El tresor

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 12 de gener de 2021.

Els pobres mai no es troben cap tresor. Aquesta trista dissort forma part indestriable de la seua condició de pobres. Només són capaços d’imaginar-se’ls. Però també és del tot cert que poden convertir coses insignificants com ara un vellíssim botó de nacre, el conillet despintat de fang d’un pessebre de Nadal, una moneda d’un dòlar americà, un imant de nevera record de Normandia, el retrat perdut i permanentment evocat d’una eterna amant que els ha deixat de desitjar, un llapis dels temps de l’escola, tot això i més, en objectes absolutament inabastables ni per al posseïdor de la més immensa de les fortunes del món.

De vegades, però, els Déus, trapelles i malparits, guien els desheretats fins a caus secrets on deliberadament han ocultat la il·lusió de l’abundància. Observen, s’ho rumien, barallen opcions i, finalment, tan implacables com sarcàstics, escullen algú a qui enganyar amb una valuosa troballa que, en un tres i no res, se’ls desfarà entre les mans com un grapat de neu.

Posem per cas que han triat aquell xiquet d’ulls foscos, cabells llisos, els genolls sempre pelats que somia en poder lluitar algun dia contra els apatxes del desert de Sonora al costat de John Cannon, del ranxo El Gran Chaparral; que adora l’olor dels cabells de la seua mestra i s’estima amb bogeria una xiqueta que viu a dos carrers de sa casa i que li escup i li fa ganyotes cada vegada que es troben camí de l’escola. 

És un xiquet que viu amb els seus en un segon pis d’una escaleta estreta sense ascensor on sempre fa olor d’arrossos i potatges de llegums, d’ou batut, de cafè rebullit de mitjó, de rent, de lleixiu i de misèries dissimulades, de por. A les nits, el dring de les campanes de la basílica penetra l’edifici i s’uneix obscè als persistents tics tacs dels vetustos comptadors de la llum. De vegades, l’esquelet de ciment de l’escala fa un extrem d’infartat i sembla que un gegant haja acabat de fer la seua darrera exhalació. El terrat és la coberta d’un vaixell pirata amb els seu velam de llençols blancs. Un vaixell, però, que mai no arriba a la muntanya blava que emergeix en el llunyedís horitzó com una illa misteriosa plena de secrets i de perills. Aquella és una finca de pobres que matinen, passen els estius als balconets des d’on veuen pondre’s, al cap del carrer, el sol. Pobres que moren una miqueta cada dia, boquejant, esgarrapant en silenci les parets dels passadissos dels seus diminuts i foscos habitatges.

És una vesprada calorosa del primer divendres de juny de 1974. Al parc, a tocar de casa, sota els immensos plataners i les palmeres, els firaries han plantat els seus merdosos barracons, les seues estridents atraccions mecàniques i enginys d’entabanar la gent. Hi ha un màquina de fer borles de sal i una de colors. Hi ha la dels núvols de sucre i la de les pomes de caramel. També hi ha la pista dels cotxes de xoc, la sínia de fira, el tren de l’aguela bruixa, la tómbola, els cavallets, el barracó de tir, el de pescar aneguets…

El xiquet que aquella vesprada han escollit els Déus ja fa estona que juga en aquell parc -o selva- amb mitja dotzena més de criatures. La majoria dels seus companys viuen al barri però hi ha un parell que és la primera vegada que ha vist perquè resulta que van a una altra escola.

Jugant jugant, acaçant-se i corrent amunt i avall al cap d’una estona arriben tot suats, mig ofegant-se, a la bassa del desmai, en un extrem de l’immens parc. És un lloc ombrívol, un punt oblidat des d’on, si de cas bufa de ponent, s’escolta l’udol espectral dels trens que van o venen de València. Put a aigua podrida i fang. Més enllà d’aquell punt hi ha la carretera, el riu, les vies dels trens, la fi del món.

Els xiquets es persegueixen al voltant de la bassa, salten, s’escridassen, es tiren pedretes… De colp, els Déus, empenten el seu escollit fins a les parets de la bassa i a cau d’orella el conviden a que escatinye la terra. El xiquet llavors fa un clotet amb les mans i allà mateix troba un feix de bitllets verds, marrons, blaus embolicats amb una goma, humits i bruts. És un tresor. Acaba de descobrir un tresor. La canalla munta una gresca impressionant. Especulen excitats durant uns instants sobre l’origen misteriós d’aquella fortuna.  

Diners en mà, el xiquet tocat pels Déus, corre esperitat fins al barracó de fira més pròxim seguit pels seus companys de jocs. Semblen una banda d’estornells. En aquell primer barracó compra disfresses d’indis i de vaquers per a tothom. Rifles de projectils ventosa, cananes, arcs i fletxes… Paga amb uns quants bitllets i li tornen unes poques monedes. Disparant-se, matant-se i ressuscitant-se arriben als futbolins del manc. El xiquet demana canvi i el manc, pobre com una rata, pudent i brut, agafa sense escrúpols un parell de bitllets i li torna al menut un grapadet de duros. Encara queden diners i en acabar les partides els brivalls faran la última festa en la paradeta que hi ha sota el plataner gegant que atén un tipus malcarat que fa por. El xiquet li donarà uns quants bitllets i l’ogre, amb les seues mans secalloses i negres, li omplirà una borsa de llepolies, de paquets de regalíssia i de magnèsia, de cromos. Després, farts com a gossos i cofois, cadascú se n’anirà cap a casa just en aquell punt que la vesprada comença a decaure i el cel s’omple de núvols de rantelles i d’acrobàtics rats-penats.

El xiquet, prudentment, sap que el pare guanya poc i s’ha guardat un bitllet verd del senyor del gaiato i un altre de marró del senyor calb de les ulleretes que s’assembla un poc a l’avi que no ha conegut. En arribar a casa, li’ls dona al pare fent un somrís d’orella a orella. El pare es queda parat. No sembla que aquell obsequi inesperat l’haja fet massa feliç. Li interroga. N’hi havia més bitllets com aquells? Quants de cada color? On els has trobat? Però el xiquet només pot respondre, desconcertat, sense precisar, que molts. El pare l’agafa de la mà i li fa fer tot el recorregut de la vesprada. De poc que no es menja el pudent dels futbolins i el malparit lleganyós de la paradeta. Al final, el pare ha pogut recuperar unes dues mil pessetes, quasi el salari d’una setmana de treball. Tots dos tornen a casa amb els ulls plorosos. El xiquet després sent als pares en la cuina parlant en veu baixa. Sap que parlen d’ell i es queda molt quiet, fet un bolic, en el sofà, igual que si fos un gat. El cel ara s’ha tenyit de taronja. A la casa s’escolen l’olor de totes les cuines. Olor de botifarra fregida, de llonganisses, de ous caiguts… d’oli recremat. S’ou l’aigua de les canonades precipitant-se amb força cap als inferns, s’ouen les sintonies dels programes de televisió, potser alguna ràdio… La veïna de l’àtic just en aquell moment ha començat a morir-se però ningú no ho sap i la parella del tercer ara mateix folla amb una desesperació animal. La desesperança puja i baixa les escales sense fer soroll.    

Els Déus s’ho miren tot amb un posat displicent i, aleshores, implacables i cruels, posen en un saquet de vellut vermell un collar de perles naturals, un rellotge d’or, un grapat de bitllets de mil, un anell de plata i el soterren entre els arrels d’un ombú que els xiquets sempre enfilen com micos en eixir de l’escola. Xiquets pobres, d’ulls enormes, amb els genolls sempre pelats, que vesteixen roba apedaçada. Xiquets que somien aventures a blanc i negre, en tresors d’un valor incalculable.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

El riu

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 4 de gener de 2021.

Imatge del riu Magre al seu pas per Algemesí. Al fons la muntanya d’Alzira./Foto Francesc Viadel.

El riu és territori prohibit. El pare ens ordena severament no anar-hi. No serà ell qui ens castigue si de cas desobeïm sinó una força obscura, del tot inabastable a la nostra comprensió, de la qual ni ell mateix no podrà protegir-nos. El cas és que al riu hi ha un gorg voraç i traïdor que s’engul els xiquets com si foren pinyols d’oliva, com un gripau afamegat s’engul una mosca, com una serp enorme a un pollet, com el gat al dissortat ratolí. El pare contava que de menuts, a l’estiu, els xiquets solien anar a nadar devora aquell gorg. Nuets i feliços, després s’afartaven de bresquilles, d’albercocs, de prunes, potser de la carn refrescant d’un meló d’Alger rebentat contra el cantell d’un paretó de séquia. El cas és que el gorg com si fos un Déu malèfic, de tant en tant, es cobrava aquella insultant alegria de viure empassant-se amb la seua llengua gèlida de fang un, dos cossos escanyolits i bells. El gorg té tanta força com un miler d’homes, és tan fred com una serralada de cadàvers, tant despietat com una gossada salvatge. És com un tumor del mateix riu, com un dimoni que el posseeix.

“No aneu, al riu…” ens mana el pare sense deixar d’assenyalar-nos amb el seu dit engroguit per la nicotina, arquejant les seues celles negres, amb l’espant insinuat en els seus enormes ulls marrons. I nosaltres, xiquets encara, ens el mirem respectuosos i atemorits. En la foscor, el pare sent l’espectre d’aquell gorg assassí panteixar penosament, impotent de no tenir-lo a ell que tantes vegades, valent com és, l’ha desafiat. No hi haurà dia de la seua existència que el pare no olore el seu alè pútrid de canyes regurgitades i peixos ofegats. Tampoc no hi haurà dia mentre visca, però, que no pense en aquell temps feliç vora riu, en aquells estius de foc i sucre.

Com siga, la mare, molts anys després que ell se n’haja anat, fa seu també aquell terror d’aigua. Només era una xiqueta quan va veure passar per davant de sa casa un gegant que duia, carregat al llom, pulcrament embolicat en una manta, un xiquet ofegat. En un tres i no res, el gorg li havia devorat l’ànima i, després, havia perbocat impúdicament la seua pell i els seus ossos, les seues despulles. Tot el carrer, rememora la mare, és un plor. La gent, aterrida, tremola de cap a peus, es mor també de la pena. Aquella criatura hauria fet la comunió d’haver viscut una mica més. El record d’aquell cosset sense vida restarà per sempre més tatuat en la memòria de molts, obrirà ferides incurables en diverses estirps de la tribu. Ferides que mai no cicatritzaran.

Tinc, tenia por al riu. I amb tot i això, no el podia evitar. De menut, jo mateix, camí de l’escola, creue cada dia el riu per la passarel·la de ferro que han construït a posta i que han pintat de color taronja. Des d’allà divise el riu en tota la seua extensió. Al fons, veig com la muntanya blava es retalla sobre un cel infinit. És la muntanya que amaga còmplice el sol i la lluna, que vomita quan vol les boires que amanyaguen les marjals i els horts voretats de palmeres i magraners, de ginjolers, de figueres. Sobre aquell pont els xiquets en eixir de classe juguem a acaçar-nos. Sovint guaitem per veure passar l’aigua si de cas el riu va ple. I si va de buit ho fem per mirar com pasturen els cavalls cadavèrics dels gitanos. Si una tardor qualsevol amenaça d’eixir-se’n de mare, als xiquets ens envien a casa. Mentre passem a l’altra banda, fugint esperitats, no podem evitar mirar de reüll l’espectacle de l’aigua enfurismada arrossegant garberes de canyes, animals, objectes sense forma, arbres…

Ja de més gran, a boqueta nit, en els graons d’aquella passarel·la amb vistes al pati de l’escola, el meu cos s’estremirà en sentir el frec d’uns pits, el tacte suau d’unes mans, la textura carnosa d’uns llavis. Llavors, rauquen les granotes i el cel sembla una flassada de vellut atzur dèbilment il·luminada sobre la qual s’ha escampat un grapat de perles. Es sent el remoreig de l’aigua, a penes un filet. En la foscúria dels camins, no massa lluny d’aquells graons, entre tarongers vora riu, els joves amants fan l’amor ferotgement, sense miraments i, en acabar, fumen una mica de haixix i miren embadocats, estúpidament, una estona la lluna.

Sense el riu no hauria suportat la pesantor de tantes solituds i absències juntes. No hi ha matí que no torne al riu creuant per aquella mateixa passarel·la on he deixat com a penyora bona part del tresor de la meua memòria de llum. Camine en direcció a la muntanya blava, amb passa segura, sense detenir-me a penes. Des de la carretera veig l’indret on un dia fou el gorg i pense les seues víctimes, la por, també el pare com un Déu protector i invicte. Res no haig de témer ja, però, pense. I, llavors, continue caminant durant una bona estona fins que arribe al bosc de ribera i, de colp, amb l’ànima nua penetre excitat en la seua abundor de xops blancs, freixes, gatells, tamarius, oms, senills, nadaletes, grams d’aigua, xisca, epilobis… Els tudons en el cel dibuixen amb el seu vol jeroglífics que guarden la resposta a tots els meus anhels perquè una qualsevol bruixa els puga desxifrar… És només un joc entre jo i els tudons per a desafiar les forces ocultes que un dia, malgrat tot, van decidir assecar el gorg potser perquè va ser incapaç d’endur-se al pare. I cada matí el riu em parla i em promet un estiu de nenúfars i clorofil·la, un temps sense por. Em parla mentre el vent fa un udol llarg dins dels canyars. En això, dues garses es posen sobre un enorme tronc ferit amb cors i promeses eternes d’amor i aguanten pacients i superbes el galanteig d’una merla idiota. Refila la cadernera sobre el brancam raquític d’un caquier repelat.

Dins del boscam, vora riu, lluny de tot, lluny de mi, somie el seu gemec de plaer, les seus mans, el cel roig del ponent, una felicitat menuda, abastable. Aviat passarà aquest hivern. Ho sé. M’ho ha mussitat el riu. Res no haig de témer.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Amputar Alacant

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de desembre en Nosaltres La Veu.

Imatge de la manifestació reivindicativa organitzada pel Bloc Jaume I que tingué lloc el 1995 poc abans de l’arribada del PP de Zaplana a la Generalitat. Foto/ El Temps

Fa uns dies, VOX i PP, amb l’estranya i oportunista excepció de CS, van intentar en el ple de l’Ajuntament d’Alacant que la ciutat deixés de ser de predomini lingüístic valencià. No és la primera vegada -ni serà tampoc l’última- que l’unitarisme espanyol intenta l’amputació simbòlica de la ciutat de la resta del país. Del seu país que no és Múrcia ni Castella-La Manxa, ni tampoc cap districte de Madrid. Tot plegat, el de la liquidació del valencià a la ciutat és l’únic suretismo real que, ara com ara, poden aplicar i, és evident, no perden oportunitat per a fer-ho.

Des de l’òptica del nacionalisme espanyol a Alacant -però també en València amb uns baixíssims percentatges d’ús social de la llengua del país- s’hauria de rematar públicament el valencià, confirmar legalment la seua desprotecció. Per cert, que el debat de la proposta de l’extrema dreta va coincidir amb una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què s’ha fixat un mínim del 25% de castellà en les aules catalanes en un intent més de malmetre el sistema d’immersió lingüística. Els jutges han resolt així a favor d’un recurs de l’Advocacia de l’Estat presentat mentre governava el PP. No cal dir que la batalla contra la pervivència de la nostra llengua no es produeix només a Alacant sinó també a Vic, Manacor o Sant Francesc Xavier.

Tampoc cal ser cap doctor en lleis per a saber que l’única llengua efectivament protegida és el castellà. Ho va assenyalar, vaticinar, un punt iracund Joan Fuster el 1981 en el seu opuscle, Ara o mai: “ (…) les fantasmagòriques declaracions de ser ‘las demás lenguas españolas’ -les que no són el castellà- un patrimonio cultural que serà objeto de especial respeto y protección’, no obtindran cap concreció vàlida, per mòdica que siga, i les ‘autonomies’, allà on arriben a ser-ho de veres i tinguen pendent ‘un conflicte lingüístic’, es veuran sense dispositius pràctics per a iniciar qualsevol mínima reivindicació (…)”.

En el cas que ens ocupa la majoria dels sociolingüistes seriosos del país han pensat -i pensen- que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) aprovada el 1983 precisament en la capital de les comarques del sud, no passava de ser, com va afirmar contundentment Toni Mollà, “una simple despenalització d’usos”. Per cert, que el PCPV, a les ordres d’Antonio Palomares, es va resistir inicialment a la llei demanant que l’aprenentatge del valencià fos voluntari tot i respectant la voluntat dels pares, i que la definició de predomini lingüístic no s’assentés només sobre la base històrica, sinó que tingués en compte els fluxos migratoris. A la pràctica, acceptar això hauria significat que ni Alacant ni València haurien estan incloses en la LUEV com a zones de predomini lingüístic del valencià.

El cas és que tants anys després de la seua aprovació i després de patir durant quasi dues dècades un PP filocastellà fins al moll dels ossos, no podem dir que les perspectives de futur del valencià siguen bones. Si algú té algun dubte només li cal informar-se de la velocitat a la qual està produint-se la substitució lingüística a Catalunya i extreure’n les seues pròpies conclusions.

Així les coses, l’extrema dreta sap molt bé on furga. Alacant és una ciutat, socialment, amb una escassa consciència lingüística -com València, si fa no fa- en un país sense una política per al valencià. Els riscos polítics de mentir i enfangar a compte del valencià, de generar un conflicte lingüístic, són pocs i els rèdits a obtenir molts, sobretot si l’adversari polític s’hi sent incòmode jugant en aquest camp.

La proposta de VOX i del PP ha estat ràpidament contestada per més de 10 mil ciutadans d’arreu del territori. Però amb això no n’hi ha prou, tal com advertia l’altre dia el president d’El Tempir d’Elx, Josep Escribano, que ha reclamat públicament, entre d’altres, una política lingüística sectorialitzada i territorialitzada que atenga les diverses realitats sociolingüístiques del País Valencià. Em tem, però, que això no passarà. Si el Botànic ha estat incapaç d’ajudar tan sols a assentar les bases d’una mínima estructura comunicativa en valencià tan necessària per a la seua recuperació, com pot imaginar políticament una proposta de l’abast de la que planteja Escribano?

La qüestió no és senzilla i alguns plantejaments tan remots com el de Joan Fuster són més vigents que mai. La solució passa per la política, però sobretot per una reconscienciació lingüística potent com la que va prendre als anys vuitanta des de la certitud que la situació era d’emergència. Per cert, que advertia l’assagista de Sueca en l’opuscle citat que si els catalanoparlants deixaven de parlar la nostra llengua “el saldo seria tenebrós”. I afegia: “Ens convertirem ¿en què? No en ‘espanyols’, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?” Doncs, això.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

El moll de càrrega

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 21 de desembre de 2020.

Restes de molls de càrrega. Foto/Francesc Viadel.

Dels antics magatzems de la cooperativa només queda un solar on abans s’havien aixecat naus immenses com transatlàntics en què, durant l’hivern, des de primeres hores de l’alba i fins a la mitjanit, trafegava un exèrcit de treballadores i treballadors triant taronges, apilant compactes muralles de caixons ran a gavadals de fruita, movent palets d’un extrem a l’altre, embotint de mercaderia els ventres de camions de totes les mides, preparant les comandes per als àvids compradors alemanys, anglesos…

És un solar de l’extensió d’un desert on creixen les males herbes i on, de tant en tant, s’albiren gats enormes com panteres sotjant les seues preses invisibles. El fendeix l’estructura de ciment dels molls de càrrega, insòlita com la columna vertebral d’un dinosaure abandonada en un erm.

Recorde nítidament aquells molls de càrrega una matinada glaciar de finals potser d’un novembre de fa més de trenta anys. El cel s’ha desfermat i plou tant que a penes es pot veure res a dos pams del nas. Si continua plovent així, el món, el nostre món, es romprà del tot. Els collidors es quedaran a casa i en uns pocs dies es buidaran les càmeres on maduren les taronges. Aleshores, els treballadors del magatzem es quedaran també de braços plegats. Tots els jornalers deixaran d’anar als bars i les dones moderaran tant com podran les seues compres a les botigues del poble. Així són les coses. Hi ha prou amb uns quants dies de tempesta per a deixar ferit de mort aquell fràgil univers situat en el bell mig del paradís.

De moment, però, cal continuar abastint els mercats encara que el firmament estiga a punt de caure’ns damunt i esclafar-nos com a panderoles.

Fa només mitja hora que he entrat al magatzem. Tinc el cos adolorit després d’unes quantes jornades de quasi doblar les hores. Ningú no t’obliga a fer extres però si et negues tothom et mira com un fluix o, pitjor, com un gossarro. Em senc les lumbars. Estic baldat.

Només d’arribar, l’encarregat, amb les maneres d’un sergent, m’ha manat apilar caixons sobre un palet. Pesen com el dimoni i tinc molt poca traça per a manegar-los, sobretot quan la pila comença a ser tan alta com una muixeranga i arriba el moment crucial d’encimbellar-los. Al meu costat, una xicota un poc més major que jo, prima com un secall, els cabells curts, etiqueta els meus caixons. Em mira de reüll amb uns ulls com a plats, sorpresa que siga tan maldestre. Fins i tot, en alguna ocasió, visiblement molesta, ella mateixa acaba el palet amb l’habilitat d’una acròbata. Entre les seues mans, aquells caixons semblen plens només d’aire. No puc evitar sentir una mica de vergonya davant les mirades de desdeny que, furtivament, em llença cada vegada que acaba per mi un dels palets.

De sobte, l’encarregat, un quarantí amb el cap pelat com la closca d’un ou, apareix no sé d’on i se m’atansa amb aires de gran vedette. És l’amo i senyor de tots nosaltres. Li deixen fer i ell fa i desfà. Em té ganes i no tan sols per la meua manca d’habilitat -tot i que jo hi pose molta voluntat- sinó perquè els que manen de veritat fa uns dies el van obligar a contractar-me. El president és un familiar llunyà meu i ell no ho sap -i jo tampoc aleshores- però el meu besavi patern va ser el primer secretari-comptador de l’empresa allà pel 1919. El cas és que amb la temporada començada han cridat a tothom menys a mi. El pare, alarmat, no tarda en moure fils. El meu jornal fa molta falta a casa.

Així les coses, des que he posat els peus en aquelles naus l’encarregat em tracta amb duresa. De vegades, en passar pel meu costat, em fa comentaris un punt despectius davant de tothom. M’humilia subtilment, sense mirar-me mai als ulls. Tots els seus gestos cap a mi tenen l’aire d’una petita, mesquina venjança d’encarregat ofès.

Aquell matí, amb severitat m’ordena que el seguesca fins als molls de càrrega que estan pràcticament a la intempèrie, a penes coberts per un voladís. Allà, ell mateix em proporciona un gruixut impermeable com de pescador i un carretó amb dos braços per a moure els palets. Tot seguit m’ordena que espere allà. I en això, el responsable del moll li ix al davant i protesta enèrgicament. Li havia demanat un treballador experimentat capaç de col·locar ràpidament dins dels camionets que esperen per a anar al port o a l’estació de trens, sis palets completats. És una tasca que requereix d’un ensinistrament previ. No és una feina per a un jove com jo. L’encarregat, però, no s’arronsa i, de colp, em veig dins d’un aquells vehicles atrotinats intentant col·locar el meu primer palet. Sembla una tasca impossible. No hi cap, tant se val com el pose. La veritat és que no sé com bellugar aquella mol·lície en tan poc d’espai. El xofer s’impacienta i el meu camàlic, un tipus fort com un bou, m’escridassa perquè espavile. Estic xop de dalt a baix. Aterit de fred. Tothom em mira amb un mig somrís burleta.

No han passat ni quinze minuts i, de sobte, torna a aparèixer l’encarregat i en un bot entra dins del camió vociferant mentre jo intente vanament col·locar aquella mort. Finalment, em titlla d’inútil. Deixe anar el carretó i li salte al coll. L’empeny, el repte, es fa menut, insignificant… els camàlics riuen, se’n foten d’ell… Al cap d’uns pocs minuts un dels sindicalistes ve a buscar-me i se m’enduu amb ell a una zona enretirada de la nau on s’ordenen caixetes de poc pes amb taronges de calibre escollit que van embolicades en papers de colors llampants. “Ací estaràs bé”, m’assegura amistosament.

Al cap d’uns pocs dies, l’encarregat intentarà que em facen fora. La jugada, però, li ix malament. Se les haurà de veure llavors amb el meu pare. No em tornarà a molestar, ni tampoc a dirigir-me la paraula. Això potser em fa més mal que no el fet que em toque els collons cada vegada que me’l trobe. La seua indiferència. Serà la meua primera i darrera temporada al magatzem. L’any següent aniré a collir al camp, amb el pare.

Aquest estiu, a la cua d’un supermercat a tocar del solar de la vella cooperativa, vaig ensopegar amb l’encarregat. Estava prou major però no havia canviat gaire. Per un moment, se’m va passar pel cap saludar-lo. Disculpar-me, potser, per aquella arrancada de jove. Les nostres mirades arribaren fins i tot a creuar-se durant un breu instant. Amb les mascaretes qui sap si em va reconèixer. I sense? No ho sé. I si ho va fer? Qui sap si no em va dir res perquè encara nia un soll de rancúnia en el més profund del seu pensament cap aquell jove que un dia el va desafiar. Tant se val.

Des del balcó de casa de la meua mare divise aquell solar immens sota un cel de vegades d’un blau encegador, tot pintat de núvols. De vegades, il·luminat per les primeres clarors del matí abans que isca a caminar o mentre em prenc un cafè i repasse en el telèfon les darreres notícies sobre la puta pandèmia. Com siga, en estiu o en hivern, l’ombra dels molls de càrrega, d’aquell costellar de gegant, sempre projecta la seua ombra dentada sobre el fred ciment. Una ombra dominadora del no-res.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

‘Per raó d’Estat’, periodisme en estat pur

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 14 de desembre de 2020.

La periodista Sara González signant exemplars del seu llibre. Foto/ND Helena Margarit.

No descobrisc res a l’afirmar que Sara González és, a hores d’ara, un dels referents més assenyalats del periodisme català. González, que ha passat per diferents mitjans i ha col·laborat també com a analista en espais radiofònics i televisius de prestigi, forma part de l’última colla de professionals que van passar pel despatx de Xavier Vinader.

Fet i fet, Vinader, va ser qui la va empènyer a destapar totes les vergonyes de la cohort que durant anys i panys va acompanyar un dels reietons del PSC, l’alcalde de Sabadell Manuel Bustos. Tothom sabia, comentava o deia sobre Bustos, com tothom sabia, deia o comentava de Millet, Zaplana, Bárcenas… En els països sense una tradició de premsa lliure i independent, sempre passa el mateix: tothom ho sabia, a tots els periodistes els havia arribat. I, com d’habitud, ningú no s’havia atrevit a remoure en la muntanya de fem, a fer l’ingrat paper del mucracker. Cal esperar sempre l’acció venjativa de l’espieta agreujat, l’error fatal que ho desencadena tot, el comentari tavernari del bocamoll, la denúncia anònima.

El resultat de seues perquisicions de González va ser el llibre Cas Mercuri. La galàxia Bustos (Saldonar, 2012), un  reportatge amb nervi narratiu en què lluny de jutjar o pontificar la periodista es limita a explicar els fets, allò que ha vist, esbrinat, comprovat. Periodisme d’investigació emmarcat en la millor tradició.

Sara González acaba de publicar Per raó d’Estat (Ara, 2020) amb aquell mateix esperit amb què va explorar el món sòrdid de Bustos amb un magnífic pròleg de David Fernández, un altre periodista de la factoria Vinader. González s’ha endinsat en les profunditats dels casos més sonats dels darrers anys relacionats amb allò que comunament coneguem com les clavegueres de l’Estat: Cas Egunkaria, Alsasua, Tamara Carrasco, Operació Ice, la detenció dels titellaires de Madrid, Cas Dixan, les falses portades contra Xavier Trias per un inexistent compte bancari en Suïssa, la guerra bruta mediàtica contra Pablo Iglesias, l’Operació Judes.

La reportera no tan sols reconstrueix els fets i recull el testimoni punyent d’unes víctimes marcades per unes actuacions policials i judicials emparades pel sistema i clarament inspirades per la raó d’Estat, sinó que intenta una explicació racional, més enllà de posicionaments ideològics, donant veu a experts del dret, del periodisme d’investigació o de la ciència política com Sònia Andolz, Anna Punsí, Gemma Ubasart, Pedro Àgueda, Jordi Nieva, Antonio Baquero o Benet Salellas.

Fins i tot, l’exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz, sospitós d’estar al darrere de la creació d’una policia patriòtica per salvar el PP de la seua putrefacció i a Espanya de les urpes de l’independentisme català, el gihadisme i el comunisme, és interpel·lat en una tensa entrevista en què defuig tota responsabilitat, plena d’evasives i sobreentesos. “Hi ha cap policia que no ho siga de patriòtica?”, es pregunta retòricament davant d’una atònita Sara González un Fernández Díaz patriota com hi ha pocs.

Afirma David Fernández en el pròleg que aquest és un llibre pedagògic, d’autodefensa ètica i democràtica, un llibre per a “sortir de la tirania de l’instant -que és tant com dir la dictadura de l’oblit-, mirar pel retrovisor que ens volen trencar i posar els llums llargs per afrontar una perspectiva que inevitablement ens garanteix el calfred. El sotrac de voler entendre i comprendre tants perquès. I la necessitat d’armar-nos de raonaments i racionalitats, contra la sempre sinistra raó d’Estat”.

Sense dubte, el llibre compleix amb escreix amb tot el que apunta Fernández. Però encara hi ha més. La seua autora reivindica, en el mateix sentit que ho va fer Vinader, la necessitat d’una premsa, d’un periodisme capaç d’esdevenir un contrapoder que evite els abusos d’un Estat amb uns aparells contaminats ideològicament que sovint actuen per lliure o en funció d’interessos polítics inconfessables, il·legítims, èticament repugnants. Els periodistes no poden ser simples corretges de transmissió de les forces policials o de la judicatura. I encara, “(…) A més d’apuntalar els processos de verificació”, escriu González, “l’equilibri de les informacions amb les versions de les defenses i la distància necessària per no assumir acríticament el relat de les fonts policials i judicials, una de les grans assignatures pendents té a veure amb els mecanismes de reparació. Aquest és un dels aspectes que han trobat a faltar els testimonis recollits en aquest llibre i els periodistes coincideixen plenament (…)”.

Fet i fet, les clavegueres policials, mediàtiques i judicials existeixen. A l’Estat espanyol, heretat d’una dictadura nodrida pel nacionalisme reaccionari més rabiós, ferit per una Transició enganyosa i marcada per la violència, aquestes clavegueres són potents, sensibles a qualsevol canvi, fanàtiques d’aquesta raó d’Estat abassegadora, cega, implacable que fa de piconadora de dissidents i possibles enemics dels dogmes de fe que mantenen el sistema. Només una premsa igual de forta, musculada, conscient de la seua funció, ens pot salvar d’aquests clavegueres, evitar potser una involució que fa temps que s’albira. D’això va Per raó d’Estat. D’això i del dolor de tots els que les han patit en carn pròpia. Periodisme en estat pur. Imprescindible.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Els espasots i “El turbot” de Grass i Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 14 de desembre de 2020.

Tancs pels carrers de València la nit del fracassat colp d’Estat del 23-F.

Haig de confessar que em va costar molt enfangar-me amb la notícia dels militars colpistes. Vull dir, entrar-hi, llegir i rellegir bé els seus obscens comentaris, avaluar les reaccions polítiques, seguir atentament la botifarra de cartes de militarots adreçades al rei que van seguir a la filtració del grup de xat XIX, de la dinovena promoció de l’Academia General del Aire. Quina mandra, quin fàstic, quines poques ganes d’enfurismar-me… Quina vergonya el silenci de Felip VI -el mateix que el 3 d’octubre es va acarnissar amb els catalans- i els titubejos de l’esquerra, la complicitat repugnant d’Ayuso, Abascal o Casado amb tota aquella colla.

D’entrada, només em vaig quedar amb les intencions del general de divisió de l’Aire Francisco Beca Casanova d’afusellar, pel cap baix, 26 milions d’espanyols. Afusellar-los atès que, a parer del vell, l’única solució a l’esfondrament del seu univers és “culturizar” la gent, un fet que, governant l’esquerra, ell creu impossible. Val a dir que per a Beca, com per a tots els de la seua espècie, la gent som aquelles persones insignificants que ens queixem dels preus abusius dels lloguers, del funcionament merdós de l’administració espanyola, d’una política fiscal injusta… També som els que potser no anem a missa ni pensem que la nostra llengua siga una bomba de fragmentació contra la sagrada unitat de la seua pàtria. La gent que anem al llit amb qui volem i com volem. La gent que, com en la cançó de Georges Brassens, tenim mala reputació perquè quan arriba la festa nacional som incapaços d’alçar-nos del llit, ja que la música militar mai no va saber com fer-ho. Gent com vostè i com jo, d’anar a peu, que procurem no ensopegar amb jutges que no han xafat un barri en la puta vida ni que ens agafe dels collons una qualsevol crisi econòmica ni que hagem mai d’anar a demanar un préstec a un qualsevol banc per a poder arreglar-se la boca, perquè un fill vaja a la universitat o per a ingressar algun dels nostres majors en una residència. Culturitzar? Ja sabem què vol dir per al general culturitzar la gent. Ni més ni menys que fer que aquesta s’empasse el ricí de la seua ideologia de força o de grat, sense remugar, pels seus collons. Res a veure amb empoderar-se mitjançant la cultura com a ciutadans lliures que pensen i decideixen per si mateixos.

El cas és que Beca està fanàticament convençut que ateses les circumstàncies, és a dir, atès que, a hores d’ara, governa un executiu vagament esquerrà, no hi ha cap més remei que “repetir la historia”. Cap més solució que repetir el colp del 36, destruir fins a les arrels el país, empresonar i matar uns centenars de milers de ciutadans dels mateixos que han fet possible la seua vida de privilegis i que, ara mateix, encara li estan pagant del seu llom una voluminosa pensió. I tot això, només per a imposar el que ell i els seus confrares pensen. Per a posar al capdavant del poder una colla d’uniformats i tecnòcrates que, a la força, han de perfeccionar la corrupció sistèmica que patim, la desigualtat social i els abusos ja coneguts de bona part d’unes elits que encara vetllen la mòmia de Franco. En certa manera, els mals d’Espanya, tot i que venen d’antic, són una herència d’aquell colp d’Estat, de la dictadura, ombres sinistres de la mentalitat de Beca i dels qui la comparteixen.

Com deia, em va costar molt seguir aquesta història. Em remou massa coses. Els joves, els meus estudiants posem per cas, no saben res de com sona la música dels espasots. Venen d’una escola en què molts llibres de text ni tan sols es plantegen el sollevament contra la II República com un colp d’Estat. Uns llibres on s’amaga el caràcter repressiu i brutal del franquisme alhora que se’l vincula a una etapa de modernització econòmica d’Espanya. Fet i fotut, no en saben res. Ho he pogut comprovar de primera mà a les aules universitàries. A tot estirar, Franco els sona a un personatge de Jocs de trons, a un tipus que són del tot incapaços de vincular a l’assassinat, la manca de llibertats o el fanatisme religiós. I per acabar-ho d’adobar, s’han cregut que viuen en Holanda o en Alemanya, en un país amb una democràcia de les més avançades del món com no es cansen de repetir, fent arcades, autèntics sàtrapes com Aznar o Gonzàlez.

Jo sí que tinc, però, un record dels espassots. El colp fracassat del 23-F em va agafar als 13 anys eixint de classes de màquina d’escriure. Feia fred i tot era molt fosc. El poble es va submergir en el més absolut dels silencis. Només a la porta d’un bar del carrer Muntanya es van concentrar una colla de joves feixistes amb menys cervell que una mosca per gallejar.

En arribar a casa, vaig veure el meu pare visiblement espantat per l’ombra d’una nova guerra civil. Em va fer que llançara al fem alguns cartells inequívocament polítics. Acabava de despertar-se en mi la consciència de ser un ciutadà lliure, de pertànyer a un poble i a un país que res tenia a veure amb el que se’ns ensenyava a l’escola i no me n’amagava: acumulava propaganda, pamflets, uns primers llibres.

Ja sabem com hagués acabat aquella xarlotada del 1981: amb un inútil bany de sang. Però no va passar res… o va passar tot. En qualsevol cas, tothom va mirar cap a una altra banda. El borbó més corrupte del segle XXI es va convertir en un heroi. I tot va continuar igual com segurament passarà amb tota aquesta darrera inflamació dels militars.

No és probable que hi haja un colp d’Estat amb tancs i soldats als carrers. El govern de Madrid ‘socialcomunista’ -segons tarats com Casado- no convocarà cap referèndum per triar entre corona o república ni deixarà que el facen els catalans. Ni tan sols les condicions objectives de vida de la majoria dels espanyols canviaran ostensiblement amb les reformes legals que s’apunten.

Malauradament, tampoc hi haurà una gran depuració dels elements franquistes en les altes esferes del poder judicial, en les de les forces de seguretat o en les de l’exèrcit, i mentrestant la repressió contra la dissidència política al règim del 78 continuarà, especialment a Catalunya.

El que sí que pot passar és que arribe al poder una coalició formada per tota l’extrema dreta espanyola, VOX, PP i CS, i que el país, doncs, involucione fins a assolir el nivell lamentable d’Hongria i Polònia en un context de quasi descomposició política de la Unió Europea.

Aleshores, amb una Cayetana Àlvarez de Toledo en Interior o amb un Santiago Abascal fent de ministre d’Agricultura, amb Casado passejant-se amb tots els mordors mundials, la gent com vostè i com jo ho passarem malament, independentment d’allò que pensem, només pel fet de viure dels nostres jornals, de no plegar-nos a la bogeria d’aquest personal. Per contra, ja no se sentirà més remor d’espasots, ni el renec dels togats de l’alta judicatura ni les exigències dels empresaris de l’Ibex d’estrènyer més el nus en el gargantxó dels “Pocaropa”. I mentre això dure, uns anys com a mínim, l’embolic i la ruïna social que deixaran al seu darrere serà tan brutal que caldran vint o trenta anys més per recuperar-se.

Tant de bo res de tot això arribe a passar. De fet, aquesta comèdia negra dels afusellats hauria de funcionar -tal com m’explicava fa no res un bon amic i exdirigent d’un partit republicà- com una mena de vacuna contra la temptació totalitària. No ho sé. Em dol haver nascut i crescut en una merda d’Estat com aquest. Veure amb impotència com aquesta democràcia de fireta és incapaç de desfer-se dels seus fantasmes bé per ineficàcia, bé per por o per pura inconsciència.

Dit això, em ve a la memòria aquell article de Joan Fuster escrit arran del grotesc espectacle d’intent de colp d’Estat del 23-F. L’assagista, contra els qui el desaconsellaven de quedar-se a casa com si no res, va explicar que va continuar llegint El turbot (1977) de l’alemany Günter Grass, un conte barroc de la història de la humanitat marcada per la lluita de classes i de sexes, atrapada entre la superstició i el progrés. Al capdavall, Fuster estava convençut que “ells”, Madrid, ho arreglarien. I així va ser. Ara també ho arreglaran. Això sí, ho arreglaran, com sempre, a compte de nosaltres, miserables ciutadans d’un Estat moralment miserable.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Insòlit, poema de Miquel Català

INSÒLIT

*Insòlit, poema de Miquel Català a partir del poemari Ciutat, dies insòlits de Francesc Viadel.

A Francesc Viadel

Insòlita memòria del sentinella d’extramurs. Eterna avinguda d’àlbers i fanals. Delirant fugida dels edificis tristos, miserables, cap als confins de l’horta. El bus es retarda. El bus de cada dia, el que transporta els mateixos cadàvers de cada dia. Vides anodines. Tribu d’un sud devastat. Éssers infectes pul·lulen pels teus versos de ciutat. El desig de revenja et rosega per dins com un corc. No ho has de consentir. Tu no ets com ells. T’ho has de dir mil vegades. I mil vegades més. Pots assolir la dignitat que ells no tingueren. L’anhel de fugida és compartit per mi. Tens raó, despreocupar-se del que has escrit i del que ja no vols escriure. Alliberar-te d’una càrrega feixuga. Sentir-te lliure del destí del teu poble. D’un país que agonitza. Viure els dies que ens resten sense malbaratar-los en una lluita que sembla condemnada al fracàs. I dedicar-te a escriure del que realment vols escriure. Desnugat. Deslliurat, a la fi, d’aquesta llosa infame que ens esclafa. Eixir de la putrefacció que ens anihila. Gaudir del viatge, de la contemplació del paisatge, de la bellesa, del teu fill, del teu pare, dels records, dels somnis, de la noia dels blue jeans de Ferrater, dels amics, de la txeca dels pits grossos, de la búlgara del cul dur com una poma. I convenir amb mi, i amb l’insigne poeta Estellés, que cal enviar a mamar tots els Suetonis. 

Desnugat. Deslliurat a la fi.

Aquell temps tan feliç pot regressar.

13 de desembre de 2020

Publicat dins de dies insòlits, Literatura | Deixa un comentari

Ximo Puig entre el Madrid-Est i Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 5 de desembre de 2020.

El president de la Generalitat Valenciana Ximo Puig i el vicepresident de la Generalitat Catalana, Pere Aragonés, en un moment de la seua primera trobada oficial a Barcelona. Foto/ACN

Feia tres anys que el president Ximo Puig no es reunia amb un seu homòleg català. L’abril de 2017, en plena confrontació de Catalunya amb l’Estat, ho va fer a Barcelona amb Puigdemont. La reunió va ser cordial i, com d’habitud, Puig va haver de contestar les preguntes insidioses de la caverna mediàtica que, des de sempre, l’han situat entre la colla de socialistes amb una predisposició natural a trair la sagrada unitat de la pàtria.

“Si Catalunya mai és independent, els valencians continuarem mantenint amb els catalans un magnífic veïnatge”, va contestar en aquella ocasió, aproximadament, a una periodista valenciana “y muy valenciana” després de la trobada amb Puigdemont. Poca broma amb el comentari amb tota la que estava caient.

És evident que junt amb el president Josep Lluís Albinyana, Puig ha estat l’únic de tots els màxims representats de la Generalitat Valenciana que mai no ha tingut manies amb Catalunya. La seua relació, no exempta d’una estratègia en termes personals, ha estat valenta i clara.

Cal dir que el president Joan Lerma va condicionar les seues escasses relacions amb els catalans sempre atemorit per la reacció de l’anticatalanisme. Zaplana ho va fer des d’una visió del tot fenícia, com a comissionista polític dels negocis diplomàtics entre Aznar i Pujol. Camps va intentar fer el mateix que el de Cartagena però la neurosi catalanòfoba el va encegar i va acabar agafant mosques, entre escàndol i escàndol de corrupció. D’Olivas no es coneix cap relació amb cap poble del planeta. I, finalment, Alberto Fabra va ser aquell president que va implorar el suport d’Aznar -llegiu de la cara fosca de l’Estat- en plena putrefacció del PP valencià, ja que la Comunidad Valenciana era, segons ell, el mur de gel que separava els set regnes de les terres salvatges de més enllà. Això és, el mur ultraconservador i espanyolista que separava Espanya de l’independentisme català, sempre que la seua defensa no caigués en mans de l’esquerra. Ningú s’ha cregut més l’existència dels Països Catalans que la dreta espanyola.

Ben mirat, Puig és un valencià de Morella desacomplexat, amb experiència política i molta habilitat per a moure’s en terrenys empantanegats. En aquest sentit, no deixa de ser significatiu que siga justament ell, un baró del jacobí PSOE, qui capitalitze políticament les relacions amb Catalunya mentre bona part dels dirigents valencianistes de Compromís, amb la vicepresidenta Mónica Oltra al capdavant, es posen de bocaterrosa en ensumar de lluny l’aroma d’una botifarra amb mongetes. Per a molts votants de Compromís, aquest desentendre’s de Catalunya i de tot allò que ha passat els darrers anys els ha resultat, com a poc, decebedor. i això per no parlar de determinades manifestacions públiques que han vorejat la retòrica regionaloide més ortodoxa. Una retòrica amb equivalències polítiques en la realitat del país que han tingut uns efectes molt negatius en el nostre desenvolupament com a país.

La trobada de Puig amb el vicepresident republicà Pere Aragonès la setmana passada cal situar-la, doncs, en l’esfera de la normalitat institucional i la negativa a deixar-se marcar l’agenda pels dogmes ni de la dreta ultra ni tampoc dels companys de viatge ancorats en l’unionisme més conspicu.

Aragonés i Puig parteixen, és clar, de posicions molt diferents, però en tots dos casos hi ha la voluntat de compartir determinades estratègies en temes centrals. El del finançament n’és un. El País Valencià és un territori, com el català, espoliat fiscalment. El Levante Feliz només és una fantasia explotada per la burgesia local, el pròleg de l’ofensiu “ofrenar noves glòries a Espanya”. Madrid, en canvi, un paradís fiscal governat per una Ayuso que se’n fot de l’infortuni dels pidolaires de províncies.

En una entrevista amb la periodista de RAC1, Agnés Marqués, Ximo Puig va ser molt més explícit que no pas després d’eixir de la reunió amb el president català. Madrid, va dir, és una aspiradora de recursos en un moment d’enorme desigualtat i en un Estat absolutament centralitzat. I, encara, Puig es va permetre abominar de la idea d’un País Valencià tractat a la pràctica com una mena de Madrid-Est, culpant a Ayuso d’empitjorar la convivència, es sobreentén, amb aquesta perifèria catalànica que tanta nosa fa a l’espanyolisme més agrest. No està malament i de ben segur que Pedro Sánchez haurà arrufat les celles.

És el joc de Puig. Al capdavall, el president valencià juga la carta del mediador en Catalunya amb Espanya i, alhora, fa de paladí dels interessos dels valencians malgrat el seu cap de files, que de ben segur preferiria un perfil molt més dòcil, molt més acomplexat.

Després, ja ho sabem, estan totes les misèries de la política valenciana de la qual no només és responsable el PSOE de Puig: el desemparament dels mitjans de comunicació en valencià, les nefastes polítiques territorials amb actuacions com la de l’ampliació del port de València, la manca d’ambició en l’àmbit de la cultura, la melindrosa política lingüística, els efectes devastadors de la mentalitat sucursalista, la por cerval a una dreta indígena assilvestrada…

I sí, d’acord, Puig és un valencià desacomplexat, però també el baró d’un PSOE que ens ha matxucat de nord a sud i d’est a oest.

I, amb tot i això, ja els agradaria a molts valencianistes que la visita de Ximo Puig l’haguera fet, posem per cas, Mónica Oltra, però no n’hi ha més cera que la que crema.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Xavier Vinader, l’atemptat de La Rambla i els 9 de Lledoners

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 4 de desembre de 2020.

Vinader al seu despatx del carrer Bailén de Barcelona.

Aquest estiu passat el director editorial de 3i4, Jan Brugueras, em va encarregar una selecció dels articles de Xavier Vinader publicats a El Temps des de 1995 fins la seua mort el 2015. També em va demanar que escrivís un epíleg amb l’objectiu d’explicar els motius de la tria i les vicissituds de la relació del periodista amb el setmanari com a cap de l’equip d’investigació del qual en vaig formar part. El pròleg seria cosa del company David Fernández, un altre periodista que, com jo mateix, va passar moltíssimes hores, un parell d’eternitats almenys, en aquell despatx de Vinader al seu pis de Bailén amb Gran Via. Un despatx folrat de prestatgeries de llibres i d’objectes rars, un indret que amb els anys es va convertir en el confessionari d’una bona colla de nàufrags de tota mena i condició.

El cas és que Xavier Vinader. Confidencial (3i4, 2020), gràcies al bon ofici de Brugueras i de la gosadia de l’editor Eliseu Climent, acaba de publicar-se junt amb dos altres volums d’un enorme valor: Joan Fuster. Escrits de combat, amb pròleg de Josep Lluís Carod-Rovira i epíleg de Ferran Garcia-Oliver i Ramon Barnils. Contra el nacionalisme espanyol, prologat per Carles Puigdemont i epilogat per Núria Cadenas. Tres joies de tres autors que des de diferents perspectives i des del seu compromís civil amb el país van dir sempre la seua sense importar-los incomodar cap poder de tots els que ens tutelen o bé ens escanyen. 

Portada del llibre Xavier Vinader. Confidencial. (3i4, 2020) amb pròleg de David Fernàndez i selecció i epíleg de Francesc Viadel.

Rellegir el periodista de Sabadell va suposar no tan sols submergir-me de bell nou en un món d’espies, assassinats polítics, màfies, insurgència i contrainsurgència, misteris de diversos sinó, també, reviure una relació professional i d’amistat que em va descobrir tot d’una la cara més fosca de la societat per la qual transitem inadvertidament, carregats amb la motxilla de les nostres expectatives com a ciutadans, de les nostres conviccions morals i polítiques, de la nostra sort o dissort personal.

Vinader la sabia molt llarga i havia vingut al món per a posar la seua intel·ligència contra les ombres i ajudar-nos, justament, a transitar millor informats, més desperts. Murri, entremaliat, curiós fins a extrems insospitats, no tenia aturador a l’hora de treballar, d’acaçar la pressa. El guiava la convicció que el periodisme era la principal i més efectiva arma contra els abusos del poder i, sobretot, contra l’assalt a aquest poder per part de l’extrema dreta que molts, a finals dels 90, volien morta i soterrada bé per interessos inconfessables o per pura mandra intel·lectual.

Per al de Sabadell, l’ofici ho era tot. Ho recorda David Fernández, parafrasejant-lo, en el seu pròleg: “ (…) Feu del periodisme una trinxera d’ètica i rigor, blindeu-vos davant tot desànim i disposeu-vos a fer-ho cada vegada millor i anar cada cop més lluny (…) ”.

És difícil oblidar aquesta fórmula -o recepta- Vinader i, alhora, no sentir una enorme preocupació i fàstic per la decadència en què ha entrat el periodisme. No són només les condicions laborals en què treballen els professionals. És, també, l’absoluta i interessada submissió dels mitjans als relats oficials articulats en les profunditats de les clavegueres mentals d’un Estat que mai ha passat la lliçó històrica de l’antiautoritarisme.
Ho hem vist amb horror aquests anys en plena confrontació de Catalunya contra l’Estat. I val a dir que ni tan sols la premsa més catalana ha sabut articular -més enllà del desplegament pesant de milers de columnes d’opinió sovint críptiques o insidioses- una resposta periodística capaç de desmuntar les mentides, les campanyes difamatòries, els atacs carregats de catalanofòbia que tant de mal han fet.

La potineria no tan sols ha caigut d’aquesta banda, ni ha estat tampoc l’habitual que sol exhibir amb impudícia la caverna. Els mitjans espanyols teòricament independents i progressistes, amb poques excepcions, s’han apuntat a la teoria de l’independentisme satànic o han preferit arrancar-se els ulls abans de veure la merda empastifant els oripells del tro. La premsa espanyola, quan no hi ha hagut més remei, ha traduït de la premsa europea l’historial vergonyós de l’emèrit amb l’objectiu, però, no de denunciar un règim corrupte, sinó amb el de salvar-lo.

Els darrers anys n’hem vist de tots els colors. Els periodistes es limiten a replicar fins afartar-se’n qualsevol informe policial que s’ajuste al relat de l’independentisme satànic, sense preguntar, repreguntar, tornar a repreguntar i a repreguntar una vegada més… Al capdavall a fer allò que ens va ensenyar Xavier Vinader.

Ningú no vol furgar en els detalls més inquietants que envolten l’atemptat d’agost de 2017. Algú té interès per saber quina va ser -o és- la relació d’Es Satty amb el CNI?. L’Audiencia Nacional i la Fiscalia s’han negat a investigar-la. Fi de la història, doncs. I què n’heu de dir dels ‘9 de Lledoners’? D’aquell CDR reconvertit sospitosament en Equip de Resposta Ràpida que havia de posar Catalunya potes per amunt amb una cadena d’atemptats que deixarien en ridícul Bin Laden mateix?. Ni un sol periodista va posar en dubte el relat policial. Ni un sol periodista va fer-ne l’autòpsia pacient del sumari tal com hauria fet Vinader, preguntant a especialistes d’explosius, anant als llocs dels fets, trucant insistentment una i una altra vegada als agents que van elaborar aquells informes, fotent-se a riallades de les bestieses més evidents. I, finalment, demanant-ne responsabilitats. Avui, els ‘9 de Lledoners’, estan tots a casa, això sí, estigmatitzats, esperant a veure per on sortirà aquesta justícia espanyola que els ha tocat patir. Es Satty, els lleva-llaços, la corona, l’operació Volkhov… No acabaríem mai. 

En Xavier Vinader. Confidencial es pot llegir l’article ‘Pur periodisme de filtració’publicat el 2 de febrer de 1998. El periodista es dol pel fet que vivim en una època de confusió absoluta els orígens de la qual cal buscar-los després de 1968 coincidint amb la fi de la utopia revolucionària. “Vivim”, va escriure, “en una societat en què el sentit crític va a la baixa”. El periodista feia aquesta reflexió a compte d’un informe de la Guàrdia Civil sobre ETA publicat en El Mundo i presentat com a “un èxit del periodisme d’investigació” però que Vinader no va dubtar a titllar de “conya marinera”, de pura filtració per afavorir determinats interessos. En el mateix sac posava el llibre de Pilar Urbano, Yo entré en el CESID, publicació que li permeté a Urbano anar de plató en plató en allò que Vinader qualifica d’operació de relacions públiques dels serveis secrets espanyols per a netejar la seua imatge molt tocada per la guerra bruta contra ETA.

I, per increïble que semble, ací és on estem. O encara pitjor atesa la irrupció de les xarxes socials en la construcció de realitats i propaganda sense el contrarelat d’una premsa musculada, lliure.

Ben mirat, quanta falta ens ha fet tots aquests anys Vinader. Confiem, això no obstant, en què les coses canvien i, sobretot, no oblidem la seua màxima: no hi ha misteri que dure massa temps en descobrir-se.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Berlín

*Article de Francesc Viadel publicat a Nación Digital el 30 de novembre de 2020.

Berlín hauria pogut ser el final de tot i el principi de moltes altres coses. Al llarg del deambular ociós que és viure, contínuament passem per indrets plens d’indicis que assenyalen la possibilitat d’un incert, però, tal volta necessari, canvi de rumb en el camí que inevitablement ens mena cap al final. Vull dir indicis com ara un dibuix de traç infantil tatuat en la façana d’un edifici vulgar, la mirada de gel d’un maniquí en l’aparador d’una botiga corrent, la contemplació d’una llengua de llum travessant fugaçment, sobtadament, la penombra d’un carreró on s’acumulen les bosses de fem i els excrements, l’assalt violent d’un record agradós que la memòria havia falsament amortallat només per fer-te patir el dolor causat per una inconfessable absència.

Indicis a penes que quasi mai no som capaços de capir immersos en la felicitat estúpida del visitant ocasional que va pel món amb l’agenda tancada. Visitant que, en realitat, frisa per tornar a les rutines de sempre, a l’espai limitat en què cada dia respira, menja, defeca, intenta el plaer i l’estima, s’esforça a dissimular que sap com acabarà tot.

Ara sé que potser Berlín n’estava plena d’indicis i, llavors, m’envaeix un enyor insuportable de la seua magnificència, de la seua immensitat, del seu cel de plom. Ara mateix, tornaria tot i que aleshores em vaig resistir molt a anar-hi. Ben mirat, què podia trobar en una ciutat com aquella, refeta de dalt a baix sobre les runes d’una tragèdia immensa, d’un malson? En una ciutat fendida per un mur de dolor que es resisteix a desaparèixer definitivament com si fos una amenaçant ombra informe?.

Arribí a Berlín un migdia d’abril enmig d’un plugim quasi transparent d’aiguaneu. D’això prompte farà deu anys. L’habitació de l’hotel, encabit dins d’una finca de veïns dels anys vint a tocar de la Ku’Damm, donava a un pati enjardinat. Un pati igual que el de la Finca Roja de València, obra d’estil popular vienès, que tant em fascinava de menut quan visitava amb l’àvia als nostres parents de la ciutat.

Per les escales d’aquell edifici de la Bleibtreustrase, nit i dia, a tothora, podies sentir la presència dels fantasmes del passat que, apressadament, mataven l’eternitat pujant i baixant d’una planta a l’altra. Segur que servaven algun missatge per a mi perquè de, tant en tant, intuïa que s’havien detingut un moment a la porta de l’habitació com esperant que eixís a rebre’ls. I si potser em duien un grapadet de cristalls de l’espill trencat que acabaria sent el meu present?.

Berlín em va seduir, atrapar, ensenyar, tal vegada em va enganyar com hauria fet una amant voluble i capriciosa. Em va traspassar amb fines agulles de memòria. No puc deixar de pensar encara en aquell atlant de pedra despenjant-se lenta i pesadament de la cornisa d’un gratacels a Friedrichstrase per anar a prendre el primer cafè del gèlid matí en un vulgar Starbucks. A Unter den Linden, veig com Frederic el Gran descavalca d’un bot del seu cavall de ferro, es nua i, tot seguit, es dedica a perseguir obscenament una escanyolida jove turista russa mentre aquesta, indiferent, xarrupa el quètxup d’un petit entrepà de currywurst, fent moure rèptil la seua llengua.

Ara pense també que en Alexanderplatz vaig ser potser uns pocs minuts feliç mentre el vent remogut pel girar d’uns acolorits cavallets mecànics de fira escampava per tot arreu de la ciutat la por a la mort igual que si fos la pols del blat en l’era. Mai no oblideu Doblin: Aquest món és un món de dos déus. És un món de destrucció i de construcció simultànies.

Pense Nefertiti atrapada en una vitrina del Neues Museum, a la vora de l’Spree. Pense el seus llavis, el seu nas, el seu mentó, el seu coll de gasela, els seus ulls esquinçats i, encara, el seu cos nu prim i delicat, la seua pell torrada perfumada d’essència de gessamí i, llavors, no puc evitar submergir-me entre les seues cuixes suaus, entrar dins seu mentre al carrer plou una altra vegada aiguaneu i el vent tomba les bicicletes dels acròbates i aixeca sobre les teulades un núvol un punt espès de flors violàcies i blanques. I pense l’Schlostrase i els palauets dels turcs, una pizzeria amb una terrassa guarnida de fileres de bombetes de colors i Postdamerplatz, la penombra clorofíl·lica del Tiergarten, els terribles i invictes soldats de bronze soviètics, les entranyes del terror a Niederkirchnerstrase assecades pel temps com pops mediterranis…

Recorde una llibreria oberta de nit, plena de gom a gom de gent cultíssima. Una llibreria sota les vies fèrries de l’estació de Savignyplatz i m’agrada imaginar Joan Navarro en aquell indret, còmodament assegut en un sofà de pell d’antílop, repassant un qualsevol llibre d’artista de Pere Salinas mentre acarona el llom d’un mans tigre, mig endormiscat pel seu amanyac.

El cas és que només molts anys després he sabut que Berlín potser hauria sigut el final. Un final trist, cert, salvífic també. Sé, a més, que jo vaig ser en aquella ciutat que després he somiat un milió de vegades en la profunditat de la seua arqueologia sentimental, entre copa i copa de xampany, nu dins d’una il·lusió de frec de cossos, a ritme de jazz, un de tants Karl Siebrecht que la vida s’ha engolit amb la voracitat de l’ós. Vull dir, a penes la caricatura d’un personatge de Hans Fallada entestat a conquerir el món mentre arrossega els embalums de tots els viatgers del planeta.

Berlín potser hauria estat el principi, un principi trist, salvífic, també.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari