Cayetana i les repúbliques bananeres

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de gener ede 2020 en Nació Digital.

Álvarez de Toledo. Foto/Nació Digital, Bernat Cedó.

La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, es va entestar l’altre dia en assegurar que Àngels Barceló li havia dit en el seu programa de ràdio que era una “perra”.  Evidentment, era mentida. Fet i fet, la molt mesurada Barceló s’hauria desmuntat d’haver soltat una bestiesa com aquella. La periodista simplement s’havia limitat a comparar l’actitud de la dreta durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez amb una gossada en el sentit -com ella mateix va aclarir-li a l’ofesa- de conjunt de persones que persegueixen amb acarnissament una persona o un grup. De raons per treure a passejar la gossada, Barceló, en tenia més que suficients després d’escoltar les intervencions en el debat de la banda dels fonamentalistes del constitucionalisme. En escoltar, sobretot, el discurs d’un desbaratat Pablo Casado titllant a l’encara no constituït Gobierno de Sánchez com un malson i com el més radical de la història de la democràcia. Un executiu, segons el salvapàtries palentí, format per “comunistes, assessors de dictadors bananers i emblanquidors de batasuns i separatistes”.

L’anècdota de la “perra” és suficientment coneguda i no cal estendre’s. El que compta de veritat és entendre la capacitat de manipulació de l’aristocràtica diputada suposadament més democràtica i més espanyola que ha existit en la terra des del temps dels neandertals. Tot plegat, amb la seva acusació defugia contestar a la pregunta de Barceló sobre qui pensava que estava darrere de les amenaces als diputats socialistes alhora que es presentava com l’autèntica víctima d’una persecució incerta, producte de qui sap quina conspiració.  

A l’extrema dreta espanyola ningú no li ha de donar lliçons de com encendre la societat. Li van votar foc als anys 30 i no han deixat de remoure les brases cada vegada que han perdut una part del control del poder. La mentida i les exageracions amb la intenció de provocar el pànic col·lectiu han constituït l’ànima de la seva estratègia política.

Com sigui, certament, les aportacions de la marquesa a aquesta estratègia infame resultaran una aportació d’un gran interès en un moment en què el PP intenta relacionar  les desgràcies de Veneçuela, les vicissituds de Bolívia, amb una Espanya sota el jou d’un govern, diuen, social comunista i condicionat per ERC.  

De moment, ella ha estat la gran valedora en el PP de l’ultra conservador Juan Guaidó. Ara, tot just, acaba d’agafar la bandera de la defensa dels hereus de les cruentes dictadures militars de Hugo Banzer i Luís García Meza que han conspirat contra Evo Morales i que en aquest moments intenten emmerdar la política espanyola amb una persecució patètica dels líders de Podemos.

La marquesa, filla de l’oligarquia argentina que va ser el pilar de la dictadura de Videla i companyia, com els seus confrares, és incapaç de veure en Tuto Quiroga, en Arturo Murillo o en la racista i fanàtica religiosa Jeanine Añez, les dictadures i els reaccionaris que fins i tot és capaç de veure en la Moncloa.

Com sigui, el perill d’aquesta dirigent no és la seva ceguesa selectiva ni encara el verí que destil·la la seva retòrica buida i que representa un autèntic parany per a ciutadans incauts. El veritable perill és que realment està convençuda de la legitimitat democràtica de les repúbliques bananeres que defensa. El que resulta inquietant és percebre que es creu tot allò que diu i, fins i tot, allò que no diu però que sospitem que pensa. Álvarez de Toledo no és una actriu en el paper de defensora de la civilització cristiana occidental, de la unitat d’una Espanya que remet als reis gots, a la conquesta de Granada i al No-Do. La marquesa és una autèntica creient que vol sotmetre’ns a la seva visió autoritària de les relacions socials i econòmiques, de la vida, de l’organització del poder.

Se la imaginen de ministra de l’Interior? De ministra d’Educació? I d’Exteriors?… Els seus sí i sospito que a molts d’ells no els fa ni gota de gràcia a excepció, que no és poca cosa, de qui veritablement mana en el PP.

La bona notícia és que tard o d’hora el seu propi partit, mentre se n’ocupa de destruir Vox i d’engolir les restes de Cs, l’enviarà als inferns una vegada hagi fet el seu paper.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Espanya, capital Budapest

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 de gener de 2019 a Nació Digital.

Viktor Orbán, en el míting de final de campanya d’abril de 2018. Foto/ AFP Ferenc Isza.

Primavera de 2018. En algun lloc d’Hongria un nodrit grup de seguidors del Fidesz, gairebé tots de més de 60 anys, espera l’inici d’un míting de campanya mentre s’entreté amb un vídeo musical del grup ‘Familiar Face’. En un pantalla un punt precària es poden veure imatges de víctimes d’atemptats islamistes comesos a Europa i d’immigrants passant la frontera hongaresa embotits dins d’un cordó policial les quals s’alternen amb els rostres de Merkel, de Juncker i, més sovint, de George Soros. El multimilionari jueu nascut a Budapest i supervivent de la Xoà és de fet un dels dimonis de la campanya. Els de Viktor Orbán estan del tot convençuts que Soros vol afeblir les nacions europees i obligar la UE que li demani un préstec per als immigrants per tal d’augmentar encara més la seva fortuna. “Vosaltres, els peixos grossos de Brussel·les, estúpids que balleu a les altures, ¡Deveu de caure!…”, resa la cançó a l’estrident ritme del punk.

Finalment, Zsolt Bayer, cofundador del Fidesz, irromp en la sala. Bayer té un posat agressiu, com de gos de presa i parla clar, amb l’aire solemne del profeta malcarat. Ben mirat, sembla capaç de transmetre a l’audiència por i, alhora, també, una infinita seguretat. Ha vingut a explicar a la seva gent perquè han de votar Orbàn com si no estiguessin prou convençuts. Com sigui, les raons són molt fàcils d’entendre. Europa ha embogit. A les escoles bressol d’Anglaterra els nens escolten contes explicats per transvestits. Cada dia alguns d’aquest nens de 4, 8, 10 anys, arriben a casa dient que ja no es senten George sinó Claire i, en això, els imbècils dels seus pares els porten corrent cap a la clínica per a injectar-los estrògens o testosterona segons el cas i sempre com a pas previ a una cirurgia. Bayer afirma que durant els darrers sis mesos, 1304 nens britànics, s’han sotmès a operacions de canvi de sexe.

Merkel no té fills, Theresa May tampoc, ‘el de Luxemburg’ no pot tenir-los perquè -ironitza- la Primera Dama és un home. Ni els líders belgues i holandesos, ni els italians tenen fills, s’exclama. I no en tenen, vet ací, perquè no els importa el futur. Tot seguit, Bayer adverteix severament que en Àfrica hi viu un bilió de persones que ja han començat a arribar i es pregunta que passarà quan en siguin quatre bilions. Assegura que només hi ha haurà una única opció: anar al mediterrani i prémer el gallet de la pistola.

Aquest míting, com d’altres d’importants correligionaris de Bayer, es pot veure al documental ‘Hongria 2018’ d’Eszte Hadju. La combativa periodista va seguir el dia a dia de la campanya de Ferenc Gyurcsány. El líder socialista es va desesperar per intentar obrir els ulls al seu poble, per desmuntar la demagògia dels seus poderosos adversaris, per tranquil·litzar-los davant els missatges aterridors que sobre el futur llançaven -i llancen- l’extrema dreta del seu país però no se’n va sortir.

Orbán va guanyar per tercera vegada consecutiva amb gairebé el 50 % dels vots. Darrere es va quedar amb un 26 % el partit feixista Jobbick, favorable a censar els jueus per ser sospitosos de voler apoderar-se d’Hongria en nom d’Israel. Tot això, en un país que sota el règim del mariscal Horthy va exterminar centenars d’hebreus en un temps rècord. En un país on la persecució sistemàtica de la població gitana és un fet quotidià. 

La situació de pobresa del 32 % de la població, les retallades socials, la decrèpita situació del sistema sanitari o el clima d’involució democràtica, no han estat cap impediment per a una victòria tan obscena amb la qual s’ha acabat d’apuntalar un dels règims més retrògrads del continent.

Comptat i debatut, van poder més les alertes de Bayer sobre un genocidi secret de la raça blanca, els efectes de la borratxera del nacionalisme ultraconservador, l’exaltació dels valors de la cristiandat o el pànic a una societat plural i oberta que les evidències d’una ràpida degradació nacional en mans d’un govern corrupte i del tot ineficaç. El control del sistema comunicatiu així com el d’un sector del sistema educatiu han estat, no cal dir-ho, factors que han influït poderosament en l’hegemonia política d’Orbán.

Vist des d’ací el cas hongarès ens resulta d’una familiaritat espaordidora i que es posi com vulgui Borrell i els corifeus del “España es un estado democrático de derecho de los más avanzados del mundo”. Fet i fet, aquests dies, després de la contundent sentència del Tribunal Europeu sobre la immunitat d’Oriol Junqueras, a Madrid s’ha parlat més hongarès que mai. Les xarxes s’han omplert de missatges a favor de l’Spexit animades per personatges tan hispànics com Abascal o Terscht. Hem sabut del ridícul atac d’histèria de la socialista Iratxe García davant d’un atònit Sassoli a compte de la restitució com a eurodiputats de Puigdemont i Comín. Hem llegit, vist i escoltat notícies de reputadíssims mitjans espanyols mentint sobre l’abast de la decisió de l’advocat general de la UE en un intent d’enganyar la societat espanyola.

Les crides vetlades a la moderació fetes per alguns líders socialistes en ple procés de negociació amb ERC per a la investidura de Sánchez, no han pogut apaivagar l’onada d’espanyolisme. D’un espanyolisme que, com el dels hongaresos, s’articula al voltant de la unitat i l’homogeneïtat de la pàtria contra la ingerència europea, contra els estrangers, contra tot el que faci olor a evolució social. Davant del tresor de la unitat d’Espanya que pot importar que no funcioni la justícia, que la corrupció podreixi l’Estat, que la desigualtat s’acarnissi amb amplíssimes capes de la població?. Al capdavall, seran els més desgraciats, els més afectats per un Estat fallit, els que recolzin una idea hongaresa d’Espanya. La por ho pot tot. Heus ací la dramàtica lliçó hongaresa.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Díaz Ayuso i el nacionalisme genocida

*Article de Francesc Viadel, 19 de desembre de 2019.

Isabel Díaz Ayuso, Foto/ EFE/ J.J. Guillén

La presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és la prova més palpable que l’educació espanyola ha fracassat de totes totes, que els títols universitaris no fan intel·ligent a qui els posseeix i que el discurs de la dreta espanyola és -i ho estat des de sempre- una enorme merda fal·laciosa, pirotècnia ideològica amb l’únic objectiu d’emmetzinar l’opinió pública. En realitat, al PP i els seus confrares, els ha importat ben poc el que deien si creien que els ajudaria a guanyar a fi de continuar munyint la mamella de la pàtria que tant diuen estimar.  

El cas és que l’altre dia, Díaz Ayuso, en una mena d’exorcisme contra la investidura de Sànchez, va culpar de l’auge dels nacionalismes perifèrics així com del de l’independentisme, a l’esquerra espanyola pel fet de no haver-los tractat des de la Transició com allò que eren, “ideologies radicalment reaccionaries, racistes, supremacistes, emparentades amb les ideologies que han provocat les majors matances de la història de la humanitat”.

Per si encara no fora poc, Díaz Ayuso no es va estar d’acusar el molt moderat i liberal PSOE de sentir enveja del comunisme bolivarià de Podemos. Només li va faltar anunciar l’arribada de l’apocalipsi.

El nivell intel·lectual de la soflama d’Ayuso es qualifica per si mateix. A hores d’ara, només un imbècil pot pensar que el PP -com el PSOE- no són partits nacionalistes espanyols. Nacionalistes i a ‘mucha honra’ que potser diria García Page, Rodríguez Ibarra o el també catalanòfob Lambán si de cas els apretaven una mica. O encara, els seus socis de govern en Madrid, els patriotes de Vox a qui Ayuso ha defensat a capa i espasa.  

Fet i fet, liberals, conservadors i monàrquics a Espanya han estat nacionalistes furibunds, si fa no fa, des de la Constitució de 1812. Ha estat precisament, el projecte dels uns i els altres d’una Espanya uniforme, assentada sobre una única cultura, el que va provocar com  a reacció el naixement dels nacionalismes català i basc o el del cubà, un altre nacionalisme perifèric. Caldria afegir encara els errors i els abusos d’un Estat centralista i ineficaç manegat per unes elits que han viscut de parasitar-lo.

Quan Díaz Ayuso parla de nacionalismes genocides s’està tirant pedres sobre la seua pròpia teulada. El seu partit, de fet, en molts sentits no deixa de ser una evolució mal aconseguida del franquisme el qual, tal i com gossets i gatets saben, va concretar-se en un projecte nacional espanyol còmplice del nazisme alemany i del feixisme italià. En Espanya, sota l’advocació de Franco es van amagar una bona colla de criminals de guerra alemanys, belgues, croates com Maks Luburic soterrat en Carcaixent. No caldrà ací fer una citació extensa d’autors que podríem confirmar el que dic més que res per no ofendre la intel·ligència dels lectors, inclosos la dels que voten PP.

El franquisme, ja ho sabem, no tan sols va matar en nom de la unitat de la pàtria i de la religió milers d’espanyols sinó que ho va fer, també, per a salvar-la del comunisme, del socialisme, també de qualsevol ideologia que dugués el germen del liberalisme i de la democràcia. Els catalans es van endur una bona ració de la medecina franquista. No s’inventava res. La repressió contra els catalans, contra qualsevol indici de dissidència política, cultural i lingüística venia de molt i molt lluny, des del decret de Nova Planta si fa no fa. Una repressió pensada sempre per a eliminar d’arrel el mal de la diferència. La prohibició governativa de fer teatre en català, per exemple, fou molt anterior al naixement de qualsevol partit catalanista. No seria la única prohibició, és clar. Després vindria la de parlar per telèfon en català, i la d’ensenyar… i encara, la persecució dels partits catalanistes, i l’assassinat de Lluís Companys… i les sentències del Tribunal Suprem… i…    

Ben mirat, hi ha quelcom de més reaccionari que practicar l’extermini de la diferència i culpar  després a la naturalesa maligna de la víctima?. És evident que no. Com ho és també que Ayuso -tampoc Arrimadas ni la marquesa Cayetana-, té ni puta idea del significat profund del mot reaccionari. Per fer boca, li aniria molt bé fullejar el magnífic assaig de Javier Herrero publicat el 1973 amb el títol Los origenes del pensamiento reaccionario español. Tant se val. Si ho pensem bé, per a dir allò que diu i fer allò que fa no li cal llegir res. Només li cal no tenir sentit del ridícul i comptar amb una bona nòmina de periodistes i advocats sense escrúpols, de llepaculs incondicionals. El grau de gregarisme, ignorància i fanatisme de la parròquia fa la resta.

Tot això que assenyale són coses molt elementals. El nacionalisme espanyol dels partits oficialment democràtics d’avui no ha canviat gaire. Ara, però, aquest nacionalisme prefereix enarborar la bandera del patriotisme constitucional. Qui no l’enarbora passa a ser un delinqüent, un asocial, un enemic de l’Estat.

Escrivia Joan Fuster en plena operació de la Transacció democràtica, “(…) Cada ‘nacionalisme’ en segrega més: més ‘nacionalismes eriçats, de rèplica.. En un instant d’eufòria arribo a suposar que tot funcionaria millor si ells –‘elles’- renunciessin a ser ‘nacionalistes’, i no ens obliguessin a ser ‘nacionalistes’ als altres… Una il·lusió passatgera, ai!..”. Fuster sempre tan càustic i tan oportú.   

Publicat dins de Política | 2 comentaris

Entre la por a l’apocalipsi i el carpe diem

*Article de Francesc Viadel publicat en Nació Digital el 14 de desembre de 2019.

Els primers ecologistes militants que vaig conèixer conformaven una barreja peculiar de hippies de poble, professors d’universitat i mestres d’escola, joves esquerrans que no acabaven de trobar la seva classe obrera i nacionalistes arrelats al territori. Tots ells compartien l’horror pel model econòmic que havien implantat les elits locals. Un model que en molt poques dècades havia convertit el país en un autèntic femer.

També s’oposaven amb vehemència als mètodes empleats per la pagesia en el conreu de la taronja, sobretot a l’ús dels pesticides i a l’extensió de la producció a zones de secà. No era poca cosa si tenim en compte que bona part de la població a la qual volien convèncer menjava d’aquell negoci i que la majoria d’ells eren fills bé de petits propietaris, bé de collidors rasos, els uns i els altres amb mentalitats conservadores i una visió del món molt limitada.

Vist en perspectiva resultaven bastant innocus per al sistema i mai, ni de bon tros, van adquirir la musculatura política i social, posem per cas, dels seus correligionaris a Alemanya. Solien convocar de tant en tant alguns amables aplecs amb un cert aire a Woodstock. De vegades, es concentraven iradament davant la central nuclear de Cofrents, un autèntic símbol de la seva lluita sobretot després de l’accident de Txèrnobil. Feien el que podien enmig d’una ambient d’indiferència. Parlo dels que vaig conèixer i sovintejar ni que fos per pura casualitat.  

El cas és que tenien raó en tot. Fet i fet, molt abans que arribessin les cimeres internacionals per a salvar el planeta, que les televisions parlaren de la destrucció de la capa d’ozó i començaren a difondre imatges del desgel dels pols, el desastre climàtic ja era una realitat ben palpable entre nosaltres. Els hiverns es van tornar càlids, la vida animal va desaparèixer dels termes, els aiguats es van fer més seguits i intensos, el Xúquer es va convertir en un malalt terminal. I tot això, mentre el carota de Rajoy se’n fotia del canvi climàtic a compte de les opinions del seu cosí de la Universitat de Sevilla; mentre el seu partit s’entestava en un Pla Hidrològic Nacional concebut per a enriquir la seva clientela de latifundistes castellans i constructors; mentre a tota Espanya es promovia la depredació econòmica del territori que havia d’acabar destruint la fràgil economia de territoris com el del País Valencià.

La situació sembla que és dramàtica. Ho diu tothom i fins i tot els líders del PP s’apunten oportunament i cínica a la croada per salvar el planeta. Bo, ho diu tothom menys els cavernícoles de costum. Així, per exemple, per als de Vox això del canvi climàtic és una estafa, una presa de pèl. Al capdavall, tot el que està passant és ben normal, conseqüència en darrer terme de l’activitat solar i en cap cas de l’acció de l’home. Poden dir el que vulguin.

La veritat és que ningú no sap com evolucionarà tot això. Com sigui, la perspectiva d’una catàstrofe planetària convenientment publicitada pels excitats mitjans de comunicació com per la factoria de Hollywood, ja s’ha instal·lat en la mentalitat de no pocs ciutadans, de sectors de l’ecologisme s’han radicalitzat. Sense anar més lluny, a França, el castigat sector de la pagesia s’ha d’enfrontar també als atacs indiscriminats d’ecologistes radicals, de grups extremistes de vegans i d’antiespecistes, un grup aquest darrer que nega la inferioritat dels animals respecte de les persones oposant-se a la seva explotació. La crítica als modes convencionals de producció agrícola i ramadera té el seu propi terme, l’agri-bashing. Ecoterrorisme, ecofeixisme, són també alguns dels nous termes usats per a definir les reaccions més extremades davant de l’emergència climàtica. I enmig d’aquest panorama encara podríem parlar dels riscos d’un mortífer virus de laboratori sense control, del perill de la guerra nuclear, o de que algú més imbècil que els seus antecessors arribi a la Moncloa.

Ironies a banda, la situació, certament, és d’una complexitat tant enorme i les solucions de tant difícil aplicació que resulta quasi impossible no quedar paralitzat per la por a l’apocalipsi o bé deixar-se dur per la doctrina del carpe diem entregant-se amb fruïció als plaers més elementals. Personalment, crec que optaré per la segona opció.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Mètode aborda la complicitat de la ciència amb l´horror nazi

*Article de Francesc Viadel, 15 de desembre de 2019.

Durant moltes dècades es va ignorar l’estreta relació existent entre el nazisme i bona part dels membres de la comunitat científica alemanya i austríaca. Podríem dir sense risc d’exagerar que els que no en van ser còmplices va ser perquè van haver d’exiliar-se o perquè van acabar assassinats en algun camp d’extermini.

Bé per conveniència política, bé per un sentiment de vergonya social, els termes d’aquesta relació ben aviat es van situar en la zona fosca de la consciència col·lectiva dels països concernits. Fa temps, però, que sabem què en l’extermini, espoli i desplaçament forçós de milions de persones de tota Europa, no tan sols van ser protagonistes gent normal -segons han demostrat historiadors com Christopher R. Browning, sinó també científics reputats provinents dels departaments de les més prestigioses universitats. Ho van ser per conveniència o per fanàtica convicció. La genètica, la física, l’etnologia, l’ecologia o la biologia, només per citar alguns camps de la ciència, es van posar al servei de la major maquinària d’exterminació humana que mai hem conegut en nom de la puresa, la  prevalença i la dominació d’una pressuposada raça superior en un context d’antisemitisme rabiós i en un moment d’auge de la modernitat.

El passat nazi de Konrad Lorenz no va ser obstacle per a que se li atorgara el 1973 el Nobel de Medicina.

Konrad Lorenz, premiat el 1973 amb el Nobel de Medicina, és potser un dels casos més coneguts però no l’únic. Lorenz va ser un nazi convençut i les seues teories van servir de coartada al genocidi que ell mateix degué de conèixer de ben a prop durant el seu pas per Poznan des d’on es projectava la germanització de bona part de Polònia. El 1940, el científic escrivia: “(…) Hi ha una certa semblança entre les mesures que és precís adoptaré quan tracem una ampla analogia biològica entre, d’una banda, cossos i tumors malignes, i de l’altra, una nació i els individus que al seu si s’han tornat asocials degut a la seua constitució defectuosa (…) Sortosament, l’eliminació d’elements com aquests és més fàcil per al metge de salut pública i menys perillós per a l’organisme supraindividual, que l’operació corresponent d’un cirurgià en un organisme individual (…) ”.  

El número 102 de la revista Mètode de la Universitat de València, dirigida pel biòleg Martí Domínguez, aborda en un rigorós monogràfic aquesta complexa relació entre la ciència i el nazisme. La qüestió és d’una enorme incomoditat i alhora molt necessària per a escatir les escabroses relacions entre la ideologia i la ciència. En un article introductori al monogràfic, el director de recerca del CNRS en l’Institut d’Història del Temps Present de la Universitat de París, Christian Ingrao, recorda que només una ínfima part de científics, menys de l’1% dels graduats universitaris va renunciar al seu lloc de treball arran de l’arribada al poder dels nazis. Assenyala Ingrao que, “(…) la historiografia social ha tendit a confirmar silenciosament que el nacionalsocialisme va arribar al poder adoptant l’estratègia electoral d’un partit de masses, però amb el suport d’elits militants extraordinàriament ben formades.(…)”. La ciència nazi no és només, diu Ingrao, un ampli recull d’atrocitats sinó també “l’acceptació quotidiana, la penetració lenta i minuciosa de la renúncia i el compromís per part d’una ideologia capaç de penetrar en tot el que es presente engalanat amb la utopia i l’esperança, aquestes dues toxines addictives a les quals les elits culturals són tan sensibles”.

Moment de la selecció en la rampa d’Auschwitz. Las foto es va fer el maig de 1944 a l’arribada d’un transport de jueus procedents d’Hongria.

Aquest volum de ‘Mètode’ aplega un grup d’especialistes en la ciència durant el període del nazisme coordinats per Domínguez. La professora Ute Diechmann, escriu sobre les implicacions entre la ciència i la ideologia i les seues conseqüències sobre la política antisemita dels nazis. Diechmann és directora del Centre Jacques Loeb per a la Història i la Filosofia de les Ciències de la vida de la Universitat Ben-Gurion del Negev i professora adjunta d’aquesta mateixa universitat d’Israel. La seua investigació se centra en l’origen i el canvi de conceptes en la biologia moderna i en l’impacte de diverses ideologies en la ciència.

Klaus Tschwer es centra en la destrucció de la investigació científica en la Viena nazi, concretament en l’espoliació i aniquilació de l’Institut Experimental de Viena impulsat el 1902 pel zoòleg Hans Przibram, i els botànics Wilhelm Figdor i Leopold von Portheim. Sociòleg  i politòleg per la Universitat de Viena, Tschwer és el director científic del diari austríac ‘Der Standard’ i un expert en la història de la ciència a Àustria.

L’escriptor i comunicador científic anglès Phil Ball repassa en el seu article la persecució de què fou objecte Albert Einstein per part dels seus propis col·legues nazis així com els atacs racistes patits per la seua condició de jueu.  Ball fou editor de la revista ‘Nature’ i és autor de nombrosos llibres entre els quals destaca Al Servicio del Reich: La física en tiempos de Hitler (2014).

El professor Wolfgang Kophamel indaga en la figura de l’etnòleg Franz Termer i com els conceptes nacionalistes, colonialistes i racistes van formar part de la base ideològica del nazisme que no va dubtar en aplicar-los a compte de l’assassinat de milions de persones a l’Europa de l’Est. Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Lliure de Berlín, Kophamel, està especialitzat en política internacional. Actualment, és professor al Col·legi Alemany de València.

Tanca el monogràfic un article dedicat a la utopia antiurbana dels nazis escrit pel doctor arquitecte, Unai Fernández de Betoño professor d’Urbanística i Ordenació del Territori en la Universitat del País Basc.

Un excel·lent volum d’una enorme utilitat en un temps convuls en què patim l’imparable ascens del neofeixisme i el rebrot internacional d’un inquietant antisemitisme.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Societat | 1 comentari

Fina Cardona o l´amarga consciència del misteri

*Article de Francesc Viadel, 12 de desembre de 2019.

L’escriptora, Fina Cardona.

D’entre les veus poètiques més importants de la irrepetible generació dels 70 cal destacar la de Fina Cardona Bosch. Cardona irrompia en aquell febril context creatiu l’any 1978 amb la publicació de Plouen pigues. El poemari, editat per 3i4, va ser prologat per Vicent Andrés Estellés, un poeta tan venerat com alhora qüestionat per aquella radiant generació on al País Valencià destacaven Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Josep Piera o Marc Granell només per citar-ne alguns. “L’arribada a València dels promotors Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, fou per a tots nosaltres, a banda d’un enfortiment de la nostra unitat lingüística, un estímul per al nostre treball. (…) Tots hi estàvem implicats d’alguna manera, lluitant per la cultura, per la llengua, per la llibertat en un territori dinàmic on ens movíem entre pintos, músics, dissenyadors, dibuixants de còmic, escriptors, arquitectes…”, explica Cardona en una entrevista amb el periodista Carles Gàmez.

Dels poemes aplegats en Plouen pigues el de Burjassot va escriure, “(..) és un aire, o és un bri, de cançó, que, n’estic segur, hauria fet molt feliç, lluny de la seua Mallorca, durant la guerra civil, Roselló-Pòrcel, cremant amb un espetec de sarments a la nit blava i terrible. (…)”.

Així mateix, Estellés assenyalava amb un to merescudament elogiós que en Plouen pigues, “(…) La soledat, el tacte de colzes, la furtiva companyia, la més alta il·lusió, la mort planen per damunt de tots els poemes, i donen un to esqueixat, crispat, amb permanent voluntat de càntic, rupestre”. Aquells versos tenien -tenen- segons l’insigne prologuista “un desolat aspecte de cançó” o bé constituïen “el manual, l’itinerari, terrible d’una vida al través de la nit” o, encara, “la consciència, amarga i bella, del misteri”.

L’any 1981, la mítica editorial Llibres del Mall publicava el seu segon poemari, Pessigolles de Palmera amb un pròleg en aquesta ocasió de María del Mar Bonet.  

El periodista Rafa Cervera en un perfil de l’autora publicat ara fa tres anys, la situa, allà per la segona meitat dels vuitanta, en el centre d’una batalla somorta entre la cultura un punt elitista que havia articulat el valencianisme progressista i les icones principals d’una modernitat que vivia al marge de d’aquesta cultura netament arrelada al país. Tot això, en el context d’una ciutat provinciana i sempre hostatge dels guardes del pensament reaccionari que a les nits no podien evitar que els locals s’ompliren de gent per a escoltar Polvos de Talco Baxter, Seguridad Social, Terminal Sur o els Bongos Atómicos. Per a Cervera, Cardona era -és- Joan Fuster, Joan Brossa o Pere Calders però també Marvin Gaye, Alex Chilton o The Supremes.

Dedicada durant tota la seua vida a l’ensenyament, Cardona també ha treballat per a TVE o per a l’extinta Canal 9 i ha estat col·laboradora de diversos mitjans de comunicació. Actualment escriu una columna setmanal en el diari digital Valencia Plaza en què radiografia l’ànima de la ciutat de València.

De Plouen pigues,

Enmig de la meva obligada

cambra… em trobo l’altra.

I estiro les mans i el coll: em trenco.

Em crema la gola de cridar: i callo…

Vull agafar-me i petonejar l’aire que estimo.

Tinc la muralla del verd que em separa.

Em pinto el somni muntada a cavall dels estels.

És l’hora… no ets.  I et trobo.

Publicat dins de Cultura, Literatura | 2 comentaris

El mur

*Relat de Francesc Viadel, desembre de 2019.

Només fa un mes que vaig arribar, circumstància que em converteix en un dels primers habitants d’aquesta immensa gàbia clavada com un ferro roent en el cor de la ciutat. Compartesc un diminut apartament del carrer Sienna, sense a penes mobles i amb les parets rosegades per la humitat, amb els Golinsky i amb la jove Adina Kramer, a la que caritativament els vells li fan de pares. No és el pitjor dels carrers. Fet i fet, en aquest quasi tots els seus habitants són gent distingida: professors, comerciants, advocats… com els Golinsky.  

De fet, abans de tot açò, Hadar tenia una reputada consulta a quatre carrers d’ací on visitava alguns dels malalts amb la ronyonada més ben coberta de tota Varsòvia. La senyora Ida ensenyava a tocar el piano a les xiquetes de casa bona. Assajaven peces delicades que s’escolaven des de l’apartament per tota la finca i que feien molt feliç aquell veïnat benestant i despreocupat de tot, sobretot quan era ella qui les executava.

D’Adina no et puc explicar res perquè res no en sabem ni jo ni els vells. Els Golinsky la van recollir al carrer poc abans de ser confinats. Diuen que es van sentir commoguts per aquella mirada insondable, misteriosa i dolça i que no s’ho van pensar dues vegades. No abandonarien aquella criatura a la seua sort en uns temps tan difícils com aquells. El cas és que Ida no obri la boca durant tot el dia i, a les nits, arraulida al seu racó de la cambra que compartim tots quatre, sovint se la sent somicar. Són uns somics dèbils com miols de gatet abandonat que em desvetllen i em fan venir por.

Et podria contar coses terribles d’aquest indret que segur que et posarien molt trista i jo per res del món voldria entristir-te, fer que la teua ànima adquirís el to gris d’aquest cel fendit pels més negres presagis, per un vent glaciar que sempre put com a menjar podrit. Tot plegat, ací ningú que tinga una mínima esperança en el futur es deixa vèncer per la tristor que ho amara tot, ni encara menys impressionar pel terrible paisatge humà que ens envolta, per les històries que circulen des de Smocza fins ací a Sienna. El millor que he fet és deixar-me dur per aquest optimisme estrany, per aquesta mena d’alegria del boig capaç d’ignorar la més crua de les realitats. Tothom qui pot mira de divertir-se. Te’n faries creus de la gran quantitat de cafès i teatres que hi ha per tot arreu, de la quantitat de joves, també de no tan joves i fins i tot de vells, que s’enamoren cada dia, que es grapegen ansiosos per les cantonades a l’horabaixa quan les ombres oculten tot el que hi ha de lleig en aquest univers sinistre d’intramurs. Els dramaturgs més insignes escriuen obretes verdes inspirades en aquesta promiscuïtat, en aquesta falta d’espai en què ens veiem obligats a viure. Obretes que passen al Cinema Fémina de Leszna amb gran èxit de públic. Els millors autors de Polònia ací componen cançons alegres, bellíssimes que després s’escolten als cafès, cantussegen les amants a cau d’orella, es saben de memòria les jovenetes que pateixen que la vida se’ls en vaja de les mans sense haver passat com una dona tota una nit sense dormir.  

M’agradaria, per cert, anar un dia al Cafè Sztuka només per veure -més que per escoltar-la, que també- la Wiera Gran ja que un dia, abans de la guerra, vaig veure la seua fotografia en un cartell a l’entrada d’un teatre i crec que se t’assembla molt. Bé, ja saps que sempre que veig una qualsevulla artista de renom bella pense que se t’assembla molt. És una mania que tinc i una manera també de compensar el fet que a hores d’ara no serve cap retrat teu. Ni aquell amb el teu rostre juvenil mig ocult pels teus negres cabells, ni aquell altre al Jardí Saxó posant davant d’uns rosers.

En realitat tampoc no em fa falta tenir cap fotografia teua. Ni totes les guerres del món, ni aquest mur infame que han aixecat els botxins entre tu i jo, t’allunyaran de mi si tu no vols. Malgrat tots els impediments, jo tinc moltes maneres de mantenir-te a la meua vora.

Cada matí, en despertar-me, guaite per la finestra i imagine que tu fas el mateix en l’edifici de l’altra banda del mur. T’esguarde. M’esguardes. Et mussite alguns mots secrets i en cada mot que t’arriba tu t’apropes una mica més i una mica més i una mica més i una mica més… fins que superes l’espai que ens separa i, sobtadament, estàs al meu costat i llavors ens abraonem, ens mosseguem, caiguem pel terra, ens fonem, riem, cantem, gemeguem, plorem, callem, tornem a besar-nos febrilment, tanquem els ulls, ens repassem mútuament amb els tous dels dits la comissura dels llavis, ballem, dormim, despertem, ens acomiadem, atònits tornem a la foscor d’aquests dies estranys… De vegades, després del nostre encontre matinal pense en aquell Cafè de Berlín on secretament vaig plorar-te només perquè em vaig deixar dur per la por a perdre’t per sempre més qui sap si al girar una cantonada d’aquella immensa ciutat que tant ens va agradar. No deus recordar-te’n. O pense aquella vesprada d’abril en aquell cinema. Pense en el teu cos ocult en la penombra dèbilment il·luminat per la llum de la pantalla. Pense en el teu panteix calent. Pense en les teues mans. Pense en el teu perfum arrapat al teu coll, al teu clatell. Pense aquell cinema, aquella vesprada de desfici i després, encara, pense en la teua habitació de fadrina en aquella pensió vora de l’estació. No deus recordar-te’n. O, encara, et pense nua asseguda a un cantonet del llit, rient amb un punt d’entremaliada obscenitat, les galtes roges com una tomaca madura, i els teus pits tremolant. Ja sé, ja sé… Amb tantes coses com han passat de tot això tan insignificant, no deus recorda-te’n gens ni miqueta, és clar.

He guixat per tot el mur, també, els versos d’un himne a la meua voluntat de prevaldre només perquè la mort em separaria definitivament de tu. He escrit amb una cal·ligrafia aplicada, quasi infantil en aquell mur odiat… vine, afanya’t, travessa el pont ofegat en la boira, lentament, amb els peus nus, amb el tors nu, i no tingues por de la remor somorta de les aigües que penetra la nit, ni del crit del gel… He escrit incansablement, sense atur, perquè tothom ho pogués llegir… vagareja en el cel com una espurna el record del teu cos… Cada lletra que guixe erosiona invisiblement una rajola d’aquell mur darrere del qual morim, ens devorem, ens desesperem, fins que un dia, de colp i volta, sé que tot el mur despareixerà darrere d’un eixam de paraules i, aleshores, vencerà la vida esponerosa amb totes les seues petites misèries també… T’he escrit per tot el mur una i una altra vegada. No me’n desdic de res. Ara ja ho saps.

Demà al dematí, com sempre, guaitaré de nou per la finestra del meu miserable apartament de Sienna mentre els Golinsky i Adina estiguen encara dormint, atuïts per la fam i la incertesa. Espere veure’t. Has de saber que només podré prevaldre si jo prevalc en tu. Recorda-ho.     

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

L´esperit del temps, una advertència contra el nazisme

*Article de Francesc Viadel, 5 de desembre de 2019.

L’escriptor Martí Domínguez. Foto/Sàpiens/Miguel Lorenzo.

Comprendre la Xoà, les causes que la van desencadenar, els factors que van permetre el naixement d’un règim racial monstruós, ha estat una de les majors preocupacions intel·lectuals de les darreres dècades. El sociòleg polonès, Zygmunt Bauman, va afirmar que l’Holocaust no tan sols va ser un problema o un episodi de la història jueva sinó que es va gestar i posar en pràctica en la nostra civilització i en un moment culminant de la nostra cultura. Per això mateix, aquest és un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura. Baugman assegurava també que centrar el problema en l’alemanyitat del fet considerant-la com l’aspecte en què radicava l’explicació del que havia passat, era també un exercici que exonerava a tots els altres i a ‘tota la resta’. Tot plegat, per a l’acreditat sociòleg, l’Holocaust va ser un dels productes de la nostra civilització, “genuí encara que terrorífic”.

D’altra banda, el filòsof Jonathan Glover, en el seu magnífic assaig sobre la història moral del segle XX, dedica una bona part a la influència de les idees científiques en la consecució de l’extermini de milions de persones a mans dels nazis. Recorda com el darwinisme social junt amb la genètica mendeliana proporcionava una base científica al moviment eugenèsic de la ‘higiene racial’. No en va, el 1933 en ple auge del nazisme es va nomenar rector de la universitat de Berlín a un destacat defensor d’aquesta teoria, Eugene Fischer. No va ser l’únic científic alemany o austríac, que va legitimar amb la seua ciència el genocidi jueu, la neteja ètnica d’Europa, en un gir moral inesperat, paradoxal. I per què?.

És justament el que des de la literatura intenta explicar un dels nostres millors escriptors, Martí Domínguez (Madrid, 1966), en la seua novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019). Domínguez es posa en la pell d’un científic austríac presoner dels russos que es veu obligat a escriure una llarga confessió sobre la seua implicació en l’extermini de milers de persones a fi de millorar la raça alemanya, de germanitzar els països de l’Est brutalment conquerits. La seua responsabilitat, també, en el segrest de milers de nens polonesos susceptibles de ser ‘germanitzats’ o en la implantació dels Lebensborn, una creació abominable d’Himmler on les dones i els SS racialment més aptes s’entregaven en un entorn idíl·lic a la procreació de la raça superior. A tenir fills amb l’únic objecte d’entregar-los a l’Estat.  

L’escriptor valencià s’ha inspirat en la biografia d’un dels científics austríacs mundialment més reconeguts, Konrad Lorenz, defensor en els seus escrits de l’extirpació del cos social dels tumors malignes. Lorenz no tan sols es va lliurar de la forca sinó que després de la guerra va continuar investigant fins al punt que en 1973 va obtenir el Premi Nobel de Medicina-Fisologia. El món ràpidament va oblidar sinó va exculpar la seua complicitat amb l’horror tal i com es va fer amb centenars de col·legues seus. Justament, per al títol de la seua esplèndida novel·la, Domínguez, manlleva una reflexió del molt contradictori Ernest Jünger que en repassar els fets d’aquella època, va afirmar que tot el que la seua generació va fer formava part de l’esperit dels temps. Al capdavall, una manera ben sofisticada la de Jünger d’espolsar-se cap responsabilitat, com el mateix protagonista de la novel·la, el naturalista i metge Adolfòvitx.

Lluny de fer un retrat pla, Domínguez s’endinsa en la complexa personalitat del seu personatge i en el convuls context de la seua època. Ho fa sense estalviar-se detalls, deixant que siga el lector el que jutge per si mateix.  Veurem Adolfòvitx justificant les purgues en la universitat dels seus col·legues jueus, proporcionant arguments científics als artífex del genocidi, esbrinant quins soldats han mentit sobre les seus ferides patides al front per a ser executats o assistint impàvid a una ‘selecció’ de xiquets en el camp de Belzec. Coneixerem un Adolfòvitx ambiciós, intel·ligent, oportunista, sofisticat, covard, fanàtic, feble, despietat, valent, cínic, sentimental… psicològicament complex com qualsevol de nosaltres.  

La construcció d’aquesta història l’ha dut viatjar fins als escenaris sinistres en què passa, consultar arxius i especialistes de diferents universitats europees, a indagar en una copiosa bibliografia. Com d’habitud, l’autor ha bastit un excel·lent text literari sobre uns sòlids ciments documentals.  

Val a dir que Domínguez, no s’ha estat de recordar que les regles morals són un vernís molt lleu que tenim sobre la pell, a sota de la qual hi ha la bèstia. O d’assenyalar com de ràpid es va girar pàgina a la catàstrofe del genocidi perpetrat pels nazis per múltiples i complexes raons. Una observació, per cert, amargament documentada ja a finals dels anys setanta per la periodista Gitta Sereny que acabada la guerra va participar en la cerca dels xiquets polonesos segrestats pels Lebensborn, autora també, entre d’altres, d’un llarga i inquietant entrevista al comandant dels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka, el vienès Franz Stangl.

La reflexió que conté aquesta novel·la, no pot ser més oportuna. I no tan sols perquè la memòria de l’Holocaust és més feble que mai. Una enquesta de 2018, elaborada per Schoen Consulting, assegurava que el 31 per cent dels nord-americans i el 41 per cent dels milennials no sabien que havia passat en Auschwitz. Mentre que fins a un 52 per cent, consideraven que Hitler havia arribat al poder de la força. Una situació similar es dona a Anglaterra o en Espanya on un 66 per cent considera que negar l’Holocaust no és un problema, xifra que a Europa baixa fins al 38 per cent. Tot això, per no parlar del rebrot de l’antisemitisme en França i Itàlia en un context generalitzat d’auge de l’extrema dreta. Un embranzida ferotge que en Espanya cal associar a la condescendència d’uns mitjans de comunicació mesells i a la complicitat d’una dreta corrupta i àgrafa incapaç de superar el seu franquisme constitutiu en un país on amples sectors de la població encara en senten una estúpida i autodestructiva nostàlgia.

Tot plegat, Domínguez ha escrit gran relat contra l’amnèsia. També contra la trivialització del nazisme. Podeu llegir L’esperit del temps, si voleu, també com una amarga advertència contra el nazisme, contra el totalitarisme, contra el fanatisme més abjecte que avui ens amenaça.     

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Pere Aragonés i la Llei de Contractes de Serveis a les Persones

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de novembre de 2019.

El vicepresident Pere Aragonès. Foto/Nació Digital, Adrià Costa.

El vicepresident del Govern, Pere Aragonés, ja fa algun temps que s’ha convertit en un líder a abatre. La seva consolidació al capdavant d’ERC fa nosa no tan sols a l’Estat que voldria tots els quadres independentistes entre reixes sinó també a determinats sectors que legítimament pugnen per l’hegemonia política al país. Val a dir, legitimitats a banda, que massa sovint aquesta batalla s’ha convertit en un autèntic fangar especialment quan es trasllada a l’àmbit de les xarxes socials dominat per la irracionalitat i un cert sentit de la impunitat que ho acaba per emmerdar tot.

No sembla que a Aragonés li afecti ni massa ni poc aquesta soroll de fons. I fa bé. És un polític coherent, un negociador intel·ligent però, sobretot, un dirigent pragmàtic que no es perd en les cansoses disputes bizantines en què ben sovint s’embolica el debat públic.

I com sigui, els intents de desgastar la seva imatge pública són persistents. Ara a compte de la negociació per la investidura, un afer complicat i de resolució incerta. Però des de fa mesos a compte del suposat cataclisme social que causarà l’entrada en vigor de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones impulsada per l’anterior conseller Raül Romeva -poc sospitós de ser un infiltrat del neoliberalisme internacional- i aturada durant la infame aplicació del 155.

Des de determinats sectors de l’esquerra s’ha dit que la llei -actualment en tràmit parlamentari- representa l’externalització de serveis educatius, sanitaris i socials tot i que després molts dels representants públics d’aquest sectors s’han hagut d’afanyar a matisar deixant l’assumpte de l’externalització en un simple pronòstic. Fins i tot, s’ha acusat  Aragonès mateix de voler perpetrar, servint-se d’aquesta llei, la privatització dels serveis públics ni que el vicepresident fos un fidel seguidor de les polítiques públiques que va practicar, posem per cas, tota la rècua de sucursals autonòmiques a les ordres  d’Aznar i Rajoy.

En alguns casos, com en el dels Comuns, el posicionament davant d’aquesta qüestió ha estat un clar exemple de cinisme polític. Inicialment, el partit de Colau va donar suport a la llei però davant la polseguera aixecada per algunes organitzacions es va optar per recular i mantenir l’estratègia de la puta i la ramoneta. I això no obstant, cal recordar que gràcies a l’absència d’una llei com de la que parlem, l’Ajuntament de Barcelona, ha contractat des de 2015 serveis socials amb Florentino Pérez i Sacyr per valor de més de 140 milions d’euros. Així mateix, alguns ajuntaments governats per la CUP, la força política més crítica amb Aragonés i la nova llei, també s’ha vist abocada a contractar amb els peixos grossos de la prestació de serveis.

És evident que la llei, lluny de representar una privatització massiva de serveis, s’ha concebut, justament, per a evitar que les adjudicacions de determinats serveis es regeixen gairebé de forma exclusiva per l’oferta més baixa. Fins ara, en els concursos públics l’administració concedeix fins a un 40% de la puntuació a les propostes més barates. Lògicament, només els grans grups econòmics amb una major capacitat financera poden competir en aquest aspecte. La llei, però, rebaixa aquest percentatge i valora qüestions com el de la qualitat del servei o els relatius a la responsabilitat social corporativa. A la pràctica, això implica, per exemple, que es tindran en compte les condicions laborals dels treballadors de les empreses contractades. Empreses que hauran d’adoptar mesures relatives a la igualtat de gènere o la integració de persones amb risc d’exclusió social. Aquestes condicions poden semblar molt obvies, però la paradoxa és que centenars d’administracions públiques governades per forces de l’esquerra contracten cada dia serveis de caràcter social amb empreses que, ras i curt, exploten als seus treballadors o que manquen de la més mínima ètica social.

Val a dir que Aragonés ha estat el primer en mostrar-se disposat a escoltar tots els suggeriments a fi d’ampliar més encara l’ampli consens polític i civil aconseguit fins ara per a aprovar la llei. No en va, els canvis legislatius permetran que moltes petites empreses que prestaven serveis que fins ara no podien competir amb els grans tinguin una oportunitat de fer-ho. 

I com sigui, aquesta nova eina legislativa no és contradictòria amb mesures d’internalització de serveis per a millorar els que ja s’hi presten o amb d’altres destinades a enfortir l’estat del benestar dels catalans. Massa sovint cal abandonar les lluites caïnites o els maximalismes ideològics per centrar-se en la realitat.

En qualsevol cas, a aquestes alçades del ball fer passar Pere Aragonés per una mena de predicador enviat pel Foro de Davos  o a ERC com el partit que va trair els principis socials de la Revolució d’Octubre no només no és veritat sinó que és políticament improductiu.     

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Antoni Martí Monterde, passatger entre boires

*Text de Francesc Viadel, 1 de desembre de 2019.

L’escriptor, Antoni Martí Monterde.

Aquest és l’any de l’escriptor Antoni Martí Monterde (Torís, 1968). Ho ha assegurat amb tota la raó la periodista Xènia Bussé en una llarga i sucosa entrevista a l’escriptor valencià publicada en el darrer número de la revista ‘Serra d’Or’.

Tot plegat, ha estat enguany quan aquest autor de llarg recorregut ha publicat Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i París, Madrid, Nova York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (3 i 4). En el primer dels títols, Martí Monterde estudia l’obra assagística del de Sueca des d’una perspectiva europea i de la sociologia de la cultura. En el segon, es centra en el treball periodístic de Pla durant els anys vint i cinquanta, moment en què aquest va centrar la seua mirada paisatgística en les ciutats.  

Ha estat aquest any, també, quan ha resultat guardonat amb el premi d’assaig Ciutat de València per L’home impacient. (Diaris, 1996-1998).

Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, és autor també, entre d’altres, de l’assaig J.V. Foix o la solitud de l’escriptura (Edicions 62, 1998), Poètica del cafè (2007) i de L’erosió, un relat de viatge literari a Buenos Aires, publicat per Edicions 62 el 2001 que acaba de ser reeditat per Minúscula en català i en castellà.    

Martí Monterde, és un escriptor minuciós, ordenat, capaç de captivar al lector a través de les seues descripcions, de les seues reflexions sovint fetes des dels espais concrets d’allò quotidià. Reflexions d’algú que sempre mira des de darrere de la finestra d’un qualsevol espai amb la intenció d’atrapar tots els mons continguts dins dels seus límits visuals.

Dir, però, que L’erosió és un relat de viatge literari -o si ho preferiu de fugida- a la immensitat de Buenos Aires (amb una incursió a la ciutat de Rosario) seria caure en una simplificació. Així doncs, L’erosió és també una ficció autobiogràfica, un assaig sobre la literatura pel qual desfilen una munió d’autors estimats per Martí Monterde com Julio Cortázar, Pla, Julio Camba, Ramón Gómez de la Serna, Santiago Rusiñol o, sobretot, Macedonio Fernández sense el qual -segons afirma el mateix Martí Monterde al periodista Xavier Aliaga en una entrevista recent a ‘El Temps’-, no hauria estat possible l’obra de Jorge Luis Borges.  

En aquest text preciosista Martí Monterde ens obri les portes als seus temors vitals, als seua anhels, ens diu l’art o la literatura. Ho fa sempre a través d’un recorregut pausat pels carrers i racons de l’univers bonaerense. Recorregut que sovint recorda el pas de la consciència pels averanys difícils del somni. Ens dirà els edificis singulars, les estacions de ferrocarril percebuts com esquelets d’enormes cetacis abandonats enmig de la ciutat, els Cafès, les llibreries o temples, els malsons, el passat, la metàfora del viure… El retrat que en fa de tot plegat és íntim, molt personal i, alhora, d’una innegable significació universal.

L’erosió és, també, un guia per a fugitius, una radiografia de la solitud que ens acompanya a cadascú de nosaltres fins el darrer alè, justament fins que l’erosió acaba amb nosaltres i ens dispersa pels paisatges que potser hem estimat. “Sé que moriré d’erosió”, afirma solemne o irònic Martí Monterde en un arravatament de lucidesa o de mala llet.

Heus-ne ací un fragment d’aquest magnífic text: “(…) Camino per l’andana, amb la sensació d’haver perdut un tren, amb por que aparegui un personatge fonedís i em doni, a tall de bitllet, un paperot on es llegeixi, en lletres fosforescents de difícil entendre: ‘Sempre fareu tard’, i que en alçar el cap l’estació i l’andana solitària  hagin desaparegut, i només quedi la boira de Buenos Aires, fosca com un núvol de tempesta en vol rasant, cada cop més espès, fent de mi un passatger entre boires. (…)”.       

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari