Casado i Albiol, dos faves molt faves

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 19 de setembre de 2020.

Albiol i Casado a Badalona. Foto/PP

El 1994 es va estrenar la comèdia nord-americana dirigida pels germans FarrellyDumb and Dumber traduïda a l’espanyol com a Dos tontos muy tontos. La pel·lícula narra les aventures dels amics Lloyd Christmas (Jim Carrey) i Harry Dunne (Jeff Daniels), un, xofer d’una limusina i, l’altre, passejador de gossos, durant un viatge al llarg i ample dels Estats Units que té com a únic objectiu trobar una xicota de la qual s’ha enamorat el primer i a qui li han de tornar un maletí que ha perdut.

La web Filmaffinity recorda que el crític del The Washington Post, Desson Thompson, va escriure sobre aquella pel·lícula que es tractava d’”una col·lecció irregular de bromes sobre processos biològics, ganyotes facials, acudits sexuals i humor mediocre”. Quasi res diu el diari. De fet, que això ho apuntés el periodista que ha escrit alguns dels discursos dels més destacats membres de l’administració Obama fa pensar.

El cas és que avui a Badalona, Casado i Albiol, han protagonitzat una mena de gag de la versió catalana de Dun and Dumber que ben bé podríem traduir per Dos faves molt faves. Ho han fet a compte de la possible inhabilitació del president Torra de la qual Casado no s’ha estat de recordar el paper del seu partit com a martell d’heretges. A Alejandro Fernández, per cert, quasi li deu d’haver entrat un infart en veure que el palentí per un moment se n’ixia del guió i li ha calgut recordar que, en realitat, el gag anava dels problemes dels badalonins. O dit d’una altra manera, de la problemàtica de les ocupacions d’habitatges a la ciutat. Una problemàtica, val a dir, esbombada des de fa unes setmanes per la premsa espanyola i que fa tuf a interessos molt foscos en surar, justament, en un moment de crisi econòmica brutal.

Una problemàtica, també, que de rebot ha posat al descobert que els bancs atresoren milers de pisos tancats. Vull dir, els mateixos bancs que Zapatero va rescabalar amb una pluja de milions dels contribuents que mai més no tornaran a les arques públiques. Uns bancs que, amb els comptes sanejats per l’Estat, van continuar desnonant famílies que havien tècnicament estafat i fent negoci com si no res.

El cas és que Casado i Albiol, avui s’han presentat en un pis ocupat, i després, el primer, ha aprofitat per a vendre la seua proposta d’una duríssima llei antiokupas i per a fer demagògia barata. Tot plegat, Masterman ha demanat, ni més ni menys que Pablo Iglesias (a) el dimoni, instal·le uns quants okupes en el jardí de sa casa. I per què no en els terrenys immensos de la Zarzuela?

La posada en escena ha estat lamentable i deslluïda per l’escridassada d’uns quants veïns. El guió nefast. La premsa a penes se n’ha fet ressò. Les televisions, les de la caverna, una miqueta. Ben bé, els tècnics de comunicació de Lloyd i Harry que se n’han fet càrrec del número, s’han lluït tant o més com els Farrelly en el seu dia.

Com siga, no és la primera vegada que a Badalona passen aquesta pel·lícula. La tardor de 2018, Albiol, desesperat per recuperar l’alcaldia, es va plantar també en un pis ocupat i va gallejar a cor què vols.

En realitat, el dirigent del PP s’havia limitat a imitar a Robert Ménard, alcalde del Front Nacional de Besiers quan tres anys abans va irrompre en un edifici del suburbi de la Devèze a recordar als refugiats sirians i altres nouvinguts obligats a viure en edificis abandonats que no eren benvinguts a la seua ciutat.

Casado hauria pogut vindre a Badalona a vendre, posem per cas, una mena de Plan Nacional de construcció d’habitatges de lloguer social a la manera de Zaplana -és a dir, un pla tot fet de mentides- només per a excitar els empresaris de la construcció que solen voltar per les immediacions del carrer Génova. Però heus ací que els màsters que acumula amb el mateix entusiasme amb què el seu confrare Fernández Díaz deu acumular estampetes de sants, no li han estimulat la imaginació política.

D’això, el de Palencia, va una mica mancat però quan trepitja Catalunya es torba més de l’habitual, es perd, es mareja… Fet i fet, no té ni puta idea d’on està i encara menys ara que té el cap en altres problemes molt més grossos com el de salvar Espanya des de la virtut de la política amb l’ajut d’una colla de companys de partit que tenen més a veure amb els mafiosos retratats per Gay Talese que amb Winston Churchill o la Merkel. S’ha de ser molt fava…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La mort de Guillem

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de setembre de 2020 a La República.cat

Retrat del jove antifeixista Guillem Agulló assassinat per una banda de nazis en 1993.

La mort de Guillem no s’ha d’entendre en el marc de la memòria històrica sinó en tant que denúncia contra l’amenaça present d’una extrema dreta ben activa tal i com recordava ahir (24 de setembre) el director de TV3, Vicent Sanchis, només uns minuts abans de la preestrena de la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet als cinemes Girona de Barcelona.

Del cert, que l’afirmació de Sanchis sobre aquest film de factura brillant, colpidor, no pot ser més ajustada. Fet i fet, vint-i-set anys després de l’assassinat polític del jove valencià Guillem Agulló a Montanejos (Alt Millars), els seus pares Guillem i Carme Salvador, continuen rebent amenaces i la figura del seu fill, en tant que símbol de l’antiracisme, l’antifeixisme i la reivindicació nacional dels catalans d’ací i d’allà, motiu d’escarni en camps de futbol o en manifestacions públiques de tot tipus.

L’extrema dreta mai com en els darrers anys havia estat tant activa a Europa i al món. El drama de la situació espanyola és, però, que aquesta mateixa extrema dreta que va assassinar Agulló s’arrela, en part, en unes estructures judicials i policials impregnades de la ideologia del franquisme. Hi compta, també,  amb la comprensió d’alguns mitjans de comunicació sense cap tradició liberal, captius del pensament reaccionari més abjecte. Uns mitjans capaços de convertir en ciutadans a activistes de l’espanyolisme violent i en terroristes a qualsevol dissident de la sacrosanta unitat d’Espanya.

Quasi tres dècades després, analitzant el cas fredament, qui pot dubtar encara que el judici contra els feixistes Pedro Cuevas i els seus còmplices en l’assassinat de Guillem celebrat el 1995 a Castelló no va ser una maldestra pantomima per a disfressar de baralla entre joves allò que va ser un assassinat polític? Qui pot dubtar encara del paper infame, vergonyós una vegada més, que van jugar mitjans com Las Provincias? Com obviar el silenci bé per covardia bé per empatia amb els criminals dels partits del règim del 78?. D’altra banda, caldrà recordar ara i ací l’ascens de Vox, el fons pudent dels discursos d’alguns dirigents de la suposada dreta democràtica com els de Cayetana Álvarez de Toledo, la catalanofòbia sense complexos d’alguns membres del PSOE?.

I com siga, l’extrema dreta, la mateixa que va acoltellar mortalment Guillem, no ha deixat mai de rearticular-se, d’arrelar-se i expandir-se socialment, d’adaptar-se amb comoditat a les estructures de poder de l’Estat. Els darrers anys Catalunya ha viscut en carn pròpia la capacitat d’aquesta extrema dreta d’actuar sota el paraigües de jutges i policies. Al País Valencià mai no han deixat de fer-ho, amb descaradura i amb contundència. Els atemptats contra Joan Fuster i contra Sanchis Guarner, les bombes a les llibreries, les pallisses, les amenaces, les campanyes mediàtiques d’intoxicació i propagació de l’odi, les sentències judicials contra la pervivència pública de la llengua del país… la mort de Guillem, en definitiva, com a epifonema sinistre d’una situació d’estancament polític i social perfectament maquinat, pensat per a mantenir la pervivència d’uns poders enquistats en l’ Estat que es legitimen a través de la ideologia feixistoide i del nacionalisme més atàvic.

Val a dir, però, que la pel·lícula de Marquès-Marcet, bellíssimament filmada, magníficament interpretada, és molt més que una denúncia, és sobretot una indagació feta des d’una gran sensibilitat en el dolor per la pèrdua d’un fill, una radiografia també de la ràbia i la impotència que provoca la injustícia, una crida al capdavall a mantenir viu en l’imaginari col·lectiu el record d’uns fets abominables i la permanència d’una determinada mentalitat en estructures de poder que han de servir a la democràcia i els seus ciutadans.

La pel·lícula ha estat un autèntic repte des de molts punts de vista. Les dificultats pressupostàries, les amenaces durant el rodatge, el fet que les tres televisions en llengua catalana, TV3, À Punt i IB3, hagen treballat plegades per a fer-la possible. El divendres 2 d’octubre totes tres emetran La mort de Guillem simultàniament. Abans d’aquesta data del ben segur que sentirem bramar els defensors de la neutralitat política, els de la pàtria i els de la màtria… Els corifeus habituals que només canten quan se’ls assenyala. Guillem, ni oblit ni perdó.

Publicat dins de Cultura, Política, Televisió | Deixa un comentari

Solitud

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 22 de setembre de 2020.

He tardat més de mitja vida a saber que la solitud no era deixar-se penetrar en silenci per aquella llum solar de la mitja vesprada que una vegada em va sorprendre arraulit sota un enorme i bellíssim clementí mentre recuperava l’esma després d’una esgotadora jornada de collita. Era una llum càlida que travessava amorosidament l’incipient boira escopida per la terra humida. En silenci, entotsolat, vaig contemplar com aquella claror esmortida  convertia qualsevol ombra en un animal fantàstic, la fruita madura en joies d’una perfecció absoluta, el fullam de tots els arbres en una gran bandera de vellut lluent sensualment moguda per un vent suau, quasi imperceptible.

A l’extrem nord de l’hort, entre una selva de canyars i baladres, de salzes, de xisca, senills i lliris grocs, nadaletes, de menta d’aigua, s’obria pas el riu Magre mig endormiscat, a penes fet un filet d’aigua. Vaig imaginar aquell espès bosc de ribera habitat secretament per dracs que esperaven la boqueta nit per a volar fins els cims més alts de la muntanya d’Alzira buscant el cau de la lluna.

A fora, al camí de terra, els homes, fent un gran terrabastall, omplien eufòrics ran a gavadals el darrer camió del dia. El meu pare, cap de la colla, dirigia la càrrega amb l’autoritat d’un experimentat capità de vaixell que espera neguitós i resolt la gran tempesta. Fet i fet, la colla sempre plegava així, amb aquella fúria proletària, amb la presa dels fugitius desesperats.

Van ser a penes uns minuts però promet que vaig creure sentir a la pell la solitud. Em vaig convèncer estúpidament d’haver acabat d’adquirir, de sobte, una gran saviesa alhora que era capaç de veure amb claredat el temps que havia de venir. I com vullga que siga, pobre idiota, no vaig saber res dels meus morts. El meu pare, posem per cas. Vull dir, el seu cos inerme sobre el llit aquell primer de setembre tristíssim. La finestra de la seua habitació oberta de bat a bat. L’aire perfumat d’olor de gesmil. La piuladissa estranyament alegre dels ocells. I, després, la casa tota plena de gent arribada només per vetllar rutinàriament, ordinàriament, el seu cos d’heroi.

Tampoc no vaig tenir cap intuïció del cos i l’ànima que havien d’atrapar-me per sempre més en un estrany joc d’encontres i desencontres, sempre contra rellotge, sempre fugint de la velledat i de la mort, sempre procurant de no oblidar el gemec sorgit del combat dels cossos, la irrupció imprevista d’una felicitat menuda enmig de la més intranscendent de les converses. Ni rastre de qui tant havia d’estimar. Tampoc de tot el que havia d’odiar, avorrir, desitjar.

Mitja vida sense assabentar-me que la solitud no va ser allò, aquell instant que malgrat tot preserve, atresore, defense contra l’oblit. La solitud és, simplement, sentir en silenci, enmig de la penombra d’un menjador menut, el retruny dels helicòpters medicalitzats esquerdant les vesprades grises en aquest temps de mort. Les llumenetes del gran hospital als peus de Collserola, la serralada que massa sovint s’oculta darrere d’una cortina de núvols de plom. És un llit ample afamegat del record d’un únic cos nu tatuat per la llum del fanal d’una ciutat que un dia va ser refugi d’amants. La solitud és una escaleta de veïns molt vells que pugen fatigosament les escales carregats amb un sac de records al llom. El xerric dels fils d’estendre ressonant al celobert esgavellat d’aquesta illa de veïns que criden, riuen, desapareixen de colp com en un encanteri. Un carrer amb uns quants contenidors plens de fems endarrerits que té, també, una botigueta de llepolies, un bar sempre obert per a quatre borratxos desenfeinats, una xarcuteria amb pretensions i un magatzem de pernils, una botiga de menjar per a gossos i gats, una dotzena de finques que cauen a trossos. Un carrer que fa cantonada amb un altre que duu el nom d’un poeta que cap veí no sap dir. La solitud és la contemplació desesperada de la memòria a la deriva del temps que veloçment passa. Tenir consciència de tot els anys perduts. Saber del cert tot el que mai no tindràs i anotar-ho cada dia en un quadern i cada dia estripar el full on t’has ferit i, aleshores, gargotejar-ne un de nou i així sempre.

La solitud són tots els dies de la setmana un darrere de l’altre en filera índia esperant el seu torn per a estimbar-se en l’abisme de l’ensopiment. Una copa de vi negre plena sobre la tauleta al costat d’un turonet de llibres. Sakamoto sonant repetidament, hipnòticament en la televisió… Rain, Amore, Forbidden colours, Solitude… Aquell missatge amb què somies i mai no arriba, ni arribarà com molt bé saps. La solitud és la por al demà. Aquesta absència de tu que ho ompli tot.

Publicat dins de Literatura | 3 comentaris

Una Diada en flames

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 12 de setembre de 2020.

Reportera de T5 durant una polèmica retransmissió la passada Diada.

Va passar ahir a boqueta nit. Una xiqueta jugant a reportera intrèpida va convertir la Diada més tranquil·la dels darrers anys en un caos, en un autèntic infern de foc i violència desfermada. I ho va fer soleta, a sou de T5, amb un micròfon ridícul i a partir de la narració maldestra, histriònica sobre una impressionant batussa entre independentistes i mossos que ningú no va veure i d’un sol contenidor cremant que representa que els telespectadors havíem d’imaginar multiplicat per no es sap quantes desenes de contenidors.

Pel matí, un pallasso enviat per un dels mitjans més infectes de la caverna mediàtica madrilenya va intentar, una vegada més, provocar estúpidament el personal durant un moment del transcurs de l’ofrena floral a Casanova. No sé que van fer d’altres mitjans més enllà d’apuntar com a responsables d’un possible rebrot del virus les entitats independentistes convocants a les diferents concentracions o de repetir fins a quedar-se sense veu ni tinta  que uns quants activistes van cremar un ninot de Felip VI.

Res de nou. Ja ho sabem que la qualitat periodística dels mitjans de comunicació espanyols, en general, deixa molt que desitjar. No és un problema de les facultats on s’ensenya l’ofici ni tan sols del gremi on, per descomptat, campen molts bons professionals. És un problema que es deu, en part, a la manca d’una tradició liberal com la britànica o la francesa mistificacions a banda. També, i sobretot, de la mentalitat i els interessos del sistema que nodreixen aquests mitjans com nodreixen l’alta judicatura, les elits empresarials, els cossos policials etc… La immadura, tutelada democràcia espanyola es sustenta en diaris i televisions que imaginen milers d’independentistes botant foc a Catalunya però que són incapaços de trobar el rei fugat ni tampoc d’olorar el fem que cobreix la major part de les institucions de la pàtria. Fet i fet, han hagut de ser els mitjans estrangers els que han explicat les misèries de la corona espanyola o les arbitrarietats infames de la judicatura comeses contra els líders catalans, la violència policial i la repressió aplicada en tots els fronts a l’independentisme. Ja no se’n recorda ningú de quan un grapat de periodistes de TVE van denunciar en un informe de 72 pàgines les manipulacions de l’emissora pel que fa a la cobertura informativa del procés català, especialment en relació a tot allò que va passar l’1-O?. Es van inventar fins i tot sots-títols atribuïts a Jordi Turull que aleshores feia de portaveu del Govern, es va amagar que les manifestacions contra el referèndum celebrades a Madrid aquell dia havien estat organitzades per la ultradreta, es van ocultar les imatges de les càrregues a les portes dels col·legis. Per tal d’assegurar-se’n que cap periodista català no els traís en un atac d’escrúpols professionals, les peces del primer d’octubre de 2017 emeses pel telediario de la 1 es van editar a Madrid. No vam escoltar aleshores cap dirigent de Cs, ni del PSOE, ni naturalment del PP, ni cap periodista reputat denunciant la gravetat d’aquests fets. Ni d’aquests ni tampoc de la suposada, sofisticada manipulació dels russos a les xarxes per influir en els resultats del 21-D, ni de les maniobres de sa magestat Felip VI per enfonsar Catalunya en la misèria, ni vam poder llegir o veure cap reportatge explicant qui hi havia al darrere dels violents llevallaços… Ni transparència, ni pluralitat, ni objectivitat ni res de res per més que el Borbó o Pedro Sánchez, en un exercici de cinisme monumental, s’entesten a defensar la neutralitat del periodisme espanyol justament els dies que la premsa mirava cap a un altre costat -de reüll, si més no- mentre l’emèrit feia de Houdini ajudat pels aparells de l’Estat. No n’hi cap dubte que els mitjans espanyols són captius de la mateixa ideologia patriòtica que ha alimentat els policies de l’il·luminat exministre Fernández Díaz, del rasputínic Rubalcaba, de tota la colla de jutges del Constitucional, del Suprem o del Tribunal de Comptes… Amb una estructura comunicativa i unes xarxes que van plenes de merda, és ben difícil millorar la qualitat democràtica d’un país. Més aviat aquesta tendirà a empitjorar més encara amb una professió del tot precaritzada i acrítica.           

Als mitjans de comunicació espanyols -llevat d’alguna excepció- i els qui els paguen i manen no els interessa la veritat, només mantenir el règim del 78, vèncer l’independentisme. I per fer-ho estigmatitzen, descontextualitzen, no aprofundeixen, silencien, exageren… Vull dir, incendien Barcelona cada vegada que volen, quan ho necessiten, quan els convé… o s’inventen conspiracions internacionals dirigides des de Moscou o un compte bancari en Suïssa a nom d’un qualsevol dirigent independentista que riu-te’n tu dels comptes que manega el caça elefants.

Ahir, ja ho sabem gràcies a la intrèpida reportera, Barcelona va ser un infern.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Com tornarem a véncer

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 8 de setembre de 2020.

Oriol Junqueras i Marta Rovira acaben de publicar Tornarem a vèncer (I com ho farem) (Ara llibres), un mena de manual d’urgència amb una clara voluntat d’orientar l’independentisme -i no tan sols el d’ERC- en un moment d’aparent desmobilització i desencant d’una part important d’aquest sector de l’electorat.

La casualitat ha volgut que el llibre ixca en plena batussa a les files de l’independentisme conservador i gairebé coincidint amb una enquesta publicada pel diari de la gent d’ordre, La Vanguardia, la qual dona a ERC en unes hipotètiques eleccions catalanes, 41 diputats, deu més dels que té actualment. La mateixa enquesta assenyala que JxCat es quedaria amb 31 diputats, tres menys dels que ara tenen. Tot plegat, allò que assenyala la prospecció demoscòpica és que l’independentisme, lluny de retrocedir, es consolida i obté una còmoda majoria mentre l’unionisme resta tocat, sobretot, per la dreta. I, encara, que ERC, malgrat l’insidiós soroll de fons de les xarxes socials i dels maldecaps que li ocasiona la seua complicada posició en Madrid, és, ara com ara, la força política hegemònica dins de l’independentisme. 

Així les coses, el llibre de Junqueras i Rovira, no podia ser més oportú, sobretot, perquè fa mesos també que des d’alguns sectors s’acusa inopinadament ERC d’haver tornat a la política del peix al cove. Aquest és, evidentment, el pitjor dels atacs atès que deixa Puigdemont i les seues continues crides a la unilateralitat com a l’únic líder compromès sense titubejos amb la independència i a ERC, el seu principal adversari, com a un partit resignat a l’autonomisme més vergonyant. Des d’un punt de vista estratègic el plantejament és simple i aparentment efectiu però fàcil de desmuntar a poc que un grate, per exemple, en les pròpies incongruències de Puigdemont que no dubta en entregar la Diputació de Barcelona al PSC alhora que clama per la confrontació amb l’Estat que dirigeix el socialista Sánchez.

D’altra banda, no és cert que ERC haja renunciat a res -ni menys encara que haja traït l’anomenat esperit de l’1 d’octubre- com demostren els arguments desplegats en el llibre que acaben de publicar els seus dos principals dirigents.

Junqueras i Rovira parteixen de l’acceptació dels fets polítics esdevinguts a partir d’octubre de 2017 en un exercici necessari d’autocrítica però sense que això implique renunciar a res. Fet i fet, l’objectiu final, la raó de ser de l’actuació política d’ERC és, afirmen, “aconseguir la llibertat de Catalunya”, tenint en compte els encerts i els errors comesos la tardor de 2017 i sabent també que el règim monàrquic es defensarà.

La recepta per assolir la independència passa, segons ells, per un referèndum pactat que permetria un reconeixement internacional immediat. És la forma més civilitzada i que compta amb un suport, segons el CEO, d’un 78 % dels catalans. La reclamació del referèndum té per als dirigents republicans tres virtuts polítiques, “(…) uneix la majoria de la societat catalana, divideix el Govern espanyol i li provoca contradiccions -una part de la coalició està disposada a parlar-ne i l’altra no-, i és un llenguatge que Europa entén (…)”.

Amb tot, els republicans saben que Espanya no és el Regne Unit i que com el referèndum no entra, ara com ara, en els seus càlculs caldrà tenir en compte d’altres escenaris sense deixar de mantenir la mà estesa. Catalunya s’ha de preparar, doncs, “(…) per desbordar democràticament el règim monàrquic si s’enroca en l’immobilisme o fins i tot involuciona (…)”. Això no obstant, la unilateralitat no es pot invocar “frívolament” ja que parlar “(…) d’unilateralitat i de confrontació tot el dia no farà el miracle”. Cal saber que aquesta, com va passar l’1-O, desfermarà la violència de l’Estat i recórrer-hi, doncs, només serà possible amb “una sòlida majoria ciutadana i institucional, i amb una ampla majoria complicitat dels agents socials i econòmics (…) Dit d’una altra manera: com més força tinguem, més unilateralitat podrem aplicar (…)”. Una estratègia que els dirigents creuen possible i necessària en la mesura que les condicions objectives ho permetin i que va lligada a la qüestió de la desobediència civil com a eina totalment vàlida i democràtica. Caldrà, però, abans, “construir una cultura de la resistència i del sacrifici”. “No portarem”, afirmen tot seguit, “el vaixell contra esculls, mantindrem tothora la voluntat d’arribar a acords i de prioritzar el benestar dels nostres conciutadans, però també mantindrem una voluntat inequívoca de votar per decidir i de fer complir el mandat popular si és favorable a la independència. (…)”.

No sembla que ERC, per allò que asseguren Junqueras i Rovira, estiga encaminant-se cap al parany de la política del peix al cove, ni menys encara renunciant a res.

Més aviat, el que els seus principals dirigents estan demanant és, de forma diàfana, una reestructuració de les forces socials i polítiques, de llarg abast, que a la última permeta agafar impuls i donar el pas cap a la independència fent-ho amb garanties, més enllà de les proclames més o menys buides o més o menys èpiques. Aquesta és la clau.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Colau i “El Rey del Pollo Frito”

*Article de Francesc Viadel publicat la darrera setmana d’agost de 2020 a La República.cat.

Ada Colau, l’estiu de 2015, moments abans de la retirada del bust de Joan Carles I. Foto/RTVE.

L’estiu de 2015, l’alcaldessa Ada Colau va deixar bocabadada la gent de bé quan va fer retirar el bust del rei emèrit Juan Carlos I del saló de plens de l’ajuntament. La primera regidora, que feia no res que s’havia estrenat en el càrrec enmig d’un bany de multituds a la manera d’Evita, va argumentar que el reglament de 1986 només obligava al consistori a mantenir en el saló una imatge del cap d’Estat del moment i, a més, sense especificar de quin tipus. D’altra banda, es va defensar la necessitat de donar pas a la representació d’altres sensibilitats polítiques eclipsades, precisament, pel “sobredimensionament iconogràfic de la monarquia” a la ciutat. Sobredimensionament, que Gerardo Pisarello va titllar encertadament i suau d’“anacronisme”.  

La retirada del bust no va venir seguida, però, de la seua substitució per cap imatge de Felip VI com la que va exhibir durant el procés de guillotinament l’arxifracassat dirigent del PP, Alberto Fernández Díaz.

Val a dir, que totes les televisions espanyoles van seguir minut a minut la pacient retirada del bust reial per part dels diligents operaris municipals. Així les coses, Colau, una vegada més, es va convertir amb el mínim desgast polític en l’estrella del republicanisme espanyol més fashion.

Aquest va ser el primer gest simbòlic republicà que va impulsar durant la seua primera etapa al capdavant de la ciutat. Després de l’afer del bust, va venir el canvi de nom de la plaça Joan Carles I -en la cruïlla de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia- pel de plaça Cinc d’Oros, topònim dels temps de la II República, en un context de revifalla antimonàrquica arreu del país. La primavera de l’any següent, Colau va inaugurar a Nou Barris la plaça de la República presidida per una estàtua al·legòrica, Flama, de Josep Viladomat retirada de la ciutat per Franco. A l’acte inaugural, fins i tot es va fer una ofrena floral al monument dels lluitadors de la república en els jardins del mateix nom.

I després vingué l’1 d’octubre i Colau va ser la més partidària del referèndum per la República catalana sense mullar-se gens, però. I, encara, finalment, ara mateix és l’alcaldessa gràcies als vots d’un jacobí neoliberal com Manuel Valls que, de passada, van impedir-ne l’accés a l’alcaldia del republicà Ernest Maragall.

Amb el pas del temps i la conjuntura política, això és amb Podemos al govern de Madrid, el republicanisme d’agitprop de Colau s’ha anat refredant, modulant, assuavint sense que haja minvat, però, la seua capacitat retòrica.

Fa uns dies es va negar a votar a favor d’una moció presentada per ERC i JxCAT en què es feien un seguit de propostes algunes de les quals paga la pena de repassar. En primer lloc, retirar la medalla d’Or de la ciutat i tots els títols honorífics a l’emèrit. Constatar que la monarquia n’és hereva del règim franquista segons la Llei de Successió en la ‘Jefatura del Estado’ de juliol de 1946. Reprovar el Gobierno de Sànchez per la seua col·laboració en la ‘sortida’ de l’emèrit a fi d’evitar la justícia suïssa. Exigir al Gobierno, a Pedro Sánchez i a la ministra Calvo que expliquen el seu paper en aquesta operació d’Estat de blindatge de la monarquia. Instar al Gobierno i al Congrés, també, a investigar la corrupció de la Corona i reafirmar el dret d’autodeterminació dels catalans.

Colau l’altre dia, com d’habitud, en va fer una de freda i una de calenta. Va donar la raó als republicans i, alhora, va justificar l’abstenció del seu grup en què els independentistes només cercaven desgastar el govern de Madrid. Per a republicana, és clar, ella. Al capdavall, no podia votar a favor perquè la moció presentada era “trista i partidista”, pensada només per a escalfar l’ambient de cara les properes eleccions catalanes.

Com siga, va eixir al davant per l’abstenció dels seus i perquè, oh!, Manuel Valls i la seua altra regidora, Eva Parera, no van aparèixer pel ple en considerar-lo una mostra d’hipocresia. Estranya manera de defugir una oportunitat de lluïment polític a compte dels valors de la sagrada Constitució que tant s’ha entestat a defensar un Valls avui absent, amb els ulls posats de nou a la política francesa.

Al final del ball, la qüestió és molt simple. El simbolisme polític, practicat per Colau amb autèntica virtuositat, es ben poc efectiu davant de la realitat. D’una realitat tan bèstia com és la monarquia espanyola, el podrimer que l’acompanya, la fugida de l’emèrit. I sí, el rei emèrit, com volen els republicans, hauria de tornar els diners que s’ha embutxacat. La corrupció de la monarquia hauria de ser investigada pel Congrés. Els catalans deurien de poder votar sobre el seu futur. Tota la resta, bufes de pato o quasi perquè sense una miqueta d’èpica i jocs florals hi ha realitats massa difícils i amargues d’empassar.

En qualsevol cas, en aquest context, el tacticisme, el simbolisme recurrent i cansós de Colau, només pot tenir capacitat ara mateix per a neutralitzar els possibles desvaris i tripijocs d’“El Rey del Pollo Frito” que damunt no era tan sols ni el mateix Ramoncín. Per cert, resava la cançó a causa de la qual el van coronar: ¡Oíd! Escuchad mi nombre, ¡venid!, me entregaréis el alma, y yo, os prometo un lugar en mi reino.// Os llevarñe a mi casa y os meteré en una lata, porque yo soy El Rey el Pollo Frito// Mirad mis ojos, oíd mis pedos, oled mi mierda y yo.. os pondré una etiqueta en mi culo y os pudriréis  en una de mis latas porqué yo soy… el Rey del Pollo Frito. // ¡Huid! Me estoy haciendo rico ¡Huid! Os enlataré en la Tiera y seré el Rey del Pollo Frito.  Ben mirat, una lletra ben premonitòria.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

No és la fi dels dies però si li assembla

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat tercera setmana d’agost de 2020.

Metges rastregen els carrers d’El Alto, Bolívia. Foto/Ap/Juan Karita.

Quan just acabat de tornar de Nàpols va començar a saber-se del brot de Codogno, vaig pensar que aquest es controlaria ràpidament i que tot quedaria en un ensurt, en un malson. Fet i fet, les imatges de sanitaris protegits amb mascaretes, visiblement espantats, atrafegats enmig de les penombres d’uns carrers solitaris que arribaven de la menuda ciutat llombarda, semblaven això, un malson de ciència ficció, la hiperepresentació mediàtica d’un fet extraordinàriament rar, impossible en el context de l’Europa del segle XXI. Ben mirat, això de les epidèmies devastadores era història, una realitat que com a molt només era possible en els països del tercer món.

El cas és que en un tres i no res els missatges tranquil·litzadors propis del llenguatge de la comunicació de riscos difosos per les autoritats sanitàries, van donar pas a d’altres de molt inquietants mentre el brot s’estenia per tot arreu com una taca d’oli. I en això, va arribar el confinament i amb ell, també, les primeres notícies de vaccins i tractaments efectius. Israel, per cert, va ser un dels primers països que enmig d’una competència mundial de nacionalisme sanitari va anunciar que en pocs mesos tindria a punt una vacuna  efectiva. En aquest moments, lluny de posseir el preuat talismà, el país mediterrani s’enfronta a una situació caòtica per causa, justament, del coronavirus.

Mentre es difonien un munt de notícies esperançadores els metges d’ací i d’allà no es cansaven de repetir també que mai no s’havien enfrontat a una amenaça com la de la Covid. El virus feia -i fa- estralls en les persones que formen part dels grups de risc, una categorització que a hores d’ara sembla difícil de delimitar.

A la última, després de mesos tancats, amb el lent descens de la corba d’infectats i de morts i amb l’economia malferida, va arribar per fi un desconfinament parcial i amb moltes limitacions. Tot plegat, calia evitar com fos que la catàstrofe sanitària es solapés amb l’econòmica. El pròsper nord d’Itàlia va ser el primer territori en eixir al pas del virus. Personatges de renom com Roberto Saviano es van queixar, inútilment, de la decisió. La pesta s’havia estès perquè els junkers llombards no volien perdre un cèntim i no van voler tancar les fàbriques mentre ara les reobrien, sense tenir la vacuna ni cap tractament efectiu per la mateixa raó.

És on estem, ara mateix. O morim pel virus, o morim de pobres.

Fa unes poques setmanes els xinesos anunciaven que ja estaven a punt de tenir la cura. Rússia acaba de proclamar a bombo i plateret que a l’octubre iniciarà una campanya de vacunació massiva. Totes les bones noves fan l’olor dolçassa i torbadora de la propaganda. Continuem sense remeis mèdics, sense haver resolt encara alguns problemes relacionats amb els recursos públics, amb una enorme divisió sobre com cal fer front al repte d’una crisis social sense precedents. Europa, finalment, vol ajudar però no massa. I el virus, amb tot i això, continua ací, actiu, rebrotant a tort i a dret en qualsevol país i sense que ningú no li pose fre.

L’OMS ja ha advertit que això va per a llarg i els científics no es cansen de dir que no hi haurà solucions efectives a curt termini. Ni tan sols està molt clar què passarà en trobar-se un vaccí. Ni qui el trobarà, ni què en farà… 

Aquesta serà, doncs, si de cas no hi ha un miracle, una tardor calenta. La reobertura de les escoles i la continuïtat d’una activitat econòmica que no es pot aturar de cap manera dispararan, sense cap mena de dubte, el nombre dels casos. Governs i autoritats apel·len a la responsabilitat de cadascú. És com una mena de crida serena al que ‘cadascú s’apanye’. 

No és la fi dels dies però, certament, se li assembla.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Camps i els privilegis dels expresidents

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat la segona setamana d’agost de 2020.

Camps eixint dels jutjats. Foto/Mònica Torres.

A la fi d’aquest juliol, la Fiscalia Anticorrupció va demanar que s’investigués l’expresident valencià, Francisco Camps, per entendre que havia mentit a cor que vols com a testimoni en relació a les suposades adjudicacions irregulars a la trama Gürtel amb motiu de la visita de Benet XVI a València, l’estiu de 2006.

Recorde perfectament aquella visita en què les institucions valencianes, governades pel PP, es varen deixar literalment la pell. La ciutat de València, governada amb puny de ferro per Rita Barberà des del més profund del seu particular armari, va tornar als temps del XXXV Congreso Ecuarístico Internacional quan els bisbes i arquebisbes passejaven Franco sota pal·li. Es va donar l’ordre d’amagar les revistes pornogràfiques de tots els quioscs, la ciutat es va omplir de banderoles vaticanes com si l’haguera ocupat la Guàrdia Suïssa mateixa i la televisió valenciana no en va parlar de cap altra cosa fins i tot quan, poques hores abans de l’arribada del papa, es produïa el tràgic accident de metro de l’estació de Jesús. Un accident dels més greus dels ocorreguts al món fins aleshores que es va saldar amb 43 morts i 47 ferits. Una tragèdia, val a dir, que s’hauria pogut evitar d’haver-se fet les inversions necessàries en compte de balafiar els diners en absurds esdeveniments i projectes que van acabar per a arruïnar la hisenda pública valenciana.

Els poders públics, fins i tot el mateix Tribunal Superior de Justícia regional, van abandonar tota neutralitat i es van entregar amb cos i ànima a una visita que, a la última, va fer de cortina de fum per a que un grapat de xoriços s’enriquiren a costa dels diners de  tots els valencians. Aquell acte fastuós va ser també l’excusa per a una campanya de propaganda política rància a favor del conservadorisme que representava el PP i que, ves per on, va aconseguir l’efecte contrari provocant la mobilització dels sectors més crítics amb la jerarquia eclesiàstica.

Sense la intervenció del llavors president de la Generalitat Camps i de les maniobres del desaparegut Juan Cotino, aquella visita mai no hauria estat possible en els termes en què es va produir. Tampoc hauria estat possible la monumental estafa que va representar la celebració de la competició de la Formula 1 a la ciutat. Un esdeveniment esportiu que Camps va prometre que no costaria un cèntim a la Generalitat la qual, finalment, acabarà soltant, més de 60 milions d’euros. Camps, Barberà i tota aquella colla de polítics provincians somiaven en què València, per art de màgia, es convertís en una ciutat monaguesca o en la Califòrnia espanyola amb els seus resorts de luxe i restaurants per a pallussos.

Camps s’ha defensat de totes i cadascuna de les acusacions que se li han fet amb grans estirabots i paraules grosses. Sense tallar-se un pèl ha denunciat ser víctima d’una conspiració comunista que riu-te’n tu de la que va acabar amb Kennedy en Dallas. 

El personatge té més cara que esquena i lluny de reconèixer ni la més mínima errada en la seua gestió, té els sants collons de reivindicar-se com una mena de Jaume I ressuscitat davant d’una premsa atònita que li balla l’aigua per pur sentit de l’espectacle.

Per si encara no fora poc, i malgrat que les Corts Valencianes li van demanar ja fa temps que hi renunciés, Camps gaudeix de tots els privilegis dels expresidents regulats per una llei impulsada pel convicte Eduardo Zaplana. Això es tradueix en què es passeja en cotxe oficial i que entre el seu sou al Consell Jurídic Consultiu -78.646,04 euros bruts anuals- i el de la seua cohort d’assistents, cada any costa a les butxaques dels soferts ciutadans més de 140.000 euros.

No té cap sentit que algú com ell, responsable en part de la ruïna del país per causa de la seua gestió maldestra i megalòmana, imputat en diverses causes, continue a sou de les arques públiques. Malauradament, la llei només permetria que se li retiraren els seus privilegis en cas d’una sentència que l’inhabilités per a un càrrec públic. Ni el PP ni el PSOE han volgut fins ara endurir les condicions per a gaudir d’aquesta canongia la intenció de la qual és legitima, dignificar la institució. Amb tot i això, com pot, però, dignificar cap institució un personatge com aquest?.

Com siga, Camps continua cobrant i predicant. Fa quatre dies com qui diu, un dels més ínclits ‘escrividors’ de la premsa reaccionària el va entrevistar a major glòria del pensament buit. Camps defensava la malignitat demoníaca de Podemos i la legitimitat constitucional de Vox, negava la corrupció en el PP, li feia el vudú a Zapatero, s’enyorava de la Florència dels Medici i, horror!, assegurava que si el seu partit li ho demanava, ell, tornaria.

Per sort per als valencians, fins i tot per als que voten al PP, Camps té més oportunitats de rebre tractament psiquiàtric que de tornar a encapçalar mai cap llista d’un partit al País Valencià. La qüestió és quant de temps més aconseguirà escapolir-se de la ‘conspiració’ judicial de què diu ser víctima i si mentre tant ha de durar aquesta broma dels seus privilegis ateses les seues especials circumstàncies. Una broma que a Catalunya, per cert, també se l’haurien de fer mirar.  

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Marc Granell, apunts per a una obra completa

*Article de Francesc Viadel publicat la segona setmana d’agost de 2020 a Nació Digital.

Marc Granell entre Natxo Felipe (a l’esquerra) i Manel Alonso a El Perelló (La Ribera Baixa) durant un encontre amb joves escriptors a finals de juny de 1988. Foto/Pep Cortell.

Vaig conèixer de l’existència de Marc Granell a finals dels 80 per Vicent Nàcher, en una conversa mantinguda al pati de l’institut del poble. Bé, vaig saber d’ell així com de tot l’estol de magnífics poetes que havia donat el País Valencià, especialment la ciutat de València, durant els anys setanta. Uns anys de plom marcats per un context odiosament provincià que, a més, va emmerdar un anticatalanisme tan devastador, absurd com persistent.

Nàcher -que uns anys després esdevindria també un poeta assenyalat- se’ls havia llegit a tots minuciosament. També ens va fer saber que un dels nostres professors, Joan Navarro, guanyador de l’Octubre de 1973 amb Grills esmolen ganivets a trenc de plor, en formava part molt destacada d’aquella insòlita i admirada generació.

Fet i fet, van ser Navarro i el novel·lista Octavi Monsonís, docent de català al mateix centre, els qui ens van animar a uns quants joves a escriure i els qui van estar, en certa manera, darrera també de la publicació literària L’Horabaixa impulsada, a més, de per mi mateix i pel poeta Josep Manel Esteve, per Nàcher, Josep Domingo, Xavier Saà, el plorat Raimon Bono o Vicent Soriano, entre d’altres. Una publicació que no hauria estat possible sense algunes precises indicacions de Manel Pellisser i la professionalitat de Lola Nomdedéu que aleshores regentava un menut negoci d’impressió ubicat a la vora del port de València per on passaven tota mena de poetes, revolucionaris desficiosos i somiatruites professionals.

El cas és que L’Horabaixa va ser l’excusa perfecta per assaltar un bon dia en el seu domicili, a tocar del Mercat de Colom, un timidíssim i aparentment fràgil, Granell. Vam anar uns pocs amb la lliçó apresa, vull dir, amb el primer llibre del poeta llegit, Llarg camí llarg (1977), guanyador també d’un dels mítics Octubre impulsats per l’editor Eliseu Climent. El poeta ens va acollir amb generositat, va aguantar sense renecs i amb un somriure la impulsivitat de la nostra joventut i es va interessar sincerament per allò que fèiem. Podríem dir que a partir d’aquell moment, es va establir una relació sòlida i, sobretot, literàriament molt estimulant.  

Més endavant em vaig afegir ocasionalment a algun dels dinars que setmanalment feia Granell amb Eduard J. Verger, Vicent Berenguer i d’altres en un diminut restaurant de la Plaça dels Ànecs com a complement, dic jo, de la tertúlia que regularment celebraven al Cafè El Trovador i a la que crec que vaig arribar a anar un dia amb Nàcher.

La relació amb Granell no va acabar ací. A finals de juny de 1988 un nodrit grup de la secció valenciana de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana que havia acabat d’articular eficientment Josep Cortell, vam destorbar l’estiueig de Granell en El Perelló, terme de Sueca, a La Ribera Baixa. Una vegada més, el poeta ens va acollir sense reticències. De resultes d’aquella trobada, la Universitat de València, va publicar sota la seua supervisió Envit. Antologia de nous escriptors valencians (1991). No era la primera vegada que l’autor intentava reagrupar, intentar el mapa de la literatura en un país condemnat civilment a patir una classe política àgrafa, sense remei. Deu anys endarrere havia estat el factòtum de l’antologia Brossa Nova. Poetes valencians dels 80 la qual va confirmar la vivacitat de la poesia catalana al país i va animar l’obra d’alguns autors que amb el temps reeixirien. Sense la seua intervenció és molt possible que la fràgil continuïtat de la poesia catalana al sud s’hagués vist gairebé interrompuda. No crec que estiga exagerant.  I d’ací, d’aquesta excepcional intervenció de Granell, aquest balanç personal d’un temps i d’una època que algú haurà d’ordenar amb precisió acadèmica si molt convé per a evitar els estralls de l’oblit. Algú haurà, certament, de reconstruir aquell moment de tertúlies, projectes, publicacions, iniciatives totes el conjunt de les quals ha permès un cert ambient literari en català i el sorgiment d’una sòlida nòmina d’autors en tots els gèneres. 

Cal dir que els darrers anys l’obra de Marc Granell s’ha revalorat malgrat totes les dificultats de difusió del català al País Valencià enmig d’un ambient d’implacable substitució lingüística. Figura imprescindible en revistes com Cairell o Reduccions, director de col·leccions de poesia tan importants com les que van editar Tàndem o Germania, autor d’una obra important, Granell, ja és un clàssic malgrat ell mateix. Un autor, i heus-ne ací la importància, en què es reconeixen molts joves poetes.

La Poesia Completa 1976-2016 de Marc Granell publicada el 2017 per l’Institut Alfons el Magnànim, ara mateix ja va per la quarta edició la qual cosa confirma un interès indubtable per la seua obra. Diu el crític Francesc Calafat, prologuista d’aquest important volum, que la seua poesia, “(…) no és només un gènere literari, és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món, al seu món (…)”. La seua poesia, diu Calafat, és estoica, pessimista, de queixa mordaç, però en la qual, de tant en tant, afloren moments de tendresa i afecte, de “lligams positius amb els altres i amb el món”.   

Calafat vincula la lírica de Granell amb la d’Espriu, Vinyoli, Zbigniew Herbert, Wislawa Szymborska o Vladimir Holan. Unes afinitats amb aquests autors que, afirma, “(…) es belluguen al voltant de la penetració afuada en els replecs de la vida, en el sarcasme i el vidriol d’una poesia terriblement humana”. I, encara, d’una poesia que “(…) diu veritats enormes. Una poesia que diu l’espant en què poden convertir-se les persones, que diu l’espant en què pot esdevenir el llenguatge (…)”.

Per mi, Granell, és el poeta immens de l’amarg Madinat al-Turab (magníficament musicat per Rafa Xambó), Els ocupants, L’elogi de l’oblit… Un model literari amb una obra capaç d’aportar coneixement sobre la vida, d’orientar un compromís personal amb el món que ens ha tocat de viure.

Resa un dels seus poemes aplegats a Notícia de la tribu (1978): SALVATGES no som,//això ja ens ho diuen les enciclopèdies.//¿I? haurem de trobar la paraula//escaient i justa que ens delimite.//Perquè anem amb la mirada fosca però trista,//perquè anem amb les mans a les butxaques.// I tenim proves// del nostre clar enteniment.(…)”.

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Carrizosa i Cs no interessen ni a la tata

*Article de Francesc Viadel publicat el 31 de juliol de 2020 a La República.cat.

Carrizosa de Cs en un moment de l’entrevista a TV3 del passat 28 de juliol. Foto/TV3

L’entrevista que el passat 28 de juliol li va fer el director de TV3, Vicent Sanchis, al cap de l’oposició Carlos Carrizosa, no la va veure ni la tata. Les xifres són de sobres conegudes. L’audiència es va situar en el 4’5%, això és a penes 91.000 espectadors, enfront dels 506.000 que va tenir l’entrevista a Oriol Junqueras amb el 21’8% o dels 413.000 de Carles Puigdemont, amb el 20’3%.

Bàsicament, Carrizosa, un punt menys agre que d’habitud, es va limitar durant la seua aparició a fustigar als presos polítics el mateix dia que escandalosament perdien el règim de semillibertat de què havien començat legalment a gaudir, a titllar TV3 d’aparell de propaganda i a aprofitar el desastre sanitari de la pandèmia per posar-li el dit a l’ull al president Torra.

Estic convençut que la campanya engegada a les xarxes socials per l’independentisme més mobilitzat convidant a no posar TV3 aquella nit, tinguera massa a veure amb la merda d’audiència obtinguda. Tampoc que aquesta hagués millorat d’haver sigut entrevistat a, posem per cas, Antena 3. Ni tan sols les dates d’emissió, ni la xafogor amb mitja Catalunya tancada a casa, degueren d’influir en el desastre. Simplement, Carrizosa, un tipus colèric, professional del filibusterisme parlamentari i de la bronca, no té gaire interès ni tan sols per als seus. De fet, a qualsevol politòleg o periodista especialitzat li costaria trobar un retall del seu discurs aprofitable, un argument treballat o una proposta intel·ligent. Ni ell, ni els seus, especialment a Catalunya -però també al País Valencià o a les Balears- han estat incapaços d’eixir del hooliganisme anticatalanista més entortolligat i caspós. 

Carrizosa no interessa com tampoc no interessa en aquests moments a les elits espanyoles mantenir la farsa del partit que han nodrit. Ja fa temps que l’IBEX i els seus mitjans de comunicació van deixar caure un Albert Rivera joseantonià, que la histriònica Arrimadas va escampar la boira a Madrid per a concentrar-se millor en la festa de les portes giratòries. Ja fa molt de temps que l’experiment taronja, concebut per a despertar el lerrouxisme més destarotat a Catalunya, perd oli per tot arreu. El mateix arrogant Manuel Valls, repudiat per la política francesa, els ha deixat amb un pam de nas després d’entabanar-los de tal manera que, en Barcelona, Cs no alçarà un gat del rabo en els pròxims cent anys. Algú haurà d’explicar, per cert, bé i amb detall, l’operació Valls que, a part de frenar l’accés d’ERC a l’alcaldia del país, es va saldar en l’autodeflagració dels naranjitos i tot barat a res. I vet ací, com Colau, del ben segur que bolivariana o castrista  en més d’un cap taronja, mana la ciutat gràcies a un partit defensor del capitalisme sense embulls. Tot un espectacle dalinià.

Sense un context de crispació, sense el suport dels que maneguen a l’ombra l’Espanya oficial, Cs és un partit prescindible, un monstre més del ranci nacionalisme espanyol disfressat de centrisme i liberalisme, la promesa dels autònoms emprenyats, dels socialistes desenganyats, dels votants del PP avergonyits per tanta corrupció.  

Així les coses, en aquests moments, Ciudadanos només pot aspirar a buscar desesperadament jugar algun paper en la governabilitat de l’Estat a canvi d’obtenir del PSOE unes quantes carmanyoles. Mentres, allà on pot, pacta amb Vox o amb el dimoni si cal amb l’únic i mateix objectiu crematístic. Fins i tot, el mateix Toni Cantó ha festejat Ximo Puig no fos cas que un qualsevol dia tinga que acabar representant sainets pels casals fallers de València a fi de poder omplir el pap.

D’anar les coses com van, no tardarem molt a veure traspassos taronja a totes bandes. Uns al PSOE, d’altres al PP o a Vox. La majoria, la immensa majoria de regidors, càrrecs de tercera i quarta filera, assessors i fixes discontinus, aniran on podran.

Les darreres dades del CEO confirmen que la davallada del partit de Carrizosa se’n va al poll.  Ara mateix, cauria electoralment un espectacular 14’4 % i es quedaria amb 19 escons, gairebé la meitat dels que escalfen seient al Parlament en aquests moments. No en tindran cap altra, en sintonia amb allò que està passant a Madrid, que apropar-se a un PSC que remunta i que, del ben segur, intentarà fagocitar-los com siga.

Ni amb tots els diners de l’Ibex, ni amb totes les mentides d’uns mitjans de comunicació entregats amb cos i ànima a combatre l’independentisme, ni amb totes les campanyes de provocació política que han engegat, han aconseguit reeixir. Avui, més que mai, estan a un pas de la seua dispersió i ho saben.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari