Hitler a Pego

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 d’octubre de 2020 a Nosaltres la Veu.

Concentració antifeixista a Pego arran de l’atac d’un grup de nazis seguidors del Gandia a la població de La Marina Alta.

Va passar l’altre dia a Pego abans i durant el partit de futbol que enfrontava l’equip local i el CF Gandia. Un grup de seguidors d’extrema dreta dels jugadors de la Safor van ocupar de manera intimidatòria Pego des de mitjan matí fins el moment del partit. Es passejaren per la població gallejant, entonant càntics que enaltien la figura de Hitler i empastifant tot el poble amb la seua abominable propaganda nazi.

A l’última, ja de vesprada, els antidisturbis de la Guàrdia Civil, a les portes del camp, van haver d’intervenir. Una intervenció en què es va identificar uns quants nazis que posteriorment van ser desallotjats de Pego pels mateixos agents per tal que no prengueren mal. En la mateixa intervenció, es va detenir també un jove antifeixista de 23 anys acusat presumptament d’haver comès quatre delictes: un d’odi, un d’atemptat contra l’autoritat, un de desobediència i un altre de desordres públics. Recordeu, per cert, aquella controvertida directiva de la fiscal general de l’Estat, Maria José Sagarra Crespo, a tots els fiscals segons la qual incitar l’odi al nazisme també es podia tipificar com un delicte d’això, d’odi.

El cas és que si aquests mateixos nazis de Gandia hagueren estat fa unes dècades un escamot de joves dels Einsatzgruppen de batuda per un qualsevol lloc desconegut de l’Europa oriental, la seua processó haguera acabat en l’afusellament massiu d’uns centenars, milers de dones, homes i xiquets en les interioritats d’un bosc. En un assassinat en massa comès en nom de la raça ària, de la sacrosanta unitat de la nació, d’un fanatisme estúpid i psicopàtic a parts iguals. Ja ho sabeu però, prohibit odiar la ideologia que va sembrar Europa de milions de cadàvers.

Com siga, sempre és la mateixa història. Ells, els nazis, apareixen, provoquen, agredeixen, tant se val si és durant la celebració d’un 9 d’Octubre o abans d’una confrontació esportiva i, a l’última, acaben anant-se’n per on han vingut, sense que normalment les forces policials moguen un dit. Unes forces policials heretades del franquisme i on des de sempre -i especialment durant els darrers anys- ha tingut una bona acollida la cosmovisió d’un franquisme tronat i, no per això, menys perillós.

Diguem-ho clar. El nazifeixisme en tots els seus dialectes campa en Espanya sense problemes. Forma part del paisatge social sense que a penes provoque la més mínima protesta, inquietud. Per acabar-ho d’adobar, té, en partits com el PP o Vox, continuadors sentimentals de l’obra política de la dictadura, un oportuníssim refugi per a pecadors.

Ja sabem que no és un fenomen exclusiu espanyol, d’acord. Que ho pregunten si no a les autoritats alemanyes que fa unes setmanes es van veure obligades a purgar quasi una trentena de policies a Renània, en l’antiga Alemanya de l’Est, per combregar el nazisme. O als demòcrates polonesos o hongaresos, francesos, anglesos, italians… Però en Espanya, on el franquisme lluny de patir cap depuració s’ha acomodat a la retòrica i els avantatges de la democràcia, on Vox ha aconseguit fer-se un lloc entre les forces de seguretat i els militars, el fenomen és especialment inquietant.

I no cal dir que, de tots els territoris, el País Valencià ha estat el que més ha patit aquest fenomen, aquesta parasització de l’extrema dreta de les institucions legitimades per a l’exercici de la violència.

Seria un abús fer ara i ací la llista d’atacs del feixisme, blaver o sense cap additament indígena o foraster, patits per bona part dels valencians des dels inicis de la gloriosa Transacció.

El més preocupant de tot és però, la impunitat en què s’han comès i es cometen encara aquestes agressions com la de Pego. També, la sospitosa ineficàcia policial davant d’aquestes accions i, encara, el silenci vergonyant d’unes autoritats democràtiques que, bé per pura complicitat o per covardia han mirat sempre cap a un altre costat.

Si férem un repàs exhaustiu d’atemptats, d’agressions feixistes a casa nostra sense càstig, ens sorprendria com aquestes a penes han estat denunciades, motiu d’atenció, per part de la classe dirigent. Lògicament, els afectats, normalment nacionalistes, s’han queixat amargament ací i en Madrid tan bon punt han estat víctimes de les bombes com les que van rebre les seus d’Esquerra Republicana del País Valencià i del Bloc a València fa uns quants anys. La resta de partits democràtics, d’associacions civils -entre els quals podríem incloure des de les Falles a les ordes religioses o, els clubs de futbol- en canvi, han tendit a callar. Els diaris mentrestant, més enllà de donar compte dels incidents especialment luctuosos, han deixat la feina d’esbrinar la veritat en mans dels gabinets de premsa dels mateixos policies. D’uns policies que només tenen olfacte per a detectar l’antifeixisme.

Val a dir que cap delegat del Gobierno no ha mogut mai tampoc un dit. El 2009, després que durant la processó cívica la comitiva del Bloc Nacionalista Valencià fos perseguida impunement per una colla d’ultres assilvestrats, el delegat de torn, l’excomunista i advocat Ricardo Peralta, va arribar a afirmar que els fets violents de l’extrema dreta formaven part d’”una determinada normalitat democràtica”. És el mateix que reconèixer-se impotent, incapaç d’acabar amb una anomalia democràtica gravíssima que ja dura massa.

I heus ací que aquesta extrema dreta envalentida disposa d’una bona colla d’amics amb placa i pistola a més de la comprensió d’una bona part de la judicatura instal·lada en les idees de Carl Schmitt o d’Isabel la Catòlica, tant se val.

Fa molts anys van ser les bombes contra Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, l’assassinat de Guillem Agulló, els atemptats contra les llibreries, les pallisses al carrer, les campanyes mediàtiques que incitaven a l’odi contra els professors en valencià… despús-ahir, l’espectre de Hitler es passejava com si no res pels carrers de Pego, deixant al seu darrere el tuf insuportable de la carn rostint-se als crematoris de Treblinka, Majdanek, Sobibor, Auschwitz-Bikernau… I tot això, fins quan?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Viure, emmalaltir i morir en plena pandèmia

*Article de Francesc Viadel Publicat el 20 d’octubre de 2020 a Nosaltres la Veu.

En ple confinament em van arribar al mòbil unes imatges tan sorprenents com corprenedores de com un nodrit grup de conciutadans del meu poble havia decidit conjurar-se contra el maleït i aterridor coronavirus.

El cas és que una part important del veïnat d’un dels carrers més tradicionals va eixir a la porta de casa per a cantar el Virolai a la Mare de Déu de la Salut, patrona local junt amb el malaurat i nafrat sant Onofre. L’himne, escrit per Martí Domínguez Barberà el 1947 amb motiu del VII centenari de la troballa de la imatge religiosa i adaptat musicalment a partir de la tonada de la Muixeranga i d’una cançó infantil, ‘M’alcí de matinet’, per un altre notable, Agustí Alaman, és encara tot un símbol del fervor religiós local i, també, una petita joia de la cultura popular del país: (…) Estrela del matí, mística font, altíssima palmera, Mare que Algemesí fa set segles trobara en la morera. Pou refrescant, de gràcies mai eixut, que rega nostra fe totes les dies, sigau salut de les nostres malalties, Mare de Déu de la Salut ().

Encara que no ho semble no és gens estrany aquest ritual civil en un món cada vegada més laïcitzat i que, ben mirat, pot resultar tant o més efectiu que tots els vídeos motivacionals produïts des de l’àmbit de la comunicació institucional d’arreu del món per tal d’aixecar la moral ciutadana en un moment tan incert.

Ben mirat, qui si no a banda de l’atzar o de les condicions sanitàries conjunturals va salvar més vides que la Mare de Déu de la Salut durant les epidèmies que durant segles assolaren el poble quan se’n sabia tan poc de tractaments, farmacopea, res de virus ni bacteris? Ni Voltaire podria negar-ho. Ja em passareu la ironia.

Des de Barcelona estant, tancat durant setmanes en un pis fosc de l’Eixample, sense la banda sonora de les campanes d’església, fart com un gos d’informacions científiques sovint antagòniques i irritat, tant per les polèmiques polítiques al voltant de la gestió de la crisis sanitària com per les teories conspiracionistes sobre la pandèmia, aquelles imatges dels meus conciutadans cantant el Virolai local em van semblar d’una gran tendresa. Però, també, i sobretot, les vaig trobar alliçonadores.

Tot plegat, venien a demostrar que les creences continuaven sent tant o més poderoses contra la por que l’esperança mateixa en els avenços de la ciència. No hi ha teoria científica, ideologia política, ni vaccí, que puga consolar de les angoixes que provoca una existència carregada de patiments i marcada per la por a la mort, com la de la fe religiosa. Només cal veure la força amb què va ressorgir el cristianisme a Rússia després de quasi un segle de persecució sistemàtica per part de l’Estat. I qui diu a Rússia, diu a l’antiga Txecoslovàquia o a la molt catòlica Polònia. Una altra cosa són, però, les institucions i els intermediaris que administren, organitzen i s’aprofiten dels rendiments materials d’aquest sentiment universal.

D’altra banda, aquell pietós càntic veïnal assenyalava que la memòria col·lectiva sobre les catàstrofes passades, com la que ara mateix vivim, persisteix d’una manera poderosíssima. La humanitat, des de sempre, duu lluitant contra tota classe de virus i patògens, adaptant-se en cada cas, trobant la manera de guarir les malalties, d’organitzar-se socialment davant del desastre. Ha après a celebrar l’èxit contra els infortunis provocats per la natura i també a digerir les grans mortaldats a través d’elaborats i exorcitzadors rituals amb voluntat de perdurabilitat, amb l’objectiu de constituir-se en una utilíssima herència per a les generacions posteriors que de ben segur, en un moment o en un altre, hauran de passar pel mateix tràngol.

M’ha ajudat molt a reflexionar sobre tot això en plena segona onada de la COVID-19 la lectura d’un esplèndid llibre escrit pel doctor Ciprià Xavier Teodoro i CalatayudViure, emmalaltir i morir en l’Algemesí contemporani 1838-1936 (Ajuntament d’Algemesí, 2020). Teodoro, professional veterà de la sanitat i llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Rovira i Virgili ha estat, a més i des de sempre, un ciutadà compromès amb els assumptes públics per la qual cosa el seu text, en realitat la tesi doctoral que va defensar a la Universitat d’Alacant, té una significació molt especial.

L’especialista explica amb detall els estralls sobre la població d’Algemesí causats per les epidèmies durant el segle XIX i fins la Guerra Civil. Això és, les de còlera del 1834, 1885, 1887 i 1890. Però també, en altres anys no menys catastròfics, els provocats per les passes de febre tifoide, de pallola, de pigota o de febre groga. Cal recordar que només l’episodi de 1834 va deixar tres-cents mil morts a Espanya.

Epidèmies, no cal dir que, com la de morbo asiàtic de 1854 procedent de Rússia i identificada per l’exiliat en Londres Amadeo Seoane el 1832, van resultar devastadores. Aquell any mateix, l’Ajuntament de la població de la Ribera -com farien de ben segur d’altres en la comarca- va expulsar els forasters, els vagabunds i els més pobres per por a la propagació. Com sempre, recorda Teodoro, la malaltia atacava els més febles i repercutia en l’”economia i les relacions de convivència” de les poblacions. L’estiu d’aquell 1854, l’Ajuntament es va preparar per a fer front a les despeses i ajudar els més necessitats. Es prohibiren les reunions públiques, es modificaren els rituals de soterrament, es va suspendre, també, la mateixa processó a la Mare de Déu de la Salut. L’epidèmia s’endugé 117 persones, no sabem quants albats -és a dir, menors de 7 anys- i, l’any següent va retornar, encara que amb menys virulència.

Devastadora va ser també l’epidèmia de 1885 acompanyada, a més, de complicacions climatològiques que van arruïnar la collita de l’arròs. En va deixar constància de tot plegat el metge Benito Ballester en la seua Memoria del morbo asiático padecido en la Villa de Algemesi, perfectament sintetitzada i analitzada en el volum de què parlem.

I encara, havien d’arribar palloles, més còlera i la grip de 1918 amb unes conseqüències tan terribles com les de l’actual pandèmia, tot just a les acaballes d’una de les guerres més brutals en què s’ha involucrat l’insensat gènere humà.

I llavors, com ara, sempre s’empraren tots els recursos a l’abast: els sanitaris, els polítics… en un context molt distint del d’ara, en unes condicions higièniques, socioeconòmiques molt diferents, amb una societat molt més proletaritzada i vulnerable que la d’ara, que ja és dir.

I com siga, tot passà, com passarà això d’ara deixant però, en les consciències de diverses generacions el record d’un autèntic malson i avenços tecnocientífics i canvis culturals i econòmics que encara som incapaços d’imaginar.

Poques vegades un estudi com el que ha bastit el doctor Ciprià Xavier Teodoro havia arribat tan oportunament ni que siga només per a recordar-nos com és de fràgil el món en què vivim.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Un dia el bitxo…

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 d’octubre de 2020 a Nació Digital.

La Plaça de Catalunya de Barcelona en ple confinament. Foto/Betevé.

El dia que vaig arribar a aquest àtic interior sense ascensor situat entre els contraforts de Collserola esmaragda i l’enyor de l’amor, vaig procurar que cap record no quedés enrere a l’antiga llar que, en realitat, mai no ho va ser de llar. Vull dir, deixar un record atrapat en el fons d’un calaix entre bolics de mitjons o en un fosc armari perfumat d’olor de resclosit i de verí per les arnes o bé entre els coixins d’aquell maleït sofà que sempre vaig odiar. Calia assegurar-se de no deixar cap ni un sol record abandonat perquè els records abandonats, prou que ho sabem, es nodreixen de la temptació de la revenja en les llargues nits d’insomni. Eternament rancuniosos sempre són un enemic temible que s’oculta en la rereguarda de les nostres emocions més desvalgudes.  

Així, doncs, després de regirar cada racó, vaig col·locar en una bosseta de plàstic uns quants carnets vells de periodista, un antic plànol dibuixat a bolígraf amb què poder localitzar la felicitat perduda que, en el meu cas, habita des de sempre a pocs metres del mercat d’Hostrafrancs en l’ànima d’un pis lleig i fosc. Vaig agafar també uns florins hongaresos promesa d’un Budapest d’estiu que encara haig d’escriure, una targeta de visita del senyor Enric Valor, una capseta de xinxetes de colors, una antiga cistelleta de mim, la foto de l’eclipsi de l’11 d’agost de 1999 que vaig capturar als afores de Salzburg, apunts per a un llibre de relats gargotejats en un parell de fulls esgrogueïts. I, encara, hi vaig posar una pena immensa serrada de punys i dents, rebel, tot el cansament del nàufrag que ha acabat de ser perbocat sobre la sorra freda d’una qualsevol illa enmig del no-res després d’una amarga travessia per l’oceà de la mort en vida.

En acabant, en una enorme maleta com un taüt adquirida en un basar xinès, vaig dipositar ritualment aquella bosseta, un grapat de calçotets, algunes camises i jeans vells, samarretes barates, mitja dotzena de llibres, un xandall gris i unes bambes esportives gairebé noves, l’inevitable necesser ben embotit amb tota l’artilleria química contra els infarts igual que amulets amazònics per a prevenir-se de la ira del jaguar, la maquineta elèctrica d’afaitar, el raspall de dents, una pinta, un flascó de perfum. Tot això, dic, va ser una nit de primavera mentre tota la ciutat panteixava esgotada a causa del seu hipnòtic, cansós confinament de tants mesos.

El cas és que vaig tancar la porta darrere meu sense fer massa soroll i vaig muntar un taxi conduït per un colombià seixantí i xerraire que em va explicar amb tota mena de detalls la desgraciada separació del seu fill menut, les virtuts terapèutiques del sexe amb una femella de bordell, la lamentable situació del món, una mà de trucs infantils per tal d’assassinar la tristor que inevitablement, afirmava, ens ha d’acabar arrossegant al seu abisme.

Al meu costat, seia el bitxo que durant tot el trajecte no va deixar de seguir la conversa amb un somrís burleta. El molt fill de puta, de tant en tant, se’m quedava mirant, i em mostrava amb les maneres d’una dansarina oriental, les seues delicades mans, els seus dits llargs com els d’un pianista, les seues esmolades ungles d’acer… I si de cas ensumava en aquell espai tancat ni un sol bocí del meu pànic, aleshores, em picava maliciosament l’ullet.

En arribar a la meua nova casa, el molt murri no va tenir collons de pujar els quatre pisos que em separen del món i menys encara passar una primera nit de passió amb mi i la meua recent renovellada solitud. Es va quedar al taxi amb aquell senyor colombià, somrient-me des de darrere del vidre de la finestra i mentre m’anava llançant petons a l’aire, entremaliat i juganer.

No n’hi ha dia des de llavors que el bitxo no m’acompanye al supermercat, a la farmàcia, al quiosc on els diumenge compre els diaris, dia que no vinga amb mi a la universitat. Fet i fotut, li encanta riure-se’n de les meues explicacions mentre es passeja amunt i avall per l’aula mirant-se d’esquitllentes els meus estudiants, tots emboçats com bandolers de les muntanyes de La Marina amb mascaretes blaves, blanques, roges, estampades amb exòtiques flors de mil colors, amb un sol resplendent o amb una lluna riallera.

Els dimecres, que és quan tinc temps, el bitxo se’m ve amb mi a dinar a un restaurant del carrer Doctor Dou que adore. S’asseu enfront meu i fa veure, teatralment, que em dona conversa mentre jo gaudesc d’unes verdures al wok o d’uns ous estrellats amb creïlles i espicossats de tòfona sempre en companyia d’una copa de vi negre.

Algun cap de setmana ha vingut també a casa dins la motxilla del meu fill i ens ha acompanyat a prendre alguna cosa l’Ateneu Hortenc o, fins i tot, ha vingut amb nosaltres fins als búnquers on aprofitant un descuit ha besat el clatell nu d’una jove o li ha passat la mà suaument entre les cames o bé ha agafat de la mà un xicot per passejar uns pocs metres.  

El bitxo mai no em deixa ni un minut sol. Fa mitja línia blava de metro amb mi si haig de visitar el centre per a trobar-me amb algú. Sovint m’acompanya a algun sopar d’amics i el mal parit sempre fusa en les meues postres o s’acaba el cul de vi que em queda en la copa. Li encanten els gelats no massa dolços i la garnatxa negra.  

El bitxo somia amb mi els cossos enyorats i pateix amb mi pel meu futur laboral de merda i pel meu cor i pel meu fill i m’aconsella d’on puc anar i on no i quina dona em convé si de cas fantasiege a passar una nit qualsevol per matar l’amargor… I, moltes vegades, com ara avui, en fer-se de dia, es posa al meu costat i prenem el cafè junts, escrivim junts, corregim junts, repassem circumspectes i enfadats la premsa digital junts, recomptem els seus morts i pensem en el seu futur tan negre com el meu, el nostre present.

Un dia, potser, estant jo ací sol, entre els contraforts de Collserola i l’avenir impossible, a boqueta nit, el bitxo em farà una tendra i llarga abraçada. I, després, potser, amb el mateix taxi en què vam arribar una nit, se n’anirà carregat amb la meua bosseta de coses estúpides i s’endurà, també, uns pocs llibres, les meues ulleres de llegir d’a prop, les meues medecines, el meu adorat plànol del tresor…

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Països Catalans: prohibit adoctrinar

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 17 d’octubre de 2020.

Institut El Palau de sant Andreu de la barca, centre en el punt de mira de l’espanyolisme després de l’1-O. Foto/TV3

Durant aquest curs, els escolars britànics no podran saber-ne res de l’anticapitalisme. El partit conservador comandat pel vividor de Boris Johnson, en nom d’una educació imparcial, considera que determinats materials que posen en qüestió el capitalisme produïts per “organitzacions polítiques extremes”, són un autèntic perill.

Dins d’aquestes organitzacions s’inclouen aquelles que han declarat públicament voler eliminar o enderrocar la democràcia o el capitalisme. També les que s’oposen a la llibertat d’expressió, les que empren l’ús del llenguatge racista, inclòs l’antisemita, les que donen suport a activitats il·legals. Costa d’imaginar, tot i que tot podria ser, a uns quants centenars, milers de professors britànics exaltant ací i allà les virtuts del règim stalinista o els avenços científics aconseguits durant el període hitlerià. No n’hi ha tant d’idiota solt ni en Anglaterra, ni en França, ni en cap país amb una tradició liberal.

Així doncs, resulta prou evident, que l’extens menú de restriccions proposades pel ministeri britànic té com a únic objectiu amagar el fet que s’intenta, estúpidament, evitar que els futurs ciutadans britànics concloguen que el sistema neoliberal en què viuen amb la complicitat dels partits que han traït els principis més elementals de la socialdemocràcia, és una autèntica merda, una condemna a perpetuïtat a la precarietat, al malviure. L’enyorat Tony Judt deu estar ara mateix maleint en la tomba els ossos del mentider i mediocre Johnson, la malaptesa de tots els suposats socialistes oficials d’Europa ocupats en fer el ‘caldo’ gros a les grans companyies on del ben segur acabaran jubilant-se milionaris i farts com a gossos.

Mentre tant, a Hong Kong, s’ha expulsat de la docència un mestre de primària per suposadament promoure la independència d’aquest territori. El mestre havia portat a classe el manifest de la formació independentista Partit Nacional, il·legalitzat en 2018 per a debatre’l. A més, també havia passat un vídeo del líder d’aquest partit, Chan Ho Tin, per a després preguntar als seus alumnes sobre la llibertat d’expressió o sobre les raons que podien haver per a reclamar la independència.

Les autoritats xineses, com tothom sap tan liberals, van titllar la mesura de l’expulsió del mestre de colp precís contra les “ovelles negres” del sector educatiu que consideren que estan radicalitzant la joventut. Tota una advertència. 

Tant se val. La mesura britànica com l’expulsió del professor de Hong Kong, en comparació a les restriccions del pensament en l’escola, a les maniobres maldestres del bloc reaccionari per a imposar les seues tesis en l’educació pública a Espanya, en comparació, dic, a la persecució descarnada dels mestres que suposadament han dissentit d’algun dels dogmes de la unitat de la pàtria, semblen una broma.

I la cosa no va només de separatisme… Ja veurem que tarden en denunciar en un poble de Ciudad Real o de Badajoz un mestre per parlar a classe sobre la corrupció de la Corona o per comparar un règim republicà amb un de monàrquic.   

Com siga, als Països Catalans la cosa ve de lluny. A casa nostra, el simple ensenyament de la llengua ha estat motiu de persecució per part d’inspeccions educatives o de mitjans de comunicació tan tòxics i imparcials com Las Provincias o l’ABC.

Durant les dècades dels 70 i 80, el País Valencià va viure una autèntica croada contra els mestres que simplement es limitaven a ensenyar valencià. Se’ls assenyalava públicament, se’ls denunciava, se’ls perseguia com a uns autèntics heretges. El valencià -el català que parlen els valencians- a l’escola, tret del seu context de marginalitat i degradació formal esdevenia, clar i ras, el vehicle ideològic de tots els monstres que atemoreixen la dreta: el marxisme, el separatisme etc… atès que teòricament eren els partits de l’esquerra, d’acord amb les teories de la pedagogia més avançada els més proclius a defensar la llengua materna com a vehicular de l’ensenyament o la dignificació pública del valencià en tant que un dels principals elements d’identitat del país.

Una situació molt semblant encara que no amb la intensitat que es va viure al País Valencià, es va donar a les Balears on el gonellisme, és a dir, el secessionisme local, va intentar la mateixa operació de desestabilització del sistema educatiu, crispar la societat a compte d’un anticatalanisme fastigós.

A Catalunya, tant el PP com Cs mai no han amagat la seua hostilitat al sistema d’immersió lingüística. De fet, el partit d’Albert Rivera va nàixer en part només per combatre’l en defensa d’una llibertat i d’una pluralitat que els seus principals líders no se creuen ni mamats. Dirigents com Vidal-Quadras no van dubtar en difondre la llegenda negra de xiquets als quals se’ls castigava no donant-los a beure aigua pel fet de no parlar en català o en comparar les escoles catalanes en autèntics camps de reeducació a la manera del Vietnam comunista.

L’1-O va suposar però un recruament dels atacs a l’escola en nom, una vegada més, de la llibertat, i la contra d’un suposat adoctrinament per part dels docents. Qui se’n recorda ara mateix dels 30 professors de Sant Andreu de la Barca denunciats ara fa tres anys per un guàrdia civil i calumniats pel nefast Javier Negre?. De les mentides del Ministre d’Exteriors Alfonso Dastis sobre l’escola a Catalunya?. Segurament, pocs. I això no obstant, el mal esta fet perquè la por haurà campat en no poques aules que és allò que sol passar quan l’autoritarisme més ferreny mostra les seues dents. Por a fer simplement de mestres, a parlar obertament del món que ens envolta a uns estudiants que no assisteixen precisament cada dia a l’escola per a prendre la llista dels reis gots, per a saber sumar, restar i multiplicar o llegir i escriure correctament. Un món que va a la catàstrofe per causa d’un sistema econòmic demolidor, d’un gir autoritari dels Estats davant la por a les legitimes aspiracions d’una bona part de la societat a tenir una vida millor, d’una societat que fins ara s’ha pogut expressar lliurement als carrers, als mitjans de comunicació públics, a les aules, les de les escoles, els instituts i les universitats perquè sense llibertat no pot haver democràcia.   

Fora bo, doncs, no oblidar les tones de notícies tòxiques i calumnioses de Las Provincias, El Mundo o l’ABC contra els mestres d’arreu dels Països Catalans, l’ofensiva judicial i política de l’Estat contra el sistema educatiu català perquè tot això continuarà.

I fora millor encara explicar què ha passat, què passa encara en les nostres escoles en relació a un Estat i a unes determinades organitzacions i partits polítics que a Europa, formalment, passen per ser defensors acèrrims de la llibertat d’expressió però que estan més a prop de l’autoritarisme xinès o de la hipocresia del neoliberalisme més radical que dels principis més elementals de la democràcia.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Acabar d’una puta vegada amb els independentistes

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 d’octubre de 2020 a La República.cat

L’exministre d’Interior Jorge Fernandez Diaz durant una compareixença al Congrés el 2015. Foto/ REUTERS Sergio Pérez.

Acabar amb els independentistes d’una “puta vegada” fent xantatge a evasors de capitals en Andorra perquè aquests, al seu torn, delaten d’altres evasors suposadament independentistes…. Ben mirat, quin gran favor que ens haurien fet als catalans!.

Bé, això és el que sembla que pretenia fer tot solet a canvi d’una sucosa comissió, el convicte Villarejo, això és, l’alumne avantatjat de Mortadelo i Filemón, l’inspector Clouseau de les clavegueres policials espanyoles, el mateix personatge que s’ha passat dècades pispant peles d’ací i d’allà sense que ningú no s’haja adonat de res, ni mogut un sol dit. El CNI potser tenia massa feina protegint l’emèrit durant les seues correries sexuals i els d’assumptes interns de la policia qui sap si tapant més que destapant perquè si no és impossible trobar una explicació a tants anys de despropòsits i d’impunitat. Tot plegat, la mateixa merda de sempre des del temps de Ferrer i Guàrdia.

I el cas és que el tipus volia finiquitar milions d’independentistes i, també, una voluntat col·lectiva fermament arrelada en la societat catalana des de segles ajudat per la dirigent més inútil i superba del PP, Maria Dolores de Cospedal, i tota la seua colla de confrares. Vull dir, la mateixa Cospedal que es va creure un humorista rus quan aquest, fent-se passar pel ministre de Defensa de Letònia, li va anunciar que Puigdemont era una espia de Putin amb el malnom de Cipollino, en realitat un personatge fictici popular entre el públic infantil de l’extinta Unió Soviètica. És tan curta, que s’hauria cregut que el mateix Junqueras treballava per a Corea del Nord i que els de la CUP tenien un arsenal atòmic amagat en un Casal faller de València. I, amb tot i això, va ser ministra…

D’aquesta manera, fent xantatge als evasors, és com pretenien iniciar el febrer de 2017 una segona Operació Catalunya tan barroera i feixistoide com la primera que va tenir lloc entre 2011 i 2017 sent ministre de l’Interior l’il·luminat, Jorge Fernández Díaz. Una operació, per cert, de la qual em vam tenir coneixement per la filtració d’uns àudios d’octubre de 2014 en què el carota de director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el jutge Daniel De Alfonso Laso, es vantava davant del ministre, com un llepó de matrícula d’honor, d’haver destrossat la sanitat pública catalana.

I vet ací que no va passar res i que De Alfonso va deixar el càrrec per continuar fent de jutge com si no res sense que cap dels nostres dirigents polítics -entre els quals incloc els molt patriòtics del PP i CS- hagen tingut ni la sola intenció d’auditar la tasca del personatge durant els anys que va estar al front de la persecució de la corrupció a Catalunya.

Quin fàstic tot plegat!. Res no ens hauria d’estranyar però d’un Estat que va ser capaç d’articular un GAL, de mantenir intacta l’alta judicatura heretada del franquisme, de justificar allò que calgués per tal de mantenir la unitat d’Espanya o d’un sistema que no d’una Nació amb la qual no s’identifiquen milions de persones pel seu castellanocentrisme obsessiu i per la seua nefasta qualitat democràtica.

Un Estat, val a dir, manat pels de sempre que volen acabar amb l’independentisme al preu que siga però, també, amb qualsevol vel·leïtat vagament reformista com la que ara mateix representa Podemos. Ben mirat, no poden evitar identificar les reformes amb el maligne i les diferències amb l’apocalipsi. Que li ho pregunten si no a Pablo Iglesias empastifat pel jutge  García-Castellón, cul i merda del PP, mentre Casado aprofita l’avinentesa per a desgastar al Gobierno en el mateix moment en què Madrid sucumbeix a la pandèmia a causa d’una gestió maldestra i vergonyosa.  

No descobrisc res si afirme que Espanya no té cap solució. Serà sempre un país caïnita, de desigualtats, de xoriços, temptat per l’autoritarisme i el fanatisme de les seues elits, condicionat per un nacionalisme flatulent, cofat amb una pesant corona de llautó que els més desgraciats pagaran sempre de les seues butxaques fent un somriure d’orella a orella. Una Espanya on qualsevol dissidència a un determinat orde sempre serà esclafada sense miraments.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El mall i l’estaca

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 12 d’octubre de 2020.

Terme d’Algemesí. Estiu de 2020. Foto/Francesc Viadel

Primer diumenge d’octubre. A penes fa uns minuts que s’ha fet de dia. Sobtadament, el pare irromp a la meua habitació i em venta un alça’t! que no admet el més mínim renec. Òbric els ulls i me’l trobe allà davant meu, als peus del llit, palplantat amb els braços en gerra. Només de sentir-lo se’m remou tot. Fet i fet, no fa ni un parell d’hores que m’he posat al llit amb un pet com un cadirer. El cas és que he passat tota la puta nit en dansa pels bars del Carme de València, bevent com un lladre, inútilment perseguint femelles, ballant com un idiota. Encara em faig creus de com he pogut arribar al poble, obrir la porta de casa i posar-me al llit. Però al pare, que de ben segur s’ha despertat al sentir que posava la clau al pany, ara mateix, això se li’n refot.

M’aixeque, doncs, sense dir fava. Em vist amb una samarreta i uns jeans gastats i el seguisc en silenci fins a l’estable, fosc, inhòspit. Se’l veu alterat, inquiet. De colp, comença a remenar en aquell espai de penombres i olor de pols barrejada amb Zotal, entre els embalums abandonats per tots els espectres dels nostres ancestres. Remena nerviosament entre sacs plens de panotxes de dacsa o de garrofes resseques o d’ossos podrits de morts o de promeses abandonades o de sacs, plens amb el desig abjecte de morir penjat com un meló de tot l’any en una cambra qualsevol. Remena entre capses de cartró pixades pels gats, entre els esquelets corcats d’uns quants mobles barats, entre ampolles de cristall verdós i ferrades de fang esquerdades, entre farcells de diaris vells de portades anacròniques: 25 años de paz… I a la última, jo no sé d’on, treu un mall enorme i unes quantes estaques de fusta, de grandària irregular. I carreguem el mall i les estaques al caixó que porta lligat amb gomes al darrere del seu Vespino blau, el muntem i eixim els dos a cavall en direcció al camp de la figuera per camins del terme, sense tocar la comarcal a fi d’evitar els civils.

El pare només té aquell hort menut de tarongers als peus del pont d’Albalat. Un tros on també hi ha una figuera enorme on les bruixes del terme passen nues la nit ocultes entre el brancatge i una filera de rosers que fan roses de colors impossibles i, un caquier màgic que cada tardor munta la lluna excitada i, un ginjoler que creix exuberant a la vora del camí i, una fita soterrada o frontera que ha de pesar segur milers de quilos, el pes d’una vida sencera de pobre.

No treu un gallet d’aquell pam de terra heretat de la seua mare, però, si no el tingués potser moriria de tristor. Tot plegat, els somnis del pare fan gust d’aquella terra i, també, olor de figues madures obertes amb les ungles, tenen la música de l’aigua cavallera al rompre de l’albada, la negror de les merles avaricioses apaivagada a penes per la claror del cel infinit. Són somnis de terra, aspres com les seues mans, somnis de passar-los tot sol ofegat en la llarga nit d’aquell que no espera res.

En l’arribar, anem directes a l’extrem est del camp on la sèquia fa un recolze. El cas és que ha estat dos dies seguits plovent amb fúria, ben bé com si es volgués acabar el món. La pluja ha afartat d’aigua la sèquia i l’ha rebentada just en aquell punt on s’ha format un bassal immens. El pare diu que l’oratge assenyala aigua i que, si de cas plou més, tots els tarongers acabaran per morir ofegats. Si això passa, en uns pocs dies, el sòl quedarà cobert per un mantell de taronges caigudes dels arbres que de seguida s’ompliran de cucs i es convertiran en cendra. I, llavors, jo sé que els seus somnis es tornaran també de cendra i faran l’olor dolçassa de la mort i que les merles taparan el cel i, s’engoliran el blau i el gas alegre de les pacífiques nuvolades. Ara mateix, cal refer immediatament aquell recolze, desgotar i protegir aquell univers minúscul de la desfeta.

Amb un aixadó reomplim de terra uns quants sacs de plàstic, provem d’encabir-los en la part malmesa del recolze entre les estaques que el pare mira de clavar a cops de mall com un Vulcà invencible… No hi ha mans, però. Treballem amb el fang fins els genolls. Ni el pare ni jo som tampoc massa destres. I vet ací que sobtadament el mànec del mall, corcat, salta en mil estelles i també les estaques i, en això, els sacs cauen a la sèquia i llavors ho tornem a intentar una vegada, dues, cent vegades més… Ara amb unes canyes, a colps de pedra… No hi ha res a fer, però. I al pare, gegant, se li humitegen els ulls i se li enrogalla la veu. Esgotat, s’asseu sobre el marge i s’encén una cigarreta. Xuma i calla i el seu silenci, espès com el fang que ens empastifa de dalt a baix, per un instant atrapa al vol el futur i l’escanya.

Ens n’anem. Muntem de nou l’esgavellat Vespino i, conscients de la derrota, tornem cap a casa pels mateixos camins recòndits passant a la vora de les darreres basses d’arròs que queden al terme, de camps de bresquilleres, d’albercoquers, tarongerars, magraners salvatges, figueres bordes, casetes blanques i masos imponents, camins voretats de palmeres que li graten la panxa al cel…

Quan ja estem a punt d’arribar al poble, ensopeguem amb una patrulla de civils. Ens fan l’alto. El pare reconeix el sergent que mana la patrulla. És un tipus baixet, castellà o tal volta extremeny, que podria passar per un llaurador qualsevol del poble. Sovint tots dos, ell vestit de paisà, han xerrat d’assumptes fútils al taulell del bar de milhòmens. Un dia, jo mateix vaig ser testimoni d’una d’aquelles converses. Com era de difícil la vida, tirar endavant… Hui, però, el sergentet, fa veure que mai de la vida ha vist el pare. Li demana amb severitat la documentació. Li solta agre si de cas no s’ha adonat que en som dos damunt del ciclomotor i que anem sense casc… que l’haurà de multar… que és la seua obligació… El tracta gairebé com si fora un delinqüent. El pare llavors se’l mira de dalt a baix i li diu amb aplom que no pensa pagar cap multa, que no té un clau, que ve de treballar. El civil es queda parat i quasi a cau d’orella, molt seriós, li diu que no té cap més remei i que no el deixe en mal lloc davant dels seus homes. El pare, sense alçar la veu, li replica que són tots una colla de desgraciats. Tan desgraciats com ell, cert, i que bon dia i que a passar-ho bé i que, per favor, es faça a un costat si no vol que li passe pel damunt. I llavors movem i el sergentet es queda amb tres pams de nas i arribem a casa i el pare en tot el matí no diu res. Fuma, s’endormisca mirant la televisió…

Aquella nit, els seus somnis són tots de fang i de núvols, sonen com els colps d’un martell aixafant la por en la forja de l’orgull. Uns dies després, abans que arriben de nou les pluges, una munió d’homes refaran el recolze i el món, una vegada més, se salvarà de la destrucció.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

València, ‘play’ i bac

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 5 d’octubre de 2020.

El regidor de Compromís en l’Ajuntament de València, Carlos Galiana, durant el seu playback.

Alguns dels meus estudiants de comunicació encara riuen del murri actor i regidor Carlos Galiana i del seu maldestre sainet -amb la mascareta com a principal element d’atrezzo– a fi de fer creure a tota Europa durant la cerimònia de nominació de la ciutat a Capital Europea de la Innovació, que parlava l’anglés poc i es veu que no massa bé. Conegut el fet, Galiana, que va intervenir en qualitat de regidor d’Innovació per a representar València, no va arronsar-se gens ni mica. Lluny de dimitir va defensar que, tot i que no havia estat la millor idea fer un playback, en l’última, la ciutat s’havia endut premi. És el mateix que passa en la tómbola -segons els tombolaires, és clar: ‘si jugues, sempre et toca; si no és un xiulet, és una pilota’.

Crec que a València no havíem vist una cosa igual des que el 1992 Luis Fernández i Vicente González Lizondo es van entestar a traduir en una roda de premsa de la Mostra de Cinema Catherine Deneuve. La sofisticada actriu, contenint la seua exasperació, de tant en tant, anava dient-los ‘jo no he dit això’, davant l’atònita concurrència.

Però, el problema no és saber anglés o pensar-se que saps francés o que domines l’italià sense haver-lo estudiat mai de la vida. El problema és un altre i té a veure, sospite, amb una mentalitat, amb l’assumpció natural d’un provincianisme que, quan s’expressa fora del seu context, deixa de ser una rèmora per a convertir-se en la representació grotesca d’un fracàs col·lectiu.

Certament, l’anècdota del playback fa pensar. Tot plegat, el caloret del verà, les paelles gegants a la llera del Túria, els concursos d’acudits o les contínues apel·lacions sentimentals a la llengua de ‘mos iaios’, així com les astracanades en general a compte de la representativitat pública, semblava que eren patrimoni exclusiu d’una dreta rabiosament provinciana. D’una dreta, val a dir, políticament irrellevant en el conjunt d’Espanya menys quan va ser la principal proveïdora del carrer de Gènova de maletins plens de diners negres. D’una dreta, no ho oblidem, que sempre ha mirat de reüll i amb acomplexament Barcelona, alhora que aspirava a convertir València en un barri de Madrid on prendre el bany, menjar paella i passejar en barqueta a boqueta nit escoltant el rauc de les granotes.

És evident que a la casa gran del cap i casal alguna cosa no acaba d’anar del tot bé. No hi ha dubte que la pandèmia no deu ajudar gens, ni tampoc, el context espanyol, tan convuls i crispat com sempre. Però, res de tot això impedeix percebre que la situació política al si de l’Ajuntament és per a arrancar a córrer i no parar.

L’arribada el 2015 de Joan Ribó a l’Alcaldia va representar, sens dubte, una fita política d’una gran transcendència. Potser, si se’m permet l’exageració, tanta transcendència com l’arribada del republicà Vicent Marco Miranda, el primer i efímer alcalde de la Segona República.

Ribó, un gat vell de la política, un personatge carismàtic de l’esquerra al país, honest i proper a la gent, crec que ho va veure d’immediat. De seguida, amb uns pocs gestos, va palesar que els temps havien canviat. El fet només d’obrir les portes de l’ajuntament a la ciutadania ja va despertar un enorme corrent de simpatia. No era gens difícil que fos així. Fet i fet, Rita Barberà, des de la seua arribada al consistori el 1991, havia convertit aquell emblemàtic edifici en una autèntica Bàrad-dûr, en la Torre de Sauron del senyor fosc de Mordor, en un temple de l’autoritarisme, de la falta de transparència i dels interessos econòmics més inconfessables. Diguem-ho clar, en un autèntic ajuntament franquista que va començar governant de la mà de l’anticatalanisme més analfabet, el qual finalment va escanyar i engolir com una boa a un mico.

Barberà, no ens enganyem, només es va limitar a desenvolupar i administrar, d’acord amb les seues aliances, el projecte de ciutat que havia somiat el socialista Ricard Pérez Casado. Un somni, per cert, que li va costar la seua carrera política quan va ensopegar amb el pragmatisme implacable de Joan Lerma.

L’alcaldessa i els seus confrares no van tenir ni una idea bona. La Copa de l’Amèrica fou un fiasco, com ho va ser també en tots els sentits la Fórmula 1 pensada pel seu acolitet Camps… Vet ací, que si Ribó i els seus tingueren ganes de remenar en els calaixos i arribar fins al fons de la gestió de Barberà i del PP, crec que ens quedaríem bocabadats, però em sembla que això no passarà.

El cas és que uns quants anys després del recanvi en l’ajuntament, la ciutat sembla que està, si fa no fa, en el mateix lloc on estava. Potser sí que han millorat alguns aspectes com el de la mobilitat urbana o, algunes actuacions en matèria cultural han fet més agradable la vida de molts ciutadans aclaparats per la inviolable i sagrada hegemonia del petard i el permanent contuberni faller com a quasi única forma d’existència civil. Però els problemes de fons continuen. La manca d’ambició política, la celebració de la coentor amb la complicitat cofoia del poder polític… Ribó ha tardat quatre anys a dir clarament ‘no’ a l’ampliació del port -ai! els ports i els negocis que amaguen. Una ampliació que suposarà, sens dubte, un enorme impacte sobre la vida dels veïns de molts barris, sobre l’horta, sobre la qualitat ambiental. El regidor Grezzi s’ha entestat fins despús-ahir a mantenir al front de l’EMT un gerent a què van robar davant dels seus ulls 4 milions d’euros.

On és ara mateix València? Quina és la seua ambició en el concert de les ciutats del sud d’Europa que competeixen per la reputació? Vol ser o no capital d’un país que a poc a poc veiem com va desfent-se? Què pot oferir? No hi tinc clara cap resposta. Potser els qui la dirigeixen saben què contestar però, la imatge que queda és la del playback faller de Galiana, la de la plaça del Coronavirus, la de l’estafa de l’EMT… Comptat i debatut, l’Ajuntament, Compromís, s’explica malament o, en realitat, no sap molt bé què ha d’explicar i, no tan sols sobre la capital que dirigeix.

Enmig de la pandèmia i del pacte humiliant d’Ayuso i Sánchez, de l’absolució de la banda de Bankia, de la vergonyosa inhabilitació del president Torra per un poder judicial tan poc de fiar com el d’Hongria o Polònia, Compromís parla dels impostos als petards o regala senyeres en blau als veïns per penjar-les dels balcons com a teràpia per a augmentar l’autoestima col·lectiva.

Decebedor i dur. Molt dur. Les joves generacions de valencianistes, crescuts en el neorègim del PP, alineats en un neoregionalisme que ha reescrit la Transició des de posicionaments d’un simplisme insultant, haurien de visitar les hemeroteques però, sobretot, descobrir els clàssics que no tenen molt a veure, per cert, amb simfonies de dolçaina i tabal. Sobretot, els joves valencianistes que han tingut la sort de passar dels màsters universitaris als càrrecs públics en un país que no hi manera que aixeque el cap. València, play i bac de morros. Alçar-se per fi, després de molts anys d’anar a genollons, i caure de nou, estavellar-se de nou contra els mateixos vicis i mancances de sempre. Aquest podria ser un bon resum d’allò que ha passat a risc d’equivocar-me o bé, de patir les ires del partidisme acrític o el silenci i el menyspreu dels conformistes.

Crec que paga la pena recordar que el periodista Manuel Vázquez Montalban és autor d’una de les millors descripcions de l’assumpte valencià, del capitalí vull dir, que mai no s’han fet. La va ventar a compte de l’escapçament incomprensible i injust de l’alcalde Pérez Casado: “(…) complicat assumpte el valencià, com sempre entre la Florència dels Mèdici i El Virgo de Vicenteta”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Naixement d’un fugitiu a Brixton

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 6 d’octubre de 2020.

Brixton va tenir un carrer amb un cirerer salvatge i una fèrtil catalpa d’or enana entre un parell de bidons de fem sempre ran a gavadals d’envasos de menjar congelat d’Iceland foods, gots gegants de gelat marca Grycan i restes florides de pizza de sabors impossibles.

En els primers números d’aquell carrer on vaig aparèixer un dia d’estiu de meitat dels anys noranta, vivia un taxista negre en una caseta que tenia un porta de color blau cel, murs amb les rajoles fetes de sang i un sostre de pissarra. Solia dormisquejar quasi tot el matí, abatut per la cervesa, darrere dels cristalls de la seua bay window al costat d’una iguana moribunda mentre els seus tres fills menuts corrien mig nus a pocs metres del seu taxi fosc, enorme i llampant com una panderola.  

Una mica més enllà, en una cantonada, s’aixecava una cabina de telèfon feta pols a la vora d’un parterre on només creixien puntes de cigarreta i excrements de gossos. A la mitja vesprada, les parelles de joves amants negres s’arroglaven al costat d’aquella cabina muda. Ells es mostraven arrogants, indiferents. Elles, els provocaven inútilment movent els seus culs perfectes, els seus meravellosos malucs nus com serps exòtiques. En l’atmosfera es podia palpar el foc del sexe desbocat i, també, el fred de la mort, l’ombra del crack cocaine que s’havia endut un munt d’aquells xicots i xicotes per davant sense que a ningú li importés, sense que ningú no els plorés en cap servei religiós a Lambeth Town Hall. El crack assassí i les seues misterioses pipes de malson persa. El crack o les calaveres invisibles de sal que sempre estaven xiuxiullejant a aquelles colles de bellíssims nàufrags que vigilaven les cantonades, aguaitant a la vella sorda que vivia just enfront del taxista amb el seu gat castrat o fent cua en una de las caixes de Morleys Store o, encara, passejant-se entre els xiquets cantors de Gospel que es concentraven cada dissabte de vesprada davant d’una menudeta botiga de discos de Brixton Hill.

Ningú que no s’haguera criat allà gosava trepitjar aquell indòmit territori de Londres. Fins i tot, a les elegants revistes que repartien als avions es recomanava als turistes que l’evitaren. Com siga, jo vaig fugir a aquell indret després d’una llarga travessia, cansat d’esperar el futur, de que m’empaitaren els meus fantasmes familiars, amb l’esperança que la distància guarís tantíssimes tristors acumulades malgrat la meua joventut. Confesse que també vaig fugir enamorat com un idiota d’una xicota prima i amb uns ulls negres enormes amb què durant els darrers mesos havia dormit sovint en l’habitació menuda del seu apartament, abraçat a ella com una criatura desvalguda, freturós del seu cos nu, de la seua boca, del sabor del seu sexe, hipnotitzat per la fragància de la seua pell suau.

De la idoneïtat d’aquell barri del sud londinec em va convèncer un traficant de motxillers de Victoria Station acostumat a tractar amb xicots sense una lliura a la butxaca. El tipus, guaixat com un pitbull i amb el cap gros com un meló d’Alger, de seguida em va reconèixer com un d’aquells estudiants perduts que cada dia arribaven convençuts que bastarien uns pocs dies barrejats enmig d’aquell formiguer humà per a escanyar la seua ànima pobletana. A Victoria Station arribaven milers de tipus com jo amb la mateixa cara de barbamecs idiotes, arrossegant els seus embalums entre la multitud i amb un ridícul llibret de conversació en anglès i un mapa d’una lliura entre les mans.

El cas és que el traficant de polissons em va trobar un allotjament en la casa d’un tipus rar ocupada aleshores per una colla d’argentins i una de xicotes japoneses, tots de pas. Al patí de darrere, a la caseta d’eines del jardí, vivia també durant tot l’any, un sard que estudiava comunicació a la universitat i que es guanyava la vida repartint Dunkin Donu’ts a domicili.

Fet i fet, a Brixton, durant aquells curts dies d’estiu, em vaig convertir en el fugitiu que sempre he estat. Em passava el dia passejant per la ciutat sense deixar de donar-li voltes al cap d’allò que havia de ser. Vaig arribar a resoldre que passés el que passés mai més no tornaria a creuar el canal de la Mànega ara que ja havia aconseguit escapar de quasi tot. Em faria potser venedor de turbants, inventor de màquines voladores, ensinistrador de rates de colors, màgic ambulant, majordom en una exclusiva mansió de Kensington, cambrer d’un dancing girls pudent del Soho…   

I a boqueta nit, abans d’encauar-me sempre m’assaltava la necessitat  d’anar fins a aquella cabina del meu carrer i trucar-li a Déu per tal de confirmar-li que mai més ja no em trobaria, ni encara el dia que em morís potser en una qualsevol cantonada d’aquella ciutat immensa. Després, ja en el llit, m’oblidava d’on era i qui era, i què volia ser i pensava una i una altra vegada en la xicota que havia deixat a Barcelona o en una badia o a la vora d’un camí voretat de camps de tarongers en flor o en un parc sembrat de misterioses i solitàries torres industrials o en una habitació de parets humides en un immensa casa habitada per fantasmes ociosos o al recer d’un somni que mai no s’ha acomplert. Finalment, m’adormia un punt excitat i confús, neguitós.

En aquell carrer de Brixton, en aquella caseta sempre plena de gent que anava i venia, vaig aprendre l’ofici de fugitiu. No sé els anys que la vaig habitar. No sé si el record de la meua tornada al poble i després durant la tardor a la ciutat i, encara, el record del meu retorn al llit d’aquella jove, va ser només un simple parany de la memòria, una enganyifa del cervell, un truc del diable que ens administra la desesperança. No tinc massa clar a hores d’ara que és tot allò què ha passat, què m’ha passat, durant aquests quasi trenta anys.

Com siga, en certa manera, encara hi continue vivint en un raconet d’aquella habitació que donava al jardinet del sard i des d’on veig passar la vida provant d’amagar-me dels monstres que aquesta, de tant en tant, t’envia d’emissaris per evitar-te la felicitat menuda a la qual tots inevitablement ens aferrem.

Potser encara hi ha un cirerer salvatge i una catalpa d’or enana en aquell carrer. I colles de joves bells de pell atzabeja, i un jardí on només creixen puntes fredes de cigarreta i excrements de gossos, i  calaveres de sal matant ací i allà, per tot arreu. Potser, sota aquella cel de plom, encara existeix una cabina des d’on poder trucar-li a Déu i demanar-li explicacions pel temps perdut, per tots els errors comesos.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Carlos Lesmes, un matí a la Casa del Regal

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 d’octubre de 2020 a La República.cat

Carlos Lesmes i Felipe VI. Foto/EFE/Mariscal

El magistrat Carlos Lesmes està molt enfadat. Se li ha posat cara d’almirall de veler amb mal de ventre. El cas és que Felip VI es va absentar l’altre dia de l’acte d’entrega de despatxos dels nous jutges celebrat a Barcelona perquè algú del Gobierno va considerar que era millor que sa magestat es quedés en casa i no toqués més els collons als catalans atesa la propera inhabilitació del president Torra i amb les envistes del tercer any de les hòsties de l’1-O.

Tothom sap, menys els espanyolistes més recalcitrants i els idiotes sense remei, que en tot aquell afer, el Borbó, la va clavar fins als mànec. Tant es sap que, a hores d’ara, el fill del caça elefants no pot anar a Catalunya a menjar-se una botifarra amb seques ni vestit  amb una samarreta d’Obrint Pas.

Lesmes, però, no està per a subtileses diplomàtiques, ni per a estratègies polítiques. Ell està per damunt de tot això. I, a més, com que sap que mana molt, no li fa res, si molt convé, fer-li un lleig al rei amb l’excusa de cagar-se a gust en els rojos que es pensen que manen a Madrid. Val a dir, per cert i per si algú no ho sabia, que l’almirall mana tant des que el va ungir el PP d’Aznar, el mateix de la Gürtel, Villarejo, Fernández Díaz, Zoido, Zaplana, Rato, Cospedal, Mato…i la mare que els va parir.

I mana, també, amb la convicció que ho fa en defensa de la sagrada Constitució de 1978 la qual està disposat a predicar allà on faça falta com un sant Vicent Ferrer purificador. Perquè compte, què coi seria dels pobres espanyols sense aquell patracol?. I dels catalans d’ací i d’allà?. I dels bascos?…

Vet ací que avui que don Carlos ha vingut a predicar a uns collidors de taronja que campen en la finca de la Casa del Regal, al terme d’Algemesí, Ribera Alta del Xúquer, a l’hort que va ser propietat de l’insigne poeta monàrquic Teodor Llorente l’espectre del qual encara avui es passeja en calçotets de camal llarg i amb el cap cofat amb una corona de llorers entre palmeres, tarongers, nesprers i ginjolers.

Els homes de la colla torren sardines mentre esperen que s’eixamoren les taronges perquè si les cullen humides de la rosada, es podreixen a les cambres del magatzem on han d’acabar de madurar. El ventijol i el solet de les huit del matí les posaran a punt per agafar de l’arbre. Torren sardines, parlen de dones, juguen a cartes… Molts d’ells són estrangers. Treballen per uns trenta euros al dia. Si plou es queden en casa i no cobren. Quan s’acaba la temporada ja no tenen res més a fer, esperar i prou… Ara, amb això de la pandèmia, els jornalers cauen com a mosques. El mateix drama d’aquest estiu viscut al Segrià. El bitxo, certament, s’acarnissa amb els més desgraciats, amb la mateixa virulència que ho fan els bancs, els executius sense escrúpols, els polítics mediocres, tota la tropa del neoliberalisme o els falsos socialdemòcrates posant cara de no haver matat mai una mosca.

Don Carlos, arriba a l’hort abillat amb una toga lluenta i negra com una panderola. En una mà duu el retrat del rei caracteritzat de jutge i, en l’altra, un exemplar de la Constitució (hi ha homes, per cert, que no parlen bé el castellà i, de vegades, sense voler i sense haver escoltat mai Valtonyc ni saber que és la CUP, li diuen, quequejant una mica, postitució). I en això, el togat se’n puja sobre un paretó de sèquia i comença el sermó, article per article… tots els espanyols tenen el deure i el dret a treballar, a una remuneració suficient per a satisfer les seues necessitats i les de la seua famíliaels poders públics promouran les condicions socials, econòmiques i jurídiques de la famíliales condicions favorables per al progrés social i econòmic i una distribució de la renda regional i personal més equitativa, en el marc d’una política d’estabilitat econòmicaes reconeix el dret a la salut… tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat… bla, bla, bla, bla, bla, bla…

Els jornalers s’acaben les sardines i escuren la bota de vi barat que ja fa estona que corre de mà en mà. Alguns fan la última xumada. Tothom, cabàs al llom, entra a l’hort. Uns canten, altres xiulen, uns ho fan en silenci, amargament. Un de colp crida a ple pulmó: Visca el rei, visca el vi, visca la mare que l’ha parit!.  Don Teodoro Llorente els segueix no fos cas que es deixen una sola taronja penjant en l’arbre. El dia serà tan llarg i dur com tota la història.

Don Carlos, aleshores, sol, es persigna devotament, mira el cel amb fervor religiós, recull estris i ix de l’hort on l’espera un enorme cotxe oficial de color negre amb les finestres fumades. Després, de camí, fingirà que parla amb el rei… capcinejarà una miqueta mentre somia amb la batalla de Cavite i amb les proeses del general Prim i amb les de Weyler en la Cuba perduda… De vegades, desficiós, s’esmola la punta del bigoti, es mira les punteres de les sabates. De vegades, pensa: Espanya està a bon recapte, sobretot, a bon recapte dels ‘altres’. I, guaita… Els líders catalans independentistes en presó i els vertaders patriotes en el carrer, ben absolts de tota culpa, com ha de ser… Europa ja pot cantar missa, en protestant que és com la canten per allà. Això, és, es diu a sí mateix, una democràcia com cap n’hi ha en el món i ja té raó el molt murri.

La setmana que ve, es lamenta, la té massa atapeïda, entre actes i més actes li caldrà anar a predicar la Consti a la flota de taxistes de l’Estació de Sants, als collidors de caqui de Carlet, a les caixeres d’un Mercadona de Tarragona, a uns quants milers de desnonats, als que protesten perquè encara no han rebut un euro dels ajuts pels estralls de la Covid, als metges de l’atenció primària de Barcelona… Lesmes avisarà, una vegada més: Quan la Constitució resulta colpejada no es pot renunciar a defensar-la. 

Publicat dins de Política | 1 comentari

Independència, entre l’èpica i la realitat

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 30 d’agost de 2020.

Celebració davant de la Ciutadella de la proclamació de la República catalana el 27 de setembre de 2017. Foto/TV3

Ningú no pot negar la capacitat de Carles Puigdemont i del seus a l’hora d’imposar un relat sobre la independència de Catalunya eficaç en termes electorals que, al mateix temps ha minvat, només en part, la capacitat del seu principal adversari per a fer-se entendre en un context de repressió i de crisis social com mai no havíem conegut.

No cal dir també que un dels efectes d’aquesta capacitat ha estat la d’aconseguir la pròpia mitificació del personatge en clar perjudici dels seus principals contraris en el mateix camp polític els quals, massa sovint, han estat escarnits en allò que podríem considerar un exemple d’inacceptable tribalisme.

Cal reconèixer que l’èpica del puigdemontisme i de tot el que l’envoltaha estat capaç tant de mobilitzar els seus partidaris com d’amagar les contradiccions de la seua pròpia acció política. Tot plegat, poc se’n parla de quins són els orígens i el punt de partida ideològica de la formació que lidera o d’actuacions del tot incomprensibles com la de la cessió de la diputació de Barcelona al PSC, el mateix PSC que va permetre el 155 o que es va manifestar el 8 d’octubre de 2017 al costat de totes les forces de l’espanyolisme.

Ningú no s’atreveix tampoc a qüestionar el seu implacable dirigisme. Una manera de fer que ha tingut conseqüències. D’una banda, ha representat un càstig sever per a un sector dels seus propis correligionaris potencials. De l’altra, també ha condicionat l’escassa maniobrabilitat del mateix president Torra atrapat entre la contradicció de governar una autonomia escapçada i, alhora, de veure’s obligat tothora a una gesticulació simbòlica en la línia de Waterloo. Gesticulació poc creïble per a l’independentisme en general i no diguem ja per a l’Estat que ajudat pel sistema de comunicació espanyol ha demonitzat i caricaturitzat Torra fins a l’extrem.

El cas és que a les portes d’unes noves eleccions, Puigdemont, torna a posar en circulació un relat sobre la independència que ignora deliberadament els errors comesos i que es cimenta en un sentit èpic de l’acció política mancat de concreció, que només pot arrossegar els incondicionals. Simplificant, podríem dir que la contrapartida discursiva a la proposta republicana malauradament tan denigrada d’”eixamplar la base”, és justament ignorar-la. Ignorar, vull dir, que per a aconseguir que una part decisiva dels catalans s’hi sentin concernits amb la proclamació d’una república catalana caldrà alguna cosa més que l’èpica.

Fet i fet, a penes fa uns dies que hem conegut l’esborrany de la ponència política i estratègica que Junts dissenya de cara al seu primer congrés. El text apel·la a una ‘revolució democràtica’ davant la certesa que l’Estat mai no reconeixerà el dret d’autodeterminació de Catalunya ni encara l’acceptació d’un resultat democràtic de la majoria dels catalans a favor de la independència. Amb l’”eixamplament de la base”, diu la ponència, no n’hi haurà prou. La “confrontació intel·ligent” amb l’Estat, és segons resa el document, l’única manera d’aconseguir la independència tot partint de l’esperit del 2017 del qual sembla voler apropiar-se’n en termes simbòlics. La nova -vella- formació vol, a més, que sigui el Consell per la República el que articule aquesta estratègia. De veritat, creu Puigdemont que la resta de formacions polítiques independentistes i de moviments s’avindran sense renecs a formar-ne part d’un instrument políticament controlat gairebé en exclusiva per Junts?. És clar que no.

Una vegada més, doncs, el puigdemontisme actua amb la voluntat d’incitar un activisme d’immediatesa amb l’objectiu de situar-se al capdavant de la cursa electoral i fent veure per omissió que l’acció política del seu principal adversari, siga quina siga, només pot traduir-se en un reguitzell de renúncies inútils. I encara, en certa manera invàlida, sense pretendre-ho segurament, els esforços fets fins ara. De cas, l’independentisme no s’ha enfrontat fins ara de manera intel·ligent i malgrat les errades a un Estat que ha resultat implacable?. L’independentisme no tan sols va demostrar convicció i astúcia però també és cert que va cometre errors immensos que cal analitzar seriosament sense por a l’anatemització per no tornar a caure-hi.

Tot plegat, l’èpica, la gesticulació simbòlica, prou que ho sabem, difícilment farà possible la república. Puigdemont i els seus, han de ser capaços de fer autocrítica, d’anar més enllà de les proclames si realment desitgen un reagrupament de les forces polítiques a favor de la independència que no siga percebut per aquestes com un intent d’absorció o d’imposició d’un lideratge únic.

Cal replantejar-se seriosament de quina manera es pot convèncer una majoria clara de la societat catalana que la independència i la república és la única via per millorar les seues condicions de vida atesa la ineficàcia d’un Estat sistèmicament corrupte, incapaç de regenerar-se en termes democràtics i que, a més, nega la capacitat dels catalans per a decidir per si mateixos. Una república que ha de tenir una concreció clara en termes polítics i socials.

Tot això passa, en primer lloc, per imposar-se electoralment a les grans ciutats integrant desenes de milers de ciutadans que fins ara no s’han sentit concernits o que, fins i tot, n’han recelat. No hi ha prou a ‘eixamplar la base’, cert, i potser l’Estat no respectarà un resultat democràtic favorable a la independència, però sense acomplir aquesta premissa es caurà en els mateixos errors.

Cal entendre, també, que aquest és un procés llarg on qualsevol temptativa de ‘revolució democràtica’ caldrà que siga transversal o no serà res.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari