La mudança

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de novembre de 2020 a Nosaltres La Veu.

Darrera repassada abans que arribe la furgoneta amb els camàlics que s’enduran molt lluny de l’indret on tants anys he viscut, allò que queda de la meua biblioteca junt amb alguns objectes personals desordenadament embotits en bosses de supermercat.

A hores d’ara, no queda gaire cosa en comparació amb tot el que vaig arribar a atresorar. Des del maig fins ací, centenars de llibres han anat a parar a una associació benèfica. Un miler? Ja pot ser. Molts han acabat en el fons d’un dels contenidors del carrer. Fins i tot, la meua llogatera té una bossa amb una dotzena de llibres que van de crims horribles i màfies.

Molts títols de Paul Auster, Mailer, Terry Southern, García Márquez, Fallada…, desenes de saberuts assajos sobre ves a saber què, llibres de gran format sobre arquitectura o història o catàlegs d’exposicions, ja fa temps que habiten les parades de llibres del metro de la ciutat a l’espera de trobar algú que se’ls emporte per uns pocs euros.

Ha estat impossible retenir-los i ha calgut, doncs, fer una tria tan implacable com dolorosa. Tot plegat, la tempesta que m’enlairà se’ls va endur també, junt amb molts dels meus records, al bell mig d’aquell oceà invisible que tots tenim dibuixat en la pell de la nostra memòria i on va a parar tot allò de nosaltres que és mort, polsim d’ossos de records.

Darrera repassada, concloent, un punt minuciosa només perquè la majoria de les meues coses ja van eixir d’aquell pis fosc i estret fa mesos dins d’un parell de maletes, en tan sols un parell de viatges en taxi. Tan poques coses tinc…

Com siga, respectuosament, en silenci, com qui observa el cadàver d’una vella i estranya amistat, escodrinye els prestatges del menjador. Ací trobe la figura d’un tornejant de ferro i la d’una muixerangueta del mateix material, totes dues forjades en el mateix taller. En un armari localitze un parell d’elegants botins de pell, un parell de camises. N’he trobat a faltar algunes i he deixat, per no tenir com endur-me’ls, uns sabatots que em vaig comprar per anar a Bamberg a fer aquelles classes de cap de setmana sobre Catalunya i Espanya pensant que se’m congelarien els peus.

Del despatx, on tantes hores he passat durant aquests darrers tretze anys, prenc un parell de caixes de galetes de llautó plenes d’amulets. Hi ha uns pocs zloty i alguns florins hongaresos; un feix de bitllets de Negrín que guardava l’àvia materna; un pin amb el rostre de Lenin dins d’una fulgurant estrela roja; una baralla de cartes de l’exèrcit nord-americà amb els rostres dels principals col·laboradors de Sadam Husein record de la funesta invasió de l’Iraq; uns daus de pòquer i un gobelet de pell; un full de quadern on vaig gargotejar unes poques notes, que a penes es poden llegir, per a una narració: …ell no sap res d’ella des de fa vint anys o més. Potser és morta, ves a saber. Es va ofegar en el naufragi d’un transatlàntic de luxe o d’un atac d’al·lèrgia (això és ben ridícul). Ell, encara recorda les seues natges, el seu cos nu i l’olor d’albercoc madur que feia la seua pell blanca. Recorda l’habitació on es van allitar una vesprada d’abril, les seues cames enfundades en unes mitges negres transparents i les seues calcetes de color rosaci ben ajustades. Des de la finestra de la cambra, es podia veure un assilvestrat jardí. Ara no sap si havia una figuera, una llimera, tal volta un taronger per esporgar. Tant se val. Escriuré hi havia una figuera i una llimera, i un esbarzer prenyat de flors… Ell pensa els mugrons dels seus pits o les seues cireres… La dorm, la respira, la pensa cada segon de la seua existència encara que el fons sap que no és real. I vet ací que una vesprada d’agost truquen a la porta de casa i resulta que és ella. No ha envellit gens. Sembla cosa de bruixeria o, simplement, una mala passada de la memòria. I, aleshores, entra a la casa i tots dos es precipiten en el llit d’una habitació que dona al carrer i fan l’amor, no… millor escriuré que follen, vull dir que follen salvatgement i que, finalment, ell es corre violentament sobre la seua panxa llisa com un tambor… no, no, no, no… massa explícit… (si ella ho llegís -i això que no existeix- no li agradaria gens, potser ho trobaria vulgar, s’enfadaria). Així doncs, molt millor escriure que creuen les seues mirades, es besen tendrament i tot seguit parlen de coses banals. Després s’abracen, s’exciten un poc, es fonen, es confonen, desapareixen, se n’obliden per sempre més l’un de l’altre i ell plora amargament com només ho faria un idiota, i pensa la vida com una pèrdua de temps o com un estrany segrest o com l’estructura d’un relat absurd… Com una gran mentida, com un autoengany, com un joc de mag de tercera fila… Al final de les notes hi ha dibuixades unes quantes espirals, per ser més precisos, una constel·lació d’espirals. Pense uns segons en els acolorits amants voladors de Chagall i continue la revisió.

De la tauleta de nit de l’habitació gran recupere un parell de calçotets. Uns de color negre, desbocats. Uns altres, de tela fina, d’un porpra cardenalici. També hi ha uns quants mitjons i una corretja amb una sivella enorme.

I en això, arriben els de la mudança i comencen a embalumar les capses plenes de llibres, les bosses… despengen les prestatgeries… ho van baixant tot al carrer, a pols, en un carretó, per les escales, per l’ascensor. Treballen en silenci, emmascarats, metòdicament, sense perdre ni un sol segon.

De sobte, m’adone que haurien cabut més capses i tinc la temptació de fer-los carregar unes quantes bosses més de les que no puc endur-me i que esperen, en un altra habitació, a algú que vinga a endur-se-les. Mire de rescabalar ni que siga uns quants exemplars… quin de tots agafe, però?. Tinc a les mans uns pocs llibres de poemes, un de contes de Rodoreda… no em decidesc per cap mentre els xicots de la mudança van enllestint la seua feina. A l’última, però, em quede amb un llibre d’articles i textos solts d’Orhan PamukAltres colors. El seu Museu de la innocència, ja està dalt de la furgoneta. Entre les seues pàgines he guardat una badia, el desig d’un cos, el regust amarg gairebé insuportable d’un comiat o d’una absència.

En una hora i escaig ho han carregat tot i han partit. Ha estat al·lucinant. Quasi màgic. Reste encara uns pocs minuts a la casa i aprofite per a eixir al balcó i fer una ullada als meus plataners gegants que envelleixen lentament, que van perdent l’escorça, el vigor, minut rere minut, dia rere dia, setmana rere setmana… Per un moment em sent un intrús. No em reconec en aquell indret. He oblidat ja moltes coses viscudes entre aquelles quatre parets. Millor. Els records sovint només pesen. Ara haig d’anar-me’n abans no passe de ser un intrús, un estrany en una casa estranya, a un espectre. No tinc més temps per a perdre. M’espera un matí que es pot allargar tota una vida atapeït de coses que cal fer sense dilació: compromisos professionals, trucades banals, whatssaps que encara no he contestat…

En una cruïlla de l’Eixample, Pamuk i jo parem un taxista sikh elegantment cofat amb un turbant atzur i a tota velocitat travessem la ciutat. De camí, pense en el seu text La casa de l’home que no té ningú… temps era temps, ell no era un home que no tenia ningú… Pamuk ara observa per la finestra distretament, amb els ulls oberts com a plats, com si hagués acabat d’arribar d’un poble, com ara el meu, a la gran ciutat. Fa tota la fila d’un xicot pobletà que ha acabat d’arribar a Barcelona amb l’objectiu estúpid de menjar-se el món. Me’l mire d’esquitllentes i somric per sota el nas… pobre Pamuk… una gavina animada engega un xiscle llarg. El vent porta el so d’una ràdio d’allà baix…

El taxista enfila Passeig de Sant Joan cap amunt. Ens separa una pantalla de metacrilat i les nostres mascaretes que tanta gràcia li fan al bitxo. Al cap d’uns pocs minuts de trajecte la ciutat es torna costeruda, irreconeixible, inhòspita, territori il·limitat d’absències.

| Deixa un comentari

El genocidi del castellà

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de novembre de 2020.

No hi ha país com Espanya on una part de la seua classe política, dels seus intel·lectuals orgànics, lletraferits i altres espècimens a sou de l’Estat, empren el mot genocidi amb tanta lleugeresa i desvergonyiment. Precisament, perquè, a més, els qui en tiren mà són en una majoria de casos hereus ideològics, nostàlgics, d’un règim que, segons molts historiadors, va assassinar al voltant d’uns 400.000 adversaris polítics a més d’intentar l’aniquilació de qualsevol llengua que no fos el castellà.

I de totes les llengües, la que des de sempre més nosa els ha fet, ha estat el català. Un idioma amb un nombre de parlants gens desdenyable, amb una literatura homologable a la de qualsevol país europeu, blasmada precisament per aquest motiu des del nacionalisme cultural espanyol com ha estudiat Antoni Monterde. Un idioma amb un important suport polític i social continuat en el temps, des d’Elx fins a Perpinyà.

No cal ara i ací fer-ne el relat minuciós de les maniobres contra el català engegades des dels pretèrits temps de la Guerra dels Segadors fins ara. Maniobres i actes polítics que, junt amb la complexitat de causes d’un llarg procés de substitució lingüística en favor del castellà, ha deixat el català en tots els territoris on es parla en el llindar de la seua desaparició. És una qüestió tan òbvia, tan estudiada i evident, que un alumne de sociologia de primer curs a Nova Zelanda o al Congo la captaria a colp d’ull. 

Però en els espanyes s’entesten a dir que al castellà, amb milions de parlants, amb un enorme prestigi internacional i un Estat al darrere, l’estant matant en Catalunya -sense anomenar-la- com a resultat de la imposició política d’un govern social comunista que compta amb el suport del separatisme.

És un relat que a penes ha canviat al llarg del temps. Només es matisa, guarneix, modula, en funció del context polític. Fa alguns anys, durant el primer tripartit, un columnista de l’edició valenciana de l’ABC, el carlí tradicionalista Obdulio Jovaní, referint-se a la normativització del català, escrivia que es començava imposant una ortografia i s’acabava en les cambres de gas. “(…) no tiene más que comprobar cómo se lleva el léxico valenciano a los diccionarios catalanes, con engaño -como se llevava a los judíos a la ducha-, y allí, se les gasea, no aparece ya más en ningún texto escolar (…)”. El mateix tarat afirmava sense cap pudor en un altre dels seus articles que totes les llengües distintes del castellà eren autèntiques “bombes de fragmentación de España”.

Així les coses, l’espantall del genocidi del castellà a mans dels enemics tradicionals d’Espanya, ha tornat ara de nou a compte de la nova llei d’educació en què desapareix, gràcies a la negociació d’ERC, la condició del castellà com a llengua vehicular. Una condició, cal no oblidar-ho, que Wert va imposar pensant exclusivament en el segrest jurídic del sistema català d’immersió lingüística i que, a la pràctica, no era necessària ja que els tribunals espanyols, Constitució en mà, amb Wert, Celaa o Cantinflas en el poder, fan i desfan sempre a favor del castellà. Hi ha prou a recordar sentències manicomials com la que prohibeix que les administracions valenciana i catalana puguen comunicar-se per escrit en català. Val a dir, que una prohibició com aquesta no deu d’haver-se dictat en el món conegut des dels temps del Virregnat del Perú.  

No cal dir que les manifestacions en relació al suposat genocidi han estat nombroses, sorprenents, hilarants, ofensives, dignes d’un estudi psiquiàtric o d’una denúncia en les més altes instàncies del dret internacional. La defensa de l’espanyol posa ‘morrongos’ constitucionalistes, demòcrates abrandats que de normal són incapaços de dir fava davant de les desigualtats socials, els abusos del poder judicial o la corrupció mateixa que podreix dels seus mentors.

Manifestacions, posem per cas, com les del cardenal de València, Antonio Cañizares, un senyor que no sap dir ni ‘bon dia’ en la llengua que parla  bona part de la seua feligresia. L’Eminentíssim i Reverendíssim ja ha advertit, apocalíptic, que aquesta nova llei, “disgrega, divide o rompe la Nación Española por las reducciones de la lengua española como lengua vehicular de la enseñanza”. A més, Cañizares, que ha oficiat per la salvació de l’ànima de tots els catalans afectats per la influència del maligne separatisme i que, alhora, ha permès misses en memòria del genocida Franco,  està convençut que la llei “generará incultos y poco alfabetizados”. Per què? Doncs, perquè ho diu ell.

L’ínclit Mario Vargas Llosa, acadèmic de la RAE, considera que això de las “lenguas regionales” està bé però que l’eliminació del castellà com a llengua vehicular, és “una idiotez que no tiene perdón”. Vargas Llosa, un nacionalista peruà empedreït, no ha dubtat a tractar de malalts els catalans que van lluitar per posar les urnes l’1 d’octubre.  

L’ex director del Cervantes, César Antonio Molina, ha arribat a dir que la Lomloe, en la mesura que deteriora l’espanyol, generà una gravíssima “contusión” en l’edifici mateix de l’Estat. L’acadèmic i ex-ministre de Zapatero, fundador de la plataforma La España que reúne,  ha titllat darrerament l’acord pressupostari pactat a Madrid, de “acuerdo con delincuentes, con asesinos, con populistas, de extrema izquierda que son tan perjudiciales como la extrema derecha”.

Si Lenin visqués, cada dia faria un acudit a compte del nacionalisme espanyol. 

No paga la pena seguir fent el repàs. En Sebastapol, Nairobi, Ayacucho, Benirrama, Sa Pobla, Mondariz Balneario o en el barri d’El Carmel mateix, només els fanàtics i els imbècils sense remei saben que parlar de genocidi del castellà no és només una mentida sinó que, a més, és un repugnant acte de manipulació emocional propi del supremacisme cultural més abjecte. El problema és que de fanàtics i d’imbècils n’hi ha a grapats.

Com siga, del que no hi ha dubte és que des de Luis de Galinsoga a Fraga, passant per Queipo de Llano, Casado o Alfonso Guerra, l’única Espanya que vehicula res és una on el català a penes puga ser un record, pura arqueologia lingüística.

Publicat dins de Política | 1 comentari

Vampirs

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de novembre de 2020.

Detall d’un canaló de carrer, Barcelona. Foto/Francesc Viadel

Els vampirs han arribat a la ciutat i s’han instal·lat, causant una gran admiració, igual que si foren artistes d’un anomenat circ internacional, en la gran carpa d’una antiga fàbrica de maons rojos. Una fàbrica bellíssima on dia rere dia, ja fa molts anys, es degueren deixar la pell per uns pocs cèntims les seues obreres i obrers, tots pobres com a rates, escanyolits i bruts, sifilítics, tuberculosos, alcoholitzats, units a la vida només pel cordó indestructible de l’esperança en la revenja.

Són vampirs de pega, però, que han vingut embalats dins de capses de cartró precintades, atrapats dins d’una presó electrònica de píxels, impresos sobre làmines de paper. Res de taüts reomplerts amb terra de la llunyana, hivernal Transilvània dels llops i de les feres misterioses…

Estan ací amb l’únic objecte de ser penjats de les parets, projectats, per ser observats sense perill per la multitud curiosa, per ser celebrats com a pura recreació de l’entortolligada imaginació humana que tant tem i tan poc sap de la puta mort i encara menys de la vida. Són els vampirs de Murnau, Herzog, Dreyer, Polanski, Coppola… Els va que interpretar Bela Lugosi o Cristopher Lee. Criatures, ben mirat, imprudents i golafres, un punt ridícules que retrocedeixen fent grans escarafalls quan ensumen l’olor d’all o amb la simple visió d’una creu. Criatures que, com siga, malgrat els seus poders, sempre acaben per ser fàcilment destruïdes amb només quatre colps precisos d’estaca o bé incendiades per la benigna i poderosa llum del dia, convertides en un grapadet de volàtils cendres.

En realitat, no tenen res a veure amb els vampirs reals que campen per tot arreu, a qualsevol hora del dia i de la nit, a les llars, als luxosos edificis d’oficines de les grans ciutats, en les rebotigues dels supermercats miserables dels barris més humils, darrere de la finestreta d’una qualsevol oficina bancària, en el mateix sofà on ens endormisquem confiats les vesprades dels cap de setmana, en els bordells de luxe i en les sagristies, en les sales de professors, en els tallers de mecànics de bicicletes, en els claustres conventuals, en els passadissos dels centres comercials, darrer del taulell d’un bar, en la consulta d’un ginecòleg, en un saló d’estètica, en la barberia, en el mostrador d’una botiga de roba íntima per a senyores, atenent amablement les taules d’un restaurant…

Vampirs amb comptes bancaris botits de diners, d’altres sense un clau a la butxaca, vampirs mascles, vampirs femelles, de totes les races, de rostres innocents, de rostres esmolats, de mirada tendra, discrets o vanitosos, silenciosos o cridaners, efeminats o masculins, seductors o repugnants, prims, obesos, atlètics, divertits, ensopits, bulímics, sibarites, mandrosos, hiperactius, freds, aparentment sensibles, intel·ligents, babaus…

Vampirs malalts, marginals com el que fa molts anys, posem per cas, em va temptejar en un banc de la Rambla on m’havia assegut per a descansar després d’una llarga nit de viatge en tren des de València, sense haver pegat ull, rebentat de vagarejar per la ciutat, perdut, sense saber ja on anar. Recorde que era un vampir esquifit amb els braços plens de nafres causades per un milió de punxades de xeringa. Dubte que mai hagués mossegat tendrament, luxuriosament, el coll temptador d’una Melissa Stribling o d’una Barbara Shelley, ni habitat un castell o temut la ira de Déu. El cas és que amb un filet de veu em va demanar si volia guanyar en un tres i no res uns bons diners. Només calia que l’acompanyés a uns pocs metres d’on ens trobàvem i que em deixés treure una miqueta de sang. Em va prometre que em donarien unes cinc mil pessetes i un bon entrepà de xoriç o, potser, fins i tot un de pernil. Li vaig dir que no i, simplement, sense ni tan sols mirar-me, se’n va anar decebut i trist per on havia vingut, rambles avall, fent tentines, en direcció a la mar…

En aquell temps, la ciutat anava plena d’aquella mena de vampirs fins que va aparèixer de sobte el bitxo que s’ocultava a la punta de les agulles hipodèrmiques i en l’alegria humida dels sexes, en la sang mateixa. I en això, tots els d’aquella classe de vampirs es van convertir en uns pobres monstres sense cap més ocupació que sobreviure dia a dia a les tenebres de la seua pròpia amarga existència.

Després d’aquell encontre, durant tots aquests anys, he ensopegat amb molts altres vampirs. Tots molt diferents dels de l’espècie que un dia va habitar pacíficament aquelles Rambles a vessar de vida. Me’ls he trobat, per exemple, a la feina, en infinitud de treballs distints com el de jornaler o el de periodista. En molts moments, també, de quotidianitat banal. En llocs molt diversos i insospitats. I he de dir que sovint n’he estat víctima com la immensa majoria de tots vosaltres. De vegades amb el meu consentiment, d’altres per covardia o per feblesa. Quasi sempre, també, sense adonar-me’n. És important saber que no resulta fàcil distingir-los tal i com si vaig saber fer aquell matí gris a la Rambla. I, així doncs, lamentablement, un no sempre pot previndré la seua mossegada, l’esgarrapada profunda de les seues urpes invisibles. Fet i fet, s’assemblen tant a nosaltres que mai no n’estarem prou segurs de saber-ho.

T’entabanen, t’aprofiten, nodreixen les seues necessitats, capricis, objectius, aquieten la fúria provocada per les seues frustracions més profundes i doloroses, entretenen el seu desfici, a costa de la vostra energia. Fingeixen compassió, dissimulen la seua indiferència envers els vostres patiments amb astúcia. Mai no us mataran ni de colp ni del tot, aniran i vindran… I sempre aniran fent com ni vol la cosa. I, alhora, nosaltres anirem passant la vida, en companyia d’ells, de milers de vampirs que es passegen per les nostres ciutats, que duen els seus fills a jugar als parcs, que feinegen en els escorxadors, que fan veure que es guanyen la vida de comercials, despatxant pa o medicines, que treballen de paletes, d’advocats, d’instal·ladors de gas, de traumatòlegs, de jutges, de jornalers de temporada, de policies, de professors de solfeig o de francès o d’italià, d’agents immobiliaris…

No us en rigueu mai més, doncs, de les orelles punxegudes i els ullals ridículs d’aquell Nosferatu a blanc i negre sorgit del malson de la crisi i de l’ascens del mal en el cor d’Europa, ni tampoc de l’enamorament estúpid, adolescent i tossut del Dràcula de Coppola, ni de cap de totes les seues absurdes fòbies. Només són disfresses, un parany perquè no ens els creguem. Feu atenció als senyals i protegiu-vos-en perquè no tindran cap pietat.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Oltra, malament si es queda, malament si se’n va

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 16 de novembre de 2020.

Mónica Oltra, en una imatge de 2019. Foto/ À Punt

Fa pocs dies un dels periodistes més seriosos de València, Antoni Rubio, especulava a la seua columna en El Temps sobre la possibilitat que Mónica Oltra encapçalés la llista de Compromís a l’alcaldia de la capital del país. Esgotat el seu cicle en la Generalitat, Oltra, argüia el columnista, no ho tindria gaire difícil per a ‘berenar-se’ la socialista Sandra Gómez i, alhora, per a plantar cara a la popular María José Català. Tot plegat, per a convertir-se en una Rita Barberà d’esquerres i, de passada, deixar de ser un tap per als joves dirigents del Bloc.

El raonament de Rubio no pot ser més sensat i, a més, per si algú encara no se n’havia adonat, assenyala sense estridències dues veritats com a punys. La primera és que Oltra, convertida de força o de grat en una mena de dirigent sense contestació interna amb el suport incondicional del clan dels Mollà, talla l’abadejo a pler sense deixar que Vicent Marzà i d’altres companys de viatge les tasten. La segona és que, certament, Oltra és tan populista com Barberà i, de segur, que tant o més valenciana que la difunta alcaldessa. Que què?

El cas és que si Oltra torna a estar en boca de la premsa -i d’ací l’article de Rubio- no és perquè haja manifestat cap interès a destapar públicament els seus plans de futur, sinó pels seu darrers i estridents desencontres amb el president Ximo Puig. Els socialistes no l’aguanten i bona part dels seus ara mateix es divideixen entre continuar donant-li suport silenciosament, atesa la seua capacitat per a captar vots o plantar-li cara.

Tot plegat, és que l’acord del Botànic fa tentines perquè hi ha una guerra oberta tant pels recursos com pel repartiment de cadires. Ho explicava fa no res Víctor Maceda en La Vanguardia. I el cas és que Oltra, enmig d’aquesta baralla de gats, lluny d’optar pel jesuïtisme o pel sigil o per la discreció a fi d’intentar arreglar les coses, ha tirat pel dret sense mirar pèl. Ni més ni menys com hauria fet, per cert, Rita Barberà quan no li ponien com ella volia.

El cas és que en política els gestos són importants i els d’Oltra, exagerats i no exempts d’una certa agressivitat retòrica, no han fet gota de gràcia a molts dels seus companys encara que no s’atreveixen a dir fava. Com sempre, els únics que estan encantats amb el circ són els de la seua claca internàutica sempre a l’aguait, preparats per a saltar al coll de qualsevol periodista crític, dissident o adversari polític.

Com siga, l’actitud de la vicepresidenta no hauria d’estranyar ningú com no haurien d’estranyar tampoc les maniobres d’un partit com el PSOE, amb contrapoders interns insospitats, experiència en l’art de manar i que, a més, es pot permetre assessors amb molta preparació. Com a botó de mostra, l’estol de periodistes de primera línia que Puig ha fitxat sense dubtar-ho.

Tot plegat, la impressió és que ja fa molt de temps que Oltra ha deixat de concitar entre els seus la unanimitat que acompanya els vencedors imbatibles o l’esperança dels qui fins i tot des d’una certa discrepància podien veure en ella una potentíssima palanca per a canviar el país.

La primera decepció la va donar poc després del tancament en fals de la televisió valenciana. Els seus plors i promeses als treballadors de l’ens públic els va acabar canviant per la realpolitik i els retrets agres per als qui no van voler acceptar com quedava tot. Al final del ball, l’operació del nou ens s’ha saldat amb el vergonyós escapçament polític del conseller proposat per Compromís mateix, Rafa Xambó, amb la presa de control de l’emissora pels socialistes i amb la posada en marxa d’una televisió sense a penes pressupost i amb uns plantejaments massa semblants als de l’antiga TVV del PP. Cap més aportació. Val a dir que el fracàs d’À Punt lliga amb la incapacitat política del Consell, on Compromís té una enorme responsabilitat, per a articular una mínima estructura de comunicació valenciana i en valencià. Estructura que ara com ara només té alguna possibilitat d’existir si sorgeix com a iniciativa d’una part de la societat civil, recepta que tal com estan les coses caldria pensar d’aplicar també a l’ensenyament en la llengua del país.

Oltra tampoc no ha estat gaire fina amb la gestió de la pandèmia. Al març, abans del confinament -i segons va explicar el periodista Alfons García en una crònica publicada al Levante- la vicepresidenta es va resistir, en una tensa reunió a Palau, a suspendre les festes falleres per temor a “una insurrecció”. Amb els ànims un poc més calmats, Oltra va explicar -i així ho va recollir García- que el seu objectiu era el d’il·lustrar als assistents sobre la dimensió del que representaria una suspensió des de la seua condició de “25 anys de fallera”. Per cert, que a la reunió, d’una enorme transcendència, no va estar present l’alcalde de València, Joan Ribó, que assistia a una representació d’òpera.

Amb tothom confinat i amb l’ona de la COVID fent estralls, el seu paper públic va ser més aviat discret. La realitat és que tot el protagonisme -a risc d’equivocar-se fatalment- se’l va endur Puig. La compra de materials sanitaris a la Xina, la gestió de les seues aparicions públiques ja fos per tranquil·litzar la població o per dissentir de les decisions adoptades a Madrid pel seu propi partit.

Ara, però, passat el temor a la ‘insurrecció’ i col·lectivament acostumats a la plaga, la vicepresidenta reapareix, treu pit i demana endurir les restriccions, tancar bars i restaurants com s’ha fet a Barcelona.

La bronca del bitxo ha anat quasi en paral·lel a la dels pressupostos. La dirigent, legítimament, s’ha revoltat contra uns números que no li fan el pes i ha demanat un tros més gran del pastís. D’acord. Però per a explicar la seua discrepància, Oltra no va dubtar -compte amb les formes!- en citar a part mitjans com El Español o Las Provincias, entre d’altres igual o més conservadors, només per a desgastar l’executiu. Lleig.

Tot això pinta malament. No sé si a Oltra els seus, com van fer amb Barberà, podran empènyer-la a la batalla de l’alcaldia. Si ella voldrà competir per la trona municipal o si pel contrari somia tocar mareta a Madrid. El que està clar és que molt s’hauran d’esmerçar els seus competidors per a moure-li la cadira. I, en qualsevol cas, si ix malament la jugada, Compromís, ja es pot calçar. Només cal anar a les hemeroteques i repassar com va acabar la seua batussa dins d’Esquerra Unida.

De moment, l’única que diu, que treu o posa és ella, i això, en qualsevol partit polític, és un mal símptoma sobretot en moments d’incertesa on el debat, el repartiment de poders i l’agilitat per a fer canvis són vitals per la pròpia supervivència. Quan en una organització qualsevol s’instal·la la por a la discrepància o quan un dirigent acaba devorant el seu propi partit, la desbandada està cantada.

I, com siga, qui més a part d’Oltra pot encapçalar Compromís en la propera cursa electoral? Malament si es queda, malament si se’n va.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’ombra de Wert sobre els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 15 de novembre de 2020.

Pintada a la façana de l’Hotel Ritz de Barcelona. Foto/Francesc Viadel.

El Congreso acaba d’aprovar la vuitena llei d’educació de la democràcia, la Lomloe. Com sempre, i cada vegada que un govern de centre esquerra ha accedit al poder, qualsevol reforma de l’educació a nivell espanyol s’ha convertit en mans dels partits de la dreta i, per extensió, del bloc conservador espanyol en un potent ariet de desgast. La Lomloe no n’ha estat una excepció.

La dreta, la ideològica i l’econòmica, amb interessos en el món de l’educació, considera l’escola, en ple segle XXI, no només com un nínxol de negoci sinó com la més poderosa eina d’articulació del seu ideari obviant que el sistema educatiu ha deixar de ser a la pràctica el més poderós dels instruments de socialització a través del qual un Estat qualsevol podia arrenglerar a la seua ciutadania en el marc d’un determinada concepció de la nació i del món.

Això no obstant, és lògic que la dreta, en comptes d’obsessionar-se amb la qualitat de l’ensenyament públic o amb les condicions laborals dels que hi treballen, estiguen més per l’hegemonia de l’espanyol en territoris on aquest coexisteix amb altres llengües, pel manteniment de l’ensenyament de la religió catòlica o pel dels privilegis consolidats de les concertades. I val a dir, que no només la dreta, també els sectors més casposos del PSOE, sovint més nacionalistes i conservadors que alguns liberals del PP.  

En bona part, no ens enganyem, el sistema educatiu actual és, també, encara, junt amb l’alta magistratura, els cossos policials i les elits econòmiques, una altra de les herències del franquisme que es va limitar a abolir tots els avenços que van significar les reformes republicanes i a reimplantar l’escola de l’antic règim. Vull dir d’un sistema educatiu que públic caracteritzat per la precarietat que convivia en paral·lel amb un altre de controlat per les ordres religioses i pels sectors afins al règim. La depuració dels mestres republicans tant a l’escola com a la universitat junt amb unes classes populars sotmeses a un capitalisme autàrquic salvatge va fer de l’escola una autèntica institució de la propaganda franquista on a penes s’aprenia a llegir i escriure, sumar, restar, dividir i multiplicar. Així les coses, el desenvolupament econòmic de finals dels seixanta va agafar Espanya sense gent preparada per afrontar-lo, amb una educació en runes que es va intentar salvar a la desesperada i sense massa èxit.

Amb la mort de Franco i l’arribada al poder uns anys després del PSOE, es va intentar corregir tímidament el desastre amb una llei, la LODE, que intentava equilibrar la balança pel que fa al repartiment dels recursos entre el sistema públic i el privat-concertat controlat per sectors de l’església, introduir canvis metodològics i consolidar la integració de les llengües de l’Estat distintes del castellà.

La dreta es va tirar al carrer amb els mateixos pretextos que ara: la llibertat i la defensa de l’espanyol contra qualsevol pretensió, per tímida que fos, d’introduir l’aprenentatge del català o del gallec o de qualsevol altra llengua de l’Estat.

Aquesta ha estat la constant amb episodis puntuals propis d’una història de la màfia en moments en què el PP ha reprès les regnes del poder. Em referesc, per exemple, a l’afer a CIEGSA, l’empresa pública muntada l’any 2000 al País Valencià pel reu Eduardo Zaplana amb l’objectiu de construir escoles públiques. L’experiment va acabar amb un forat de més de 2.500 milions d’euros i amb 26 dels projectes licitats sense executar. Això en un territori on d’un total de 2.247 centre educatius el 40% eren concertats i on l’alcaldessa de València, Rita Barberà, va concedir milers de metres quadrats a la construcció de centres privats.

Després arriba Zapatero i el PP de la mà dels sectors més retrògrads de l’església espanyola obri una guerra salvatge contra els intents d’implantar l’educació per la ciutadania. I després, encara, tornà el PP i amb ell la persecució dels vells dimonis entre les quals, el més perillós, el del sistema d’immersió lingüística a Catalunya, culpable de la majoria independentista del país.

És el ministre Wert, una sinistra ombra de la mentalitat pedagògica i política de l’antic règim, el que va introduir per decret, en el seu afany d’espanyolitzar els xiquets catalans, la qüestió del castellà com a llengua vehicular i que ara, gràcies, a la pressió d’ERC, ha saltat pels aires de la nova llei educativa. És, però, una victòria relativa atès que, en realitat, en el fons res no canviarà i l’Estat continuarà vigilant matuserament l’escola catalana no fos cas que pel català entrés el verí del separatisme. El mateix català, per cert, en què s’han escolaritzat tipus com Albert Rivera.

El bloc de dretes està que tira foc pels queixals i no diguem la caverna mediàtica. En una de les seues editorials l’ABC arriba a assegurar que la supressió de la llei del castellà com a llengua vehicular -tot i que no n’hi ha dubte de la seua hegemonia i protecció Constitucional- permetrà “a las autonomías adoctrinar a sus alumnos en el odio a la lengua oficial del Estado”.

No és l’única barbaritat que s’ha dit. Ni serà l’última maniobra de l’espanyolisme, a la que s’ha sumat l’ínclit Alfonso Guerra o el sindicalista de classe A Cándido Méndez, per a intentar convertir el català en un residu folklòric.

Mentre Catalunya continue lligada a un Estat controlat pel nacionalisme més carpetovetònic, culturalment captiu d’un supremacisme castellà, haurà de fer mans i mànigues per mantenir la presència del català en la vida pública en unes condicions mínimes alhora que la realitat de la substitució lingüística pel castellà s’imposa implacablement en tots els Països Catalans.    

Ens queda poc temps, ha advertit la sociolingüista Carme Junyent per a qui només falten entre 25 i 30 anys perquè el català faci un tomb o bé entre en una fase irreversible. Evitar-ho dependrà de nosaltres, els catalanoparlants, de la nostra inapel·lable voluntat de prevaldre però, també, és clar, de la fermesa política dels nostres dirigents.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

¡Talleu el cap del rei! ¡Salveu al rei!

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 de novembre de 2020 en Nosaltres La Veu.

Felip VI i el seu pare, l’emèrit Joan Carles I.

No n’hi ha dia pràcticament que la premsa no airege un drap brut de l’emèrit Joan Carles I, fugit a Abu Dhabi des que la seua amant Corinna cantés La Traviata sobre els seus comptes en paradisos fiscals amb un posat de marquesa ofesa a qui li han tocat el cul a traïció enmig del ball de la Blancaneus. Quin remei, no?.Com collons es pot amagar un elefant en una cartera de butxaca?. Com proclamar la llibertat de premsa i la democràcia i bla, bla, bla, sense repicar ni que siga les veritats com a punys que està publicant dia sí i dia també la premsa del veïnat europeu?. 

Si no hi havia prou amb tota la merda sobre el rei inicialment publicada per la premsa Suïssa, ara, per acabar-ho d’adobar, la fiscalia investiga l’ús per part de l’emèrit, de la críptica reina Sofia i d’alguns dels seus nets, d’unes targetes de crèdit vinculades a comptes corrents dels quals no és titular. Presumptivament, els diners vinculats a aquests comptes serien d’un amic seu, el magnat mexicà Allen Sanginés-Krause. I presumptivament, tot quedarà, si fa no fa, en una presumpció de…

El cas és que entre el campechano i els seus, no declarant aquesta generosa donació del mexicà, haurien defraudat a hisenda-somos-todos 120 mil euros de l’ala entre 2016 i 2018, moment en què els seus estimadíssims súbdits les passaven més putes que Caín gràcies als tripijocs financers de la colla de Davos i de personatges de la mena de Sanginés-Krause.

Aquests dies, doncs, una vegada més, els tertulians s’han fet creus amb el desvergonyiment del rei i, fins i tot, no s’han estat d’especular si, a l’última, no l’acabarem veient entre reixes. Ben mirat, són comentaris de cua de peixateria, d’un cinisme espatarrant o d’una ingenuïtat fingida perquè tothom, gossets i gatets, saben que al rei li queden quatre tallades de cabell i que en els cims nevats de l’alta judicatura, lents com les tortugues, a més, no fan bromes amb la corona.

Com siga, tots els periodistes, des dels més despendolats de can Ferreras fins als més mesurats de la monàstica i eternament conservadora TVE, han insistit fins atipar-se, que la cosa no va amb Felip VI ni amb la reina Letizia i les infantes, sinó que és un afer exclusivament relacionat amb l’emèrit. Un emèrit, per cert, que els mitjans de comunicació espanyols han desfigurat tant que ben bé sembla que mai no hagués estat rei d’aquesta Espanya que no es treu el dol ni per anar a les cases de barrets.

Així doncs, per una banda s’esgargamellen com sans-culottes cridant pels platós de televisió i els estudis de ràdio: ‘couper la tête du roi!!!!’. Per una altra, enrotllats amb la bandera d’Espanya, criden tot seguit un ‘longue vie au roi!’ capaç de ressuscitar Lluís XVI de França.

Tot té l’aire d’una comèdia que es representa en un teatre buit mentre al carrer el bitxo fa tantes víctimes com afiliats a la bogeria de l’extrema dreta.

No ens hauria d’estranyar. Aquest estiu, sense anar més lluny, Felip VI va fer una abrandada defensa dels mitjans de comunicació, de la llibertat de premsa. El periodisme, va dir, “no és un ofici més”, s’entén com el d’anar a collir olives, netejar hospitals, fer de camàlic o treballar de caixera en un supermercat. “La llibertat de premsa”, va insistir, “aporta un oxigen que vivifica les democràcies”. I, encara, que malgrat les dificultats, la premsa, havia continuat exercint la seua tasca “com la consciència crítica d’una societat diversa i plural, característica fonamental del periodisme exercit en llibertat i democràcia”. Ho va dir en el context dels premis d’un diari monàrquic i ultraconservador com l’ABC que justament aquella nit premiava Arturo Pérez-Reverte, Maruja Torres i Dani Duch. D’un diari que ha intentat maquillar matusserament les imperdonables trapelleries de Joan Carles I.

En el seu discurs en l’acte de l’ABC, Felip VI, òbviament, no va fer cap altra cosa que acceptar el fet que un sector de la premsa repliqués les informacions sobre el seu pare per tal de salvar el seu propi coll. I, alhora, va ignorar que aquesta premsa suposadament crítica, representativa d’una societat plural, fos la mateixa que ha encès durant anys a tot Espanya contra Catalunya amb mentides repugnants, que ha fet d’altaveu de les maldestres teories de jutges i guàrdies civils contra l’independentisme o contra qualsevol indici de dissidència a un règim heretat, com la seua corona, d’una dictadura sangonosa com la de Franco.

Per a l’ABC, posem per cas, el debat sobre la monarquia no és més que “una etiqueta escrita per l’extrema esquerra per a promoure la substitució de la democràcia liberal per una república socialista”. Per a la premsa vagament progressista, el debat sobre la corrupció de la corona és un afer de lladres i serenos que no hauria d’afectar el vell edifici en què habita aquesta democràcia de fireta a un tir de pedra de l’extrema dreta més perillosa d’Europa. Et tout le reste est littérature

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

TV3 és culpable!

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de novembre de 2020 a La República.cat.

El director de TV3 Vicent Sanchis durant una tensa entrevista fet per Susanna Griso durant el temps en què es va aplicar el 155 a Catalunya.

A les Espanyes durant anys i panys han estat convençuts que una majoria dels catalans eren independentistes, entre d’altres malalties mentals incomprensibles, per culpa tant d’un suposat adoctrinament escolar com per veure massa TV3. Les escoles se les imaginaven -i encara ara- com uns autèntics camps de reeducació a la manera vietnamita on els escolars eren com incautes presoners de guerra nord-americans que si no volien morir de set i de gana calia que parlaren en un català pur. En aquest punt, entenem la puresa de la llengua com l’entenen, posem per cas, els filòlegs de Vox pel que fa al castellà.

Com vulga que siga, mai no oblideu l’ínclit ministre Wert Ortega, l’aristòcrata que va arribar al poder a bord d’una nau del temps noliejada just després del setge de 1714, per “españolizar” els xiquets catalans i acabar amb la immersió lingüística a colp de decret, des de Madrid,“con consenso o sin”.

L’altre monstre era TV3. Els catalans estaven tots com un cabàs de gats per culpa de mirar massa una televisió amb unes audiències, per cert, que ja voldrien Tele 5 o Antena 3, emissores que han contribuït poderosament a construir l’imaginari d’una Catalunya que s’assembla prou al III Reich o al règim sud-africà de l’apartheid

Ben bé era -és- com si a Catalunya no es poguera veure cap altra televisió llevat de TV3. Com si no n’emetés cap altra, com si no existís xarxa d’Internet per poder veure Netflix, HBO o el canal la figa de mandanga, com si no hi hagueren antenes parabòliques per captar la PTV del Pakistan o qualsevol emissora del Kazahstan… Com si cada nit una parella de mossos passaren per cada casa per tal de comprovar si, efectivament, els catalans estaven o no enganxats a la terrible televisió catalana. Un obsessió, la de TV3 i la seua malignitat, que al País Valencià es va materialitzar primerament, amb Felipe González, impedint que Acció Cultural del País Valencià desplegués els seus repetidors de senyal de TV3. Després, una vegada superat aquest obstacle i amb l’arribada de Francisco Camps del PP, amb el tancament dels repetidors i la imposició de multes milionàries. Unes sancions l’objectiu de les quals no era cap altre, naturalment, que enfonsar la dissident entitat civil igual que intenten fer ara amb Òmnium Cultural. 

Durant l’aplicació del 155, el nostre Decret de Nova Planta contemporani, es va intervenir l’escola, ma non troppo. Simplement, del que es tractava era d’acollonir el professorat, d’advertir-los que no els convenia gens parlar-ne de càrregues policials, de drets, ni, en definitiva, de res que tingués un aire vagament separatista com podria ser la castanyera o l’esperit que inspira les composicions per a flabiol i timbal. 

TV3 també va estar a punt de ser intervinguda però la mobilització de la premsa internacional, testimoni de l’ agressivitat del nacionalisme espanyol, va evitar una actuació política que d’haver-se consumat hauria aplaudit amb les orelles des de Putin passant per Erdogan o Trump. El PP va tindre més collons quan va tancar la Televisió Valenciana després de saquejar-la, de convertir-la en una de les emissores del món occidental més infectes informativament.

Com que no van poder tancar-la, van optar, doncs, per l’ofegament econòmic i per l’ús del cinisme com a arma de distracció. I així, a l’emissora dels catalans, podem escoltar a tothora els defensors de la llibertat d’expressió, afins i dirigents polítics de CS i del PP, dir en TV3 que TV3 és poc plural i manipula. I com siga, totes les proves que poden aportar d’aquesta manipulació, en comparació a allò que passa a TVE des del temps de Fraga Iribarne, són una broma.

El cas és que passada la tempesta, TV3 junt amb Trapero, es va convertir en el símbol de la resistència a l’aplanadora espanyola, de la llibertat d’expressió i de la qualitat per a la majoria d’independentistes. Les tornes, però, en un moment de crisi política, de desavinences en el Govern, han canviat.

El trollerisme internàutic va començar a airejar que la televisió catalana la dirigien directament des de Madrid o, pitjor, que era controlada per ERC a les ordres de Marlaska i dels cardenals Richelieu i Cañizares, per la Cuca Fera i la madrastra de Blancaneus. Després, hem assistit a una campanya lamentable sobre el suposat abús del castellà en la televisió que no resistiria l’anàlisi del més babau dels sociolingüistes presents en la sala. I malgrat tot, TV3, continua sent la televisió més seguida justament ara que no n’hi ha un 1-O a la vista i que els carrers, per causa de la pandèmia, no s’omplen de manifestacions.

Fet i fotut, fins i tot el polèmic àudio enregistrat pels homes del tinent coronel Baena publicat per El Periódico en què s’escolta Pilar Rahola pressionant a David Madí perquè el director de la cadena Vicent Sanchis no limités la seua participació en espais emesos per la casa, demostra que les coses no són tan fàcils com semblen. Vull dir que sembla prou clar escoltant Rahola que a TV3 hi ha un director que aplica criteris professionals sota unes pressions que no han de ser fàcils de suportar i en unes condicions econòmiques penoses. Un director que ha de tenir el joc de cames dels boxejadors i molt de fetge ateses les complicacions del moment.

Després, hi ha uns personatges que consideren que tenen en el calaix del seu dormitori l’escriptura de mig país que Pujol els va deixar en herència entre les pàgines d’un missal. Rahola i Madí, de JxCAT, entre d’altres, entre els més coneguts.

El que diga Rahola, en general, els seus conta contes orientals sobre Puigdemont per mantenir una determinada estructura de poder més enllà de la causa de l’independentisme, me la bufen. Bravo pels que la segueixen amb una fe cega sense qüestionar-se res. No dubte que Rahola tinga les seues fonts, això ho pot deduir un qualsevol estudiant de primer de periodisme. Però també tinc molt clar, que té els seus interessos econòmics i polítics com queda ben clar en la seua amigable conversa amb Madí on li demana que li tallen el coll a Sanchis. I sí, pense que ix massa a la tele i que damunt les seues aparicions no són barates.

Pel que fa a Madí, em sembla un personatge inquietant i potser convindria que JxCAT expliqués no tan sols què collons pinta en tot aquest embolic de la seua amiga, sinó què pinta, en general, en els tripijocs del poder que ells administren. Qualsevol dia ens enduguem una sorpresa.

I, encara, aquesta nova campanya que esguita de nou la nostra televisió pública, demostra fins a quin punt és necessari que existesca i que puga veure’s a tot el territori de parla catalana, com haurien de poder veure’s a Catalunya, la malmesa À Punt i IB3.

Una campanya que també posa en relleu que l’interès per enfonsar TV3, continua tan viu com sempre. Recordeu, junt amb les intencions manicomials d’espanyolitzar els xiquets del somrient Wert, les abrandades paraules de Serrano Suñer: “Rússia és culpable! Culpable de la nostra guerra civil. Culpable de la mort de José Antonio (…) L’extermini de Rússia és una exigència de la història i del futur d’Europa”.  

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

El magraner

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 d’octubre de 2020 a Nació Digital.

A punt d’un nou confinament, ara i ací mateix, sol, atent al panteix hipnòtic del rentaplats, al tic-tac llunyedís del rellotge invisible que repica a l’altra banda de la paret, només puc sentir, saber-me viu i etern si pense en aquelles hores de finals d’un juny a les acaballes dels vuitanta. Pensar, vull dir, amb cada porus de la meua pell, amb l’avidesa del vampir menut que devora l’euga confiada mentre pastura, amb l’obstinació del boig d’amor o del borratxo atrapat en la seua obsessió destructiva.

Cal dir que en aquell temps, al meu món, els estius dels fills dels jornalers miserables com jo mateix, mai no tenien fi. Eren estius tots de passar-los al balcó. Allà esperàvem l’espectacle de la dansa del sol moribund amb la dignitat mateixa dels senyorets de les llotges d’un gran teatre d’òpera. El cas és que en tocar les huit de la vesprada, l’astre immens color rovell d’ou, sempre es despenjava majestuosament i lenta com una gegantina aranya al cap del carrer buit i solitari just allà on dormitaven uns pocs magatzems de taronja, on s’aixecaven els tristos blocs de finques dels gitanos, els primers camps del terme, l’escola de les monges amargues.

Estius de mosques i mosquits, d’efluvis de Flit, de metàl·lics orinals de migdia plens ran a gavadals, d’hores que anaven descomponent-se lentament, soltant el seu tuf insuportable com el de cadàvers de pollets caiguts del niu sobre una vorera… Si per una d’aquelles un dia, contra tot pronòstic, visitàvem la platja de Cullera després de veure’ns obligats a fer un llarg i penós viatge en aquell vell i merdós bus, sempre podria ocórrer que, en acabant, haguérem de passar unes quantes nits d’insuportable desfici. Nits de no poder pegar ull pensant en aquells bellíssims cossos de femella de cabelleres rosses, en el balanceig suau dels seus pits turgents, rojos com tomàquets madurs. Hores eternes sense poder esborrar dels nostres caps buits aquelles estrangeres tan joves com nosaltres que havíem vist passejar voreta mar, quasi nues, de vegades innocentment agafades de la mà, despreocupades i rialleres, irradiant una felicitat impossible que ens sonava a parany o potser a sinistre malefici del nord.  

Ara, dic, un punt atuït per aquesta tensa espera qui sap si a la mort, pensava feliçment en aquelles hores de finals d’un juny resplendent a tocar d’un final de dècada.

Ara i ací mateix, recorde un matí xafogós tal volta d’un diumenge. La colla, que no arriba a una dotzena de xicots, enfila d’hora el camí que mena al nord de la comarca a bord d’uns pocs esbalandrats ciclomotors. El nord és secà, oliveres i garrofers, muntanyes pelades, res a veure amb l’exuberància del nostre menut país pla a la vora del Xúquer. El nord no deixa de ser per a nosaltres un territori indòmit, inexplorat.

Aquest matí anem de festa a un poble amb uns pocs carrers que potser només té dues places. Una de secreta, pensada per als amants clandestins. L’altra, amb una església protegida pel sant que té les claus del cel i que té també quatre esvelts fanals que a les nits fan la llum de les lluernes dels boscos secrets.

És un poble estès als contraforts de La Colaita. En arribar, excitats, sense espera, ens fem forts en el taulell d’un casinet aturat en el temps i escurem copa de cassalla rere copa de cassalla. Gallegem, bramem com a verros, ens empentem amistosament, ens ho beguem tot i notem com l’alcohol ens incendia per dins i ens fa més abrivats i estúpidament eterns. Ens sentim mascles, repugnantment mascles, bellament, inevitablement, poderosament, ens sabem immortals, no en tenim cap dubte.

Només un parell d’hores després, cap al migdia, barrejats entre una munió d’altres joves, correm mig nus com uns guerrers celtes davant d’un parell de vaques extenuades per carrers estrets com la gola d’un llop, sota un sol que crema, beguts com a bocois. En una cantonada, enfilats sota el sostre d’un sis-cents quatre músics mig bufats, cofats amb perruques de colors i vestits amb samarretes remullades en vi de bóta, toquen desafinadament un pasdoble darrere de l’altre…. Manolete, Soldadito español, Cuna cañí, Domingo Ortega

De tant en tant, esclata un petard que sona com la detonació de l’escopeta d’un assassí en una era o es veu elevar-se cap al cel, lentament, un globus de color morat igual que una esvaïda promesa d’amor o bé, encara, algú cau tombat per l’aiguardent en una cantonada mentre al seu costat la seua delicada promesa, aponada entre dos cotxes, orina impúdicament. En el bec del Matamon, Santa Bàrbara, vestida amb una jaqueta i uns pantalons ben arrapats de cuir negre, fa de vigia i, alhora, resa pietosament per tots nosaltres.

Finalment, s’emporten les vaques mig mortes a un improvisat corral i tot el poble s’escampa pels bars, per les cantonades i per les cases a dinar copiosament muntanyes d’arròs al forn, platerades d’embotits i salmorra, talls enormes de sucós meló d’Alger… I, llavors, sense tenir on anar ni que menjar, busquem l’ombra sota la façana d’una casona i ens estirem pel terra, esgotats, marejats. Al cap de no res se’ns apropen mitja dotzena de xicotes de la nostra mateixa edat. Intercanviem amb elles, faceciosos, unes paraules, diguem un grapat d’estupideses… Alguns van tan borratxos, però, que no poden dir fava i, simplement, s’ho miren tot des del seu núvol. De sobte, una de les xicotes, amb els ulls verds més bonics que mai no ha vist cap de nosaltres, fa un pas endavant i es palplanta davant de la colla. És tan menuda que cabria dins d’una butxaca. Duu la seua llarga cabellera recollida en un monyo que deixa ben a la vista un delicat clatell. Vist amb una samarreta blanca, quasi transparent, lligada per damunt del seu melic i amb uns shorts tan ajustats que, per les vores dels camals, se li escapen un grapat de pèls rogencs del seu entrecuix. Potser la seua pell, o el seu tall secret, fa olor de timó o d’anís o de menta…

Amb descaradura ens pregunta d’on som, com ens diem, què farem a la boqueta nit quan les penyes es retiren als seus caus per sopar plegats. Ens la mirem de dalt a baix embadocats com idiotes. Ningú no encerta, però, a contestar. Només som capaços de mirar les seues cames tornejades, els pèls daurats del seu entrecuix, la seua panxa llisa, el botó del seu melic, els mugrons erts dels seus pits rodons marcant-se en la seua fina samarreta. Només som capaços de mirar dins de la profunditat insondable del riu dolç dels seus ulls.

Som del tot incapaços de dir res. I com que ens mantenim en silenci, un punt sorneguers i avergonyits, ella, a la última, ens mira amb supèrbia i tot seguit ens anuncia que en guaitar els estels per darrere de la serra del Cavalló, just en el moment en què totes les plantes aromàtiques esclaten desitjoses a l’amanyac de la frescor de la nit, en començar el concert dels cicàdids i veure els primers dragons escalar les façanes de les cases del poble cercant el seu aliment a la llum dels fanals, en aquell moment, diu, ella i les seues amigues ens estaran esperant sota el magraner. I, llavors, se’n va. I ens quedem allà veient com s’allunya en direcció cap a la plaça, fent passes menudes, amb un mig somriure trapella a la seua carona de nina. Ens quedem allà sense cap mapa on localitzar el magraner sota el qual deuen d’entortolligar-se els cossos nus i bells dels déus fins el trenc de l’albada. Restem allà absolutament perduts, sense saber què fer. I, de sobte, a cadascú de nosaltres se’ns omple la boca de grans de magrana espicossats de sucre, de la remor del gust agredolç del seu sexe perfecte.  

Ara i ací, sol, mentre una tardor criminal m’alena al clatell, mentre sent la respiració mecànica del frigorífic, mentre escolte una remor d’ossos arrossegant-se en la cavitat de l’escaleta buida, només puc tenir la certesa que no estic mort si pense aquell migdia de juny, aquell cos menut, aquells ulls verds, magraners secrets voretant camins de pols, una geografia oculta de coves i congostos foscos i humits, aquell desig de tu que ha omplert tota una vida.     

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Àngel Castanyer, l’irreductible vençut

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu l’1 de novembre de 2020.

Àngel Castanyer, al despatx del seu domicili a Consell de Cent, Barcelona. Foto/El Temps.

Aviat farà un any que ens va deixar Àngel Castanyer, un valencià de Foios important encara que prou desconegut entre nosaltres, bàsicament per haver passat la major part de la seua vida entre París i Barcelona. Tinc la impressió que la seua salut es va deteriorar ràpidament després de la mort de Nuri, una dona excepcional, d’una intel·ligència mordaç, amb uns ulls clars encisadors que mai no van perdre la lluïssor de la joventut. Sens dubte, Nuri va ser una dona guapíssima, amb un punt de trapella, de divertida bogeria, fins al final. Una dona, capaç d’atrapar per tota una vida un Àngel de bona planta, amb un cert aire d’irresistible galant flamenc, tothora posat en els pesants i ingrats treballs del conspirador civil, sense més aspiració que la de canviar el món.

El degué derrotar, dic, els estralls de la pena causada per la pèrdua de la seua parella però, potser, també, la impotència de viure des de Barcelona estant la incomprensió d’una Espanya perduda en el laberint mental del franquisme davant el clam de llibertat d’una majoria de catalans. Fet i fet, sovint se’n dolia amb un punt de sarcasme que fins i tot els republicans espanyols que escoltava a la televisió eren franquistes, si més no, anticatalans furibunds. I se’n dolia, val a dir, des d’un sentiment de valencianisme mamat a casa, nodrit en un llarg exili. Cal recordar, que Àngel fou fill del polític i poeta Angelí Castanyer, un dels signants de les Normes de Castelló, home del cercle del conseller Francesc Bosch i Morata, dirigent del Partit Valencianista d’Esquerra durant la Guerra Civil i, durant l’exili, activista del valencianisme cultural a París, juntament amb el seu germà, el també poeta Josep Castanyer.

La família es reuní a París, huit anys després d’acabada la guerra. Una nit d’agost de 1947, Àngel juntament amb sa mare i altres familiars, passaren a peu la frontera cap a França, després de subornar la Guàrdia Civil. L’exili li donà una nova llengua i una nova visió del món, molt allunyada del seu Foios nadiu.

Fins ara no havia estat capaç d’escriure de l’Àngel. La seua mort, en moments per mi també complicats, em va deixar una gran buidor, una sensació de fracàs. Temps enrere havia intentat una llarga entrevista sobre les seues vicissituds personals que va quedar només enregistrada. El cas és que l’amic i col·lega, conciutadà d’Àngel mateix, Vicent García Devís, se’m va avançar amb un magnífic reportatge publicat a El Temps el març de 2016, Àngel Castanyer: l’home que també va ser aquí. La peça era tan bona que no pagava la pena resultar-ne redundant.

Amb aquest titular, el reporter, deixava constància de com el seu paisà havia format part durant anys del reduït seguici en l’exili del president Josep Tarradellas. No és poca cosa encara que Castanyer, d’aquesta aventura, mai no en va fer un romanç èpic, com altres que no ho haurien pogut evitar per pura vanitat.

Castanyer, en una manifestació als carrers de Paris. entre el pintor Francesc Espriu i l’editor d’Edicions Catalanes de París, Paul Kipfer. Foto/Arxiu Castanyer.

Tan a prop va estar de Tarradellas i de bona part de les cogitacions que aquest va protagonitzar que fins i tot el va acompanyar en l’avió de tornada a Barcelona, on tot un país l’esperava per a reinstaurar la Generalitat, malgrat les estúpides i inútils reticències de Madrid. Hi va tornar amb ell el dia de la històrica proclama des del Palau de la Generalitat: ‘catalans, ja soc aquí”. I ací, a Barcelona, s’hi va quedar Castanyer per a continuar treballant pels ideals d’un republicanisme gauchiste, vinculat al PSC més catalanista, federalista, que un dia va inspirar Josep Pallach.

De fet, Castanyer, amatent a tot el que passava al País Valencià, subscriptor de tot el que era valencià, va mantenir, malgrat tot, bastants reticències al nacionalisme més ortodox i als seus dogmes més sagrats. Bàsicament, perquè n’havia vist els efectes de l’anticatalanisme entre els valencians a París mateix, a la Casa Regional Valenciana que havien aixecat son pare i el seu oncle. D’altra banda, el seu pare -m’explicava- coneixia bé els valencians i li havia transmès la idea que qualsevol iniciativa d’emancipació política del país lligada als catalans despertaria malentesos i reaccions insalvables, despertaria complexos d’inferioritat que, per incomprensibles que foren, només podien menar al fracàs.

També, és clar, perquè el de Foios desconfiava del pujolisme i del seu entorn, diríem, més clerical i burgés. Havia treballat amb el seu amic Romà Planas, des del Casal de Catalunya a la capital francesa, en l’editorial dirigida per Josep Benet i impulsada per Jordi Pujol, Edicions Catalanes de París. Una empresa pensada per a donar a conèixer la causa catalana a l’exterior. Posteriorment, havia viscut també no pocs episodis de lluites polítiques entre aquest nacionalisme conservador i l’exili. El que vull dir és que sabia el pa que s’hi donava i no podia evitar sentir una gran desconfiança política.

Podríem assegurar que fou un republicà d’esquerres a la francesa que odiava el jacobinisme i que va evolucionar cap a una actitud rebel com mai. Un dia, mentre l’acompanyava al Centre d’Atenció Primària de Manso, relativament a prop del seu domicili al carrer del Consell de Cent, em va confessar que n’estava fart. “Crec”, em va dir aproximadament, “que després de tants anys de discussions m’has convençut: amb Espanya no hi ha res a fer. Votaré per la independència”.

Castanyer em va acollir farà ara quinze anys a Barcelona a la manera, segons ell mateix em va ventar amb ironia, en què s’acollia a París els exiliats que anaven arribant. Ja sé que és una exageració. De fet, tornava a la ciutat on havia estudiat i que des de sempre havia enyorat. I hi tornava, també, molt cremat després d’haver passat per experiències professionals bastant amargues. Decebut pels meus, putejat per cent i un miserables de tota mena i condició. Cansat sobretot, però, de viure en una València subsumida en un blaverisme persistent que, a hores d’ara, sembla haver-se reconvertit, gestionat pels ‘nostres’ des del poder, en una mena d’embolcall identitari innocu que va molt bé per tal d’evitar qüestions polítiques incòmodes. Qüestions, pense, que van des de la necessària reconstrucció nacional a la necessitat d’enderrocar el règim del 78, passant per la represa del vell eslògan de ‘fer país’ amb tot el que això representa.

Portada del llibre de Castanyer que repassa la seua vida des de la infància fins el seu retorn a Barcelona amb el seguici de Tarradellas.

Ell havia llegit l’edició primera del meu llibre, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i n’havia escrit unes ratlles amabilíssimes en una modesta publicació digital d’orientació socialista. La primera vegada, em va citar al Zurich, a la plaça de Catalunya. De seguida, ens vam fer amics.

Sovint el visitava al seu domicili. Ens tancàvem al seu despatxet ple de llenços i munts de papers -era un gran afeccionat a la pintura- i des d’allà arreglàvem el món. Nuri sempre ens entrava uns cafès de sobre i unes poques galetes i, de vegades, abans de deixar-nos allà tancats, en feia befa amb una gran finezza dels nostres maldecaps. El meu fill, Pol, havia passat també alguna estona en aquella casa perseguint divertit passadís amunt, passadís avall, el gat dels Castanyer.

En alguna ocasió a les nostres trobades, s’havia afegit un veteraníssim Raimon Obiols, aleshores eurodiputat i allunyat del cercle dur de decisions del seu partit. Les seues observacions sobre el futur de Catalunya em van semblar sempre, des d’una certa discrepància, interessants. Un dia Obiols va dir que Catalunya era independentista, que sempre ho havia estat, però que ja veuríem què passava finalment. Quan va dir això encara quedava prou per a l’1-O. Obiols sempre m’ha semblat un dels polítics més vàlids de Catalunya. La llàstima que just va esclatar en tot el seu esplendor ‘el procés’, va emmudir de colp i volta.

L’Àngel i jo ens buscàvem per a anar a actes i concentracions. Un dia a la seu de la Fundació Irla d’ERC per a escoltar el plorat Àngel Velasco parlar sobre un altre bon amic meu, l’escriptor gandià independentista, Gonçal Castelló. Un altre dia, per anar a una concentració reivindicativa dels mestres catalans a la plaça de Sant Jaume. Sovint, simplement per prendre una cervesa a l’Estudiantil de la plaça Universitat. Fins i tot, havíem quedat a les cases per dinar plegats amb les parelles.

La darrera vegada que el vaig veure va ser crec que al Clínic, després que hagués patit un infart. Estava de bon humor malgrat tot i, arribarem a compartir faceciosos la condició i les penes de l’infartat. Després, amb el temps, cada vegada es va fer més complicat parlar amb ell. En una ocasió no em va reconèixer per telèfon. Un dia la seua filla em va confessar que l’Àngel ja anava molt justet de tot. I, finalment, al desembre, a 82 anys, ens va deixar. El març passat, la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a França i l’Institut Ramon Llull el van homenatjar. A València, gairebé ningú no sap qui va ser.

Algú se n’hauria d’ocupar de la seua memòria. L’amic García Devís ho ha fet i molt bé, per cert. Si no fos per ell, qui coi s’hauria assabentat al país de l’existència d’un valencià tan notable? Però tenim institucions i partits i entitats… La vida de Castanyer, un optimista tossut com pocs n’he conegut, va ser la d’un vençut irreductible i el seu exemple paga la pena que servesca d’herència a una generació massa sovint desorientada o enlluernada amb si mateixa, que s’ha entestat a reduir el passat recent del nostre país a un curt amb un guió d’una simplicitat insultant.

En el seu llibre de memòries, Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona (Pagés Editors, 2003), Obiols, que en va fer el pròleg, apunta alguns aspectes importants del pensament de Castanyer, com ara que sense una ciutadania activa no hi ha política, ni governs, ni partits que valguen.

L’autor mateix deixa anar al final de les seues memòries algunes pistes també del seu univers sentimental. A Barcelona se sent a la seua ciutat, un sentiment que mai no ha tingut durant trenta anys de vida a París. Barcelona és la llar, París, la raó i, Foios és l’amor. I, València? València, diu, és una altra cosa. “(…) la identifico -escriu- amb el pare, és la ciutat del pare, que com escrivia Vicent Andrés Estellés a Las Provincias el dia que va morir i, quan encara vivia Franco: ‘…tenia un secret i, molt honest acontentament. Amb el pas breu, caminava; amb paraula discreta, sòbria, continguda, sostenia una viva fe valenciana’. Quan passejo pels carrers de València, hi retrobo la seva ombra que m’acompanya a cada pas”.

Publicat dins de Periodisme, Societat | 1 comentari

Joan Fuster, Vox i els socialistes valencians

*Article de Francesc Viadel publicat La República.cat el 30 d’octubre de 2020.

Joan Fuster, a la seua biblioteca després de l’atemptat de l’11 de setembre de 1981. Foto/Ana Torralva

L’escriptor Joan Fuster mai no va tenir massa motius per a refiar-se dels socialistes valencians i així ho va manifestar en més d’una ocasió fins la seua voluntària mort civil just després de la consumació d’un règim autonòmic del tot captiu de la mentalitat sucursalista i conservadora que no era cap altra que la dominant de les elits del país.

Fuster, aleshores, es va amortallar amb la seua bata de quadres escocesos i es va tancar a la seua casa del carrer Sant Josep de Sueca per a estudiar els clàssics mentre deixava anar un ‘ja us ho fareu’ que només de pensar-ho fa venir calfreds a la vista de la classe dirigent que governa els valencians.

Això no treu el mèrit d’una part del PSPV-PSOE que va jugar, de manera conscient o no, a fer de lobby valencianista a la contra, cal dir, d’una majoria dels seus companys de viatge. Majoria que encapçalava Joan Lerma el qual va assumir com a doctrina oficial del País Valencià, els postulats del regionalisme més ranci defensats des del temps d’Alfons XIII per la dreta indígena. D’una dreta, que era més franquista que Franco i anticatalana fins el moll dels ossos. D’aquell PSPV ja fa anys i panys que no en queda ni rastre.  

El cas és que Fuster, assetjat des de finals del franquisme per l’extrema dreta (no hem d’oblidar que va ser víctima de dos atemptats amb bomba), sempre va ser poc o gens optimista sobre les possibilitats d’una esquerra valenciana amb voluntat de plantar cara al desgavell muntat pel búnker franquista a compte de la unitat d’Espanya i de l’amenaça d’una invasió catalana que riu-te’n tu dels deu mil soldats russos del tinent coronel Daniel Baena i el jutge Aguirre. Ni de l’esquerra valenciana ni de l’espanyola, és clar.

L’intel·lectual va ser perseguit, i encara ara, per dir allò que pensava i, sobretot, per defensar una determinada idea de país. Tants anys després de mort, l’assagista probablement més important en català del segle XX, continua sent humiliat. Fins i tot, persones en puritat intel·ligents i progressistes com el senador socialista Javier de Lucas, encegat per un trist espanyolisme grogós, s’entesten -com feia Manuel Lloris en els temps de María Consuelo Reyna– a qualificar-lo públicament d’un autor menor. I tot perquè segons el senador, Fuster va cometre el pecat de criticar a Miguel de Unamuno. El de Sueca segur que ha d’estar encara descollonant-se’n.

L’altre dia, una moció de Vox a l’Ajuntament de Massamagrell va permetre que se li retirés el nom d’un carrer de la població de l’Horta a Fuster per a posar-li’l a un regidor del PP, Enrique Senent, mort aquest estiu. La moció presentada per l’extrema dreta va eixir al davant amb els vots del PP, de CS i de Veïns de Massamagrell, en contra dels d’UP i Compromís, i, sobretot, gràcies a l’abstenció del PSPV-PSOE que governa en minoria. Els socialistes van considerar la seua abstenció perquè la proposta de Vox els va  semblar correcta i perquè, a més, “no obeïa a motius polítics”, segons n’han informat alguns mitjans valencians. Al·lucinant.

Fet i fotut, el regidor de Vox, José Carlos Grau, titllava en el text a Fuster de traïdor, erròniament d’haver ideat el terme Països Catalans, un terme que ara més que mai cal reivindicar. Al poc d’eixir-se’n a amb la seua, Grau, es felicitava en les xarxes i aprofitava per comparar, cínicament,  al de Sueca amb Tejero i amb el general Armada. Segons el regidor ultra tenir en Massamagrell un carrer dedicat a Fuster és com si a Nova York hi haguera un dedicat a Bin Laden.

L’alcalde socialista del poble, Paco Gómez, davant l’escàndol ara pretén batejar el centre cultural de Massamagrell amb el nom de l’escriptor humiliat aprofitant de passada per a emmerdar amb les seues crítiques als de Compromís i els d’UP als quals retreu aliar-se amb el PP en matèria de política d’impostos.

Tot plegat, una comèdia de molt mal gust que fa pensar, efectivament, en l’escassa capacitat de plantar cara de les esquerres espanyoles a l’extrema dreta tal i com es va cansar d’apuntar-ho el de Sueca.   

Sorprenent i preocupant que un partit teòricament d’esquerres done suport a la repugnant iniciativa de Vox. Un iniciativa en clau de depuració ideològica, retorçuda, tramposa, d’un nivell intel·lectual lamentable. És evident, més enllà d’aquest incident valencià, que les esquerres espanyoles no s’agafen seriosament això de l’extrema dreta. Potser hi ha massa coincidències de fons, complicitats inconfessables que caldria cercar-les en els efectes d’un passat de nacionalisme espanyol hegemònic. Coincidències i complicitats capaces de neutralitzar respostes democràtiques al desafiament permanent de la reacció. I por, molta por a enemistar-se amb amplis sectors de la societat que combreguen amb la catalanofòbia i el patriotisme espanyol exacerbat.  No anem bé.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari