Likael i el temps

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 19 de març de 2017.

primera.jpgA prop de Maen-hir, una vesprada fosca i plujosa de març, sobtadament, el temps deixa el seu amagatall en la foscor d’un corral de bestiar abandonat i salta al camí sorprenent Likael K. en la borratxera serena de la seua melangia de cristall. Durant una dècima de segon, atònit, se’l mira de fit a fit, sense saber que li cal fer. El temps, prim i alt, secallós, a penes pot ocultar la seua estranya i decrèpita nuesa darrera d’una espessa barba blanca i dels seus cabells d’argent, llargs i sedosos com els d’una fada. I, en això, llança un esgarrifós crit com d’animal furiós i amb els seus braços oberts del tot, flexibles i infinits com potes d’aranya, fa el gest d’escometre la seua víctima. Si Likael fos un falcó alçaria el vol per sobre l’extensió immensa dels camps de terra sangonosa i els boscos i fugiria ben protegit per l’espessor impenetrable d’aquells núvols de plom. Només pot, però, allunyar-se’n corrent i això és el que fa.

El temps és molt veloç. El temps és ferotge… An amzer a dro, An Ankou a sko… el temps volta, la mort colpeix… El temps com una triskell d’acer tallant camí en la plana infinita de l’univers. I, ara, el temps, com una rabosa astuta, àgil i ell, una trista llebre tremolosa, espantada. El temps tot ho devora amb l’ànsia d’un home llop embogit per la seua solitud o la d’un drac o la d’un gegant cruel o la d’una serp de mar. Ara obre molt la seua boca i amenaça de cruspir-se d’una sola mossegada tota la memòria de Likael… Això és, una llum tèbia de somnolenta vesprada de primavera escolant-se en l’aula de la vella escola esbucada, l’esmús de la pols del guix entre els tous dels dits, el gust de la melada de tomaca als llavis, la coïssor dels genolls pelats, la joia de l’infant dins de la ferrada al pati de l’estiu, un far abandonat sota un cel de foc, un fil roig de seda irrompible, les vores regalimoses d’un tall sedós i el secret que guarden i la seua penetrant humitat, una melodia de Waits bressolant un gemec de plaer en la nit de la ciutat gris de les fàbriques silents, la tibantor del sexe com la corda d’un arc màgic apuntant als estels, la impaciència de l’arquer, un bosc encès pel roig, les flames de l’auró crepitant intensament en la tardor de la vida, un vent suau vinclant amorosidament els joncs d’uns aiguamolls llunyans, aquella pell bullint, aquell cos nu engolit al remolí de l’etern, la calentor de les mans entre unes tremoloses cuixes de setí, uns solcs plens de sal en l’almosta de la mà del pare, el batec de les campanes dins del cor d’un capvespre somnolent de diumenge, el plor i l’alegria en la desesperació i en el somni acomplert, l’olor de la terra treballada, la dels llençols acabats de rentar, l’olor del rent, la visió excitant de les sirenes del desig grimpant enmig de les aigües gèlides, grises i agitades del port de Rosko, unes petjades de dona en la sorra d’una platja batuda pel temporal, les notes d’un orgue de carrousel i uns cavallets de fira i una poma de caramel i una mesureta de borles de sucre, una nostàlgia de taverna de joventut, una nostàlgia d’alcohols i cos derrotat per la febre del plaer, un regalim d’esperma sobre uns llençols rebregats, l’enyor, tots els enyors junts…

estany

El temps corre i acaça però Likael encara s’afanya més que aquell vell malparit, tant que els seus peus quasi no toquen terra. I aleshores, de colp i volta, astutament trenca la seua trajectòria i, camp a través, ja quasi sense esma, panteixant, agafa la direcció de l’estany de Coronc. El vell li respira a l’alè, quasi el té, però, finalment, Likael aconsegueix arribar a l’aigua i, tot d’una, s’hi llança i se submergeix i cau al fons com una pesant pedra. El temps resta desconcertat, llisca amunt i avall com un sabateret sobre la làmina d’aigua verdosa. Enfonsa el cap dins l’estany i amb uns ulls enormes intenta vanament descobrir la seua peça entre les algues, entre les bremes daurades, les tenques, les robustes carpes, les sandres, les anguiles. No el troba. S’enfurisma. Udola. Es desespera i, a la última, amb la boira de la boqueta nit, se’n va i es perd en la profunditat del bosc. Likael, mentrestant, bressolat pel cant de les fades de l’aigua, s’adorm profundament, somia en la vastitud del futur.

 

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Joan Fuster per a joves i desorientats

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 21 de març de 2017.

JoanFuster_mufintime2

En molt poc de temps de diferència he llegit com dos dels autors en català més importants de les darreres dècades se’n planyien d’allò que en podríem dir el seu destronament del mercat editorial. Em refereixo a Josep Piera i Isabel-Clara Simó, un de Gandia i l’altra d’Alcoi. El primer va marcar una generació de poetes i va ser durant molts anys un dels pocs escriptors del sud amb una clientela lectora important a Catalunya quan saltar l’Ebre era molt més complicat que no pas ara. D’altra banda, algunes de les obres de Simó han sigut autèntics best-sellers tot i que el reconeixement públic més important li hagi arribat ara, en un moment de poca alegria pel que fa a les vendes. En aquest destronament han pogut influir moltes coses com ara els nous gustos literaris, la presència pública en xarxes i mitjans de comunicació dels nous autors, els problemes de tota mena del peculiar mercat en català. No ho sé. Però en qualsevol cas no m’agrada perquè els aprecio personalment a tots dos i, sobretot, perquè crec que cap obra sòlida com la d’ells n’és prescindible en un context com l’actual d’empobriment cultural.

Fa quasi quatre anys Josep Maria Castellet em va assegurar, sense fer escarafalls, que de cada generació d’autors només l’obra d’un parell sobrevivia els embats dels gustos, del temps. Que això era ben normal i que passava a totes les literatures. Injust i cert. El cas és que com que parlàvem de Joan Fuster no vaig poder evitar sentir-me neguitós. Durant molt temps vaig estar convençut que l’obra de Fuster era eterna fins que al llarg del temps he anat comprovant que també ell era un destronat. Per a la immensa majoria dels joves d’aquí i d’allà, l’assagista és un desconegut, un traspassat més sense connexió amb les sèries de Netflix, ni amb el manga, ni amb Internet. Un tipus que creuen que va escriure sobre coses que, com ell mateix, ja no existeixen.

Hi ha hagut alguns esforços de gent molt responsable per mantenir present la seva obra. Parlo de Gustau Múñoz, Pau Viciano, Toni Mollà, Antoni Furió, Nel·lo Pellisser, Enric Balaguer, Josep Iborra o Francesc Pérez Moragón, entre molts d’altres. Fins i tot les noves autoritats valencianes han recuperat la seva casa de Sueca a fi d’enaltir la seva memòria. Com sigui, a un escriptor que no se’l llegeix ja li poden construir oratoris, encendre-li espelmes. El drama és que a l’autor de Nosaltres els valencians, Causar-se d’esperar, Sagitari o Indagacions i propostes, no tan sols no se l’ha llegit poc darrerament si no que, a més, hi ha hagut uns quants que ho han fet molt malament, especialment al País Valencià on se l’ha volgut fer passar per una mena d’enrabenat inquisidor de les essències, com el culpable de totes les plagues bíbliques que assolen la societat valenciana com ara l’anticatalanisme o l’hegemonia del PP o de tot allò que representa, si vous voulez. Alguns dels nous manaires es refereixen a Fuster i a un suposat fusterianisme de caire etnicista, en termes de lletraferit i vella doctrina a eradicar. No han entès res. Sense saber-ho, blasmant-lo, s’abracen a les efusivitats del vell regionalisme castís que tan va irritar i combatre per raons de supervivència civil, l’escriptor.

Els que pensen això són uns autèntics indocumentats. Fuster tenia poc d’essencialista i  menys encara d’inquisidor. Els seus anàlisis eren un pur desafiament al sistema i la seva erudició d’una exquisidesa impossible d’apreciar pels humanoides de torn. Si visqués avui, els polítics valencians –però també els de Catalunya- no tindrien on amagar-se, vull dir, aquells polítics que en teoria representen l’anhel d’una emancipació nacional i cultural plena. Sens dubte, entre els seus lectors abundaria la fauna rebel atès que, en el fons, molts dels problemes polítics i dels mals col·lectius que ens afecten continuen sent els mateixos que aleshores.

Per a entendre-ho només cal llegir l’antologia de textos que l’editorial Onada ha publicat amb el títol Joan Fuster per a joves amb pròleg de l’escriptor Salvador Vendrell. Fuster, recorda el seu antologista per si algú no ho sap encara, va escriure de tot i sempre sense cap voluntat de pontificar, “sense cap engruna de dogmatisme”. La seva iconoclàstia, el seu humor agre, les seves intel·ligents i alhora crues apreciacions sobre la realitat, el converteixen en un autor d’una frescor envejable. Els seus textos poden nodrir l’ànima rebel dels joves però també estabornir als desorientats de qualsevol edat.  Cap d’ells, especialment aquells que tenen alguna responsabilitat ni encara que sigui de president d’escala, deurien de parlar de Fuster sense abans haver-lo llegit bé.  Per greu que els sembli a alguns, vint-i-cinc anys després de la seva mort, el suecà, amb l’impagable ajut dels ases, continua fent bo un dels seus aforismes: “La primera obligació d’un escriptor és de fer-se llegir”.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

El silenci

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 13 de març de 2017.

aa26b7304a2e9c822d02d5d5ad2a20d4

Mai no havia conegut la por fins aquella mitja nit d’agost de 1946, entotsolat en aquella minúscula habitació d’hotel de la Rue Quincampoix de París. Mai. Potser perquè Jonas M. havia nascut del ventre tèrbol d’una dona boja i és evident que aquest fet alguna conseqüència havia de tenir en la formació complexa de la seua ànima solitària. Potser també per un simple caprici de la filla de puta de la natura a qui tant li agrada el joc de les distincions i de les rareses abominables. Mai. Ni encara aquella matinada tenebrosa de març, trenta anys endarrere, quan el vapor belga on viatjava com a mariner va estavellar-se contra els esculls a prop del port de Santos. Tot va passar en a penes cinc minuts. El vaixell, perdut enmig de la foscor, sota una pluja brutal, sacsejat per l’onatge furiós, va topar de proa amb tanta violència que va saltar prodigiosament en l’aigua com un peix de més de setze mil tones. En caure de nou a la superfície, els esculls van obrir la seua panxa de costat a costat i l’aigua va entrar sense atur per cada racó de la nau. Les enormes calderes cilíndriques de la sala de màquines van explotar matant en l’acte tots els operaris i tot seguit els cossos es van bullir en l’aigua igual que si foren quarts de gallina en un brou. La majoria dels centenars d’emigrants que dormien als entreponts de proa van morir ofegats de seguida mentre somiaven una vida millor. La proa aleshores va quedar submergida i durant uns segons, abans d’enfonsar-se del tot, la popa es va aixecar dreta cap al cel deixant a la vista unes atemoridores hèlixs de bronze talment com queixals postissos d’un gegant caníbal. Entre els crits de terror dels passatgers, entre tanta desesperació, només hi va haver uns pocs que van tenir l’aplom o la sort necessària per a poder salvar la pell.

Agafat a una fusta, Jonas va esperar més de dues hores que el rescataren. En aquella llarga espera va veure passar ben a la seua vora, silenciosament, surant com taps de suro, els cossos unflats d’homes, dones, xiquets… tots blancs com la neu, irreals com ninots. En cap moment se li va passar pel cap, però, que ell també podia morir. Simplement, es va limitar a admirar amb els ulls d’un infant la bellesa d’aquell cel fosc i misteriós de tant en tant esquerdat pels llamps, veloços i fugissers com espectres de serps màgiques. Va pensar en el cos nu d’una dona dibuixat en la penombra, en el tacte narcotitzant d’una vellutada pell de dona, en els seus mugrons menuts, erts i saborosos com cireretes cruixents, en el gust dels albercocs acabats de collir, en la sensació d’un dit dins la carn d’una refrescant i humida figa, en l’espessor apegalosa del suc dolç d’una taronja, en la tebior del sol de mitjans de juny escampant-se sobre els camps d’espígol de Grinhan, en un extasiant capvespre d’abril amb el vent suau pentinant la làmina d’aigua quieta d’un mar menut perfumat de sal, en un papallona violeta tatuada sobre una natja perfecta que hauria volgut mossegar, llepar fins l’extenuació, fins ofegar-se, en uns ulls de lluna, en una boca o un ocell oronejant sobre el cim sangonós del seu desig. Ni un bri de por en aquella nit de mort. Només el soroll de les ones colpejant les restes del vaixell, algun dèbil gemec de dolor, el so llunyà d’un tro, la música de la seua esperança intacta en meitat del desastre.

Com tampoc va tenir por uns anys després, abans de la guerra, quan aquell capità bretó de vaixell mercant que havia conegut en un bordell de Marsella el va dur a La Grand Brasserie Cyrano del Boulevard de Clichy a escoltar la preciosa Damia… (Comme le tam-tam qui résone, Dans la jungle sombre, au lion, Comme le tic-tac monotone, Qui le temps marque le point, Comme cette pluie obsédante, Qui s’acharne surt toit, Sans arrêt ce rêve fou, Me hante-toi, toi, toi…) Després van fumar opi en un amagatall del mateix local amb una colla de poetes bojos, mariners arruïnats i putes somiadores. Un opi que el va enfonsar en les profunditats de la terra on va veure els dracs devoradors de la humanitat dormint sobre muntanyes de cranis oblidats i on va poder entrar també al laberint infinit del destí i, encara, a la sala dels espills que és també la de la bogeria o la dels errors irreparables o la de l’enyor incurable o la dels somnis com arnes atrapades en antigues capses de titelles trencades, aquella sala on una vella esdentegada li va mostrar el seu cor bombollejant dins d’una ampolla de xampany Perrier Jouët, el seu cor sobre una caixa de música i al costat d’un rellotge de cadena aturat a la una de la nit, el seu cor bategant amb força dins d’una peixera junt amb un bellíssim exemplar morat de peix laberíntid, el seu cor dins d’una campana de cristall, els seus ulls plorosos, la seua tristesa infinita clavada sobre un tapís de vellut amb una agulla d’or com l’insecte rar d’un entomòleg boig.

Ni tan sols en l’infern de la guerra i la derrota, quan sol feia els camins que menaven a Burdeus, perseguit per la mort, va sentir Jonas la por, ni encara la fam o el neguit pel futur. Viuria feliç malgrat tot mentre pogués nodrir-s’hi amb la visió dels estels d’aquelles nits de maig de 1940. Ni després amb els alemanys a París, en aquell ambient de delació, traïció i terror va saber què era.

Del cert que la por la va conèixer per primera vegada en tota la seua vida aquella mitja nit d’agost de 1946, després de quedar-se sol a l’habitació d’aquell hotel apurant el que quedava d’una ampolla d’absenta, just quan els llençols començaven a refredar-se. En el mateix moment en què a l’habitació del costat va deixar d’escoltar-se en el vell giradisc C’est pas non seul amour de Guetary, quan va sonar també la darrera de les dotze campanades de la Paroisse de Saint Merry i els llamps es van quedar congelats en el cel i ja no es va sentir bufar el vent, ni repicar la pluja sobre l’ampit de la finestra, sobre la teulada de pissarra. Llavors sí que va sentir la por que un silenci poderós com mai no havia sentit li va injectar per l’esguard, per cada porus de la seua pell, entre les ungles i els tous dels dits… Un silenci pesant, un silenci de distància insalvable, un silenci desconhortador, capaç de corrompre tota esperança, un silenci pitjor que la mort car tothom sap que fins i tot la mort fa soroll de ratolins robant el rebost en els reialmes de la memòria. Un silenci esmolat com una guillotina, pudent, capaç d’escanyar qualsevol record, negre com un corb sobrevolant en la nit els sostres inhòspits de la ciutat. Aquell silenci i aquella por podríem dir que el van matar en vida. Mai més ja no va ser el mateix.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Les ‘mòmies’ es queden a El Valle de los Caídos

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! l’1 de març de 2017.

Estava cantat. El Tribunal Suprem ha sentenciat que les ‘mòmies’ de Franco i José Antonio Primo de Rivera es queden on estan, com si foren faraons. L’exjutge Baltasar Garzón i els advocats Manuel Ollé i Eduardo Ranz, havien demanat al tribunal que desestimés la decisió del govern del PP de treure d’allà tan egrègies restes a fi de poder convertir El Valle de los Caídos en un espai de memòria, al capdavall que aquest deixi de ser d’una vegada per totes un mausoleu del feixisme.

El setembre de l’any passat el senador de Compromís, Carles Mulet, va preguntar també a l’executiu si aquest tenia cap intenció de ‘desfranquitzar’ l’indret. Al gener el govern va contestar que El Valle de los Caídos ja no tenia cap significació franquista tal i com pretenia Mulet. I no tan sols això, sinó que en consonància amb el cinisme amb què el franquisme va legitimar la seva existència, el govern va recordar que l’objectiu de la fundació que se’n fa càrrec del monument era la d’honrar la memòria de totes les víctimes de la guerra civil.

El Valle de los Caídos va ser construït en part per presos republicans en un brutal règim d’esclavitud. A ells els va tocar la part més difícil com va ser l’excavació de la basílica-cripta en la roca granítica de la muntanya. L’indret es va pensar per a soterrar els vencedors però el 1958 quan estava tot a punt, molts familiars de los ‘caídos’ no van voler traslladar als seus. Al final, el règim es va mobilitzar i per tal d’omplir l’ossera va ordenar a alcaldes, governadors civils, capellans i autoritats en general que els enviessin ossos d’allò on fos. La dictadura va acabar justificant aquella jugada airejant el conte de la reconciliació entre els espanyols.

Ahir mateix, el diputat popular Rafael Hernando, ratificava la voluntat del govern de no moure a Franco ni a José Antonio alhora que assegurava que a ell no li agradava pensar en els morts, que preferia pensar en els vius. Hernando vol que els morts descansin en pau, els seus, s’entén. El PP porta en la massa de la sang l’herència del franquisme. El perpetuen en el gest i en la vocació política. Ho fan sense gaires complexos. Ben mirat, gràcies al seu capteniment i a la covardia de bona part de l’esquerra espanyola, han aconseguit emblanquir la dictadura franquista, desvincular-la del seu context històric europeu.

Tot plegat, mantenir El Valle de los Caídos en les seves actuals condicions tal i com pretén el PP, és mantenir viva la flama del feixisme espanyol, evocar el seu record, legitimar en definitiva la seva existència.

Així les coses, la pregunta és obligada: podria algú concebre un monument en Alemanya aixecat a la memòria d’Hitler sostingut per l’Estat?. És clar que no. Això només és possible en Espanya.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Davor K., Davor K.

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 6 de març de 2017.

Interpretació d’una imatge d’Anne-Amrie Plumier-Baccus, bloc Sombrecitrouille

En el rovellat carret de la compra de Davor K. hi cap un món sencer amb totes les seues infinituds inabastables, els seus laberints aterridors, els seus desesperats udols nocturns, les seues ombres afamegades d’ànimes, els seus cels i els seus oceans de somni, els seus impenetrables boscos humits, els seus deserts solitaris, els seus depredadors i les restes podrides de les seues víctimes, les seues serralades de gel, les seues llunes de llautó, les seues muntanyes d’ossos corcats, els seus records en el fons penombrós de les seues grutes de sal.

En la vida de Davor no passen coses gaire especials. Els dies són una successió de segons, minuts i hores que s’arrosseguen lentament per la geografia de la seua solitud com una bèstia enorme malferida. Normalment, deixa que passe el dia sense fer res, respira i prou amb l’única esperança que caiga la nit i quan això passa, es limita a repetir amb el rigor d’un summe sacerdot el seu cerimonial del tot imprescindible per a tenir la certitud que encara existeix. El primer que fa és estendre contra la paret de vidre de la biblioteca el seu atrotinat matalàs. Se’l va trobar l’estiu passat en un contenidor del carrer al costat d’una vella col·lecció de discos de vinil de cantants francesos, uns quants parells de sabates velles i una bossa de roba neta i perfectament planxada. Possiblement, el matalàs, com tota la resta de coses, serien d’un mateix mort. A la gent no li agrada viure al costat de les coses dels morts i, de seguida, se’n desfà. Des del seu matalàs pot veure els prestatges dels cedés de música i dels diaris. Els sofàs rojos on van a dormir els jubilats.

Tot seguit, còmodament instal·lat, devora unes quantes galetes toves o un rosegó de pa o xarrupa d’un cartró de brou o de llet o de vi i després s’encén una punta de cigarreta. En acabar de xumar s’atansa al seu carret i comença a fer l’inventari precís del seu univers: una bombeta elèctrica, un cap de nina, una bossa de plàstic plena de bosses de plàstic, un llibre de poemes de Neruda amb la coberta una mica malmesa per la humitat, un telèfon mòbil mut, una modesta col·lecció de velles postals turístiques de Barcelona, un gos negre de guix amb restes encara de policromia, una capsa de cartró plena de botons de nacre, una ampolla de perfum buida i sense etiqueta, una camisa blanca amerada de suor de femella, unes bambes estripades, mitja dotzena d’entrades de concerts, un gerro de vidre folrat amb segells d’arreu del món, un record d’abril fet de sorra i aigua amb un ocell cercant el sol just en la ratlla de l’horitzó marí, un retall de núvol gris, un single de ‘L’éte indien’ de Joe Dassin, un cendrer fet amb una llauna de Coca-Cola, un mocador japonès de seda i la nostàlgia d’un gemec, una brúixola trencada de joguet, una carta de menú, un àlbum de cromos d’exploradors, uns bitllets del metro, un barret foradat, una perruca de pallasso, un gust de pell fresca o de poma o de fruita carnosa o de cony, un llumí, unes ulleres negres sense vidres, un quadern ple d’anotacions secretes, una targeta de la botiga Cartier del Passeig de Gràcia, un tap de suro, un somriure menut, quatre tecles d’un acordió com una dentadura postissa, una tassa mutilada de cafè, un bitllet d’avió estranger, un avió de joguina amb una sola ala, el record d’un avió en un cel de plom i foc sobrevolant una catedral de pors, unes pedres blanques i llises de riu, una bresquilla i un albercoc, una llauna de cervesa holandesa buida, la presència eterna del cos nu d’un àngel retallat contra una claror tènue de matinada, un didal de cosir, un cartró amb la inscripció ‘tengo hambre, gracias’, un necesser amb un raspall de dents molt usat i unes quantes capses estripades de medecines, un llençol blanc perfumat pel vent, una pinta de fusta, un xumet, uns pinyols de cirera amb el record tatuat d’una saliva enyorada, un cul d’ampolla de Bushmills, un tiquet d’un cafè de Saint-Germain-des-Prés, una ombra o l’enyor…

Fet el recompte, Davor treu de la butxaca de la seua atrotinada jaqueta una llibreta i anota amb un llapis invisible les coses que encara li podrien faltar al seu carret com l’astrònom que completa el seu plànol del cel amb estrelles que imagina: una postal de Koper amb el seu campanar de sang dibuixat damunt d’un fons de turons esmaragda i unes barquetes blanques ben a la vora del port, la imatge d’una cruïlla de carrer de ciutat on hi podria cabre una dona bellíssima arrossegant una maleta minúscula o una absència, un taxi solitari, uns xiquets vestits de vesprada trista de diumenge, el reflex pàl·lid del sol en el vidre de l’aparador d’uns grans magatzems. I encara, la fotografia d’una casa de parets de cristall amb vistes a un paisatge d’oliveres i una escala de cargol per a poder pujar a l’habitació cobejada o al firmament, una capseta de colors on guardar uns imants de nevera record d’un viatge a la mort, una promesa en forma de papallona macaó sobrevolant un tapís de flors grogues i blaves, un rellotge connectat al somni inventat per a atrapar el temps. Ho anota pacientment, amb el cor en un puny. ‘Tot açò’, pensa furiós, i en això s’adorm profundament en el seu racó infecte amb el posat d’un gos apallissat, pensant només en ‘tot açò’, de vegades en la mar, en un bosc secret d’oliveres.

No hi ha nit que en aquesta part del seu ritual no el sorprenga un veí de l’edifici que hi ha al damunt de la gelateria. És un tipus corrent, ni massa jove ni massa vell. Potser treballa en unes oficines o potser és mestre d’escola o potser fa d’electricista o potser no és res més que un nàufrag com tants que es passegen de la faena a casa i de casa a la faena amb cara de “em deuen i no em paguen”, acovardits per ves a saber quina amenaça inconfessable o perseguits per no se sap ben bé quin desig embogidor. Sempre es mira Davor pietosament com qui es mira un sant leprós. De vegades, però, ho fa amb un punt de repugnància o amb llàstima que encara és pitjor. Fa molt temps també que té molta curiositat per saber què conté aquell carret, per poder consultar el quadern d’aquell rodamons esdentegat, barbut i prim com un secall que fa olor d’animal engabiat, que mira tristament com un animal engabiat. Avui, no sap per què, no ha pogut evitar detenir-se davant seu. Li ha oferit unes poques monedes i un paquet de cigarrets que estava quasi per encetar. Davor l’ha mirat amb un punt de desconfiança, tot i saber perfectament qui era, i tot seguit ha agafat els diners i el tabac sense donar-li més importància. Aleshores, li ha preguntat a aquell tipus si sabia qui era ell. El veí qualsevol, sorprès, s’ha arronsat de muscles i no ha sabut que contestar-li.

-Doncs, jo sóc tu, odiat veí qualsevol…- li ha soltat Davor mentre deixava anar un somrís d’orella a orella. Tot seguit, s’ha girat de costat i ha tancat els ulls. Una gavina ha baixat del cel i a la vora del carret s’ha menjat un tros de món. Els coloms han fugit, han desaparegut com per art d’encanteri. Després, la nit s’ho ha engolit tot.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Eclipsi

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 7 de març de 2017.

L'escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’escriptor austríac, Stefan Zweig.

L’11 d’agost de 1999 vaig poder contemplar el darrer eclipsi solar del segle XX en una carretera als afores de Salzsburg. A la gent se la veia entusiasmada com a criatures,  corrent amunt i avall amb les seves ulleres especials, buscant la millor posició per no perdre’s ni un instant d’aquell moment tan insòlit anunciat a bombo i plateret durant setmanes pels mitjans de comunicació d’arreu del món.

Per uns breus instants tot es va paralitzar. Vaig quedar absolutament fascinat i un punt atemorit per aquella foscor aclaparadora. Potser sí, vaig pensar, alguna criatura o ésser sobrenatural es menjava en aquell moment el sol que era com dir que es menjava la vida en el sentit més absolut. Possiblement, aquell fenomen extraordinari era una advertència dels déus a la humanitat de que una terrible catàstrofe estava a punt d’ocórrer a causa, com sempre, de la nostra estupidesa.

Vet aquí, però, que en els segons, minuts, mesos immediatament posteriors a aquell eclipsi, malgrat els temors terribles de molts davant del canvi de mil·lenni, no hi van passar gaires coses. Vull dir que la humanitat, com d’habitud, va empitjorar raonablement bé mentre que, d’altra banda, en alguns indrets del planeta tot just vam començar a viure una època de bonança econòmica com mai no havíem conegut.

Cert que a la majoria dels països del món la vida continuava sense valdre res, però en aquesta banda, en la nostra banda, en canvi, tot funcionava com un rellotge. Els joves trobàvem feina, el preu de les coses s’abaratia i ens tornàvem en consumidors embogits i cofois, milloraven la nostra esperança de vida i el nostre sistema polític, amb tots els ets i els uts, ens semblava sòlid i capaç de garantir eternament aquella situació.

Decididament la catàstrofe no vindria del cel. Les catàstrofes, és clar, sempre ens han vingut de terra estant, independentment dels moviments dels astres o de les prediccions dels mags i dels bruixots per més que els supersticiosos i els fanàtics d’allò ocult s’entesten a dir el contrari. No ens calen aquests firaires atemoridors o atemorits perquè per saber que passarà només ens cal veure com respiren les nostres societats civils davant de les amenaces, com traslladen el seu estat d’ànim a les urnes.

Tot d’un plegat, el món viu el seu darrer eclipsi aterridor des del dia que va esclatar virulentament la crisi econòmica que va alimentar la misèria i la por de milers de ciutadans i alhora va nodrir, aquí i allà, personatges com Trump, Le Pen, Farage, Wilders, Orban i tutti quanti. Uns tipus que ara mateix semblen indeturables, espadatxins del sentit comú en un escenari mundial de problemes aparentment irresolubles. Cap mobilització ni denuncia no frena el suport de què gaudeixen.

El pitjor és que a un sovint l’assalta la sensació de no poder fer res. Una sensació d’impotència però també de por que evoca allò que va sentir l’escriptor Stefan Zweig l’agost de 1939 en el seu exili provisional a Bath, Anglaterra, desposseït de tot, perseguit, ja sense esperança alguna. “En tota la meva vida -escriu en Memòries d’un europeu– no havia sentit amb més espant la impotència de l’home davant dels esdeveniments mundials. Heus aquí un home despert, pensant, que treballava al marge de la política, consagrat a la seva feina i dedicat, tranquil i tenaç, a transformar els seus anys en obres. I heus aquí en algun lloc, invisibles, una dotzena d’altres homes, que no coneixia ni havia vist mai, uns quants a la Wilhelmstrasse de Berlín, uns altres al Quai d’Orsay de París i uns quants més al Palazzo Venezia de Roma i al Downing Street de Londres, i aquests deu o vint homes, dels quals molts pocs havien demostrat fins ara un seny i una habilitat especials, parlaven, escrivien, telefonaven i pactaven coses que la resta no sabíem. Prenien decisions en les quals no teníem part i dels quals no arribàvem a saber els detalls i, tanmateix, disposaven així irrevocablement de la meva vida i de la de tothom d’Europa. El meu destí estava a les seves mans i no a les meves”.

Zweig es lamenta com aquells tipus, com els d’ara avui, decidien la pau i la guerra per tots, destrossaven o esclavitzaven milions de persones. “I heus-me a mi assegut a la meva cambra -prossegueix l’austríac- indefens com una mosca, impotent com un caragol, mentre m’hi anava la mort o la vida, el meu Jo més íntim i el meu futur, els pensaments que se’m formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per néixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit…”.

Heus-nos aquí, doncs, a milions de persones esperant que el drac de la reacció, dels populismes, es mengi un dia qualsevol, definitivament, el sol de les nostres falses seguretats.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

23f, encara

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 22 de febrer de 2017.

1456228224_729381_1456317998_noticia_normal

En cap lloc com al País Valencià, i molt especialment al cap i casal, es va sentir tan forta la remor de sabres del 23F de 1981. Jo estava a punt de fer els catorze anys i duia la vida de qualsevol adolescent de poble amb unes incipients inquietuds polítiques i culturals. Tot plegat, feia quatre dies que havia descobert tot un món al voltant de la meva menyspreada, gairebé proscrita llengua. Em sentia absolutament fascinat pel moviment de reconscienciació nacional que en aquell moment es vivia al país i, alhora, intentava esbrinar per què les coses eren com eren, per què la societat en la qual havia crescut estava tan lluny d’aquella Europa somiada, tan tenallada per la por, per què era tan desigual.

Aquella tarda quan vaig sortir de classes de mecanografia em va sorprendre veure com els atemorits botiguers del centre s’afanyaven a tancar. Als carrers a penes es veia una ànima. A la porta d’un dels bars més concorreguts vaig arribar a veure concentrat un grup dels més fatxendes del poble. Se’ls veia amb ganes de gresca, reptadors com mai. En arribar a casa, vaig trobar al meu pare completament abatut, enganxat a la televisió on en aquell moment es retransmetia en directe la presa del Congrés pels guàrdies civils del tinent coronel Tejero. El meu pare temia que el triomf del cop pogués afectar-nos directament o, encara pitjor, la possibilitat que esclatés una altra guerra civil com la que havien viscut els meus avis. Les perspectives eren ben sinistres.

A València, a poc menys de trenta quilòmetres del nostre poble, el Capità General Jaime Milans del Bosch va decretar l’estat d’excepció i va treure els 40 tancs del Regimiento Vizcaya 21, al carrer. Hauria pogut haver una matança però, a la última, tot va quedar en una grotesca xanxa. Tothom va fer veure que la democràcia havia escapat de l’ombra del franquisme. Altrament, els militars rebels van tenir unes penes lleus si pensem en el drama que van estar a punt de provocar. Al gall de Tejero fins i tot inicialment el van instal·lar en una estança de tres habitacions sense barrots, cuina i bany dins en el castell de La Palma de Ferrol. El visitaven sovint tipus de Fuerza Nueva. De vegades, les visites li portaven mariscs, carn o vi.  Molt probablement, Tejero i els seus no s’hagueren mostrat ni de bon tros, cas de triomfar, tan misericordiosos amb els seus enemics.

Un anys després vaig llegir en un aplec d’articles de Joan Fuster, L’’Operación Valencia’, una peçapublicada cinc dies després de la temptativa militar en el Diario de Valencia. Fuster explicava que li havia agafat la noticia just quan es disposava a sintonitzar en la ràdio una emissora que emetés música lleugera per tal de poder concentrar-se en la lectura d’El rodaballo, de Günter Grass. Llavors, va escoltar el ban militar de Milans del Bosch. No es va amoïnar. “En realitat”, va escriure, “els ‘colpistes’, individus probablement paranoics, potser no comptaven amb un fet obvi: que no són els mateixos que van ser el juliol del 36”.  Com sigui, Fuster, que mai no es va mamar el dit ni es va mossegar la llengua, ironitzava sobre el paper de la classe política espanyola en aquell afer, sobre les possibilitats que tenia de construir una democràcia burgesa com les hi havia a tota Europa. I, encara, irònicament,  el fracàs del cop havia donat una oportunitat d’or als Fraga i Martín Villa del moment, franquistes de facto per presentar-se com uns autèntics ‘herois de la llibertat’, com unes ‘marianitas-pineda’ rebla l’assagista.

A Fuster van voler amagar-lo però s’hi va negar. Va acabar la novel·la i es va dormir com un sant. Al capdavall, enraonà, el carnaval del 23 F era una cosa de la classe política de Madrid davant de la qual a un només li quedava que s’arronsar-se de muscles. A Madrid fan el que volen i com volen: “La cosa serà una llei, uns impostos, un capità general, uns ases que s’ocupen del bilingüisme, l’atur, la desemparança de l’Administració Central, les quintes, mil ansietats més. ‘Ells’ manen. I ‘ells’ ordenen i manen. ‘Ells’ ho són tot. Fins i tot la presumpta ‘oposició’ són ‘ells’…”.

Tants anys després no sembla que les coses hagin canviat gaire. Menys encara que ho vagin a fer. El 1981 va ser un escamot de la Guàrdia Civil el que en nom de l’Espanya eterna va intentar salvar d’una democràcia de pèssima qualitat a la seva particular pàtria de Pelayos, reis i infantes. Avui són una legió d’aprenents d’espia, pinxos, jutges i fiscals els que en nom d’una Constitució arnada intenten salvar-la de nou, ara però del perill dels catalans. Al mes que ve o d’aquí un any qui sap si dels perills del comunisme o d’una invasió de marcians. Ja tenia raó Joan Fuster quan deia que ‘despús-demà’ la temptativa de cop es repetiria, ‘perfeccionada’, és clar… Sense que cap professional de la ‘democràcia burgesa’ –començant per Carrillo– fos capaç de fer res.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El viatge

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de febrer de 2017 a La Veu del País Valencià.

il-transatlantico-conte-biancamano-negli-anni-30-dove-suonava-il-pianista-francesco-paolo-de-rosa

Avui el dia ha cremat lentament, s’ha arrossegat pesat com un enorme escarabat sobre el rostre gèlid d’un cadàver anònim. Les hores esmolades com fulles d’afaitar han temptat d’esquarterar l’ànima de Gilberto M. i d’omplir-li totes les ferides obertes amb la sal del record. Les absències se li han fet insuportables i els desitjos se li han tornat tots silencis amargs, espectres enravenats. Avui, l’oficinista gris i pobre, criat en el no-res com la pols, s’ha sentit més insignificant que mai sense saber perquè.

Ha estat una jornada sufocant. Aquell botorn romà, la ciutat perfumada amb l’olor infecta del clavegueram, una remor secreta de rates que corren d’ací cap allà, per tots els carrerons, per totes les places… I amb tot i això, per a Gilberto hauria estat un dia d’agost com qualsevol altre de no ser perquè s’ha adonat que la vida de colp li havia retirat la seua promesa d’una felicitat mínima, minúscula, de cabre en la butxaca d’uns pantalons. Potser no tenia res, però, de sobte, ha tingut la certesa que ho ha perdut tot. Són coses que passen. Ha estat a les cinc i tres minuts de la vesprada mentre apurava un cafè a la terrassa del Rosati de la Piazza del Popolo, just en el moment en què passava una ridícula fanfàrria feixista tocant desafinadament All’armi, mentre allà mateix a la seua vora una dona de cames llarguíssimes sentia un desig infinit que es podia ensumar en l’aire, mentre una mare tota vestida de dol resava devotament en el primer banc de Santa Maria dei Miracoli pel seu fill empresonat. Ha estat just aleshores, sí, quan ha tingut aquella sensació d’abandonament total, de solitud. La solitud d’un crani en el més profund d’una fossa o la d’un escorpí enmig del desert. Li ha faltat la respiració. Li tremolaven les mans, els genolls, suava com un porc. Llavors s’ha aixecat i ha travessat la plaça fins a la Villa Borghese. Al jardí ha cercat l’ombra d’uns pins i allà mateix ha llegit secretament uns versos de Montale, com si aquells versos pogueren salvar-lo de la seua catàstrofe… Preguntes si tot s’esvaneix així en aquesta minsa boira de memòries; si a l’hora que ensopeix o en el sospir del rompent s’acompleix tot destí. Voldria dir-te que no, que se t’acosta l’hora en què passaràs enllà del temps; potser sols qui vol s’infinita, i això ho podràs tu, qui sap!, jo no…  Desposseït de futur, certament, només li quedaven aquells versos.

5A boqueta nit ha tornat a casa arrossegant-se com un leprós pels carrers de la ciutat panteixant i fosca. Encara jugaven alguns xiquets a les places, vora les fonts. El veïnat, cofoi, seia a la fresca, enraonava fent un gran xivarri al voltant del vi, del pa, dels basquets plens de fruita, els melons d’Alger, les bresquilles, els albercocs… Només arribar al seu apartament del Vicolo del Cinque s’ha deixat caure com un pes mort sobre el llit i tot seguit ha notat com la tristor recorria el seu cos nu amb la voracitat d’una amant amb la que no s’ha estat en molts mesos, també com la tristor li anava fent petites incisions en el bell mig de la seua esperança… Penso que per a la majoria no hi ha salvació, tret d’algú que subverteixi tot projecte, s’obri call, i com volgué es retrobi. Voldria abans de cedir assenyalar-te aqueixa via de fuga làbil com escuma o ruga en els remoguts camps de la mar. Et dono també la meva avara esperança. Per als dies a venir, cansat, no sé criar-la: l’ofereixo en penyora al teu fat, que et salvi… Montale l’havia de salvar o no. La vida de vegades té això, sobtadament t’escull i t’expulsa més enllà dels seus límits on ja és del tot impossible retrobar l’alegria. Això i cap altra cosa és el que li ha passat a Gilberto aquella vesprada del dimarts 22 d’agost de 1933.

Des del carrer li arriba el so de la ràdio d’un veí, parla el Duce. Pot imaginar-lo posant aquella cara de simi. Un gos lladra desesperat. A l’altra banda de la paret sent la seua veïna gemegar sota les embranzides del seu espòs. Cada nit fan l’amor una bona estona i després pugen al terrat a fumar. Ella sempre riu mentre puja les escales.

La tristor no el deixa moure’s, gairebé ni respirar. Ara escoltaria Gloomy Sunday o mossegaria el mugró ert del pit d’una xicota o faria l’amor fins l’albada si no fos per aquella maleïda tristor. Pensa llavors en el mar, en la infinitud del mar i poc a poc nota com el llit es torna ingràvid, com es balanceja lentament. Sent la brisa del mar en la cara, els llavis se li omplen de sal. Poc a poc, lentament el corrent l’endinsa mar endins, les penombres se l’engolen. Enmig d’aquella immensitat, la lluna il·lumina el solc que deixa en l’aigua la seua nau hipnòtica, acompanya el seu viatge…

L’endemà, la mestressa es trobarà l’habitació buida. Del terra recollirà un exemplar d’Ossos de Sípia, uns fullets de propaganda turística, un passatge per al Conte Biancamano, una maleta buida.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Josep Escribano, un gegant al sud

*Entrevista a Josep Escribano, president de l’entitat cívica, El Tempir publicada a La Veu del País Valencià el 19 de febrer de 2017.

Josep Escribano, president d'El Tempir d'Elx en una imatge recent.

Josep Escribano, president d’El Tempir d’Elx en una imatge recent.

 

Sense el treball de l’entitat cívica El Tempir totes les qüestions relatives a l’existència pública del valencià a Elx i les comarques del sud del país, simplement no existirien. El mot tempir en la parla d’Elx –també en la de Girona- vol dir saó, defineix aquella qualitat de la terra humida i preparada perquè puguen germinar les llavors. No està malament. Un mot que defineix la voluntat de futur en un context d’invisibilitat, el pitjor i més letal dels enemics de la supervivència social de la llengua. Només cal recordar que en l’habitació d’un hotel d’Alacant pots veure canals de televisió d’arreu del món però cap ni un en la llengua del país. Això també passa a València, cert. Altrament, els carrers de moltes de les nostres ciutats, no només de les del sud, respiren en castellà mentre el valencià queda restringit a usos domèstics tan discrets com vergonyants. Creada el 1994, Josep Escribano presideix El Tempir des de 2007.

Durant les dues darreres dècades no hem tingut cap estudi seriós sobre quina és la situació real del valencià al país. La veritat és que més enllà dels miratges dels ben intencionats i els entusiastes, un cert sentit comú podria fer-nos pensar que no hi pot haver massa marge per a l’optimisme. Sense diaris, sense una televisió pública, amb una posició feble del valencià dins del sistema escolar, quina pot ser la perspectiva sobretot en un sud on la substitució lingüística duu ja molt anys d’avantatge.

Així les coses, es pot dir que El Tempir és com una mena de David animós enfront del Goliat de la implacable substitució lingüística, en lluita des de fa vàries dècades, ben sovint sense més suports que els dels seus propis socis. Un David, val a dir, incòmode davant d’una administració i d’una classe política que percep la reivindicació dels drets lingüístics dels valencianoparlants com un autèntic maldecap.

Actualment, i des de 2007, Josep Escribano, llicenciat en Dret i professor d’ensenyament mitjà, presideix l’entitat elxana. Abans, amb l’escriptor Joan Carles Martí com a president, n’havia estat secretari i vicepresident. Escribano és una persona d’aquelles que transmet seguretat i rigor, completament convençut d’allò que defensa, enamorat del sud i del seu país. Molt ferm, també, a l’hora d’adoptar una qualsevol decisió però amb un sentit extraordinari de la diplomàcia. Del cert que podria ser un bon polític, però aleshores, la societat civil el perdria com a activista capdavanter.

Escribano durant l'acte d'entrega a El Tempir del premi Tio Canya.

Escribano durant l’acte d’entrega a El Tempir del premi Tio Canya.

“Els meus pares eren de Conca”, relata Escribano, “i jo parlava castellà. A Elx la situació sociolingüística sempre ha estat peculiar. La ciutat va passar de tenir 73.720 habitants a la dècada dels seixanta a 164.779 durant els 80. Com a la resta de les grans ciutats del País Valencià, l’arribada dels immigrants va representar lingüísticament un terratrèmol. El valencià va ser desplaçat al carrer pel castellà. Vaig viure durant un temps al barri d’Altabix, un barri de llauradors que rebia immigració. Després, al centre. Els meus veïns parlaven en valencià i jo parava l’orella, aprenia. Vaig començar a prendre consciència en l’institut.” A la Universitat d’Alacant, estudiant de Dret, Escribano reafirmarà aquella consciència en un ambient on no falten els estudiants partidaris de l’Alicantón o, encara, els de la idea del Sureste, és a dir, de la disgregació de les comarques del sud dins d’una macroregió murciana. En el segon curs de carrera, a aquella incipient consciència lingüística s’hi afegirà també la política en intregrar-s’hi al Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA). El sindicat era un punt de convergència d’estudiants procedents de Benidorm, Alcoi, Sant Vicent…, un àmbit on es feia present l’existència d’un país que a les aules, Escribano a penes havia pogut intuir: “A l’escola recorde una mestra que un dia ens va dir que nosaltres teníem tres províncies i una llengua pròpia. Molts ens vam quedar sorpresos. En el meu cas jo no havia sentit cap altra llengua que el castellà del barri d’Altabix.”

Els d’El Tempir no van ser, però, els primers activistes del valencià a Elx. La ciutat havia tingut els seus precedents il·lustres. El 1969 Antoni Bru i Gómez i Josep Maraldés havien organitzat els primers cursos de valencià per a tot el sud. La vocació valencianista anava de la mà també d’un antifranquisme clar. Bru era escriptor, fill d’un militar elxà, valencianista des dels anys 30 en l’àmbit universitari de València. Explica Joan Carles Martí que no hi havia intel·lectual que alguna vegada no parés a la seua casa de Porta d’Oriola, començant per Joan Fuster. El 1980, un any abans de morir després d’haver acudit a l’Aplec de Xàtiva del 26 d’abril, el regidor socialista Antoni Amorós, de Callosa de Segura, va crear els Premis Ciutat d’Elx de Poesia i Antoni Bru de Novel·la. El 2012 el secessionisme lingüístic local, amb el beneplàcit del PP, mataria el certamen per instaurar un Premio Café Marfil en llengua castellana. Com siga, El Tempir recuperava l’any passat de nou el premi Antoni Bru a través d’un Verkami.

20170214_174856

Escribano: “Bru i Maraldés són els dos grans promotors del valencianisme al sud”

“Certament, El Tempir tenia uns precedents. Bru i Maraldés són els grans motors del valencianisme. Bru és la nostra única connexió amb el valencianisme dels anys 30, quan es fan cursos de cultura. El primer curs de valencià es fa a la Coral Il·licitana arran del centenari del naixement de Pompeu Fabra. Des d’allí es passa al Club d’Amics de la UNESCO i, finalment, a l’Institut de Ciències de l’Educació. Hi ha un moviment de recuperació de cançons populars i tradicionals, d’havaneres… Als 80 ix el llibre Cançonetes de Fil i Cotó. “Hi ha professors preparats que ixen cap a Guardamar del Segura i Algorfa i cap a l’entorn d’Elx…”. recorda Escribano.

Com siga, el president d’El Tempir considera que els socialistes, vencedors indiscutibles de les primeres eleccions democràtiques a la ciutat, van ser poc agosarats: “Molts problemes com el del nom de la ciutat s’haurien pogut solucionar. Es va reivindicar des de sempre que el nom fos únicament en valencià, i al final es va optar per la solució bilingüe. Va ser molt frustrant veure com es feien passes endarrere en l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, veure la TVV que va eixir…, veure de manera molt palpable com es produïa el canvi lingüístic”. Amb tot, amb un elxà compromès com Josep Barceló al front de la conselleria, serà a la capital del Vinalopó on es donaran els primers programes d’immersió lingüística i es convertirà la ciutat en un referent al sud de valencianitat. Barceló seria precisament la persona cridada a presidir El Tempir, fundat el novembre de 1994 (1993). La seua desaparició farà que ocupe el lloc un altre dels més assenyalats activistes del sud, Joan Carles Martí, que fa de president fins al 2007.

Durant tots aquest anys, l’entitat ha desenvolupat una activitat frenètica que va des de les iniciatives encarades fins a la promoció de l’ús a la creació d’un espai comunicatiu en català. S’han adoptat també nombrosíssimes accions legals contra la inculcació de drets lingüístics o a favor del compliment per part de l’administració de les normes que l’obliguen a l’equiparació del valencià al castellà. Tot això, en un context sociolingüístic difícil, més d’indiferència que d’hostilitat. El 2016 es va celebrar la IV edició dels premis que s’entreguen a persones que han destacat per la seua defensa del valencià i del país, especialment al sud. L’acte va comptar amb el conseller Vicent Soler com a mantenidor i van ser guardonats el doctor en Història per la Universitat de València, Joaquim Serrano per la recuperació de la memòria històrica d’Elx; el Casal Popular Tio Cuc, per la seua tasca a favor de la dignificació del valencià a la ciutat d’Alacant i a la revista Saó en el seu 40è aniversari com a referent d’uns mitjans en comunicació en valencià. El 2015 va ser també l’any de recuperació del Premi de Novel·la Antoni Bru editat per Bromera i que va recaure en l’escriptor Joanjo García per la novel·la, Tota terra és de vidre.

“Elx té 25 quilòmetres quadrats i 33 partides rurals, una població de 230.000 habitants. El camp d’Elx es manté majoritàriament valencianoparlant, tot i les excepcions de les partides pròximes a Alacant com l’Altet, Torrellano… El cas és que no hi ha conflicte i això és un avantatge. Les enquestes de fa temps deien que un 40% de la gent sap parlar valencià, una xifra que ara mateix podria estar a l’entorn del 50 o el 60%, ara, tenir la capacitat de parlar-lo no sempre vol dir que al final se’n faça un ús. No hi ha conflicte, vull insistir encara que els problemes vénen plantejats des d’una dreta que aquí és desacomplexadament espanyola”.

La realitat és que l’arribada al poder municipal del PP el 2011 va significar un canvi radical després de 32 anys de governs socialistes. El nomenclàtor de la ciutat va canviar, es retiraren tots els rètols en valencià i fins i tot centenars de contenidors de brossa que portaven inscripcions en valencià. Hi va haver també una recastellanització oficial de tota la documentació municipal.

“La dreta va poder fer perquè amb anterioritat les esquerres no havien tingut tampoc una acció decidida de promoció d’ús social del valencià. És veritat que el segon alcalde democràtic, Manuel Rodríguez, s’envolta d’un grup de gent molt vàlida i valencianista. com Gaspar Jaen, Biel Sansano, etc. Es fan coses fins al 1998. Després arriba Diego Macià, una persona formada a Madrid, que dóna continuïtat a la política de Rodríguez. Amb l’alcalde Alejandro Soler les coses canvien: campanyes turístiques en castellà, retolació bilingüe dels carrers, etc.”, repassa Escribano.

Per al president d’El Tempir, la situació del valencià al sud és complicada, com a tot el país, però no insalvable: “Cal aspirar a uns mínims de drets. A un ensenyament públic de qualitat, comptar amb uns mitjans de comunicació per a tot el país, garantir els drets lingüístics de les persones que parlen valencià… Cal entrar en un procés de dinamització”.
cartell-de-presentacio-ser-a-la-frontera-sud

Escribano està convençut que Elx té potencialitats per a esdevenir la capital cultural del sud del país: “Moltes coses a Elx s’han fet en castellà pensant en el Baix Segura, tot i que avui a Oriola comencen a haver els primers actes de dignificació del valencià. És el resultat de la tasca immensa que han fet els professors de valencià. Deia, que Elx podria fer aquest paper de capital atesa que poques ciutats del sud tenen una identitat i una autoestima no xovinista. Cal trencar el mite d’una ciutat d’Elx encastada en un sud totalment castellà… Nosaltres no som menys valencians que la resta. La realitat del sud ve distorsionada per Alacant en la seua condició de nucli castellanòfon i d’Elx en menor mesura, però hi contribueix, amb poblacions castellanoparlants com Elda, Asp, Villena i el Baix Segura. I com siga, caldria crear un nucli Alacant-Elx capaç de parlar de tu a tu a València amb l’objectiu de crear un nou equilibri de país.”

La idea, però, reconeix Escribano, topa amb l’existència d’uns sectors de la població en els quals ha calat el provincianisme en un país desvertebrat territorialment. A València, es queixa l’activista elxà, tampoc no veuen que a les comarques del sud hi ha ciutats amb un 85% de valencianoparlants, que la visió que es té des del centre de la realitat lingüística és molt distorsionada.

“El sud és doble perifèria”, explica, “respecte de València i de Barcelona. Els valencians tenim, a més, un problema de campanilisme, cada poble fa la guerra pel seu compte”. Escribano, a més, creu que, “el sud sols es farà des del sud, d’entre la gent del sud per posar punt final a la discriminació doblement perifèrica que patim”.

A hores d’ara, El Tempir es troba molt implicat en la defensa dels drets lingüístics. Per a Escribano la igualtat lingüística ha de ser una autèntica exigència democràtica. L’activista elxà no és cap ingenu i sap que dels polítics dependrà en bona part que aquests drets siguen reconeguts i defensats. D’uns polítics que en el cas valencià han d’enfrontar-se a les inèrcies d’una dreta oportunista sense escrúpols alhora d’instrumentalitzar la qüestió lingüística com a ariet i d’una població de nord a sud indiferent, quan no hostil, a la plena recuperació del valencià. Escribano sap això i més i no se n’està de res. En un article publicat recentment a La Veu del País Valencià, advertia als nous dirigents que caldrà encaixar aquesta exigència provinent d’una part de la ciutadania, com caldria encaixar les crítiques i la discrepància quan els tempos de la política i els de la ciutadania no són els mateixos. Sens dubte, el darrer front que obrirà El Tempir, pensant en el sud, però també en la resta del país, serà aquest dels drets lingüístics.

imatge-pancarta-2

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Túnels

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 20 de febrer de 2017.

foto-2

L’Edgar T. va ser l’única persona entre els centenars que voltaven aquell dia l’entrada del metro de Sants que va veure Clara C. baixar a les andanes. Encara avui es recorda que eren les quatre en punt de la vesprada d’un divendres lleganyós i humit de l’1 d’octubre del 1993.  La xicota portava un abric negre de solapes amples del tot descordat i, a sota, una elegant camisa blanca. Duia també pantalons negres de tela una mica ajustats i calçava unes precioses botes de pell amb sivelles de plata. Arrossegava amb aire distret una maleta menuda, suficient per a un viatge de cap de setmana, insuficient però per a encabir tot el que es necessita per a l’eternitat. Edgar va pegar darrere seu i va ensumar, barrejat amb el seu perfum suau de gessamí, amb l’olor dolça del seu cos, un alè quasi imperceptible de melangia. Aleshores, va tenir l’impuls d’aturar-la i impedir que s’allunyés però, en un tres i no res, la multitud la va empènyer dins del vagó de tren i ell es va quedar allà plantat a l’andana, entotsolat, sense saber què fer, esforçant-se per retenir en la memòria els trets d’aquell rostre un punt pàl·lid, per atrapar en la memòria els seus ulls grossos, el seu nas prim i lleugerament aquilí, els seus llavis fins, els seus cabells negres i sedosos, quasi orientals, el seu coll, els lòbuls de les seues orelles, les seues cames llargues…

La primera vegada que la va veure va ser en un quiosc miserable de la plaça d’Herenni, un matí de diumenge lluminós del mes d’abril. Remenava en una cistella plena de llibres de vell i, finalment, es va fer amb un volum desgastat de Yukio Mishima, El marino que perdió la gracia del mar. Des d’aleshores, l’Edgar només llegeix aquell mateix llibre. Després, molts divendres de vesprada se la solia trobar també al supermercat del carrer Hermengarda. Normalment, només comprava fruites, vi i, de vegades, una mica de formatge cremós. Per a l’Edgar era tot un deler observar d’amagat com temptejava suament les pomes, com olorava amb passió les bresquilles, com enfonsava delicadament els seus dits llargs dins del basquet de les cireres, com sospesava els sanglots de raïm, com feia d’una maduixa madura el tastet d’un ocell…

Feia mesos, més d’un any, que la seguia per tot el barri. Molts matins s’estava hores assegut a la terrassa del bar d’enfront de sa casa només per veure-la eixir. En l’espera, sovint es fumava un paquet sencer de cigarretes rosses i es prenia mitja dotzena llarga de cafès. Si de cas ho aconseguia, es posava molt feliç, com un xiquet.  Si no, es passava el que quedava de dia plorant pels racons.

Quasi tots els diumenges la seguia també al cinema. Ella solia anar amb el seu promès si aquest estava de pas a la ciutat. Tot i que a Edgar li costava molt superar la gelosia que sentia, a l’última, sempre acabava empassant-se l’amargor i esmunyint-se en la butaca de la sala, ben a la seua vora. Es passava la pel·lícula emborratxant-se de la seua olor, imaginant que l’agafava de la mà o que li mossegava tendrament els llavis o que li besava delicadament el coll enmig de la foscor. Amb Clara –i de vegades, com ja es sabut, amb el seu nuvi–, va veure, entre d’altres, Arizona Dream, Miroslava, Mùi Du du xanh, Manhattan Murder Mystery, The Age of Innocence, Bàwang Bié Jï, El camino de los sueños, The remains of the day i encara unes quantes pel·lícules més de països exòtics els títols de les quals va oblidar de seguida.

Al Parc de l’Espanya Industrial va imaginar un dia que li feia l’amor en els graons freds d’una escala de ciment, amagat darrere d’uns xiprers i que després escrivia el seu nom en lletres enormes a la Casa del Mig. Va idear també declarar-se-li en un local mod del barri on sonaven les cançons The Who, The Jam, Dobie Gray i sovint aquella cançó apegalosa de Los Flechazos, La Chica de Mel… car sempre l’havia imaginat com una autèntica reina del mod, com la seua particular Twiggy i, així doncs, cap lloc millor que aquell per a dir-li el molt que l’estimava.

L’Edgar es recorda perfectament que la darrera vegada que la va veure fou aquell maleït dia de primer d’octubre del 1993 perquè aquell matí se’l va passar memoritzant la cançó de Tom Waits,  I’ll Shoot The Moon. Aquell divendres pensava  descarar-se, per fi, i mussitar-li aquella lletra meravellosa… I’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll be the pennies, On your eyes, For you baby… molt lentament, en la penombra potser de la seua habitació, que ell imaginava diminuta, amb un llit menut i unes quantes prestatgeries plenes de llibres, l’atmosfera carregada d’olor de fruites… I want to build, A nest in your hair, I want to kiss you, And never be thereI’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll shoot the moon, For you

Quan dos mesos més tard va venir la policia preguntant-li per la Clara, ell només va encertar a explicar totes aquestes coses sense massa sentit, a rememorar el moment darrer, aquell llarg abric negre preciós, aquella camisa blanca, aquells ulls, l’olor del seu cos en la distància infranquejable, infinita, el seu silenci, el silenci. Els agents van posar la casa potes per amunt i, al final, quan ja estaven apunt d’anar-se’n, van trobar en una vella calaixera un centenar de cartes que mai no li va enviar i una foto d’ella feta d’amagat en què se la veu asseguda llegint en el banc d’una plaça que podria ser, com no podria ser, la d’Osca.

Cal tenir molt present que a Clara se l’ha vist en diverses ocasions més des d’aquell setembre del 1993. Se la va veure el divendres 21 d’abril del 1995 eixint de l’estació de metro de Fabra i Puig. Plovia a bots i barrals. El dimecres 28 d’abril del 1999 esperant el tren en l’andana de l’estació de Collblanc. El dimarts 6 de novembre del 2001 entrant a l’estació d’Arc de Triomf. El botornós diumenge del 27 d’agost del 2017 a l’ascensor de l’estació de Plaça de Catalunya. En donen fe un farmacèutic, una mestra d’escola, un agent d’assegurances jubilat, una carnissera, una venedora de castanyes, un empleat del Bicing i la vídua d’un jutge, entre molts altres testimonis que han estat descartats. Val a dir que tots els que l’han vist la descriuen com una dona bella, elegantment vestida, que passeja discreta la seua maleta de cap de setmana. Una maleta del tot insuficient per a encabir totes les coses que es necessiten per a l’eternitat. La policia explica que Clara potser habita els túnels, batega com un punt de llum en l’oblit en un qualsevol indret inconcret de les entranyes de la terra on més enllà de les penombres, del plany dels ferros, del secret de l’electricitat i el verí de la humitat, de la distància assassina, regna el somni incorruptible.

Com sigui, en aquesta esperança de tornar-la a veure s’ha mantingut l’Edgar en vida fins avui dimecres 3 d’octubre del 2025. Un dia calorós i estrany. Li fan mal els dits de les mans i els genolls i l’espatlla i la gola i la memòria. La febrícula li fa ballar el cap. S’aniria a casa però no pot, sap que li cal muntar guàrdia per si de cas.

Si mai aneu a l’estació de Sants potser el trobareu allà dempeus, a l’entrada, esperant. Si se li apropeu una miqueta potser també l’escoltareu xiuxiuejar el vell tema de Waits en algun moment del seu assaig etern…  I want to take you, Out to the fair, Here’s a red rose, Ribbon for your hair, I’ll shoot the moon, Right out of the sky, For you baby, I’ll shoot the moon, For youPotser.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari