Mazón i els valencians vergonyants

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 10 d’octubre de 2022.

L’aspirant a president de la Generalitat, Carlos Mazón, acaba d’anunciar en Twitter que si arriba al poder retirarà totes les subvencions a “aquellas entidades que se averguenzan de que seamos Comunitat Valenciana”, és a dir, segons ell totes les que són catalanistes. L’amenaça té el mateix sentit que la d’un pinxo de taverna però, a més, és de molt difícil aplicació des d’un punt de vista jurídic, un desficaci més en la línia de remoure les cendres del conflicte que civil que la dreta va atiar al final del franquisme per .

Per a algú que no sap donar ni el ‘bon dia’ en valencià, catalanista, pot ser des d’una penya bouera que empre el valencià en les seues comunicacions públiques a una parròquia on el capellà oficie en la llengua del país. O la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que va impulsar el seu mentor el convicte Eduardo Zaplana. Una entitat, per cert, que incorpora el dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) de 1997 en què es reconeix la unitat de la llengua catalana.

Mazón amenaça des del seu castellanisme militant, nacionalisme espanyol, sense més objecte que el d’esgarrapar un centenars de vots entre l’extrema dreta a més de recordar als seus que ell encara es manté fidel a les essències blaveres del seu partit.

No cal escarrassar-se en explicacions saberudes de caràcter filològic que a Mazón li importen una merda parlant malament i apresa. El mateix Mazón que vol encapçalar una croada en la defensa de les senyes d’identitat contra la suposada catalanització del país per part del Consell ja hem dit que no sap dir res en valencià encara que assegura que l’entén, com el gos d’Ovidi Montllor.

A aquestes alçades de la pel·lícula, després d’anys i panys de violència anticatalanista, de manipulacions grolleres i cinisme polític els valencianistes ja deurien d’haver plantejat obertament una estratègia per a desarmar les campanyes idiotes d’aquest personal instal·lat en el supremacisme lingüístic.

No estaria de més que els partits valencians demanaren que s’exigís per la via de l’Estatut que els candidats a la presidència de la Generalitat foren capaços d’acreditar el seu coneixement i domini del valencià i s’haurien acabat ràpid les favades.

I els partits procurar presentar candidats que hagen treballat alguna vegada en la vida i no, com en el cas de Mazón, personal que no ha fet brot.  Fet i fet, el dirigent del PP ha anat de càrrec en càrrec des de 1999 que es diu prompte.

Dit això, al senyor Mazón se li hauria de dir clar i alt que els únics valencians dels que hem d’avergonyir-nos són dels que han robat, dels que han deixat el País Valencià més net que un patena. La majoria d’ells alts càrrecs i dirigents del seu partit, des de Zaplana, passant per Rita Barberà, Rus i tutti quanti.

El PP de Mazón atresora fins a 17 casos de corrupció: Erial, Terra Mítica, Gürtel, vestits, Fitur, Cas finançament PP, Cas visita del papa, Cas Formula 1, Emarsa, Imelsa, Cas Foc, Cas Pitufeo, Nóos, Cas Carlos Fabra,  Cas Cooperació i Cas IVAM.

Amb aquest historial que ni la màfia de Chicago, Mazón, vol convertir en vergonyants Escola Valenciana, El Tempir, Acció Cultural del País Valencià, sindicats, grups de teatre, associacions d’escriptors, la ràdio i la televisió públiques, editorials, milers de valencians que treballen i lluiten per a mantenir i dignificar una llengua que ell ni parla ni tampoc respecta.

Mazón no ha entès encara, o per pur sectarisme no ha volgut, que els que de veritat s’estimen el país, la seua llengua, els que ell considera catalanistes, negres o jueus, no es rendiran per les seues amenaces ni pel fet que en un moment donat a una entitat qualsevol se li puguen retirar els diners d’una subvenció. De fet, és el seu partit va estar fent durant quasi vint anys. El resultat ha estat que mai com ara hem tingut un front cultural i lingüístic tan robust.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Del poder i del cas Dalmases

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 6 de novembre de 2022. (serie aforismes de Joan Fuster comentats)

Dalmases amb Laura Borràs a la porta del Parlament. Foto/La República/Silvia Jardí

En el zenit de la seua carrera política allà pels anys noranta el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, era el més semblant que es coneix en una democràcia liberal a un reietó de taifa. Aleshores, el de Cartagena feia tota la fila d’un Al Pacino en el paper del gàngster cubà Tony Montana d’Scarface, tenia l’astúcia política de Fidel Castro i era despietat i capriciós com Calígula. Que es feren públics diversos enregistraments telefònics de la policia en què assegurava que li feien falta molts diners per a viure i que volia comprar-se un Opel Vectra 16 vàlvules no el va perjudicar gens per pujar i arribar a ser president de la Generalitat. Tampoc no el van perjudicar les magarrufes sinistres amb què primerament va aconseguir ser l’alcalde de Benidorm.

Tothom sabia de la fosca vida sentimental del president de la mateixa manera que es sospitava de les seues tenebroses maniobres des del poder que, a l’última, l’han acabat duent a la garjola. Tanmateix gairebé tothom callava i li feia reverències.

Una important dirigent de l’esquerra valenciana, gens poruga, em va confessar en una ocasió que Zaplana era de llancejar els seus enemics fins a destruir-los i d’ací el temor que se li tenia.

Zaplana va destruir Unió Valenciana per pura venjança comprant voluntats. Va humiliar els trànsfugues del PSOE que el 1999 van perdre la seua dignitat per a servir-lo. Va perseguir amb obcecació tota oposició nacionalista al País Valencià.

Molt pocs com ara el diputat socialista, Pepe Camarasa, es van atrevir a fer-li front. De fet, Camarasa va ser qui va desvetllar que els empresaris Antonio Moreno Carpio i José Herrero haurien pagat fins a 3.000 milions de pessetes en comissions a Zaplana i d’altres a compte de la construcció del parc temàtic Terra Mítica. Judicialment el cas va quedar en res i a Camarasa la denúncia li va costar la seua carrera política i, també, quasi la pell.

Podríem parlar també de Fèlix Millet, Marcial Maciel o Queipo de Llano i faríem els mateixos raonaments. 

El poder no sempre l’administra el virtuós i el savi sinó que ben pel contrari cau sovint en mans de l’ambiciós sense escrúpols, sense cap empatia. I per si no fora poc quan intoxica al neci puja al cap com el pitjor dels vins i enterboleix l’enteniment fins al punt que li fa perdre el sentit de la realitat.

Zaplana o Millet no són l’encara diputat Francesc Dalmases, certament, però entre els abusos de poder comesos per uns i altres, amb tots els matisos i gradacions que es vulguen, el fons de la qüestió continua sent el mateix. El poder bufa.

A Dalmases l’ha descobert el seu propi partit i, també, la periodista d’investigació Sara González, tot i que segurament no devien de ser pocs els que sabien el pa que s’hi donava. Però el cas és que la por, la vulnerabilitat de les víctimes converteixen en gairebé intocables segons quins personatges fins que un qualsevol dia algú no pot més i garla o bé un diari decideix trauré a la llum la veritat. Aleshores es desencadenen els fets i ja no valen per a res ni els subterfugis retòrics ni les amenaces. Tampoc les valdrien per al professor que aprofitant-se de la seua posició assetja els seus estudiants, per a l’empresari avariciós, el redactor en cap autoritari, l’encarregat de supermercat que es creu un general de divisió o per al president d’una qualsevol institució amb ínfules d’emperador romà.

Ho escrivia Joan Fuster: “Qualsevol poder és abús de poder. Això va en la mateixa naturalesa de les coses”.

No tenim solució. I encara bo dels periodistes que fan bé la seua faena i de la llibertat d’expressió. Cal no oblidar que el primer abús del poderós és imposar el silenci i amb ell normalitzar la impunitat.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El terrible cas dels camps de concentració escolars catalans

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de novembre de 2022.

El maldestre exdirigent del PP, Pablo Casado, haurà de comparèixer davant d’un jutge com a investigat per un delicte d’injúries a causa d’unes declaracions seues fetes el desembre del 2021 en què assegurava que als xiquets catalans no se’ls deixava anar al bany si no ho demanaven en català o se’ls carregava les motxilles amb pedres si a l’hora de l’esplai parlaven en castellà. Casado sabia que mentia atès que va arribar a assegurar poc després que havia basat el seu relat en una notícia de 1997 -falsa d’altra banda- sobre els xiquets d’un campament de la població basca de Zenauri on segons alguns pares els seus fills eren obligats a carregar amb pedres si no parlaven en èuscar. La Generalitat de Catalunya va decidir dur-lo davant de la justícia.

El llavors líder del PP es va escalfar el morro a compte de la polèmica decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual obligava el centre Turó del Drac de Canet de Mar a donar el 25% de les classes en castellà a partir de P5 després de la denúncia interposada per una família. Val a dir que des del 2005 només vuitanta famílies de tot Catalunya han demanat una mesura com aquesta i la justícia sempre els ha donat la raó. L’oposició a la immersió, doncs, és tan anecdòtica com ho és de dubtosa la seua aplicació en una societat on el català, acaçat per l’Estat i el nacionalisme espanyol, en contacte amb una llengua forta com el castellà, recula a marxes forçades.

Com siga, la dreta política i els seus mitjans de comunicació van convertir la mobilització de les entitats en defensa del català a l’escola en un autèntic relat de terror. Casado mateix va comparar la immersió lingüística en apartheid de l’«español». També ho ha fet recentment Núñez Feijóo. D’altres líders del seu partit, com la vicesecretària d’organització Ana Beltrán, van anar més lluny i van tornar a recórrer al tan habitual i pervers símil de Catalunya amb l’Alemanya nazi.

No descobrisc res a casa nostra si dic que l’assetjament contra el català a l’escola a partir de comparacions aterridores ve de lluny. Només per posar un exemple, l’exdirigent del PP i fundador de Vox, Aleix Vidal-Quadras, en el seu llibre Amarás a tu tribu (1998) ja va descriure l’escola catalana com «un gigantesco campo de reeducación, con sus celadores, guardianes, comisarios lingüísticos y hasta torturadores, porque no parece que negarle a un párvulo castellano-hablante un vaso de agua cuando tiene sed hasta que se lo pida en catalán sea un método pedagógico aconsejable (…)». On diu catalana poseu si voleu balear, valenciana, basca, gallega amb tots els matisos que es vulguen.

Les descripcions dels horrorosos camps de concentració escolars on es torturen els xiquets que no volen parlar en català, sempre van de la mà de les proclames constitucionalistes: a la llibertat, al bilingüisme, contra l’adoctrinament i per la pacífica coexistència de l’«español» i la llengua del país. O de la coexistència de l’«español» i el gallec o el basc encara que, a l’última, d’allò que es tracta és de tornar de nou al model franquista d’anorreament de les altres llengües nacionals percebudes malaltissament com una distorsió per a la unitat de la pàtria o com a residus folklòrics arnats i fastigosos que cal fer fora de la vida pública.

El cinisme i la neurosi d’aquest personal no té límits. Qualsevol catalanoparlant de Manresa, Inca o Benisoda que haja passat per les aules del franquisme sap que els únics càstigs i befes a l’escola els han patit els que no parlaven en castellà la immensa majoria de les vegades en contextos informals dins dels mateixos centres educatius.

Tot plegat, el desplegament precari per part de l’Estat durant el segle XIX d’un sistema educatiu va comportar també la imposició de l’«español» alhora que molts mestres es mostraven també partidaris de l’ensenyament en les diferents llengües no castellanes en el context d’una població escolar que molt sovint no tan sols era analfabeta funcional sinó que ho era també monolingüe. Tanmateix, per al nacionalisme espanyol sempre han pesat més les seues obsessions uniformadores, les seues fòbies, que la realitat complexa d’uns territoris que s’han entestat durant segles a assimilar la resta de nacions culturalment, políticament i lingüísticament sense cap mena de contemplacions seguint el rastre del jacobinisme francès més radical.

«Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado en la lengua de España»recorda la periodista Lídia Penelo en una peça sobre la prohibició de les altres llengües nacionals que bramava Manuel Fraga el 1967.

Per a Casado i els incendiaris habituals del nacionalisme espanyol, però, tot s’hi val si el resultat final és l’arraconament, l’afebliment, l’expulsió de la vida pública -especialment de l’escola- d’unes llengües que avorreixen, menyspreen.

No sé què dictaminarà el jutge sobre les vergonyoses declaracions de Casado, però no cal tampoc que ens fem gaires il·lusions. Al capdavall, són els jutges els que amb les seues sentències i amb arguments gairebé calcats als del nacionalisme espanyol els que han trencat el model d’immersió lingüística a Catalunya amb la imposició arbitrària d’un 25% de classes en castellà a les escoles. Potser li fotrà un calbot al somera dels màsters de pega i avant perquè no siga dit.

Tampoc no podem desesperar. Cal denunciar sempre que puguem aquests farsants encara que no tinguem gaires esperances d’obtenir justícia. Però sobretot cal continuar practicant la nostra tossuda lleialtat lingüística, treballar incansablement perquè la nostra siga una llengua de prestigi, atractiva per al jovent, capaç d’enfortir-se al voltant d’un mercat amb unes possibilitats enormes, a penes explorades. Els seus imaginaris camps de concentració són el combustible de la nostra obstinació per prevaldre.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Mireia Mollà, Laura Borràs… i la fi del món

*Article de Francesc Viadel publicat el 31 d’octubre de 2022 a La Veu del País Valencià.

Els fets assenyalen que el poder i la humilitat casen molt malament. El poder és com un verí i hi ha qui aquest verí el porta en la massa de la sang. I la humilitat és una virtut que normalment aparta del poder a qui la professa. Sovint ensopegareu amb el dirigent polític, l’empresari, l’encarregat de supermercat o el retor de parròquia que exerceix la seua quota de manaire sense cap empatia, sense ni un bri de bondat. Tot plegat, el poder, va escriure Joan Fuster que en fugia fent «fu» com el gat, segrega una concepció patrimonial: el que mana és l’amo.

Per desgràcia la política en va plena d’amos i no hi ha correctiu ni moral ni mediàtic que ho arregle. Ben al contrari, els polítics es permeten bonegar els periodistes que escriuen titulars que no els agraden o prevaricar pel bé públic o recórrer a complexos raonaments per justificar decisions del tot arbitràries, capricioses.

Tot això ho hem vist els darrers dies en exemples molt il·lustratius que han enfangat l’enrarit ambient institucional que per raons diferents es respira tant a Catalunya com al País Valencià.

A Catalunya la protagonista ha estat una Laura Borràs que amb la seua obstinació ha arrossegat Junts a l’abisme i que, a més, ha mostrat a través de la seua mà dreta, el diputat Francesc Dalmases, fins a quin punt un dirigent pot arribar a creure’s que és el melic del món.

Per qui no conega el cas, Dalmases es va veure implicat temps enrere en un tèrbol afer d’amenaces a una periodista d’un programa de TV3 perquè no li havien agradat les preguntes que aquesta havia fet a la seua representada. El cas és que davant de l’escàndol i en un clima de divisió interna feroç, Junts va encarregar un informe a l’advocada Magda Oranich en què s’han confirmat els fets denunciats. Com a reacció a l’informe un acoliquet de Borràs, Rai López Calvet, es va inventar un compte de Twitter a nom d’una falsa periodista, Joana Masdeu, amb la intenció de desprestigiar Oranich. L’advocada, insultada pels lauristes, titllada de quintacolumnista de l’Estat i no sé de quantes coses més fa res que ha confessat que no li agafa el telèfon a Borràs per no haver d’aguantar-li els crits.

El ridícul de la colla pessigolla ha estat majúscul. Fins ací l’anècdota, però. Allò de veritat rellevant és que Borràs, que serà jutjada d’ací a poc per un suposat cas de corrupció, ha destrossat el seu partit, ha fet trontollar l’estabilitat del Govern i ha destarotat l’independentisme.

L’altre cas l’ha protagonitzat Mireia Mollà, de la família política Mollà, fins despús-ahir un poderós lobby dins de Compromís a compte del pes electoral de Mónica Oltra. Cessada com a consellera segons els dirigents de Compromís per deslleialtat política, se n’ha anat de la pitjor manera. Fet i fet, se l’ha acusat de negociar el pressupost de la seua Conselleria amb els socialistes i d’esquena al seu partit. Mollà va ser també molt qüestionada pels seus per amagar-se aquest estiu mentre mig país cremava.

Com siga, en comptes d’anar-se’n discretament ho ha fet estarrufada i amb unes afirmacions a ulls veients extemporànies com ara que «no era un bon moment» perquè la feren fora o com que el seu escapçament tensa Compromís i posa en perill la possibilitat de la reedició d’un futur pacte entre socialistes i valencianistes.

ells o la fi del món. El miratge és terrible i sol engolir-se a qui el pateix. Li passava a Nixon que manava una superpotència i al Sha de Pèrsia i al Tzar Nicolau II i li pot passar també a un alcalde pedani, al regidor d’ajuntament de mil habitants o a un diputat qualsevol amb un currículum de calbot de no importa per a quina confraria treballe.

El 1992 qui havia estat psicoterapeuta del Parlament italià, Piero Rocchini, va escriure La neurosi del poder. Una entrevista en què descrivia la classe política italiana com a moralment molt deteriorada d’acord amb el context social del país, li va costar la pell.

Classe, afirmava Rocchini, conformada majoritàriament per unes persones amb un gran desig d’autoafirmació però amb importants problemes per a assumir responsabilitats, la majoria d’ells afectats per la síndrome de la neurosi narcisista, això és, per una incapacitat de veure la realitat sense el filtre dels seus interessos o ambicions personals.

No m’he pogut estar d’estalviar-me la referència i no és la primera vegada que en tire mà. Evidentment, els de Borràs i Mollà no són els únics casos que podríem ressenyar però sí que són prou pròxims com per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia, que no és cap altra que un deteriorament del clima polític en el pitjor moment de tots.

Deixa un comentari

Si ets negre, no et poses malalt

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 d’octubre de 2022 a La Veu del País Valencià.

Als Estats Units fa molt de temps que fundacions i entitats civils fan palès a través de documentats estudis la seua preocupació pel racisme en l’atenció sanitària. Un problema al qual cal afegir encara la dificultat de les minories hispanes o afroamericanes per a accedir a assegurances en condicions. 

Si ets negre -o hispà- i, a més, ets pobre, més val que no emmalaltisques a Los Angeles o a Wisconsin perquè llavors has begut oli.

Al País Valencià, on la sanitat és universal, ser negre també pot ser un problema. Per a ser-ho només et cal parlar en valencià en un qualsevol centre sanitari on tingues la desgràcia d’ensopegar amb un metge blanc a qui li moleste la teua llengua, bé perquè no l’entén –estamos en Espanya– bé perquè no li dona la gana entendre-la. 

És el que li va passar l’altre dia a Francesc Xavier Tébar que en pretendre explicar-se en valencià a un metge del Centre de Salut d’Alfafar va ser expulsat de la consulta i multat amb 600 euros per agents de la policia local per suposadament haver entorpit el normal funcionament de les urgències quan va exigir sense èxit un full de reclamacions en la recepció.  

Amb la denúncia encara calenta l’associació minoritària Hablamos Español va engegar una campanya als Països Catalans i Galicia per «devolver el español a los hospitales y centros de salud» . Tot plegat, per a aquests defensors de l’única llengua pàtria possible la suposada «exclusión» del castellà en la sanitat és «una buena muestra de lo absurdas y fanáticas que son las llamadas políticas normalizadoras» dels territoris amb llengües cooficials. Per als d’Hablamos els drets constitucionals d’uns espanyols estan en perill, en cap cas els dels negres com Tébar que pel que sembla només tenen dret que a posar-se la seua llengua al cul. 

Com no podia ser d’una altra manera, Las Provincias ha entrat al drap i ha donat a aquest personal el mateix protagonisme i credibilitat que hauria donat a Amnistia Internacional per denunciar les tortures del règim sirià o la repressió dels aiatol·làs de la revolució de les dones iranianes contra el vel. 

S’apropen les eleccions i de bell nou i com sempre el diari s’espolsa la caspa dels temes habituals contra l’esquerra amb portades i noticies en què intenten donar la imatge d’un Consell format per catalanistes entestats a perseguir els castellanoparlants, a imposar una llengua provinciana que no val per a res. 

I qui diu Las Provincias diu tota la fauna mediàtica que des de l’espanyolisme més retrògrad voldrien veure desaparèixer d’una vegada per totes el català, el gallec o l’èuscar. Així les coses, han convertit en un màrtir de la imposició de la llengua del país un professor de violí barroc que ha estat acomiadat del Conservatori Superior de Música de Castelló Salvador Seguí per no tenir, tal com exigeix la llei, el títol de C1 de valencià després que el geni haja tingut anys per a poder obtenir-lo. Un cas molt semblant a la d’una professora de trompa acomiadada pel mateix motiu. 

En puritat per a tota aquesta gent el títol de valencià no val ni per a eixugar-se el cul mentre que els drets dels valencianoparlants simplement ni els consideren. La seua força radica en haver creat un relat fals de la realitat sociolingüística en què el castellà és una llengua perseguida i en vies de desaparició i en la feblesa dels catalanoparlants -l’autèntica minoria d’una llengua arraconada- alhora de defensar els seus drets en un context de supremacisme normalitzat. 

No ens hem de fer massa il·lusions. La repressió anirà a més, i també la minorització lingüística que facilitarà la nostra assimilació gairebé completa. Cada dia som més els negres en un país on els únics que tenen drets són els blancs.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

‘Gramàtica de l’aigua’ o poemes per a una revolució, de Josep Manel Esteve

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 8 d’octubre de 2022.

La darrera vegada que vaig escriure sobre la poesia de Josep Manel Esteve i Borràs (Algemesí, 1968) va ser amb motiu de la publicació el 2007 del poemari L’entretemps perdut, pel qual havia estat guardonat l’any anterior amb el premi Josep Maria Ribelles, Vila de Puçol.

El llibre confirmava una sòlida trajectòria feta al marge dels circuits habituals com si desentendre-se’n formés part del mateix esperit de rebel·lia que alimenta la passió vital i literària de l’autor. Una trajectòria tan sòlida que, en aquell moment, un dels poetes i crítics més importants del País Valencià, Manel Rodríguez-Castelló, el va qualificar en un article a la revista Saó de «poeta imprescindible».

La d’Esteve ha estat sempre la poesia d’un individu al límit, que es sent amenaçat pels grans cataclismes, atrapat en el cercle destructor del temps, acaçat per les ombres allargassades de la brutalitat del poder.

Res d’Esteve no m’era estrany atès que vam compartir aules, carrers, una mateixa geografia matriòtica i, fins i tot, projectes engrescadors com va ser el del col·lectiu i la revista literària L’Horabaixa, encetada als vuitanta sota l’advocació màgica de poetes de la generació dels setanta com són Joan Navarro, Salvador Jàfer o Marc Granell, i la protecció providencial de l’escriptor Octavi Monsonís i de la seua companya Lola Nomdedéu que, des d’Ocmo impressors al carrer de l’Olivereta de València, va fer possible projectes com ara el nostre o el de la Forest de l’Arana.

Esteve ens va descobrir, podríem dir que en la rebotiga de la merceria dels seus pares, l’univers de Bréton, Tzara, Allen Ginsberg i tants d’altres del tot desconeguts aleshores en els reduïts cenacles de la cultura local.

Abans de L’entretemps perdut, Esteve havia publicat Dos fotogrames en blanc i negre, guardonat amb el 1990 amb el I Premi Solstici de Poesia Jove de Manises; tres anys després Tangent dels cossos, premiat al XII Premi de Benissa. I encara, Contraindicacions (1995), guanyador del XI Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, Inventari d’Exilis (1998) i Travessera (2006). Va ser inclòs també en 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa, 2001).

El poeta Josep M. Esteve (el primer per l’esquerra) junt amb el també poeta Vicent Nàcher, Xavier Saà i Francesc Viadel membres de L’Horabaixa el 1990 en una trobada poc abans que el primer recollís el premi Solstici de Manises de la mà d’Enric Valor. Foto/L’Horabaixa.

En el pròleg al seu darrer llibre Gramàtica de l’aigua (Circulo Rojo editorial, 2022), Pere Císcar, destaca una vegada més la vessant social d’Esteve, que de nou aborda el tema de les classes marginades per «una societat cruel i capitalista». «La ciutat», afegeix Císcar, «continua descrivint-se amb una imatgeria rica i sorprenent, hereva del surrealisme, Foix, Gimferrer i els valencians dels 70; si bé aquesta imatgeria és ara menys abundant».

Císcar assenyala que la novetat temàtica d’aquest nou poemari d’Esteve és «la política explícita, menys elaborada retòricament –sí, per exemple a L’entretemps perdut– i la fixació del passat familiar i personal del poeta». Tot i que entre aquest passat «apareixen també tragèdies col·lectives com accidents naturals i humans».

Molt encertadament Císcar el qualifica de «poeta essencialment revolucionari» que «parteix de la realitat per fotografiar-la i intentar canviar-la retòricament, és a dir, per, en un dels isomots del llibre, esgrafiar-la».

Esteve mateix en el seu poema introito, «Apologies», esgrafia textualment –diríem– aquesta realitat, concretament la seua realitat, que sembla encabida en uns cicles del temps asfixiants, estranys, del tot esmunyedissos que a penes poden atrapar-se amb el visor d’una càmera fotogràfica. El poeta sembla voler amb els seus versos lliures, amb les seues proses, fer una «Apologia de la impressió gràfica i de l’olor de paper». I profetitza que «Una caiguda global de la xarxa ens obligarà a rebuscar velles cal·ligrafies en un vòrtex de temps. N’hi ha una oblidada en el calaix de baix. Criptografie els símbols amagats i, de nou, trobe aigua i grama».

Gramàtica de l’aigua es divideix en les parts «Apologies», «Implícit», «Atributiu», «Circumstancial» i «Vocatiu». La seua és una poesia on s’alternen les imatges poderoses amb algunes de les seues pròpies fotografies carregades d’un simbolisme un punt misteriós. Un poemari dur on l’autor es situa com a individu en el centre de la repressió d’un poder encomanat a funcionaris tan dòcils com brutals i sinistres. Sense pàtria potser llevat del record d’un territori on fou infant, sol, nòmada en un món hostil, Esteve, intenta el seu particular, al·lucinant, sollevament a través dels mots.

Més enllà de resistir gairebé no queda gaire espai per a la tendresa o per a l’amor. Un bell poema encapçala la part titulada «Circumstancial» que comença així: «He vist en tu els ulls de la revolta / aiguamarina que, com l’obsidiana, /du el fred i crema en els magatzems de la memòria. He vist en tu / traces de vida que abasten derrotes / i s’alcen centrífugues o el repòs / dels marges en el vespre de la lluita»

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Tornar a Nàpols

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 d’octubre de 2022 a La Veu del País Valencià.

Terrassa napolitana. Foto/Francesc Viadel

Tornar a Nàpols. Sí, d’acord, quan? En quina hora sabré quin serà el moment més apropiat? A mitjans del proper febrer farà tres anys que hi vaig estar amb l’Amadeu. La ciutat sota un cel de plom s’ofegava dins d’un baf pesant d’humitat. Era la segona vegada que la trepitjava i mentre la penetrava a bord d’un taxi voretant les tanques del seu immens port em va semblar igual d’hostil i bruta com en la primera ocasió en què vaig visitar-la en feia ja deu, potser onze anys. Tan escrostonada, tan hostil tal volta com la vida que penses que t’ha tocat. Una vida sense a penes treves. Una vida, de vegades, semblant a la de qui lliura una llarga guerra sense cap sentit, sense possibilitat d’escapolir-se’n. I ben mirat, totes les vides no són més o menys iguals? Potser. 

Al cap d’unes poques hores abocat a la terrassa d’un amplíssim i elegant apartament entre Chiaia i el Vomero amb vistes al golf, al Vesubi, em va semblar la ciutat més bella que mai no havia vist malgrat aquell cel tan gris com un núvol de cassalla dins d’un got d’aigua, a pesar d’aquella xafogor que em feia suar a raig com un porc. Com siga, em vaig sentir bé, content per primera vegada en molt de temps. L’apartament pertanyia a S. i G. professors cultíssims d’universitat a punt de la jubilació, vells coneguts i col·legues del meu amic. Ella filòsofa i ell politòleg. Conversa, vi i menjar immillorables. Licor de carxofa, de llimona i de nous per a les postres. 

Ben dinats, agafàrem el metro fins a l’estació de Montesanto i baixant per les animadíssimes Via Portamedina i Pignaseca arribàrem a la de Toledo i ens deixàrem engolir per la ciutat.  

A la nit, en la modesta habitació de la pensió d’un passatge ocult a tocar de Mezzocanone em vaig adonar que ja feia molts anys que caminava perillosament sobre una finíssima placa de gel que sota els meus peus s’anava esquerdant lentament, sense aturador. Sabia que quan l’escletxa fos prou gran la terra, inevitablement, em xuclaria cap al centre de l’oblit. Del cert que si aquells pocs dies estava allà i no pas on havia cregut durant anys que era la meua casa és perquè hi havia algun motiu que encara ara no he sabut. M’ho intentaven dir -tot i que no comprenia res- els grafittis de tots els murs de la ciutat. M’ho xiuxiuejava un Verdi amb ulleres de submarinista, una Parténope mig nua, grossa com una tudesca mentre m’ensenyava el seu cul, un Sant Gennaro vagament efeminat pintat en tons de roig sang sobre la persiana d’un quiosc… Fins i tot a la façana de l’església del Giesú Nouvo, en la plaça del mateix nom, vaig poder llegir: «la vita é troppo strana».  M’hauria agradat també gargotejar en un qualsevol mur, potser a la vora d’un munt de mobles desllavassats i bosses de fem, un dibuix, una frase ben obscena amb l’únic objecte de palesar el meu malestar, de deixar clar la meua rotunda negativa a fracassar, el meu dret a un minúscul bocí d’alegria després d’haver passat per tantes coses, de tants sacrificis inútils i tantes renúncies, de tantes dissimulacions, de tanta generositat balafiada en qui no devia, de tantes jugades ingènues. No ho vaig fer. Me’n vaig estar.   

Tanmateix, vingueren més dies feliços a Nàpols. De fet, tots ho foren. Com ara aquell matí contemplant el Caravaggio del Pio Monte Della Misericordia al 253 de la Via Tibunali o la visita al fascinant Cristo Velato de Giuseppe Sanmartino que domina l’escena de la misteriosa capella de Sansevero en la Via Francesco de Sanctis. O la vesprada al túmul de Virgili en el parc de Piedigrotta o la contagiosa alegria ceràmica del pati enjardinat de Santa Chiara… Pompeia, Herculà… I, sobretot, les passejades inacabables per places i avingudes, vora mar, el tast d’aquells gloriosos vins napolitans, els aparadors plens de peces de roba interior femenina passada de moda, els mercats, tanta bellesa arruïnada, les llargues, reconfortants, esclaridores, guaridores converses amb l’estimat Amadeu. 

A les poques setmanes de tornar a Barcelona el bitxo es va menjar el món per un garró. Només uns dies abans del confinament vaig passar encara un parell de dies al poble. Un dia vam dinar amb uns amics al Forn de Carrascosa. Des del llogaret, la muntanya d’Alzira semblava un gegantesc safir que emergia en l’horitzó banyat pel sol tebi de la mitja vesprada. 

Després van arribar els dies de por, fàstic, ràbia, tristor en què es va obrir l’immens clivell en el gel de la meua vida. Dies d’ànima fendida en un àtic interior amb vistes als contraforts de Collserola. Arribaren les llargues vesprades de cogitacions inútils mentre el tic-tac del rellotge de paret del veí, el soroll del motor del frigorífic, m’anaven perforant el cervell. Alguns dies m’escapava fins al Laberint d’Horta tot cercant les ombres d’un amor impossible, d’una joventut perduda. Dies de solitud mal digerida, de desconcert. Dies un darrere de l’altre. I un capvespre Sant Joan, i un altre dia pont i un dissabte dia de mercat a Horta i una vesprada de diumenge deambulant amunt i avall pel Passeig Maragall. Dies que se’n van anar per sempre més.

Tornar a Nàpols, cert, però quan? Parle amb Iban que hi viu i que, a més, treballa a la universitat just davant d’aquella pensió en l’habitació de la qual em vaig deixar bona part dels meus somnis per endur-me els desenganys. Li pregunte sempre el mateix: quina és la millor època de l’any per esquivar les inclemències de l’oratge, com està ara mateix la ciutat… I ell sempre, molt amablement, pacientment, em respon les mateixes coses. 

Sovint sobre un calendari guixe els dies possibles del meu retorn a Nàpols, però després potser canvie d’idea i cerque dates per a Praga o París o per a Budapest o, simplement, desistisc i valore l’opció de quedar-me a casa, atrinxerat, en silenci. I, en això, de colp torne a fantasiejar amb Nàpols i em veig a mi mateix assegut en una terrassa de la Piazza de Sant Domenico Maggiore o perdent el temps als graons de les escales de la Basílica de San Paolo Maggiore o una nit sopant al Sorbillo o bevent un bon vi en un qualsevol local de la Piazza Bellini. I tinc un rampell i em dic que si xafe de bell nou Nàpols mai més ja no tornaré ací ni encara que em cride la mort. 

Tres anys farà aviat que vaig estar. Tres llargs, inacabables, estranys anys en què han passat moltes coses. Ja és hora de tornar. Quan, però?

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

“Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya” de Miquel Macià i Pep Martí

*Article de Francesc Viadel per a La Veu dels llibres publicat l’1 d’octubre de 2022.

Entre molts valencianistes perdura la creença segons la qual l’aparent hegemonia del nacionalisme a Catalunya ha estat gràcies a l’existència d’una burgesia del tot entregada al país. Aquesta visió es reforça encara més quan, sovint només a partir d’impressions, és compara el paper que ha jugat aquesta mateixa classe social al País Valencià i que no ha estat cap altre –i ací no s’equivoca ningú– que el d’articular el sucursalisme polític a què deuen en part –cada vegada menys– la seua pròpia existència.

El mateix anticatalanisme –el de Casp, Adlert però també el de Salvador de Madariaga– ha magnificat el paper d’aquesta burgesia catalana situant-la en el centre d’una paranoica operació imperialista d’absorció del país amb la complicitat fins i tot de Montserrat i del sursum corda.

El valencianisme oblida, però, que aquella burgesia va coexistir des del minut zero amb unes classes populars catalanistes i d’esquerres de la mà de les quals, posem per cas, van arribar al poder dos presidents ben significatius en l’imaginari català com són Macià i Companys. Que sense aquestes classes populars Catalunya mai no hauria pogut avançar com ho ha fet durant els darrers anys cap a la seua autodeterminació mentre la burgesia se’n duia les seues empreses i els seus bancs fora del país, s’esmerçava en aparèixer públicament lleial a la Corona i a la unitat d’Espanya. Òbviament, hi van haver les excepcions.

És un debat que pot resultar tan relliscós com apassionant per la complexitat i pels matisos. Anem a pams. Certament, Catalunya ha comptat amb una important burgesia financera, comercial i industrial que des de finals del segle XIX i moguda pels seus propis interessos va fer del regionalisme una eina política amb voluntat d’influir a Madrid.

Com siga, aquesta burgesia catalana no és, tal i com es somia en determinats cercles valencianistes, ni tan catalanista ni tan progressista. Potser, la inexistència al País Valencià de radiografies de la pròpia burgesia –llevat de la caricatura puntual que n’haja pogut fer Las Provincias amb la publicació de les seues notes de societat– haja nodrit el mite. Algú, per cert, se n’hauria d’ocupar.

A Catalunya, però, la burgesia sí ha suscitat l’interès de periodistes i erudits que, de tant en tant, publiquen assajos, ambicioses panoràmiques que poden resultar molt esclaridores, desmitificadores.

Un d’aquests llibres l’han escrit els periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El primer va ser fundador i editor del grup Nació Digital, director del diari del mateix nom fins fa molt poc, periodista amb una dilatadíssima i reconeguda trajectòria. El segon, historiador i redactor de Nació Digital (ND), és un dels periodistes que millor coneix els entrellats de la societat catalana i és autor, a més, de diverses biografies com ara la de Maura o la de Tarradellas. Les seues magnífiques entrevistes, publicades a ND, a personatges rellevants de la política sobre la crisi catalana van aparèixer aplegades en el volum, Catalunya, cap on vas? (Saldonar, 2018).

Els que manen. Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya. (Saldonar, 2022) és una rigorosa i exhaustiva anàlisi de la burgesia catalana. En el pròleg al llibre, El mirall trencat dels mandarins catalans, el periodista i director de ND, Ferran Casas, descriu una elit afectada pels canvis: la crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara, diu, «ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català». Entre els canvis importants, Casas s’hi refereix, també, a «les incomoditats i tensions generades» pel Procés en un «àmbit on domina el conservadorisme».

«Els que manen», explica, «ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat en els darrers anys al nostre país. Molts no han entès el Procés. La impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de la desigualtat.» El periodista adverteix que «n’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més». Una classe que tampoc ha escapat a la polarització i que en conseqüència «ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid».

Una classe, també, com molt bé descriuen Macià i Martí no aliena als escàndols financers, els embolics d’alcova, les contradiccions polítiques i morals, els èxits i els fracassos rotunds, les aliances perilloses.

El llibre s’estructura en sis grans blocs: «Els cognoms que sempre hi són»; «La seducció dels negocis»; «El triomf dels mitjans i la cultura»; «Els que aixequen la persiana»; «Begudes, jocs i hotels» i «El contrapoder de Barcelona». Cada bloc agrupa la història d’unes quantes nissagues. Només per conèixer la història d’unes poques com ara la dels Güell, la dels Fainé de La Caixa o Oliu del Banc de Sabadell, les de l’advocat Cuatrecasas, el comte de Godó de La Vanguardia, la de Roures i Tatxo Benet, la del publicista Bassat, la dels Carulla, dels Tous o la dels Terradellas de les famoses pizzes tan vinculades a la molt valenciana Mercadona, ja paga la pena d’endinsar-se en la lectura d’aquest llibre.

Un volum de capçalera per a tenir a mà i saber de primeres la naturalesa del poder a Catalunya, amb qui se les juguen les classes populars o els projectes d’emancipació nacional. Un poder, per cert, cada vegada més copat pels inversionistes estrangers amb seu a Moscou, Nova York, Londres o Hong Kong.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Una Europa jacobina per civilitzar

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 d’octubre de 2022 (de la sèrie d’aforismes de Joan Fuster comentats)

Imatge dels líders de l’extrema dreta europea reunits per VOX a Madrid el gener de 2022. /Foto/TWITTER

El xarlatà de Santiago Abascal va felicitar l’altre dia als italians per haver triat la feixista Giorgia Meloni que del ben segur acabarà d’estimbar-los de cap al desastre. Segons Abascal, la pròxima majordona del Palau Chigi, “ha mostrat el camí per a una Europa orgullosa, lliure i de nacions sobiranes, capaces de col·laborar per la seguretat i la prosperitat de tots”. 

Des de França, un altra xarlatana, Le Pen, ha asseverat que els italians han decidit “reprendre les regnes del seu destí a l’escollir un govern patriota i sobiranista”. I, encara, ha felicitat la guanyadora i al clown de Salvini per “haver resistit a les amenaces d’una Unió Europea antidemocràtica i arrogant” atesa la victòria electoral obtinguda. Le Pen, entusiasmada, s’ha congratulat també de que Itàlia s’afegisca a la deriva feixistitzant i nacionalista d’Hongria, Polònia i Suècia.

L’ultra hongarès Orbán, el gran referent de Meloni junt al desequilibrat de Trump, també l’ha felicitat tot i que de manera molt més discreta. Tanta timidesa haurà estat igual per precaució ja que el passat més de setembre l’Eurocambra va titllar Hongria de “règim híbrid d’autocràcia electoral”. És adir, Hongria té una democràcia de pega on es vota però on el govern es passa per l’engonal les normes elementals d’un Estat democràtic amb tot el que això implica. El cas és que, a més, la Unió Europea, ha amenaçat de suspendre el 70% de les ajudes que li dona al país per a transport, energia i desenvolupament les quals equivalen a uns 8.000 milions d’euros.

Fins i tot el PP, en la línia retòrica pròpia de la “derechita cobarde” enunciada pel líder de VOX, ha mostrat la seua alegria tot i que cagant per mig cul a través d’off the records fets per la direcció a mitjans afins com que a Itàlia “no ha guanyat l’extrema dreta, sinó que ha perdut el socialisme”.

Tot plegat, la situació de la Unió Europea amb una Alemanya molt afeblida, sense Anglaterra, amb la crisi econòmica agreujada per la invasió d’Ucraïna per les tropes del sàtrapa de Putin és més delicada que mai.

La ironia és que els líders de l’extrema dreta normalitzada d’Europa mai no diuen de trencar la Unió només exigeixen que aquesta no interferisca en les seues polítiques antisocials, homòfobes, reaccionàries sempre en nom d’una sobirania que volen exercir al marge o, en el límit, d’allò que en el segle XXI tothom entén per drets civils.    

Fet i fet, a Abascal, Meloni i companyia l’única cosa que els interessa d’Europa són els xavos, cobrar i no donar explicacions. O en darrer terme, com podria ser el cas de l’extrema dreta dels països rics, no haver de pagar i deixar que els socis menys pobres continuen fent de puticlub, ressort d’estiu i proveïdors de mà d’obra barata.

L’Europa dels anys 60 que va conèixer Fuster era una Europa d’Estats centralistes poc sensibles a les reivindicacions de les nacionalitats perifèriques. Anglaterra reprimia amb duresa l’independentisme irlandès aixecat en armes, Itàlia enviava les seues industries més contaminants a una Sardenya miserable i el mateix passava amb els bretons condemnats a suportar les centrals nuclears dissenyades des de Paris. A Espanya directament governava el darrer dictador feixista del continent amb el suport dels Estats Units i l’aquiescència dels molt democràtics europeus.

Aquestes no eren ni de bon tros les úniques nacionalitats afligides per les polítiques colonialistes practicades pels Estats però a ningú, llevat d’alguns intel·lectuals com Touraine, semblava importar-li ni massa ni poc el patiment de les perifèries nacionals.

A hores d’ara l’ascens de l’extrema dreta aguditza el vell problema dels nacionalismes d’Estat i n’afegeix un de nou: la fi del que queda de l’Estat del benestar, la fi de les democràcies liberals. Tot això en un context de guerra, divisió, moviments migratoris, crisi econòmica, desigualtats socials, corrupció sistèmica dels partits i de les administracions. Per acabar-ho d’adobar la impressió és que sense socialdemòcrates de veritat ni partits d’esquerra seriosos, l’extrema dreta no té depredador. Rússia és el problema que faltava per al xavo. No és poca cosa.

Una vegada més l’aforisme de Fuster resulta tan vigent com oportú: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar”.

I si només fora civilitzar-los per jacobins encara… Ben mirat, com es pot educar el feixisme? Com aconseguir que les esquerres hostatges del capitalisme reaprenguen a llegir els signes del temps, reconecten des de les seues torres d’ivori amb el patiment de les classes populars?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ana Vega (VOX), el lloro blau i els crims de Meloni

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 3 d’octubre de 2022.

Un dels personatges més intrigants de la mítica pel·lícula Casablanca (1942) és el lloro blau del Signori Ferrari que dona nom al seu local, el Blue Parrot Cafè. El boterut Ferrari és el rei del mercat negre a la Casablanca de Vichy, la dels desesperats, la dels vençuts que ho donarien tot per fugir a Amèrica lluny dels camps d’extermini nazis i Ferrari és també i, sobretot, un cínic de tres parells de collons que s’enriqueix amb la desgràcia de tota aquesta pobra gent.

En un film on el llenguatge juga un paper fonamental gràcies a l’habilitat dels diferents guionistes que hi van intervenir, el lloro blau és l’únic personatge que no parla però que amb la seua fugaç presència, i d’acord amb el crític Roger Ebert, fa de Casablanca una peça redona on hi compta fins el darrer detall. Tanmateix, l’au simplement forma part del decorat, ni tan sols té una funció simbòlica en un relat farcit de metàfores.  

La diputada d’extrema dreta Ana Vega em recorda per molts motius, alguns d’inconfessables, el lloro de Ferrari. En la pel·lícula de terror que ha muntat Vox a compte d’una situació socioeconòmica dramàtica, ella és el lloro de l’extrema dreta en el seu inútil paper de lloro. La gran diferència és que no és una psitàcida muda com la de Ferrari sinó que, en aquest cas, i per desgràcia, parla pels descosits. 

Fet i fotut, diu bestieses una darrera de l’altra amb el to i la vehemència d’un fanàtic inquisidor disposat a erradicar un present suposadament herètic per a imposar una idea d’Espanya, del món, que ens retrotreu a la caverna, ja no del feixisme que devotament professa la diputada i els seus, sinó a la dels psiquiàtrics del segle XIX.  

Vega culpa a una suposada conxorxa de comunistes i socialistes de ser els causants de la misèria mundial, titlla de «suerte de banda organitzada» al Consell, qualifica de violadors pràcticament a tots els migrants i parla dels valencians com si fórem una mena d’esclaus sense consciència d’un règim amb una televisió pública que diu que vol tancar. Televisió, per cert, que és l’única que per un excés de zel professional té a bé entrevistar-la. I una bona merda li posava un micròfon i una càmera davant a aquesta cínica!

Doncs bé, Vega s’aixeca de la seua ala de lloro un salari de 88.509,07 euros més 2.176 en dietes barata fer la brama de l’ase en la trona de les Corts, barata intentar incendiar una societat ja de per si prou castigada.  

El millor de tot és que cobra aquesta fortuna avalada per un currículum més esquifit que la raspa d’una sardina. Tan esquifit que segons l’ABC –Ave Maria Purísima– va haver de falsificar-lo quan va entrar de diputada. El cas és que aquesta salvadora de la pàtria va afirmar que havia estat agent d’inspecció tributària en SUMA, un organisme depenent de la Diputació d’Alacant al qual s’accedeix per oposició, encara que realment només va ser becària entre setembre i desembre del 2015. No se li coneix cap més feina. 

Per si fora poc encara, i sempre segons l’ABC -sin pecado concebida- va accedir a la direcció de VOX després d’un procés ple d’irregularitats. A més, l’empresari José Maria Mazón, parella de l’exportaveu de la formació ultra a Elx, Amparo Cerdà, va admetre que havia pagat el viatge de noces per les amèriques de la diputada i del seu marit Mario Ortolà, portaveu de Vox a Alacant. Un regal de noces investigat per la Fiscalia Anticorrupció. 

L’altre dia vaig tenir el mal cap de perdre el temps una estona escoltant la seua intervenció en el debat de política general de les Corts Valencianes. Vega es va arrancar en una entusiasmada salutació a la italiana Meloni a la qual va descriure gairebé com una heroïna. És la mateixa Meloni que va militar en les joventuts del Moviment Social Italià d’inspiració musoliniana. Molts dirigents d’aquestes joventuts feixistes van veure’s implicats en atemptats terroristes amb moltes víctimes mortals. El pare de Meloni, per cert, fou condemnat als anys 90 a Mallorca a nou anys de presó després de ser detingut al port de Maó amb 1.500 quilograms de haixix.

Meloni admira Musolini, un dictador corrupte i criminal de guerra que va perseguir i assassinar milers de compatriotes seus, que va emprar armes químiques en la seua guerra colonial a Etiòpia contravenint la convenció de Ginebra. Que va dictar lleis contra els jueus per defensar una suposada “raça italiana” alhora que Auschwitz funcionava a tota paleta. Vega no deu desconèixer tots aquests detalls, cosa que fa que els seus elogis, el seu discurs, resulte mols més repugnant.  

Aquest és el model de Vega i de la seua companyia de xerraires incontinents, nacionalistes fanàtics, cínics i incendiaris, molts dels quals viuen amb sous de luxe que paguem tots els desgraciats de contribuents. Personatges assalariats amb els impostos recaptats a les classes populars com Vega o Abascal mateix amb menys formació i experiència laboral que el lloro del corrupte Ferrari. 

És la gran paradoxa de la democràcia. Haver de suportar, sous inclosos, els seus enemics més pregons. Només les democràcies fortes amb societats molt madures són capaces de contenir-los i fins i tot d’expulsar-los, d’alliberar Casablanca dels elements tòxics d’un Vichy reaccionari. Em tem que no som el cas. Ací som més de Ferrari i del capità Louis Renault, del major Strasser que de Laszlo o del Blaine més humà. Més de pagar lloros que de tancar-los en les gàbies de la indiferència i el menyspreu. 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari