González Pons o l’art de fare il Diavolo e la Versiera

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 de juliol de 2018 a Directe!.

_mjl0427

Esteban González Pons. Foto/PP

El portaveu del PP al Parlament europeu, Esteban González Pons, ha exigit al president Sánchez que Espanya suspengui el tractat de Schengen de lliure circulació entre estats, una mesura que ocasionalment s’ha adoptat per estrictes qüestions de seguretat i mai com una mesura de represàlia contra una decisió judicial adoptada en l’àmbit de l’UE contra un qualsevol país. La proposta és una absoluta imbecil·litat. El cas és que l’eurodiputat alguna cosa havia de dir per a dissimular el ridícul internacional que ha fet la justícia espanyola després que el Tribunal d’Schleswig-Holsteinassegurés el que ja saben fins i tot en el Congo: en Catalunya no hi va haver cap rebel·lió l’1 d’octubre. Altrament, la decisió alemanya sobre l’extradició del president Carles Puigdemont -com totes les que per ara s’han adoptat als països europeus on hi ha exiliats catalans- confirma el biaix ideològic de l’alta judicatura espanyola i la interpretació abusiva que n’ha fet de la llei fins a uns extrems intolerables en una democràcia. Confirma, també, que Espanya té presos polítics i exiliats com un qualsevol règim autoritari.

Amb tot i això, sincerament, no crec que el dirigent popular, es cregui ni un borrall del relat de LlarenaMaza o Lamela. González Pons és tan intel·ligent com cínic. Un artista alhora d’interpretar, com diuen els italians, il Diavolo e la Versiera, és a dir, de fer el paper del diable i la diablessa, de muntar un gran xivarri, cridar, generar confusió, simular escenes de ràbia si cal, al capdavall, fer tot el possible per a obtenir alguna cosa, en aquest cas, enganyar l’opinió pública sobre la greu responsabilitat del seu partit en la Causa General oberta contra Catalunya. Un croada judicial, amb un to repressiu inqüestionable,  que ha deixada ferida de mort la feble democràcia espanyola.

No és la primera vegada que el popular valencià ha estat protagonista d’una escenogràfica sortida de to digna d’una pel·lícula de Chiquito de la Calzada però amb la solemnitat d’un film del Buñuel més absurd i inquietant. A González Pons li encanta la pirotècnia verbal, és un histriònic desvergonyit i calculador. Ell mateix, en ple blanqueig públic del salvatge neoliberalisme que va colgar en el ciment el futur de vàries generacions es va autoqualificar jocosament com el conseller ‘síndria’, verd per fora i roig per dins.

Durant el seu pas per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, entre el juny de 2003 i l’agost del 2004, mentre l’empresa pública Ciegsa fundada per a construir escoles públiques es convertia en un niu infecte de pirates, ell, es dedicava a entretenir la fauna reaccionària local defensant la llengua valenciana -la qual no ha ensenyat als seus fills- contra la llengua catalana i el catalanisme indígena elevat a la categoria de tribu de traïdors a la pàtria, a la màtria i a la ciència, que segons ell, era cosa del poble.

Va ser també un dels primers que va gosar titllar la Generalitat catalana de règim nazi. Això fou després de l’efusiva proclama a favor dels Països Catalans que el 22 d’octubre del 2005, des de la gespa del Camp Nou, va fer l’actor Joel Joan en el context dels actes del Correllengua. L’endemà mateix González Pons, va comparar els fets amb l’annexió nacionalsocialista de Polònia i Txecoslovàquia per part de Hitler, alhora que aprofitava per fer tota una declaració d’intencions en favor de la despolitització dels camps de futbol. Oblidava, però, que havien estat el seu Govern i el PP, els que havien triat molt recentment un camp de futbol –amb jugadors del València C.F. inclosos- com a escenari de la vergonyosa campanya Agua para todos! en contra de la derogació del Pla Hidrològic Nacional (PHN). Un PHN darrere del qual només n’hi havia que inconfessables interessos no a favor del camp valencià, sinó de l’aristocràcia del ciment i dels terratinents castellanomanxegs que amb l’aigua de l’Ebre -i amb la complicitat del PP- volien atipar-se de fer pisos i acaparar tots els ajuts de la UE.

Un dels moments estel·lars el va tenir el 2007, sent Conseller de Territori, durant la tercera visita d’una comissió de la UE encarregada d’investigar els greus abusos urbanístics comesos contra ciutadans europeus en el País Valencià. El polonès Marcin Libicki, conservador, i el britànic Michael Cashman, laborista, van denunciar l’actitud arrogant de González Pons contra la UE. Cal recordar que l’aleshores conseller ‘síndria’ va anar a trobar-los envoltat d’una cohort d’empresaris de la construcció i del sector turístic amb ben poques ganes de dialogar. Els representants europeus van rebre atacs i van ser difamats a cor que vols durant el seu periple valencià fins al punt que el PP es va haver de disculpar. Per a reblar el clau, González Pons va afirmar que darrere de les denúncies europees, n’hi havia l’interès de desprestigiar Espanya per a afavorir els interessos turístics de països com Croàcia. El polític va tirar d’un clàssic del ranci nacionalisme espanyol, que professa d’ofici: l’enemic exterior.

Com sigui, González Pons no podia estar en desacord amb la política de depredació del territori engegada pel seu partit al minut zero d’arribar Zaplana al poder. De fet, el 2004 una finca rústica en Planes (El Comtat) propietat de la seva família, va sextuplicar el preu en requalificar-se com a terrenys urbanitzables quan ell ja era conseller de Cultura. Descoberta l’operació per la premsa, el polític va negar que hi hagués cap ‘esclafit’ en aquella requalificació. I tres anys després, sent conseller de Territori, va tenir a bé protegir els entorns de la urbanització que es va acabar construint sobre els terrenys familiars a les ribes del pantà de Beniarrés.

González Pons podia denunciar tantes conspiracions com volgués però l’estiu de 2008, la premsa britànica, Daily TelegraphThe Independent i The Guardian, no tenien dubte en vincular l’urbanisme en el País Valencià amb la corrupció. Tenien tota la raó i, talment com ara amb el què ha passat amb els jutges alemanys i la rebel·lió catalana de Llarena, és difícil que González Pons ho ignorés.

Tant se val, el portaveu europeu del PP a Europa continuarà fent comèdia per a poder viure bé lluny dels maldecaps del seu partit. Sap molt bé amagar el cap sota l’ala quan les coses es posen malament i li perilla la trona.

Els  darrers mesos no n’ha tingut cap altra que reivindicar Gibraltar, culpar als russos de l’independentisme, com va culpar als croates de les denúncies contra el seu urbanisme negre, o titllar calumniosament el president Quim Torra de xenòfob, justament ell, company de confraria d’un tipus com Xavier García Albiol assenyalat en Europa per la seva manifesta xenofòbia.

Fer teatre, fer de diable i diablessa, li va en el sou que no és poca cosa. I que ningú no dubti que si demà el seu cap de files es convertís al budisme i proclamés la indissoluble unitat dels Països Catalans, ell seria el primer en presentar-se somrient, vestit de taronja, el cap rapat, i un exemplar de Nosaltres els valencians sota l’aixella, a Gènova, Montserrat o allà on li manaren… descalç o de genolls si calgués. És, simplement, per dir-ho suau, un artista amb tants secretes com els d’una síndria o d’un meló d’Alger, si voleu.

Anuncis
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

30 professors

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 14 de juliol de 2018.

javier-negre

El periodista Javier Negre va assenyalar en un reportatge en El Mundo, amb fotografies incloses, els professors denunciats de l’IES El Palau després de l’1-O. La majoria de les denúncies han caigut.

Fins a 30 professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca han demanat ser traslladats de centre. Com és sabut, després de l’1-O, a causa d’uns suposats comentaris sobre les càrregues policials, nou professors d’aquest institut van ser acusats per la fiscalia de lesionar la dignitat de les persones per motius de discriminació per nacionalitat. Cinc d’ells també ho van ser per un delicte d’injúries greus contra els cossos i forces de seguretat. La majoria de denúncies van caure tot i que la fiscalia pensa presentar recursos contra l’arxiu. Només un dels quatre professors que esperen judici continuarà fent classes en El Palau.

El cas resulta absolutament increïble. Les acusacions són esperpèntiques. Tot plegat, l’incident Palau només es pot entendre en el context de tensió política i repressió judicial desfermada a conseqüència del referèndum d’octubre. Com només es poden entendre les verinoses mentides de l’exministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, sobre l’educació a Catalunya o el bram unànime de l’espanyolisme a favor del control administratiu i ideològic del sistema educatiu català. No en va, per al nacionalisme espanyol -des del més ultramuntà al més moderat-, el principal culpable del ‘separatismo’ cal buscar-lo en l’escola. El raonament és tan simple com diabòlic. L’obsessió és tanta que el PP ha arribat a incentivar durant aquest període de fúria que vivim, la denúncia anònima. Afortunadament, els delators que n’han fet ús han estat pocs i han sigut pèssims com a narradors d’històries de terror la qual cosa no treu que s’hagi fet mal, molt de mal.

L’escola del país, els seus mestres, especialment els ensenyants de català, sempre han estat en el punt de mira dels sectors més reaccionaris de la societat que ha comptat amb la complicitat de la premsa reaccionària sempre atenta a qualsevol desviació del que considera la norma. Tot plegat, ensenyar en català ja representa en sí mateix un intolerant desafiament a la sacralitzada unitat d’Espanya. Molts es creuen que el català, a part de ser una llengua tribal, és també el vector del virus independentista fins i tot quan serveix per ensenyar les taules de multiplicar o el nom dels ocells del Delta de l’Ebre.

A l’escola, la que no combrega amb els preceptes de l’Espanya eterna, només s’hauria d’aprendre a llegir i escriure, a contar fins al deu. I el català, el basc o el gallec, només haurien de ser una matèria marginal, emocional, prescindible, a negligir sense complexes ni consideracions de cap mena…

A Catalunya, però també al País Valencià o a les Balears, des del dia que van colgar Franco, els mestres han estat acusats d’adoctrinament, denunciats, amenaçats, assenyalats públicament com si fossin autèntics delinqüents. El 2007, el diari Valéncia Hui reproduïda un pamflet del grupuscle d’extrema dreta Grup d’Acció Valencianista (GAV) contra dos professors de l’IES La Garrigosa en què apareixien els seus rostres. Se’ls acusava de fer proselitisme d’un sindicat “pancatalanista i proterrorista”. En la mateixa peça, s’assenyalava a dos professors més de l’escola Rafael Altamira de València, d’adoctrinar als infants en el pancatalanisme. Quan aquell infame diari publicava aquesta merda d’informació, Las Provincias i la seva directora María Consuelo Reyna, portaven anys i panys vinculat als professors de valencià d’escoles i instituts, als governs de les universitats valencianes, amb ETA, Terra Lliure i tots els dimonis de l’infern.

Amb tot i això, no conec cap cas com el d’El Palau en què s’hagi donat un acarnissament tan brutal. El reportatge d’El Mundo, “Los 9 maestros catalanes de la infamia“, signat per Javier Negre va suposar el tret de sortida d’una autèntica cacera. La peça, basada exclusivament en l’escrit del fiscal, és d’un to inquisitiu i melodramàtic indecent. Negre relaciona indirectament els professors denunciats amb la violència etarra, els ridiculitza, publica les seves fotos, intenta rebaixar-los. Alliçona… tot funcionava bé a El Palau “hasta ese maldito 1-O”. El seu abrandat article va provocar un allau d’amenaces i insults contra els professors. Al darrere hi va anar també el pitjor Albert Rivera exigint a un Iñigo Méndez de Vigo, superat per la radicalització del seu propi partit contra Catalunya, més mà dura contra els docents. “Con covardia”, va piular el líder taronja, “nunca se vence el nacionalismo”. A les parets de l’institut va aparèixer un pintada titllant-los de “nazis”. A la última, els atacs van concitar la solidaritat de la majoria de les famílies dels estudiants del centre i del Consell Escolar de Catalunya, mentre Negre es presentava per totes les televisions i ràdios com una víctima de la persecució de l’independentisme alhora que assegurava que Catalunya començava a semblar-se a Euskadi, a l’Euskadi dels anys de plom, és clar.

El delegat sindical de l’institut, Josep Lluís del Alcázar, ha assegurat que tots els docents volen seguir treballant sense tenir la pressió que han patit enguany, que ningú no vol estar de baixa. Però tothom sap que per més lluny que acabin de Sant Andreu de la no serà fàcil oblidar el què han patit, fer com si no res i continuar treballant sense por.

El cas dels professors d’El Palau no és, ni serà, l’únic. Davant de tanta ignomínia només es pot actuar amb molta serenitat i activant totes les complicitats col·lectives possibles. La societat catalana no pot deixar sols als docents davant de campanyes de linxament com aquestes, permetre que l’ensenyar esdevingui una pràctica professional perillosa, en llibertat vigilada. Què seria de l’educació sense llibertat?.

 

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

La violència i els paranys de l’espanyolisme

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana de juliol de 2018 a Directe!.

Actualidad_296983238_72343197_1024x576

Imatge d’un grup dels anomenats GDR.

Fa mesos que els mitjans de comunicació espanyols s’entesten en descriure l’independentisme com un  moviment violent. Des de Ciudadanos i des del PP -també des d’alguns sectors del PSC-PSOE- es reforça aquesta visió maniquea amb acusacions imprecises al mateix temps que es fan crides a favor del diàleg i en contra de la violència silenciant, però, deliberadament, les agressions comeses contra ciutadans independentistes. Per si encara no fos poc, fa temps que l’Estat ha començat a presentar-se davant de l’opinió pública internacional com una mena de víctima d’un moviment autoritari i xenòfob, al qual calia combatre amb l’ús d’una violència que va ser tan proporcionada com legítima.

La millor coartada per aquest argument ha estat l’aparició dels Comitès de Defensa de la República (CDR) titllats de manera gens innocent per Arrimadas de  ‘comandos’ o igualats per l’exministre Zoido, amb els comitès castristes encarregats de vetllar per la revolució cubana. Fins i tot, l’Audiència Nacional s’ha implicat a fons en la construcció d’aquest relat tan bon punt va ordenar la detenció de dos ‘cabecillas’ -en paraules d’El País– per haver tallat l’AP7 així com per suposats sabotatges acusats dels delictes de rebel·lió i terrorisme. El cas és que l’excés va ser tan brutal -inclosa la instrucció de la Guàrdia Civil- que la única detinguda, Tamara Carrasco, la van soltar acusada de desordres, mentre que l’altra persona buscada, un jove d’Esplugues de Llobregat, ha passat a engrossir la llarga llista d’exiliats catalans.

Bé, i tot això i més passa -diuen- en el context d’una societat fracturada en què les famílies a penes poden ja seure a taula els dies de festa gran.

Des del país estant, aquest relat no se l’empassa gairebé ningú però malauradament a Huelva, Granada, Almeria, València o Santander, atesa l’estructura de la comunicació espanyola, és difícil que algú -tret d’una minoria- pugui dubtar i, per tant, contribuir a crear un clima més crític que, així i tot, hauria de fer front també a una catalanofòbia sòlidament instaurada en la societat.

A ningú no escapa que la cortina de fum mediàtica forma part de l’estratègia de l’Estat a fi d’afavorir la dissolució que no la solució del problema català, de legitimar qualsevol acció contra el sobiranisme per desproporcionada que sembli, de mantenir un relat monolític com no el mantenen, posem per cas, els mitjans de comunicació públics catalans o alguns digitals amb una influència molt limitada.

A Catalunya l’única violència que hem viscut a part de la de l’Estat, ha estat la de l’espanyolisme més ultramuntà representat per grups minoritaris que no alcen un gat del ‘rabo’ però que han actuat fins ara amb absoluta impunitat.

Dijous passat els Mossos -als qui la premsa d’extrema dreta presenta sovint com a col·laboradors necessaris dels CDR-  van detenir Tony Noguera Martínez per agredir brutalment un ciutadà que penjava llaços grocs a l’entrada de la presó de Lledoners. El detingut, a més, està imputat també per violència masclista. A Noguera l’acompanyava un altre conegut ultra, Jaime Vizern president de Democracia y Unidad Española (DUE) mi portaveu del Grupos de Defensa y Resistencia (GDR) dels quals en formen part tots dos. Uns GDR, val a dir, que els mitjans espanyols han presentat com la resposta cívica i constitucionalista a l’independentisme malgrat reconèixer que es tracta de grupuscles clandestins. Uns grupuscles que han ensenyant en plena ràtzia nocturna, amb les cares tapades, a través de reportatges que han exaltat sense complexes la seva activitat sinistra. Ahir dissabte, 7 de juliol, una parella va ser atacada a Porqueres (Pla de l’Estany) per acomiadar-se d’un amic al crit de ‘Visca la República!’. Els agressors van mamprendre-la salvatgement amb la parella al crit de ¡Viva España! causant-los ferides, dents trencades, un nas fracturat i rascades.

No pararíem. Els atacs es succeeixen aquí i allà, amb major o menor virulència i des de fa mesos sense que els escandalitzats líders de l’unionisme, ni la immensa majoria de la democràtica premsa espanyola diguin ni pruna.

Per compensar, el diari valencià Levante ha publicat que ahir al matí un “seguidor de Tardà” (així resa el titular de la peça) va colpejar a la mandíbula a una manifestant que protestava davant de la Casa de Cultura de Barxeta (La Costera) contra un acte organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV). Per a il·lustrar la informació s’adjunta un vídeo poc clar en què es veu algú avançar corrents contra un grup de persones. A la peça s’explica que l’advocat Juan García Sentandreu va denunciar la suposada agressió davant de la Guàrdia Civil. El lector poc assabentat es quedarà sense saber que no és la primera vegada que els ultres assetgen actes polítics dels republicans valencians. Recentment, España 2000 -un dels grups més agressius de l’extrema dreta espanyola jutjat no fa massa per haver-se presentat de nit, en actitud amenaçadora, davant de la porta del domicili de la vicepresidenta Mónica Oltra- va intentar boicotejar un acte a Vinarós. L’abril passat en Benicarló un grup de feixistes entre els qual es va identificar una persona vinculada a VOX,  va repetir la proesa.

La crònica tampoc no explica res de l’exfalangista García Sentrandreu, durant dècades un dels personatges més reexits del violent blaverisme. Com ignora també que el grup que va intentar rebentar l’acte de Barxeta, Defenem Valéncia, forma part de l’entramat ultradretà valencià el qual fins i tot ha defensat en les xarxes, segons denúncia un reportatge de Juan Carlos Lagunas publicat a El Temps, al grupuscle neonazi Hogar Social de Madrid. I el que és més greu, no diu ni un borrall de com a la tarda, acabat l’acte republicà, alguns veïns van recriminar a la quinzena d’ultres que haguessin anat al poble a generar tensió.

A la última, el que queda és que un suposat seguidor de Joan Tardà, ha agredit suposadament una senyora, sense més. El que queda és que ells, els independendistes, els republicans, són els violents. Tota la resta és irrellevant.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

La veritat segons Borrell

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana de juliol de 2018 a Directe!.

1200_1513597424foto_3295599

El ministre Josep Borrell. Foto/Nació Digital.

El flamant Ministre d’Exteriors, Josep Borrell, acaba de reconèixer en una entrevista en El Periódico allò que ja sabien gossets i gatets: Madrid li ha encarregat plantar cara en el món a les ‘falsedats el procés’. Fins ara, les úniques suposades falsedats que Borrell havia aconseguit assenyalar tenien a veure únicament amb les interpretacions de caire econòmic fetes des del sobiranisme. Borrell ha negat amb insistència que els catalans obtindrien més diners amb la independència i, per tant, un major benestar social. És una posició ideològica molt coherent en algú que deu estar plenament convençut que l’econòmic és el principal motiu pel qual quasi un 50% dels ciutadans volen marxar d’Espanya. També, val a dir, una posició d’un simplisme insultant que, a més, d’acord amb el tòpic catalanòfob per excel·lència, insinua que als catalans, insolidaris com són, només els interessa que els diners.

Ara, a més, Borrell explicarà als europeus, als tailandesos i als nigerians si de cas es deixen, que Espanya no és un estat neofranquista on la separació de poders és pura il·lusió de l’esperit, ni el català un poble oprimit. Ben mirat es tracta de reescriure el relat dels fets per a presentar els catalans com una mena de tribu agressiva i astuta i a l’Estat espanyol com la seva pobre víctima amb els seus pobre policies agredits i els seus pobres jutges calumniats.

Ho tindrà molt difícil, però. A Europa encara se’n recorden de les brutals càrregues policials de l’1-O i de l’aleshores ministre Dastís negant davant d’un atònit presentador de la BBC que aquelles imatges eren falses o del dia que en una televisió francesa va assegurar sense que se li colraren les galtes que a les escoles catalanes s’ensenyaven gairebé tots els idiomes del món menys el castellà. No fa res l’ara exministre Iñigo Méndez de Vigo, oferia diners als corresponsals estrangers per a que parlaren bé d’Espanya després que el rei s’hagi passejat per tot arreu insistint sospitosament en què aquest era un Estat de dret.

Com sigui, la diplomàcia espanyola fa anys que menteix grandiloqüentment, amb contumàcia, descaradura i professionalitat, un fet al que estan acostumats totes les cancelleries de la unió.

Borell té molta feina. Haurà de convèncer la judicatura alemanya, belga, holandesa, anglesa, suïssa, que la butlla inquisitorial del fiscal Maza o les instruccions de Lamela i Llarena no tenen res a veure amb una atac de patriotisme arnat, amb l’afany d’escarmentar. A la llum de com han anat les coses, a veure quin ciutadà mínimament informat i amb sentit comú no és capaç de capir que els presos catalans són presos polítics. Hi ha massa coses a explicar. Com ara la sodomització el 2010 de l’Estatut d’Autonomia denunciada fins i tot per algun dels jutges que en va formar part del Tribunal Constitucional.  Els centenars de denúncies per atacs al català comesos principalment per l’Estat espanyol i analitzades durant anys a les institucions europees. Per què en un Estat que no té res veure amb el franquisme si n’exceptuem l’origen indiscutible de la seva constitucionalíssima monarquia que dona sentit a tot no va ser capaç en quasi una dècada de dialogar amb les forces polítiques hegemòniques de Catalunya sorgides de les urnes?.

Per començar, Borrell, faria bé de no mentir. El cas és que assegura en la mateixa entrevista que mai no va parlar de ‘desinfectar’ Catalunya ni els catalans. És cert, el que deia que s’havia de desinfectar era l’independentisme entès metafòricament aquest com la ferida que s’havia obert en la societat catalana. Una ferida que si es cosia sense desinfectar es podria.  Ho va dir en un to sarcàstic, no exempt d’una certa agressivitat, a Sabadell durant un míting del PSC per la campanya del 21-D, concitant les rialles i els aplaudiments de la concurrència. Tot seguit va reconèixer l’hegemonia de l’independentisme i, finalment, va fer befa d’Oriol Junqueras, a qui Llarena ja tenia entre reixes, comparant-lo amb el mossèn del seu poble.

Potser haurà de deixar de dir que la societat catalana està fracturada, la convivència entre familiars i veïns, sobretot des de trones com la de Societat Civil Catalana, l’entitat que ha aconseguit congriar el més extrem de l’unionisme.

Ningú no pot creure’s que Borrell per si sol pugui convèncer ningú que el que s’ha explicat sobre el què ha passat a Catalunya era pura propaganda independentista, una fabulació. Això no obstant, l’Estat utilitzarà tots els seus recursos a l’abast per a deslegitimar el sobiranisme i ofegar-lo. Borrell només és una part mínima d’un complexíssim engranatge, el portaveu autoritzat, el pregoner de la veritat de l’Estat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

’20-S’, una veritat incòmoda

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de juny de 2018 a Nació Digital. 

documental-20-s-tv3

El documental ’20-S’ fa saltar pels aires el relat de la justícia. Cap televisió espanyola se n’ha interessat.

Més d’un milió de persones van veure a TV3 la nit del dijous passat, 20-S, el documental de Mediapro dirigit per Jaume Roures. Un documental, val a dir, que destrossa el relat policial amb què la justícia espanyola ha justificat el vergonyós i abominable engarjolament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Una vegada vist, no és gens difícil arribar a algunes conclusions molt elementals com ara que la Guàrdia Civil va donar una versió molt sui generis sobre què va passar el 20 de setembre, especialment sobre quina va ser l’actuació dels Mossos i la de la mateixa comitiva judicial; que la Policia Nacional va assetjar durant hores la seu de la CUP mentre esperaven una misteriosa ordre judicial de registre que mai no va arribar, ni de la qual mai no es va saber res més; que els Jordis van passar de ser mediadors a culpables d’un gravíssim delicte de rebel·lió la característica principal del qual és l’aixecament violent, un fet que tampoc no es va donar com tothom sap aquí i en Singapur.

Tot plegat, el relat del dia 20 construït basant-se en les explicacions de policies i guàrdies civils, només pot obeir a una voluntat de la justícia espanyola de forçar la realitat per a encaixar-la en la tipificació d’uns delictes molt greus. És molt obvi, tan obvi que resulta gairebé insuportable, frustrant, humiliant. S’ha dit fins a la nàusea que, en realitat, els altíssims tribunals espanyols no volen saber la veritat sinó escarmentar, noquejar un moviment polític hegemònic a Catalunya que s’ha vingutanat expressant de manera pacífica durant anys i sempre apel·lant als valors de la democràcia.

El dia 20 no hi va haver cap rebel·lió. Rebel·lió és el que va passar el 18 de juliol quan Franco es va aixecar contra la II República o el dia en què el tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero va entrar al Congrés dels Diputats pistola en mà i escortat pels seus homes fortament armats.

I així ho creuen la majoria dels catedràtics de dret penal d’Espanya, qualsevol advocat amb dos dits de front, qualsevol persona amb un mínim de criteri. I, és més, hi ha també els qui creuen que les maniobres policials del 20-S cercaven desencadenar una situació límit que justifiqués una actuació judicial severa.

Els advocats dels Jordis volen aportar el documental com a prova. Deuria d’haver-hi prou en que Llarena i Lamela veieren ‘20-S’ per a arxivar la causa i, tot seguit, per a mamprendre les actuacions pertinents amb l’objecte de depurar responsabilitats entre els encarregats dels cossos policials de redactar els informes del 20 de setembre. Però, és evident que res de tot això no passarà. Per què haurien d’armar les defenses amb una prova que qüestiona greument la seva instrucció?

Quina sola de les nombroses actuacions més que discutibles que han protagonitzat en Catalunya les forces de seguretat des del passat 20 de setembre ha estat qüestionada per la justícia? Ben pel contrari, als policies se’ls ha obsequiat amb medalles, se’ls ha reforçat moralment en denunciar per suposats delictes d’odi aquells ciutadans que han protestat contra els abusos, s’han ignorat deliberadament episodis sinistres com el de la destrossa a finals d’octubre de 2017 d’un bar italià en el Born per part d’un grup de policies del Piolín que creien ser atesos per catalans i en català. Hi ha, per cert, algun exemple millor d’una manifestació d’odi que aquesta? Cap on menarà tanta impunitat?

No crec que els jutges espanyols admetin com a prova 20-S. Tampoc no crec que s’atreveixen a mirar-se el documental a casa, ni encara en la més absoluta de les intimitats. Per què haurien de fer-ho?.

Poc després de la seva estrena, Roures es dolia resignadament en el programa que condueix Xavier Grasset, que malgrat la força de les imatges i de la història, de la massiva recepció a Catalunya, aquest pogués tenir algun tipus d’influència, si més no, significativa. El director de ’20-S’ també ha dit que quasi cap televisió espanyola s’ha interessat a emetre’l. No és d’estranyar en un context on els mitjans de comunicació espanyols han fet seva la versió de Llarena i tutti quanti, s’han apuntat a la croada per la salvació d’Espanya confitant-se tots els principis ètics del periodisme. Com havien de voler emetre una peça així televisions i diaris que han vomitat odi contra Catalunya, que han mentit, que han insultat, que han manipulat i projectat les seves pròpies tares contra els mitjans que, com TV3, no han combregat amb els seus objectius.

Així les coses, la majoria dels catalans difícilment podran confiar mai ni amb els policies ni amb els jutges espanyols, ni amb els mitjans de comunicació espanyols, en definitiva, amb un Estat que l’única alternativa que ha donat a un conflicte polític ha estat la de la repressió i la de la imposició ideològica mentre tractava els catalans de ciutadans i la majoria dels seus representants polítics d’incapacitats, abduïts, delinqüents o violents.

Aviat hi haurà la versió subtitulada en anglès i en castellà de 20-S. Molt probablement, aconseguirà un enorme ressò internacional que tornarà a posar Espanya davant del mirall. Diran que tot és mentida. Molt probablement, també, es calumniarà el seu contingut i s’assenyalaran amb voluntat de linxament els que l’han fet possible. No faltaran tampoc els qui de bell nou acusin Roures de colpista i demanin el tancament de TV3. Simplement, són massa i molt poderosos els que no volen la veritat, els que l’odien, els que la temen i, això no obstant, tard o d’hora s’hi hauran d’enfrontar.

 

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Els tractors de Collboni

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana de juny de 2018.

990_1436913050_Jaume_Collboni_Barcelona_foto_Adria_Costa_2015-050-2

El portaveu del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni. Foto/Adrià Costa.

El pare era jornaler. Em vaig criar en el centre d’un poble eminentment agrícola on a excepció d’un barber, un forner, l’amo d’un bar de mala mort, un sabater, un practicant i un parell de botiguers sense fortuna, es podria dir que tots menjaven de la terra tot i que amb un resultat desigual.

La vida eren les collites. La de la taronja que començava a l’octubre i acabava ben bé a finals de febrer. Les de la fruita, això és, la del meló de tot l’any i el d’Alger, la del préssec, la de la pruna… collites que duraven tot l’estiu fins al setembre quan començava la sega de l’arròs. A l’estiu alguns es llogaven a Lleida. Per la verema, molts altres marxaven a cap a França almenys mentre el franc s’ho va valdre.

En general, s’hi vivia dignament perquè la taronja, més que cap altre producte, es pagava bé als mercats europeus. Val a dir, que el fet que molts tinguessin un trosset de terra ajudava. Com sigui, la majoria dels jornalers no podia permetre’s tenir un cotxe, ni menjar fora de casa, ni pagar-se un dentista, ni fer vacances… Tot es podia complicar molt si la malaltia tocava a la porta i calia, doncs, anar a València a posar-se en mans d’un metge ‘de pago’. No cal dir com la desgràcia s’abatia sobre les dones que es quedaven vídues ni encara que heretaren un tros o bé en les cases amb algun fill malalt o discapacitat, amb gent gran a càrrec. L’Estat només entenia de garrot, de repressions, de lleialtats incondicionals i rituals metòdics. Això del benestar només és reservava per als que, finalment, fotien el camp a Suïssa, França o Alemanya.

Certament, el jornal no donava per a massa alegries i si mai faltava per qualsevol circumstància com ara una setmana llarga de pluges, a les cases s’instal·lava el patiment i planava l’ombra de la misèria. El treball del que es llogava a plaça era dur i no exempt d’humiliacions, sovint embrutidor en un sentit ample per tal com l’orgull i la pobresa casen malament. No hi ha arcàdia feliç.

Vaig treballar molts anys al camp, amb el pare. Per a mi era una ocupació de temporada, obligatòria per a poder estudiar a la universitat atès que la beca de Madrid no donava ni per a un forat de nas. El treball era dur i desagraït, mal vist entre els qui, ocupats en altres oficis com ara el d’obrer de vila, s’hi podien guanyar molt millor la vida. Compensava, però, la llibertat de treballar a l’aire lliure, un cert ambient anarcoide, faceciós, que mantenia a ratlla els considerats com a gent d’ordre, els nostàlgics encara del règim, qualsevol mena de reaccionari mal carat amb temptacions dominadores sobre la resta. Malgrat tot, la realitat era que, amb poca, nul·la o amb escassa convicció, la majoria votaven el PSOE de Felipe González, el ‘partit dels treballadors’, deien, rient-se per dessota el nas, fent un ús sarcàstic d’una denominació d’abans de la guerra. La veritat és que si el votaven era perquè amb els socialistes podien cobrar l’atur agrícola. Es queixaven amargament que ells hagueren d’acreditar moltíssims més jornals que els treballadors andalusos per a obtenir un subsidi però es conformaven i callaven.

Vaig aprendre més del gènere humà que de taronges. Entre els jornalers hi havia de tot, és clar, també persones amb una riquíssima experiència vital i amb un sentit comú extraordinari. Algunes d’aquestes entranyables persones, em van temperar els entusiasmes i les il·lusions desaforades. També em van ensenyar moltes coses com el poder de la resistència somorta i persistent, el valor de l’esforç ben orientat, la importància del saber perdre, la del saber quan has de lluitar a mort, al de saber quan un no s’ha de donar a conèixer. També em van prevenir de moltes altres, com ara de l’enveja dels altres o de la impostura. Ben mirat, el món anava ple d’espavilats que vivien a compte d’allò que prometien.

Sempre m’he sentit molt orgullós del meu pare, d’aquella gent. Sense ell, sense ells, mai no hauria fet res de bo.

Em passa el contrari que a Jaume CollboniM’entristeix el seu menyspreu palmari cap als que ell titlla com els del tractor, la seva intenció d’estigmatitzar del tot injusta, maniquea, calculada, el seu classisme de fals cosmopolita de províncies aplaudit en un ambient resclosit com el de Societat Civil Catalana. Però què s’hauran pensat que són?.

Al capdavall, no puc entendre que algú que representa un partit d’esquerres pugui parlar d’aquesta manera de la gent del camp, de la gent diríem… M’he sentit concernit per la seva insultant arrogància. M’horroritza el seu aire de superioritat que tant em recorda el posat de la dreta més falsa, la que en democràcia, obligada per les regles de joc, mira d’enganyar els que considera per sota seu dissimulant públicament el seu classisme. Tot plegat, m’inquieta pensar què deu dir en privat de les classes populars, socialment hegemòniques en molts barris de la ciutat que vol governar algun dia. No puc evitar sentir vergonya aliena. Decebedor i trist. Que algú li digui que treballa en el bàndol equivocat o, millor, que ell mateix ho reconegui i deixi de patir.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La biblioteca búlgara

*Text de Francesc Viadel. Aquest text va ser escrit el 2015 per a veure la llum en una publicació llatinoamericana.

616x510

A Bogdan X. no se le ha vuelto a ver en el barrio desde el último día del pasado invierno.  Aquella mañana, a eso de las ocho y media, como siempre, se le vio salir de la estación de metro de Tetuán, cabizbajo y distraído, sujetando una enorme bolsa reutilizable de las que se pueden comprar por menos de un euro en los supermercados Mercadona, una de las cadenas de distribución alimentaria que más dinero ha ganado durante ésta crisis de Europa en camino ya de hacerse eterna.

Cubría su enorme cabeza de toro de pasto con un raído gorro de lana hundido hasta las cejas y vestía su vieja chaqueta acolchada y sucia de color azul cielo, unos pantalones baratos de chándal y unas destripadas zapatillas de deporte. Parecía un poco cansado, soñoliento, malhumorado y más gordo y viejo que nunca, como si aquella misma noche la soledad y el hastío se le hubieran metido en el cuerpo igual que gusanos hambrientos y lo hubieran tunelado hasta dejarle el alma como la cara de la luna.

Antes de empezar su jornada, Bogdan, entró en el bar de las camareras extranjeras que jamás han sentido lástima por nadie ni han sonreído por nada y pidió, con su castellano maltrecho, un café con leche para llevar. La chica pálida, la de los labios amoratados de ahogada, le sirvió el pedido en un vaso de cartón y, sin ni tan solo darle las gracias ni los buenos días, recogió con un poco de asco el montoncito de céntimos de euro que Bogdan dejó sobre la barra. Unos minutos más tarde, salió arrastrando su cuerpo pesado para derrumbarse en el portal de al lado, en la parte más soleada de toda la plaza, justo en la puerta de lo que un día fue una importante inmobiliaria de este distrito de la ciudad. El viejo búlgaro se acomodó con dificultad y, sin entusiasmo aunque con mucho cuidado, sacó de la bolsa dos docenas de libros, tal vez tres, y los colocó en cierto orden sobre unas hojas de periódico atrasado manchadas de aceite de lata de atún.

El caso es que Bogdan vive -o vivía- de vender los libros que la gente expulsa de sus casas igual que harían con un perro a las puertas de las vacaciones de verano.  A veces lleva consigo un carrito de la compra y con un palo largo escarba en el vientre de los contenedores de basura donde suele encontrar manuales de oposiciones de todo tipo,  novelitas de quiosco para viejas, tebeos, revistas porno, instrucciones para electrodomésticos, catálogos de todo tipo…

El búlgaro montó su negocio loco, ruinoso, trashumante y callejero, coincidiendo con el cierre de algunas de las librerías más queridas de la ciudad como la Catalònia, fundada en 1924; la mítica Canuda, la enorme librería junto a Las Ramblas, con su catacumba forrada de volúmenes polvorientos; la Roquer o la Platón del Putxet, en la parte alta. Librerías acosadas por la especulación inmobiliaria y por la revolución tecnológica en una sociedad, además, demasiado perezosa para la lectura.

Vivía -o vive- de vender, por el precio de una limosna, los libros inútiles: manuales de cocina, novelas horribles de amor, libros sobre arqueología extraterrestre, de autoayuda para sicóticos primerizos, guías de viaje a países que ya no existen, antiguas gramáticas de latín, libros de decoración y moda para casas imposibles, libros gastados, desechos de estantería, libros abandonados. Libros tan tristes como la mirada gris del búlgaro Bogdan, un ser perdido en medio de la nada, en una Barcelona que hace mucho tiempo que prefiere mirar hacía otra parte para no sufrir a los jóvenes que duermen a la luz de los cajeros de las limpias calles del Ensanche, como polillas moribundas, para no tener que sufrir el espectáculo de dolor de los desahucios en la ciudad periférica, la que escala la montaña de Collserola, habitada por manadas de jabalíes gordos y atontados y por turistas que los domingos de sol hacen jogging enchufados a sus ipods.

Sobre las páginas del viejo periódico de Bogdan con las noticias del último terremoto en los mercados financieros y los disturbios en la capital provocados por la indignación, ni un solo ejemplar de García Márquez, García Lorca, Breton, Cortázar, Neruda, Zweig, Fallada, Talese, Mishima, Camus… y, todavía menos, de Calders, Brossa, Espriu, Navarro, Ferrater, Estellés, Cabré o Monzó… pero tampoco de Canetti, ni de Gospodinov, ni Dimitrova, ni Levcev…invisibles, inexistentes, huidos de aquella pequeña zona conquistada a la ciudad, furtivamente, escapados a toda prisa nadie sabe dónde, y eso a pesar de que leer no signifique huir, puesto que se lee para comprenderse a uno mismo, para comprender a los otros, para comprender nuestro tiempo, tal y como descubrió Joan Fuster convencido también de que quien teme a la vida de la calle, sigue teniendo miedo a la misma vida en los libros. Leer es seguir viviendo, dicen que acabó por decir un Fuster agrio mientras sacaba la lengua y arqueaba sus cejas de búho.

Libros, pues, los de Bogdan, medio inútiles: uno de crucigramas, otro de recetas de repostería para vegetarianos, un par de libros para practicar el yoga, un manual de bricolaje… Así es –¿era?- aquella biblioteca búlgara que vi. Retrato de lo inservible, de lo banal, de lo inútil en mitad de una tragedia.

A media mañana de aquel último día de invierno, Bogdan no había vendido ni uno solo de sus ejemplares cautivos. Incrustado y quieto en su rincón como una tortuga medio ahogada en su edad, tampoco parecía que le importara demasiado. Simplemente se limitaba a bostezar y, en cada uno de sus bostezos, engullía un enorme pedazo de aquella niebla débil y casi evanescente que lo cubría todo: la calle, las palmeras del centro de la plaza igual que una isla tropical abandonada a la deriva, los tejados de pizarra de estilo francés de las fincas regias, los áticos de los ricos con sus intentos de jardín babilónico. Junto a él pasaron durante toda la mañana los alumnos adolescentes del Sagrat Cor;  los estudiantes de la academia de inglés de la calle Girona; los clientes de la panadería Molí Vell y los del Solarium, más parecidos a atletas de la antigua Grecia que a ociosos empleados de oficina en busca de la belleza perfecta; los pacientes angustiados de la clínica dermatológica de la escalera de al lado y los de la farmacia de la doctora Anna, el cocinero del Harrison Foc… Pasaron un millón o dos de personas o tres pero nadie compró ni un solo libro, ni arrojó una sola moneda, ni menos aún miró a aquel gigante. En estos días hay demasiada prisa por empujar la vida hasta el final de la tarde y descubrir con agrado, ante la televisión o sentado sobre la taza del inodoro, que al menos hoy no has caído. Todavía no. La vida se ha convertido en este lado del mundo civilizado que ya pidió perdón a Dios por todos sus muertos, en un enorme manzano y ellos, sus habitantes confiados, en manzanas mecidas al viento furioso de una tempestad.  Ninguna manzana de las que acaben cayendo se librará de podrirse. Todo el mundo lo sabe y pasan muy deprisa,  casi al trote delante de cualquier  Bogdan.  Sólo los más audaces, jóvenes por lo general, se detienen a pensar unos minutos, a buscar una frase a la que asir su esperanza.  Algunas noches asaltan las tapias de la ciudad con sus aerosoles de colores y escriben proclamas rebeldes, vagamente poéticas.

Aquella mañana pasaron cuatro millones de personas o cinco, pero ninguna de ellas reparó en que Bogdan no era Bogdan, ni Zlatko, ni Asen, ni Stanimir, ni Andrei, ni Boyko, ni Simeon, ni Ventseslav…en que Bogdan era Europa ahogada entre las vísceras de un enorme cuerpo lacerado, medio deforme, cuerpo nómada, cuerpo ni en el principio ni en el fin de nada.

Finalmente, el viejo, colocó de nuevo su mercancía en la bolsa, se desperezó como un oso acabado de escapar de su letargo y caminó lentamente, casi arrastrando los pies, hacía la boca de metro de la Línea 2. Al poco, desapareció. Nadie lo ha vuelto a ver en Tetúan, ni tampoco en los aledaños del Portal del Ángel donde los policías locales vigilan a conciencia que ningún ambulante con sus cachivaches perjudique las grandes marcas, el negocio del poderoso Corte Inglés. Tal vez el metro lo llevó hasta el final, hasta el mar.

 

 

 

 

Publicat dins de Periodisme, Societat | Deixa un comentari

Del nacionalisme de Falange, al patriotisme de Rivera

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! segona setmana de juny de 2018.

1486545154_412290_1486917282_noticia_normal

El líder de Falange, José Antonio Primo de Rivera durant un míting.

Fa no res a Màlaga hem vist l’Albert Rivera més genuí, el salvapàtries implacable i adust, noquejat encara per les conseqüències del pacte d’Estat entre el PP i PSOE per a evitar el col·lapse d’Espanya al qual ell mateix ha contribuït amb el seu discurs incendiari.

L’acompanyaven a l’acte d’España Ciudadana, entre d’altres, l’ínclit Mario Vargas Llosa, l’empresari Kike Sarasola, la magistrada María José Torres, l’entrenador de bàsquet Javier Imbroda i l’escriptora María Elvira Roca, defensora a ultrança d’una versió de la història d’Espanya tan naïf com ideològica segons la qual els espanyols mai no haurien trencat ni un plat.

Rivera va desplaçar-se a la capital andalusa bàsicament per a donar dos missatges. El primer que als nacionalismes català i basc -pot llegir-se també a qualsevol minoria política- calia aniquilar-los mitjançant l’aprovació d’una llei electoral que fixés un percentatge de vots que els fes impossible obtenir representació parlamentària a Madrid. El líder taronja vol d’aquesta manera protegir l’interès general dels espanyols greument amenaçat per les forces demoníaques del nacionalisme perifèric. Creu el molt llest que així la realitat que l’incomoda s’esfumaria per art de màgia i potser fins i tot es pensa que d’aconseguir una llei com aquesta, uns quants milions de catalans i de bascs es quedarien en casa conformats veient-lo bramar per la televisió.

L’altre missatge és que el seu partit, és a dir, ell, no és nacionalista sinó una formació patriòtica. L’afirmació pot semblar sonar a estúpida en boca d’un tipus que, justament, s’ha caracteritzat per exercir un nacionalisme agressiu, vocacional, sense contemplacions. Pel fundador d’un partit que va nàixer per a reforçar les posicions de l’espanyolisme més radical i identitari en una Catalunya que duu segles resistint-se a l’assimilació política i cultural de l’Estat espanyol.

Potser no li hauríem de fer massa cas a algú que ha dit que combregava amb els principis republicans però que no qüestionaria la monarquia mentre el rei no es posés en política; que ha assegurat pertànyer a la UGT però que defensa amb descaradura els interessos del gran capital i l’anorreament dels sindicats als quals considera un dels problemes d’Espanya;  que ha declarat la guerra santa a la corrupció però que ha mantingut en el poder un PP putrefacte com mai; que ha aspirat a substituir Rajoy per tal com aquest ja no representava “un proyecto nacional”.

La qüestió és que per una sola vegada, Rivera, no ha mentit ves a saber si perquè els seus assessors no han arribat a temps d’adreçar-lo. El profeta incapaç de veure cap altra cosa al seu voltant que espanyols certament és un patriota però no un de qualsevol. Fet i fet, el seu patriotisme arrela en la més pura tradició reaccionària espanyola com quasi tot el que respira.

Vet ací que el 17 de novembre de 1935, el líder de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, també es va declarar un patriota: “(…) no somos nacionalistas, porque ser nacionalistas es una pura sandez; es implantar los resortes espirituales más hondos sobre un motivo físico, sobre una mera circunstancia física; nosotros no somos nacionalistas, porque el nacionalismo es el individualismo de los pueblos; somos, ya lo dije en Salamanca otra vez, somos españoles, que es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. Este sentido de España se nos había ido arrancando implacablemente; de una parte, por la ironía corrosiva; de otra, por la tosca falsificación.(…)”.

Un any abans, en la revista JONS el dirigent falangista havia escrit també: “(…) La palabra ‘España’, que es por sí misma enunciado de una empresa, siempre tendrá mucho más sentido que la frase ‘nación española’. (…) Sólo el nacionalismo de la nación entendida así puede superar el efecto disgregador de los nacionalismos locales. Hay que reconocer que todo lo que éstos tienen de auténticos; pero hay que suscitar frente a ellos un movimiento enérgico, de aspiración al nacionalismo misional, al que concibe la Patria como unidad histórica del destino. (…) Tal será la tarea de un nuevo nacionalismo: reemplazar el débil intento de combatir movimientos románticos con armas románticas, por la firmeza de levantar contra desbordamientos románticos firmes reductos clásicos, inexpugnables (…)”. 
Sobre l’autèntica naturalesa del seu pensament polític, Rivera, pot enganyar a una colla d’espanyolistes fanàtics o unes desenes de milers que potser es pensaven que C’S era una versió moderna i casta del vell PP o de l’arnat i inútil PSOE, el banderí d’enganxall d’una regeneració política il·lusionant. No pot enganyar, però, els que tenen una formació política més sòlida o els qui es senten veritables demòcrates.

Algunes dissidències al sí del seu partit comencen a ser realment significatives com la del valencià Alexis Marí Malonda que s’ha despatxat a gust amb Rivera en una entrevista concedida a El Nacional. Marí, exdiputat de C’S a les Corts valencianes i marit de la diputada taronja Carolina Punset, ha dit ben clar i alt, en un gest de valentia i honestedat que l’honora, que el partit de Rivera practica un “nacionalisme ranci amb un discurs molt perillós i no obert al debat”. Ni progressistes, ni transversals… Sense proposta per a Catalunya. “Si baixés un extraterrestre a la plaça de Colón de Madrid, se faria independentista automàticament per tot el què està passant”, ha dit Marí. Més clar aigua.

Ben aviat, Rivera, sense carassa, a penes podrà competir pels vots de Vox, Alianza Nacional, España 2000 i altres excrecències nacionalistes en infeliç i malaltissa definició de la seva intel·lectual de capçalera, María Elvira Roca.

 

Publicat dins de Política | 1 comentari

La desaparició de Dagobert

*Relat de Francesc Viadel, estiu de 2018.

luftschiff-1-jpg

Ni un sol borrall de tot el que es va dir d’ell durant aquells agitats dies va ser cert. Només van córrer que mentides, impertinents fabulacions de bocamolls i peixateres desenfeinades, enrònies malaltisses de vells tarats. Colònia en va anar plena durant mesos de versions estranyes, contradictòries, impossibles sobre la desaparició del jove Dagobert H., ben bé com si aquell xicot qualsevol abstret i silenciós, gairebé invisible, infeliç fill d’una donota poca-solta i mig boja d’Ehrenfeld que es guanyava la vida fent de cuinera en tavernes de mala mort, hagués importat mai ningú.

Per començar, no és cert que el seu fos el cos boterut que van treure del Rin la gèlida vesprada del 3 d’abril de 1926 davant la mirada atònita dels passatgers de l’embarcador de Kaiser-Friedrich-Ufer, mentre no massa lluny, al Bastei, el poeta Gottfried Benn enderrocava amb una cullereta de plata una altiva Baumkuchen alhora que pensava el deliri i el crani d’una cadernera. És segur que el jove Dagobert mai no hauria entregat la seua vida al riu ni encara vençut per un dels seus habituals i devastadors atacs de melancolia. Ell s’estimava la vida obsessivament encara que, de vegades, enfonsat en aquella tristesa pesant que se li endevinava en la mirada, no ho semblés.

Tampoc no eren veritat cap de les històries que es van explicar amb tota mena de detalls increïbles sobre la seua presència a Berlín. N’hi havia els que l’havien vist treballant de cambrer a Le Romanische Cafè de la Ku’damm, vestit de vint-i-un botons com si fos un general prussià, compartint com un igual confidències, vicis i amants amb alguns dels personatges més meravellosos de la nit berlinesa. Uns altres explicaven que s’havia fet milionari amb una empresa dedicada a traginar maletes des de la Lehrter Banhof fins a tots els hotels més luxosos de la capital. N’hi havia els fantasiosos que afirmaven que feia mesos que s’havia convertit en el mantingut ociós d’una comtessa txeca que cada albada en morir la ciutat, nua i perfumada, abandonada als braços de la dolça morfina, l’empapussava com un ocellet amb els seus mugrons color cirera, durs i petits, mentre li prometia a sota veu, inútilment, un amor etern que mai no li hauria pogut ni tampoc li hauria volgut donar. Quines històries més absurdes!. Com se les hauria pogut arreglar mai de la vida aquell pardalet provincià fent de cambrer en Berlín, a les ordres d’una clientela tan excèntrica i capritxosa… Döblin, Dix, Grosz, Einstein, Zweig, Brecht… Quina empresa hauria pogut muntar el molt desgraciat sense tenir ni un rovellat pfennig a la butxaca?. Quina classe de dona li hauria deixat entrar en el seu cos, regirar en la seua ànima, penetrar en el seus secrets com una aigua indeturable i persistent penetra la roca mil·lenària, torturar-la amb el seu desdeny, afalagar-la amb el seu desig desordenat i enfollit?.

Les coses mai no passen com voldrien. Ens neguem, però, a acceptar-ho perquè això ens menaria al tedi i a la bogeria. Dagobert, simplement, un matí lleganyós de primavera va decidir anar-se’n de la ciutat cansat ja d’esperar no es sap ben bé el què, ni a qui, de suportar el mortífer verí d’un enyor que duia temps impregnant cada racó de la ciutat.

I així va ser que un bon dia va guardar en un atrotinat bagul de vímet alguns dels seus afanys inútils, un àlbum de postals de capitals del món, un exemplar dissecat de Danaos Plexippus, set quaderns amb tapadura roja de cartró plens de secrets i de veritats a mitges, un menut elefant de llautó, un sobre de carta buit de l’Schmetterling, un collaret de nacre, un mocador impregnat de perfum, el reflex tènue d’un fanal nocturn sobre una mar de llençols… Aleshores, va mirar per darrera vegada les quatres parets del seu apartament a la Martinsabteigasse i, amb un punt de recança, va tancar a pany i clau, va girar cua i va mamprendre el camí de Friedrichshafen per a embarcar de cuiner en el Goldene Blume.

Poc dies després, el dirigible més formidable que mai s’haja construït, s’enlairava amb l’elegància d’un àliga a fi de descobrir els secrets del cel que escodrinyen els solitaris, els esperançats, els desesperats, els abandonats… Aquella matinada els núvols eren grisos i quasi de gel. Viatjaven a bord vint passatgers entre els quals es comptaven un violinista hongarès cec, la famosa cantant Loana de Les Deux Magots de Paris i el seu petit mico Dunkelbraun, un traficant belga de diamants, un bisbe dimissionari i cocaïnòman, un parell de covards, un parell de vídues, un heroi de la Gran Guerra mutilat de la mà esquerra i del peu dret…

L’insignificant colonés estava entusiasmat amb la seua diminuta cuina, moderna i ben equipada fins al punt podia fabricar glaçons per a les versions dels seus fantàstics còctels Boliermarker i Bulleit Julep, enormement feliç amb el seu uniforme blanc i el seu imponent barret de xef tan impressionant -si més no al seu parer- com la corona de Sant Venceslau. Si l’hagués vist la seua mare del ben segur que, de desvanida o d’envejosa, no hauria pogut contenir ni que fos un parell de llàgrimes.

Dagobert cuinava com els àngels el salmó del Rin, les costelles de cérvol, la truita de riu, el potatge Mongol, els ous remenats… preparava unes impressionants amanides orientals i uns dolços exquisits que sempre feien estremir de gust, secretament, la Loana.

I cuinava també records de totes les mides i textures, de tots els sabors, l’enyorança dolorosa sempre amb un rajolí de vi Gewürztraminer i un polsim de menta, algun tros de cel atrapat a l’atzar des de darrere dels finestrals del Promenade, cançons que l’entristien, les lletres que mai no va tenir, les que no esperava, les que no van arribar, el gemec sinistre i aterridor dels anys escolant-se cap al no-res com un riu subterrani entre les fosques esquerdes de la seua ànima.

I mentre cuinava pels cels quimeres creuava el món… Nova York, Roma, Viena, Sant Petersburg, El Caire, Barcelona, Rio de Janeiro, Buenos Aires, Moscou, El Paso, Los Ángeles, Montevideo, Baltimore, Washington, Filadèlfia, València, Tokio, les planúries siberianes, els encesos deserts africans, la geografia secreta dels desertors de la vida, dels atemorits…

Molts anys després de la seua desaparició a Colònia encara se’n parlava. Uns deien que l’havien vist despatxant en una parada de fumats del mercat del carrer Havelská de Praga, amb aires de gran senyor, bigoti Barbablava, davantal a ratlles de tots els colors de l’Arc de Sant Martí. Uns altres, de bell nou, a Berlín, al Kuntstler Kafee, entretenint les xicotes amb jocs de mans i embarbussaments estúpids, acaçant-les amb gran habilitat, seduint-les amb històries inversemblants de viatges a la fi del món.

Cap dels que xerraven sobre Dagobert en sabien ni futil·la d’on parava, ni n’arribarien mai a saber res.

El tristoi, menyspreable, esveradís, apocat xicot de Martinsabteigasse va desaparèixer un migdia de gener de no es sap ben bé quin any mentre cuinava una versió seua d’un Himmel un Äd. El Goldene Blume, com un esmolat punyal de plata, esgarrinxava el cel blavíssim, el travessava silenciós en la seua immensitat. A la Promenade, els passatgers, abocats als finestrals contemplaven amb els ulls com taronges el desert de gel que sobrevolaven. El nan, muntat sobre un tamboret, va encerclar infantil i entremaliat els malucs de Loana que en aquell moment, gratava el cap del seu mico. Mentre, el traficant belga li descrivia a cau d’orella al violinista cec la corprenedora i destructora força del blanc. La vídua Margot de Burdeus va sentir un lleuger estremiment entre les cuixes com feia segles que no havia sentit… el bisbe dimissionari es va persignar i un dels covards del passatge es va declarar a una diminuta senyoreta muniquesa de cabells rojos com el foc.

De colp, el cel es va fer fosc i el dirigible més impossible de la terra va refulgir breument en el cel. Mai ningú no es va preguntar per què el Goldene Blume mai no va tornar enlloc, ni que va ser dels seus passatgers a excepció feta, ja ho sabem, de l’insignificant Dagobert. Cap diari no va donar tampoc la notícia.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Nazis des de Guifré el Pilós

*Article de Francesc Viadel publicat el 16 de juny de 2018 a Nació Digital.

Alfonso_Guerra-elecciones_24M-Valladolid_MDSIMA20150419_0064_37

El socialista Alfonso Guerra ha insultat greument el president Torra titllant-lo de nazi.

El llengut Alfonso Guerra ha estat el darrer tòtem de la Transacció en titllar de nazi a un president de la Generalitat. Guerra, però, no tan sols creu que el president Torra és un monstre abominable. Per a l’etern diputat, Catalunya mateixa és horripilant per tal com està convençut que les seves escoles duen 40 anys controlades per rufians, que TV3 és fastigosament sectària, Trapero un traïdor i Puigdemont un tarat.

Tot plegat, el dirigent socialista creu que els catalans no es mereixen ni una set d’aigua fins al punt que no fa gaire va proposar que per tal d’evitar que aquests se’n poguessin beneficiar de qualsevol concessió, es reformés l’Estat, això és, s’estrenyessin més les reixes de l’enorme gàbia en què s’ha convertit Espanya.

Quan Guerra diu que Torra és un nazi, està posant al descobert, descarnadament, la merdosa qualitat del seu ADN democràtic. L’odi l’encega.

Com sigui, l’insult, la perversa estratègia de desacreditació del contrari que el justifica, no té res d’original. Els darrers anys, una nodrida fauna de polítics rabiosament nacionalistes s’han cansat de comparar la Generalitat amb un govern nazi,  als sobiranistes en nazis.

Un dels pares espirituals de Ciudadanos, Francisco Caja, membre de Convivencia Cívica Catalana, n’ha estat, per cert, un dels propagadors més assenyalats de la idea de la preeminència d’un catalanisme de tall racista amb vincles ideològics amb el nazisme. Caja ha defensat que el nacionalisme català és una “doctrina racial” que va començar a desenvolupar-se als anys trenta a partir de discursos d’exaltació de la raça. Per a aquest tipus excessiu, els catalans, tots, no només els nacionalistes, se senten membres d’una raça a part. Fet i fotut, si aquests no fan bandera del seu racisme és perquè saben que és un terme desacreditat. Per a Caja, els catalans potser són nazis com a poc des dels temps de Guifré el Pilós.

Les creences del convivencial Caja no són gens estranyes en una Espanya que ha normalitzat la catalanofòbia disfressant-la de constitucionalisme, de legítim combat de la democràcia contra el mal.

L’exalcalde d’A Corunya i exambaixador espanyol al Vaticà, el socialista Francisco Vázquez, va assegurar en una ocasió que no hi havia cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un xiquet català castigat per parlar castellà en el pati. Vázquez fins i tot va igualar l’escola catalana amb una presó manada per una colla de racistes i de titllar la política lingüística de la Generalitat de nacionalsocialista i d’inconstitucional. Com un ultracatòlic reaccionari i jacobí com aquest va poder representar un partit en teoria d’esquerres com el PSOE?.

L’altre dia, El País, publicava un insidiós article contra Torra signat per l’historiador Juan Francisco Fuentes, ‘Las amistades del Lepen catalán’. L’excusa, unes referències cultes del president als germans Badia amb el teló de fons de la moció de censura de Sánchez contra Rajoy.  El cas és que Fuentes mirava de vincular el nacionalisme català  i basc amb el nazisme i el nazisme amb l’actual president de la Generalitat a partir d’uns fets històrics ben anecdòtics.

“El secretario general del PSOE”, va escriure, “se acaba de convertir en presidente del Gobierno y lo ha hecho gracias a los votos de partidos que llevan el supremacismo y la hispanofobia en su ADN. Entre ellos se encuentra el PNV, cuyo fundador, Sabino Arana (tiene calle en Barcelona), fue pródigo en declaraciones racistas y antiespañolas —“los maketos: esos son nuestros moros”. No en vano, los autores del memorándum de Nosaltres Sols! reservaban a “nuestros hermanos de Euskadi” un papel relevante en ese gran proyecto supremacista que buscaba el aval del III Reich. Nada tiene de particular que Quim Torra coloque a sus amistades peligrosas en el panteón de hombres ilustres del nacionalismo catalán. Resulta inquietante en cambio que el líder del PSOE llegue al poder aupado por una comparsa política muy alejada de lo que por sus ideales y su pasado debe representar el socialismo español”.

L’acarnissament de Fuentes és ridícul i les omissions escandaloses, un insult a la intel·ligència, una immoralitat… Companys detingut per la Gestapo i afusellat per Franco, milers de catalanistes morts combatent el franquisme, el nazisme, assassinats a Mathausen… Val a dir que el taronja Jordi Cañas va celebrar la publicació de la peça a twitter tan efusivament que algú no va poder aguantar-se la piulada: en realitat, Franco es va entrevistar en Hendaia no amb Hitler, sinó amb Francesc Macià disfressat de Führer.

Gairebé no hi hagut un sol dirigent polític espanyol de la primera línia que en alguna ocasió no hagi pogut evitar la temptació de comparar el nazisme amb el sobiranisme català. De fet, els exemples són tan nombrosos que no cabrien ni un miler de pàgines.

Darrerament, ha retornat amb força el concepte supremacista per a desacreditar el sobiranisme. Arrimadas, de qui no se li coneix ni una sola idea bona per a Catalunya, n’és una de les que més n’abusa. En el fons, usa el mateix insult que Guerra només que de forma eufemística potser per no perdre en eficàcia o qui sap si per no espantar els seguidors més moderats.

A Espanya, on 40 anys de franquisme s’han acabant normalitzant per una democràcia exitosament empeltada amb l’antic règim, aquest nivell de violència retòrica irresponsable, socialment no està sancionat. Només és una de les moltes anomalies d’una democràcia d’ínfima qualitat.

El 2013 la Comissió Europea va advertir seriosament Espanya de la banalització del nazisme després d’una denúncia dels eurodiputats catalans per la participació de la delegada del Gobierno, María de los Llanos de Luna, en un homenatge a la División Azul, per l’emissió d’un reportatge de TeleMadrid en què s’equiparava el llavors president Mas amb Hitler i Stalin i per la comparació feta pel director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, del mosaic d’estelades del Camp Nou amb l’estadi de Berlín dels Jocs Olímpics de 1936.

Un dels eurodiputats que signava aquella denuncia era Raül Romeva, avui empresonat a Estremera per defensar la democràcia.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari