El viatge

*Relat de Francesc Viadel publicat el 14 de gener a Nació Digital (Serie, El grafiti del brivall).

Fa a pocs mesos que M. va fer els catorze. Des d’aleshores s’ha estirat i ja no és aquell xiquet redó i maldestre incapaç de perseguir una pilota sense ensopegar amb les seues pròpies cames. Un xiquet que nadava com un peix pesant i cec mentre la resta dels seus companys, prims, menuts, veloços i esmunyedissos com anguiles, se’l deixaven darrere. Ara és un quasi home alt i corpulent que és capaç fins i tot de traure el geni i parar els peus als dos o tres malparits de l’escola que des de sempre solen tocar-li els collons.

Fa molt poc de temps que els pares li deixen eixir una estona les vesprades del dissabte i, al carrer, ha fet amics nous que li expliquen històries increïbles sobre els mons en què han crescut. Res a veure amb els mons dels seus companys de curs als qui coneix des de que té quatre anys, fills tots d’advocats, professors, agents comercials o pròspers botiguers del barri. Un dia, per exemple, va conèixer un xic de la seua edat que va estar durant mesos vivint al carrer amb tota la seua família perquè van ser desnonats per pobres. Un altre dia a un que va estar tancat al centre de Can Llupià, a Horta, i que, a més, té un germà que va passar uns anys al talego. En coneix alguns que sempre porten navalla a les seues bandoleres, d’altres que passen blanca per a poder menjar, uns pocs que alguna vegada donen un pal per obtenir pasta amb què pagar-se els vicis.

Quasi sempre que ix fa cap a Arco i s’hi troba amb aquella tribu tan distinta a la que li pertoca per classe social. Li agrada barrejar-se, però, entre aquells pinxos pels quals sent admiració i respecte. Escolten Zaskop Máster, Denom, El Jincho, Morad, els germans Ayax y Prok… Un dia M. va flipar quan va veure a aquests darrers en persona a la plaça dels skaters, on hi ha el gran museu de parets blanques i cristall que mai ha sabut què és. En Arco fan també binge drinking i cremen canuts de maria i de costo un darrere de l’altre.

Aquesta vesprada de dissabte ha vingut també S. que ara viu a Cornellà perquè sa mare no pot pagar un lloguer a Barcelona. És dos anys major que ell, tan menudiua que el seu cos es perd dins dels pantalons i de les samarretes amplíssimes amb què sempre es vist. Té uns ulls blaus enormes i uns cabells llisos negres i llargs que li arriben fins al cul. Fa res es va tatuar una lluna i un sol a l’avantbraç i du un piercing de platad’estil Nostril amb una diminuta pedra de color roig incrustada. Amb la seua veueta dolça sempre diu que el sol és ell i que ella és la lluna i M., aleshores, es posa content i li passa molt suaument la mà pels seus malucs nus.

Quan M. i S. es troben sempre es fonen en una abraçada fraternal i tot seguit es fan un innocent pico com si foren dos ocellets. El primer que li ha dit avui S. a M. en veure’l ha estat que tenia moltes ganes de desconnectar, que l’ansietat se l’estava menjant viva. De seguida, tots dos s’han separat del grup i han creuat Marina en direcció al banc de les vies on a aquelles hores de la vesprada sol tenir oberta la paradeta el dealer dominicà, el de la cara ratada, l’’home gros de les pirules’, malnom que s’han inventat els col·legues per referir-s’hi.

Quan arriben se’l troben palplantat a la vora del banc. Un banc ubicat de cul a les vies del tren tot tatuat de gargots que hauria pogut fer un Bansky qualsevol de barri. El gros ja sap què volen les criatures. De fet, S. és una bona clienta. Els somriu i discretament treu de la butxaca del seu polo blau de seda brodat amb la figura d’un drac entre gesmils dos ‘secants’ amb el dibuix de Krusty el pallasso. Seran vint euros. Avui convida ella.

La parella llavors s’endinsa en les entranyes del barri dessolat, clapat de fàbriques abandonades, grues, solars i s’atansa fins a un jardí ubicat entre uns edificis mig abandonats que els veïns han omplert de papallones: papallones tatuades sobre els bancs blanquíssims; en els cossiols dins dels quals creixen les estrelitzies i les oliveres; papallones de cartó, de plàstic, de paper pintat penjant d’un cobert on els xiquets berenen, es refugien de la pluja, juguen a pintar; papallones de color verd, carabassa, roig, blau, groc…

Quan M. i S. arriben no n’hi ha ningú. El cel s’ha tornat tot de color taronja. Seuen sota el cobert, s’abracen un moment, es miren als ulls i tot seguit, amb la mateixa devoció d’uns primers combregants, es posen a la llengua el seu Krusty.

Aquesta serà la primera vegada d’ell. Encara no ha passat mitja hora i M. sent com aquella angoixa que des de tota la vida l’ha torturat va desapareixent alhora que puja la temperatura del seu cos i les ninetes dels ulls se li dilaten com les d’un gat excitat. Les papallones en això aixequen el vol, es dissolen en una atmosfera carregada de pols fluorescent, el sol allà dalt es balanceja, rebota com un globus sobre uns núvols que semblen de llepolia. De colp, M. escup sobre el terra el gripau de la seua ansietat que dia rere dia des de que té memòria rauca dins del seu estomac, dels seus budells, dins del seu cap on només hi ha desordre. I en això sent que la seua ànima abandona el seu cos i sura ingràvida dins de la pols, entremig de les juganeres papallones el voleteig de les quals sona com un milió de campanetes.

Cau la nit i cal tornar a casa. Tots dos passen encara pel banc de l’”home de les pirules” que ja se n’ha anat cap al Born per no aixecar sospites i aprofiten per seure sobre el respatller un moment perquè volen esperar a veure si passa un tren que S. diu que podria ser de vagons de gel amb els seients de vellut i conduït per un maquinista vestit de malabarista de circ. Ell llavors riu a mandíbula batent i l’abraça molt una vegada més i ella es deixa abraçar i plora.

Una estona més tard, a l’eixida de metro d’Arc de Triomf, tots dos s’acomiaden  prometent-se que s’estimaran sempre i que cuidaran l’un de l’altre. En això, S. es perd escales avall entre un riu de gent. Una entre tants. Poca cosa. Indefensa. Sola.

Quan M. entra a casa el pare llig enfonsat en la seua butaca esventrada i bruta de color beix un llibre gruixut que fa temps que pega bacs pel menjador. La mare fa el sopar. S’ha fet fosc. M. pensarà tota la nit en la pols de colors, en la música de les papallones, en el tren de gel dins del qual s’ha colat sense saber encara ni com i que el durà més enllà de totes les seues pors, més enllà de l’horitzó on continua caient el sol. Fins fer-se de dia no tornarà a saber del gripau.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

‘La mina de la mort’, de Maria Favà: esclavitud i corrupció en el franquisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 7 de gener de 2023.

La periodista, Maria Favà. Foto Nació Digital/Adrià Costa

Sense la perspicàcia i l’olfacte periodístic de la periodista Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), potser mai no s’hauria destapat el saqueig perpetrat durant dècades del Palau de la Música Catalana per part del desvergonyit patrici Lluís Millet i Tusell i els seus còmplices Jordi Montull, Gemma Montull, Laia Millet Vallès i Marta Vallès Guarro.

Un article seu publicat el juny de 2008 al diari Avui sobre les intencions d’obrir un hotel al costat de l’emblemàtic edifici va ser el que va obrir la caixa dels trons i va fer tremolar l’estructura política de Catalunya.

Favà, filla del Poblenou, va començar a escriure en mitjans com ara GarboTele/eXpres i Diari de Barcelona. El 1976 fou una de les periodistes fundadores de l’Avui, on va treballar fins a la seua jubilació anticipada el 2010. Els seus articles van girar majoritàriament a l’entorn del moviment veïnal, la política local i els intricats laberints del món immobiliari darrere del qual s’amaguen no poques magarrufes del poder. Va ser també corresponsal de la cadena SER entre 1990 i 1993 al Marroc i va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura, sent també entre 1996 i 1999 responsable d’un espai de consum dins del programa Bon dia de TV3. La seua vocació i compromís social com a periodista ha anat sempre parell al seu activisme civil. El 2018 va formar part de la trentena de persones que van presentar un recurs d’empara impulsat per l’Assemblea Nacional al Tribunal Constitucional contra la suspensió dels diputats del Parlament que havien estat suspesos pel jutge Llarena de les seues funcions.

És autora entre d’altres del llibre Diari Avui, 1976-2009entre el somni i l’agonia (Meteora, 2017) i més recentment de L’Aliança del Poblenou: 150 anys fent història de Barcelona (Ajuntament de Barcelona, 2022). Editora de la revista Icària, ha estat dues vegades membre de la Junta del Col·legi de Periodistes i en una ocasió degana.

El seu darrer llibre La mina de la mort (EG, 2022) és un reportatge d’investigació en la millor tradició del periodisme narratiu sobre l’accident de la galeria de carbó de la mina Clara de l’Espà el 1944, a Saldes, en la comarca del Berguedà, que va produir la mort de 34 miners. Causat per una explosió de grisú, és l’accident amb més víctimes en la història de la mineria a l’Estat espanyol però, també, un testimoni històric de l’esclavitud laboral, la impunitat i la corrupció durant el franquisme.

La periodista va regirar durant anys arxius –alguns d’ells gairebé impenetrables com ara el de l’Audiència de Barcelona–, va entrevistar historiadors, experts, testimonis de l’època a fi de reconstruir aquest sinistre episodi.

El 2018 va consultar el sumari del cas, no sense dificultats, atès que un lletrat de l’Audiència de Barcelona li’l va arrabassar i no va poder tornar a estudiar-lo fins dos anys i nou mesos després d’interposar un recurs i, així, aconseguir una nova autorització.

Mai no es sabran les causes reals de l’accident però del que no hi ha dubte és de les pèssimes condicions de seguretat en què es trobaven les galeries de la mina. Poques hores després de l’explosió, el 10 d’abril de 1944, els enginyers Simón Martín i Santiago Echevarria concloïen en un informe pericial que la mina Clara havia incomplert totes les seues recomanacions i suggerien que l’incompliment podia estar darrere de les causes del sinistre.

L’octubre de 1944, el governador civil Correa Veglison, enviava el seu secretari Zurita Chacón a la mina per supervisar les tasques de desenrunament, les mesures de seguretat i condicions dels treballadors. L’informe de Zurita, mà dreta de Correa i responsable dels serveis informatius de Falange, enviat al seu superior era del tot alarmant. Foren empresonats durant uns pocs mesos el propietari Domingo Martí i Campmany i l’enginyer Daniel Esteller. L’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, fou qui va pagar la fiança.

El judici es va anar endarrerint i fins i tot es va suspendre en dues ocasions. A l’últim la sentència va condemnar el propietari i l’enginyer per un delicte d’imprudència temerària a un any de presó, que no van complir, i a pagar una indemnització de 6.000 pessetes a cadascun dels hereus de les víctimes quan el fiscal en sol·licitava un total de 896.000. Les valoracions de la Caja General de Seguros de Accidentes de Trabajo al seu torn van ser molt irregulars per a cada cas i no s’ha pogut saber si es van acabar de pagar aquestes indemnitzacions per la mútua ni tampoc pel propietari de la mina.

Val a dir que molts dels miners eren clandestins, treballadors vinguts de fora de Catalunya amb noms falsos per esquivar la repressió franquista. D’altres, joves que treballaven a la mina per evitar el servei militar. Només una de les víctimes era català. Moltes altres provenien de la població de Serón, en Almeria, on Favà es va desplaçar sense poder trobar cap testimoni ni pista més. Molts dels miners soterrats al cementeri abandonat en l’església de l’Espà ho estan amb noms falsos.

Escriu Favà en un epíleg del tot punyent: «Els murs exteriors del cementeri, que es troben mig caiguts, deixen a la vista els ossos. Són els ossos dels miners de la Clara que són els últims difunts que es van enterrar allà. Dues creus de ferro fan companyia als rams de crisantems de plàstic que va renovant una mà anònima. Descansen en pau trenta-quatre morts de la mina Clara?».

Maria Favà una vegada més ha demostrat amb aquest llibre que és una de les més importants periodistes d’investigació. Favà ha escrit un gran reportatge, corprenedor, rigorós, imprescindible per entendre d’on venim i on som.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Per Espanya, per la Constitució i, sobretot, pel poder

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de gener de 2023 a la Veu del País Valencià.

L’extrema dreta tota, des del PP passant per les més estrafolàries associacions en defensa de l’«español nuestro de cada dia», estan molt excitades. Com al febrer del 36 han decidit per tots, pels qui els voten i pels qui no, que Espanya està amenaçada i apel·len amb urgència a la idea de la unitat dels espanyols per a salvar-la.

És una idea simple per a ximples, una autèntica enganyifa, però que sol funcionar-los a força d’esbombar-la en moments d’incertesa social com els que estem vivint.

El cas és que dues entitats de tarannà reaccionari, d’un nacionalisme furibund, com són Foro España Cívica (FEC) i la Fundación Foro Libertad y Alternativa (FFLA) han convocat per al pròxim 21 una manifestació en la plaça de la Cibeles de Madrid amb l’eslògan, Por España, la democracia i la Constitución a la qual s’han adherit de seguida PP, Vox i Cs a més de gossets i gatets, d’associacions gairebé unipersonals com les que dirigeixen la tuitaire i exsocialista Rosa Díez i la marquise Cayetana Álvarez de Toledo.

La primera de les entitats convocants la dirigeix l’arquitecte català Mariano Gomà, un exdirigent de Societat Civil Catalana fundada en 2014 al caliu de les mobilitzacions per la independència de Catalunya i trufada de persones pròximes o pertanyents als grans partits ultres espanyols.

FEC es reivindica apartidista, humanista, il·lustrada i europeista, tot i que emocionalment vinculada a l’Amèrica hispana. Com siga, bàsicament és una organització en defensa de la unitat d’Espanya i de les idees del neoliberalisme més ferotge. En el seu manifest fundacional, com no podia ser d’una altra manera, juguen amb la imatge d’un país desfet i amenaçat que cal salvar mitjançant la unitat de les forces polítiques. Una unitat abstracta al voltant d’uns pactes d’Estat inconcrets. Unes forces polítiques indefinides tot i que cal ser un idiota per a no endevinar-les.

Pel que fa a la FFLA formada per «unos centenares de empresarios, autònomos, servidores públicos y ciudadanos en general», el seu objectiu és el «fortalecimiento de España, del orden legal, de la concordia entre los ciudadanos» a través de la defensa de reformes estructurals del sistema i de la mobilització en el carrer.

Monàrquics fins al moll dels ossos també invoquen l’espantall de l’Espanya en perill a causa de «la embestida conjunta del separatismo y del comunismo populista» que també amenaça, segons recorden, Iberoamèrica.

Al capdavant de la FFLA hi ha un veterà de la dreta ultra com Alejo Vidal Quadras, a qui acompanyen personatges com Jaime Mayor Oreja, el socialista catalanòfob Paco Vázquez, el mateix president de la FEC, Mariano Gomà, l’anticatalanista excèntric Francisco Caja o el filòsof Fernando Savater.

Els uns i els altres només són l’avançada més freaky d’un ample front reaccionari amb què combreguen l’alta judicatura i bona part dels membres de les forces de seguretat de l’Estat que pretén desallotjar del poder l’actual govern per situar el PP amb o sense VOX.

A l’extrema dreta espanyola no li ha d’ensenyar res Trump ni el covard de Bolsonaro ni la quadrilla infecta de l’extrema dreta boliviana. Són reaccionaris amb una llarga tradició que es remunta, si gratem, als carlins.

Durant els darrers anys han anat soscavant l’estabilitat del Gobierno sense miraments fins i tot quan la pandèmia de la COVID feia estralls i era justament en els territoris governats pel PP com Madrid on més víctimes feia per causa d’una gestió pèssima, fosca.

Com aleshores, també ara empren la mentida, la propaganda, la tergiversació dels fets per generar un clima de tensió col·lectiva, per remoure les passions nacionalistes més primàries amb l’únic objectiu d’assaltar l’Estat.

Si finalment guanyen és molt probable que s’acarnissen amb Catalunya alhora que impulsen la involució d’Espanya a nivells que faran riure els polonesos o els hongaresos.

Però… i si perden a les urnes? És fa difícil de preveure com reaccionaran, però els antecedents de les revoltes reaccionàries a Estats Units i Brasil fan témer el pitjor.

Les democràcies són febles ja que perquè ho siguen de veritat han d’integrar també les formacions polítiques que li són hostils, sempre que aquestes respecten unes mínimes regles de joc. Que són febles ens ho van ensenyar els nazis en l’Alemanya dels trenta.

I el nacionalisme espanyol és perillós i letal, sobretot i paradoxalment, per a la pròpia idea de Nació que diu defensar.

Durant la Transició els més optimistes consideraven que en unes poques generacions l’allargada ombra del franquisme tendiria a esvair-se. Espanya seria gairebé com l’admirada França. Però, no. Ja han passat algunes generacions i moltes coses continuen igual o pitjor. Potser tot canviarà quan les cabres tinguen llana… o no.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Què fa un delegat del ‘Gobierno’ en la democràcia de Franco?

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 9 de gener de 2023.

Acabada de proclamar la II República el periodista borrianenc Vicent Marco Miranda va ser nomenat Governador Civil de Còrdova. La província era un coto privat de l’hisendat Niceto Alcalà-Zamora nascut a Priego, responsable de diversos ministeris sota el regnat d’Alfons XIII i declarat enemic del règim republicà.

Al poc d’arribar a la ciutat andalusa, Marco va rebre un telefonema de Priego signat per una dona que assegurava que el seu marit estava detingut des de feia temps per ordres de l’alcalde, un «tal Serrano», amic d’Alcalà-Zamora. Segons refereix a les seues memòries de seguida va telefonar a l’alcalde per saber què havia passat i aquest li va respondre que es tractava d’un obrer que per Carnaval havia fet befa de Niceto. El de Borriana va demanar que el detingut fos immediatament alliberat, però al cap de dos dies l’obrer continuava a la garjola. Aleshores va reiterar l’ordre per escrit. L’endemà un advocat es va presentar en la delegació del Govern comentant-li que suposava que aquella era una ordre per a «donar llargues sense complir-la», ja que l’obrer era un enemic del «nicetisme». Marco es va mantenir ferm en la seua decisió i va cridar al capità de la Guàrdia Civil perquè li portés detingut a l’alcalde de Priego. Després de la sorpresa inicial de l’agent i davant l’actitud decidida del governador, van soltar l’obrer.

No va ser l’única ocasió en què el dirigent valencià va comprovar de primera mà com la Guàrdia Civil protegia senyorets i propietaris alhora que reprimia les justes protestes d’un camperolat explotat i miseriós.

Durant la crema de convents i esglésies el maig del 1931 com a resposta a les crides agressives del diari ABC a favor de la configuració d’un front monàrquic, Marco, va recomanar a l’oficial de Seguretat que no s’usés la violència contra els avalotadors si no era en cas d’extrema necessitat. L’oficial li va contestar que el que calia fer era «repartir molta llenya», a la qual cosa ell va replicar: «Sí, començant per vostè». Marco va fer que aquell policia rebel fos destituït i d’immediat va fer cridar al coronel de la Guàrdia Civil que «com de costum no va venir» i es va limitar a telefonar per a rebre instruccions.

Una vegada més el Governador va demanar actuar amb prudència i posar vigilància en les armeries. El coronel, però, va deixar una de les armeries sense protegir. Una vegada més va caldre que l’ordre fos reiterada per escrit, sense resultat, però. Aquell mateix dia es van presentar en el despatx de Marco el president de l’Audiència, el governador militar i l’alcalde de Còrdova. Els dos primers tenien la pretensió que deixés de dirigir la seguretat, a la qual cosa Marco, lògicament, es va oposar.

El cas és com a conseqüència de no estar vigilada l’armeria un grup de revolucionaris van assaltar-la. Posteriorment, van ser tirotejats per la Guàrdia Civil, que en va matar un d’ells d’adscripció comunista, agreujant la situació. Marco va fer cridar el coronel que es va presentar de paisà en una clara mostra de menyspreu.

Finalment, des de Madrid, amb pretextos administratius, van obligar Marco a dimitir. El dirigent republicà va descobrir a Còrdova el drama del camp andalús i les invencions del «señoritismo» per justificar la represàlia. També, és clar, la deslleialtat d’unes forces de seguretat que tradicionalment a Espanya han servit els interessos de les elits. Marco no va ser però un Governador civil tebi sinó que va ser conseqüent amb la seua responsabilitat de mantenir l’ordre republicà vencent totes les resistències.

L’Espanya del 2023 no és la dels anys trenta encara que les forces reaccionàries que nien en les entranyes més profundes de l’Estat es pensen que aquest els pertany i malden en nom de la unitat de la pàtria i dels interessos dels de sempre: combatre l’anti-Espanya.

I, ¿què fan doncs els delegats del Gobierno de la democràcia llegada per Franco davant les argúcies dels funcionaris patriotes per mantenir l’ordre segons els seus propis criteris ideològics ben sovint contraris al propi dret, la sagrada Constitució i el sentit comú? Doncs, simplement, mirar cap a un altre costat que és, a més d’una demostració de feblesa i l’assumpció d’una certa mentalitat política, la manera d’estalviar-se maldecaps i continuar pujant esglaons.

Hi ha manta exemples. El 2018 la policia va ser incapaç d’identificar l’únic dirigent d’extrema dreta, Vicente Rodríguez Gallent, que no anava emmascarat durant l’atac nocturn a la casa de l’aleshores vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra.

Fa res la Policia Nacional va condecorar el líder ultradretà José Luis Roberto. Per a la delegada del Gobierno, la socialista Pilar Bernabé, es va tractar d’un fet aïllat que no representa el cos policial.

Al País Valencià des de fa anys i panys hem vist com simples agents han obligat diputats a identificar-se  -sempre d’esquerres- mentre participaven en una concentració pacífica o fins i tot en una roda de premsa.

L’altre dia van poder veure un grapat d’energúmens de l’extrema dreta vociferant i insultant greument representants polítics legítims, mentre es retirava la Cruz de los Caídos del Parc Ribalta de Castelló en compliment de la Llei de Memòria històrica del 2017, sense que els agents de la Policia Nacional mogueren un dit ni sense que sabem tampoc si des de la subdelegació del Gobierno s’han interessat per saber com va anar tot.

La impunitat és total. Els sindicats policials atiats per CS, PP i Vox, juguen a la desestabilització permanent mentre els qui haurien de tenir la paella pel mànec miren cap a una altra banda. Fins a la data, després de tants anys de democràcia, encara no coneguem cap delegat del Gobierno com Vicent Marco Miranda ni crec que l’arribem a conèixer.

Com és possible que tants anys després de democràcia continue reproduint-se en el sistema la mentalitat feixista? La pregunta és, evidentment, retòrica ,perquè a aquestes alçades del ball un ja no pot ignorar com és el país on viu i com és la classe política que el governa.

Un país socialment enverinat per la mentalitat reaccionària, amb una democràcia de fireta i una tendència salvatge a la canibalització.

A propòsit de la por, poc després de l’intent de colp d’Estat del 23-F de 1981, Joan Fuster escrivia: «(…)  Aquelles bromes de ‘con Franco vivíamos mejor’ i ‘contra Franco vivíamos mejor’, hem de descartar-les. Desaparegut Franco, la premissa ‘con Franco’, esdevé idiota, inclús per al xiste. Ara podria intercalar en aquesta nota un altre sarcasme: ‘Però ¿és que Franco s’ha mort realment?’. El drama no era Franco: era el franquisme i, contra el que diguen, pot haver-hi un franquisme sense Franco (…)». Queda clar?

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’oració de l’Okipa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 31 de desembre de 2022 (serie El Grafiti del brivall).

Diuen que el primer indi mandan que va aparèixer dibuixat en un mur de la ciutat va ser al Passeig Pujades entre un vell taller mecànic amb les partes tatuades amb esgrogueïts cartells publicitaris dels anys vuitanta i una pizzeria que aleshores es queia a trossos on servien un Montepulciano prou decent i unes foccacies primes com paper de fumar sobre les que escampaven quatre olives negres eixarreïdes, dos talls de xoriç coent i unes poques fulles d’orenga.

El traç d’aquell primer dibuix, com el de tots els altres, era infantil, gruixut, fet d’una sola vegada. El genet mandan, llança en mà, galopava sobre un cavall amb una crinera de quatre pèls erts com a punyals que apuntaven contra el seu rostre sense ulls, sense boca, sense nas, sense orelles.

Els antropòlegs saberuts de distintes universitats han convingut que només un membre d’aquella tribu que un dia va habitar en les verdes praderies entre els rius Heart i Little Missouri, a Dakota del Nord, podia fer un dibuix com aquest o, si més no, algú que estigués posseït per l’esperit en pena d’un dels seus guerrers.

Anem a imaginar que a aquest algú li diuen F.J. i que una vesprada de dissabte, sent encara un xiquet, va veure a la televisió del diminut menjador d’un piset de mala mort, l’Errol Flyn fent de general Custer, lluitant fins a la mort contra el temible i astut Tasunka Witko, Cavall Boig.

Suposem que F. J. (el xiquet que encara no sabia que Marylin Monroe li havia confessat a Truman Capote que Flyn tocava en les festes a la seua mansió el piano amb el seu enorme piu, ni que la pel·lícula de Raoul Walsh es va estrenar unes poques setmanes abans de l’atac de Pearl Harbour) va sospitar -mentre veia esgarrifat els cadàvers estesos dels soldats al turó de Little Bighorn- que el bàndol bo no era el dels del 7é Regiment de Cavalleria.

Suposem encara que F.J. va continuar veient desenes de westerns de Fritz Lang, John Ford, Howard Hughes, William A. Wellman, Zinnemann, King Vidor i que es va convèncer mentre es feia un home que, sens dubte, els bons eren els de Tatanka Iyotanka Bou Assegut-, Mhapiya LútaNúvol Roig-, els pawnee, els sioux, els cheiens, els lakotes, els apatxes, els crow, els chippew, els mandan… els desheretats de la pròpia terra, condemnats tots a una lenta i atroç extinció.

Des d’aquell primer dibuix a Pujades d’un mandan a les parets de la ciutat n’han anat apareixent d’altres. Sempre són genets sense rostre, en actitud d’entrar en combat, que sorgeixen de tant en tant, sobtadament, en un qualsevol racó: al costat d’una muntanya de mobles trinxats, a la porta d’una perfumeria de luxe, en una cantonada tacada d’orina, mig ocult en una paret assetjada per contenidors ran a gavadals de merda.

Suposem que F.J. s’ha convertit en un mandan, en un home del riu, dels que creu que l’Esperit del Mal hi és al cel per temptar els bons i que l’Esperit del Bé hi és a l’infern per a castigar els dolents. Suposem que ha dansat l’Okipa esgarrant-se durant quatre dies seguits l’ànima amb esmolats ossos de solitud per cridar l’abundància del bisó, les criatures ocultes en els parcs i els porxos de la ciutat, les que dormen a les boques fosques dels garatges, per commemorar la vida malgrat tot.

Poc sabem dels de la seua tribu. Que vivien en cabanes circulars de terra, argila o de fusta. Que conreaven la dacsa, les carabasses i la planta del quenopodi efectiva contra els cucs parasitaris.

Que en el 1837 la pigota encomanada pels treballadors de l’American Fur Co dedicada al comerç de pells quasi va acabar amb tots ells. Que des de 1845 habiten en la reserva de Fort Bethold junt amb els seus germans els hidatsa i els hadikara a ambdues ribes del riu Missouri. Que viuen gairebé amb els mateixos costums dels seus dominadors i que fins i tot alguns d’ells administren el 4 Bears Casino and Lodge a New Town, a prop del llac Sakakawee, on es pot jugar a les màquines escurabutxaques, als daus, al pòquer o gaudir d’un gran àpat per un preu raonable en el rostidor Bison Room.  

Hi ha els qui creuen que els mandan van emparentar-se amb exploradors vikings supervivents que procedien de Groenlàndia i els qui pensen que són els descendents del rei gal·lès Madoc que l’any 1.100 va salpar en direcció a l’oest i mai més es va tornar a saber d’ell. Tant se val.

Poc sabem també de F.J. i dels seus guerrers que ben bé podrien ser tots el mateix en peu de guerra contra un món que lentament es va fonent com mantega en la gran fregidora digital.

Potser un dia escriurà en una qualsevol paret del Born, en una plaça d’El Carmel, en la superfície bruta d’un quiosc abandonat de la ciutat l’oració de l’Okipa o de la dansa del sol: “Gran Pare, una veu t’enviaré. Escolta’m. Per tot l’univers una veu que t’enviaré. Escolta’m, Gran Pare, vaig a viure, ho he dit”.   

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Presumpcions estúpides d’Any Nou

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de gener de 2023 a La Veu del País Valencià.

Cada any la mateixa història i cada any més prompte. Encara no hem passat Tots Sants i ja ha començat el toc a somatén de les grans marques comercials perquè consumim fins a rebentar mentre païm el món que ens ha tocat viure, la càrrega de les pròpies circumstàncies personals que sovint solen ser penoses per mil motius distints.

Amb tanta simbomba, regals, farteres, felicitacions digitals i estrenes de pel·lícules sentimentaloides infectades de Sant Nicolaus obesos i de famílies felices l’autoengany el tenim assegurat. Ben mirat, potser sense aquesta treva marcada pels excessos molts no serien capaços de sobreviure uns pocs mesos més.

Dia de Reis a banda, la Nit de Cap d’Any és de les de tots els dies de festa la de l’autoengany major, sobretot per als que van més escanyats econòmicament, sentimentalment, pels que estan més tocats de salut. Tothom somia que potser li tocarà el puto dècim del Niño o l’Euromilió; que l’ascendiran a la faena; que no caurà malalt o bé que el guariran del tumor nefand que li ha eixit fa poc en un pulmó; que l’estimaran eternament; que veurà els extraterrestres; que rejovenirà vint o trenta anys i en això li despareixerà el dolor dels genolls i tornarà a sentir la vida fent-li pessigolles entre les cames.

Hi ha certament com una idiotització general del personal accentuada per l’ambient. Tot plegat, en tocar les dotze, començarà a produir-se la màgia. Cal ser molt escèptic, tenir molta vida o ser molt viu com per a no caure en el parany.

El meu pare era un d’aquests tipus incrèduls i sorneguer que any rere any se’n fotia dels bons auguris sense renunciar, però, sempre en la mesura de les possibilitats, a xalar aquella nit. I les possibilitats, val a dir, no n’eren moltes. La mare parava la taula amb unes estovalles de festa i comprava algunes sípies i algunes dotzenes de gambetes roges. No podia faltar el xampany de mentida, és a dir, la sidra i les ampolles de dos litres de refresc que només eixien en els dies assenyalats. Ara mateix, no recorde ni si tan sols seguíem la tradició del xanglots de raïm. El que és segur és que els pares s’engolien el programa especial de la 1 de TVE davant de l’estufa de butà fins que es quedaven dormits com un soc. Feliç Any Nou? Bé, sí. El pare mai no va desitjar que el nou any fos roín ni per ell ni per ningú, però tampoc se’n feia gaires il·lusions. Sempre deia que tots els dies eren iguals, especialment per als pobres, i que tard o d’hora tots acabaríem davall d’un ginjoler.

Quan escric aquestes línies m’imagine la Nit de Cap d’Any com un enorme espectacle musical que té lloc dins d’un altre espectacle, el de la realitat, molt menys amable. Pense en la guerra d’Ucraïna i en totes les guerres, en els pares que patim amargament pels fills, en l’exèrcit d’indigents que campen aquests dies per la ciutat com fantasmes invisibles, en la incapacitat d’una classe política per canviar aquesta merda de societat, en l’esclavatge al capitalisme a què estem sotmesos, en els ramats de fills de puta amb què convivim a diari, pense en el gran esvoranc que pot arribar a ser la vida quan van mal dades per més bons desitjos que tinguem, per més que ens enganyem.

Encara ni sé si faré res.

Publicat dins de Periodisme, Societat | Deixa un comentari

De com la democràcia va nàixer morta i les tornes catalanes

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de desembre de 2022 a La Veu del País Valencià.

La democràcia va nàixer morta. Ho hem sabut sempre encara que el relat oficial haja estat el d’una Transició exemplar en un dels millors països del món. A l’statu quo no li han interessat mai les veritats com a punys publicades per periodistes com Mariano Sánchez Soler sobre la violència durant la Transició o la continuació de les elits franquistes amb els seus negocis sota el paraigües de l’Estat. Franco, ho explica el periodista d’Alacant en La família Franco S.A. (Roca, 2019), va robar a mans plenes i va morir ric deixant en herència als seus -no només als seus familiars- el patrimoni de tota una nació. Espanya és i serà d’ells, com ells la volen, com ells l’entenen.

La rebel·lia del Tribunal Constitucional, en definitiva de tota l’elit judicial, contra un Gobierno que es miren amb els ulls sangonosos de Vox és una prova irrefutable per més matisos que afegim que ells mai no toleraran un país diferent. Són els mateixos ulls amb què es miraven els reaccionaris dinàstics i els feixistes el republicanisme moderat en aquella Espanya de la fam, l’endarreriment, les desigualtats, els eterns problemes territorials.

No eixim de la terra de Bernat. La situació em recorda les amargues reflexions sobre la caiguda de la II República escrites pel dirigent valencianista Vicent Marco Miranda mentre s’amagava per evitar una mort segura a mans dels vencedors. En les seues memòries In illo tempore, Marco afirma que a la República la van matar «els de sempre», això es, «(…) els que en tot temps ofegaren en Espanya afanys de progrés, ànsies de llibertat, anhels de justícia social. La mataren la plutocràcia, la salvatge intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre immediatament l’instrument adequat, l’exèrcit. L’exèrcit que mai no ha estat un servidor de la pàtria, sinó d’una part d’ella, la més funesta, la més antipatriòtica (…)».

I, encara, assegura el borrianenc Marco: «(…) La República nasqué amb un defecte fonamental, la falta d’una revolució que imposés avenços audaços al vencedor, aclarirà l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmara per a molts anys al vençut. Passarem sense lluita de la monarquia a la República (…) Acollirem amb benvolença a homes que durant set anys de Dictadura havien comès el tremend i imperdonable delicte de sotmetre al poble, arravatant-li els seus drets (…)». Tots van caure, diu, en el ingenu error de considerar que el respecte a les creences i interessos de l’«enemic» atrauria una certa adhesió o almenys les simpaties pel nou règim. «(…) Les lleis que semblaven més atrevides i aixecaven entre aquelles forces fingides tempestes de protesta, tenien un fons essencialment conservador, que no canviava ni en l’esperit ni l’arrel (…)».

Marco mai no va justificar els excessos de les classes populars però si va criticar la «falta d’energia en l’acció, en l’aplicació de les lleis» i assegura que més d’un segle d’història confirma que «contra les forces reaccionàries per a res no valen la parsimònia ni la transigència».

Pedro Sánchez no és Largo Caballero encara que una bona colla de dirigents de la dreta que estan de psiquiàtric ho proclamen amb vehemència. El Gobierno tampoc no és ni de lluny el soviet d’Espanya que ha vingut per a acabar amb els problemes crònics d’un país endarrerit.

La qüestió és que ells continuen manant perquè la democràcia va nàixer morta com la II República sense una veritable lluita que depurés les responsabilitats dels capitostos del règim com si va passar a Portugal sense anar més lluny.

ells han decidit que en Espanya com en Catalunya poden fer i desfer com han fet sempre emprant les tècniques amagats del més pur filibusterisme polític, la retòrica pàtria i el confusionisme mediàtic.

A Catalunya la passaren per les togues i a bona part dels seus dirigents els empresonaren després d’un judici entortolligat, d’una estratègia concebuda des del minut zero per a venjar-se. Prou que es va dir a Catalunya des de sectors no independentistes que les ingerències de la judicatura podrien tenir conseqüències imprevisibles en un futur. Però el PSOE en aquell moment no va fer cas i per fer-se perdonar per la dreta o bé per evitar una rebel·lió interna de bona part dels seus dirigents falangistes va consentir.

Acabava les seues memòries Marco que detestava el nacionalisme espanyol dient que calia proclamar lleis severes, agres, sempre respectant la vida però mai els interessos il·legítims. «Lleis dures, acció enèrgica i ràpida», afegia. «(…) Llibertat per a qui sàpiga respectar-la; intransigència implacable contra qui intente arravatar-li els drets al proïsme. Entre ells, els que imposen una justícia social, una revolució econòmica. Sols així podrà viure una República, sols així progressarà Espanya».

Sortosament no estem a la dècada dels 30 del segle XX encara que constantment ens arribe el seu alè i ells continuen sent els mateixos però la situació pot acabar embolicant-se endimoniadament. Potser a l’última la solució vindrà d’Europa quan aquesta reduisca Espanya a la categoria de Polònia o Hongria el que representa, entre d’altres, que no arriben els diners amb que ells engreixen la seua maquinària extractiva. O potser no perquè Europa també boqueja per culpa de la corrupció, la ineptitud i la incapacitat de constituir-se en un veritable Estat que garantisca els drets dels més desfavorits com dels pobles. I en això estem…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La “Cheneralità”, el “prusés” de Mazón

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 19 de desembre de 2022.

En una entrevista recent per a La Vanguardia concedida per Carlos Mazón als periodistes Salvador Enguix i Hector Sanjuan, el líder del PP ha tret a passejar una vegada més els espantalls de la dreta indígena de tota la vida. S’ha de tenir zero imaginació política i la cara de ciment armat perquè algú que parla de la «Cheneralità» i que abans aprendrà l’urdú que la llengua del país, tinga la pretensió de retallar els pocs drets que tenim els valencianoparlants en nom justament del valencià prometent la derogació del «requisitet» lingüístic per a la funció pública que provarà d’assajar el Botànic. «Requisitet» que arriba després d’una política lingüística que no ha agradat, sobretot, als votants valencianistes, amb la qual cosa un extraterrestre ja se’n pot fer la idea de quina ha estat aquesta política lingüística.

El despropòsit és encara major quan Mazón assegura que homologarà els títols de Lo Rat Penat i de la RACV a no sé sap què o quins altres títols. Està dient que amb un curset de valencià ximpampum un qualsevol podrà fer classes en un centre de batxillerat o en una escola sense passar per la universitat? Li valdrà aquell títol igual que el que s’exigirà a un funcionari d’un requisit que, de fet, ja no existirà perquè l’haurà derogat ell mateix?

La cosa és de Charlot, una vella obsessió del blaverisme paleolític que com molt bé recorda el mateix Mazón va ser enterrada amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Una entitat que el seu partit mateix va promoure precisament en nom de la pacificació lingüística, però en realitat amb la idea de laminar amb sous i afalacs el molest anticatalanisme que el mateix PP havia nodrit i que aleshores li feia nosa en les urnes. Per cert, tota la retòrica anticatalanista de Mazón arriba poc després que el fill de Vicente González Lizondo prometera davant de la seua tomba reviscolar les hosts de les Amparitos Rebentaplenaris contra la invasió alienígena que fa dècades va partir del monestir de Montserrat en carros i haques contra els regnícoles valencians.

Ho he dit moltes vegades. Si estatutàriament als candidats de la Generalitat se’ls exigira acreditar el coneixement oral i escrit en valencià, usar el valencià habitualment, a Mazón i a més d’un líder de la dreta -i també de l’esquerra- «muy y mucho valenciana» se’ls acabaria aquesta xerrameca ridícula, insultant, pensada com a estratègia per a autèntics idiotes. El problema és que una proposta així ni tan sols la fa seua Compromís.

Diuen que a Mazón, per si de cas, li retreuen massa en campanya que no sap donar ni el bon dia en valencià, l’està aprenent. Esperem que no se’ns presente amb un discurs estil «el caloret del verà»…

L’altra obsessió: el «prusés». Mazón acusa els socialistes i Ximo Puig -no oblidem que és la seua peça de caça major- que quan Oriol Junqueras ve a València i diu Països Catalans no se li tiren al coll com una llopada famolenca, no el pugen damunt d’un garbó de llenya i li boten foc com a un heretge. El suposat silenci dels socialistes és per a Mazón la prova irrefutable que la «Cheneralità» està al darrere d’un «prusés» que ell diu silenciós, per això, perquè deixen que Junqueras diga Països Catalans en Benigànim o en Albalat de la Ribera com si per dir-ho només ens cresqueren barretines a la closca a tots els valencians.

Països Catalans, sí. I què, Mazón? Al capdavall, els Països Catalans no deixen de ser la proposta de molts valencians, l’alternativa a un projecte polític com el d’Espanya monàrquica heretada d’una dictadura que està obsessionada perquè deixem de ser el que som i acabem dient «Cheneralità» i ballant el Bolero d’Alcúdia en una mena de reserva índia amb barraques voltades de tarongers.

Aquest geni de la política criat a la mamella del convicte Zaplana se n’oblida que va ser el partit de Ximo Puig el que va donar suport al PP en l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya deixant en calçotets la Constitució espanyola mateixa en un acte tan desesperat com suïcida per salvar la pàtria. Fet i fet, si demà el feixista Abascal arribara al poder, o la marquesa Cayetana o Ayuso, podria invocar la suspensió de l’autonomia murciana perquè la governa democràticament Podemos o, simplement, perquè els murcians volen declarar la Virgen de la Fuensanta capitana general dels exèrcits espanyols en un acte de deslleialtat a la Nación española del tot intolerable.

No crec que els Països Catalans siguen -i Mazón això ho sap perquè fava del tot no ho és- cap projecte del PSOE valencià que prou faena té en manar conciliant la predica de l’ideari socialdemòcrata –ma non troppo- amb els interessos dels lobies amb qui s’hi relaciona des que Felipe Gonzàlez va tirar al fem la jaqueta de pana. Els mateixos grups d’interès de sempre, molts d’ells dirigits pels nets del franquisme, amb qui el PP també es fa petons amb la llengua i el que calga.

El veritable perill per al País Valencià que Mazón vol conjurar no són els Països Catalans, ni Junqueras, ni el requisit lingüístic. El perill és ell mateix i el seu partit.

Per favor, tornem-hi una vegada més a recordar els 17 casos en què la principal formació de l’extrema dreta espanyola s’ha embrutat de merda: Erial, Terra Mítica, Gürtel, vestits, Fitur, Cas finançament PP, Cas visita del papa, Cas Fórmula 1, Emarsa, Imelsa, Cas Foc, Cas Pitufeo, Nóos, Cas Carlos Fabra, Cas Cooperació i Cas IVAM.

El que sorprèn més de tot és que amb una història com aquesta el PP no haja desaparegut, s’haja refundat, no hi haja hagut ni un sol dirigent decent representant d’una dreta moderada i moderna disposat a acabar amb el principal bastió d’un franquisme que mai no s’acaba.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

‘Fusta de carrasca’, de Manel Alonso: nissaga d’amor i dolor

*Article de Francesc Viadel a La Veu dels Llibres publicat el 17 de desembre de 2022.

Hi ha una inquietant, potser inútil necessitat de transmetre la memòria dels nostres als fills. Ho fem en forma d’un relat que sovint és imprecís, guarnit de detalls del tot inversemblants, enriquit fins al paroxisme per les diferents versions que hem aplegat dels uns i dels altres. Un relat que tanmateix, amb totes les seus ombres i llums, atorga coherència al nostre present des del qual ens impulsem cap endavant per la pura inèrcia de l’existir.

Tot plegat, ens mirem en la història dels nostres ancestres perquè ells són també nosaltres, perquè necessitem interrogar-los sobre les nostres pròpies angoixes, aprendre de les seues, resoldre la nostra pròpia supervivència a partir del coneixement de les seues accions i de les conseqüències d’aquestes. De vegades, només aquest coneixement és el que ens salva de la fatiga quotidiana de viure, sobretot de la perspectiva incerta de continuar fent-ho encara per molt de temps. Ben mirat, hi ha res més trist, desolador que una nissaga a la qual habita l’oblit?

L’escriptor Manel Alonso (Puçol, 1962) volia que el seu fill gran, Arnau, tingués el relat precís, no sempre bellament melangiós, gens heroic –o potser sí–, dels avantpassats de la seua mare i és amb aquesta idea que es va posar a escriure Fusta de Carrasca (Bullent, 2022). Arnau, però, se’n va anar un estiu pesant i estrany per sempre més i el seu pare, adolorit i corprès, atònit, va haver de refer l’ànima de la història que ja tenia començada, dotar-la de tot un altre sentit.

Una història, val a dir, on a penes hi ha ficció, la d’una nissaga de migrants de classe treballadora procedents de l’esquerpa planúria manxega. Els avantpassats de Pilar, la mare d’Arnau, arriben durant la postguerra des d’Ossa de Montiel a Pouet, el nom amb què Alonso ha batejat Puçol sobre la geografia del qual ha edificat bona part del seu univers literari.

Els de Pilar han de bregar molt per a guanyar-se el pa, també, per a ser acceptats al si d’una altra societat amb una altra llengua, amb una altra cultura. Cada dia del món, any rere any, donen la batalla per prevaldre malgrat totes les dificultats.

Ossa de Montiel, escriu Alonso, «és un poble menut alçat sobre uns turons en un encreuament de camins a huitanta-cinc quilòmetres al nord-oest d’Albacete». És el poble, entre moltes altres coses, on també hi ha «el camí de la costa de San Pedro, que porta al pla on és l’ermita del sant i que abans passa per la cova de Montesinos, al fons de la qual (…) baixa el Quixot», on es va quedar profundament adormit. I no gaire lluny les ruïnes del castell de Rochafrida i, encara, les llacunes de Ruidera.

A Pouet, els nouvinguts de la ciutat manxega s’instal·len inicialment al barri dels Hostals, situat a l’oest del nucli urbà. És segons el relat: «Un barri, aleshores, ple d’horts i solars buits, de carrers de terra roja com els cudols dels turons pròxims de la Costera i el mont Picaio. Un barri ple de fills de l’emigració manxega, andalusa i extremenya».

Entre aquests dos escenaris, canviants a mesura que avança el temps, és on Alonso fa desfilar els seus personatges de carn i d’ossos que treballen, pateixen gana, emmalalteixen, estimen, odien i moren, tot i que en un moment d’amarga ironia afirme: «A casa no sabem morir-nos. Ens anem consumint fins que no ens resta una espurna de vida en el cos».

L’escriptura d’Alonso, «paranyer de silenci i etern candidat a home invisible» segons el va definir en una ocasió el crític Vicent Luna, és àgil, concisa, punyent, emocionant. Hi ha molt d’ofici. No en va, és un dels autors més prolífics, de producció tossuda diria, que ha donat el País Valencià durant les darreres dècades. Poeta, dietarista, novel·lista, ha estat premiat en nombroses ocasions. De la seua poesia cal destacar Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009). De les seues novel·les, Entre les urpes del gat (3i4, 2018). Cal recordar també el recull de contes Els somriures de la pena (Onada, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017) pel qual se li va atorgar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Amb Fusta de carrasca, el relat cru d’una nissaga que viu atrapada dins dels cercles de l’amor però també del dolor, Alonso ens hi ha concedit el privilegi de convertir-nos en tant que lectors en els hereus de la memòria de Pilar, de la de tots els desheretats i, alhora, en els hereus del seu immens i etern amor per Arnau.

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

El mur de Maróczy

*Relat de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de desembre de 2022 (Serie El Grafiti del brivall).

A boqueta nit els Porxos de Fontseré es converteixen en un llarg túnel que mena directament a la porta de les entranyes viscoses de la ciutat que fan pudor de pixum calent, excrements, vi barat, cervesa regurgitada, bèsties en descomposició i, sobretot, pudor de bogeria i de solitud.

Aquest, el de l’existència d’un túnel als porxos, és un secret que només coneixen els qui habiten a les nits les entranyes de la urbs: homes esquius com grans felins espantats que, algunes vegades, escamots de voluntaris en nom de la humanitat sencera alimenten, escalfen els seus cossos matxucats amb un poc de cafè o de xocolata calenta just quan romp l’albada i als porxos torna la vida ordenada de la ciutat, el tràfec dels cambrers dels restaurants, el pas dels runners, dels turistes dels luxosos hotels…

El cas és que en caure el sol com una bresquilla madura dins de la massa arbòria de la Ciutadella, els habitants de les entranyes de Barcelona ixen de tot arreu i planten a cobert dels majestuosos porxos les seues velles tendes de campanya, aparquen en un racó els seus carretons rovellats carregats de fòtils, deixen caure les seues estripades maletes plenes de res, el matalàs d’un mort trobat en un contenidor que han arrossegat amunt i avall tot el dia pels carrers i, aleshores, esperen que la porta s’obri per a poder entrar per fi al seu món a través de la son. I mentre aquest dormir pesant i alliberador no arriba cadascú s’entreté com pot: apurant els tetrabrics de vi, les litrones, compartint el haixís, puntes de tabac… Hi ha també els qui canten o enraonen tots sols o els qui es barallen o preguen a sota veu no es sap a quin Déu només per pur sentit de l’humor.

Emil S., estirat al terra amb l’esquena recolzada contra la façana, espera la son mentre juga a escacs contra un rival imaginari. Tothora consulta un llibre de tàctiques del qual només aparta la vista per a moure peça o per a constatar que ningú no ha robat res de la seua tenda on guarda les quatre coses amb què pensa un dia morir.  

Segur que no deu d’haver passat encara de la trentena. Llueix una bona tofa de cabells negres i rinxolats i és bell com un d’aquells xicots pescadors sicilians que eixien en les pel·lícules dels cinquanta mig nus i riallers alegrant la vista i els conys de les estilitzades actrius americanes. Vesteix un xandall brut i calça unes vambes mig estripades.

Fa no res que ha començat una nova partida amb el rival que només ell veu. El peó negre ha mogut a e4 i el peó blanc ha fet exactament el mateix moviment. Tots dos soldats de fusta es troben ara cara a cara amb les espasses aixecades en alt. Mou llavors el cavall negre a e3 i el peó blanc que escorta el seu rei avança prudentment una sola casella. Els exèrcits lentament avancen. S’endevina que aviat hi haurà una batalla salvatge pel domini del centre del tauler que és el domini del centre del món. Només hi pot haver un bàndol guanyador.

Emil de colp remuga amargament, s’enfurisma i, en això, suposem que el seu contrincant invisible li pregunta que ‘què és el que passa’. El jove, sense aixecar la vista del llibre i alhora mirant de reüll les peces, li respon a crits: “Etramitisgué sarfotibó nariamento oristiprelate jaramint! Jadartemistroiu! Rambadetarantmertó, fucyú!. I Emil, llavors, mou ara un alfil negre i després la dama blanca i després un peó negre i tot seguit un cavall blanc que cau fulminantment llancejat enmig del camp per una torre enemiga.

La partida evoluciona a bon ritme mentre a la vora d’Emil uns companys del túnel riuen a mandíbula batent, es passen una ampolla de whisky barat que deuen d’haver comprat en un paki d’allà la vora.

El jove ni s’immuta. Només li importa la seua partida. Potser Emil juga amb l’ambiciós i prepotent campió mundial Mirko Czentovic que Stefan Zweig es va inventar per a representar el mal. Mirko contra el Dr. B. enmig d’un turbulent viatge transatlàntic entre Nova York i Buenos Aires mentre el món es queia a trossos, mentre les càmeres de gas d’Auschwitz no donaven a l’abast. Mirko el poderós hongarès contra l’advocat Dr. B. mig boig després de quatre mesos torturat per la Gestapo en una habitació del Metropol, un hotel de luxe vienès convertit en l’infern. Emil contra Mirko. No està malament.

Potser, però, simplement juga contra tots els seus diables que un dia el van fer fora d’una vida plàcida entre els seus i no en sap ni un borrall d’aquells personatges de Zweig retratats a la seua Novel·la d’escacs.

Segur que tampoc en té ni idea que la vespra del seu suïcidi i del de la seua amant Lotte, Zweig va fer una partida d’escacs amb el seu veí de la Rua Gonçales Dias, a Petròpolis, després va enviar cartes de comiat, disposicions testamentàries diverses i, a tots els seus editors en el món, l’original de Novel·la d’escacs.

L’escacs, assegurava l’escriptor austríac, era un pensament que no portava a res, una matemàtica que no res calculava, una arquitectura sense substància i, tanmateix, més permanent en la seua essència i existència que tots els llibres i que totes les obres, l’únic joc que pertanyia a tots els pobles i a tots els temps.

No, Emil no en deu saber res de tot això. Fa una estona que l’observe a una distància prudent. En el centre del tauler ara només queda el rei i un alfil de les negres i el rei, la dama i el cavall de les blanques.

Li demane per favor si podem parlar un moment i ell, sense mirar-me, em pregunta si sé que és ‘El mur de Maróczy’ i jo li dic que no. “¡Tienes dinero!”, m’espeta llavors amb un castellà diàfan i jo li conteste que no, que ni un clau. “Haritanjoteró rupresant tigtumarenat!!!!”, em replicà violentament mentre agita la mà en l’aire com si estigués espantant una moscarda. “Ho senc, continue sense entendre’t” i Emil llavors em deixa anar fredament, despectivament: ¡Pues largo!

La partida continua enmig de la freda nit mentre el món torna a caure a trossos i la lluna fa intents desesperats amb el seu alè d’argent per esgarrar l’espessa boira que cobreix el cel.  

Al dematí arribaran els urbans amb ordres estrictes de desallotjament i darrere d’ells, encara, els serveis municipals de neteja amb les seues mànigues gegants i els seus vehicles diminuts i silenciosos que tot ho raspallen, minuciosament, a consciència. I els porxos tornen a ser un passeig amable, ombrívol, fred i solitari enmig del no-res.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari