Per Espanya i Isabel la Catòlica, penediu-vos-en malparits

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’abril de 2019 a La República.cat.

1409398727452superarzo00003

L’arquebisbe de València Antonio Cañizares amb la capa magna, desaconsellada pel Vaticà.

Una de les primeres imatges que tinc de Cracòvia és la d’un jove capella pèl-roig, alt com un Sant Pau, rigorosament abillat amb una llarga sotana que travessava a ritme d’atleta un racó de la plaça Mariacki a tocar de la basílica de Santa Maria i d’un Hard Rock Cafè. Només uns dies més tard vaig poder comprovar que els diumenges, a les esglésies de Varsòvia, no hi cabia ni una punta d’agulla. Molta gent s’havia de quedar a les portes dels temples per a poder oir missa. Ni de petit, en l’encara catòlica Espanya de Franco, recordava haver vist mai el germà gran del meu pare vestit amb sotana. I les esglésies només les havia vist plenes com un ou quan hi havia soterrars, noces o comunions. No vol dir naturalment que els prínceps de l’església, els mateixos que van vetllar la dictadura, no estiguessin a l’aguait només que es van esforçar en dissimular no fos cas que, al caliu d’un nou període de llibertat, es despertés el rabiós anticlericalisme dels espanyols.

El cas és que a la vista d’aquella Polònia que vaig conèixer fa un parell d’anys, no m’ha sorprès massa l’evangèlica crema d’exemplars de Harry PotterCrepuscle així com d’objectes amb la imatge de Hello Kitty que la setmana passada va promoure el retor de la parròquia de Nostra Senyora Mare de la ciutat de Gdansk, Jan Kucharski.

Kucharski és un tipus cinquantí, calb, amb el cap rodó com una síndria, el nas llarg i un somriure de nen entremaliat que mai no faria sospitar del clergue medieval que duu dins. El seu fanatisme no és però una anomalia polonesa sinó que en forma part del paisatge ultraconservador de Polònia, un país que després de la Segona Guerra Mundial va quedar reduït a una sola ètnia nacional, a una sola cultura, després d’un bany de sang tal i com ha explicat l’historiador Keith Lowe en el seu impressionant llibre Continent Salvatge (2015).  Un país on cal recordar que governa l’extrema dreta dels Kaczynski per a escàndol d’una Unió Europea tocada de mort.

Fe religiosa i feixisme es donen la mà a Polònia i a molts altres llocs d’Europa com des de fa anys es pot constatar en la manifestació que té lloc a la capital del país per commemorar la data de seva independència un 11 de novembre de 1918. L’any passat es van congregar a la rotonda varsoviana de Dmowskiego fins a 200.000 persones, moltes arribades d’altres punts del continent. Alguns grups van usar lemes com els de ‘Dèu, honor i pàtria’ i no van faltar els insults de caràcter antisemita contra l’alcaldessa ixent, Gronkiewicz, que havia intentat prohibir la marxa.

A Varsòvia, cada any s’hi troba la flor i nata del nou feixisme, ultracatòlic, conjurat contra els jueus i els musulmans, pels Estats uniformes i contra l’europeisme.

L’església espanyola, com a Polònia, també s’ha sentit temptada per l’ascens d’aquests nous salvadors de la cristiandat. No té res d’estrany. Així, mentre la Conferència Episcopal Espanyola manifesta tímidament els seus recels per l’ascens de Vox sense dir res de la radicalització del PP o de Ciudadanos, alguns dels seus mandataris com el cardenal de València, Antonio Cañizares, es posicionen obertament a favor. Cañizares, que ha oficiat misses per la unitat d’Espanya, ha negat cínicament que el partit acabdillat per Abascal sigui d’extrema dreta. Forma part de la mateixa església que vol curar els homosexuals com el bisbe d’Alcalà de Henares, el valencià Juan Antonio Reig Plà.

Tot és, aparentment, d’una enorme coherència. Abascal ha promès tancar les mesquites ‘fonamentalistes’. En un dels seus mítings durant la campanya andalusa va bramar: “Enfront dels que reivindiquen l’Andalusia de Blas Infante i d’Almansor, nosaltres reivindiquem l’Andalusia de Ferran el Sant, de Gonzalo Fernández de Còrdova, i de la reina Isabel la Catòlica”. A medieval no li guanya ningú a Abascal, ni el somrient Kucharski.

Tot té l’aire d’un malson. Una bona part de la jerarquia catòlica espanyola, lluny de contemporitzar amb els aires aperturistes i humanístics del papa Francesc, s’escoren amb força cap a les tenebres del pensament reaccionari. A alguns, conscients que el Vaticà s’ha posicionat radicalment a favor dels drets dels migrants, pateixen perquè els esquitxi la seva malaltissa inclinació envers un partit polític que vol aixecar murs i esmolar encara més les ganivetes que el PP va col·locar sobre les tanques de Ceuta i Melilla. La hipocresia hauria de ser un delicte recollit en el codi penal.

El fanatisme se comporta de manera estúpida per tal com el seu combustible és només l’oportunisme, la por irracional i la resistència violenta de molts a les situacions i els processos que comporten canvis profunds. A la última, els seus adeptes només són una massa vociferant i embogida que acaba devorant-ho tot. Cañizares és un estúpid, com ho és Reig Pla o aquell capellanet de Sòria amic d’Abascal que diu que Vox no és d’extrema dreta sinó d’extrema necessitat. En realitat, tota aquesta colla de cristians en tenen ben poc atesa la seva estranya manera de manifestar l’empatia cap al proïsme, de comprendre la diversitat, de defensar els valors de la pau i la convivència. Són qüestions morals que en el fons ignoren quan els convé. Només estan encegats amb la unitat d’Espanya, el manteniment del seu poder terrenal, i les cutxipandes per això la gent normal, els cristians decents, no se’ls han pogut tragar mai de la vida. Com sigui, deurien quedar-se sense parròquia demà mateix i sense un gallet, sense cap de les prebendes d’un Estat teòricament laic i democràtic que permanentment estafa els seus administrats.

Entre tots els d’aquesta colla i per Isabel la Catòlica i Espanya, arruïnaran l’institució de església més del que no ho esta ara mateix.  “L’únic fanatisme que es permet als creients és el de la caritat”, ha dit el papa fa poc a El Caire en denunciar els atemptats dels gihadistes contra els coptes. A Espanya, potser no ho sap, se li ha girat molta feina. Si s’adorm són capaços de provocar un cisma, beatificar Blas Piñar i aixecar cadafals per tota Catalunya. Penediu-vos-en, malparits.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

No escopireu sobre la tomba de Rita Barberà

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 d’abril de 2019.

11170

El cunyat de Rita Barberà, l’advocat José María Corbín. Foto/El Temps.

Mentre va manar Rita Barberà mai no es va cansar de vantar-se de ser l’alcaldessa més democràtica del món, la menys corrupta. Per fer-ho notar solia presentar als seus rivals de l’esquerra, especialment els comunistes i els socialistes, com els hereus de les sanguinàries turbes marxistes del 36, com uns venuts a l’or català i com uns morts de gana capaços de tot. Altrament, s’arrogava solemnement el fet d’haver tret la ciutat del blanc i negre, d’una suposada i mítica decadència. La realitat era, però, que la decadència havia estat una herència del franquisme contra la qual va lluitar entre 1979 i 1988 el socialista Ricard Pérez Casado, artífex de l’inici d’una modesta modernització de la ciutat. Tot plegat, Barberà mai no va tenir una sola idea pròpia i els pocs projectes que va desenvolupar durant els seus mandats no van ser més que una continuació dels de Pérez Casado.

Els qui van conèixer de prop el seu regnat sabien que darrere de la grandiloqüència ridícula, de l’exhibició permanent del seu provincianisme caspós, n’hi havia coses molt més pitjors encara. Fet i fet, l’ajuntament de la ciutat de València estava tant podrit com tota l’administració del país ho va estar a partir de l’entrada el 1995 de Zaplana a la Generalitat.

Barberà, supersticiosa fins a la paranoia, políticament covarda, capriciosa com un dictador, vivia en una bombolla perfecta, protegida pel seu reduït equip que dirigia amb un puny de ferro la seva germana Asunción. El marit d’aquesta, l’advocat José María Corbín, també en formava part d’aquest cercle privilegiat.

Corbín ha estat des de sempre un tipus malcarat que no ha tingut mai cap problema de presumir de la seva vinculació a  l’extrema dreta. Va batejar el seu iot amb el nom de Dragon Rapide, l’avió que va traslladar Franco des de Las Palmas a Tetuan per a dirigir el cop contra la república i se l’ha vist en moltes ocasions en manifestacions de l’extrema dreta. Va començar de periodista amb el seu sogre José Barberà Armelles i, posteriorment, convertit en advocat, va fer créixer el seu despatx a l’ombra de la seva cunyada.

El 26 de desembre de 2006, en plena batalla del PP contra la tramitació de la Llei de Memòria Històrica, l’edició valenciana d’El Mundo, amb motiu del 70é aniversari de la mort de José Corbín  i José María Corbín Ferrer va publicar una inquietant esquela: “José Corbín y José María Corbín Ferrer. Vilmente asesinados por las hordas demócratas-republicanas integrantes del Frente Popular (social-comunistas) y en el buque Prisión Alfonso Pérez”. Els qui la subscrivien, fills de Asunción Barberá i de Corbín pregaven una oració “por el eterno descanso de sus almas, reivindicando la grandeza y ejemplo de su sacrificio frente a la canallesca revisión histórica impulsada por los herederos de sus asesinos”. Només és una anècdota però il·lustra molt bé quin és l’imaginari polític del personatge i de la seva família.

Aquesta setmana una jutgessa l’ha enviat a la presó acusat dels delictes de suborn, blanqueig de capitals i tràfic d’influències. S’investiga també la seva relació dins d’una complexa trama empresarial descrita amb precisió pel periodista d’El Temps, Moisès Pérez.

A més, sembla que Corbín des de 2006 hauria estat cobrant comissions il·legals pel seu paper d’intermediari en la tramitació d’adjudicacions de l’Ajuntament de València. Són els anys daurats de Barberà en què qualsevol alternativa política semblava una entelèquia.

L’actual PP valencià duia temps intentant dissimular el seu passat de depredador a força de remoure les brases de l’anticatalanisme més abjecte, intentant enganyar una vegada més a la societat sobre la suposada ineficàcia de l’esquerra per a comandar l’economia. La detenció de Corbín ha estat com escopir sobre la tomba de Barberà, una figura de la qual se n’havia apropiat el PP convençuts que encara és un mite per a determinats sectors de la població.

És cert que Corbín, com la seva filla Rita, també advocada, estan vinculats a Vox però a ningú no se li pot escapar que la merda que l’esquitxa té a veure i molt amb la difunta. La por s’ha estès entre les files dels populars i això que l’escàndol no ha fet més que començar.

Alfonso Grau, segon de Barberà durant anys i panys i a qui la justícia li demana uns quants anys de presó, ja ha dit que mai no es va reunir amb l’advocat ultra. Això ja ho veurem. Sembla difícil de creure que no s’haguessin vist. Segurament, durant els darrers anys Corbín s’ha reunit amb gossets i gatets de les àrees més sensibles de l’administració local i no precisament per a parlar del temps ni de les falles.

A Bonig i els de la seva confraria se’ls ha girat molta feina. Molt grossa l’hauran de dir dels catalans i del govern del Botànic per a que els valencians se n’obliden del cabàs d’excrements morals que arrosseguen, de totes les malvestats que en nom d’Espanya i de la salvació civil dels valencians van cometre.

L’alcalde de Compromís, Joan Ribó, també hauria de posar-se en farina. En 2015 va impulsar el RitaLeaks en un intent de posar en relleu la situació de corrupció sistèmica de l’ajuntament de la ciutat, la mateixa que ha dut a Corbín a la presó. Des d’aleshores ningú no sap si ha impulsat una vertadera renovació interna de la institució que dirigeix i que va manar Barberà entre 1991 i 2015. Corbín no ha pogut moure un paper sense la col·laboració d’algú de dins.

A la última, l’afer Corbín posa en relleu una vegada més què ha estat la dreta valenciana, quina ha sigut la veritable naturalesa del seu patriotisme, la veritable ànima de qui la va dirigir durant dècades. No importa quina sigui la sigla amb la que s’embolcalli aquesta dreta.

Barberà només es mereix l’oblit, el silenci, la vergonya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Fanàtics

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 31 de març de 2019.

1200_1552672740cayetana

Cayetana Àlvarez de Toledo i Aznar. Foto/ND.

El nacionalisme espanyol ha estat sempre habitat per autèntics fanàtics, avui encara perniciosament invisibles per als molt democràtics mitjans de comunicació de les espanyes exclusivament centrats en diagnosticar les suposades tares ideològiques dels líders de qualsevol dissidència perifèrica. Algun dia, prestigiosos psiquiatres estrangers se n’haurien d’ocupar i amb els resultats obtinguts pautar un tractament i, alhora, impulsar una profunda reforma Constitucional en què es podria condemnar, posem per cas, la catalanofòbia i totes les pulsions autoritàries del franquisme, vull dir des de la del colpisme passant per la de la tauromàquia obligatòria, la de tancar escoles catalanes o la de programar durant dècades, compulsivament, pel·lícules de Alfredo Landa en la televisió pública.

La precampanya electoral ha estat per aquests fanàtics com la foscor i la humitat per a l’Amanita phalloides. Ahir a Barcelona, Santiago Abascal, el valent que necessita anar armat en un país on campen milers de policies i magistrats de la seva mateixa corda, va bramar davant d’uns centenars dels seus contra Catalunya. Abascal és un fanàtic sense complexos, sense disfresses. Si no fos perquè en la banda sonora de la seva ideologia estan el ¡Viva España! de Manolo Escobar i l’himne de la Legión, faria una mica de respecte. Abascal va titllar el govern de la ciutat de màfia separatista. Els espanyols, va dir, havien sobreviscut a les bombes lapa i als trets al clatell i no anaven a espantar-se ara per quatre cursis cantant cançons de Lluís Llach. Tota una declaració d’intencions.

La proposta d’Abascal per a Catalunya és la mateixa que té per a Espanya encara que no ho sembli. És l’anorreament de qualsevol signe de civilització en nom de tots els espectres de la Enciclopedia Álvarez. Vet ací que a un personatge com aquest i tot el que representa, li dona suport un altre fervorós patriota disfressat de centrista com Albert Rivera, un fanàtic que a causa de la seva avarícia de poder s’esforça en dissimular.

Ahir també va parlar la marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, el mastí del mil homes de Casado, la sensació de la temporada de caça. L’aristòcrata, com Abascal, tampoc és d’amagar el seu fanatisme. El seu és, però, més estúpid encara en la mesura que manifesta estranys desitjos de felicitat com ara que la insulten per no parlar català atès que així es demostraria que els racistes són els altres i no pas ella. En el seu encegament idiota, la marquesa s’ha cregut que això és d’aquí és un territori de caníbals supremacistes sense parar-se a preguntar com han pogut tocat els cims del poder local persones com Arrimadas o Montilla sense anar més lluny. Al fanàtic la veritat li la porta fluixa, només és un escull per a la consecució dels seus objectius, una amenaçadora molèstia per a la seva superioritat moral.

Álvarez de Toledo va prometre tancar TV3, una televisió que assegura que només veu la gent que dorm amb el llaç groc. Una televisió residual i d’addictes al règim, va dir. La proposta dels camps de concentració per a independentistes es suposa que la deu guardar per a la pirotècnia  final de campanya.

No cal conèixer molt Catalunya per a sospitar que el programa d’aniquilació sense presoners de Cayetana no li’l compra la majoria dels seus propis confrares. Tant se li’n fot, però. Són catalans i punt i, així doncs, com tots els catalans hauran de passar per la pedra pel bé de l’Espanya sense sioux que també somia Borrell i tota l’ala reaccionaria del PSOE.

El pitjor d’aquest personal és que no parlen per pur electoralisme. El pitjor és que es creuen allò que diuen.

Tancar TV3, eliminar el sistema educatiu català, suprimir l’autogovern de Catalunya amb l’aplicació d’un 155 permanent, il·legalitzar partits i entitats civils, mantenir a perpetuïtat els presos polítics catalans… què més poden desitjar a fi de mantenir el seu deliri de reconstrucció d’una Espanya culturalment -racialment?- uniforme, ultracatòlica, sotmesa per les elits de sempre?.

El 1982 l’escriptor Joan Fuster es preguntava sarcàsticament en un article publicat a Serra d’Or, si Franco havia mort realment. Afirmava que el primer pas de la Transició hauria d’haver estat ‘desfranquitzar’ però que, òbviament, això havia estat impossible en la mesura que l’Estat sempre havia sigut franquista. Altrament, el cos electoral havia votat un franquisme renovellat mentre que els ultres anaven a la seva -com ara- sense enganyar ningú. “Però”, es tornava a preguntar, “¿i els qui encara són franquistes sense saber-ho (i alguns sabent-ho)? N’està ple el veïnat. I la ‘classe política’, preciosament plena. Han estat cinquanta anys d’’integració’”. A la última, amb el ‘material’ humà de Milans del Bosch, Martín Villa  i el duc Suárez, havien construït la democràcia de la por. Fuster constatava com els hàbits del franquisme pervivien arrelats fins i tot en l’esquerra. La por començava a Madrid, però “si ens resignem a la por, mai no alçarem un gat per la cua”. L’avís era per als valencians i encara resulta a hores d’ara d’una gran utilitat, per a valencians, catalans en general, com per a qualsevol ciutadà de Minglanilla, Jérez de la Frontera o Cangas de Onís que no vulgui tornar al calabós de l’Espanya invicta, embogida, que encara es creu que governa sobre un imperi i que en el seu retard polític és l’enveja del món.

En la naturalesa del fanàtic n’hi ha alguna cosa, enraonava Amos Oz, que és essencialment sentimental i al mateix temps mancada d’imaginació. L’escriptor israelià mantenia l’esperança molt limitada que injectant una mica d’imaginació en alguns era possible reduir el fanàtic que portaven a dins i fer-los sentir incòmodes. Això, i l’humor, és adir, l’habilitat de riure’s d’un mateix, podien guarir el malalt. Potser aquells ciutadans que encara no han caigut en la temptació reaccionària i que s’estimen la llibertat, haurien de fer el possible perquè els fanàtics s’imaginessin des d’ara mateix una derrota moral i política sense pal·liatius, fer-los veure com n’és de ridícula la seva absurda croada. Cap partit polític por fer un servei tan enorme a la causa de la democràcia com l’equip de guionistes i actors del ‘Polònia’. Per què no t’animes tu també, Xavi Castillo?.

 

 

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

De La Model de Franco a la Sala de Marchena

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de març de 2019 a La República.cat.

IMG_20190318_085242

Quico Girbau, activista sindical als anys setanta i ex-pres polític, explica a un grup d’estudiants els rigors de la vida a La Model durant el franquisme.

A tocar d’on va ser executat Salvador Puig Antich, l’ex-pres polític Francesc Girbau relata per a un reduït grup d’estudiants de periodisme les seves peripècies de joventut contra el règim franquista. Fa temps que el lloc exacte on es va assassinar legalment al militant anarquista, s’ha assenyalat arrencant unes poques rajoles del terra. Aquests dies, coincidint amb la sinistra efemèride, algú ha deixat en aquell mateix punt un petit llaç groc de tela, un ram de clavells i una nota escrita a mà i en majúscules: EN MEMÒRIA DE PUIG ANTICH… És una memòria dura de servar sobretot perquè tothom sap que el judici que va dur Puig Antich al garrot vil va ser un repugnant muntatge policial i judicial que les patums de la democràcia espanyola no han volgut esmenar en un país on l’Estat no té cap problema en condecorar vells que un dia van ser eficients torturadors.

Són les vuit i pocs minuts d’un matí fred de març. Els estudiants, a peu dret, enmig de l’atrotinat espai de l’antiga paqueteria, enregistren diligentment les paraules de l’ex-pres un punt commoguts després de saber on es troben.

A Girbau el van detenir per activitats de propaganda junt amb d’altres companys de les Comissions Obreres de Granollers el 18 de juliol de 1968, dia del Glorioso Alzamiento Nacional. Tenia 22 anys. La policia no li va trobar res a casa perquè la seva mare, pertanyent a una generació que havia perdut la guerra, ja se n’havia ocupat de no deixar rastre de les activitats del seu fill. Això no li va evitar, però, passar pel rigor de la detenció de la policia de la dictadura, els interrogatoris, un absurd procés judicial i, finalment, la presó. Alguns dels joves que l’acompanyen avui és la primera vegada que escolten paraules com Tribunal de Orden Público, clandestinitat política, sindicalisme de classe… Poden semblar paraules d’una llengua desconeguda, d’un temps remot que de cop i volta en aquella atmosfera grogosa, dins de les entranyes d’aquell edifici sinistre com el ventre d’un gran cetaci que es podreix en meitat del no-res, adquireixen una insòlita, inquietant vitalitat.

Girbau no recorda ja per on va entrar a La Model el 12 de juny de 1970, ni tan sols alguna de les cel·les de la segona planta de la galeria 4 que va ocupar fins el 4 d’octubre d’aquell mateix any. Unes cel·les, per cert, que amb les modificacions dels anys posteriors a la seva estada, ara li semblen gairebé d’un luxe asiàtic. “A les cel·les érem tres persones on sempre barrejaven un pres polític amb dos comuns, no hi havia cap intimitat de res…”, recorda.

També els locutoris, ocupats en aquests moments per l’exposició fotogràfica provisional ‘Les preses de Franco’, li semblen un luxe comparats amb els que ell va conèixer. “No hi havia aquesta distribució en petits habitacles… Les comunicacions eren de vint minuts… Tothom parlava al mateix temps i allò era un autèntic batibull, crits i crists, era impossible…”, explica.

Per a Girbau, com per a molts altres opositors, la presó va ser un descans, la garantia que no seria torturat. Queden ja pocs records: les hores de taller fabricant sabates per a El Corte Inglés, el toc de diana de les 7 del matí, el recompte, la vomitiva olor a podrit de la sípia amb patates dels diumenges, les improvisades classes de marxisme al pati, les lliçons sobre tàctiques antirepressives dels més abrivats, un dia de fúria amb tots els presos colpejant enfurismats els barrots de les seves cel·les amb els seus estris d’alumini per tal d’ofegar els crits de dolor d’un company al que estaven torturant els funcionaris… La presó va ser un aprenentatge. Girbau assegura que es va enriquir personalment però també diu estar convençut que més de dos anys poden ser psicològicament devastadors per a qualsevol persona. En aquest punt, lamenta la situació dels presos polítics catalans i, molt especialment, la de Carme Forcadell i Dolors Bassa que fins ara han hagut de suportar el captiveri separades.

Molts anys després d’aquella experiència admet que si li hagueren dit que tantes dècades després de mort Franco hi haurien presos polítics a les presons espanyoles, no s’ho hauria cregut. Ho admet fent un mig somriure. Fet i fet, la degradació política de la democràcia a Espanya ha estat molt ràpida. Al contrari que alguns dels seus companys de generació, Girbau, no té cap recança en parlar de ‘règim del 78’ i, a més, té molt clar que la situació que vivim no és més que la reedició d’una repressió que ve de molt lluny. Ningú no s’esperava que les coses anirien així. Ha estat una enorme decepció sobretot per als que més es van comprometre en la lluita per les llibertats.

Després de la sentència contra de l’Estatut -una altra ignomínia- Girbau es va unir al moviment independentista. Participa en tot allò que pot. Aquest cap de setmana ha estat amb la seva dona Sílvia a Madrid. El viatge ha sigut dur però ha pagat la pena. Han anat amb d’altres amics a manifestar-se contra el judici i han tornat amb les piles carregades. Tot té un aire d’un déja vu. Girbau recorda amb un deix d’ironia la retòrica del fiscal i del president de la sala del TOP que el va jutjar a Madrid el 1969 i que el va condemnar a dos anys. Se sap la pel·lícula de memòria. Una pel·lícula que no s’acaba mai i de la qual, paradoxalment, estranyament, les noves generacions ni tan sols havien sentit a parlar fills com són d’una societat que ha tendit a l’oblit i l’autocomplaença. La pel·lícula té els mateixos protagonistes sempre, el mateix argument, el mateix director, un esquelet vestit de general. Mentre la passen a tots els foscos estaments del poder, el monarca i tots els corifeus de la cort s’entesten a repetir per tot arreu, com a lloros, sense empegueir-se, que vivim en una de les democràcies més avançades del món.

Des del pati de La Model, el mateix on tantes hores va passar el 1970, a Girbau no li sembla que això sigui així. Se’n fot. Tothom ara té present el ritual de la Sala del Suprem, el verb envitricollat de l’eixut magistrat Marchena, els seus passos de ballet judicial, el surrealisme d’algunes declaracions, els ‘no me acuerdo’ tremolosos dels Zoido i Rajoy ahir tant valents enmig de la cridòria del ‘a por ellos’, el rostre grotesc del relat del repressor, la incertitud que arribarà després d’unes sentències que seran signades per l’esperit de la venjança. Per si encara no fora poc, en l’ambient plana l’ombra d’una victòria de l’extrema dreta, del neofalangisme modern dels Rivera, Abascal i Casado. Girbau, com centenars de milers de catalans, mans a la butxaca, accepta l’envit.

Per damunt dels murs i de les reixes del pati s’albiren els habitatges del veïnat, es sap el quotidià, una monotonia de colors, es toca la llibertat. El contrast entre una banda i l’altra del mur resulta esfereïdor, estrany, irreconciliable. El sol no acaba d’entrar a la presó i, a la última, com un globus perdut es queda penjat sobre les teulades del fantasmagòric edifici de tallers.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Hotel Saski

*Relat inèdit de Francesc Viadel, març de 2019.

Hotel_Saski_Cracow

La primera vegada que Joel Itskowitz va veure aquella jove va ser l’11 de novembre de 1918, exactament tres minuts i cinquanta dos segons després que quedés proclamada contra tots els vells imperis la gloriosa, trista i efímera Segona República polonesa i que la senyora majordoma Nelka, somicant, despengés pel buit de l’escala, des de l’última planta, una llarga i tremolosa bandera nacional.

El cas és que Beatrice Breccia va entrar al Saski del carrer Slawkowska arrufant el seu nas lleugerament aquilí, fent cara de pomes agres, visiblement molesta pel tumult vociferant que omplia els freds carrers de Crakòvia. La jove es va plantar al mig del hall i llavors amb un gest quasi imperceptible de la seua mà dreta va fer que el país sencer s’aturés i que en un bufit se li atansaren com esclaus porucs mitja dotzena d’empolainats camàlics disposats a fer-se tallar el coll si de cas ella ho ordenava. Tota l’estança va quedar impregnada pel seu fresc perfum cítric. Durant uns segons les llums de les flamants làmpades del sostre van fer pampallugues i l’esquelet del vell edifici va estremir-se sensiblement com ho fa un cos en la darrera fuetada del plaer. Tot seguit, Beatrice va desaparèixer dins de l’ascensor i tot va tornar a ser monòton, patriòticament monòton. Bé, són coses que, naturalment, només va olorar, sentir, escoltar i veure Itskowitz, aquell xicot de poble amb cara de pa de quilo que fins feia quatre dies, abans d’arribar a ser el cap de cambrers d’un dels millors hotels de la ciutat, no tenia cap altra feina que perseguir grills pels camps de Nowy Targ o temptejar els culs prets i plens de les corpulentes llauradorotes aprofitant la confusió del mercat dels dijous.

La jove esposa va arribar a la ciutat seguint les passes del seu marit Breccia el financer, un dels banquers més rics de Florència, ansiós per fer alegres negocis amb els taciturns i despistats dirigents del nou país. Ningú però mai no va arribar a veure’l… ni de dia ni de nit, ni cap albada… ni entrar ni sortir…  ni tampoc ningú en realitat no el va esperar mai.

Durant dues inoblidables setmanes, cada matí a les huit en punt, Itskowitz va pujar a la luxosa suite de la segona planta l’esmorzar de Beatrice. Té aromàtic de poma, galetes de gingebre, un bol amb fruites del bosc, suc d’aranja, torrades de pa i mantega. Algunes nits, també, una mica de llet tèbia amb un parell de paczkis que el molt poca-solta havia guardat durant tot el dia embolcallats en un delicat tovalló de fil perquè es conservaren bé i foren agradosos al paladar delicat de la jove esposa.

Durant dues inoblidables setmanes, Itskowitz no va parar d’escriure-li a Beatrice sobre la superfície inaprehensible dels seus propis somnis, neguitós, vacil·lant, atemorit, esperançat… desig dels núvols l’ombra sobre els blats daurats, ara mateix, amb la freda humitat de la pluja que s’insinua i atura el vol de l’abellot… pense el teu clatell, la besada tremolosa, uns brins d’herba madura enredats en el borrissol del teu sexe, el sol de l’agost, l’illa impossible oculta en la boira cruel del Bàltic mentre ens esperen en una qualsevol ciutat d’aquest continent que incendiatNomés jo sé el lament de les campanes, la tristor del desig incomplert, el cos inerme d’un ocell sobre la teulada de la Llotja de sang una vesprada d’abril mentre et somiava nua davant de la mar, els peus a l’aigua, la muntanya blava a l’altra part de la badia just al caure el capvespre… Entre servei i servei, entre renec i renec de la senyora Nelka, el molt capsigrany escrivia i escrivia i escrivia i somiava i somiava i somiava i es mullava les galtes, i es pentinava compulsivament i feia saltirons amagat de les mirades indiscretes dels clients del Saski i un foc s’apoderava d’ell i el deixava del tot exhaust…

Vet aquí que la boqueta nit del dilluns 25 de novembre, just quan Itskowitz havia acabat de deixar silenciosament la petita safata de plata amb el pitxeret de llet tèbia sobre la tauleta de l’entrada de la suite, que Beatrice, estirada sobre l’enorme llit amb el posat d’un  bell felí va fer un gest quasi imperceptible amb la mà dreta i el món de nou es va aturar i es va tornar sedós, càlid, gust de salnitre i polpa de taronja… I va ser llavors quan aquell beneitó de poble que fins feia quatre dies només havia contat garses en el cel refulgent de la Petita Polònia i granotes en els basals del seu poble de llauradors, va saber, mentre queien les volves de neu sobre l’ampit de la finestra i la lluna feia niu sobre la torre de Santa Maria, del gust que feia la vida entre les braços d’una dona nua.

Aquella nit va ser la darrera vegada que el xicot de Nowy Targ va veure Beatrice que l’endemà, a primera hora del matí, va agafar un tren en direcció a Varsòvia.

Després d’aquella nit, Beatrice va escriure una carta cada mes al seu pobletà amant. Una carta breu, sovint intensa, amb els mots justos… Plou a Florència avui. Al Giardino de San Clemente m’ha semblat veure la teua ombra. Al final, només era un ocell… Aquest matí festa del cricket, Déu meu, els italians han embogit. Per cert, hauries de tastar els cantucci de Prato que he après a fer, el vi dolç amb què s’acompanyen. Què vindries aquesta vesprada a berenar amb mi?. Sent un enorme enyor. Si tanque els ulls només sóc capaç de veure el teu cos nu, la promesa del teu cos dins d’una boirina de llum, la neu caient al carrer. La primavera em matarà de tristor. Per què no estàs ací?. A Cracòvia encara deu fer fred. Si vingués hauria de dur aquell abric vermell que tant et va agradar… És la fi. El món irremeiablement sucumbirà a tanta estupidesa. Tothom diu que la guerra és imminent. Tinc por i ràbia. Només voldria besar-te llargament, fondre’t en la meua besada. Diguem que no m’has oblidat. Diguem que sobreviuràs tots els monstres que ens assetgen. Cal que visques. Cal que vivim…Ens veurem algun dia? Potser mai? Escriu-me….

Cada vegada que arribava una carta, el jove Itskovitz que aviat va deixar de ser ser jove, se n’anava corrents a llegir-la a un petit cafè de la plaça Szcepannski. S’asseia a la taula que donava al carrer, es demanava un aiguardent i la llegia i rellegia una i altra vegada, delerós, dissimulant. Després la plegava amb molta cura i la guardava en la butxaca interior de la jaqueta del seu uniforme blau i tancava els ulls i pensava el cos prim i nu de Beatrice, els seus ulls foscos, les seues mans llargues, el seus turmells, els seus malucs, les seues natges, la llum dels fanals dels carrers solitaris de Cracòvia a l’hivern, l’hivern de la vida, l’alegria dels carrers de la llunyana Florència, el pes insuportable de l’absència.

Itskovitz va rebre la darrera carta a mitjan d’agost de 1939…. El món s’ha tornat boig. Els ridículs camises negres desfilen per tota Florència, infantils i estúpids. Semblen micos… bah! A qui li importa aquesta gentola…. Aquesta nit t’he somiat. Això sí és rellevant. M’esperaves al hall de l’hotel amb el teu uniforme blau, amb la jaqueta perfectament botonada. M’aclucaves un ull i, de sobte, pam! ens perdíem corrents escales amunt fins la nostra habitació. Un rossinyol picava amb el bec el vidre de la finestra. El teu sexe feia gust de gerd. Et devorava…. em devoraves… La senyora Nelka ens ha sorprès al llit… quina merda! Just quan començàvem a passar-ho d’allò més bé… A Cracòvia deu fer molta calor. Quasi tanta, del ben segur, com en aquest coi de ciutat. Cuida’t molt, estimat.    

El 6 de setembre els alemanys van entrar a la ciutat fent un gran estrèpit de calaveres d’acer rebotant contra tot. Totes les rates de Cracòvia es van menjar les unes a les altres amb una fam voraç de segles. Els bons ciutadans van plorar per tots els racons i els amants van esgarrapar uns minuts a les seues ensopides existències per a fer apressadament l’amor no fos cas que de colp i volta el seu desig es tornés tot de cendra. Bé, tot açò són coses que només Itskowitz va percebre, patir, plorar.

Tant se val, perquè aquell dia la senyora Nelka va demanar a aquell jove somiatruites que ja no era un jove sinó un home esquerdat, que agafes les seues coses, és a dir, la seua maleta de cartró, la seua caixa de sabates farcida de cartes, el seu vestit negre de diumenge, els seus records de cap de cambrers que ha servit reis, putes, milionaris i assassins, bisbes i marquesos, rics industrials, pagesos, i que se n’anés tant lluny com pogués abans no fos massa tard. I, llavors, aquell home entotsolat i vagament feliç, melangiós, va creuar la plaça del Mercat en direcció al gueto, junt el Wisla, i mai més ja no es va saber d’ell. Beatrice, però, va continuar escrivint-li, mes rere mes, any rere any, tota una vida.

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Espectres de llibreria

 

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital 23 de març de 2019.

Brassaï

La librairie de la Lune. Foto/Brassaï.

Aquests dies, en la frontera entre el barri de La Ribera i el Xinatown de Barcelona, en un passatge tranquil, plega una llibreria de vell. El negoci ha sobreviscut gairebé dos anys al costat d’una petita taverna asiàtica i d’un estudi de tatuatge amb una activitat aparentment discreta. Ho fa justament ara quan fa poc encara que s’ha enderrocat el mur que tancava el passatge i l’indret s’ha convertit en un inesperat camí per a turistes i vianants experimentats entre els amples espais de l’entorn de la Ciutadella i el cor de la ciutat. Aquesta nova funció de drecera del ben segur que és un al·licient per al comerç. De fet, a tota la zona, des que ha reviscolat el Passeig de Sant Joan, contínuament s’obren nous locals d’oci, botigues que els caps de setmana s’omplen de gom a gom. La festa, però, sembla vetada per als llibres. Les llibreries van desapareixent a un ritme frenètic. Sense elles, el futur serà una mica més terrible i incert encara.

La llibreria que ara es mor no és gaire gran. El llibres, insòlitament ordenats, omplen els dos grans prestatges que folren els murs, s’amunteguen sobre una vella taula de menjador estil anys seixanta, d’una robusta calaixera, dormiten sobre la tapa d’un vell piano, des de dalt d’una cadira estratègicament col·locada al carrer inciten els possibles ionquis de la lletra a entrar. Aquests dies tots els llibres sense distinció es poden comprar a un euro. No importa que siguin llibres de tapes dures amb magnífiques làmines, tractats d’economia, assajos d’història, gramàtiques de grec o novel·les per a somiatruites. Aquest preu únic i unificador és el símptoma d’un rescat més que no pas d’un naufragi.

El propietari és un tipus prim amb els cinquanta complits de llarg, extraordinàriament amable, que atén sense preses, que escolta sempre els desficis dels uns i dels altres amb un dolç somriure. Sap de què parla. Ben aconsella, orienta, escolta, comprèn, comparteix…  No hi podria haver millor mestre de cerimònies per al ritual obsessiu, excitat, capriciós que practiquen els lectors voraços, una fauna en perill d’extinció que es resisteix a habitar les llibreries on-line, a enganxar-se als llibres electrònics sense olor ni batec. Individus que amunteguen els seus llibres per tots els racons de la casa i que quan a la casa ja no hi cap ni el gat, procuren redistribuir-los, regalar-los, revendre’ls gairebé barat a res. Faran tots els impossibles per a evitar que aquells tresors no hagin d’anar a parar a un merdós contenidor de fem.

Sense llibreries els temps que vindran seran superficials com el soroll d’un tret de pistola, com la sensació asfixiant d’un monosíl·lab en la boca d’un gendarme embogit, seran temps absurds dominats per vividors que entraran al poder a cavall amb una escopeta creuada al pit i la bava regalimant-los per la comissura dels llavis.

Les llibreries com aquesta són el darrer vestigi d’una civilització que va començar a morir-se reflectida en la pàmpol d’un televisor a blanc i negre. Són l’indret on els espectres de la bellesa oblidada lluiten secretament per evitar la barbàries només existint com lluernes en la foscor d’un bosc remot i impenetrable.

Un es pot imaginar que a les nits, en baixar les persianes d’aquesta bella llibreria del passatge màgic, Zweig i Joseph Roth es posen a discutir sobre la deriva del món, es pregunten entre enfurismats i perplexos si la bèstia negra de la reacció més infecta no estarà a punt de tornar-ho a devorar tot. La reacció sempre ha estat, ves per on, profundament illetrada, pobletana i patriòtica. La reacció s’ennuega amb les idees. Una sola idea la unfla com a un porc ofegat. Escoltant el lament de Zweig, a Roth li venen ara ganes de riure, ara de plorar. Voldria tenir allà a la vora la seva Friedl i besar-li tendrament el clatell, passar-li el tou del seu dit mullat en saliva pel mugró del seu pit esquerre. Però Friedl dorm arraulida dins d’una gerra de vidre verd com si fos una fada de l’absenta. El malaurat txec Julius Fucik, acabat de penjar per un eficient funcionari berlinès (com passa cada nit a la mateixa hora, just després de tancar la botiga) fa broma amb un tros de corda a la mà. Se’n fot de la ingenuïtat dels austríacs. Assegut sobre el piano, amb una cama creuada sobre l’altra, Fucik xiula la Internacional amb el posat d’un adolescent entremaliat amb ganes de brega. Kapucinski, mentre, fa música amb el teclat d’una pesant Olivetti Lexicon 80 i Mishima dibuixa en la paret un enorme fal·lus que acabarà pintant de color rosa con el vestit d’una princesa.

Quan la llibreria no existeixi tots els seus fantasmes vagarejaran pels racons de les botigues de còmics del barri entre joves disfressats de personatges de manga i anime  i els dissabtes, en caure la nit, escalaran fins al capdamunt de la Cascada de la Ciutadella i dormiran la son de la tristor sota les potes dels cavalls d’or que arrosseguen la Quadriga de l’Aurora cap al no-res.

 

 

Publicat dins de Cultura | 1 comentari

Madrid

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 17 de març de 2019.

1200_1549980984foto_3412550

Casado a la tribuna del Congreso. Foto/ACN.

El desembre de l’any passat vaig viatjar a Madrid. L’amic Joan Tardà em va convidar a seguir el ple del Congrés en què s’havia de discutir a petició d’ERC i del Grup Mixt una solució democràtica a les demandes de la societat catalana. La bona disposició dels republicans a dialogar contrastava en aquell moment, encara, amb el clima d’oberta hostilitat de la classe política espanyola. Estàvem a les portes del judici als presos catalans i l’extrema dreta nacionalista espanyola encara treia sucosos rèdits mediàtics a compte de les declaracions del president Torra sobre la possibilitat d’una via eslovena per a Catalunya. Les televisions es van recrear amb les imatges dels tancs serbis intentant esclafar els eslovens i, aleshores, els agressors de Belgrad, en un gir inesperat del relat, es van convertir en una aterridora metàfora de l’independentisme català.

Pedro Sánchez va obrir la seva intervenció vinculant el Brexit a un independentisme que soscava el projecte europeu a força de fer-ho amb l’espanyol. Després va descriure una situació a Catalunya fora de control, provocada per la Generalitat per tot seguir insinuar que els Mossos no estaven actuant contra una suposada ona de violència independentista. Finalment, el president es va referir a la seva experiència juvenil com a voluntari en la Bòsnia de la postguerra. “Vaig ser testimoni de les conseqüències de la guerra civil en Iugoslàvia, de com els refugiats kosovars fugien de la neteja ètnica perpetrada pel dictador Milosevic, com abans els bosnians sofriren les mateixes inclemències per l’odi de Karadzic i Mladic. No cal que m’ho expliquin, no toco d’oïdes, senyories, jo ho vaig veure i ho vaig viure.”, va dir solemnement. Així, doncs, compte, amb l’independentisme que reclamés una via kosovar o eslovena des de la “desesperació” o des de la “mentida”. I encara, un darrer avís, tot allò que es situés fora de la Constitució i de l’Estatut tindria una resposta “ferma però serena, proporcional i contundent de l’Estat social i democràtic de dret”. L’independentisme, va sentenciar Sánchez, era un projecte contra la història.

Llavors, Pablo Casado va sortir a encendre-ho tot amb aquella aire de pijo pobletà acostumat a trencar la cara al més dèbil de la classe només per a sentir-se ovacionat pels seus confrares. El líder del PP, posant-se de puntetes, sense deixar de somriure, va assenyalar Sánchez com un traïdor a Espanya i tot seguit va parlar d’una Catalunya apocalíptica contra la que calia actuar amb contundència sense dilació.  “Li deia sobre Catalunya -i el vaig a apel·lar-: qui busca l’apaivagament, al final tindrà una confrontació i un deshonor”, va amollar amb prepotència.

Rivera va rivalitzar amb l’homenet de Palència en exageracions i fatxenderies i va amenaçar amb l’arribada d’una Espanya tan unida i uniforme com la va que somiar José Antonio Primo de Rivera.

Val a dir que Tardà es va escarrassar honestament en demanar diàleg, política, sense que dins d’aquella cambra, llòbrega com les entranyes d’un galió espanyol, gairebé ningú no es molestés en escoltar-lo.

Ahir Madrid es va omplir de desenes de milers d’independentistes amb el suport d’una part de l’Espanya que abomina del règim monàrquic del 78 i dels seus funestos epifenòmens. Al matí, els líders de l’extrema dreta es van dedicar a amenaçar i insultar.

La premsa espanyola ha amagat l’èxit de la manifestació com va exagerar abans les xifres de la convocatòria de l’extrema dreta de febrer passat. El diari ‘El Mundo’ l’ha titllada en la seva editorial de ‘jaimitada’. Per al mitjà que s’ha inventat més mentides de la història de la premsa espanyola els 120.000 manifestants d’ahir mai no van existir o van ser “‘tractoria’ en su màximo esplendor”, “turismo martirológico indepe” segons una histèrica crònica escrita amb el fetge més que no pas amb el cap. Mentre, ‘El País’, tècnicament molt més sofisticat en la manipulació de la informació -només cal recordar les històries increïbles sobre els boots russos a les portes del 21-D-, ha intentat rebaixar les xifres d’assistents però evitant usar les que ha donat la Delegación del Gobierno de Madrid, del tot increïbles.

L’ABC ha titulat: “El soberanismo pierde fuelle en Madrid: se manifiestan los que llegaron en bus y unos pocos más. Per a El Español la manifestació ha estat un esperpent. Un dels seus columnistes, Marcial Martelo de la Maza, escriu: “(…) la conclusión es inevitable: en este eterno procés jamás hubo épica. En la calle sólo hubo egoísmo o manipulación, o tal vez las dos. Y en los despachos, el independentismo catalán nunca fue una cuestión de Alta Política. Tan solo un vulgar asunto de política penitenciaria”.

Per a d’altres mitjans, simplement la manifestació no va existir o quasi, com no existeix Catalunya més enllà dels odis atàvics. És l’Espanya de sempre, impasible al ademán, ridícula en el seu orgull ferit d’imperialista fracassat.

Ni el desembre passat n’hi havia ningú a Madrid per a dialogar, ni ahir tampoc. Que ningú no s’equivoqui.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

De l’ ‘A por ellos’ d’Azaña a les mentides de Borrell

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de març de 2019 a La República.cat

AZAÑA-Y-COMPANYS

Els presidents Manuel Azaña i Lluís Companys junt amb altres membres del Govern de la Generalitat.

Fa uns dies en una conferència al Club de Premsa de Ginebra, el ministre Borrell es va permetre d’invocar els mals esperits del guerra civilisme en un nou episodi de la seva iracunda campanya internacional contra els independentistes quan va afirmar que la guerra civil no va ser d’Espanya contra Catalunya tot i que el “nacionalisme independentista català” va tenir molt a veure en els fets que la van provocar. D’altra banda, va voler constatar que aquesta no era la primera vegada que a Espanya s’hi donava un xoc violent entre nacionalismes, deixant hàbilment el seu partit al marge de la baralla, com si el PSOE i, ell mateix, no ho foren de nacionalistes.

No cal dir que la seva intenció de criminalitzar unes idees, d’emmarcar el moviment que les defensa en un context de violència extrema com és el de la guerra és greu -tal com li va recordar el president Torra– i diu molt del personatge. Tot plegat, Borrell va fer una simplificació maliciosa sobre les múltiples i complexes causes de la guerra, situant, a més, Catalunya i les seves reivindicacions històriques, en el centre d’aquestes causes, però, no com a víctima sinó com a agressora mitjançant la invenció d’un independentisme que, a part de no tenir res a veure amb el d’ara, ni de bon tros va ser hegemònic en aquella època.

La realitat té més a veure amb un nacionalisme espanyol, segrestador d’un Estat centralitzador i endarrerit, que va exercir durant tot el segle XX una extraordinària repressió contra el país. Cert que potser alguns van fer la guerra del 36 convençuts que lluitaven contra el separatisme català més que no pas contra les temptatives revolucionàries d’unes classes populars exhaustes, contra el reformisme burgés, pel manteniment del poder de l’església, dels terratinents i dels militars. Els mateixos del ben cert que mai no van consentir la pluralitat nacional d’Espanya, la seva diversitat, la necessitat d’avançar en la seva  modernització.

Com sigui, el millor sempre és anar a les fonts primàries per evitar les intoxicacions pròpies de la propaganda. El president Manuel Azaña va escriure el 1939 a Callonges-sous-Saléve, acabat d’exiliar-se, 11 articles explicant quines van ser al seu parer les causes de la guerra civil. De la qüestió catalana se n’ocupa en dos d’aquests articles. Azaña mai no arriba a culpar directament al nacionalisme català del conflicte i sovint intenta mostrar-se comprensiu -molt més que el mateix Borrell- amb les raons que sustenten les reivindicacions catalanes. En el fons, però, acaba mostrant-se com un nacionalista espanyol més que no es cansa de fer retrets fruit dels prejudicis més odiosos. Azaña critica el nacionalisme burgés però alhora malfia del d’esquerres perquè el considera contaminat per les idees del clergat català en el qual no pot deixar de veure un dels responsables del manteniment de la identitat dels catalans. Admet que Espanya va exercir durant segles una violència sostinguda contra la diversitat que, de perpetuar-se, hauria resultat beneficiosa per a Espanya. “(…) en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieron criados en una tradición común, sin diferencias locales”, asseguraAl final, però, l’assimilació no és possible per la ineficàcia de l’Estat i per l’acció justament d’aquell clergat català, de Montserrat mateix, “un hogar intelectual de la ‘catalanidad’ y del nacionalismo”.

El president republicà no pot negar de cap manera l’existència d’una “poderosa corriente contra el unitarismo asimilacionista del Estado español” encara que aquesta se substenti en factors com una “cierta altanería resultante de la riqueza, al compararse con otras partes de España, mucho más pobres” o “a la profunda convicción que los catalanes tienen el valor eminente de su pueblo (algunos hablan de su ‘raza’) y de ser contrarios de los demás españoles”.

Finalment, de mala gana, fracassat amb els catalans el sistema assimilacionista calia buscar-ne un altre. Després de tot, no era “útil” que Espanya dugués “oberta en el costado la llaga del descontento catalán”, ni que els catalans fossin “desoídos brutalmente”, ni tampoc se’ls podia tractar com a un “pueblo enemigo”. Calia afrontar la realitat, “por desagradable que pareciese” i trobar una solució de pau que no va ser cap altra que la concessió d’una autonomia, “dejando a salvo lo que ningún español hubiera consentido comprometer: la unidad de España y la preeminencia del Estado”.  Una màxima que calia respectar atés que “(…) Si desde la capital de España debía persuadirse a los catalanes que la autonomía no era una concesión arrancada a un Estado dèbil, importava todavía más que en Barcelona supieran que cualquier extralimitación, o el mal uso de su régimen, desataría en el resto de España una reacción violentísima, no ya contra la autonomía, sino contra la propia Cataluña”.

Quasi un segle després estem igual que estàvem. El sistema assimilacionista, el dels Borbons o el Primo de Rivera com recordava Azaña, no li funciona a l’Estat. Aquesta és la realitat i així les coses Borrell i tutti quanti poden tirar la culpa a qui vulguin i invocar tots els dimonis de l’infern perquè a Europa, al món, es miri la revolta catalana com una malignitat i, fins i tot, culpar a la dreta cavernícola espanyola del pecat del nacionalisme com si el seus no en tinguessin res a veure. A la última, i com als anys trenta, sembla que caldrà buscar de bell nou una solució de pau que, superat l’Estatut, no potser ni una onada de violència contra Catalunya, ni tampoc una concessió arrancada de mala gana a una Espanya carregada de complexos.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Abascal i la gesta dels genets

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 9 de març de 2019 a Nació Digital.

Actualidad_352727855_105673262_855x1140

El líder de Vox Santiago Abascal en una escena de caçera.

En veure les imatges de Santiago Abascal cavalcant altivament amb una colla dels seus per un camp andalús amb el rerefons musical d’El senyor dels anells, vaig pensar amb la narració de Manuel Chaves NogalesLa gesta de los cavallistas. El periodista va publicar el 7 de febrer de 1937 en La Nación aquest relat ambientat en un episodi dels inicis de la guerra civil.

Després de la presa de Sevilla per part dels militars colpistes, Queipo de Llano es proposa netejar de rojos el camp de la comarca del Condado. El general fa saber de les seves intencions al protagonista de la història de Chaves, un marquès que de seguida s’apresta a organitzar una partida de caça amb els seus fills, quaranta mossos amb les seves escopetes i els seus cavalls de treball, l’encarregat de les seves terres, el seu capatàs i un capellà que no dubta a canviar el seu bonet per un barret de cordovès i tot seguit cenyir-se al pit una canana i una escopeta.

Després dels darrers “amenes y persignados” d’una missa en el cortijo, d’un rotund ¡Viva España! i un ¡Viva la Vírgen del Rocío!, la colla marxa enardida a l’encontre dels enemics de la pàtria. A la partida del marquès més endavant se’ls haurà d’unir la tropa del torero Algabeño de la qual en formen part “los mejores jinetes de la aristocracia sevillana y los hombres de su cuadrilla, sus banderilleros y picadores” capaços, segons l’administrador del noble espanyol, de torejar i matar “lo mismo una corrida de Miura que un ayuntamiento del Frente Popular”. A més de l’Algabeño, a la sinistra partida del marquès s’afegiran, també, un contingent de legionaris i moros i mig centenar de joves falangistes. Al Condado no ha de quedar ni un sol roig.

La història de Chaves no és només la d’una ràtzia cruel contra un enemic sovint inadvertit que ho és per al poderós simplement per la seva condició de treballador o per la seva ètnia, com aquell pobre gitano “negro y enjuto como un abisinio” al que la partida captura enmig del camp, s’enduu lligat a la cua d’un cavall i acaba assassinant impunement. També és una història sobre l’Espanya dels odis atàvics, les desigualtats mantingudes violentament, la guerra, sobre el salvatgisme tan hispànic del combat cos a cos i, finalment, sobre la repressió implacable del vencedor que en aquest cas serà el feixisme.

Tot plegat, ningú com Chaves Nogales hauria pogut explicar millor aquell ridícul vídeo del cabdill de Vox, dibuixar els negres esperits que l’inspiren, maleir el seu amenaçador missatge, la caricatura sense gens de gràcia d’un temps passat que es resisteix com un espectre embogit a desintegrar-se en l’oblit.

Tot en aquelles imatges, els genets engolits per una atmosfera polsosa de color sípia, l’altisonant música que acompanya la cavalcada, la teatral altivesa del cap de la partida… tot, absolutament tot, té l’aire d’un carnaval grotesc protagonitzat per una colla de bojos antipàtics, d’uns tipus terriblement ensopits i covards que tremolen davant dels canvis, que somien en blanc i negre estampes del Yo soy español de Agustín Serrano de Haro o de l’Enciclopedia intuitiva, sintética y pràctica d’Alvárez just ara quan falten pocs minuts perquè l’home viatge a Mart o descobreixi la cura del càncer.

Abascal no és cap marquès encara que fins ara hagi viscut com si ho fos. És sobradament conegut que, com qualsevol senyoret, no ha menjat de cap altra feina que no sigui la de parasitar l’erari públic. Només cal recordar que la seva darrera ocupació abans de transmutar-se en Santiago el Reconqueridor d’Espanya i ¡Olé!, va ser la d’administrar una fundació de la seva amiga Esperanza Aguirre, la de les ‘mamandurrias’. Un tinglado sense cap activitat coneguda del qual va ser l’únic treballador amb un sou de capità general.

Tampoc l’Espanya d’Abascal és la de 1936 encara que massa sovint en els seus contorns més definits se li assembli tant, encara que l’habitin milions de personatges sinistres, de marquesos inútils i de capellans fanàtics, de menjamerdes i joves de casa bona que ballen el tètric ‘Novio de la Muerte’ en discoteques de moda.

Un país habitat per patriotes que volen redimir-nos com el dirigent de Vox en Lleida, José Antonio Ortiz Cambray, detingut per suposadament haver abusat sexualment d’un discapacitat o com el picaplets Javier Ortega Smith prest a passejar les batalles de Lepanto i Navas de Tolosa, Carles V per la civilitzada i estupiditzada Europa mentre atia el foc de la inquisició reaccionària contra immigrants i musulmans.

Com sigui, no hauríem de témer per aquests genets de sarsuela sinó pels que posats en el solemne paper de salvapàtries, pulcrament abillats de jutges o policies, de militars o d’arquebisbes, de monarca, se n’aprofiten de la seva gesta, de la infame calaverada. Heus aquí els veritables genets del marquès.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Toni Cantó i la cortina de fum valenciana

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 3 de març de 2019.

toni-canto-ciudadanos

El diputat de Cs Toni Cantó. Foto/La Repubblica/EFE

Fa uns mesos va acompanyar a Inés Arrimadas a Palma on tots dos van intentar botar foc a l’illa a compte del català i on no van tenir vergonya d’acusar la socialista Francina Armengol  d’haver-se mimetitzat amb l’independentisme català. Uns dies després en el Congrés, Cantó, va assegurar que el castellà havia desaparegut del País Valencià i de les Balears, de Galicia, alhora que advocava per promoure una mena d’eutanàsia lingüística -la mateixa que vol el monolingüe Casado– per tal de mantenir sense la més remota amenaça l’hegemonia del castellà que és, a fi de comptes, el que de veritat preocupa obsessivament a l’acomplexat, indocumentat i totalitari supremacisme lingüístic espanyol.

Aquesta setmana, Cantó, un senyor al·lèrgic a la llengua del seu propi país, ha interposat una querella contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entitat germana d’Òmnium Cultural i de l’Obra Cultural Balear. Acció va ser fundada el 1971 per intel·lectuals com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner just quan l’anticatalanisme indígena s’organitzava en una mena de Fasci de Combattimmento disposats a combatre qualsevol forma d’antipatriotisme espanyol sent el valencianisme el corrent ideològic que consideraven que aglutinava tots els enemics. Cantó i els seus argumenten que el Govern nodreix substanciosament ACPV, una entitat la qual titllen de pannacionalista, supremacista i separatista dirigida per Quim Torra.

La cançó de Cantó és més vella que l’anar a peu i té tot l’aire d’un himne de la Falange. Fet i fet, des del seu naixement ACPV ha estat amenaçada i atacada violentament per l’extrema dreta, perseguida amb capteniment pels governs autonòmics del PP, notablement pels del reu Zaplana i l’investigat Camps. Ni els atemptats ni les multes milionàries per rebotar el senyal de TV3 al País Valencià han pogut acabar fins ara amb l’entitat que, des de fa dècades, desenvolupa una intensa activitat cultural en un país convertit per la dreta indígena en un erm per a qualsevol idea il·lustrada, en una mena de Marina d’Or del sucursalisme polític.

La denúncia del de Ciudadanos, però, més enllà de la seva animadversió patològica al valencià, als catalans, del seu espanyolisme fanàtic, és però una cortina de fum per tal d’amagar tota la merda que aquests dies esguita el seu partit.

A Madrid, la flamant Begonya Villacís, pròxima a Vox abans de fer-se taronja, no sap com justificar que Hisenda la va multar amb 70.000 euros per no declarar bé l’IVA de 2016 d’Iuriscontecia SL al front de la qual -i junt al seu marit- hauria estat fins despús-ahir. El fisc va concloure que la societat funcionava com a pantalla per a pagar menys impostos.

Villacís ara mateix paga 1.400 euros al mes de lloguer per un xalet de 629 útils dins d’un jardí de quasi 2.000 metres quadrats amb piscina, propietat d’aquesta mateixa societat.

Fins l’any passat, la dirigent, cansada d’omplir-se la boca contra els evasors fiscals i tota mena d’enemics de la hisenda pública, no havia dit ni piu a l’Ajuntament de Madrid de les seves lucratives activitats empresarials.

A Castella i Lleó, la policia investiga que se n’ha fet de la documentació que acredita que l’exconsellera d’Agricultura de Cs, Silvia Clemente, va subvencionar amb més d’1’9 d’euros al seu marit, l’empresari Javier Meléndez. Lluny de donar explicacions ni d’anar-se’n a casa, Clemente, trànsfuga del PP on va servir durant 20 anys, ha continuat la seva campanya de primàries taronja com si no res, això sí, allunyant els periodistes de la seva activitat.

No són els únics munts de fem que Cantó necessita amagar. Al País Valencià, Cs és un partit devastat a causa de l’autoritarisme de Rivera, el seguidisme estúpid que n’ha fet del PP i d’un decantament a les posicions de l’extrema dreta més catalanòfoba tan arrelada en aquell territori. El juny de 2017, el portaveu d’aquest partit a les Corts, Alexis Marí, i els diputats autonòmics David de Miguel, Domingo Rojo i Albert García, van abandonar la formació i se’n van anar al grup de no adscrits, fastiguejats pel maltractament de l’Estat al País Valencià en els seus pressupostos, per l’abandonament de Cs dels seus principis socialdemòcrates i pel que consideraven una política interna del propi grup de caràcter gestapista. La tardor de l’any passat, l’eurodiputada i dona de Marí, Carolina Punset, estripava el carnet avergonyida per la deriva masclista de la formació i pel seu posicionament radical contra Catalunya. “A Cs”, afirmava Punset, “si no segueixes els preceptes d’Albert Rivera sobre el 155, t’espien com fan els agents del KGB”. La gota que havia fet vessar el got havia estat la visita de Punset al president Puigdemont en Waterloo. Val a dir, que tant Marí com Punset han denunciat la situació dels presos polítics catalans d’antidemocràtica. Presos als que han tingut la valentia de visitar.

Així les coses, a Toni Cantó, un incompetent manifest que amb els anys s’ha anat radicalitzant fins a extrems preocupants, com a Arrimadas, Rivera o Girauta, no els en queda cap altra que atiar la foguera de l’odi, aixecar enormes cortines de fum que amaguen les seves misèries i distreguin l’atenció de l’opinió pública. Ara mateix, Cs està més lluny que mai de tocar el poder malgrat les aparences perquè no trobaran prou fanàtics, ni prou estúpids que els garanteixen una clara hegemonia  ni en nom de la unitat de la pàtria ni en la dels interessos de l’Ibex que tot és la mateixa cosa.

És més que probable, doncs, que no se’n surtin i que acabin devorats per les seves pròpies flames. Qüestió de temps.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari