País Valencià, una extrema dreta que ve de lluny

*Article de Francesc Viadel publicat al número 28 de la revista Eines (Fundació Josep Irla), estiu de 2017.

Impunitat. D’aquesta manera es pot descriure la relació de l’extrema dreta valenciana amb la societat i els poders fàctics del país. Què l’ha portat a aconseguir-ho? Com s’ha situat en un altar quasi intocable? L’assumpció per part d’àmplies capes socials i de l’elit civil de les seves idees ha permès que avui, encara, l’extrema dreta al País Valencià sigui una realitat i un problema.

España2000-9Octubre

Membres d’España 2000 en la manifestació del 9 d’octubre a València.

 

En l’imaginari de no poca gent, València, el País Valencià, ha estat un territori on tradicionalment l’hegemonia ideològica i política ha caigut de la banda de les esquerres així com d’un antic i moderat republicanisme. Paradoxalment, però, al País Valencià se l’ha conegut també durant els darrers anys per la vitalitat d’una extrema dreta que es reparteix entre els seguidors d’un regionalisme catalanofòbic i els d’un espanyolisme tradicional, els militants del qual s’han reivindicat igual de valencianistes que els primers. Regionalisme, catalanofòbia i espanyolisme han estat components comuns de l’extrema dreta valenciana.

El cas és que si aquesta extrema dreta ha pogut mantenir la seva activitat i perdurar sense gaires problemes, és perquè hi havia —i hi ha— unes condicions favorables, vull dir un tipus de societat i un tipus de política determinada. Negar això seria enganyar-se com s’han enganyat tantes vegades els valencians en qüestions tan rellevants com ara la de la corrupció, la de la relació de submissió política amb l’Estat central o la de la pèssima qualitat de la seua dieta comunicativa.

Així, doncs, el país bolxevic imaginat inclús pels mateixos partits de l’esquerra, si mai va existir, ja fa molt de temps que és pura il·lusió. Una il·lusió, això no obstant, tan poderosa que al Cap i Casal fins i tot se la va creure la dreta local postfranquista amb Rita Barberà (1948-2016) al capdavant. Aleshores, —això és a l’endemà de la mort de Franco—, l’esquerra estava molt mobilitzada i, d’altra banda, Barberà i els seus, no les tenien totes de que la continuada repressió del Règim hagués acabat amb tot vestigi d’un clima social de tolerància, associacionisme obrer i anticlericalisme que havia donat fama de rojos als valencians. Val a dir que el fet que València fos capital d’Espanya durant la Segona República, encara que a contracor dels propis valencians, no feia si no validar un mite que va ser relativament merescut fins el 1939.

Després d’acabada la guerra, d’aquella ciutat blasquista i anticlerical de principis del segle XX, d’aquella societat republicana dels anys 1930, en va quedar ben poca cosa. Ni dins, ni fora. Les circumstàncies bèl·liques van propiciar, per exemple, que Catalunya tingués un exili important des de tots els punts de vista. Les expectatives de fugir dels valencians derrotats van ser, però, inexistents just després que les tropes sedicioses arribaren a la platja de Vinarós el 15 d’abril de 1937. Els vençuts quedaren bloquejats i al llarg i ample del territori s’instal·laren més de trenta camps de concentració. La repressió desencadenada fou brutal. Vicent Gavarda, l’historiador que millor ha documentat aquests aspecte, ha determinat que al País València el nombre de víctimes es situa en el 2,34‰ mentre que a Catalunya, per exemple, només arriba a l’1,2‰. El territori es va convertir ràpidament, també, en una destinació de luxe per al nou funcionariat franquista procedent d’arreu d’Espanya. Els valencians que havien quedat tenien una consciència nacional difusa, una llengua en retirada sense a penes erudits, i tanta por i fam com la resta d’espanyols.[1]

Una vegada restaurada la democràcia, l’esquerra —o l’esquerreta, com va trobar oportú qualificar  el sempre mordaç Joan Fuster (1922-1992)— a penes va «manar» una dècada en què va estar permanentment fustigada pel bloc conservador i els seus poderosos aliats econòmics i mediàtics. El nacionalisme cultural i polític que s’havia articulat a finals de la dècada de 1960 al voltant de les idees de Joan Fuster, per la seva banda, hagué de conformar-se només en influir. Malgrat tot, no hem de menystenir aquesta influència en la mesura en què va aconseguir evitar la sucursalització plena del país, la seva extinció com a subjecte cultural i lingüístic.

14546844217604

Eduardo Zaplana del PP y el líder anticatalanista González Lizondo, tanquen el Pacte del Pollastre que li donaria la Generalitat al primer, 1995.

El 1995, la derrota a les eleccions a la Generalitat Valenciana del socialista Joan Lerma (1951), va dur al poder Eduardo Zaplana (1956) ajudat per Vicente Gonzàlez Lizondo (1942-1996), líder polític de l’anticatalanista Unió Valenciana (UV).[2] En un tres i no res, el PP va assumir l’ideari del lizondisme, va fulminar UV i va ocupar el poder durant vint llarguíssims anys en els quals va tenir temps d’instaurar un autèntic neorègim. Ara, des de fa poc, el PSPV i Compromís amb l’aquiescència de Podem, miren de governar un país devastat per la crisi i la corrupció i, com ahir, viuen sotmesos al xantatge permanent d’una dreta «colpista» que no es cansa d’invocar agressivament l’anticatalanisme o d’aixecar la bandera d’un patriotisme espanyol intransigent i inquisidor. No és una casualitat la repetició obsessiva d’aquesta estratègia que, d’altra banda, tants rèdits electorals ha donat. Val a dir, que el País Valencià juga un paper important en el tauler territorial espanyol. Només cal imaginar com serien de distintes les coses amb una societat valenciana desacomplexada en termes nacionals i decidida en la defensa dels múltiples interessos compartits amb Catalunya. Tot plegat, Madrid no tan sols s’ocupa de munyir econòmicament els valencians, sinó també de mantenir-los en tots els sentits dins de la cleda de l’estat nació espanyol.

Cal tornar a insistir en la idea que durant les darreres dècades la dreta espanyolista sempre ha estat hegemònica. I encara avui, malgrat totes les aparences. L’origen d’aquesta preeminència ve de lluny. El 1966, el sociolingüista Lluís Vicent Aracil (1941), en plena efervescència del valencianisme, advertia en un article amb motiu de la celebració del primer centenari del diari conservador Las Provincias que les classes dirigents, l’oligarquia local i monàrquica, eren responsables de la cristal·lització d’un «valencianisme» vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica méfiance anticatalane.  Aracil anava més enllà i culpava aquesta classe del «deficient desenvolupament econòmic del País i la formidable immobilització històrica en què sembla que estem encallats. Aquesta època ha estat tan llisa i uniforme, que costa d’establir una perspectiva, a falta de punts destacats de referència. Llorente, Blasco, Sorolla i el mestre Serrano[3] semblen ahir mateix. De fet, no estan superats i és com si estiguessen vius encara».[4] Dècades després poques coses han canviat.

Aquest «valencianisme» patrioter i de classe que va denunciar Aracil, representat durant la Transició per la UCD o per Aliança Popular, va ser capaç d’imposar durant aquell període l’univers simbòlic del regionalisme conservador i de tallar de soca-rel les tímides aspiracions de les esquerres a construir un país modern, revalencianitzat lingüística i culturalment, políticament desucursalitzat. La dreta, posem per cas, va avortar el tebi procés de normalització lingüística que els socialistes havien iniciat o va determinar també models econòmics totalment lesius per al territori com era el de la construcció. A la última, es tractava, evidentment, de mantenir a tota costa un status quo econòmic, un poder i una influència que es confonia amb la de l’antic règim. I encara ara fan la mateixa cosa.

Les forces conservadores tenien els mitjans i una certa legitimitat social. Sabien també jugar amb les pors d’una societat desinformada, en molts sentits prepolítica, atemorida i consternada pels canvis. Tot i això, sense la violència —la física i la simbòlica en el sentit del sociòleg Pierre Bourdieu (1930-2002)— el resultat potser hauria estat un altre. Tot plegat, UCD i Aliança Popular van articular i posteriorment, instrumentalitzar políticament el «blaverisme», un autèntic moviment social mobilitzat contra una suposada incorporació a la força dels valencians en Catalunya i a favor, naturalment, de la sagrada unitat d’Espanya. Aquest blaverisme va fer, segons l’assagista Vicent Bello el paper d’un autèntic moviment feixista de masses. Altrament, explica Bello que «al voltant de la línia medul·lar constituïda per l’anticatalanisme, el blaverisme aplega, de forma desestructurada i asistemàtica, tot un conjunt heteròclit de repertoris temàtics de la ultradreta i el conservadorisme».[5] Entre totes les victòries parcials aconseguides pel blaverisme des de 1976, Bello en destacarà el fet que la seva «ideologia» hagi estat assumida per amplis sectors de les classes mitjanes tradicionals. En aquest èxit contribuí, sense dubte, la poderosa influència del diari Las Provincias en aquell moment dirigit per Maria Consuelo Reyna (1944) i que encara avui juga la carta de l’anticatalanisme. En aquest moment, el diari es centra en atacar les tèbies polítiques lingüístiques de la Generalitat per tal d’afavorir les expectatives de vot de la dreta en un context mediàtic sense televisió ni ràdio públiques que permetrien al Govern valencià esclarir de forma objectiva moltes de les informacions manipulades pel diari.

blavers2

Grup de joves anticatalanistes concentrats davant el Centre Octubre de Cultura Contemporània a València.

L’anticatalanisme va ser la força de xoc dels partits de la dreta tradicional contra els canvis a més d’assumir-ne la representació indígena del nacionalisme espanyol més furibund convertint-se alhora en una síntesi de tots els tòpics del conservadorisme més ultramuntà com ara el del catolicisme més ortodox o l’antimarxisme. Falangistes, carlistes com els del Circulo Cultural Aparisi y Guijarro[6] i nostàlgics del franquisme es van sumar a la croada contra el catalanisme i les esquerres. De tots aquests grupuscles, el més conegut ha estat el Grup d’Acció Valencianista (GAV), fundat el 18 de juny de 1977 per defensar les posicions del secessionisme lingüístic. El GAV, encara en actiu, s’ha caracteritzat des de sempre pel seu activisme violent i intimidatori. Malgrat tot, l’associació oficialment dedicada a la cultura, ha rebut subvencions de les institucions del PP, notablement de l’Ajuntament de València sent alcaldessa Rita Barberà.

No cal oblidar que el blaverisme va ser violent i alguns dels seus elements i grupuscles van comptar, sense cap dubte, amb el suport de les clavegueres de l’Estat. A l’enorme reguitzell d’actes de terrorisme de baixa intensitat cal afegir encara alguns d’un simbolisme molt eloqüent. Em refereixo als dos intents d’assassinat de Joan Fuster, el 4 d’octubre de 1978 i l’11 de setembre de 1981, i del filòleg Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), el 4 de desembre de 1978. En cap dels casos, aquests atemptats han estat esclarits. Recordar també l’asassinat a Alacant del jove militant del Moviment Comunista del País Valencià, Miquel Grau i Gómez (1957-1977), l’octubre de 1977 i la liberalitat amb què va ser jutjat el seu assassí i membre de Fuerza Nueva, Miguel Panadero (1958) indultat parcialment pel Govern de Adolfo Suárez després de complir 5 dels 12 anys de presó a que havia estat condemnat. Recentment l’Ajuntament d’Alacant, governat per Compromís, havia posat el nom d’un dels carrers de la ciutat a Grau aprofitant una renovació del nomenclàtor per fer complir la Llei de la Memòria Històrica. La decisió va ser recorreguda  pel PP davant els tribunals i acceptada per una jutge. Des de març de 2017, el carrer torna a dur el nom de l’aviador franquista, Juaquín García Morato (1904-1939).

No en va, la impunitat amb què ha actuat l’extrema dreta ha estat una dolorosa constant. La va denunciar en el Senat el dirigent socialista Alfons Cucó[7] el 1979 i el 1980, i quasi vint anys després va fer el mateix en el parlament espanyol el nacionalista Pere Mayor (1959). Ni les forces policials ni els responsables polítics que les han comandat s’han interessat mai per saber la veritat. L’extrema dreta és, doncs, al País Valencià un problema policial, també.

guillem-agullo-txt2

El jove Guillem Agulló assassinat per Pedro Cuevas i membres d’un grup de neonazis a Montanejos el 1993.

Un dels episodis més brutals es va donar l’11 d’abril de 1993 quan a la població de Montanejos —Alt Millars— va ser assassinat el jove independentista Guillem Agulló (1974-1993) a mans d’un grup de feixistes. Malgrat la claredat en què es van produir els fets, el jutge encarregat del cas va reduir els fets a una simple baralla desproveint-los de tota la seva càrrega política. El principal responsable de la mort, Pedro Cuevas (1971), només va complir vuit anys de presó. Cuevas va tornar a ser notícia arran de la batuda policial de 2005 coneguda com a «Operación Panzer» contra el grup nazi armat al qual pertanyia. El 2007 es va presentar en les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional a la població de Xiva davant la consternació d’un sector de la societat. La mort d’Agulló ha esdevingut un dels símbols més rotunds de la brutalitat en què han actuat els feixistes al país.

Val a dir que durant els darrers anys l’extrema dreta estrictament anticatalanista ha vist molt minvada la seva activitat al contrari que altres grups com España 2000 que han aprofitat els efectes devastadors de la crisi econòmica per créixer i mantenir una presència significativa igual que han fet altres grups similars arreu d’Europa. España 2000 va ser fundada el 2002 i durant anys dirigida per José Luis Roberto (1953), director de una escola propietat del Ministeri de Defensa, de l’agència de seguretat privada Levantina de Seguridad, i president durant molts anys de la Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne, partidària de la legalització de la prostitució. Tot i que aquesta formació política tan sols compta amb un regidor a la localitat de Silla, ciutat de poc més de 18.000 habitants de l’Horta de València, s’ha caracteritzat per una important capacitat de mobilització centrada generalment contra la immigració.[8] De fet, España 2000, a més de relacionar-se amb d’altres partits com Democràcia Nacional, ha mantingut també bons contactes amb formacions internacionals com el Front Nacional francès. Com a fet anecdòtic, cal dir que Alacant fou la ciutat on van recalar uns 30.000 pieds-noirs, colons en el país nord-africà, francesos la majoria d’ells, després de la independència d’Algèria el 1962.[9] Jean-Marie Le Pen (1928), exveterà de la Guerra d’Algèria i fundador de la formació ultra francesa, en mantingué un estret contacte amb alguns d’aquests exiliats als inicis de la seva carrera política.

Com sigui, el principal problema de l’extrema dreta al País Valencià no és la seva existència sinó més aviat la indiferència en què aparentment és percebuda pel conjunt de la societat, la impunitat amb què actua. Les violències de l’anticatalanisme rarament han centrat l’interès dels mitjans de comunicació de l’Estat ni tampoc mai no han concitat un excessiu entusiasme en la premsa «regional». D’altra banda, de la dreta suposadament democràtica només n’han obtingut que una certa complicitat ideològica.

Els valencianistes n’han estat les principals víctimes dels seus atacs. Els darrers temps assistim de nou a les ràtzies contra locals de formacions com la de Compromís arreu del país tant inquietants com les que ja van patir les seus del Bloc o d’Esquerra Republicana del País Valencià el 2007 i 2008 o els locals del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià o Acció Cultural del País Valencià un any després.

 415TNi1ljRL._SX298_BO1,204,203,200_La darrera edició del meu assaig No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme[10] l’acabava fent un repàs d’actes violents comesos impunement a finals de la dècada del 2000 i recordant un text de Joan Fuster publicat a Judicis finals[11] que diu així: «La violència engendra violència. Però —no ho oblideu— també la tolerància engendra violència, i el desesper engendra violència, i —sobretot— la veritat engendra violència». Malauradament, les causes que han originat el problema continuen sense resoldre’s. Problema que hauria d’abordar-se des de l’educació, des de l’enfortiment de les institucions democràtiques i d’una premsa resolta a destapar el maniqueisme de la dreta sempre disposada a utilitzar la manipulació i la catalanofòbia per a obtenir un avantatge electoral i mantenir-se en el poder.

 

En l’horitzó ara mateix planen algunes incògnites importants. D’una banda, l’agreujament de la crisi actual que tal i com ha advertit Anne-Marie Thiesse «pot provocar flamarades xenòfobes i el retorn a situacions de violència i d’inseguretat que semblaven oblidades des de feia dècades».[12]  De l’altra, hi ha la situació actual de Catalunya i la temptació de l’Estat i dels partits que li donen suport de tornar a convertir el País Valencià, com en els anys 1970, en el gran tallafoc. Aviat ho sabrem.

 

Bibliografia

 

ARACIL, LluísVicent. «Notes sobre un segle de vida valenciana». A Serra d’Or, núm 6, 1966.

 

BELLO, Vicent. La Pesta Blava. València: Tres i Quatre, València, 1988.

 

FUSTER, Joan. Judicis finals. Palma: Moll, 1960.

 

GARVADA CEBELLÁN, Vicent. Els afusellaments al País Valencià (1938-1956). València: Publicacions de la Universitat de València, 2007.

 

GINÉS SANCHEZ, Andreu. La Instauració del franquisme al País Valencià. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010.

 

PÉREZ DOMINGO, Luis. 50 años de carlismo en Valencia. Circulo Aparisi Guijarro (1959-2009). València: Publicaciones del Circulo Aparisi Guijarro, 2009.

 

SEVA, Antoni, Alacant: 30.000 pieds-noirs. València: Tres i Quatre, 1968.

 

THIESSE, Anne-Marie. França. Quina identitat nacional?. Barcelona: Afers, 2017.

 

CUCÓ, Alfons. Papers públics. València: Editorial Fernando Torres, 1983.

 

VIADEL, Francesc. No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme. València: Publicacions de la Universitat de València, 2009.

 

[1] GINÉS SÀNCHEZ, La Instauració del franquisme al País Valencià 

[2] Unió Valenciana, fundada en maig de 1980 per alguns prohoms del franquisme com l’alacantí Vicente Ramos (1919-2011) o l’exalcalde de València Miguel  Ramón Izquierdo (1919-2007), va convertir-se en el partit exclusivament anticatalanista del país, adquirint quotes molt importants de poder fins l’inici del seu declivi iniciat amb la renovació del PP capitanejada per Zaplana. Sobre tots els aspectes relacionats amb l’anticatalanisme,.

[3] El polític valencià Blasco Ibañez (1867-1928); el pintor, Joaquim Sorolla (1863-1923), el musicòleg i compositor, Josep Serrano (1873-1941); i el poeta Teodor Llorente (1836-1911).

[4] ARACIL, «Notes sobre un segle de vida valenciana».

[5] BELLO, La Pesta Blava.

[6] El Círculo Cultural Aparisi Guijarro es va fundar el 23 de maig de 1959 per tal d’emparar sense molestar al règim l’activitat de l’antic Centro Tradicionalisa carlí. A partir de 1970, sota la presidència d’Eduardo Chulià, el Círculo juga un paper important en l’activisme anticatalanista. De fet, formaren part del mateix, o estigueren  vinculats, personatges com Miquel Adlert, Pascual Martín Villalba, segon president del GAV o l’articulista de l’ABC, Obdulio Jovaní.
PEREZ DOMINGO, 50 años de carlismo en Valencia.

[7] Sobre aquest aspecte és molt interessant consultar les intervencions de Cucó al Senat aplegades al llibre Papers públics.

[8] En les eleccions municipals de 2011 va obtenir 8.066 vots, el 2,3% del total, que li va donar quatre regidors al País Valencià.

[9] SEVA, Alacant: 30.000 pieds-noirs.

[10] VIADEL, No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme.

[11] FUSTER, Judicis Finals.

[12] THIESSE, França. Quina identitat nacional?.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Avorreixo l’estiu

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de juliol de 2017 a Nació Digital.

 

ancient-trees-beth-moon-4Avorreixo l’estiu amb la mateixa amargor que el poeta Marc Granell… “Avorresc, sobretot/ el seu somriure/ atlàntic i bavós de rei imbècil/ prometent paradisos d’oblit i de puresa/ mentre acoltella amb furor tota esperança” escriu.

Als estius, quan era petit, l’àvia solia llogar una casa en un qualsevol poble de l’interior del país. Pobles llunyans, penjats d’un cim, pobles de quatre estiuejants que mataven el temps jugant al dòmino, d’un riu i un barranc ocult on habitava el dimoni. Pobles endormiscats, mig moribunds.

Els estius, de tardes somnolentes, amb l’atmosfera tota tatuada d’insectes, feien gust de melada de tomàquet i albergínia i pebrot al forn, olor de fenoll i romaní, tenien la textura rasposa d’una pell d’animal assecada al sol. L’estiu eren les cambres misterioses amb les seves estalactites de panotxes de blat de moro, les caceres de dracs a les façanes dels casalots sota la llum vaporosa i màgica dels fanals, un pregoner borratxo, un femater, un municipal i el seu uniforme tronat, el quadern d’estiu, cal·ligrafies perfectes, rengleres de números, el gelat del bar després de dinar, el bugader dels afores, la cigarreta prohibida, una figuera i els garrofers, els ulls negres d’una noieta esquifida de ciutat o els seus mugrons incipients, divertits o la seva descaradura excitant, innocent.

Als catorze anys vaig fer el darrer estiueig. Aquell estiu vam passar-lo a la costa, en una d’aquelles ciutats atapeïdes d’edificis, totalment envaïdes pels turistes estrangers. Gairebé només recordo els cossos nus de dues xicotes germàniques passejant vora mar agafades de la mà un migdia de foc. Vull dir exactament el record febrós d’aquells dos cossos arrodonits, del color del bronze, d’aquells seus pits drets i turgents, dels seus malucs, les seves natges, aquell record apoderant-se de mi a l’hora de la migdiada, l’alè de la tarda esllavissant-se en la meva habitació pels foradets de la persiana i, finalment, el plaer, l’espasme. Puc veure també encara una muntanya corcada, tan repelada com una calavera, coronada per un far imponent i potser, encara, la remor de la mar, el seu ball sinuós al final del dia.

Cap més estiu com aquell. Després de bell nou els estius pesants, llarguíssims, sotjats per la tristor, estius de jornaler primerenc o d’estudiant pobre o de somiatruites. En el silenci inquietant de la meva habitació escrivia mentalment una carta a un amor que no podia, ni volia ser, imaginava paradisos remots, serralades blaves, el batec d’un pinyol d’oliva amarga dins l’entrecuix anhelat, uns ulls o el polsim d’un planeta, la vida nova, renovada, impossible des d’aquelles quatre parets florides per la humitat, des d’aquell punt exacte de la terra en aquell moment concret.

El pare al matí treballava al camp animalment, al migdia dormia la seva amargor i a la tarda, ben sovint, somiejava assegut al balcó, el balneari que tenen tots els pobres. La mare passava l’estiu en la penombra de la casa immensa, com un rèptil. L’àvia ja no hi era entre nosaltres. Molts ja no hi eren, només s’estaven com espectres que es passejaven nit i dia per totes les estances, xiuxiuejant, maleint la seva sort que era també la nostra. Els germans creixien. La vida madurava com un préssec o com una pruna. I es podria, també, perquè a l’estiu tot es podreix sobretot quan l’estiu es torna tot de silenci i distància inabastable i el ritme lent de les hores esborra la memòria de qualsevol moment feliç o la converteix en una farsa grotesca que ens fa mal i ens fa sentir minúsculs, ridículs, animalets de perdre el temps i desesperar-se. Aleshores l’esperança s’estaborneix i es torna vella i pudenta, en un secret. L’estiu és la distància i el silenci agre com el ferro i la ràbia.
A l’estiu em deixaren i em deixava i, encara ara, em deixo com un nàufrag que ha perdut tota perspectiva, que ja no sap qui és ni des d’on ha arribat.

L’estiu només és un engany i cal que passi ràpid, que no ens atrapi en la seva bella teranyina, que no ens atordeixi a fi de poder engolir-nos millor com si fóssim pinyols d’albercoc.

Aquest any miraré com cada any de sobreviure’l. M’evadiré pensant en Cracòvia, en el somni infinit de Copèrnic, en la petita sinagoga de Remuh, en els dits de Josef Hoffman acaronant l’ànima de Chopin… He atresorat també els llibres de Bohumil Hrabal, Fallada, Pamuk, Nemerovsky… M’he fortificat al meu propi balcó des del qual diviso el brogit de la ciutat a través d’una selva de branques de plataner, el pas constant del 56,  les terrasses dels quatre cantons a rebentar de joves que aquest estiu fumen i beuen cervesa feliços. Tot a punt per a un llarg estiu.

Com Granell jo també, “Avorresc els seus ulls caníbals i ferotges,/ de tigre mort de fam i de cobdícia/ que se’t llança sense avís al damunt i t’esgarra/ la pell a mossos i urpes desbocades.”

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Oreja, ETA i “el proyecto de Catalunya”

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 16 de juliol de 2017.

mayor--620x349

L’exministre d’Interior, Jaime Mayor Oreja.

L’exministre Mayor Oreja ha comparat “el proyecto de Cataluña” amb l’organització terrorista ETA. No és la primera vegada que ho ha fet i, probablement, repetirà amb entusiasme perquè l’estigmatització dels catalans només per ser-ho, independentment d’allò que pensen, sempre ha donat bons rèdits al nacionalisme espanyol.

És evident que la comparació diabòlica es fa aprofitant els repugnants intents del PP d’instrumentalització política de l’assassinat de Miguel Àngel Blanco. Uns intents amb totes les característiques pròpies d’una campanya d’agitació amb la qual la formació ultraconservadora pretén situar tots els seus adversaris polítics en el bàndol de l’antiespanya. Cal tenir present que tant per al PP com per a la caverna mediàtica, recordar el malaurat Blanco és, a hores d’ara, un assumpte d’Estat que defensaran amb la mateixa vehemència amb la qual defensen l’oblit per a totes les víctimes del franquisme i els seus botxins. El mateix Oreja en una entrevista el 2007 a La Voz de Galicia, en ple debat de Llei de la Memòria Històrica, assegurava que no podia condemnar el franquisme per tal com aquest representava un sector molt ampli dels espanyols, viscut amb naturalitat i normalitat per moltes famílies basques. Un insult en tota regla per als tantíssimes altres espanyols que va fer xixina el règim.

És evident que per al PP, uns morts valen molt més que els altres. De fet, hi ha uns en concret que no valen res com Guillem Agulló, Miquel Grau o Puig Antich només per posar tres exemples ben propers. Altrament, tampoc no cal insistir massa en la claredat del missatge que volen donar: si no condemnes la mort de Blanco amb tota la solemnitat i el ritus institucional que t’he exigim, és que en el fons penses com els qui el van matar. Pervers.

Les comparacions sovint, malauradament, funcionen encara que algunes com aquesta d’Oreja siguin un insult a la intel·ligència i un monument a la dialèctica de l’autoritarisme més tronat. Qualsevol persona amb dos dits de front sap que ETA i el “proyecto de Cataluña”, això és la voluntat d’una majoria dels catalans de celebrar un referèndum d’autodeterminació, no tenen res a veure. Tant se val. En aquest moments l’espanyolisme està totalment descol·locat. Els esquemes mentals de personatges profundament reaccionaris com Oreja han quedat trastocats davant d’un fenomen polític transversal, radicalment democràtic, pacífic i que compta amb el suport d’una majoria social. Aquesta és una realitat que Oreja i els seus confrares, ometen conscientment. Per al politòleg Guy Durandin, l’omissió és la manera més fàcil de mentir, ja que al no parlar d’una cosa, un no s’exposa a la contradicció. I això mateix és el que fa Oreja i els seus, no exposar-se a haver de donar explicacions més clares sobre allò que afirma.

És més senzill parlar en termes d’un esotèric “proyecto de Catalunya”, titllar la meitat dels catalans de bojos que deliren o comparar el Govern de la Generalitat amb la Cancelleria del Tercer Reich, abans que assumir la contundència dels fets i acceptar entrar a fer-ne una anàlisi política seriosa. Bé, això és allò que farien si en realitat hi haguera la més mínima intenció d’obrir un debat sobre la relació de Catalunya amb Espanya. No és el cas. No volen sentir ni a parlar-ne. Saben que en el fons, obrir democràticament el meló català implica obrir també el meló de la reforma de l’Estat i del sistema polític espanyol. D’un sistema que aguanta amb dificultats la Monarquia, corromput fins al moll dels ossos i en mans d’unes elits que tenen sotmeses les classes populars des de fa dècades.

Tot plegat, ara mateix, tal i com recordava el diputat Joan Tardà, sembla més fàcil fundar una República catalana que canviar l’Estat espanyol. Aquest és el “proyecto catalán” i Oreja ho sap.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Bonig, el valencià i el patrimoni dels altres

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 17 de juliol de 2017.

isabelbonig_corts_efe

Isabel Bonig. Foto/EFE

L’arrencada de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) a finals del 1983 va posar en peu de guerra els representants més genuïns del tardofranquisme aleshores rejovenits gràcies al discurs de recanvi que va representar l’anticatalanisme lluitant contra l’esquerra i els demòcrates. Els blavers cremaren llibres, posaren bombes, agrediren personalitats de la cultura, amenaçaren i també feren propaganda. Lluitant contra els avenços en la normalització del valencià engegats pel govern socialista de Lerma –contra el valencià mateix, considerat com una llengua verinosa– combatien tots els dimonis del canvi social i polític i, alhora, preservaven pura la sagrada espanyolitat d’un País Valencià en aquells moments, malgrat el fervor autonomista, en vies d’extinció.

Durant aquell període, Unió Valenciana (UV) va publicar un Manual Escolar Valencianista amb la intenció de mantenir alerta els pares enfront del que es considerava una invasió catalanista de les escoles i una onada de “terrorisme cultural” que tenia com a objectiu perseguir els xiquets per tal que perderen la seua identitat valenciana.

Més enllà de quatre recomanacions ortogràfiques sobre el valencià ‘autèntic’, el Manual també alliçonava sobre com combatre administrativament els professors de valencià. Amb tot, si aquesta via pacífica fallava, sempre quedava el garrot, com es podia deduir d’un dels dibuixos que il·lustrava el biliós pamflet. Ja en el capítol final de recordatoris es demanava als alumnes i als pares, entre altres coses, que no acceptaren la doble denominació valencià/català per tal com recordava la teoria nazi: “Parlem lo mateix, som lo mateix [sic]”. També se’ls advertia que “L’alcanç de la ‘normalització es mes llarga de lo que pareix. Darrere de la Llengua Normalitzada vindra l’absorció per Catalunya del Regne de Valencia. Es persegueix el nostre potencial economic. El bilingüisme solament es una ‘tapaora’ [sic]”.

Fet i fet, l’anticatalanisme, representat pels de Lizondo i pels antecessors de l’actual PP, va aconseguir crear un clima d’odi contra el professorat valencià sense precedents en cap lloc d’Europa. També contra la LUEV, que consideraven que marginava els castellanoparlants, atacava la llibertat dels pares d’educar als seus fills i suposava la porta d’entrada de l’imperialisme català. Si fa no fa, tenia els mateixos efectes demoníacs que l’actual decret de Marzà, el dígraf ‘tz’ o l’adverbi de temps ‘aleshores’.

Cal recordar com les columnes de Maria Consuelo Reyna de Las Provincias escalfaven els més eixelebrats i mantenien la tensió política contra la Generalitat, notablement contra la Conselleria d’Educació. Val a dir que la directora del diari degà s’hi va posar a fons per tal com, segons va assegurar, tenia més por a l’efecte dissolvent que sobre la unitat d’Espanya podien tenir les llengües –la catalana, of course– que a les metralletes d’ETA. Els mestres feien, va escriure, de “labor de zapa” en la suposada operació del catalanisme per a facilitar l’annexió del país per part de Catalunya.

Així que el diari va estigmatitzar el professorat de valencià al més pur estil de l’Alemanya nazi i alguns van pagar els plats trencats, com en el cas d’Antoni Defez, que va ser acusat, en el programa ‘La Clave’, per part del feixista Vicente Ramos, d’haver agredit una alumna de l’escola pública de Tavernes Blanques per no saber pronunciar bé en català la paraula, ‘gegant’. El diari de Reyna va explotar la falsa denuncia fins a les nàusees.

pamflet UV 001

Imatge del pamflet d’Unió Valenciana, Manual Escolar Valencianista editat el 1983.

Amb l’arribada al poder de Zaplana el 1995 es redoblaren els esforços per perseguir en l’escola mestres sospitosos de treballar per a l’imperi català alhora que, des de l’administració, s’asfixiava, a poc a poc, qualsevol avanç en matèria lingüística. Les capçaleres Las Provincias, l’ABC i el Diario de Valencia, en mans també d’una Reyna escapçada per Zaplana, van continuar perseguint el professorat en valencià. Fins i tot, l’homenet de Xàtiva, Alfonso Rus, sent president de la Diputació de València, va amenaçar de rematar-los i els va suggerir l’exili en un moment en què el PP jugava amb els recursos i els continguts de l’educació com un ludòpata borratxo en la taula de la ruleta francesa d’un casino.

Els darrers mesos assistim a la continuïtat d’aquesta política reaccionària, gangsteril, antivalenciana, centrada ara en el conseller Marzà i el seu decret de plurilingüisme cautelarment suspès després que el PP acudís als tribunals amb els excuses i mentides d’habitud.

El president de la Diputació d’Alacant, el popular César Sánchez Pérez, ja ha instat Marzà a complir amb la llei i no fer “como sus amigos independentistas”. Bonig ha anat un pas més enllà i ha advertit els professors que si no compleixen amb la suspensió poden incórrer en responsabilitats penals i patrimonials, és a dir, que si no fan bondat els jutges es deixaran més nets que Carracuca com vol fer Madrid amb els governants catalans díscols. L’amenaça de Bonig, contestada contundentment pel Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV), és d’un cinisme i, alhora, d’una coherència que tira de tos. Bonig i els seus en saben molt de patrimoni, dels dels altres. Foren els que inventaren CIEGSA, posaren una banda de mafiosos al front i acabaren arruïnant les arques públiques dels valencians, cremant els diners amb els quals s’havien de fer escoles, amb els quals es podria haver millorat un sistema educatiu que van voler desmantellar en benefici de l’escola privada i dels seus grups d’interès. Per què no s’encarrega Bonig, en un gest de bondadós patriotisme valencià, d’aplegar entre els seus tots els diners dels valencians que han robat, balafiat en despeses sumptuàries i bogeries diverses? Vet ací, Bonig, invocant el respecte de la llei com a representant d’un partit amb més membres en la presó que la Camorra. En un país normal la líder d’aquesta parròquia ja tindria a la porta de casa una legió de professors disposats a treure-li els colors de la cara. Però, malauradament, no som un país i menys encara normal, sotmesos permanentment com estem al xantatge d’una dreta immoral i analfabeta, hereva de la pitjor tradició política espanyola.

Diguem-ho clar. Als d’aquesta espècie, Sánchez Pérez, Bonig, Gascó i tutti quanti no els interessa per a res el valencià; de fet, si se’m permet, s’hi caguen tranquil·lament al mig. La realitat és que l’odien profundament perquè la seua sola existència ja els posa en evidència, els retrata, els fa sentir-se incòmodes. El valencià els irrita i, quan tornen al poder, faran tots els esforços per fer-lo desaparèixer.

Marzà ho té complicat. Tan complicat com la supervivència del valencià. Què es pot fer contra un partit que juga brut i que compta amb l’ajut d’una justícia ideològicament còmplice? Avui és el decret de plurilingüisme i demà serà el valencià que es parla en la televisió –que no sabem quan tindrem– o una campanyeta per a retolar en valencià les caixes de preservatius. Sempre se sentiran coartats en la seua llibertat d’odiar la llengua del país i animats a usar el seu dret de lluitar per mantenir la prevalença supremacista del castellà.

Tant se val. No enganyen ningú. Allò que de veritat els interessa és continuar tenint el poder i seguir, doncs, manifassejant la caixa. I per a guanyar el poder, de vegades, cal mentir, marejar la perdiu, manipular els sentiments de la gent, fer ben creïble i aparent l’existència d’un enemic ferotge, tan ferotge si més no com Marzà. No ho poden evitar, ni volen evitar-ho.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Contra els Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana de juliol de 2017 a Directe!.

gonellisme-ha-supremacisme_1808229322_41301547_1000x407

Pancarta ‘gonella’, la versió mallorquina del blaverisme valencià.

 

Aquest mes de juny una delegació de membres de la Fundació Jaume III de Mallorca han visitat la seu de Lo Rat Penat a la ciutat de València. El Diari de Balears se n’ha fet ressò i fins tot ha apuntant a la reedició d’una vella aliança contra els Països Catalans impulsada a principis dels 2000 per l’advocat exfalangista Juan García Sentandreu, en aquell moment líder del violent Grup d’Acció Valencianista (GAV). El mateix Sentandreu assegurava el maig de 2005 que l’objectiu de la Plataforma Constitucional i Autonomista que havia fundat -i de la qual en formaven part la fundació Nou Valencianisme, creada també per ell en 1998, l’Academia de Sa Llengo Balear, l’associació Convivència Cívica Catalana i la Federación de Asociaciones Culturales de Aragón Oriental- era el d’aturar, “el crecimiento de las reivindicaciones pancatalanistas que no encuentran la adecuada respuesta por parte de unos partidos nacionales que consienten y ceden a las presiones de Esquerra Republicana de Catalunya”.

Tant una entitat com l’altra defensen que el valencià i totes les diferents varietats del balear són llengües distintes del català basant-se en teories forassenyades. Totes dues estan també compromeses en la lluita contra una suposada annexió del País Valencià i de les Illes per part de Catalunya. Val a dir, que les seves teories filològiques no tenen cap reconeixement acadèmic i que com a associacions no alcen un gat del ‘rabo’ encara que en els territoris on arrelen, l’anticatalanisme tingui un certa acceptació. Una catalanofòbia que molt sovint, i convenientment instrumentalitzada pel PP i C’S, arriba a condicionar la vida política. Com sigui, és evident que l’anticatalanisme balear ha trobat una font d’inspiració en el blaverisme valencià i que des de fa uns anys segueix el mateix guió: explotar el prejudici contra els catalans inculcat des del nacionalisme espanyol i mantenir la llengua catalana en la somnolència folklòrica i la invisibilitat pública. Al capdavall, reforçar el sentiment a ultrança d’espanyolitat explotant la por a  la destrucció de la particularitat regional per part dels odiats catalans dirigits per un imperialisme ara burgés, ara marxista.

El PP –recentment també la seva marca blanca- ha estat la formació que més rèdit polític n’ha obtingut. La dreta espanyola duu anys negant l’existència dels Països Catalans i per tal que quedi ben palès ha impulsat nombroses mocions en aquest sentit en ajuntaments i parlaments. Com no podia ser d’una altra manera, el procés català ha animat de nou les mostres d’aquest negacionisme. Fins i tot, l’exdiputat de C’S en les Corts valencianes, Alexis Marí (marit, per cert, d’una altra extaronja, Carolina Punset) un dia que es va aixecar graciós va recórrer el País Valencià en cotxe per a recollir evidències de la no existència dels Països Catalans. Unes evidències que van ser magnànimament publicades per l’edició local de l’ABC entregada en cos i ànima a vigilar les maniobres del catalanisme invasor i en defensar el ‘valenciano’ no català encara que per cobrar les subvencions de la Conselleria publiquin un valencià exquisit, atès a la norma vigent aquí, en Puigcerdà, Alacant o en Vall-de-roures.

Res, però, com les declaracions solemnes. El 2013 el PP balear es va votar tot solet una moció en el Parlament balear en què s’afirmava que els Països Catalans no existien i, per tant, òbviament, les Balears no en podien formar part. En la seva intervenció el diputat de Més, Nel Martí, va assenyalar una altra obvietat: si no existiren, la proposta d’’ateisme’ dels populars potser no seria necessària. Uns mesos més tard el PP valencià repetia la maniobra exactament en els mateixos termes. Des de les files dels conservadors es justificava la iniciativa en el fet d’evitar que “la Comunidad”, acabés   salpicada por los vómitos del nacionalismo irracional por culpa de las pesadillas de algunos”. El diputat que va defensar la moció, Jorge Bellver, amenaçat electoralment en aquell moment per Compromís, no es va estar d’acusar a la coalició valencianista de ser “agente a sueldo del pancatalanismo más radical” mentre que d’Esquerra Unida va assegurar que tenien la “desfachatez” de no creure que el poble valencià era diferent del català. Dues mentides dignes de Bellver. La portaveu de Compromís, Mónica Oltra, en aquell moment en l’oposició i amb menys vergonyes que ara, es va afanyar a contestar-li a Bellver que el que necessitaven els valencians eren solucions i no “misèries morals i intel·lectuals”. Altrament, va qualificar el text d’”insult”. Avui, amb tot el PP ensumant agents al servei de Junqueras i Puigdemont, no crec que hagués estat tan explícita.

El cas és que passi el que passi a Catalunya del cert que l’espanyolisme s’esforçarà més encara en evitar el contagi català, en mantenir els murs de la incomunicació cultural, lingüística i política ben alts tal i com reclamava a Madrid el llavors president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra.
Com sigui, és evident que els qui més creuen en els Països Catalans no són pas els catalunyesos, els valencians, els aragonesos de la Franja de Ponent o els balears, sinó els espanyols i quan més espanyols més convençuts n’estan.

Tot plegat, ells més que ningú, aquests descreguts, fan bona la metàfora sobre la unitat que allà al segle XIII va escriure el cronista Ramón Muntaner: “I si algú em demana: quin és l’exemple de la mata de jonc?, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”

 

Publicat dins de La gran depuració, Periodisme, Política | Deixa un comentari

Silenci, de ‘Ciutat, dies insòlits’

Poema XX, del llibre de Francesc Viadel ‘Ciutat, dies insòlits’ (Onada, 2015).

 

780 Brassaiuml - 9_zps5cmxoeun.jpg~original

Fotografia de Gyula Halász, Brassaï.

 

XX

 

T’enfonses en el silenci,

lentament, molt lentament

com pedreta blanca caient

dins d’un bassal de fang,

atordit, espantat, pesarós…

i el teu silenci

no és silenci de mots,

prou que ho saps,

és silenci d’esguard,

ulls de paper d’estrassa…

la gola feta un nus.

Publicat dins de dies insòlits, Literatura | 1 comentari

Otel·lo a València

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 de juliol de 2017.

Eder-Guadarelli-Marcello-Cenci

Eder Mattioli (esquerra) i Marcello Cenci..

La gelosia és un dimoni boig, maldestre, vanitós, possessiu i envejós que viu terroritzat per la sinistra expectativa de la solitud. Un animal ferotge d’ombres i laberints, despietat, cagadubtes, capriciós, ridícul i feble com un nadó. Un bon dia Eder Guidarelli Mattioli va ser posseït per aquest dimoni babau i va convertir-se en un monstre. El bo d’Eder, ja veus, només amb 32 anys. El bell Eder, amb la seva cabellera arrissada, la seva pell torrada, el seu somriure clar, la seva tendra mirada. L’Eder afectuós que potser somiejava llegint els poemes melindrosos d’Stefano TosiAmore, sono io, seduto alla stazione, che sogno ancora le Tue mani… mentre acaronava la testa del seu gos.

El cas és que a penes fa uns dies el seu dimoni li va fer agafar un cotxe i conduir des de Pontelagoscuro, a la vora de Ferrara, fins a València. En el fosc replà d’un edifici del barri del Grau, aprofitant la foscor de la nit, va colpejar Marcello Cenci i després, amb un cordill, el va escanyar fins a la mort. A un costat de l’escala va quedar abandonat el cadàver de Marcello. Adéu Marcello i les cançons de Jovanotti, Giorgia, Gianna Nannini, les de David BowieHot tramp, I love you so!… els amics, la llum del cel una boqueta nit d’estiu des d’un terrat de la ciutat… inútil ja rellegir en la gran teranyina de la xarxa allò que un dia va escriure, tal vegada amb una cervesa de més, tal vegada molt content: …perché la vita è un brivido che vola via… è tutto un equilibrio sopra la follia… Ningú no compren com ha pogut passar. A Gabriella, la mare de Marcello, ja no li queden llàgrimes. Com és que ningú no va veure aquell dimoni sorollós, imprudent, descarat?.

No era la primera vegada, però, que Eder li havia buscat la pell. De fet, Marcello l’havia denunciat fins a quatre vegades. En una de les agressions li va ferir un ull i li va trencar el nas. La darrera nit de Sant Esteve, Eder el va tornar a agredir brutalment. Quatre dies a l’hospital i 52 punts de sutura. Fou aleshores quan va decidir anar-se’n cap València on feia poc que treballava de cambrer en un bingo malgrat ser un flamant llicenciat per la Universitat de Bolonya. Aquella nit venia de fer algunes copes amb els amics. Degué gelar-se-li la sang en les venes en trobar-se amb el seu amic, enemic, a l’entrada de l’edifici.

És el dimoni de la gelosia el que va fer-li fer tot això a l’Eder. El dimoni que no deixava d’empaitar-lo, de preguntar-li quantes vegades pensava que la seva enamorada i Marcello s’haurien vist i on. Potser ara, li deia de vegades, estarien parlant per telèfon o fent-se un missatge, no importa que fossin les sis del matí… El dimoni li feia pensar amb els dits de Marcello trescant sobre els pits de la seva femella, escoltar el frec dels seus cossos, dels seus gemecs, la música de les seves promeses d’amor…

Va ser el dimoni bord, malparit, espieta de la gelosia que va encegar-lo, que va fer que oblidés que s’havia criat amb el seu amic Marcello en el mateix barri, que havien anat a la mateixa escola, jugat en el mateix equip de futbol, sigut companys en la mateixa empresa. Res no va ser considerat. Res no el va aturar. Potser fins i tot que avui, ara, en la solitud de la seva cel·la decrèpita de la presó d’Imperia, continuï maleint-li els ossos per tots els enganys dels quals es creu víctima. Pobrissó Eder, noi de sucre cremat, què li diràs ara a la teva enamorada? Com podràs ni somiar tocar-la amb aquestes mans teves de Caïm?. És el dimoni de la gelosia, incansable, pesat, inoportú, maleducat, pudent, tan persistent com el cant de les cigales en la inacabable tarda de l’agost.

Del ben cert que en la llarga nit en què s’escriurà l’oblit de Marcello, ressonaran els mots de l’estúpid Otel·lo pronunciats poc abans de morir: “Us prego que quan conteu en les vostres cartes aquests desgraciats fets, parleu de mi, com sóc: no enfosquiu res, no ho exagereu amb rancúnia. Aleshores, heu de parlar d’un que va amar no amb seny, sinó massa”.

 

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Piazza Navona

*Poema XVIII del llibre de Francesc Viadel ‘Ciutat, dies insòlits’ (Onada, 2015).

 

Piazza

 

Passares la Via Giustiniani i la del Salvatore

i arribares a la Piazza Navona tot evocant

la mandrosa clínica de nines de Cavallers,

els seus pesants ullets clars de gats espantats,

pensant Mare Vella, dels Borja, Salinas,

Sant Nicolau, Sant Miquel, ensumant en l’aire de la nit

l’olor que tenien aquells dissabtes de la joventut

a dacsa torrada, esperma amb vodka i gel picat,

vi barat, pixum, pedra antiga, entrepà de bacó fregit,

nicotina gust de vainilla, cony aromós, promesa…

A Piazza Navona un clown ressuscitava

un pobre titella  a la vora de tritons i de gegants

sota els balcons guarnits del Palazzo Pamphilj,

submergit en un oceà de llums de colors,

la mirada trista, calcinós semblant de mort.

El clown bellugava el món

amb quatre fils transparents (ditets de vidre),

ben mirat igual que ho feies tu

aquelles inacabables nits

de carrer de Dalt, de Baix, de la Corona…

amb el mateix desdeny,

com si no res mentre li escodrinyava,

despistant, animalment trempat,

els altíssims pits de gelato

d’aquella insòlita bellesa romana gust quatro stagioni.

Publicat dins de dies insòlits, Literatura | Deixa un comentari

El vesper de les Falles de València

*Article publicat de Francesc Viadel publicat a La Veu el 3 de juliol de 2017.

Crida-2016

L’alcalde de València Joan Ribó en l’acte de la Crida de 2106.

El fallers de València han declarat la guerra al regidor Pere Fuset i a l’alcalde Joan Ribó i no pararan de disparar-los fins que de tant tirar els rebente el trabuc en la cara. La música d’aquesta despertà a meitat de legislatura la toca principalment i com sempre, Las Provincias mentre els masclets els refilen els representants més assenyalats de la Interagrupació. Una entitat entre el sindicat groc i la Santa Inquisició que després de vint anys aguantant-li tots els pets a Rita Barberà, Fèlix Crespo i tutti quanti ara, just quan governa la ciutat una coalició d’esquerres, s’ha despertat als valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Al primer, l’acusen de voler polititzar la festa. Al segon, d’haver-los ofès per dir que a les fogueres d’Alacant dominava un estil artístic mentre que les falles n’accentuaven l’aspecte més grotesc. Què has dit Ribó?!!!

La polèmica faria riure si no fos pel tuf que fa de campanya instrumentalitzada per la dreta indígena al vell estil. La veritat és que Fuset no ha polititzat res més enllà de posar una mica d’ordre i la pota en més d’una ocasió crec que, principalment, per un excés d’entusiasme festiu, que tampoc cal. Pel que fa al que va dir Ribó sobre les Fogueres i les Falles em fa la pinta d’un parler pour parler tot i que al popular Alfonso Novo li haja sonat a una heretgia digna de les flames purificadores. Ben mirat, el més segur és que a Ribó aquest debat al voltant d’estils li la duga tan fluixa com a la majoria dels valencians d’arreu.

Tant se val. La refrega resulta d’un provincianisme que tira de tos. Fet i fotut, les Falles no han fet cap altra cosa que polititzar la vida social dels valencians des de 1939, sempre agafades de la maneta de la dreta més conspícua, primer de la franquista i després de la democràtica. Per a trobar exemples no cal, però, anar-se’n tan lluny com al final de la guerra, just quan la filla de Franco va ser nomenada fallera major de la ciutat. Només cal tirar endarrere la pel·lícula als anys de més esplendor de Rita Barberà i veure fins a quin punt l’alcaldessa feia el que li rotava i deia el que volia a compte de la festa sense que cap assenyalat faller li digués ni ase ni bèstia. Per exemple, el 2006. Aquell any, mentre la festa creixia sense control ofegant la ciutat, una desficaciada va cremar quatre figures del remat de la falla de l’Ajuntament. Barberà, aleshores molt nerviosa amb el canvi de govern a Madrid i amb una oposició política molt dura encapçalada pel socialista Rafael Rubio i pel comunista Antonio Montalbán, va eixir als mitjans de comunicació feta un bou embolat. La premsa de dretes, com no podia ser d’una altra manera, va magnificar el fet fins a extrems d’una comicitat berlanguiana. Ni quan el cas Watergate la premsa americana es va prendre tantes molèsties en esbrinar què havia passat. La policia local, capitanejada per l’opusdeista Miguel Domínguez, va obrir també una investigació per a confirmar si al darrere hi havia un misteriós comando antifaller.

Barberà, solemne, compungida, va prometre que els valencians tindrien la seua falla i va qualificar l’acte de “totalitari, dictatorial i nazi que no respecta la democràcia, la llibertat, les normes de convivència o l’Estat de dret”. Quasi res. El missatge era molt clar: ai d’aquells que discreparen de la festa de les Falles, dels seus inconvenients, dels seus abusos, de la manca d’autoritat d’un govern municipal sobre un col·lectiu acostumat a imposar la seua llei a tota la ciutat.

Una bogeria. Com ahir el debat polític defuig els problemes reals bé per pragmatisme o per estratègia i es refugia en la discussió sobre allò accessori, s’embolica en qüestions com si els fallers han de vestir de saragüell o les falleres retallar l’escot. Si els polítics realment volen canviar les coses ja va sent hora que posen sobre la taula els estereotips masclistes o homòfobs que sovint formen part de l’expressió fallera, de l’ocupació sense control de l’espai públic i els problemes que se’n deriven, de la impunitat amb què actuen moltes comissions, del dret a discrepar dels aspectes més retrògrads o controvertits de la festa sense córrer el risc de ser deportat per antivalencià. Un debat que podríem dur també en els mateixos termes a les festes de moros i cristians o les que tenen el bou com a element central. La premsa té també molt a dir, almenys una premsa determinada. Em tem, però, que tot això, com tantes altres coses al nostre país, no serà possible. No per ara.

Escrivia el sociòleg Gil-Manuel Hernàndez en Falles i franquisme a València (Afers, 1997): “(…) En certa manera, la utilització política de les Falles va girar al voltant del feixisme en un primer moment, posteriorment ho va fer al voltant del nacionalcatolicisme i, després, de la promoció turística i la legitimació sense més de l’ordre establert. Finalment, va acabar articulada al voltant d’un peculiar valencianisme faller o fallerisme, evolució particular del valencianisme temperamental, esdevingut tòtem i tabú alhora, que apareixeria com un dels principals antecedents del blaverisme dels temps de la transició. Aquest valencianisme, vehiculat per emocions i rebutjos, per fílies i fòbies apassionades, resultaria alhora impulsat per la gran expansió i significació simbòlica desenvolupada per les Falles”. I en això sembla que estem, encara. No li arrende els guanys –polítics s’entén– a Fuset, ni a Ribó que en darrer terme és qui més podia perdre de la remoguda del vesper faller. Tot plegat, sospite que la mascletada antigovern municipal, a la que també s’han apuntat els de Ciudadanos, només ha fet que començar.

 

| Deixa un comentari

Canibalisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 26 de juny de 2017.

magliabchanopage_73r

De xiquet un dels meus pitjors malsons tenia a veure amb els caníbals. Sovint somiava que una d’aquelles tribus africanes que perseguia el Tarzà interpretat per Jhonny Weissmüller avançava udolant i a tota virolla per l’estret passadís de ma casa. Per sort, sempre tenia temps de reaccionar. Em despertava de colp i saltava a una inestable passarel·la de fusta que començava en l’ampit de la finestra de la meua habitació i acabava just al bell mig d’una immensa lluna plena. Els caníbals m’encalçaven desesperats mentre jo avançava recte com un fil cap al satèl·lit de llum que representa que podria refugiar-me. Mentre, en la buidor infinita de la nit, sonaven parsimonioses les campanes de l’església de Sant Jaume. La veritat és que aquells tipus malcarats i famolencs mai no van aconseguir devorar-me i això que em van visitar tantes nits com vegades els vaig veure en el decrèpit cinema Patronato intentant menjar-se a Lord Greystoke. Tot plegat, ser consumit per un congènere és un dels pitjors finals que puc imaginar-me.

Val a dir que el canibalisme lluny de formar part de la ficció és una realitat. Recentment s’ha documentat en Atapuerca el primer banquet antropòfag. Una tiberi de carn tendra de fa 800.000 anys que, a més, no va tenir cap intenció ritual. Es veu que els homínids tenien gana i van caçar un altre grup per a menjar-se’l.

Canibalisme per supervivència, guerrer, ritual o patològic, el ben cert és que les persones ens hem menjat els uns als altres per un garró des que existim.

Qualsevol relat relacionat posa els pèls de punta. Com ara el d’Hernán Cortés i el destí de 550 membres de la seua segona expedició –homes, dones i infants– devorats el 1520 en l’indret de Zultépec-Tecoaque en Tlaxcala, després de ser alimentats durant un temps tancats dins d’unes celes sense porta que van ser construïdes expressament. O el de la Gran Fam de 1921 en la regió del Volga com a conseqüència de la sequera i la devastació de la guerra civil. Com a prova d’aquell episodi de la desesperació humana, s’han conservat fotografies esgarrifoses com la d’uns llauradors de Bouzuluk que posen davant d’unes restes humanes.

L’historiador Antony Beevor fins i tot ha documentat com durant la Segona Guerra Mundial l’exèrcit japonès del Pacífic va utilitzar presoners aliats com a ramat. Beevor no sap quants presoners van acabar a l’olla, però sí que en cap cas es va tractar de casos aïllats i que la majoria es van donar cap al final de la guerra en Nova Guinea i Borneu.

És justament a Papua Nova Guinea on sembla que el canibalisme encara té una certa vigència. En gener de 2016, segons el relat de The Guardian, el dj anglès Matthew Iovane i la seua núvia Michelle Clemens van estar a punt de ser devorats per una tribu local. Finalment, van poder fugir cames ajudeu-me per la selva, nus, i amb només algunes ferides. Altrament, al juliol de 2012 una vintena de caníbals de la província de Madang van ser jutjats per menjar-se set bruixots als quals acusaven de cobrar preus abusius pels seus serveis.

Com siga, el canibalisme dels indígenes d’Oceania comparat al del capitalisme, al de determinats col·lectius professionals o al de certes societats presumptament civilitzades i modernes pot resultar, segons com, folklòric, a penes un bri d’inspiració per als sangonosos divertiments fílmics d’Elit Roth.

Pense ara, inevitablement, en la nostra tribu, en la que habita el país perplex, entre l’altiplà i la mar, i que tan bé va radiografiar Josep Vicent Marquès. Em pregunte quants valencians han acabat en el perol simbòlic de l’antropofàgia autòctona durant els darrers quaranta anys. Quants se’n devoraran encara abans que no ens adonem que amb una demografia modesta, una classe política poc musculada, devastats per la crisi i sense massa recursos públics estem abocats a una existència civil melangiosa? Hem canibalitzat un somni il·lustrat per a un futur lluny de l’anomia. Hem canibalitzat les nostres institucions. Hem canibalitzat els nostres homes de lletres, la nostra llengua. Hem canibalitzat els nostres mitjans de comunicació. Es canibalitzen els nostres periodistes… Quan superarem l’estadi de salvatgisme autòcton que ens estigmatitzat i carrega de raons els nostres colonitzadors? Complicat. La cosa bé de molt lluny. Com diria Hannibal Lecter, les nostres cicatrius ens recorden que el passat va ser real.

 

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari