Seny de lladre per a les xarxes digitals

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 27 de març de 2023.

El governador de l’estat de Utah, Spencer Cox, s’ha decidit a encapçalar la lluita contra les xarxes socials als Estats Units amb la idea de protegir els menors dels seus efectes nocius. Cox, un republicà moderat per als radicals del seu partit -i raó no els en falta en l’apreciació- ha comparat les xarxes socials a armes d’assalt. Les considera, sense embuts, una amenaça per a la salut mental i la seguretat dels menors. Segons el seu raonament, si la Constitució protegeix els americans dels perillosos fusells AR-15, per què no hauria de protegir-los de les menys perilloses xarxes?

El cas és que ha prohibit que els menors puguen obrir comptes sense el consentiment dels seus pares i ha decretat una mena de seny del lladre que limitarà -llevat que els tutors legals així ho autoritzen- que els xiquets puguen fer el baina en les mateixes entre les 22.30 i les 06.30 del matí. I això no és tot. Promet que perseguirà els dissenys o característiques que poguessen provocar que les criatures desenvolupen una addicció.

No és el primer dirigent del país que es decideix obrir el meló de la prohibició. El desembre passat el també republicà, Jared Patterson, un dels congressistes més conservadors, va tenir la mateixa idea per a Texas. El polític va culpar directament a la influència de les xarxes socials de ser la responsable de la massacre en l’Escola Primària de Robb de Uvalde, on van morir 21 persones, la majoria xiquets. Patterson ha dit que les xarxes són «la cigarreta d’abans del 1964». Segons dades esgrimides pel texà per defensar la seua proposta, entre 2009 i 2015 les autolesions de xiquets entre els 10 i els 14 anys van augmentar un 18,8%. En el mateix període van augmentar els suïcidis entre els joves de 10 i 24 anys fins al 47,1 %.

La iniciativa de Cox quasi ha vingut a coincidir amb l’interrogatori de què ha estat objecte el CEO de ByteDance -companyia propietària de TikTok-, Shou Zi Chew, per part dels congressistes nord-americans.

Tant demòcrates com republicans creuen que la plataforma és un espia elevat a l’enèsima potència més perillós que Fu Manxú en aquella pel·lícula en què manava segrestar les filles d’uns científics eminents perquè aquests l’ajudaren a enllestir un «raig de la mort» amb què pensava conquerir el món.

El rei del TikTok va defensar-se de tots els recels i com siga -i pel que va dir- estic convençut que no se’l va creure ningú. De fet, Shou va reconèixer que els enginyers xinesos tenien accés a les dades dels usuaris tot i que no les compartien amb ningú. Un missatge molt tranquil·litzador venint d’un ciutadà de la molt democràtica República Popular Xinesa. A més, els va amollar que posats a tocar els collons per què no li’ls tocaven a Zuckeberg de Facebook.

Tot fa la pinta que els americans seran, més d’hora que tard, els primers a prohibir el TikTok i, després, ja veurem.

Les amenaces de prohibició només fan que posar en relleu la preocupació social i política davant d’un fenomen que ens ha desbordat, que ha destarotat tots els àmbits de la nostra cultura tal com la coneixíem fins ara. Val a dir que fins ara tots els intents de prohibir han estat inútils.

Per si encara no fora poc, no hi ha govern que no es debata entre la regulació o la restricció alhora que s’esmerça per alfabetitzar digitalment i massiva les seues poblacions. En aquesta nova alfabetització s’hi juguen bona part les societats la seua modernització i adaptació als enormes canvis que estem vivint.

En l’entrementres no hi ha forma que les joves generacions siguen capaces de fixar l’atenció en el context de les aules escolars i universitàries, d’evitar patrons de conducta apresos en els empantanegats territoris del món virtual, de posar fronteres en el decurs de la vida quotidiana entre allò digital i allò analògic. Tampoc d’ensenyar als més grans les utilitats més elementals de la tecnologia si més no d’una manera massiva.

L’embolic és monumental i a hores d’ara ningú no sap del cert si està al costat del maligne Fu Manxú o bé dels seus implacables enemics, Denys Nayland i el doctor Petrie. Acabarem tots com un cabàs de gats.

Mercadona i la lògica del capitalisme

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de març a La Veu del País Valencià.

El president de Mercadona, Juan Roig, ha anunciat recentment haver guanyat 718 milions d’euros, un 5 % més que l’any passat. El miracle s’ha produït a costa d’haver pujat -segons afirma Roig mateix- «una burrada» els preus dels seus productes.

El milionari valencià -3.000 milions al sac- està convençut que es pot permetre treure pit en temps de pobresa perquè, al capdavall, són els empresaris els qui generen riquesa com si només ells intervingueren en el procés sense necessitat de bracers i camàlics, d’ajuts que ixen del llom dels contribuents. I, a més, diu Roig, ningú no se n’hauria d’avergonyir de guanyar diners. D’acord. El seu capitalisme no és però un capitalisme despietat i Roig esgrimeix que els beneficis, a l’última, repercuteixen en els proveïdors i en els treballadors encara que ningú no puga fer res per evitar que la llet o el pa es puguen adquirir a un preu raonable. Tot plegat, l’amo de la cadena pensa que posar un topall al preu dels aliments bàsics seria fer un «brindis al sol», atès que les regles del mercat, de l’oferta i de la demanda són les que són.

En això Roig pensa exactament igual que qualsevol dels seus col·legues, que els socialistes, que els molt liberals populars, els voxonites i tots els membres dels consells d’administració dels grans bancs. No ens ha descobert res que no sabérem.  

El cas és però que puja no tan sols el preu de l’oli d’oliva o del sucre o dels llegums i de les verdures. Pugen també els preus dels lloguers i els de les hipoteques i qualsevol intent civilitzat d’acabar amb el dessagnament de les classes subalternes en un país com Espanya amb unes cobertures socials de merda i unes fugues de diner públic espectaculars pel gran anus de la corrupció sempre acaba estavellant-se amb la mateixa lògica implacable. El mercat és el mercat i cal engolir-se’l amb les seues regles. Regles que  defensen a capa i espasa els jutges des de les més altes instàncies, les forces de seguretat i la santa patronal que sempre va escarotada per qualsevol millora per ridícula que siga de les condicions laborals dels treballadors.

No passa res, però. El personal continua omplint els carretons de menjar en les botigues de Mercadona, Caprabo, Condis o Hipercor. Continua pagant lloguers impossibles que ixen de nòmines minses. El personal ompli terrasses quan arriba el bon oratge i fins i tot es permet fer befa sobre l’edat a què es jubilarà si és que mai pot jubilar-se. Tot això, encara que una gran majoria segons les enquestes pense que la situació econòmica és dolenta i encara empitjorarà. Qui ho diria!

Així les coses, Roig pot continuar pujant els preus, i qui diu Roig diu el carnisser de la cantonada o el botiguer de betes i fils de més cap allà. I els grans tenidors de pisos poden continuar acaparant edificis i expulsant la gent als extraradis on els no tan grans tenidors demanaran el que no està escrit per un pis de 50 metres quadrats.

Els espanyols no tenen solució. Ningú no mourà un dit i tot seguirà com sempre.

Ara, per cert, vindrà la comèdia sinistra del decrèpit Tamames i la banda d’extremistes que l’ha llogat i despús-demà, segurament, governarà l’inútil de Feijoo i els preus de les creïlles no pararan de pujar i els dels lloguers i a les platges no hi cabrà ni un cap d’agulla.

Va escriure Joan Fuster: «Menges, mastegues: pràcticament, amb la boca plena, estàs emmordassat». I tan emmordassat.

Segreti

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de febrer de 2023 a Navió Digital. (De la sèrie El grafiti del brivall).

Secrets, grafiti en un mur de la ciutat vella de Nàpols. Foto/Francesc Viadel.

Li ha calgut deixar per uns pocs dies el seu apartament de Via Spalato, a Roma, i tornar a Nàpols només per a desfer-se’n de tots els seus secrets. Són secrets que fa temps que li pesen a les butxaques dels pantalons com quan era xiquet i se les omplia totes de bales de vidre fins al punt que li costava caminar. Secrets que l’assalten inesperadament, violentament en el cau dels seus somnis com si foren bèsties famolenques eixides de la profunditat d’una jungla impenetrable. Secrets que se li poden ensumar a la pell, descobrir en el bell mig de les ninetes dels seus ulls cansats. Secrets amb els quals ja no pot viure més temps perquè li obririen des de ben dins seu l’ànima.  

Una vegada més li ha calgut mentir. Fet i fet, duu anys mentint. Mentint sobretot per allò que sent i per allò que voldria, també per tot allò que fa quan li ve de gust. Mentint quan calla. Ho fa sempre amb una gran solvència, amb rotunditat.

En aquesta ocasió ha convençut tothom, sobretot a ella, que hi serà a Bolonya posant ordre en uns complicadíssims afers familiars que tan sols ell pot endreçar. Encara bo que s’ha estalviat haver de donar explicacions a la filla que passa el cap de setmana a Milà amb en el seu promès. La Greta és qui millor el coneix i creu que ja fa mesos que sospita alguna cosa. Tot plegat, hauria passat un mal tràngol.

Bé, com siga, una vegada més ha fet el paper del mentider fastigós per a poder tornar a aquella pensió oculta en un passatge a tocar de Mezzocanone, just enfront de l’esgavellada Universitat, entrant per davant del vell cinema de les columnes color de llet condensada on moltes vesprades van les parelles d’estudiants a magrejar-se mentre a la pantalla potser es belluga l’escanyolit Nosferatu de Murnau o potser es passeja dins d’una aigua nobilíssima la bellíssima Anita Ekberg amb els mugrons del pits erts mentre Mastroiani se l’esguarda embovat, borratxo de desig.

Ha tornat a aquella habitació amb vistes a un pati lleig de façanes fendides per la humitat on tan feliç va ser a finals d’un febrer gris ara fa tres anys. Una habitació pensada per a fugitius i lladregots amb un armari de fusta premsada amb forma de taüt, un aparell d’aire condicionat amb els filtres embossats per la pols, un llit d’un i mig encabit entre les quatre parets, un bany diminut amb una dutxa de la qual a penes raja un filet d’aigua.

Amb tot i això, la pensió és acollidora i discreta. De sempre ha allotjat professors estrangers, joves estudiants, viatgers perduts i sense un clau. Els nous propietaris han fet pintar sobre les parets de la minúscula recepció un mural amb una escena de carrer pretesament napolitana on es pot reconèixer un Totó mudat amb un barret de feltre, un abric blau i una bufanda verda; un Chaplin gegant; Laurel i Hardy voltats de maletes antigues, fins i tot, Maradona guaitant per un balconet encara que aquell rostre també podria ser el del cantant Angelo Branduardi. Definitivament, a Itàlia no tots són Caravaggio ni Miquel Àngel.

L’empleat de la vesprada l’ha reconegut en veure’l i molt discretament, mentre li he entregava les claus de la 19, li ha preguntat per la seua dona. Piero G. només ha encertat a somriure i tot seguit ha fet el camí de l’estret passadís il·luminat amb una llum blanca d’hospital i amb les parets decorades amb reproduccions barates de nus de Botero.

Només entrar a l’habitació s’ha assegut a l’espona esquerra del llit i amb la mà, delicadament, com qui acarona el llom d’una egua, ha repassat sense pressa la seua superfície. Li hauria agradat trobar el seu cos prim, blanc, calent, esllavissadís… fer que els seus dits descobriren una i una altra vegada cadascun dels seus racons humits.

S’ha estat una bona estona, fins que s’ha fet tot fosc. En la penombra ha rememorat aquell retrobament de fa uns anys amb Idara C. a Nàpols, la xicota que un dia sent molt jove va conèixer a les aules de la Sapienza, de la qual va estar-se vint anys sense saber-ne res i amb qui va tornar a tenir contacte per una estúpida casualitat. Ha rememorat els seus missatges creuats plens de tendresa, les fantasies compartides, facecioses, impossibles sobre un futur ensems, els records compartits d’una passió jovenívola que mai no va remetre. Ha rememorat, finalment, una vegada més, el rencontre secret d’ara fa tres anys a la ciutat que un dia tant van arribar a estimar.

Fou un dissabte de finals de febrer, al Caffè Arabo de la Piazza Bellini. Tot el que s’havien de dir ja s’ho havien dit abans, durant mesos per telèfon, mitjançant llarguíssimes cadenes de whatssaps, fins i tot per escrit en anacròniques cartes enviades a direccions discretes. Al cap de mitja hora s’escometien nus sobre el llit de la 19 fins que se’ls va fer de dia. Qui ho havia de dir… L’endemà, cansats i somnolents, van recórrer agafats de la mà con dos estúpids adolescents els carrers del centre. A la vesprada, en una llibreria de vell de Portd’Alba, Idara va comprar un exemplar de la primera edició de Seda de Baricco, un cançoner de Fabrizio de André i una guia de la ciutat editada als anys seixanta. Migdia al llit. A la boqueta nit, comiat per sempre més.  

Després vingué el silenci pegallós, corrosiu. Vingué la distància. El voler i el no poder. Les rutines. La conformitat. El fred. El secret poderós.

Avui Piero vol desfer-se definitivament dels secrets. Viure en pau. Reconstruir tal i com l’ha recorda encara aquella vida sense sobresalts amb ella en aquell barri anodí i tranquil, veient créixer Greta mentre esperen la velledat o la mort. Deixarà, doncs, els secrets en un mur de la Piazzeta Nilo on recorda que va arravatar-li sobtadament un bes a Idara mentre li posava la mà per dessota la brusa per temptejar-li un pit nu, mentre ella arquejava el seu cos i reia i el marmolava divertida pel seu atreviment.

Deixarà allà tota la seua càrrega i tornarà a casa per restablir un cert ordre d’acord amb el que li han ensenyat, amb el que us suposa què ha de fer. L’oblit, pensa, acabarà amb aquella angoixa, amb aquell desfici, amb els somnis que de tant bonics estaborneixen i t’impedeixen viure normalment. Tot tornarà a ser com abans, dolçament ensopit, previsible.

Piero encara no sap, però, que no és l’únic que té secrets roents com el ferro fos. A Roma l’espera l’hivern, la solitud. Una solitud de mort en vida o de taronja podrida on no es pot créixer, salvar-se, només consumir-se. Mai més no sabrà tampoc d’Idara, ni del desig.

Puto C1, putos catalans, puto supremacisme lingüístic

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 de març de 2023 a La Veu del País Valencià.

En primer terme la infermera gaditana Begoña Suárez que va menystenir el català en un video viral. Foto/Twitter.

La polèmica és sobradament coneguda. Fa uns dies una jove infermera gaditana que treballa a l’Hospital de La Vall d’Hebron de Barcelona, Begoña Suárez, puja un vídeo a Tik Tok on es queixa que per a exercir li calga estar en possessió del «puto C1 de català» que, segons ella, es «treurà sa mare». Com es posarà el dia que intente treballar a un hospital de Londres i li demanen que puga acreditar que sap anglès.

Com no podia ser d’una altra manera el Departament de Salut intervé i li obre un expedient. Davant de la reacció de l’administració catalana i de l’allau de crítiques, la premsa espanyolista ix a justificar a la xiqueta i deixa anar com d’injust és haver d’aprendre català, gallec o euskera per a treballar en un territori amb una llengua oficial —oficial!— diferent del castellà. Per acabar-ho d’adobar afegeixen que entre els qui l’han criticada s’hi compta «el prófugo Puigdemont» que, a més, s’ha atrevit a parlar de genocidi lingüístic. 

Algun mitjà de comunicació més passat de rosca denuncia una campanya separatista per a viralitzar el vídeo amb intencions perverses alhora que barreja les llistes d’espera de la sanitat catalana per a ser intervingut quirúrgicament amb el terrible incident de les bessones de Sallent. Bestial. Fastigós.

El cas és que no tan sols defensen la gaditana un munt de diaris i emissores. La caverna política també treu la seua cavalleria de rucs desbocats. El president de Convivencia Cívica Catalana, Ángel Escolano, en una piulada qualifica a la del «puto C1» de pobra infermera atacada per la Generalitat i «sus secuaces» atesa la seua condició de dissident. El diputat del quasi extint partit polític Ciudadanos, Carlos Carrizosa, s’hi refereix amargament a «los santones del Régimen». Els d’Arrimadas ja no saben què dir per a eixir en els papers.

Com siga, per als defensors de la unitat de la pàtria —i de la màtria lligada a les potes del llit—  Catalunya és ara una rèplica de l’Alemanya nazi, ara una teocràcia com la de Jomeini, ara una versió ibèrica de l’apartheid, ara una mutació catalanista del franquisme. Un règim, per cert, amb els seus epifenòmens valencià i balear on el «puto català» amb les seues diverses varietats és per excel·lència el símbol de l’opressió i l’endarreriment cultural i econòmic.

La xiqueta, finalment, assegura en unes declaracions a El Mundo estar penedida. Penedida no per haver insultat els ciutadans que li paguen la nòmina cada mes sinó per por que un qualsevol boig dels molts que corren per Catalunya vinguen a buscar-la i l’apallissen.

Encara no sap la infermera del «puto català», dels putos catalans que volen existir plenament en la seua llengua, que el més probable de tot és que no li passe res. Fet i fet, l’espanyol gaudeix d’un estatus legal i polític superior defensat per jutges, policies, militars i funcionaris de tot pelatge. Són els seus els qui tenen la paella pel mànec i la pobrissona encara ni se n’ha adonat.

La merda de vídeo de la infermera posa en relleu que estem on estàvem fa un grapat d’anys, tot i que la situació encara podria arribar a ser pitjor si l’Estat acaba per caure en mans d’unes formacions polítiques obertament supremacistes, culturalment assimilacionistes, fanàticament nacionalistes, sense necessitat de dissimulacions. No ho dic per consolar-se, només per deixar-ne constància.  

I així les coses, mentre una jove infermera ignorant diu imbecil·litats en una xarxa social pensant-se que l’univers sencer és una rèplica de la Taberna Casa Manteca, l’extrema dreta fa anys i panys que brama a favor de l’aplicació d’un 155 en l’educació a Catalunya, perquè es facen proves d’espanyol a totes les escoles de l’Estat que molts dels seus líders no passarien, per relegar el català a una posició encara més subsidiària fins que acabe boquejant i morint. Putos supremacistes…

El vídeo polémico viral del momento.

Sí, el C1 de Catalán es tendencia nacional por ella. pic.twitter.com/N2p8dG5rma

— #PorQuéTT (@xqTTs) March 2, 2023

Sensellarisme, un fracàs col·lectiu

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de febrer de 2023 a La Veu del País Valencià.

Set del matí d’un dijous feiner qualsevol al barri de Llacuna-Poblenou de Barcelona. El dia s’ha alçat gris i fred. En el mateix carrer d’on visc i a pocs metres de distància l’una de l’altra, dues persones han passat la nit en la vorera. Un s’ha construït una casa de cartró on ha pogut encabir un carretó de la compra carregat ran a gavadals de coses probablement d’una gran utilitat que deu haver anat rescabalant dels contenidors.

Les cases de cartró són l’última moda a la ciutat. De vegades, les cases de cartró amaguen un sofà atrotinat com aquell que un dia vaig veure en un dels laterals del MACBA, que podia passar per una instal·lació artística, o aquell altre tristíssim en el carrer de la Boqueria.

De cases de cartró i de sofàs se’n veuen per molts barris a primera hora del matí abans que la Guàrdia Urbana i els serveis de neteja no facen la ronda amb l’objectiu de desembarassar l’espai públic dels nombrosos campaments improvisats de persones sense llar. 

L’altra persona que m’he trobat baix de casa dorm dins d’una tenda blava gairebé nova en el mateix racó on de vegades els veïns deixen fútils inservibles. Darrerament també se’n veuen moltes com les que ens mostren a la televisió que hi ha per tot arreu de les ciutats de la pròspera Amèrica. En el país de l’opulència, un de cada vuit ciutadans viu en l’extrema pobresa. És a dir, 40 milions de persones.

De camí a la faena torne a veure moltes altres tendes i moltes altres cases de cartró. Les veig als Porxos de Fontserè, als del Palau Moja, a La Rambla, als de la Plaça de Vicenç Martorell, en els entorns de la plaça Joan Coromines, en molts carrers i carrerons que a partir de les vuit s’omplen de turistes, d’estudiants, de gent que treballa, de veïns que treuen els seus gossos a pixar i a estirar les potes.

Tots caminen apressats mentre els invisibles acaben de desemperesir-se, fan les seues necessitats en la soca d’un arbre, pleguen mantes i cartrons, carreguen els seues vehicles patrocinats per les cadenes de supermercats més prestigioses del país, es dissolen silenciosament en la gran teranyina de Barcelona.

Ens hi hem acostumat a la seua no presència, a no veure’ls, a no voler saber-ne massa, com ens vam acostumar als joves subsaharians que feien -i fan- la ruta de la ferralla o a les cues de necessitats a les portes de Càritas o de les oficines dels serveis socials els anys més durs de la darrera crisi. Ens fem a tot. A les pujades abusives dels preus dels aliments, a les dels dels lloguers, als insults dels poderosos, a la hipocresia vergonyant dels qui tenen la patent de la misericòrdia i dels misteris del Creador. Que ens hi acostumem no evita però els fets.

Segons la Fundació Arrels, almenys 1.231 persones viuen al carrer. El resultat del recompte fet l’estiu passat gràcies a la col·laboració de més de 500 voluntaris és, segons la mateixa fundació, aproximatiu. Podrien ser-ne molts més. D’ençà del 2008 fins ara, la xifra de persones que viuen al carrer ha augmentat un 87%.  

Des de la Fundació es queixen que l’habitatge públic a Barcelona no supera el 2% del total i que l’ajuntament no ha aconseguit ni de lluny construir els 150 habitatges destinats a persones sense llar.

També existeixen, però, les persones amb sostre o sense llar. Persones que viuen en habitació en habitatges ruïnosos o dones que viuen sota l’amenaça de les seues parelles. El 2017 la Generalitat de Catalunya va xifrar el sensellarisme ocult en 40.000 persones. Segons Càritas, uns 2 milions de persones tenen problemes per a accedir a un habitatge.  

A l’infern del carrer s’arriba per molts camins diferents i qualsevol de nosaltres hi podria acabar. La frontera entre una vida perfectament articulada i la d’una vida de pobresa, privacions i exclusió és ben sovint molt difusa. Hi ha molts factors de vulnerabilitat, massa. Ho explica molt bé una guia de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar que, a més, ajuda a visualitzar-les. L’humà, recorda la guia, no és un animal d’intempèrie, tampoc no és un animal solitari i, per tant, necessita casa i vincles.   

La puta Constitució diu que els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat i que seran els poders públics els que tindran l’obligació de promoure les condicions necessàries i establir les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret. La Constitució, esclar, diu moltes coses que representa que hem d’agrair, celebrar i sobretot obeir… uns més que els altres, per descomptat.

La pobresa, amb el sensellarisme com una de les expressions més extremes i brutals, és un fracàs col·lectiu, un més. On tenim el topall? Què haurà de passar encara?

Francesco i Nicoleta

*Relat de Francesc Viadel publicat a Nació digital el 12 de febrer de 2023. (Serie el Grafiti del brivall).

La darrera vegada que Francesco G. va estar davant de la imponent façana d’aquell edifici va ser a finals de juliol de 1988 i va ser per ella que es va encabotar en admirar l’obra mestra de l’arquitecte Francesc Folguera la trajectòria del qual havia conegut a les classes impartides pel vell professor Matteo S. en una de les aules fosques del Palazzo Gravina, a la Via Monteoliveto de Nàpols.

La nit era fosca i sufocant i dels carrers de la ciutat s’havien apoderat els assassins cruels, les panderoles i les rates enormes com a lleons.

Tots dos van arribar des de Les Rambles al xamfrà de Casp-Pau Claris fent ziga-zagues de tant com havien fumat i begut i, de seguida, Nicoleta es va quedar palplantada en silenci davant per davant del Casal de Sant Jordi feblement il·luminat per la llum grogosa dels fanals.

A aquelles hores l’edifici a penes era un buc fantasma encallat enmig del no-res que durant el dia habitaven oficinistes grisos que tothora deambulaven fent cares llargues pels budells de la casa carregats amb piles de paper envaïdes per milers de peixets de plata.

Hi va haver un temps, però, abans de la guerra, i encara molts anys després que aquesta acabés, que aquell edifici va ser un palau ple de vida, un monument a l’opulència industrial, un aparador del luxe, la residència dels poderosos Riera-Sala.

Nicoleta no va tardar a esplaiar-se sobre la bellesa d’aquella façana coberta per un arrebossat de morter verd que contrastava els emmarcaments de pedra de colors clars de les finestres estil Chicago. Va dissertar amb emoció de la simplicitat de l’edifici, de la seua simetria i del seu ordre, de la captivadora força de la Die Neue Sachlichkeit. Va lloar els relleus en fosa d’Hermes i el de la deessa Demèter representats a la sobreporta. Quina meravella el nobilíssim portal central i la seua decoració ornamental en bronze de Carles Collet evocant l’oci!.

Com li hauria agradat entrar, recórrer cada planta, endinsar-se en els seus espais de llum, tenir davant els acolorits mosaics de Jaume Busquets, pujar fins a la vuitena planta i contemplar la ciutat, en silenci, des de la talaia del seu auster jardí. 

Des de dalt de tot, el Sant Jordi escanyolit i tristoi esculpit per Joan Rebull, semblava mirar-se aquella joveneta menuda embotida en uns jeans desgastats i una samarreta mig estripada, un punt irritat.

Va ser allà mateix, als peus d’aquell edifici, sota l’influx de l’èxtasi d’aquella napolitana de pell blanca, d’ulls i boca enormes que només feia unes hores que havia conegut, on Francesco es va prometre que mai no la deixaria de voler. No era tan estrany aquell arravatament. Fet i fotut, ell, que s’havia criat en un piset de mala mort de la Via Vittorio Veneto de l’Alguer amb vistes als murs de la presó de Gussepe Tomasiello on mataven la pena un grapat de reclusos pollosos, mai no havia conegut una dona com aquella tant llesta i tan bonica. No n’hi havia cap com Nicoleta en tota la ciutat ni en tota Sardenya.

Després que Nicoleta va quedar satisfeta van tornar al Kabul, entaforat dins de la foscor dels porxos de la Plaça Reial i allà, en el bar de pega sense taulell ni cambrer, van continuar fumant haixix i bevent cervesa amb una colla de cràpules com ells fins que els ulls se’ls van tornar com a balins. Fins que a punt del trenc d’alba Nicoleta va agafar de la mà Francesco i d’una revolada se’l va posar al seu llit d’aquella habitació compartida amb un alemany flipat que feia tota Europa a peu, per dues franceses de la Gascunya que anaven més perdudes que un colom i per un australià badoc que es passava el dia bufat i llegint sempre el mateix llibre de poemes de Sylvia Plath. Sense fer soroll Nicoleta i Francesco van follar fins a esgotar-se i van plorar i van riure, també.

Junts van passar uns dies encara vagarejant pel cor de la ciutat infecta entre vampirs i ionquis fins que va arribar la nit del concert de final de la gira de Tunnel of Love de Bruce en el Camp Nou que és el motiu pel qual tots dos havien viatjat.  

Aquella nit la van acabar en un banc de la plaça davant del youth hostel de l’afgà malcarat i coix taral·lejant els temes del Boss, projectant noves aventures en altres ciutats del món, fent-se jurar que no es deixarien arrossegar pel riu de la vida com ninots sense voluntat a les gargamelles de la mar infinita, que es trobarien de nou un qualsevol dia i, llavors, ja seria per sempre.  

Com siga, Francesco va tornar a l’Alguer i va passar anys i panys ajudant el seu pare en l’hort i en la parada del mercat fins que aquest va morir i tot es va ensorrar i ell va haver de dedicar-se a açò i allò de més cap allà sense més ambició que l’anar fent.

Ni sap les vegades que el riu l’ha arrossegat al mar, que ha quedat a la deriva, que ha caigut i que s’ha alçat, que ha pensat Nicoleta: la seua alegria de viure, el seu cos prim, la seua boca i els seus ulls enormes…

Amb cinquanta nou anys acabats de complir ha tornat a la ciutat. Ha tornat al xamfrà de Casp-Pau Claris, només per testimoniar el seu devot amor amb una pintada de traç pobre sobre la pell d’aquell edifici que avui hostatja seriosos i eficients funcionaris de justícia. S’ha gastat tot el que tenia en un bitllet de vaixell i en l’habitació d’un hostal a tocar del carrer Tallers on es solen trobar a deshores parelles furtives d’amants. No sap encara com tornarà a l’illa o si vol tornar.

Francesco creu que si escriu els seus noms sobre la façana d’aquell edifici que va fascinar Nicoleta es renovellaran antics juraments igual que si hagués fet una invocació màgica i que, de colp i volta, el temps farà un tomb cap enrere i li retornarà tot el que li ha arravatat sigil·losament com un lladre en la nit.

Escriu, doncs: Francesco Nicoleta, com un si fos un sol nom per designar la mateixa persona. Escriu, repassa amb els tous dels dits, suaument, aquells noms guixats sobre el mur: Francesco Nicoleta. I tot seguit espera encara uns segons, aterrit de fred, el miracle.

A l’última, no passa res però i, en això, sorrut i malhumorat, torna sobre les seues pròpies passes al laberint de la ciutat mentre pensa com li hauria agradat que vingués Nicoleta a qui en tants anys no ha sabut on, ni com trobar. Desconeix que els seus afanys han estat del tot inútils. Aquella jove que somiava edificis i que tant el va estimar una nit xafogosa d’agost de fa trenta cinc anys ja fa molt que habita l’oblit. Francesco encara no sap que cadascú té el seu riu i el seu mar.

“Shall I stay? Would it be a sin…. Dovrei rimanere? Sarebbe un peccato”, es repeteix una i altra vegada sense deixar de somriure mentre torna a la Plaça Reial. Francesco i Nicoleta, mussita.  

“Jedwabne”, de David Serrano Blanquer: l’horror de l’extermini jueu

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de febrer de 2023 a La Veu dels llibres.

David Serrano, investigador i autor de Jedwabne. Una història universal.

Hi ha pocs investigadors com David Serrano Blanquer (Sabadell, 1966) que hagen estudiat amb tant de rigor la tragèdia de l’extermini dels jueus a Europa tot seguint la petjada d’altres autors de renom, com ara Raul Hilberg, Daniel Jonah Goldhagen o Cristopher Browning, entre molts altres. 

Serrano es va doctorar en Filologia per la UAB amb una tesi doctoral sobre la literatura europea dels camps nazis, dirigida pel catedràtic Jordi Castellanos.

Va ser gràcies a la seua recerca que es va rescabalar de les ombres de l’oblit Joaquim Amat-Piniella, dirigent d’ERC durant la guerra civil, supervivent de Mauthausen i autor de la reeixida novel·la K.L. Reich, que no va publicar fins a 1962, any en què va fundar, també, l’Amical de Mauthausen. L’estudi de Serrano L’hora blanca: l’Holocaust i Joaquim Amat-Piniella, publicat el 2004 és una obra de referència per a entendre el periple vital d’Amat-Piniella però representa, també, una aportació fonamental a la recuperació de la memòria dels deportats que van ser deliberadament oblidats a casa nostra fins a l’ingent treball, com a escriptora i activista, de Montserrat Roig.

Serrano, professor de la FCRI-Blanquerna, especialista en la transmissió de la memòria dels supervivents dels camps franquistes i dels nazis, ha estat també fundador i director del Centre d’Investigació de la Literatura Europea Concentracionària i membre del Grup de Recerca Exili, Deportació i Holocaust del Memorial Democràtic de Catalunya, entre d’altres entitats. Autor de nombrosos estudis històrics, periodista, escriptor, guionista de documentals, ha impartit conferències arreu del món sobre el seu àmbit de recerca.

Amb Jedwabne. Una història universal, obra que ha estat traduïda també en una versió ampliada per a la seua difusió a Llatinoamèrica, aprofundeix més encara en un dels episodis més brutals i ignominiosos de la Xoà, superant l’obra –tant pel que fa a l’estil com a les dades– de Jan T. Gross, l’historiador britànic d’origen polonès que va donar a conèixer internacionalment els fets amb Neighbors: The Destruction of the Jewish Community in Jedwabne, Poland (Princeton el 2001).

La matinada del 10 de juliol de 1941, els jueus de Jedwabne, un llogaret de Polònia oriental, van ser obligats a reunir-se a la plaça del mercat amb el pretext de realitzar tasques de neteja. En realitat, tothom intuïa que anaven a ser massacrats, tal com havia passat en altres poblacions de la zona seguint les instruccions de Hermann Schaper, un jove de vint i vuit anys, responsable de l’esquadró de la mort encarregat d’assassinar tots els jueus del districte de Byzirk Bialystock.

Seguint les seues instruccions, les autoritats locals van organitzar escamots de veïns que van apallissar i lapidar els jueus concentrats a la plaça, mentre d’altres buscaven els que s’ocultaven per a assassinar-los a colps en les seues pròpies cases o en els camps de fenc dels voltants.

Amb els jueus concentrats a la plaça, els assassins van obligar un grup d’ells, dels més joves, a enderrocar un monument de Lenin i després a carregar-lo sobre uns taulons de fusta i passejar-lo en una mena de grotesca processó que encapçalava un vell rabí. Els sàdics torturadors van mamprendre a colps els jueus mentre els obligaven a cantar: «Nosaltres tenim la culpa de la guerra, nosaltres tenim la culpa de la guerra».

Després d’hores d’extrema violència els jueus van ser conduits a un paller on s’havia congregat una gran multitud i on tot seguit van ser cremats vius. Es calcula que van ser assassinades unes 1.600 persones sense distinció de gènere o edat. 

Els fets van quedar impunes fins que el 1949, durant el règim socialista, es va obrir un procés judicial a 50 persones, set d’elles fugades. Finalment, vuit foren absoltes i la resta condemnades a penes entre vuit i quinze anys de presó. Només una va ser condemnada a la pena de mort.

El temps i el silenci interessat dels veïns que es van apropiar de les cases, les terres i els negocis de les seues víctimes van acabar per amagar la història en una nebulosa fins al punt que la inscripció del monument erigit en 1962 en el lloc on hi va haver el paller donava la culpa als alemanys.

El maig de 2001 la justícia polonesa va aprovar l’exhumació de cadàvers per iniciativa de la fiscalia però només cinc dies després van haver de suspendre’s els treballs.

Un any més tard a penes es va poder consignar la mort de 340 persones. Es va canviar també la inscripció del monument per una de més neutra però que en qualsevol cas obviava la participació de polonesos en el pogrom. De fet, Polònia sempre ha negat la participació activa de ciutadans seus en les massacres contra els jueus fins i tot perseguint legalment a qualsevol estudiós que els ho atribuesca.  

Serrano ha reconstruït de nou els fets recorrent a la investigació d’arxius, a les entrevistes a familiars de supervivents, la majoria residents a Llatinoamèrica, desplaçant-se fins i tot a Jedwabne mateix, on no ho va tenir gens fàcil per a treballar.

La seua obra no és només notable pel rigor científic amb què aborda la matança sinó també per la manera en què narra fent que el lector es submergisca de ple en la història a través dels seus protagonistes, especialment les víctimes, amb qui aconsegueix que empatitzem.

L’autor converteix els fets de Jedwabne en un epifenomen de la maldat humana, concretat en la ideologia del nazisme i dels seus seguidors, dels perpetradors de la Xoà.   

El també professor de periodisme cultural de Blanquerna i crític de La Vanguardia, Joaquim Noguero, ressenya en l’epíleg que ha escrit a Jedwabne que «David Serrano ha dut la investigació molt més enllà que cap dels altres estudiosos dels darrers anys, en contacte directe amb el testimoni i el feedback de tots ells. Ha trepitjat el terreny, ha traduït i confrontat les declaracions, les ha contextualitzat en el que sap d’altres casos, i un cop fet això, com Truman Capote a A sang freda, ha decidit acarar el lector directament amb els fets».

Una obra simplement monumental. Un exercici virtuós de periodisme i de recerca històrica tan necessari en un temps en què el nazisme, renovellat, pren força de nou  amagat darrere de la cortina de fum del revisionisme més abjecte.

‘Com vas perdre el braç, Balchowsky?’, de Toni Orensanz: un gran reportatge més enllà del periodisme.

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres el 18 de febrer de 2023.

Hi ha pocs professionals capacitats com Toni Orensanz (Falset, 1970) per a combinar magistralment en les seues peces el rigor que exigeix el periodisme amb les eines de la millor literatura, tot aconseguint uns textos del tot únics, singulars, d’una extraordinària qualitat.

Orensanz, periodista independent, ha estat col·laborador de La Vanguardia, Descobrir Catalunya, la SER, TV3 o l’Avui, entre d’altres. També és guionista i dramaturg.

El 2008 va sorprendre als lectors i a la crítica amb L’òmnibus de la mort: parada Falset (Ara llibres). Aquest gran reportatge amb anys d’investigació al darrere relata l’actuació durant l’estiu del 36 de l’anomenada Brigada de la mort de la FAI, que va dirigir Pasqual Fresquet i que va ser responsable de l’assassinat de 247 persones en setze poblacions de les comarques del Priorat, la Terra Alta, la Ribera de l’Ebre, el Baix Camp i d’altres d’Aragó. Només a Falset, d’on és l’autor, en van ser executades per la sinistra brigada 27 de les més de dues-centes.

Orensanz no pretén erigir-se en jutge i es limita, doncs, d’una manera descarnada, recolzada en dades, a explicar què va passar.

Vuit anys després va publicar El nazi de Siurana (Ara llibres) en què el periodista treu a la llum la vida del nazi belga Juan Buyse i la seua dona, Anita Salden, refugiats a la vila de Siurana.

Buyse, un fotògraf professional que va servir a les Waffen-SS va poder escapolir-se acabada la guerra de la presó de Merksplas, on l’esperava una condemna de cadena perpètua i va arribar a Barcelona, on es va posar a treballar amb una identitat falsa en l’empresa alemanya Defries. Es dona el cas que un dels primers que va descobrir la vertadera identitat de Buyse fou l’escriptor i editor Joan Sales. Una altra dada curiosa és que Buyse, aficionat a l’escalada, és l’autor del cens més complet que mai no s’ha fet dels cims dels Pirineus de més de 3.000 metres.

Com en la història terrible dels assassinats perpetrats per la brigada comandada per Fresquet, Orensanz tampoc no jutja Buyse sinó que ens el fa comprensible en totes les seues dimensions emprant, una vegada més, el rigor en la investigació i la prosa més excel·lida.

Amb Com vas perdre el braç, Balchowsky? el periodista ha superat amb escreix els seus treballs anteriors, que ja eren d’una importància inqüestionable dins del migrat panorama del periodisme d’investigació i narratiu en català. Orenzanz s’hi endinsa en la vida atzarosa i sorprenent de Eddie Balchowsky, una llegenda del Chicago de la contracultura dels anys setanta, del qual té notícia casualment durant la investigació per a un documental sobre l’atenció sanitària a la batalla de l’Ebre.

El metge i historiador Carles Hervàs, a qui entrevista el 2018, li parla de les fitxes dels pacients del quiròfan mòbil instal·lat en el tren número 20 que va guardar gelosament fins la seua mort el metge militar Rafael Pulido. En una d’aquelles fitxes hi ha la primera pista de la història d’un jove brigadista internacional nord-americà d’origen jueu, Balchowsky, que va perdre el braç en combat. A conseqüència del procés de guariment el soldat acabarà convertint-se en un heroïnòman per a tota la vida, i més, pianista de professió aprendrà a tocar el piano amb un sol braç i esdevindrà una autèntica estrella del mític club de jazz de Chicago, The Quiet Knigth.

La vida de Balchowsky és sorprenent: la d’un bohemi ionqui, la d’un idealista que malgrat viure en els marges de la societat alternarà amb escriptors, pintors –ell mateix se’n farà– i músics que li professaran una autèntica devoció.

Orensanz assegura que quan va començar la seua investigació no sabia que Balchowsky era «en si mateix, literatura pura», atès que «l’home del braç d’or» va tenir molt o poc de «l’esperit de Huckeleberry Finn, Walter White, John Falstaff, don Joan, el baró de Munchausen, Dean Moriarty, Simplex Simplicissimus, Jeff Lebowski, Don Quixot (…) Santa Claus, Drugstore Cowboy, David Kepesh, Llàtzer el ressuscitat, Andreas Kartak».

Addicte a les drogues, okupa, artista, músic… a hores d’ara qui millor el coneix és el periodista de Falset. Diu Orensanz que Balchowsky va ser: «un supervivent que es va aferrar a la vida. Una lliçó ambulant de resistència i de superació somrient. Un perdedor entre perdedors a qui res no li va acabar de sortir bé, però que inspirava afecte a tothom. Un idealista a qui la vida el va maltractar amb acarnissament, obligat a descobrir massa aviat que la vida ‘iba en serio’ i que, malgrat tot, es va obstinar a viure-la fins a no poder més. Sense ressentiment. Mentor espiritual i guru salvador per a molts, encara que ell no sabés redimir-se, com els bons messies. Un home essencialment lliure i d’una certa candidesa. Un bon jan. Un amor. Un idealista il·lús. Un mestre of the streets. El pianista d’un sol braç. Aquell pecador tan agradable. El rei dels carrerons». 

Orensanz ha construït un relat periodístic literàriament impressionant bastit sobre una ingent documentació, contrastació de fonts, entrevistes en profunditat, treball de camp. Com vas perdre el braç, Balchowsky? és ara mateix, sens dubte, el reportatge d’investigació i narratiu escrit en català més reeixit que s’ha publicat en les darreres dècades. Un reportatge més enllà del periodisme, en la línia de la millor tradició anglosaxona, que hauria de ser de lectura obligatòria a les aules de les facultats de periodisme. 

Pugeu més encara els lloguers a veure si rebenta tot!

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de febrer de 2023 a La Veu del País Valencià.

Bloc d’edificis de pisos de lloguer de luxe i persona sense llar al fons. Foto/Francesc Viadel

Durant anys i panys el solar que hi havia al costat de l’Estació de metro d’Arc de Triomf, en ple centre de Barcelona, ha estat un descampat infecte que va tenir els veïns amb el cor en un puny. Tot plegat, temien que acabés aixecant-se un hotel paret amb paret amb els seus habitatges amb habitacions amb vistes als seues retretes.

El 2015, però, l’alcaldessa Colau va aturar la concessió de llicències turístiques i la idea de l’hotel va decaure. Però els inversors la saben llarga. En plena COVID Hotusa es va vendre el solar a l’empresa d’inversió immobiliària Conren Tramway que s’ha gastat 50 milions d’euros en un edifici amb 108 pisos d’una i dues habitacions, decorats iguals i destinats a lloguer de luxe.

Segons la llei es tracta de pisos de temporada o de mitja estada. Tot és legal, doncs. Tot està en ordre. Un pis d’una habitació d’aquest nou bloc ix per 2.300 euros i un de dues per 3.200. No està gens malament.

La cobdícia dels fons voltor no té límits. El proper mes de març l’alcaldessa de la ciutat i dos regidors hauran de declarar en un jutjat acusats per Vauras Investments de diversos delictes després que el consistori intentés evitar legalment el mobbing d’aquesta empresa als veïns d’un edifici de Poble Sec adquirit per a reformar i posar en el mercat habitatges de lloguer de luxe.

No hi ha mans. La llei és un colador i qualsevol reforma ensopega amb l’alta judicatura defensora acèrrima de les raons del poder, neurotitzada pel suposat adveniment del comunisme al solar patri. Judicatura, cal dir, de sous milionaris, de segones i terceres residències i de privilegis medievals.

Tant se val. A Barcelona és complicat trobar una merda de pis buit per a llogar per dessota els 900 euros. Quan n’apareix un, cal passar el càsting i competir descarnadament amb els que tenen més recursos. A Barcelona, a València, a Palma, a Massalfassar i a Benicull.

Fa res el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJ), el Sindicat de Llogateres i l’Observatori DESC van obrir una web on detallen les dificultats de trobar habitatge de lloguer per als joves. Haver-ne n’hi ha, però estan buits, en mans dels gras tenidors que esperen el moment oportú per a treure’ls al mercat i fer negoci. El de l’habitatge no és però només un problema per als joves. Ho és també per a les famílies, per a la gent gran, per a la gent que viu sola… per a tothom.

L’Estat espanyol, asseguren aquestes entitats, continua a la cua d’Europa en habitatge social. En el que no es queda enrere és en desvergonyiment. La SAREB, un invent de l’administració Rajoy per a menjar-se els pisos dels bancs i caixes rescats amb diners públics, en compte de posar els habitatges a disposició dels súbdits de la corona el que fa és desnonar a destall i vendre les despulles als fons voltor com Blackstone o Hipoges. Una jugada que Manuel Gabarre, autor de Tocar Fondo. La mano invisible detrás de la subida del alquiler (Traficantes de sueños, 2019), titlla sense embuts d’estafa immobiliària. Una estafa que va començar en 2012 ordida pel ministríssim del PP, Luis de Guindos.

El cas és que entre unes coses i altres això de la SAREB cada dia s’assembla més a la cova d’Ali Babà. Fa pocs dies el número dos del banc dolent, Àlvaro Real, va fitxar per Anticipa/Aliseda la gestora immobiliària del fons voltor Blackstone amb 30.000 propietats a tot Espanya. Real no és l’únic espavilat d’aquest tinglado. A l’estiu, l’expresident de SAREB, Jaime Echegoyen, fa fitxar per la immobiliària Haya Real State una de les grans beneficiades pel banc. Ni un pam de net.

Així les coses i davant la manifesta passivitat de la població i de la inutilitat de l’administració espanyola quan no de la complicitat descarada amb els especuladors, una catarsi capaç d’obrir-nos els ulls, propose que pugen encara més els preus. Per exemple, 1.000 euros per metre quadrat sense distinció de barri, ciutat o qualitat de l’habitatge. Que els contractes de lloguer siguen només de tres mesos. Que el propietari puga expulsar els seus inquilins sense donar cap explicació. Que per a llogar es necessiten mitja dotzena d’avaladors que superen quatre vegades el preu del lloguer. Que els no propietaris paguen un impost per la seua condició de desgraciats. I ja que estem, que el salari mínim interprofessional baixe als 150 euros i que el dret a l’atur no passe dels dos mesos. A veure si així, per fi, d’una puta vegada rebenta tot.

El putiafter de Froilán i la pasta de l’avi

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de febrer de 2023 a La Veu del País Valencià.

Frolián de Todos los Santos de festa.

L’excel·lentíssim senyor Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón, Cavaller Diviser Hijodalgo de l’Il·lustre Solar de Tejada, quart en la línia successòria a la Corona d’Espanya, primer net dels emèrits Juan Carlos I i Sofia de Grècia, nebot de Felip VI, familiarment conegut entre els seus com Pipe, està fet més que un candidat de sang blava a ocupar el tron, un piuman, un jove més calent que un forrellat de porquera, un fletxa, un espavilat… Això ho saben ací, a Benigànim, a Almussafes i a Bombai. I si se sap és perquè l’excel·lentíssim no se n’amaga gens o bé perquè ho fa malament.

Fa uns dies, al xicot el van pillar en un putiafter exclusiu de Madrid quan la Policia Municipal procedia a capturar en el local uns camells de cocaïna rosa o tusi. L’indret es veu que és un paradís del follar i de l’esnifar. Les vesprades i nits del dissabte funciona com a club d’intercanvi de parelles i la resta de la setmana com a local de cites amb llicència per a sauna. Abans havia estat al bordell D’Angelo on, llig, que Santiago Segura va rodar algunes escenes de Torrente 4.

Ara el freqüenten, segons explica El Mundo, jugadors de futbol de primera divisió, policies per a les seues festes privades, alucineros, narcos, tipus relacionats amb l’IBEX i personal de tot pelatge sempre que tinga, és clar, prou diners per a pagar-se el comboi. Tot plegat, llogar una sala VIP amb jacuzzi, llits i dutxa ix per un ull de la cara, 1.000 euros, i no diguem el consumir qualsevol tipus de beguda.

No és la primera situació en què es veu compromès. A finals de novembre de l’any passat la criatura es va veure involucrada en una baralla multitudinària amb armes blanques a la porta de la discoteca Vandido de Madrid. Quasi res. 

El borbonoi, com no podia ser d’una altra manera, viu a cos de Borbó. Fins ara, s’ha guanyat la vida de relacions públiques de discoteques com Pachá i Joy Eslava, però no és tot. Per més que li hagen pagat sospite que no li deu d’arribar ni a un forat de nas. Amb tot i això, sent el net preferit del Campechano (tots dos són uns apassionats de les corregudes de bous), al xiquet no li ha de faltar de res.

Fa dos anys es va saber que tant ell com la seua germana Federica duien tres anys pel cap baix utilitzant targetes opaques per a les seues despeses personals. Els fons d’aquestes targetes procedien de diners sense declarar a Hisenda d’un compte bancari administrat per l’avi i investigat per la Fiscalia Anticorrupció. Per aquesta via, la seua mare, la Infanta Elena, i la seua tieta, la Infanta Cristina haurien mogut fins a 250.000 euros.

Cap problema. Els diners negres de l’emèrit ja no ho eren aleshores i ara encara menys que tributa a Emirats Àrabs Units (EAU) encara que és l’Estat -malgrat que ho negués la socialista Carmen Calvo– el que paga la cort del seu exili daurat en una quantia que desconeixem per tal com mai no s’ha volgut dir. Si paga impostos en EAU que siguen ells els qui el mantinguen a ell i a tota la tropa que visca d’ell.  

L’assumpte no pot ser més vergonyós. La càrrega insuportable. La passivitat de la societat al·lucinant. La dels partits, llevat dels republicans, escandalosa. Així les coses, un no pot més que preguntar-se fins a quan caldrà suportar la impunitat, pagar els vicis d’una dinastia arribada al poder de la mà d’un dictador, responsable moral de la guerra civil?

Malauradament, crec que no ens els llevarem de damunt ni amb salfumant entre altres raons perquè és al voltant d’aquesta colla que es configura un sistema d’interessos econòmics, polítics i de classe robust en la mesura que controla els principals ressorts de l’Estat mateix. Mala peça al teler. Pipe i el seu avi àrab ja poden dormir tranquils, follar tranquils, gastar tranquils, donar de menjar als camells.