Ara i ací, la mort

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

El bes de la mort. Escultura de Jaume Barba, 1930. Cementiri de Poblenou. Foto/Francesc Viadel.

Sovint ensopeguem amb ell els matins que acompanye l’àvia S. al forn del carrer Campoamor. És un senyor que sempre pren el sol arrossegant amunt i avall el seu cos menut i voluminós sense deixar de xumar d’un cigar de pota d’elefant apagat. Té el cap quadrat i gros i porta unes ulleres amb uns vidres gruixuts com culs d’ampolla que quasi sempre estan entelats pel seu baf. L’àvia sempre li diu alguna cosa i, ell, li torna el detall amb un capcineig rotund, remugant, sense dirigir-li la mirada.  

A mi em fa un poc de por. De vegades pense si no tindrà ulls, si se’ls hauran menjat els dragons de l’estiu o un dimoni amb una cullereta de plata.

És el marit de C., una amiga de tota la vida de l’àvia, destralejadora i beata, prima com un secall que sempre que ens trobem m’escridassa amb un to afable igual que si fora una tieta. Tenen un fill un poc més menut que jo que és la pell de Barrabàs, entremaliat i viu com pocs. 

Vet ací que un dia aquell senyor mor. L’àvia em duu a la vetlla. Recorde aquell cos boterut embotit dins de la caixa col·locada al bell mig d’un menjador penombrós entre quatre canelobres de bronze les bombetes dels quals fan una tènue llum groga. A la casa no hi cap ni una dona més. Les dones resen i el seu res sona com el brunzit d’un eixam d’abelles avalotades. Alguns homes fumen al corral. M’amague darrere del cul gros i tovet de l’àvia i ho escodrinye tot atentament.

Tinc uns set anys. Aquell és el meu primer mort. No em sembla, però, un mort de veritat. Com són, per cert, els morts de veritat? Pense que en qualsevol moment s’incorporarà, farà un bot i se n’anirà d’allà com si no res. Val a dir que fent de mort ja no em fa la mateixa por que quan feia de viu només que ara crec haver sentit la gelor que desprèn el seu cos i això m’ha fet estremir una miqueta perquè és una sensació molt estranya que mai no havia experimentat.

Uns mesos més tard, als inicis de la tardor, a l’escola anuncien que la mort, invisible, es passeja per tot el poble buscant xiquets com ara nosaltres per a endur-se’ls. Per a endur-se’ls, on?, ens preguntem. Ningú no ens respon, però. Els majors a més de “mort” a aquella misteriosa amenaça també l’anomenen meningitis.

Així els coses, durant setmanes esperem la mort -o la meningitis- a l’hora de l’esplai, dissimulant, mentre juguem a bandolers i soldats, sobretot mentre fem veure que no en sabem res d’ella. Tal volta així passarà de llarg encara que, ben mirat, per què angoixar-se tant? Després de tot, quina importància pot tenir morir?. Per què hauríem de tenir tanta por? No té cap sentit. No ho comprenem. Al capdavall, n’hi ha algú que ens puga explicar què collons representa estar mort?.   

I això no obstant, aquella tardor, aquella ombra mateixa que menystenim des de la nostra innocent ignorància, es cobra la seua penyora. Morir deu ser, simplement, anar-se’n per a no ser-hi mai més. O no?.

Des d’aleshores ençà, la molt farsanta em rondarà moltes vegades com un gos llefiscós sense amo. Primer s’endugué l’avi R. una boqueta nit mentre berenava davant de la tele un manró de pa amb llonganissa imperial. No es va fer amb ell d’immediat. El va colpejar primer dins del seu cap i el va deixar estabornit, inconscient, durant tota la nit. A l’albada li va arrencar del pit un ronc d’animal ferit i així va ser com el vam perdre per sempre més. Després s’endugué P., la tieta cega, la germana major de l’àvia S. Es va passar mesos arrossegant-la dels peus per tota la casa, al llit… I la tieta, que ja va burlar-se’n de jove quan a la mort li deien pigota, s’hi va resistir tant com va poder, quasi fins cansar-la. Després vingué a per l’àvia D. El dia que es va presentar D. va ordenar que se l’ha dugueren de ma casa -on feia mesos que la cuidàvem d’un càncer- a la seua i tot seguit va fer que cridaren als seus fills i, fins i tot, a un germà amb qui no es parlava des de feia quaranta o potser més anys per coses d’una maleïda herència. Per a poder colgar-la al nínxol va caldre treure primer al seu marit. En la maldestra maniobra del ‘cementirier’ el cos de l’avi V. es va partir per la meitat fent un soroll sec com si s’haguera trencat de colp la branca d’un arbre gegant. En això, potser la seua ànima va eixir corrents molt espantada cap al centre de l’univers com una papallona foragitada per les urpes d’un gat dels estams d’una rosa. Ens vam quedar corglaçats. Després li va arribar el torn a l’àvia S. i, encara, al pare amb només cinquanta cinc anys, dos més dels que ara mateix tinc jo. Cada dia plore el pare.

La molt malparida de la mort no té aturador. Al llarg d’aquests anys farà desaparèixer també molts amics i coneguts. Llei de mort, se’n diu.

Un diumenge de maig al matí vaig a fer-li visita a sa casa. No sé perquè tinc el detall amb ella que sempre m’ha tractat amb tanta indiferència i crueltat. Vora mar, xino-xano, en mitja hora llarga arribe al cementiri de Poblenou, un dels més antics de la ciutat. Entre els seus murs reposen il·lustres ciutadans com Narcís Monturiol, Valentí Almirall, Anselm Clavé, Josep Lluís de Villalonga o Narcís Oller. També totes les víctimes anònimes del còlera de 1821 en fosses comunes on ja no deu quedar res.

A l’hora que arribe al cementiri hi ha tot de famílies agençant les tombes dels seus éssers estimats. Vaig directe a la part neoclàssica on s’aixequen els fastuosos mausoleus de la burgesia que un dia va ser. Molts estan mig abandonats o mig enrunats. Els àngels de marbre dormen o miren o assenyalen el cel o ploren o guarden l’oblit envoltats de creus.

En un racó, una calavera alada besa el rostre d’un jove bell, amb el tors nu, assegut sobre les seues cames. La calavera, no importa per on la rodes, sempre et mira amenaçadora des del seu abisme. Espere la meua amfitriona als peus d’aquesta tomba del fill dels Llaudet, mort l’any 30. No l’espere perquè se m’enduga encara només ho faig per demanar-li una explicació. M’hi estaré una bona estona abans no em canse i me n’acabe tornant per on he vingut. La molt malparida se n’ha tornat a riure dels meus neguits i exigències.

Camí de casa gaudesc de l’espectacle de la gent celebrant la vida. Sobre la sorra de la platja quatre xicotes molt joves juguen a vòlei. Salten, mig nues, semblen dofins. Els ballen els pits amb una alegria contagiosa. La mar, d’un blau encegador, està tan quieta que sembla un espill. Ara i ací, invocaria els noms de tots els meus.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

El pacte de Place de la Concorde

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de juny de 2021 a Nació Digital.

El meu fill està des de fa uns dies molt enfadat amb mi per no res. No sé si és que no li faig prou cas. Potser. Treballe molt, sempre treballe. El cas és que des de fa uns dies que pràcticament no m’ha donat un respir. Quins set anys! Quina adolescència avançada! Quina paciència…també. Sort que avui a l’avió s’ha portat bé possiblement perquè ha estat el seu primer viatge pels núvols. I amb tot, des que hem trepitjat París que no ha parat de queixar-se. Cal esperar que la cosa millore… o no.

Passarem primer quatre dies a la capital i després uns altres quatre a Euro Disney. Ens hem allotjat a un hotelet de la rue de Castellane, cap luxe, justetet però molt a prop de l’església de La Madeleine, una ubicació, doncs, immillorable.

Ara estic content però la veritat és que tenia les meues reserves a l’hora de fer aquest viatge que ens l’ha regalat l’àvia del xiquet. Agraït, doncs. Res a dir. Passa que París i jo mai no ens hem acabat d’entendre. Sempre he pensat que era una ciutat molt hostil, violenta, amb un veïnat poc acollidor. Fet i fotut, tot el contrari de Barcelona amb la qual crec que guarda certes semblances que l’amic Àngel Castanyer, un valencià de Foios fill de l’exili que ha viscut tants anys a una ciutat com a l’altra, em ratifica sempre que en parlem. Ell es va criar entre Foios i Le Marais i arribà a Barcelona en el viatge de retorn del president Tarradellas. Viu de lloguer a l’Eixample, no gaire lluny de la plaça Espanya. 

La primera vegada que vaig ser-hi a París fou amb els pares i el meu germà. Tenia catorze anys. Les expectatives eren enormes però el viatge, organitzat des del poble per una senyora que muntava excursions barates per a jubilats a ciutats espanyoles, va acabar sent un malson. Ens vam perdre de camí pels Pirineus cercant Lorda on es suposava que havíem d’assistir a no sé quin coi de processó. Després ens vam tornar a perdre abans d’arribar a Lió i, encara, un altra vegada per dins de la ciutat mentre buscàvem la pensió de mala mort on ens vam deixar caure només arribar.

No en tinc gaires records: l’oratge inclement, imprevisible; la Tour Effiel -o Infiel segons la majoria dels ocupants d’aquell bus atrotinat-; els xiquets cambodjans refugiats que s’allotjaven en una residència d’estudiants on també vam passar una nit; aquella dona que va morir atropellada per un motorista mentre creuava per un pas de vianants: la façana del Louvre (ningú no va voler pagar entrada ni tan sols per veure el somrís de La Gioconda); la Clavella -una amiga de l’àvia que ens acompanyava- indecentment asseguda en una mena de tron al palau de Versalles mateix… quin ciri que es va muntar i amb raó.

De tornada cap al poble ens vam tornar a perdre en un punt impossible de la frontera. En aquesta ocasió la Guàrdia Civil, estranyada per la ruta escollida, va fer desmuntar el bus. Vam passar la nit a la duana, asseguts com vam poder en una mena de sala d’espera llardosa. Els agents fins i tot van fer nuar al meu pare possiblement pel seu aspecte de llaurador napolità o, simplement, per tocar-li els collons. El cert és que es va sentir molt humiliat. En acomiadar-nos, els guardes van amenaçar en tirar per un barranc tots els formatges que dúiem a veure si així ens posàvem d’una puta vegada al cap que per a formatges, els espanyols. La Guàrdia Civil i qui els va parir amb aquella obsessió perquè no ens oblidem que és allò que ens cal pensar, qui és qui mana.

Vaig tornar-hi molts anys després amb la dona i uns amics. Érem molt joves. Féiem Bèlgica i Holanda en cotxe i un bon dia fent quilòmetres, sense la ruta decidida encara, ens va entrar la volada i vam plantar-nos en París mentre escoltàvem al radiocassette a tota paleta el Padam Padam de PiafCet air qui m’obsède jour et nuit, cet air ne pas né d’aujord’hui, il vien aussi loin que je viens traîné par cent mille musiciens… Un jour cet air me rendra folle (…) Padam… Padam… Padam…  Férem algunes nits en un càmping als afores. Recorde un sopar en un restaurant grec al barri Llatí acompanyat d’un vi blanc excel·lent. També  Montmartre i les mil pessetes en francs que vaig haver de pagar per un cafè frappé en una terrassa de la Place du Tertre ocupada per milions de turistes, uns centenars de pintors de pega, una vintena d’àgils policies de paisà i uns quants estols d’agitades carteristes romaneses. 

En aquesta ocasió és diferent, però. Hi ha la motivació de veure al xiquet content amb l’expectativa de passar uns dies a Disney i, a més, jo fa mesos que estic submergit de ple en la història de la Revolució Francesa i vinc amb la idea també de recórrer alguns dels seus escenaris, de visitar el museu Carnavalet a la rue de Sévigné dedicat a la història de la capital francesa. He llegit La Guillotina i la figuración del terror de Daniel Arasse i vull escriure sobre això mateix. Vull trepitjar el mateix lloc on els revolucionaris van aixecar el cadafal per tallar-li el cap al rei dels francesos. La Place de la Concorde està a la vora. A tocar hi ha Màxim’s. Els malparits de Goebbels i Goering es van fer tancar el restaurant a les primeries de l’ocupació mentre pensaven en com organitzar el saqueig sistemàtic del Louvre. Algú deuria d’haver-los enverinat aquella nit mateixa. Quin espectacle veure Goering rebentant pels descosits, l’infame coix de Goebbels arrossegant-se per terra de dolor com un cuc…

Un dia arrossegue els meus, dissimuladament, a un recorregut que té un punt de sinistre. Ens detenim uns moments a la Rue Royale amb La Concorde. Per aquell carrer mateix el matí del 21 de gener de 1793 va avançar el carruatge del rei en direcció a l’aleshores Plaça de la Revolució. En aquell indret, just entre el pedestal on s’havia aixecat l’estàtua de Lluís XV i l’inici dels Champs-Élysées, l’esperava el sinistre cadafal.

L’atestat que es va fer posterior a l’escapçament del Borbó assegura que la seua testa va rodar a les deu i quart en punt del matí. El seu botxí mateix, Charles-Henrie Sanson, va publicar uns dies després en Le Thermomètre du jour, un vibrant relat de com va anar la faena. En aquella plaça, a colp de guillotina, en uns pocs segons, la història va canviar de mans, si més no, aparentment. Poca broma. Els francesos des d’aleshores encara tenen fama de tossuts, d’inconformistes i rebels impenitents. Res a veure amb els espanyols. Tot plegat, fa mesos que Espanya es precipita a un abisme. La crisi econòmica ha triturat el simulacre d’Estat de benestar llegat pel postfranquisme. Els anys de l’opulència al socaire de l’especulació urbanística han acabat malament com era d’esperar. Els bancs han estafat la gent i ara estafaran l’Estat. Molts es tiren de cap pels balcons en veure que van a ser desnonats. Una massa ingent de ciutadans emprenyats, desesperats s’apoderen dels carrers. La dreta endureix les lleis per tal de controlar al ramat, juga al confusionisme d’habitud i practica sense a penes dissimulacions, com sempre, un darwinisme salvatge. L’esquerra oficial calla i mira a l’espera de l’evolució dels esdeveniments. Deixen, com sempre, que la tronada escampe. Per un moment, sembla que a Madrid creixeran les guillotines com les roselles en el camp però a l’última només creixen campaments de contestaris un punt naïfs que aixequen les manetes i les agiten en l’aire en senyal de protesta. Contestaris que escriuen consignes innocent en trossos de cartró i que celebren assemblees tedioses per discutir com arreglar el món.

Mentre, el Borbó que ens ha tocat en sort, roba a dos mans i folla com un ximpanzé pigmeu. Tinc por, molta por, de com aniran les coses. Em guanye bé la vida però la meua situació contractual sempre és fràgil, del tot incerta. Una sola ventada em pot destruir. Què passarà?

Val a dir, que el París que ara trepitge tampoc no és el de les convulses acaballes del segle XVIII. Al capdavall, el país està governat pel mateix socialisme mesell que campa per les espanyes. França torna a ser, en certa manera, la propietat d’uns pocs privilegiats.

I avui, més de dos segles després de l’escapçament real, en les immediacions de la Rue Royal s’han establert les botigues d’algunes de les marques més exclusives del món: Chanel, Dior, Gucci… Establiments especialitzats en el luxe, en objectes dignes d’una cort divuitesca com ara la cristalleria Saint-Louis el logo de la qual, una flor de llis, s’identifica, justament, amb l’heràldica del Capet; o Heurgon on si te sobren els diners pots comprar-te uns quants Rolex o un anell de diamants…

A l’entrada de la plaça, a mà dreta segons s’entra venint de la rue Royale, en la façana de l’edifici de l’Automobile club France, un enorme cartell publicitari del rellotge Swacht assegura, sobre un tapis de roses, que “la reine Marie-Antoniette en aurai perdu la tête”… La ironia, el doble sentit, és evident. No és la bellesa d’aquelles les roses la que li hauria fet perdre el cap si no la fulla esmolada de la guillotina. L’anunci, però, que potser hauria fet riure Robespierre, Marat, Danton… no durarà gaire temps. La Direcció General d’Afers Culturals decideix censurar-lo perquè el troba una ofensa per a la ciutat. Els temps han canviat. Mentre la gent tinga el pap ple no n’hi ha cap problema en insultar la memòria republicana. L’Estat del benestar ací és sòlid i Alemanya no s’atreveix a exigir que es retalle per por a una onada antigermana que ja ha començat a insinuar-se. Els alemanys s’atreveixen amb els grecs, amb els espanyols, amb els de l’Est, un poc amb els italians, però no amb els francesos.

La vesprada que visitem el Carnavalet el xiquet esclata. N’està tip pobret meu i amb raó. No li han impressionat ni les guillotines de joguina de l’època, ni els efectes personals de Marie-Antoniette que van acompanyar-la durant els seus darrers dies a la Concergerie, ni el nas prominent de Lluís XVI… No vol saber res d’històries. Està cansat i vol anar ja a Euro Disney.  El cas és que si s’enfada pot arribar a ser molt persistent, molt punyent, irrebatible en els seus arguments. És llarg com ell sol i, de seguida, pren la mida als grans i sap què ha de dir per a fer-los reaccionar. Deuria dedicar-se al dret.

Quan està molest amb mi durant una època massa llarga solem signar un pacte de no agressió que sovint té lloc en el context d’un esmorzar ‘d’home a home’.

Aquella mateixa nit, acabats de sopar, el sampe de la mà i ens anem a la Place de la Concorde i avancem fins al pont del mateix nom. La nit és suau. Des del pont, a tocar del Palais Bourbon on s’ubica l’Assemblea Nacional divisem el Grand Palais, la Tour Effiel il·luminada en un horitzó no gaire llunyà.  Allà mateix, el xiquet em fa prometre que estaré més per ell i ell, a canvi, que es portarà una miconiueta millor. Ens abracem molt fort.

Just quan ja hem signat verbalment el pacte que anomenarem de la Plaça de la Concorde el meu fill em pregunta que coi va passar amb el rei i amb la guillotina, per què m’ocupa tant aquell assumpte. Li explique que hi va haver un dia que a França la gent cansada de passar gana i dels abusos dels rics i del seu rei -com ara en Espanya- va decidir fer una revolució. Una revolució és -li matisse- quan la gent s’enfada de manera organitzada i metòdica per aconseguir canviar la situació de forma permanent. És un tema important. Les revolucions no tenen res de divertit però de vegades no n’hi ha cap altra opció que provocar-les, formar-ne part. 

Ara mateix, sota una lluna resplendent, hi som allà mateix, en el lloc on va passar un dels fets més importants d’aquell episodi violent de la història de la humanitat: l’execució dels reis de França. El meu fill es queda uns moments en silenci, reflexionant seriosament. A l’última em diu amb una gran autoritat que jo no haig preocupar-me perquè ningú no em talle el coll. No soc rei. I¡, a més, soc pobre, assevera. Aleshores, m’agafa de la mà i em demana amigablement que tornem a ‘casa’. Li faig cas. Així és com hem quedat. Mai no voldria defraudar-lo. Que em veiés vençut.

Sent l’escalfor de la seua mà, un vincle indestructible, un lligam que de trencar-se faria que sobtadament em morís de pena. Serà aquell amor del fill el que em rescabala de les urpes de la por a un futur incert que s’ha obert com un abisme infernal als nostres peus.

El soler de la Concorde respira fantasmes, exhala un baf de sang acabada de bullir. A la cantonada de la rue Royale, Lluís XVI, sense cap, pixa una cantonada, pixa sulfur i oblit sobre la història. Per cert, què estarà fent ara mateix el seu descendent castellà? Estarà capbussat entre les cames llarguíssimes de la seua princesa alemanya?. No n’hi ha cony pel que haja pagat tant un país. Què tindrà? Què passarà quan se l’haja acabat?. Serà el moment potser de la nostra revolució?.

Deixa un comentari

Promocions de figa i pardal

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

Promocionar una marca de ciutat representa posar en valor tots els atributs positius d’aquesta i difondre’ls mitjançant tots els canals possibles com ara el màrqueting, la publicitat, la relació amb els mitjans de comunicació o les relacions públiques. A l’última, la reputació de les ciutats genera molts beneficis en termes econòmics i pot representar, també, un esperó important per a la cohesió social.

Això no obstant, no és ni de bon tros fàcil fer-ho bé. No n’hi ha prou amb què una ciutat tinga unes característiques atractives que cal que es combinen amb una gestió de govern eficaç i amb facilitats per a possibles inversors a l’hora de desenvolupar negocis. Cal també la implicació de la comunitat, campanyes creatives, recursos i molta constància en un context de ferotge competència. Sens dubte, en un món globalitzat la reputació és clau en el desenvolupament econòmic i el benestar de les ciutats.

N’hi ha d’algunes, com Nàpols, que poden considerar-se entre les més belles del món, però que, en canvi, gaudeixen d’una mala imatge. La gran capital del sud d’Itàlia pateix la xacra de la delinqüència organitzada i, d’altra banda, és evident que la netedat dels seus carrers no és precisament envejable. Bona part de la política de l’exmagistrat i actual alcalde napolità, Luigi di Magistris, ha consistit a trencar-se les banyes per tal de superar amb èxit aquests dos obstacles amb la implicació de la ciutadania. Es tracta al capdavall que el veïnat se senta orgullós del lloc on viu i faça les seues aportacions per a millorar-lo.

Sempre he pensat que la ciutat de València té molt a oferir i més encara en un moment en què l’etapa de beirutització del centre històric sembla haver-se frenat, si més no, parcialment. València és una ciutat a descobrir, si se’m permet, la més italiana de les dels Països Catalans, però en canvi la seua projecció s’ha abordat sempre en termes d’un provincianisme espatarrant, groller i pobre.

Els intents de l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado de situar-la com a una de les capitals del Mediterrani ràpidament van ser sepultats per les polítiques de Rita Barberà, Lizondo i companyia. La dreta conservadora va convertir la Mostra de Cinema en un sainet indigerible i indirigible, i la ciutat en poca cosa més que una platja desitjosa de rebre el turisme madrileny.

Les coses han millorat encara que no en la proporció que caldria i que la ciutat i els valencians de tot arreu es mereixen. Cal recordar que polèmiques com la del play-back del regidor Carlos Galiana durant la gala de nomenament de la Capital Europea de la Innovació no ajuden gens a enlairar la marca. Fa res, s’ha donat un incident en relació amb la promoció de l’ecotira en el Mercat Central que no per anecdòtic dona idea de la poca importància que se li dona a la qüestió reputacional.

Per mimetisme amb la capital o justament perquè no és referent de res, moltes altres ciutats valencianes han caigut en aquesta manca d’interès, de visió estratègica. Cocentaina i Catarroja han estat protagonistes els darrers dies de dues campanyes de promoció del comerç local del tot impresentables, amb eslògans barroers que, a més, situen el valencià en l’àmbit de la grolleria i el desficaci. Justament, allà on han volgut els seus enemics tradicionals que estiguera. A Concentaina, «Si tens figa o pardal, compra al comerç local», campanya promoguda per l’Associació de Comerciants Local; i a Catarroja, «Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia», per l’ajuntament i els comerciants locals…

Anècdotes, sí, d’acord, però prou significatives d’un estat d’esperit de la gestió pública a aquestes alçades del ball i després d’haver patit durant anys i panys la falta d’imaginació d’un bloc conservador. No eixim de la terra de Bernat.

El meu amic, el sociolingüista i escriptor Toni Mollà, es lamentava amargament en una piulada de les campanyes a què m’he referit. Assegurava irònicament Mollà que no n’hi havia prou llibres a la seua biblioteca per a entendre el pensament profund que compartien les dues campanyes de suposat suport al comerç local. «No sé si llegir ara Les metàfores de la vida quotidiana de Lakkoff o exiliar-me», asseverava un punt dolgut.

Del cert, que aquest no és la mena de país que somiàvem fa quaranta anys llargs. Tot plegat, a casa nostra continua pesant més la grolleria, en definitiva les promocions de figues i pardals, que no pas la promoció dels valors d’una bona societat com l’entén el sociòleg Baugman si és que no volem citar, una vegada més, al dimoni de Sueca.

Potser és que no tenim remei i sense remei, és clar, no n’hi ha reputació que valga ni ací ni en Nova York ni en Singapur.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Europa estreny Espanya pels presos polítics

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 5 de juny de 2021.

Mentre l’extrema dreta s’agrega per a vociferar en Colón contra els indults dels presos polítics a toc de tambor de la plataforma de Rosa Díaz, Unión 78, Europa posa en el mateix sac Espanya i Turquia a compte de les seues maniobres repressives contra la dissidència a la ideologia d’Estat.

El cas és que a penes fa uns dies, el Comitè d’Afers Legals del Consell d’Europa va demanar l’excarceració dels presos catalans, la retirada de càrrecs contra els funcionaris que van participar en l’organització de l’1-O i la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició per tal d’evitar penes desproporcionades per «transgressions no violentes» o la criminalització de referèndums com el del 2005.

Cal dir que l’informe, redactat pel socialista letó Boriss Cilevics, ha eixit avant amb 21 vots a favor i només 6 en contra. Tot plegat, l’organisme europeu considera que l’expressió d’opinions merament independentistes no pot ser motiu de persecució penal alhora que ha recordat que diversos dirigents polítics catalans van ser processats i condemnats a llargues penes de presó per sedició i altres delictes a causa de declaracions fetes durant l’exercici dels seus mandats en suport «d’un referèndum inconstitucional sobre la independència de Catalunya l’octubre de 2017».

Per acabar-ho d’adobar, el Comitè recorda que les autoritats espanyoles no poden exigir als polítics catalans que «repudien les seues opinions polítiques profundament arrelades» a canvi d’un règim penitenciari més favorable o d’una oportunitat d’indult. Això no obstant, sí que poden exigir que es comprometen a perseguir els seus fins polítics sense recórrer a mitjans electorals.

Immediatament després de la difusió d’aquest informe, el Tribunal General de la Unió Europea retornava provisionalment la immunitat parlamentària de Puigdemont, Comín i Ponsatí, immunitat que evita una vegada més l’extradició dels líders polítics sol·licitada pel jutge Pablo Llarena acusats d’haver comés els delictes de sedició i balafiament.

El Gobierno ha encaixat l’informe fent la puta i la Ramoneta. Per una banda, assenyalen que Cilevics reconeix que l’actuació dels independentistes fou il·legal i inconstitucional i que Espanya va actuar dins dels paràmetres d’un Estat de dret. Amb tot, considera que tot l’informe parteix d’un plantejament erroni com és la presumpció que els líders catalans van ser jutjats per expressar les seues idees, cosa que mereix un retret general del Gobierno.

Finalment, es ve a afirmar que l’informe de Cilevics avala els indults que en aquest moments s’impulsen des de Madrid.

Ja veurem en què queda tot, però com siga, de moment, els guardes de les essències pàtries i la majoria dels mitjans espanyols, han callat com a missa. Un silenci que posa en relleu com la qüestió dels presos polítics en un context de democràcies avançades com són la majoria de les d’Europa, els incomoda.

Gosses i gatets saben que des del minut zero tot el procés judicial contra els independentistes va consistir en la construcció d’un relat que servís de base per a un escarment. Les sentències condemnatòries han vingut acompanyades d’una onada de repressió política tan ineficaç i horrible com matussera. Segons un informe d’Òmnium Cultural elaborat fa dos anys conjuntament amb el Centre Irídia, Alerta Solidària i el periodista David Fernández des d’octubre de 2017 s’hauria represaliat més de 2500 ciutadans, una xifra que a hores d’ara es situaria al voltant dels 3.000.

Res de tot això sembla inquietar, però, els principals factòtums del poder espanyol. Tertulians i dirigents polítics insisteixen a vendre que Espanya i Catalunya no tenen un conflicte polític, que són els catalans els que no s’entenen entre ells. Se’n diu amagar el cap sota l’ala o autoengany. Mai com els darrers anys s’havia palesat tant la catalanofòbia tan estesa entre els espanyols des dels temps de Maria Castanya. Mai com en els darrers anys el país havia patit tant les conseqüències i les inèrcies d’un espanyolisme supremacista que tradicionalment ha servit d’ideologia de l’Estat.

No sabem fins a quin punt Europa intervindrà en la qüestió catalana. Fins ara, la Unió ha estat molt tèbia quan no confusa. Sí que podem imaginar quin és el paper que jugarà l’estat espanyol sobretot si el deixen fer sense correccions de cap mena.

A l’última, el ben cert és que sense una solució negociada, sense un referèndum pactat, el problema pot acabar per enquistar-se. En aquests moments hi ha alguna possibilitat per bé que molt minsa almenys de posar el tema sobre una taula de diàleg que servisca, si més no, per a reobrir el debat a Europa. Si Sànchez cau i la dreta puja al poder la repressió contra Catalunya s’intensificarà com s’intensificarà la recentralització, els atacs al català en tot el seu domini lingüístic o les polítiques neoliberals. Múrcia podria ser un bon botó de mostra. Himnes, banderes, consignes nacionals… El retorn grotesc al passat de la pitjor Espanya.

Publicat dins de Política | 1 comentari

El quadern

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de juny de 2021 a Nació Digital.

L’àvia quasi no sap llegir ni escriure. Del ben cert que és la cosa que més li hauria agradat fer en la seua vida. Vull dir, llegir i escriure amb virtuositat, coses sublims que donaren gust d’assaborir. Però el cas és que mai no va anar a escola. Es va criar en un hort voretat de palmeres a l’altra banda del riu i, en fer-se fadrina, la posaren en ‘amo’ en la casa d’uns rics. Després vingué la guerra amb la boca tota plena de qualls de sang i vet ací que ella va parir. I la guerra, però, va continuar mentre el seu fillet li creixia amorrat als pits. I just quan ja no quedava ningú per matar va arribar aquell general panxut arrossegant pel terra un sac ple d’ossos podrits i, aleshores, tothom es va tancar a casa i va restar mut per sempre més.

Podríem dir que l’àvia amb tantes vicissituds mai no va tenir temps, ni diners tampoc, per a aprendre com Déu mana a llegir i escriure. Podríem dir també que totes les paraules que va caçar al llarg de la seua existència se li van tornar pedretes o grills morts entre les genives. Potser hauria volgut clavar tots aquells mots en agulles sobre un pany de vellut blau com si foren les papallones exòtiques d’un rar entomòleg.  

Moltes vesprades de diumenge, un nebot postís cinquantí i malalt dels nervis que tot el dia remena llibres, li llegeix fragments de novel·les. Ho fa en un accent castellà afectat pel seu valencià de poble. Són textos grisos, intranscendents. Li estalvia els paràgrafs obscens o massa pesats. Com siga, ella se l’escolta atentament sense deixar, però, de cosir metòdicament els seus tapets i cobertors de fil, els seus tovallonets i mocadors. Les mans de l’àvia són un tresor. Amb elles seria capaç de cosir una gegantesca bandera negra amb què escanyar tots els malparits de la terra.

En acabant de llegir, si és estiu, cerimoniosament berenen aiguallimó amb bescuit o rosquilletes de llavors. Si és hivern, xocolata desfeta amb uns bons manrons de pa dur. Al corral floreixen els gesmilers o baden els fantasmes familiars somicant per una miqueta més de temps.

L’àvia no sap quasi llegir ni escriure, cert, però jo sé que té el cap ple de lletres que en fileres, com si foren formigues, transiten lentament des del firmament dels seus pensaments fins al centre de la seua ànima. Cal dir que està del tot convençuda que si aprenc a llegir i a escriure molt i molt bé arribaré a ser algú important. No vol morir-se abans de veure com em convertesc, pobre de mi, en un distingit ciutadà.

Un dia em regala un quadern i tot seguit em mira amb els seus bellíssims ulls blaus i em mana amb gran autoritat que escriga des d’aquell moment mateix en aquells fulls quadriculats tot allò que del món considere rellevant.

Així, doncs, la meua llibreta de dia en dia va omplint-se de retalls de memòria incerta. Memòria d’infant. De tant en tant, també, de desitjos o bé de malsons. Desitjos i malsons d’infant. El meu univers poc a poc va emergint poderós enmig d’aquells fulls blancs on cada quadradet és la parcel·la inexplorada d’un territori ignot, un pou o un oceà incendiat de llum. Potser en aquell quadern vaig escriure sobre aquell viatge al Valle de los Caídos, a l’Alcàsser de Toledo, a un Madrid de moixames reals, putes de carreró, pudors a fregits, feixistes disfressats de mosca. També sobre la meua primera visita a Barcelona: els bars bruts de la Rambla, la ciutat nafrada, el Tibidado amb les seues tristíssimes atraccions, un menú de pollastre rostit amb amanida russa, de botifarra amb mongetes i de desesperança… A Barcelona, a la plaça de Catalunya, l’àvia em va comprar un llibret de poemes editat en ciclostil per una associació de joves amb paràlisi cerebral. Llegesc els meus primers mots en català: Cal que neixen flors a cada instant… Quina ingenuïtat!.  També vaig escriure potser el meu primer París, amb els pares i el germà. Tal vegada em vaig referir a aquella residència d’estudiants als afores de la ciutat on ens van allotjar indecentment. La residència estava pràcticament ocupada per una multitud de xiquets cambodjans refugiats salvats a l’última del terror dels khemer. El meu germà i jo juguem amb ells tothora. París em sembla aleshores un enorme cadàver. Viatgem en un bus atrotinat amb una colla de vells. L’excursió l’ha organitzat una tipa del poble que es perdria en el menjador de sa casa. Passem gana i vergonya a causa de la nostra condició d’espanyols de merda que els amfitrions no perden ocasió de recordar-nos.

Un matí d’un estiu de botorn l’àvia se’m mor agafant-me fort de la mà després de fer un gran ronc i una lleu capcinejada asseguda en una cadira d’skai que es queda impregnada de l’olor fetorosa de la mort. Fa uns dies, des que la van tornar d’un  hospital de València perquè no ho suportava, que s’asseu en aquella cadira. Al llit s’ofega. Tossuda com és triarà la manera d’acabar. Quan la colguem al nínxol amb el seu marit encara té temps de treure el cap del taüt i de maleir-lo amargament… Abans no la tornen a la pols encara té uns segons per a recordar-me amb tendresa que mai no deixe d’escriure el món.

Amb els anys que tot ho devoren d’ella només em quedarà el quadern, els quaderns que m’han de salvar de tot. En tinc de totes les mides i escampats per tots els racons del meu apartament merdós i sobre ells tatue els records o els paisatges o els desenganys o els silencis o l’esperança desbocada.

Ara mateix escric Budapest una vesprada d’agost o el cos nu d’Erika Marozsán, els seus llavis molsuts, els seus pits delitosos o el desig d’ella mentre una pluja de vidres s’estavella violentament contra el soler d’Hosök tere i, en això, els cavalls de pedra dels cabdills magiars cobren vida de colp i devoren a dentegades el meu insignificant futur i després el vomiten al Danubi.

Després potser escriuré Varsòvia. Ho faré concretament sobre aquell apartament trist de Bonifraterska amb Konwistorska on vaig sentir la distància com un punyal clavat al coll. Ara que ho pense m’hauria agradat trobar-te a Varsòvia en girar una cantonada, qui sap. T’hauria agafat pels malucs i ens hauríem envolat com globus cap a la immensitat d’aquell cel de plom i en arribar al centre de l’univers t’hauria intentat.

Ara provaré d’escriure un poema en qualsevol dels meus quaderns…   Ho sent i et demane disculpes i de genolls i plorant et pregue que em deixes, però, que t’intente una vegada més. A qui si no podria explicar amb uns pocs mots tota la tristor per la felicitat arravatada d’aquell infant que vaig ser?. Qui llevat de tu podria entendre ara i ací, amb plenitud absoluta, aquell temps meu que lluita sense descans contra l’oblit?

Acabaré un quadern i en començaré un altre i després encara un altre mentre pense o invente, mentre mate el tedi i la frustració amb un cargol de fil d’aram esmolat com una espassa… L’àvia cus per a tota la mort. El nebot postís li llig. Ara escric. Ara t’he escric en el meu quadern.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Tejero sí, els catalans no

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 29 de maig de 2021.

El tinent coronel Tejero el 23-F de 1981 en ple assalt al Congreso pistola en mà.

La intenció del Govern de Sánchez de gestionar l’indult dels presos polítics catalans ha remogut les entranyes de l’extrema dreta i, sobretot, les del Tribunal Suprem i això que el mateix expresident Zapatero ha dit que la mesura intenta, entre d’altres, afeblir l’independentisme.

La realitat és que amb presos polítics qualsevol solució negociada del conflicte català resulta pràcticament inviable. Com ho resulta també, almenys per ara, la governabilitat d’Espanya amb un PSOE que necessita del suport d’ERC. 

La veritat és que els habitants de la caverna estan que no toquen vores inclosos els que atresoren el carnet del PSOE com ara el president castellà-manxec que ja fa temps va arribar a dir que es podien fotre la mesura de gràcia pel cul, s’entén que els seus confrares.

El diari oficial de la Corona en una editorial ben eloqüent ha gosat afirmar que el mateix Sánchez és independentista, un pacificador messiànic que amenaça l’Estat de Dret alhora que ha convidat als barons Guillermo Fernández Vara, Emiliano Page i Díaz a sollevar-se contra el seu cap de files si de cas no volen ser còmplices d’allò que defineixen solemnement com una “quiebra democràtica”.    

El cas és que el Tribunal Suprem, lluny de limitar-se a redactar un informe d’indult estrictament tècnic ha volgut pixar el rogle, ensenyar les dents. Tot plegat, ha convertit el seu escrit pràcticament en una amenaça al Govern, en una mena de tallafocs jurídic d’una hipotètica amnistia, en una defensa aferrissada d’un delicte de sedició que la Sala va estimar després d’un judici on es van recargolar els arguments fins al límit. I encara, el Suprem, una vegada més, ha recordat que es mantindrà tan inflexible com ara si els presos  no abjurem de la seua ideologia encara que el penediment no és, segons nombroses fonts jurídiques, un requisit necessari per a la concessió d’un indult.

Fins i tot, s’han permès fer literatura política en afirmar que les mobilitzacions a favor d’un referèndum a Catalunya no van ser ni pacífiques ni democràtiques en la mesura que donaven suport a la independència.

A aquestes alçades no ens deuria d’estranyar un escrit com aquest. El fiscal Maza va titllar d’accions violentes les cassolades i els Jordis en el fons i en puritat estan pagant amb llargues penes de presó el fet d’haver estat mediadors entre els concentrats davant de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017 i els agents de la Guàrdia Civil.

Que la sentència anava a tenir tot l’aire d’un escarment és evident. Que totes les intervencions policials contra activistes d’independentistes catalans que s’han viscut els darrers anys han buscat atemorir i estigmatitzar els activistes de la causa, també. Que mai no acceptaran ‘políticament’ un indult dels presos catalans és evident.

Això no obstant, l’alta judicatura no ha estat tan primmirada en altres ocasions on els candidats al perdó havien estat militars salvapàtries o dirigents polítics implicats en el terrorisme d’Estat contra ETA.

El 1988 es va indultar al general Alfonso Armada condemnat per l’intent de colp d’Estat del 81. El 1999 van ser indultats pel govern presidit per José María Aznar, l’exministre Barrionuevo i l’exsecretari d’Estat, Rafael Vera, condemnats per la seua vinculació als GAL.

De tots, però, l’indult més sonat va ser el de Tejero ara fa 28 anys bàsicament perquè el tinent coronel, pel contrari que Armada, era reincident i no va mostrar cap penediment per tal que el deixaren eixir de la presó. Per si encara no fora poc Tejero, com Milans del Bosch, van tindre un empresonament de luxe amb majordoms, fartera de luxe i els millors Rioja.

És impossible deixar de pensar en quanta gent hauria acabat davant dels escamots d’afusellament, a les presons, desapareguts en la nit i la boira, d’haver triomfat el seu colp d’Estat?. En comparació a les mobilitzacions civils pel referèndum

Tot aquest assumpte pinta bastos. El mateix Lesmes, despentinat i sense toga, no va poder evitar l’altre dia llançar una invectiva carregada de rancúnia contra Sánchez i contra els independentistes catalans. Sense concòrdia, va afirmar, no s’entenia que pogués haver cap indult. Un comentari ben coherent venint d’algú que va comparar -amb matisos- el drama de la guerra de Cuba i el patiment dels espanyols amb la situació política viscuda durant els darrers anys a Catalunya.   

La realitat és que no estan per solucionar res sinó més aviat per mantenir un sistema polític i una idea d’Espanya que passa per l’estranyament de les dissidències, l’assimilació de les perifèries i la protecció a capa i espasa d’unes elits sempiternes que cíclicament impedeixen qualsevol transformació de no ser que els siga beneficiosa.

I amb tot i això, no en queda cap altra des de l’independentisme que preservar, carregar-se d’arguments, empentar-los des de la política a que s’enfronten a l’espill. Serà aquesta perseverança confrontada al seu entossudiment el que posarà el conflicte en el centre d’Europa.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El valencià, les metralletes i una mestra d’Alacant

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de maig de 2021 en Nosaltres la Veu.

Manifestació en Oriola el 2020 contra l’ensenyament del valencià i en valencià. Foto/EFE.

Ja ho escrivia María Consuelo Reyna amb ETA en plena activitat que les llengües —llegiu sobretot el valencià— podien ser més perilloses que les metralletes. L’exageració tenia a veure amb l’obsessió d’imaginar la llengua del país com la corretja de transmissió de la perversa ideologia de l’esquerra, antiespanyola de per se, com una autèntica amenaça que calia tallar de soca-rel. Si el valencià s’usava per a parodiar els individus rústecs de l’horta o per a l’exaltació emotiva de l’amor a la rechio, no calia témer per res. Compte però si el valencià ocupava ni que fora un sol centímetre de l’espai públic.

Costa d’entendre tanta prevenció per a una llengua que, a més de minoritària i minoritzada també està vigilada per un ordenament jurídic que la situa, sense cap mena de dubte, en una posició de subsidiarietat a la de la llengua oficial de l’Estat.

El que li ha passat a una mestra i a la directora del CEIP Mediterrani és un bon exemple que per a l’Estat i els seus principals valedors, de llengua de veritat només n’hi ha una.

A la docent li demanen 15 anys d’inhabilitació per haver ofès una família a la qual se li va trametre una circular a principis de febrer de 2020 que, per error, contenia una part no traduïda al castellà. Segons el denunciant, membre de VOX i que compta amb el suport de l’associació Hablamos español, el centre es va negar a entregar-li la circular totalment traduïda i va decidir denunciar el fet per la via penal adduint que havia estat víctima de discriminació lingüística.

Possiblement, la denúncia tindrà poc recorregut però del ben segur que tindrà un efecte alliçonador. El missatge és molt clar: si treus la llengua, encara que siga per error, estigues segur que te la tallarem.

A aquestes alçades del ball, no ens hauria d’estranyar gens ni miqueta aquesta estratègia. Al capdavall, les coses no han canviat tant des de 1978.

L’aplicació del I Pla Experimental per a l’Ensenyament del Valencià el 1978, va ser rebut amb una certa eufòria malgrat les seues enormes limitacions. Al capdavall, aquella tímida entrada de la llengua del país en l’escola representava la represa. El mateix Amadeu Fabregat va publicar un editorial en Valencia Semanal amb el títol, Valencià a l’escola: la fi d’una humiliació, en què assegurava que, «(…) un País Valencià on l’idioma assolís la plena normalització en els mitjans de comunicació, a la vida cultural i als diversos nivells de l’ensenyament, difícilment toleraria les males jugades que ara suporta. I en aquesta fita, en aquesta normalització, esta l’autèntic ‘point of not return’ del redreçament nacional valencià».

La reacció no es va fer esperar gens ni miqueta. La dreta espanyolista va combatre aferrissadament qualsevol intent de normalitat i va mantenir a ratlla les modestes pretensions valencianistes dels socialistes durant tots els anys que van governar.

I no cal dir que la humiliació a què es referia Fabregat ha continuat amb més o menys persistència, en funció, com sempre, de les conjuntures. D’altra banda, als escamats per la possibilitat d’una recuperació social del valencià no els han faltat valedors com ara l’Estat mateix amb tota la seua maquinària de poder.

A Europa fa anys i panys que arriben denúncies de catalanoparlants que han estat represaliats per voler mantenir legítimament l’ús de la seua llengua. De res no ha servit, però. Ben al contrari, en un clima d’ascens de l’extrema dreta, l’espanyolisme lingüístic ha redoblat esforços per mantenir la supremacia del castellà. Associacions com la implicada en el desagradable afer de l’escola d’Alacant publiquen manuals de rebel·lia per als «hispanohablantes de comunidades autonómas con cooficialidad lingüística» en què demanen als pares convertir-se en uns autèntics inquisidors de possibles «adoctrinadores», en activistes contra una suposada «dictadura lingüística nacionalista».

L’ofensiva anirà a més. De tant en tant, la dreta ens dona pistes. A finals de l’any passat, per exemple, el PP d’Alacant va donar suport a una moció de VOX perquè la ciutat quedés exclosa de l’àmbit del predomini lingüístic valencià. Duen ja molts mesos —tota una vida?— removent el vesper de la discòrdia a les comarques del sud del país. Igual que el remouen en sant Andreu de la Barca o en Sa Pobla o en Mequinensa. Ben mirat, és una qüestió de vísceres, de fanatisme. Ells consoliden un Estat que voldrien més unitarista encara i retrògrad. A nosaltres, els fidels a unes arrels, els ciutadans amb vocació de viure en llibertat la nostra llengua i cultura, només ens queda la possibilitat de dissentir i perseverar.

No ens hem d’enganyar, si pogueren ens prohibirien parlar valencià, no importa en quin context ni en quines condicions, ho farien, a més, a major glòria de Jaume I i de la Verge dels Desemparats. Res que no sabérem ja.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’infern de Kernaskléden

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 18 de maig de 2021.

De menut, pel maig, cap al migdia, a tots els xiquets que encara no hem combregat ens porten en filera índia a la capella de la vella escola a resar i a cantar-li a la Verge Maria. Cants de flors, invocació lunar, invocació misteriosa a una mare que, en certa manera, de colp, acabem de descobrir.

La talla de guix que adorem és una Mare de Déu de Lorda prima i juvenil que s’eleva per damunt dels nostres cabets col·locada sobre un altaret de fusta d’estil neogòtic. El nostre cant a cor sembla despertar la flaire de les roses i dels lliris acabats de posar a remull dins d’uns estrets i allargassats flascons de vidre on de vegades queden atrapades les aranyes, les rantelles, les mosques, els mosquitets… Cap cot i de genolls, ara en silenci, ens escoltem aterrits el mestre de cerimònies. És un tipus panxut, amb el cap en forma d’ou, completament pelat. Respira fatigosament embotit dins d’una sotana negra tota espicossada de puntets blancs de caspa, amb les mànigues brutes de pols de clarió, rossegades. Tot ell put a suor i massatge d’afaitar.

Amb un castellà serrat, esmolat com el tall d’una destral, ens adverteix que si pequem el dimoni vindrà a per nosaltres i se’ns endurà a l’infern on patirem càstigs que no podem arribar ni a imaginar. Amb el seu dit boterut ens assenyala fent uns ullots enormes de llop i ens recorda que una vegada havem combregat caldrà que li resem cada nit a la Verge abans de dormir a fi d’evitar el nostre segrest.

Pecar? Què és pecar? Un dia, B. i jo, fumem en el solar d’un suburbi del poble on tenen prohibit anar uns cigarrets de la marca Lola que li ha furtat a la seua mare. Ell és un poc major que jo, un busca-raons i un malparlat. El tabac ens ha marejat i, de poc, no hem bossat. Després hem begut aigua de Seltz i mastegat xiclet perquè no es notés res. Si el pare se n’assabenta que he fumat em trenca la cara. Un altre dia, li pispem a l’àvia rica de T. unes quantes monedes que guarda en una cartera negra en la calaixera de l’entrada de casa. Ens gastem tota aquella fortuna en cucs de seda que després pintem de colors amb uns retoladors Carioca amb la intenció de pujar el preu de les bèsties. Tenim pensat vendre els cucs als nostres companys ara que ja comencen a estar grossos. Un altre dia juguem a la botelleta als esglaons d’un banc que hi ha darrere del mercat. Gira i gira l’ampolla i, a la última, a mi em toca besar S., la més guapa de totes. Li faig una besada eixuta als seus llavis menuts i carnosos i sent que tot jo m’estremesc. Els diumenges quan vaig a missa només puc pensar en la doble sessió de la vesprada al Patronato, en la botelleta i els pits de S., menuts i durs… De veritat hauré pecat fatalment?.

Cap cot i en filera, en acabar el sermó, tornem a les nostres aules, les mateixes a les quals van assistir els nostres pares pocs anys després d’aquella guerra de la qual ningú mai en parla a casa… Venid y vamos todos con flores a porfía, con flores a María que Madre nuestra es… De sobte, el nostre cant es nodreix del so d’una campaneta que ressona vigorosa en la cavitat del pati de la nostra vella escola i una bandada d’ oronelles esquinça el blau del cel. 

Pense molt per on es deu entrar a l’infern. Potser hi haurà una porteta sota la paraeta del parc que s’aixeca a l’ombra del plataner més gran del món? La trobaria al rebost de l’escala que puja a la cambra, oculta sota els sacs de cebes i creïlles, del joc de peses de l’àvia? Dins d’un canyar vora riu escarbada en la terra tova i fangosa?.

Per les nits, al llit de la meua habitació, tapat fins les orelles, solc esperar al diable. L’imagine un infant com jo, rodanxó, amb els ulls injectats en sang, les mans enormes i les ungles dels dits negres. Estic convençut que qualsevol nit penetrarà en un dels meus somnis i m’arrossegarà pels peus al seu cau infecte. Per si de cas dorc amb un penjoll en forma de creu i rese fins que caic rendit de son.

Després, ves per on, en la processó del poble faré de dimoni en una peça de teatre litúrgic de carrer escrita per a infants en què es reviu l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. Temptaré Eva una i una altra vegada amb una poma preciosa davant la incredulitat del seu mascle: tasta-la Eva, tasta-la, és tan roja com tos llavis són…

Molts anys després, una vesprada tèrbola i freda de primers d’agost, entre per primera vegada en la capella de Nostra Senyora de Kernascléden, a Le Morbihan, en el centre de Bretanya.

Al cor de la capella, construïda el 1428 amb el suport de la comtessa de Porhoët que va veure morir en Vannes a sant Vicent Ferrer, unes pintures murals ens ensenyen en vint-i-quatre escenes la vida de la Mare de Déu i en el timpans, la Passió de Crist i la seua Resurrecció.

Al transsepte sud, unes altres ensenyen els terrors de la mort. L’infern, a la paret orientada a l’oest. I la dansa macabra, en les de la part oest i sud. L’espectacle és corprenedor. En un enorme perol bullen els cossos de pecadors de tota mena: el frare, el noble, la dona… Un dimoni remena els seus cossos dins del líquid bullent amb un llarg pal. D’aquest calder brota un arbre sec fins al cel en les branques dels quals són empalats amb les mans lligades uns pocs desgraciats mentre diables amb formes de bèstia els esgarrapen i els mosseguen.

Al seu costat, un altre dimoni amb el cos emplomallat i el cap d’ocell, reté amb una forca els encarregats d’atiar el foc poc abans, segurament, que ells mateixos no acaben també de morir bullits lentament com arròs en cassola en forn. En una roda de la fortuna quatre rics ben amarrats esperen que una dona amb la cara tapada faça que algú caiga a l’atzar al pou de l’abisme, representat per una altra olla.

A la banda de la capella oposada de l’infern, però, quatre parelles d’àngels músics espanten els nostres temors amb la seua melodia celestial. En qualsevol moment eixirà fra Vicent de darrere d’una columna i alçant el ditet dirà greu… Així com estaran aquells mesquins cridant e plorant, Jesucrist darà altra veu: “Inferne, aperi os tuum, et deglutire eos.” Súbito, se farà una ubertura en la terra, major que d’ací a Roma, e eixiran aquella pudor de sofre incomparable; entre peus se romperà la terra e sorbir-los ha en cors e en ànima…

A la capella regna el silenci. La llum grisa de la vesprada s’escola afeblida pels vitralls de colors. Aquell infern és molt pitjor del que vaig imaginar sent un xiquet però a penes una caricatura grotesca dels patiments de la vida quotidiana.

Els anys que vindran pensaré moltes vegades en els dimonis de la meua infància i en els de Kernascléden i els seus perols amb aigua o oli fent xup-xup i les seues banyes i les seues forques i, també, en els rostres de dolor dels pecadors martiritzats i en les calaveres que dansen mentre fan sonar les seues trompetes d’or. Pensaré sense deixar de riure’m per dessota el nas. Inútil cercar un indret que, en realitat, ho abasta tot. Inútil fugir dels diables que nosaltres mateix som, del mal que ens habita secretament, que un dia potser, inesperadament, ens podrirà.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Un tramvia a Colònia

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de maig de 2021 a Nosaltres la Veu.

Imatge antiga de la Hannentor a la ciutat de Colònia.

Des de la meua habitació sovint escolte el dring dels tramvies que des de l’albada i fins a ben entrada la nit, circumval·len solemnement la ciutat. És un so d’alegria, com de campanes de poble, que m’acompanya els llargs dies de silencis en què no tinc ni ganes de pensar en aquell amor a punt des de sempre de naufragar en la immensitat vaporosa de l’oblit. Són els mateixos dies d’odiar Lucio Dalla… vide le luci in mezzo el mare… i el vi fort de la Terra Alta i, també, de tancar-se a casa i de no contestar missatges ni d’agafar el telèfon. Només aquell dring em salva de morir de sobte entotsolat en un racó de la cambra.

A tocar del meu carrer els moderns combois del TRAM encaren una avinguda de plataners d’ombra enormes i, fregant les murades del vell zoològic, van puntuals a l’encontre dels seus passatgers: colles de xiquets excitats que no fa massa s’han quedat embadocats amb el xiscle llarg de felicitat que fan els elefants de la sabana quan pensen el fang, xicotes rosses amb l’escot i les cuixes enrogides pel sol, estudiants reressagats que arriben o fugen de la universitat amb cara d’idiotes. De vegades, als vagons pugen també morts que van d’incògnit. Morts que han eixit de passeig i ara tornen malacarosos al cementeri més antic de la ciutat després d’haver-se fet el vermut en El Tigre o en el Bubar de Wellington envoltats de forçuts holandesos beguts com un bocoi. Per dissimular, els morts sempre procuren tornar als seus nínxols amb un exemplar de La Vanguardia sota l’aixella o amb un paquetet d’una elegant sucreria de l’Eixample o amb un ram de roses de plàstic roges.

Aquell dring arriba fins a la meua habitació després de penetrar una teranyina gegant de branques, esquivant el vol de les gavines i dels coloms, travessant un pati de veïns extens com un país on cap el camp de futbet d’una escola voretat d’àlbers, una piscina on les turistes es deixen veure mig nues i un punt passades de ginebra les vesprades assolellades dels caps de setmana de maig, unes quantes terrasses amb elegants gandules i tendals de colors, unes altres amb els solers guixats amb dibuixos d’infants, mitja dotzena de selves que creixen esponeroses en cossiols de plàstic, balcons de pobres amb roba de pobres estesa, balcons de veïns benestants guarnits amb enfilalls de bombetes de colors…

Sol passar que aquell dring del tramvia em recorda que soc viu, tot i que no amb aquella plenitud que ara hauria volgut per vèncer tants desenganys. Però estic viu, certament. I respire ací en aquest apartament que encara no he acabat de fer meu perquè mai no ho serà. Viu i ben viu, observant-ho tot, passant-ho tot des d’aquest punt de la ciutat que, en realitat, és una estranya cruïlla de carrers des d’on estic convençut que es pot accedir a una altra dimensió del temps i de l’espai.

La campaneta del comboi del meu TRAM em porta també el record d’un tramvia a Colònia aquell estiu en què el món s’havia acabat d’ensulsir fent un gran terrabastall. Fins l’habitació d’aquell pis en un edifici miraculosament salvat dels bombardejos aliats, m’arribava el dring dels combois de les línies 1, 7, 12 i 15 que feien parada a Rudolfplatz just davant de la Hannentor. El so de les campanetes, del sotragueig dels vagons, travessava una atmosfera d’humitat escopida pel Rin i s’escolava a la cambra per l’ample finestral. El xiquet, jo i sa mare, ens adormíem i ens despertàvem amb aquell concert tramviaire de metalls.

Un matí vam dur el menut a jugar al Waserpielplatz, a Altstadt, al costat del riu, a tocar del pont de ferro per on passen tots els trens abans de penetrar embravidament Colònia. El xiquet va jugar amb S. a les fonts del parc fins a esgotar-se. El món s’havia acabat d’ensorrar no massa lluny d’allà on ara gaudíem del sol i de la cervesa però a ningú no semblava importar-li. Aquells dies d’agost la xafogor va ser insuportable. Tan insuportable com la por. Vaig pensar molt en com seria la vida a Colònia. Vaig intentar resistir-me a tornar de nou al territori devastat d’on venia sense sospitar encara que era la meua ànima la que s’havia convertit en un munt d’enderrocs. L’espectre del poeta Gottfried Benn no devia anar molt lluny carregat amb un cadàver al llom o amb un crani obert entre les mans ple de rovells d’ou mentre jo pensava en com fugir sense moure’m d’enlloc… Europa, aqueix moc nasal, d’un nas de catecumen, volem anar a Alaska… L’home marí, l’home del bosc primigeni, que tot ho genera al seu ventre… En caure la nit, escoltàvem de nou el dring del tramvia ara arribant, ara anant-se’n de Rudolfplatz carregat de morts tornant al seu cementeri de clorofil·la.

Aquests dies, sovint, en escoltar el gemec orgàsmic dels meus combois pense que jo hauria pogut tenir una vida a Colònia. Tanque els ulls i recite… el que menja foques, el que mata ossos, el que de vegades li clava alguna cosa a les femelles, l’home

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

La França que odiem, l’Europa que odiem

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de maig a Nosaltres La Veu.

Marine Le Pen del FN, durant un míting.

Fa sis anys en aquest mateix mitjà explicava que els dos vells caçadors de nazis, Serge i Beate Klasferld, havien afirmat en una entrevista a L’Observateur que si Marine Le Pen es convertia en presidenta de la República francesa, no en tindrien cap altra que deixar el país. La parella que als anys seixanta van treure de l’oblit al carnisser de Lió Klaus Barbie per a que fos jutjat, a Kurt Lischka, cap de la Gestapo de París o a un bon grapat d’alts funcionaris de Vichy com ara René Bousquet, Maurice Papon o Paul Touvier, feien aquesta amarga declaració en una França matxucada per l’antisemitisme i per la violència del terrorisme gihadista.

Serge explicava que Europa, malgrat tot, encara era un bon lloc per a viure capaç d’atreure milions de persones de fora però que això havia provocat també que per a molts fos més necessari que mai emmurallar el continent a fi de preservar una certa homogeneïtat de la població. I els murs, segons l’advocat, anaven aparellats a l’ascens dels populismes i als dels valors de l’extrema dreta. També al ressorgir d’alguns dels vells prejudicis d’aquesta extrema dreta sobre els jueus, com la seua suposada riquesa o sosteniment per part d’Israel. Uns prejudicis que, alhora, coincidien amb una bona part de la població magrebina que vivia -i viu- en les marginades perifèries de les ciutats franceses. El còctel no pot ser més explosiu.

Tants anys després, la situació ha anat a pitjor encara que a Marine Le Pen, confrare dels de Vox, li haja estat impossible arribar al cim del poder gràcies a un cordó sanitari sostingut des dels temps de Chirac. Una mena de cordó que a Espanya, sense una dreta moderada i una esquerra que juga de bulto, sembla impossible si no és per a escanyar les dissidències d’habitud al règim llegat per Franco

França ha anat a pitjor, sens dubte, perquè la crisi econòmica provocada pel capitalisme financer, la feblesa de l’Europa institucional i les conseqüències de la pandèmia, han agreujat els problemes i el malestar de les classes populars, desorientades, empobrides, mortes de por.

El país en què durant tants anys s’havien emmirallat els demòcrates de tot arreu – especialment els de l’Espanya gris de tots els temps- és ara mateix un polvorí. Ni amb un tecnòcrata neoliberal com Macron al capdavant i un Estat encara eficaç i protector, ha pogut escapar a l’encanteri verinós de l’extrema dreta.    

Fa pocs dies, gairebé 1.500 militars propers a la jubilació han signat un article en una revista d’extrema dreta, Valeurs Actuelles, en què adverteixen de la desintegració de la “pàtria”, l’islamisme i les “hordes” dels banlieu. Així les coses, els de l’espassot, han arribat a insinuar que, de continuar la laxitud del govern amb què s’està actuant, potser es produirà un aixecament militar. Com no podia ser d’altra manera, Le Pen ha aplaudit amb les orelles la proclama sediciosa i, pel que sembla, poc o gens efecte li han fet les crítiques que li han caigut com ara la de la ministra de la Ciutadania, Marlène Schiappa, que ha titllat el partit que lidera de colpista.  

La ministra de Defensa, Florence Parly, lluny de treure-li ferro a l’assumpte, ha considerat també el fet de molt greu i ha demanat sancions d’immediat. També el primer ministre Jean Castex ha condemnat enèrgicament la carta dels militars publicada justament seixanta anys després de l’intent de colp dels generals en Argèlia.

No és un problema menor. L’enuig del govern no farà que els espassots desapareixen. Són els representants, la imatge de la França que odiem. La que va confinar inhumanament darrere de les tanques de filferro en les platges de la Catalunya Nord els refugiats republicans. La que després va col·laborar des de Vichy amb els ocupants nazis i va enviar a la mort milers de jueus i de resistents antifeixistes. La chauvinista, la reaccionària…

Amb tot i això, no oblidem que França pateix a hores d’ara el mateix mal d’Espanya, de la Itàlia del pallasso Salvini, dels països nòrdics, de la majoria dels de l’Est del continent. El feixisme, camuflat i endolcit amb la retòrica de l’ordre i de la llei, de la seguretat, a força d’atiar la por i de burxar en les ferides d’unes classes populars esgotades, s’obre pas imparable. I aquesta és l’Europa que odiem.

Ja tenia raó el periodista Xavier Vinader quan sent molt jove m’advertia que “ells” mai no es rendien i que com a periodistes no en teníem cap altra que mantenir-nos desperts.    

En una entrevista a la periodista Gemma Garcia publicada per La Directa el 2015, Vinader afirmava que l’extrema dreta tenia una enorme capacitat d’adaptació i que era més flexible que l’extrema esquerra. Que, a més, la seua actuació al ciberespai, la seua utilització de les xarxes socials venia de molt més lluny i era molt més potent. L’embolcall havia canviat, però les idees continuaven sent les mateixes. En aquella mateixa entrevista, el periodista assegurava que era necessari elaborar un contra discurs. “Al fanatisme”, explicava, “se’l combat denunciant-lo, però també contraposant-li un discurs, explicant-li el perill dels totalitarismes: d’on ve, què ha fet, on apunta”. En lloc de silenciar, doncs, evidenciar i elaborar alternatives.

Crec, però, que estem lluny del que desitjava Vinader. La ciutadania europea ha perdut la memòria. A les aules universitàries espanyoles, posem per cas, gairebé ningú no sap res del genocidi franquista, de la Xoà, dels desastres econòmics i socials provocats pel feixisme. La mateixa amnèsia la pateixen la majoria dels països europeus. Les esquerres, còmodament instal·lades en les institucions o en el joc del turnisme, tampoc no tenen un discurs capaç de combatre la demagògia de l’extrema dreta i menys encara d’engrescar a la ciutadania a aturar-la.

La democràcia ara mateix es troba en una cursa contra rellotge. El dilema és evident: o democràcia o “ells”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari