El mur

*Relat de Francesc Viadel, desembre de 2019.

Només fa un mes que vaig arribar, circumstància que em converteix en un dels primers habitants d’aquesta immensa gàbia clavada com un ferro roent en el cor de la ciutat. Compartesc un diminut apartament del carrer Sienna, sense a penes mobles i amb les parets rosegades per la humitat, amb els Golinsky i amb la jove Adina Kramer, a la que caritativament els vells li fan de pares. No és el pitjor dels carrers. Fet i fet, en aquest quasi tots els seus habitants són gent distingida: professors, comerciants, advocats… com els Golinsky.  

De fet, abans de tot açò, Hadar tenia una reputada consulta a quatre carrers d’ací on visitava alguns dels malalts amb la ronyonada més ben coberta de tota Varsòvia. La senyora Ida ensenyava a tocar el piano a les xiquetes de casa bona. Assajaven peces delicades que s’escolaven des de l’apartament per tota la finca i que feien molt feliç aquell veïnat benestant i despreocupat de tot, sobretot quan era ella qui les executava.

D’Adina no et puc explicar res perquè res no en sabem ni jo ni els vells. Els Golinsky la van recollir al carrer poc abans de ser confinats. Diuen que es van sentir commoguts per aquella mirada insondable, misteriosa i dolça i que no s’ho van pensar dues vegades. No abandonarien aquella criatura a la seua sort en uns temps tan difícils com aquells. El cas és que Ida no obri la boca durant tot el dia i, a les nits, arraulida al seu racó de la cambra que compartim tots quatre, sovint se la sent somicar. Són uns somics dèbils com miols de gatet abandonat que em desvetllen i em fan venir por.

Et podria contar coses terribles d’aquest indret que segur que et posarien molt trista i jo per res del món voldria entristir-te, fer que la teua ànima adquirís el to gris d’aquest cel fendit pels més negres presagis, per un vent glaciar que sempre put com a menjar podrit. Tot plegat, ací ningú que tinga una mínima esperança en el futur es deixa vèncer per la tristor que ho amara tot, ni encara menys impressionar pel terrible paisatge humà que ens envolta, per les històries que circulen des de Smocza fins ací a Sienna. El millor que he fet és deixar-me dur per aquest optimisme estrany, per aquesta mena d’alegria del boig capaç d’ignorar la més crua de les realitats. Tothom qui pot mira de divertir-se. Te’n faries creus de la gran quantitat de cafès i teatres que hi ha per tot arreu, de la quantitat de joves, també de no tan joves i fins i tot de vells, que s’enamoren cada dia, que es grapegen ansiosos per les cantonades a l’horabaixa quan les ombres oculten tot el que hi ha de lleig en aquest univers sinistre d’intramurs. Els dramaturgs més insignes escriuen obretes verdes inspirades en aquesta promiscuïtat, en aquesta falta d’espai en què ens veiem obligats a viure. Obretes que passen al Cinema Fémina de Leszna amb gran èxit de públic. Els millors autors de Polònia ací componen cançons alegres, bellíssimes que després s’escolten als cafès, cantussegen les amants a cau d’orella, es saben de memòria les jovenetes que pateixen que la vida se’ls en vaja de les mans sense haver passat com una dona tota una nit sense dormir.  

M’agradaria, per cert, anar un dia al Cafè Sztuka només per veure -més que per escoltar-la, que també- la Wiera Gran ja que un dia, abans de la guerra, vaig veure la seua fotografia en un cartell a l’entrada d’un teatre i crec que se t’assembla molt. Bé, ja saps que sempre que veig una qualsevulla artista de renom bella pense que se t’assembla molt. És una mania que tinc i una manera també de compensar el fet que a hores d’ara no serve cap retrat teu. Ni aquell amb el teu rostre juvenil mig ocult pels teus negres cabells, ni aquell altre al Jardí Saxó posant davant d’uns rosers.

En realitat tampoc no em fa falta tenir cap fotografia teua. Ni totes les guerres del món, ni aquest mur infame que han aixecat els botxins entre tu i jo, t’allunyaran de mi si tu no vols. Malgrat tots els impediments, jo tinc moltes maneres de mantenir-te a la meua vora.

Cada matí, en despertar-me, guaite per la finestra i imagine que tu fas el mateix en l’edifici de l’altra banda del mur. T’esguarde. M’esguardes. Et mussite alguns mots secrets i en cada mot que t’arriba tu t’apropes una mica més i una mica més i una mica més i una mica més… fins que superes l’espai que ens separa i, sobtadament, estàs al meu costat i llavors ens abraonem, ens mosseguem, caiguem pel terra, ens fonem, riem, cantem, gemeguem, plorem, callem, tornem a besar-nos febrilment, tanquem els ulls, ens repassem mútuament amb els tous dels dits la comissura dels llavis, ballem, dormim, despertem, ens acomiadem, atònits tornem a la foscor d’aquests dies estranys… De vegades, després del nostre encontre matinal pense en aquell Cafè de Berlín on secretament vaig plorar-te només perquè em vaig deixar dur per la por a perdre’t per sempre més qui sap si al girar una cantonada d’aquella immensa ciutat que tant ens va agradar. No deus recordar-te’n. O pense aquella vesprada d’abril en aquell cinema. Pense en el teu cos ocult en la penombra dèbilment il·luminat per la llum de la pantalla. Pense en el teu panteix calent. Pense en les teues mans. Pense en el teu perfum arrapat al teu coll, al teu clatell. Pense aquell cinema, aquella vesprada de desfici i després, encara, pense en la teua habitació de fadrina en aquella pensió vora de l’estació. No deus recordar-te’n. O, encara, et pense nua asseguda a un cantonet del llit, rient amb un punt d’entremaliada obscenitat, les galtes roges com una tomaca madura, i els teus pits tremolant. Ja sé, ja sé… Amb tantes coses com han passat de tot això tan insignificant, no deus recorda-te’n gens ni miqueta, és clar.

He guixat per tot el mur, també, els versos d’un himne a la meua voluntat de prevaldre només perquè la mort em separaria definitivament de tu. He escrit amb una cal·ligrafia aplicada, quasi infantil en aquell mur odiat… vine, afanya’t, travessa el pont ofegat en la boira, lentament, amb els peus nus, amb el tors nu, i no tingues por de la remor somorta de les aigües que penetra la nit, ni del crit del gel… He escrit incansablement, sense atur, perquè tothom ho pogués llegir… vagareja en el cel com una espurna el record del teu cos… Cada lletra que guixe erosiona invisiblement una rajola d’aquell mur darrere del qual morim, ens devorem, ens desesperem, fins que un dia, de colp i volta, sé que tot el mur despareixerà darrere d’un eixam de paraules i, aleshores, vencerà la vida esponerosa amb totes les seues petites misèries també… T’he escrit per tot el mur una i una altra vegada. No me’n desdic de res. Ara ja ho saps.

Demà al dematí, com sempre, guaitaré de nou per la finestra del meu miserable apartament de Sienna mentre els Golinsky i Adina estiguen encara dormint, atuïts per la fam i la incertesa. Espere veure’t. Has de saber que només podré prevaldre si jo prevalc en tu. Recorda-ho.     

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

'L'esperit del temps', una advertència contra el nazisme

*Article de Francesc Viadel, 5 de desembre de 2019.

L’escriptor Martí Domínguez. Foto/Sàpiens/Miguel Lorenzo.

Comprendre la Xoà, les causes que la van desencadenar, els factors que van permetre el naixement d’un règim racial monstruós, ha estat una de les majors preocupacions intel·lectuals de les darreres dècades. El sociòleg polonès, Zygmunt Bauman, va afirmar que l’Holocaust no tan sols va ser un problema o un episodi de la història jueva sinó que es va gestar i posar en pràctica en la nostra civilització i en un moment culminant de la nostra cultura. Per això mateix, aquest és un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura. Baugman assegurava també que centrar el problema en l’alemanyitat del fet considerant-la com l’aspecte en què radicava l’explicació del que havia passat, era també un exercici que exonerava a tots els altres i a ‘tota la resta’. Tot plegat, per a l’acreditat sociòleg, l’Holocaust va ser un dels productes de la nostra civilització, “genuí encara que terrorífic”.

D’altra banda, el filòsof Jonathan Glover, en el seu magnífic assaig sobre la història moral del segle XX, dedica una bona part a la influència de les idees científiques en la consecució de l’extermini de milions de persones a mans dels nazis. Recorda com el darwinisme social junt amb la genètica mendeliana proporcionava una base científica al moviment eugenèsic de la ‘higiene racial’. No en va, el 1933 en ple auge del nazisme es va nomenar rector de la universitat de Berlín a un destacat defensor d’aquesta teoria, Eugene Fischer. No va ser l’únic científic alemany o austríac, que va legitimar amb la seua ciència el genocidi jueu, la neteja ètnica d’Europa, en un gir moral inesperat, paradoxal. I per què?.

És justament el que des de la literatura intenta explicar un dels nostres millors escriptors, Martí Domínguez (Madrid, 1966), en la seua novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019). Domínguez es posa en la pell d’un científic austríac presoner dels russos que es veu obligat a escriure una llarga confessió sobre la seua implicació en l’extermini de milers de persones a fi de millorar la raça alemanya, de germanitzar els països de l’Est brutalment conquerits. La seua responsabilitat, també, en el segrest de milers de nens polonesos susceptibles de ser ‘germanitzats’ o en la implantació dels Lebensborn, una creació abominable d’Himmler on les dones i els SS racialment més aptes s’entregaven en un entorn idíl·lic a la procreació de la raça superior. A tenir fills amb l’únic objecte d’entregar-los a l’Estat.  

L’escriptor valencià s’ha inspirat en la biografia d’un dels científics austríacs mundialment més reconeguts, Konrad Lorenz, defensor en els seus escrits de l’extirpació del cos social dels tumors malignes. Lorenz no tan sols es va lliurar de la forca sinó que després de la guerra va continuar investigant fins al punt que en 1973 va obtenir el Premi Nobel de Medicina-Fisologia. El món ràpidament va oblidar sinó va exculpar la seua complicitat amb l’horror tal i com es va fer amb centenars de col·legues seus. Justament, per al títol de la seua esplèndida novel·la, Domínguez, manlleva una reflexió del molt contradictori Ernest Jünger que en repassar els fets d’aquella època, va afirmar que tot el que la seua generació va fer formava part de l’esperit dels temps. Al capdavall, una manera ben sofisticada la de Jünger d’espolsar-se cap responsabilitat, com el mateix protagonista de la novel·la, el naturalista i metge Adolfòvitx.

Lluny de fer un retrat pla, Domínguez s’endinsa en la complexa personalitat del seu personatge i en el convuls context de la seua època. Ho fa sense estalviar-se detalls, deixant que siga el lector el que jutge per si mateix.  Veurem Adolfòvitx justificant les purgues en la universitat dels seus col·legues jueus, proporcionant arguments científics als artífex del genocidi, esbrinant quins soldats han mentit sobre les seus ferides patides al front per a ser executats o assistint impàvid a una ‘selecció’ de xiquets en el camp de Belzec. Coneixerem un Adolfòvitx ambiciós, intel·ligent, oportunista, sofisticat, covard, fanàtic, feble, despietat, valent, cínic, sentimental… psicològicament complex com qualsevol de nosaltres.  

La construcció d’aquesta història l’ha dut viatjar fins als escenaris sinistres en què passa, consultar arxius i especialistes de diferents universitats europees, a indagar en una copiosa bibliografia. Com d’habitud, l’autor ha bastit un excel·lent text literari sobre uns sòlids ciments documentals.  

Val a dir que Domínguez, no s’ha estat de recordar que les regles morals són un vernís molt lleu que tenim sobre la pell, a sota de la qual hi ha la bèstia. O d’assenyalar com de ràpid es va girar pàgina a la catàstrofe del genocidi perpetrat pels nazis per múltiples i complexes raons. Una observació, per cert, amargament documentada ja a finals dels anys setanta per la periodista Gitta Sereny que acabada la guerra va participar en la cerca dels xiquets polonesos segrestats pels Lebensborn, autora també, entre d’altres, d’un llarga i inquietant entrevista al comandant dels camps d’extermini de Sobibor i Treblinka, el vienès Franz Stangl.

La reflexió que conté aquesta novel·la, no pot ser més oportuna. I no tan sols perquè la memòria de l’Holocaust és més feble que mai. Una enquesta de 2018, elaborada per Schoen Consulting, assegurava que el 31 per cent dels nord-americans i el 41 per cent dels milennials no sabien que havia passat en Auschwitz. Mentre que fins a un 52 per cent, consideraven que Hitler havia arribat al poder de la força. Una situació similar es dona a Anglaterra o en Espanya on un 66 per cent considera que negar l’Holocaust no és un problema, xifra que a Europa baixa fins al 38 per cent. Tot això, per no parlar del rebrot de l’antisemitisme en França i Itàlia en un context generalitzat d’auge de l’extrema dreta. Un embranzida ferotge que en Espanya cal associar a la condescendència d’uns mitjans de comunicació mesells i a la complicitat d’una dreta corrupta i àgrafa incapaç de superar el seu franquisme constitutiu en un país on amples sectors de la població encara en senten una estúpida i autodestructiva nostàlgia.

Tot plegat, Domínguez ha escrit gran relat contra l’amnèsia. També contra la trivialització del nazisme. Podeu llegir L’esperit del temps, si voleu, també com una amarga advertència contra el nazisme, contra el totalitarisme, contra el fanatisme més abjecte que avui ens amenaça.     

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Pere Aragonés i la Llei de Contractes de Serveis a les Persones

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de novembre de 2019.

El vicepresident Pere Aragonès. Foto/Nació Digital, Adrià Costa.

El vicepresident del Govern, Pere Aragonés, ja fa algun temps que s’ha convertit en un líder a abatre. La seva consolidació al capdavant d’ERC fa nosa no tan sols a l’Estat que voldria tots els quadres independentistes entre reixes sinó també a determinats sectors que legítimament pugnen per l’hegemonia política al país. Val a dir, legitimitats a banda, que massa sovint aquesta batalla s’ha convertit en un autèntic fangar especialment quan es trasllada a l’àmbit de les xarxes socials dominat per la irracionalitat i un cert sentit de la impunitat que ho acaba per emmerdar tot.

No sembla que a Aragonés li afecti ni massa ni poc aquesta soroll de fons. I fa bé. És un polític coherent, un negociador intel·ligent però, sobretot, un dirigent pragmàtic que no es perd en les cansoses disputes bizantines en què ben sovint s’embolica el debat públic.

I com sigui, els intents de desgastar la seva imatge pública són persistents. Ara a compte de la negociació per la investidura, un afer complicat i de resolució incerta. Però des de fa mesos a compte del suposat cataclisme social que causarà l’entrada en vigor de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones impulsada per l’anterior conseller Raül Romeva -poc sospitós de ser un infiltrat del neoliberalisme internacional- i aturada durant la infame aplicació del 155.

Des de determinats sectors de l’esquerra s’ha dit que la llei -actualment en tràmit parlamentari- representa l’externalització de serveis educatius, sanitaris i socials tot i que després molts dels representants públics d’aquest sectors s’han hagut d’afanyar a matisar deixant l’assumpte de l’externalització en un simple pronòstic. Fins i tot, s’ha acusat  Aragonès mateix de voler perpetrar, servint-se d’aquesta llei, la privatització dels serveis públics ni que el vicepresident fos un fidel seguidor de les polítiques públiques que va practicar, posem per cas, tota la rècua de sucursals autonòmiques a les ordres  d’Aznar i Rajoy.

En alguns casos, com en el dels Comuns, el posicionament davant d’aquesta qüestió ha estat un clar exemple de cinisme polític. Inicialment, el partit de Colau va donar suport a la llei però davant la polseguera aixecada per algunes organitzacions es va optar per recular i mantenir l’estratègia de la puta i la ramoneta. I això no obstant, cal recordar que gràcies a l’absència d’una llei com de la que parlem, l’Ajuntament de Barcelona, ha contractat des de 2015 serveis socials amb Florentino Pérez i Sacyr per valor de més de 140 milions d’euros. Així mateix, alguns ajuntaments governats per la CUP, la força política més crítica amb Aragonés i la nova llei, també s’ha vist abocada a contractar amb els peixos grossos de la prestació de serveis.

És evident que la llei, lluny de representar una privatització massiva de serveis, s’ha concebut, justament, per a evitar que les adjudicacions de determinats serveis es regeixen gairebé de forma exclusiva per l’oferta més baixa. Fins ara, en els concursos públics l’administració concedeix fins a un 40% de la puntuació a les propostes més barates. Lògicament, només els grans grups econòmics amb una major capacitat financera poden competir en aquest aspecte. La llei, però, rebaixa aquest percentatge i valora qüestions com el de la qualitat del servei o els relatius a la responsabilitat social corporativa. A la pràctica, això implica, per exemple, que es tindran en compte les condicions laborals dels treballadors de les empreses contractades. Empreses que hauran d’adoptar mesures relatives a la igualtat de gènere o la integració de persones amb risc d’exclusió social. Aquestes condicions poden semblar molt obvies, però la paradoxa és que centenars d’administracions públiques governades per forces de l’esquerra contracten cada dia serveis de caràcter social amb empreses que, ras i curt, exploten als seus treballadors o que manquen de la més mínima ètica social.

Val a dir que Aragonés ha estat el primer en mostrar-se disposat a escoltar tots els suggeriments a fi d’ampliar més encara l’ampli consens polític i civil aconseguit fins ara per a aprovar la llei. No en va, els canvis legislatius permetran que moltes petites empreses que prestaven serveis que fins ara no podien competir amb els grans tinguin una oportunitat de fer-ho. 

I com sigui, aquesta nova eina legislativa no és contradictòria amb mesures d’internalització de serveis per a millorar els que ja s’hi presten o amb d’altres destinades a enfortir l’estat del benestar dels catalans. Massa sovint cal abandonar les lluites caïnites o els maximalismes ideològics per centrar-se en la realitat.

En qualsevol cas, a aquestes alçades del ball fer passar Pere Aragonés per una mena de predicador enviat pel Foro de Davos  o a ERC com el partit que va trair els principis socials de la Revolució d’Octubre no només no és veritat sinó que és políticament improductiu.     

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Antoni Martí Monterde, passatger entre boires

*Text de Francesc Viadel, 1 de desembre de 2019.

L’escriptor, Antoni Martí Monterde.

Aquest és l’any de l’escriptor Antoni Martí Monterde (Torís, 1968). Ho ha assegurat amb tota la raó la periodista Xènia Bussé en una llarga i sucosa entrevista a l’escriptor valencià publicada en el darrer número de la revista ‘Serra d’Or’.

Tot plegat, ha estat enguany quan aquest autor de llarg recorregut ha publicat Joan Fuster: la paraula assaig (Afers) i París, Madrid, Nova York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (3 i 4). En el primer dels títols, Martí Monterde estudia l’obra assagística del de Sueca des d’una perspectiva europea i de la sociologia de la cultura. En el segon, es centra en el treball periodístic de Pla durant els anys vint i cinquanta, moment en què aquest va centrar la seua mirada paisatgística en les ciutats.  

Ha estat aquest any, també, quan ha resultat guardonat amb el premi d’assaig Ciutat de València per L’home impacient. (Diaris, 1996-1998).

Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, és autor també, entre d’altres, de l’assaig J.V. Foix o la solitud de l’escriptura (Edicions 62, 1998), Poètica del cafè (2007) i de L’erosió, un relat de viatge literari a Buenos Aires, publicat per Edicions 62 el 2001 que acaba de ser reeditat per Minúscula en català i en castellà.    

Martí Monterde, és un escriptor minuciós, ordenat, capaç de captivar al lector a través de les seues descripcions, de les seues reflexions sovint fetes des dels espais concrets d’allò quotidià. Reflexions d’algú que sempre mira des de darrere de la finestra d’un qualsevol espai amb la intenció d’atrapar tots els mons continguts dins dels seus límits visuals.

Dir, però, que L’erosió és un relat de viatge literari -o si ho preferiu de fugida- a la immensitat de Buenos Aires (amb una incursió a la ciutat de Rosario) seria caure en una simplificació. Així doncs, L’erosió és també una ficció autobiogràfica, un assaig sobre la literatura pel qual desfilen una munió d’autors estimats per Martí Monterde com Julio Cortázar, Pla, Julio Camba, Ramón Gómez de la Serna, Santiago Rusiñol o, sobretot, Macedonio Fernández sense el qual -segons afirma el mateix Martí Monterde al periodista Xavier Aliaga en una entrevista recent a ‘El Temps’-, no hauria estat possible l’obra de Jorge Luis Borges.  

En aquest text preciosista Martí Monterde ens obri les portes als seus temors vitals, als seua anhels, ens diu l’art o la literatura. Ho fa sempre a través d’un recorregut pausat pels carrers i racons de l’univers bonaerense. Recorregut que sovint recorda el pas de la consciència pels averanys difícils del somni. Ens dirà els edificis singulars, les estacions de ferrocarril percebuts com esquelets d’enormes cetacis abandonats enmig de la ciutat, els Cafès, les llibreries o temples, els malsons, el passat, la metàfora del viure… El retrat que en fa de tot plegat és íntim, molt personal i, alhora, d’una innegable significació universal.

L’erosió és, també, un guia per a fugitius, una radiografia de la solitud que ens acompanya a cadascú de nosaltres fins el darrer alè, justament fins que l’erosió acaba amb nosaltres i ens dispersa pels paisatges que potser hem estimat. “Sé que moriré d’erosió”, afirma solemne o irònic Martí Monterde en un arravatament de lucidesa o de mala llet.

Heus-ne ací un fragment d’aquest magnífic text: “(…) Camino per l’andana, amb la sensació d’haver perdut un tren, amb por que aparegui un personatge fonedís i em doni, a tall de bitllet, un paperot on es llegeixi, en lletres fosforescents de difícil entendre: ‘Sempre fareu tard’, i que en alçar el cap l’estació i l’andana solitària  hagin desaparegut, i només quedi la boira de Buenos Aires, fosca com un núvol de tempesta en vol rasant, cada cop més espès, fent de mi un passatger entre boires. (…)”.       

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

A vosaltres que heu votat Vox al meu poble

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de novembre de 2019.

Santiago Abascal. Foto/Nació Digital.

Sé qui sou. Us conec molt bé. Hem anat a la mateixa escola en aquell edifici gris que es queia a trossos i on ens van tallar la llengua, on desprevinguts i innocents ens van fer comprometre amb un país de faralaes, arquebisbots, guàrdies civils i històries d’imperi passat que difícilment hauríem pogut reconèixer mai -si de cas no era per la força- des del nostre món estant, menut, de quatre carrers antics mal comptats i veïns sense un gallet a la butxaca.

A molts de vosaltres us he conegut treballant en el camp. Compartint jornades de sol a sol, engolits pel fred humit de l’hivern i per la merda. Jo us he sentit blasmar amargament contra els polítics però també he vist com callàveu i acotàveu el cap davant dels capitostos que ens manaven, nostàlgics tots de l’antic règim, catòlics supersticiosos, mandamassos que ens miraven per damunt del muscle atesa la nostra condició de jornalers llardosos.

Us van inculcar l’amor cec a la pàtria i el menyspreu vergonyant i un punt caritatiu a la màtria. Us van aüixar contra els catalans perquè deien que volien robar-vos-ho tot, també la llengua que heu estat incapaços d’aprendre a escriure, de preservar de qualsevol humiliació o sotmetiment, de convertir-la en un instrument útil per a saber del món. Us han inoculat l’odi contra els estrangers perquè eren -són- rics i sofisticats, superiors; contra els ‘moros’ que fa dècades que pateixen les mateixes humiliacions que vosaltres perquè, diuen, són inferiors; contra els rojos, els ‘maricons’ i les dones que es neguen a viure dominades pels desitjos del masclam testosterònic ja que la seva sola existència altera la inequívoca uniformitat d’un ordre social sense el qual a penes serieu un ramat d’ovelles perdudes i atemorides enmig d’una humanitat complexa, plena de matisos.

Us he vist votar any rere any als mateixos tipus que us robaven a mans plenes sense plantejar-se res. També heu cregut aquests mentiders quan asseguraven que els catalans volien tota l’aigua de l’Ebre només per a condemnar-vos a morir de set. I mentre, davant els vostres nassos, aquests desgraciats mateixos ordien endur-se el vostre Xúquer per a alimentar els seus monstres de ciment amb els què es van fer milionaris abans de no enfonsar-vos a tots vosaltres en la misèria. Són els mateixos individus que van fer-vos creure que no calia que els vostres fills estudiaren com sí ho feien els seus. I el cas és que, sense pensar-vos-ho, vàreu convertir els de la vostra nissaga en assalariats de la construcció que al cap d’uns pocs anys d’opulència van ser hostatges dels bancs, aturats sense a penes drets, àgrafs, morts civils en vida.

Conec també aquest fills dels que parlo, i els vostres néts, votants entusiastes tots d’aquell Abascal que no ha treballat en la seva puta vida, que ha viscut de la vostra suor i que tant us excita amb els seus discursos enardits sobre una Espanya racial que gaudeix cantant el sinistre ‘Novio de la muerte’. 

No tenen feina. Odien els llibres. Com vosaltres, odien també els catalans i els nous vinguts i els desplaçats, sense saber que vosaltres també vàreu ser això, a França, a Alemanya… quan fugíeu de la misèria de l’Espanya franquista que tant enyoreu. I odien els moros, els rojos, els maricons… L’odi ho tapa tot i hi ha prou amb un ¡Viva Espanya! perquè se n’obliden de les causes que els han dut a la seva irrellevància. Serien capaços de tot si els ho manaren… És la droga del fanatisme, de la ignorància, el dimoni de la reacció que els encoratja en la seva desesperació i desconcert que també és el vostre. Què saben ells de Catalunya? Dels patiments dels migrats? Del passat de la pàtria que els han inculcat? Dels qui maneguen els ressorts del poder? Dels paranys d’una premsa merdosa al servei de foscos interessos?. Què en sabeu vosaltres? Res.  

Ara mateix, ells i vosaltres, desorientats, acovardits pels canvis d’un món que mai no heu entès, teniu en aquest miratge extremista l’esperança de no es sap ben bé què. De veritat penseu que si li treuen la miseriosa ajuda a unes desenes de milers de migrants tindreu una part del pastís més gran? No heu pensat com se us podrà garantir un atur digne i una sanitat i una seguretat i una educació en un país que a penes pagui impostos?. De veritat es creieu millors que els marroquins, inferiors als catalans o als francesos, més forts que tots junts? Tot només perquè així ho heu sentit dir a un tipus com Abascal? De veritat creieu que els Espinosa de los Monteros i la seua estirp us té per uns iguals només per compartir una condició nacional?. Només sou carn de canó, comparsa estúpida, les principals víctimes d’un projecte polític que us acabarà d’anul·lar com a ciutadans sense que ni tan sols mai hàgiu intentat ser-ho. Sou víctimes encegades d’una gran mentida que duu en ella mateixa la llavor del desastre.

Em sento dolgut per la vostra estupidesa per tal com hem compartit els mateixos paisatges, la mateixa llengua, els mateixos patiments com a fills que hem estat de gent treballadora.

Stefan Zweig referint-se a Sigmund Freud just en el moment en què el nazisme hipnotitzava i sotmetia Alemanya, va escriure: “(…) Com a persona n’estava profundament commogut, però com a pensador no estava gens sorprès d’aquell esclat esgarrifós de bestialitat. Sempre l’havien titllat de pessimista, deia, perquè negava la supremacia de la cultura sobre els instints; ara es podia veure horriblement confirmada -i en veritat no n’estava gens orgullós- la seva opinió que la barbàrie, l’instint elemental de destrucció, era inextirpable de l’ànima humana. (…)”.  

Per tots vosaltres que heu votat Vox en el meu poble, veïns, coneguts i saludats, potser algun amic, només puc sentir una infinita llàstima. M’avergonyeix la vostra ràbia, el vostre fanatisme, la vostra ignorància, els vostres impulsos. I davant d’una societat incapaç d’amansir els vostres instints, de corregir la vostra ignorància, només em queda l’esperança de saber que acabareu devorant-se entre vosaltres.

Publicat dins de Política, Societat | 1 comentari

Manel Alonso en l’hora obscura

*Post de Francesc Viadel, novembre de 2019.

El poeta Manel Alonso.

L’escriptor i poeta Manel Alonso (Puçol, 1962) acaba de publicar el poemari Quadern per a Joan (Neopàtria, 2019) un aplec de trenta-quatre poemes que va escriure entre els anys 2010 i 2012 enmig d’una forta crisi personal i en un context devastador de crisi econòmica i social. Alonso no n’era gens d’optimista aleshores i es refugiava, com molts, en la creació literària. L’anunci d’una greu malaltia patida pel seu amic Joan-Baptista Campos, l’esperonarien a escriure aquests poemes dedicats a Campos mateix. Uns poemes sorgits també arran d’una relació poètico-epistolar entre tots dos amics. Els cantants Tomàs de los Santos i Artur Àlvarez n’han musicat alguns d’ells. “Són poemes senzills, diàfans, escrits en hores obscures per a un home enamorat de la vida, la vida com el més apassionant dels viatges, per a un poeta en combat diari contra la mort. (…)” explica Alonso en el seu pròleg.

Alonso és un dels autors valencians més prolífics. Entre els llibres de poemes publicats cal destacar Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009).

Heus-ne ací un poema de Quaderns per a Joan:

XXXIV

No tingues por de la nit,

La tristesa i el desemparament

Que et corprenen

Són núvols d’una tempesta

Que només esclatarà si defallixes.

No passes ànsia,

Cap ombra funesta

Aguaita en un racó ocult de la casa

Buscant el moment propici per a derrotar-te.

Descansa,

Recompon les teues forces.

Escolta, no estàs sol,

En la foscúria se sent

El rítmic batec d’un cor

que es mou per tu.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Una exigua minoria

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de novembre de 2019.

Lesmes durant l’acte d’inauguració de l’any judicial en la jurisdicció militar.

El president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, va assegurar l’altre dia davant de la cúpula dels jutges militars espanyols que a Catalunya “una exigua pero estrepitosa parte de la sociedad conformada por ciudadanos cegados por la irracionalidad” estava intentant acabar, per la força i amb violència, amb els pilars de l’Espanya constitucional. Mentre es desfeia en referències a Sòfocles i Isòcrates, a naus que naveguen cap a l’abisme i a la immutable Constitució del 1978, Lesmes, va treure la vara de sota la seva toga i la va agitar en l’aire sense deixar de mirar en direcció cap a Catalunya. Al magistrat encara li va quedar temps per a recordar l’amarg 1898 i els sacrificis d’Espanya, per a citar l’almirall Pasqual Cervera y Topete i, sobretot, per a assenyalar, una vegada més des que va morir Franco, quina era la missió de l’exèrcit, això és,“garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Una missió, per cert, encomanada pel franquisme.

Parlava Lesmes de tot l’independentisme?. Cal pensar que sí perquè és impossible que unes desenes de manifestants puguin amb unes poques barricades i uns quants contenidors cremats posar de genolls l’Estat espanyol. I ja que estem, què entén el magistrat per irracionalitat?. Ser independentista, posem per cas, és irracional? No ho és invocar els clàssics de la tragèdia grega per a referir-se a uns aldarulls que en comparació als que van tenir lloc a les drassanes Astúries fa uns anys o als que hem vist a França, semblen un joc de nens?. No és més irracional creure que les nacions i els estats són eterns?. Deixem-ho córrer.

Prou que ho sabem que a Lesmes, en una qualsevol democràcia avançada, la seva intervenció descarnadament política, dramàtica, intrigant, li hauria costat el lloc. Com sigui, estàvem avisats. Lesmes és un home d’ordre. És l’ordre. L’encarnament d’un poder que sembla que ha força d’exercir-lo se l’ha menjat per un garró. Amb la sentència del Procès encara calenta, Lesmes ja va advertir Torra que volia unes protestes que no ho foren gaire de protestes. Una cosa discreteta, diríem. Quan les protestes, massivament pacífiques, s’han produït Lesmes les ha titllades de “pataleo” i de reacció desmesurada i injusta. Per a injusta la sentència dels presos polítics, moltes de les detencions aparentment irregulars dels darrers dies, la corrupció generalitzada de l’Estat, la desigualtat social sancionada per lleis anacròniques fetes contra la gent, la propaganda agressiva, catalanofòbica de bona part dels mitjans de comunicació espanyols, la impunitat policial…

El cas és que sa senyoria ha demostrat saber tant de Catalunya com Sagasta, Cánovas i totes les elits dominants espanyoles sabien de Cuba. Contra els insurrectes de l’illa va dir Sagasta el 1895 que fins al darrer home i la darrera pesseta. Per a acabar amb els independentistes cubans a Cánovas només li feien falta tres bales: una per al poeta Martí, i una per a cadascun dels generals Maceo i Gómez.

Això de Catalunya no s’ho saben acabar. Pensaven, des de Lesmes passant per Pedro Sánchez i l’últim uixer de la Zarzuela, que després de la sentència l’independentisme, una exigua minoria que guanya eleccions rere eleccions, se n’aniria a casa. Pensaven que per art d’encanteri més de 2 milions de persones se n’oblidarien dels seus líders polítics judicialment massacrats; d’una dècada de mobilització permanent i massiva; del Fairy i dels cops de l’1-O; de la humiliació de l’’a por ellos’; d’una pertinaç voluntat col·lectiva d’existir que ha plantat cara a les ànsies d’assimilació per la força d’un Estat penetrat fins al moll dels ossos per un dels nacionalismes més agressius d’Europa.

No entenen res o, si més no, ho fan veure. És per això que redueixen l’afer català a una qüestió d’ordre públic, que menystenen els resultats electorals, que s’autoenganyen i enganyen sobre la transversalitat i la dimensió social de l’independentisme, sobre les seves causes, sobre el seu propi nacionalisme. 

És ben obvi que l’Estat no sap com abordar el problema de Catalunya més enllà d’usar la seva capacitat repressiva. Uns colpegen invocant l’Estat de dret alhora que gasten sumes ingents en inquietants campanyes de propaganda internacional. Estan preparant, sens dubte, el terreny per a un escenari més dur d’il·legalitzacions i empresonaments, d’instruccions policials i resolucions judicials inspirades per la raó d’Estat.

Els altres van al gra com Àlvarez de Toledo que promet no deixar estaca en paret. O com Abascal que demana una mena d’estat de setge per a Catalunya que hauria de durar varies generacions a fi de completar l’assimilació a Espanya de tots els mals catalans. I mentre, l’exigua minoria continua guanyant eleccions -això mentre no se li prohibeixi presentar-se’n-, continua sortint al carrer, continua demanant diàleg, continua creixent davant la desesperació d’una Espanya sense imaginació política, sense projecte, sense alternatives.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Emili Piera o l’ofici de viure, veure, contar

*Article de Francesc Viadel, 31 d’octubre de 2019.

El periodista Emili Piera.

La primera vegada que vaig veure Emili Piera va ser en una televisió en blanc i negre quan jo encara, pràcticament, jugava a matar dragons pels carrers del meu poble amb un rifle de gomes. Recorde com si fos avui que era dia de loteria i el periodista, des d’alguna localitat no massa llunyana de la meua, retransmetia en directe l’alegria desfermada d’un veïnat que suposadament havia estat tocat per la fortuna. I en directe, en meitat d’una crònica televisiva trepidant, Piera no en va tindre cap altra que fotre-li un calbot a un marrec poca-solta que no deixava de saltar gimnàsticament darrere seu en un intent desesperat de xuclar càmera val a dir que en un temps com aquell orfe de selfies, influencers, instagramers i fills de putes on-line. I des d’aleshores, per sempre més Piera i aquell calbot mític que no hauria estat capaç de fer ni el millor pilotaire de tots els temps i totes les partides. Periodisme de risc, analògic, sentit, sense complexes, de tocar, des del país estant. Què no?. I tant que sí.

El cas és que Piera sempre em deixava -em deixa- bocabadat. M’enganxava el seu accent indissimuladament valencià, l’acomboiament amb què et feia cinc cèntims de tot un món per convuls que fos, el seu punt de vista intel·ligent i un punt canalla de les coses quan les coses són l’univers del bacallà, la revolució russa, la corrupció política, la crisi del capitalisme, l’arròs al forn, el cinema negre, els paisatges de les Açores, les virtuts del vi, la poesia d’Enric Sòria… Quan les coses són potser un record d’infantesa atrapat al vol com una incauta i estranya papallona tropical capturada per un entomòleg boig. No en va, Piera és un lector voraç -també de poemes-, un excel·lent gastrònom, un cinèfil empedreït, un viatger incansable, un torsimany dels llenguatges de la realitat.

Emili Piera (a la dreta amb ulleres i un cigar havà) en un dinar amb la directiva del Levante UD. quan feia de becari per al diari Jornada. Foto/Finezas.

En certa manera, jo, quan habitava aquella món gris, avorridament local, eternament postfranquista, volia fer, ser, com Piera. Ni de lluny m’hauria pogut imaginar mai que acabaríem sent amics, col·legues. Tot plegat, Piera forma part d’una colla de periodistes dels quals n’he après molt de l’ofici, sobretot i, bàsicament, del de viure que és l’única faena que fa currículum. Parle de Manolo Jardí, de Toni Mollà, de Vicenç Sanclemente, de Xavier Vinader, Laura Ballester, JJ Pérez Benlloch, d’Adolf Beltrán, de Juanma Játiva, de Vicent Sanchis, de Bernat Clari, de Francesc Bayarri, de Teresa Laguna, de Pep Torrent, de Ferran Espada, de Francesc Arabí o de Nel·lo Pellisser entre molts d’altres… Tots ells són -o ho foren- especials. Cultes, tastaolletes, supervivents, torracollons, tafaners, rebels, dissidents, espavilats, irònics, sensibles… i alhora, tots fills i filles del seu pare i de la seua mare. Fet i fet, només algú que reunesca aquestes característiques pot posar-se en un embolic monumental i, en la immensa majoria dels casos, ruïnós com és el de ser periodista.

Piera acaba d’escriure sobre tot això, Oficio de lance. De como llegué a comer, incluso bien, del periodismo. (Libros.com, 2018). El llibre fa un repàs a quasi quatre dècades d’ofici a la manera que ja ho van fer altres col·legues admirats com J.J. Pérez en Al cierre (2014) o Josep Maria Huertas en Cada taula un Vietnam (1997). Tenia i té moltes coses a explicar. No en va des que es va llicenciar a la Complutense de Madrid ha passat per tot arreu fins i tot per la presó de Carabanchel després d’una breu però intensa visita per la DGS. Redactor de TVE, corresponsal de l’Avui al País Valencià, documentalista per a Hispavisión i Canal 9, guionista, novel·lista, ànima de ninotaires impenitents i immisericordes… La seua feina ha estat reconeguda amb el premi Llibertat d’Expressió de la Unió de Periodistes i amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians per Dietari de guerra. Des de fa anys i panys, té una columna al Levante que només es pot llegir si et compres el diari, com ha se ser… o no.

Piera a finals dels 90 amb el fotoperiodista José García Poveda, El Flaco i el seu col·lega, Manolo Jardí.

Piera no ha perpetrat un ajust de comptes però tampoc li ha eixit un llibre per a fer amics. La seua mirada retrospectiva i alhora íntima, biogràfica sobre el món i l’ofici, ens ajuda a comprendre una mica millor què ha passat, què està passant. En podem discrepar del seu punt de vista -no compartesc, per exemple, la seua opinió sobre l’afer català ni tampoc el seu moderat optimisme gremial- però no es pot negar que hi toca, fins i tot quan se’n fot generosament, sense acarnissar-se massa, però. “ (…) Tal vegada -escriu i traduesc maldestrament del castellà- el periodisme que admirem mai haja estat el més estès. Pulitzer -el seu nom sona a excel·lència- és l’exemple més clamorós d’èxit en la pràctica profitosa de l’ikebana post mortem o adreç floral de la biografia: després d’una vida dedicada als tabloides i al foment dels baixos instints del públic, deixa una fundació per a defensar els valors oposats als que havia practicat. Molt anglocabró. (…)”.

Les seues reflexions, en una època en què el periodisme s’ha abonat a l’‘a por ellos’ quan no fa res encara que militava en el partit de la rajola, resulten del tot nodridores: “(…) El periodisme és sempre, polític, perquè funciona amb els llocs, temes i preocupacions comuns. Perquè cerca el recolzament i la recompensa de les persones a què es dirigeix. Perquè participa en la pugna política, que no és, precisament, un minué ballat en un saló del segle divuit, sinó una festa de coents amb algun espurneig d’intel·ligència i fins i tot amb alguna idea perduda pel remolí de soroll i fúria en què es mouen les mainades assedegades de botí i glòria (…)”.

Reste com a sentència i confessió de Piera per a tot l’avenir aquesta: “(…) Em vaig apuntar al periodisme com a sosteniment dels meus afanys literaris i, pel mer pas del temps o perquè la meua carrera literària no ha tingut un vol especialment gloriós, mai vaig pensar que li agafaria tant de gust a aquest treball. Tal volta m’estiga consolant. És un treball bonic quan paguen bé i tens alguna empara i algun repte. I és un treball trist quan paguen mal i vius amb el cul apegat a una cadira ‘com los oques en les granges dedicades a produir foie gras. De vegades, un periodista amb temps i alguns diners ix al carrer i torna a la redacció amb un costellam de vedella, amb el vi roig de l’estiu o amb un Calippo de llima-llimona. És una metàfora, és clar. Tot està allà fora. (…)”.

I encara: “(…) Diuen que quan algú fa balanç de la seua vida professional, siga la que siga, reconeix implícitament que el seu moment ja ha passat. Doncs, això. En qualsevol cas i després de tants anys, encara no he anat a l’Amazònia, ni a Austràlia, ni a Sibèria. I vull creure que m’esperen.”   

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Un periodista valencià entre els fills dels núvols

*Article de Francesc Viadel.

Els ‘fills dels núvols’, els sahrauís, són un dels molts pobles oblidats de la terra.  Abandonats a la seua sort per Espanya, van ser ocupats i expulsats del seu territori pels seus veïns marroquins i mauritans àvids d’apoderar-se de les riqueses del seu territori. A hores d’ara, al Sàhara envaït  pel Marroc a penes hi viuen sahrauís. La majoria ho fan a  l’exili. Uns 165.000 als camps de refugiats de Tinduf, en la veïna Algèria. Fins a mig milió, repartits entre Mauritània, Mali, Algèria, Cuba, Espanya, França i Sud-amèrica.

El periodista Vicent García Devis (Foios, 1958), coneixedor de les vicissituds dels sahrauís pel seu treball com a periodista, se n’ha ocupat de la seua tragèdia en El Sàhara. La terra promesa (Institució Alfons el Magnànim, 2019). Aquest singular aplec de cròniques, reportatges, d’articles de fons, ajuda a comprendre molt bé un dels problemes més complexos i vius encara de la descolonització africana alhora que ens apropa a la realitat quotidiana de milers de persones condemnades a habitar un no-país d’àrids deserts en condicions molt dures, amb l’única esperança que un dia el món deixe de girar-los l’esquena.

El llibre de García Devis és un magnífic exercici periodístic, el d’algú amb ofici. Un treball que segueix les passes de la millor tradició -recordeu Kapuscinsky– ocupant-se’n no tan sols dels fets sinó, i sobretot, de la humanitat que els protagonitza.  Fet i fet, García Devis és un reporter que fixa la seua mirada en el patiment de la gent, en els seus anhels, que vol explicar el món a través d’ells com a veritables protagonistes de la història.  

El periodista de TV3, Carles Prats, diu en el seu pròleg: “(…) Oblidats del món. Víctimes d’un seguit de fatalitats històriques que han marcat aquest poble, com explica brillantment en Vicent García Devis: la malaltia i mort del dictador espanyol, la invasió marroquina aprofitant la feblesa espanyola, el paper de les grans potències en un context de guerra freda… Són elements que l’amic Vicent posa en context en un relat amb mirada pròpia sobre els refugiats que probablement més temps porten lluny de la seva terra. Ens explica amb un llenguatge extremadament ric i precís com hi ha generacions de sahrauís que neixen i moren a l’exili algerià sense haver ni tan sols conegut la terra de la qual es van allunyar pels atzars de la història. (…)”.

El periodista, Vicent García Devis

Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, García Devis és ara mateix un dels reporters més excel·lits d’À punt Mèdia. A través dels seus treballs recentment emesos per la televisió valenciana hem pogut conèixer alguns aspectes rellevants de la memòria històrica valenciana.

Com a reporter de guerra, García Devis ha cobert el conflicte del Sàhara occidental, el de l’antiga Iugoslàvia, la primera guerra del Golf, Somàlia o el del Mato Grosso, on va entrevistar el bisbe dels indis Pere Casaldàliga. També ha informat sobre processos electorals a Amèrica Llatina i a Europa. Entre 2002 i 2008 va ser el corresponsal de la UE a Brussel·les per a RTVV. També ha escrit al setmanari El Temps.      

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Societat | Deixa un comentari

El malson d’Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 19 d’octubre de 2019.

La socialista Susana Díaz davant del Cristo de la Buena Muerte custodiat per legionaris, 2016. Foto/EFE

El meu pare, un jornaler valencià que havia crescut en una família conservadora i catòlica perseguida pels rojos, mai no em va explicar que era Espanya i quan s’hi va referir sempre ho va fer amb un deix de por dissimulada o de sarcasme contingut. Per ell, Espanya era la memòria viva d’una guerra salvatge que havia deixat com a herència la por i la misèria. Més enllà d’això, hi havia les pel·lícules casposes; els lladregots de pa sucat amb oli; el sexe sempre anhelat i sempre furtiu; els abusos contra els miserables d’una guàrdia civil formada per agents que havien arribat a casa fugint de la misèria; la ignorància com a patrimoni col·lectiu; els capellans goluts i les corregudes de  bous amenitzades pels pasdobles d’una banda de poble… Espangols de merde!, recordava sovint que els havia etzibat, allà per l’any 68, un pagès francès un dia de verema a la vora de Nimes. Sort que el meu pare era fill d’una família de vencedors que mai no va passar gens de gana. Sort que tenia a casa una mare molt religiosa i un germà capellà. Sort que, com a jornaler, mai no tenia res a retreure-li a un ‘amo’ carlí i autoritari que li donava feina des que acabava la collita de la taronja, allà pels volts de febrer, i fins que tornava a moure, als voltants de la Pilarica. Què hauria pensat d’haver crescut entre vençuts?.

A mi, Espanya, me la van explicar a l’escola un grapat de religiosos arribats de Burgos, Cartagena, Salamanca que mai no van acabar d’entendre aquella obstinació nostra, pobletana i estèril dels xiquets de les classes humils de parlar en valencià, la nostra tossuderia a ser com érem en un món que evidentment no havia comptat amb nosaltres i al qual calia urgentment reintegrar-se de grat si de cas volíem ser ciutadans de profit.

Jo tampoc vaig acabar d’entendre mai el seu relat de conqueridors, aquella devoció gairebé fanàtica en la seva identitat cultural, nacional i lingüística que deien era la meva i que, a mi, tan estranya em semblava malgrat tot. Fet i fotut, què pintàvem jo i els meus en aquella comèdia?. Per a ser espanyol calia obligatòriament identificar-se amb aquell univers a blanc i negre?. Existia alguna alternativa?. Què hi havia de mal en parlar el nostre català estranyament proscrit de les coses importants? Es podia ser espanyol sense haver de compartir aquell catolicisme integrista i antiquat? Per què per a ser un bon espanyol calia reverenciar monarques, militars i policies que ens miraven de reüll?. 

El meu pare sempre va témer que Espanya no acabés d’entendre el meu desdeny natural cap a ella, la meua rebel·lia perquè sabia molt bé com se les gastava.

He crescut amb l’esperança que les coses canviaren però sense deixar mai de palesar el meu descontentament i oposició. Amb l’esperança que l’Estat encaixés la diversitat interna dels territoris sobre els quals s’imposa d’una manera que sempre serà imperfecta en la seva visió unitarista. Amb l’esperança, també, que fos capaç de resoldre civilitzadament alguns dels seus problemes més greus com són el territorial i el de les desigualtats socials, el d’una corrupció sistèmica, el d’un fanatisme nacionalista asfixiant que condiciona tota la política. Però res no ha canviat. La recepta d’Espanya per a continuar existint històricament continua sent la mateixa: assimilació o destrucció.

Tot ha empitjorat, certament. L’Estat acaba de castigar els líders catalans escollits per quasi el 50 per cent del cens electoral amb una sentència que vol, de passada, apuntalar el règim davant d’altres possibles disencions, de qualsevol disenció. Tothom mut i a la gàbia. Aquest és el millor país del món segons proclamen els governants i difonen els mitjans de comunicació mentre criminalitzen els dissidents catalans al règim o les vel·leïtats reformistes dels que es situen a l’esquerra del partit més trampós de la història recent del país. Als independentistes cal penjar-los, clama algun periodista patriota des d’un remot diari de províncies… Els líders de la dreta espanyola els titllen d’esquadrons i de comandos com si això fos l’Argentina dels anys 70 (Quina mala passada del subconscient!)… Ressona més fort que mai el A por ellos! criminal, bèl·licque tothom va disculpar, riure i aplaudir, que va causar el pànic i la humiliació a milers d’atònits ciutadans.   

En ple segle XXI el nacionalisme espanyol invoca fins a esgargamellar-se les gestes dels Terços de Flandes, la conquesta de les amèriques, la unitat d’Espanya a qualsevol preu. És un nacionalisme que parasita tot el cos d’un Estat podrit de dalt a baix que és incapaç de desfer-se’n del franquisme per més que canviï la seva mòmia de lloc. Però en realitat, l’Estat no pot enviar al franquisme a l’oblit perquè no vol. Perquè condecora els seus torturadors, perquè l’exalta en les seves casernes, perquè n’és fill i el porta en l’ADN. I tanmateix, s’inverteixen centenars de milers d’euros per a explicar al món que aquest és un paradís de la democràcia i de l’Estat de dret.

Espanya continua sent tristament allò que era, allò que ha estat durant quasi dos segles, això és, el malson que no va voler explicar-me mai el meu pare i que molts anys després de la seva mort han descobert els nostres fills.

Publicat dins de Política, Societat | 1 comentari