Fins on arribarà la repressió?

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 7 d’abril de 2018.

Cargas-Sardenya-Diputacio-Ramon-Llull_EDIIMA20171001_0193_20

Càrregues policials a l’Eixample de Barcelona durant la jornada de l’1-O. Foro Robert Bonet.

El fet que un tribunal alemany hagi desmuntat el relat de violència ordit pel jutge Llarena ha suposat un enorme alleujament no només per als catalans independentistes sinó també per a moltíssims espanyols que han observat atònits com la ideologia més conservadora contaminava el criteri d’una justícia que, en democràcia, no es pot allunyar ni un mil·límetre dels principis d’objectivitat i proporcionalitat. El contrari es caure en les inquisicions, en la justícia dels talibans, rebaixar-se a la lògica repugnant d’un qualsevol règim autoritari.

En Europa, fins i tot des de la mateixa l’ONU, s’han afartat de recordar a l’Estat espanyol que la crisi catalana és política i que és en aquest àmbit, doncs, on cal abordar-la. L’opinió pública internacional es mira horroritzada la deriva espanyola, les pulsions d’un nacionalisme amerat de franquisme. Tot plegat, Espanya està a punt de quedar-se aïllada internacionalment però ni al PP, ni al PSOE ni a C’S, sembla importar-los si més no de moment.

Madrid ignora les crítiques com ignora, deliberadament, la única violència que ha patit Catalunya i que tothom sap que l’ha exercit el propi Estat i uns sectors de l’espanyolisme absolutament incontrolats, judicialment i policialment consentits. Altrament, durant els darrers anys, notablement durant els darrers mesos, els catalans s’han hagut d’empassar com mai fins ara la fel verinosa d’una catalanofòbia agressiva, assilvestrada, sense aturador ni en els tribunals ni en l’àmbit d’uns mitjans de comunicació totalment entregats a la batuda contra els catalans.

Així, doncs, enmig del dolor que representa la realitat dels presos polítics, dels exiliats, de la humiliació col·lectiva a què s’ha sotmès als catalans, la constatació alemanya del muntatge judicial espanyol és un alleujament, cert, però no és, malauradament, el final de res. Tot sembla indicar que Llarena, com tota la ultraconservadora judicatura espanyola, farà una fugida cap endavant. La fiscalia de l’Estat ja ha posat en el punt de mira als CDR comparats sense cap desvergonyiment pel Secretari d’Organització del PSOE, José Luis Àbalos, amb els Comitès de Defensa de la Revolució de Cuba o amb el germen d’una kale borroka. Uns CDR als quals se’ls vol encolomar el delicte de rebel·lió. Àbalos sap que això és una mentida però no li importa. De cas no ho sap també SánchezSáez de SantamaríaRajoy o tutti quanti que el relat de de la violència és una faula inspirada per una idea d’Espanya reaccionària, per un afany de venjança? Una coartada per a eliminar l’adversitat que representen més de dos milions de catalans favorables a la independència, per a mantenir l’statu quo del règim del 78?.

El processament per part de l’Audiència Nacional del major Josep Lluís Trapero i de part de la cúpula dels Mossos, obre un altre front de repressió molt més inquietant encara. No importa que els informes de la Guàrdia Civil i els de la policia catalana coincideixen en dir que si no es va usar més la força durant l’1-O va ser per evitar mals majors.  La jutgessa Lamela ja ha decidit que Trapero va cometre sedició, que formava part junt als responsables polítics del cos policial d’una trama criminal organitzada  i l’empenta sense miraments a una condemna de 38 anys. A més de Trapero, Soler i Puig, quants mossos se’n durà per davant Lamela? Vint, cinquanta, cent?… Amanir el relat de la violència amb la intervenció d’un cos armat de 15 mil agents pot representar un escalada de la repressió enorme.

Com sigui, a Catalunya hi ha el convenciment que Trapero i els Mossos van actuar correctament i que l’Estat li vol fer pagar l’èxit de la seva gestió en l’atemptat gihadista de Barcelona. A Espanya, s’insisteix en desacreditar la seva tasca i en ocultar, també, el fosc paper del CNI en l’assumpte o la ineficàcia manifesta en impedir la celebració del referèndum que Rajoy infantilment, covardament, va negar. La premsa espanyola no vol la veritat, vol un linxament de Trapero, dels catalans. Així les coses,  l’empresonament del Major i dels alts càrrecs d’Interior és molt més que una possibilitat.

Arribats fins aquí, la resposta d’Espanya a les denúncies internacionals de vulneració de drets fonamentals de les persones, a les peticions reiterades de diàleg, és el garrot, la presó, la construcció constant d’un relat tant cavernari i perillós com el de la conspiració judeomasònica a compte de la qual Franco va emprendre una guerra i va justificar una dictadura sangonosa de quaranta anys.

Fins on arribarà però la repressió? És molt probable que engarjolen molta més gent per haver dut unes urnes o per haver deixat un local per a votar. Potser miraran de destruir els mitjans públics catalans. Fet i fet, aquest és el darrer clam de l’unionisme polític i de mitjans de comunicació, vés per on, amb uns continguts informatius infectes de consum impossible en un país mínimament democràtic.

Després d’això vindrà la persecució puntual dels periodistes percebuts com a còmplices necessaris de la rebel·lió, multes, amenaces… I després? Ningú no ho sap. Tot plegat, és així com volen aconseguir la normalització? Quina normalització?.

Certament, en aquest context d’encegament, d’enquistament polític només la intervenció internacional podrà aturar l’escalada. De moment, només hem començat a veure els primers signes però tot arribarà.

Anuncis
Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Aznar apunta als Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’abril de 2018 a Nació Digital. 

aznarcid

Aznar vestit de Cid Campeador, Foto/Luis Magan/El País.

Als capdavanters de l’Espanya una, grande y libre els agrada recordar-ho de tant de tant: els valencians estan en perill de ser engolits pel voraç independentisme català. L’obsessió la tenen des de fa anys i panys. L’assenyalat franquista Vicente Ramos en Pancatalanismo entre valencianos (1978) assegurava que la maniobra tenia origen  en el segle XIX tot i que s’hauria destapat en el context del nou marc democràtic espanyol. “(…) País Valenciano es el nombre”, va escriure, “de una segregada zona del Reino (de València), elegido por pancatalanistas y sostenido por parlamentarios, topónimo necesario para que, en una mañana de profundo debilitamiento español, el calificativo valenciano, mero accidente, sea sustituido por catalán, meta de ambiciones independentistas. Estas páginas dan testimonio de la invasión catalanizante, terrible y sinuosa, que fomentada desde fuera y desde dentro, intenta corroer la sustancia histórica de la personalidad valenciana, en gravísimo riesgo de aniquilamiento”.

Per al tabarnita Ramos, ferreny partidari de separar la província d’Alacant de la resta del País Valencià a fi d’unir-la a Múrcia, el catalanisme havia “contagiado extensas zonas valencianas, y el tumor que ha engendrado se denomina País Valenciano, y por éste camino destructor ‘Valencia se rompe’, a causa de los virus ‘de una Cataluña imperialmente dilatada’.”  Naturalment, les zones contagiades no eren cap altres que les de predomini catalanoparlant on la resistència a l’assimilació cultural s’havia mantingut durant decennis malgrat totes les circumstàncies.

No cal dir que la pretesa conspiració “catalunyesa” només existia en la ment del senyor Ramos i en la dels seus confrares, molt espantats per la proporció que en termes socials anava adquirint la represa d’una certa consciència valencianista en amplis sectors de la ciutadania, sobretot entre aquells que s’inclinaven per les opcions polítiques progressistes. Finalment, les esquerres van guanyar. El bloc reaccionari no va acceptar, però, el resultat i amb l’ajut del que quedava de l’aparell franquista i dels mitjans de comunicació de la caverna, va articular i dirigir un anticatalanisme violent que va adoptar l’aparença d’un moviment de defensa dels interessos dels valencians. El resultat va ser la claudicació de l’esquerra davant la visió ideològica d’aquell assilvestrat tabarnisme meridional que hom va batejar com blaverisme. Un tabarnisme, un anticatalanisme indígena,  que ha condicionat greument la política valenciana durant tot el que portem de restauració democràtica. No és una qüestió menor. Ningú no pot ignorar que un País Valencià alliberat de les servituds polítiques de Madrid i retrobat en la seva pròpia identitat, seria un greu problema per a Espanya.

L’altre dia José María Aznar, només uns moments abans que la justícia alemanya anunciés que deixava anar al president Puigdemont, va passar per València per a recordar tot això. Després de criminalitzar l’independentisme català va llançar un severa advertència tant als valencians com als balears de les ànsies expansionistes de l’independentisme. En una clara al·lusió al president de la Generalitat, Ximo Puig, i als partits del Pacte del Botànic, Aznar va afirmar que calia “assegurar de manera creïble” als ciutadans que el País Valencià “no seguirà els passos de trencament i enfrontament civil; que farà de la seua personalitat pròpia un vincle ferm amb la resta dels espanyols; que no renunciarà a les oportunitats de benestar en la Unió Europea i que no mentirà als seus ciutadans amb un miratge destructiu”.

Per a Aznar, el País Valencià, la seva lleialtat, havia estat fonamental per al projecte nacional espanyol i d’aquí, doncs, la importància que els valencians reforcessin “les seues estructures polítiques, socials i institucionals” contra “l’expansionisme nacionalista”, davant d’una pressió que no s’aturaria.

L’avís, l’amenaça, és molt clara. Els dirigents valencianistes, els d’esquerres, poden mirar cap a una altra banda com han fet durant tota la crisi catalana per por a que el tabarnisme local els sotmeti al xantatge de l’agitprop de signe reaccionari, per por a perdre la cadira, per por a un Llarena qualsevol. El ben cert és que facin el que facin, la dreta no renunciarà a la manipulació emocional dels valencians contra l’amenaça de Catalunya, ben pel contrari ara més que mai s’esmerçaran en fomentar-la emprant tots els mitjans al seu abast.

Durant els darrers anys s’ha dit que l’anticatalanisme al País Valencià estava finiquitat. Mai no m’ho he cregut atès que mai no s’ha intentat desactivar-lo, combatre política i culturalment els prejudicis que l’alimenten. L’anticatalanisme ha estat tan fort que no només ha condicionat les decisions polítiques sinó que fins i tot ha estat capaç d’impregnar el valencianisme actual amb el seu discurs neoregionalista.

Aznar i els seus, ni tan sols volen això, vull dir, un regionalisme un punt rondinaire i indigenista que remuga davant dels abusos de Madrid però que a l’hora de la veritat accepta de grat el marc polític actual.

Per al nacionalisme espanyol aterrit pel que està passant a Catalunya, qualsevol insinuació de disconformitat política podria interpretar-se com l’embrió d’una futura rebel·lió. Espanya, una i prou… la d’ells, és clar, inequívocament espanyola.

Tot plegat, com en el cas de Catalunya, volen també un País Valencià sense valencians i és evident que han entès que ara és el moment.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

President Albinyana

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de març de 2018.

29261401_10209229997826715_2993604520312102196_n

El president valencià, Josep Lluís Albinyana en una imatge recent.

Fa poc s’han complit els 40 anys del Consell del País Valencià, la institució que havia de dur al País Valencià al seu autogovern. La difícil papereta de dirigir aquell Consell, li va tocar a Josep Lluís Albinyana i Olmos, un jove, corpulent advocat de València que aleshores militava, val a dir que amb escàs entusiasme, en les files del socialisme.

Albinyana va assumir des del seu càrrec els postulats essencials del nacionalisme valencià que durant el final del franquisme s’havien anat articulant al voltant de les idees de Joan Fuster. Sense tenir encara un Estatut d’Autonomia, el Consell va adoptar la denominació de País Valencià per al territori, la Muixeranga com a himne i les quatre barres amb l’escut de Pere III el Cerimoniós com a ensenya. El cas és que l’ultradreta, atiada per la UCD i AP, es va tirar al carrer i emparada pel quedava de l’aparell del règim franquista convertí el país en un territori devastat. L’anticatalanisme va repartir a tort i a dret amb total impunitat, amb la mateixa que avui reparteixen a Catalunya els llevallaços en nom de la unitat d’Espanya.

Albinyana somiava un país unit, implicat en un procés de reconstrucció i modernització però aquests no eren els plans ni de Madrid, ni de les provincianes elits locals. Aquell era el somni d’un valencianisme il·lustrat que confiava en la capacitat col·lectiva dels valencians per a construir una societat millor, per a desempallegar-se d’un colonialisme parasitari que tan de mal havia fet fins aleshores.

Durant un any, a Albinyana li va tocar fer tots els papers de l’auca. Mantenir la dignitat de la institució, aguantar en la seva pròpia persona la violència anticatalanista, suportar les conspiracions dels del seu partit. Només algú com ell, fermament compromès amb el país podia ser capaç, però, d’aguantar tanta pressió. Com sigui, Albinyana, amb un suport notable al carrer, no comptava amb la complicitat dels que remenaven les cireres, ansiosos per canviar tot sense que canviés res.

El 21 de desembre de 1979, Joan Lerma va anar a veure’l a casa per a dir-li que els socialistes abandonaven el Consell. L’endemà, Albinyana se’n va anar a Madrid per a anunciar la seva dimissió alhora que deixava escrites dues cartes: una per al jacobí Alfonso Guerra i una altra per al ministre ucedista, Landelino Lavilla.

Tan sols uns dies després Lerma el va citar en un restaurant de la Malva-rosa de València per a dir-li que el nacionalisme s’havia acabat i que calia tornar a la Renaixença… Calia, doncs, que el País Valencià deixés de somiar truites i s’abandonés al bressolant càntic del regionalisme de sempre heretat de la burgesia monàrquica, a la contemplació de les hortes ubèrrimes del Levante Feliz, a la música del Per a ofrenar noves glòries a Espanya…

Albinyana va plegar. Els socialistes van assumir l’univers simbòlic de l’extrema dreta regionalista i tot seguit van convertir el País Valencià en una obedient Comunidad Valenciana, en un apèndix administratiu més del Madrid borbònic sense més ambició que mantenir unes estructures institucionals amb què nodrir els partits del tradicional turnisme espanyol.

Fora de la política, Albinyana va continuar sent un tipus incòmode, crític amb l’estafa que va suposar l’establiment del règim del 78. Crític, també, amb la deriva política de l’autonomia valenciana. I encara ara, amb una Generalitat en mans de bell nou dels socialistes i de Compromís. Tot plegat, Albinyana -com molts valencianistes- no poden acceptar que l’autogovern valencià s’hagi conformat en administrar les engrunes que arriben del govern central i menys encara que la classe política, notablement l’esquerra, hagi acceptat amb una barreja de resignació i d’alegria del convers, el marc mental d’un regionalisme que cal no oblidar es va imposar a cops de garrot.

La premsa valenciana ha ignorat l’efemèride. Només en algun cas l’ha recordat ignorant, però, deliberadament, la significació política del personatge i del moment. Ignorant la violència de l’extrema dreta i reduint aquell episodi a una anècdota que, d’explicar-se amb massa vehemència, destorbaria la meravellosa pau aconseguida. En relat actual del neoregionalisme que ha estat assumit per importants sectors del valencianisme, la Batalla de València va ser una cosa de quatre eixelebrats. Cal allunyar-se de les flames de Catalunya i acceptar, sense més, la precarietat de l’autonomia valenciana. Altrament, l’assumpció d’un xovinisme amable com a nucli central de l’ideari valencianista i els beneficis de governar en termes partidistes, supleixen qualsevol temptació a la revisió crítica. En definitiva, avui com ahir, continua manant la dreta cavernària a través dels seus tentacles econòmics, socioculturals, mediàtics, de difusió ideològica. València capital Madrid.
Fa uns dies, per cert, la Generalitat va celebrar el seu 600 aniversari en l’antic Convent dels Dominics de València, avui seu de la Capitania General, la mateixa des d’on es va maniobrar el colpista Milans del Bosch. El periodista d’El Temps, Moisès Pérez, va escriure una complida crònica del piscolabis. Un enorme retrat de Felip VI va presidir l’acte. El president Ximo Puig, la vicepresidenta Mónica Oltra i el president de les Corts, Enric Morera van celebrar l’aniversari junt amb el tinent general, Francisco José Gan Pampols i el delegat del Govern, Juan Carlos Morales. Va faltar el senyor arquebisbe, o potser també estava impregnat en l’atmosfera i resulta que ningú no el va saber veure. Tot molt institucional, tot molt discret, tot molt d’ordre. Però, i els valencians? On estaven els valencians?

Publicat dins de Política | 1 comentari

Processats i sentenciats

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 24 de març de 2018.

1200_1522174369Captura_de_pantalla_2018-03-27_a_les_20.03.37

El jutge Llarena.

Ai!, quan un se’n recorda del diputat Josep Nuet tranquil·litzant els més de dos milions de rebels catalans sobre les suposades intencions de la justícia espanyola… A Nuet se’l veia molt serè, com un d’aquells missioners seguríssims d’ells mateixos posant pau enmig d’una acarnissada batussa tribal.

“El Suprem no és l’Audiència Nacional”, es veu que li va dir el jutge Llarena en un atac de bonhomia sense adonar-se’n -o potser sí- que estava deixant la seva col·lega Lamela a l’alçada de la malvada Harley Quinn, l’enamorada de Joker i enemiga mortal de Batman.

Al final, però Llarena tenia raó i, certament, el Suprem no té res a veure amb el remodelat Tribunal d’Ordre Públic en el sentit que el primer ha estat molt més expeditiu del que molts s’haurien pogut imaginar a penes fa uns mesos.

Després del ridícul i humiliació que va suposar per a l’Estat el referèndum de l’1 d’octubre, el PP va sentir l’impuls de la venjança i aterrit per afrontar el diàleg polític, va optar per invocar les forces de la casta judicial espanyola a fi que començaren a aixecar el cadafalet i amuntegar els garbons de llenya.

Al fiscal Maza li va tocar escriure el Malleus Malleficarum contra el “separatismo catalán”, gairebé una versió actualitzada de la Causa General d’abril de 1940 i a partir d’aquí, Llarena, només s’ha hagut de preocupar de donar sentit a cadascun dels sinistres capítols. A l’hora d’actuar, a l’amable jutge del Suprem no li han afectat el més mínim les crítiques de centenars de juristes de prestigi, les denuncies internacionals. Tampoc caure en flagrants contradiccions o dictar resolucions extemporànies que l’han exposat greument davant de l’opinió pública internacional.

Quina importància pot tenir la racionalitat jurídica, el sentit comú, quan el que està en perill és la raó de l’Estat?. Cap temor per les conseqüències, d’aquí a que cap tribunal internacional respiri, els uns i els altres potser estaran criant malves o a punt de caramel.
La majoria dels advocats, d’algun exjutge, amb qui he parlat durant aquests mesos, m’asseguren que tenen la lamentable impressió que la sentència dels processats catalans de rebel·lió està escrita des ja fa molt de temps a falta d’alguns retocs i precisions que, com en els plats de l’alta cuina, aportaran aquell toc que els legitima com a tals.

Les resolucions de Llarena, les d’un grapat de jutges d’aquí i d’allà que aquests dies envien rapers a la presó amb el sambenet i la coroça, posa en relleu de manera diàfana com la justícia espanyola, per més elogis que rebi des de les altes i intocables esferes de l’Estat, pràcticament no s’ha mogut en termes ideològics de 1939. El sobiranisme català els ha encès. Ara bé, si no haguera estat el sobiranisme potser el detonant hauria estat un rebrot entusiasta del 15-M. Amb uns quants ciutadans enfurismats per haver perdut la casa a mans d’un banc cridant “Mori el rei!” sobre el sostre d’un cotxe de la policia local de Madrid, armats fins a les dents amb una cassola i un cullerot, potser hi hauria hagut prou per veure una embrionària rebel·lió en el centre de Madrid… rebel·lió tant furibunda o més que la que es va endur per davant la dinastia dels Romanov. I ja hauries tingut l’odiat Pablo Iglesias o Echenique o Ana Belén, posant-se de genolls per a fer-se perdonar el seu antiespanyolisme tossut, antinatural, perillós…

Com sigui, tot això ja no ho para ningú. Vull dir la irada reacció de les togues com l’esquerda abissal que s’ha obert entre Catalunya i l’Estat. Ben mirat, tot això només acaba de començar.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

De Societat Civil Catalana a les misèries d’Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 18 de març de 2018. La peça es va publicar poques hores abans de la concentració organitzada per SCC davant de l’Estació de França. Segons la Guàrdia Urbana assistiren 7000 persones. Altres fonts apunten a unes 5000. L’entitat SCC i bona part dels mitjans de comunicació espanyols les va elevar l’assistència fins a les 200.000 persones. L’autor de l’article va poder comprovar per si mateix que els concentrats a penes cobrien els escassos metres de calçada que van de l’Estació a la font de Pla de Palau. 

reuters20180318152007

Imatge de la concentració. Reuters/Diari de Girona.

En la seva batalla per sotmetre Catalunya i deshumanitzar el sobiranisme català, l’Estat i els mitjans de comunicació espanyols no han tingut cap mena d’escrúpol en legitimar una extrema dreta que, segurament, confien a domesticar com es fa amb un gos de raça perillosa. Així les coses, les reaccions de l’espanyolisme furibund resten impunes i són sistemàticament silenciades o camuflades dins de les informacions triomfalistes que es fan de les manifestacions de suport a la unitat d’Espanya. Definitivament, la premsa treballa al dictat d’unes autoritàries elits extractives que han fet d’un espanyolisme agressiu i decimonònic, el seu principal instrument de dominació simbòlica. Els periodistes neutrals com John Carlin són purgats sense miraments, a Madrid es reescriuen els titulars que es redacten a ‘provincias’, es vessen rius de tinta sobre suposades conspiracions contra Espanya en oberta complicitat amb l’independentisme.

Altrament, les agressions de l’espanyolisme no mereixen l’atenció d’aquests mitjans obsessionats en construir el relat d’un independentisme armat i violent que justifiqui la presó per als líders republicans com la d’altres futures accions repressives. Tot plegat, com ha denunciat en solitari el diari Público, contínuament es publiquen informes policials basats sobre falsedats les quals s’ajusten com un guant als arguments de Lamela i Llarena. Tot s’hi val.

Vet ací que en uns pocs mesos, Societat Civil Catalana (SCC) ha passat de ser un grupuscle nascut de l’organització d’extrema dreta Somatemps, a una respectabilíssima entitat a la que Rajoy obre les portes de la Moncloa o a la que el president valencià, el socialista Ximo Puig, fa entrega en el mateix Palau de la Generalitat en nom de la Fundación Manuel Broseta d’un guardó en reconeixement de la seva tasca en favor de la convivència a Catalunya. A ningú no li interessa explicar els vincles de l’entitat amb la Fundació Francisco Franco, amb el feixisme italià del Movimiento Social Republicano, a la presència en molts dels seus actes de partits com Falange Española y de las Jons, Democracia Nacional, Plataforma per Catalunya, Vox o la Comunión Tradicionalista, entre molts d’altres.

Les televisions amoroseixen la imatge de SCC. A les seves concentracions, on mai no pot faltar tampoc una nodrida representació de dirigents del PSC, PP i Ciutadans, sempre compten amb una cobertura mediàtica potent i amb el favor  d’uns cronistes que venen de casa amb la glosa escrita. Ningú no explica, però, com ho ha fet Jordi Borràs per a l’Anuari Media.Cat del Grup de periodistes Barnils, que durant les jornades del 8, del 12 i del 29 d’octubre, coincidint amb els tres grans manifestacions de SCC a Barcelona, es van donar fins a 34 episodis violents protagonitzats per defensors de la unitat d’Espanya. El còmput total d’aquests incidents a tota Catalunya durant les mateixes dates, va ascendir a 139.

Les cròniques mai no descriuen l’esperpent que al capdavall és l’ingredient principal d’aquesta mena d’aquelarres unitaristes on no falten els insults als Mossos, a la Guàrdia Urbana, les baralles de borratxos de bar en ple centre de la ciutat, les agressions als periodistes de TV3, contra els habitatges que exhibeixen estelades o les consignes justicieres. Tant se val.

De la concentració d’avui, passi el que passi, guarnida amb el verb del neoliberal francès Manuel Valls, tot el que diran als mitjans serà lloable i d’un democratisme espatarrant. Es donaran xifres d’assistència capaces de provocar marejos i no es parlarà de cap incident, de no ser, naturalment, que el protagonista sigui suposadament un enemic de la pàtria.

Amb tot això i amb els relats terrorífics de Mossos volent comprar armes de guerra i d’independentistes malvats buscant la ruïna dels espanyols, el Gobierno i tots els seus socis en la ‘unidad de destino en lo universal’ voldran tapar totes les misèries d’Espanya. L’Espanya de les pensions de vergonya, la de la corrupció sistèmica propiciada per una justícia manipulada, la de Villarejo, la de l’infanta Cristina i Urdangarin, la de les càrregues policials en Múrcia i Lavapiés, la de l’odi als catalans que és l’odi malaltís i crònic a la diferència, la de les clavegueres de Fernández Díaz i Zoido, la dels ‘rapers’ perseguits i la de la censura, la del ‘a por ellos’, la dels presos polítics, la dels desnonaments i les desigualtats, la de Montoro, la de Bárcenas i Cospedal, la de Trillo i el Yak 42, la del bisbe Munilla i la Inquisició, la del Valle de los Caídos i les fosses comunes, l’Espanya una, grande y libre

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Catorze anys de l’11-M

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de març en Directe!

156-620x403

Víctimes de l’atemptat gihadista en Madrid, l’11 de març de 2004.

El 22 de març de 2003 vaig participar en la manifestació massiva que va recórrer els carrers del centre de València contra la guerra d’Iraq. Va ser un clam de la ciutadania contra la deriva bel·licista del Gobierno, contra un Aznar que cada dia més s’assemblava a la caricatura sinistra d’un petit dictador unflat de vanitat i supèrbia com un gripau. Aquells dies l’homenet del bigoti es va creure que era un dels tipus més importants del planeta i no va dubtar en arrossegar Espanya a una guerra només per donar-li el gust a un altre inepte com Bush.

Poc més d’un any després, l’11 de març de 2004, el gihadisme colpejava Madrid i segava la vida de 191 persones. Aquell dia, Aznar i els seus van intentar vanament fer creure que l’atemptat havia estat perpetrat per ETA per tal de desvincular la massacre de la participació espanyola en la guerra. Aznar, AcebesZaplana… tots els capitostos del PP van mentir sobre aquell atemptat amb descaradura, sense importar-los les víctimes. Una mentida que, posteriorment, va ser alimentada per la premsa de la caverna i utilitzada per l’espanyolisme més ferotge com a prova irrefutable d’una conspiració satànica contra la unitat d’Espanya.

El 2007 Aznar encara es resistia a admetre que ETA no hagués tingut res a veure. El 6  de novembre d’aquell any, durant la seva intervenció en la comissió d’investigació del Congrés, l’aleshores expresident afirmava amb el gest irat que els que idearen l’atemptat no estaven en “ni en desiertos remotos ni en montañas lejanas”. I encara tenia la sang freda suficient per a negar que l’atemptat fos conseqüència de la intervenció espanyola.

El 2015, Jorge Dezcallar, el civil que dirigia el CNI el març de 2004, assegurava en un llibre que Aznar el va manipular i enganyar. Que Acebes va fer una gestió absolutament partidista de l’atemptat. Que el Gobierno va actuar en benefici propi.

L’estiu de 2017, el que fora ministre de Defensa durant la guerra d’Iraq, Federico Trillo, tenia la barra d’assegurar que Espanya no havia participat en aquell conflicte i que en qualsevol cas la informació que van rebre sobre el suposat arsenal d’armes de destrucció massiva de Sadam Hussein, no era bona. Trillo sortia així al davant de les comprometedores informacions desvetllades pel conegut com a informe Chilcot en què quedaven al descobert totes les mentides que van justificar aquella guerra. Fins a 11 vegades apareix Aznar en aquell informe resultant de set anys d’investigacions i de les aportacions de més de 150 testimonis. Aznar, resa el document, estava entusiasmat en anar a la guerra i es va comprometre a legitimar-la.

Aquella guerra, basada en mentides i en la necessitat de satisfer il·legítims interessos econòmics, va costar milers de vides humanes i va despertar el monstre del gihadisme.

Els principals responsables del desastre resten impunes, continuen mentint sense escrúpols i apel·lant a l’interès nacional per a justificar-se sense que ningú els hagi esmenat la plana.

L’abril de 2004 l’enyorat Josep Maria Huertas, advertia en un article publicat en la revista acadèmica Tropos (Facultat Blanquerna-URL) dedicat als fets de març d’aquell any dels perills de tolerar l’ús de la informació per la insídia i la desestabilització política. Lamentablement, les coses han empitjorat, i encara ho faran més.

| Deixa un comentari

Lleida, ni quieta, ni conformada

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’11 de març de 2018.

576_1520443947DXs3YpaX4AAEd3E

Moment de la inauguració de l’obra ‘Presos polítics en l’Espanya contemporània de Santiago Sierra al Museu de Lleida. Foto, Museu de Lleida.

Un amic aveïnat a Lleida, d’ofici sociòleg, m’assegura que en els darrers quaranta anys no s’havia vist una esbroncada a la ciutat com la que li van fer l’altre dia a Àngel Ros durant la inauguració de l’obra de Santiago Sierra, censurada a Arcomadrid, Presos polítics en l’Espanya contemporània. L’episodi ha posat en relleu, cruament, el malestar ciutadà que ha despertat el recent espoli de les obres de Sixena en la ciutat. Al capdavall, la indignació d’un important sector de la població per l’alineament polític del PSC amb l’Estat en el conflicte amb Catalunya. Un PSC que a la Paeria, convé no oblidar-ho, es manté gràcies a un pacte amb Ciutadans i, també, al suport puntual del PP.

Ros s’hauria pogut quedar a casa o fer que oportunament li programessin un qualsevol altre acte públic a 300 quilòmetres per tal d’estalviar-se el mal tràngol. Però hauria semblat que s’amagava i, per tant, va optar per presentar-s’hi i fer creure que tot allò que està passant no té res a veure amb ell.

Crec que no serà la primera vegada que Ros s’hagi d’enfrontar a una demostració de rebuig com la de l’altre dia on, per cert, es va veure també a un indignadíssim Pablo Hásel acabat de condemnar a cinc anys de presó per delictes d’enaltiment del terrorisme, injúries i calúmnies contra la Corona i les institucions de l’Estat.

Les esbroncades als alcaldes sempre tenen tot l’aire d’una funesta profecia, sobretot quan les pateixen personatges fins despús-ahir mitificats, considerats artífexs de canvis prodigiosos, arquitectes d’un temps daurat per a les ciutats que han governat encara que la meitat del que s’hagi dit, formi part del màrqueting polític o de la xamba de no haver hagut de bregar contra una oposició amb cara i ulls. Darrere de l’exteriorització de les protestes mai no hi ha un sol malestar, Sixena o els presos polítics… Quan la gent desborda l’invisible frontera de l’ordre i l’autoritat institucional és perquè munta a cavall del canvi social.

L’alcaldessa Rita Barberà va saber que se li acabava allò que en diuen carisma quan va patir, atònita, les seves primeres esbroncades. Amb tot, segur que les que més li van doldre van ser les que va viure als mercats de Russafa i el Cabanyal el maig de 2015. Vet ací que els seus apologetes i periodistes de cambra l’havien batejat com l’alcaldessa dels mercats. Uns dies després d’aquells incidents, Barberà, perdia l’alcaldia que havia guanyat el 1995 amb l’ajut de l’anticatalanista i ultradretana Unió Valenciana i donava pas a un alcalde d’origen lleidatà, alletat en el comunisme, Joan Ribó. Ironies del destí.

Des de 2004 i fins fa relativament pocs anys, Ros ha demostrat una especial habilitat per a mantenir-se en el poder i per a sobreviure a les seves pròpies decisions tant com als seus propis enemics. Les coses, però, s’han anat torçant els darrers anys i els símptomes d’esgotament polític comencen a ser evidents.

La tardor de 2016, Frances Serés va publicar en El País, l’article La ciudad lejana. L’escriptor va fer una radiografia de Lleida que no va agradar gens ni mica als poders fàctics de la ciutat. Serés la descrivia com una ciutat entotsolada, “una illa poblada enmig d’un mar de terra de baixa densitat que s’estén pels quatre punts cardinals, dels Pirineus al Maestrat i de la Segarra als Monegres. Avui se sembla i es vol semblar més a Saragossa que a Barcelona”.

L’escriptor concloïa que Lleida seria avui la ciutat ideal per a qualsevol polític espanyol, “quieta, tranquil·la i conformada, amb les seves indústries, els seus diversos dèficits i el seu aquí no passa res, amb una oposició feble i uns mitjans de comunicació mansos”.
Potser avui Serés es desdiria. Certament, Lleida ja no sembla ara mateix que sigui una ciutat ideal i menys encara quieta, tranquil·la i conformada.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Ensopiment Arrimadas

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la segona setmana de març de 2018. 

576_1424342239arrimadas

Inés Arrimadas durant una intervenció a la sala de premsa del Parlament de Catalunya. Foto Aleix Moldes/Nació Digital.

Sospito que a Inés Arrimadas l’alegria pel resultat electoral del 21-D del seu partit li degué durar exactament cinc minuts i escaig, això a pesar que aquella nit es va cruspir el PP i part del PSC i que tenia la sort de que la premsa espanyola l’acabés de santificar, de convertir en l’heroïna de l’espanyolisme en la Polònia oriental. Com tothom sap la realitat, però, és que 36 diputats resten molt lluny dels 68 que conformen la majoria absoluta del Parlament i que ni sumant els dels PSC i els del PP, Ciutadans en té prou per a governar. Els que sí van obtenir aquella nit aquest nombre necessari d’escons per a presidir la Generalitat i formar govern, van ser els partits del bloc sobiranista, malgrat tot. Una veritat que Espanya ha ignorat a consciència.

Des d’aquella nit, a la líder del partit taronja se l’ha vist molt atabalada. El PP i el PSOE la pressionen constantment per tal que es presenti a la investidura. Hi ha molt mala llet per part dels dos ciclops tramposos que la voldrien veure en el tràngol d’una investidura fallida. Encara que ves a saber també si hi ha més càlculs que el del desgast de l’oponent darrere de l’enverinada proposta, exigència. Fet i fet, a ningú no pot escapar que tant un partit com l’altre han remenat durant dècades els fangs pudents de les clavegueres de l’Estat on sempre s’hi poden trobar solucions dràstiques del darrer minut per a mantenir al preu que sigui la indivisible unitat de la pàtria.

Altrament, l’entorn polític del partit d’Arrimadas té més a veure amb l’extrema dreta que amb l’espanyolisme amable i modern que diu representar. Per a ella, per als gurus del seu partit, és un autèntic maldecap casar la retòrica amb la realitat. Salta a la vista, pere exemple, que l’artilleria propagandística del ‘mejor unidos’ se’n va en orris davant la vehemència sovint agressiva dels tabarnesos, no cal dir que tan íntimament relacionats amb els ciudadanos. Tot plegat, uns i els altres són la mateixa cosa. Cal recordar que el portaveu de Tabàrnia, el periodista Jaume Vives, és conegut per les seves opinions islamòfobes, homòfobes i masclistes… “El Islam y la ideología de género son el principal instrumento de Satanás en nuestro tiempo”… Vives dixit per la maquineta del pardalet. A Arrimadas, els tabarnesos, ja li estan bé en plena refrega electoral però quan del que es tracta es de presentar-se en societat és millor que es quedin muts i a la gàbia. L’altre dia en l’emissora francesa Equinox el periodista que entrevistava Arrimadas va inquirir-la si això de Tabàrnia era com el Tea Party o Manif Pour Tous. Arrimadas es va molestar i se’n va desmarcar ostensiblement. La diputada, finalment, va dir que això de Tabàrnia simplement és una ‘broma argumental’. Encara que per a broma argumental la interpretació de Madrid de l’article 155 o els relats judicials que mantenen en presó Junqueras, Forn i els Jordis, i a centenars de catalans investigats, molts d’ells amb un peu a la garjola.

Tampoc la veurem aixecar massa la veu contra l’escola en català. Arrimadas no té més remei que dissimular el fet que darrere de les seves propostes de plurilingüisme plani l’ombra d’autèntics apòstols del supremacisme lingüístic com a Francisco Caja. El tal Caja és un tipus que titlla el nacionalisme català de racista i la immersió lingüística en un dels seus principals instruments. De bojos… Per cert, que Arrimadas ha d’empassar saliva cada vegada que li pregunten perquè el seu partit al País Valencià s’oposa amb ungles i dents a la mateixa llei de plurilingüisme que ella defensa per a Catalunya i que la Generalitat valenciana ha aprovat. Je ne sais pas

Comptat i debatut, Arrimadas ho té molt complicat per a fer creure als més incauts que el seu és un partit de centre, moderat i gens nacionalista. Entre altres coses perquè això no és veritat. Fins a un marcià seria capaç d’adonar-se als cinc minuts que C’S és una formació nacionalista i neoliberal que previsiblement s’anirà radicalitzant per assaltar els cels de Madrid.

Ja fa massa temps que el discurs d’Arrimadas a més d’enganyós, té tot l’aire d’un single ratllat de Mari Trini d’aquells que regalaven amb una popular marca de conyac barat. La diputada no surt de Màtrix, del ‘lío, del lío, del lío’, de les escoles que es podrien fer amb els diners que s’han gastat en el ‘prucés’, de com l’ha arribat a perjudicar la llei electoral… per si encara no fora poc, la seva monòtona lletania es contagia entre els seus a la velocitat del virus de la grip Yamagata sense algú spin doctor espavilat que sigui capaç de tallar de soca-rel la propagació. I ja tens al Pàramo, a la Roldán i a tota la colla repetint els mateixos tòpics i esloganets fins les nàusees…  Quin ensopiment.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Enric Cassasses no és Enric Cassasses

*Text de Francesc Viadel amb motiu de la conferència del poeta Enric Cassasses  ‘La veritat poètica’ dins de les XXIV Jornades Blanquerna dedicades a la postveritat. Barcelona, 5 de març de 2018.

IMG_20180305_095237_198

Enric Cassasses en un moment de la seua intervenció. Barcelona, 5 de març de 2018. Foto/Francesc Viadel.

Enric Cassasses no és Enric Cassasses. Ningú no és qui es pensa qui és sinó com els altres el recorden o el veuen, el beuen, el llegeixen, el dormen, el somnien, l’odien, l’estimen, el gargotegen en el full en blanc, infinit, desèrtic del desig… Enric Cassasses no és Enric Casasses. És un meu record o un miratge inspirat per l’àcid lisèrgic que ha recorregut i recorre des de fa anys els marges de la meua realitat, de la vostra realitat construïda a base d’enganys, dissimulacions, silencis.

Cassasses és encara -i ho serà eternament- aquell tipus prim com un secall que un dia, fa més de trenta anys, va escopir la foscor i va penetrar la immensa nit de València amb el cap cofat amb un vell barret de copalta mentre Pascal Comelade tocava des del cel en un piano de joguet, l’été indien… Fou, segons recorde, una nit de tardor de boira i fang, de navalles, paper d’alumini o d’acer, de negres gegants a les cantonades de la vella ciutat: putana, trista, renegada, ciutat d’humitat… Aquella nit, quan feia ja un mil·lenni que la pàtria guardava amortallat Mossèn Cinto Verdaguer dins d’una carnera, encara respiraven Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, la revolta, mitja dotzena de bolxevics, València mateix i uns quants dels seus aborígens il·lustrats amagats darrere dels merlets de les Torres de Serrans… Aquella nit, deia, vaig dormir a la seua vora, en la mateixa habitació d’un hotel que anys a venir s’havia de convertir en un cau d’espectres de la ciutat. Vaig dormir al llit del costat del costat, arraulit, sense deixar anar de la mà un poema. Cassasses, insomne, potser escrivia en l’aire amb el seu dit mitger.

Enric Cassasses és Enric Cassasses. Va nàixer a Barcelona el 1951, l’any de les bombes atòmiques Dog, Able, Easy, George i Ítem. Poeta, rapsode, traductor de William Blake, Robert L. Stevenson, Conan Doyle o Bob Dylan, entre molts altres, la crítica ha convingut que la seua obra és una de les més genuïnes i inclassificables de la literatura catalana contemporània. El 1972 va publicar La bragueta encallada, títol al que van seguir més d’una vintena, alguns de tan reeixits com D’equivocar-se així (1997), Plaça Raspall o Canaris fosforescents (2001).

Enric Cassases és en realitat -o no- simplement allò que escriu:

JA NO S’ESTÀ SEGUR NI A LA PRESÓ (Del llibre No hi érem. Sèrie negra de sonets moderns. Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 13)
Rera la nuca del televisor
un gran desert de solitud prospera
i ho cobreix tot i acaba just darrera
del teu clatell de telespectador:

la TV calma qualsevol dolor,
la TV cura qualsevol fal·lera,
la TV té esperança i sempre espera
argumentant ‘podria ser pitjor’.

Imagineu-vos que -a cops de pic
i pala i foc i flama i soldadura-
el bell, sagrat i extens desert antic

fos dominant tot ell a la mesura
dels serus humans: doncs res, un simple clic
i a casa i de colors tens la natura.

No et miris el melic:
pagant poc més t’adormiran imatges
de terroristes que es torren a les platges.

Benvingut a Blanquerna.

Barcelona, 5 de març de 2018.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Ni referèndum, ni càrregues, ni presos polítics…

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de febrer de 2018.

img_20180111-082756_un-alcalde-del-psc-denuncia-amenazas-tras-criticar-las-cargas-policiales-del-1-o-kpyF-U434215346736P3B-1126x636@RAC1-Web

Imatge d’una de les càrregues policials de l’1-O. Foto/EFE.

A Catalunya no hi va haver cap referèndum l’1 d’octubre de 2017. Ho va dir Rajoy, solemnement, mentre feia una ganyota difícil com si s’hagués empassat un glop de llet agra. El que va passar aquell dia plujós, de plom,  és que més de dos milions de persones es van entestar en omplir unes urnes amb uns paperets plens de gargots, tant si vols com si no. Fa massa temps que les autoritats de Madrid venen advertint que molts catalans han embogit. Però quina mosca els ha picat?.

Aquell dia tampoc hi van haver càrregues policials que només s’haurien produït d’haver-se celebrat un referèndum, d’altra banda considerat il·legal. Fet i fotut, no es va donar ni un sol cop de porra, ni es va fer cap ni un tret, ni es va obrir un sol cap… Ho va assegurar el ministre Dastís en un parell de televisions estrangeresmovent el seu bigoti cendrós a la manera de Chaplin, mentre s’aguantava el riure. Per si no va quedar prou clar, el mateix va afirmar davant del jutge, el capitost Pérez de los Cobos… en realitat, diu el guàrdia civil, el que es va veure a totes les pantalles del món va ser un seguit d’‘actuaciones policiales’ contra una mà de gent violenta que riu-te’n tu d’una qualsevol concentració a favor de la unitat d’Espanya. Però, sobretot, el que van veure aquell dia i els successius va ser, segons el ministre Zoido, unes quantes imatges manipulades. Imatges que es creu que van passar pels estudis de Walt Disney a compte de la cartera dels russos que són els qui paguen les factures dels quatre independentistes.

A Espanya no hi ha presos polítics i qui afirmi el contrari que s’atengui a les conseqüències que per això és un país lliure, una democràcia avançada on tothom pot dir el que vulgui i on es respecten els drets humans tal i com va afirmar en Davos davant dels amos del món, Felip VI El Preparado.

Tot plegat, si JunquerasForn els Jordis estan en presó és per haver encapçalat una rebel·lió armada, violenta com poques se n’han vist en el que duguem de segle, i, també, per pensar com pensen tot i que poden fer-ho si així ho desitgen, car cadascú és lliure dels seus pensaments. Per saber del cert tot això de la rebel·lió només cal llegir les objectivíssimes interlocutòries de Llarena i Lamela escrites a la llum dels atestats policials que el molt neutral tinent coronel Daniel Baena, afeccionat incorregible a piular amb passamuntanyes, els proporciona. Sort tenim que no els va donar temps als perillosos empresonats de treure al carrer els tancs, l’aviació, de disparar contra el pusterol de Sa Majestat el míssil coreà que amagaven en Montserrat dins d’una panera plena de fuets, bisbes i botifarres negres.

A Catalunya les eleccions del 21 de desembre les va guanyar Arrimadas i el partit taronja. Una victòria abassegadora, bestial. Per això, no és presidenta de la Generalitat i no pot fer més que passar-se el dia avorrint als periodistes parlant de Matrix, del ‘prucés’, de com li fot la llei electoral, del plurilingüisme, dels diners que costa l’independentisme i de com de civilitzats, sabuts i democràtics són en el seu partit.

A Catalunya, doncs, és mentida que hi hagi una majoria independentista. Per no haver no hi ha ni gaires catalans… que no heu sentit parlar de Tabàrnia?.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari