El malson d’Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 19 d’octubre de 2019.

La socialista Susana Díaz davant del Cristo de la Buena Muerte custodiat per legionaris, 2016. Foto/EFE

El meu pare, un jornaler valencià que havia crescut en una família conservadora i catòlica perseguida pels rojos, mai no em va explicar que era Espanya i quan s’hi va referir sempre ho va fer amb un deix de por dissimulada o de sarcasme contingut. Per ell, Espanya era la memòria viva d’una guerra salvatge que havia deixat com a herència la por i la misèria. Més enllà d’això, hi havia les pel·lícules casposes; els lladregots de pa sucat amb oli; el sexe sempre anhelat i sempre furtiu; els abusos contra els miserables d’una guàrdia civil formada per agents que havien arribat a casa fugint de la misèria; la ignorància com a patrimoni col·lectiu; els capellans goluts i les corregudes de  bous amenitzades pels pasdobles d’una banda de poble… Espangols de merde!, recordava sovint que els havia etzibat, allà per l’any 68, un pagès francès un dia de verema a la vora de Nimes. Sort que el meu pare era fill d’una família de vencedors que mai no va passar gens de gana. Sort que tenia a casa una mare molt religiosa i un germà capellà. Sort que, com a jornaler, mai no tenia res a retreure-li a un ‘amo’ carlí i autoritari que li donava feina des que acabava la collita de la taronja, allà pels volts de febrer, i fins que tornava a moure, als voltants de la Pilarica. Què hauria pensat d’haver crescut entre vençuts?.

A mi, Espanya, me la van explicar a l’escola un grapat de religiosos arribats de Burgos, Cartagena, Salamanca que mai no van acabar d’entendre aquella obstinació nostra, pobletana i estèril dels xiquets de les classes humils de parlar en valencià, la nostra tossuderia a ser com érem en un món que evidentment no havia comptat amb nosaltres i al qual calia urgentment reintegrar-se de grat si de cas volíem ser ciutadans de profit.

Jo tampoc vaig acabar d’entendre mai el seu relat de conqueridors, aquella devoció gairebé fanàtica en la seva identitat cultural, nacional i lingüística que deien era la meva i que, a mi, tan estranya em semblava malgrat tot. Fet i fotut, què pintàvem jo i els meus en aquella comèdia?. Per a ser espanyol calia obligatòriament identificar-se amb aquell univers a blanc i negre?. Existia alguna alternativa?. Què hi havia de mal en parlar el nostre català estranyament proscrit de les coses importants? Es podia ser espanyol sense haver de compartir aquell catolicisme integrista i antiquat? Per què per a ser un bon espanyol calia reverenciar monarques, militars i policies que ens miraven de reüll?. 

El meu pare sempre va témer que Espanya no acabés d’entendre el meu desdeny natural cap a ella, la meua rebel·lia perquè sabia molt bé com se les gastava.

He crescut amb l’esperança que les coses canviaren però sense deixar mai de palesar el meu descontentament i oposició. Amb l’esperança que l’Estat encaixés la diversitat interna dels territoris sobre els quals s’imposa d’una manera que sempre serà imperfecta en la seva visió unitarista. Amb l’esperança, també, que fos capaç de resoldre civilitzadament alguns dels seus problemes més greus com són el territorial i el de les desigualtats socials, el d’una corrupció sistèmica, el d’un fanatisme nacionalista asfixiant que condiciona tota la política. Però res no ha canviat. La recepta d’Espanya per a continuar existint històricament continua sent la mateixa: assimilació o destrucció.

Tot ha empitjorat, certament. L’Estat acaba de castigar els líders catalans escollits per quasi el 50 per cent del cens electoral amb una sentència que vol, de passada, apuntalar el règim davant d’altres possibles disencions, de qualsevol disenció. Tothom mut i a la gàbia. Aquest és el millor país del món segons proclamen els governants i difonen els mitjans de comunicació mentre criminalitzen els dissidents catalans al règim o les vel·leïtats reformistes dels que es situen a l’esquerra del partit més trampós de la història recent del país. Als independentistes cal penjar-los, clama algun periodista patriota des d’un remot diari de províncies… Els líders de la dreta espanyola els titllen d’esquadrons i de comandos com si això fos l’Argentina dels anys 70 (Quina mala passada del subconscient!)… Ressona més fort que mai el A por ellos! criminal, bèl·licque tothom va disculpar, riure i aplaudir, que va causar el pànic i la humiliació a milers d’atònits ciutadans.   

En ple segle XXI el nacionalisme espanyol invoca fins a esgargamellar-se les gestes dels Terços de Flandes, la conquesta de les amèriques, la unitat d’Espanya a qualsevol preu. És un nacionalisme que parasita tot el cos d’un Estat podrit de dalt a baix que és incapaç de desfer-se’n del franquisme per més que canviï la seva mòmia de lloc. Però en realitat, l’Estat no pot enviar al franquisme a l’oblit perquè no vol. Perquè condecora els seus torturadors, perquè l’exalta en les seves casernes, perquè n’és fill i el porta en l’ADN. I tanmateix, s’inverteixen centenars de milers d’euros per a explicar al món que aquest és un paradís de la democràcia i de l’Estat de dret.

Espanya continua sent tristament allò que era, allò que ha estat durant quasi dos segles, això és, el malson que no va voler explicar-me mai el meu pare i que molts anys després de la seva mort han descobert els nostres fills.

Publicat dins de Política, Societat | 1 comentari

Gustau Muñoz, la incitació permanent

*Article de Francesc Viadel, 9 d’octubre de 2019.

L’escriptor Gustau Muñoz. Foto/Jesus Císcar.

Comentàvem l’altre dia l’escriptor Antoni Martí Monterde i un servidor que molt d’allò que hem escrit és per culpa de Gustau Muñoz.  Ell ens va incitar -com a moltíssims altres amics i coneguts- a elaborar aquest paper o aquell altre amb la intenció, potser, que les nostres humils aportacions contribuïren a millorar una mica el clima moral del país, sobretot durant aquell llarg període de dues dècades de grisor que van representar els governs del PP. El mateix Muñoz va dir la seua a Herència d’una època (Tàndem, 2006), un llibre que encara ara, malgrat les aparences, és d’una gran utilitat civil i que qualsevol servidor públic valencià hauria de tenir a la tauleta de nit per a evitar les conseqüències d’una visió acomboiada de la realitat.

Muñoz forma part d’un elenc de valencians extraordinaris que malgrat totes les inclemències ambientals -entre les quals cal comptar la de les enormes dificultats d’intervenció pública- intenten amb la seua feina com a escriptors o periodistes incentivar un cert debat sobre aquelles qüestions centrals que afecten els valencians com a societat, com a col·lectivitat singular en un món canviant, convuls. Em referesc, posem per cas, a Toni Mollà, Martí Domínguez, Adolf Beltrán, Francesc Arabí o Xavier Aliaga, tots i cadascun d’ells des d’angles sensiblement diferents, amb les seues peculiaritats. La llista, no cal dir-ho, podria ser més llarga, enorme i caldria afegir-ne cantants, artistes plàstics, activistes en general d’allò que podríem qualificar com valencianisme per contrast amb als que s’han dedicat a promoure l’amor i fidelitat a la màtria des dels pressupòsits estèrils del conservadorisme regionalista, de l’endèmic i nociu sucursalisme.

Acabe de llegir de Muñoz, El vertigen dels dies. Notes per a un dietari. (L’Avenç, 2019). Muñoz aplega un seguit de notes escrites entre el darrer tram de 2018 i els primers mesos d’aquest any. Es tracta d’un període realment breu però en què han passat coses d’una enorme transcendència i amb molt de recorregut, que afectaran la vida de milers de ciutadans.  Muñoz parla de política -una de les seues preocupacions vitals- però també parla del seu món més íntim i, és clar, com no podia ser d’una altra manera també parla de llibres.

Les reflexions de Muñoz són sovint, a parts iguals, un bany de realitat -i quina realitat!- i una incitació -naturalment- a fer alguna cosa o si més no a no quedar paralitzats. Algunes de les seues notes, a la llum dels fets resulten inquietants: “(…) les generacions se succeeixen i el vell atrapa el nou. No hi ha res irreversible. No estem fora del perill d’una nova brutalització de la política. Amb altres formes, potser, amb noves cares. Però amb la mateixa barbàrie despietada de sempre.”. Ai!, les altres formes, les cares noves…

La veu de Muñoz és ara mateix potser més necessària que mai tot i que ja sabem com n’és de difícil que les idees s’obrin pas enmig d’aquest desori que vivim, en un moment en què els parlaments s’han omplert d’illetrats i de reaccionaris que semblen com arribats d’una altre temps, en què reviscolen les inquisicions a tots els tribunals, en què les democràcies són febles com no recordàvem. Ara que Gustau Muñoz ha quedat deslliurat de les obligacions del jornaler, que és amo del seu temps deuria d’escriure més, molt més, seguir incitant-nos.     

| Deixa un comentari

Ombres de Nowy Świat

*Narració inèdita de Francesc Viadel.

Nowy Swiat, anys 30. Foto/ Henryk Poddębski

Dorms?Bendeck no ha tingut temps de contestar. Aquella veu dolça, el seu alè, li ha arribat sobtadament igual que la claror d’un llamp i tot d’una s’ha rendit al delit de sentir el frec de la seua pell nua, de tocar sense quasi tocar amb els tous dels dits la pendent dels seus malucs estrets, la turgència dels seus pits menuts. Ha temptejat els seus llavis, ha explorat la cavitat de la seua boca famolenca, ha acaronat la seua llarga cabellera rossa. Ha gaudit del gust de la seua saliva, de cada racó del seu cos menut. D’una revolada Janina l’ha aferrat amb els seus braços i les seues cames com l’heura vigorosa aferra els murs d’un rònec casalot al bell mig del no res o l’ànima immortal del freixe que respira en la profunditat ignota del bosc quan la tardor ja ha començat a endormiscar-lo. Aleshores, ell, ha entrat dins seu, sigil·losament, molt lentament, sense trobar cap resistència. Durant una bona estona ha pogut entrellucar-la balancejant-se damunt seu, solcant sinuosament la penombra. Al poc ha tancat els ulls per concentrar-s’hi, per no perdre’s ni una sola nota del seu hipnòtic panteix i allà baix, a l’altre extrem de la immensitat de la imaginada geografia del plaer, ha albirat uns altíssims dacsars esclafats sota un cel negre, amenaçador, i un roure solitari, i una caseta de fusta amb el sostre roig i les seues parets tatuades amb preciosos pomells de flors de tots els colors. De sobte, s’ha posat a ploure i a tronar. Els camps han desaparegut, la caseta. Ha caigut la nit i en el cel s’ha fet una lluna enorme, estranya, que ha mirat a través de la tempesta amb els seus ulls de plata, tristos.

Ha estat just en aquell moment quan el ridícul espetec del motor d’un cotxe l’ha despertat. Està amerat de suor. No hi ha ningú més que ell al llit, en tota l’habitació, desordenada, gairebé abandonada. Ni rastre de Janina. I tanmateix, s’apodera d’ell la inquietant sensació que la seua estimada acaba d’anar-se’n fa no res després d’haver passat tota la nit junts, tota una vida junts.

Bendeck llavors es posa les ulleres i comprova en el rellotge de la tauleta de nit que només és la una de la matinada. Concretament, es diu a si mateix, de la matinada de l’odiós divendres 4 d’agost de 1939. D’un xafogós divendres de merda, rebla, en què l’han despatxat de pianista del Polonia-Palace entre lamentacions i mostres d’afecte del tot innecessàries. Ja em trobareu a faltar, es consola. Té calor. Bé, de fet s’ofega de calor. Guaita per la finestra. Encara li dona temps de veure allunyar-se per Nowy Świat  en direcció a Krakowiskie Przedmieście, el cotxe que l’ha despertat. És un cotxe pesant, negre com una panerola que ara mateix deu ser-hi ocupat per persones importants, d’aquelles que decideixen el destí dels altres. No hi ha ni una mala ànima al carrer. Els fanals i els cartells lluminosos d’algun comerç descobreixen de tant en tant les siluetes tènues d’un espectre, despulles gairebé imperceptibles de les il·lusions d’un amant abandonat, un gos, un record plaent, la mort reflectida en un bassal al mig del carrer… tan sols ombres. Hi serà Janina dins d’aquella lluminària vaporosa que s’ha apoderat del carrer solitari? Tal volta hi serà oculta en aquell portal? I si està a punt de girar pel carrer Foksal abillada amb aquell vestit de vellut negre que se li queda arrapat al cos? Serà Janina aquella papallona insòlita que voleteja amb força cap amunt, acrobàticament, com si volgués arribar fins a la finestra mateix, però que mai no acaba d’aconseguir-ho?, es pregunta.

Torna al llit i per agafar el son intenta esborrar el record de l’olor cítrica de Janina, la música misteriosa de la seua accelerada respiració, el sabor del seu sexe. Pensa els carrers del poblet de llauradors  a la vora de Sandomierz on va créixer, on va començar a morir. Pensa la plaça de les moreres blanques, la frescor del Vístula a l’estiu ferint d’amor un país gairebé salvatge. Pensa en aquella pàtria. I finalment, cau del tot exhaust.

Dorms? Janina li ha fet la pregunta tant baix-baixet que quasi ni l’ha pogut sentir. Està dempeus al costat de la finestra. Cada deu segons el gran cartell de neons que domina la cornisa de l’edifici de l’altra banda del carrer, escup una llampegada fugaç de llum blavosa que il·lumina el seu cos nu. Bendeck s’aixeca del llit i es dirigeix cap a ella amb passes de somnàmbul i en atansar-se la pren dels malucs i l’ha estreny fort contra el seu cos amb por de que potser, de sobte, es convertesca en un ocell de la nit i aixeque el vol cap a les tenebres, cap al regne de la desmemòria. Juganer com un cadell li mossega els mugrons de les orelles, la nou de la gola, la barbeta, els llavis… Ploren, riuen, callen, mussiten paraules del tot incomprensibles, prometen, reneguen, es desesperen… Pressent l’oblit enmig d’una tempesta de fúria… Janina no vol escoltar-lo… Què dius ara, boig? Veus massa vodka. Toca’m i calla… li espeta divertida mentre li agafa les mans i se les emporta fins a les seues natges i llavors el fa ballar breument i a cau d’orella li diu coses que una xicota de casa bé mai no s’atreviria a dir a un home igual que va fer aquella inoblidable nit al Paradis mentre Wiera Gran cantava un tango. Te’n recordes, d’aquella nit?Com podria oblidar-me’n?, li contesta mentre l’alça a pols i l’asseu cames obertes damunt de l’ampit de la finestra. El carrer de sobte es queda completament a les fosques. Janina ha desaparegut entre els seus braços.

Bendeck s’acaba d’adonar que ha tornat a somiar. Durant uns angoixants segons intenta no perdre la imatge de la seua estimada: Janina rient, Janina cantant, Janina caminant, els seus ulls, el seu coll, les seues cames, les seues mans sempre tan fredes, els seus dits llargs. Ara caldria, però, que estigués allà mateix, al seu costat. Cal que li diga, cal que sàpiga que aquest serà el darrer estiu de tot allò que s’estima. Finalment, el mal que no volien veure, el mal que tants anys du dissimulant, habitant-los en silenci, recorrent les clavegueres dels bancs, dels diaris, de les fàbriques, de les llars de la gent humil dels suburbis de tota la humanitat, aquell mal pudent, està a punt de devorar-ho tot, furiosament. Janina ha de saber que el mal lleparà amb la seua llengua de foc els seus altius bedolls del parc Skaryszak, les avingudes d’aquesta gran ciutat que tant s’ha estimat, que tant s’han estimat tots dos, els seus teatres, els seus cafès… No l’han volgut veure mentre reien, mentre feien l’amor, mentre anaven passant, mentre Bendeck executava aquella melodia estrangera per a un grapat de superbs industrials unflats com gripaus i les seus putes de vint anys, mentre passejaven pel parc de Praga un diumenge qualsevol, mentre s’emborratxaven de vi a la vora d’un llac, nus, feliços. No l’han sentit arribar, el so dels seus tambors d’odi perquè estaven massa ocupats prometent-se ser enemics irreconciliables de la mort.   

És inútil. Ni rastre de Janina. L’habitació és un erm on Bendeck, entotsolat, invoca inútilment la felicitat, el desig, la seguretat per a cada dia, el futur sense sobresalts, la victòria de la bellesa sobre l’exèrcit de calaveres que avança des de l’est i des de l’oest sense deixar de cruixir de dents.

Ni rastre de Janina, però. Qui li dirà, doncs?. Qui la protegirà d’aquesta catàstrofe? Per què no diu res? Per què no hi és ara i ací amb ell? On és? I si, en realitat, no hagués existit mai?. I si només és record d’una vida ensems que no ha estat?. Ombra només?.  

Dorms?….

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Periodisme de merda

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 d’octubre de 2019 a Nació Digital.

La líder de Cs Lorena Roldán parla a raig, amb la rapidesa d’un autòmat programat per  a escopir discursos apocalíptics davant d’un inadvertit auditori. El showman Antonio García Ferreras li ha donat pas al seu programa i Roldán, des de les escales del Parlament, més maquillada que una faraona, aprofita l’avinentesa per a convèncer als qui l’escolten que Catalunya és el setè cercle de l’infern de Dant o potser pitjor encara. Ja veus tu!, qui li ho havia de dir que acabaria convertint-se en flagell d’heretges quan fa no res es passejava cofada amb una barretina per un tram tarragoní de la Via Catalana. Tant se val. En un temps de simulació allò que compta en un polític que vulgui triomfar és parlar sense fer botiges i moure al mateix temps les mans amb la sincronia corporal pròpia d’una ballarina. Dir sense dir res, estimular l’audiència, convertir-se en el centre de l’espectacle que tard o d’hora s’ha de cobrar el seu preu dramàtic en la dimensió de la realitat, més enllà de la retòrica. 

El cas és que Roldán s’esplaia excitadament davant de la càmera sobre l’existència de ‘comandos radicales separatistas’ atiats pel president Torra a qui considera un perill públic. Pel que explica i com ho explica, sembla que sap més ella de les circumstàncies de la detenció dels nou CDR que no pas el fiscal, el jutge i la Guàrdia Civil junts. Farreras es limita a fer-li un parell de preguntes softball, l’acomiada cordialment i continua el seu ritual mediàtic d’exorcització de Catalunya. Els darrers dies l’emissora no ha fet cap altra cosa que intentar rescabalar ànimes catalanes per a la fe en la sagrada unitat de la pàtria. El republicà Sergi Sebrià, Eduard Pujol o Míriam Nogueras, només per citar alguns polítics independentistes, s’han vist sotmesos per part dels presentadors dels programes de màxima audiència a autèntics interrogatoris amb l’objecte que abominessin públicament, de genolls, d’una suposada violència que no ha existit, de les activitats d’un ‘comando’ del qual només se’n sap per un grapat de filtracions interessades -com ho són totes-. Filtracions, el contingut de les quals hem vist com s’ha anat modificant substancialment en unes poques hores, d’un dia a l’altre.  

Tanmateix, des de García Farreras passant per Mamen Mendizábal, Inda, Griso o el becari més novell de TV1, ningú no es qüestiona gens aquesta pseudo veritat oficial de l’escamot terrorista dels CDR amb la qual s’ha empastifat la política catalana, amb la qual s’ha criminalitzat l’independentisme situant-lo en el punt de mira d’una societat espanyola constantment nodrida amb el verí de la catalanofòbia més nociva. Ningú d’ells sembla haver-se preguntat, almenys en públic, per la versemblança de l’existència d’un escamot que pel que s’ha dit fins ara superaria potser en termes d’eficiència i preparació el més veterà dels grups del Mossad. Tampoc ningú no s’ha preguntat sobre el sorprenent fet que dona nom a l’operació, és a dir, l’existència d’un membre del suposat ‘comando’ que en el darrer moment hauria canviat de bàndol segons deixa caure al final d’una llarguíssima columna, en una línia, algun mitjà. Ningú no ha volgut fer memòria de tantes i tantes operacions policials i catastròfiques instruccions judicials. No serà per manca d’exemples: Puig Antich, Guillem Agulló, els nois d’Altsasu… La ingrata feina periodística de posar en dubte les veritats oficials la deixen per als empestats mitjans públics catalans, traïdors, manipuladors i diabòlics que han posseït les ànimes de milions de ciutadans. El que veritablement compta no és qüestionar-se res sinó establir una veritat absolutament incontestable: Catalunya està fora de control, els dirigents independentistes recolzen el terrorisme encara que sigui amb la boca petita. Cal aplicar la mà dura, ara mateix, sense més dilacions.

Ben mirat, els membres d’aquest periodisme de part necessitaven confirmar que l’independentisme no tan sols podia ser massivament pacífic, que hi havia mosca en l’arròs. Per això quan Rivera, Fernando de Páramo, Casado, Roldán, Abascal o qui vulgui que sigui, parlen encara de Goma-2, armes i sofisticats equipaments per a fer mal, els deixen dir sense esmenar-los, sense que se’ls colren les galtes de vergonya. Tot plegat, ara, amb la irrupció fantàstica d’aquest suposat terrorisme, ja no cal ser tan primmirats a l’hora de combatre el separatisme. Cal lligar curt les institucions catalanes que no estaran segures fins que siguin governades per un qualsevol partit o coalició de partits fidelíssims a la Constitució. Així doncs, ja sabem del cert que hi haurà més repressió, il·legalització de partits i entitats, 155, més conflicte, i, òbviament, molt més periodisme de merda, a dojo, sense límit, sense restriccions morals o professionals de cap mena.

És inútil cridar l’atenció sobre aquest extrem, vull dir, sobre la militància del periodisme espanyol, sobre la seva claudicació al nacionalisme i la raó d’Estat. Pràcticament no hi ha mitjà que no n’hagi combregat. L’entusiasme purificador és tan enorme que fins i tot s’ha arribat a escriure recentment en un diari de províncies de les espanyes que no hi ha prou arbres en el país per a penjar tots els traïdors. 

Cal resignar-se, admetre que els Hersh, Knigthley, Bernstein, Burchett… són un producte de països amb una tradició de premsa liberal i societats alfabetitzades des de fa anys i panys. Els periodistes que no deixen en les entrevistes que els polítics menteixen o es limiten a fer mítings, estranyament els trobarem per aquestes latituds. L’irascible Borrell o el canviant Sánchez, l’incendiari Rivera o la monòtona Arrimadas-Roldán res no han de témer en un plató de TV1, La Sexta o de T5.

L’australià John Pilger recorda que els Estats menteixen per costum. L’obligació dels periodistes és vigilar el poder, evitar que n’abusi. És una qüestió molt elemental, d’obligat compliment per a qualsevol mitjà sigui quina sigui la seva línia editorial. Ara mateix, la immensa majoria dels mitjans espanyols -i d’alguns catalans- van en direcció contrària i no crec que a mitjà termini s’esmenin. Bàsicament, perquè estem a punt de viure situacions que ens han de glaçar la sang i que necessitaran d’un determinat clima moral, d’un marc conceptual que els faci suportables, d’una complexa teranyina de complicitats en què la premsa juga un paper fonamental. Trist i decebedor, però, sobretot, molt perillós. 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Antoni Ródenas, notícia del migjorn valencià

*Article de Francesc Viadel, setembre de 2019.

L’escriptor Antoni Ródenas. Foto/Rafa Poveda.

Antoni Ródenas Marhuenda (Monòver, 1937-Barcelona, 2018) va ser durant els anys 70 un referent literari i cultural entre el jovent de les comarques del sud valencià. Ródenas, que va viure sempre a cavall de Barcelona i Monòver, va fixar sovint la seua mirada literària, de periodista d’urgència, en aspectes culturals i lingüístics relacionats amb el migjorn valencià.

Poeta i articulista va col·laborar en revistes com Gorg, Canigó, Oriflama, La Rella, Quaderns del Migjorn i El Temps, entre d’altres. El filòleg Manuel Sanchis Guarner el va incloure en el seu estudi Renaixença del País Valencià (1968) com un dels poetes del corrent ‘protestari’ dins de la generació neo-realista al costat de RaimonLluís Vicent AracilEmili Rodríguez BernabeuIsabel Clara SimóAntoni SevaAlfons CucóLluís Alpera o Marià Albero. El filòleg Vicent Salvador també el va incloure en la mítica antologia dedicada la literatura d’idees, Tebeos per a intel·lectuals (1986).

Bona part de la seua obra poètica, així com un epistolari amb el seu amic Pasqual Maragall, han restat per ara inèdita.

L’ajuntament de Monòver ha reeditat l’aplec d’articles de Ródenas, D’Azorín i el país meu (2018), amb un acurat pròleg de Paül Limorti.  El llibre va aparèixer per primera vegada a l’editorial L’Estel el 1973, centenari del naixement de l’escriptor monover de la generació del 98, José Martínez Ruiz, ‘Azorín’. Ródenas, se’n va ocupar d’Azorín -el més valencià de tots els escriptors valencians-castellans segons Joan Fuster– animat per Sanchis Guarner i aportant el seu propi i enriquidor punt de vista.

“Els assajos publicats a Gorg que serien la gènesi del llibre ”, assenyala el prologuista, “eren una reacció a alguna de les tesis defensades per José Vicente Mateo en Alacant a part. (…) Un dels principals punts de discòrdia que vertebra bona part de l’assaig de Ródenas s’origina en la tesi de Mateo i Fuster, segons la qual la històrica demarcació primitiva del Regne de València per la línia Biar-Busot i la incorporació tardana del Regne dels territoris  situats en aquesta línia imaginària el riu Segura en una data més tardana, el 1305, atorgaria a aquestes comarques meridionals uns característiques que les diferenciarien de la resta del País Valencià. Ródenas no hi està d’acord”.

Limorti adverteix que la visió de Ródenas en aquest llibre, planià i fusteria alhora, no és en cap cas localista. “Aquest punt de vista centrat en la pròpia cultura, mai perifèric, estràbic, ni interferit i, a més, transcendent, ens va captivar”, afirma Limorti.

Des del punt de vista estilístic, en destaca l’aspecte planià: “(…) un estil literari basat en la llengua culta, però pastat en la llengua popular i, quan cal, travessada d’expressions idiomàtiques monoveres. I, més enllà de l’estil, la ironia, l’humor i, de vegades, un cert distanciament burlesc, que pot fregar el grotesc, però que de sobte es capgira en una tendresa que no esperàvem”.

D’Azorín i el país meu,  constitueix a hora d’ara, i això malgrat el temps passat des de la seua primera redacció, un text fonamental per a entendre millor les vicissituds de la llengua a les comarques del sud valencià, per a apropar-se a la cultura popular i el paisatge humà d’aquelles contrades. 

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Llibert Ferri, una memòria d’Europa

*Text de Francesc Viadel.

El periodista Llibert Ferri. Foto/TV3

Llibert Ferri és un dels periodistes catalans professionalment més solvents de les darreres dècades. Com ha enviat especial de TV3 a la URSS entre 1987 i 2007, va explicar la perestroika i la posterior descomposició de la Unió Soviètica. Les seves columnes publicades a mitjans com El Temps van donar compte de la realitat social i política no només del moribund imperi soviètic sinó també dels països de l’altra banda del Teló d’Acer. Ferri, un apassionat dels secrets que guarda el passat, ha dedicat bona part del seu treball a la investigació periodística. Cal destacar el documental ‘Operació Nikolai’ sobre el segrest i assassinat durant la Guerra Civil del líder marxista, Andreu Nin. És autor de diverses llibres, Cròniques postsoviètiques (1994), Caiguda i retorn (1996), Dies de roig i vermell (1999), Memòria del fred (2006), L’esclat de l’Est (2008), Manhattan líquid (2010) i Viatge a Moscou (2014). Actualment és columnista i col·laborador habitual del diari Ara.

A L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida europea 1939-1990 (Angle editorial, 2019), descobrim el Ferri més íntim, un narrador punyent capaç d’emocionar i alhora de provocar la reflexió amb els seus documentats comentaris, amb les seves minucioses observacions de curiós insadollable. Aquesta autobiografia a mig camí entre la crònica i l’assaig, és també una història d’Europa escrita, però, des del punt de vista de les classes populars, més concretament dels vençuts de la guerra civil, condemnats a conviure amb l’opressió sense perdre però l’esperança ni l’autoestima, revoltats contra el totalitarisme vingui d’on vingui. Tot plegat, Ferri es reivindica també un de tants d’aquelles classes, fill com és del seu enyorat pare, Liberto, de la seva mare, Pilar, nebot dels seus oncles, membre d’un veïnat que sobreviu en un context difícil però també ple de vida, ple de coses.

El periodista recupera magistralment els paisatges perduts de la Barceloneta, de la ciutat gris a estones il·luminada pel somni catàrtic dels films americans o per la descoberta emocionada, gairebé furtiva, del món exterior.

La memòria li serveix per a vehicular els seus neguits -els d’un europeu compromès amb el seu temps- sobre la deriva del món que hem heretat. Un món senyorejat, amenaçat per Putin, Trump, Salvini, Orbán i tutti quanti. Escriu Ferri, “(…) Una Europa, ara com ara, atrapada entre el silenci, l’amnèsia  intel·lectual, i que fa vigent l’advertiment de Hanna Arendt: ‘Un dels trets que defineix el totalitarisme és la confusió entre la legalitat i la justícia’.

L’ombra dels anys, és un relat trepidant, bellíssim, tendre, intel·ligent, un dels millors llibres publicats aquest misteriós i terrible any de 2019.

Publicat dins de Periodisme, Societat | Deixa un comentari

À Punt, el símptoma

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de setembre de 2019 a Nació Digital.

L’última cosa que li faltava als recentment ressuscitats i ja moribunds mitjans públics valencians era una envernissada d’humor caspós, homòfob. El cas és que fa uns dies, el primer programa de ‘Podríem fer-ho millor’ de la ràdio À Punt s’estrenava amb una entrevista a l’humorista valencià Árevalo sobre els límits de l’humor. El còmic es va quedar més ample que llarg quan va assegurar que durant el franquisme els homosexuals no van ser perseguits. Els moderadors, sense immutar-se, li van riure les gràcies i avant. Com no podia ser d’una altra manera, les xarxes de seguida es van encendre i, fins i tot, el diputat de Compromís, Fran Ferri, activista també del moviment LGTBI, va haver de sortir a Twitter a replicar Àrevalo en un claríssim intent de salvar la cara de la ràdio pública.

Fa unes setmanes es va saber també que l’emissora prescindia de la periodista Àmalia Garrigós com a conductora de l’únic programa amb cara i ulls d’aquella casa, ‘Territori Sonor’. Garrigós va denunciar una persecució motivada per qüestions personals i va acusar la direcció de ser-ne còmplice. Una direcció sota sospita d’actuar autoritàriament que s’ha desentès.   

Diguem-ho clar. Els mitjans públics valencians han fet figa i a hores d’ara no sembla possible que els salvi ni Sant Vicent Ferrer, un altre ressuscitat en el país, ni tampoc les pregàries d’un grapat de professionals ben intencionats que voldrien -volem- per als valencians uns mass media públics de qualitat.      

La llista dels dèficits és llarguíssima. El model pel que fa a continguts i estratègies de cara a la captació d’audiència és antic. El marc mental de la informació tributa a un regionalisme pudent, supura el vell sucursalisme de sempre. La qualitat lingüística és d’arrencar a córrer i no parar amb locucions d’un valencià estrany sense vocals obertes i espicossat de castellanismes de la mida d’un elefant. De la reciprocitat amb TV3, una de les promeses dels partits del Botànic, ja ni se’n parla. Per si encara no fora poc, l’invent ha hipotecat no poques empreses del sector audiovisual mentre d’altres denuncien nepotisme, males pràctiques en les contractacions.

La directora general, Empar Marco, culpa del desgavell a la manca de pressupost però el PSOE -i la resta de les forces polítiques- ja ha dit que no posarà ni un clau més i que s’apanyen. Ni tan sols Compromís s’ha volgut batre a mort per À Punt. De fet, a la vicepresidenta Oltra, que va plorar a llàgrima viva el tancament a traïdoria per part del PP de Canal 9, no se l’ha vist ni poc ni massa afectada pel desastre. Els mitjans públics valencians, no han estat mai una de les seves prioritats i encara menys tenint tan a mà la Sexta. No és una qüestió menor si tenim en compte el seu poder omnipotent en Compromís.

Molts es pregunten si per acabar paint una televisió i una ràdio amb vocació provinciana, llastada amb tots els vells vicis de Canal 9, que tira mà de referents com el d’Àrevalo o on s’emeten programes identitaris autoreferencials amb regust pobletà, pagava la pena l’esforç civil i ciutadà esmerçat.

Com sigui, À Punt no deixa de ser un símptoma d’un país que no funciona. Una frustració valenciana més com la de l’infrafinançament, la de la invisibilitat política, la de la impossible vertebració territorial, la de l’immobilisme reaccionari del bloc conservador o el raquitisme de l’esquerra. Quin és el discurs del Botànic? El seu programa sociocultural? Els seus objectius més enllà de conservar el poder?, es preguntava l’altre dia el sociòleg Toni Mollà arrufant les celles.  

“El panorama és negre”, es dolia Joan Fuster fa un grapat d’anys, quan Fraga Iribarne encara respirava pels collons i l’anticatalanisme indígena, atiat per la dreta, convertia el País Valencià en un camp de batalla sembrat de cadàvers civils i de somnis. Amb tot i això, el de Sueca no donava res per tancat. De les mateixes contradiccions, deia, s’havia generat un gest de rèplica que no era l’altre que el sorgiment d’un valencianisme amb vocació d’agafar les renyes del país i superar els vells obstacles, la rèmora del caciquisme, la del franquisme…

Caldrà, doncs, perseverar, continuar invertint, afirma Mollà, en una utopia ara més necessària que mai.

Publicat dins de Televisió, Valencianisme | 1 comentari

Gustau Muñoz o la revolució de ‘dir’

*Text de Francesc Viadel.

Gustau Muñoz, director de l’Espill, al barri de Gràcia de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec. /Revista Bearn.

Gustau Muñoz (València, 1951) forma part de la mitja dotzena de valencians que els darrers anys han dit, han assenyalat. I això sempre enmig d’un context sociopolític deplorable. Sempre, també, amb la voluntat revolucionària de contribuir, ni encara que fos modestament, a un canvi.

Muñoz és, a més, en sap de llibres, ha passat tota la seva vida entre llibres. Ni una cosa ni l’altra, però, són mèrits que puntuen en un país com el nostre que ben sovint s’entusiasma amb l’autocontemplació quan no amb la sublimació de la pròpia ignorància col·lectiva.

Muñoz és economista de formació, assagista, crític literari i traductor. Coodirigeix L’Espill, revista fundada per Joan Fuster,i col·labora entre d’altres publicacions i mitjans de comunicació amb L’Avenç, Caràcters, Pasajes, Transfer, El Temps o El diario.es,  Va ser l’editor durant molts anys de Publicacions de la Universitat de València i a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (Edicions d’Alfons el Magnànim). Ha escrit entre d’altres, Intervencions. Entre cultura i política (1998), A l’inici del segle. Un dietari de reflexions (2002), Herència d’una època (2006). Acaba de publicar per l’editorial Lletra Impresa, Corrents de fons. Cultura, societat, política (2019).

El seu darrer llibre és un aplec de textos crítics centrats en la realitat del País Valencià. Molts d’aquests textos són imprescindibles per a entendre el present, com ara el que dedica a les elits econòmiques i polítiques del País Valencià o el que recupera la trajectòria dels principals actors del pensament reaccionari valencià que tant havia d’influir en la configuració contemporània de la societat i la política del país.

Per Corrent de fons, desfilen també personatges del món cultural valencià, com Ramir Reig, Emili Gómez Nadal, Marc Granell, o Josep Vicent Marqués.

“(…) No es por entendre la realitat valenciana”, escriu Muñoz, “sense considerar el seu passat i aïllada del seu entorn més ampli. Els determinants són generals i de gran abast: el Zeitgeist, o l’esperit de l’època, per descomptat, però també els imponderables del context espanyol i europeu, o més a prop l’esdevenir a Catalunya, que ens afecta tan directament. De tot això, i de més coses, tracta aquest llibre (…)”

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Barcelona, ciutat segura

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 7 de setembre de 2019.

Imatge de La Rambla de Barcelona

A finals dels 80 Barcelona era una ciutat gris que, rambles avall, semblava precipitar-se desbocadament cap al mar. Més enllà de les postals acolorides i amables de la Sagrada Família o del Tibidabo, de les floristes de La Rambla, hi havia la ciutat dura. La ciutat assetjada pel ‘cavall’, la de les carteristes i els atracaments a Ciutat Vella, la de la misèria disseminada en un grapat de barris del centre. Alguns punts com la Plaça Reial i els carrers dels voltants, resultaven especialment conflictius. Drogues, prostitució, robatoris, brutícia… Durant l’era olímpica, i això malgrat els nombrosos canvis que es van produir, la ciutat encara va haver de patir la plaga dels skins heads que durant molt de temps van terroritzar tothom. Amb tot, Barcelona mai no va ser però, ni ho és ara tampoc, el Xicago dels anys 30.

En termes generals, és una ciutat segura tot i que determinats mitjans de comunicació, una vegada més, han venut que vivíem un apocalipsi. D’acord amb aquest relat, cada incident s’ha magnificat fins al fàstic. L’extrema dreta es qui més profit n’ha tret de la situació. La marquesa Cayetana, fent-se ressò d’un engany difós per Internet, ha demanat que la policia ocupés Barcelona per a garantir el repartiment de les empreses de paqueteria. El Fuman-Xú que habita els laboratoris secrets d’Albert Rivera, ha elaborat un argumentari pels seus portaveus en què es presenta Barcelona com un camp de batalla de samurais fora de la llei. Vox ha anat un pas més enllà i, a banda de remoure el veïnat, ha culpat directament Colau de ‘patrocinar los robos y apuñalamientos’ exigint alhora l’expulsió de la ‘gentuza’. Escoltant aquests rasputins oportunistes i irresponsables un podria tenir la impressió que Barcelona cal sortir al carrer armat amb una Kaláshnikov i un parell de bombes de mà a la faixa.

El cas és que el ball de bastons ha estat considerable i que el problema de la seguretat, unflat a consciència, ha fet de cortina de fum darrere de la qual s’han ocultat altres problemes molt greus, com ara, el de l’habitatge.

Com sigui, tot en aquesta funció de ‘Barcelona en el caos’ ha estat un despropòsit. Se’n va un pam de donar la raó als incendiaris de torn a amagar-se o, pitjor, a marejar la perdiu donant la impressió que no es sap ben bé què fer.  Amagar-se, vull dir, com va fer Colau en un primer moment. Marejar com va marejar el regidor Batlle. En moments de turbulència cal donar la cara, parlar de forma clara i entenedora.

Certament, a la última, l’alcaldessa ha acabat per sortir del seu amagatall encara que ho ha fet exclusivament per a culpar a la Generalitat del desficaci. No és la primera vegada, ni serà la última que la líder que havia de salvar Barcelona de totes les plagues d’Egipte es reconeix públicament impotent per a dur a terme la seva visionaria missió. Segur que no pot fer res més? Altrament, la Generalitat no ha estat millor. Per cert, què se n’ha fet de Valls?. I de Collboni? És evident que s’han apartat de les flames -com Colau, inicialment- ara que s’asseuen a la taula del repartiment.

En fi, no passa res. En pocs dies la inflamació turística baixarà, afluixarà la feina per als carteristes, alguns expedients policials i judicials avançaran una miqueta, Buch enviarà uns quants mossos a patrullar i la majoria dels guàrdies urbans tornaran de vacances i s’escamparan per tots els carrers. Els mitjans, especialment els espanyols a ultrança, s’aniran oblidant dels pispes de Barcelona i es centraran de nou en Torra ‘el paria’ –Cayetana dixit-, en els espies lingüístics dels patis de les escoles i en ves a saber quines malifetes republicanes. Tot plegat, el caos deixarà pas a la rutina dels afers ciutadans, fins la pròxima acalorada, és clar.  

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

De ‘Serps i paisatges’, un poemari de Iban L. Llop

L’editorial Bromera acaba de publicar el poemari d’Iban L. Llop (Borriana, 1975), guanyador del Premi Maria Beneyto Ciutat de València, 2018. Iban L.Llop és una de les veus poètiques més rellevants de la poesia en català dels darrers anys. Filòleg i traductor, Llop ha exercit durant els darrers anys de professor de llengua i literatura catalanes al Departament de Ciències Humanístiques i Socials de la Universitat de Sàsser, Sardenya.

Ha publicat els poemaris, Sala d’espera (2013), Batalles de Sardenya (2011), Crònica de Calàbria (2009), Llibre de Nàpols (2003), Blue Hotel (2000), Pell salobre i Fustes corcades (1998). Així mateix, ha traduït Passos lleugers, de Dacia Mariani i Paraula contrària, d’Erri de Luca.

Sobre aquest darrer poemari i sobre la seua trajectòria poètica, resulta de molt d’interès la lectura de l’entrevista que el també escriptor Sebastià Alzamora va fer-li per al al diari ARA l’estiu passat, Iban L. Llop: Ulisses a Sardenya.

Ací un tast del su darrer poemari,

NAUFRAGIS

Com et captiven

les veles totes plenes de vent, dansa.

Han d’obligar-te

a saber-te naufragi,

bromera, riba,

fustes, cala deserta,

despulles de tempesta.

Un mur, els núvols

a l’horitzó. Frontera

damunt de l’aigua.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari