El caçaelefants vol tornar

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 28 de febrer de 2021.

L’emèrit a Emirats Àrabs. Foto/RTVE

L’emèrit vol tornar. No cal ser Sherlock Holmes per a entendre que darrere de la seua segona regularització fiscal de 4,4 milions i després de la jugada de fingir que estava palmant-la per a tot seguit aparèixer disfressat davant de l’opinió pública com el campechano de sempre però amb la salut del mascle Goiat, hi ha la voluntat de fer-se perdonar. Una altra cosa no, però, Joan Carles a part d’un piuman ha estat sempre un murri de campionat.

El PSOE i tota l’extrema dreta han aplaudit amb les orelles el gest del vell monarca de pagar com a demostració del bon funcionament de les institucions. Un afalac tan unànim ja ens hauria de posar alerta. No importa que el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda haja afirmat per boca del seu president Carlos Cruzado que Hisenda té zero interès en investigar la fortuna de Joan Carles i el seu fosc origen. Tampoc que l’Agència Tributària no li haja obert una investigació la qual cosa, segons Cruzado, ha permès que aquest haja pogut posar-se al dia amb el fisc i evitar així ser acusat d’haver comès un delicte fiscal. Encara menys que ningú no sàpiga d’on han eixit els diners amb què ha pagat.    

Per acabar-ho d’adobar fins i tot el seu fill va afalagar l’altre dia el seu paper en la salvació d’Espanya en la seua al·locució amb motiu dels actes oficials que commemoraven estranyament el 40 aniversari del colp d’Estat de Tejero. Aixòquan el veritable paper del pare de Felip VI continua sent un afer controvertit que, a mes, protegeix una llei de secrets oficials que va promulgar el seu mentor, el dictador Franco.        

El columnista d’un dels diaris del règim ho advertia fa poc amb una claredat meridiana: el rei se’n va anar perquè va voler i tornarà, doncs, quan vulga. Tota la resta, les batusses mediàtiques, les especulacions només són que ‘bufes de pato’. Tot plegat, continuava el columnista, Joan Carles no té cap impediment legal per a tornar.

Un altre diari d’ordre fins i tot publicava fa una setmana que Zarzuela i Moncloa es troben ara mateix enllestint el retorn potser coincidint amb un arxiu de les diligències que la Fiscalia es va veure obligada a obrir ateses les informacions procedents de la justícia Suïssa. Li acabaran foten un calbot i avant.

L’intent de revocar la inviolabilitat de la família reial que va defensar al Congreso ERC no ha reeixit tal i com ja sospitàvem que passaria. Només Podem, PNB, Bildu, Junts i la CUP li va donar suport.

La majoria dels partits espanyols continuen sense eixir-se’n del marc mental imposat pel franquisme i arreglant els assumptes lletjos en la rerabotiga. Perro no come perro, adverteix una dita en castellà que sempre m’ha semblat horrible sobretot quan s’interpreta com a sinònim de complicitat.

Bé, doncs que torne. No crec que siga una bona idea per al sosteniment d’una monarquia que viu en Babia però la impunitat té aquestes coses. Ja s’ho faran.  

El més fava dels sociòlegs comprèn que la pandèmia ja ha començat ha desfermar els dimonis de la frustració i de la impotència de centenars de milers de ciutadans. Per més que el gran diari de la monarquia s’enteste en posar el focus de les conseqüències d’aquesta frustració en una Barcelona diabolitzada, en mans de l’anarquisme i del “separatismo”, la realitat és que a València o a Santurce el bitxo causa el mateix mal, en els cossos, en les ànimes i en les butxaques.

Si el rei fa allò que li passa per l’ouera, per què el tipus del bar Manolo, el llanterner en atur, el graduat de químiques contractat en precari, el repartidor de Glovo, l’estudiant d’enginyeria sense perspectives de futur… ha d’obeir sense replicar les ordres d’un Estat que constantment s’autolegitima amb sopars de duro? D’un estat representat per personatges com l’emèrit i la seua comparsa?.

Ja només faltaria que quan el tinguem ací ens el passegen tothora pels programes rosa de televisió mentre des de la premsa espanyola monàrquica, que ho és quasi tota, ens el continuen venent com el salvador de l’afligida pàtria.

Com siga, no importa el que facen. La indignació de molts sectors de la població, econòmicament arruïnats, desesperats per aquest malson de la Covid, està garantida. I com sempre, això també ho sabem, la culpa serà de l’independentisme, dels vegans, dels incontinents rapers i, sobretot, de ma tia la monja que tard o d’hora acabarà en la garjola per un grafitti o per la lletra d’un cançó de mal gust, per no pagar l’IVA de les estampetes…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Un lloc a Sardenya

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de març de 2021 a Nosaltres la Veu.

Avui he conegut G.L. en el minúscul restaurant que regenta en un racó oblidat del carrer Sardenya. Es dona el cas que ell és originàriament sard tot i que va créixer al nord d’Itàlia. Si m’he decidit a entrar és perquè m’ha cridat l’atenció que tots els clients de les dues úniques tauletes que tenia parades al carrer vestides amb les seues estovalles de tela estampades amb flors de colors, foren italians. Quin millor reclam que aquest, no?  

G.L. és un tipus menut i prim, nerviós, tendre que, de seguida, et fa sentir com a ta casa. Tots els plats de pasta els prepara ell al moment amb matèries primeres de qualitat que en alguns casos fa portar des del seu país. 

Per a dinar m’ha oferit una dotzena de culurgiònis que ja tenia preparats. Primer me’ls ha ensenyat i tot seguit m’ha explicat molt doctament que aquells ravioli van farcits de creïlla, all, formatge pecorino sard i menta. Me’ls ha servit amb una salsa de tomaca i una miqueta de formatge ratllat. La recepta és originària d’Ogiastra, a la Barbaza o Barbagia en italià, terra muntanyosa i salvatge al centre de Sardenya, en el vessant del massís de Gennargentu. És un plat de finals d’hivern que en alguns pobles també es prepara per al dia de Tots Sants i que, a més, es considera un regal, un signe de respecte, d’estimació i d’amistat. 

Parlem de tot i de res, sobretot de Sardenya… és a dir, parlem de tot, doncs. La primera vegada que vaig trepitjar l’Alguer em van venir a esperar a l’aeroport l’Iban L. Llop i la seua companya, Emanuela Forgetta. El menut Jan encara no existia. No els coneixia de res.  

L’Iban, borrianenc, és filòleg i va ser professor de català durant anys i panys a la Universitat de Sàsser. Sens dubte, és un dels poetes en català més reeixits dels darrers anys. D’ell duc tatuats a la memòria -una memòria de tramvies vells i olor a benzina arrapada al gris de totes les ciutats- aquests versos… No ens va agradar Milà.//Miràvem cap amunt//per si havia un cel en els marges de l’alba,// una alba trista i pobra, i ens miràvem les mans// i entrellaçàvem silencis mentre el món corria//com una ànima en pena//Les cares que escrutaven //sense ganes el terra o el seient del davant // (…) Inevitablement, en rememorar aquests versos pense en Iban i Emanuela, asseguts en un banc a la Piazza della Scala, estranyant un paisatge d’oliveres.   

Emanuela, és napolitana. Fa dos anys que es va doctorar en Literatura Comparada. A més d’una reconeguda traductora de l’italià al català és, també, llicenciada en filosofia per la Federico II de Nàpols i intèrpret. 

Mai els estaré prou agraït. Vaig embolicar l’Iban perquè em convidés a un congrés internacional de docents i estudiants de català al món que es celebrava a l’illa. Aleshores, estava aqueferat i obsedit en aplegar mèrits per a aconseguir la maleïda acreditació universitària que potser mai no tindré. Iban no va dubtar ni un moment a ajudar-me. Tots dos van ser molt amables i acollidors. Un dia pujàrem a Núgoro i després a Orgòsolo, el poble dels grafittis que al segle XIX va ser considerat el més perillós del món per les violències desfermades entre bandes rivals. Recorde haver vist passar pel carrer principal, amb aire desafiant, un genet amb una escopeta de dos canons en bandolera, unes quantes dones grans abillades de negre i cofades amb mocadors que potser anaven camí de l’església. Després pujàrem al Supramonte per a dinar porc a la brasa amb els pastors d’ovelles de la regió, prims com secalls i amb la pell recremada pel sol. Durant el dinar, Iban i jo vam conversar del futur. No ens vam adonar que un déu menor ens escoltava aponat darrere d’una garrofera amb un somrís entremaliat dibuixat al seu rostre ratat.  

En acabar de menjar, un dels pastors va treure un acordió i les joves estudiants alemanyes i russes, ballaren alegrement fent saltar els seus pits mentre els pastors, murris, se les miraven amb un desig natural, un punt avergonyits, també. Abans de començar el nostre descens fins a la mar ens van voler obsequiar amb un cantu a tenòre que a mi em va semblar el més ancestral que mai no havia vist ni escoltat enmig d’un bosc com aquell d’alzines, oliveres, ginebres… un bosc on deuen d’habitar tota mena d’esperits i fades. Allà mateix, tan lluny de tot, sota aquell cel de vidre protector de la pedra i el verd. 

I de tornada, una vegada més, la contemplació dels espectaculars turons espicossats de nuraghes, dels barrancs com goles d’afamegats dracs, dels camins polsosos i costeruts dibuixats en la pell de la muntanya. 

A la nit, vaig passejar per l’Alguer, tot sol… Lungomare de Dante, bastions de Cristòfol Colom, Marco Polo, Pigafetta, carrer del Príncep Umbert i porta gòtica de la catedral de Santa Maria Immaculada, plaça del Pou Vell, carrer Roma, carrer de la Mercè… Sempre sol. Sol en aquella ciutat oriental. Sol en una habitació d’hotel amb vistes a un jardí tapit de nesprers meravellosos. Sol aquell abril i tants abrils de la meua vida.

Vaig tornar a l’Alguer quasi un any després, quan no feia ni dos mesos que havia tingut l’infart. Era febrer. Feia un temps de mil dimonis. Semblava que la mar s’engoliria d’un moment a l’altre la ciutat saltant per damunt dels seus antics bastions. La tornada a Barcelona va ser un autèntic calvari. A causa del mal temps ens van desviar l’avió primer a Nàpols i després a Roma on vam haver de passar unes quantes hores en un aeroport petat de gent. Tot el viatge es va fer llarguíssim, tediós, decebedor. No vull parlar més, però, d’aquell febrer. No encara.

M’he acabat els culurgiònis i G.L. em prepara al moment unes profiteroles remullades en una xocolata desfeta deliciosa. Em pregunta si fa molt de temps que visc pel barri. Li conteste que sí i que no i, aleshores, solta una riallota que recorda el crit d’una gavina. Trobe que haig de fer-li un aclariment. Visc sol encara no fa un any. Vaig haver d’anar-me’n a l’altra punta de la ciutat però torne on havia de ser-hi, en aquest lloc a tocar de Sardenya. M’explica que ell pràcticament també viu sol. Que la solitud és fotuda i que si t’encantes acabes com Robinson Crusoe, parlant-li a un coco. D’acord, sí, li replique. Però millor sol que mal acompanyat. Una mala companyia pot costar-te la vida.

En això, entra un altre client amb el seu fill de deu anys. També és d’origen sard. Demana dues cotolettes amb creïlles fregides i seu a dinar amb el seu nano en un racó de la barra. Pague i torne cap a casa. Tinc el pressentiment que avui a l’Alguer deu estar ennuvolat.  M’agradaria tant guaitar ara per la finestra d’aquella habitació d’hotel i adelitar-me amb la visió dels frondosos nesprers…! Tornar de bell nou a aquell bosc. 

En poder li haig de trucar a l’Iban, fa dies que no sé d’ell. Procuraré, però, no esmentar res que tinga a veure amb el futur. Qualsevol fill de la gran puta de déu podria estar escoltant la nostra conversa i jugar-nos-la, destruir els nostres mapes del tresor, ratllar amb un traç gruixut de sang les rutes projectades sobre el camí del temps. Li trucaré en pujar a casa però només per dir-li que torne a ser-hi a Sardenya. 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 1 comentari

Un país sense política (lingüística)

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de febrer de 2021 a Nosaltres la Veu.

L’any 1976 Joan Fuster va publicar un aplec d’articles sota el provocador títol d’Un país sense política (La Magrana). Com d’habitud, la intenció de Fuster era la de provocar una reflexió sobre les deficiències i capacitats de la societat valenciana per a sobreviure al seu propi estancament. En el primer dels articles, després de recordar la «densa» tesi doctoral d’Alfons Cucó El valencianisme polític 1874-1936, l’escriptor es permetia certificar l’absència d’una política valenciana des del segle XIX que fos ni tan sols mínimament «regionalista». Sense dubtar de la bona fe de tothom, és a dir, de la dels polítics valencians que fins i tot havien tocat el cel de Madrid, l’assagista acabava per concloure que «examinats un a un, el saldo és d’una absoluta inanitat». 

Fuster tindria moltes més ocasions per a certificar aquesta inanitat durant l’amarga Transició que ens va tocar viure en tant que ciutadà compromès, observador amb voluntat d’intervenció pública i, també, com a víctima de la violència dels reaccionaris que encara ara, des de les files de CS, VOX o del PP, lluiten acarnissadament per assolir l’assimilació total dels valencians en el magma d’un espanyolisme conservador i supremacista que avorreix qualsevol matís sempre entès com a símptoma d’una amenaçadora dissidència. 

L’amarga realitat és que des d’aleshores no hem anat a millor ni tan sols després que una coalició de partits progressistes governe des de fa anys la Generalitat. Continuem sent un país -país?- sense política. Sense política lingüística, també. 

Els darrers dies hem vist com un seguit de centres d’ensenyament secundari de la Ribera recullen signatures per a evitar que l’aplicació de la coneguda com a Llei del Plurilingüisme els reste hores d’ensenyament en valencià. El cas és que la norma fixa obligatòriament un 25% mínim de classes en valencià i un 25% d’hores en castellà. A la pràctica això suposa una reducció d’assignatures en valencià en favor del castellà o de l’anglès que també es contempla en la norma. Ara, els centres afectats de comarques tradicionalment valencianoparlants demanen que la Conselleria siga flexible en l’aplicació del decret -almenys tant com ho són amb els centres del Baix Segura sollevats per la dreta de sempre- i els permeta, doncs, mantenir com fins ara els percentatges d’ensenyament en valencià superiors a un 50 %. Això no obstant, cal no oblidar que en desenes de centres de València ciutat o d’Alacant els percentatges mínims de valencià no arriben ni de lluny al 25 % d’hores d’ensenyament en valencià. 

Bona part d’aquesta problemàtica l’explicava molt bé l’altre dia en aquest mateix mitjà la directora de l’IES de Guadassuar, Oreto Trescolí que, a més, es feia ressò de la profunda tristor que l’actuació de l’administració valenciana havia causat en la comunitat educativa compromesa amb la llengua del país. 

Ja ho veurem. La Conselleria haurà d’examinar cas per cas, Pla Lingüístic de Centre per Pla Lingüístic de Centre de cada institut i de ben segur que no faltaran ni les reticències del funcionari de torn ni tampoc les resistències dels defensors de la «libertad» i del bilingüisme habituals amb el suport de la dreta política, judicial i mediàtica.  

L’STEPV ja va advertir fa molt de temps, a desgrat del Botànic, que el decret estava mal concebut. Les sentències contràries del Tribunal Superior de Justícia valencià que consideraven que la nova llei discriminava el castellà i les pressions de l’espanyolisme al Baix Segura contra l’ensenyament en valencià envers una administració poruga, han acabat per convertir el decret en un artefacte de fira que lluny d’afavorir l’assentament tranquil del valencià en l’ensenyament i d’allunyar l’ombra del conflicte lingüístic, han tornat a perjudicar la feble posició pública del valencià. 

Al Baix Segura més d’una trentena de centres apliquen el decret a la baixa pel que fa a les hores de valencià. A la concertada, l’ensenyament en valencià és una pura il·lusió sense que sapiguem que coi fa per esmenar la situació una inspecció educativa heretada i funcionaritzada pels anteriors governs del PP que sempre han menystingut el valencià. 

La situació és realment lamentable i es produeix, a més, en el context d’una mentalitat institucional que descarrega tota responsabilitat pel que fa a qualsevol política lingüística en l’àmbit de l’educació, tot i que l’escola ja no té el paper hegemònic com a instrument de socialització que tradicionalment havia tingut. 

Els sociolingüistes més solvents com ara Toni Mollà adverteixen d’aquesta miopia política ja fa molts anys. L’altre dia, en el context d’una conversa entre Avel·lí Flors i Mollà mateix organitzada per Escola Valenciana, el segon lamentava aquesta visió institucional antiga i suggeria que la política lingüística es centrés en l’àmbit del mercat, els àmbits públic i civil sense deixar de fomentar un corredor cultural amb la resta dels Països Catalans. Mollà va deixar molt clar, entre altres coses, la importància del sector audiovisual i no va estar-se de denunciar que si no hi havia reciprocitat encara entre TV3 i À Punt no era per problemes tècnics, sinó per una falta de voluntat política per part del Botànic.

Heus ací la clau de volta de tot l’assumpte. Vull dir, de les deficiències de la llei del plurilingüisme i de l’absència d’una veritable política lingüística. El Botànic sap que la llengua és un problema com ho és l’urbanisme quan col·lideix amb l’entorn mediambiental o les polítiques socials quan toquen la butxaca dels poderosos i prefereix, doncs, no remoure el vesper del valencià ni cap altre. 

La realpolitik, la del Botànic o la del govern de Botswana, com sempre traspassa la necessitat dels canvis transformadors a la voluntat de la societat civil i de les sinergies que aquesta siga capaç de moure. Som un país sense política, cert. Ho som també sense una societat civil?

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

L’apartament del jaguar

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de febrer de 2021 a Nació Digital.

El dia s’ha llevat amb una espessa boira que amenaça en escanyar amb els seus pegallosos i invisibles tentacles els primers símptomes de la primavera. Ahir, de fet, sobtadament, van florir els quatre pruners vermells un punt esquifits que hi ha plantats a la cantonada de casa junt a una replaceta amb uns pocs bancs on el temps mata els vells. En aquell mateix indret, poc abans del 6 de gener, l’ajuntament posa l’envelat dels Reis d’Orient perquè els xiquets del barri puguen fer l’entrega de les seues cartes plenes de desitjos. Cartes escrites amb porpra d’ales de papallona i alè d’il·lusions efímeres. Cartes inútils. Aquest any la cua era gairebé infinita a causa de tota aquesta puta merda del distanciament. Els pares anaven tots amb mascareta. Els xiquets alguns sí, d’altres no. Potser els reis els esperaven dins de l’atrotinada carpa municipal abillats amb vestits color groc anti-Covid i amb els seus caps cofats amb corones de plàstic. Per a monarques estem…

Des de la finestra del menjador em vaig adelitar amb la contemplació dels contraforts de Collserola d’un verd lluent com mai fins ara no havia vist. La muntanya, sota un cel blavíssim, semblava una illa d’esmaragda que emergís des del mig d’un mar càlid. Refilaven les merles i les tórtores turques feien perilloses acrobàcies al pati que formen els diferents edificis mal arrenglerats, desiguals, amb les seues contrafaçanes escrostonades com la muralla d’una ciutat decadent al mig del no-res a punt de caure en mans dels bàrbars.     

Avui, però, just acabada de trencar l’alba, la boira ho ha envaït tot i no deixa veure res. Els ocells canten des de dins d’un núvol d’humitat. És com música feta per espectres vagament alegres igual que ho són tots els records que he acumulat desordenadament, sense ganes, sense poder evitar-ho tampoc, entre aquestes quatre parets. Ara em venen al cap  les primeres nits de l’estiu en la meua habitació d’aquest pis des d’on també es veu la muntanya. Les converses de balcó a balcó entre veïns, les llumenetes llunyanes dels edificis de l’Avinguda de l’Estatut, de Can Marcet… en ve al cap aquell -aquest- desassossec, aquella incertesa que no em deixava dormir, aquella por que encara m’acaça, que no n’hi ha manera d’aüixar, que s’amaga dessota el llit, dins de l’armari, darrere de les portes… Una por que em fa carasses, que em treu la seua llengua negra. Una por que en caure la nit grata amb les seues ungles esmolades com fulles de corbella les parets del passadís només perquè tinga molt present que no es pensa moure de la meua vora. 

Al mig del menjador s’amunteguen un grapat de bosses de supermercat ben embotides amb objectes diversos: llibres, una cafetera italiana comprada al magatzem xinès que pixa per tot arreu, roba de cuina, tovalloles, menjar, una paperera de plàstic… Hi ha també un parell de maletes a punt de rebentar, una bicicleta estàtica comprada per a combatre el tedi del confinament del passat març que al final va arribar a casa tot just quan ja ens deixaven eixir, una televisió gran, una tauleta per a poder menjar assegut al sofà, una cadira de despatx roja, l’ordinador de taula… Adeu, Dant ingrat i vell. Adeu, sobretot, Beatriu impossible, inexistent, més distant que mai en el seu incomprensible estranyament cap a mi. Adeu a aquesta escala estreta i empinada que he habitat amb la prudència d’un intrús. Adeu a aquests carrers costeruts. A aquest costellam de la ciutat impossible de conquerir en què envellesc, en què reescric projectes i en què veig créixer el meu fill.     

Els dos joves camàlics a sou d’O. arriben amb puntualitat britànica i en un bufit ho baixen tot des del quart, escales avall i, de seguida, carreguen la furgoneta. Tot va tant ràpid que quasi no tinc ni temps d’arribar amb el taxi al nou apartament, just a l’altra punta de la ciutat, on potser viuré uns quants anys. Me’l va moblar dijous passat un hàbil xicot hondureny. Són mobles barats però que fan goig. L’habitatge, en una finca un poc desgavellada, em recorda aquell apartament de Varsòvia en Bonifraterska on hi vaig passar uns dies l’estiu del 2017 poc després de la massacre de La Rambla. S’ubicava a dues passes de l’estadi de la capital i del monument de Bispuski de la plaça de la Mare Sibèria. El monument, que va comptar amb el patrocini honorari de Lech Walesa, commemora totes les víctimes poloneses de l’agressió soviètica. Aquest indret ara podria ser, doncs, un apartament varsovià en el quart d’una finca de veïns malcarats que no es treuen la mala llet de damunt, ni encara menys la mala sort. Estic inquiet pel tipus de gent que em puc arribar a trobar amb permís dels veïns del replà, una agradable xicota estrangera i un tipus de la meua edat, taciturn, discret.

Les primeres hores són d’absoluta confusió. Dine amb el fill en un bar de baix de casa. Compre quatre coses en el súper. Després em quede sol. Treballe una estona. Abans que caiga la nit contemple des de la minúscula galeria els edificis que m’envolten. Aquests sí, perfectament ordenats. Albire també amplíssimes terrasses molt ben condicionades per a quan arribe el bon temps. Fins i tot hi ha una terrassa  que té piscina veïnal. Es veu també el pati d’una escola on uns quants adolescents juguen a futbet. Els seus crits es barregen amb els xiscles embogits de les gavines i els parrups dels aterrits coloms.

Darrere d’una d’aquelles finques, a pocs metres de casa, passa el tramvia a tocar del mur que envolta el zoològic. Estic a quatre passes del punt d’aquell mur darrere del qual hi ha la gàbia del poderós jaguar. No sé les vegades que l’havia anat a veure quan el meu fill era encara menut. M’agradava mirar-lo fixament als ulls i esperar que em donés un senyal dels meus morts. De vegades, em concedia aquell desig i, com en un somni, percebia llunyà l’amanyac de la veu del pare, la sensació que ben agafat de la seua mà, sota una pluja gèlida de gener, em portava al cau secret dels nostres ancestres en les profunditats d’un bosc de ribera verge. Allà mateix, els meus, em xiuxiuejaven els secrets de la vida i em reconfortaven amb el relat de les seues proeses. Vinc d’una nissaga d’herois.    

Fet i fet, encara no fa un any, quan encara no m’havia vist obligat a canviar forçosament de casa i de barri i a la matinada eixia a caminar pel costat de les vies del tram fins a la mar, voretant aquell mur, m’havia semblat sentir rugir el meu jaguar després de passar tota la nit lluitant contra els monstres de la nit amb les seues urpes d’or. Un dia, aquell mateix jaguar ensopit del qual en fa befa els xiquets, els idiotes, els rancuniosos, els traïdors, ha de devorar a queixalades el sol i la lluna, l’univers sencer… i aleshores, enmig d’un oceà agitat de penombres i vents huracanats, el món s’acabarà.

Potser aquesta nit sentiré el jaguar respirar als peus del meu llit, sobirà del meu destí, protector i ferotge amb els meus enemics… abans que acabi amb el món, abans que acabi amb mi mateix.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

La pija antisemita i el carnestoltes feixista espanyol

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de febrer de 2021.

La jove falangista i antisemita, Isabel Medina Peralta durant l’acte d’homenatge a la División Azul en el cementeri de l’Almudena, febrer 2021.

El seu nom és Isabel Medina Peralta i sembla que només és una pija amb aire d’influencer a punt d’explotar d’odi, fanatitzada fins al moll dels ossos. El seu pare, l’advocat i col·laborador d’Ana Rosa Quintana, Juan Manuel Medina Andrés, fou militant de Falange, d’Alianza por la Unidad Nacional, d’España 2000 i, finalment, del PP, formació amb què va obtenir una acta de regidor en l’Ajuntament de Seseña. La mare, segons explica un diari espanyol, dirigeix una escola budista en Lanzarote.     

El cas és que es va fer famosa l’altre dia per repetir com un lloro, mentre ballava davant d’un faristol, tot un reguitzell de tòpics antisemites més antics que l’anar a peu en el context d’un homenatge a la División Azul al cementeri de La Almudena on s’aixeca un panteó als voluntaris espanyols al servei del III Reich i un altre als caiguts de la Legión Cóndor, unitat de la Luftwaffe responsable de la massacre de Gernika. 

Cal recordar que als entorns del mateix cementeri madrileny van ser afusellades per ordre de Franco entre 1939 i 1944 vora 3.000 persones, entre elles les conegudes com les ‘Tretze roses’. Uns fets rememorats en el mateix cementeri que l’alcalde del PP Martínez-Almeida i la seua sòcia de Ciudadanos, BegoñaVillacís, es van encarregar d’esborrar només arribar al poder.

L’altre dia, una vegada més vam haver de sentir, ara per boca de la jove Medina, que “el jueu” era el culpable de tots els mals del món i els espanyols de tots els temps una mena de superherois. La pija semblava com posseïda per l’esperit de Julius Streicher, l’editor de Der Stürmer od’un qualsevol líder nazi tavernari amb ganes de gresca. Però sobretot semblava la simple caricatura d’un qualsevol fatxenda dels anys trenta passada per algun dels filtres d’Instagram. La voltaven unes desenes de forçuts de gimnàs tunejats de feixista i de vells panxuts. A l’acte, fins i tot, no va faltar el sermó d’un capellà escanyolit vestit amb una doble sotana acabadet d’eixir d’una pel·lícula barata d’exorcismes. Només va faltar Mariano Ozores prenent nota per al guió d’una comèdia blanca sobre els inicis triomfals de la Transacció amb els seus fatxes un punt entranyables, els seus comunistes passats de moda i un rei campechano armat de paciència.

El fet no tindria més importància de no ser perquè la mentalitat atàvica que nodreix la ultradreta s’obre camí en una democràcia d’ínfima qualitat com l’espanyola, en una Europa en crisi cada vegada més amenaçada pels populismes.

El problema, prou que ho sabem, no és una pija arrogant que, disfressada de blau Primo de Rivera,es pixa verbalment sobre els cadàvers de milions de persones innocents, sobre les víctimes de Treblinka, Auschwitz-Bikernau, Chelmno, Madjanek, però també del camp d’Albatera, d’El Terrer de Paterna, d’El Camp de la Bota... Tampoc sónels necis de gimnàs que bavegen escoltant-la. Ni els nostàlgics panxuts que els fan de comparsa en compte d’anar a passeig. Ni aquell capellanet odiós que l’església hauria d’expulsar sense dilacions per pura coherència cristiana.

El problema real rau en l’alta judicatura, en els cossos policials còmplices de la ideologia feixista, en els militars nostàlgics de la dictadura, i sobretot, en el creixement electoral de Vox a costa d’una dreta, Ciudadanos i PP, tant extremistes en el fons com els d’Abascal. Un partit, cal recordar, que ha entrat al Parlament de Catalunya amb 11 diputats que intentaran encendre el país pels quatre costats.

Al poc del parlament de Medina, en una televisió pública el president del Tribunal Superior de Justicia de Castilla-La Mancha, el nostàlgic del franquisme José Luis Concepción, assegurava que la democràcia espanyola estava amenaçada des que el comunista Iglesias formava part del Gobierno. El raper Hasél era empresonat per una cançó contra el rei emèrit alhora que la premsa espanyola llançava una vergonyosa operació d’emblanquiment del personatge.

El problema és que Espanya no ha deixat de ser en molt sentits un dels reductes europeus del pensament reaccionari amb un Estat controlat pels hereus i marmessors del franquisme. Un Estat poc permeable a la diversitat, la pluralitat ideològica, la protecció dels drets civils.

Com siga, és evident que l’escenari que ens deixarà la pandèmia ho posarà molt fàcil a tot aquest personal. La crisi econòmica atiarà l’actual polarització i generarà una enorme frustració en les classes populars i el pànic en les classes mitges. Els jutges com Concepción o els reservistes que volen afusellar 26 milions d’espanyols no deixaran els seus llocs i, alhora, arribaran més pijes com Medina i més verros de gimnàs i tants salvapàtries amb aspecte de no haver trencat mai un plat com Albert Tarradas que ben aviat ompliran de gom a gom el Camp Nou. Tot plegat, sembla que estem a punt d’eixir d’un túnel per a entrar de cap en un altre. No tardarem gens en saber-ho. 

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

De Pablo Hasél a l’Espanya secreta

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de febrer de 2021.

Pablo Hasél detingut a la Universitat de Lleida. Foto/ACN

Els antics espies soviètics a les ordres del camarada Beria es moririen d’enveja si espiaven l’Espanya de la restauració monàrquica, un país on passen coses increïbles a la vista de tothom sobre les quals tothom pot preguntar amb l’única esperança, però, d’obtenir una embullada i amabilíssima resposta administrativa que no aclare absolutament res. Fascinant.

Posem per cas la discreta fugida l’agost passat de Joan Carles I el comissionista als acollidors Emirats Àrabs després de saber-se que la justícia Suïssa investigava la seua fortuna personal i que, Corinna Larsen, cantés a cor què vols les trapelleries fiscals del seu amant i soci.  

Per a l’ocasió la Casa Real va emetre un comunicat delicat com un wagashi especialment elaborat per a l’emperador nipó en què simplement es confirmava que l’avi caça elefants se n’havia hagut d’anar d’Espanya atesa la repercussió pública generada per “ciertos acontecimientos pasados”. Sublim.

La Casa Real no especificava, però, on havia pegat a fugir l’avi que no tenia res a veure amb el revolucionari personatge Allan Karlsson del novel·lista Jonas Jonasson que va saltar per la finestra de la residència a punt de complir els 100 anys i fins als collons de les seues pesades infermeres. El Gobierno tampoc no va dir ni fava. Tot plegat, el president Pedro Sánchez cada vegada que se li preguntava per la fugida responia que això ho havia de contestar el mateix afectat o, en el seu defecte, el seu fill, ben bé com si estiguérem parlant de l’escàndol d’una extinta dinastia d’un allunyadíssim país asiàtic. Mentre tant, l’espanyolíssima premsa defensava l’honorabilitat dels negocis del monarca que tant va estimar Franco i tirava la culpa del seu exili forçós a les pressions del govern socialcomunista. “Los excesos de Don Juan Carlos”, resava una surrealista editorial de l’ABC publicada el desembre de l’any passat, “no pueden ser la coartada de una minoría de partidos para abrir una causa general contra la Corona”. Segons l’ABC, a compte d’un mal cap de l’avi s’estava tramant la implantació en Espanya d’una república autoritària.  Quina risa Maria Luisa l’ABC parlant de Causa General i de règims autoritaris.

Finalment, ens vam assabentar per informacions més o menys confuses, més o menys contrastades, que l’emèrit es trobava als Emirats Àrabs i, encara, que la seua protecció la pagava l’Estat encara que fins al moment desconeixem per quants diners.

En Espanya és inútil saber res del que fan els inquilins de la Zarzuela. La dictadura va decretar una omertà sobre els assumptes dels borbons que la democràcia de fireta que ens va llegar ha acabat per blindar. Aquesta omertà és, fet i fet, una de les poques coses que no són un secret en un país on ni tan sols es pot saber quina és la relació dels assumptes declarats secrets d’Estat.

Mentre tot això passa, el raper Pablo Hasél està esperant a entrar en presó per la seua cançó Juan Carlos el Bobón i per haver piulat, entre d’altres, que l’emèrit és un paràsit i la monarquia una institució mafiosa i medieval. Qualificatius que en opinió del fiscal Campos Navas, “lesionan la dignidad del rey emérito, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación” i, per tant, constitueixen un delicte d’injúria contra la Corona. I tot açò és només la punteta d’una causa contra un cantant de rap que ho és també, sense dubte, contra la llibertat d’expressió.

Possiblement a Hasél, fet el recompte de les urnes catalanes, l’engarjolen ni que siga per unes poques hores. Després cal esperar que l’indulten i tot seguit la comèdia monàrquica espanyola seguirà: els discursos soporífers de Felip VI sobre l’exemplaritat i contra la corrupció copiats del guió de Sopa de Ganso; les notícies rosa sobre la infanta Leonor i les seues peripècies vitals camí del tron, les declaracions elogioses del ministre llepaculs de torn sobre les virtuts d’una institució, per cert, medieval on comportar-se com un mafiós no es pot en cap dels casos descartar. I, més, és per Hasél que sabem un delssecrets d’Estat millor guardats: Torrente és un sant al costat de Juancar.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Madrid, el PP i el bitxo de Darwin

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de febrer de 2021.

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Foto/Comunidad de Madrid.

Els francesos van a Madrid a fer turisme. No és cap broma ni cap mentida. Els hem vist explicant davant de les càmeres de televisió com de feliços se senten en una ciutat on van de tapes i, fins i tot, a les nits ballen en discoteques de moda atapeïdes de gent on, en un tres i no res, cauen les mascaretes i es dissol la por a la mort. Els mitjans de comunicació francesos comparen la capital d’Espanya amb un oasi enmig d’una Europa plena de restriccions per a lluitar contra la COVID. I ho és, certament. Mentre els estats, i a les putes provincias, les autoritats, prement el cul fins a treure la llengua per la boca, no paren d’imposar severíssimes restriccions, la presidenta Ayuso amb la complicitat de CS i de Vox, fa tot el contrari. I no tan sols fa el contrari sinó que no té vergonya de vantar-se d’estar combatent la pandèmia com cap dirigent en el planeta. A Xina, Corea del Nord o potser Aràbia Saudí algú ja deu estar pensant en ella com a assessora experta en matèria de control de la població, de la dissidència o de la propaganda.

El cas és que a Madrid, per tal com actua la insensata Ayuso, la pesta gairebé és una il·lusió tot i que les dades epidemiològiques indiquen que els casos es situen en gairebé 1.000 per cada 100.000 habitants i que el seu territori supere a tots en mortalitat per causa del virus. Què importen uns milers de morts més o menys si al capdavall el món continua girant, els diners movent-se?

La molt desgraciada, fins i tot temps enrere es va permetre visitar Barcelona per a encendre l’angoixat sector de l’hostaleria contra el Govern. A fi de comptes, en la retòrica del PP i de la resta dels seus companys polítics de l’extrema dreta, l’autèntic virus és el social comunisme que encarnen Sánchez i Iglesias i que mantenen, com escrivia amb el cul no fa massa l’ínclit Jimmy Giménez-Arnau, la democràcia en la UCI.

La realitat és que Ayuso i la seua banda de pijos superbs han fet a consciència una tria macabra que el llanut de Casado aplaudeix amb les orelles i la boina i intenta imposar inútilment als seus barons. Susana Griso l’ha comparat amb la Joana d’Arc d’hostalers, empresaris i autònoms. Què sabrà Griso de Joana d’Arc ni de res? Ayuso, diu un editorial d’El Español, s’engronsa en «esa fina línea que separa la chulería del carisma, la frivolidad de la genialidad, el arrojo de la inconsciencia, lo sublime de lo esperpéntico». No diu res l’editorialista del filldeputisme, de la mediocritat, de la irresponsabilitat, la ineficàcia i la degradació moral.

La tria d’Ayuso és clara: salvar l’economia; després, les persones. I encara. Ocultar la crua realitat de les morts causades per la COVID amb discursos patriòtics abrandats i amb espesses i pútrides cortines de fum. És l’inclement darwinisme de sempre amb què una dreta classista i immisericorde ha governat la societat. I així doncs, que se salven els més forts, els que poden aïllar-se en els seus confortables xalets o apartaments, els que poden teletreballar, els que es poden permetre reduir tots els riscos. Que res no s’ature. Que els cambrers continuen servint entrepans de calamars i canyes de cervesa als francesos inconscients. Benvinguts a Madrid. Bye bye Madrid si el temps acompanya encara que acompanye també el virus fins a la Safor o la Ribera Baixa o Torrevella…

Ayuso i els seus manobres no estan tan bojos com sembla. La seua és una opció presa a consciència que la propaganda més infecta dissimula, atenua davant de la realitat o de la temptació de la crítica moral. Propaganda que va a compte de la construcció d’infraestructures buides de les quals tant en sabem els valencians que vam patir el PP durant quasi vint anys. Infraestructures com l’hospital Zendal on es deriven els casos de COVID que arriben derivats d’urgències. Un hospital sense personal ni mitjans que tan bon punt ha rebut les crítiques dels sanitaris i dels sindicats ha estat, oh sorpresa!, objecte de sabotatges que Ayuso mateix ha titllat de «verguenza nacional» alhora que els ha atribuït a misteriosos «allegados a la izquierda». Algú se’n recorda com de ràpid va cremar el magatzem on es guardaven tots els papers de la fracassada Ciegsa muntada per Zaplana en saber-se el forat econòmic?

I tot això, enmig dels espectaculars preliminars de l’òpera que està a punt de cantar l’extresorer del PP, Luis Bárcenas. Un cas del passat, dels principis del temps, segons alguns dirigents del PP. L’estratègia de defensa d’un tipus que els ha robat, segons uns altres dirigents. Un personatge irreal, de conte de terror, segons la mateixa premsa afí que avui afalaga la gestió de la pandèmia per part del PP de Madrid i que ahir negava els suïcidis a causa dels desnonaments i de la crisi econòmica.

Que se salven els més forts i, sobretot, els més rics. La mateixa Ayuso, abans i tot d’infectar-se el passat mes de març, ja havia contractat un apartahotel de luxe a compte de l’erari públic propietat de Kike Sarasola. A l’última, allotjar la nina posseïda per l’esperit d’Aznar durant gairebé dos mesos va costar als leños, sobretot als que ‘tiren’ canyes i fan de porters d’escala, més de dos-cents mil euros.

Després està tot l’assumpte dels privilegiats del vaccí on també s’apunten oportunament alguns darwinistes d’esquerra. Jerarques de l’església, militars, desvergonyits… gentola. «Cuando seas padre comerás huevos», afirma un repugnant dicteri de circulació habitual en l’Espanya dels polls, els tricornis i els trens carregats de desgraciats camí de França a fer la verema. Doncs, això, quan formes part de l’elit d’aquest coi de país podràs passar davant de tothom i obtenir el teu bàlsam de Ferabràs amb què esquivar el puto bitxo.

No tenen solució. Si els deixaren legislarien la selecció social natural per tal d’assegurar-se una plàcida existència com la que ja gaudeixen, però des de l’exercici d’un poder etern sostingut a força de garrot i mentides.

Aquests dies, mentre converse amb el malèfic germà bessó de Darwin amb la mascareta posada, no he pogut deixar de pensar en Andrea Fabra, filla del convicte Carlos Fabra. Corria el juliol del 2012. Mitja Espanya es moria de gana per causa d’una crisi agreujada per l’ultraliberalisme econòmic del PP. La gent saltava pels balcons quan estaven a punt de ser desnonats. En el Congrés, Rajoy, l’idiota dels sobres, anunciava una retallada de les prestacions de l’atur per acabar, deia, amb suposada vagància dels que no tenien faena. Si cobraven menys ja veuries com mourien el cul.

Enmig dels aplaudiments de la bancada del PP a Rajoy, Andreita, va dirigir un filldeputic i sonor «¡que se jodan!» a tots els aturats pel qual va ser posteriorment premiada per un grup de confrares amb el premi Emilio Castelar «por decir tanto en una sola frase».

Bitxo? Morts? Restriccions?… Madrid, diu Ayuso, té la seua pròpia estratègia i a falta de Gobierno i de ‘iniciativa nacional’ demana que es respecte. Ara ja ho sabeu. Respecte i, per favor, rebenteu de salut.

Deixa un comentari

La llarga nit

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 8 de febrer de 2021.

Acaba d’arribar un carta per la qual m’assabente que he estat guanyador exaequo junt a un altre xicot de nom Francesc-Marc Àlvaro del Premi Mecanoscrit que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El guardó es va instituir no fa gaire per a incentivar la creació literària entre els joves i, alhora, mantenir viva la memòria de Manuel de Pedrolo de qui aleshores a penes no en sé res. Em vaig presentar per la insistència del meu professor de valencià de l’institut, Octavi Monsonís. A un altre professor, Joan Navarro, també li vaig donar a llegir el text. Entre els dos em van embotinar a fer el pas. El primer, de Borriana, és un excel·lent novel·lista. El segon, d’Oliva, un dels poetes més importants de la poesia contemporània en català. Per mi aleshores només són, però, l’Octavi i el Joan. El primer em bonega constantment, afectuosament, perquè és impossible escriure amb tantes faltes com ho faig jo. L’altre, que té un seductor aire a Freddi Mercury, sol fer-me bromes que no sempre agafe. Em dona accidentalment classes de música. Un dia va posar Gustav Mahler -o no sé a quin coi de compositor- i ens va demanar que escriguérem allò que ens suggeria aquella música. Encara ara hi pense.

He guanyat el Mecanoscrit amb un relat fosc escrit en una nit de botorn, apressadament, a bolígraf, sobre la taula del menjador, assegut amb les cames sota el cul. Fosc i cru, descaradament sexual, impropi de totes totes per a un xicot tan jove com jo. Però el món que percep aleshores, el que arribe a intuir per les seus estretes escletxes, és així, fosc. No fa massa, una vesprada de desfici, amb els de la colla, vam entrar en un bordell de carretera i vam quedar bocabadats en veure totes aquelles dones amb els seus pits turgents a la vista, vestides a penes amb unes bragues diminutes. Cossos bells. Cossos que olien bé. Sinuosos. Vam deixar que ens festejaren. Després vam pagar una fortuna per uns quintets de cervesa i ens hem vam anar excitats i cofois a bord dels nostres ciclomotors. De vegades, el món fosc de què parle són també els cavalls escanyolits dels gitanos que observe pasturant en el riu des de la passarel·la dels Maristes. Les continues baralles entre els pares a casa. Una casa, cal dir, on no entren a penes diners, ni alegries. El món fosc són les dificultats sovint insalvables en els estudis: el grec maleït o les matemàtiques incomprensibles. També el desdeny d’aquella xiqueta d’ulls blaus, reservada, que em porta de cap. Un dia li toque els seus pits menuts, el seu entrecuix humit, en el replà penombrós de l’escala on viu. S’estremeix entre els meus braços. Ens abracem. Se’m queda per sempre a la memòria l’olor salobre del seu sexe estret. Allò és l’amor o l’amor era el desig de saber-me una mica dins d’ella només uns segons abans de tocar-la?.

La carta ha arribat en el mateix moment en què el pare acabava d’entrar a casa amb el seu atrotinat Vespino blau. Ve del camp, cansat com un haca. Duu terra fins i tot dins de les orelles. Li comunique la notícia i esbossa un lleu somrís entre de satisfacció i de desconcert. Li dic també que el premi l’haig de recollir l’endemà mateix a la vesprada a Barcelona i que necessite diners per al bitllet de tren. En saber que només em donaran deu mil pessetes torça una mica el gest. Segur que està pensant que això del valencià -bé, del català- no és un bon negoci.

El meu tren ix de l’Estació del Nord de València poc després de la mitja nit. Des que he arribat del poble, a boqueta nit, que duc pràcticament assegut en terra, sense moure’m, al costat del retén de la Policia Nacional. Sense perdre de vista, també, l’andana on haig d’agafar el meu comboi ni el meu sac on guarde quatre coses que per mi són tot un tresor.

Calce unes espardenyes negres amb sola de cànem i vist amb uns jeans mig estripats i una samarreta de Nina Hagen que adore… Off’nes Fenster pränsentiert Spatzenwolken himmelslatten… Com m’hauria agradat trenar-li de flors els seus cabells, sentir la seua llengua dins la meua… Pense Nina nua entre els meus braços navegant sota la lluna de mercuri en una balsa plena de violetes.  

M’he assegut al costat dels putos pasmes perquè l’estació és un vesper de tipus estranys que estic segur que amaguen enormes ganivets esmolats com corbelles de desbarbar marges. Corbelles per a tallar de quall, d’un tall net, colls com el meu. Qui m’ho havia de dir. Jo, un aspirant a revolucionari cercant la protecció de l’enemic.

Als urinaris de l’estació no paren de processionar vells i xaperos que es llancen mirades furtives. En un moment que he entrat a pixar se m’ha posat al costat un d’aquells vells i ha començat a sacar-se-la frenèticament sense deixar de mirar-me als ulls.  No sé com no s’ha arrencat la polla… He sentit una barreja de fàstic i de tristor. Tinc por. Des que he arribat tinc por. Des que he eixit de casa tinc por. És la por del caçador o és la de la pressa?.

El tren finalment arriba. Ve des d’Alacant i entra a l’estació silenciós, enorme com una serp monstruosa. Els vagons fan olor a pixum, a burilles fredes, a skai rebullit per la suor calenta de milions de cossos, a solitud. En el compartiment viatgem jo, una xicota de vint i pocs molt escanyolida i el seu amant o el que siga. És un paio amb el cap gros, sord com una rella que té la mirada d’un boig. Ella duu els braços espicossats de puntes de xeringa. Els seus pits llargs i flàccids li sobreixen pels costats de la seua samarreta bruta color fúcsia. Duu també una faldilla molt curta. Quan de vegades s’estira sobre el seient deixa ben a la vista les seues cuixes primes com secalls, el seu tanga negre, desbocat. Ella es passa la nit insultant-lo i, a mi, demanant-me tabac. Va fins al cul no sé de què, possiblement de jaco. Ell, però, no diu ni pruna. Sé que la xicota té la sida. Que ell, malgrat tot, l’estima amb bogeria. En tota la nit no puc dormir. Estic segur que a la mínima em robaran. O m’arrossegaran dels peus fins la boca d’un infern ignot d’on no podré eixir mai. Tinc por. No em trec la por de damunt.

A trenc d’alba ja vagarege per Barcelona. No havia estat des que tenia set o vuit anys, amb l’àvia. El matí, plujós, se’m fa tant llarg com la nit. M’assec a un banc de La Rambla. I en això se m’atansa un vampir que intentarà comprar-me la sang per unes poques peles i un entrepà. La Rambla en va plena de vampirs. Capten idiotes com jo. A pocs carrers d’on soc es veu que hi ha un laboratori que compra sang. Els ionquis fan de mitjancers d’un negoci tan estrany com, supose, que lucratiu també.

Cap al migdia menge alguna cosa a un bar de darrere de la plaça Vila de Madrid i després, esgotat, busque una habitació en un hotel del costat. Una habitació sòrdida per la qual pague una fortuna. Sense adonar-me’n ja m’he gastat quasi tots els guanys del premi.

A la vesprada, quan intente accedir a l’acte d’entrega del guardó a l’Ateneu Barcelonès, el porter em barra el pas. On collons m’he pensat que vaig?… “A recollir un premi”, li dic. Se’n fot de mi. A la última, un membre de l’organització em salva d’aquell maleït porter menja merdes. L’acte és senzill. Montserrat Bayà dirà unes paraules amabilíssimes en un català que a mi aleshores encara em resulta dur i llunyà. Hi haurà cava a dojo. Parlaments. Preferesc no dir res. Estic mort de vergonya. A més, ha plogut, i el cànem de les soles de les meues espardenyes s’ha inflat i put a mil dimonis. No sé on posar-me.

L’escriptor Joan Rendé m’ha buscat allotjament a prop del carrer Canuda en un pis d’estudiants. Dormiré en el llit d’una de les inquilines, una pèl-roja amb els ulls color de mel que m’ofereix, també, tot allò que siga capaç de trobar al prestatge del frigorífic que t’he assignat.

A la nit, al llit, sol, pense en el cel gris de Barcelona, pense coloms grisos, avingudes immenses, l’oli dels cotxes tacant l’asfalt… pense en el bigoti de Rendé, pense en el mosso que amablement m’ha indicat al carrer Princesa, a l’alçada del Passeig Lluís Companys, per on puc continuar perdut… Pense la nit més llarga, un compartiment de tren, la mirada tan trista de l’enamorat d’aquella ionqui que duu tatuada la mort als mugrons, una papallona negra en cada pupil·la. Pense en la ciutat inabastable. Sobretot, allò que hauria pensat o fet el pare aquella vesprada en el moment en què em guardonaven i jo, avergonyit, només sabia que assentir com un disciplinat escolar. Pense que potser mai més tornaré a escriure. Pense la meua amfitriona pèl-roja. M’agradaria tenir-la ací al meu costat, nua, dir-li a cau d’orella el paradís llunyà d’on vinc només per tal d’oblidar la nit més llarga. Em toque lentament pensant-la o oblidant-la. L’habitació és plena d’ombres. Algunes d’aquelles ombres, anys a venir, tornaran i m’embolcallaran amb el seu tel fosc i humit de sudari de cadàver putrefacte, quasi imperceptible. Ombres que em deixaran un grapat de cendra sobre les parpelles o de terra negra sota el coixí. Tinc por. Molta por.  

Deixa un comentari

Borrell, un fava al Kremlin

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de febrer de 2021 a La Republica.cat.

A monsieur Josep Borrell, l’ambaixador de la Unió Europea en el món, encara li diuen de tremolar els genolls després dels colps que li va etzibar el ministre d’Exteriors rus, Sergei Labrov. Borrell va viatjar a Moscou per a posar oli a les delicades relacions entre el gegant euroasiàtic i la Unió i va acabar, com d’habitud, empastifant-ho tot. No se li va acudir res més que en plena roda de premsa amb Labrov exigir l’alliberament de l’opositor Alexei Navalni. Aleshores, un colèric Labrov li va respondre que en Espanya tenien presos polítics catalans per voler organitzar un referèndum i que, això no obstant, Espanya defensava el seu sistema judicial que Rússia respectava. I no tan sols això, sinó que, a més, li va refrescar les decisions judicials de Bèlgica i Alemanya en contra de l’extradició dels exiliats catalans. Poc després, sobtadament, per acabar-se’l de berenar, Rússia va expulsar tres diplomàtics europeus que havien participat en les protestes per la detenció de l’opositor.

Que Putin és un tirà i Navalni segur que està detingut de manera irregular -com tots els independentistes- ho saben gossets i gatets. La diplomàcia es va inventar, però, no per a tirar benzina sobre la foguera de les veritats sinó per a apaivagar els focs i fer miracles a través del llenguatge, dels contactes a la manera vaticana, de la intel·ligència emocional i de les habilitats del comerciant. No es pot enviar a un fava a aturar un divorci en plena batussa entre els desavinguts si no es vol acabar el litigi a colps. Encara li passa poc a Borrell i, sobretot, a Europa. De veritat no tenien un candidat millor?.

D’altra banda, ningú com ell, més rus que Olga Jojlova -la dona de Picasso a la que l’artista va pintar amb teja y mantilla-, hauria de saber que cap ciutat del món s’assembla més a Moscou que Madrid. Els russos i els espanyols tenen molt en comú. No destaquen precisament per la seua finezza, ni per tenir una tradició liberal i democràtica. Els seus estats han estat furibundament nacionalistes i jacobins. Insensibles a les critiques del veïnat internacional. Labriv que és més llest que Borrell i deu tenir prou més mala llet i millor aprofitada deu saber al detall com els ha anat als independentistes -ell deu dir-los opositors- amb l’Estat espanyol. Un Estat que va negar ara i adés en tot el món tenir un conflicte polític. El què passava a Catalunya -com a Rússia ara amb Navalni- era només una qüestió d’ordre públic.    

Espanya va destituir els cònsuls en Barcelona de Finlàndia, Letònia, Bulgària i Filipines per la seua proximitat a l’independentisme per pressions del Gobierno a través del seu ministeri d’Exteriors. Al de Finlàndia per convidar a un dinar de cònsuls acreditats a Mercè Conesa, presidenta de la Diputació aleshores i alcaldessa de Sant Cugat. Al de Filipines per assistir a una manifestació després de l’1-O. Al de Bulgària, l’ex-jugador Stoichkov, per criticar en TVE a Soraya Sáenz de Santamaria, aquella senyora baixeta que tallava colls d’independentistes com si no res i que després, davant de Marchena, va patir un atac d’amnèsia generosament disculpat pel propi magistrat.  Al de Letònia retirat pel mateix Margalló després de ser acusat falsament per l’ABC -riu-te’n del Pravda de 1924- de penjar una estelada del balcó de les dependències consulars.

Ningú ja no se’n recorda de les campanyes ferotges de la premsa espanyola contra Bèlgica o Alemanya per les seues decisions judicials en relació als exiliats? De les amenaces embogides de Losantos de posar bombes en les cerveseries de Munic o d’atacar els turistes alemanys en Balears després que els jutges deixarien anar Puigdemont sense cap càrrecde la presó?

El mateix Borrell es va regirar sent ministre d’Exteriors contra el ministre de Defensa belga Sander Loones per criticar que els Jordis dugueren més d’un any en presó sense judici. Borrell va retirar l’estatus diplomàtic al delegat del Govern de Flandes en Espanya, André Hebbelinck,  a causa de les declaracions del president del Parlament flamenc Jan Paumans contra la duresa de la justícia espanyola amb els dirigents independentistes i va arribar a convocar a l’ambaixador belga Marc Calcoen.

I no parlem de les mentides del  ministre Dastís sobre Catalunya a la televisió francesa ni sobre les detencions indiscriminades d’independentistes amb la complicitat patriòtica dels mitjans de comunicació espanyols… Ni de l’Operació Catalunya, ni del Borbó Felip VI intentant que la Volkswagen se n’anés de Barcelona. Quina vergonya!.

Borrell és un incendiari. Procliu a l’exabrupte tavernari i les seues dots diplomàtiques són les d’un porc senglar ferit acaçat per una colla d’excursionistes. Ningú ja no se’n recorda del ministre d’Exteriors Borrell quan en febrer de 2019 va amenaçar l’independentisme de retirar-li “la teràpia de l’ibuprofè” si no s’apaivagava?. És evident que estava pensant en què després de l’ibuprofè -llegiu l’empresonament dels independentistes- hauria de venir la il·legalització constitucional dels partits independentistes. 

Resulta incomprensible i preocupant que Europa haja optat per algú com ell per a representar-la en un context internacional convuls com el que vivim amb països tan complicats d’entendre’s com Rússia, posem per cas. Algú que ha ensenyat les seues esmolades dents jacobines a la nacionalment complexa Bèlgica o a la mateixa Alemanya federal. A un tipus que ha acusat l’independentisme de totalitari alhora que demanava un control polític sobre TV3 com si l’emissora fos la d’un país dictatorial del tercer món. A algú que pretenia “desinfectar” Catalunya o que va escarnir indecentment amb un somrís pervers Oriol Junqueras

Madrid hauria de fer un pensament, Brussel·les mateix. Borrell ja fa molt de temps que està per a passar a la reserva. Per a recloure’s en un lloc ben tranquil, amb persones que li donen estima, amb tot el temps per davant per a guarir-se de la seua supèrbia, del seu autoodi. Un lloc assolellat on no li posen TV3 ni li ensenyen fotos de Gibraltar ni tampoc de Labrov… on li ensenyen, posem per cas, a meditar, a escoltar bona música… un lloc amb molta tranquil·litat, amb molta pau i tranquil·litat.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

L’escaleta

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu l’1 de febrer de 2021.

Allà és on va començar tot, vull dir en aquella escaleta. Potser m’han mentit els mateixos personatges que de tant en tant m’espien des del fons de la taula solitària d’un Cafè o furtivament entre els prestatges d’un supermercat qualsevol. Els mateixos tipus d’aspecte vulgar que sovint se m’atansen amb el sigil i l’astúcia del guepard voraç i, a cau d’orella, em mussiten profecies sobre el futur immediat que mai no solen acomplir-se. Per posar un cas, puc dir que he perdut el compte de les vegades que m’han assegurat que moriria en unes poques hores, en uns pocs dies a tot estirar. Però estic viu, ara mateix, mentre escric açò.

I amb tot i això, no estic en disposició, però, de descartar res. Fet i fet, em sé un ingenu incorregible, reincident, pertinaç, un punt estúpid. Per això justament ho dic. De vegades, sospite que, en realitat, en comptes de començar res, en aquella escaleta va acabar tot. I? Tant se me’n fot.

Com siga, vaig començar a gatejar en el segon pis d’aquell indret sense ascensor amb una façana de maons vistos color terrós. L’edifici s’aixecava al cap del carrer Molí a tocar quasi del parc. De fet, es va construir quan encara existia el molí i en el silenci de les nits, doncs, s’escoltaven les seues pales terribles batre la mateixa aigua subterrània on nadaven els dimonis del nostre infern que era -segons deien els més vells del veïnat- un infern menut, sense cap condemnat il·lustre, de desgraciats diríem.

El pis era allargat i menut com un puny, amb dues eixides. Una donava a un celobert al qual s’accedia des de la cuina. A sota d’aquell celobert hi havia la part de darrere de la carnisseria coberta per un sostre d’uralita. Durant el dia s’escoltava la serra del carnisser tallar els ossos dels animals esquarterats, just acabats de portar de l’escorxador municipal. Cada matí pujava l’olor de la sang bullida amb ceba, del tall de carn fresc, de les espècies, dels pinyonets… L’altra eixida era un balconet menut des d’on es divisava, a un extrem, la plaça major i, a l’altre, el parc immens o selva.

Per les nits, l’escaleta es deixondia i llavors, tothom, en la quietud pesant de les seues llars, sentia com cruixia el seu esquelet de totxos rojos alhora que sonaven tots al mateix temps, igual que si foren  els rellotges d’una bomba, els vetustos comptadors de la llum gràcies als quals s’enriquien fills de puta de tota mena.

En aquella escaleta vaig haver de créixer. Al menjador minúscul, davant d’una televisió a blanc a negre veiem Un, dos tres, King Kong, Los Chiripitiflauticos, Torrebruno, pel·lícules de romans i estupideses espanyoles. A l’hivern, davant d’una estufa de gas. A l’estiu amb les finestres obertes de bat a bat. En aquella escaleta vam saber de l’execució en la Model del jove Puig Antich i de la mort del nan sanguinari i de la de Paquirri i de la victòria dels socialistes i de la continuïtat fins a la nàusea de la nació única i vertadera…

Sovint m’escolava al pis de la veïna d’enfront per gaudir de l’olor del rent. Em delia amb un bon manró de pa acabat de coure que me’l menjava a mos redó, assegut a la cuina, amb les cames pengim-penjam.

Amb els dos germans del pis de baix, jugava hores i hores. Del gran vaig aprendre els secrets de la màgia, vull dir, com era possible fer que els mons que habitaven dins de les nostres closques podien escopir-se sobre un paper i prendre vida en forma d’acolorits dibuixos o potser de rengleres de mots que com columnes de formigues escalant un mur emblanquinat travessaven també el paisatge glaciar d’un qualsevol full de paper. Del menut, la bonhomia fins i tot en la mala idea dels xiquets enjogassats, entremaliats com a dimonis.

Aquella escaleta i aquell carrer, tots aquells carrers… del del Molí al de la Capella i del de la Capella a la Plaça Major de Ca la Vila o en direcció al parc de les palmeres altives, les moreres, els esbarzers, el desmai de les bruixes, la fira… Sant Joan Baptiste, de l’Aigua, Castelló, de la Parra…

Carrers de jugar, viure, morir en vida… cases i pous, carrers de carros i haques, de fems d’animal i murtra i cera d’espelmes, de secrets de beata, d’enraonies de fadrines amb el desfici gratant sense atur entre les cames, de vetlles de morts sobtats, de fantasmes com els que em sotgen nit i dia… carrer del sabater amb els mil anys acabats de complir, de la botiga de queviures d’Adelita, de la papereria del pare de don Froilà, del barber, de casa Milio i Isabel, del bar Lorito, del practicant, del manyà misteriós que igual pot fer si vol les claus de Sant Pere com les del dimoni… botigues, botiguetes i botigots fosques i menudes on comprar màquines per solcar les profunditats oceàniques, menges per al banquet d’un rei, esmaragdes i robins, cromos d’exploradors, animals exòtics i futbolistes, gelats de xarop, rom a granel…

Tanque els ulls ara, molt lluny d’aquella escaleta, diria que en un altre univers segrestat per la infecció i la desesperança. Pense en l’habitació del passadís que ocupa una tieta molt major a la que la pigota va deixar cega i el rostre ratat. Sovint li passe fils per les agulles de cosir a canvi d’una o dues monedes. Fil i agulles que guarda en el seu davantal dins de capsetes de llumins que en realitat, són, diminuts cofres del tresor. Moltes nits, quan tothom dorm, la tieta passa de puntetes pel meu costat, obre la porta del balcó i, nua, mamprèn el vol fins a la lluna mentre repiquen les campanes de la basílica, a la plaça major. I en això una bandada d’àngels malcarats ixen darrere d’ella per acaçar-la i tornar-la a un qualsevol ignot bosc. Quan vola no és vella ni té el rostre ratat. És molt jove i molt esvelta, blanca de pell i llueix una llarguíssima cabellera roja que li arriba fins les seues natges rodones com pomes. Pel dematí tornarà a ser una anciana que canta melangioses i velles cançons d’amor de mariners.

La vida passa en l’escaleta, passa al pis. El meu germà i jo dormim junts en una llitera. La germana, un nadó a penes, ho fa amb els pares en la peça del costat. Tota la nit plora, pobreta meua. La tieta a la cambra del passadís, al costat del bany. Després hi ha el menjador i la cuina que té eixida a una galeria menuda.

Passa la vida a l’escaleta i passa al carrer. La vida dura, la vida feliç, la vida morta… la dels ignorants, la dels treballadors, la dels espavilats… A l’hivern la boira i el fred mata l’alegria. L’aire es perfuma de taronges. A la primavera arriben les oronetes i els xiquets ens fem els amos de tot. Un dia al santíssim carrer Capella es posa a viure l’amo del bordell del camí Real on hi ha les putes més belles de l’univers. La casa de l’alcavot, efeminat i rodó com una bola, està just al costat de la llar que acull nanos amb discapacitats mentals. Juguem amb ells, d’iguals a iguals.

Al carrer ara passa una motocicleta o parotet de metall i parem el partit de futbol… Ara passa un carro i una haca, ara un vell malcarat… ara el senyor metge ens renya des del balcó de ca seua amb un castellà adust que quasi no entenem… Ara les dones pasten pastissets de moniato i torrons de panet perquè s’acosta el Nadal… Avui, en el ple de l’estiu, ha arribat aquell xiquet que viu a França i a qui tots mirem amb recel perquè les seues joguines són les millors, perquè és tímid i reservat, perquè parla el valencià amb aquell accent especial. Demà mor algú però a casa no ens ho diuen, ho sabem pel toc de campanes. Per sant Jaume eixim amb els nostres fanalets de melons d’Alger, som una corrua d’espectres infantils. Al setembre, muixerangues i tornejants i bous i vaques i borratxos pel carrer…

Torne molts anys després a l’escaleta. Només hi viu ja el gran dels dos germans. Ara és més mag que mai i mata el temps dominant el foc i el vent per les muntanyes del nostre bell país i, a estones, vetlla també per la tranquil·litat de tots els nostres ancestres que habiten els racons de la memòria feréstega.

Ja no queden xiquets. O bé han marxat lluny o bé han mort o ben s’han fet vells sense memòria perduts en el revolt de la vida que sempre passa i mai es deté. No queda res. Al carrer ja no hi ha cap botiga on comprar un talismà contra la por o un basquet de maduixes i bresquilles d’or, ni el manyà que ens forjaria la clau per entrar al futur per l’esquerdes que deixa aquest present clivellat de merda. El vell cinema Patronato és una trista ruïna com les nostres ànimes errants enmig d’un món que boqueja. No conec res ni ningú. No sé que se n’ha fet. Enmig d’un carrer de Barcelona, un d’aquells tipus que em segueixen tothora, se m’acosta i em diu que no torne mai més a l’escaleta, que no puc, que ja n’hi ha prou… I marxa taciturn i emprenyat.

En aquella escaleta va passar tot allò que havia de passar.   

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari