Esbudellant Pep Guardiola

*Article de Francesc Viadel publicat segona setmana de juny de 2017 a Directe!.

foto3221905

Pep Guardiola, en l’acte a favor del referèndum celebrat l’11 de juny a les Fonts de Montjuïch de Barcelona.

Fa encara només uns dies que Pep Guardiola va encendre els defensors de la pàtria amb el seu discurs al peu de les fonts de Montjuïc. Pràcticament no va dir res sobre la situació de Catalunya que no s’haguera dit abans però la premsa  espanyola no li va perdonar que fos justament ell, un esportista internacionalment reconegut, el que possés en relleu el tancament polític de l’Estat enfront de les demandes de milions de catalans. No en va, molts diaris del món se’n van fer ressò i no van passar per alt que l’esportista definís Espanya com un Estat autoritari. La ràbia contra Guardiola es va desfermar. Julio Iglesias va arribar a dir d’ell a la Cope que era un prepotent que mai no li havia agradat per a després assegurar –no sabem si per ignorància o per cinisme- que Espanya era més plural que mai. El locutor Juanma Castaño, de la mateixa emissora, des de Twiter intentava presentar Guardiola com un defensor de l’estat Qatarí

El País fins i tot li va dedicar un duríssim editorial on se l’acusava d’intentar trencar la convivència democràtica i de mentir atès que era indubtable que Espanya era un Estat de dret i una democràcia. Ni una paraula de la manipulació grollera de la justícia o de la utilització de la policia per a destruir l’independentisme. Ni una paraula de l’obcecació crònica de Madrid alhora d’encarar la qüestió catalana. Enfront de la “immadurez política e infantilismo democrático de personas com Guardiola”, El País oposava la responsabilitat de milers d’espanyols  que no es pensaven “dejar arrastar a una espiral de odio” quan durant anys i panys l’única espiral d’odi ha estat la de la catalanofòbia més bestial, ignorada ara i adés per periodistes, jutges i policies.

De tots els diaris, però, El Mundo és potser el que més s’ha acarnissat amb l’entrenador del Manchester City amb nombroses peces on se l’ha intentat presentar com un mentider. Avui diumenge 18 de juny, sense anar més lluny, el diari ha entrevistat a traïció al pare del jugador i ha perpetrat una peça on se’l presenta com un autèntic farsant, com un espanyol nascut a una família que resava i cantava el ‘Cara el Sol’ i que ara viu de la propina de l’independentisme. Altrament, un veí no gaire estimat que no ha donat un euro pel seu poble. És evident que l’espanyolisme militant s’ha proposat destruir la reputació personal i familiar del jugador perquè el seu decantament polític els posa en evidència fent-los un mal immens. Esbudellar-lo, esmicolar-lo, humiliar-lo…

A la figura de Guardiola s’ha oposat la d’un altre esportista, el mallorquí Rafael Nadal. A Julio Iglesias també li van preguntar per ell en la mateixa entrevista. Per al cantant del PP, Nadal és sens dubte el millor esportista espanyol de tota la historia i, a més, “el corazón y la cabeza rigen perfectamente”. La de Guardiola, no?.

En un article publicat a l’ABC, ‘De Nadal a Guardiola’, Ignacio Camacho, articula perfectament la diabòlica comparació entre el bon espanyol i el dolent. Nadal representa Espanya, “es consciente de que su empeño tiene detrás el empuje moral y emocional del país”. És un exemple per a uns espanyols “abúlicos, pesimistas, desconfiados, conformistas, igualitarios”. Guardiola en canvi és el viu retrat de la mesquindat i la traïdoria: “Pep Guardiola debió sufrir un gran desgarro interior cuando enfundó hasta 47 veces sus ideas independentistas bajo la camiseta de España” tot i que per a ell, recorda, Camacho, es tractava només d’un compromís professional. Com sigui, afirma el columnista, aleshores Guardiola complia almenys amb les lleis, “quizá porque el equipo nacional (representativo del Estado-nación que según él oprime sus derechos democráticos) le proporcionaba prestigio, reconocimiento y fama”. Ai! de Guardiola i dels catalans que segons l’opinador se n’aprofiten de l’Estat i després, “se quedan con los beneficios y las obligaciones se reparten con asimetría sibsidaria”.

Té gràcia negar l’existència de l’autoritarisme de l’Estat practicant una premsa que hauria aplaudit amb les orelles Goebbels mateix. Però vostès això ja ho saben, que no hi ha cap jueu que no sigui un aprofitat, un mentider i un traïdor a la nació. Avisats estem.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Amar eternament

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de juny de 2017 a Nació Digital.

Cazes

Bernard i Georgette Cazes, 1956.

Cap a finals dels anys 80, durant el transcurs d’una festa dedicada a la sexualitat que organitzaven els psicòlegs valencians amb motiu de l’arribada de la primavera, vaig tenir ocasió d’escoltar el sociòleg Josep Vicent Marqués dissertant animadament sobre l’amor. Marqués aleshores gaudia d’un gran prestigi acadèmic i era molt popular a causa de les seves col·laboracions a la televisió. El recordo com un tipus madur, elegant, corpulent, de mirada penetrant i amb una veu seductora. Assegut en un banc dels jardins de l’exuberant Villa Amparito, a Rocafort, el darrer refugi d’Antonio Machado durant la guerra civil, el sociòleg dotorejava envoltat d’un eixam de dones més joves que ell que se l’escoltaven embadocades. “L’amor, la passió”, recordo que va dir més o menys mentre agitava en l’aire un got de whisky, “dura aproximadament uns tres anys… després d’aquest temps tothom deuria canviar de parella”.

L’explicació queia d’una banda de la biologia i, de l’altra, de la sociologia, en definitiva de com ens havíem muntat al nostre costat del món la vida col·lectiva. La família, els interessos, totes aquelles coses… El cas és que aquella sentència, jove i empardalat com estava, em va caure com un gerro d’aigua freda. És clar. Amb aquella perspectiva, vull dir amb l’amor sota l’amenaça d’allò efímer, de la condició animal de l’home, què creure’s i què no, doncs, dels versos de Benedetti, de Neruda, d’Estellés, de Martí i Pol, Ferrater, March…?. Com tornar a plorar sense caure en el risc de fer el ridícul escoltant aquells mots de Francesco De Gregoridovunque sei si me cercherai sempre per sempre dalla stessa parte mi troverai…? I encara, de ser veritat el que deia, no hi havia cap dubte que vivíem envoltats de farsants, començant, naturalment, pels nostres pares, aparentment feliços en els seus matrimonis malgrat el pas destructor del temps. Malgrat totes les tragèdies personals patides al llarg de la vida en la solitud del propi jo, intransferibles, de vegades incomunicables, rompedores d’autèntics abismes entre les persones. Decebedor i trist. Engrescador… també.
Com sigui, sempre vaig dubtar de l’afirmació de Marqués. Per força, l’amor etern, el que s’ancora en la memòria com un vaixell enfonsat entre esculls, havia d’existir ni que fos en l’ànima d’un grapat d’irreductibles disposats a plantar cara a la velledat, a la decadència, al cansament de l’altre, a la vulgaritat asfixiant d’allò quotidià. I vet aquí que fa quatre anys dos ancians em van venir a donar la raó en part, si més no. La tarda del dijous 21 de novembre de 2013, Bernard i Georgette Cazes, de 86 anys, van agafar una habitació en el luxós hotel Lutetia de París, a l’encreuament del bulevard Raspail amb el carrer de Sèvres, situat a mig camí dels barris de Montparnasse i Saint Germain-des-Prés. En aquell mateix hotel construït als Années Folles, abans que ells, havien sojornat Antoine de Saint-Exupéry, Picasso, Matisse, James Joyce o l’adorable Josephine Baker, entre molts altres. L’abril de 1921 el general Charles de Gaulle i la seva dona Yvonne van passar la nit de noces en l’establiment i en els 40, els serveis del contraespionatge alemany van establir la seva seu. Quantes confidències entre llençols de seda, quantes nits de tendresa no hauran conegut les parets d’aquelles habitacions?.

Els dos vells amants van arribar a l’hotel a les set tocades només amb una petita maleta. L’endemà al matí -expliquen les cròniques- un empleat de l’hotel se’ls va trobar a tots dos morts, estirats al llit, l’un al costat de l’altre, agafats de la mà. Tenien el cap tapat amb una bossa de plàstic i havien deixat dues cartes, una a la família i una altra a la Fiscalia explicant els motius de la seva dràstica decisió adoptada molts anys abans. Volien abandonar junts serenament la vida perquè els aterrava la separació i la dependència més que no pas la mort. Havien triat aquell hotel perquè era l’indret on ella es va retrobar amb Bernard acabada la guerra, després que aquest passés cinc anys de captiveri a Alemanya. La parella s’havia conegut a Bordeus seixanta anys abans, quan estudiaven, i mai no s’havien separat. Ell era un economista conegut i ella una professora de lletres i de llatí autora de diverses obres. De joves, Georgette va ser una xicota prima i esvelta, bruna, amb els cabells d’atzabeja, uns ulls foscos com la nit i un somriure de noieta feliç. I Bernard, un xicot abrinat, de cabells clars i mirada encisadora.

Cal concloure, certament, que potser es van amar eternament. De fet, podríem deixar-ho aquí i en paus, contradir l’agut Josep Vicent Marqués que des de l’infern fa anys que compta divorcis i separacions mentre s’acaba tot el whisky del cel. Però, de veritat, va ser així?. Vull dir, radicalment així. De vegades, m’inquieta pensar com van ser els seus darrers moments. De quines coses van parlar. S’amagaven algun secret? Segur que sí. I el van posar al descobert? Tal vegada hi va haver un darrer retret, definitiu, únic, mai escoltat fins aleshores? Algú dels dos va insinuar potser com hauria estat la vida sense l’altre?. Quantes solituds es van callar l’un a l’altre?. Segons quina fos la resposta és evident que Marqués faria un salt d’alegria o deixaria anar una frase tan irònica com amarga. Mai no ho sabrem, però. Ben mirat, millor així. Una vegada més, no suportaria el desengany.

 

 

 

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

25 anys sense Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juny de 2017 a La Veu.


fuster dimoni

El dia 21 de juny de 1992 moria sobtadament Joan Fuster al seu domicili del carrer de Sant Josep de Sueca. Des de la meitat de la dècada dels vuitanta l’assagista mantenia un silenci calculat que només va trencar un any abans de faltar en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia amb motiu de l’edició del sisè volum de les seues obres completes. Poc després, Toni Mollà encara tindria la sort de mantenir una llarga conversa que l’editorial Tàndem va posar a l’abast de tothom amb el títol de Joan Fuster. Converses inacabades, un volum que paga la pena de recuperar.

En la seua reaparició al diari barceloní, Fuster va afirmar significativament no sentir-se apòstol de res i que en cap cas s’havia exiliat, sinó simplement retirat per a dedicar-se a altres coses, a altres interessos. És evident, però, que en aquell retir pesava molt el cansament d’algú que havia donat molt pels seus i que, a canvi, havia patit la calúmnia i la persecució més salvatge. Cal no oblidar mai que fins a dues vegades van intentar assassinar-lo per allò que pensava i representava, un país políticament i culturalment emancipat d’un espanyolisme que l’havia condemnat –i el condemna encara– a la insignificància més absoluta, situant-lo al caire de la seua desaparició.

Com siga, una majoria dels valencians, molt donats al canibalisme més furibund i acomodats al marc mental del regionalisme tant per convenciment com per ignorància, li van girar l’esquena. D’altra banda, el valencianisme que havia nascut a l’aixopluc de les idees de Fuster, malgrat alguns èxits evidents i una certa capacitat d’influència, tampoc no havia sabut –o no havia pogut– trencar amb una inèrcia col·lectiva tendent al meninfotisme. L’eufòria valencianista desfermada durant els anys setanta va donar pas a una època d’amarg desencís en què el nacionalisme, reduït a la mínima expressió política, no en va tenir cap altra que refugiar-se en la cultura.

Quan Fuster va morir encara manava un Joan Lerma caracteritzat per la seua docilitat amb el govern central, per practicar aquell sucursalisme odiós que va quedar tan ben radiografiat en les pàgines darreres de Nosaltres els valencians. Els socialistes que havien irromput en el poder autonòmic amb molta força, a poc a poc es van anar veient arraconats per l’anticatalanisme, hàbilment instrumentalitzat per la dreta en benefici propi. Una dreta que, primerament, va assegurar-se d’imposar el seu univers simbòlic i que, després, va atiar les hosts del blaverisme fanàtic contra qualsevol intent de revalencianització del país. El tímid procés de normalització lingüística endegat, per exemple, va quedar en un mer i frustrant assaig. Una jugada que intenten repetir de nou.

Amb l’arribada el maig de 1995 del PP i la desfeta de tota l’esquerra, el regionalisme va agafar més força que mai. La dreta va ocupar la Generalitat i es va dedicar durant dues llargues dècades a robar a mans plenes mentre pujava el volum de l’himne regional.

La corrupció i la crisi va acabar, però, amb el neorègim del PP i recentment ha dut al poder una nova generació de valencianistes nascuts, justament, enmig d’aquell període d’assentament del regionalisme conservador i d’estigmatització del nacionalisme. Malauradament, aquest valencianisme de nou encuny –bé per pragmatisme polític o bé per falta de memòria– sembla haver-se abraçat sine die a un neoregionalisme vagament progressista. És l’expressió darrera d’un valencianisme de comboi molt lluny de la contundència discursiva i de la visió de llarg recorregut del de Sueca. Ben sovint, la impressió és que el nou valencianisme segueix el relat no on el va començar Joan Fuster, sinó on el va deixar el conservadorisme autòcton. L’escriptor continua sent incòmode, ara, però, també per als ‘seus’. Ho explica molt bé Toni Mollà en el seu llibre Escrits contra el silenci quan explica que a l’aixopluc d’un revisionisme fusterià s’està creant una hegemonia cultural dins del valencianisme que “s’allunya radicalment del projecte il·lustrat que representava l’obra de Joan Fuster tant en el seu marc geogràfic de referència com també en l’ideològic”.

Altrament, l’aliança política d’aquest valencianisme amb la nova esquerra espanyola emergent potser li ha reportat un rèdit polític evident, però també l’ha immers en un mar de contradiccions i tensions que tard o d’hora esclataran.

Tot plegat, vint i cinc anys després de la desaparició de Fuster i vint després de governs del PP, el país sembla encara atrapat en un atzucac. Vull dir que la política valenciana balla tot el dia al so de Madrid mentre el marc mental de la dreta continua sent l’hegemònic ajudat per uns mitjans de comunicació que li serveixen de corretja de transmissió. Caldrà recordar ací, per exemple, la incontestada campanya endegada per Las Provincias contra el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme o el setge informatiu permanent al qual té sotmès el diari a l’alcalde de València, Joan Ribó? Tot si fa no fa com despús-ahir.

Davant dels reptes futurs, dels problemes valencians, no costa molt d’imaginar que hauria escrit –o potser callat– el sempre escèptic Joan Fuster en un context on l’autocrítica sembla haver desaparegut en favor del desdeny, el silenci o la censura. De ben segur que hauria remugat amb severitat contra les maniobres de la dreta tant com de la feblesa política d’alguns dels plantejaments del nou poder. Per exemple, l’estratègia seguida pel Consell en la qüestió de l’espoli financer valencià, el silenci davant la qüestió catalana, la por a la recuperació de la memòria històrica o la política lingüística quasi invisible en un país sense mitjans de comunicació públics i en valencià. D’acord que només han passat dos anys des que es va desallotjar el PP que en va governar vint i que tot depèn del cristall amb què es mire, però no és menys cert que en molts sectors propers al valencianisme comença a fer-se evident el malestar i la decepció. No hi ha prou amb no robar, és el que darrerament sents dir a molta gent fent ús d’un sentit comú a prova de bombes.

Sens dubte, vint-i-cinc anys després encara cal llegir i rellegir el mestre de Sueca, per higiene mental. Només recordeu l’aforisme: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | 2 comentaris

Mónica Oltra se’n va a ballar a compte del finançament valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de juny.

mani1

Imatge de la manifestació contra l’espoli valencià que va tenir lloc a València el primer de juny.

Un miler de persones es van manifestar ahir pels carrers de València exigint un finançament just per al País Valencià. Molt poca gent tristament si considerem que la situació econòmica dels valencians ja ha arribat a uns límits dantescos. L’espoli fiscal s’ha fet insuportable i sense diners l’autogovern és una pura il·lusió de l’esperit. Es calcula que l’Estat espanyol deu uns 25 mil milions d’euros als valencians. Per si no fora poc, tot i ser un dels territoris més pobres –i empobrits també a causa de vint anys de saqueig del PP- paga com si fos dels més rics.

La concentració feia dies que venia movent-se des de la Intersindical Valenciana i, finalment, va aconseguir congriar diverses forces polítiques i civils com ara Podem, Esquerra Republicana del País Valencià, la Plataforma pel dret a Decidir, El Tempir d’Elx, Escola Valenciana o Esquerra Unida del País Valencià. Forces a les quals cal afegir el corrent del Bloc, Bloc i País, i encara alguns dirigents que es van sumar a títol personal com el conseller d’Hisenda, el socialista Vicent Soler, la secretària de la mateixa conselleria, la nacionalista Clara Ferrando o la màxima dirigent del Bloc, Àgueda Micó.

El Govern valencià i els dos partits principals que li donen suport, Compromís i PSPV, van fer orelles de marxant i no es van afegir a la manifestació llevat d’alguns col·lectius locals. No cal dir que el seu suport hauria estat decisiu per a garantir l’èxit absolut i massiu de la protesta però es veu que ara toca dissimular i prémer el cul no fos cas que la virulenta dreta indígena els mostri la targeta vermella. Es veu que com en els anys setanta és la caverna la que continua marcant l’agenda política valenciana per més que des d’alguns sectors s’entesten a dir que està morta i enterrada. El cs és que a falta d’una explicació oficial no se me n’acut cap altra.

Val a dir, que la discreta presència de Soler o de Micó no va compensar l’absència del president de la Generalitat, Ximo Puig o la de l’alcalde de València, Joan Ribó, la de consellers, diputats, canonges i dotors del nou poder. Però per si encara no fora poc, la vicepresidenta Mónica Oltra, a la mateixa hora en què els manifestants recorrien el centre del Cap i Casal, va assabentar tothom per Twiter -amb imatges incloses d’ella marcant-se un swing– que es trobava a Elx aprenent a ballar.  Sabent com se les gasta Oltra, la piulada en cap cas és ni casual ni innocent. Ben pel contrari, té una intencionalitat clara, fer un pam i pipa als que considera des de l’atalaia del seu càrrec, un residu polític, un llast, una incòmoda realitat, tant com a la que ella mateixa va pertànyer en els anys de Maria Castanya. Segur també que mentre ballava en va prendre bona nota dels que hi havia darrere de la convocatòria, vull dir dels que encara s’hi consideren dels ‘seus’ en un moment en què dos anys de poder comencen a tenir efectes erosionadors.

Està clar que el Consell i els partits que el nodreixen, molt especialment Compromís, no volen per res del món eixir a passejar-se de la mà de formacions o entitats considerades fora d’un cert ordre, minoritàries o crítiques amb com s’estan fent les coses. Posats a muntar “el pollo” que en diria Oltra, prefereixen potser fer-ho a l’octubre, per Sant Dionís, en temps de diada i ofrenes, junt amb l’empresariat –el mateix que sostingué vint anys el PP- i sobretot comptant amb les benediccions de la premsa d’ordre, Las Provincias i tutti quanti, i de l’arquebisbe també si és possible. És ben legítim però una cosa no treu l’altra i l’electorat fidel, no el prestat, sempre és l’electorat fidel.

Mentre tant, el temps va passant i en els sectors més conscienciats de la societat valenciana va condint la sensació que el canvi tan esperat no ha estat més que un recanvi en l’administració, una exhibició de gestos, un ball de màscares. Si almenys es pogués entretenir el personal veien la televisió valenciana…

 

 

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Beatriz Gascó o quan ‘el valensiano’ els embogeix

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 12 de juny de 2107.

14665296277242

Beatriz Gascó, del PP. Foto/Benito Pajares, El Mundo.

Pel que sembla, el valencià escoltat i digerit segons per quin cervell humà pot tenir efectes pertorbadors en el benestar mental. Això passa des de fa un grapat d’anys, just des que els sectors més reaccionaris de la nostra desnerida societat van percebre la llengua del país com una amenaça, com la corretja de transmissió d’una voluntat de recanvi social i polític que qüestionava el vell ordre que, a casa nostra sempre, i encara ara, es va expressar en castellà. Al capdavall, com una llengua rústega, ‘aldeana’, parlada i conreada per pobletans, rojos, catalanistes i altres espècies podia ni tan sols gosar a discutir l’hegemonia de l’espanyol i del món que, seguint determinats paràmetres ideològics, expressava? No van veure més enllà, ni veuran, ni els interessa veure perquè duen el prejudici en la massa de la sang. Tant se val.

El cas és que els representants més genuïns d’aquests sectors van darrerament desbaratats a compte del tímid decret de plurilingüisme del conseller Vicent Marzà. Fet i fotut, volen fer creure que els burros volen i equiparen, desvergonyidament, fent grans escarafalls, el decret no ja a la diabolitzada immersió lingüística sinó a una mena de text fundacional d’un estat tipus teocràtic finançat per l’imperialisme català.

El cas és que els irrita tant que es plantege una certa dignificació pública del valencià, al qual odien tant com temen, que perden els papers i es posen a soltar bestieses de l’alçada d’un campanar.

La que l’altre dia es va destarotar –i molt– va ser la diputada del PP Beatriz Gascó, exdirectora, per cert, de Política Lingüística en el govern de Fabra. Vaja, exdirectora d’una cosa que no han aplicat mai els seus, ni tampoc els altres. Ben pel contrari –cal llegir Miquel Àngel Pradilla–, el PP va aplicar durant dues dècades una autèntica contraplanificació lingüística.

Diríem que Gascó va fer una mena de “la mate porque era mía”. Després de proclamar solemnement –en castellà, és clar- la seua puresa ètnico-lingüístico valenciana, la seua estima i respecte per la llengua del país, va assegurar que ningú no li l’imposaria i, menys encara, sent de Conca, com és la diputada de Podem Sandra Mínguez, a la qual s’adreçava i que va contestar l’exabrupte en valencià i amb molta serenitat. La intervenció de Gascó quasi em va fer més vergonya que la de la seua companya, l’exconsellera d’Educació Maria José Català, quan el 2011 es va disculpar en un acte del seu partit per parlar en valencià, després que, en el mateix aquelarre, l’alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, fos rebut als crits de “habla en castellano”.

Val a dir que pocs dies abans de la manicomial intervenció de Gascó, el PP des d’Alacant torpedinava judicialment el decret de plurilingüisme. Això passava gairebé al mateix temps que un altre popular, Rafael Hernando, feia befa del cognom del president Ximo Puig en el congrés del PP de Castelló: “señor Puig (…) o Puy o Ximo Puich”, va espetar en un to clarament supremacista.

No són els casos més greus encara que el lector poc informat s’ho puga pensar. Al ‘caloret’ de la protesta contra el decret ha sorgit –una vegada més- una associació de Defensa del castellano. Pel que sembla, defensa, davant de l’abassegadora puixança del valencià durant dècades condemnat pel PP a la inanició pública i la humiliació política. Dirigeix l’entitat una senyora molt enfadada de Requena, Eva Tena. Fa no res, en un comunicat, relacionava el decret de Marzà amb “el plan catalán de imponer el nacionalismo-independentista a través de la imposición del idioma” i afirmava que la Conselleria pretenia ser una Gestapo lingüística. Quasi res diu el diari: Gestapo.

Tena, a més, sembla convençuda que el decret li acabarà negant tant el dret a la seua nacionalitat espanyola com al seu idioma, l’espanyol. Igual que Toni Cantó, per a qui aprendre en valencià a l’escola és com una mena d’amputació intel·lectual que limita les possibilitats futures dels xiquets a trobar una faena.

Ni partidaris del bilingüisme, ni de la llibertat, ni de la tolerància, ni de res. Consideren, ja ho he dit, el valencià com una amenaça i, també, com una insuportable pèrdua de temps. Si pogueren, que potser algun podran, el prohibirien i fi del problema.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Putos turistes

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de juny de 2017.

Mai no m’havia passat. Vull dir això d’anar en un vagó de metro acollonit, intimidat per la presència massiva de turistes. L’altre dia, viatjant a la línia 2, la que vola fins al pastís de la Sagrada Família, enfarfegat entre famílies d’estrangers de mirada atònita, mig atarantat per la música estrident d’un acordionista romanès, preocupat sobretot per la possibilitat de no poder obrir-me camí a temps fins a la porta, em vaig arribar a estressar més que una gallina en una granja de la Segarra en ple mes d’agost. I sí, he dit acollonit. Víctima d’una por instintiva a l’aglomeració humana, a que em falti l’oxigen, a ser arrossegat en qualsevol moment per la gentada fins al blau de la mar.

Atemorit i, també, cansat de caminar cada dia entremig d’un ramat de zombis atordits, de paios sense samarreta amb les aixelles més peludes que el llom d’un pastor alemany i noietes en bikini, mig embolicades en tovalloles de platja per un qualsevol carrer de l’Eixample, passejant amb la mateixa despreocupació que si estigueren a la vora de la mar.

640_1493914735008_metro_barcelona_foto_Adria_Costa_03052017-_ACR9741

Turistes al metro de Barcelona. Foto/Adrià Costa/Nació Digital.

Un divendres a les sis de la tarda vaig ensopegar a la Gran Via, quasi a tocar de la plaça de la Universitat, amb una vintena de joves estrangeres uniformades amb la mateixa samarreta i amb una polla de plàstic plantada al mig del cap. Les xicotes van entrar a un supermercat pakistanès, van assaltar el prestatge de l’alcohol i van tornar a sortir escarotades en direcció cap al centre, com si allà no hi hagués ja prou gent. No és l’única colla d’aquesta mena amb que m’he creuat darrerament. Al capdavall, els escamots més o menys multitudinaris d’acomiadadors de solters i solteres bufats, ja formen part del paisatge urbà com el monument a Colom o la Pedrera.

He estat a punt de morir atropellat en diverses ocasions per alguna manada de turiciclistes i fa temps que em miro de reüll qualsevol desconegut sospitós de procedir de guirilandia que entri a la finca, no fos cas que els turistes haguessin fet niu en un d’aquells apartaments il·legals que proliferen per tot arreu davant la impotència de l’ajuntament.

Desenes de milers de barcelonins n’estan ben tips. Ja no som aquells tipus acollidors i simpàtics que fèiem l’indi per unes pessetes i que ens deixàvem fotografiar simbòlicament amb el rerefons del nostre paisatge urbà civilitzat i moderadament cosmopolita. Estem, explica el diari britànic The Independent, entre les vuit destinacions del món més hostils als turistes junt amb Arlington, Amsterdam o les illes Koh Thai.

Els preus dels lloguers pugen, segons diuen, per la pressió turística i ja no hi ha barri -ni ciutat dels voltants- on encauar-se per anar passant la vida. Poblenou està que rebenta pels descosits, la Barceloneta, els barris de l’Eixample… Fins i tot el Carmel duu camí de convertir-se en una mena de barri atalaia sembrat de terrasses chill out des d’on contemplar la ciutat a la llum de la lluna i amb la cartera ben plena.

El negoci immobiliari que ha sorgit com a conseqüència del turisme sembla que ha excitat els especuladors més brutals i atret els inversors més foscos del planeta que ara mateix compren per tot arreu per a blanquejar les seves fortunes.

Ja no podem quasi ni passejar pel centre, per cap parc, ni trobar taula a les terrasses que tant ens agradaven. Fet i fet, bona part dels nostres indrets d’oci de tota la vida s’han tornat del tot irreconeixibles, d’una sofisticació postissa, s’han reconvertit en locals amb aires de metròpolis ultramoderna atesos per estrangers i pensats només per als eterns amb possibles, massa cars per a les economies precàries de la tribu local.

Arribats a aquests extrems a una bona part del veïnat li importa un rave que el turisme doni feina a 68.000 persones o que representi un 13% del producte interior brut de la ciutat. Només són estadístiques per als que ja no poden pagar un lloguer, això és per als milers de barcelonins que aviat hauran de fer les maletes i no precisament per esbargir-se viatjant. Aquests mateixos ciutadans també saben que cap mesura administrativa no podrà aturar aquest tsunami de forasters que sembla que hagi escombrat la quotidianitat d’una ciutat que està a punt de morir d’un infart d’èxit. Putos turistes, pensen, simplement.

Mai no m’hauria pensat que sentiria els irritants símptomes del turistofòbic, justament jo a qui tant li ha agradat viatjar per les nostres estimades ciutats de la vella Europa. Quina sensació més inquietant, quina impotència i això que encara estem a primeries de juny… Déu meu què serà a l’agost?

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Guàrdia Urbana, una policia fora de control?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 de maig de 2017.

2011_11_30_988eYS2VbCxbJOslPFlow1

L’emissió el 17 de gener de 2015 pel Canal 33 de Ciutat Morta va impactar enormement l’opinió pública catalana. Amb una quota d’audiència del 20%, 569.000 espectadors, aquell relat de terror de policies torturadors, víctimes innocents i martingales, va posar en el punt de mira la Guàrdia Urbana de Barcelona. I no tan sols això, si no que va servir, sens dubte, per a empentar contra tot pronòstic la candidatura d’una Ada Colau fins aleshores en el caire del sistema, cap a l’alcaldia de Barcelona. Fer net en la policia local, posar-la al servei de tothom, es va convertir en una de les seves principals promeses, en un dels punts més destacats de la seva particular revolta política per a transformar de dalt a baix un sistema que durant massa anys havia jugat a la contra dels ciutadans, especialment dels més desfavorits.

Tenia tota la legitimitat i comptava amb no poques complicitats. Els fets parlaven per sí sols i, a més, la perillosa situació en què es trobava el cos policial quedava confirmada per no pocs testimonis de primera mà com ara el de l’exsergent José Martínez. L’agent retirat va afirmar amargament que el cos estava ple de pomes podrides, de torturadors que, a més, per més inri, n’eren els encarregats de la formació dels altres policies. Fins i tot, demanava la dissolució de la Unitat de Policies d’Administració i Seguretat, un ‘escuadrón’ el de las UPAS amb una trajectòria, afirmava, “plagada de violència, maltractaments i ferits”. Per a Martínez no tots els policies eren una colla de malparits però era evident que n’havien massa que sobraven i que calia determinació política per a fer-los fora. Es veu que en el seu moment va parlar amb tothom, des de l’aleshores regidor de seguretat Jordi Hereu, passant per la periodista Pilar Rahola. Ningú no li va fer cas. Tal volta, hi havia –hi ha- massa por a plantar cara a un tipus de funcionaris amb recursos suficients per a fer-te la vida impossible.

El cas és que Colau va arribar a l’alcaldia. De seguida, es van manifestar les primeres tensions entre el govern de la ciutat i determinats sectors de la policia. Una de les decisions més encertades va ser el nomenament d’Amadeu Recasens com a gerent de la GUB. Recasens té una trajectòria professional impecable i un nom en l’àmbit de la defensa dels drets humans. Es va llançar la idea d’un Pla Director de la GUB amb l’objectiu de redirigir la policia cap a un servei de proximitat.

La intervenció dels republicans va permetre que la Unitat d’Assumptes Interns depengués de Recasens mateix tot i que no se’ls va escoltar quan van exigir augmentar els efectius en 500 agents més per tal d’acomplir satisfactòriament amb el Pla Director i garantir els drets i la seguretat de la ciutadania en una ciutat cada dia més desbordada per problemes com el de la massificació turística.

El temps ha anat passant i sembla que poques coses s’han mogut. El truculent crim de l’agent Pedro Rodríguez suposadament a mans també de dos agents de la Guàrdia Urbana ha tornat a embrutar la imatge del cos. L’assassinat ha posat de nou en circulació els relats de males praxis, de greus incidents interns estranyament resolts, en definitiva, l’existència d’una intrahistòria insuportable per a un sistema democràtic. Quantes coses no sabem encara?. Sospito que moltes i de molt greus.

Certament, netejar un cos policial –i encara, mantenir-lo net- no és una papereta fàcil de resoldre per a cap govern. Requereix molta valentia, informació, iniciativa política, garanties de tota mena, protecció al màxim nivell per als qui s’hauran d’encarregar de fer la feina més feixuga, per als de la primera línia. Requereix, però, sobretot, unitat política. Potser ja va sent hora que Colau es plantegi posar-se a fons, parlar amb totes les forces polítiques del consistori, implicar-s’hi veritablement amb allò que va prometre, buscar ajuda fora si cal. Començar per dalt i arribar fins al fons.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Valencians, una coartada espanyola contra Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de juny de 2017 a La Veu.

Retrobament5.005

La matinada del 25 d’agost de 1960 la ‘motonau’ Virginia de Churruca amb cent quaranta-una persones a bord procedents de Catalunya, País Valencià i Balears, entrava al port sard de l’Alguer. La visita, carregada de simbolisme, va aixecar una enorme expectació a la petita ciutat. El conegut com a ‘viatge del retrobament’ volia posar de bell nou en contacte totes les terres i les gents de parla catalana amb el reducte lingüístic i humà de cultura catalana més allunyat de l’antiga Corona d’Aragó.

L’aventura havia estat, segons explica Marcel A. Farinelli en Història de l’Alguer (Llibres de l’Índex, 2014) idea d’un catalanista assenyalat, Pere Català i Roca. L’interès per l’Alguer venia de llarg i Català no havia estat l’únic fascinat per l’existència de l’enclavament però sí el qui va ser capaç de dur més lluny el seu somieig per un món mitificat des dels anys trenta i encara abans pel catalanisme. Va caldre que el viatge, boicotejat i vigilat pel règim franquista, es revestís d’un marcat caràcter turístic i religiós i, així doncs, els creueristes van dur fins a l’illa una imatge de la Mare de Déu de Montserrat que encara pot veure’s avui a la catedral algueresa. Tal com explica Farinelli, el ‘retrobament’ no tan sols va impactar en tota una nova generació d’algueresistes sinó que, a més, va suposar una represa dels contactes entre la l’Alguer i els catalans continentals.

Com vullga que siga, el règim no estava disposat al fet que aquella represa quedés en mans de catalans i, el 20 d’octubre de 1963, Lo Rat Penat, amb el patrocini dels diaris franquistes Levante i Jornada, promovia un altre viatge ara amb l’objectiu d’entregar a la ciutat una imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a fi de substituir la que va ser destruïda el 1943 durant el salvatge bombardeig aliat de l’Alguer. Explica Farinelli que “naturalment es volia també competir, des d’uns sectors que no s’oposaven al règim, amb la iniciativa catalana per no deixar el monopoli de les relacions amb la illa sarda en mans antifranquistes”.

L’edició de La Vanguardia Española de 19 d’octubre de 1963 es va fer ressò de la visita valenciana en què també va participar la Casa de València de Barcelona en uns termes que confirmen les intencions referides per Farinelli. “Alguer”, podem llegir al diari barceloní, “ciudad privilegiada de la isla de Cerdeña conserva su ascendencia valenciana, desde que en tiempos del rey Pedro ‘El Cerimonioso’, la ciudad, de gran importancia estratégica, fue repoblada por valencianos, catalanes, mallorquines i aragoneses. Gran número de nobles valencianos participaron en la ocupación de Cerdeña y aún hoy buena parte de la nobleza lleva apellidos valencianos y títulos sardos los ostentan familias valencianas. Pero los valencianos no sólo llevaron a L’Alguer soldados, pertrechos de guerra y vituallas, llevaron agricultores y sederos, se renovó el campo, però sobre todo, se entronizó la Virgen de los Desamparados, que recibía culto en la Iglesia del Hospital y contaba con infinidad de devotos. (…)”. Podríem dir que, en certa manera, amb aquest relat el cronista arravatava al catalanisme un dels símbols del seu univers sentimental i posava al capdavant de la proesa històrica els valencians, poc sospitosos del seu compromís amb Espanya.

L’anècdota només serveix per a posar en relleu allò que ha estat una constant històrica com és el de la utilització de la particularitat –o del ‘cas valencià’, si voleu– per part del nacionalisme espanyol per a frenar Catalunya en qualsevol de les seues aspiracions col·lectives. L’espanyolisme ben sovint presenta els valencians com una mena de parents llunyans dels catalans lleials a la idea d’una Espanya inequívocament unitària i culturalment castellana. També, com una col·lectivitat greument amenaçada per un imperialisme català que, en el seu encegament expansionista, vol engolir els valencians i, de passada, trossejar l’única pàtria real. Un punt de vista molt conegut i que coincideix bastant, posem per cas, amb la descripció que l’intel·lectual republicà Salvador de Madariaga va fer dels valencians en l’edició de 1978 del seu llibre, España. Madariaga ens presentava com un poble assetjat pel nacionalisme català, amb una llengua pròpia diferent de la catalana, alhora que ignorava deliberadament tot el moviment de represa valencianista iniciat el 1962 per Joan Fuster. Val a dir que l’únic moviment valencianista possible tan allunyat dels plantejaments liquidacionistes de l’espanyolisme autòcton refugiat en un regionalisme tan melancòlic com estèril que acabà convertint-se en un anticatalanisme furibund, reaccionari i suïcida.

A primeries d’aquest any, l’ultranacionalista José María Aznar es reunia a València amb l’Asociación Valenciana de Empresarios. L’expresident, cínicament, criticava l’actual sistema de finançament autonòmic atès que aquest condemnava “la Comunidad Valenciana” a l’infrafinançament a costa de beneficiar altres territoris. Quins? No és difícil d’endevinar a quins territoris es referia.

Altrament, defensava que ‘la Comunidad Valenciana’ no tenia a veure amb el retrat tenebrós que s’havia dibuixat “falsamente para esconder una historia de éxitos”, enterrant així vint anys de corrupció protagonitzada pel seu propi partit, evadint-se de la realitat per a refugiar-se en la mítica visió del Levante feliz ocultant de passada el drama d’una societat devastada. Per acabar de reblar el clau, en ple procés català, Aznar afalagava la defensa que els valencians en feien de “su singularidad” allunyada del “radicalismo de otros”. La ‘Comunidad’ no tan sols havia estat un gran motor de creixement econòmic sinó també “un factor esencial para el equilibrio territorial dentro de nuestro país”. Tot plegat, la clau del seu èxit havia estat, precisament, una bona comprensió d’aquesta singularitat, “integradora dentro de un proyecto nacional compartido”. I precisava que no es referia a la singularitat que “cultivan los particularismos, ni a la singularidad de los que siempre creen tenir derecho a exigir más”, ni tampoc a la dels qui “creen que la historia les hace acreedores de más derechos però de ninguna obligación hacia aquellos con los que han compartido esa historia”. Una singularitat que feia de la ‘Comunidad’ “una expresión alentadora de lo español”. No és difícil llegir entre línies. De nou, un representant de l’espanyolisme més ultramuntà fantasiejava amb uns bons valencians enfrontats a uns catalans egoistes, inclinats a la traïdoria. Al capdavall, uns bons espanyols amb les seues peculiaritats perjudicats per la voracitat catalana. Res de nou. Durant anys i panys aquest ha estat un relat que ha anat molt bé per a reforçar el procés de dissolució del País Valencià dins d’una Espanya uniforme i, alhora, per a evitar el contagi d’una reconscienciació valencianista per la proximitat catalana.

Tot i això, només un valencià mesell, idiota, sotmès irremissiblement a l’espanyolisme més ranci pot empassar-se aquest discurs pervers sense sentir una repugnància civil infinita. Malauradament, hi ha molts valencians que hi creuen. Són les conseqüències d’unes elits i d’unes classes dirigents sucursalistes fins el moll dels ossos que no mouran un dit pel país mai.

Quan es revoltaran els valencians contra aquesta visió del tot interessada? Quan entendrà la majoria de la societat valenciana que els nostres interessos no són contraris als dels catalans? Perdran els actuals dirigents polítics del valencianisme la por a quedar atrapats en la teranyina de l’espanyolisme? Quin dia els valencians s’hi negaran a continuar sent una coartada de l’espanyolisme contra Catalunya?.

De moment, els símptomes d’un canvi d’actitud s’hi perceben febles per més que des d’una certa visió de la realitat –més oficiosa que oficial– se’ns venga el desvetllament contra el jou del centralisme de l’empresariat indígena o la rebel·lió assenyada del nou poder valencià contra Madrid. Poca cosa en comparació als reptes que ens esperen com ara el de la recuperació econòmica, la nostra supervivència lingüística i cultural, el manteniment d’un cert marge polític de decisió, ridícul a hores d’ara…

És cert que després de dècades de sotmetiment no hi haurà prou ni de bon tros amb fer uns quants remucs, uns quants passos de ball políticament calculats. La partida que s’hi juga és de vida o mort i ja no s’hi valen les ambigüitats.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | 1 comentari

Josep Bort-Vela, el periodista que va vetllar Durruti

*Article de Francesc Viadel* Publicat a la revista Mainhardt, núm. 87 abril, 2017.

 

El periodista d'Alcalà de Xivert, Josep Bort-Vela. Foto cedida per la seua neboda, Teresa Bort León.

El periodista d’Alcalà de Xivert, Josep Bort-Vela. Foto cedida per la seua neboda, Teresa Bort León.

Pocs periodistes com Josep Bort-Vela exemplifiquen millor la tragèdia de l’exili. Un fet que Bort mateix va narrar amb el detallisme del crític d’art i amb el nervi literari del reporter que també va ser en el seu llibre La angustia de vivir. Memorias de un emigrado republicano español publicat a Madrid el 1977 per Revista de Occidente. Un llibre amb valor de testimoni que, com ha subratllat Paula Simón,  s’insereix de ple en el context d’una narrativa posterior a la mort de Franco en què comencen a irradiar-s’hi els discursos de reconciliació que els polítics de la Transició van habilitar com a via per a la reconstrucció democràtica.

[1] Val a dir que La Angustia de vivir és un dels textos més destacats, tal i com també assenyala Simón, de tot un sistema narratiu que gira al voltant dels testimonis republicans sobre la vida en els camps de concentració francesos.

Segur que Bort mai no es va imaginar que el destí li reservava l’experiència amarga del desarrelament forçós, les privacions i la por. Com siga, ni els seus orígens benestants ni tampoc la seua preparació intel·lectual, no li van estalviar el tràngol. Republicà convençut, ugetista,[2] anarquista potser circumstancial, quan va acabar la guerra va haver d’agafar el dolorós camí cap a França on es va veure obligat a viure del seu treball físic, en condicions sovint molt penoses. Allà patí també un breu període de presó i els rigors dels camps de concentració, àmbits de mort, desesperació, misèria, tristor i malalties que ell mateix va descriure del tot corprès, atònit. I encara, amb l’arribada dels ocupants alemanys, va haver de patir la por a les represàlies dels nazis atesa la seua doble condició d’apàtrida i de membre de la resistència de la ciutat de Tours.  El 1951 es va instal·lar a la llunyana Belgrad on va ser nomenat pel Govern iugoslau redactor en cap de les emissions de Ràdio Belgrad en llengua castellana. Uns anys després, el 1960, seria el  primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. Tot plegat, en la república socialista va arribar a ser un personatge conegut que fins on sabem va  mantenir una estreta relació amb el president Josip Broz Tito, per bé que molt desconeguda encara.[3]

Jubilat de la universitat a la ciutat croata de Rijeka[4], ja no abandonaria el país socialista fins als darrers anys de la seua vida quan va decidir tornar al Madrid de la seua joventut que tant estimava i des d’on va visitar sempre que va poder el seu enyorat, Alcalà de Xivert, ciutat on va morir el 7 de novembre de l’any 1979 com a conseqüència d’una bronquitis.

Josep Bort-Vela, havia nascut el 29 de gener de 1905 a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) al sí d’una família benestant. El seu pare, Josep, havia estat un destacat dirigent liberal del poble, militar de professió i descendent d’una nissaga de petits propietaris. Com a militar va intervenir en les guerres colonials d’Àfrica i Cuba, participació que li va valdre les màximes distincions. La seua mare, Dolors, una dona de fortes conviccions religioses, era filla d’un dels terratinents més acabalats de la comarca, Juan Vela, conegut per la gent amb el sobrenom de “l’agüelo collita”.

Imatge del centre d'Alcalà de Xivert de principis del segle XX.

Imatge del centre d’Alcalà de Xivert de principis del segle XX.

De jove va cursar els seus estudis primaris al poble i, posteriorment, els de comerç a Castelló de la Plana des d’on es va traslladar a Madrid. A la capital espanyola va ser professor de la Escuela de Comercio i més tard, el 1934, exercí també la docència a l’Escuela de Artes y Oficios com a encarregat de curs d’Història de Gravat Artístic. L’art va ser, de fet, una de les passions de Bort-Vela i tant és així que va ser un crític reconegut que va col·laborar en publicacions de prestigi com Estampa, Gaceta de Bellas Artes de Madrid i Ahora així com en d’altres projectes vinculats al país com “La Ciudad del Miguelete. La revista gràfica, literària i de propaganda”-al costat de Carles Salvador, Francesc Almela i Vives i Federico García-Sanchiz– i en Valencia Atracción fundada el 1926 sota els auspicis de l’Ajuntament i de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. En aquesta darrera publicació concebuda com un instrument de la propaganda a favor de les bondats turístiques de la ciutat de València, Bort-Vela va entrevistar a alguns dels principals artistes valencians del moment com José Pinazo, Julio Vicent, Manuel Benedito o Ismael Blat. En algunes d’aquestes entrevistes, Bort-Vela, deixa la seua petja de reporter amb traça literària. Entrevistes com la que li fa a Manuel Benedito i Vives, pintor format amb Joaquín Sorolla. El periodista arrenca l’entrevista amb una descripció d’ambient d’un preciosisme notable: “Una mañana fría de invierno. Un sol pajizo, sin luz apenas, envuelto entre una tiniebla tenue, diluida. Una barriada tranquila, señorial. El barrio de Salamanca, con sus calles rectas, sus edificios suntuosos y sus palacios cercados de recoletos jardines. Un tranvía que tintinea incesante. Unos pasos más. La cadenita de una campanilla. La campanilla que suena estrepitosa. Una cancela que gira. Un jardín geométrico, de plantas perennes. Y la morada de Manuel Benedito, como un convento de clarisas o cartujos, todo entonado y discreto. Notas conventuales en la luz, en el decorado, en el ir y venir de pasadizos y escaleras. Manuel Benedito es el cartujo de la belleza pictórica, que medita y piensa en medio de estos corredores y pasadizos recoletos, llenos de retablos místicos y lienzos paganos. (…)”[5]

És el cas també de l’entrevista que li fa en la mateixa publicació a l’escultor classicista Julio Vicent Mengual: “Círculo de Bellas Artes. Mármoles, alfombras, columnas, divanes. Artistas que van y vienen por el hall. Ujieres y cancelas que giran. Una tarjeta. Julio Vicent que llega. Saludos. Salimos. Calle de Alcalá. Efervescencia de muchedumbre, de vehículos, de ruídos de motores, de tintineo de tranvías, de sones de claxones y de bocinas. Atardecer. Luces ahiladas al borde de las calzadas. Destellos de colores de los anuncios luminosos. Paseamos. Julio Vicent me cuenta de su vida artística. Julio Vicent, pequeño de estatura, es grande de cerebro y de alma. Sus palabras son ciertas y firmes”.[6]

La crítica d’art, en definitiva la seua producció periodística centrada en l’àmbit artístic serà de fet la que li atorgarà el seu prestigi com a periodista fins al punt que el 29 de juny de 1935 el Govern republicà el nomenava delegat de Belles Arts de la província de Terol.[7]

Boceto-de-cartel-para-el-diario-El-Pueblo-Joaquín-Sorolla-Colección-Pere-Maria-Orts-i-Bosch

Durant aquests primers anys de periodista va escriure també en mitjans de l’òrbita lerrouxista com La Voz, El Pueblo o El Liberal de València. En aquest darrer diari va publicar regularment una columna de secció amb el nom de Horarios que sovint era reproduïda després per diversos mitjans de l’Estat espanyol. Els d’aquest període són articles d’opinió decididament militants, d’acord amb l’ambient d’exaltació ideològica d’aquells temps. Uns articles enardits, totalment entregats a la passió propagandística, proselitistes. Bort-Vela no dubtarà en mitificar i glorificar la figura d’Alejandro Lerroux en articles com aquell d’El Radical en què escriu: “(…) Lerroux es un hombre que quiere gobernar la República para todos los españoles para redimirles de la ceguera de ayer, y los republicanos y rameras del pasado puedan purificarse en el jordán de la democracia republicana, porque es la única forma de que la República se asiente en el corazón de todos los españoles, no como una tiranía, sino como una resurrección de democracia y de fe republicana que haga una República eternamente amada por todos los españoles”.[8]  O aquell altre en què compara Lerroux a Crist just en plena crisi del govern que aquest presidia amb la CEDA. És al poc que tres ministres d’aquesta formació política es negaren ha aprovar en consell la commutació de la pena de mort dels diputats socialistes Ramón González Peña i Teodomiro Menéndez per la seua participació en la Revolució d’Astúries. I el periodista aleshores escriu: “Como los grandes, como los buenos, ha sabido perdonar don Alejandro Lerroux. (…) Es el hombre de la patria. (…) Y Lerroux, ateo, laico, librepensador, ha sabido perdonar. En cambio, los otros, los que se llaman católicos, que defienden la doctrina de Cristo y se dicen seguidores de las máximas de los Evangelios, no han querido perdonar. Se han sentido inquisidores, continuadores de los autos de fe. De Cristo ni tienen ni aún el perdón ni la clemencia. El perdón y la clemencia ha ido de los otros, de los laicos, de los ateos, de los librepensadores (…)”.[9]

angustiaCom tants altres del seu ofici, Bort-Vela participa en el debat públic amb les seues reflexions al voltant dels problemes d’Espanya i insisteix una i una altra vegada en la necessitat d’afrontar reformes socials profundes que porten a un canvi de la mentalitat dels espanyols. La transformació d’Espanya forma part, doncs, com de tota la seua generació, de les seues principals preocupacions. Una Espanya on la convivència és difícil, dominada per la fractura social la qual es reflecteix  en una bipolaritat ideològica extenuant i destructiva. En un article publicat a El Pueblo el 1935, escriu: “España es el país de los saltimbanquis. Es el país de los saltos mortales. El país que pasa del calor tórrido, tropical, al frío glacial e hiper bóreo. Todo son excentricidades. Lo mismo domina el fanatismo más contumaz que el anarquismo más exaltado. Al lado de un Torquemada hay un Miguel de Molinos. Al lado de un Calomarde un Riego. Al lado del padre Claret, un Ferrer. Al lado de una democracia, una dictadura. Después de un período laico, un período clerical. Al lado de un auto de fe, la quema de conventos. Al lado de la expulsión de los jesuitas, los cien mil hijos de San Luis. Al lado de ‘vivan las caenas’ la ‘trágala’. No hay zonas templadas. Un país siempre en constitución, un país que vive eternamente en un período constituyente. (…) Una España en perpetua desamortización. Ahora sucede otro tanto. De una dictadura férrea, intransigente y fanática, pasamos a una República laica y liberal. (…) A saltos y como los saltibanquis. (…) Es la mentalidad anárquica de los analfabetos que no saben leer. Es nuestra pobretería y locura. Es el fanatismo secular de nuestra raza (…)[10]

Una Espanya, també, tan profundament catòlica com hipòcrita, llastada per l’analfabetisme, tal i com la descriu en un article el setembre de 1935: “No hay país como el nuestro que más crea en Dios, pero a la vez ninguno tampoco que más blasfeme de Dios. Un pueblo blasfemo es el nuestro. Parece que la blasfemia en boca de un hombre, lo hace más hombre, más macho. (…) Blasfemar es una forma de hablar corrupta. (…) Es la denigración espiritual del hombre. (…) Un pueblo católico, si siguiese las máximas de Cristo, sería un pueblo modelo. En cambio ningún pueblo más inmoral y corrupto. Al lado de Suiza, de los países escandinavos, de la misma Inglaterra, España resulta ser el pueblo más inmoral y corrupto. Basta con que leamos y comparemos las estadísticas de estos países con el nuestro. Y en cualquier orden veremos cómo España ofrece el mayor número de taras inmorales. Así en la murmuración, en el alcoholismo, en el infanticidio, España es el país de mayor masoquismo espiritual. (…) ¿Y sabéis por qué?  Porque nuestro pueblo ha sido un pueblo de analfabetos. Por ahí se mide la moral de los pueblos. La incultura es la única forma de fomentar la inmoralidad de los pueblos. Pueblos cultos, pueblos morales. Pueblos analfabetos, pueblos inmorales. La religión sea ésta cual sea, no es más que la tapadera, la encubridora de la inmoralidad. Los pueblos más fanáticos son los pueblos más salvajes caribes. El alma se templa por la educación, y la educación se adquiere por la cultura. Por eso las naciones que antes he mencionado poseen un nivel superior de moral que el nuestro, porque la cultura es superior y los analfabetos o no existen o apenas se conocen. (…) El día que elevemos el nivel de nuestra cultura, todas estas lacras de nuestra raza desaparecerán. Y entonces comenzaremos a ser un pueblo cristiano. ¡Pero quizás dejará de ser católico!”.[11]

La reforma de l’educació, acabar amb la xacra de l’analfabetisme no és l’única qüestió greu que requereix urgentment una atenció prioritària. Espanya pateix també un greu problema de desigualtats socials i Bort-Vela compren com n’és de necessari que les classes conservadores cedeixen i contribueixen a pal·liar aquestes desigualtats si no es vol caure en la revolució i la dictadura d’estil soviètic. A penes uns mesos després de la sagnant Revolució d’Octubre, autèntic preludi de la guerra civil, Bort-Vela reflexiona: “(…) En España las clases conservadoras lo habían de comprender así. La revolución no está vencida. Está aplacada. Retoñará si la represión fuese cruel y violenta, si las clases conservadoras se aprovechasen de este aplastamiento y quisieran explotar de nuevo al obrero de la ciudad y del campo, reduciendo sus jornales, aumentando sus jornadas, tratándoles como esclavos, haciéndoles parias de su trabajo y su miseria y cerrándoles todo cuanto camino de remisión y de ventura. (….) La revolución solo se vence dando pan y trabajo. (…) Este es el camino de desarmar la revolución, señores conservadores de España. Si no, os espera lo de Rusia. Porque al no querer perder una parte de vuestros privilegios os exponéis, en plazo más o menos lejano, a perderlo todo”.[12]

Revolucion-de-Asturias

Revolucionaris fets presoners l’octubre de 1934 a Uviéu.

Dins d’aquestes preocupacions reformistes el periodista participa també d’un cert sentit autonomista que es revela davant d’un País Valencià desvertebrat territorialment, tibat entre la influència de Madrid i Barcelona, ignorat per l’Estat o interpretat des d’un reguitzell de tòpics –encara vigents- que havien estat impulsats i difosos per la burgesia de la Restauració monàrquica com posteriorment s’ha teoritzat des de l’anàlisi històrica i sociològica. “Yo me congratulo”, escriu en 1932 en el El Pueblo, “de este renacer regionalista dentro de nuestra querida Valencia. Porque en Valencia después de un sector o minoría valencianista, apenas se han preocupado de la personalidad de Valencia. Valencia en las múltiples manifestaciones de las tres provincias hermanas. Y nunca se han preocupado porque cada provincia se ha desligado de las otras, porque cada una posee una personalidad destacada. (…) La leyenda de la Valencia rica es un mito que debe desaparecer. (…) en general, en la región valenciana existen tantas necesidades y miserias como en cualquier región española.”.[13]

Bort-Vela serà sempre un home inquiet i, també, ben relacionat no tan sols en l’àmbit de l’art que domina sinó també en el de la política. Entre les seues principals coneixences s’hi compte alguns dels principals dirigents polítics del seu temps com ara Largo Caballero o Diego Martínez Barrio per a qui arribarà a treballar personalment en París, després de la guerra, quan aquest siga nomenat president del Govern de la República en l’exili. I ho farà com a redactor de la publicació setmanal governamental, La Nouvelle Espagne. Hebdomadaire d’Information apareguda el 20 de desembre de 1945.[14] A París formarà part també el 1948 de la Junta directiva de l’Asociación Profesional de Periodistas Españoles Exiliados que presideix el periodista murcià, César M. Calderón.[15]

Al llarg de la seua carrera tindrà contacte també amb d’altres professionals molt reconeguts com Arturo Mori, redactor en cap d’El Liberal, o Roberto Castrovido, que també fou diputat republicà i a qui va conèixer per les seues col·laboracions per al diari fundat per Blasco Ibáñez, El Pueblo.

Com tantíssims espanyols Bort-Vela no podrà evitar les conseqüències de la polarització política del seu temps. També ell es sentirà aïllat, aliè espiritualment  de la  radicalització de les posicions polítiques enfrontades. Una radicalització que durà finalment a la guerra i a la catàstrofe de la dictadura i de l’exili de centenars de milers de ciutadans. Entre les seus moltes consideracions que farà hi ha la de que la consolidació d’una república democràtica i federativa passava per no perdre de vista que el seu naixement havia estat producte d’un pacte polític. La república només es podria sostenir segons aquest punt de vista mantenint un equilibri de forces democràtiques que passava per respectar les dretes. Tot plegat, aquesta circumstància, recorda Bort-Vela, “(…) Era una garantía a la continuidad politica del régimen frente la monarquia secular. O eso –como dije antes- o la revolución. (…) España no puede ser un país de l’ESTE. La República democrática es –entonces y ahora- la única salida histórica a la convivencia de todos los españoles”.[16]

Ja durant la guerra, la seua condició de periodista de les publicacions del sindicat anarquista CNT com Solidaridad Obrera o Castilla Libre,[17] li permetrà tenir contacte amb molts dels principals protagonistes de la contesa com ara el general Vicente Rojo o la ministra, Federica Montseny.  Cada nit, mentre viurà a Madrid, anirà al Comitè de Defensa de la CNT a recollir els parts de guerra que després apareixeran publicats a Solidaridad Obrera diari amb redacció a Barcelona de la qual n’és el seu corresponsal en el front. Així mateix serà un dels periodistes que assisteixen a les trobades amb el general Miaja als soterranis del Ministeri d’Hisenda de Madrid per saber l’última de l’evolució en els diferents fronts espanyols.

Aquesta etapa serà, sens dubte, un dels períodes més interessants de la seua carrera professional. Bort-Vela canviarà la crítica d’art per la crònica des de la primera línia de foc, signant amb el pseudònim d’Ariel.

quien-mato-a-buenaventura-durruti-el-otro-caido-del-20-n

El líder anarquista, Buenaventura Durruti en el front.

 

Viurà amb estupor, igual que el seu col·lega sevillà de l’Ahora, Manuel Chaves Nogales, l’abandonament de la capital per part del Govern el 6 de novembre de 1936. I amb el mateix sentiment viurà també la defensa heroica de Madrid per part dels partits polítics i els sindicats antifeixistes sota el comandament de José Miaja. Una victòria que no dubtarà a qualificar com d’un autèntic miracle.

Així mateix, va ser testimoni directe de batalles com la del Jarama a principis de febrer de 1937 una de les més cruentes de la guerra en què el bàndol sollevat va intentar aïllar Madrid tallant la carretera que enllaçava a València. Bort-Vela, va cobrir la batalla des del pont d’Arganda, batut per l’artilleria nacional des dels alts de la Marañosa. En aquell punt del front va protagonitzar un episodi embogit quan ell i el xofer de vint anys i cenetista que l’acompanya, decideixen travessar el pont a tota velocitat només per poder confirmar al Solidaridad Obrera que els rebels no han tallat la carretera entre les dues ciutats. Segons el seu propi relat el cotxe va desplaçar-se a tota velocitat durant dos quilòmetres sota una pluja de dispars d’artilleria i ràfegues de metralladora.

Des d’Arganda, aquella nit, ell mateix serà l’encarregat de comunicar la noticia als corresponsals estrangers que poques hores més tard la difondran a tots els seus diaris i agències.[18] No serà la única batalla que presenciarà. Serà també l’únic periodista testimoni de la batalla de Guadalajara en la part de Torija on l’exèrcit republicà es va batre contra els voluntaris feixistes italians del Corpo Truppe Voluntarie (CTV). En aquest mateix episodi victoriós per als republicans, Bort-Vela arribarà amb Cipriano Mera, comandant de la 14 Divisió, a la ciutat de Brihuega. Poc després conversarà amb els presoners italians en els soterranis del quarter general republicà del carrer Alcalà.

Conegué el duríssim front de Guadarrama on servia el seu germà militar, Juan, i l’estiu de 1938 també visità el front de l’Ebre en el punt de La Fatarella i juntament amb corresponsals estrangers escoltarà les explicacions del general Juan Modesto sobre la marxa de la guerra.

La gosadia de Bort-Vela en el front fou elogiada pel mateix Mauro Bajatierra Morán,[19] el corresponsal de guerra anarquista més conegut de la guerra.

En Madrid, un dia de la tardor de 1936 va conèixer Buenaventura Durruti de la mà del seu germà Eduard.[20] “(…) Estando un día en mi casa, vino a verme mi hermano Eduardo, diciéndome que Buenaventura Durruti había llegado a Madrid y quería conocerme y hablar conmigo. Me esperaba a las tres de la tarde en el café Molinero, en la Gran Via. Cuando fuimos al establecimiento me encontré con Durruti sentado en uno de los divanes, frente a la puerta de entrada, con su típica gorra de cuero y su chaquetón del mismo género. Hablamos; y Durruti, con la franqueza que le caracterizaba como buen castellano-leonés, cuyas facciones no lo negaban, me explicó el motivo de su viaje a Madrid y de haber dejado el frente de Aragón, donde era el alma y el cerebro de la acción y de la guerra. Me dijo que el objeto principal del viaje era visitar a Largo Caballero y a Indalecio Prieto, para poder adquirir, con destino al frente de Aragón, el material de guerra le ofrecían unos contrabandistas extranjeros. (…)[21] El crèdit per a aquesta operació de compra d’armes només li’l podia facilitar el Govern. Durruti va demanar a Bort-Vela que l’acompanyàs a parlar amb Largo Caballero i amb Prieto i és el que va fer encara que vanament. Entre el periodista i Durruti va nàixer una certa amistat. Bort el visitava quan estava en Madrid en la seua caserna general del carrer Miguel Angel per saber sobre la situació dels fronts a Madrid.

En una d’aquelles, el vespre del 20 de novembre de 1936, mentre Bort-Vela redactava el seu informe diari sobre els fronts per a Solidaridad Obrera, es va presentar en casa un dels més estrets col·laboradors de Durruti preguntant pel seu germà Eduard: “(…) En esto entró el chófer de Durruti,[22] un muchacho pequeño y pálido, catalán, y pregunto por mi hermano Eduardo; le dije que se hallaba en otra habitación descansando. Pasó a ella y al poco rato escuché que lloraban. Entré corriendo en la habitación contigua y le pregunté qué es lo que pasaba. Me dijeron: “Han matado a Durruti”. El chófer, entre mil sollozos me contó lo que había sucedido. (…) Me fui, sin pérdida de tiempo, al hotel Ritz, donde me había dicho el chófer que habían llevado el cuerpo de Durruti ensangrentado, por ser el Hospital militar de la brigada de Durruti. Crucé el hall del hotel y, al empezar a subir la escalera principal, vi al médico Santamaría, de la brigada Durruti, que descendía hacía mí. Me dio la mano. Me confirmó el estado de gravedad de Durruti. Díjome que no subiese porque les estaban aplicando unos sueros. Pero me dio poca confianza en la vida de Durruti. A media, estando yo en el Comité Nacional, nos dieron la confirmación de su muerte. (…) Por la mañana temprano me fui al hotel Ritz y en una habitación pequeña encontré el cuerpo completamente desnudo de Buenaventura Durruti, como un hércules castellano, pues en aquel momento el escultor Víctor Macho, con la ayuda de algunos díscipulos, hacía la mascarilla, que aún se conserva y que se ha hecho legendaria. (…)”.[23] Bort-Vela acompanyaria el cadàver del líder anarquista en el seu periple de dol valencià i barceloní.

 

SAMSUNG

Imatge del cadàver de Durruti, poques després de la seua mort en el front de Madrid.

Dos anys després, amb el pseudònim d’Ariel, el periodista publicava una semblança del líder anarquista i de les circumstàncies de la seua mort en Solidaridad Obrera. El retrat de Bort-Vela d’un Durruti aparentment invicte en la seua caserna de la capital, abocat sobre els plànols del front de Madrid, és vivaç, amb nervi narratiu. Bort-Vela després recompondrà el relat de la mort de Durruti a través del seu xofer i, finalment, descriurà per primera vegada el líder abatut com un Hèrcules mític en la seua primer capella ardent del Ritz de Madrid: “(…) Por los cristales del balcón de la habitación donde se encontraba el cadàver de Buenaventura Durruti comenzaron a resplandecer las primeras claridades del día. Se hicieron los primeros preparativos para embalsamar el cadáver. Se buscó al escultor Victorio Macho, con la ayuda de dos escultores más, hizo la mascarilla. Puso en su modelación  todo su empeño. Hizo descubrir el cuerpo del cadáver que yacía sobre la cama, fuerte como el de un gigante, con la herida aun sangrante que le había ocasionado la muerte, como un Cristo yacente, en el lado izquierdo.

            Victorio Macho dijo contemplando el cadáver de Durruti:

-Parece un Hércules. Era todo un hombre. Era un prototipo de la raza celtíbera.

            Y la mascarilla del héroe quedó hecha para la posteridad, como recuerdo de aquel hombre que había muerto por la defensa de Madrid y de un ideal magnánimo. (…)”.[24]

 

Al poc d’abandonar Madrid el Govern, Bort-Vela va rebre l’ordre de David Antona, secretari general de la Regional del Centre que per ordre de la CNT  i a proposta de la Juventut Anarquista Ibèrica calia que deixés la capital per a dirigir a València el diari Juventud Libre i convertir-lo en un setmanari.  Amb recursos obtinguts a través dels cenetistes de Barcelona Bort-Vela assolí l’objectiu que se li havia encomanat. La primavera de 1938 eixirà de València camí de Barcelona. Bort-Vela s’incorporarà a aleshores a la redacció de Solidaridad Obrera diari dirigit pel periodista Josep Viadiu i Valls,[25] on publicarà amb el pseudònim ja sabut d’Ariel.

Serà amb Viadiu i amb part de la redacció del diari anarquista que mamprendrà els darrers dies de la desfeta republicana el camí de França a bord d’una vella camioneta després de tirar in extremis un darrer exemplar.  El cronista viu la desesperació de la massa de fugitius durant dels darrers moments abans de creuar la frontera, l’atac de l’aviació franquista sobre Figueres, la incertesa: “(…) De la Junquera a la frontera era una masa humana y de vehículos. Todo estaba perdido. La desesperación cundía por todas partes y en el ánimo de cada uno. Una masa polvorienta, escuálida. Caras famélicas y cetrinas, demacradas y llenas de coraje. Ojos grandes, desorbitados de tanto mirar escenas de horror. Las conciencias no podían encontrar reposo. Era una maldición del mundo. Las mujeres como esqueletos vivos y los niños como esqueletos muertos. Los civiles se mezclaban con los militares. Las indumentarias eran heterogéneas. Era como un carnaval trágico y desesperado. Eran verdaderamente los aguafuertes de Goya al vivo (…)”.[26]

Al camp rossellonès Bort-Vela aconseguí treballar temporalment, sense papers, en una finca agrícola. La llibertat va durar poc, però. Detingut per la gendarmeria fou empresonat quasi durant un mes a Perpinyà i posteriorment internat al camp de Sant Cebrià.[27]  “Por grupos –relata- nos llevaron a diferentes barracas. En el campo no había luces. Todo estaba oscuro. Las barracas daban la sensación de tumbas. La lluvía no había cesado durante toda la tarde. Los charcos lo invadían todo. El pisar barro y arena humedecida no era muy agradable. Los pies se nos pegaban en el suelo, hostigados por los gendarmes, cargados con los hatillos o cajas y mal calzados, algunos con alpargatas o sandalias. El andar se hacía cada vez más difícil. Delante de nosotros sólo veíamos tinieblas y más aún quienes desconocíamos los campos de concentración. Todo era misterio e incógnita. La noche parecía cerrarnos todos los horizontes. (…)[28]

55f3077d1a89b

Camp de refugiats d’Argelés per on va passar, Bort-Vela.

 

El camp aviat serà devastat per la malaltia, la fam, la misèria i la mort. De Sant Cebrià serà traslladat a camp d’Argelés sense que el canvi supose cap millora en les condicions de vida dels internats. Per a escapar d’aquella existència el periodista decideix allistar-se a una de les primeres Companyies de Treballadors Espanyols juntament amb el seu germà Juan amb qui s’ha retrobat. A finals de gener, els voluntaris seran enviats al nord, a Crosville, un llogaret de la població de Le Neubourg al departament de l’Eure. A les dures condicions climàtiques i de reclusió calia afegir encara l’hostilitat d’una població civil tradicionalista i catòlica que en desconfiava dels refugiats demonitzats per la premsa conservadora francesa. Com fos, la vida millorà en comparació als camps de la Catalunya Nord i fins i tot els francesos s’acostumaren a la presència dels espanyols que fins i tot acabaren contractant-ne alguns per a petites feines domèstiques. L’arribada dels alemanys a Amiens el 20 de maig de 1940 tindrà com a conseqüència l’evacuació dels espanyols cap a l’interior enmig d’un paisatge, una vegada més, de desolació, el de la caiguda de França. De nou les escenes de pànic dels bombardejos i la marxa desesperada cap enlloc. Els germans Bort-Vela arribaran després de dies caminant a Angers amb l’esperança d’embarcar però se’n duran la desagradable sorpresa de comprovar que a la ciutat també han arribat els ocupants. Finalment, trobaran lloc on acollir-se en Faymoreau-les-Mines on treballaran juntament amb d’altres refugiats, en condicions inhumanes,  una mina de carbó els dirigents i els propietaris de la qual seran coneguts a la comarca com “els negrers de La Vendée”.

Per al moment de l’alliberament de París, Bort-Vela està instal·lat a Niort on havia arribat des de Tours. En aquesta darrera ciutat, segons relata a les seues memòries, hauria redactat el primer document de propaganda en castellà antinazi com a membre de la resistència.[29] El cas és que el desembarcament en Normandia el 6 de juny de 1944 atiarà les esperances dels republicans de reconquerir Espanya i Bort-Vela serà un dels molts refugiats que somiarà en la caiguda de Franco. A Vierzon dirigí el diari La Reconquista de España,[30] un mitjà concebut pels comunistes com a eina de propaganda a fi d’estimular l’activitat dels refugiats contra el règim en el marc de la coneguda com a Operació Reconquista de Espanya concebuda per Jesús Monzón del PCE.

Bort-Vela escriu l’editorial d’aquell diari inspirant-se en el vers d’Antonio Machado España, de carnaval vestida del poema a A una España joven del llibre Campos de Castilla (1914). L’operació, consumada l’octubre de 1944 amb la invasió principalment per la Vall d’Aran, al Pirineu lleidatà, d’uns quants milers de guerrillers, va acabar en fracàs. Com siga, el periodista continuarà implicat en la lluita republicana ara com a responsable del diari del govern republicà La Nouvelle Espagne editat per encàrrec del president de la República, Diego Martínez Barrio.[31]

 

tito01_971

Josip Tito, dirigent iugoeslau que va mantenir una estreta relació amb el periodista valencià.

El destí voldrà que, finalment, i des de 1951, siga l’antiga república socialista Iugoslava el país on Bort-Vela passarà bona part de la seua vida. Serà un dels pocs espanyols que cerquen refugi en aquell país on fins i tot a finals dels cinquanta la legació republicana espanyola en Belgrad acabarà per extingir-se per si sola degut als problemes financers i a les disputes polítiques internes.[32] Poc sabem de la seua etapa a Iugoslàvia. Hauria arribat al país del bloc socialista l’any 1951 per a fer de redactor en cap de les emissions en castellà de Ràdio Belgrad. El 1960 va ser també el primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. En jubilar-se s’instal·la en Rijeka i als pocs anys abans de morir es va instal·lar a Madrid des d’on mai no va deixar de visitar la seua Alcalà de Xivert natal on va continuar relacionant-se amb artistes. Sobre tota aquesta etapa de la seua vida els arxius de l’antiga Iugoslàvia deuen servar molta informació del tot inèdita d’un personatge interessant, amb una vida agitada.

La vida de Bort-Vela forma part, sens dubte, del trencaclosques vital de tota una generació de periodistes valencians el rastre dels quals es perd en l’exili.

 

[1] Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio. Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

[2] A les seues memòries assegura que va tenir el carnet número 3 de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza com a professor de la Escuela de Artes y Oficios de Madrid tot i que als arxius del sindicat consultats no hi ha constància de la seua filiació.

[3] Sabem de la seua relació amb el dirigent iugoslau pel seu nebot, Vicente Bort Moreno. Entrevista telefònica estiu de 2015.

[4] Informació facilitada a Manuel Pellisser el 2006 per Juan Fernández Elorriaga director de l’Instituto Cervantes de Belgrad.

[5] Charla con Manuel Benedito, Valencia Atracción, febrer de 1932.

[6] Charla con Julio Vicent, Valencia Atracción, desembre de 1931.

[7] La Vanguardia, 29 de juny de 1935, pàg. 22.

[8] ¿Gobernará Lerroux?, El Radical, 30 de gener de 1933.

[9] Lerroux ha perdonado, como Cristo; los otros, como fariseos, han deseado la muerte, La Voz de Menorca, 12 d’abril de 1935.

[10] España, la de los tristes contrastes, reproduït d’ El Pueblo per La Voz de Menorca el 4 de juliol de 1935.

[11] Horarios. Nuestro pueblo es el que más cree en Dios, pero el que más blasfema de Dios, La Voz de Menorca, 13 de setembre de 1935.

[12] Horarios. La revolución sólo se desarma dando pan y trabajo, La Voz de Menorca, 19 de gener de 1935.

[13] Horarios. El Estatuto valenciano, El Pueblo, 18 de octubre de 1932.

[14] Atesa la manca de recursos la publicació es transformarà en 1947 en el Boletín de Información del Gobierno de la República Española o Servicio de Noticias del Gobierno de la República Española mantenint-se la seua continuïtat amb daltabaixos fins 1960. Veure, ALTED VIGIL, ALICIA (2005): “La voz de los vencidos: el exilio republicano en 1939”, Aguilar, Madrid.

[15] Lluita. Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 24 de març de 1948.

[16] BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 78.

[17] Òrgan de la CNT a Madrid dirigit per l’escriptor Eduardo Guzmán de Espinosa. Segons Bort-Vela la redacció d’aquest diari matinal estava formada per “viejos anarquistas como Nebruzan, con algunos fascistas camuflados”. Veure, BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 116.

[18] BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 64.

[19] VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid.

[20] Eduard Bort-Vela (Alcalà de Xivert, 27 de desembre de 1910-28 de desembre de 1979), capità d’artilleria durant la guerra, va col·laborar en el diari del matí Castilla Libre. La seua filla María Teresa Bort-León es va casar amb  el filòsof i lingüista navarrés, Víctor Sánchez de Zavala amic de Miguel Sánchez-Mazas, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite, entre d’altres. L’altre seu germà, Juan, també va ser militar professional i amic dels generals José Riquelme i Federico Martínez-Monje Restoy que ajudaren a evacuar cap a Barcelona la seua mare i la seua germana Lola davant els temor de l’avanç de les tropes rebels cap Castelló.

[21]BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 79.

[22] Es refereix a Clemente Cuyàs. En 1993, Cuyàs, canvià la seua confusa versió de la mort de Durruti per assegurar ara que va ser a causa d’un tret accidental del propi fusell de Durruti. Veure, Andreu Manresa, Así murió Durruti, El País, 11 de juliol de 1993.

[23]BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 81-83.

[24] Ariel, Ahora hace dos años. Los últimos días de Buenaventura Durruti. Se confirmó su profecía. “No obstante la barbarie que emplean los fascistas, no entrarán en Madrid”, Solidaridad Obrera, Any VIII, Època IV, Número 2049, 20 de novembre de 1938.

[25] Veure, Antoni Dalmau i Ribalta, Retrats d’anarquistes igualadins i anoiencs (i VIII) Josep Viadiu i Valls (1890-1973), publicista i director de Solidaridad Obrera, Revista d’Igualada, núm. 33, Anoia, desembre de 2009.

[26] BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, p. 18-19.

[27] El seu germà Juan havia estat internat amb anterioritat al de Bacarès com el mateix Josep va poder comprovar en visitar-lo abans de perdre la llibertat.

[28] BORT-VELA, JOSÉ (1977), “La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 68.

[29] Sobre aquest episodi ara com ara no hem pogut concretar a través de diversos contactes d’antigues associacions de resistents el grau de la seua participació en la lluita clandestina.

[30] Bort-Vela confón en les seues memòries el nom de la capçalera que en realitat és, Reconquista de España. La referència la trobem en la pàgina 172 de les seues memòries. El diari segons el relat del mateix periodista s’acabà editant en la impremta d’un diari de Bourges.

[31] Alicia Alted i Manuel Aznar situen a més a Bort-Vela com a editor el 1948 de la revista Nueva Cultura en Rennes, així com la publicació el mateix any d’un llibre de poemes amb el títol, Romances Populares.

[32] Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio. Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

 

 

BIBLIOGRAFIA

BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid.

GARCÍA, MANUEL (1995), Exiliados la emigración cultural valenciana (siglos XVI-XX), (Vol. III), Generalitat Valenciana.

GIRONA, ALBERT; MANCEBO, Ma FERNANDA (editors) (1995), El exilio valenciano en América. Obra y memoria, Instituto Juan Gil-Albert. Universitat de València.

RÍOS CARRATALÁ, JUAN A. (2011), Hojas volanderas. Periodistas y escritores en tiempos de República, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Alacant.

SÁNCHEZ ILLÁN, JUAN CARLOS (DIR.) Diccionario biográfico del exilio español de 1939. Los periodistas. Fondo de Cultura Económica, 2011, Madrid.

VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid.

 

 (*) Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor del departament de periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-Universitat Ramon Llull de Barcelona.

 

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Miguel Hernández, d’Oriola a Benicarló

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de maig a La Veu. 

El poeta oriolà Miguel Hernàndez amb la seua dona, Josefina Manresa.

El poeta oriolà Miguel Hernàndez amb la seua dona, Josefina Manresa.

Des d’aquest passat divendres i durant uns mesos a Benicarló es podrà visitar l’exposició ‘Homenatge a Miguel Hernández 75×75’. Es tracta d’una gran mostra plàstica organitzada per la Comissió Cívica d’Alacant per la Recuperació de la Memòria Històrica i l’ajuntament de la ciutat del Baix Maestrat, en què han participat més d’un centenar d’artistes amb l’objectiu de commemorar el 75é aniversari del naixement del poeta oriolà.

L’exposició en realitat és l’excusa per a realitzar tot un seguit d’activitats que contribueixen a mantenir en el record la figura d’un poeta valencià cabdal per la seua aportació a la cultura universal i que va acabar esdevenint un símbol de resistència al fanatisme. El poeta, greument malalt de tuberculosi al Reformatori d’Alacant, potser hauria pogut guarir-se en el cas d’haver sigut traslladat al sanatori de Porta Coeli. Com a condició, el seu amic Luis Almarcha, canonge d’Oriola, li va demanar que es retractés dels seus escrits i que acceptara casar-se per l’església amb la seua dona Josefina Manresa, amb qui ja ho havia fet pel civil el 9 de març de 1937. La decisió no era gens fàcil. La seua mateixa dona li demanava, pensant en el fill de tres anys, que es doblegara davant Almarcha que, a més, havia deixat la gestió en mans del sinistre Pare Vendrell. Sense el trasllat era segur que moriria. En aquell moment, però, Hernández s’havia convertit en un autèntic símbol de la dignitat i sabia bé que plegar-se a la voluntat d’Almarcha resultaria letal per a la moral de la resta dels seus companys de captiveri. Com siga, finalment, va acceptar casar-se per l’església, no sense abominar de l’ajut d’Almarcha, de qui s’havia considerat des de sempre un amic. El religiós en algun temps s’havia ocupat de la seua educació i fins i tot havia finançat el seu primer llibre, Perito en lunas. Però, en aquelles circumstàncies, li va poder més la covardia. D’altra banda, el franquisme, mitjançant alguns dels seus intel·lectuals com Sánchez Mazas havia intentat salvar-lo també, maldestrament, commutant-li la pena de mort per la de trenta anys. La realitat és que no volien un altre Federico García Lorca sobre les seues negres consciències.

No s’hi va poder fer res i a la última, la concessió in extremis d’Hernández a casar-se catòlicament va arribar tard i el 28 de març de 1942 moria sense haver-se retractat de cap dels seus escrits.

Els valencians no anem sobrats precisament de memòria democràtica. També aquesta ens ha estat espoliada després de patir una repressió franquista ferotge i de moltes dècades d’estar governats per un PP amb fortes arrels de tot tipus en l’antic règim. Aquests dies hem vist com el PP d’Alacant amb excuses vergonyoses recorria als tribunals la desaparició del nomenclàtor de la ciutat de noms vinculats a la dictadura. Com el jove Miquel Grau, assassinat el 1977 per un fanàtic, perdia el seu dret a ser recordat en favor de García Morato, un aviador franquista que encara és honorat pel Ministeri de Defensa. Justament, Alacant, la ciutat que va viure un dels darrers episodis més cruents de la Guerra Civil. Però també hem vist com a València, per raons incomprensibles, l’Ajuntament renunciava a posar els noms de l’editor de La Traca, Vicent Miquel Carceller, afusellat pels franquistes, del periodista i primer alcalde republicà Vicent Marco Miranda o del jove independentista Guillem Agulló, assassinat a Montanejos el 1993 pel nazi Pedro Cuevas. En quants pobles del País Valencià persisteix encara la memòria dels colpistes malgrat la llei, malgrat els anys de suposada normalitat democràtica? Per què són sempre els partits progressistes els que s’acovardeixen davant del que ben sovint no són més que actuacions de simple restitució democràtica? No ens hauria de fer por ni vergonya que Agulló, Carceller, Grau estigueren presents en l’espai públic perquè cap d’ells va fer cap mal a ningú. En canvi, ens hauria d’indignar veure com la memòria dels criminals ocupa simbòlicament aquest mateix espai públic.

No anem sobrats ni de memòria democràtica ni tampoc de valentia política, certament, però el que no ens podem permetre de cap manera és perdre també la dignitat política. Mai no serem un poble, una societat normal, sense aquesta.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari