Rafa Xambó en la dansa d’un temps nou

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 de novembre de 2021 en Nació Digital.

Benimaclet és un país boreal en la frontera de la ciutat de València atrapat entre hortes sobre les quals cada dia sobrevola el baf calent d’un monstre d’asfalt. Un país fendit de nord a sud per les vies d’un tramvia que constantment va i torna carregat de viatgers hipnotitzats, de parelles d’estudiants impacients per devorar-se, d’anònims i tristos funcionaris, doctes catedràtics d’universitat que conten estels amb els dits dels peus, espies de la boqueta nit amb les testes cobertes amb elegants barrets Bowler de color negre que tenen les butxaques dels seus llargs abrics de feltre totes plenes de lents convergents i mapes indesxifrables.  

En aquest territori, a les vesprades, les campanes fantasmes de l’ermita de Vera i les de l’Assumpció de la Mare de Déu toquen a tempesta per aüixar el mal mar endins i aleshores tots els malfactors, espantats, corren a ocultar-se de la fúria revolucionària dins de la corona de l’alta palmera de la plaça.

És en aquest país indòmit on Rafa Xambó es mou, respira, on fa carasses de xiquet entremaliat a la solitud. En els seus carrers de poble és on escup la tristor com qui escup feliç pinyols d’albercoc en el bell mig d’una vesprada d’estiu. Potser no té més pàtria ni màtria que aquesta.

Xambó, que es guanya la vida ensenyant sociologia a la Universitat de València, ha fet i fa de tot: escriptor, cantant, columnista incisiu, combatent incansable contra la reacció que als valencians se’ns menja vius des de fa ni es sap el temps. Fou un dels precursors de la Nova Cançó al País València quan el 1974 va guanyar el Primer Premi del Festival Noves Veus de Sabadell. Ha enregistrat un munt de bons discos com Andanes o Cançons de la memòria trista. En algun cas es tracta de treballs molt genuïns com el de T’estimo tant. Sonets de Shakespeare a partir de les traduccions del clàssic anglès fetes pel poeta lleidatà Txema Martínez. Ha publicat també molts llibres. De tot el que ha escrit vull evocar el seu bellíssim Riu dels ulls, un intens viatge a la felicitat a través del laberint de la memòria.

Xambó també ha estat al capdavant de moltes batalles com la que va protagonitzar sent  membre del Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació contra l’infame tancament de RTVV per part de la secció indígena del partit espanyol més corrupte de la història. Quantes més en queden?.

L’altra nit, Rafa, em va dur a sopar a un restaurant del seu reialme. El local, Ambra-Poble bar, de parets emblanquinades amb tocs de blau cel, amb el seu alegre pati d’accés, degué de ser en el passat una caseta d’estiueig d’inspiració colonial que cal imaginar voltada de palmeres, tarongers, hortes fèrtils a tocar d’una cabalosa sèquia. En l’Ambra serveixen coques escaldades de dacsa, putxero de polp, figatells, aspencat, arrossos…   

La nit que vam anar feia no res que l’amabilíssim Rafa Benedito ens havia descarregat del seu cotxe. Veníem del nostre poble, Algemesí, on havíem passat una hora llarga conversant sobre L’estiu dels brivalls al claustre del Museu de la Festa. Estàvem cansats i, també, molt contents de retrobar-nos. Entre unes coses i altres havia passat molt de temps que no ens veiem.

Rafa i jo ens portem més de deu anys. El vaig conèixer en farà vora trenta quan jo estudiava periodisme i vaig voler entrevistar-lo per a nodrir de material una columna sobre la seua trajectòria professional. Em va rebre en un lluminós pis a l’entorn del carrer de La Pau de València que tenia tot l’aire del refugi provisional d’un roder. En no res tots dos ens vam adonar que compartíem escenaris vitals, inquietuds, ires, dèries i, de seguida, es va establir una complicitat que ha durat fins ara.  

Ens hem fet grans. Ho comentàvem burletes davant d’una taula d’embotits de La Vall de Laguar que no deuríem ni d’olorar per raons òbvies. Ens hem fet prou grans potser per a saber que la mort ens volta desmenjada com un gos solitari i desficiós. No podem fer res, però. La mort, vaig pensar en silenci mentre l’escoltava atentament, és l’absència definitiva del pare. (El d’ell i el meu). La mort és un avís permanent com el dring d’una  campaneta que se sent llunyana dins de la boira. La mort és res o ho és tot segons la penses o la ignores mentre t’atrinxeres en un moment de felicitat. Ben mirat, va concloure Xambó sorneguerament, si demà faltàvem tampoc no passaria res. Tot plegat, hem tingut una bona vida que ja la voldrien molts.

Tota la raó. El problema és que no tenim ganes de gos sinó moltes ganes encara de viure. Qui poguera guanyar uns anys a la velledat que avança? Qui poguera tornar amb tot el vigor al cor d’aquella ciutat que es queia a trossos i on, això no obstant, vam ser tan feliços?. “I ara us llegiria sencera l’Oda impossible a València que va escriure Enric Sòria… Sincerament, no puc i em dol de reconèixer el cant..”, ha apuntat Xambó. Quina gran Oda, per cert, la de Sòria! Quina passió més embogida la que sentim per la nostra ciutat. Quina ciutat més estranya, escollida entre l’amor i el dolor que en diria Sòria.

Durant el sopar vam programar una passejada potser que per a aquest mateix desembre al bosc de ribera que creix on el riu Magre desemboca en el Xúquer. L’albada en aquell paradís menut cura totes les tristors. Ja la volíem fer l’any passat. Una bona passejada i després d’esmorzar al centre del poble. L’amenaça del puto bitxo ens ho va impedir, però. 

Durant la conversa vam arreglar també el país. Convinguérem que les expectatives inicials dipositades en el canvi polític, això després de patir una Transició fastigosa i dècades de domini absolut de la dreta, s’han esvaït. El marc mental del conservadorisme valencià, una versió sense gaires matisos de l’espanyol, és molt pesant. L’esquerreta, que en diria Joan Fuster, no sap com desempallegar-se’n i juga a disfressar-se de regionalisme ben intencionat per a no ofendre ningú. 

Si fórem d’una altra manera ja ens conformaríem en anar passant, amb no tenir un Zaplana, un Fabra a la Generalitat, però no en tenim prou amb això. A més, sabem que estem rodats d’exiliats interiors que en silenci, tristament, van fent la seua i això ens dol.

El cas és que vindran dies pitjors i encara queda molta faena per fer. Qui no vulga veure-ho ja s’ho farà. No és moment per al desànim, però.

Després d’aquella nit, Rafa i jo, a penes hem creuat uns missatges per telèfon. Aquell sopar és un dels moments més entranyables que he viscut aquestes darreres setmanes que se m’han fet tan llargues. La veritat és que no hi ha hagut gaires alegries des d’aleshores. El que passa és que el novembre i les seues ombres xineses projectades sobre un cel crepuscular, aquest fred sobtat que ha arribat enmig de l’amenaça d’una nova ona de la pandèmia, m’ha deixat sense massa ganes de dir. No eixim de la puta terra de Bernat.

Amb tot, les rutines, però, em mantenen alerta i, sobretot, em protegeixen dels silencis i de totes les distàncies que no voldria. No hi ha res més dolorós que un silenci no desitjat quan la vida de colp s’ha omplert tota d’ombres.

Sense les rutines no sé que faria. Cada matí, per exemple, no pot faltar la monòtona sessió de gimnàs. Des de dalt de la màquina de caminar, a través de l’ample finestral, observe com passen un darrere de l’altre els combois de la línia 4 del Tram que van i venen, igual que els de Benimaclet, carregats de passatgers fantasmes. Mentre camine estúpidament sobre aquella cinta per no arribar enlloc escolte en el mòbil la música del meu amic Rafa. Escolte les seues cançons de La dansa d’un temps nou. N’hi ha de tendres com El meu petit amor, Trist i sol o Cançó de Bressol, un delicat poema de Maria-Mercè Marçal. Cançons dures com l’adaptació del tema de Peter Seeger, Hiroshima, sobre un poema de Nâzim Hikmet que el mateix Xambó ha traduït. O Diners de sang amb música de Joan Palomares, un cant de revolta contra aquesta merda de món que va a la deriva on el cantant voldria que les places sempre foren en maig.

Demà al capvespre Xambó cantarà tots els temes de La Dansa a la Sala Russafa de València. Un disc, com ell mateix ha escrit, per mantenir-nos en l’esperança en plena pandèmia moral. M’agradaria ser-hi. Potser després faríem cap a l’Ambra i entaulats acabaríem d’arreglar el món. No podré baixar, però. Ja ho trobarem més prompte que tard. Ens hem promès el riu. Ens espera el riu, el nostre riu, aquest riu que s’ha d’endur totes les pors i ens ha dur un temps nou.

Publicat dins de Cultura, Periodisme | Deixa un comentari

Mazón, el País Valencià i la Caixa B del PP

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 10 de novembre de 2021.

L’extresorer Bárcenas, una peça clau en l’articulació de la corrupció sistèmica del PP. /ACN.

El nou líder del PP, Carlos Mazón, un senyor que no sap donar en valencià ni el bon dia, s’ha posat al capdavant d’una nova ofensiva contra una suposada catalanització dels valencians que té tot l’aire d’aquella pel·lícula de Philip Kaufman protagonitzada per Donald Sutherland en què la humanitat es veia dissimuladament substituïda per una espècie d’alienígenes d’origen vegetal. De fet, en el PP hi ha qui està convençut que el president Ximo Puig en realitat és un cogombre conreat en un hivernacle del Maresme i Mónica Oltra una carabassa nodrida amb aigua de l’Ebre en un hortet d’Amposta, a cura d’una cooperativa organitzada per independentistes.

El cas és que Mazón ja fa temps que vol salvar-nos d’impureses identitàries, retornar-nos a una valencianitat estrictament estatutària i constitucional, això és, la mateixa que ell practica en un castellà perfecte.

De primeres, va protagonitzar una cimereta amb les entitats representants del secessionisme lingüístic entossudides encara a defensar que el valencià és una varietat dialectal del mossàrab o, segons el cas, de l’iber. Unes entitats que tenen tant a veure amb el procés de recuperació de la llengua del país com els afeccionats a la petanca de Múrcia amb les decisions de l’OMS pel que fa a la pandèmia.

Després, a la plaça de bous de València, en ple aquelarre per ressuscitar el cadàver polític de Rita Barberà, va prometre restablir la Llei de Senyes d’Identitat aprovada pel seu partit abans de la desfeta de 2015. Una llei, per cert, en què s’obria la porta a perseguir administrativament a aquells heretges que ofengueren d’una manera o una altra els sacrosants símbols d’identitat parits des de l’entorn mental del regionalisme dretà.

Ara, el grup popular en el Senat ha amenaçat d’anar als tribunals si la Mesa admet la tramitació d’iniciatives en què a la «Comunidad Valenciana» -un terme imbècil segons el mateix inventor, l’ínclit Emilio Attard– se la denomine com a País Valencià; o en què figure la denominació de Països Catalans.

No cal ser Albert Einstein per a saber que a Mazón tot açò del valencià i el «valenció» li la porta pendulona per dir-ho suau. Això no vol dir, però, que puga estar-se de remoure el vesper de les essències màtries cada vegada que el fem de la corrupció del seu partit l’ofega. És el que han fet sempre.

Tot plegat, l’ofensiva del Senat per a salvar-nos als valencians dels cogombres extraterrestres arriba just quan una sentència explica clarament que el seu partit es va finançar en diners de procedència irregular que arribaven en metàl·lic i en forma de donatius i que eren guardats per Bárcenas en una caixa forta. Amb aquests diners, dictaminen els jutges, es va pagar la reforma de la seu del PP en Madrid. Res de nou.

La croada de Mazón coincideix, també, amb l’imminent nomenament per al Tribunal Constitucional del jutge Enrique Arnaldo proposat pel PP. Un jutge esguitat pels casos Lezo i Palma Arena que, això no obstant, tindrà el suport del PSOE i d’UP. Ell, una perla. L’esquerreta espanyola, una altra.

Per si encara no fora poc, Mazón acaba d’eixir de l’armari per a anunciar que cal superar els prejudicis ideològics, és a dir, per a anunciar a bombo i plateret que no li tremolarà el pols si ha de pactar amb Vox per arribar a la Generalitat. Quina sorpresa! El que hauria estat una notícia és sentir-lo condemnant el feixisme, abominant de la dictadura franquista.

El PP mai no defrauda. Quan els esguita la merda de la corrupció treuen la bandera d’Espanya i amb ella, a colps, empaiten traïdors a la pàtria, cogombres catalans invisibles al comú dels mortals infiltrats en els nostres pobles, en les nostres institucions, dins dels nostres cossos mossaràbics.

L’objectiu, ja ho sabem, no és cap altre que marejar la perdiu. Compte, però. Perquè si aquest personatge inquietant arriba mai a la Generalitat de la mà -o no- de la quadrilla d’Abascal, els cogombres imaginaris es convertiran en material inflamable al servei del nacionalisme espanyol més abjecte. Que tothom tinga clar que aquest personal aplicarà sense commiseració la seua manera d’entendre la valencianitat que, per cert, té més a veure amb la caixa B de Bárcenas que amb les teories tronades sobre el valencià d’Adlert i Noguerol, de qui Mazón no deu saber ni un borrall.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

La serp

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de novembre de 2021.

Marxa de protesta per les sentències dels presos polítics, octubre de 2019. Foto/Adrià Costa/Nació Digital.

Als nostres peus el somni de la llibertat sacseja la terra i el nostre món menut sembla trontollar per moments. La llibertat és com una serp veloç que s’engul les destrals i perfora el ventre hermètic de les muntanyes amb la seua llengua de diamant. Ja fa tretze anys que milions de catalans s’han conjurat per fer la independència. També s’han revoltat, és clar, per a plantar-se enfront d’un Estat immoral que ha fet més dolorós encara el patiment de les classes populars causat per la crisis econòmica més brutal que mai no hem conegut. Els bancs fan comptes dels seus beneficis sobre una muntanya de morts i de naufragats. Uns beneficis que han obtingut gràcies als nostres lloms. Mentre, el rei ens ensenya el seu cul de mandril alhora que un esbart de togats li fan una gran reverència.  

El més sorprenent de tot és que els catalans lluiten des de fa tant de temps sense a penes mostrar signes d’esgotament. Vet ací que han patit estoicament les salvatges ràtzies policials de l’1 d’octubre i la seua memòria pesant, les multes, les mentides verinoses d’uns mitjans de comunicació cridats a la guerra santa contra Catalunya, l’empresonament i la humiliació inútil dels seus principals líders polítics, els atacs anònims d’una extrema dreta que s’ha transvestit de virulenta ciutadania que assegura actuar en defensa de la llei. El poder duu anys sembrant de por el país i, en part, només en part, ha aconseguit que la por grille. Qui no tinga ni una miqueta de por que done un pas endadavant… Prou que ho sabíem que això no era cap joc.

Els catalans no deixen de bregar. Ho fan malgrat la cínica ofensiva judicial contra un suposat supremacisme que jutges bornis, policies, tertulians i columnistes merdosets, fanàtics de tota condició, volen comparar, indecentment, vergonyosament, amb la monstruositat del nazisme. Fa temps que a Catalunya un professor o un mestre d’escola pot enfrontar-se a un incert procés legal pel simple fet d’explicar als seus estudiants què va passar aquell 1 d’octubre. D’altra banda, la voluntat de ser pot complicar-te molt, massa, la vida. Tot plegat, ser conscientment diferent d’ells ja és odiar perquè així ho han determinat els que branden el garrot davant dels nostres nassos.

Els catalans, però, no deixen de lluitar pacíficament, festivament, tossudament.. ¿ingènuament?… també. I ho fan contra un Estat ensibornador, cec i sord que pensa igual que ho faria un gegant vell que es resisteix violentament a morir. Europa, mentre, mira cap a una altra banda.

Avui fa dos dies que un malparit qualsevol va filtrar la que es coneix a Espanya com a sentència del ‘procés’ que, en realitat, només és que un sofisticat artefacte elaborat amb la precisió d’un rellotge suís per a simular l’harmoniosa i perfecta beatitud del sistema judicial i, alhora, per a posar-ho ben difícil als tribunals europeus que tard o d’hora han d’acabar dient la seua. Del cert que, quan ho facen, els que van ser injustos ja estaran morts o seran vells com tortugues. Fa dos dies i molts segles que sabem el pa que s’hi dona. Així les coses, aquest matí, doncs, ningú no s’ha sorprès en sentir les notícies.

El vicepresident Oriol Junqueras és qui ha estat més durament castigat: 13 anys de condemna pels delictes de sedició i balafiament. Els altres dirigents que han carregat amb penes més altes han estat Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, tots tres condemnats a 12 anys pels mateixos delictes que Junqueras. A Carme Forcadell li han caigut a plom 11 anys i sis mesos. A Joaquim Forn, 10 anys i sis mesos. A Josep Rull 10 anys i sis mesos. A Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, nou anys. A Meritxell Borràs i Carles Mundó, un any i vuit mesos. El mateix li ha caigut a Santi Vila que en tota aquesta història ha fet, li agrade o no, l’infame paper del covard sense remissió possible. A l’última, ha salvat el coll i la cartera. El missatge és clar. No és tan difícil, acotar i callar.

Llevat dels tres darrers dels encausats a hores d’ara tots duen ja un grapat d’anys a la presó. Anys que han estat molt durs i que deuen d’haver-los marcat a tots.

El malestar és general. Avui més que mai a tota Catalunya s’aixequen i creixen sigil·losament les onades d’un tsunami d’indignació. La gent es concentra des de primeres hores del matí per tot arreu. Un minut abans de l’una del migdia es fa oficial la sentència. Per les xarxes s’escampa una única consigna: tothom a ocupar l’aeroport d’El Prat. En un tres i no res una gernació es dirigeix cap enllà col·lapsant carreteres, transports públics… Tot això passa davant l’estupor del Gobierno, del món mateix que rememora ara les protestes de Hong Kong.

He estat en tot o en quasi tot durant aquests anys però avui és un dia complicat. Vesprada de molta faena tancat a l’edifici on em guanye el pa. Vesprada atrapat entre gestions, reunions i actes ineludibles. Òbviament, pendent també de tot el que es diu, de cada moviment. Tinc gent estimada allà mateix. Què va a passar? Quines conseqüències tindrà tot això sobre les nostres vides minúscules?.

L’aeroport finalment cau -encara que no del tot- sota la pressió d’un exèrcit desarmat format principalment per joves i jubilats i vet ací que amb la seua rendició parcial renaix també la il·lusió renovellada d’una revolta exitosa que per força ha de culminar en un món nou de tan fastiguejats com estem tots d’aquest món vell en què ja no podem viure.

La nit serà llarga. Torne atònit cap a casa pels carrers del cor de l’Eixample. La ciutat és un caos. Els furgons policials travessen esperitats els carrers, van amunt i avall amb les sirenes cridant com gavines embogides. Hi ha corredisses per tot arreu. Crits. En una cruïlla a la vora de la ronda de Sant Pere crema una foguera alta i superba com una falla de València. La volten una vintena de joves que, de tant en tant, llancen consignes.

Una miqueta més endavant, al Passeig de Sant Joan, sembla que haja acabat de tenir lloc una batalla campal. Alguns contenidors encara fumegen i l’olor a plàstic i fusta cremada inunden l’atmosfera. Els meus deuen d’estar espantats.

Què va a passar?. Potser tot queda en una gran batussa. En unes desenes de detencions i Sant Tornem’hi. En qualsevol cas estic convençut que mai no soltaran als nostres, si més no del tot. Els convertiran en ostatges. Fet i fet, ja ho són ara d’ostatges tot i que menys d’allò que els seus captors es pensen.

Ara sent que la serp es belluga a tota velocitat a sota els meus peus, els nostres peus, i veig també com treu la seua llengua de robí i amb la punta penetra l’ànima fosca d’una muntanya molt vella.  

L’Arc de Triomf és tot de rajoles i sang sota el sostre insondable de la negra nit. Tinc la sensació que no avance, que per més que camine no em moc del meu lloc. Tem que mai no arribaré a casa. A quina casa, em pregunte? Soc incapaç de reconèixer la ciutat enmig d’aquell desori. No puc deixar de rumiar en què és el que va a passar. Distrec la meua inquietud pensant una badia d’abril. Sempre és la mateixa badia i sempre és ella senyorejant amb la seua presència el centre d’aquell paradís una horabaixa en què la llum tènue ha desfermat la tendresa. Sempre són les seues mans blanques, els seus ulls negres, les seues cames, la textura vellutada de la seua pell… Probablement mai més no la tornaré a veure ni encara que ella vulgues amb totes les seues forces rescabalar-me de tants temors com m’estrenyen. Qui no tinga por o no tinga una badia on amagar-se que faça un pas endavant.

Torne a sentir la serp reptar poderosa i indeturable sota els meus peus. Tremola la terra. Sé que la muntanya podria solsir en qualsevol moment i sepultar els meus somnis, els nostres somnis, sota tones i tones de roques indestructibles. I jo, homenet, què coi puc fer per evitar-ho? S’ha fet tard. La nit serà llarga. M’afanye a arribar a casa travessant un ball d’ombres, l’alè roent de les altes fogueres de la ràbia.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Els gira-sols

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021 en Nació Digital.

Aquesta és la segona vegada que visiteu Amsterdam. De la primera ja fa molts anys. Va ser durant un viatge d’estiu que vau fer en cotxe amb M. i E. pels Països Baixos. No havia passat un any de la mort del pare d’un infart fulminant i, aleshores, encara carregaves al llom, com si fos un sac de ciment, aquella tristor pesant i enganxifosa que et doblegava a cada passa. Un mesos abans de partir cap a Holanda vas visitar un metge internista per uns dolors abdominals que resulta que et venien de l’excés d’aire que engolies a causa de la maleïda ansietat. Després, sobre tots aquells dolorets imbecilets de les cames i dels braços que et turmentaven, un bon amic psicòleg va dir-te que eren els símptomes inequívocs d’un infart solidari, és a dir, d’un infart imaginari. En el fons es veu que estaves desitjant córrer la mateixa sort que el teu pare. I, a l’última, en saber que no tenies res, se’t va passar tot. Fins i tot se’t va passar la por a fumar els teus tres o quatre paquets diaris de fastigós tabac ros.  

La veritat és que, ara i ací, aquest agost xafogós, de bell nou en Amsterdam, no ets capaç de recordar massa coses d’aquella llarga escapada un punt embogida que, ves per on, et va servir per acomiadar-te del repic punyent de les baquetes d’ossos de calavera sobre la pell del tambor robust de la vida. Per a perdre de vista, també, les esmunyedisses ombres de la mort esgrafiades en les parets del laberint de l’esperança en què cadascun de nosaltres vivim atrapats.

I això no obstant, pocs records d’Amsterdam t’han quedat d’aquella primera vegada. Anem a veure… Una vesprada de desfici en un coffee shop del barri de les putes fumant uns canuts que et van semblar per a infants en comparació amb els que havies arribat a xamar de més jove. L’aparador d’una botiga de roba per a practicar el sadomasoquisme a prop de la Nieuwmarkt. Vull dir un aparador ple de vergues de bou assecades, vares de fusta per a domar cavalls, màscares de cuir zoomòrfiques, cossets, arnesos, morrions… La visita a la casa d’Ana Frank al número 20 de Westermarkt. Una vetllada inoblidable en algun bar a la vora de l’Oude Schans amb vistes a la torre Montelbaans il·luminada per les torxes dels àngels rebels que vetllen inútilment per l’eternitat dels joves. Ah! Sí… Recordes un dia que mentre passejàveu a la teua vora va passar a tota velocitat a bord d’una bicicleta una xicota prima, esvelta, pèl-roja, amb la cara pigada. I en això, just quan aixecava una miqueta el seu cos fràgil per a agafar impuls, un colp de vent li va aixecar el vestit i va deixar al descobert el seu cul redó, perfectament atrapat dins d’unes bragues molt estretes de color vermellós que eren quasi transparents. Et vas quedar com idiota i, ella, que va veure de reüll l’expressió badoca de la teua cara de pa quilo, es va riure a cor que vols mentre s’allunyava esperitada, mentre passava un pont, mentre sobrevolava el canal i anava a buscar les artèries principals de la ciutat per a endinsar-se en el seu cor. Com t’hauria agradat mossegar les galtes d’aquell cul!. Com hauries volgut adelitar-te per sempre més en aquella bellesa exultant, no separar-te d’ella en tota la vida ni una sola dècima de segon… ik hou van je mijn leven… ‘T’estime vida meua’… potser li hauries dit una vesprada arraulit al costat del seu cos nu mentre li suplicaves que s’aixequés per tu la faldilla deixant anar alhora una gran rialla que escanyés amb violència totes les teues tristors, l’amargor que t’havia deixat aquell amor que ja mai no podria ser.

La primera vegada que vas estar a Amsterdam, certament, eres molt jove. A penes havies viatjat. Travessares Europa amb els ulls molt oberts, completament submergit en el seu baf a través del qual es deixava veure de tant en tant el pare que et somreia i et feia el gest d’abraçar-te molt fort.

Els neerlandesos et van semblar una mena de tribu perduda en una punteta del continent. Amsterdam una ciutat estranya, un infern divertit envoltat de pobles ensopits, silenciosos, que semblaven levitar sobre una praderia infinita enfront d’un amenaçador horitzó d’aigua i de plom.

Aquesta vegada és diferent, però. Res ja no et sorprèn. Potser és perquè t’has fet una miqueta gran o perquè ja has vist suficient món com per a saber que tot és igual a tot arreu. Has vingut, bàsicament, pel xiquet si no potser no hauries tornat. El cas és que a l’escola han treballat Van Gogh i sa mare i tu heu pensat que estaria molt bé dur-lo fins ací per a veure les seues pintures.

Per a tu Van Gogh és una bresquillera rosada que emergeix d’una mar de liles i retalla amb les seues alegres branques un cel d’un blau pàl·lid, la fúria en la mirada, les flors hipnòtiques de l’ametller, una platera plena de llimes, una tempesta d’estels reflectida suaument sobre les aigües d’un riu que s’endevina tan profund i perillós com els somnis dels herois vençuts. Per al xiquet, l’artista, és un mag, el mag dels gira-sols.

Fa un matí fresc i el cel està mig ennuvolat. Una hora abans plovia dèbilment. La criatura entra molt excitada al museu que s’aixeca majestuós a Museumplein. Localitzem de seguida l’oli sobre llenç pintat pel boig dels cabells rojos en Arle en gener de 1889. Amb tres tons de groc hi ha prou per a convocar la bellesa i fer que aquesta t’arrossegue fins els seus confins estranys. Per al pintor, els gira-sols, signifiquen gratitud. Això és el que va voler demostrar-li al seu admirat amic Paul Gauguin amb qui va compartir casa i rancúnies a la menuda localitat de la Provença aquell final de segle en què França celebrava l’inici de la Revolució Francesa i en què a Paris havien aixecat la torre més alta del món per accedir a l’exposició de totes les meravelles de la humanitat. L’atracció principal, però, d’aquella exposició fou Le village nègre, això és, un zoo humà on s’exposaven “deliciosos negres de Gabó” segons explicava un reportatge de la premsa de l’època. Benvinguts a la civilització.    

El fill s’atansa al quadre i es queda allà peuplantat amb els ulls oberts com a taronges mentre es mossega nerviós el seu carnós llavi inferior. Són les mateixes flors que ha vist projectades en la pissarra de l’aula a la seua escoleta de Barcelona, en una fotografia d’un llibre. Són les mateixes que ha dibuixat amb molt d’esforç sobre un full en blanc ell que és tan maldestre per a l’art. Se’l veu emocionat i penses que potser ara s’imagina el seu mag cofat amb un barret de palla donant vida amb el seu pinzell a aquelles flors que tenen alguna cosa d’estranyes. De sobte, vet ací que el xiquet pega un bot i entra dins del llenç. Es posa a jugar amb els flòsculs,s’enfila pels fulls dels gira-sols, s’amaga fent el trapella darrere del gerro… I encara… viatja més enllà del fons groc que atrapa l’escena i s’endinsa en la nit estelada del boig on captura boles de foc, bocins d’alegria atzur amb els quals s’omple les butxaques com si foren caramels. I al cap de poc va i torna a la nostra vora i mira de nou el quadre i s’aüssa de muscles en un gest qui sap si d’indiferència o de curiositat sobradament satisfeta.     

Només al cap d’uns segons insistirà molt en anar a la botiga del museu per a comprar una postal que vol regalar-li-la a la Montse P., la seua mestra estimada. Vol fer aquella gestió tan prompte com siga possible perquè diu que té molta gana i que cal que busquem ràpid una pizzeria en aquella ciutat laberíntica i plena d’obstacles. Per ell l’etapa Van Gogh ja és història. Ha pogut comprovar que els gira-sols existien i que estan en una de les parets d’aquell enorme edifici. No hi ha res més a dir.

Així, doncs, amb la feina enllestida, busquem alguna pizzeria a la vora de l’Oude Kerk. En un carreró, unes putes es mostren en roba interior darrere d’un aparador sota un doll tebi de llum roja. El xiquet se les mira amb curiositat i, llavors, em pregunta que per què van en calcetes i sostenidor. Li conteste que anuncien roba interior i que fins i tot jo, de jove, vaig guanyar-me la vida d’aquella manera tan curiosa. Em mira amb cara de no entendre res i tot seguit s’enriola com un pobre boget.

Unes passes més endavant, recolzat en la barana de l’Armbrug, ensopeguem amb el pèl-roig. En una mà sosté una espelma encesa. En l’altra, una paleta amb un únic floc de pintura groga tacant-la. Una papallona violeta voleteja sobre l’ala del seu barret de palla. És ell qui ens dona l’avís que a la ciutat acaben de donar solta als tigres que devoren els nostres somnis d’infants.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Amandine i les papallones de Jost

*Relat inèdit de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2021.

Les papallones. Foto/Brassaï.

No era cap covard. Això ho sabia tothom que el coneixia des de que era un barbamec i anava de poble en poble, de mercat en mercat, en companyia del seu pare beverri a vendre el poc que donava la terra per a poder omplir-se el pap. Quantes vegades sent encara un xiquet no l’havia hagut de defensar en tavernes de mala mort de brivalls enormes com una muntanya!. Quantes nits no havia hagut de tornar sol a casa per camins de boira on et podia assaltar una qualsevol animeta maleïda o devorar-te un home llop!. Tampoc no va sentir cap por quan es van endur la mare a un sanatori molt lluny del país per a guarir-la dels malsons que la turmentaven i ell, llavors, no en va tenir cap altra que eixir de l’escola per ajudar al pare.   

Mai no havia tingut por de res ni de ningú. Aquesta és la veritat. El fet que li agradara passar-se hores llegint i mirant aquelles revistes bellament il·lustrades sobre els secrets de la natura que un dia per casualitat s’havia trobat en l’abocador d’una granja apartada del llogaret de Kersaliou, no el convertia en cap marieta. Tampoc que es sabera quasi de memòria la majoria de les cançonetes populars aplegades al Barzaz Breiz i que, de vegades, algú l’hagués sorprès cantant-les emocionat i amb una entonació perfecta en el clar d’un bosc o sota la frondosa figuera que donava ombra a la seua caseta de pedra en un punt de la ruta de Roscoff a la capella de Nostra Senyora de la Claredat.  

Així, doncs, el que va passar aquella nit de setembre vora l’Aisne li haguera pogut passar a qualsevol. Ell només sap que, de sobte, l’enemic va incendiar el cel de la nit amb els seus obusos i que la terra va començar a tremolar de tal manera que tothom va témer que d’un moment a l’altre s’esquerdara i se’ls engolís. I en això, tot van ser crits i xiscles de dolor i precs i plors… I els homes es van convertir en ombres esperitades que anaven d’una banda a l’altra de la trinxera sense saber què fer per fugir de la mort. A l’última, amb l’enemic cos a cos, el tinent Roux va donar l’ordre d’enretirar-se a la segona trinxera i això és el que van fer tots els que van tenir la sort -o la desgràcia- de no caure sota les baionetes dels implacables alemanys.

A l’endemà, amb la línia del front de nou estabilitzada i fet el recompte de baixes, el generalíssim Joffre va donar l’ordre d’escarmentar la tropa pel que va considerar un acte de covardia just en un moment en què la por s’havia fet amb els soldats i eren habituals les desercions, les automutilacions o la simple i vergonyant passivitat davant del deure de lluitar. Uns quants soldats van ser afusellats quasi d’immediat. A uns altres se’ls van endur presos no es sap ben bé on. Roux, simplement, va ser traslladat a un altre sector del front. Però vet ací que cap manaire del regiment no va saber que calia fer amb el pobre Jost V. que fins aleshores no tan sols havia donat mostres d’un valor inigualable sinó que, a més, havia estat capaç d’espantar tots els temors dels seus companys amb les seues cançons pobletanes i les contalles fantàstiques de la seua llunyana Bretanya amb què a les nits distreia els homes. Així que mentres es decidia si tornava al combat o bé se l’executava el comandant Lambert va decidir tancar-lo en una granja abandonada als llindars de Fond de Guésot molt prop de Vaux.

No és això el que li hauria agradat a Jost que d’ací a la lluna s’hauria estimat més morir amb els seus camarades. Però ni de la pròpia mort mana un. I el cas és que allà el van tancar, en aquella granja atibacada de puces i de rates des d’on cada dia sentia el canoneig incessant de l’enemic i des d’on per un clivell del sostre veia passar la lluna o guaitar el sol vestit de llums de tardor. Amb el pas dels dies Jost va perdre l’esperança. Potser mai no vindrien a buscar-lo ni tan sols per a acabar amb ell. Poc a poc les penombres d’aquell indret el van anar guiant com un foc follet cap als tristos paratges de l’oblit d’un mateix.  Hauria mort de no ser pel record d’Amandine, dels seus ulls bonics, dels seus llavis amb gust de gerd, del seu delicat cos nu… En la seua solitud, Jost tornava una i una altra vegada a l’illot de Santa Anna i una i una altra vegada agafava de la cintura Amandine i l’aixecava amb totes les seues forces per apropar-la al cel immens i després la tombava en terra i la besava per tot amb llàgrimes d’alegria als ulls. Prou que sabia que Amandine no el recordava a ell de la mateixa manera, d’aquella manera que no era un record eteri del tot incapaç d’atrapar sinó la vida mateixa amb tots els seus contorns i matisos. Però que més donava si l’havia mig oblidat? Al capdvall, no era cert que si ell encara continuava viu era perquè l’estimava?.

Un dia, Jost, que sabia que Amandine no estava bé perquè ja feia molt de temps que se’n cuidava del seu pare greument malalt en la casa de Rozières de Kastell Paol, va decidir enviar-li una papallona com a gest de gratitud només pel fet d’existir. Exactament, una d’aquelles papallones com la de les làmines acolorides de les seues revistes. Li va enviar una blaveta de la farigola. La diminuta blaveta va entrar per davall de la porta de la casa i va recórrer tots els seus racons i passadissos fins que va trobar la jove i es va posar sobre els seus genolls nus. Una altra nit, amb una mica de palla i de fang, Jost va donar vida a una bellíssima margelera comuna que travessant tots els camps de batalla, la devastació, els sembrats immensos de França, va arribar fins la casa de Rozières i es va aturar en el muscle nu de la dona. Una vesprada, un arlequí va sorprendre Amandine banyant-se i amb descaradura li va libar el mugró d’un pit. Una rere de l’altra totes van anar volant des de la solitud de Jost fins Amandine retallant distàncies impossibles.

El malaurat soldat li va regalar una marbrada comuna, una safranera de l’alfals amb les seues ales d’un groc viu, una aurora groga, una saltabardisses de solell, una blaveta de crespinell, una verdeta d’ull ros, una cleòpatra, una bruna de bosc… I així cada dia i cada nit fins que la casa d’Amandine es va omplir tota de papallones que amb el batre de les seues ales enganyaven el dolor i escampaven per totes les estances l’olor de l’aigua de la  mar embravida atansant-se a l’illot que fou dels dos amants.

Al cap d’un llarguíssim mes de captiveri en aquella granja l’enemic va creuar el riu i l’exèrcit francès, pres del pànic, va haver d’enretirar-se precipitadament cap el nord. Enmig del batibull Jost hauria volgut convertir-se en un damer de la centàurea, en un faune bru o en una elegant atalanta i escapolir-se per una qualsevol clivella d’aquell horrible indret. No va poder ser, però. Ningú mai no saber res més d’ell, excepte Amandine que va continuar rebent la visita d’aquelles papallones fins i tot quan no era capaç de veure-les.  

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El valencià no val per a res

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 28 d’octubre de 2021.

«El valencià no val per a res». Amb aquesta rotunda afirmació vaig signar junt amb el meu amic i exprofessor Juli Camarasa un article en la cartellera Túria a finals dels vuitanta que no va fer gota de gràcia ningú. I si no va agradar va ser simplement perquè retratava una realitat descoratjadora com era que al País Valencià les coses importants continuaven fent-se en castellà. El cas és que per a molts era preferible callar davant d’aquella dolorosa evidència amb el pretext de no reforçar els liquidacionistes ni desanimar els partidaris del valencià.

Eren els anys en què en determinats cercles es vivia el miratge d’una recuperació social de la llengua a l’aixopluc d’una dèbil i erràtica política de normalització lingüística condicionada, a més, pel bram violent de l’anticatalanisme alhora que els sociolingüistes advertien de la llatinització del valencià, és a dir, d’una llengua apresa a les escoles que a l’última no tenia cap recorregut públic.

Amb el PP en el poder les guillotines promeses contra el «valenciano» que tant de rebuig els provoca es van canviar per l’enverinament a dosis menudes, per l’aprofundiment en la no-política lingüística, per la persecució, si de cas calia, de les iniciatives més valentes a favor de la llengua. Insistiren en el nyap d’una televisió pública bilingüe, tallaren el senyal de TV3, impediren la progressió de les línies en valencià en el sistema educatiu públic, aplicaren la censura als llibres de text en un exercici de maccarthisme tronat contra la «catalanización» i avançaren tant com pogueren en la galleguització del valencià que usaven en l’administració per tal d’allunyar-lo de l’estàndard comú. Es van tirar més de vint anys cavant la fossa del valencià.

L’arribada al poder d’un govern d’esquerres i que s’ha manifestat reiteradament a favor del valencià no ha canviat massa la situació. No cal insistir amb qüestions com ara el nul interès per articular una estructura de mitjans de comunicació en valencià o en la vacil·lant posició del Govern pel que fa al paper de la llengua del país en l’escola.

Tot això, mentre les denúncies per casos de discriminació lingüística s’han tornat en un fet habitual en un clima d’empoderament del nacionalisme espanyolista i de l’ascens de l’extrema dreta.

I amb tot i això, seria un error descarregar tota la responsabilitat de la situació social del valencià en una administració que el dia que caiga de nou en mans del PP – amb l’inevitable ajut de Vox- farà tot allò que podrà per acabar de relegar en l’estable una llengua que odien per tal com la percebem inservible de no ser com a corretja del «rojoseparatismo».

Les perspectives no són bones. Fa res que la Plataforma de la Llengua ha publicat l’Informe CAT 2021 amb cinquanta dades destacades pel que fa al català en tot el seu domini lingüístic. L’informe confirma com n’està d’avançat el procés de substitució lingüística arreu. En aquests moments, el 32’4% de la població dels Països Catalans usa el català com a llengua habitual. En qualsevol cas, durant els darrers quinze anys s’ha perdut mig milió de parlants habituals.

D’altra banda, vuit catalanoparlants de cada deu canvien de llengua quan els parlen en castellà. La majoria diuen que ho fan per educació.

Destaca que el 84’5% dels residents no nascuts al País Valencià parlen «poc» o «gens» el valencià, la qual cosa dona a entendre quina és la seua percepció sobre la utilitat o la necessitat d’aprendre-la i usar-la.

Mala peça tenim al teler. La solució passa per pressionar l’Administració i la classe política perquè vetlle per la llengua del país, per no consentir les demostracions amenaçadores de supremacisme lingüístic per part d’alguns dirigents com Carlos Mazón, però passa, sobretot, per la tossuda voluntat de mantenir-se lleials a la nostra llengua.

Una lleialtat que s’expressa tant en la defensa de l’estructura lingüística com del seu ús tal com va teoritzar el lingüista Weinreich i van popularitzar en el nostre àmbit els sociòlegs Toni Mollà i Amadeu Viana.

Hem d’exigir, doncs, l’existència pública de la nostra llengua, els nostres drets com a valencianoparlants que paguem impostos com qualsevol ciutadà, denunciar qualsevol mostra de valencianofòbia allà on calga per evidenciar una situació de liquidació silent. Cal reforçar les organitzacions civils en defensa del valencià. En definitiva, si no es manté una certa tensió, les tendències polítiques i el context social acabarà per anorrear el valencià en un termini més o menys llarg.

No oblidem que la nostra és una llengua de cultura i de coneixement com qualsevol altra i que, a més, és la nostra.

Paga la pena recordar les paraules de Joan Fuster en l’aplec de Castelló de 1982: «Contra el cantonalisme dialectal que ens divideix als valencians i contra la imposició del castellà (…) o recobrem la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai».

Publicat dins de Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

Si tanca Nosaltres La Veu, vos foteu

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 22 d’octubre de 2021.

L’estructura comunicativa del País Valencià és d’una migradesa extrema. El nostre món mediàtic es concreta en uns pocs diaris provincials —i provincians— que malden entre practicar el conservadorisme més caspós o bé un progressisme de pa i meló. En l’anar fent, també, d’un grapadet de sucursals de mitjans amb seu i capital a Madrid.

La iniciativa privada, civil, és inexistent. Tampoc es pot dir que els poders públics s’hagen lluït. Tot plegat, el Govern del Botànic ha estat incapaç de reiniciar uns mitjans de comunicació públics a l’altura de les circumstàncies o, encara, de posar fil a l’agulla a l’assumpte de la reciprocitat entre TV3, IB3 i À Punt.

No és una qüestió menor si tenim en compte que experts en sociologia de la comunicació com Rafa Xambó o Toni Mollà —només per citar-ne un parell— s’han cansat d’insistir en la importància de comptar amb uns mitjans de comunicació públics de qualitat per tal de progressar en la construcció d’una societat avançada que, ara mateix justament, es veu abocada a reptes i amenaces impensables només cinc anys enrere. No cal dir, que aquesta situació miserable ens impedeix als valencians veure, interpretar el món amb ulls propis, abandonar d’una vegada per totes la servitud i empobriment que representa el sucursalisme en què ha tingut lloc la nostra trista existència política en l’Espanya de la Transacció i de l’extracció per part de la criminalitat organitzada de determinades elits hereves del franquisme.

El cas és que si posem el focus en els mitjans en valencià el panorama encara és més desolador: alguns diaris comarcals, un parell de revistes i Nosaltres La Veu.

S’ha de ser idiota per a no entendre que sense uns mitjans en valencià de qualitat i empresarialment dignes el món en què s’expressa la nostra llengua no passa de ser un murmuri enmig d’una tempesta. Simplement, no existeix.

Aquesta és la segona vegada que Nosaltres La Veu intenta aixecar el vol. En totes dues ocasions ha estat possible a la perseverança, l’obstinació i el sacrifici econòmic personal d’un advocat de Castelló (la Ribera Alta), Moisès Vizcaino.

En el primer viatge, Vizcaino va posar en risc el seu patrimoni personal que no és el de cap hisendat ni el de cap empresari potentat per a fer possible el miracle. Professionals com Xavier Pérez s’hi van deixar la pell. Les institucions valencianes finalment el van deixar caure. Potser no els va agradar que des de La Veu es posaren en qüestió determinades decisions polítiques o, directament, una bona part dels dirigents en teoria proclius a la construcció d’un projecte de país des del valencianisme no es creuen que es puga fer periodisme en valencià. En el primer dels casos la por a la crítica ens remet a una cultura sense referències de la premsa liberal. En el segon a una impostura intolerable.

En aquest segon viatge, Vizcaino, de la mà de Sebastià Carratalà i d’un equip de professionals han apostat per la iniciativa civil, per implicar personalment el màxim nombre de valencians a través d’una mínima col·laboració econòmica. Enguany, fins ara, s’ha salvat els números, però el projecte torna a estar en risc.

Com és possible que no hi hagen dos mil valencians capaços de posar 150 euros per a contribuir a la consolidació d’un projecte de vital importància? Com s’explica que des de fa quasi tres anys el Govern de la Generalitat no convoque ajuts per als mitjans en valencià? Per què La Veu a penes compta amb col·laboradors econòmics en comarques com ara la Plana Alta, la Plana Baixa, la Marina Alta, la Marina Baixa o l’Alcoià?

Les respostes les sabem quasi tots, però, segurament la majoria deu tenir vergonya de verbalitzar-les.

En una llarga entrevista fa uns anys amb l’escriptor i sociòleg Josep Conill m’assenyalava que la supervivència del valencià passava en primer lloc pels propis valencianoparlants sense oblidar les obligacions de l’administració. La situació del valencià és precària i complicada i que un factor a la contra és, sens dubte, el pes d’un sistema de comunicació regionalitzat, els efectes socials de la manipulació del nacionalisme espanyol.

Si La Veu tanca, qui parlarà dels nostres escriptors? Quin mitjà interpretarà els afers públics que ens afecten com a valencians des d’una visió aliena als constructes mentals del sucursalisme? Quin mitjà ens explicarà el país des d’una perspectiva valenciana? Quin denunciarà el feixisme sense embuts? Quin mitjà treballarà per l’articulació comunicativa del País Valencià? Quin mitjà prioritzarà les iniciatives culturals en valencià i les tractarà amb la dignitat que es mereixen? Quin mitjà s’ocuparà de la nostra memòria? Quin mitjà s’implicarà i donarà suport a les lluites i afanys de tantes entitats que treballen incansablement per un país més sostenible, socialment just, lliure? Si l’extrema dreta mai arriba al poder, quin mitjà se’n recordarà de vosaltres, militants, partits, dirigents polítics compromesos en la construcció d’una societat millor? Penseu de veritat que tot això ho farà la premsa provincial, subvencionada i obedient? Tal volta els mitjans de Madrid a través de les seues sucursals?

Certament, no. Si La Veu tanca perquè resulta que no hi ha uns milers de valencians disposats a fer una mínima aportació, es confirmarà una vegada més la deriva indeturable d’aquesta societat cap a la seua assimilació cultural i política en una Espanya uniforme, monàrquica, en mans d’unes elits reaccionàries.

Si tanca La Veu, doncs, vos foteu.

Publicat dins de Periodisme, Valencianisme | Deixa un comentari

Els núvols de Zlota

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 d’octubre de 2021 en Nació Digital.

Te’n vas a Polònia neguitós. La vesprada abans tu mateix has advertit als companys de La Veu que acabes de veure al 3/24 que hi ha hagut un atemptat islamista a Barcelona. Se’t gela la sang a les venes. Durant el curs quasi cada dia travesses unes quantes vegades a peu just per aquell punt de La Rambla on aquell mala bèstia ha passat a tota velocitat amb la seua furgoneta per a escometre els desprevinguts vianants. Fins a tretze persones han estat assassinades en el mateix moment. A la matinada hi ha hagut un altre atropellament i un tiroteig entre un escamot gihadista i efectius dels Mossos en el Passeig Marítim de Cambrils. Els quatre terroristes han estat abatuts. L’incident s’ha saldat amb sis veïns ferits, un de greu.

Tothom es temia que tard o d’hora acabaria passant. De fet, d’avisos no n’han faltat, de temptatives que, sortosament, han estat totes avortades. Fa temps que vius amb aquesta tensió. La posada en escena del gihadisme, tots aquells vídeos que corren per les xarxes de degollaments, de persones cremades vives o ofegades dins de gàbies per a animals o bé estimbades com ninots desarticulats des dels terrats d’altíssims edificis de ciutats polsoses, l’has viscuda com un malson. Has quedat tan impressionat que després de la nit del metrallament del Bataclan i dels clients de les terrasses de bars del centre de Paris, ara fa dos anys, evites tant com pots dur a passejar al xiquet pel Born.

El cert es que l’atemptat és un colp molt dur per a la ciutat i només fa que empitjorar un ambient polític molt enrarit, cada vegada més tens. Amb tota probabilitat a la tardor es votarà un referèndum d’independència a Catalunya i és evident que l’Estat mirarà d’impedir-ho de totes totes. No ho tindran fàcil perquè centenars de milers de catalans estan molt determinats a tirar pel dret. Ja veurem, doncs, quin grau de repressió és el que aplica el Gobierno manat per una dreta d’un nacionalisme exacerbat, franquista, gangrenada per la corrupció. Fet i fotut, Madrid s’assembla més a Moscou que no pas a Londres i ningú no confia en què s’avindran a parlar. Alguns pensen que a l’última no passarà res. Es votarà i punt. Són els mateixos que pensen que Europa vigila. La realitat, però, és que Catalunya, com sempre, està sola.   

Arribes a pensar que amb tot el que acaba de passar no està bé que te’n vages de viatge. Potser hauries de quedar-te a la ciutat i vetllar aquelles víctimes que ara són les teues. Què és el més correcte? Anar-se’n acceptant amb resignació aquell drama o bé quedar-se mantenint aquella inútil actitud mateixa?. Què pots fer tu davant d’una tempesta com la de la fanatització d’una part del món a causa de les catàstrofes ocasionades pel teu Occident criminal?. Del cert que res o, si més no, ben poca cosa. El fanatisme s’obre pas  a colp de matxet en un planeta governat per idiotes que amb cada decisió que prenen fan més ampla la fossa on s’ha d’acabar podrint la nostra merdosa espècie.

Arribeu a Cracòvia de nit i un luxós taxi us porta des de l’aeroport Joan Pau II fins a un hotel que no serà on finalment s’hi quedareu. L’agència ha tingut un problema i us trasllada fins a un apartament en un edifici de moltíssimes plantes del carrer Kijowska amb Kamierza Wielkiego que està a poques parades de tramvia del centre històric. Al rebedor penja un enorme cartell de Daniel Craig amb aquell aire seu de soldat soviètic. Des de la cuina s’accedeix a una terrasseta protegida dels coloms per una xarxa des d’on s’albiren, no massa llunyanes, les torres de la Basílica de Santa Maria que s’aixeca majestuosa en un costat de la Plaça del Mercat. Mentalment, secretament, esbosses el primer vers d’un poema d’un llibre que mai no saps quan acabaràs: El cel de la nit de Cracòvia balla sobre una mar de gel violeta

L’endemà i els dos dies següents descobreixes la ciutat, els seus monuments, els seus racons, el districte de Podgórze on es troben els vestigis del gueto jueu i la fàbrica d’Oscar Schindler. Una vesprada aneu al camp principal d’Auschwitz i al d’Auschwitz-Bikernau. Per tota la ciutat es contracten tours. N’heu agafat un que ix de la bellíssima plaça d’Szczepanski. Durant la visita als dos camps et cal suportar els comentaris irritants d’una turista castellana que no deixa de queixar-se perquè tothom s’adreça en anglès a l’hora de donar instruccions per a la visita. A més, ho fa buscant amb la seua mirada encesa l’assentiment d’aquell a qui considera patriotes seus i, per tant, còmplices de la seua estúpida visió del món. Déu meu, estem en Auschwitz i no és capaç de capir el que aquest indret significa per a la humanitat!.

El camp d’extermini, sobretot el de Bikernau, m’impacta però no de la manera que esperava. Aquell enorme cementeri és un formiguer de turistes que es passegen amunt i avall fent fotografies amb l’entusiasme de qui es troba en un safari.  

Encara que ho semble no és fàcil imaginar-se els combois de trens arribant al camp, el procés de selecció, les cues de deportats -xiquets, dones, ancians- camí de les càmeres de gas. Un pedagog prestigiós, Jean-Françoise Forget, recorda com Primo Levi en tornar per primera vegada al camp principal el 1965 assegurava no haver-se sentit impressionat.  Escriu Levi que l’indret era poc reconeixible, que només mostrava lamentables despulles: cabells, ulleres, pintes, sabates, nines. Bikernau, però, on l’escriptor italià mai no va estar durant el seu temps de deportat, li provocava un sentiment de “violenta angoixa”. 

La professora de literatura alemanya en la Universitat de Califòrnia i supervivent de la Xoà, Ruth Klüger, citada també per Forges, va escriure sobre Auschwitz: “Aquesta cultura de museu reposa sobre una superstició profunda, la idea que un atraparà els fantasmes precisament en els llocs on ells han deixat d’estar vius (…) Aqueixos vestigis renovats de terrors antics, ¿no ens indueixen al sentimentalisme, no ens allunyen de la realitat de l’objecte sobre el qual ells no han atret l’atenció més que en aparença, per a dur-nos a contemplar els nostres sentiments en un espill”. Klüger mai no va tornar a aquell infern. Jo tampoc no vaig atrapar cap d’aquells fantasmes que tantes vegades he plorat, compadit en la seua desgràcia que és la de tots.

El meu fill es deixa captar per la càmera del meu telèfon mòbil. Posa sempre un rostre greu davant d’alguna de les barraques, d’una tanca de filferro, de la porta principal de Bikernau. Entendrà de veritat el que allà va passar? Ho entenem tots els que estem ara mateix aquesta vesprada gris voltant com idiotes, sense rumb, per aquell immens espai de tenebres?.

Un matí de llum partim cap a Varsòvia en un tren antiquat. Viatgem en un compartiment amb seients de vellut blau que va ple com un ou. Durant les quasi tres hores que dura el trajecte les dues parelles de joves que ens acompanyen no baden boca. Arraulides, amb els ulls molt oberts, ens fiten furtivament de tant en tant, amb un punt d’estranyesa. A fora no hi ha molt que veure: alguns pobles a la vora de la via mig amagats en el bosc, edificacions disperses…

Ens quedem en un apartament menut del carrer Bonifraterska amb Kowiktorska ubicat dins d’un bloc d’edificis atrotinats que s’agrupen al voltant d’un modest jardí interior. Estem a dues passes de l’Stare Miasto, la ciutat antiga reconstruïda fidelment després de la destrucció total de Varsòvia el 1944 per les tropes alemanyes. Per tot arreu se li recorda al visitant que aquella és una ciutat del dolor. Un sap, també, que aquell és el solar sobre el qual arrela un poble amb una voluntat d’existir indestructible. Una ciutat de resurrecció. Un poble de llums i d’ombres avui mateix sota l’hegemonia d’una extrema dreta fastigosa. 

Les coses no van bé a casa. Una mena de tristor pegallosa, permanent, sembla haver contaminat cada fet quotidià. No hi ha perspectives de res. No s’albira cap projecte de construcció. La nostra existència té l’aire d’un edifici que s’ha quedat a mitjan construir. Serà que el món tampoc no va bé. L’aranya voraç de la malastrugança sembla haver-nos atrapat als humans en la teranyina del nostre temps. No ajuda tampoc aquesta llum del cel d’un blau metàl·lic a pensar en l’esperança. És una llum freda que, això no obstant, il·lumina una bellesa immensa. A Varsòvia, per cert, els rostres bells, també són rostres durs.

Una vesprada seiem en els graons de la columna de Sant Segismund III a la plaça del Castell. Unes turistes joves i riques iranianes parteixen d’aquell mateix punt a visitar la ciutat a bord d’una calessa tirada per uns cavalls robustos de llargues crineres. Seran les esposes d’uns rics mercaders? Les d’uns diplomàtics? Travessen la plaça parelles de joves amants agafades de la mà en direcció al Vístula que potser es dirigeixen al parc Praski a la cerca i captura de la felicitat que tal volta dorm en un racó de l’hàbitat de l’os. També hi ha a la plaça una venedora de globus que quasi segur que en algun moment s’envolarà cap a l’infinit. A la seua vora un jove escanyolit, rosset, nerviós, toca Chopin en un modern teclat electrònic. Gairebé ningú no se’l mira, ni se l’escolta. Segur que a boqueta nit plegarà i se n’anirà al seu apartament minúscul en el barri de Praga a contar notes musicals i xarrupar uns fideus xinesos.

Varsòvia és un parèntesi en la meua vida, un de tants, un més. La vida està feta de parèntesis. Els meus somnis, afanys, records dels temps passats, resten congelats enmig d’aquest paisatge urbà, entre les escletxes d’edificis tornats a aixecar com un miracle sobre muntanyes de cadàvers. Vull pensar que en els parèntesis poden esclatar brots  d’esperança. No vull resignar-me a res. En el racó més ombrívol de la meua ànima Stanislawa Nowicka canta Skrwawione serce mentre s’acomiada dissimuladament del passat.

El futur ara mateix només són uns núvols tatuats en la superfície de gel del gratacels Zlota un diumenge al matí en què les esglésies de Varsòvia estan totes plenes a rebentar de feligresos que resen amb una pietat com mai no havies vist. El futur és només això: la imatge d’uns núvols reptant lentament per la superfície esllavissadissa d’aquell edifici des del qual el dimoni es mira Europa amb un somrís sorneguer. Les coses no van bé i, a més, empitjoraran però no vull renunciar a res. No he vingut a perdre.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

El valencià que parla Carlos Mazón

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 14 d’octubre de 2021.

Fins on sabem, el líder del PP Carlos Mazón Guixot parla el valencià de Chinchilla, Curiel de Duero, Carrión de los Condes, Baltanás, Autilla del Pino, Calasparra i Torre Pacheco entre altres poblacions nostrades. El valencià del país, segons confessió pròpia, només el llig i l’escolta, tot i que de bon grat, atés que el va «aprendre» gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament aprovada el 1983 en el saló de plens de la Diputació d’Alacant.

Amb aquests coneixements filològics i, sobretot, amb aquesta autoritat moral l’aspirant a presidir la Generalitat ja ha amenaçat que si arriba a Palau derogarà la llei que -això quan s’aprove amb tots els ets i tots els uts, paranys i rebaixes ja sabuts- hipotèticament garantirà als valencianoparlants ser atesos pels funcionaris públics en la seua pròpia llengua. Uns funcionaris, per cert, que cobren gràcies també als impostos que paguem els que parlem el valencià d’Algemesí, Benicarló, Foios, València, Alacant, Benisoda, Elx, Dénia o Borriana.

Mazón està convençut, a més, que la política lingüística valenciana de Ximo Puig -quina?- li l’ha inspirada el trotskisme més que no pas el leninisme. La prova evident d’aquest trotskisme de Puig, segons Mazón, és que hauria introduït el valencià en ple confinament. Els historiadors, politòlegs i filòsofs encara estan donant voltes a la teoria. Tot açò ho va explicar no fa massa en el programa del molt liberal i moderat Federico Jiménez Losantos, un tipo que està convençut que l’exèrcit roig, a les ordres del Mariscal Zhúkov, no tardarà a entrar per la Castellana i convertir Espanya en una república soviètica. Mazón, a més, en el mateix programa, va donar a entendre que una multitud terroritzada de pares del Baix Segura estava matriculant els seus fills a Múrcia per tal d’evitar la imposició del valencià, tot i que no va precisar si es referia al que es parla en Iekaterinburg o en Kostromà.

En la mateixa línia que el líder popular la seua companya, la diputada Beatriz Gascó, vol que una vegada aprovada la Llei del Plurilingüisme, inspirada aquesta sí pels trotskistes de Ciudadanos, una auditoria externa examine als xiquets que han estudiat majoritàriament en valencià per saber si dominen bé el castellà. No cal dir que la senyora Gascó està tractant d’idiotes milers d’estudiants valencians i centenars de docents. I d’estafadors els funcionaris que avaluen el sistema educatiu.

No és que estiguen com un cabàs de gats, que també. Tampoc és que no sàpiguen que menteixen a cor que vols. La realitat és que per aquest liberalíssim personal, el valencià només els serveix per a atiar els prejudicis lingüístics d’un sector de la població ignorant o supremacista i, de passada, generar una confrontació civil de la qual pensen traure un profit electoral. Ho diré d’una altra manera perquè s’entenga millor: el senyor Mazón i tota la resta dels seus confrares es caguen i es pixen en el valencià.

Siguem seriosos. Un qualsevol aspirant a president de la Generalitat, nascut i crescut en Morobe, Düsseldorf, Còrdova o Guadassuar, hauria de ser capaç no tan sols de parlar en valencià, sinó de fer-ho de forma habitual. És un fet tan evident, tan de sentit comú, que no caldria ni tan sols que imaginàrem la conveniència de regular-lo per cap llei.

De veritat, el senyor Mazón i els seus companys de files, entendrien que el president del Gobierno, posem per cas, no sabera donar ni el «buenos días»? És clar que no. Però el cas és que el castellà, al contrari que el valencià, el gallec o l’eusquera, sí que és una llengua d’obligat coneixement per a qualsevol espanyol. I tot i això, suposant que la Constitució no en diguera un borrall, és evident que cap llumenera arribat de qualsevol planeta de la galàxia se li acudiria voler governar un poble al qual no entén perquè les llengües no n’hi ha prou amb llegir-les i escoltar-les com fa Mazón amb la dels valencians. Fins i tot, es veu que Zaplana, el mentor de Mazón, va intentar aprendre valencià quan no estava ocupat a recaptar les comissions que l’han acabat duent a la presó.

No estaria de més que la societat civil i els partits valencians començaren a plantejar-se amb rigor aquesta qüestió. Pot un senyor qualsevol pretendre presidir la Generalitat sense dominar la llengua del país?

Fet i fet, no tenen vergonya ni la coneixen, però sí una gran habilitat per a embolicar la troca. Així, mentre uns s’escarrassen defensant-se de les amenaces als seus drets lingüístics o donant lliçons de dialectologia catalana al moniato de Pablo Casado, ells van fent perquè l’opinió pública oblide dècades de gestió maldestra, de corrupció sistemàtica.

Justament, la fiscalia investiga a hores d’ara el PP de Mazón per una presumpta desviació de fons públics de la diputació que presideix després d’una denúncia de Compromís. Parlem-ne, en rus si cal.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Les amenaces de Casado i els seus dimonis interiors

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 7 d’octubre de 2021.

El passat 3 d’octubre el PP va celebrar un aquelarre caspós a la plaça de Bous de València en què els seus líders van invocar simbòlicament totes les forces de la reacció en allò que va semblar un intent de tornar al poder ipso facto sense haver de passar per les urnes.

Òbviament, l’indret escollit estava carregat de significació. Aquella plaça és la mateixa on el PP del ciment i el dels maletins farcits de diner negre, el dels convictes Zaplana o Blasco, el de la Gürtel, va celebrar tantíssimes victòries electorals. Unes victòries, val a dir, aconseguides en part a força de controlar els mitjans de comunicació així com de teixir una espessa xarxa de corrupció que va acabar per podrir i deixar en fallida el país sencer.

Del cert que si el PP estiguera en mans d’irreprovables dirigents, aquella plaça seria el símbol de la seua pròpia vergonya. No és el cas, però.

Durant la seua intervenció, Pablo Casado, no tan sols va dir estupideses d’un nivell intel·lectual lamentable, sinó que fins i tot va proferir amenaces polítiques que podrien depassar el mateix orde constitucional que presumeix representar.

De primeres va elogiar Rita Barberà, una alcaldessa neofranquista que va convertir València en un referent del provincianisme, de la depredació urbanística, en una ciutat deficient en serveis, aspirant només a ser el satèl·lit del Madrid més centralista. Al capdavall, va elogiar una dels seus a la qual no van dubtar a deixar sola quan van eixir a la llum totes les seues martingales relacionades amb el finançament il·legal del PP mateix.

Tot seguit, l’aspirant a manar Espanya, va agitar el seu nacionalisme espanyol contra l’únic valencianisme possible en l’enèsim intent miserable de mobilitzar l’anticatalanisme més visceral. Un anticatalanisme que cal recordar que en els seus orígens -i encara ara- va actuar amb violència i impunitat.

El de Palència de poc no va culpar al Gobierno de les morts de la pandèmia o de la ruïna econòmica dels seus «compatriotas», d’haver instaurat un règim despòtic, d’expropiar els beneficis empresarials, de limitar la llibertat d’expressió.

Sense que se li colraren les galtes, va assegurar que el seu partit era el de les classes mitjanes i treballadores, el dels liberals i el dels conservadors i, també, el dels socialdemòcrates defraudats pel sanchismo que, com tothom sap, és un moviment polític que només existeix en la retòrica agressiva del PP.

Per acabar-ho d’adobar va afirmar que imposaria l’espanyol amb una llei de llengua en l’educació, l’administració i l’«espacio público» en un clar menyspreu als molt constitucionalíssims estatuts d’autonomia. No van faltar les amenaces a Catalunya amb un 155 permanent que, per descomptat, suposaria el control de la televisió pública i l’educació. Tampoc la retòrica imperialista tan ofensiva per als països llatinoamericans, la defensa tancada d’una monarquia que no s’aguanta els pets, l’augment de la repressió contra vaguistes i okupes en un país on el dret a l’habitatge és purament simbòlic…

Tot un programa reformista, segons Casado. Programa que d’aplicar-se sota el xantatge d’un soci com Vox, durà Espanya a una escalada de tensió insuportable i de conseqüències imprevisibles.

Aquesta perspectiva d’una dreta en el poder incendiant-ho tot, Catalunya en primer lloc, és tan possible que fins i tot el papa Francesc es va permetre fa poc instar que Espanya apostara pel diàleg. Clarament, el missatge anava adreçat a l’extrema dreta contrària a qualsevol negociació, als indults dels presos polítics. De res va servir, però, atés que Casado es va permetre el luxe de contestar al Pontífex amb una arrogància impresentable, justament ell, el dirigent d’un partit que va aprofitar la visita a València de Benet XVI per a robar a mans plenes.

Tot plegat, el PP ha estat incapaç després de tantes dècades de democràcia d’abandonar la seua lleialtat ideològica al franquisme. Lluny de moderar-se es troba immers en una carrera embogida per a convertir-se en el principal partit de l’extrema dreta espanyola.

Cada vegada que els seus dirigents obren la boca fan allò mateix que fa un dels seus intel·lectuals de referència, el defraudador d’impostos i supremacista Vargas Llosa, quan escriu. Això és, alliberar els seus dimonis interns. Alliberar-los al capdavall per a poder continuar sent el que s’és sense necessitat d’esmenar-se.

Casado no tan sols és un polític mediocre, un provocador curt de mires, un irresponsable. És, a més, un perill per a la seua pròpia pàtria com ho són els d’Abascal.

Caldrà assumir que si mai arriben al poder, faran més mal que una pedregada encara que molts voldrien pensar que simplement es limitaran a extractar l’Estat i a fer discursos incendiaris en nom d’una pàtria fundada sobre el nacionalisme més abjecte, l’autoritarisme i el dret dels privilegiats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari