El valencià mai no desapareixerà…

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 d’agost de 2016.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El valencià mai no desapareixerà… La sentència la vaig sentir en alguna ocasió allà pels primers noranta al camp, entre jornalers, sempre quan expressava públicament la meua preocupació per una llengua que considerava que malvivia als marges esperant el seu final malgrat el reviscolament parcial provocat pel valencianisme cultural i polític del moment. Ningú dels que m’escoltava podia concebre, però, que la llengua en què s’expressaven quotidianament des que havien après a parlar poguera esfumar-se com si no res. Això no havia passat –enraonaven amb un posat naïf− ni quan Franco que tantes coses havia enviat a les penombres, començant per les ganes de pensar. La seua presència era tan omnímoda en aquell món menut que fins i tot els emigrants portuguesos o marroquins que treballaven entre nosaltres acabaven adoptant-la com a segona llengua.

El cas és que si el valencià desapareixia, ells també ho farien i, darrere, l’univers que havien habitat. Pensar-ho només els irritava profundament i, així les coses, els meus pronòstics adquirien la categoria d’una severa i innecessària provocació, en el fons d’un amarg retret perquè era a ells, en part, als qui responsabilitzava de la tragèdia atès que no feien res per aprendre a escriure’l o, posem per cas, per a reivindicar-lo davant d’un jutge o d’un Guàrdia Civil. Demanava massa, certament, a unes persones que amb moltes dificultats havien aconseguit llegir i escriure en castellà en l’escola del franquisme, que havien fet seua a la força l’única llengua que servia per a superar la subsidiarietat social i econòmica. Tot plegat, amb el valencià no s’hi podia anar ni d’ací a la cantonada, gairebé com passa avui. Per acabar-ho d’adobar, el conflicte lingüístic, l’anticatalanisme ferotge que va atiar la dreta furibundament analfabeta del país, no feia sinó complicar encara més les coses, frenar el feble procés de normalització lingüística que tot just s’havia acabat d’engegar entre la falta de convicció i la força argumental del garrot. Ni la tímida entrada del valencià a l’escola podia considerar-s’hi una garantia de res. Només calia veure com el gaèlic irlandès després de més de mig segle d’ensenyar-se a les escoles continuava perdent parlants en favor de l’anglès.

És irrellevant que aquells meus conciutadans es cregueren –com potser també els d’ara− que el valencià era immortal. Naturalment que les llengües desapareixen com desapareixen les nacions o els edificis més nostrats. Ho fan a causa de les guerres, o perquè no tenen prestigi cultural o bé per queden arraconades per dinàmiques i interessos econòmics o perquè es prohibeixen i es persegueixen eficientment… Només a Europa s’hi haurien pogut mirar, si ho hagueren sabut, en l’espill del bretó, del cors, del sard, del friülà o del gaèlic escocès, llengües totes en un greu perill d’extinció, per desenganyar-se.

Vint anys després de governs del PP, de polítiques clarament exterminacionistes, la situació del valencià ha empitjorat. Confondre determinades declaracions polítiques amb els símptomes d’una revifalla lingüística miraculosa o voler veure una veritable represa en un grapat de gestos polítics és enganyar-se. No cal ser un sociolingüista nostrat per a saber que sense uns mitjans de comunicació de masses en valencià i, sobretot, sense una acció decidida cívica i unànime com la que reclamava Joan Fuster el llunyà 1958, el valencià està abocat a fossilitzar-s’hi després d’haver passat un llarg període de llatinització i d’anorreament.

No s’hi val fer trampes, aplicar la metàfora del got mig ple o mig buit per a fugir d’estudi. Tothom sap què significa, què es descobreix quan s’escull entre una llengua forta o una de feble vivint en un context com el nostre. Les xifres com la de l’enquesta Coneixement i ús social del valencià 2015 elaborada per la Generalitat Valenciana, són també molt clares. Un 49% de la població no parla bé la llengua del país, un 47’1% té problemes per llegir-lo, un 65’2 % tampoc no sap escriure’l i un 27’6 % ni tan sols l’entén. El valencià retrocedeix imparablement mentre els valencians continuen sent uns autèntics analfabets en la seua pròpia llengua. Amb tot, i heus ací, la paradoxa divertida, un 85% dels enquestats voldrien que el valencià s’usarà més o igual que ara… Ara, justament, quan boqueja asfixiat per la manca de prestigi, a causa de la indiferència col·lectiva d’una societat entre les més endarrerides culturalment del seu entorn.

La sensibilitat envers el valencià d’aquest govern, certament, no té res a veure amb la dels consecutius i tòxics governs del PP. El conseller de Compromís, Vicent Marzà, promet esmerçar-s’hi en la promoció del valencià. És veritat que hi ha moviments, que fins i tot s’estudia l’aplicació d’algunes mesures pal·liatives com ara l’exempció del seu aprenentatge en les escoles de zones castellanoparlants (una antiga concessió dels socialistes a la dreta violenta dels vuitanta) alhora que es planteja la batalla pel requisit lingüístic en la funció pública contra el desig de la majoria dels sindicats. Tindrà prou força aquest govern per a seguir per aquest camí? Hi haurà prou amb uns quants milions d’euros i amb un seguit de mesures administratives per a salvar una llengua en estat catatònic? Costa molt imaginar un veritable avanç en aquest camp sense la complicitat d’una ciutadania més preparada, sense la mateixa dreta entestada a tancar en la reserva indígena els valencianoparlants, sense una RTVV potent, sense la creació d’un autèntic mercat de llengua amb la resta dels territoris catalanoparlants, sense tantes coses tan elementals… No es tracta tampoc, és clar, d’abandonar-se a la melancolia, de deixar-ho córrer tot admetent les colossals dificultats a què s’enfronta la supervivència de la nostra llengua. És tracta, si més no, d’impulsar aquella acció decidida cívica i unànime que ens reclamava Joan Fuster.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Toni Mollà: idees per a eixir de l’odiosa atonia provinciana

*Article de Francesc Viadel publicat al número 74 de Caràcters (Universitat de València).

L'assagista valencià, Toni Mollà.

L’assagista valencià, Toni Mollà.

Al País Valencià l’higiènic exercici de l’assaig, d’altra banda tan estimat en latituds molt més civilitzades, ha estat des de sempre un ofici ingrat. Diríem que l’entusiasme del gremi ha ensopegat ben sovint amb la indiferència del públic en general, amb les reticències, també, d’una classe política poc o gens llegida. Un entusiasme que ben sovint ha acabat per ser devorat en la flama de les polèmiques estèrils, protagonitzades per una terna de rivals insultantment descompensats -el carnisser o l’advocat filofeixista contra el filòleg, el politòleg o el pacífic medievalista, vull dir-, atiades des dels fatus diaris de casinet a major glòria dels seus comptes d’explotació.

Si el país ha tingut un problema ha estat, justament, la seua base al·lèrgica a la lectura -no importa en quina llengua-, una deficiència que es troba en l’origen –com molt bé va ensumar Ernest Lluch i d’altres- de la inflamació col·lectiva anticatalana a compte només en part d’una indigesta no-lectura del textos de Fuster, indisposició, per cert, que encara dura. Ras i curt: els valencians encapçalen tots els rànquings estatals de les societats menys llegides –ja no diguem en la llengua pròpia- i entre els seus dirigents polítics a penes  trobaríem una dotzena d’ells que poguérem considerar com a gent de lletra. I si no és així, ¿com explicar que durant més de dues dècades haguem estat governats per una banda de gàngsters notablement caracteritzats pel seu odi a la cultura?.

Amb tot, la deficient, provinciana estructura de la comunicació unida a l’escàs entusiasme de la parròquia per la lectura, no han impedit malgrat tot l’existència d’un grapat d’autors orientats per una potent vocació d’intervenció pública i una mirada cosmopolita com és el cas de Toni Mollà. Tot plegat, l’escriptor –viatger impenitent- vol entendre i explicar el món a partir de la seua condició de ciutadà valencià, en un sentit –si se’m permet-  republicà i francòfon, a partir de la seua realitat més immediata. Res a veure amb els exercicis d’onanisme xovinista, rabïudament provincians d’alguns autors ara i adès entronitzats per la premsa local.

Mollà és un assagista brillant, amb una obra sòlida que ha estat construïda al llarg de molts anys. En paraules del catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, l’autor és intel·lectualment elegant i, sobretot, sempre crític a partir d’”una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa”.

Com el lector més suspicaç ja haurà sospitat, aquesta lleialtat al pensament crític li ha hagut de reportar a Mollà més desencontres i disgustos que satisfaccions o prebendes, especialment provinents de part d’aquells que amb un cert sarcasme podríem titllar com els “nostres”, els “seus”.

De tots els assajos, si deixem fora una abundantíssima producció en l’àmbit del periodisme d’opinió, en destaca La utopia necessària. (Nacionalisme i societat civil) (Bromera, 1994) amb què va guanyar el 1993 el Premi d’assaig Rovira i Virgili dels premis literaris Ciutat de Tarragona. La proposta de Mollà és la de considerar la nació com a societat civil més que no pas com un estat. Redifinir la qüestió de la identitat, apostar pel que ell defineix com un nacionalisme laic que hauria de servir com a instrument de construcció d’una utopia, això és, la utopia fusteriana com un projecte de compactació social i d’avanç democràtic. Per primera vegada des de la irrupció fusteriana trobem una aproximació amb voluntat històrica i sociològica de l’existència i vicissituds del valencianisme polític, civil i cultural tan necessària per a entendre la causa i origen de la carregosa disputa valenciana més enllà del guirigall de les polèmiques periodístiques a què ens referíem o dels interessats anàlisis polítics de curta volada. Així mateix, Mollà entén que el disseny del projecte valencianista va representar per al País Valencià una autèntica “revol·lució tranquil·la” amb tot el que el terme revolució implica. Segons com, aquesta sola idea val molt més que tota la producció del revisionisme fusterià entestat en carregar a les espatlles del de Sueca totes les deficiències constitutives de la societat valenciana, els propis fracassos polítics com a poble,  l’hegemonia d’un cert pensament reaccionari parell a una realitat de violència simbòlica i política tan brutal com insòlita en Europa.   L’objectiu d’aquella revolució tranquil·la generada per una intel·liguèntsia com mai no havien tingut els valencians, recorda Mollà, no va tenir com un dels seus primers objectius, “l’erosió dels tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes sobre el país”. Tòpics i interpretacions avui encara vigents, assumits vés per on, pel nou poder autonòmic, d’un valencianisme tan neoregionalista com difús. L’actualitat política, les característiques sociològuiques del procés sobiranista català i el vacil·lant canvi polític al País Valencià, no fan sinó realçar la importància i l’interés de La utopia necessària com a radiografia del procés de construcció d’un projecte nacional, civil, democràtic.

índiceDins del volum La desconnexió valenciana. (PUV, 2014), Mollà tornarà a abordar de forma reexida velles qüestions com la nació o la viabilitat del projecte valencianista. Agrupats dins del capítol Un país possible a l’eix mediterrani, hi trobem els assajos, Nosaltres els indígenes; Entorn general i mercat interior als Països Catalans i Joan Fuster i nosaltres. En aquests escrits batega el mateix sentit civil, de construcció radicalment nova d’una societat democràtica molt més avançada que ha acompanyat bona part de la producció intel·lectual de Mollà. Però batega, sobretot, un esperit crític d’acord amb la millor tradició del pensament europeu, lluny de la retòrica autocomplaent o laberíntica armada, vés per on, per a no dir res. Hi ha també contra alguns dels vells tòpics, llegiu “la santedat” del catalanisme o “la maldat” de Joan Fuster, l’anàlisis lúcid i valent que per força no ha d’agradar a mentalitats acomodatícies o conservadores en el pitjor sentit.

Tant de bo, algunes de les idees de Mollà serviren per al bastiment d’un canvi polític al país, idees tan clarividents com la necessitat en un món complex com el nostre, d’una recapitalització social i moral del país, l’elaboració des d’una òptica valenciana d’una proposta de gestió pública amb paràmetres de solidaritat social. Idees imprescindibles per a evitar caure en l’odiosa atonia provinciana, etnicista, per a eixir del cercle malèfic de la subsidiarietat política.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Valencians o la batalla pel relat dels orígens

*Ressenya de Francesc Viadel del llibre de Ferran García Oliver ‘Valencians sense ADN. Relats dels orígens’ (Tres i Quatre, 2016 València) publicada al número 58 de la revista Caràcters (Universitat de València).

Jaume I

Jaume I

En cap lloc com al País Valencià deuen d’haver-s’hi vessat quantitats tan ingents de tinta i esforços propagandístics dedicats a unes determinades versions del relat dels orígens. Ho recorda amb una ironia al límit del sarcasme el mateix Ferran Garcia-Oliver quan en el pròleg del seu llibre  Valencians sense ADN, escriu que al País Valencià hi trobareu en cada carrer i possiblement en cada casa, “un conspicu representant” de la filologia i de la història i, això, en detriment dels que veritablement s’hi dediquen. D’ací, doncs, estima l’historiador, l’extraordinari èxit dels ignorants, dels visionaris o senzillament dels poca-vergonyes a casa nostra.  Res a dir. L’apreciació no només és justa sinó que ho és també de necessària. Fet i fet, els valencians han estat molt fàcilment manipulables en molts aspectes atesa una certa al·lèrgia molt estesa col·lectivament als llibres contra la qual -i durant dècades- ha lluitat la minoria d’intel·lectuals del país malgrat els impediments dels principals representants de l’status quo i, encara, de determinats sectors de la classe política local aparentment més proclius a la cultura. Sols, aparentment.

Pel que fa al relat dels orígens dels valencians, Garcia-Oliver, constatarà amargament que en el segle XX s’han subministrat “exemples eloqüents i esfereïdors  de com certes idees, patrimonialitzades  per minories risibles, han acabat per encaterinar les multituds i llançar-les a solucions funestes.” Idees absurdes i minories risibles –de lletraferits s’entén- però que obeïen, sense dubte, a unes concepcions polítiques sobre la nació i sobre el món gens fútils. En el fons es tractava de legitimar una situació política, social present amb un argument de pretesa autoritat com era el del coneixement cert del passat. Al País Valencià, les versions de l’indigenisme local tendents a la fantasia, a les invencions sobre la genètica purament ibèrica o mossàrabiga dels valencians van evolucionar i fusionar-s’hi durant la Transició en una única teoria dels orígens xovinista que es va emprar, diu l’autor, com a “arma poderosa de persuasió i de confusió política”. “Al principi”, explica, “els estirabots dels seus adeptes sols provocaven el somriure, i al fenomen no se li donava més pervivència que al d’una rosada”. Però, vet ací, que a la última, “la cridadissa dels corifeus del búnquer barraqueta es convertí en el corretjós moviment polític del blaverisme, a més d’una activa ideologia que impregnà sectors populars quantitativament gens negligibles, fins a condicionar les sístoles i diàstoles de la política quotidiana” de manera que el va començar com “una broma de mal gust”, s’ha acabat convertint en “un malson”.  L’historiador parla de malson en present perquè el malson continua -tot i que atenuat- en les absurdes i manipulades disputes lingüístiques dels valencians, s’expressa en la ignorància generalitzada dels valencians sobre la seua pròpia història condicionada enormement pels mites fundacionals difosos pel nacionalisme espanyol o pels del blaverisme més assilvestrat. La qüestió era diluir o eliminar qualsevol bri de catalanitat dels valencians en una “negació obtusa i insensata dels irrefutables testimonis documentals. Arqueològics i literaris”.

La identitat dels pobles, finalment, no es pot reduir a una qüestió de genètica com voldria alguns polítics interessats com aquella alcaldessa de València tan entestada en l’ibericitat de la ciutat com en soterrar la primera espardenya d’un català que eixís a la llum en un qualsevol jaciment arqueològic. Em referesc a la mateixa alcaldessa que per pura ignorància va atribuir al poeta Ar-Russafí uns versos en un valencià traduïts de l’àrab clàssic de feia quatre dies. Per més inri el fet va produir-se durant la inauguració oficial d’una biblioteca. La dirigent, com tantíssims altres confrares seus, va demostrar una vegada més com de verinoses havien estat les lliçons de la pobre historiografia franquista i el mal que fa a les neurones i al sentit del ridícul el menyspreu per la cultura.

Amb el seu llibre, Ferran Garcia-Oliver, no només ha combatut amb la prosa sòlida que caracteritza tota la seua extensa i rigorosa obra, la superxeria identitarista del país sinó que ha donat llum des d’una perspectiva històrica sobre quin són els ciments sobre els quals s’aixequen les identitats dels pobles. L’esforç s’afegeix al d’altres historiadors com Enric Llobregat, Pierre Guichard, Enric Guinot, Agustín Rubio o Pau Viciano.

El professor Josep Fontana, en la presentació que va fer del llibre a Barcelona el març de 2016, advertia sobre el fet que la identitat no fos filla ni de la terra ni de la sang. “Ho és”, deia, “de la nostra història, de l’acumulació i de la persistència dels canvis que han configurat la nostra societat i d’una cultura compartida que conserva trets d’unes maneres pròpies d’entendre el món i el nostre lloc en ell”. No era tot però ja que “en aquesta història i en aquesta cultura hi ha un cabal divers i contradictori d’elements dels quals som nosaltres, d’acord amb la mena de món i de societat en què volem viure, els que triem el que ens sembla que val la pena conservar”.

El llibre de Ferran Garcia-Oliver no és només un gran llibre en paraules de Fontana sinó que és, a més, un llibre molt necessari.

 

 

Publicat dins de Cultura, Valencianisme | Deixa un comentari

La Guerra Civil o la memòria dels colpistes

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de juliol de 2016.

Presos republicans en una presó franquista, acabada la guerra civil.

Presos republicans en una presó franquista, acabada la guerra civil.

A casa, l’àvia materna solia parlar de la guerra. Ho feia de manera molt esporàdica, molt críptica, també. S’hi referia com un autèntic horror que desitjava que ningú de nosaltres arribarem mai a conèixer. Salut havia estat una militant de tantes de l’UGT, supose que en part de manera instintiva, però, sobretot, empesa per les circumstàncies. Se’n va fer sense tenir una gran preparació ideològica –a penes sabia llegir–, sense perdre tampoc ni el seu sentit religiós –determinantment supersticiós–  ni encara menys el sentit d’un respecte sagrat cap a la propietat privada i cap a la vida. S’excusava dient que ella, com a treballadora que era, només podia ‘ser’ dels treballadors. Ho afirmava sense embuts i alhora en un sentit molt genèric. De poc no va pagar molt cara aquest sentit d’adscripció. Quan va acabar la guerra, la van amenaçar de pelar-la al zero i supose que de fer-li coses molt més terribles. Es veu que va passar molta por. Finalment, però, no li van fer res i va continuar amb la seua vida que, ocasionalment, es guanyava llogant-se per a netejar les oficines del banc o per a rentar la roba dels rics.

La Dolors, l’àvia per part del meu pare, també en parlava de tard en tard de la guerra. Ho feia amb rancor i quasi sempre per retreure’m, ja d’adolescent, els meus fogots marxistes i separatistes. La realitat és que al meu avi Vicent de poc no el van afusellar a causa de les seues profundes conviccions catòliques. Crec que va simpatitzar amb el valencianisme conservador i va tenir un germà capellà, periodista, amb alguna responsabilitat al dretà Diario de Valencia, cercat pels faistes. Per a Dolors, molt religiosa també, la república va ser un malson. La guerra, una revolució manada pel mateix dimoni. Estic segur que va entendre el règim franquista com un estat legitimitat pel cel i que tampoc no va voler saber res de la repressió brutal tot i que l’avi, em consta, va ajudar a qui va poder dins de les possibilitats que podia tenir un escrivent de poble que esporàdicament va ocupar un lloc menor en l’administració local.

No tan sols les àvies parlaven de la guerra, encara que fos de manera enganyosa, difusa. Hi havia més gent, protagonistes directes o els fills d’aquests. Sempre ho van fer amb por, sobre la base de rumors, d’impressions o d’experiències traumàtiques, totalment condicionats per un relat oficial imposat amb el terror durant 40 llargs anys. Memòries menudes, esbiaixades, incomplertes. Parlem dels anys setanta, dels inicis de la democràcia quan alguns diaris i revistes van obrir el meló de la memòria i tot es va remoure. De colp, els relats tenebrosos escampats pel règim van començar a tenir una contestació, un contrast, sorprenent i increïble per a molts ciutadans d’anar a peu com, per exemple, el meu pare, nascut ja alguns anys després de la guerra i criat en el convenciment que la democràcia, el comunisme o els sindicats eren l’anti-Espanya en què ell havia crescut, els seus enemics.

Va ser, en qualsevol cas, una nova narrativa que va tenir una influència limitada. El preu a pagar per a fer la Transició, per a poder recuperar una democràcia –encara que sota el mantell protector d’una monarquia imposada pel mateix Franco– era, clar i ras, oblidar els crims del franquisme i deixar que el mateix règim es reconvertís a la nova situació sense haver de retre comptes. El pacte s’ha mantingut pràcticament inalterable durant tot aquest temps i són els fills d’aquell règim els que encara remenen les cireres com explica, per exemple, l’historiador Lluc Salellas en El franquisme que no marxa (Saldonar, 2015).

Fa poc s’han celebrat els 80 anys de la Guerra Civil, una commemoració orquestrada per les xarxes i sense els oripells institucionals. L’Estat espanyol, amb el PP al capdavant, no vol saber res i continua, ara com ara, negant-se a obrir un veritable debat de la memòria. Fins un xiquet sap que els pesa el seu origen polític i que, de retruc, pateixen de malaconsciència i de supèrbia, a parts iguals. El PP, com bona part d’Espanya, continua sent franquista. Per a ells només compta la memòria dels colpistes. En el PSOE, l’altre gran partit, captiu totalment de la mentalitat de l’antic règim, tampoc s’estan de remoure massa les coses. Saben com és el país que habiten. Només cal veure la polseguera que ha aixecat un article de Jon Lee Anderson en eldiario.es que demana que es dinamite El Valle de los Caídos en el context d’una cerimònia solemne amb el suport del Parlament.

En aquest tema de la memòria, la hipocresia i el desvergonyiment dels polítics espanyols no té límits. No deixa de ser curiós que aquest mateix partit vulga impulsar l’ensenyament de la Xoà a les escoles i que, alhora, liquide qualsevol possibilitat d’obrir un debat de la memòria a Espanya, de condemnar sense embuts el règim del franquisme. Tristament, així les coses, l’oblit amb la seua herència d’ignomínia i ignorància s’imposa fins al punt que joves cadells del PP no tenen cap vergonya a fer-se fotos fent la salutació franquista o que personatges públics dubten del caràcter sanguinari de Franco.

Els estudiants de les universitats no saben res d’aquella guerra però sobretot no saben res de com aquella guerra afecta el seu present immediat. Sense els elements per a analitzar el propi passat, la realitat més propera, difícilment podran entendre el món. No es tracta, és clar, només de commemorar. Advertia recentment l’historiador Henry Rousso que si bé la memòria ha esdevingut una mena de conjur per a la no repetició de les catàstrofes de la història recent, això no treu que les catàstrofes no puguen tornar a repetir-se. Justament, Rousso recorda com mentre Jacques Chirac assumia, en els anys noranta, la participació de l’Estat francès durant l’ocupació nazi en la deportació dels jueus, en els propers Balcans i en Àfrica, hi havia guerres i genocidis en marxa. Cal que hi haja alguna cosa més, diu l’historiador francès, una mena de memòria transnacional que supere les visions estretes dels països, els prejudicis nacionals o nacionalistes, que afavoresca, en definitiva, una visió al servei de la humanitat. A Europa es mouen coses en aquesta direcció. Es combat el revisionisme sempre interessat d’afavorir el feixisme, es revisen les visions sobre la memòria per a posar-les al servei col·lectiu, es combat l’oblit, s’intenta afrontar amb la màxima de les honestedats el passat.

Espanya, però, encara està molt lluny de tot això. En què podria contribuir, a aquesta visió transnacional que proposa Rousso a favor de la humanitat, un país que encara té milers de morts en els revolts de les carreteres? Un país que només  sap de la memòria dels colpistes?

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El profeta

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de juliol de 2016 a La Veu del País Valencià.

bus

La primavera del 92, en el cel del migdia d’Alcalà de Xivert, es va poder veure un senyal. Durant uns breus segons, una ràfega de llum virolada va punxar un gegantesc i solitari núvol. El núvol llavors es va esbotifarrar i, de molt endins de les seues entranyes gasoses, va deixar anar una bandada d’aus de colors, menudes i cridaneres, que gairebé van arribar a tapar el cel i que tot seguit van desaparèixer darrere d’una claror encegadora.

Això va ser mentre per l’autopista passava l’atrotinat bus que feia la ruta València-Barcelona, com una vella diligència de l’oest, i just en el moment, també, en què Genís.V. es va adonar que el seu acompanyant tenia els ulls més verds que mai no havia vist, uns ulls d’escurçó tropical o de pedra preciosa. El cas és que aquell tipus, vint anys major que ell, això és uns quaranta, no deixava de mirar-se’l en silenci i amb un somrís beatífic, compassiu diríem, com si sabés qualcuna cosa d’ell que no pogués dir-li. Anava mal afaitat, vestia roba mig estripada, com de caçador de senglars, i estava arrebossat de cap a peus amb una fina capa de pols rogenca.

La primavera del 92, el món, el que s’estenia entre la badia d’Orlavka i l’illot de Trahilos, entre el Mont Ararat i la Fortalesa de Sagres, semblava un lloc relativament segur. La por només tenia regust africà o l’aire d’un secret de família o d’un fantasma poruc. Al país no passava res d’especial, tret d’aquell reviscolament sobtat d’una modernitat –deien- que es suposava que havia de dur la riquesa a aquella terra d’ases, militars panxuts, cardenals indolents i evasors fiscals, a un país amb milers d’esquelets escampats pels revolts de les carreteres, país gust a corbella rovellada, a un país de mosques i excrements secs de cabra, de mentiders i de sonats. Les rates de l’especulació, els comissionistes àvars i els empresaris corruptes es fregaven les mans pensant en el negoci que farien d’aquella mentida tan gran d’exposicions universals i olimpíades, monstres al voltant dels quals creixerien ciutats senceres de pisos de luxe i negocis fins aleshores impensables.

No semblava que a Genís V. i al seu company de viatge els importara res de tot allò i d’ací que se’ls veiés feliços i despreocupats fent el trajecte. De sobte, el caçador (o l’home serp) va trencar el seu mutisme i, sense deixar de somriure, va oferir un Bisonte a Genís. El fum gris clar de les cigarretes i la seua olor dolçassa va omplir tota  l’atmosfera del bus que ara, just a punt d’enfilar el pas de l’Ebre, ranquejava lleument.

-Per què vas a Barcelona?

-Estudie periodisme – va contestar Genís, fent vergonyes.

-Periodisme? De què, esportiu, econòmic…?

-Periodisme, i prou

-Interessant – va contestar el caçador, posant uns ulls com taronges.

-I tu, a què et dediques?

-Jo?… Ah!… A res de bo. Visc a les muntanyes de La Marina, en una roulote que fa molts anys que va abandonar una parella de vells suecs enmig d’un petit bosc d’oliveres i, des de fa molts anys, em dedique a acumular garrofes, sacs i sacs de garrofes, milers de garrofes, tones de garrofes… – va assegurar, posant un somriure d’orella a orella que va deixar ben a la vista unes dents blanques com la neu.

-Garrofes? I per a què vols tantes garrofes?- inquirí, intrigat, el jove.

-Sé bé que ha de vindre un dia en què el món esclafirà com un meló d’Alger arrefilat contra el paretó d’una sèquia, en què el món caurà sobre la terra eixorca com un caqui madur… i… i, aleshores, només les garrofes tindran un valor segur. Cada garrofa serà com un lingot d’or, cada sac de garrofes tindrà el valor d’un barril de petroli…- explicà amb l’excitació d’un xiquet.

-Garrofes?

-Sí, garrofes- reblà.

Tot seguit, el magnat de les garrofes va fer la darrera xumada del seu cigarret i va caure en una son profunda. Genís V. va estar mirant-se’l una bona estona: el seu cap rodó com el bust d’un patrici romà; les seues mans de gegant, durament castigades per l’esforç de dominar la terra; el seu coll ample com el d’un bou de pastura; la seua pell cremada pel mateix sol que llepa golafre les serres de la Serrella, La Vall de Gallinera, les ombries, els penyasegats, els rius secrets… Quan va arribar a la ciutat, el caçador (o el magnat del fruit de les Ceratònies siliques o l’home serp) va desaparèixer somrient carrer Ali-Bei avall, xiulant, potser, un tema de Joplin, carregat amb una minúscula motxilla de cuiro on, de ben segur, devia guardar un bon grapat de les seues garrofes. I, des d’aquell mateix instant, la vida va començar a córrer per a tots dos.

Molts anys després, al cel de Nova York, es fa fer un senyal. Un ocell de mort, brillant com un estel fugaç, va sobrevolar pesant el bosc dels gratacels, molt lluny de la roulote dels suecs i de les oliveres del caçador i, de colp, el món va esclafir deixant al seu darrere la més absoluta de les desolacions i, a la por, li van donar solta i va adquirir mil rostres i es va fer quotidiana (al metro, als mercats, a les fires, als centres comercials, als carrers…) governant-ho tot… I, així, fins ara, fins avui mateix.

Genís V. mai no ha pogut oblidar aquella profecia. Encara pensa en el caçador amb melangia, encara pensa en la seua roulote color groc, potser, com un punt de llum entre el verd i les roques, entre l’esperança i la fi.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Somriure d’Anne C.

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de juliol de 2016 a La Veu del País Valencià.

Immortals, Barcelona 1988. Foto, Anònima.

Immortals, Barcelona 1988. Foto, Anònima.

Quan aquell capvespre d’hivern, a l’hospital de la muntanya de la lluna, la mort se li va apropar al capçal del llit i a mitja veu li va preguntar quin record havia escollit per a endur-se al viatge, Joan F. no va dubtar ni un sol segon. S’enduria aquell somriure d’una nit de finals de juliol de l’Anne C., embolcallat en un paperet de caramel gust a violeta o ben amagat en un plec de la roba igual que si fos un grill polissó. La mort s’ho hauria pogut prendre a la valenta perquè, al capdavall, aquell somriure es podia interpretar com un insult, com l’insuportable gest d’arrogància d’una jove tan bella com ignorant. Amb tot i això, a l’última, la mort, no sabem per quin motiu, va aprovar la voluntat del seu hoste amb un lleu capcineig per a tot seguit anar-se’n i deixar Joan F. atrapat en aquell record igual que si fos un insecte en una teranyina penjada de la biga més alta de l’univers, totalment perdut enmig d’aquella nit xafogosa de feia ja quasi trenta anys.

Cal saber que allò més rellevant de tot és que aquella nit Joan F. encara no tenia la més lleu sospita que no era immortal. Tampoc no en sabia res Anne C. que s’havia recollit darrere el clatell la seua breu cabellera d’or i s’havia pintat els llavis d’un vermell sang i posat una brusa negra de seda que insinuava els seus pits turgents, fruitals. Aquells pits que Anne C. li havia promès secretament a Joan F. tot just quan la lluna estigués en el punt més alt del cel i tots dormiren l’alcohol del vespre i el cansament acumulat dels vagabunds.

Cap dels que s’havien aplegat a la plaça Reial per a anar després a escoltar Gilmour, Wright i Mason al vell estadi, sabien que els cucs ja duien molt temps fent niu sota les seues parpelles, entremig de les seues ungles, en el racó més amagat d’un qualsevol dels seus més bells somnis. No ho sabia Josep M., el poeta que estimava l’illa de Wight, cirurgià de desnonats electrodomèstics soviètics i esmerilador de malsons que fumava poliol en pipes de mariners ofegats i col·leccionava pors en forma d’escarabats dins de caixes de sostenidors i bragues de seda; ni aquell antropòleg mexicà que s’havia perdut a la ciutat cercant un temple asteca; ni la dolça Laurence dels macarons de festuc que llegia Lorca i que a les migdiades botornoses de Barcelona se li humitejava l’entrecuix imaginant mascles amb la fúria del brau; ni la Pauline, ah!, la culta Pauline d’ulls blaus enamorada dels dracs de pedra… ni tampoc aquella xicota alemanya de tracte adust que, això no obstant, olia a sabó d’herbes de marge i mirava la llum dels fanals de Gaudí amb ulls d’haixís sense deixar de mossegar-se adelitada els seus llavis molsuts… Pel fet de no saber ni un borrall del seu destí que eren tan feliços i confiats, tan desvergonyits. I d’ací que Joan F., descarat i faceciós, posés la seua mà per dins dels jeans d’Anne C. I acaronés lleument les seues natges perfectes fent que ella s’encanés de riure, que li tremolaren els genolls, que sentís com el seu cos se li esguillava cap a la remor de l’aigua llunyana o cap al cor mateix de la foscor, que el seu cos esdevingués alè. D’ací també que Laurence encara tinguera esperança de trobar el seu brau o que Josep M. temptés d’enamorar Pauline amb uns versos d’André BretonEt des femmes nues tout au fond d’une mine… mentre Pauline, emocionada, admirava en veu alta les boques misterioses dels fumerals d’ivori aixecats sobre el terrat de La Pedrera, posant els ulls en blanc, amb les mans creuades sobre la seua panxa llisa, esperant els llavis del seu poeta enamorat…

1988-07-20 - Estadio Sarria Espanol FC_ Barcelona_ Spain - 06

Concert de Pink Floyd, Estadi Sarrià, 20 de juliol de 1988.

I, finalment, l’estadi ofegat en un baf d’humanitat. Un sol elèctric o el rovell d’un ou gegant sobre l’escenari o l’ull de gel polar d’una serp voladora. Núvols de fum de marihuana cercant les escletxes del cel… aquell somriure hipnòtic d’Anne C., les seues cames llargues, els seus malucs, aquelles cuixes, aquell desig d’Anne C, el seu desig, el de Joan F… nosaltres i ells, després de tot, som homes correntsles mateixes pors de semprecels blaus de dolor… tu i jo… I encara de bell nou aquell somriure, aquell coll, aquell clatell, aquelles dents tan blanques… aquell somriure mentre les notes de les guitarres esdevenien enormes gotes pesants de quitrà i cobraven sentit sobre el mur blanc, invisible, de la vida: no necessitem escoles, no necessitem res, només saber aquest temps present preciós i exultant, la promesa dels nostres cossos grimpant fins l’albada, nus, una habitació amb un balcó obert a l’ampla plaça de la ciutat on deambulen les velles putes gust de barrejat, els assassins, la venedora encorbada de bocins de fruita, el vell marroquí que ven tabac americà de contraban, l’exorcista obès, el dimoni abillat d’almoiner sense cames creuant la nit sobre un carretó de fusta, els falsos menjadors de foc… I la foscor. Un silenci glacial ofegant la ciutat. La gespa com un camp de batalla o com la platja d’un naufragi. L’eco del riure d’Anne C… record només d’unes cames, d’una salabror secreta. La foscor. El rastre de la vida com un fràgil estel d’escuma sobre l’aigua. El silenci, sobretot el silenci dels oblits, dels perduts, dels abandonats. La mort de nou en aquella habitació de l’hospital de la muntanya blava quasi trenta anys després amb les butxaques totes plenes de bitllets per al viatge, de prospectes turístics de la ruta del dolor i la desmemòria. La molt puta mort amb aquell mig somriure burleta preguntant-li a Joan F. a cau d’orella: ‘I tu? tu què coi t’enduràs?’… I, ell que li contesta ennuegant-se, alegre com un xiquet: ‘Prou que ho saps, malparida, entremaliada, putot de merda… jo me’n duré el somriure d’aquella nit de finals de juliol de 1988, tots aquells somriures, aquells desigs o un grill’.

 

Publicat dins de Literatura, Periodisme, Política | Deixa un comentari

Socorrisme de merda per a catalanoparlants

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 15 de juliol de 2016.

1374356791_extras_ladillos_1_0

 

 

 

 

 

 

 

Els catalanoparlants, tant se val si són de Ciutadella, Alzira, Elx o Falset, només tenen dret a parlar català en total llibertat si un castellanoparlant no s’hi oposa o, en qualsevol cas, en la intimitat del comú o de la llar. Ho garanteix, vés per on, una Constitució que eleva la “lengua española” a una categoria sagrada i que condemna a la resta de les altres llengües de l’estat a ser un acolorit conjunt de parles regionals. Ja sabem que els indígenes tindran problemes als jutjats si volen fer servir la seva pròpia llengua, que també poden tenir-los en unes oficines d’Hisenda o en una caserna. Molt de compte de parlar-li a un policia nacional en català. Ull també amb un jutge perquè en el fragor d’uns disputa matrimonial pot retirar-te la custòdia d’un fill, no fos cas que la criatura quedi tarada de per vida. Exemples hi ha per a donar i vendre. A Miquel Gironés, dolçainer d’Obrint Pas, el van colpejar i emmanillar dos autèntics Torrentes. Va passar a  Benimaclet, un barri de la ciutat de València. El músic les va passar putes i els policies, que van admetre en el judici posterior als fets que dirigir-se a ells en una altra llengua que no fos castellà era una grolleria, van quedar absolts. El català tampoc val per a comunicar-se amb la Guàrdia Civil. A Carles Mateu Blay li retiraren el carnet i el condemnaren a sis mesos de presó per parlar en valencià a uns agents que l’aturaren per a fer-li un control d’alcoholèmia en Almassora. Saïda Saddouki va pagar cara la seva arrogància en denunciar que un capità de la Guàrdia Civil l’havia vexat en la caserna de Palma per parlar en català. La magistrada del jutjat penal número 1 de la capital balear, la va condemnar per un delicte d’injúries greus amb l’agreujament de publicitat –és a dir, per explicar-ho en la premsa- a pagar 900 euros de multa i indemnitzar en 600 al capità. Queda molt clar que allò que va dir el borbó gran de que mai l’espanyol va ser una llengua d’imposició, és una mentida tan gran com l’origen democràtic de la seva corona.

No fa massa, Ferran Suay, representant de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN), denunciava davant de les Nacions Unides, com el català era sistemàticament perseguit pel mateix Estat espanyol. Europa sap també que els incompliments i les discriminacions són el pa nostre de cada dia, però a Madrid miren cap a un altre costat. Tenen la llei de la seva part. El primer punt de l’article 3 de la Constitució espanyola diu ben clar que “el castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber y el derecho a usarla”… per a la resta de llengües només existeix la cooficialitat, i la “consideración y el respeto”. Haurien pogut posar “el cariño” i res no hauria canviat.

L’últim cas de discriminació ha passat fa no res a la platja Fosca de Palamós quan un socorrista es va negar a atendre al fill de Lioba Costa de 14 anys per parlar-li en català. Lioba demanava ajut per al seu fill  a qui havia picat una medusa. Humiliada, forçada per la situació, Costa, ho va intentar en castellà però el socorrista, encimbellat com un goril·la en la seva torre de guaita, li va dir que ni així. Massa s’havia ofès. Sort que la criatura no s’estava ofegant en català…

Bé, no cal capficar-s’hi massa. És evident que per a una part important de l’espanyolia, entre la qual es compten juristes, farmacèutics, militars, polítics, carnissers i tutti quanti, el català –el dret sobretot a viure plenament en català- és una anomalia aberrant, un desafiament colossal a un sentit del món uniforme i provincià, a un sentit racista de l’Estat i, també, una immensa i llefiscosa caguerada que cal eliminar de la vida pública.

La cosa ve de molt lluny i encara que no ho sembli té solucions. Una de molt brillant la va aportar el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles als inicis de la Transició. En Cuatro idiomas para un Estado (1977), Ninyoles proposava convertir Espanya en un veritable estat plurilingüe. És a dir, situar totes les llengües en peu d’igualtat, acabant així amb la tradició supremacista del castellà. A Ninyoles no el guiava cap sentit de la pàtria o de la màtria. El seu criteri es basava en la racionalitat democràtica i en l’econòmica.

Com és ben natural, en un país com Espanya on durant segles s’ha esclafat la diferència, ningú no li va fer cas. Sort encara que no li van enviar ningú perquè l’estovaren ben estovat.

Una altra solució seria simplement aplicar els principis fonamentals de qualsevol democràcia i bandejar les actituds culturals de traces simiesques. Caldria, no cal dir-ho, un gran esforç i compromís per part de l’Estat a l’hora d’inculcar en la societat un sentit de la diversitat i el respecte capaç d’esvair els prejudicis més arrelats. És imporbable però que això passi atès que aquest mateix Estat es fa el sord i el mut davant d’una catalanofòbia tan antiga com estesa entre els espanyols. Finalment, una altra de les solucions que molts ja s’hauran ensumat és, simplement, no haver de patir aquest Estat on viure plenament en català és una mera hipòtesis, on ser català és un risc.

Tot plegat, si pot ser i quan abans millor, la merda, no la del català, sinó la de la intolerància. Que se la quedin els racistes, els autoritaris, els espanyolistes més rancis, tots els anormals del “hábleme en cristiano”

 

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Contra el silenci. Valencians als camps d’extermini nazis

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 10 de juliol de 2016.

Presoners a Mauthausen. Foto editorial, RBA.

Presoners a Mauthausen. Foto editorial, RBA.

Ara deu fer deu anys que Algemesí va decidir recuperar d’alguna forma la memòria d’un dels seus veïns, José María Camarasa Bomboí, víctima del nazisme. L’ambient polític, amb una Llei de la Memòria en marxa, per bé que insuficient, semblava propici.  Una part molt important de la societat, malgrat els renecs d’una dreta hereva del franquisme que semblava sentir-se al·ludida, reclamava recuperar la memòria no per a exercir cap venjança, sinó per a restablir una determinada dignitat.

Camarasa era algú totalment anònim en el seu poble. I, en canvi, havia estat un dels molts soldats republicans capturats a França per les invictes tropes alemanyes que va patir un destí cruel. El dimarts 13 d’agost de 1940, amb els 32 anys pràcticament acabats de complir, va ser internat al camp nazi de Mauthausen. L’estiu següent, el 24 de juny de 1941, després de passar penalitats que no podem ni imaginar, va morir al camp de Gusen, un autèntic escenari d’horror on van ser assassinats la majoria dels 5.000 republicans espanyols dels aproximadament 7.000 que van caure en mans del règim hitlerià.

Amb el qui aleshores era el gerent de l’Ajuntament, Teo Montalvà, vaig visitar la casa de la germana de Camarasa al carrer de Sant Vicent. Coneixia l’adreça així com la història pel llibre monumental de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. A més, com a reporter d’El Temps havia tingut ocasió d’acostar-me al fenomen de les víctimes dels camps, les quals encara eren relativament nombroses als anys noranta. Els relats dels vells socis d’Amical de Mauthausen, saber de primera mà dels horrors del feixisme, va ser una experiència que em va colpir enormement.

Al carrer Sant Vicent vam conèixer la germana de Camarasa, una senyora molt gran que ens va fer un relat molt succint. Recordava que era una xiqueta molt menuda quan el periodista Martí Domínguez va visitar-los per veure de quina manera podia intercedir pels germans Camarasa, dos d’ells –escric de memòria− en mans dels ‘nacionals’ i José María, el menut crec recordar, pres pels alemanys. Domínguez, un personatge que no va dubtar en criticar obertament des de les seues posicions cristianes el racisme dels nazis, va haver d’explicar desolat a la família que en el cas de José María no hi podia fer res. El règim nazi engolia les seues víctimes com una revolta de riu. La llei de la Nacht und Nebel, de la nit i la boira, no era una simple metàfora de l’elaborat llenguatge del Tercer Reich. Els enemics del nazisme simplement desapareixien per morir.

Els germans Camarasa havien estat simples treballadors municipals que durant els anys de la guerra havien contribuït a la construcció de part del clavegueram dins dels esforços de guerra del bàndol republicà. José María hauria treballat abans d’incorporar-se de peó a sou de l’Ajuntament com a cobrador de la línia de bus entre Algemesí i Cullera. Acabat de casar, hauria ocupat per indicació del consistori una casa del centre abandonada per un evadit a la zona franquista. Així les coses, a les acaballes de la guerra, atemorit per la possibilitat de patir represàlies a causa d’aquell fet, hauria decidit no tornar al poble i passar a França, on seria capturat poc després pels alemanys i, finalment, deportat. La família no va saber en realitat què havia passat fins al juny de 1950 i tampoc no va tenir consciència del que realment va patir, de l’infern de què va ser víctima fins molts anys després. La seua germana recordava que moltíssims anys després algú li havia dit que el seu germà va passar, si fa no fa, pel mateix que els protagonistes de la coneguda pel·lícula d’Spielberg, La llista de Schindler. Un coneixement, com el lector més suspicaç ja s’haurà donat compte, tant inexacte com vaporós en un país que ha fet de la desmemòria tot un art.

978-84-370-9982-8_3695Avui, gràcies al professor de música Ximo Vidal Martínez i al periodista i historiador Carles Xavier Senso i Vila, m’assabente que Camarasa no va ser l’únic algemesinenc que va patir els camps. Juan Belmonte Aviragnet, capturat per la Gestapo l’agost de 1943 a la ciutat francesa d’Avinyó, va ser internat a Buchenwald i, sortosament, alliberat l’11 d’abril de 1945. Belmonte va tornar a Avinyó i es va instal·lar al carrer de l’Oriflam, número 7. És tot. Fins avui mateix, probablement, cap dels seus veïns ha sabut de la seua existència. Com no han sabut res a Almussafes d’Antonio Boluda, ni de Fermín Román d’Alzira, ni de Manuel Termens de Carcaixent… Ni de les víctimes, desenes de víctimes, de tot arreu de les comarques del País Valencià.

Vidal i Senso han reconstruït de manera molt minuciosa, valent-se de les eines de la història i del periodisme, les històries dels riberencs que com Camarasa i Belmonte van patir l’horror dels camps. Fins a 39 relats aplega el llibre La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis (PUV, 2016) prologat per l’historiador Albert Girona, un gran coneixedor de la Guerra Civil i de la repressió franquista. L’aportació que fan és important, ja que no tan sols reconstrueixen una part important del drama dels valencians en el context de l’holocaust, sinó perquè contribueixen també a trencar el mur de silenci que la Transició espanyola va aixecar per amagar la contribució del franquisme als desvaris del feixisme europeu, per legitimar el règim. El silenci, afirmen contundentment Senso i Vidal, va ser el càstig, un dels molts, encara, amb què es condemna la gosadia dels demòcrates que van lluitar contra el colp d’estat de Franco. Durant anys, segons el relat del règim, la guerra mampresa pels rebels hauria estat justa, una guerra guanyada a la barbàrie. La democràcia, doncs, un autèntic regal dels vencedors com a mostra de perdó, com a símbol d’una reconciliació només fantasiejada. En aquest relat cínic, Franco mai no hauria tingut res a veure amb el nazisme, ni tampoc amb el destí dels espanyols exterminats pel seus aliats nazis. Una mentida, és clar, repugnant, tal com ha quedat acreditat per la historiografia moderna. Els espanyols foren assassinats, sens dubte, perquè l’Estat espanyol, sent ministre d’exteriors el cuñadíssimo Ramón Serrano Suñer, ho va consentir.

La reparació de les víctimes, recorden els autors d’aquest estudi, encara no ha tingut lloc en un país on, val a dir, encara hi ha dirigents del PP que continuen banalitzant el passat o, fins i tot, simpatitzant obertament amb el règim criminal de Franco. “Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment,” recorden els autors, “una opció, una declaració d’intencions per a sacsejar consciències, modificar l’ordre establert, edificar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament”. Tant de bo el treball d’aquests dos investigadors tinga l’efecte desitjat en una societat com la nostra governada per una classe política que sembla insensible al drama humà com hem pogut comprovar amb la catàstrofe humanitària dels refugiats sirians. En un context europeu on sembla que s’ha perdut el sentit de la democràcia, que s’han oblidat els horrors del nazisme, on societats com la polonesa, l’austríaca, la francesa, l’anglesa… es precipiten de cap a l’abisme dels populismes i de la xenofòbia.

Com recordava el recentment desaparegut escriptor romanès i premi Nobel, Eli Weisel, el silenci estimula el botxí. Però, el silenci és també el botxí. Prou de silenci.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política | 3 comentaris

Vicent Marco Miranda sota la mirada de Francesc Viadel

*Article de Rafa Gomar publicat divendres 8 de juliol de 2016 a País Valencià segle XXI.

 

BEN-marco_miranda-166x244La trajectòria periodística i assagística de Francesc Viadel (Algemesí, 1968), periodista, sociòleg i escriptor, és molt remarcable i està dedicada bàsicament al valencianisme polític en diversos àmbits: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009), Valencianisme, l’aportació positiva (2012) i La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (2015).

Pel que fa a la seva obra narrativa ha publicat Dies de Venus, premi de narrativa Vila de Bétera (1999); Terra, premi Blai Bellver, ciutat de Xàtiva, (2002) i L’advocat del diable (2003). Quant a la poesia, Èxode salnitrós (1988) i Si la lluna és plena (1991).

Ara, aquest llibre que comentem tracta de la biografia d’un periodista i polític valencià basada en la investigació i sobretot en el contingut dels llibres escrits pel mateix Vicent Marco, In illo tempore: Memorias i Cuatro Gatos (Memorias 1939-1942), així com dos llibres més, inèdits, mecanografiats pel seu fill Félix Marco i Orts, als quals Viadel ha tingut accés.

Tal com acostuma en els seus assajos, Viadel empra un llenguatge senzill i molt entenedor perquè el lector camine de pressa i àgil entre els coneixements que ens aporta. En aquest cas ens movem amb desimboltura i fluïdesa entre la vida agitada del polític protagonista, i hem d’agrair també les notes explicatives a peu de pàgina de cadascun dels noms propis que hi apareixen, així com l’índex onomàstic, el glossari de sigles i l’índex d’organitzacions i de publicacions periòdiques, ja que faciliten la comprensió i emmarquen millor les coordenades historicopolítiques. Es tracta, doncs, del seguiment de l’acció política de Vicente Marco que esperem que en siga només un primer tast i que l’autor amplie quan corresponga.

Vicent Marco Miranda va nàixer a Castelló de la Plana el 20 de març de 1880 i va morir a València en 1946. Republicà convençut, milita en el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista), encara que a poc a poc i, ateses certes actuacions i enfrontaments amb alguns dirigents, anirà apartant-s’hi fins acabar creant juntament amb altres polítics, un partit nou: Esquerra Valenciana. Com a periodista comença treballant en el diari El Pueblo —diari fundat per Vicente Blasco Ibáñez el 1894—, al qual s’incorpora quan hi era director Félix Azzati. El 1912 salta a la política municipal, i és escollit regidor de València. El blasquisme ja està molt desgastat, aleshores. La política municipal és un camp de batalla, però ell, tret d’alguns períodes, formarà part del consistori municipal fins al 1937. Entre 1920-1923 és tinent d’alcalde i s’implica de manera decisiva contra la dictadura de Primo de Rivera —13 de setembre de 1923—; i en 1931, quan es proclama la Segona República, exerceix d’alcalde accidental.

Vicent Marco en In illo tempore: Memorias, va deixar escrit: “Sóc republicà i crec en els principis de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. El meu socialisme està impregnat de la doctrina de Crist. Amor al proïsme i equitat en la distribució de les riqueses. […] Mai no he cregut en el catolicisme espanyol; és a dir en el cristianisme de les classes acomodades, inclosa la mateixa Església, aliada tradicional del poder, des del cap de l’Estat  fins al cacic local…  […] Malgrat els meus anys de lluita en la política, jo no era polític, mai no ho vaig ser, no ho seria demà, victoriosa de nou la República. […] Política és ocultar, callar o defensar els abusos quan els cometen els amics. I jo no he sabut fer això. […] El polític ha de dimitir de la seua independència freqüentment, quan així convé al cap o al partit…”

Hem de tenir en compte que Marco Miranda va ser també diputat a Madrid i, malgrat que les seues intervencions en l’hemicicle no van ser massa freqüents, després de visitar Astúries, com l’home íntegre i honest que era, va denunciar les autoritats republicanes per la brutalitat en la repressió cap als obrers a Casas Viejas; repressió que irònicament el govern republicà va deixar en mans del general Yagüe, seguint els mandats del general Franco. La seua posició va provocar un moviment d’indignació en la cambra contra ell, com també va ocórrer exactament igual quan va ser governador de Còrdova, en plantar cara als cacics i a la Guàrdia Civil. Va ensopegar amb una classe política que no estava a l’alçada del seu pensament polític.

Marco va passar del blasquisme al valencianisme. Després de les eleccions constituents de 1931, els blasquistes s’adscriuen en el Partido Republicano Radical de Lerroux i ell, en 1933 deixa el partit en veure que Lerroux s’apropa a la dreta de José Mª Gil Robles. És aleshores quan fundarà el nou partit Esquerra Valenciana: republicans, d’esquerres i valencianistes, que defensen un estatut valencià en el futur estat federal d’Espanya; un estat valencià, amb una clara vocació de renovar socialment el país i dignificar les classes populars i augmentar-ne la qualitat de vida. Fet i fet també reivindiquen la unitat de la llengua catalana sense vacil·lacions, i en el parlament mantenen bones relacions amb Esquerra Republicana de Catalunya, de fet Marco va ser el representant del partit de Lerroux en la comissió de l’Estatut de Catalunya.

La majoria dels valencians sabem poc de la nostra història política i caldria fer-ne més divulgació. Aquest llibre m’ha servit per conèixer un a persona important en la política de la primera meitat del segle XX valencià, un home honrat i idealista, que per raó de les seues conviccions progressistes i el seu sentit de la justícia, va estar apartat i relegat entre els seus, i amagat i perseguit durant la postguerra, passant misèria i penúries, no sols ell, sinó la seua família i els amics.

Pel que sembla, Vicent Marco és un exemple més que la honestedat i la independència de pensament es paguen cares i acaben arraconant-te en una solitud pregona. De vegades, ingènuament, un no acaba d’entendre com és possible que certes persones i sobretot el seu exemple, no estiguen reconegudes després d’una vida lliurada a la política i al benestar dels altres. El valencianisme ha tingut i té una importància notable en la història contemporània del nostre País i un dels iniciadors i capdavanters del valencianisme modern és Vicent Marco Miranda.

Gràcies Vicent Marco Miranda. Gràcies Francesc Viadel.

(Interessant i molt recomanable per a visitar és el lloc web: http://www.memoriavalencianista.cat de la Fundació Josep Irla).

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | 1 comentari

Plou sobre Campo di Moro

moro

XXXII

Plou sobre Campo di Moro.

Un verí fetorós cavalca

un trist vent de tempesta.

Pense el poble,

tant lluny, remot, estrany.

Poble de vesprades nuvoloses,

les tristes campanes de la Troballa,

el verdet dels patis humits,

l’olor de la terra trenada a l’espígol.

Era potser un poble

com Campo di Moro

que plorava

entre les escletxes de la pedra,

un poble menut i clos

de monges que berenaven

pa amb oli i sucre,

de ventruts botiguers,

de soterraments a les quatre.

Plovisqueja sobre Campo di Moro

igual que ho feia al meu poble

quan de menut,

aquells dies en què l’estiu

mai no s’acabava del tot

i una lleu tempesta t’injectava

una tardor prematura a la mirada

i et temies que obririen l’escola

i que llavors moriries ofegat dins

d’un núvol de guix amarg…

Plou sobre Campo di Moro,

i els teuladins tremolen als ampits

de totes les diminutes finestres.

Plou sobre Campo di Moro

i dels canals de la ciutat

homes honrats rescabalen

els podrits cadàvers de la memòria.

Venècia, 1999.

*Francesc Viadel, del llibre,  Ciutat, dies insòlits. (Onada, 2015)

Publicat dins de Ciutat, Cultura, dies insòlits, Literatura | Deixa un comentari