La quarta parada

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 5 de desembre de 2016.

oratge

Imatge, Francesc Viadel.

Tercera parada de les nou que ha decidit que farà aquella vesprada lleganyosa de finals de novembre. Ni una més, ni una menys. Fa uns minuts ha eixit de casa precipitadament i s’ha enfilat en un bus de la línia 7. Hauria pogut muntar en un de l’H12, de la 6 o de la 54, però, simplement n’ha triat un de la 7. Tant se val. El trajecte no té cap importància. En realitat, Hèctor B. no va enlloc. Allò només és un joc estúpid. Juga a ser invisible enmig del brogit eixordador de la ciutat, a desaparèixer per a poder endevinar quina cosa s’és en el no-res. De moment, però, tan sols ha pogut comprovar que invisible i tot, des que se n’ha anat i fins ací, tot és com sempre. El cel, avui gris, continua al seu lloc, immòbil, immens, misteriós. La vida continua també transcorrent lentament per l’espessor selvàtica del temps com el primer filet d’aigua d’un desgel esperat des de fa un milió d’anys. Els busos, com sempre, fan olor d’humanitat i la humanitat fa olor de sexe i de mort, de principi i de fi.

Tercera parada de les nou… Puja una senyora molt grossa, entre ofecs. En una mà duu un parell de pesades bosses de supermercat i en l’altra manté apegat a l’orella un enorme telèfon mòbil que intermitentment emet unes llampades de llum violeta. Parla a crits -com si estigués sola- del cretí del seu marit que aquest any diu que vol fer el dinar de Nadal a ca la insuportable de la seua mare… Algú imagina aquell dinar i li venen arcades. Puja també una estudiant universitària menuda, esvelta, de cuixes arrodonides, rostre enigmàtic, uns llavis molsuts que donen unes ganes irresistibles de mossegar lentament. La xicota s’asseu al seu davant, treu el telèfon i, aleshores, resta quieta, paralitzada davant la pantalla. Ara prem delicadament els llavis. Somriu. Es fa endarrere els seus cabells pèl-rojos. Sospira. Torna a somriure sense deixar de mirar l’aparell. Sospira de bell nou… Puja un vell elegantment vestit, alt com un Sant Pau, amb un coll llarg com el d’una tortuga el qual dissimula amb un enorme mocador vermell de seda. Potser és estranger. Té un ulls blavíssims i unes restes de melena que encara conserven un color lleugerament daurat. Del ben segur que morirà, d’ací a no massa, amb aquell residu de joventut capil·lar. Puja també l’home més menut que mai no s’ha vist en tota aquella ciutat de prodigis. Tan i tan menut que sembla que siga sorgit d’un conte de fades. Vesteix un xandall i va cofat amb una gorra vermella de llana. Finalment, puja ella. Es queda dreta al costat de la porta. Vesteix un llarg abric negre de llana. Un jersei de coll alt, també negre. Unes sabates negres amb uns talons molt discrets. La seua pell continua sent molt pàl·lida i es percep suau com el vellut. Són els mateixos llavis de sempre, d’un roig apagat, a penes insinuats. Aquells llavis que tantes vegades ell havia resseguit amb el tou d’un dit com qui repassa el traç perfecte d’una pintura per tal de sentir el seu batec més íntim. La mateixa mirada melangiosa, aquells ulls de la lluna grossos com el puny. Duu les mans a les butxaques.

El bus arranca. I ella perd la seua mirada per la finestra. Les façanes dels grans edificis de l’avinguda passen davant seu com una exhalació, amb la velocitat amb què passa una vida qualsevulla. La vida és una guspira, res, un instant.

A Hèctor B. se li entelen els ulls. No pot ser. Fa una eternitat que no l’havia vist, que només havia pogut somiar-la, recordar-la, desitjar-la en la distància més dolorosa de totes… I ara, de sobte, la té allà mateix. Només ha d’allargar el braç una mica per tocar-la, allargar les puntes dels dits… potser només fent això tornaria a ser-hi de bell nou dins d’ella, plenament… No sap què fer. S’ha quedat totalment paralitzat, indefens.

El vell estranger estossega. La senyora grossa continua parlant sense parar, sense respirar. La jove estudiant acaba de sentir una coïssor agradable entre les cames. Uns xiquets malcriats criden al fons del bus, canten, salten com si foren micos… L’èsser diminut ara escolta Aretha Franklin amb un somriure d’orella a orella… s’imagina amb Marilyn en un elegant bar de la tercera avinguda de Nova York… Beuen una ampolla de Mumm…  ell de sobte s’abraona sobre ella i li mossega el mugró del pit esquerre per sobre el seu jersei morat d’angora. El jersei queda mullat en aquella part i a ell se li omple la boca de pelussa… Marilyn riu com una boja i els pits li ballen…

Comença a ploure. Ell no sap què fer. Saltaria sobre ella, l’abraçaria, se la menjaria a poc a poc a mossegades petites… moriria per un sol bocí del seu alè ben a la vora de la seua boca… la dona només mira per la finestra. Plou, dèbilment. Ara li diria tot el que durant aquests anys ha callat però no creu que el puga escoltar. En qualsevol cas, de què serviria? Es desespera. Li parla sense despegar els llavis: on has estat tots aquells anys? Què has fet? On ets? On vas…? s’acaba el temps, implacable, malparit, el temps fill de puta, impossible ara tornar endarrere… Recordes quan no existia el temps? Recordes quan érem immortals?… No, potser no te’n recordes… o potser sí… Tindràs uns fills i un marit, una vida d’ordre com la que tots tenim. Uns costums castíssims d’acord al deure moral de servir els teus. Ausades que has estat enyorada…. Digues-me alguna cosa? Un sí o un no… Capcineja només si vols… mostra’m un pit, castament si vols… dóna’m la mà… Ella, però, no sent res. Només mira per la finestra. No l’ha vist. No el veu. Potser no el veurà. Ell calla… Bé, rebenta de silencis.

Quarta parada de les nou… Només baixa ella. Continua plovent. El nan ja ha tombat sobre el seient de cuiro vermell d’aquell bar de la Tercera, el cos imponent de Marilyn. L’escomet amb l’ímpetu d’un brau… Marilyn s’enrosina i riu molt feliç, deslliurada del tot al plaer… El vell estranger tornar a estossegar molt poques hores abans de morir… la senyora grossa continua parlant i parlant i parlant… Plou. És una pluja fina i freda. Ell es queda al seu seient, quiet, sense saber què li cal fer ara. El bus arrenca de nou i enfila l’avinguda en direcció cap a l’infinit. D’esquitllentes la veu peuplantada sobre la vorera. És una dona encara molt fina, bella. Una dona pàl·lida que vesteix tota de negre…

 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Felip VI i jo

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de novembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Família real a finals dels anys 70.

Família real a finals dels anys 70.

El 19 de juny de 2014 va ser proclamat rei d’Espanya, Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia com a Felip VI. Era dijous i l’única cosa que recorde d’aquell dia és que feia molta calor i que, com de costum, la faena m’eixia per les orelles. No veig perquè m’hauria d’haver interessat que el feren rei després d’haver-me passat tota una vida, i amb tot el dret del món, ignorant-lo. Ignorant-nos… Ben mirat, perquè hauria jo de preocupar-me de la seua agenda, de tots els seus maldecaps dinàstics? Des que existim tots dos, s’ha preocupat ell mai dels meus problemes? Gens ni mica, tot i que que hem estat molt a prop l’un de l’altre, més del que ell mai es podria imaginar. Vull dir que hem habitat el mateix plànol d’existència d’un país que per a ell ha estat una heretat i, per a mi, un pes insuportable a causa de ser ‘ningú’. També per ser ciutadà d’un territori perifèric, sotmès a la lògica d’un Estat voraç, parasitari, uniforme, unitarista a consciència malgrat la retòrica ampul·losa d’un constitucionalisme contaminat de franquisme. Hem compartit, també, un temps històric que ell ha cavalcat com qui cavalca a lloms d’un ase i que a mi m’ha passat pel damunt atesa la meua condició de fulano qualsevol.

Felip va nàixer un 30 de gener de 1968 a la clínica de Nuestra Señora de Loreto de Madrid i va ser batejat a la Zarzuela un 8 de febrer del mateix any, en presència d’una mà d’excel·lides personalitats entre les quals s’hi comptava el dictador Franco, el gran benefactor de la seua nissaga, una mena d’avi malparit. Jo vaig nàixer a les 9 del matí d’un 6 d’abril de 1968 a l’Hospital Universitari de València i sé el lloc on vaig ser batejat, Sant Jaume Apòstol d’Algemesí. Mai no me n’he preocupat, però, de saber-ne el dia segurament perquè mai ningú no m’ho ha demanat, ni li ha importat. Al meu bateig vingueren només els meus, d’això sí que estic molt segur. Sé també que no hi va haver convit perquè encara estàvem de dol del meu avi patern, escrivent, catòlic fins al moll dels ossos, un senyor d’ordre a qui no van poder presentar-me mai però que m’hauria agradat molt conèixer. De tot allò, del meu naixement i del meu bateig, no n’ha quedat cap rastre gràfic, ni cap notícia a les hemeroteques.

Ell va créixer com un príncep, en un ambient de luxe, lluny de qualsevol preocupació material i mentre molts li pensaven, li apedaçaven, li emmotllaven el seu futur. Jo, en canvi, vaig ser eternament un infant d’hivern que a les nits de fred es calfava al costat d’una estufa de butà en una sala diminuta d’un pis miserable, arraulit junt al seu pare, un jornaler aleshores encara jove i, això no obstant, esgotat de gratar la terra amb les ungles, de mirar cap a un avenir grisenc sense poder albirar cap esperança. Eren anys de misèria assuavida, adormida, petita, humiliant, silenciada, atemorida… Fet i fotut, la meua família real suportava malament el pes de la corona.

A ell l’enviaren a estudiar a l’estranger, el van fer soldat i hereu d’una corona. Res a veure amb el que em va passar a mi, estudiant d’un institut públic sense cap ínfula. Més tard estudiant pobre d’una universitat pública a la qual haig d’agrair que m’ensenyaren realment a llegir i escriure, on vaig poder amb molt d’esforç obtenir un títol que m’ha permès defensar-me en la vida no sense passar per moltes dificultats. Un títol universitari que vaig pagar a força de llarguíssimes jornades de treball en el camp, d’estar-me’n de moltes coses, també d’algun àpat, clar.

A diferència d’ell, tampoc vaig fer el servei militar. Em van lliurar els meus peus plans de segon grau i un oficial malcarat que em va fer sentir com una ovella. No crec que haguera pogut suportar viure entremig dels d’aquell exèrcit hereu d’una rebel·lió sanguinària i que aleshores es vantava encara de ser invicte sobre un poble al que havia matxucat sense pietat. Un exèrcit on la meua llengua hauria estat proscrita com en l’escola, on haurien intentat de totes totes avergonyir-me per allò que realment sentia que era, amb l’única finalitat que acceptara sense renecs la condició nacional que se suposava que em pertocava, la d’espanyol i la de súbdit, ves per on, del seu pare. I quin pare! Tan diferent del meu. El meu, un gegant d’orgull però sense agenda, sense grans negocis, sense còmplices, sense un clau, sense poder, sense amants, sense cort… Súbdit jo? Per què collons hauria de ser jo súbdit de ningú? Quan ho pense em venen ganes de riure i tot.

L’altre dia, mentre treballava en casa, com d’habitud contra rellotge, acabant articles, atenent els correus dels estudiants, preparant la classe de l’endemà, Felip VI va inaugurar la XII legislatura de les Corts espanyoles. Va dir, entre d’altres coses, que la corrupció havia d’arribar a ser un trist record. I ho va dir envoltat de diputats d’un partit podrit fins al moll dels ossos on no van faltar personatges esguitats per la corrupció com Rita Barberà (per cert, quina mala llet fins i tot per a morir-se). També va parlar de la diversitat cultural d’Espanya i del respecte a la llei, però ho va dir només en castellà i mentre l’Estat continua la seua persecució de les institucions catalanes i de tots aquells representants que legítimament i pacífica exigeixen un referèndum per a decidir sobre el seu futur com a poble. També va dir que les autonomies tenien l’obligació de garantir la igualtat de tots els espanyols, això és, que cap tenia més drets que una altra, un bonica metàfora per a negar el pa i la sal a uns i continuar mantenint uns desequilibris que permeten els pessebres dels poderosos i el manteniment forçós de la unitat espanyola. Va demanar també diàleg i respecte a la llei en un país amb una judicatura que aplica l’arbitrarietat i el nepotisme amb descaradura, on els bancs fan fora les persones de les seues cases després d’haver estafat mitja humanitat. Alguns diputats li van fer un lleig al monarca. La majoria, però, li va aplaudir el seu conte de fades o la seua impostura. Els convenia.

Vaig escoltar el discurs des del meu minúscul despatx, mentre treballava. Em va produir una immensa sensació d’indiferència i de cansament, com la seua coronació. Vaig comprovar, una vegada més, com en tots aquests 48 anys, que jo vivia en la realitat mentre que ell ho feia en un conte. Em vaig adonar que res no havia canviat. Ell envellia sent un rei. Jo envellia sent un infant d’hivern.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

La voracitat de Saturn

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de novembre de 2016 a Nació Digital.

1895267És com si el seu orgull ferit, enorme com una serralada de granit, se li hagués anat dissolent en la sang, enverinant-la per dins fins a destruir-la, fins a fer-la miquetes. El final de Barberà és digne de la més dramàtica de les òperes o del més amarg dels drames. La seva mort a penes admet la ironia, si de cas el sarcasme cruel de tots els que van ser els seus maltractats enemics, el d’un grapat també de ciutadans fastiguejats per allò que representava, la dreta més extrema transvestida de democràcia.

Molts l’idolatraven com només es pot idolatrar a un sàtrapa. Però molts també l’avorrien. Les xarxes han recordat fins a afartar-se’n com Barberà, encara coronada, feia pam i pipa des del balcó de l’ajuntament de la ciutat als desconhortats familiars de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006. Com li han recordat, també, jocosament, la seva afició descarada als Vuitton, un dels regals preferits de les bandes de gàngsters que van apoderar-se del país amb la complicitat dels seus propis confrares. Li han tirat en cara, amb el cos encara calent, que ella mai no va tenir pietat dels seus contraris. I aquesta és, mal que pesi als hipòcrites i als llepaculs, la pura veritat.

Fet i fet, Barberà va ser incapaç de dialogar mai amb ningú que no fos ella mateixa. Va matxucar qualsevol rebel·lió veïnal sense miraments, la dels veïns de Patraix, la dels d’El Cabanyal… estigmatitzant-los, criminalitzant-los… Va humiliar l’oposició i, encara, als seus més pròxims col·laboradors si de cas intuïa un bri de desaprovació en algun dels seus gestos autoritaris, sovint de nena malcriada. Nostàlgica febril del franquisme ni als assassinats pel règim va reconèixer el seu dret a ser plorats. Al capdavall, el vell general no havia fet més que salvar Espanya de la barbàrie.

Volia València com es vol a un esclau i no va dubtar en agenollar-la davant de Madrid quan allà manaven els seus o d’exposar-la fent sonar totes les trompetes irades del provincianisme més rabiós si de cas el poder canviava de mans.

La filla del falangista, l’emperadriu dels mercats, la Dux absoluta de València, podia ser ara mateix l’encarnació del déu Saturn devorant els seus propis fills o la fetillera venjativa arrossegant en la seva desgràcia aquells que van sacrificar-la covardament per a salvar-se. Ben mirat, la seva mort ha estat tan excessiva com la seva trajectòria política i vital, plena de clarobscurs, també de secrets inconfessables.

Ara els seus la santifiquen, la pugen als altars de la glòria civil, l’entronitzen com a l’alcaldessa de les espanyes. Barberà, però, no va passar mai de ser una dirigent mediocre d’una ciutat que va condemnar per incapacitat i mentalitat al faraonisme més xaró. D’una ciutat que va mantenir quasi durant una eternitat en la seva condició de capital de províncies genuflexa per a desesperació de les minories més preparades a les quals va marginar amb capteniment, per pur revengisme polític.

A l’hora de la veritat, inicialment, es va limitar a completar l’obra del seu antecessor, Ricard Pérez Casado, mentre li negava el pa i la sal. Després, en plena orgia de la rajola, va entregar les claus de la ciutat als constructors que van apedaçar-la aquí i allà, voraçment, sense consensos pertorbadors. Com sigui, la van votar a cor que vols, convertida en matrona virginal o en encarnació d’una València durant molt de temps atrapada en el passat, enverinada per l’anticatalanisme, narcotitzada pel xovinisme, amb unes esquerres en desbandada, ostatges ara i adés del pensament hegemònic d’una de les dretes més cavernícoles del sud d’Europa.

Intentaran santificar-la, cert. I de la seva exaltació treure’n profit. Potser se’n sortiran. Potser demà molts només la recordaran com un Saturn voraç que va morir de ràbia i de pena.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

De La Linge a l’oblit dels horrors de la guerra

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de novembre de 2017 a La Veu del País Valencià.

14-18-premieres-lignes-dans-la-region-des-eparges-1915

La darrera vegada que vaig pujar a La Linge era a les acaballes de l’agost i plovia. Una pluja persistent i molt freda et calava fins al moll dels ossos i feia impracticable la visita a les trinxeres alemanyes. Així les coses, el petit museu del Memorial du Linge es va omplir en un tres i no res de grups d’escolars i de turistes despistats per a alegria del grapat de jubilats entusiastes que, des de fa molt de temps, es fan càrrec del manteniment i de les visites. L’indret, situat als Vosges alsacians, és un dels llocs de batalla més emblemàtics de la Gran Guerra. Allà mateix, quasi a tocar del cel, entre el 20 de juliol i el 15 d’octubre del 1915, van perdre la vida 17.000 soldats de l’exèrcit francès i alemany –deu mil d’ells francesos– durant el transcurs d’un seguit de combats d’una gran crueltat. Tot i que tots dos bàndols es van massacrar ‘legítimament’ per la possessió territorial d’Alsàcia, la única petjada èpica visible que ha restat és la del vencedor. Mai no hi ha glòria ni pietat per al derrotat.

Passejar per les restes de La Linge és com endinsar-se en l’ànima d’una malmesa pel·lícula de cinema mut, com visitar l’escenari d’un estrany teatre abandonat. El pas del temps ha convertit aquell paisatge en un món, un punt irreal, que a penes cobra sentit a través dels objectes dipositats a les vitrines del petit museu, això és, dels uniformes, dels estris de la vida quotidiana dels soldats, de les armes, de les banderes… Els més joves s’atansen a aquelles restes del naufragi de la història amb un punt de perplexitat, aparentment sense gaire interès, quasi segur que sense saber com vincular aquell fet a la seua realitat immediata. Són europeus que no han conegut cap guerra. D’alguna forma, les guerres són allò que passa als telenotícies, en països llunyans que tenen molt a poc a veure amb els seus. Fins i tot, la tragèdia balcànica de la dècada dels noranta representa no un fet remot, sinó desconegut, ignorat a les escoles, a penes recordat als mitjans de comunicació. L’oblit ens aclapara. El nostre és un món dominat pel presentisme, per la immediatesa. Sembla que ja no tenim temps per a pensar en el passat.

La Gran Guerra no va ser, però, cap ficció. Les solitàries trinxeres de La Linge, avui assetjades per una vegetació exuberant, són una de les moltes petjades que encara existeixen d’un esdeveniment que, pel cap baix, va deixar 10 milions de morts. Una mortaldat que va afavorir extraordinàriament el progrés tecnològic que la humanitat havia acabat d’assolir. Ningú no va poder evitar una de les catàstrofes més terribles de la història recent de la humanitat. L’entusiasme patriòtic, l’avarícia i l’obsessió pel poder van poder més, com sempre, que els discursos pacifistes, que la política.

Poc després de visitar La Linge, durant una estada a la Bretanya –amb 240.000 morts en el conflicte–, vaig llegir La por de Gabriel Chevalier. Als 18 anys l’escriptor de Lió va ser mobilitzat i enviat al front. El seu llibre, tal com explica al prefaci de l’edició del 1951, és un al·legat contra la guerra. Publicat el 1930, nou anys després i d’acord amb el seu editor, Chevalier va decidir suspendre la venda. Començava la Segona Guerra Mundial i les paraules de Chevalier només podien sonar a derrotisme, a traïció, a covardia. Assegurava l’autor que, quan la guerra es fa present, “no és moment d’advertir la gent que es tracta d’una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles”. Al capdavall, la guerra era un fet que calia comprendre abans i actuar, doncs, en conseqüència.

I la guerra és un desastre, res a veure amb allò que ensenyaven als joves soldats que si era “moralitzadora, purificadora i redemptora”. La guerra és igual a tortures, fam, traïcions, tuberculosi, sadisme, terror… I, també, a heroisme. Un heroisme, però, excepcional que, en cap cas, diu Chevalier, compensa la immensitat del mal.

Els crítics han convingut que La por és un dels millors llibres que mai s’han escrit sobre la Gran Guerra. Una vegada llegit només es pot estar d’acord sense necessitat de conèixer cap més obra. El relat de Chevalier és cruent, ple de passatges aterridors, un retrat brutal de la mort en tota la seua esplendor escrit des de la insignificança de l’home que té por, una por atroç en un lloc “on et poden especejar de viu en viu en qualsevol moment”. Sens dubte, Chevalier va escriure el seu llibre com un advertiment. Ben mirat, hem omplert el món en un lloc ple d’advertiments per evitar repetir l’horror, el mateix que avui es viu a la propera Síria, en tants indrets del planeta. Cementeris militars, osseres, monuments, museus, memorials… Llàstima que massa sovint ens passegem per tots aquests indrets amb indiferència, com uns estúpids turistes desenfeinats, ignorant el seu sentit profund, convertint en un fet absurd el sofriment de tanta gent.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Veïns estranys

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de novembre a Nació Digital.

mariafelix-624x336

Van arribar fa un any a l’escala. A ell, amb els 70 complits de llarg, fosc com la nit i més prim que un secall, se’l podria confondre fàcilment amb Compay Segundo de no ser perquè el músic cubà ja fa temps que balla el Chan Chan entre la terra i el cel. La seva dona, una mica més jove, cabells llargs tenyits de negre, té tot l’aire de Maria Fèlix, “Maria Bonita”, l’actriu mexicana dels quaranta que va deixar-se pintar per l’excessiu Diego Rivera, va rodar amb Renoir i Jean Gabin, va vestir de Dior, Valentino, Coco Chanel i fins i tot, en alguna ocasió, descarada, es va atrevir a esmenar-li la plana a un Jean Paul Sartre tossut com un aragonès.

Ell baixa cada dia al carrer, plogui o nevi, pel diari més ultraconservador del quiosc. Sempre va impecablement vestit, cofat amb una gorra de canonet que quan fa fred és de pana marró i de tela quan comença a fer bo. A l’hivern, duu peces de tons color crema i a partir de la primavera les canvia per les de colors clars, sobretot el vainilla. A ella, només se l’ha vist just quan va arribar al veïnat, esvelta encara, desfilant pel hall sobre unes sabates de taló infinites. Aquell dia vestia uns pantalons blancs de camals amples i una camisa estampada amb totes les flors del tròpic. Des d’aleshores mai no se l’ha tornat a veure, només se la pot escoltar –i molt- pel celobert i a través de les parets, com als fantasmes.

El cas és que la parella es passa el dia barallant-se. Les discussions solen començar a primera hora del matí, a la cuina, i continuen durant tota la jornada fins ben bé la mitjanit quan, esgotats, arriben al dormitori per llançar-se els darrers improperis. Per cert, s’escridassen en anglès. Un anglès una mica obscur, clapejat per uns mots que fan el paper de castellà sense arribar a ser-ho.

Un dia, a l’ascensor, no vaig poder resistir-me i li vaig preguntar d’on eren. Ell em va somriure deixant molt a la vista una bancada perfecta de dents blanques com la neu i tot seguit em va dir que d’una illa del Carib, senyor. Així, doncs, de Saint Kitts? Dominica?, Trinidad? Antigua?… Qui ho sap… El veí sembla que vulgui guardar el secret del seu origen i ja no diguem del de la seva dona.

Els veïns de vegades, furtivament, en trobar-se, comenten com són d’estranys aquells dos vells. Alguns pensen que potser ell va treballar posant copes als turistes americans en el bar de platja de l’hotel Sugar Ridge de Saint John’s, a Antigua. Que potser va ser un eficient i discret empleat del Royal Botanic Gardens de Port of Spain, a Trinidad, els dies que Ava Gardner movia els malucs en Puerto Vallarta. D’altres creuen que potser és un general colpista que s’amaga dels seus enemics, que dorm amb un fabulós botí amagat sota el coixí. Qui sap si ella es va criar en els carrers del vell San Juan de Puerto Rico, salvatge i bella com una au ‘reinita’, i en fer-se adolescent es va convertir en una deessa dels escenaris que a ritme de salsa, balancejant el seu cos exuberant feia delirar els hisendats de l’illa. Potser va ser l’amant d’un barbut de la revolució cubana o potser no va ser res i va viure tota la seva esplendor només esperant dia rere dia, en el diminut menjador d’una diminuta casa de fusta el seu silenciós marit. Possiblement, assegura un dels veïns, un misteriós empresari d’origen alemany amb oficina a l’entresòl, cap dels dos va ser res, ni tampoc ho seran mai ara que la mort els ronda mentre es barallen salvatgement sense cap motiu aparent. Tant se val. Sense ells, els veïns de l’escala, tret del xinés insomne del segon que encara no sap ni en quin país viu, no sabrien mai de què parlar… ni tampoc l’escriptor del tercer porta 1 sabria de què coi escriure, orfe com es va quedar ja fa molt de temps de personatges.

Publicat dins de Periodisme | 1 comentari

La trucada

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de novembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

cabina-unaLondres no era el final de res com potser s’havia pensat en algun moment aquell juliol just abans de tirar-se a la carretera, de prometre’s que mai més no tornaria, de fantasiejar amb la seua desaparició per sempre més. Ho va saber quan des de la coberta d’aquell ferry gegantesc, mort de fred i de son, va albirar els penya segats de Dover, aquella murada imponent com l’esquelet d’un monstre marí abandonat sota un plovisqueig de gel quasi imperceptible, amenaçat per un violent onatge d’acer.

Només unes hores després, des de la finestra de l’habitació d’una petita casa en Medora Road, en el cor de Brixton, Marçal L. va contemplar atònit, entre els arbusts d’un parc abandonat, en els patis infectes de les cases blanques i roges, també en les goles de les xemeneies, la negritud de Harlem que un dia va estimar Lorca després de conèixer el desengany: panderoles borratxes d’anís, els ulls glaçats dels cocodrils, la remor, el silenci i els ullals, el venedor ros d’aiguardent, una muntanya de safrà, el vell tatuat de setes, el desesperat rei de les barbes llargues vigilat per la mar…

El cas és que aquella primera boqueta nit de Londres es va sentir molt sol, molt trist. Era la tristesa immensa del que fuig de la vida cap a enlloc. Endarrere havia quedat aquella seua nissaga que li pesava com plom en l’ànima, la casa terrible amb els seus fantasmes enfurismats, envaïda pels insectes, les lletres secretes que ella li havia estat escrivint durant tota una eternitat pulcrament ordenades dins d’una capsa de fusta vermella que el futur va acabar per consumir, una promesa no dita que mai no havia de complir-se encara que aleshores, ell, no ho sabés encara.

Trist. Es va sentir tan trist com aquelles vesprades fosques perdut en la gran ciutat devoradora, la ciutat perfumada de mantega fregida i cautxú recremat, assetjada per la deessa Kali des del secret dels roures, des de la boca pudenta de les clavegueres, des de les entranyes dels poals de fem abandonats en els carrerons, des de la mirada de por de les rates, la ciutat gust de cervesa de sang tèbia i ronyons, la ciutat d’aquella strip girl de deu lliures i mirada melangiosa que encara mor entre les quatre parets d’un local infecte del Soho, la ciutat de les iguanes endormiscades sobre coixins turcs darrere dels vidres calents de les bay windows… la ciutat que des de sempre havia somiat.

En algun moment, certament, va pensar que mai més no tornaria d’aquell laberint. Tornar hauria estat perdre una altra vegada, com sempre. Al capdavall, res ni ningú no l’esperava. Com ell, milions d’éssers s’abandonaven cada dia al deliri de la multitud. A ningú no li importava aquella gent. Nàufrags oblidats en meitat del temporal del present. Vides, com l d’ell, a la deriva.

Cada dia del món vagarejava per aquelles amples avingudes, sense un clau a la butxaca, sense res que fer, amb la única obsessió d’aconseguir fer-se invisible. Pensava que ho aconseguiria. Només el turmentava, però, el dubte de saber si aquella xicota prima i de pell pàl·lida el deixaria partir, el deixaria anar-se’n definitivament. A la cartera guardava un paper rebregat amb el seu número de telèfon. Un migdia va decidir trucar-li. En Atlantic Road, enfront d’una perruqueria afro i d’una oficina de canvi de divises, mentre un home de color de quasi dos metres cridava embogit “my name is Moses”, va trobar una cabina de telèfon. La cabina feia olor d’esperma i de tabac fred, d’abandonament, de restes de pizza i de pollastre precuinat, de desesperança. La cabina era també una làmpada màgica amb un geni del desig ocult disposat a acabar per sempre amb la solitud: Mistress Leyla, all services… Marie, young ex model, no rush… beautiful norwegian girl, V.I.P service… Marçal L. va marcar el número i va esperar. A l’altra banda del món, del seu món, en un món incendiat pel sol de l’estiu, de carrers buits i silenciosos, en un món de terra, va sonar insistentment un telèfon. Ningú no esperava, però, aquella trucada. Ningú no el va despenjar mai. Va insistir una i una altra vegada, durant anys fins que la ciutat se’l va tornar a engolir, només per un temps, però. Llavors, un dia va tornar i va perdre. Molts anys després encara guardava aquell número de telèfon, la memòria confusa d’aquella trucada, d’aquell silenci des de l’altra banda del mar. A la vora passaven els trens. Allò només va ser el principi.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Carles García Fas o franquisme per a faves

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 7 de novembre de 2106.

El dirigent juvenil del PP, Carles García Fas.

El dirigent juvenil del PP, Carles García Fas.

El franquisme fou un règim totalitari que es va edificar sobre la base del terror, de l’eliminació sistemàtica de l’adversari. L’afirmació no admet gaires matisos i el més fava de l’escola pot capir el seu significat més profund tenint uns rudimentaris coneixements d’història i un cèntim d’euro de sentit comú. Amb tot i això, sorprenentment, a molts militants i dirigents del PP no els entra en el cap. Continuen referint-se a aquell règim abominable amb un deix d’admiració i de nostàlgia, en allò que podem considerar un perillós exercici de banalització d’una de les dictadures més terribles i sanguinàries d’Europa. Per a aquests energúmens el franquisme no va ser tan dolent, en qualsevol cas un mal menor.

No parle de suposats militants nonagenaris fidels potser encara als seus orígens ideològics més immediats, tan allunyats de la tradició conservadora europea, sinó d’alguns que són quasi uns xiquets acabats de deslletar. El cas és que, de tant en tant, apareixen saludant a la feixista i fent-se una fotografia al costat d’una bandera d’Espanya amb ‘pollastre’, fet i fotut vantant-se públicament de professar unes idees que farien vomitar qualsevol ciutadà decent i que, en qualsevol país democràtic, mereixerien el repudi públic.

L’última pallassada franquista l’ha protagonitzat Carles García Fas, dirigent de les NNGG de la Vall d’Uixó. El xicon d’Isabel Bonig, s’ha indignat perquè la conselleria, en compliment de la Llei de la Memòria Històrica, ha retirat un escut de la dictadura de l’I.B. Botànic Cavanilles. Segons García, els símbols franquistes formen part de la identitat de La Vall d’Uixó, el franquisme ha forjat la idiosincràsia dels vallers i, per si encara no fóra prou, va fer gran la ciutat gràcies a la fàbrica de Segarra, que va prosperar fent sabates per a l’exèrcit vencedor. Així, doncs, ‘quin mal pot fer aquell escut que manté viu el record d’uns anys tan bons?’, es pregunta l’aspirant a polític.

García Fas ignora deliberadament els 31 vallers que van morir víctimes de la repressió, 24 d’ells afusellats i 7 morts en diferents presons en la immediata postguerra així com tots els que van patir durant els 40 llargs anys de dictadura. Ignora el fonamental –tot i que paradoxalment diu també que mai no defensaria un règim totalitari–, com és que el franquisme fou un règim criminal que va garantir els interessos i els privilegis de les classes socials dominants a força de sotmetre i explotar els treballadors.

indiceEscriu el doctor Fernando Peña Rambla en un article per a la revista Saitabi: “L’Estat franquista desenvolupà una legislació social, fortament repressiva per a la classe treballadora i àmpliament afavoridora dels interessos dels propietaris dels mitjans de producció”. Un sistema basat en la legislació feixista italiana que es traduí en salaris de misèria i explotació laboral. Peña ha estudiat a fons el cas de la fàbrica Segarra i la descriu com una factoria enquadrada en aquest sistema i orientada a un paternalisme que “creava un món tancat i exclusiu, caracteritzat per l’autoritarisme, la jerarquia clarament definida, la disciplina i el control absolut de la mà d’obra, tant dins com fora de la fàbrica”. I afegeix: “Tota la vida dels treballadors quedava directament o indirectament controlada pels patrons, tota la seua existència quedava dins de l’empresa”. Segarra degué de ser, sens dubte, un dels casos més extremats d’aquesta lògica. Com que es guanyava un salari miserable, els propietaris de la fàbrica oferien l’oportunitat als seus treballadors de guanyar el diumenge un altre jornal de misèria treballant deu hores en les seues terres.

L’historiador conclou: “(…) els treballadors de l’empresa Segarra de la Vall d’Uixó sofriren en els anys de la postguerra una situació greu provocada per la insatisfacció d’un salari baixíssim que, malgrat les mesures paternalistes practicades per l’empresa, els abocaren a buscar alternatives il·legals per a garantir la seua supervivència.” Heus ací la realitat del món ideal de Segarra imaginat pel jove dirigent del PP.

Sens dubte, a Carles García Fas l’ha traït la ignorància, les ganes irreprimibles de parlar per parlar confonent la política en una xerrameca difosa per les xarxes socials i, sobretot, l’herència mental d’una visió del món anacrònica i reaccionària inculcada durant més de 40 anys sense que l’existència d’un règim formalment democràtic l’hagi pogut anul·lar del tot. Sincerament, crec que és impresentable, ridícul, que un jove que ha crescut en un règim de llibertats puga pensar i dir favades com les que diu. Impresentable i preocupant. Tot plegat, banalitzar el mal mena a tornar-lo a repetir, banalment, amb totes les seues brutals conseqüències. No és una broma en una Espanya on es permet a un Tribunal com el Constitucional dominat per jutges ultraconservadors inhabilitar polítics escollits a les urnes per complir amb el manament democràtic que se’ls ha delegat; on el Consell del Poder Judicial i els capitostos del Tribunal de Comptes col·loquen els seus fills i parents sense miraments; on els constructors i els empresaris desvergonyits amb connivència amb un PP podrit han fet i desfet fins a arruïnar el país; on una bona part de la societat continua comportant-se com un autèntic ramat d’ovelles. Estem davant de la persistència nociva d’un passat horrible, la confirmació d’aquella frase cínica del “todo está atado y bien atado” pronunciada per Franco en el discurs de Nadal del 30 de desembre de 1969 on va anunciar la designació de Juan Carlos com a futur monarca.

Al País Valencià tenim uns magnífics historiadors i politòlegs, psiquiatres, sociòlegs, pedagogs… Potser seria hora de proposar-los que escrigueren un manual didàctic sobre el franquisme i les seues conseqüències, per higiene, sempre pensant en els més soques, amb la idea que s’obliden d’una vegada per totes del nan sangonós i es convencen de les bondats de la democràcia. Definitivament, mentre la xifra de nostàlgics i desinformats siga tant elevada entre nosaltres, no podrem viure tranquils.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Criogenitzats digitals

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 d’octubre de 2016 a Nació Digital.

mobils

Avui el professor els parlarà de la matança de My Lai. No és una història divertida com creuen els joves que ha de ser el món, les classes, els senyors i les senyores que ensenyen… My Lai és un fet trist, cruel. Els explicarà que el 16 de març de 1968, la Companyia Charlie de l’exèrcit nord-americà, va caure des del cel sobre aquell llogaret vietnamita i va assassinar almenys 500 persones entre les quals hi havia dones, nens i vells. Mesos després el periodista Seymour Hersh, va donar a conèixer al món la tragèdia en cobrir el judici contra un dels seus principals responsables, el tinent Calley. El militar va ser jutjat gairebé en secret en la base militar de Fort Benning, a Georgia. Mentre, Life va publicar les horribles imatges de la matança fetes pel fotògraf militar, Ron Haeberle.

El professor vol que els estudiants entenguin la importància del treball de Hersh, que s’endinsin en el laberint de mentides, complicitats perverses i intrigues que solen dur al cor mateix del poder, que reflexionin sobre la condició humana. Vol sobretot que prenguin consciència d’on s’han ficat, de la responsabilitat que representa dedicar-s’hi al “negoci” d’informar.

Abans no comença la classe, els seus alumnes, que tot just acaben de sortir d’Estructura, s’avaloten com una bandada de gavines furioses. Jota ha de trucar sí o sí –o si no mor- a la Mariona per veure si encara poden petar una cigarreta amb el Mauri que està de campana durant tota la tarda… de cop, el grup de whatsapp de la Rosa, la Judith, el Pere, el Marc i el Manel s’encén com una palmera de jocs d’artificis en el cel de la nit. Estan com a bojos. Tenen farra divendres i cal ultimar detalls… Joan continua connectat des de fa més d’una hora al web Mi partido de Liga mentre al seu costat, l’Elena, mira la pàgina de Mustang amb la idea de fer-se amb unes esportives Funner. La Laia que els ha vist tot el dia tant junts xateja al face amb la Lore i la Cristina que contesten des del bany on apuren els darrers minuts abans d’entrar a classe.

La sessió comença. El professor prèviament els posa en antecedents sobre la guerra del Vietnam… ‘Vietnam?, Ummm…’, sembla que es rumia a la darrera fila un noi enorme amb cara de pocs amics. Per a ell, com per a la majoria dels seus companys, Vietnam és una pel·lícula, un incident del passat sense cap repercussió en les seves vides. Un link buit. Com ho és la guerra d’Irak, la fi de l’Imperi Romà, la crisi econòmica i l’energia nuclear…

La meitat dels alumnes engeguen els seus ordinadors portàtils. Uns prenen nota amb la màquina sense saber del cert que escriuen. Uns altres, en canvi, es pengen d’una pàgina qualsevol, d’una teranyina de colors i missatges inconnexos, es limiten a submergir-se en aquell oceà virtual que els aïlla confortablement de l’ensopida realitat. Hi ha encara els que no duen ni ordinador, ni una llibreta de mala mort, els que de tant en tant aparten la mirada dels seus telèfons mòbils per a dirigir-la mig somnolents a la pantalla de la classe. Potser, qui ho sap, no sabrien fer servir un bolígraf o articular un paràgraf correctament escrit sense executar un violent i desvergonyit copy past.

Durant una hora i mitja, la majoria miraran de sobreviure al discurs del professor i a Hersh mateix. El professor també procurarà insensibilitzar-s’hi a aquella presència inquietant dels seus criogenitzats digitals. Sap que a la última uns quants d’ells escaparan de les flames de la Sodoma i Gomorra virtual. Uns pocs que excel·liran en un context hegemonitzat per la mediocritat i l’apatia.

Uns dies més tard el professor llegeix una entrevista al psiquiatre Manfred Spitzer, especialitzat en l’estudi dels efectes de la tecnologia digital en l’educació. Spitzer és rotund: els aparells tecnològics endarrereixen la maduració dels nens i dels adolescents a més d’impedir la concentració i l’aprenentatge. El professor llavors pensa que si s’afegeixen la sobreprotecció familiar i la pèrdua de valors com el de l’esforç, el resultat només pot ser que una tragèdia. El problema no és Hersh, ni Plató, ni els misteris dels cosmos… El problema és l’ús que se’n fa dels aparells tecnològics.

La televisió, tal com assegurava el pedagog Neil Postman, ja no és l’únic enemic de la cultura. De fet, al costat de rivals com el Twiter, el Facebook o l’Instagram, fa riure i tot. Potser és que la cultura, com diria Postman rememorant Huxley, definitivament ha esdevingut una paròdia. Huxley temia que no hi hauria ningú que volgués prohibir els llibres perquè ningú no en voldria llegir cap. Potser és que estem a un sol click de la idiotesa global. Potser ja ho som d’idiotes, globalment, divertidament.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Meravella veneciana

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 d’octubre de 2016.

 

Tota la nit ha estat plovent. Per un moment semblava que el vent i l’aigua ho arrancaria tot de soca-rel i s’ho enduria cap a l’oblit. Era la fi del món. A la matinada, però, els trons han fet mutis, s’han apagat els llamps i el vent ha cessat deixant al seu darrere olor de canyes podrides i fang. Aleshores, el cel s’ha anat il·luminant poc a poc amb un to gris basalt. Ja no plou però fa un fred gairebé glacial, insòlit per a un agost. És com si de colp i volta l’hivern, amb totes les cauteles d’un fantasma, hagués baixat de sorpresa des de les Dolomites. Durant la nit, els dracs orientals que habiten secretament les profunditats de la llacuna veneta han alenat amb força i ara una boira espessa reposa sobre les aigües, tenyeix l’atmosfera com una bava, s’esllavissa silent entre els pins que creixen a la riba.

A Fusina s’ha fet de dia sense ganes. Els turistes somnolents es dirigeixen lentament cap a l’embarcador i tot seguit pugen al vaporetto amb la mateixa manca de destresa d’un ramat d’ovelles. Malgrat el mal oratge, la humitat, hi ha molts que intenten trobar lloc a proa. Per res del món es perdrien l’espectacle del petit vaixell tallant la boira camí cap a Venècia. Lluís G. ha estat un dels afortunats que ha pogut fer-se amb un seient. Davant seu ha trobat lloc també una família italiana. Són inconfusiblement del sud, menuts, de pell fosca, ennegrida pel sol. Tots quatre s’han mudat per a visitar la ciutat igual com es mudava la gent d’un qualsevol poble del nord fa deu anys o potser més. Sobretot ella que duu un vestit blau cel amb un coll de randa blanca, una jaqueteta prima com el paper, unes sabatetes negres de nina. Se la veu tímida i malaltissa, com si estigués a punt de trencar-se. El marit, cap gros i quadrat, ample d’esquena, amb unes mans de gegant, l’estreny amb força entre els seus braços. El xiquet i la xiqueta, bessons, d’uns deu anys acabats de complir, seuen ben junts, arraulits. Tots quatre tenen els ulls ametllats i negres,  grossos com el puny, i uns llavis molsuts, plens de sang.

El vaporetto avança trencant amb el seu ronc el silenci del llac. Tothom parla animadament.  El cap de família no es distreu. Només pot mirar cap a l’horitzó. Voldria perforar amb l’esguard la boira i albirar tot d’una el perfil de la ciutat. Lluís G. l’observa uns segons i de seguida, també, intenta travessar amb els ulls aquell tel pegallós i humit que amaga la ciutat. De colp, en la llunyania apareix Venècia… El campanar de Sant Marc emergeix d’una màrfega de cases blanques i roges, forada amb la seua punta la panxa del cel. Mireu! Mireu!, exclama el pare bocabadat. Els seus, llavors, es queden atònits. De colp obliden l’obagor del bosc de les alzines i els faigs, dels avellaners, la màgia dels grèvols, la mirada sinistra de la guineu assassina oculta entre els arbustos, la sal que prenya la terra eixorca del país de Messina, el lloc trist on arrelen, oblidaran que són només per ser-hi ciutat. Pare! Pare! Mira, allà baix, mira, és veritat, allò és Venècia!, repliquen els entusiasmats infants mentre ell somriu beatíficament i la dona no diu res i es limita a recolzar el cabet sobre el seu muscle, tan feliç de veure que ha pagat la pena estalviar durant tants anys per poder fer aquell viatge. És bella, molt bella! La cosa més bella que mai no he vist!, crida el pare mig plorós, mirant fixament Lluís G., aquell desconegut que seu davant seu, amb qui s’ha trobat fa pocs minuts i que ara sembla que ha caigut víctima d’un encanteri. Es creuen les mirades. Secretament, un maleeix el seu cementeri penjat d’un barranc i el dring irritant de les campanes de Sant Nicolò di Bari en meitat de les vesprades de foc de l’estiu, les quatre oliveres moribundes de la plaça… L’altre odia la vall verda i solitària fuetejada pel ponent infame, la factura humil dels carrers on de menut va jugar, l’ombra de la figuera i la set… Ara a tots dos només els importa Venècia, la promesa de Venècia, el goig de Venècia, la meravella de Venècia… Ja arriben, estan a punt d’arribar, la ciutat és a tocar… De sobte, però, la boira s’engul el món sencer. Un vent perfumat de mort s’aixeca amenaçador des de les entranyes de la llacuna. Es fa el silenci, absolut. Silenci de nit o silenci d’abisme. La ciutat se’n va. La ciutat sempre ve i se’n va, se’ns insinua, ens sedueix, ens excita, ens abandona, s’amaga… El vaporetto ronca dèbilment en meitat del no-res. Es perd en meitat del no-res com es perd amargament el record d’allò que més estimàrem enmig de la remor dels dies. No ho saben ni ho poden arribar a sospitar, però mai no tindran Venècia, la meravella de Venècia. Només tindran boira.

| Deixa un comentari

Franco Horror Show

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! darrer setmana de novembre de 2016.

franco5

A la Casa Gran no es treuen la pasta de les mans i a base de muntar circs van fent bona aquella dita tan nostrada de ‘qui dia passa, any empeny’. Definitivament, Colau ha renunciat a l’oportunitat que tenia de fer política per la retòrica i la mise-en-escène d’un repertori de consignes ideològiques mentre el que queda del PSC es menja el tros de pa baix de la taula, astutament, sense fer soroll.

El darrer circ ha anat a compte del franquisme. L’exhibició al Born d’un Franco eqüestre (per cert, sense cap com el genet de Sleepy Hollow) obra de Josep Viladomat i de la Victòria de l’escultor Frederic Marès, ha tingut entretingut al veïnat més que no hauríem volgut. Les obres han estat atacades amb ous i caquis, visitades per una necrofílica nina inflada, cagades pels coloms i, ara com ara, són un entreteniment de primera per als repartidors de la zona i els turistes que, divertits, es fotografien a la vora segurament sense saber massa bé de què va tot allò.

En teoria les estàtues només són el pòrtic, l’aperitiu de l’exposició ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i Espai urbà’ que hauria de servir per a encetar una reflexió civil sobre el franquisme. Res a dir sobre la intenció, només faltaria. Fet i fotut, el problema és que l’exposició és una merdeta que ha costat uns 140 mil euros de l’ala. I encara com que s’han estalviat editar un catàleg que potser no hauria emplenat més de mitja dotzena de pàgines i que també hauria costat un ronyó. El ‘Franco Horror Show’ de Colau és una autèntica burla i un balafiament de diners intolerable. Tot això, per no parlar de la banalització d’un espai únic com és el del Born.

Tot plegat, una exposició pobríssima, de tercera fila, impròpia per al nivell de la  ciutat i del tema que si ha concitat algun interès és pel canyaret que s’ha muntat al carrer. Bé, una exposició tant dolenta que l’alcaldessa mateix es va amagar molt oportunament el dia de l’inauguració deixant Pisarello literalment als peus del cavall del vell general. Una mostra d’escapisme polític genial, tot un clàssic del populisme que no cessa…

Amb aquests temes –i amb els diners públics- cal ser més rigorosos, evitar fer el ridícul que és exactament el que en aquest moments està fent l’ajuntament. Sort que contra el memoricidi i la impunitat del franquisme es fan coses a Catalunya molt més serioses com ara la iniciativa del Parlament d’anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme.

El problema d’aquest assumpte és que si algun geni mesura l’èxit de la iniciativa per l’escàndol aconseguit correm un perill enorme de caure en una espiral de frivolitats molt més abassegadora de la que a hores d’ara patim.

De tota l’exposició només m’ha arribat a colpir el bust de silicona de Franco obra de l’escultor Eugenio Merino. Un bust dèbilment il·luminat en un racó de l’enorme sala, mig buida, entre les cortines, custodiat per un ensopit guàrdia de seguretat. Sense poder-ho evitar m’he imaginat aquell mateix bust cofat amb una perruca afro de color vermella mentre a la sala sona Sex Machine de James Brown. Haguera tingut un efecte demolidor en la desprevinguda ciutadania, tant demolidor quasi com el que va tenir aquella pintada que un dia va aparèixer al centre de València al costat d’un perfil del dictador: Franco gordito.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari