas, de l’iber. Unes entitats que tenen tant a veure amb el procés de recuperació de la llengua del país com els afeccionats a la petanca de Múrcia amb les decisions de l’OMS pel que fa a la pandèmia.

Després, a la plaça de bous de València, en ple aquelarre per ressuscitar el cadàver polític de Rita Barberà, va prometre restablir la Llei de Senyes d’Identitat aprovada pel seu partit abans de la desfeta de 2015. Una llei, per cert, en què s’obria la porta a perseguir administrativament a aquells heretges que ofengueren d’una manera o una altra els sacrosants símbols d’identitat parits des de l’entorn mental del regionalisme dretà.

Ara, el grup popular en el Senat ha amenaçat d’anar als tribunals si la Mesa admet la tramitació d’iniciatives en què a la «Comunidad Valenciana» -un terme imbècil segons el mateix inventor, l’ínclit Emilio Attard– se la denomine com a País Valencià; o en què figure la denominació de Països Catalans.

No cal ser Albert Einstein per a saber que a Mazón tot açò del valencià i el «valenció» li la porta pendulona per dir-ho suau. Això no vol dir, però, que puga estar-se de remoure el vesper de les essències màtries cada vegada que el fem de la corrupció del seu partit l’ofega. És el que han fet sempre.

Tot plegat, l’ofensiva del Senat per a salvar-nos als valencians dels cogombres extraterrestres arriba just quan una sentència explica clarament que el seu partit es va finançar en diners de procedència irregular que arribaven en metàl·lic i en forma de donatius i que eren guardats per Bárcenas en una caixa forta. Amb aquests diners, dictaminen els jutges, es va pagar la reforma de la seu del PP en Madrid. Res de nou.

La croada de Mazón coincideix, també, amb l’imminent nomenament per al Tribunal Constitucional del jutge Enrique Arnaldo proposat pel PP. Un jutge esguitat pels casos Lezo i Palma Arena que, això no obstant, tindrà el suport del PSOE i d’UP. Ell, una perla. L’esquerreta espanyola, una altra.

Per si encara no fora poc, Mazón acaba d’eixir de l’armari per a anunciar que cal superar els prejudicis ideològics, és a dir, per a anunciar a bombo i plateret que no li tremolarà el pols si ha de pactar amb Vox per arribar a la Generalitat. Quina sorpresa! El que hauria estat una notícia és sentir-lo condemnant el feixisme, abominant de la dictadura franquista.

El PP mai no defrauda. Quan els esguita la merda de la corrupció treuen la bandera d’Espanya i amb ella, a colps, empaiten traïdors a la pàtria, cogombres catalans invisibles al comú dels mortals infiltrats en els nostres pobles, en les nostres institucions, dins dels nostres cossos mossaràbics.

L’objectiu, ja ho sabem, no és cap altre que marejar la perdiu. Compte, però. Perquè si aquest personatge inquietant arriba mai a la Generalitat de la mà -o no- de la quadrilla d’Abascal, els cogombres imaginaris es convertiran en material inflamable al servei del nacionalisme espanyol més abjecte. Que tothom tinga clar que aquest personal aplicarà sense commiseració la seua manera d’entendre la valencianitat que, per cert, té més a veure amb la caixa B de Bárcenas que amb les teories tronades sobre el valencià d’Adlert i Noguerol, de qui Mazón no deu saber ni un borrall.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

La serp

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de novembre de 2021.

Marxa de protesta per les sentències dels presos polítics, octubre de 2019. Foto/Adrià Costa/Nació Digital.

Als nostres peus el somni de la llibertat sacseja la terra i el nostre món menut sembla trontollar per moments. La llibertat és com una serp veloç que s’engul les destrals i perfora el ventre hermètic de les muntanyes amb la seua llengua de diamant. Ja fa tretze anys que milions de catalans s’han conjurat per fer la independència. També s’han revoltat, és clar, per a plantar-se enfront d’un Estat immoral que ha fet més dolorós encara el patiment de les classes populars causat per la crisis econòmica més brutal que mai no hem conegut. Els bancs fan comptes dels seus beneficis sobre una muntanya de morts i de naufragats. Uns beneficis que han obtingut gràcies als nostres lloms. Mentre, el rei ens ensenya el seu cul de mandril alhora que un esbart de togats li fan una gran reverència.  

El més sorprenent de tot és que els catalans lluiten des de fa tant de temps sense a penes mostrar signes d’esgotament. Vet ací que han patit estoicament les salvatges ràtzies policials de l’1 d’octubre i la seua memòria pesant, les multes, les mentides verinoses d’uns mitjans de comunicació cridats a la guerra santa contra Catalunya, l’empresonament i la humiliació inútil dels seus principals líders polítics, els atacs anònims d’una extrema dreta que s’ha transvestit de virulenta ciutadania que assegura actuar en defensa de la llei. El poder duu anys sembrant de por el país i, en part, només en part, ha aconseguit que la por grille. Qui no tinga ni una miqueta de por que done un pas endadavant… Prou que ho sabíem que això no era cap joc.

Els catalans no deixen de bregar. Ho fan malgrat la cínica ofensiva judicial contra un suposat supremacisme que jutges bornis, policies, tertulians i columnistes merdosets, fanàtics de tota condició, volen comparar, indecentment, vergonyosament, amb la monstruositat del nazisme. Fa temps que a Catalunya un professor o un mestre d’escola pot enfrontar-se a un incert procés legal pel simple fet d’explicar als seus estudiants què va passar aquell 1 d’octubre. D’altra banda, la voluntat de ser pot complicar-te molt, massa, la vida. Tot plegat, ser conscientment diferent d’ells ja és odiar perquè així ho han determinat els que branden el garrot davant dels nostres nassos.

Els catalans, però, no deixen de lluitar pacíficament, festivament, tossudament.. ¿ingènuament?… també. I ho fan contra un Estat ensibornador, cec i sord que pensa igual que ho faria un gegant vell que es resisteix violentament a morir. Europa, mentre, mira cap a una altra banda.

Avui fa dos dies que un malparit qualsevol va filtrar la que es coneix a Espanya com a sentència del ‘procés’ que, en realitat, només és que un sofisticat artefacte elaborat amb la precisió d’un rellotge suís per a simular l’harmoniosa i perfecta beatitud del sistema judicial i, alhora, per a posar-ho ben difícil als tribunals europeus que tard o d’hora han d’acabar dient la seua. Del cert que, quan ho facen, els que van ser injustos ja estaran morts o seran vells com tortugues. Fa dos dies i molts segles que sabem el pa que s’hi dona. Així les coses, aquest matí, doncs, ningú no s’ha sorprès en sentir les notícies.

El vicepresident Oriol Junqueras és qui ha estat més durament castigat: 13 anys de condemna pels delictes de sedició i balafiament. Els altres dirigents que han carregat amb penes més altes han estat Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, tots tres condemnats a 12 anys pels mateixos delictes que Junqueras. A Carme Forcadell li han caigut a plom 11 anys i sis mesos. A Joaquim Forn, 10 anys i sis mesos. A Josep Rull 10 anys i sis mesos. A Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, nou anys. A Meritxell Borràs i Carles Mundó, un any i vuit mesos. El mateix li ha caigut a Santi Vila que en tota aquesta història ha fet, li agrade o no, l’infame paper del covard sense remissió possible. A l’última, ha salvat el coll i la cartera. El missatge és clar. No és tan difícil, acotar i callar.

Llevat dels tres darrers dels encausats a hores d’ara tots duen ja un grapat d’anys a la presó. Anys que han estat molt durs i que deuen d’haver-los marcat a tots.

El malestar és general. Avui més que mai a tota Catalunya s’aixequen i creixen sigil·losament les onades d’un tsunami d’indignació. La gent es concentra des de primeres hores del matí per tot arreu. Un minut abans de l’una del migdia es fa oficial la sentència. Per les xarxes s’escampa una única consigna: tothom a ocupar l’aeroport d’El Prat. En un tres i no res una gernació es dirigeix cap enllà col·lapsant carreteres, transports públics… Tot això passa davant l’estupor del Gobierno, del món mateix que rememora ara les protestes de Hong Kong.

He estat en tot o en quasi tot durant aquests anys però avui és un dia complicat. Vesprada de molta faena tancat a l’edifici on em guanye el pa. Vesprada atrapat entre gestions, reunions i actes ineludibles. Òbviament, pendent també de tot el que es diu, de cada moviment. Tinc gent estimada allà mateix. Què va a passar? Quines conseqüències tindrà tot això sobre les nostres vides minúscules?.

L’aeroport finalment cau -encara que no del tot- sota la pressió d’un exèrcit desarmat format principalment per joves i jubilats i vet ací que amb la seua rendició parcial renaix també la il·lusió renovellada d’una revolta exitosa que per força ha de culminar en un món nou de tan fastiguejats com estem tots d’aquest món vell en què ja no podem viure.

La nit serà llarga. Torne atònit cap a casa pels carrers del cor de l’Eixample. La ciutat és un caos. Els furgons policials travessen esperitats els carrers, van amunt i avall amb les sirenes cridant com gavines embogides. Hi ha corredisses per tot arreu. Crits. En una cruïlla a la vora de la ronda de Sant Pere crema una foguera alta i superba com una falla de València. La volten una vintena de joves que, de tant en tant, llancen consignes.

Una miqueta més endavant, al Passeig de Sant Joan, sembla que haja acabat de tenir lloc una batalla campal. Alguns contenidors encara fumegen i l’olor a plàstic i fusta cremada inunden l’atmosfera. Els meus deuen d’estar espantats.

Què va a passar?. Potser tot queda en una gran batussa. En unes desenes de detencions i Sant Tornem’hi. En qualsevol cas estic convençut que mai no soltaran als nostres, si més no del tot. Els convertiran en ostatges. Fet i fet, ja ho són ara d’ostatges tot i que menys d’allò que els seus captors es pensen.

Ara sent que la serp es belluga a tota velocitat a sota els meus peus, els nostres peus, i veig també com treu la seua llengua de robí i amb la punta penetra l’ànima fosca d’una muntanya molt vella.  

L’Arc de Triomf és tot de rajoles i sang sota el sostre insondable de la negra nit. Tinc la sensació que no avance, que per més que camine no em moc del meu lloc. Tem que mai no arribaré a casa. A quina casa, em pregunte? Soc incapaç de reconèixer la ciutat enmig d’aquell desori. No puc deixar de rumiar en què és el que va a passar. Distrec la meua inquietud pensant una badia d’abril. Sempre és la mateixa badia i sempre és ella senyorejant amb la seua presència el centre d’aquell paradís una horabaixa en què la llum tènue ha desfermat la tendresa. Sempre són les seues mans blanques, els seus ulls negres, les seues cames, la textura vellutada de la seua pell… Probablement mai més no la tornaré a veure ni encara que ella vulgues amb totes les seues forces rescabalar-me de tants temors com m’estrenyen. Qui no tinga por o no tinga una badia on amagar-se que faça un pas endavant.

Torne a sentir la serp reptar poderosa i indeturable sota els meus peus. Tremola la terra. Sé que la muntanya podria solsir en qualsevol moment i sepultar els meus somnis, els nostres somnis, sota tones i tones de roques indestructibles. I jo, homenet, què coi puc fer per evitar-ho? S’ha fet tard. La nit serà llarga. M’afanye a arribar a casa travessant un ball d’ombres, l’alè roent de les altes fogueres de la ràbia.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Els gira-sols

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021 en Nació Digital.

Aquesta és la segona vegada que visiteu Amsterdam. De la primera ja fa molts anys. Va ser durant un viatge d’estiu que vau fer en cotxe amb M. i E. pels Països Baixos. No havia passat un any de la mort del pare d’un infart fulminant i, aleshores, encara carregaves al llom, com si fos un sac de ciment, aquella tristor pesant i enganxifosa que et doblegava a cada passa. Un mesos abans de partir cap a Holanda vas visitar un metge internista per uns dolors abdominals que resulta que et venien de l’excés d’aire que engolies a causa de la maleïda ansietat. Després, sobre tots aquells dolorets imbecilets de les cames i dels braços que et turmentaven, un bon amic psicòleg va dir-te que eren els símptomes inequívocs d’un infart solidari, és a dir, d’un infart imaginari. En el fons es veu que estaves desitjant córrer la mateixa sort que el teu pare. I, a l’última, en saber que no tenies res, se’t va passar tot. Fins i tot se’t va passar la por a fumar els teus tres o quatre paquets diaris de fastigós tabac ros.  

La veritat és que, ara i ací, aquest agost xafogós, de bell nou en Amsterdam, no ets capaç de recordar massa coses d’aquella llarga escapada un punt embogida que, ves per on, et va servir per acomiadar-te del repic punyent de les baquetes d’ossos de calavera sobre la pell del tambor robust de la vida. Per a perdre de vista, també, les esmunyedisses ombres de la mort esgrafiades en les parets del laberint de l’esperança en què cadascun de nosaltres vivim atrapats.

I això no obstant, pocs records d’Amsterdam t’han quedat d’aquella primera vegada. Anem a veure… Una vesprada de desfici en un coffee shop del barri de les putes fumant uns canuts que et van semblar per a infants en comparació amb els que havies arribat a xamar de més jove. L’aparador d’una botiga de roba per a practicar el sadomasoquisme a prop de la Nieuwmarkt. Vull dir un aparador ple de vergues de bou assecades, vares de fusta per a domar cavalls, màscares de cuir zoomòrfiques, cossets, arnesos, morrions… La visita a la casa d’Ana Frank al número 20 de Westermarkt. Una vetllada inoblidable en algun bar a la vora de l’Oude Schans amb vistes a la torre Montelbaans il·luminada per les torxes dels àngels rebels que vetllen inútilment per l’eternitat dels joves. Ah! Sí… Recordes un dia que mentre passejàveu a la teua vora va passar a tota velocitat a bord d’una bicicleta una xicota prima, esvelta, pèl-roja, amb la cara pigada. I en això, just quan aixecava una miqueta el seu cos fràgil per a agafar impuls, un colp de vent li va aixecar el vestit i va deixar al descobert el seu cul redó, perfectament atrapat dins d’unes bragues molt estretes de color vermellós que eren quasi transparents. Et vas quedar com idiota i, ella, que va veure de reüll l’expressió badoca de la teua cara de pa quilo, es va riure a cor que vols mentre s’allunyava esperitada, mentre passava un pont, mentre sobrevolava el canal i anava a buscar les artèries principals de la ciutat per a endinsar-se en el seu cor. Com t’hauria agradat mossegar les galtes d’aquell cul!. Com hauries volgut adelitar-te per sempre més en aquella bellesa exultant, no separar-te d’ella en tota la vida ni una sola dècima de segon… ik hou van je mijn leven… ‘T’estime vida meua’… potser li hauries dit una vesprada arraulit al costat del seu cos nu mentre li suplicaves que s’aixequés per tu la faldilla deixant anar alhora una gran rialla que escanyés amb violència totes les teues tristors, l’amargor que t’havia deixat aquell amor que ja mai no podria ser.

La primera vegada que vas estar a Amsterdam, certament, eres molt jove. A penes havies viatjat. Travessares Europa amb els ulls molt oberts, completament submergit en el seu baf a través del qual es deixava veure de tant en tant el pare que et somreia i et feia el gest d’abraçar-te molt fort.

Els neerlandesos et van semblar una mena de tribu perduda en una punteta del continent. Amsterdam una ciutat estranya, un infern divertit envoltat de pobles ensopits, silenciosos, que semblaven levitar sobre una praderia infinita enfront d’un amenaçador horitzó d’aigua i de plom.

Aquesta vegada és diferent, però. Res ja no et sorprèn. Potser és perquè t’has fet una miqueta gran o perquè ja has vist suficient món com per a saber que tot és igual a tot arreu. Has vingut, bàsicament, pel xiquet si no potser no hauries tornat. El cas és que a l’escola han treballat Van Gogh i sa mare i tu heu pensat que estaria molt bé dur-lo fins ací per a veure les seues pintures.

Per a tu Van Gogh és una bresquillera rosada que emergeix d’una mar de liles i retalla amb les seues alegres branques un cel d’un blau pàl·lid, la fúria en la mirada, les flors hipnòtiques de l’ametller, una platera plena de llimes, una tempesta d’estels reflectida suaument sobre les aigües d’un riu que s’endevina tan profund i perillós com els somnis dels herois vençuts. Per al xiquet, l’artista, és un mag, el mag dels gira-sols.

Fa un matí fresc i el cel està mig ennuvolat. Una hora abans plovia dèbilment. La criatura entra molt excitada al museu que s’aixeca majestuós a Museumplein. Localitzem de seguida l’oli sobre llenç pintat pel boig dels cabells rojos en Arle en gener de 1889. Amb tres tons de groc hi ha prou per a convocar la bellesa i fer que aquesta t’arrossegue fins els seus confins estranys. Per al pintor, els gira-sols, signifiquen gratitud. Això és el que va voler demostrar-li al seu admirat amic Paul Gauguin amb qui va compartir casa i rancúnies a la menuda localitat de la Provença aquell final de segle en què França celebrava l’inici de la Revolució Francesa i en què a Paris havien aixecat la torre més alta del món per accedir a l’exposició de totes les meravelles de la humanitat. L’atracció principal, però, d’aquella exposició fou Le village nègre, això és, un zoo humà on s’exposaven “deliciosos negres de Gabó” segons explicava un reportatge de la premsa de l’època. Benvinguts a la civilització.    

El fill s’atansa al quadre i es queda allà peuplantat amb els ulls oberts com a taronges mentre es mossega nerviós el seu carnós llavi inferior. Són les mateixes flors que ha vist projectades en la pissarra de l’aula a la seua escoleta de Barcelona, en una fotografia d’un llibre. Són les mateixes que ha dibuixat amb molt d’esforç sobre un full en blanc ell que és tan maldestre per a l’art. Se’l veu emocionat i penses que potser ara s’imagina el seu mag cofat amb un barret de palla donant vida amb el seu pinzell a aquelles flors que tenen alguna cosa d’estranyes. De sobte, vet ací que el xiquet pega un bot i entra dins del llenç. Es posa a jugar amb els flòsculs,s’enfila pels fulls dels gira-sols, s’amaga fent el trapella darrere del gerro… I encara… viatja més enllà del fons groc que atrapa l’escena i s’endinsa en la nit estelada del boig on captura boles de foc, bocins d’alegria atzur amb els quals s’omple les butxaques com si foren caramels. I al cap de poc va i torna a la nostra vora i mira de nou el quadre i s’aüssa de muscles en un gest qui sap si d’indiferència o de curiositat sobradament satisfeta.     

Només al cap d’uns segons insistirà molt en anar a la botiga del museu per a comprar una postal que vol regalar-li-la a la Montse P., la seua mestra estimada. Vol fer aquella gestió tan prompte com siga possible perquè diu que té molta gana i que cal que busquem ràpid una pizzeria en aquella ciutat laberíntica i plena d’obstacles. Per ell l’etapa Van Gogh ja és història. Ha pogut comprovar que els gira-sols existien i que estan en una de les parets d’aquell enorme edifici. No hi ha res més a dir.

Així, doncs, amb la feina enllestida, busquem alguna pizzeria a la vora de l’Oude Kerk. En un carreró, unes putes es mostren en roba interior darrere d’un aparador sota un doll tebi de llum roja. El xiquet se les mira amb curiositat i, llavors, em pregunta que per què van en calcetes i sostenidor. Li conteste que anuncien roba interior i que fins i tot jo, de jove, vaig guanyar-me la vida d’aquella manera tan curiosa. Em mira amb cara de no entendre res i tot seguit s’enriola com un pobre boget.

Unes passes més endavant, recolzat en la barana de l’Armbrug, ensopeguem amb el pèl-roig. En una mà sosté una espelma encesa. En l’altra, una paleta amb un únic floc de pintura groga tacant-la. Una papallona violeta voleteja sobre l’ala del seu barret de palla. És ell qui ens dona l’avís que a la ciutat acaben de donar solta als tigres que devoren els nostres somnis d’infants.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Amandine i les papallones de Jost

*Relat inèdit de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021.

Les papallones. Foto/Brassaï.

No era cap covard. Això ho sabia tothom que el coneixia des de que era un barbamec i anava de poble en poble, de mercat en mercat, en companyia del seu pare beverri a vendre el poc que donava la terra per a poder omplir-se el pap. Quantes vegades sent encara un xiquet no l’havia hagut de defensar en tavernes de mala mort de brivalls enormes com una muntanya!. Quantes nits no havia hagut de tornar sol a casa per camins de boira on et podia assaltar una qualsevol animeta maleïda o devorar-te un home llop!. Tampoc no va sentir cap por quan es van endur la mare a un sanatori molt lluny del país per a guarir-la dels malsons que la turmentaven i ell, llavors, no en va tenir cap altra que eixir de l’escola per ajudar al pare.   

Mai no havia tingut por de res ni de ningú. Aquesta és la veritat. El fet que li agradara passar-se hores llegint i mirant aquelles revistes bellament il·lustrades sobre els secrets de la natura que un dia per casualitat s’havia trobat en l’abocador d’una granja apartada del llogaret de Kersaliou, no el convertia en cap marieta. Tampoc que es sabera quasi de memòria la majoria de les cançonetes populars aplegades al Barzaz Breiz i que, de vegades, algú l’hagués sorprès cantant-les emocionat i amb una entonació perfecta en el clar d’un bosc o sota la frondosa figuera que donava ombra a la seua caseta de pedra en un punt de la ruta de Roscoff a la capella de Nostra Senyora de la Claredat.  

Així, doncs, el que va passar aquella nit de setembre vora l’Aisne li haguera pogut passar a qualsevol. Ell només sap que, de sobte, l’enemic va incendiar el cel de la nit amb els seus obusos i que la terra va començar a tremolar de tal manera que tothom va témer que d’un moment a l’altre s’esquerdara i se’ls engolís. I en això, tot van ser crits i xiscles de dolor i precs i plors… I els homes es van convertir en ombres esperitades que anaven d’una banda a l’altra de la trinxera sense saber què fer per fugir de la mort. A l’última, amb l’enemic cos a cos, el tinent Roux va donar l’ordre d’enretirar-se a la segona trinxera i això és el que van fer tots els que van tenir la sort -o la desgràcia- de no caure sota les baionetes dels implacables alemanys.

A l’endemà, amb la línia del front de nou estabilitzada i fet el recompte de baixes, el generalíssim Joffre va donar l’ordre d’escarmentar la tropa pel que va considerar un acte de covardia just en un moment en què la por s’havia fet amb els soldats i eren habituals les desercions, les automutilacions o la simple i vergonyant passivitat davant del deure de lluitar. Uns quants soldats van ser afusellats quasi d’immediat. A uns altres se’ls van endur presos no es sap ben bé on. Roux, simplement, va ser traslladat a un altre sector del front. Però vet ací que cap manaire del regiment no va saber que calia fer amb el pobre Jost V. que fins aleshores no tan sols havia donat mostres d’un valor inigualable sinó que, a més, havia estat capaç d’espantar tots els temors dels seus companys amb les seues cançons pobletanes i les contalles fantàstiques de la seua llunyana Bretanya amb què a les nits distreia els homes. Així que mentres es decidia si tornava al combat o bé se l’executava el comandant Lambert va decidir tancar-lo en una granja abandonada als llindars de Fond de Guésot molt prop de Vaux.

No és això el que li hauria agradat a Jost que d’ací a la lluna s’hauria estimat més morir amb els seus camarades. Però ni de la pròpia mort mana un. I el cas és que allà el van tancar, en aquella granja atibacada de puces i de rates des d’on cada dia sentia el canoneig incessant de l’enemic i des d’on per un clivell del sostre veia passar la lluna o guaitar el sol vestit de llums de tardor. Amb el pas dels dies Jost va perdre l’esperança. Potser mai no vindrien a buscar-lo ni tan sols per a acabar amb ell. Poc a poc les penombres d’aquell indret el van anar guiant com un foc follet cap als tristos paratges de l’oblit d’un mateix.  Hauria mort de no ser pel record d’Amandine, dels seus ulls bonics, dels seus llavis amb gust de gerd, del seu delicat cos nu… En la seua solitud, Jost tornava una i una altra vegada a l’illot de Santa Anna i una i una altra vegada agafava de la cintura Amandine i l’aixecava amb totes les seues forces per apropar-la al cel immens i després la tombava en terra i la besava per tot amb llàgrimes d’alegria als ulls. Prou que sabia que Amandine no el recordava a ell de la mateixa manera, d’aquella manera que no era un record eteri del tot incapaç d’atrapar sinó la vida mateixa amb tots els seus contorns i matisos. Però que més donava si l’havia mig oblidat? Al capdvall, no era cert que si ell encara continuava viu era perquè l’estimava?.

Un dia, Jost, que sabia que Amandine no estava bé perquè ja feia molt de temps que se’n cuidava del seu pare greument malalt en la casa de Rozières de Kastell Paol, va decidir enviar-li una papallona com a gest de gratitud només pel fet d’existir. Exactament, una d’aquelles papallones com la de les làmines acolorides de les seues revistes. Li va enviar una blaveta de la farigola. La diminuta blaveta va entrar per davall de la porta de la casa i va recórrer tots els seus racons i passadissos fins que va trobar la jove i es va posar sobre els seus genolls nus. Una altra nit, amb una mica de palla i de fang, Jost va donar vida a una bellíssima margelera comuna que travessant tots els camps de batalla, la devastació, els sembrats immensos de França, va arribar fins la casa de Rozières i es va aturar en el muscle nu de la dona. Una vesprada, un arlequí va sorprendre Amandine banyant-se i amb descaradura li va libar el mugró d’un pit. Una rere de l’altra totes van anar volant des de la solitud de Jost fins Amandine retallant distàncies impossibles.

El malaurat soldat li va regalar una marbrada comuna, una safranera de l’alfals amb les seues ales d’un groc viu, una aurora groga, una saltabardisses de solell, una blaveta de crespinell, una verdeta d’ull ros, una cleòpatra, una bruna de bosc… I així cada dia i cada nit fins que la casa d’Amandine es va omplir tota de papallones que amb el batre de les seues ales enganyaven el dolor i escampaven per totes les estances l’olor de l’aigua de la  mar embravida atansant-se a l’illot que fou dels dos amants.

Al cap d’un llarguíssim mes de captiveri en aquella granja l’enemic va creuar el riu i l’exèrcit francès, pres del pànic, va haver d’enretirar-se precipitadament cap el nord. Enmig del batibull Jost hauria volgut convertir-se en un damer de la centàurea, en un faune bru o en una elegant atalanta i escapolir-se per una qualsevol clivella d’aquell horrible indret. No va poder ser, però. Ningú mai no saber res més d’ell, excepte Amandine que va continuar rebent la visita d’aquelles papallones fins i tot quan no era capaç de veure-les.  

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari