Catalunya sense catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de febrer de 2018.

15283553_xl

Imatge d’una manifestació espanyolista a Barcelona.

Tothom sap que després de TVE la televisió que més veu la ministressa de la Guerra, María Dolores de Cospedal, és TV3. Fet i fet, la dona gairebé no veu cap altra cosa almenys des que es va emetre per primera vegada, Filiprim. N’és tota una experta i d’aquí que l’altre dia li assegurés a Eduardo Inda, un dels periodistes més imparcials del planeta Kepler-62e, que la televisió catalana ja no és el que era i que calia revisar-la, és a dir, escapçar-la, en comprovar que aquesta s’havia convertit en un mitjà propagandístic i manipulador. Es veu que és el mateix que pensa el seu encarregat, el senyor M. Rajoy i, encara, d’altres tipus durs i intel·lectualment molt preparats com Alfonso Guerra o Rodríguez Ibarra. El sevillà es va posar com una burra quan va comprovar que la guillotina del 155 no havia caigut sobre la televisió. I Ibarra, només fa quatre dies que va bramar iracund per a exigir la intervenció no tan sols de TV3, sinó també de l’escola catalana. Cap d’ells parla per parlar atès que són, com Cospedal, conspicus afeccionats a la petita pantalla catalana i, a més, tots els seus fills han anat a escoles catalanes i saben molt bé el pa que s’hi dona.

El cas és que sentint el que diuen, a un li entren ganes de recomanar-los-hi a un psiquiatre més que no pas un oftalmòleg o un pedagog. Fet i fotut, sembla increïble que la catalanofòbia que els recorre les venes, que els remulla fins a la més remota de les seves  neurones, no hagi acabat per provocar-los un atac de feridura o una inflamació severa de les meninges. Em costa molt d’entendre i només de pensar-ho em poso a patir.

Els molesta TV3, cert, però també els molesta l’escola dels catalans, i la barretina, i el so de la gralla, i l’ombra de Companys, i la tossuderia de Pau Casals, i Les Tres Bessones… En alguns casos com el de l’exministra Trujillo els molesta fins i tot l’aigua embotellada a Catalunya, el Tió (‘esa cosa tan rara (…) un tronco que defeca golosinas) i, també, escoltar la paraula “amb” de bon matí a la cadena SER. Una paraula que repetida una i una altra vegada en l’emissora té uns efectes devastadors en el cervell privilegiat de la ex de Zapatero com  la vara inclement en les natges d’una haca.

No hi poden fer res. Somien amb una Catalunya sense escola catalana, sense televisió catalana, sense llengua catalana, sense catalans i tot sembla indicar que s’han decidit per construir-la des de Madrid, a cops de porra, de sentències, d’amenaces…

Escrivia Francesc Ferrer i Gironés que la persistència i la continuïtat històrica de la catalanofòbia s’explicava pel fracàs de l’assimilació projectada. “L’aversió i el rebuig contra els catalans”, argumentava l’expolític gironí, són una expressió compensatòria arran de la impotència i la incapacitat de Castella d’assolir els objectius assimilistes”. I en això estan. No descansaran fins que ho aconsegueixen, que potser serà mai.

Anuncis
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Setze jutges mengen fetge…

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de gener.

CiH8A5PXAAEsTIN

Imatge de Livre de la Vigne nostre Seigneur, 1450-1470.

Setze jutges mengen fetge d’un penjat… Segurament, no hi ha cap embarbussament en català que sigui tan conegut com aquest. La sinistra parèmia ha servit bàsicament a les classes populars durant segles per a delatar al foraster lingüístic tot i que que no ha estat la seva única funció. En el divertiment, certament, subjau l’aire de la revolta, la intenció d’escarnir des de baix l’estament de la justícia, un club que gairebé sempre ha jugat al costat dels poderosos, molt especialment en aquells països que s’han resistit a les innovacions, als canvis. L’etnòleg català, Joan Amades, explicava en el seu llibre Històries i llegendes de Barcelona (1984) que als ulls del poble no hi ha carn més deliciosa que la humana i que d’entre totes les parts del cos humà, la més gustosa és el fetge. Segons una tradició, els jutges que havien sentenciat a algú a la forca, després de l’execució i per donar testimoniatge del seu compliment, celebraven un dinar en què es cruspien el fetge del reu. Amades no aclareix si l’àpat admetia reus de tota condició social i ideologia encara que cal suposar que sempre cabrien les excepcions en funció del rang de l’infeliç més que no pas de la gana o els gustos gastronòmics dels magistrats.

Els jutges poden fer això i molt més, gairebé sense limitacions, sobretot quan depenen d’unes estructures de poder tan endogàmiques com invasives, predemocràtiques. Una mostra d’aquest poder il·limitat l’hem pogut veure aquests dies, quan la justícia espanyola, contra el criteri de centenars de juristes i el sentit comú més elemental, s’ha entestat en mantenir en presó Oriol JunquerasJoaquim FornJordi Sànchez i Jordi Cuixart. Com sempre ha passat en Espanya, la justícia ha tornat a donar mostres de la seva creativitat i ha fet mans i mànigues per a que la realitat no li espatllés ni una sola resolució contra aquells que consideren simplement uns enemics detestables que cal devorar. La majoria de la ciutadania espanyola, convenientment excitada com el públic de la xirigota gaditana La Família del Verdugo, ha aplaudit de grat la representació per a horror d’una minoria i, sobretot, per a indignació de milions de catalans i sorpresa de milions d’europeus.

Fa molt poc hem tornat a assistir a un altre banquet, el del Tribunal Constitucional, pagat per el Gobierno de M. Rajoy i a compte de la voluntat dels catalans democràticament expressada el passat 21 de desembre. La resolució és un autèntic nyap i aboca la democràcia en aquest racó de l’Estat a un absurd mentre la deixa tocada de mort en la resta. L’ha dictat un tribunal que va permetre l’aplicació abusiva del 155. Un tribunal on quatre dels seus 12 membres van jurar els principis del Movimiento, ben farcit de col·laboradors de la reaccionària fundació FAES d’Aznari de l’Opus Dei, d’exmembres del PP, el principal partit que els inspira. Catòlics, apostòlics i romans. Espanyols abans i sobretot que res, en un sentit obvi que no cal ara i aquí perdre el temps explicant.

No dic res que no es digui cada dia, que no s’hagi denunciat, que no sigui evident. El franquisme i la seva expressió nacionalista perviuen en la judicatura, parasiten l’ànima de l’Estat. Ho explicava molt bé Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate Martín en Jueces, però parciales. La pervivència del franquismo en el poder judicial (2012): “El reconeixement de la presència al si de la magistratura espanyola d’un cert biaix ideològic franquista, de continguts autoritaris, és conseqüència directa d’una transició de la dictadura a la democràcia que li va afectar escassament, per la qual cosa sols lentament va assumir els valors democràtics. El corporativisme que sempre l’ha caracteritzat i l’acreditat  servilisme als poders executius determinaren el seu lent i forçat procés d’adaptació al nou Estat democràtic. El servilisme al franquisme fou la continuïtat del seu rebuig majoritari a la República.”.

Els catalans no trobaran justícia en aquest Estat com no la troben els ciutadans desnonats, els desgraciats de tot pelatge, qualsevol ciutadà de no ser que s’assegui a taula amb els poderosos. Hauria de passar un miracle. Les perspectives semblen més aviat funestes. I irònicament quan més s’invoca a l’Estat de dret, pitjor. És evident que només hi haurà veritables garanties d’una justícia equànime a Europa. Només Europa, malgrat Macron i tutti quanti, podrà garantir que els vots dels catalans no esdevinguin paper mullat, un passatge a la presó.
Setze jutges mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han jutjat…

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Francisco Camps o de la ‘neurosi narcisista’

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 27 de gener de 2018.

15168265106783

Un Camps eufòric saluda al públic en un moment del judici pels vestits de la Gürtel del qual va quedar absolt. Foto/Reuters.

Ningú no sap del cert en quin moment Francisco Camps es va bufar de poder i va deixar de ser un bon xicot de casa bona que somiava presidir el València C.F. per a convertir-se en un tipus estirat que parla d’ell mateix en tercera persona i que es creu reverenciat devotament per més milions de valencians que no els que en realitat existeixen.

Potser se li va encomanar de Rita Barberà que se’l va criar igual que si fos l’únic nebot d’una fadrina rica de poble. Sense ella, potser mai no hauria passat de guanyar-se la vida com advocat d’assegurances o de gerent en una trista cooperativa agrícola. El cas és que gràcies a l’empenta que li va donar la difunta alcaldessa de València, Camps duu xuclant del pot des que portava pantalons curts.

Aquests dies la societat valenciana ha tornat a fer memòria del personatge després que el seu vell amic Ricardo Costa l’hagi acusat davant del jutge de ser el principal responsable del finançament il·legal del PP valencià. La premsa indígena no s’ha estat d’esbombar que Camps continua costant a les arques valencianes 140.000 euros. D’aquests, 58.000 en concepte de sou com a membre del Consell Jurídic Consultiu (CJC) que depèn del govern autònom o del que encara queda d’aquest. La resta, repartits entre la seva secretaria, 48.000, i el seu xofer, 34.000. A més, l’home gaudeix de tots els privilegis d’un expresident de la Generalitat, els quals no en són pocs si els comparem als que tenen la majoria dels valencians que li paguen el jornal.

Les declaracions de Costa han encès les Corts valencianes que el dijous passat exigien que Camps abandonés el seu càrrec en el CJC i renunciés als seus privilegis de Molt Honorable. Ell, però, com si sentís ploure. Lluny d’arronsar-se, s’ha passejat davant de les càmeres dels periodistes somrient i ufanós com una vedette del Paral·lel alhora que es defensava atacant. Sap que no el poden moure de la cadira i que, possiblement, els seus detractors no passaran, almenys per ara, de disparar a l’aire unes quantes declaracions solemnes.

D’altra banda, la impressió és que l’expresident realment està convençut de no haver fet res de dolent, de ser víctima d’una persecució ordida per les forces del mal, això és, els separatistes i els rojos despietats. El seu convenciment és tan gran que en la primera ocasió que els periodistes el van assenyalar com a l’home de la caixa B del PP espanyol en el País Valencià, va demanar al director general de la Guàrdia Civil que investigués qui havia trencat el secret de sumari de la Gürtel i que en “24 hores” desvetllés quin agent havia fet de “gola profunda” del periodista. Impressionant.

Les seves fanfarronades, però, no li fan ni fred ni calor a la Fiscalia Anticorrupció que ha decidit exhumar tots aquells casos on hi ha indicis de la seva vinculació. Tampoc no evitarà que continuí sent investigat com a responsable del muntatge fraudulent del Gran Premi d’Europa de la Formula 1 en València. Un esdeveniment que va impulsar just en el moment en què es pensava que ell mateix era el rei Mides i el País Valencià -avui en la misèria- una mena de paradís a mig camí entre el Principat de Mònaco i Las Vegas passant per les Maldives.

Camps, en la seva constant autoexculpació, en la seva obsessió per prevaldre públicament malgrat tot, es comporta veritablement com algú tocat per la “neurosi narcisista” en els termes en què va definir-la Piero Rocchini, el qui fou durant quasi una dècada el psicòleg de l’Assemblea italiana. El seu egocentrisme no li permet percebre que està passant al seu voltant, assumir les seves responsabilitats atès que considera que lluny d’haver-se equivocat se li deu tot. És també l’efecte, diria potser Rocchini, del son pesant del poder que Camps un tipus que està totalment sol, encara habita. ¿Hi ha manera de despertar-lo?. Possiblement, no.

Com sigui, ja veurem com afectarà l’evolució dels temes judicials l’actitud de l’expresident valencià, fins a quin punt es capaç de deformar-se la caricatura. Algú hauria de dir-li que deixi de fer el ridícul.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Mentides d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat la tercera setmana de gener de 2018 en Directe!.

ZOIDO NO VE RADICALIZACIÓN EN SEGUNDAS GENERACIONES: EN ESPAÑA NO HAY GUETOS

El ministre Zoido. Foto/La Sexta.

Va mentir la ministra Cospedal quan va defensar amb ungles i dents la intervenció planificada de hackersrussos i veneçolans en la crisi de Catalunya amb l’Estat. Poc després, quan els humoristes russos Stoliarov i Kuznetsov li van fer creure que Puigdemont era el perillós espia rus Cipollino -en realitat, un personatge infantil dels anys 50- des del seu ministeri no es van estar de difondre que la jugada havia estat cosa d’un departament de l’ex-KGB dedicat a fer bromes pesades als seus enemics. Poca broma amb el KGB!. Com sigui, ni que hagueren estat els temuts espies d’Stalin, només un babau s’hauria pogut creure aquella història marciana amb l’entusiasme amb què ho va fer la dirigent del PP de la “simulación de despido en diferido”.

També va mentir Dastis sense que li tremolaren les cames quan va dir pel món que a les escoles catalanes no s’aprenia el castellà i que les imatges de les brutals càrregues policials de l’1-O eren muntatges, fake news… Ho va fer en totes dues ocasions amb molt d’aplom i sense que se li colraren les galtes. Davant de quina opinió pública i de quins mitjans de comunicació es pensava el ministre que estava parlant?.

I com no podia ser d’una altra manera, va mentir l’altre dia durant hores en el Senat, superb com un gripau, vehement fins l’exasperació, el ministre de les porres i les medalles quan va dir que l’actuació policial durant la jornada del referèndum havia estat legítima, professional i proporcionada. I no tan sols això, si no que Zoido va tenir els sants collons de victimitzar els seus policies i de culpar als Mossos d’Esquadra i a la majoria dels catalans de tot. També dels més de 87 milions d’euros que va costar la violenta ‘piolinada’. Una ràtzia, val a dir, que no va servir absolutament per a res llevat de per a mostrar al món sencer la vocació autoritària de l’Estat i la vergonyosa incapacitat política dels qui el governen. L’ex-jutge sevillà encara va tenir temps de reconèixer que no sabia del cert com havien arribat les urnes. Ni vergonya, ni sentit del ridícul, ni res de res…

Cap ni una de les mentides ens hauria però de sorprendre. Mentides estúpides, pròpies d’estafador desgraciat sense ni un sol bri d’astúcia. I amb tot i això, no hem de perdre de vista que aquestes mentides són la base d’un relat de deformació de la realitat que en condicions normals només pot suportar un Estat i una societat amb uns dèficits democràtics escandalosos com els d’Espanya. Cal presentar l’independentisme com un moviment violent, d’inspiració satànica, nodrit per enemics exteriors, dirigit per delinqüents i malvats.

Tant se’ls en fot que a les cancelleries europees se’ls mirin de reüll com si foren una banda de malfactors, que centenars de jutges els acusin d’estar carregant-se les poques garanties pròpies d’un Estat de dret de què havíem gaudit aquestes darreres dècades, descobrir-se com uns inútils sense remei incapaços de gestionar una qualsevol crisis, d’administrar les finances públiques, de dialogar sense posar la navalla damunt de la taula, com uns inútils envoltats d’endollats, lladregots, oportunistes i cínics.

Són mentides d’Estat avui vomitades des del PP, esbombades per una cohort de mitjans de comunicació ostatges i entomades en silenci per un voraç partit taronja i per un PSOE que s’acosta al seu final amarg d’irrellevància i submissió absoluta als poders fàctics, a la dreta reaccionària de sempre.

Al capdavall, mentides que serveixen per a protegir una munió d’interessos il·legítims, per a amagar la corrupció. Mentides com a punys que humilien els catalans i que cap demòcrata no hauria de consentir. Mentides que, sens dubte, tornarem a escoltar i a patir a mesura que el PP arrossegui l’Estat en el seu procés de putrefacció.

| Deixa un comentari

De Tabarnia al ‘Sureste español’

*Article de Francesc Viadel publicat la segona setmana de gener de 2018.

1514294087_683186_1514384866_noticia_normal

Cap invent com el de Tabarnia descriu millor l’ADN supremacista i catalanòfob del nacionalisme espanyol en la seva versió més frívola i caricaturesca. A propòsit de l’enèsim projecte d’esquarterament de Catalunya, el filòsof Ferran Sáez recordava fa uns dies a les pàgines de l’ARA, aquella famosa sentència de Slodoban Milosevic segons la qual Sèrbia era allà on hi hagués un serbi. Així mateix, recordava l’autor de l’article com l’astut líder de Belgrad apel·lava a la unitat de Iugoslàvia com a única garantia per a preservar la pau. “Això significa”, apuntava el filòsof, “que quan ell mateix vulnerava la pau -en nom de la unitat de Iugoslàvia- la seva tesi quedava confirmada, i quan la trencaven els altres, també. Era, doncs, un raonament sense escapatòria”. Un raonament sense escapatòria i un avís sinistre, potser afegiria.

La milonga tabarnesa -o raonament o avís, si voleu- no sembla que tingui gaire recorregut i això malgrat l’entusiasme amb què la música ha estat acollida pels mitjans espanyols. Així ho reconeixen alguns dels seus mateixos simpatitzants més autoritzats adduint problemes jurídics i callant, és clar, l’escàs seguiment i el rebuig que tindria entre els catalans. Com sigui, no hi ha dubte de la utilitat de l’artefacte en aquesta guerra psicològica sense treva que s’ha desfermat contra els catalans. Milers d’espanyols de tots els racons de l’Estat s’afanyen a aquests dies a recollir signatures per a un referèndum per Tabarnia que té com a objectiu ridiculitzar les pretensions del sobiranisme. Ja s’ho faran.

Les maniobres per a dividir-nos i per a trencar-nos no són cap novetat. El País Valencià -com les Balears- també ha patit la seva pròpia Tabarnia. Una Tabarnia imaginada contra el propi projecte de país en termes valencianistes però també contra la idea mateixa d’uns Països Catalans ara i adés negats per l’espanyolisme, denunciats com una entelèquia, i, això no obstant, perseguits des de fa dècades pel PP -més recentment per C’S- allà on apareixen, tant se val si és en un mapa lingüístic, en un sermó o en un cromo, per dir alguna cosa.

La Tabarnia valenciana té origen, com el nefast leridanismo, en el franquisme. A algun devot defensor de la Espanya imperial i uniforme se li va acudir que els alacantins, els alcoians, els elxans, els oriolans… tenien més de murcians o d’andalusos que de valencians i va somiar, doncs, amb una nova regió, la del ‘Sureste español’ que havia de comprendre Múrcia, Almeria i Alacant. No cal dir que la integritat històrica, cultural i lingüística de l’antic Regne de València hauria quedat greument mutilada per a satisfacció d’un espanyolisme incapaç d’assumir la seva pròpia diversitat interna, acèrrimament castellanista, tan insegur com agressiu.

archivo0004_0004933

Vicente Ramos Pérez, l’home del règim franquista que va somiar amb el ‘suretisme’. Foto/Información.

L’escriptor i polític franquista, nomenat pel règim Adelantado de la Hispanidad, Vicente Ramos Pérez (Guardamar del Segura, Baix Segura, 1919-2011) en fou un dels defensors més abrandats del suretismo com a intel·lectual orgànic de la Caja de Ahorros del Sureste -després CAM- on va fundar i dirigir la biblioteca Gabriel Miró. Ramos, en 1980, formà part de la directiva de la Asociación para la Defensa de los Intereses de Alicante i també de la Junta d’Unió Valenciana (UV), el partit anticatalanista valencià dels vuitanta. En 1982 presidí aquesta darrera formació de la que fou elegit diputat en les llistes de Coalición Popular. Un any després, molest amb el que considerava un viratge d’UV cap al nacionalisme, passà a integrar-se en el grup mixt del Congrés fins a 1986. El seu anticatalanisme quedà palesat en dos llibres terrorífics: Pancatalanismo entre valencianos (1978)  i De Albiñana a Monsonís. Agonía del pueblo valenciano (1981). No vull deixar de dir que el PP valencià, des de la Generalitat, va premiar la seva dilatada trajectòria com a prohom de la ‘rechió’ amb distincions de tota mena.

L’any 1993, partits de provincialistes i cantonalistes d’Alacant, Múrcia, Albacete, Almeria Màlaga, Granada i Jaén, van fundar en Alacant la Federación de Independientes del Sureste (FIS) amb la idea de constituir una nova regió autònoma amb aquestes províncies. Del FIS, als cinc minuts, ja se’n recordava ningú.

Com sigui, l’alicantonalisme ha donat molt de sí i ha servit de coartada per a un poder al sud del País Valencià que des de sempre ha estat atrinxerat en la Diputació d’Alacant. Des d’allà mateix, hem vist com el PP que va ressuscitar Eduardo Zaplana, feia i desfeia a la província, fins i tot contra els interessos del mateix partit. Recentment, des d’aquella Diputació, presidida per l’extremeny i membre del PP, César Sánchez, s’ha torpedinat el decret de plurilingüisme del conseller de Compromís, Vicent Marzà, denunciant-lo per anticonstitucional davant del Tribunal Superior de Justícia.

Alerta, doncs. Les fronteres de Tabarnia, com les del Sureste, no cal que es dibuixin en cap plànol ni que quedin ratificades per cap ens territorial de nova creació. N’hi ha prou en què una institució qualsevol, en mans de segons qui, se les creguin per convertir-les en una realitat. Poca broma.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Puig i Oltra es vesteixen de blau

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 13 de gener de 2018.

LES CORTS CELEBRA UN PLENO ESPECÍFICO SOBRE FINANCIACIÓN AUTONÓMICA

El president Ximo Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra en un ple de les Corts valencianes. Foto ARA/M.Bruque/EFE.

Mai com ara, si més no des de 1939, el bloc reaccionari de les espanyes deu d’haver estat més feliç i conformat, tant satisfet de comprovar com en l’empresa d’eliminar la tossuda dissidència catalana compten amb el concurs entusiasta de les esquerres espanyoles. Una felicitat que del ben segur al País Valencià, on l’anticatalanisme està tan arrelat, és plena. Tot plegat, des dels darrers anys del franquisme la dreta espanyola ha temut que la no assimilació completa de la societat valenciana al seu projecte nacional pogués acabar sent una amenaça política. Des d’aleshores, en conseqüència, n’han fet mans i mànigues per a evitar-ho.

La por no se’ls ha passat ni se’ls passarà fins que no quedi ni un sol valencià sospitós de ser un antipatriota. Només cal recordar com el president de la Generalitat valenciana Alberto Fabra o Rita Barberà entre d’altres dirigents del PP, imploraven fa uns anys al govern de Madrid que aixequessin un mur en el riu Sènia fet a base d’inversions, per a frenar el sobiranisme català horroritzats amb la perspectiva que aquest s’estengués fins a Oriola.

Darrere d’aquesta aquiescència de l’esquerra a la croada contra Catalunya, no hi deuen d’haver només les raons que alimenten els càlculs electorals dels partits o el temor davant d’uns mitjans de comunicació furibundament catalanòfobs a no combregar amb l’ambient general de revenja i depuració. Segur que els tentacles de l’Estat -i quin Estat!- també estan al darrere. Vull dir, l’Estat dels Fernández Díaz, dels Zaplana i tutti quanti.
Com sigui, al sud, la genuflexió política de l’esquerra ha estat sorprenent.

El president Ximo Puig ha passat de dir en Barcelona que si Catalunya s’independitzava continuaria sent un bon veí del País Valencià, a alegrar-se’n públicament, miserablement, que les empreses foragitades del país anessin a parar al seu territori. És l’alegria del corsari, la mateixa que li va provocar el botí de Sixena al seu confrare Lambán.

Aquest dilluns, Societat Civil Catalana rebrà de mans seves, al mateix Palau de la Generalitat, el Premi a la Convivència atorgat per la Fundació Manuel Broseta. És molt trist i lamentable veure com han estat els socialistes, els d’aquí i els d’allà, els que han acabat per legitimar una organització que el dia de la seva constitució oficial al teatre Victòria va tenir de convidats d’honor membres de Vox, del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i, fins i tot, de la Fundación Francisco Franco.

La vicepresidenta Mónica Oltra de Compromís, també s’ha vestit de blau en més d’una ocasió durant els darrers mesos. Abans d’arribar a la Generalitat, Oltra era un dels dimonis de la dreta valenciana. Gairebé prometia que d’arribar al poder encendria una autèntica revolució social.

Altrament, quan se li preguntava sobre la qüestió nacional del País Valencià o bé se l’acusava de catalanista, Oltra dissimulava. L’esclafit català, però, l’ha obligat a mostrar quin és realment el seu posicionament polític en relació al cas dels catalans. Criada a les faldes del comunisme espanyol, no pot entendre que el sobiranisme sigui transversal i que, a més, tingui un transfons de canvi social profund, de revolució democràtica. Per força, creu, ha de ser cosa de la burgesia catalana que juga amb els sentiments del poble per a treure’n un profit.

Cal recordar que va comparar frívolament amb un pollo la mobilització catalana amb una clara intenció de desvirtuar i menystenir l’abast real d’aquesta, en un intent de sintonitzar amb els sectors més conservadors i evitar l’estigma.

Fa poc, just quan comença a qüestionar-se la seva gestió al front de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, s’ha despenjat contra Puigdemont de qui ha assegurat que no deuria ser investit com a president algú que representa un dels partits més corruptes d’Espanya, com si el PSOE, amb qui governa no hagués trencat mai un plat, sense cap més matís o consideració.

La líder de Compromís ha estat també molt cauta a l’hora de pronunciar-se sobre els presos polítics. Un tema d’una “gravetat extraordinària” en un estat de dret, sobre el qual, com a jurista, té una opinió, tot i que prefereix “mantenir-se al marge de la valoració”. Bravo.

Tot plegat, Puig i Oltra, i tota la Santa Compaña de dirigents de l’esquerra valenciana, han preferit acontentar l’anticatalanisme, vestir-se de blau, abans que afrontar una realitat política, una actuació per part de l’Estat que en nom de la unitat d’Espanya està arrossegant la democràcia al malson del ¡Vivan las caenas!. No tenen solució.

La qüestió és saber què coi faran quan vagin a per ells.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

No n’hi havia prou en guanyar

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de desembre de 2017. 

Acto electoral de ERC en Badalona (Barcelona)

Marta Rovira i Carme Forcadell en un acte de campanya de les darreres eleccions autonòmiques. Foto, Público/Alberto Estevez/EFE

Era tan evident que l’independentisme necessitava guanyar el 21-D per a evitar que l’Estat legitimés democràticament la seva campanya de destrucció política i civil com que no n’hi hauria prou amb una victòria a les urnes per aturar-lo.

La veritat és que a Madrid s’han ennuegat amb el resultat per més que celebrin l’efecte taronja. La patacada és tan bestial que el servicial Millo, el sompo de Rajoy, i l’escapçadora Sáenz de Santamaria, entre molts altres, han preferit amagar-se seguint la molt nostrada tradició de la dreta espanyola de fugir cames ajudeu-me després d’haver comès una qualsevol bestiesa. El mateix que la premsa espanyola que, unànimement, ha negat el triomf del sobiranisme mentre els mitjans internacionals el proclamaven lligant-lo al fracàs rotund de la política del Gobierno i dels seus aliats.

S’ha guanyat contra tots els elements, cert, i Madrid no vol reconèixer-ho fins al punt que ara mateix es troba pressionant per tal que Arrimadas munti la ficció d’un intent d’investidura que, en el cas probable que fracassi, potser s’explicarà mediàticament com un segon cop d’estat del ‘rojo separatismo’. Dic ‘probable’ perquè tot sembla indicar que  la trituradora de l’Estat voldrà convertir en un impossible la restitució de la Generalitat. Amb l’actual situació, amb diputats electes empresonats, d’altres en llibertat provisional o en l’exili, les coses es poden arribar a complicar fins al paroxisme.

De moment, entre ERC i el PEDeCAT ja ha esclat una guerra a compte de la investidura del president. Una guerra que ja veurem fins on arriba. Altrament, el Gobierno no ha aixecat el 155 -la bala infinita evocada sarcàsticament pel socialista Àbalos– i fa a penes dos dies, el ministre Zoido, especulava amb la possibilitat de detenir Marta RoviraElsa Artadi o qualsevol independentista per allò que suposadament haurien fet o dit almenys des de 1714.

Com sigui, tots els indicis apunten que hi haurà detencions, i moltes, contra el criteri dels que es pensen que l’Estat modularà el recurs de la presó en funció dels esdeveniments i que, a la última, acabarà tornant a la taula de joc de la política. Fet i fet, l’únic esdeveniment que esperen en realitat és el de la rendició incondicional que a la pràctica es resumeix en l’eliminació per a tota l’eternitat de Catalunya com a subjecte polític, com a singularitat cultural. El règim del 78 ja ha tolerat prou la xerrameca de la tolerància envers la diversitat interna i torna sobre les seves pròpies passes per a retrobar-se amb els seus orígens reaccionaris.

En aquests moments la democràcia a Espanya és una pura il·lusió de l’esperit i la repressió contra Catalunya -i no tan sols contra els independentistes- una autèntica atrocitat que els catalans no sabem fins on poden suportar i que Europa no es pot permetre.

No hi haurà normalitat política al país, ni drets democràtics, ni res que s’assembli sense la protecció d’Europa encara que a molts els pugui semblar una ingenuïtat.

Al capdavall, no va ser Europa la que va aturar la brutalitat de les càrregues de l’1 d’octubre? La que va obligar Rajoy a ‘restituir’ una certa normalitat democràtica convocant sense dilació unes eleccions? La que permetent l’exili d’una part del Govern ha fet evident la degradació del sistema judicial espanyol, la seva parcialitat?. La unió no està per a aguantar una situació d’inestabilitat un dels principals estats del sud ni es pot permetre el tancament en fals, amb l’únic recurs de la força, d’un conflicte com el de Catalunya.

Sense Europa, després de tot, vés a saber quina no hauria estat la reacció de Madrid enfront de Catalunya, que no hauria passat ja.

Cada dia que passa és més evident que només Brussel·les pot impedir l’esclafament de Catalunya per part d’un Estat que ha agafat el camí de l’autoritarisme i del nacionalisme més agressiu. Ara, doncs, caldrà que el sobiranisme guanyi també a Brussel·les, de manera rotunda. Una victòria que li garanteixi que Madrid no podrà continuar jugant brut.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Mal perdre

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de desembre de 2017 a Nació Digital.

592c7f627f7c0

Els alts mandataris espanyols en una sessió del Congrés. Diario Público/Reuters.

A Madrid no han paït bé la victòria de l’independentisme. Ningú no podia esperar cap altra cosa. Havien convocat unes eleccions a contracor, però, en qualsevol cas, les havien convocat per a guanyar-les i, de fet, n’han fet mans i mànigues. Fins i tot, el ridícul com quan van escampar per mig món històries sobre hackers russos que podien influir en els resultats, o com quan van prohibir el groc o que unes desenes de jubilats es concentressin pacíficament per a demanar la llibertat dels presos polítics.

No s’han estat de res. Fins i tot han pretès imposar un sentit i un significat al llenguatge només per por que la gent pugui pensar i dir lliurement. Ho han fet amb tanta insistència que el professor Victor Klemperer que tant va reflexionar sobre la parla del totalitarisme des de la seva experiència com a jueu alemany, se li hauria glaçat la sang a les venes.

Per a posar remei al dolor de la decepció causada per la derrota, s’han regalat  l’explicació de la infecció. Resulta que més de dos milions de catalans amb dret a votar estan infectats per un estrany virus, han embogit. La cosa és així de simple. La malaltia no els deixa veure la meravella que és pertànyer a la seva Espanya. Fa que es rebel·len tossudament contra el garrot i que no es resignin cristianament a una trista existència col·lectiva que, en qualsevol cas, és la que es mereixen. Tot plegat, la malaltia els converteix en éssers rabiosos que protesten, s’organitzen, s’articulen civilment, els converteix en ciutadans que imaginen canvis prodigiosos a les seves vides…

Madrid també passa el disgust a força de mentides, tergiversacions, omissions, interpretacions esbiaixades. A Catalunya, proclamen iracunds, ha guanyat el partit taronja. És un fet indiscutible. Només compten els vots obtinguts per Arrimadas com si la resta de formacions no s’haguessin presentat. És del tot irrellevant que les forces independentistes hagin obtingut la majoria absoluta. Tampoc ningú no s’hi refereix a la derrota humiliant d’un PP que ha fet de l’infame i agressiu a por ellos el seu lema de campanya. Les xarxes, incontrolades encara, fan befa, però, i asseguren que l’avantatge del resultat obtingut pels populars és que podran anar al Parlament en sidecar, tot un estalvi, sense dubte.

Finalment, els queda encara el gran remei de la repressió, a ells que manen policies, exèrcit, jutges, fiscals… El cas és que encara no havien passat ni unes hores de la derrota del bloc del 155 quan el ministre Zoido va gallejar amb la possible detenció de Marta Rovira i Elsa Artadi, entre d’altres. Ni el Berlanga més tronat del Todos a la cárcel hauria pogut imaginar un personatge com Zoido.

Si perden, pensa el sevillà, els tanquem. Si guanyen, també. És el que té el mal perdre i la dreta espanyola, inclosa la que es disfressa d’esquerres, sempre ha tingut molt mal perdre. En uns pocs dies, hores sabrem fins a quin punt.

 

 

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Somriure d’Alexandrie

*Relat de Francesc Viadel inèdit escrit en 2017 basat en un esboç anterior titulat, Somriure d’Anne C.

 

La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Cesare Pavese

 

nuremberg-0228-1178x500

El viatge a Nuremberg va resultar un desastre. Els alemanys es van negar rotundament a acceptar cap acord. No hi va haver manera. A Gerard només li va faltar posar-se de genolls i implorar que no el deixaren penjat. Sense els seus diners tenia clar que ben aviat li caldria tancar la petita empresa que amb tant d’esforç havia aixecat i preparar-se per a afrontar un futur ben negre. Del cert que quedar-se sense feina a les portes de complir els cinquanta, sol, sense estalvis, sense patrimoni, no era una perspectiva gens afalagadora. Feia mesos que la por i el desànim se l’estaven menjant viu.

Els seus inversors alemanys coneixien tan bé com ell la situació i el pitjor és que no s’esforçaven gens en dissimular que, en realitat, els importava un rave. Ben pel contrari, a l’Aldous i a l’Ernestine se’ls veia feliços, exageradament alegres, com si en la contemplació passiva de la seva desgràcia hi haguera un punt de morbidesa que inevitablement els feia gaudir. Aquesta circumstància li produïa un fàstic enorme. Veient-los així, contents, no podia deixar de pensar en com havien canviat les coses d’ençà que s’havien conegut, des d’aquella primera vegada deu anys enrere quan van venir fins a Barcelona buscant-lo per a invertir en el seu negoci. Amb els anys, però, aquella parella encisadora de joves acabats de sortir de la universitat, s’havia acabat transformant en una parella de llops afamegats o de taurons o d’insectes miserables, en uns desconeguts absoluts. Diríem que s’havien tornat com el món o que el món, aquell món precipitat a un abisme de buidor i crueltat, els havia convertit en allò que ara eren.

Durant cinc dies mantingueren llarguíssimes i tedioses sessions donant-li voltes a la sínia, sense concretar res, fugint d’estudi. En acabar cada reunió se n’anaven a menjar i a beure fins a rebentar, com si foren una colla de bons amics i sempre a compte de la matxucada tarja de crèdit de Gerard. Durant aquells àpats, pesants, inacabables, tensos i sorollosos, els alemanys li tenien prohibit parlar de feina i mig l’obligaven a que expliqués acudits o bé forçaven la conversa cap a qüestions totalment banals. Gerard s’hi avenia fent un esforç enorme per a dissimular la seva angúnia. Naturalment, només ho aguantava per a veure si humiliant-se una mica aconseguia que acabaren cedint, si més no concedint-li una treva, una minsa oportunitat. La situació resultava realment esgotadora i de l’única cosa que al final li quedaven ganes, era d’arribar al petit hotel a la vora de la Neutor on s’havia instal·lat i de tancar-se en aquella habitació de parets color vainilla, coixins blaus i olor a fusta antiga, per a enfonsar-se en el llit. Ganes tan sols de descansar, d’abandonar-se… Ja no es sentia amb ànims de res. Val a dir que només arribar a la ciutat, el gris del cel i un fred humit de finals de novembre l’havien posseït, ofegat en una tristor com mai a la seva vida havia sentit ni encara quan van trobar mort el seu pare, una matinada botornosa de setembre, a la seva habitació amb vistes a un pati cobert de gessamins que feia de redós a la lluna plena.

La veritat es que feia mesos que es trobava molt fatigat i aquell viatge forçós, precipitat, només havia fet que agreujar aquell estrany cansament. Durant el dia era com caminar amb unes pesants boles de ferro lligades als turmells i amb una motxilla a les espatlles carregada de plom. S’ofegava. Per les nits li costava molt dormir sense tirar mà dels somnífers. Si no s’atracava de pastilles podia passar hores donant voltes en el llit com un gos, anant i tornant als mateixos pensaments. De vegades es despertava a les dues o a les tres de la matinada, i es quedava immòbil mirant el sostre fins que es feia de dia.

Tot s’acaba, però, i aquell viatge també, malgrat que tingués una tornada dura. Primer aquell bord de policia amb cara de bòxer que li va escridassar en el control de passatgers de l’aeroport de Nuremberg perquè, mig adormit i intimidat com estava, trigava massa en treure’s la corretja dels pantalons. Després, les llargues hores d’espera en l’aeroport de Frankfurt, perdut entremig d’una multitud ansiosa, imponent i alhora insignificant com una processó gegant de formigues de camí a les entranyes de la terra. I encara, el trajecte de l’Aerobus des del Prat fins a la ciutat, envoltat d’escandalosos turistes xinesos i la caminada des d’Urquinaona fins el seu pis de Nàpols amb Ausiàs March, arrossegant una enorme maleta sota un cel lleganyós, carregat de mals presagis.

A casa, com d’habitud, no l’esperava ningú tret d’un esplendorós i pacífic Ficus alii i dels llibres, amuntegats per tots els racons del minúscul pis, sense sortides exteriors a excepció d’un simulacre de balcó des d’on es podia albirar, entre el brancatge tapit dels plàtans, un Mercadona i el basar Orient, molt ben nodrit de paraigües i atifells barats de cuina. En entrar a casa, Gerard, va arrefilar la maleta a un costat, va fer quatre mossegades a una poma, es va prendre una pastilla per a dormir i tot seguit se’n va anar derrotat al llit. La primera son, lleugera com el ball d’una fulla de tardor en els averanys invisibles del vent, el va empènyer suaument als carrers de la seva infància, un indret on per primera vegada en molt temps va aconseguir sentir-se bé, segur, tranquil… Les campanes de la Capella de la Troballa repicaven enmig de la tarda i l’aire tendre dels primers dies de la tardor portava l’olor de la terra treballada…

30569_113038242071951_3016726_n.jpgGerard ara jugava al carrer San Joan. Fabricava xiulets amb pinyols d’albercoc. Escopia al pinyol i el fregava insistentment sobre el rastell allà on havia quedat humit de saliva fins que li obria una ferida, un bisell diminut que faria possible que, en un no-res, es convertís en un rudimentari instrument de música. I després dels xiulets, la pilota i les corredisses i l’excursió amb la resta dels nens a la vora del riu, fins l’àmbit prohibit dels selvàtics canyars on provarien d’empaitar la por en majúscules, aquell sentiment terrible de solitud, de sentir-se observat, totalment abandonat. Però la por no es deixa empaitar i Gerard va acabar per fugir d’aquella obagor cercant de nou la llum de la tarda, la llum tènue, dolça, que tantes vegades, ja de gran, quan es sentia perdut, havia perseguit per tal que l’acotxés. No era fàcil ni encara quan es viatjava en els somnis. Aquella visió se li resistia. Caminava entre ombres mentre escoltava llunyedís el soroll sibilant del vent esllavissant-se entre les canyes queixoses. I de cop, es va veure a si mateix al bell mig de l’ample rebedor de l’escola vella on el van domar com si fos un animalet. A mà dreta, sota una imponent escala de marbre, embolicada amb uns gegantins plàstics, va veure el tabernacle de Jesús davant de Ponci Pilat. Un Jesús nafrat, ple de sang, amb el rostre desencaixat pel dolor, cap cot entre tres soldats romans que semblaven somriure perversament. Al fons, el pati. Un pati mínim, tancat entre l’edifici en forma d’ela on hi havia les aules, la part del darrera de la residència dels religiosos -construïda sobre les cuines i el menjador de la comunitat- i una alta murada als angles de la qual niaven les orenetes quan arribava el bon temps. El pati i la remor escandalosa de la canalla. En aquell precís instant, algú va mussitar-li a cau d’orella: “Geraaaard… Geraaard… què fas aquí? No és pas aquest el teu temps. Ja no hi ha temps. No tens temps. Buida’t les butxaques, dóna’m les claus i torna’m el temps”. El dring d’una campaneta va anunciar la fi de la mitja hora d’esplai. I l’olor provinent de les cuines va impregnar l’atmosfera:olor de mandonguilles de carn amb tomaca i arròs bullit, de lluç fregit, de vinagre… Les indefenses criatures començaren a entrar marcialment a les aules, vigilats pels mestres. Gerard es mirava la desfilada des d’una distància prudent. No sabia ara si hauria d’entrar amb ells. Si volia unir-se i quedar-se en un racó de la classe, amagar-se entre els seus companys: amb l’Eduard de la casa gran del carrer Berca, amb el Pere, el fill del forner, amb Vicent, el que no sabia quasi llegir, amb Joanet el pigallós… Tornar amb ells al niu calent de la infantesa i, aleshores, pregar-li a la seva senyoreta, la dels ulls color menta, que els deixés estar allà, que per res del món el delatés. Dir-li que tenia por. Que l’ombra del futur el cercava, l’acaçava.

IMG-20170212-WA0008

Finalment, però, es va quedar fora, dempeus, enmig del pati solitari, amb els braços apegats al tors i els punys tancats mentre la senyoreta començava a recitar la taula del dos: dos per un dos, dos per dos quatre, dos per tres sis… “A casa hi haurà el pare”, es va rumiar mentre resava també els números… ara necessitava el pare, que el pare li amanyagués els cabells, que el pare el reconfortés… potser li duria un ocell o una magrana… La mare?… de la mare, bé, millor no parlar-ne. No és que li tingués en compte que no se l’estimés o potser sí… Ella no podia sentir res més enllà d’una amargor infinita i d’un menyspreu per si mateixa insuportable. Només podia sentir un odi punyent que com un corcó se li anava menjant molt lentament l’ànima. Estava malalta, molt malalta li van dir quan encara era un marrec que no aixecava un pam de terra. I ell la sabia com una pupa oculta dins del seu capell. La notava a la casa, no ignorava que habitava la casa, aquell espai penombrós ple de memòria on van nàixer i morir tots els de la seva nissaga. Tenia clar que estava allà tot i que a penes la podia veure, olorar. No. De la mare ni parlar-ne. Tan sols volia estar-se amb al pare. Vindria de treballar en el camp amb els pantalons estripats, lligats a la cintura amb un cordill. Tindria les ungles brutes de terra. Així que el veiés l’estrenyeria entre els seus braços de jornaler. Potser li portaria un ocell fullat d’un niu o qui sap si un grapat de gínjols grossos com el puny, quasi com pomes, sucosos. Gerard es va posar a somicar. Sabia del cert que l’esperaria inútilment car el seu pare feia molt temps que dormia a la tramada 3, nínxol 7, de cara la serra blava, a dues passes del riu, just a la vora de dues altíssimes palmeres que feien pessigolles als núvols del cel. A l’entrada del cementiri hi havia també l’avi Eduard i el besavi Josep i tots els altres. No hi hauria, doncs, pare, ni ocell, ni cap grapat de nous, ni una rosa, ni un saltamartí dins d’una capseta de llumins, ni un amanyac, ni un mot. Ara sabia del temps que ja havia fugit, del temps que no tenia i no va poder evitar inquietar-se. La mestra, mentre, continuava cantant la taula del dos: dos per cinc esperança, dos per sis l’hivern que arriba, dos per set l’hivern que no vol marxar i la llar i els carrers impregnats del perfum de la llenya cremada i la rosada de la tarda i la lluna tímida, dos per vuit l’oblit de mi i de tu, dos per nou l’espant, dos per deu la fi. Llavors, van aparèixer darrere seu l’Ernestine i l’Aldous, elegantment vestits, com per anar a una festa. Ernestine li va col·locar la seva mà sobre el muscle. Era una mà blanca com la neu, suau, càlida. Després li va passar delicadament els dits pel clatell, sense a penes tocar-lo, com qui acarona les tecles d’un piano o el rostre fred d’un bust bellament esculpit. Aldous, va fer dues passes enrere. El seu rostre no tenia nas, ni ulls, ni boca, ni orelles. Ernestine se li va apropar i li va parlar molt fluixet com qui vol adormir un nadó: “Què n’has fet de la teva vida?”. Gerard no va respondre. No sabria que dir. No sabia que calia respondre. “La vida? Què és la vida?”, es va interrogar, confús. Mai no s’ho havia plantejat. Suposava que la vida havia estat aquella llarga caminada en una direcció incerta. La vida potser era la imatge del pare fonent-se lentament com una volva de neu sobre la vorera, l’oblit de la seva veu, del seus ulls de mel, del contacte de la seva pell aspra i calenta. Oblit d’aquell matí de Reis plujós en què el va dur agafat de la mà fins a casa l’àvia per recollir les joguines: un llibre, un fusell de plàstic, un joc de petanca… Oblit d’aquell esmorzar de pa i ceba abans de posar-se a treballar, a collir les síndries sota un sol inclement, fins que els vencés la set i la pols. Oblit de tot. Potser, però, la vida eren els anys d’estudi a la gran ciutat, el fet de ser plenament el senyor d’aquella habitació compartida sense finestres a l’avenir?. Els afanys absurds, il·limitats d’un ésser insignificant com ell?. La feina?. La ruïna? La derrota abans i tot d’escometre la matança dels mals auguris? Era la besada tèbia d’aquella noieta escarransida d’ulls blaus un tarda de dissabte, a l’hivern, en aquell bar de poble on sempre sonaven els Eagles?. La besada just abans del frec a frec inhàbil i atrotinat dels seus cossos encesos en el replà fosc d’una escala? La vida potser només era el so dels seus xiulets de pinyol d’albercoc o el d’un tren llunyà enmig d’una tarda fuetejada pel ponent mentre, assegut a l’estació del poble, pensava Londres, París, Nova York, tots els bulevards i totes les avingudes del món passejades de la mà d’una xicota de cabells foscos tallats a la garçon, ulls negres, bella com aquella Binoche de Polanski que un dia el va deixar bocabadat en el cinema… aquella xicota i no cap altra que va mostrar-li la torbadora nit de la gran ciutat, que una nit, nua, va taral·lejar-li Well I hope that I don’t fall in love with you mentre al carrer, de tant en tant, passava lentament un cotxe, una parella d’amants, una dona sola… la vida era no haver sabut mai on va anar a parar aquella xicota, no saber absolutament res d’ella vint anys després, potser més anys encara, aquell enyor esmolat com una ganiveta que sobtadament l’assaltava en adonar-se que no la tenia, que mai no l’havia tingut, que mai no la tindria. La vida tal volta havia estat una becaina en l’hort sota les branques de la figuera mentre el pare apuntalava els tarongers amb unes canyes llargues i primes que semblaven llances. El càntic de l’aigua en la sèquia. El brunzit dels insectes i la calor colpejant-te els polsos. La visió de les muntanyes llunyanes emergint d’una planúria verda, i en aquell horitzó, blavós sota els rajos del sol de la tarda, l’esperança. Tot allò o potser res. La vida: un bocí de poma, la rosada de la matinada sobre una aranja madura, el tacte erèctil d’un mugró, el groc alegre de les nespres, la sang de la magrana, una gota d’oli sobre un crostó de pa cruixent, una mirada furtiva en el vagó de metro, l’amanyac d’un alè en les penombres, la saliva, un polsim d’ossos o de sorra de platja, una lluna de gel dins d’un got de ginebra, el desig de tu, el record de tu, l’oblit de tu, un pati amb un caquier carregat de fruita, el record de tu, la vida o simplement la vida…

IMG_20170313_175758

Ernestine el va empentar suaument cap endavant i tot seguit es va quedar uns passos darrere seu. Gerard tenia enfront, quasi a tocar, una dona jove, bonica, amb una llarga cabellera negra que cobria el seu cos prim i nu, esvelt. Tenia uns ulls grossos, ametllats, d’un verd intens, el nas petit i recte coronant uns llavis molsuts, vermells com el raïm d’ossa, que feien ganes de mossegar poc a poc, entretenint-se. “És hora que em tornis el temps…”, li va dir la jove. Era la mateixa veu que havia sentit tan sols feia uns minuts, la mateixa dona que li havia reclamat el seu temps. De sobte, va recordar que l’havia vist abans, al matí, en l’escala que va fer a l’aeroport de Frankfurt. Seia davant seu en la porta d’embarcament mentre esperava l’avió a Barcelona. Se’l va quedar mirant durant uns segons, tendrament, i tot seguit, va desaparèixer, com ara mateix. De bell nou, tornava a estar sol. Ni rastre de la jove, d’Ernestine, ni d’Aldous… Ni rastre tampoc de cap record. Silenci absolut. A penes una flaire de fang i aigua, la sensació en la pell d’un vent envernissat d’aigua. Havia oblidat també, definitivament, el rostre del seu pare, fins i tot el seu nom. Tot era fosc. Feia fred. Sabia que al seu voltant ara mateix tot estava en runes: l’escola, la casa dels pares, la memòria… Sota les runes bategava, dèbilment, el seu món que es resistia del tot a desaparèixer. Ho sabia i no podia fer absolutament res.

I just quan semblava que la son anés a portar-lo encara més lluny, va sentir un dolor molt fort en el pit, una pressió brutal en les bancades, de baix cap a dalt, tan forta que va témer que les dents li saltaren d’una en una com si fossin taps de suro d’una ampolla de cava en obrir-se. Va sentir també un dolor punyent en el braç esquerre, somort i alhora intens. El cos se li desfeia tot per dins. De cop, es va despertar violentament, es va incorporar i va saltar del llit. En un tres i no res es va vestir amb un xandall i va abaixar al carrer a cercar un taxi. Era la una i mitja de la nit. A l’hospital no el van deixar seure ni un segon a la sala d’espera. De seguida que va dir a la recepció d’urgències el que li passava, va ser atès per una metgessa que va fer-li apressadament el primer electrocardiograma. Al cap d’uns pocs segons es trobava estès sobre la llitera d’un box d’emergències cardíaques, amb els dos braços connectats a diversos monitors, enganxats als degotadors. A l’estança hi devien d’haver-hi almenys sis persones, potser alguna més.

-Saps que està passant?-

-Sí, ho sé…- va contestar-li al metge.

-Doncs, bé, no t’angoixis, ja sé que potser tens por, però això que et passa ho anem a arreglar. Tot anirà bé, te’n sortiràs.-

L’equip mèdic es movia molt ràpidament al seu voltant. Gerard es va concentrar en la llum del sostre i llavors es va abandonar. En aquell moment, per desconcertant que pugui semblar, només li va importar saber qui regaria el ficus, quants dies el tindrien allà a l’hospital, a qui coi podia acudir… De seguida el van portar al quiròfan, un espai estrany, inhòspit com els budells d’una gran màquina amb vida pròpia. De cop s’havia convertit en un simple cos nu, indefens, del tot insignificant, estès sota un focus escrutador com l’ull gegant d’un Déu. Tot just quan els cirurgians van iniciar la intervenció va sentir que perdia el món de vista. Es va trobar malament com mai. Alguna cosa no estava anant bé. Llavors va tenir unes ganes insuportables de plorar i va notar que se li gelaven les mans, el rostre, les cames… En aquell  moment va sentir que s’aixecava, que s’encaminava cap a la porta del quiròfan, que l’obria i sortia en direcció al passadís i després, cap al carrer, i que, aleshores, caminava uns minuts més fins a trobar un banc solitari, sota la llum d’un fanal, on va seure tranquil·lament per a gaudir d’aquella nit estelada. Des d’aquell banc va divisar la ciutat extensa als peus de la muntanya de Collserola, les llums resplendents de la ciutat dormida, llums aèries com aquelles cuques de llum espectrals que va veure una nit aparèixer en un bosc d’Alsàcia, dansant al voltant de les copes dels pins rojos. “Saps què està passant?”, va tornar a sentir que li deia el metge. “Sí”, va contestar vacil·lant. Llavors, la dona jove de la llarga cabellera va seure al seu costat i li va agafar la mà. “No saps res, Gerard. Tu no saps res, no en tens ni idea. Ni ell tampoc sap res. Buida’t les butxaques, torna’m el temps. He vingut a per tu. Ara només cal que em diguis que voldràs endur-te”. Gerard va mirar de fit a fit aquells ulls verds, hipnòtics. Es va perdre en la profunditat abissal d’aquells ulls. “Endur-me? On? Què vols dir?…”. Ella va fer un somriure a mig camí entre la timidesa i el desafiament. “Va, no em distreguis més, saps molt bé de què va tot això… digues-me d’una vegada que voldràs portar amb tu…”, inquirí amb suavitat. Gerard es va arraulir i es va quedar entotsolat. Sense el pare allà no podria endur-se un ocell, ni la rosa d’un marge. Se’n duria, doncs, un record. Un record que semblés la vida o que fos tan ple com la vida. S’enduria aquell somriure d’una nit de finals de juliol, el somriure de l’Alexandrie. Ara mateix s’aniria cap a aquella nit de juliol de feia quasi trenta anys, rescabalaria aquell record, se’l penjaria a l’ànima i tornaria al costat de la jove. I això és exactament el que va fer Gerard, se’n va anar a cercar Alexandrie, la xicota rosa que havia conegut feia molt i molt temps en la sala d’estar d’aquell Young Hostel de la Plaça Reial que regentava un iranià coix i malcarat, amb un enorme bigoti com de gat gegant. A la plaça, l’Alexandrie i la resta de la colla apuraven unes cigarretes i unes cerveses abans d’anar a escoltar Gilmour, Wright i Mason al vell estadi. Tots reien i parlotejaven excitadament sense saber encara que no eren immortals, que el temps els acabaria per arrossegar a tots als límits de la llum, inevitablement, sense que pogueren fer res, sense que pogueren moure ni un dit per a fugir-ne. No ho sabia Jofre, aquell xicot poeta que volia exiliar-se a l’illa de Wight amb un llibre de Breton per a ser eternament feliç entre els esquirols vermells; ni ho sabia tampoc Miguel, aquell antropòleg mexicà rodanxó que sempre parlava acaronant-se el seu bigoti de bandoler; ni la vergonyosa Laurence que s’havia après de memòria el poema El Rey de Harlem i que sospirava per viure l’amor d’un gitano; ni la culta Sophie, encantada per un drac de pedra de la ciutat; ni tampoc aquella xicota alemanya sense nom que feia olor de sabó d’herbes de marge… Res no sabien del destí que els esperava llevat de Gerard que es va unir al grup sense explicar que en realitat no estava allà. I així, doncs, se’n van anar feliços i confiats a l’estadi. Gerard no es va separar ni un mil·límetre, ni un sol segon d’Alexandrie. Tots dos s’abandonaren enmig de la multitud, lleugerament atordits pel fum de l’herba. A l’escenari resplendia un sol elèctric o el rovell d’un ou gegant o l’ull de gel polar d’una serp voladora. Alexandrie somreia càlidament i el seu somriure feia estremir de felicitat Gerard… la cançó va embolcallar-los tendrament… aleshores, aleshores creus que pots diferenciar el paradís de l’infern? Els cels blaus del dolor?…T’han portat per a negociar els teus herois per fantasmes? Cendres calentes per arbres? Com desitjo… com desitjo que estiguis aquí!… som simplement dues ànims perdudes, nedant en una mateixa peixera, any rere any, corrent pel mateix sòl vell… Què hem trobat? Les mateixes pors de sempre…    

wish-you-001fprova4.jpg

I de bell nou aquell somriure, aquell coll, aquell clatell, aquelles dents tan blanques d’Alexandrie, els seus muscles, els seus ulls blaus, mentre les notes de les guitarres elèctriques esdevenien enormes gotes pesants de quitrà i cobraven sentit sobre el mur blanc, encara impol·lut de la vida: no necessitem escoles, no necessitem res, només saber aquest temps present preciós i exultant, la promesa dels nostres cossos entrellaçats fins l’albada… Només potser tenir una habitació amb un balcó obert a l’ampla plaça de la ciutat per on passa tot l’univers: els assassins, la mil·lenària venedora de bocins de fruita, el vell marroquí que ven tabac americà de contraban, un dimoni abillat d’almoiner sense cames creuant la foscor sobre un carretó de fusta, els menjadors de foc i els malabaristes… Alexandrie li va donar la mà. Va abraçar-lo. Va besar-lo llargament. De cop, la música va parar. Es va fer el silenci absolut. Amb aquella besada Gerard va recuperar la tebior del sol d’abril, la piuladissa embogidora dels ocells ocupant la ciutat per sorpresa, la veu del pare, els rostres coneguts de la infància, el gust del vodka barrejat amb el misteri dels cossos nus, les dolces nits en una habitació vora Sants amb ella, acotxats per la veu trencada de Tom Waits, el desig en un sentit total, un alegre desig de tot, la fam insadollable de viure… Després va tornar al banc. La jove l’esperava amb les mans creuades entre els genolls, sota un raig de llum grogosa. “Ja sé que vull endur-me”, li va dir. Ella, llavors, se’l va mirar amb un punt de tendresa: “De moment, queda’t el temps, guarda’t les claus, només de moment”.

Gerard va despertar a l’habitació 301, del bloc B, de la planta 3. Des del llit, a través d’un ample finestral, podia veure la muntanya blava. Es sentia cansat.

-Com es troba? Perdoni, no m’he presentat, el meu nom és Antoni-

Gerard es va incorporar lentament i va deixar anar un somriure. El seu company d’habitació, un tipus d’uns setanta anys, corpulent, trafegava amb un degotador penjat d’una d’aquelles perxes metàl·liques amb rodetes.

-No passi pena… aviat s’acostumarà. El que li ha passat a vostè no té cap importància comparat, és clar, amb com estic jo…A mi m’han cosit per dalt i per baix… ni em va bé el cor, ni els ronyons, ni res ni de res. Però, miri, al final, tot és fer-se a la idea i mirar-se la vida amb optimisme. Jo penso: guaita, un dia més que ho puc contar i, de seguida, em disposo a lluitar pel següent. Què coi hem de fer morts? Quin avorriment!-. Va enraonar mentre remenava en els calaixos de la seva tauleta de nit, buscant no sé sap el què.

-És clar…- va contestar Gerard amb desgana.

-Jo ja li he dit a la seva dona aquest matí quan ha vingut a veure’l que un parell de mesos estarà com a nou i en mig any ni se’n recordarà de res… fer bondat i apa!…

-La meva dona?- Va preguntar Gerard atònit.

-Sí, la seva dona, una xicota molt maca. Se la veia molt tranquil·la i també potser que una mica trista. Per un moment he pensat que venia cap a mi per posar-se’m a plorar. Res… no passi ànsia. Estarà bé. D’aquí a una estona ja la té vostè de nou aquí. Són joves encara, els queda molt per davant… en canvi, a mi… bé, el deixo descansar abans no vingui el metge i les infermeres i ens comencin a remenar-

Gerard va fitar la muntanya blava. Li va semblar que respirava al sol del migdia d’aquell novembre esplendorós i suau, lentament, igual que si fos un gegant endormiscat. A la llunyania s’albirava la mar. Aleshores, va pensar el que realment només importava: el temps. Va pensar els dies, el tacte d’un pinyol d’albercoc, la vida.

g

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

No m’agrada el cava Freixenet

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! 16 de desembre 2017.

200903128wyoming_dentro

Fa quaranta anys, al País Valencià, l’únic cava que es coneixia era el de la casa Freixenet. Els luxosos espots televisius amb noies de siluetes espectaculars descendint com criatures màgiques des de l’infinit o  submergint-se en un hipnòtic oceà d’or líquid, n’eren el principal motiu del seu èxit més que no pas, en general, el paladar dels valencians. En qualsevol celebració de Nadal on s’ajuntaren quatre amb pretensions de fer-la grossa o a les cases on es bufava en caldo gelat, no podia faltar el Freixenet, el dolç i el semi-sec. Personalment, associava el producte a l’embogiment consumista, al maldecap de ressaca i a la brutícia dels locals de festa a punt de tancar just quan l’atmosfera s’ha carregat d’olor a alcohol i el terra, impregnat per una massa pegallosa de líquids en procés de solidificació, es fa del tot intransitable. No m’agradava el cava, definitivament, perquè no en coneixia cap altre que no fos aquell.

Altrament, val a dir, que a Nadal, a la casa dels pobres, era rara la vegada que entrés el Freixenet, i quan entrava ho feia amb la mateixa moderació, si més no, que els torrons de marca d’Alacant. A ma casa, que era el cas, es bevia sidra El Gaitero famosa en el mundo entero a crema-dents i es menjaven, sobretot, torrons de panet fabricats a base de pasta de cacauet i pastissets de moniato.

No vaig tastar un cava que m’agradés fins un dia, sent molt jove, durant una visita de compromís a Lleida. Em van oferir un brut nature, glaçat com la neu, acompanyat d’unes pastes salades. Un cava, embotellat per una cooperativa, que em va encisar.

Molts anys més tard el meu sogre, vilanoví de soca-rel, em va instruir en el cava, el vi i altres subtileses com la dels bolets. Casualment, per aquella mateixa època, estudiant periodisme a Barcelona, vaig conèixer una altíssima i delicada bombolla valenciana de Freixenet amb qui, de tant en tant, feia algun viatge de tornada a València.

El 2004, Josep Lluís Carod-Rovira,  es calfava la boca contra la candidatura de Madrid 2012 als Jocs Olímpics després que l’Estat maniobrés brutament per tal d’impedir el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei en Fresno, Estats Units. Carod no va utilitzar mai la paraula boicot i sí va dir, en canvi, una veritat com un temple: que Madrid no estava preparada per acollir un esdeveniment com aquell. Tot i disculpar-se i matisar el que havia dit, a Esperanza Aguirre li va servir per aixecar la bandera del boicot als productes catalans i, de tots, el que més va rebre va ser el cava, especialment, al País Valencià. Tant se val, amb Carod o sense, en el rerefons d’aquell boicot estúpid hi havia la campanya del PP –i dels seus entorns reaccionaris- contra l’Estatut de Catalunya. Un Estatut que segons l’exdiputat del PP, Jorge Trias Sagnier, defensava un model d’educació contra els catòlics similar al de les dictadures socialistes, obria la porta a l’assassinat pietós de l’eutanàsia o la poligàmia com la que permetia la religió islàmica.

A València el boicot va ser tot un èxit. Els supermercats, subtilment, anunciaven que tenien cava valencià. Jo mateix vaig brindar per les festes del 2005 –si no vaig errat amb la data- amb Rita Barberà amb un cava de Requena, durant una recepció a l’ajuntament. L’alcaldessa, pensant que m’estava fotent, va recalcar sorneguerament que aquell cava que estava a punt de beure’m era valencià. Barberà era una anticatalanista furibunda malgrat descendir de catalans. Una mostra de que l’autoodi és cultural i no en té res de genètic.

El cas és que al PP la cosa si li’n va anar de les mans i el 2005 Rajoy no en va tindre cap altra que plantar-se a can Freixenet i afirmar amb una dosi bestial de cinisme que “batallaria” tant contra l’Estatut de Catalunya com contra la gent que boicotegés el cava.

Uns pocs anys després la guerra pel cava s’estén als mateixos productors. Els valencians no paren de tirar marques i els grans productors catalans en volen limitar la producció. El PP està al mig del merder. No sé com són els caves valencians, suposo que hi hauran de bons i de dolents. Com sigui a mi continua sense agradar-me el Freixenet, la qual cosa no afecta gens ni mica al negoci i me n’alegro.

Rajoy ha tornat fa poc a can Josep Lluís Bonet acompanyat de Xavier Albiol que aquests dies de campanya duu l’hàbit posat d’inquisidor. El president de Freixenet s’ha mostrat encantat. Fet i fet, ha defensat a capa i espasa el 155 i diu, per consolar-nos, que la seva aplicació encara hauria pogut estar més dura. A ca seva Rajoy ha culpat als independentistes d’haver espantat 3000 empresaris com si els seus policies, les seves amenaces, el seu 155, les seves mesures legals no haguessin tingut a veure res amb aquesta por. Tot molt coherent. El discurs, la visita, els elogis de Bonet a Rajoy… el poder és el poder i els diners sempre saben quina és la bandera han de seguir. Bonet, lògicament, li perdona al PP tots els boicots del món, tots els que ell mateix ha patit i no passat res. Entenc que la discreció, l’aguantar-se, li deu compensar amb escreix les pèrdues. No sé si en el meu cas podria. No entenc de negocis i sóc un punt colèric sobretot amb tipus com els que habiten el partit popular. Segur que la majoria d’ells aquestes festes consumiran caixes de cava català… Puc imaginar les taules de Cospedal  i Sáenz de Santamaria parades amb cava català, vi de la Terra Alta, formatge de la Garrotxa, gambes de Palamós, carquinyolis de l’Espluga de Francolí i a les postres, crema catalana i ratafia de Centelles… Què no?. Segur que sí.

A mi, vull insistir, continua sense agradar-me el Freixenet, cada dia menys, i no en beure aquestes festes ni gota. De moment, no hi ha article constitucional ni llei que m’obligui a beure un cava determinat encara que contingui totes les essències d’una qualsevol pàtria. Potser això d’obligar a la gent a beure o menjar segons què també arribarà, però, de moment, el que bec com el que voto encara ho puc triar, encara ho podem triar.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari