La notària d’Albaida i la granota filòloga

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 17 de setembre de 2021.

Foto/F.Viadel

Heu de creure i pensar i pensar i creure que això era una vegada un dia de l’any tirolany una notària d’Albaida que havent perdut la vista de tant de llegir escriptures i de contar diners se’n va anar una nit assolellada a cal ferrer a fer-se unes ulleres. El ferrer, més cec que un talp, però hàbil amb les mans com una sargantana escuada, en un tres i no res li va graduar la vista i li’n va fer unes de màgiques i de molt grosses amb uns vidres de cul d’ampolla de llimonada La Senyera.

La notària va quedar entusiasmada i, de seguida, se’n va anar fins a la plaça de la vila. Una vegada allà va desplegar com una bella fada les seues ales de mosca collonera i va volar fins al capdamunt d’una de les torres del Palau dels Milà i Aragó des d’on volia comprovar que el seu món continuava tal com l’havia vist abans de fer-se-li tot negre.

Vet ací que des de dalt de la torre del palau la notària va albirar allà enmig del cel dues llunes ingràvides com bombolles de sabó dins de les quals dansaven papallones de colors. A llevant, enmig d’un pedregar, un milió de morts de fam doblaven el llom. Res de nou, doncs. En un turó pelat hi havia el rei dels elefants assegut en el seu tron de xocolata suïssa i d’or, gratant-se els ous. Sa majestat en una mà brandava un enorme nap de color roig i, en l’altra, sostenia un gruixut exemplar de Mortadel·lo i Filemó. A ponent es veien passar dues o tres processons d’infatigables, inconfessables pecadors, defraudadors, espavilats i vividors. I en el bell horitzó de la Vall Blanca un milió de soldadets de plom feien guàrdia.

Llavors, cofoia de veure que aparentment res no havia canviat en el terme, la notària, va baixar volant de la torre i es va endinsar en el cor del poble per confirmar ara que tothom estava tancat a casa, mut i a la gàbia. I, en això, quan ja tornava a la seua llar, en girar una cantonada, al costat d’una font que rajava Nero d’Àvola, una granota vestida de fallera la va cridar: psit!

-On vas tan ufana, notària sabuda?

-Vengo de asegurarme que todo continua igual. ¿Y quién eres tu?

-Soc la granota filòloga.

-¿Cómo? Nunca he escriturado una rana fallera.

-Jo, ací on em veus, amb la meua pinta i el meu adreç, de seda tota folrada, ho sé tot de les llengües que tu parles i de les que no parles també, de les que t’agraden i de les que et fan ois, de les que mai no estudiaràs… Llengües diverses, canviants, riquíssimes, tresors… Cadascuna d’elles és un món i, també, potser, si la invoquem, la representació dels nostres pensaments.

-No te acabo de entender.

-Sí, guaita: valencià!…

-No sirve para nada.

-Català!

-¡¡¡¡Puaj!!!!

-Però si català i valencià és la mateixa llengua?

-¡¡¡Puaj!!!! ¡¡¡Puaj!!!

-Francés!

-Oh là la.

-Anglés!

-Todo el mundo lo debería de hablar.

-Espanyol!

-¡¡¡¡Yo soy, yo soy española!!!! ¿Y tu?

-Jo només soc una pobra granota filòloga sense cases ni camps, sense una pàtria tan d’ordre i ordenada com la teua ni amb tantes llunes ni soldats que em dedique a estudiar les persones que s’amaguen darrere dels mots, tantes com mots i llengües n’hi ha en el món.

I, en això, la notària, tris-tras, sense entendre res o entenent-ho tot que mai no ho sabrem, se’n va anar arrufant el nas.

Fins ací la realitat i ara va el conte. L’única notària d’Albaida, Ana Maria Cañada Martí, l’altre dia volia negar-se a donar fe de la compravenda d’una casa perquè al seu criteri alguns dels documents estaven en català i no en valencià i exigia per a continuar l’operació una traducció oficial. A l’última, com que ni compradors ni venedors es mamen el dit, a la notària no li va valdre la pilladeta i no en va tindre cap altra que tirar pel dret, fer els papers, i empassar-se les seues collonades nacionalistes. Com siga, ella havia de dir l’últimeta així que, extralimitant-se en les seues funcions, va fer constar que el paperam no estava escrit en l’idioma oficial d’Albaida… L’albaidenc?

Per al cas no es pot al·legar ignorància legal ni falta d’intel·ligència. No deu ser fava la senyora si s’ha tret unes oposicions de notària. No cal ser tampoc un Nobel en física nuclear per a saber que allò que parlen a Benisoda i a Sant Cugat, a Zufre i a Fresno de Caracena, a Bucaramanga, Pozuzo i Valladolid són les mateixes llengües. No cal ser una granota filòloga per a entendre el funcionament de les llengües.

D’altra banda, la notària ja deu saber que a part del sentit comú hi ha dotzenes de sentències judicials que confirmen -oh!- que els d’Algemesí i els de Manacor parlem el mateix.

El problema, els problemes, òbviament, són uns altres. La catalanofòbia, germana bessona de l’espanyolisme més ranci, està tan normalitzada que sovint ens n’oblidem. No cal dir que aquesta fòbia sempre és un perill per als drets d’una part de la ciutadania quan forma part de la cosmovisió profunda d’algú que té algun poder. És evident que alguns viurien més tranquils si molts ens quedarem muts. No tindran aquesta sort.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Nova York

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de setembre de 2021 en Nosaltres la Veu.

Ni te’n recordes els anys que fa que havies d’haver anat a Nova York. Mai no t’arribava, però, la cartera. Anys després, quan deixares l’esclavitud del puto tabac que quasi et mata, fins i tot vas anar guardant el que no et gastaves en cigarretes a una guardiola de llautó comprada en un basar xinès. No eren només els diners que, en realitat, mai no els has volgut tenir per a creuar l’Atlàntic. Era també que sempre hi havia altres prioritats com ara visitar Londres, Praga, Florència, Roma… Però un dia vet ací que el desig de Nova York es va apoderar de tu.

Tal volta aquesta fal·lera per anar-hi te la va despertar la lectura commovedora dels poemes de Lorca  dedicats a la ciutat. En llegir-los imaginaves al granadí perdut per Harlem, atrapat en un malson d’enormes rèptils i navalles de plata gotejant del que només es pot despertar moribund per sempre, només per esperar la mort de veritat. També l’havies imaginat tristíssim, ofegat en el seu desesperant desengany amorós, passejant per una d’aquelles infinites avingudes mentre entre els gratacels solcava el cel un dirigible fantasma amb passatgers d’espant. Fins i tot, l’havies vist una nit amb un xicot morè i prim amb accent cubà bevent ginebra fins perdre els sentits en un racó de l’Ed Small’s Paradise de la 2294 Seventh Avenue. El somrient i gras Fat Waller feia sonar Valentine Stomp mentre els bellíssims cambrers repartien les copes pel local patinant entre les taules amb l’elegància d’uns rars cignes atzabeja. Llavors, Federico sentia que una miqueta de felicitat se li escolava per l’entrecuix com una mà tota feta de seda i, en això, se li humitejaven els ulls i l’envaïa el record del tors nu del seu escultor mig tahitià mig rus dels ulls enormes, potser el record dels llavis de Salvador una boqueta nit a vora mar aquell maig de feia ja tres llarguíssims anys. Serien els seus poemes els que m’incitaren la passió per la ciutat, gairebé segur que sí… La aurora de Nueva York tiene cuatro columnas de cieno y un huracán de negras palomas que chapotean las aguas podridas. La aurora de Nueva York gime por las inmensas escaleras buscando entre las aristas nardos de angustia dibujada… Qui li havia de dir que pocs anys després d’immergir-se en aquella meravellosa desolació d’acer, d’altures, d’insomnes nàufrags de la sang, l’acabarien assassinant covardament els fills de puta de sempre al paratge ressec de Fuente Grande. Recordeu, només tenia trenta vuit anys, un somni novaiorquès tatuat a les pupil·les i el do de la paraula.  

No ho sé. Vaig conèixer pel meu estimat J. durant les nostres desficioses vesprades d’alcohol barat i haixis els versos de Lorca alhora que els poemes sobre els àngels d’Alberti, els versos de Tristan Tzara, André Breton, Paul Éluard… ah!, Eluard i aquell estiu de Cannes, aquella mirada luxuriosa de Lee Miller i els seus pits drets, el bes llarg de Paul a Nusch, la mirada embogida de Man Ray, la descaradura d’Ady… la vida.

Després de Nova York me’n va parlar el meu professor i amic Ll. que hi havia viscut. I més tard el també amic meu i company E. quan començàvem de periodistes en una redacció de l’Eixample i somiaven que algun dia seríem Mailers, Capotes… De tots jo hauria preferit Talese. El fill del sastre sicilià ha escrit la cosa més bella que conec de Nova York. “Nova York”, diu, “és una ciutat de coses inadvertides. Es una ciutat de gats que dormisquegen baix dels cotxes aparcats, de dos armadillos de pedra que s’enfilen per la catedral de Sant Patrici i de milers de formigues que repten pels terrats de l’Empire State. Les formigues van ser dutes fins allà pel vent o per les aus, però ningú n’està segur; ningú a Nova York sap més sobre aquestes formigues que sobre el captaire que agafa taxis per a anar fins al barri de Bowery, o l’empolainat cavaller que furga en els poals de fem de la Sisena Avinguda, o la mèdium dels voltants del carrer 70 Oest que afirma: ‘soc clarivident, clarioeint i clarisensual’ (…)”.

A Joan Fuster, de pas a Nova York camí del Québec segons m’informa el meu col·lega T., no li va agradar massa. En tornar va dir que era com Castelló però més gran. Segur que se’n fotia de nosaltres.  

Vaig conèixer també un vell del meu poble que havia tingut l’ofici de soterrador i que allà pels cinquanta va emigrar amb una mà de veïns al Santo Domingo de Trujillo i després a la ciutat de la gran poma on va estar treballant al port d’estibador fins que es va jubilar. Se’n dolia del clima extrem de la ciutat i assegurava que malgrat haver-hi viscut tants anys no n’havia après ni un borrall d’anglès. Fet i fotut, havia tornat d’Amèrica parlant en italià.

Em va doldre el Nova York atacat ara fa vint i anys pel fanatisme salvatge però també la ràbia d’Oriana Fallaci contra els musulmans. Em dol aquesta distància entre Nova York i jo.

Tambe me n’ha parlat l’amic J. que ha estat en diverses vegades i amb l’amic F. que ara viu a la vora i que en una de les ocasions en què la va visitar se’n va anar corrents a fer-se una fotografia davant de la seu del New York Times i me la va enviar en l’acte per Whatssap.

La darrera vegada que vaig tenir el pensament d’anar-hi va ser una tristíssima vesprada d’agost en meitat de la plaça d’Hosök Tere de Budapest davant la mirada atenta dels gegants de les tribus magiars i de tots els reis d’Hongria. Aquella vesprada ja no em quedava cor per anar a Nova York ni enlloc. En tornar de Budapest, a casa, a l’altra casa que mai no va ser meua, encara repassaria furtivament les revistes que ens van donar a l’ agència de viatges de tota la vida. Vaig estudiar les combinacions possibles, els preus, em vaig adelitar amb aquelles esplèndides fotografies. Al poc de temps me’n vaig oblidar de la ciutat dels rumors de la selva del vòmit amb les dones buides, amb xiquets de cera calenta, amb arbres fermentats i cambrers incansables que serveixen plats sota les arpes de la saliva. Després d’aquell Budapest estrany vindria un Nàpols profètic descobert de la mà de l’estimat A. i, després, la pesta i el naufragi.

“A les 5 del matí Manhattan”, escriu Talese, “és una ciutat de trompetistes cansats i cantiners que tornen a casa. Els coloms s’apropien de Park Avenue, i gallegen sense rivals en meitat del carrer. Aquesta és l’hora més serena de Manhattan. Quasi tots els personatges nocturns s’han perdut de vista, però els diürns no apareixen encara”.

Un dia, en la meua hora entre la solitud i l’ensomni, recupere el Nova York de Zweig. Llegisc un apunt del seu dietari datat el 17 de gener de 1935 just quan el món ja començava a esqueixar-se i a perbocar pus per totes les seues escletxes. Vull dir, el seu món menut que és també el nostre.

“En aquesta ciutat”, relata el malaurat austríac, “un ensopega amb quelcom impactant: el domini del foc que sols es coneixia de forma salvatge en la naturalesa. Els nostres predecessors hagueren quedat atònits davant d’aquest fenomen inimaginable per a ells. Ni tan sols jo mateix haguera pogut endevinar-ho quan contemplí Nova York per primera vegada fa un quart de segle. Ja aleshores començava a ser aclaparador durant les hores diürnes, tot i que de nit encara s’assemblava a qualsevol altra ciutat. En hores nocturnes, la urbs es cobria d’un fosforescent vel lluminós i semblava surar sobre un pèlag”.

Un matí d’aquest estiu solitari vaig tornar a l’agència de viatges de sempre per a fer-me de nou amb alguna d’aquelles revistes tan luxoses sobre Nova York, amb la idea potser de fer definitivament aquell viatge. Vaig trobar l’agència tancada i vaig sentir que se m’apoderava un neguit gairebé insuportable com si només pogués contractar el meu bitllet d’avió, unes poques nits d’hotel en aquella oficina diminuta a tocar del Passeig de Sant Joan. Servaran aquelles quatre parets buides, aquell espai polsós, aquest meu desig mai no ha acomplert?. Servaran el record d’altres viatges feliços? El somni de ciutats meravellosos i països ignots?.

“Nova York és una ciutat”, diu Talese, “en què uns falcons grans que solen niar en els penya-segats claven les seues urpes en els gratacels i es precipiten de vegades per a atrapar un colom en Central Park, o Wall Street, o el riu Hudson”.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Closing Time

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de setembre de 2020 a Nació Digital.

La ciutat se t’ha engolit. Ha obert les seues gargamelles, ha tret la seua llengua de rèptil i t’ha caçat com si fosses una mosqueta merdosa. T’ha matxucat, t’ha desfigurat, t’ha digerit a tu que venies a fer-te-la amb aquell aire estúpid de brivall busca-raons. Fa dies que no pots pensar en cap altra cosa. La ciutat t’està escanyant lentament. Bé que hauries pogut quedar-te a casa, al teu poble. No sé… estudiar a València la carrera d’Història. No t’hauria faltat de quasi res. Però, no. No et vas poder estar. Tu havies de tornar a Barcelona per a submergir-te de nou, despullat i nafrat, en la llarga nit, en la nit profundíssima, espessa, pudenta com el tarquim.

T’ho repeteixes una i una altra vegada en repassar aquests quasi dos anys que se t’han fet tan llargs, tan estranys, duríssims. Primer Terrassa i aquell hivern glaciar. Aquelles matinades de gebre. Els capvespres de boira travessant a peu un territori devastat de fàbriques mudes per arribar fins a l’avinguda on vivies. Per les nits senties les màquines que treballaven sense aturador per acabar l’Estadi Olímpic que s’havia d’inaugurar en uns pocs mesos. Moltes setmanes baixaves al poble a collir taronja per a poder pagar l’Autònoma i omplir la nevera i, així i tot, els primers mesos et vas quedar en la pell i els ossos. Menjaves poc i era merda. Molts caps de setmana no eixies pràcticament de la teua habitació. Fet i fet, passaves moltes hores sol perquè X., el teu company de pis, prou més gran que tu, treballava molt, guanyava molt bé, tenia una vida social molt activa. Sovint arribava a casa a deshores acompanyat d’unes dones esplèndides. Al poc, la casa, s’omplia de rialles i després de gemecs de plaer i després de silenci. Era un silenci que et partia l’ànima, que et mantenia en una estranya tensió, sense poder dormir. A X. el veies molt poc per no dir quasi gens encara que en vas aprendre molt d’ell.

A Terrassa mataves el temps escrivint cartes. Alguna d’aquelles cartes t’hauria agradat no haver-la escrit mai. També llegies saberuts assajos sobre comunicació, sociologia…alguna novel·la. Estudiaves força. En alguna ocasió eixies amb algú. Com aquella nit que anares amb G. i els seus companys de facultat a un concert on vas conèixer aquella xica sueca, K., i la seua amiga, una jueva de Nova York preciosa. Per les falles K. va vindre al poble i va causar un gran rebombori. Era bellíssima com una deessa, baixeta, grassoneta, els cabells quasi blancs de rossos, uns ulls blavíssims. Parlava molt dolç en un català sense afectació que deixava bocabadat tothom. Vas passar també una vesprada sencera a Barcelona amb L., una xicota a qui li agradava escriure. Vàreu anar a El Pastís, a tocar de La Rambla, i, també, al Glaciar, en la Plaça Reial. No va passar res. Del cert però que t’hauria agradat besar-la en el cel d’aquella boqueta nit rúfola i humida, potser tocar-li un pit, posar-li la mà entre les cames.     

Després, ha sigut l’àtic de Cerdanyola on vius ara i que comparteixes amb un grapat de companys. Heu establert una mena de regla monàstica que funciona. S’heu fet bons amics. Com siga, res no et resulta fàcil. Et costa molt agafar el ritme de les classes. No tens un clau a la butxaca. No saps ben bé que estàs fent. Et veus rodat. Busques col·laboracions ací i allà. Vas fent. Anar fent és una manera de dir que vas morint poc a poc, sense massa entusiasme, resignadament. Pessimisme?. No. Només, “anar fent”. Tampoc no és tan greu.

La veritat és que la ciutat se t’ha empassat. De colp i volta t’ha embolcallat amb el seu àcid invisible i a punt no has estat de desaparèixer en el laberint de les seues entranyes.

Sovint quan la visites tens la sensació de navegar sol i a la deriva en un mar embravit que s’ha de tornar tot de fang. Baixes al centre i t’endinses Rambla avall pel seu sexe gris i relliscós, perfumat de roses i de vi barat. Les persones a La Rambla semblen formigues o panderoles o ratolins. Tu mateix ets un d’aquells animalets insignificants. La ciutat se t’ha menjat per un garró, però, no del tot, no encara. El cas és que malgrat tot has reeixit. A l’última, ves per on, t’ha salvat el desig del cos prim de C., de la seua pell, de la seua veu, dels seus llavis estrets, del seu mentó que eternament mossegaries amb tendresa. T’ha salvat la teua addicció malaltissa als seus ulls negres, a la seua olor cítrica, als seus dits llargs. No hi ha res d’ella que no t’estimes amb golafreria. Ni un sol centímetre del seu cos, de la seua ànima.

Ves qui t’ho havia de dir només fa unes poques setmanes!. Te la van imposar per a fer un deure. D’entrada no te n’hauries anat amb ella ni d’ací a la cantonada. No et va caure bé.  Només conèixer-la vas tenir la sensació que havia cavat una trinxera, una frontera insalvable entre tots dos. Tan bonica era com inaccessible. Tan intel·ligent com hermètica, laberíntica. Des d’aquella primera vegada que es vàreu veure en aquell fred  passadís inundat per la llum tardorenca del migdia, s’heu vit mitja dotzena més de vegades. Ho feu estrictament per avançar faena, res més. No vols res més d’ella. 

Un dia, però, de sobte, mentre viatjaves embotit en un atrotinat bus que fa el trajecte cap al no-res, C. et va venir al cap com un llamp i des d’aquell mateix instant ja no has pogut treure-te-la dels pensaments. Se t’ha arrapat a l’ànima. És com una bogeria.

Aquesta nit heu quedat amb altres companys per sopar. T’ha ofert sa casa per a anar a dormir. També te l’havia ofert I. amb qui els darrers dies has intercanviat algunes mirades furtives, alguna facècia. Fet i fotut, I. és una dona molt guapa i molt espavilada però a l’hora de triar amb qui et quedaves avui no has tingut cap dubte.

Sopeu en un restaurant barat de La Rambla. Serveixen fato amb pretensions i vi barat, del cabut. Tant és. Tu a la teua. El que compta és que estàs sopant amb C. La tens al costat i no li treus l’ull de damunt tot i que dissimules tant com pots i saps. Mai no t’has sentit així de bé al costat d’algú. En acabar el sopar, un punt torbats, tots dos agafeu en Plaça de Catalunya un bus en què travessareu la ciutat, pràcticament callats. Estàs molt nerviós i et passes tot el viatge pensant si no hauries d’agafar-li la mà. En arribar, ella es descalça i engega l’equip de música. Sona Closing Time. És la primera vegada que escoltes Tom Waits. La seua veu et trasllada al centre mateix de totes les solituds viscudes fins ara. Penses de nou les nits fredes de Terrassa i les seues fàbriques plenes de fantasmes fent anar màquines invisibles de teixir somnis; les anades i vingudes continues entre Barcelona i València entaforat en un bus; els matins de treva a la tristor treballant duríssimament colze amb colze en el camp amb els homes. Penses també les distàncies invisibles que ens maten. Tots som en certa manera una illa feréstega, inhabitable, ignota. La major distància la duguem traçada dins nostre entre allò que volem i allò que sabem que mai no tindrem encara que estiguem quasi tocant-t’ho amb els tous dels nostres dits tremolosos. Penses, sobretot i per damunt de tot -i probablement ja per sempre més- el miracle de C. a qui ara hauries d’abraçar tendrament mentre continua sonant Waits… Lonely, lonely, lonely, lonely eyes, lonely face, lonely, lonely in your place… Penses C. i saps el gust dels seus llavis, de la seua pell blanca, dels mugrons dels seus pits sense ni tan sols haver-la tocat… I thougth that I knew all that there was to, lonely, lonely, lonely… No t’atreveixes ni a apropar-te. Fracassaries, segur. Ben mirat, com podria C. desitjar-te? Com podria voler algú com tu?. Al cap d’una estona s’enlliteu, castament. Tu t’esllavisses a la seua vora i tempteges el seu cos amb delicadesa, beses tendrament el seu clatell, els seus cabells. Ella fa veure que dorm i tu que t’ho creus.

Mentre, la nit tusta de valent amb els seus punys d’acer la porta de la casa. Repica les seues ungles llargues contra els vidres de totes les finestres. És la nit traïdora, la infame missatgera de la melangia que fa mal, la nit que fa d’espill on es miren tots els oblits. És la nit que ve a per mi i que vol endur-se’m… lonely, lonely in your place, and I still Love you, lonely, lonely… Sona Waits. Mai no la tindré. Sona Waits i trenca l’alba.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Les “rates independentistes” i el rei emèrit

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 3 de setembre de 2021.

Imatge de @Pepe Ferrer via (Twitter)

Aquest any la falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal de València ha dedicat una escena del seu monument als independentistes catalans. La presideix un Carles Puigdemont vestit de flautista d’Hamelin amb els colors de l’estelada. A la seua vora, tres rates amb passamuntanyes -personatges al·lusius als CDR- armats amb diferents objectes amenacen l’espectador. Una miqueta més enretirat, Oriol Junqueras, convertit també en rata, sosté amb una mà un péntol de formatge i amb l’altra amenaça amb un ganivet un plànol d’Espanya. A tocar d’aquesta figura, un cartellet ens assabenta que «les rates més pestilents en temes de corrupció són les que ara contemplen com ixen de la presó».

Darrere del dirigent d’Esquerra en un palmito apareixen dibuixats tots els presos polítics disfressats de superherois -amb la significativa excepció de Dolors Bassa i Carme Forcadell– acomboiats amb els seus indults.

Finalment, i per si ningú tenia la temptació d’acusar la sinistra comissió de parcial, una altra escena representa les «rates» de Bárcenas, Rato i Pujol. Tots en el mateix sac. No busqueu Joan Carles I, Zaplana, el comissari Villarejo, Rus, Barberà, Esperanza Aguirre, Ignacio González, Jorge Fernández Díaz… seria un exercici inútil d’una ingenuïtat palmària.

El monument, que és de Pere Baena i duu per títol Desemmascarats, té un pressupost de 200.000 euros i s’ha endut tots els premis. La premsa local, tan condescendent sempre amb els excessos i poc amiga de posar-se en embolics fins que l’embolic és de la mida d’un elefant, no ha tingut cap problema a difondre la imatge de «les rates» en un saludable gest de pluralitat.

I amb tot i això, pluralitats a banda, no cal dir que presentar a l’altre -a l’enemic, l’adversari, el foraster- com l’animal més repugnant, com una rata posem per cas, és una manera de deshumanitzar-lo. Rates eren els jueus per als alemanys i panderoles, els tutsis per als hutus que van exterminar-los. Poca broma, poc enginy i poca gràcia. El dret a la llibertat d’expressió mai no pot legitimar manifestacions d’aquesta índole que, d’altra banda, en una democràcia els representants polítics i els líders civils haurien de censurar públicament. I com siga, el silenci ha estat clamorós per part de les autoritats institucionals de la ciutat.

Val a dir que no és gens estrany que de totes les comissions aquesta siga la que té una expressió humorística més sinistra, genuïnament ultradretana, encara que no és l’única. La de Convent Jerusalem és la falla de l’alta burgesia local dels Roig, els Lladró i tutti quanti. Una falla, però, encastada en un barri popular a tocar de l’Estació del Nord on s’ha establert una bona part de la comunitat xinesa de la ciutat.

Fa uns anys, el seu president Norberto Piñango, va intentar nomenar manu militari com a Faller d’Honor el general colpista Milans del Bosch. Un professional de l’espasot que com haurien de saber fins i tot els joves dirigents dels partits d’esquerra per Espanya hauria fet el que calguera. Omplir, per exemple, el Lluís Casanova d’enemics de la seua pàtria.

Piñango acabà sent destituït en una assemblea només per dos vots i Milans del Bosch, doncs, tan sols a un pas de ser homenatjat.

No és l’única comissió de la capital del país amb vel·leïtats feixistoides. El 2017 la del Mercat va entestar-se a fer Faller d’Honor la Fundación Francisco Franco. En aquella ocasió, la socialista Mercedes Caballero va ensenyar les dents arrossegant en la seua impugnació el regidor Pere Fuset de Compromís. A l’última, la confraria franquista es va quedar sense «la cosa» i la copresidenta de la comissió Carmen de la Rosa, família del jutge de la Rosa i presidenta també de l’Ateneu Mercantil, va dimitir enmig d’afalacs a la democràcia i contra la dictadura del de Ferrol. Encara bo.

El món de les falles està ple de paranys. Des del 1939 ens fan passar per mostres de fervor i cultura popular allò que només són imposicions del règim franquista en la seua operació d’institucionalització i apropiació d’una festa amb orígens republicans. Volen que veiem sàtira en el que a penes és -tret d’excepcions- la caricatura amable del món segons la concepció de la ideologia dominant.

Les falles foren l’ariet de l’anticatalanisme des que el 1963 van cremar l’efígie de Joan Fuster precisament per haver retratat en la seua guia El País Valenciano de manera poc misericordiosa alguns dels trets menys exportables dels valencians. I alguna cosa més que l’instrument de la classe dominant i dels sectors més reaccionaris han estat les falles. El sociòleg Gil Manuel Hernández n’ha escrit a bastament sobre la qüestió i estaria bé que alguns polítics se’l llegiren amb voluntat però d’esmena i no tan sols d’entreteniment.

Ja sé que no es pot generalitzar, però els fets són els fets i els silencis són els silencis.

Veiem-ho des d’una altra òptica. ¿Què passaria si la falla de l’Ajuntament de l’any que ve aixecara un gegantí monument faller rematat amb una figura del rei emèrit personificat com a una rata vestida de banquer suís, en una mà una guardiola a vessar de bitllets, en l’altra un ganivet perniler apuntant amenaçadorament una al·legoria de la sanitat i l’educació pública espanyola? Parlar per parlar. Que ningú no es preocupe. Ací l’únic que fa falles i de les bones, rei inclòs, és l’amic Xavi Castillo. Encara ens passa poc.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’aterridor calamar de TV3 i Arrimadas

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 d’agost de 2021 a Nosaltres La Veu.

l calamar Mag Lari en TV3 en el moment d’espantar en espanyol uns xiquets catalans.

La cap de colla de Cs, Inés Arrimadas, ha tornat a la càrrega contra TV3. No és la primera vegada i no serà l’última a falta de faena i amb la necessitat urgent de treure el nas per alguna banda enmig de l’autodeflagració del seu partit.

A la televisió pública catalana només li faltava això després d’una llarga -cansosa- temporada en què alguns guardians de les essències pàtries s’han dedicat a maleir-la a les xarxes convençuts que l’ens està comandat des del comú de la Real Academia de la Lengua Española en virtut d’un acord secret entre els perversos dirigents d’ERC, el Tribunal Constitucional, l’amo de la Coca-Cola i Ming el Despietat. Tant és que TV3 siga capaç de remuntar audiències en un mercat de plataformes digitals on la televisió convencional fa el cant del cigne, de tenir una programació decent feta amb quatre xavos i amb l’Estat a la contra. La qüestió és, si cal, culpar el dimoni per apaivagar una insatisfacció política que hauria de superar-se amb intel·ligència, estratègia, serenitat, paciència i, sobretot, sense sectarisme ni brames inútils.

El cas és que l’altre dia en el programa L’Au Pair, el Mag Lari, disfressat d’aterridor calamar, va empaitar de broma a uns xiquets dient-los que es passava al castellà perquè així semblava més dolent. És un acudit recurrent en qualsevol context cultural i inofensiu en comparació als insults que el català ha rebut per part d’il·lustríssims personatges com l’exministra Trujillo, Casado i tota la colla pessigolla de defensors de la unitat d’Espanya i de las JONS. La xuminada de Lari va provocar que Arrimadas eixira feta un bou a Twiter i que, tot seguit, la confraria Hablamos Español (però només espanyol i encara) interposara una denúncia per un presumpte delicte d’odi.

Pensar que darrere d’aquest inofensiu gag hi ha tota una concepció de la televisió catalana com a aparell de propaganda de l’odi contra el castellà és simplement de necis, de trastornats, de ganes de tocar els collons i de tenir una excusa per a empaperar una emissora que en realitat la voldrien tancada. La crua veritat és que el fals liberalisme hispànic no nacionalista no està per a hòsties i sempre que pot juga fent trampes.

Es dona el cas que l’ofensiva contra el terrible calamar Lari s’ha produït quasi al mateix temps que a Moncofa uns energúmens interrompien l’actuació d’uns humoristes al crit d’«en castellano, que estamos en España». L’espectacle es titulava Riures en valencià i havia estat programat per l’ajuntament de la Plana Baixa. Quan no són uns turistes de la Meseta és un agent dels cossos i forces de seguretat espanyols qui recorda al catalanoparlant desprevingut que en Espanya només en espanyol encara que la Constitució, larala laralita, diga no sé què de la resta de llengües distintes del castellà que es parlen en aquest Estat.

Fet i fet, la Unió Europea ni se sap les vegades que ha mamprès els espanyols per la seua falta de sensibilitat i pels abusos comesos en contra dels drets dels catalanoparlants d’Alberic, Castellfollit de la Roca o de Fornalutx.

En teoria, Arrimadas com a bona liberal i no nacionalista, com a defensora dels drets de tots els espanyols fins i tot dels que parlen àrab o portuguès, hauria de ser la primera a escoltar les institucions europees i prendre’s l’assumpte seriosament. Però vet ací que a més de tenir de liberal el que Aznar té de marxista-leninista, és més espanyola que un tricorni i, per tant, els informes europeus contra la discriminació del català se’ls passa tots d’un en un per l’engonal. Arrimadas només veu el calamar en l’ull aliè. Un calamar que si parlara castellà et faria cagar de por. Se’n diu calamarfòbia, catalanofòbia… o cinisme.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Formenterenc, eivissenc, mil, dos, tres mil…

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 28 de juliol de 2021.

L’exdirigent del PP valencià Alfonso Rus investigat en diverses trames de corrupció. Foto/Nosaltres La Veu.

El desvergonyit de Pablo Casado ens ha donat una lliçó a Palma del gonellisme més caspós, això és, la versió balear del secessionisme lingüístic valencià dels anys setanta inventada pels cercles més térbols del regionalisme franquista illenc.

De seguida, gossets i gatets, defensors de la unitat de la llengua convençuts, ocasionals, o d’oportunitat, se li han tirat al coll, li han recordat al de Palència la ciència i la llei com si això li importara una merda.

El cas és que la immensa majoria dels que han eixit públicament a recriminar-li el seu menyspreu pel català consideren que Casado a més de provincià és un ignorant. S’equivoquen, però. El seu objectiu era simplement escarotar el personal a compte d’una afirmació clarament humiliant i, alhora, llançar l’enèsima cortina de fum per a tapar la muntanya de merda en què habita el seu partit.

Si ens parem a pensar un moment de seguida caurem en el compte que gairebé coincidint amb el seu sermó contra el català han passat moltes coses i molt greus. Per exemple, l’extresorer Bárcenas ha cantat davant del jutge que molts constructors pagaven en negre per poder entrevistar-se amb els ministres principalment de Foment i Medi Ambient. Aquests diners anaven a parar a la caixa B del PP. Bárcenas edulcora el seu relat comparant el donatiu amb un servei lobbista quan, en realitat, el més adequat seria comparar-lo amb el pizzo associat amb els serveis que presta la major empresa d’Itàlia.

Malauradament, no podem saber del cert quants diners es van embutxacar perquè, ai, làs!, La policia patriòtica a les ordes de Villarejo, la mateixa policia que va fer la guerra bruta contra Catalunya, li va robar la documentació en el transcurs de l’Operació Kitchen.

I, encara. Fa res que ens hem assabentat que un informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), certifica sobrecostos milionaris en contractes adjudicats a la Constructora Hispànica durant el segon mandat de Charlot. Uns sobrecostos que oscil·len entre el 20% i el 94%. Vaja, tot un exemple de gestió eficaç i, bàsicament, d’atracament organitzat al més alt nivell.

Per desgràcia el País Valencià ha patit com cap altre territori de parla catalana el PP. Un PP que va arruïnar les arques públiques i que va podrir totes les institucions per on van passar. Una de les estratègies per a mantenir-se en el poder va ser la de la desestabilització i la manipulació emocional d’amplis sectors de la població desorientats en un context de crisi com el que es va viure a les acaballes del franquisme.

La dreta es va inventar el dimoni català i la llengua valenciana que venia de l’àrab o, segons el cas, de l’iber. D’altra banda, no van tenir cap problema en protagonitzar grans xarlotades com la de Rita Barberà quan va assegurar que el poeta Ar-Russafí ja parlava valencià un segle abans que arribara Jaume I o com la campanya de depuració de tot vestigi de catalanitat dels llibres de text dirigida pel conseller Francisco Camps a toc de timbal de Las Provincias. Mamarratxades. No cal dir que ni el més aferrissat d’aquests defensors de la «lengua valenciana» sap donar el bon dia en l’idioma de March i de Llull.

Tant se val. La veritat és que mentre anaven entabanant al personal amb teories lingüístiques amb el mateix valor filològic que un cagalló de gos, perseguint heretges o proclamant la glòria regnícola contra la plutocràcia barcelonina i l’anticrist anaven també cobrant comissions d’ací i d’allà, col·locant els amics, dessucant la mamella de l’erari públic amb avidesa, enfonsant el país en la misèria econòmica i moral.

No n’hem après gaire i sempre acabem picant. Val més -com recordava l’altre dia el sociòleg Toni Mollà– impulsar la reciprocitat de les televisions en català que perdre el temps marmolant al suro de Casado o recordant, oh!, que els mexicans i els de Burgos parlen la mateixa cosa.

Com siga, si l’altre dia Casado haguera volgut quedar bé de veritat amb els de la seua parròquia, hauria pogut recórrer a les lliçons d’un altre gran filòleg i gran patriota com va ser Alfonso Rus Ar-Xativí. Només cal posar una miqueta d’imaginació: Eivissenc, menorquí, mallorquí, mil, dos mil, tres mil… dos milions de peles… Heus ací la veritable profunditat gairebé metafísica de les teories lingüístiques del PP sobre el català.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El buit segons Josep Igual

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 d’agost de 2021 a Nació Digital.

Portada de L’eternitat enamorada de Josep Igual. Foto/Francesc Viadel.

Aquesta tardor Amposta retrà un important i merescut homenatge a l’escriptor Josep Igual. Es preveu que l’acte, organitzat per la biblioteca de la ciutat on va viure durant molts anys l’autor benicarlando, servisca per a posar en relleu de manera rotunda la importància d’una obra que ha estat flagrantment poc valorada pels limitadíssims mitjans de comunicació i el seu estol de crítics de pa sucat amb oli que tan sols tenen paper per als tiratges comercials.

L’oblit és greu atès que l’obra d’Igual cal comptar-la, sense dubte, entre les més importants de la literatura contemporània en català com sospite que es va ensumar de seguida l’hàbil editor Vicent Olmos que va tenir l’encert d’incloure en el seu excepcional catàleg el dietari L’incert alberg ( Afers, 2016). També Joan Garí o Enric Sòria -que se les empesca totes- van tenir molt clar sempre a qui tenien davant. No és poca cosa.

A Igual potser no el va ajudar ser un home de frontera, vull dir d’una frontera tan ignota com indefinida, encara que a ell no semblés importar-li, encara que s’hi trobés còmode allunyat de les ciutats que el distreien de l’escriure tal i com confessa en una breu entrevista al seu amic i també escriptor Jesús Maria Tibau en el programa ‘Tens un racó dalt del món’ del Canal 21 Ebre.

De fet, la impressió és que Igual quan trepitjava la ciutat ho feia amb l’esperit de l’explorador insubornable, molt agraït amb el que veia i sentia però desitjós de tornar a recloure’s al seus paisatges tan bells com inconqueribles, en el seu propi món des d’on era capaç d’explorar la realitat amb aquell punt de punyent ironia fusteriana, amb una meticulositat planiana, amb tots els sentits desperts del poeta que fou i és.

Potser no el va ajudar el seu caràcter aparentment retret o el fet d’estar fora de segons quins cercles en què es couen les promocions i es sortegen a dit les oportunitats. Tot plegat, militar en la doctrina tossuda de l’outsider té els seus riscos i les seues conseqüències que, això no obstant, mai no superen el plaer pur de sentir-se lliure. Tant se val. Allò que veritablement compta és l’obra que ens ha deixat. Poemaris com Uomo qualque (2010) o Oliverar de l’aire (2019). Dietaris com L’any de la fi del món (2001) o Quaderns deltaics (2009). Llibres de relats com ara No és el que sembla (2010) o Amors gairebé eterns (2013). També les novel·les -malgrat la seua resistència a reivindicar-les- El cor cansat (1997), Cabotatge (1997), Torn de nit (2005) i Música secundària (2015).

Val a dir que no vaig conèixer-lo personalment tot i que la llista d’amics comuns podria ser interminable: Emili Gil, Manel Alonso, Josep San Abdón, Miquel Pradilla, Joan Navarro… Em passa un poc com a l’amic Toni Mollà (un altre dels nostres grans) que tampoc no el va conèixer en persona tot i que el va seguir i, a més, va mantenir amb ell una enriquidora relació en la distància fruit de compartir l’ofici del gènere, referents, una insadollable voracitat lectora. No fa massa a la revista Caràcters Mollà es referia al dietari L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017 (Tres i Quatre) -guardonat amb el premi Octubre Joan Fuster d’Assaig 2019- després de relatar un episodi en què Igual sortia perjudicat per un jurat literari poc agut de què el mateix Mollà en formava part. Mollà no va poder aconseguir que el llibre d’Igual eixís triomfant de la discussió pel que es veu bizantina del tribunal. Com siga, escriu Mollà, “(…) Al pas del temps, Josep Igual ha anat perfilant, gràcies a lectors desacomplexats, aquell personatge que ara i avui coneixem. Un personatge d’àmplia obertura d’interessos vitals que domina els corresponents registres estilístics. La lectura de L’eternitat enamorada en confirma una evolució assaonada. Josep Igual continua escrivint amb una facilitat aparent. La frase flueix ben adjectivada -a la manera que vam aprendre mentre fumàvem i llegíem Josep Pla. Amb els adverbis exactes que emmarquen les circumstàncies en què el personatge Josep Igual llegeix, canta, viatja, xarra amb els amics, passeja el gos o escriu –que són sinònims imperfectes de la vida (…)”.

També l’escriptor i periodista del setmanari El Temps Xavier Aliaga ha captat la importància d’un dels llibres més importants de l’escriptor de Benicarló: “(…) quan la prosa d’Igual s’enlaira, quan guanya en perfils propis és en l’anotació quotidiana, com ara quan descriu el nomadisme del músic o quan aborda viatges i itineraris. Passatges de factura planiana llegidors i amens, de vegades excelsos literàriament  com en el sinestèsic perfil d’un casal de jubilats. Trobarem això i els petits moments intransferibles en què la col·lectivitat és un remor de fons i el dietarista es tanca en la closca. Llavors, el lirisme agafa les regnes, els ulls dels lectors espurnegen i els cervells dels tastadors de delicadeses veuen enceses les neurones com a llums de Nadal (…)”. 

La lectura de les darreres pàgines de L’eternitat enamorada m’agafa a Barcelona en la terrassa d’un bar de Pujades ocupada per turistes desenfeinats, un diumenge de finals d’un agost estrany en què he escalat el cims de l’alegria i, alhora, he mirat de fugir de la tristor ocultant-me per totes les sales de cinema de la ciutat a hores en què només van a veure pel·lícules els espectres. La prosa d’Igual m’ha commogut, m’ha salvat el matí, també m’ha remogut. Ara és ben bé com si el tingués ací mateix. M’agrada tenir-lo assegut al meu costat amb el seu posat un punt murri. El senc com un còmplice. No tan sols compartim ofici i preferències literàries, Bach, què sé jo… Josep tampoc no sap conduir, ni mai no li ha atret el més mínim el llarg catàleg d’automòbils pel qual sospira mitja humanitat. Pel que es veu per a cap dels dos ha estat un problema no saber manar un cotxe. Un dia l’amic Emili Piera em va dir que la gent que no sabíem conduir teníem vocació de bisbe. Ves a saber.  Ara bé, què passaria si Josep que s’ha guanyat la vida com a músic de poble en poble amb la seua inseparable Xus formés parella artística amb mi? Com es suposa que seríem capaços d’anar d’El Paso a Las Cruces i de Las Cruces a Silver City on potser ens esperaria un motel barat amb vistes a Silver Heigths Boulevard i a un desolat paisatge de turons dessecats al sol? No ho sé. Ja ho trobaríem. No tenir rodes aguditza l’enginy.

Abans no sepulte el llibre sota un exemplar del diari que no arribe ni a obrir rellegisc un darrer fragment del seu dietari: “No existeix el buit, segons els científics exploradors. Sempre hi ha alguna cosa en l’aparent buit, una diminuta vibració, una partícula discretíssima, l’inici d’un vers solt, el record càlid d’una vaca maternal i totèmica, un bitllet de tren descolorit, l’escata verda d’una falsa promesa que et féu errar el pas. El buit? El buit és una espera, una paciència, una respiració de monjo a trenc d’alba. Ja només, una llicència poètica. La ciència desautoritza el concepte. Sempre hi ha alguna cosa. Un contínuum granulós, un formigueig, mitja partícula elemental posant el peu de pàgina al silenci transitori -o perenne”.  Recordeu, doncs: no existeix el buit.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Amélie una vesprada de juliol

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juliol de 2021 a Nació Digital.

Les vesprades de juliol els temibles esperits de l’estiu expulsen de les seues illes desertes als solitaris als quals no els queda cap altra que vagarejar desorientats pels carrers d’una ciutat incendiada, presa pels turistes atarantats i pels llefiscosos coloms, pels pispes de temporada, pels músics i malabaristes miserables que pidolen per totes les cantonades amb les seues boques esdentegades molt obertes uns pocs cèntims d’euro per comprar una mica més de vida. 

Els solitaris són invisibles menys per als altres solitaris. Hi ha prou amb un mirada de reüll, amb un gest quasi imperceptible per a saber-se, per a estimar-se des de la prudència, des del silenci, des d’una distància inabastable. Les vesprades de juliol, lluny dels seus paradisos ficticis, un punt espantats pel grinyol de l’engranatge de la roda del temps, els solitaris es busquen els uns als altres només per sentir-se acompanyats durant unes dècimes de segon en aquella estona estranya en què han quedat orfes de les seues rutines, sense el seu territori perfectament vigilat, apamat. De vegades, a la mateixa hora en què els grans rèptils del zoo paeixen a la vora d’un bassal les seues víctimes, just en el mateix moment en què les parelles de novençans follen ocultes en les penombres denses i impenetrables de les seues cambres, els solitaris van a un qualsevol cinema.

Avui al Maldà passen una pel·lícula tristíssima molt elogiada per la premsa especialitzada. Soc el primer solitari desficiós en arribar a la guixeta. Vaig massa prompte. El cas és que els esperits de l’estiu m’han fet fora del meu apartament de molt males maneres just acabat de dinar. I ara mateix ja no sé els tallats amb gel i les aigües que m’he fet en una terrasseta de la placeta del Pia l’ombra d’un plataner gegant. Fins i tot ha caigut una copa de Montsant que m’ha encès lleument la sang. Estic impacient com un xiquet per posar-me dins de la sala i deixar que fora, al carrer, el temps escanye una mica més aquest estiu que sembla que mai no ha d’acabar.

De moment només puc esperar assegut en un banc que hi ha davant mateix dins de les galeries Maldà que m’obrin el cinema. Des de la meua posició imbatible veig passar pel carrer del Pi una parella vagament nòrdica. Ella té unes cuixes rotundes que donen ganes de mossegar envejosament. Ell la duu agafada per la seua estreta cintura. Ella xarrupa un gelat de gerds. Ell se la mira vanitós. El sol ha socarrimat les seues pells blanques i farinoses com la panxa d’una granota. Passa també una família francesa: pare, mare i tres fills de no més de dotze anys nerviosos com un esbart d’estornells, embogits per la calor. Passa una colla de bellíssimes joves afroamericanes amb els seus cossos embotits en leggins i tops de colors electritzants com els de les aus dels tròpics. Passen, també, corrents amunt i avall, tots els meus fantasmes de joventut que encara em cerquen per endur-se-me’n lluny d’aquesta ciutat fins els confins ignots del riu de la meua tribu on volen que un dia o altre jo muira nu a l’ombra dels àlbers i els salzes, sobre un tou llit de baladres, amb una pedra llisa a la boca.

De sobte, arriba una altra solitària. Deu tenir si fa no fa la meua edat. Ben pensat, potser és un parell d’anys més jove. Duu una mascareta amb un estampat de flors violeta al canell i una motxilleta penjada a l’esquena. Vesteix una brusa clara i uns pantalons amples de lli color vainilla. És una dona bella, rossa i prima, no massa alta, les cames llargues, el nas lleument aquilí, els llavis fins i uns ulls verds enormes. Primer es dirigeix a la guixeta i es passa una estona intentant desxifrar els avisos. Després, desconcertada, es queda palplantada als peus de l’escala que mena fins a la sala. Al cap d’un minut les nostres mirades es creuen. Intercanviem un somrís amistós i, de seguida, se m’atansa fent petites passes. Em quede ben parat. No m’ho esperava gens. Aleshores em pregunta amb un castellà desballestat si sé a quina hora obrin. Li dic que en mitja hora i aleshores ella esbufega infantilment. Em pregunta sobtadament si soc de la ciutat. Li dic que no, que de València i la meua resposta li entusiasma. Va visitar-la, comenta feliç, fa un parell d’anys i va quedar del tot sorpresa. Disserta breument sobre la paella, sobre d’altres banalitats que venint d’una dona bella sempre cauen bé. Em diu que és txeca i que té un apartament a Barcelona però que només el fa servir durant dos mesos a l’estiu perquè la resta de l’any viu a Los Àngeles. Li pregunte si sap res de la pel·lícula que faran a dos quarts de cinc i em contesta que, en realitat, ella ha vingut a comprar les entrades per a venir demà a veure Amélie. Tot seguit, enriolant-se com una xiqueta, confessa que no sap ni les vegades que l’ha vist i em demana si la conec, si m’agrada la pel·lícula i li conteste amb molt d’afecte que és clar que l’he vist mentre em ve al cap el rostre preciós d’Audrey Tautou, els seus ulls de lluna. I la dona es posa molt contenta i tots dos sabem que ens hem convertit en còmplices i, per un instant, només per unes dècimes de segon, pense que potser s’aproparà encara més i m’abraçarà tendrament i el contacte amb el seu cos delicat em llevarà del damunt aquesta amargor menuda, incomplerta, estranya, molesta com un insecte que se m’arrapa a la pell, a la gola, a la mirada. Qui sap si ella ha pensat el mateix.

Just aleshores, mentre la xicota rossa i jo ens mirem en silenci sense saber ben bé que dir-nos encara que potser tots dos tenim ganes de besar-nos llargament, en l’altra banda del meu món C. llança a les aigües de la badia un grapat de pinyols de cirera o l’esquelet del meu record i això em recorda que cal continuar vivint encara que ja et sàpigues més mort que res embolcallat com respires en aquest silenci dens com el vesc.

Mentre aquella dona i jo -que se suposa que és de Praga i que l’anomenaré per sempre més Svetla que vol dir regal- voldríem assaborir-nos, una formiga d’or excava fins el cor d’un albercoc madur caigut en un marge a la vora del camí de La Minyoneta, un cinquantí completament bufat de vi en el racó d’un bar sense cap gràcia que hi ha a la rue Laffite cantonada amb el boulevard des Italiens de Paris plora perquè voldria tornar a ser el xiquet que va ser… I qui no?

Imagine que ara mateix Svetla em demana d’anar junts demà al cinema i que jo accedesc clar no tinc cap més cosa que fer ni ningú com ella amb qui anar enlloc. Amb tot, li conteste imaginàriament que abans jugarem al joc de les coses que ens agraden i de les que no per fer més divertida l’espera. I, llavors, jo anote: no m’agraden les distàncies que em fendeixen, ni la sorra de la platja, ni els silencis que no comprenc, ni els burletes ni els descarats que se’n foten dels meus sentiments més íntims, ni m’agrada l’amor tirà i capriciós, ni les llargues vesprades de diumenge, ni els caporals, ni les estacions de tren com abandonades, ni la velledat sobtada, ni els vanitosos, ni la puta mort que la va parir i que s’ha endut tanta gent estimada i tanta gent que hauria pogut estimar. M’agrada, en canvi, el gust dolç del caqui, la incitant visió d’una figa oberta amb les ungles, el sabor dels gínjols entreverats acabats de collir amb l’estiu moribund tatuat en el cel del capvespre, la remor de l’aigua en les sèquies, els malucs nus d’una dona, els pits nus d’una dona, el coll d’una dona, el clatell d’una dona, el sexe misteriós d’infinita profunditat d’una dona, una dona, la dona, la lluna estimbant-se sobre una tempesta de núvols, els mugrons que fan gust de gerds, el verd del riu, la transpiració sensual de la marjal a la matinada, la gelor del fang entre els dits, el vi quan és bo com tot a la vida… la vida. I Svetla apunta també les coses que li agraden i les que no però la molt entremaliada se les guarda a la seua motxilla junt a la seua barra de llavis, les seues ulleres de sol, una cinta violeta per recollir-se els seus cabells daurats.

Vet ací que, finalment, un senyor amb pintes de roquer obri la finestreta. Svetla i jo, embossats amb les nostres mascaretes, quasi agafats de la mà, ens avancem. Jo arribe primer, compre la meua entrada i puge les escales lentament fins a la sala amb l’estúpida esperança, ja veus tu, que potser pegarà darrere. Ella simplement compra la seua entrada per l’endemà que ja serà dimarts si no passa res. Ens mirem per última vegada. Ara pense que si me l’he trobat és perquè deu fer temps que habita algun dels meus somnis. Abans que se’n vaja recorde que si deixe passar l’oportunitat d’enamorar-me el meu cor es tornarà fràgil i sec com el de l’home dels ossos de cristall que guia la felicitat d’Amélie dins d’un món evanescent fet amb els retalls de les vides impossibles dels altres, en un territori màgic que existeix entre Montmartre i les estacions del Nord i de l’Est.

Com siga, Svetla se’n va obsequiant-me amb un bell somriure i tot seguit em deixa anar de cap a la foscor. Ja acomodat, perplex, un punt atordit, lamente amargament que demà no podré tornar a l’hora que projecten El fabulós destí d’Amélie Poulain perquè a la faena m’han programat una tediosa reunió on line. El cap em va a cent. Com serà el pis d’Svetla? No deu de parar molt lluny, això segur. Tindrà vistes, doncs, al carrer de Petritxol, al cor dels caramels de mora, a l’ànima de la xocolata desfeta? Quin gust faran els seus llavis acabats d’amarar en la seua saliva? I si mai la tornava a trobar?. Seria capaç de demanar-li el telèfon? I si resulta que abans ja l’havia vist en un cafè italià del carrer Halevská de la seua ciutat? Segur que no era ella?.

Les llums s’apaguen i la sala resta completament en penombres com la meua vida ara mateix a aquesta hora de la vesprada d’un juliol de foc. Són temps difícils pels somiadors. Al carrer, els esperits de l’estiu entren i ixen dels albellons com rates afamegades.             

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Fuster i els seus incòmodes escrits de combat

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juliol de 2021 a Nosaltres La Veu.

Fa relativament poc que s’ha publicat Escrits de combat. Pamflets polítics, 1962-1983 (Tres i Quatre, 2020) un aplec de textos de Joan Fuster amb un pròleg de Josep-Lluís Carod Rovira i un epíleg de l’historiador Ferran García Oliver.

El recull inclou els escrits Qüestió de noms (1962), Blau en la senyera (1977), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982) i Cultura Nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983). No per haver estat escrits fa tant de temps han deixat de perdre interès. Tot plegat les reflexions de l’assagista a punt de celebrar-se el centenari del seu naixement encara són útils i encara més en un moment en què el valencianisme, determinat valencianisme, acapara més poder que mai. Tot plegat, Fuster continua sent tan necessari com incòmode.

Justament, subratlla Carod que si algun paper poden tenir aquests escrits de combat és el de «(…) reivindicar-ne la vigència dels postulats defensats, i agreujament dels perills que ja ens sotjaven dècades enrere i la valoració estimulant del seu estil personal, tan característic, capaç de barrejar registres lingüístics diversos en un mateix text, del més culte al més col·loquial (…)». I recorda també Carod, manllevant fragments del mateix Fuster, la importància de mantenir l’objectiu de la construcció dels Països Catalans com a alternativa al regionalisme i, per tant, a la fi de la nostra cultura.

En la mateixa línia escriu García-Oliver. L’historiador apunta que l’assagista va pensar uns Països Catalans, diu, «amb cara i ulls» i «els va subministrar un marc conceptual indispensable i, per tal d’incentivar el projecte, va promoure un seguit d’iniciatives que, contemplades amb el pas del temps, enlluernen per l’opulència dels resultats, ni que siga en el camp cultural».

En el camp de la política, però, els resultats han estat ben distints. La cosa ve de lluny. Tal com ho recorda García-Oliver, la Transició i el sistema autonòmic va aprofundir la distància entre els diferents territoris que a la llarga ha representat la lenta dissolució de la nació catalana. No cal dir que les diferents administracions autonòmiques han contribuït també a la configuració de sistemes i estructures polítiques distintes i, per tant, al distanciament que al·ludíem.

Des de la implantació de l’autonomisme va sobrevindre, en paraules de Fuster, més que una decadència una «dimissió». En aquest sentit, García-Oliver adverteix amb encert que «el triple regionalisme perjudica, desfibra, empetiteix, empobreix. La ignorància, si no el desdeny, del Principat respecte del País Valencià, una miqueta de les Illes, es presenta, si filem prim, com la ulterior seqüela del nacionalisme espanyol (…)».

I el fet és que aquesta dimissió de què parlava Fuster al País Valencià, amb una Transició tan dura i violenta com ocultada, ha estat clamorosa. Després de la persecució sistemàtica del valencianisme per part del bloc reaccionari s’ha passat a l’assumpció del valencianisme majoritari dels postulats ideològics, del marc mental d’aquest mateix bloc.

Ningú com Josep Conill ho ha explicat de forma tan diàfana quan ningú no s’atrevia a badar boca sobretot en contra del valencianisme amb poder. En un article publicat el 26 de gener 2018 en el seu bloc Escrits anèmics en què criticava la deriva de Compromís cap al comboi i l’il·lusionisme polític de vocació populista, el sociòleg s’esplaiava en les circumstàncies que havien comportat l’estigmatització del de Sueca.

Explicava Conill que la legitimitat del discurs de Fuster es va veure qüestionada de soca-rel per raons de tot tipus i que des d’aleshores no s’han produït canvis substancials.

«La campechanía dels nostres cacics», escriu, «encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de les falles (i altres festes pretesament ‘populars’, com els bous de carrer), l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels ‘grans esdeveniments’ o el menyspreu rampant de la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i aquells que decidiren imitar-ne l’exemple».

I, encara, afegeix Conill en una clara i punyent referència al valencianisme oficial: «Fa massa temps que la nostra vida comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians». El temps ha donat la raó i amb escreix a Conill, al qual els darrers anys s’han sumant altres veus crítiques.

Així les coses, la dimissió de què es lamentava Fuster no potser més letal per a la nostra supervivència com a valencians en un moment en què justament el valencianisme ocupa institucions, acapara un poder com mai no havia somiat. I amb tot i això, no deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat. Certament sense voler-ho Casado, Ayuso o Aznar, els apologistes de la nostra assimilació total, són ara com ara els millors lectors de Fuster.

Paga la pena, doncs, rellegir aquells textos de Fuster i pensar com l’assagista que per reeixir hem de ser ambiciosos, «fins al ridícul, si cal».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’humor negre de VOX

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de juliol de 2021.

A l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller, i al seu dibuixant, Carlos Gómez ‘Bluff’, els va costar la vida caricaturitzar Franco. Foto/Dibuix de La Traca on es pot veure Franco al llit amb un soldat de color.

Quan vaig començar a fer classes de periodisme d’investigació a la universitat un dels exercicis que el company Francesc Barata i jo mateix fèiem fer als nostres estudiants era documentar amb minuciositat l’atemptat amb bomba contra la revista satírica El Papus comès el matí del 20 de setembre de 1977.

Es donava el cas que el luctuós fet que es va saldar amb un mort i dèsset persones ferides de gravetat havia tingut lloc a pocs metres de les nostres aules, a l’edifici d’una plaça plena de terrasses sovintejada cofoiament pels nostres alumnes.

Amb l’exercici, els estudiants, aprenien a localitzar fonts difícils de trobar amb un click i, a més, a reconstruir un episodi sinistre i amb moltes ombres de la convulsa Transició amb la violència de l’extrema dreta i la llibertat d’expressió com a principal protagonista.

A molts els sorprenia que l’existència d’una simple publicació de caràcter satíric pogués provocar un atemptat. Era una sorpresa molt inconvenient, sens dubte, conseqüència de tants anys de desmemòria institucional, d’embelliment de la realitat del procés de Transició així com d’emblanquiment deliberat del franquisme. Tot plegat, un autèntic fracàs del mateix sistema que des de sempre ha estat parcialment tutelat per alguns dels principals factòtums del bloc reaccionari espanyol.   

A aquells joves estudiants calia explicar-los que la sàtira ha estat des de sempre una manifestació de resistència civil contra els enemics de les llibertats, els abusos del poder a més d’una arma eficaç contra l’autoritarisme que, certament, només tolera el seu propi humor el qual sempre utilitza amb finalitats  propagandístiques i, sovint, com a avantsala de la repressió sense la qual seria derrotat. 

Calia explicar-los, per descomptat, com el règim nazi es va escarrassar per reprimir aquelles crítiques mordaces considerades desviacions morals, actes de traïció o mostres de derrotisme. Un acudit, posem per cas, podia costar-li la vida a qualsevol ciutadà o la privació de la llibertat en les condicions extremes de les presons alemanyes de Hitler.

Referir-se a casos com el de l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller i del seu dibuixant Carlos Gómez Carrera ‘Bluff’, assassinats en Paterna el 1940 després de patir tortures per haver parodiat l’església, la Falange, els militars i Franco mateix.

Als reaccionaris, doncs, no els agrada que es faça xunga d’ells i si poden sempre actuen amb contundència, miren de tallar de soca-rel les crítiques. Ho hem vist aquests dies amb l’assenyalament per part de Vox a les xarxes socials de l’editor d’El Jueves, Ricardo Rodrigo Amar, per unes caricatures dels principals dirigents de la formació d’extrema dreta. Els voxonites intimiden l’editor i, alhora, pretenen fer passar bou per bèstia grossa quan acusen El Jueves d’incitar a l’odi contra milions d’espanyols i tot perquè no els agrada veure’s caricaturitzats.

És el mateix partit que es va posar al capdavant de les protestes contra l’assassinat per part de gihadistes dels dibuixants del Charlie Hebdo atesa la seua condició de musulmans i a favor de fer tanta burla com calgués del profeta Mahoma en nom de la llibertat d’expressió. La mateixa formació que compta entre les seues files amb un tipus com Arévalo especialista en fer humor del broc gros contra discapacitats i homosexuals. Arévalo mateix va negar en la ràdio pública valenciana que Franco hagués perseguit mai els gays.

Dit això, fora ingenu pensar que l’atac de Vox a El Jueves siga un arravatament puntual. Que ningú no s’equivoque. La formació ultra, especialista en escampar fem en les xarxes socials, rumors contra els menors migrants o contra els seus adversaris, el primer que faria d’arribar al poder és limitar tot acte de llibertat d’expressió contrari al seu ideari, a la seua cosmovisió de la societat, d’entendre la vida. Per això diuen una cosa i fan la contrària. Es mostren acèrrims opositors a la limitació de les fake news impulsada pel Gobierno enmig d’un clima de preocupació a tota Europa, però, alhora li ensenyen el garrot a publicacions com El Jueves perquè no els agrada com ixen en les vinyetes.

És evident que en l’Espanya de Vox -com en la de Franco on no cabia Carceller ni Bluff- tampoc no cabria un programa com Polònia, revistes com El Jueves o Mongòlia, actors com Xavi Castillo o actrius com Silvia Abril fent acudits sobre ells… Només hi hauria lloc, és clar, per a l’humor negre contra els migrants, els rojos, els mariquites o contra qualsevol dels seus adversaris.  Amb la de jutges i policies malhumorats que n’hi ha no els resultaria massa difícil convertir el país en un tristíssima vall de llàgrimes.  

Com vulga que siga, recordeu l’irònic aforisme de Joan Fuster: “Les dents són per a mossegar, en principi. Ensenyar-les en un somriure és contra natura”.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari