Núñez Feijóo, narcos, etarres i imbecil·litats

*Article de Francesc Viadel publicat en Directe! el 23 de setembre de 2016.

Núñez Feijóo navegant amb Marcial Dorado. Foto/El País

Núñez Feijóo navegant amb Marcial Dorado. Foto/El País

Les fotos que van fer famós al dirigent del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, no el mostraven ni tocant la gaita ni cruspint-se una tapa de polbo a Feira sinó a bord del iot del narcotraficant i contrabandista de tabac, Marcial Dorado. Les va trobar la policia en una batuda i les va publicar El País a finals de març de 2013 junt amb un reportatge d’allò més entretingut que signaven, Xosé Hermida i Elisa Lois.

Segons el que explicaven els periodistes, Feijóo, hauria conegut Dorado, (avui complint un condemna de 14 anys per narcotraficant), a través del seu testaferro, el també delinqüent i militant del PP de Ferrol,  Manuel Cruz López.  La relació de Feijóo i Dorado va ser molt i molt estreta. Viatges, festes, farteres…. Quan el van enxampar, Feijóo va confessar amb la boca molt petita que havia comès un error de joventut i lluny de reconèixer el pecat més gros va tirar merda sobre els socialistes i els nacionalistes als qui va acusar d’haver signat contractes amb les empreses de Dorado quan manaven a la Xunta. El cas es que Feijóo va cantar posant cara de peix bullit, encongit i no pas com l’altre dia que gallejant va comparar l’independentisme català amb ETA, les aspiracions democràtiques de la majoria dels catalans amb una pistola.

No és la primera vegada que el popular treu pit a compte de la pàtria espanyola. El novembre de 2015 va qualificar la resolució de desconnexió votada pel Parlament de cop d’estat, de desvari, alhora que posava l’independentisme al mateix nivell que el terrorisme d’ETA, el 23-F i l’atemptat islamista de l’11-M. Artilleria pesada com quan a principis d’any va fer còmplice moral dels atemptats de Brussel·les als podemites d’Iglesias.

Els dirigents del PP tenen una extraordinària tendència a la criminalització simbòlica de l’adversari sobretot quan els esquitxa directament la merda. Penso ara amb la seva col·lega valenciana Isabel Bonig que al mateix temps que apareixia en la premsa per una investigació del Tribunal de Comptes sobre adjudicacions fetes durant la seva etapa de consellera d’Infraestructures, acusava el president Ximo Puig d’alta traïció per haver-li obert les portes del Palau de la Generalitat al seu homòleg Puigdemont. No estan bojos o potser sí, també. En realitat, són uns carotes, uns desvergonyits sense escrúpols que no haurien pogut ni respirar en un país amb una democràcia real, viure entre una ciutadania conscient de l’anomalia i el perill que representen per a l’interés general.

Tot plegat, Feijóo intenta fer passar per criminals a més de la meitat de la població catalana mentre oblida que la sucursal gallega del seu partit, la que ell mana, és una de les que més casos de corrupció aporta al total dels del PP de tota Espanya… Cas Baltar, Campeón, etc… El partit de Feijóo, ell mateix com a president de la Xunta, ha impedit –com Bonig i els seus en el País Valencià- que els gallecs se’n desferen de l’heretat sinistra de l’antic règim. Tot plegat, l’emancipació política de les seves respectives societats representaria, a la curta, la seva desaparició com a casta parasitària.

Les banderes d’aquesta gent no són les del patriotisme constitucional –que més voldrien els espanyols que es creuen Espanya- sinó les del caciquisme decimonònic amb tot el que això representa. Les seves comparacions, les seves imbecil·litats retòriques, són repugnants. No tenen cap autoritat moral. Són, ras i curt, una banda.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | 1 comentari

País Valencià, ara o mai

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de setembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Antonio Montiel, Ximo Puig, Mònica Oltra i Enric Morera, després de la signatura del conegut com a Pacte del Botànic.

Antonio Montiel, Ximo Puig, Mònica Oltra i Enric Morera, després de la signatura del conegut com a Pacte del Botànic.

En el torn de preguntes del públic d’una conferència a Barcelona sobre la nostra situació política, un jove valencià em demana mig desafiant si no pense que emprar el terme País Valencià pot limitar l’extensió i la implantació del valencianisme. El jove introdueix la pregunta després de rememorar l’episodi de l’Homenatge a València que fa poc ha tingut lloc i que ha organitzat Acció Cultural del País Valencià. Assegura haver participat de grat tot i que pel to amb què ho explica crec percebre no poques reticències per la seua banda tant pel que fa a la intenció com a l’estètica de l’acte.

És evident que la pregunta que fa és retòrica. Que en realitat està convençut –conformat− de l’eficàcia i sobretot de la legitimitat de la denominació Comunitat Valenciana a l’hora d’articular un ‘valencianisme’ que, intuesc, té més a veure amb la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo que amb la Unitat del Poble Valencià de Pere Mayor. Paga la pena recordar que la denominació va ser qualificada d’‘imbecil·litat’ pel seu propi inventor, l’ucedista i prohom de l’anticatalanisme, Emilio Attard, en una entrevista concedida el 1991 a Miquel Alberola per al setmanari El Temps. Amb tota seguretat, el xicot no té en compte l’efecte dissolvent que en termes nacionals implica la invenció d’Attard, de la mateixa manera que ignora les prohibicions per part del PP de què ha estat objecte, al llarg dels anys, el terme País Valencià. És evident que, amb el vet, solemnitzat amb acords plenaris de les Corts, la dreta ultraconservadora indígena es proposava criminalitzar simbòlicament una concepció del país totalment contrària al seu regionalisme mentre perseguia amb acarnissament les figures i l’obra de personatges significats com Joan Fuster, Enric Valor, Raimon o Ovidi Montllor, només per dir-ne alguns. Al capdavall del que es tractava era de matxucar qualsevol indici de dissidència local a l’espanyolisme i, en nom de les essències regnícoles, del ‘per a ofrenar’, estigmatizar i estrangeritzar els veritables valencianistes. La coartada era –i és encara− la defensa d’un marc estatutari que la dreta mateixa va forçar recolzant-se, com sempre, en el xantatge institucional i amb la pressió de l’anticatalanisme violent que ella mateixa atiava. L’esquerra, poc o molt convençuda, es va plegar a les pressions mentre el nacionalisme, sense mitjans per a reproduir-se socialment, es desesperava per sobreviure i per intentar superar electoralment la barrera del 5% imposada per populars i socialistes.

La victòria del PP primer a l’Ajuntament de València el 1991 i després el 1995 en la Generalitat, va submergir el país de ple en un relat autonòmic que no era cap altra cosa que una modernització del vell regionalisme amb tota la seua caterva de tòpics i de servituds sucursalistes. El cert és que durant dècades no només no hi ha hagut gaires possibilitats realistes de contrarestar aquest relat regionalista i conservador, de difondre amb plenes garanties democràtiques una alternativa sinó que, pel que sembla, el relat de la dreta ha arribat a impregnar sectors majoritaris del valencianisme, especialment de les noves generacions que s’han incorporat. El resultat d’aquesta impregnació, assumpció, a la curta serà un desastre en termes de supervivència col·lectiva encara que, de moment, haja contribuït a l’èxit temporal –com en tot èxit en democràcia− en termes electorals.

Per cert que la majoria de nous dirigents veritablement compromesos amb el país farien bé de llegir-se el llibre del conseller Manuel Alcaraz, De l’èxit a la crisi. Pamflet sobre política valenciana, per superar la somnolència i la ressaca ideològica que provoca una victòria electoral inesperada.

No cal dir que el renec d’aquell jove de Barcelona davant del que degué considerar un discurs –el meu− arrauxat, inconvenient i antic (¡?), dóna moltes pistes sobre fins a quin punt la persecució sistemàtica, l’absència d’una estructura de comunicació pròpia, el sucursalisme polític practicat pels nostres dirigents, ha calat. El cas és que sense una veritable voluntat de transformació no hi haurà canvis profunds en la mentalitat de la nostra societat que ens permeten emancipar-nos políticament per a millorar les condicions de la nostra existència col·lectiva. I els canvis s’operen articulant una estructura de comunicació pública de qualitat, propiciant la generació d’una economia alternativa a models que han causat una autèntica devastació, enfortint els fonaments de la democràcia sense por a la crítica, combatent des de la racionalitat mentalitats retrògrades que menen a actituds com les de la corrupció o l’autoritarisme. No és només, doncs, una qüestió de noms, que també. A ningú pot escapar, posem per cas, els significats profunds que amaguen els mots, el que hi ha darrere de la reivindicació d’una denominació o d’una altra, de la lletra d’un himne. Ningú no pot quedar-se tampoc de braços creuats davant d’una situació tan peculiar com la nostra. La d’un país on continua guanyant les eleccions un partit que, com el PP, ha saquejat a mans plens les arques públiques i ha condemnat a la misèria a desenes de milers de ciutadans. Alguna cosa no està fent-se bé i no és culpa dels qui assenyalen, ni tampoc el miratge d’un incòmode sector civil perversament etiquetat de pessimista. Tots no estan, sortosament, per combregar amb rodes de molí, ni per a acceptar les suposades raons del segrestador.

Les coses no es poden fer d’un dia per l’altre, cert, però tampoc no es poden posposar sine die o condicionar la seua execució al mal humor o a les necessitats i imposicions de l’adversari. Els governants haurien de saber que no hi ha res de pitjor que acabar amb la paciència dels propis. De la mateixa manera que haurien de tenir clar que hi ha urgències, per exemple la d’un veritable canvi, que no admeten recriminacions ni retrets. Podríem fer bones de nou les paraules de Joan Fuster: ara o mai.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

L’imant de Madrid i els valencians

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de setembre de 2016 a La Veu del País Valencià.

Diputats valencians a la porta del Congreso posant per a una campanya a favor de l'emoji-paella promoguda per l'humorista Eugeni Alemany.

Diputats valencians a la porta del Congreso posant per a una campanya a favor de l’emoji-paella promoguda per l’humorista, Eugeni Alemany.

Madrid és com un poderós imant capaç d’atreure fins al darrer escolanet de províncies, notari, regidor, capellà o artista de varietés. No em referesc al Madrid del carrer Cullera, al dels barris de El Ruedo, Valdemingómez o Las Torres de Villaverde Alto. Parle de la ciutat dels barris d’Almagro, la Castellana, Jerónimos, la del carrer Serrano, la dels restaurants de luxe com el Horcher, el Zalacaín o el Santceloni, la dels brokers, la dels grans bufets d’advocats, els milionaris, els empresaris, la del poder polític i financer en majúscules. Com és lògic, la capital –com qualsevol altra capital d’Estat– exerceix, entre els aspirants a qualsevol cosa, una natural fascinació que, en el cas de les mentalitats provincianes –en una Espanya de ciutats de províncies condemnades al tedi i la subsidiarietat–, pot arribar al paroxisme.

A l’exalcaldessa Rita Barberà, per exemple, només li preocupava arreglar la llardosa avinguda del Port perquè els madrilenys pogueren anar més directes i ràpids des de la Puerta del Sol a la Malva-rosa. Ho va dir en una roda de premsa posant la boca com un forn i es va quedar més ampla que llarga. Aquest fetitxisme jacobí de Barberà és compartit amb entusiasme per bona part dels notables valencians, especialment dels que formen part de la classe política del país. Molts d’ells preferirien ser zeladors d’un ministeri en Madrid a diputats d’unes Corts instal·lades en la perifèria i, el pitjor, és que se’ls nota. No en va, allà, en meitat de l’estepa castellana, estan totes les televisions –la que no tenim al País Valencià, també–, els periodistes saberuts, els gerros xinesos, les stars de la política, tot el ventall de portes giratòries… A Madrid, cert, es couen moltes paelles només que se les mengen totes allí i si ets de províncies, treballes per a províncies o fas el provincià, no et deixen tastar-la ni encara que et portes la cullera de casa, et reclames marca de denominació i els faces la promesa d’amenitzar l’àpat amb uns acudits. No importa si en la cuina està Podemos, el PSOE o el PP. Sempre t’han de deixar sota taula.

En el pecat portem la penitència. Ben mirat, aquesta actitud sucursalista de la majoria dels manaires del país, extensible a la nostra col·lectivitat, socialment invisible, ha estat la perdició dels valencians que han acabat per assumir-ne amb naturalitat la seua irrellevància en el conjunt de l’Estat tal com advertia, en un incòmode article, el meu col·lega, Xavier Aliaga. Només això pot explicar que Montoro parle sense embullar-se de tancar la EMT, que Rajoy se’n fota de les necessitats de finançament del país o que els diputats de tota Espanya se’n vagen a passejar el dia que les Corts valencianes en ple acudeixen al parlament espanyol a exigir un tracte millor, que tot això passe, vull dir, sense que mig país no s’avalote. I només la consciència d’una part de la ciutadania sobre aquesta humiliant situació pot explicar, també, l’àmplia acceptació entre nosaltres que van tenir dels contundents discursos dels diputats republicans Joan Tardà i Gabriel Rufián durant la darrera investidura fallida de Rajoy.

El problema no és d’ara. De fet, té unes arrels ben profundes i vistes com van les coses, cal pensar que la cosa va per a llarg.

A propòsit del sucursalisme, Joan Fuster escrivia en Nosaltres els valencians: “(…) D’entrada el provincià, ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu ‘sucursalisme’ el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de ‘dependència’ a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. (…) És en la defensa dels seus (interessos) que el provincià es troba desconcertat. Comprova que la solució ‘depèn’ –com ell- del centre: voldria encara, per ‘sucursalisme’, que fos el centre qui la hi donés. I rarament la ‘solució’  de què el proveeixen li sembla satisfactòria. (…)   El provincià és ‘provincià’: ex-cèntric. Vaga pels afores de l’Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d’assimilar-s’hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l’altra part d’ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d’apropiar-se la llengua, la cultura, l’estil que li brinda el centre; ni l’abandó ‘sucursalista’ no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva societat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l’anticentralisme: anticentralisme administratiu, és clar. Protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dir-ho.”. I, encara: “(…) Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té –o amaga- de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. (…) Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del ‘sucursalisme’. Allò seria per a ells un remei al complex d’inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable”. Doncs, en això estem, entre l’estúpid i l’inevitable. Entre l’anticentralisme i el neoregionalisme d’acomboiament. Entre Madrid i el no-res.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | 1 comentari

Il·legal, PDC? I, després ERC? La CUP?

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 9 de setembre de 2016.

Madrigal durant la seva intervenció davant del rei amb motiu de la inauguració de l'any judicial 2016.

Madrigal durant la seva intervenció davant del rei amb motiu de la inauguració de l’any judicial 2016.

El primer toc contra l’independentisme abans de la Diada d’enguany el va donar la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, durant el seu discurs d’inici de l’Any Judicial davant d’un Felip VI de cara llarga. La conservadora Madrigal va amenaçar “al desafío independentista” amb l’ús de la via penal en el context d’un parlament dur, de marcat caràcter polític mentre s’anava coent també, per cert, la inhabilitació política del líder basc, Arnaldo Otegi. Les darreres garrotades venen ara de part del Ministeri d’Interior comandat per Fernández Díaz, poc després de l’escàndol de les seves converses amb l’excap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Unes converses a través de les quals es pot seguir el relat de la guerra bruta de l’Estat dirigida contra l’independentisme i les mateixes institucions catalanes.

El ministeri dels policies ha advertit al PDC que de no canviar els seus estatuts podria ser il·legalitzat en aplicació de la Llei de Partits de 2002, la mateixa que es va usar per escapçar el PCE (reconstituït) vinculat al grup armat GRAPO i a Euskal Herritarrok i Batasuna, en aquell moment formacions alineades amb els plantejaments violents d’ETA. No és que els d’Artur Mas i Pacal hagin decidit tirar-se a Collserola armats fins a les dents. El problema rau en què als seus estatuts afirmen que no volen renunciar a defensar una via unilateral per a aconseguir la independència.

Tant s’hi val. Si els de la vella Convergència hagueren inclòs en els seus estatuts la devoció a la Moreneta com a precepte recomanat per a tota la militància, potser també ho haurien trobat un perill per a la democràcia i els haurien equiparat a vés a saber quina secta religiosa radical i violenta.

Fet i fet, cap Llei de Partits com aquesta, dirigida bàsicament a perseguir els partits que defensen el terrorisme, permet tantes interpretacions atesa la seva ambigüitat com ja va denunciar en el seu moment Amnistia Internacional (AI). Per a AI aquesta ambigüitat obri la porta a que es puguin iniciar “processos de proscripció de partits polítics que propugnen el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica, la qual cosa estaria en contra de la Constitució espanyola”. Té gràcia que fora la mateixa Convergència i Unió qui va donar suport al PP i al PSOE per a aprovar una norma directament sorgida de les entranyes d’un Aznar políticament embogit i d’un PP amb uns tics autoritaris a témer.

Sense dubte, la dreta espanyola li vol fer pagar molt car al nacionalisme conservador català la seva unilateralitat en el canvi de les regles del joc dels equilibris territorials, en el no manteniment de les velles aliances entre l’Estat i la perifèria catalunyesa, en definitiva de la seva deriva cap a l’independentisme. La traïció del partit per excel·lència de la burgesia i la gent d’ordre al vell stablishment espanyol els ha enfurismat com mai. Sense ells, evidentment, la revolta civil catalana no hauria tingut l’enorme legitimitat que té. L’adhesió dels convergents i els seus entorns completa el mapa social d’un independentisme majoritari que va de l’esquerra radical al liberalisme, de la socialdemocràcia als democratacristians.

Fora ingenu pensar, però, que l’amenaça només va per a la gent d’ordre del PDC. Amb la llei dels partits i en nom de la defensa de la democràcia l’Estat espanyol podia fer com va fer Franco, vull dir, aixecar-se en legítima defensa de la República i de la unitat d’Espanya. Si el PDC pot ser il·legalitzat per allò de la ‘unilateralitat’ també ho pot ser Esquerra Republicana de Catalunya que es marca com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la CUP que defensa el mateix. Tot plegat, aquests postulats s’estavellen frontalment contra una Constitució espanyola que diu fonamentar-s’hi en “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles” encara que reconegui el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren.

Bo, no cal donar-li massa més voltes a l’assumpte de la il·legalització. Vull dir la del PDC però també la d’ERC, la de la CUP, la dels castellers de Sants, el vermut o l’àliga de la Patum. Il·legalitzaran, si poden, tot el que sigui il·legalitzable i denunciaran també tant com podran. Aniran a per totes en el context d’una gran operació de repressió que es donarà en els àmbits judicial, mediàtica, polític i policial i que, a més, es voldrà legitima i democràtica com tantes operacions d’aquesta mena que es donen en el món. Res del que facin –d’allò que ara com ara poden fer- serà però suficient i definitiu per a acabar amb les raons i l’activisme d’un moviment civil cada vegada armat amb més arguments de pes per a continuar. El pitjor de tot és que això, també ho saben. És la impotència i el desconcert el que orienta els seus moviments. Encara no han tingut temps de pensar en la política.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Mónica Oltra i la flauta de C’S

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 4 de setembre de 2016.

Mónica Oltra i la flauta de C'S. Foto, Uly Martín, El País.

Mónica Oltra i la flauta de C’S. Foto, Uly Martín, El País.

La primera vegada que vaig sentir parlar del País Valencià va ser una vesprada de dissabte de 1977 de boca d’un monitor dels ‘júniors’ de la parròquia. Tenia 9 anys. Recorde que aquell xicot va enganxar un mapa del país d’una de les parets del vell local on ens reuníem i tot seguit ens va fer cinc cèntims de geografia com a aperitiu d’una excursió pel terme. Volia que reconeixérem el nostre entorn i també que l’estimàrem, que aprenguérem el nom de les plantes i dels animals, que sabérem un paisatge que, paradoxalment, de tant a tocar com el teníem, l’ignoràvem del tot.

Era el temps de l’esclat d’un valencianisme amb ínfules revolucionàries i molts adolescents com aquell dedicaven bona part del seu temps i energies a allò que se’n deia solemnement, amb aires de conjur: ‘fer país’. D’ací que no és gens estrany que fos el mateix monitor el qui ens havia ensenyat que parlàvem allò mateix que catalans i balears i que la nostra llengua, antiga i important com cap altra, fins i tot es podia escriure igual que s’escrivia el castellà. Tot plegat, gràcies a aquell jove de rostre esmolat i aspecte lennonià, vam poder descobrir la nostra realitat ara i adés sepultada sota una altra realitat, llunyana, estranya. A la meua escola de religiosos, la majoria d’ells procedents de Múrcia, Navarra o d’alguna de les dues Castelles, el País Valencià simplement no existia. Tot el que tenia a veure amb els valencians, inclosa la seua llengua, els evocava un món distant, agrari, prescindible, pel qual només podien sentir commiseració o indiferència. Altrament, ancorats en un model educatiu profundament conservador ignoraven –o ho feien creure- Freinet, Ferrer i Guàrdia o Montessori, qualsevol nom que estiguera relacionat amb la renovació pedagògica que tot just començava a contaminar les revoltades aules universitàries.

Aquell mateix any el sociòleg Lluís Vicent Aracil advertia que els canvis en l’educació al País Valencià com a tot l’àmbit lingüístic, anaven a representar una alteració revolucionària de les normes d’ús lingüístic vigents. Arribava una nova escola que podia representar el principi de la fi de l’odiat antic ordre. El valencià es volia posar a l’abast d’una educació avançada, socialment transformadora que inevitablement havia de treure el país de la seua postració secular.

Els sectors reaccionaris no van tardar en avalotar-se, especialment al País Valencià, tan provincià i tan sotmès als esquemes mentals del franquisme, amb una classe dirigent castellanitzada i catalanòfoba fins el moll dels ossos. Com vulga que siga, a força de garrot i mitjançant bones dosis de manipulació mediàtica aconseguiren que el valencià a penes traguera cap en l’escola. Al 1982, en plena Batalla de València, el meu col·legi va optar per canviar les polèmiques classes de valencià per unes innòcues classes de flauta.

A partir del 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat, s’inicià una veritable contraplanificació lingüística amb l’objectiu de tornar definitivament la llengua del país a la reserva indígena. Sempre he pensat que als de la meua generació se’ns va mutilar, no tant sols culturalment, si no també civilment.

Després de vint anys de PP ha quedat un sistema educatiu públic on el valencià, malgrat les mostres d’entusiasme i de les bones intencions, no deixa de ser una significativa anècdota sobretot si comparem la seua presència amb la que té la nostra llengua a Catalunya, gràcies a la immersió. Una sistema educatiu que els mentors ideològics d’Albert Rivera no han dubtat a descriure com una mena de gulag, com una màquina de destrucció massiva del castellà malgrat que els alumnes catalans són de tots els de l’Estat els que ixen més ben preparats en aquesta llengua.

Fa poc la banda del PP i Ciudadanos es van asseure per a repartir-se el pastís del poder. No van ser capaços de posar-se d’acord en com tallar-li el coll a la corrupció (ben mirat hauria sigut com suïcidar-se) però sí en acabar amb la immersió lingüística. En primer lloc, exigint l’acompliment d’un seguit de sentències judicials absurdes que fixen obligatòriament, de manera arbitrària, percentatges de castellà en algunes escoles de Catalunya. Són unes sentències que no es basen en cap criteri pedagògic, carregades d’intenció política i prejudicis. En segon lloc, demanant la implantació d’un model de trilingüisme que, situant el català –el basc i el gallec- en un teòric peu d’igualtat amb el castellà i l’anglès, el que cerca és la seua extinció per asfíxia. Res de nou. Ciudadanos va nàixer per a acabar amb el català i el PP per a servir a una Espanya unitària i uniforme, continuista de l’antic règim, on no hi pot haver més llengua que el castellà ni més nació que la de Madrid.

L’obsessió per la uniformitat lingüística arriba a ser tan gran que els de Ciudadanos han arribat a dir que al País Valencià existeix la diabolitzada immersió lingüística. Ho han dit bé per ignorància o bé per a excitar els baixos instints dels més indocumentats. Cal que no oblidem que per a la exdiputada Carolina Punset i els seus confrares, el valencià no mereix ser una llengua d’escola atesa la seua condició genètica de pobletana. Punset i els seus s’alineen així amb aquells que a casa nostra, crescuts a causa de la nostra indefensió, menyspreen obertament el valencià i, sobretot, el dret a parlar-lo.

Els pupitres d’aquests nous paladins de la modernitat i de les utilitats que maten són grocs com ho és el seu populisme. No creuen en la pluralitat, amb cap pluralitat, en realitat només la invoquen sorollosament per a ocultar les seues vertaderes intencions. I no només les que tenen en relació a la diversitat cultural. Hi ha algú que encara no s’haja adonat de la vocació furibundament neoliberal, anticatalana i ultraespanyolista dels “taronges”?

Aquests dies quan escoltava Mónica Oltra convidant els de Rivera a unir-se a un pacte  de partits d’esquerra per a fer fora el PP, no podia pensar en cap altra cosa que en la flauta que em van comprar a casa per a foragitar el valencià de la meua escola. Incapaç d’atendre les raons de l’estratègia política més refinada o perversa –que si és per aïllar el PP, que si això que si allò- només podia sentir el so queixós d’una d’aquelles flautes de plàstic de quatre gallets. Bé, un mal cap el té qualsevol. Amb tot i això, tenim-ho tots ben clar. Si C’S mai arriba a la Generalitat, l’única immersió que tindrà el valencià serà en el abisme del no-res. Del que passarà amb tota la resta només caldrà preguntar-li a Isabel Bonig o a qualsevol dels seus.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

La Guàrdia Civil al Parlament

*Article de Francesc Viadel publicat al Directe! la darrera setmana d’agost de 2016.

Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

La qüestió catalana s’ha convertit en un dels principals temes de conversa entre les amistats de Madrid d’un familiar meu molt pròxim. Quasi tots els seus amics com les seves parelles es guanyen bé la vida, tenen un nivell cultural acceptable i podríem dir que es consideren gent d’esquerres. Les seves principals preocupacions, com en el cas de la immensa majoria dels espanyols d’anar per casa, són els fills, la feina i la salut.

Fa uns anys, quan es trobaven, dels catalans només es parlava per a fer acudits o en termes molt durs quan la insistència dels mitjans de comunicació els situava inevitablement en la diana. Aleshores, especialment quan l’època dels tripartits, la conversa solia evolucionar en pocs minuts de la facècia estúpida a l’atac catalanòfob més amarg. El cas és que sempre hi havia algú que acabava passant-se de la ratlla i, també, el que intentava arreglar-ho amb afalacs exagerats sobre les grans capacitats dels catalans (recordeu, per cert, aquella solemne marianorajoyada de “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”). A la última del que es tractava no era de defensar als catalans, si no d’evitar ofendre a l’amic gràcies al qual havien descobert el bon cava i els embotits de qualitat, un tipus que no tenia res de gasiu i que tampoc semblava un talibà de res.

En el fons no es prenien seriosament aquella tribu la qual consideraven manipulada per una colla de nacionalistes espavilats i provincians que sempre venien a Madrid fent el gallet o plorant per a treure raca. La peripècia fiscal de Pujol i dels seus només va fer que confirmar que això del catalanisme era una camama i la majoria dels d’aquell país una colla d’ases. Amb tot i això, el que pitjor portaven de tot era tota aquella murga de la llengua. Ja veus, s’exclamaven, quina necessitat de ressuscitar una llengua morta en les escoles a costa de sacrificar l’espanyol, quines ganes de cofar-s’hi amb plomes d’indi i, sobretot, quina arrogància i quin menyspreu a la resta dels espanyols. Intolerable.

El meu familiar ha invertit molt de temps intentant fer-los comprendre que Catalunya no és tal com l’explica la caverna mediàtica; que els catalans no són una colla d’aixafaterrossos enganyats per quatre senyorets de la part alta de Barcelona; que el català no és una llengua de pagerols ni les escoles catalanes el gulag com va voler fer creure -i encara- el colèric Vidal Quadras i tota el ramat de mentors espirituals d’Albert Rivera. Amb el temps, s’han mig convençut d’algunes coses, no de gaires. Almenys, els ha quedat clar que la mobilització civil d’aquests darrers anys lluny de ser una zarandaja (segons el diccionari, una cosa menuda, sense valor, o d’importància molt secundària) és l’expressió més evident d’una voluntat política majoritària entre els catalans. Ara intueixen que el “procés” per força ha de ser alguna cosa més que el sopar de duro que sembla que els han explicat. No tenen totes les claus per a interpretar la situació perquè els hi pesen molt els prejudicis, el propi nacionalisme banal que han mamat durant tota la vida i perquè tants anys de manipulació mediàtica han fet un mal impressionant a la capacitat crítica d’un qualsevol ciutadà.

L’altre dia, en el transcurs d’una trobada, van tornar a sortir els catalans. No s’hi van fer acudits com de costum. Bromes les justes. Han vist a les televisions que el Parlament català s’ha declarat en rebel·lia davant d’un Tribunal Constitucional al que no li reconeixen cap autoritat. Carme Forcadell serà presidenta del Parlament peti qui peti. El cas és que en termes generals, aquests amics també pensen que el Constitucional és una institució sense cap legitimitat com tantes altres institucions espanyoles, la Monarquia per exemple, però no saben que collons cal fer o si en realitat s’hi pot fer res. Entre la seva actitud col·lectiva i l’adoptada pels catalans hi ha un abisme.

I bé, pel que fa a Catalunya, sembla que se acabó lo que se daba, que s’ha acabat el bròquil. S’han acabat també, de moment, els acudits. Els catalans avui fan menys gràcia que mai. El que passa és que de sobte, han entès que se’n estan anant, que potser, en certa manera, ja fa molt de temps que ho han fet. Els amics del meu familiar estan totalment xocats. Mai no havien vist una cosa igual. No s’imaginen Espanya sense els catalans. Què passarà amb els bascos? De cop, el més polític de tots assegura que la única sortida raonable –si és que de cas encara hi ha alguna sortida- és fer un referèndum, sense manies, com han fet els anglesos en Escòcia. “Perquè si no hi ha referèndum, hi haurà Guàrdia Civil i si hi ha Guàrdia Civil, inevitablement, hi haurà independència”, rebla un punt melangiós, inquiet. Es fa un silenci. Com sigui, ben aviat sortirem de dubtes.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El valencià mai no desapareixerà…

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 d’agost de 2016.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El valencià mai no desapareixerà… La sentència la vaig sentir en alguna ocasió allà pels primers noranta al camp, entre jornalers, sempre quan expressava públicament la meua preocupació per una llengua que considerava que malvivia als marges esperant el seu final malgrat el reviscolament parcial provocat pel valencianisme cultural i polític del moment. Ningú dels que m’escoltava podia concebre, però, que la llengua en què s’expressaven quotidianament des que havien après a parlar poguera esfumar-se com si no res. Això no havia passat –enraonaven amb un posat naïf− ni quan Franco que tantes coses havia enviat a les penombres, començant per les ganes de pensar. La seua presència era tan omnímoda en aquell món menut que fins i tot els emigrants portuguesos o marroquins que treballaven entre nosaltres acabaven adoptant-la com a segona llengua.

El cas és que si el valencià desapareixia, ells també ho farien i, darrere, l’univers que havien habitat. Pensar-ho només els irritava profundament i, així les coses, els meus pronòstics adquirien la categoria d’una severa i innecessària provocació, en el fons d’un amarg retret perquè era a ells, en part, als qui responsabilitzava de la tragèdia atès que no feien res per aprendre a escriure’l o, posem per cas, per a reivindicar-lo davant d’un jutge o d’un Guàrdia Civil. Demanava massa, certament, a unes persones que amb moltes dificultats havien aconseguit llegir i escriure en castellà en l’escola del franquisme, que havien fet seua a la força l’única llengua que servia per a superar la subsidiarietat social i econòmica. Tot plegat, amb el valencià no s’hi podia anar ni d’ací a la cantonada, gairebé com passa avui. Per acabar-ho d’adobar, el conflicte lingüístic, l’anticatalanisme ferotge que va atiar la dreta furibundament analfabeta del país, no feia sinó complicar encara més les coses, frenar el feble procés de normalització lingüística que tot just s’havia acabat d’engegar entre la falta de convicció i la força argumental del garrot. Ni la tímida entrada del valencià a l’escola podia considerar-s’hi una garantia de res. Només calia veure com el gaèlic irlandès després de més de mig segle d’ensenyar-se a les escoles continuava perdent parlants en favor de l’anglès.

És irrellevant que aquells meus conciutadans es cregueren –com potser també els d’ara− que el valencià era immortal. Naturalment que les llengües desapareixen com desapareixen les nacions o els edificis més nostrats. Ho fan a causa de les guerres, o perquè no tenen prestigi cultural o bé per queden arraconades per dinàmiques i interessos econòmics o perquè es prohibeixen i es persegueixen eficientment… Només a Europa s’hi haurien pogut mirar, si ho hagueren sabut, en l’espill del bretó, del cors, del sard, del friülà o del gaèlic escocès, llengües totes en un greu perill d’extinció, per desenganyar-se.

Vint anys després de governs del PP, de polítiques clarament exterminacionistes, la situació del valencià ha empitjorat. Confondre determinades declaracions polítiques amb els símptomes d’una revifalla lingüística miraculosa o voler veure una veritable represa en un grapat de gestos polítics és enganyar-se. No cal ser un sociolingüista nostrat per a saber que sense uns mitjans de comunicació de masses en valencià i, sobretot, sense una acció decidida cívica i unànime com la que reclamava Joan Fuster el llunyà 1958, el valencià està abocat a fossilitzar-s’hi després d’haver passat un llarg període de llatinització i d’anorreament.

No s’hi val fer trampes, aplicar la metàfora del got mig ple o mig buit per a fugir d’estudi. Tothom sap què significa, què es descobreix quan s’escull entre una llengua forta o una de feble vivint en un context com el nostre. Les xifres com la de l’enquesta Coneixement i ús social del valencià 2015 elaborada per la Generalitat Valenciana, són també molt clares. Un 49% de la població no parla bé la llengua del país, un 47’1% té problemes per llegir-lo, un 65’2 % tampoc no sap escriure’l i un 27’6 % ni tan sols l’entén. El valencià retrocedeix imparablement mentre els valencians continuen sent uns autèntics analfabets en la seua pròpia llengua. Amb tot, i heus ací, la paradoxa divertida, un 85% dels enquestats voldrien que el valencià s’usarà més o igual que ara… Ara, justament, quan boqueja asfixiat per la manca de prestigi, a causa de la indiferència col·lectiva d’una societat entre les més endarrerides culturalment del seu entorn.

La sensibilitat envers el valencià d’aquest govern, certament, no té res a veure amb la dels consecutius i tòxics governs del PP. El conseller de Compromís, Vicent Marzà, promet esmerçar-s’hi en la promoció del valencià. És veritat que hi ha moviments, que fins i tot s’estudia l’aplicació d’algunes mesures pal·liatives com ara l’exempció del seu aprenentatge en les escoles de zones castellanoparlants (una antiga concessió dels socialistes a la dreta violenta dels vuitanta) alhora que es planteja la batalla pel requisit lingüístic en la funció pública contra el desig de la majoria dels sindicats. Tindrà prou força aquest govern per a seguir per aquest camí? Hi haurà prou amb uns quants milions d’euros i amb un seguit de mesures administratives per a salvar una llengua en estat catatònic? Costa molt imaginar un veritable avanç en aquest camp sense la complicitat d’una ciutadania més preparada, sense la mateixa dreta entestada a tancar en la reserva indígena els valencianoparlants, sense una RTVV potent, sense la creació d’un autèntic mercat de llengua amb la resta dels territoris catalanoparlants, sense tantes coses tan elementals… No es tracta tampoc, és clar, d’abandonar-se a la melancolia, de deixar-ho córrer tot admetent les colossals dificultats a què s’enfronta la supervivència de la nostra llengua. És tracta, si més no, d’impulsar aquella acció decidida cívica i unànime que ens reclamava Joan Fuster.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Toni Mollà: idees per a eixir de l’odiosa atonia provinciana

*Article de Francesc Viadel publicat al número 74 de Caràcters (Universitat de València).

L'assagista valencià, Toni Mollà.

L’assagista valencià, Toni Mollà.

Al País Valencià l’higiènic exercici de l’assaig, d’altra banda tan estimat en latituds molt més civilitzades, ha estat des de sempre un ofici ingrat. Diríem que l’entusiasme del gremi ha ensopegat ben sovint amb la indiferència del públic en general, amb les reticències, també, d’una classe política poc o gens llegida. Un entusiasme que ben sovint ha acabat per ser devorat en la flama de les polèmiques estèrils, protagonitzades per una terna de rivals insultantment descompensats -el carnisser o l’advocat filofeixista contra el filòleg, el politòleg o el pacífic medievalista, vull dir-, atiades des dels fatus diaris de casinet a major glòria dels seus comptes d’explotació.

Si el país ha tingut un problema ha estat, justament, la seua base al·lèrgica a la lectura -no importa en quina llengua-, una deficiència que es troba en l’origen –com molt bé va ensumar Ernest Lluch i d’altres- de la inflamació col·lectiva anticatalana a compte només en part d’una indigesta no-lectura del textos de Fuster, indisposició, per cert, que encara dura. Ras i curt: els valencians encapçalen tots els rànquings estatals de les societats menys llegides –ja no diguem en la llengua pròpia- i entre els seus dirigents polítics a penes  trobaríem una dotzena d’ells que poguérem considerar com a gent de lletra. I si no és així, ¿com explicar que durant més de dues dècades haguem estat governats per una banda de gàngsters notablement caracteritzats pel seu odi a la cultura?.

Amb tot, la deficient, provinciana estructura de la comunicació unida a l’escàs entusiasme de la parròquia per la lectura, no han impedit malgrat tot l’existència d’un grapat d’autors orientats per una potent vocació d’intervenció pública i una mirada cosmopolita com és el cas de Toni Mollà. Tot plegat, l’escriptor –viatger impenitent- vol entendre i explicar el món a partir de la seua condició de ciutadà valencià, en un sentit –si se’m permet-  republicà i francòfon, a partir de la seua realitat més immediata. Res a veure amb els exercicis d’onanisme xovinista, rabïudament provincians d’alguns autors ara i adès entronitzats per la premsa local.

Mollà és un assagista brillant, amb una obra sòlida que ha estat construïda al llarg de molts anys. En paraules del catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, l’autor és intel·lectualment elegant i, sobretot, sempre crític a partir d’”una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa”.

Com el lector més suspicaç ja haurà sospitat, aquesta lleialtat al pensament crític li ha hagut de reportar a Mollà més desencontres i disgustos que satisfaccions o prebendes, especialment provinents de part d’aquells que amb un cert sarcasme podríem titllar com els “nostres”, els “seus”.

De tots els assajos, si deixem fora una abundantíssima producció en l’àmbit del periodisme d’opinió, en destaca La utopia necessària. (Nacionalisme i societat civil) (Bromera, 1994) amb què va guanyar el 1993 el Premi d’assaig Rovira i Virgili dels premis literaris Ciutat de Tarragona. La proposta de Mollà és la de considerar la nació com a societat civil més que no pas com un estat. Redifinir la qüestió de la identitat, apostar pel que ell defineix com un nacionalisme laic que hauria de servir com a instrument de construcció d’una utopia, això és, la utopia fusteriana com un projecte de compactació social i d’avanç democràtic. Per primera vegada des de la irrupció fusteriana trobem una aproximació amb voluntat històrica i sociològica de l’existència i vicissituds del valencianisme polític, civil i cultural tan necessària per a entendre la causa i origen de la carregosa disputa valenciana més enllà del guirigall de les polèmiques periodístiques a què ens referíem o dels interessats anàlisis polítics de curta volada. Així mateix, Mollà entén que el disseny del projecte valencianista va representar per al País Valencià una autèntica “revol·lució tranquil·la” amb tot el que el terme revolució implica. Segons com, aquesta sola idea val molt més que tota la producció del revisionisme fusterià entestat en carregar a les espatlles del de Sueca totes les deficiències constitutives de la societat valenciana, els propis fracassos polítics com a poble,  l’hegemonia d’un cert pensament reaccionari parell a una realitat de violència simbòlica i política tan brutal com insòlita en Europa.   L’objectiu d’aquella revolució tranquil·la generada per una intel·liguèntsia com mai no havien tingut els valencians, recorda Mollà, no va tenir com un dels seus primers objectius, “l’erosió dels tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes sobre el país”. Tòpics i interpretacions avui encara vigents, assumits vés per on, pel nou poder autonòmic, d’un valencianisme tan neoregionalista com difús. L’actualitat política, les característiques sociològuiques del procés sobiranista català i el vacil·lant canvi polític al País Valencià, no fan sinó realçar la importància i l’interés de La utopia necessària com a radiografia del procés de construcció d’un projecte nacional, civil, democràtic.

índiceDins del volum La desconnexió valenciana. (PUV, 2014), Mollà tornarà a abordar de forma reexida velles qüestions com la nació o la viabilitat del projecte valencianista. Agrupats dins del capítol Un país possible a l’eix mediterrani, hi trobem els assajos, Nosaltres els indígenes; Entorn general i mercat interior als Països Catalans i Joan Fuster i nosaltres. En aquests escrits batega el mateix sentit civil, de construcció radicalment nova d’una societat democràtica molt més avançada que ha acompanyat bona part de la producció intel·lectual de Mollà. Però batega, sobretot, un esperit crític d’acord amb la millor tradició del pensament europeu, lluny de la retòrica autocomplaent o laberíntica armada, vés per on, per a no dir res. Hi ha també contra alguns dels vells tòpics, llegiu “la santedat” del catalanisme o “la maldat” de Joan Fuster, l’anàlisis lúcid i valent que per força no ha d’agradar a mentalitats acomodatícies o conservadores en el pitjor sentit.

Tant de bo, algunes de les idees de Mollà serviren per al bastiment d’un canvi polític al país, idees tan clarividents com la necessitat en un món complex com el nostre, d’una recapitalització social i moral del país, l’elaboració des d’una òptica valenciana d’una proposta de gestió pública amb paràmetres de solidaritat social. Idees imprescindibles per a evitar caure en l’odiosa atonia provinciana, etnicista, per a eixir del cercle malèfic de la subsidiarietat política.

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Valencians o la batalla pel relat dels orígens

*Ressenya de Francesc Viadel del llibre de Ferran García Oliver ‘Valencians sense ADN. Relats dels orígens’ (Tres i Quatre, 2016 València) publicada al número 58 de la revista Caràcters (Universitat de València).

Jaume I

Jaume I

En cap lloc com al País Valencià deuen d’haver-s’hi vessat quantitats tan ingents de tinta i esforços propagandístics dedicats a unes determinades versions del relat dels orígens. Ho recorda amb una ironia al límit del sarcasme el mateix Ferran Garcia-Oliver quan en el pròleg del seu llibre  Valencians sense ADN, escriu que al País Valencià hi trobareu en cada carrer i possiblement en cada casa, “un conspicu representant” de la filologia i de la història i, això, en detriment dels que veritablement s’hi dediquen. D’ací, doncs, estima l’historiador, l’extraordinari èxit dels ignorants, dels visionaris o senzillament dels poca-vergonyes a casa nostra.  Res a dir. L’apreciació no només és justa sinó que ho és també de necessària. Fet i fet, els valencians han estat molt fàcilment manipulables en molts aspectes atesa una certa al·lèrgia molt estesa col·lectivament als llibres contra la qual -i durant dècades- ha lluitat la minoria d’intel·lectuals del país malgrat els impediments dels principals representants de l’status quo i, encara, de determinats sectors de la classe política local aparentment més proclius a la cultura. Sols, aparentment.

Pel que fa al relat dels orígens dels valencians, Garcia-Oliver, constatarà amargament que en el segle XX s’han subministrat “exemples eloqüents i esfereïdors  de com certes idees, patrimonialitzades  per minories risibles, han acabat per encaterinar les multituds i llançar-les a solucions funestes.” Idees absurdes i minories risibles –de lletraferits s’entén- però que obeïen, sense dubte, a unes concepcions polítiques sobre la nació i sobre el món gens fútils. En el fons es tractava de legitimar una situació política, social present amb un argument de pretesa autoritat com era el del coneixement cert del passat. Al País Valencià, les versions de l’indigenisme local tendents a la fantasia, a les invencions sobre la genètica purament ibèrica o mossàrabiga dels valencians van evolucionar i fusionar-s’hi durant la Transició en una única teoria dels orígens xovinista que es va emprar, diu l’autor, com a “arma poderosa de persuasió i de confusió política”. “Al principi”, explica, “els estirabots dels seus adeptes sols provocaven el somriure, i al fenomen no se li donava més pervivència que al d’una rosada”. Però, vet ací, que a la última, “la cridadissa dels corifeus del búnquer barraqueta es convertí en el corretjós moviment polític del blaverisme, a més d’una activa ideologia que impregnà sectors populars quantitativament gens negligibles, fins a condicionar les sístoles i diàstoles de la política quotidiana” de manera que el va començar com “una broma de mal gust”, s’ha acabat convertint en “un malson”.  L’historiador parla de malson en present perquè el malson continua -tot i que atenuat- en les absurdes i manipulades disputes lingüístiques dels valencians, s’expressa en la ignorància generalitzada dels valencians sobre la seua pròpia història condicionada enormement pels mites fundacionals difosos pel nacionalisme espanyol o pels del blaverisme més assilvestrat. La qüestió era diluir o eliminar qualsevol bri de catalanitat dels valencians en una “negació obtusa i insensata dels irrefutables testimonis documentals. Arqueològics i literaris”.

La identitat dels pobles, finalment, no es pot reduir a una qüestió de genètica com voldria alguns polítics interessats com aquella alcaldessa de València tan entestada en l’ibericitat de la ciutat com en soterrar la primera espardenya d’un català que eixís a la llum en un qualsevol jaciment arqueològic. Em referesc a la mateixa alcaldessa que per pura ignorància va atribuir al poeta Ar-Russafí uns versos en un valencià traduïts de l’àrab clàssic de feia quatre dies. Per més inri el fet va produir-se durant la inauguració oficial d’una biblioteca. La dirigent, com tantíssims altres confrares seus, va demostrar una vegada més com de verinoses havien estat les lliçons de la pobre historiografia franquista i el mal que fa a les neurones i al sentit del ridícul el menyspreu per la cultura.

Amb el seu llibre, Ferran Garcia-Oliver, no només ha combatut amb la prosa sòlida que caracteritza tota la seua extensa i rigorosa obra, la superxeria identitarista del país sinó que ha donat llum des d’una perspectiva històrica sobre quin són els ciments sobre els quals s’aixequen les identitats dels pobles. L’esforç s’afegeix al d’altres historiadors com Enric Llobregat, Pierre Guichard, Enric Guinot, Agustín Rubio o Pau Viciano.

El professor Josep Fontana, en la presentació que va fer del llibre a Barcelona el març de 2016, advertia sobre el fet que la identitat no fos filla ni de la terra ni de la sang. “Ho és”, deia, “de la nostra història, de l’acumulació i de la persistència dels canvis que han configurat la nostra societat i d’una cultura compartida que conserva trets d’unes maneres pròpies d’entendre el món i el nostre lloc en ell”. No era tot però ja que “en aquesta història i en aquesta cultura hi ha un cabal divers i contradictori d’elements dels quals som nosaltres, d’acord amb la mena de món i de societat en què volem viure, els que triem el que ens sembla que val la pena conservar”.

El llibre de Ferran Garcia-Oliver no és només un gran llibre en paraules de Fontana sinó que és, a més, un llibre molt necessari.

 

 

Publicat dins de Cultura, Valencianisme | Deixa un comentari

La Guerra Civil o la memòria dels colpistes

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de juliol de 2016.

Presos republicans en una presó franquista, acabada la guerra civil.

Presos republicans en una presó franquista, acabada la guerra civil.

A casa, l’àvia materna solia parlar de la guerra. Ho feia de manera molt esporàdica, molt críptica, també. S’hi referia com un autèntic horror que desitjava que ningú de nosaltres arribarem mai a conèixer. Salut havia estat una militant de tantes de l’UGT, supose que en part de manera instintiva, però, sobretot, empesa per les circumstàncies. Se’n va fer sense tenir una gran preparació ideològica –a penes sabia llegir–, sense perdre tampoc ni el seu sentit religiós –determinantment supersticiós–  ni encara menys el sentit d’un respecte sagrat cap a la propietat privada i cap a la vida. S’excusava dient que ella, com a treballadora que era, només podia ‘ser’ dels treballadors. Ho afirmava sense embuts i alhora en un sentit molt genèric. De poc no va pagar molt cara aquest sentit d’adscripció. Quan va acabar la guerra, la van amenaçar de pelar-la al zero i supose que de fer-li coses molt més terribles. Es veu que va passar molta por. Finalment, però, no li van fer res i va continuar amb la seua vida que, ocasionalment, es guanyava llogant-se per a netejar les oficines del banc o per a rentar la roba dels rics.

La Dolors, l’àvia per part del meu pare, també en parlava de tard en tard de la guerra. Ho feia amb rancor i quasi sempre per retreure’m, ja d’adolescent, els meus fogots marxistes i separatistes. La realitat és que al meu avi Vicent de poc no el van afusellar a causa de les seues profundes conviccions catòliques. Crec que va simpatitzar amb el valencianisme conservador i va tenir un germà capellà, periodista, amb alguna responsabilitat al dretà Diario de Valencia, cercat pels faistes. Per a Dolors, molt religiosa també, la república va ser un malson. La guerra, una revolució manada pel mateix dimoni. Estic segur que va entendre el règim franquista com un estat legitimitat pel cel i que tampoc no va voler saber res de la repressió brutal tot i que l’avi, em consta, va ajudar a qui va poder dins de les possibilitats que podia tenir un escrivent de poble que esporàdicament va ocupar un lloc menor en l’administració local.

No tan sols les àvies parlaven de la guerra, encara que fos de manera enganyosa, difusa. Hi havia més gent, protagonistes directes o els fills d’aquests. Sempre ho van fer amb por, sobre la base de rumors, d’impressions o d’experiències traumàtiques, totalment condicionats per un relat oficial imposat amb el terror durant 40 llargs anys. Memòries menudes, esbiaixades, incomplertes. Parlem dels anys setanta, dels inicis de la democràcia quan alguns diaris i revistes van obrir el meló de la memòria i tot es va remoure. De colp, els relats tenebrosos escampats pel règim van començar a tenir una contestació, un contrast, sorprenent i increïble per a molts ciutadans d’anar a peu com, per exemple, el meu pare, nascut ja alguns anys després de la guerra i criat en el convenciment que la democràcia, el comunisme o els sindicats eren l’anti-Espanya en què ell havia crescut, els seus enemics.

Va ser, en qualsevol cas, una nova narrativa que va tenir una influència limitada. El preu a pagar per a fer la Transició, per a poder recuperar una democràcia –encara que sota el mantell protector d’una monarquia imposada pel mateix Franco– era, clar i ras, oblidar els crims del franquisme i deixar que el mateix règim es reconvertís a la nova situació sense haver de retre comptes. El pacte s’ha mantingut pràcticament inalterable durant tot aquest temps i són els fills d’aquell règim els que encara remenen les cireres com explica, per exemple, l’historiador Lluc Salellas en El franquisme que no marxa (Saldonar, 2015).

Fa poc s’han celebrat els 80 anys de la Guerra Civil, una commemoració orquestrada per les xarxes i sense els oripells institucionals. L’Estat espanyol, amb el PP al capdavant, no vol saber res i continua, ara com ara, negant-se a obrir un veritable debat de la memòria. Fins un xiquet sap que els pesa el seu origen polític i que, de retruc, pateixen de malaconsciència i de supèrbia, a parts iguals. El PP, com bona part d’Espanya, continua sent franquista. Per a ells només compta la memòria dels colpistes. En el PSOE, l’altre gran partit, captiu totalment de la mentalitat de l’antic règim, tampoc s’estan de remoure massa les coses. Saben com és el país que habiten. Només cal veure la polseguera que ha aixecat un article de Jon Lee Anderson en eldiario.es que demana que es dinamite El Valle de los Caídos en el context d’una cerimònia solemne amb el suport del Parlament.

En aquest tema de la memòria, la hipocresia i el desvergonyiment dels polítics espanyols no té límits. No deixa de ser curiós que aquest mateix partit vulga impulsar l’ensenyament de la Xoà a les escoles i que, alhora, liquide qualsevol possibilitat d’obrir un debat de la memòria a Espanya, de condemnar sense embuts el règim del franquisme. Tristament, així les coses, l’oblit amb la seua herència d’ignomínia i ignorància s’imposa fins al punt que joves cadells del PP no tenen cap vergonya a fer-se fotos fent la salutació franquista o que personatges públics dubten del caràcter sanguinari de Franco.

Els estudiants de les universitats no saben res d’aquella guerra però sobretot no saben res de com aquella guerra afecta el seu present immediat. Sense els elements per a analitzar el propi passat, la realitat més propera, difícilment podran entendre el món. No es tracta, és clar, només de commemorar. Advertia recentment l’historiador Henry Rousso que si bé la memòria ha esdevingut una mena de conjur per a la no repetició de les catàstrofes de la història recent, això no treu que les catàstrofes no puguen tornar a repetir-se. Justament, Rousso recorda com mentre Jacques Chirac assumia, en els anys noranta, la participació de l’Estat francès durant l’ocupació nazi en la deportació dels jueus, en els propers Balcans i en Àfrica, hi havia guerres i genocidis en marxa. Cal que hi haja alguna cosa més, diu l’historiador francès, una mena de memòria transnacional que supere les visions estretes dels països, els prejudicis nacionals o nacionalistes, que afavoresca, en definitiva, una visió al servei de la humanitat. A Europa es mouen coses en aquesta direcció. Es combat el revisionisme sempre interessat d’afavorir el feixisme, es revisen les visions sobre la memòria per a posar-les al servei col·lectiu, es combat l’oblit, s’intenta afrontar amb la màxima de les honestedats el passat.

Espanya, però, encara està molt lluny de tot això. En què podria contribuir, a aquesta visió transnacional que proposa Rousso a favor de la humanitat, un país que encara té milers de morts en els revolts de les carreteres? Un país que només  sap de la memòria dels colpistes?

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari