Vida

*Article de Francesc Viadel publicat el 9 de maig de 2022 en La Veu del País Valencià.

Graffiti Passeig Lluís Companys. Foto/ Francesc Viadel.

Sobtadament, un matí de maig mentre passege distret camí de la faena, sé que acabe de penetrar en el bell mig de la vida que no és exactament allò que pensem que és, és a dir, la consciència d’unes vísceres bategants, la humitat, el dolor, el pes mort dels records, el fàstic, la marea convulsa de l’orgasme que ens esqueixa, la saliva calenta en el tou d’un dit o en el llavi de l’amant, totes les textures de la pell, la nafra immensa que el pas del temps ens fa en l’ànima que ja vol dormir.

La vida, doncs, com un indret al qual es pot accedir caminant, gairebé sense adonar-te’n. Un indret o una plaça plena de gom a gom de vianants ociosos com ara aquella de Budapest on creus que potser et vas acomiadar de l’amor tediós que no és amor i, també, de l’amor malaltís que tampoc no ho és i que, a més, s’arrossega al llarg dels anys com el qui du un sac de ferralla carregat al llom. O bé com aquella altra plaça de Varsòvia que en una cantonada tenia un Cafè d’amples finestres i en els seus ampits flors de plàstic dins de pitxers de porcellana. Un Cafè on vas tenir un darrer somni impossible que ja no diràs mai, ni escriuràs mai, ni tornaràs a pensar mai més.

La vida, afirmava, com un indret on ets capaç de veure totes les ombres de què està conformada, i sentir, escoltar, tocar -si vols- els seus residus corporis, els seus nàufrags invisibles que cada dia ens acompanyen sense que siguem capaços de reconèixer-los per tal com vivim encegats per la por, l’odi, la urgència, l’ofec, l’enveja, el dubte.

Passeges i passes davant per davant de l’hotel Le Méridien i darrere de l’enorme finestral observes els clients que esmorzen relaxats mentre es distreuen veient passar els taxis amb la lentitud de les panderoles, els camions de repartiment, els escamots tristos dels obrers magrebins, els turistes que venen i els que se’n van carregats com ases, els vianants insignificants com tu, el reglot humà de La Rambla que de tant en tant, de colp, inunda tots els carrers bruts del voltant. I llavors detens la mirada en una dona jove que menja mig eixarrancada mentre el seu acompanyant, com a poc vint anys major que ella, mira al buit. Ella duu un vestit curt i molt escotat de color verd, els seus cabells negres recollits en una llarga cua, unes espardenyes blaves de taló baix. Menja com un pardalet, ensopida, sense gana.

Ell podria, ara mateix, per baix de la taula esllavissar sigil·losament la seua mà entre les seues cuixes redones i blanques i suaus i acaronar-la i, finalment, arrencar-li un somrís. Però no la toca, només pot mirar el buit amb uns ulls blaus que semblen pedres precioses. El buit com la vida també està ple de nàufrags, sobretot ple de la memòria de cadàvers anònims que suren en el no-res. Potser ara compta secretament cossos d’ofegats en aquella mar o en aquell riu invisible.

Per tu, des d’ara i fins que et mores, aquests dos desconeguts, a ulls veients desenganyats de tot, s’anomenaran Ferka i Ruxandra. Visitants de la teua ciutat sense ofici conegut, veïns d’Intrarea Bitolia de l’acomodat barri de Dorobanti, a Bucarest. Sense fills i sense intenció de tenir-los. Penses si la nit anterior no hauran visitat un Tablao i després, un poc beguts de sangria merdosa, si no hauran tornat a l’hotel i s’hauran posat a mirar la televisió. Penses, si ella, aleshores, tipa de veure la tele, no l’haurà acabat amb la seua boca sense que ell ni s’haja adonat de res. Penses si arribada l’hora sabran trobar el camí de tornada a la seua ciutat, al seu món. Penses si ells també t’hauran vist i t’hauran posat un nom, inventat un present, predit un futur. Tant és. L’única cosa que compta és que ara saps que la vida està feta també d’amants de solituds no compartides que miren el buit i que no s’estimen i que omplen els menjadors dels hotels a l’hora d’esmorzar, els tuguris de la nit de les grans ciutats, les avingudes, les sales dels aeroports i les de les estacions de tren, els edificis de veïns, els cinemes…

Continues entrant a peu a la vida i passat l’hotel ensopegues amb un tipus cinquantí de color. Va begut com un bocoi. Vist peces de roba esparracades i brutes de vòmits i merda. Put d’una hora lluny a suor i alcohol barat. Escridassa a les ombres en una llengua estranya que tu pots entendre perquè ets al bell mig de la vida on tot s’entén, on tot es veu, es pot tocar. I saps que està maleint Déu perquè fa un parell de nits va anar a trobar-lo al portal on dorm i se li va beure tot el vi i després, amb una mitja rialla, li va dir quin dia, com i on anava a morir. I a Badrick -que és el nom que li has posat- no li va fer puta gràcia perquè hauria desitjat, malgrat tot, viure una mica més, morir en un qualsevol altre racó de la ciutat que tants anys fa que se’l va menjar per un garró. I, en això, tu també t’emprenyes i voldries que ell fos capaç de canviar el seu destí i tu el teu, i tornar a ser xiquets i repetir la història sense cometre grans equivocacions.  

Avances i uns metres més endavant veus que els treballadors del Museu de les Il·lusions ho endrecen tot abans d’obrir al públic. La publicitat d’Internet ven que per només deu euros podràs domesticar un dinosaure o guaitar a l’abisme del Grand Canyon de Colorado. Molts matins paguen entrada famílies propvinents d’arreu de tot el món que volen mantenir la ficció de la felicitat tot i saber que estan condemnats al fracàs. De vegades venen fins ací tipus solitaris que no tenen ningú amb qui fingir res i que necessiten creure encara en alguna cosa car la vida també és engany, un engany que poc a poc et fa parar boig mentre et desfàs per dins sense saber-ho. 

I continues caminant i caminant i caminant i endinsant-te cada vegada més en la immensa plaça de la vida en què s’aixequen centenars de parets on els àngels de les penombres a trenc d’alba han deixat escrits els seus missatges obscens, de desesperació, els seus sarcasmes, els seus dibuixos de rostres estranys, els seus ulls de grans pupil·les, les seues papallones i els seus cors, els seus fal·lus volcànics i els seus conys oberts, les seues calaveres i els seus robots de traç infantil i els seus precs patètics, les seues Frides Khalo tristes i lletges o somrients i boniques, els seus Putins meitat marieta meitat monstres, els seus ‘ja no podem més’… El amor siempre gana, ¿Dónde estás mi princesa?, Amor real no se borra, Love me, Knocking on heavys door since 1996, You can call me s…, Amar es morir, Vuelve Amélie, Soy culpable, ¿Quién ere?, Soy amor, Lo leés y te da igual, Tot va començar amb una sopa de pangolí, J’existe, Natürliche, La vida es sueño, Fuck Life, Captive of the City, Keep Smiling, Rubén y Maria, SABER AMAR, Ella no te ama, Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi i anar-hi!, Feliz cumpleaños Eva, Vieni con me, DESPIERTA PROLETARIO, Ho tornarem a fer, La vida pirata es la mejor, Te amo, Somos nosotros siempre, Fins que valgui la pena viure, Cindy was here, Aspetta nu momento, Sei il mio sogno, Mort aux Rois, Boom!!!!, Swosh!!!, Wham, Io solo vorrei una nave que me portase via, La vita é troppo estrana… La vida com un mapa gargotejat sobre un mur, com una teranyina de silenci on moren tots els missatges.

I arribes a la faena i des de la quarta planta veus el sol elevar-se sobre les cúpules de la ciutat i a sota la plaça immensa i el seu bosc de plataners i les gavines boges que planegen sobre un exèrcit de pidolaires orinats, de ratolins lladres, de navegants sense rumb, de joves que arriben carregats de promeses. I sents sobre el teu rostre l’escalfor de la llum solar. I això deu ser la vida.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Goig

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 2 de maig de 2022.

Posem per cas que conscients de quin serà el desenllaç final, del tot desesperat, resignat també, principalment estabornit, decideixes baixar veloçment al carrer i pujar en un comboi del tramvia quan aquest encara dormita com una serp tipa en la parada de Wellington sota una frondosa selva de plataners que fa estona que li neven al damunt, obscenament, el seu fi i daurat pol·len. 

(Abans de continuar cal deixar molt clar que no pots parlar amb ningú d’allò que saps i, també, saben tots els altres i que, això no obstant, parlar-ne faria que despertares en ells una enorme inquietud, un malestar horrorós com quan algú és retornat a la vida bruscament i sense motiu d’una son reparadora i profunda. I, llavors, és clar, et faries de malvoler i tothom et miraria de reüll).

Enfront teu seu, amb les cames una sobre l’altra, una cinquantina amb una retirada sorprenent a Juliette Binoche. De veritat no serà ella? Vesteix una brusa blanca de seda quasi transparent; una escurçada faldilla de cuir negre; mitges color carmesí i calça unes botes altes de pell amb uns talons llargs i esmolats com espasins. Llegeix del tot absorta un vell diari esgrogueït el qual anuncia en portada el tràgic decés en accident de trànsit en una carretera de Villeblevin, a la Borgonya, d’Albert Camus. Sobtadament, la dona que se sembla tant a l’actriu fa una ganyota trista potser pensant en el cos nu abandonat en el llit d’una habitació amb vistes a un desert a tocar de la mar d’una qualsevulla amant de l’escriptor malaurat i, aleshores, a mitja veu, recita: «L’error consisteix en creure que existeixen condicions per a la felicitat. L’únic que compta és la voluntat de ser feliç». 

I en això, aquesta estranya Binoche amb un cert aire de professora de literatura d’universitat catòlica de províncies, s’obre lleugerament de cames i et pica entremaliada l’ullet. És clar que només juga tot i que ja li agradaria seduir algú que l’atragués i li fes l’amor tendrament, afamegat, igual que li va fer aquell xicot maldestre una nit de finals de l’estiu, per festes, en les escales d’un pont sobre un riu sec, a tocar d’un camí voretat de tarongers que menava dret al futur. Això, quan ella encara vivia immersa en el miratge de saber-se eterna. Aleshores, la nostra Binoche, indulgent amb els seus propis pensaments que li fan venir un gran desfici entre les cames, s’interroga si encara queda algú al món que no desitge ser dolçament cruixit per una llarga abraçada. 

Al teu costat dret seu un tipus baixet i rodanxó que fa cara d’estar malalt però no massa, de morir-se vull dir, malalt només d’haver de privar-se una miqueta de totes les coses bones que a poc a poc, a bocinets, ens van destruint per dins. Malalt de passar molta por per no res. Penses si no tindrà la teua mateixa edat, si no tindrà la teua mateixa professió, si no serà del teu mateix poble, si no estarà tan sol com tu. De tant en tant, et fa una llambregada i deixa anar una rialla burleta. Tu encara no saps -ni ho sabràs mai- qui és i ell, en canvi, et coneix perfectament, des de sempre. Fet i fet, sovint et ronda encara que mai no te n’arribes a adonar només perquè tu mateix no te n’oblides de qui ets, de qui has sigut.         

A l’esquerra hi ha un tipus jove alt i desmanegat vestit com un turista de poc pressupost -això és amb una camisa hawaiana, bermudes i unes avarques barates-, que abans que moga el tramvia et xiuxiueja a l’oïda que és el teu àngel i que l’han enviat expressament des d’un racó del cel dels àngels, dels de veritat, per tal d’entretenir-te els teus tan naturals com absurds temors amb què malvius. El cel -et diu- no és com ací baix a l’infern us penseu. Ni donen coquetes de mel als xiquets, ni sant Pere va tot el dia amunt i avall obrint i tancant portes com un funcionari ensopit de presons. 

El cel és més aviat com la terminal d’un aeroport on trafega gent de tota mena, de tot arreu, gent impacient per agafar el seu vol cap al seu paradís somiat. I els àngels tampoc no tenen ales ni són rossos ni asexuats. Els àngels són com ell, tipus normals que fan la fila d’haver acabat de tornar de passejar per la platja menjant-se una mesureta de gelat de torró de Xixona. 

Al vagó també hi ha un pidolaire xinés que viu en una caseta de cartró en la porta d’un garatge del carrer Pujades que, de vegades, com avui, es cola en el tram i viatja fins als confins de la ciutat per a contemplar amb llàgrimes als ulls la festa de l’onatge; una jove i bella caixera equatoriana del Ldl que corre a l’encontre del seu nuvi desitjosa de tenir-lo entre els seus braços; dues parelles d’uns trenta anys i els seus cinc esvalotats xiquets que tornen del zoo on han cavalcat durant tota la vesprada a lloms d’un elefant blanc; un conductor invisible inútilment uniformat de manera impecable; el carterista amb plaça en propietat a la T4; un músic txec que sol tocar amb la seua trompeta d’or massís, cada matí, a la cantonada de Tapineria amb l’avinguda de la Catedral, peces de ragtime de Scott Joplin amb dos amics seus dels quals mai no ha sabut ni el seu nom ni d’on són ni perquè toquen; un etern aprenent d’escriptor que arraulit en el seu seient, mort d’enveja, devora una antologia de contes de Calders; l’acordionista de la parada de metro de Marina que toca des de primera hora del matí de dilluns a divendres melodies de pel·lícules famoses amb un toc vagament parisenc; la humanitat sencera que es passa l’escurçat temps que se li ha concedit per viure anant d’un costat cap a l’altre en tramvia, a peu, en cotxe… sense massa sentit, fugint de si mateixa.

I, en això, sona la campaneta i el tramvia mou i en passar Glòries tots els edificis de la ciutat es tornen tous com de plastilina i tot s’omple d’aus exòtiques: becs de coralls cuanegres, senegalesos, cotorres de Kramer, faisans, aratingues mitrades, lloros passerins.. I els núvols muten en esborralls de tinta i les vies del tren desapareixen i el comboi roda lleuger com una ploma empentada per un ventijol suau a només un pam de terra. 

I a poc a poc els edificis s’esfumen i el tramvia s’obri pas enmig d’un paisatge de camps llaurats fendits per un riu cabalós a la vora del qual creixen les figueres, els espessos canyars. I al cap d’una bona estona el tramvia es deté i tothom baixa. I la cinquantina que s’assembla a la Binoche t’agafa de la mà i se t’endú fins a la profunditat d’un tapit tarongerar amb els marges prenyats de rosers i allà, dolçament, et mussita uns versos que no comprens i, finalment, t’abraça com esperaves i et besa llargament. Mentre, el sol, convertit en una bresquilla gegant que ha acabat de madurar, cau a càmera lenta cap a la línia de l’horitzó. Els passatgers s’escampen apressadament per tot arreu com una gentada d’obrers fatigats i contents que ix puntual de la fàbrica.  

Posem per cas que la vida és l’insadollable apetit amorós de la Binoche que ningú no sap si és o no és la Binoche, el gust dels seus llavis carnosos, els secrets fruitals del seu cos, el desig i, finalment, el goig pel goig. Posem per cas que la vida és el curt trajecte com per a turistes un poc estúpids a bord d’un bell tramvia entre la mar i la mar, travessant el paisatge amable dels nostres anhels. Posem per cas que sabedors del desenllaç final de tot plegat despertem a l’alegria que tot ho pot i, llavors, eixim de casa corrents al carrer i en arribar a la parada de Wellington botem dins del comboi d’un tramvia que cada dia fa el mateix trajecte. Posem per cas que fem tot això sense preguntar-nos massa coses no fos cas que no ens agradaren les respostes. Pensem, imposem-nos el goig en majúscules i vivim tant com puguem.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Un diari per a un país

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 d’abril de 2022.

Des de finals dels seixanta el valencianisme ha intentat tossudament comptar amb uns mitjans de comunicació que foren capaços d’explicar la realitat des d’una perspectiva de país, en la llengua del país, pensant en l’articulació social, cultural, territorial i política dels valencians per tal d’evitar l’assimilació o els estralls d’un sucursalisme practicat amb deler des de sempre per les elits locals.

Els intents no sempre han acabat bé ni encara quan qui estava al darrere eren les mateixes institucions. Caldrà dir que RTVV ha estat un dels nostres fracassos col·lectius més escandalosos? O recordar amargament que els actuals mitjans de comunicació públics parteixen tant d’una situació complexa com d’uns recursos migrats? Algú de l’actual Consell es creu realment la televisió i la ràdio públiques de la mateixa manera que es creu la sanitat o l’educació pública? Ja ho va dir el president Alberto Fabra, no exempt d’un cinisme cruel, que no tancaria una sola escola o un hospital per continuar tenint obert un Canal 9. Una televisió que el seu partit, cal no oblidar-ho mai, va utilitzar com una maquinària de propaganda alhora que la dessucava.

I com siga, la situació no ens hauria de sorprendre gens perquè la classe política valenciana -valencianista o no- només s’ha cregut per raons d’oportunitat o per mentalitat els mitjans que, en castellà, representaven -i representen- el marc nacional espanyol.

Tot plegat, en cap moment sembla que hagen concebut la possibilitat d’una altra cosa diferent. Això ni ahir, quan la dreta orientava la línia editorial de la majoria de mitjans a colp de subvencions, ni tampoc avui que amb un govern progressista, valencianista, es podrien assentar les bases d’una estructura mediàtica en valencià tant pública com privada.

Però hi ha més problemes encara. Un és el de la por serval dels polítics a una premsa independent. La tenen els que es confessen liberals o de dretes. Molts dels que diuen ser d’esquerres. I, també, un bon grapat dels que es declaren simplement valencianistes, especialment, quan se senten criticats per periodistes dels quals pensen que haurien de limitar-se a la militància entusiasta o la informació innòcua.

Així les coses, un mitjà de comunicació en valencià només pot ser cosa de la iniciativa civil, com possiblement acabarà sent també obrir una escola on s’ensenye en valencià.

És el cas de La Veu que des d’avui ix de nou com a La Veu del País Valencià. No ha estat fàcil i ningú ho sap això millor que el seu editor, Moisès Vizcaino, que s’ha deixat la pell i la cartera en aquest projecte de diari del País Valencià, tota una declaració d’intencions.

Ara mateix, després de dècades de recuperació de les llibertats democràtiques, de presència del valencià a les escoles, en un dels millors moments de la literatura feta al país, aquest és l’únic mitjà en valencià amb la funció de cobrir informativament tot el territori valencià. Sembla increïble, però és la realitat.

Malgrat tot, la idea és continuar creixent a còpia de nous agermanats, això és, de nous ciutadans compromesos. Continuar guanyant complicitats civils mentre es vencen, també, les resistències i els prejudicis de no pocs dirigents civils o polítics sense renunciar a la llibertat, al paper de vigilància del poder que li pertoca en democràcia a un mitjà de comunicació.

L’aventura ha de continuar ara més que mai en un País Valencià que es debat entre l’immobilisme heretat del regionalisme i la irrellevància política en l’Espanya insensible a les perifèries. Fora bo que això s’entengués especialment entre els ciutadans més conscienciats en la construcció d’una bona societat. Que despertés una certa empatia capaç de vèncer les manies, les desconfiances o els interessos de caràcter partidista perquè no es pot construir res si depenem de tot això. Podrà ser? El temps ho dirà.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Fuster i el ‘Catalangate’

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 23 d’abril de 2022.

Imatge de la campanya de denuncia contra l’espionatge d’Òmnium Cultural.

En 1980, a la revista L’Espill, escriu Joan Fuster: “¿Què diuen? Tant se val! Poseu-hi objeccions. Si més no, us divertireu”. I, això, què coi diuen des de les trones de l’Estat espanyol sobre el Catalangate descobert per The New Yorker per a sorpresa de totes les democràcies del món? Doncs que l’Estat no en sap res de res i que els espies espanyols, en qualsevol cas, actuen sempre d’acord a la legalitat vigent. Fet i fet, els senyors de la gavardina actuen sota control dels jutges i del parlament encara que ningú no puga saber quin jutge ha ordenat què i encara que la Comissió de Secrets del Congrés no s’haja reunit des de 2019 perquè ni el PSOE ni el PP han volgut que hi participen diputats dels partits que han estat espiats.

Per si encara no fora poc, la senyora ministra Margarita Robles, s’ofèn per una acusació que assegura s’ha fet sense proves i sense que el CNI puga defensar-se. Però com i on es defensen els espies si no és en els talk shwos, darrere d’un paravent, i amb la veu distorsionada per explicar a mitges -i a canvi de pasta gansa- malifetes comeses fa mil anys?

Que existeix el programa Pegasus i que Madrid el va comprar? Sí, és clar. Però per a espiar en l’estranger. Que la premsa internacional se’n fa creus? Que els afectats aniran a queixar-se al Parlament europeu i a l’ONU? Val, d’acord. I?. No cal oblidar que l’Estat espanyol és dels més ensinistrats que es coneixen en practicar l’estratègia de l’estruç. Hàbil també com l’aranya Portia amb vuit ulls i capaç de caçar amb l’engany membres de la seua espècie mateixa. Qui va ser qui va dir durant els convulsos dies que van antecedir l’1-0 que Madrid s’assemblava més a Moscou que no pas a Londres?. Doncs, si és així, els espies de l’avinguda del Padre Huidrobo s’han d’assemblar més als fanàtics agents del KGB Phillip i Elizabeth de The Americans que maten per necessitat que no a qualsevol seductor 007 que només es cruspeix malvats de ficció i filiació nacional indeterminada.  

El president Pere Aragonès ja ha dit que sense explicacions i sense depuració de responsabilitats ERC pot deixar caure al Gobierno. L’advertiment no deu haver fet gota de gràcia a Pedro Sánchez que lluny d’admetre el fiasco ja ha anunciat que l’objectiu ara mateix és restablir la confiança. Quina?.

Doncs, això, tant se val allò que diguen. Ja n’estem acostumats. L’única cosa que sembla que es pot fer ara és posar-hi totes les objeccions possibles i divertir-se amb les explicacions com la d’espies que no espien.

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

El valencianisme líquid, les taronges atòmiques i l’ectoplasma

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 18 d’abril de 2022.

El febrer de 1984, Pantaix, la banda de rock valenciana liderada per Eduard Joanes, va treure l’elapé Gastronomia Radioactiva. Influïts pel clima social de por a l’ús de l’energia atòmica, els roquers ironitzaven en la primera de les cançons del disc sobre els seus possibles estralls en les nostres discretes vides: «Taronges i llimes atòmiques! Qui me les vol comprar? Verdures de l’horta radioactives? Qui me les vol comprar?…» Poca broma. Només cinc anys abans havia fet un pet la central nuclear de Three Mile Island, a Pennsilvània, i dos anys més tard el faria la de Txernòbil, a Ucraïna. 

Els valencianistes, també els que tocaven rock, ja eren aleshores ecologistes i es miraven de reüll la central de Cofrents que, justament, havia de posar-se en funcionament la tardor d’aquell any mateix. Eren ecologistes i moltes altres coses, sobretot, rabiosament enemics de l’statu quo a fi de superar fusterianament els mals d’un sucursalisme polític crònic. Tot això, és clar, mentre els blavers els esbatussaven a pler en nom de la rechió, la Geperudeta i la unitat d’Espanya. 

La consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà, em va fer recordar l’altre dia aquells temuts productes hortofructícoles de Pantaix quan en una fira a Berlín va voler obligar el representant d’una marca de màquines d’esprémer fruita que mentira sobre l’origen de les taronges que es disposava a dessagnar.  «Si les taronges no són valencianes digues que ho són i au!, ningú no se n’adonarà, ningú no ho comprovarà», li va ventar mentre era gravada per la càmera d’un mòbil.

Amb el canyaret que es va muntar a dreta i esquerra la consellera no em va tenir cap altra que disculpar-se encara que ho va fer d’aquella manera en què ho fan els polítics celtibèrics que és admetent l’error per a tot seguit negar-lo. Ben bé és una mena de truc de màgia retòrica que riu-te’n dels del fals mag xinés, Chung Ling Soo. Res no hi ha de pitjor, ni de més vell, que un polític mentint encara que això ja no tinga la més mínima importància. 

El cas és que l’episodi no ha deixat molt bé a una consellera que va entrar en calçador al càrrec en acompliment d’una quota familiar, sense entendre massa la mentalitat d’un sector que ara mateix agonitza i que, lamentablement, no té temps ni paciència per a valorar innovacions ni necessitats relacionades amb l’emergència climàtica. D’una consellera adscrita a una coalició que fa tentines, atrapada entre el lideratge únic, les urgències electorals i la desorientació ideològica en el context d’una crisi brutal. Les taronges apòcrifes de Mollà, més enllà de l’anècdota, són tot un símbol.   

Coberta del llibre, Valencianisme líquid. Foto/Llibreria Fan Set.

Mentre tot això passava acabava de llegir el llibre del periodista Antoni Rubio Valencianisme líquid (Tres i Quatre, 2022). Rubio ha posat en la picota Compromís en un assaig amb nervi que segueix, per fer-se més entenedor, la teoria de la «societat líquida» del polonés Zigmunt Bauman i la del dol enunciada per la psiquiatra, Elisabeth Kübler-Ross

L’assagista no tan sols ens recorda la situació d’un País Valencià arruïnat, menystingut per Madrid, sinó que a més denuncia l’aigualiment dels objectius i l’acció política de la coalició en la seua cursa per a adaptar-se als canvis i, bàsicament, per mantenir les quotes de poder assolides. Un valencianisme que no ha complit amb les expectatives del seu electorat. Valencianisme líquid, desideologitzat, amb objectius fixats en l’horitzó de l’eternitat per a evitar així el desgast que suposaria la confrontació amb una realitat que cal transformar urgentment des de la política. Valencianisme que ha jugat a convertir-se en una «esquerreta espanyola», en una fotocòpia d’Unidas Podemos o Más Madrid. Valencianisme, afirma Rubio, que ha comés un dels seus errors més grans menystenint que els problemes del País Valencià ho són també els dels Països Catalans encara que per a Mónica Oltra aquests només siguen un ectoplasma. 

Valencianisme, també, sense memòria? De spin doctors de fireta?: «Tu digues que les taronges són de València i au!, ningú no ho sabrà, ningú no ho comprovarà…» o tal vegada sí. 

Rubio es revolta contra les pors atàviques d’aquest valencianisme a tenir res a veure amb Catalunya, a acceptar de bon grat el marc mental del blaverisme que tant de mal ha fet al país quan aquest hauria de ser el que privilegia el País Valencià dins de la macroestructura mediterrània, «una estructura nacional, en el sentit modern de ‘nació’ que eixampla i dona força als trets definitoris valencians». 

Entre optar pel projecte espanyol i el dels Països Catalans, el segon encara que aquesta opció represente enfrontar-se a una realitat incomoda. El contrari mena a la paràlisi, a la renúncia. «Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda? Doncs un país nafrat per fronteres i esmicolat en tres comunitats autònomes submises i impotents (…)», avisa Rubio.

En desconec els efectes que aquest assaig puga tenir en els dirigents del valencianisme líquid a què es refereix el seu autor. No en soc gaire optimista. El poder impermeabilitza de les crítiques a qui el té quan no l’enfurisma. I no tan sols és això. Vull dir que en l’acceptació sense renecs d’un determinat marc mental, tancat a l’exploració de noves perspectives, també juguen altres factors com ara els generacionals. 

Potser llegiran Rubio i d’altres autors crítics del valencianisme sobiranista -no gaires- quan la veritable esquerra espanyola siga hegemònica al país i no els necessite. O pitjor, quan despús-demà arribe l’extrema dreta.

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

L’eterna cruïlla: ‘País Valencià, present i futur’

*Ressenya de Francesc Viadel publicada a La Veu dels llibres el 2 d’abril de 2022.

A finals dels noranta un dels assagistes catalans més lúcids em va confessar sent jo encara un maldestre estudiant de periodisme que l’admirava la capacitat que teníem els valencians per a mantenir sostingudament en el temps un exercici tan rigorós de pensar-nos.

Tot plegat, el País Valencià i les seues perspectives de futur mai no havien deixat d’estar en el centre d’un grapat d’assajos, d’articles, de debats, la majoria d’un cert nivell fetes les pertinents excepcions i descartats els simulacres grotescos de discussió pública dels regionalistes tramposos de torn. Tot això, si més no, des de Joan Fuster que va ser qui va obrir el foc contra la secular apatia dels valencians.

Pense que aquesta obstinació per entendre’ns feta sovint enmig de la indiferència civil més desesperant només podia —pot— vincular-se a una voluntat de prevaldre encara que nomes siga per part d’una minoria il·lustrada. Minoria, val a dir, sense l’activisme de la qual no tinc cap dubte que el país —o allò que en queda o allò que pensem que és— ja s’hauria abandonat del tot a les flatulències hipnòtiques del sucursalisme més estèril, a una assimilació acceptada de grat.

El cas és que no hem deixat de pensar-nos i això, ben mirat, ateses les circumstàncies de tot tipus, ja és una enorme victòria d’aquella intel·liguèntsia valencianista que, segons el sociòleg Toni Mollà, va ser capaç de protagonitzar al final del franquisme una autèntica «revolució cultural» i que encara treu cap enmig de la desorientació política dels nostres i de les enormes dificultats en què viu la nostra societat.

Dos dels més importants activistes del pensament als Països Catalans i que més han insistit durant aquests anys a no abandonar el camí de l’autoexamen de consciència, Vicent Olmos i Gustau Muñoz, han coordinat un magnífic volum amb el títol, País Valencia. Present i futur (Afers, 2021). Només pel pròleg que han escrit a dos mans ja paga la pena encetar la lectura d’aquest llibre.

Adverteixen els responsables de l’edició que el País Valencià perd posicions relatives en termes econòmics i indicadors de benestar a escala estatal i que, per acabar-ho d’adobar, es manté estancat en nivells baixos al si de la Unió Europea. «Registra, a més, una acusada desestructuració interna, una preocupant feblesa pel que fa a la cohesió social i territorial», afegeixen.

Tot això, en un context d’impossibilitat d’assolir «consensos transversals amplis en una època de polarització». La societat valenciana, afirmen amargament, és una societat sense projecte clar, això és, acceptat i assumit per la immensa majoria. El drama és que sense un projecte civil, polític, les possibilitats de reeixir en l’actual context marcat per reptes com el de la transició ideològica o la reducció de les desigualtats socials són més aviat poques per no dir inexistents.

Certament, expliquen, l’etapa iniciada el 2015 amb un govern on el valencianisme és clau presenta noves possibilitats encara que continuen pesant «rèmores del passat» o «limitacions polítiques i institucionals» que semblen insuperables.

Per dir-ho d’una altra manera: el Botànic no ha satisfet les expectatives d’una bona part del seu electorat sobretot de l’electorat valencianista que esperava molt més després de dècades de travessia pel desert, de patir durant dues dècades un neorègim corrupte i antivalencià com el del PP.

Les rèmores del passat no poden ser altres que les d’una por a l’anticatalanisme que tant ha impregnat i paralitzat la societat valenciana. Les limitacions polítiques i institucionals caldria buscar-les en la impossibilitat de Compromís de desbordar el sucursalisme del PSOE. I encara, caldria afegir el gir de la coalició cap a un valencianisme que té com a marc de referència el de la dreta dinàstica de tota la vida. La decepció no pot ser més gran.

Olmos i Muñoz, fan el seu propi memorial de greuges des d’un «valencianisme coherent i exigent» en el qual anoten, entre d’altres, la no comarcalització, l’infrafinançament, la inexistència d’unes infraestructures que haurien de vertebrar el territori o el retrocés del valencià. Mala peça al teler. El País Valencià sembla condemnat a romandre en la cruïlla, incapaç de trobar la millor drecera.

Amb tot i això, aquest no és un llibre per alimentar la desesperança, ni encara menys una mena d’acta de defunció. Tot el contrari.

Els articles aplegats donen llum, sense abandonar la perspectiva crítica, sobre molts problemes. Tots els seus autors són d’una solvència acreditada. El professor de Filologia de la Universitat de Valencià, Miquel Nicolàs, aporta una visió innovadora de com entendre l’entrellat de l’assumpte de la «llengua» i, per tant, dona pistes de quina hauria de ser una política lingüística que, ara com ara, és inexistent al país. El geògraf Vicenç Rosselló i Verger analitza els problemes del territori i com aquests configuren la nostra identitat. El sociòleg Vicent Flor fa una acurada aproximació a la realitat sociològica del país que li serveix per dinamitar mites tant perniciosos com el del Levante Feliz i per a assenyalar possibles vies d’acció col·lectiva que permeten apaivagar el llast del fet de ser perifèrics. L’economista Ernest Reig aporta possibles solucions a l’estancament econòmic. La periodista Violeta Tena descriu amb precisió com afecta al país el canvi climàtic i apunta a possibles solucions. Interessantíssim i imprescindible l’anàlisi històrica que fa sobre Alacant i l’encaix del sud en el relat de la valencianitat l’historiador, Antoni Rico. L’assagista Gustau Muñoz hi torna sobre la necessitat d’una vertebració si més no cultural dels Països Catalans. El periodista, Adolf Beltrán, un dels assagistes més fins amb què compten, descriu Espanya en els seus laberints, una anàlisi que ens ajuda a comprendre també moltes de les limitacions que tenim com a societat. El professor de literatura comparada de la Universitat de Barcelona, Antoni Monterde, hi torna lúcidament sobre la relació entre València i Barcelona marcada ara i adés pel poder de Madrid. La periodista i professora Lola Bañón radiografia el complex ecosistema comunicatiu llastat per deficiències enormes des de sempre. El també periodista i escriptor Xavier Aliaga radiografia el sistema cultural valencià amb totes les seues llums i ombres. Finalment, Anna Esteve posa en relleu la importància de l’auge de la literatura en català al País Valencià, un dels fenòmens més positius de les darreres dècades.

En la cruïlla potser sí però no del tot paralitzats. Sens dubte, caldrà continuar pensant-nos si de cas volem prevaldre.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

La matança de Butxa i els silencis de Zelenski

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 d’abril de 2022 a Nosaltres la Veu.

Civils retiren els cadàvers dels carrers de Butxa. Foto/AFP.

L’exèrcit rus es reubica estratègicament a Ucraïna alhora que massacra els civils de les ciutats d’on es retira. Del cert que aquests actes d’abominable revenja, l’espectacle de l’escarment salvatge difós a tort i a dret, posarà en fuga els habitants de les altres poblacions eliminant tot d’una qualsevol temptativa de resistència ni encara que siga simbòlica.

Al cap i la fi, la guerra ha estat, més que res i des de sempre, per damunt de qualsevol altra consideració filosòfica, moral o política, el terror en estat pur aplicat a consciència sobre els més indefensos.

El darrer recompte de víctimes de Butxa, suburbi de Kíiv, les eleva a més de quatre-centes. Les imatges dels cadàvers amb les mans lligades darrere de l’esquena, escampats pels carrers, resulten corprenedores. Molt pitjor encara és escoltar els testimonis dels supervivents que parlen de violacions de xiquetes davant de les seues mares, de tortures, de mutilacions.

Butxa no és, però, l’única ciutat ucraïnesa martiritzada. Lukashivka, Góstomel o Borodianka són altres indrets on es tem que també s’haja assassinat indiscriminadament la població civil. Avui, mentre escric aquestes ratlles, han mort desenes de persones que intentaven escapar de la guerra en un atac amb míssils contra l’estació de trens de Kramatorsk.

Moscou, però, nega tots i cadascun dels fets i els atribueix a un execrable acte de falsa bandera de les mateixes tropes de Zelenski encara que verificadors experts com Eliot Higgins del web Bellingcat, mitjans de comunicació com The New York Times o els mateixos serveis secrets alemanys, aporten proves irrefutables de la responsabilitat criminal de l’exèrcit rus.

Fins i tot, l’Spiegel Online assegura que aquestes execucions en massa podrien formar part de l’estratègia militar mateixa de l’exèrcit de Putin com en va formar part de la de les tropes alemanyes en Lidice a Txecoslovàquia, Orador de Glana a França, Varsòvia, Kalàvrita a Grècia, Sluck a Bielorússia o Marzabotto a Itàlia, entre moltíssimes altres arreu del continent. O, més recentment, a Srebrenica, en aquest cas una matança perpetrada pels soldats serbis de Ratko Mladic que va saldar-se amb la vida de 8.000 bosnians musulmans.

En la guerra, però, la propaganda és una de les armes més eficaces. La cínica versió del Kremlin sobre la matança de Butxa ens retrotrau a la gran mentida de Stalin sobre Katin. Entre el 3 d’abril i el 19 de maig de 1940 el dictador roig va ordenar l’execució en secret de la majoria dels oficials de l’exèrcit polonès, policies i civils trets de les presons soviètiques. Es calcula que van ser assassinades vora vint mil persones en el bosc de Katin, a prop de Smolesnk.

El cas és que durant la invasió de l’URSS els alemanys van descobrir les fosses i van utilitzar la matança amb finalitats propagandístiques. Tant el Govern britànic com el rus van defensar, però, la versió de la responsabilitat alemanya.

A Moscou, malgrat totes les proves, encara hi ha avui en dia qui defensa que el Kremlin no va tenir res a veure i que es van fabricar proves contra l’URSS.

Amb tot i això, el 2013 el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Rússia per no haver ofert totes les facilitats a l’hora d’investigar la massacre. Unes investigacions engegades per Gorvatxev el 1990 i aturades per Putin el 2004 a través d’una disposició secreta de la Fiscalia Militar. No és un assumpte menor sobretot perquè avança què passarà amb la veritat dels crims de guerra comesos a Ucraïna pels russos.

I com siga, cal no oblidar que les atrocitats d’uns tenen en la venjança dels altres la pitjor de les tornes. El Govern de Kíiv  també hauria d’explicar les execucions de soldats russos per part de milícies del seu bàndol fets presoners en Dmitriva, a 11 quilòmetres de la malaurada Butxa. Del cert que no ho farà sobretot quan el mateix Zelenski ja ha dit públicament que els russos no són humans.

Res més alliberador dels pitjors instints que ens habiten com deshumanitzar el contrari. Ens hem passat la història fent-ho, des que som una espècie fins a Hiroshima. El silenci del president d’Ucraïna no li treu la condició de víctima però sí la d’un heroi la qual necessita desesperadament per a obtenir la victòria moral sobre un enemic implacable que ja ho és de tots.

La guerra ens fa inhumans a tots, no tan sols als d’un bàndol. Entremig hi ha els innocents que ho són quasi tots els que s’hi han vist implicats en la barbàrie, atropellats pel fracàs de la política.

Diu un aforisme de Fuster que cal molta força de voluntat per a no esdevenir assassí. Deu ser això.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Matar Putin

*Aforisme de Joan Fuster comentat per Francesc Viadel, Nació Digital, 10 d’abril de 2022.

El dirigent rus, Vladimir Putin.

Quan l’any 1968 Joan Fuster va escriure en Judicis finals, “Ja no s’estila el regicidi. Allò de Kennedy fou un anacronisme”, encara faltaven 27 anys per a l’assassinat del primer ministre israelià, Yitshaq Rabbín, i 33 per al del president del Congo, Laurent-Desiré Kabila. Ni l’un ni l’altre foren ‘reis’ com Kennedy, solemnement ungit per l’assagista, ni les seues morts van tenir la transcendència de la del dirigent nord-americà.

Fet i fet, la de Kennedy va causar una enorme commoció internacional i va suposar un seriós avís per als que somiaven amb una Amèrica més justa i un món en pau. El monarca americà va frenar una guerra nuclear i, possiblement, només possiblement, si hagués guanyat un any després les eleccions hauria aturat la criminal invasió de Vietnam.

Tal vegada per tot açò un altre “rei” màrtir com ho fou Martin Luther King va dir que la seua desaparició imposava a tots els éssers humans l’obligació de “derrotar l’odi, la violència i la intolerància”.

Darrerament, alguns analistes han assegurat que l’única cosa que podria posar fi a la invasió d’Ucraïna i la seua imprevisible deriva -una tercera guerra mundial?- seria la mort en alguna forma de Vladimir Putin. Costa d’imaginar, però, un colp d’Estat en contra seua. Un colp promogut per qui? Per mitja dotzena d’oligarques? Per unes desenes d’oficials? Amb quin objecte? I, després, què o qui?

També sembla impossible un aixecament civil en un país tan cansat com enardit per la guerra que, a més, bufat de propaganda aplaudeix la decisió de Putin com un inevitable acte d’autodefensa.

No, no hi haurà segurament cap regicidi a Moscou. On potser sí n’hi haurà un és a Kíiv i en qualsevol cas serà, sens dubte, en ple segle XXI, un amarg anacronisme.  

  

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Primavera a Mariúpol

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 4 d’abril de 2022.

Imatge d’edificis bombardejats a Mariúpol. Foto/TV3.

Comentant la devastació de Mariúpol un dels meus estudiants observa sorprès que mentre els habitants de la ciutat martiritzada viuen en un infern nosaltres ens disposem feliçment a rebre aquesta primavera com si fos la darrera de les nostres vides després de dos anys patint la merdosa pandèmia. La primavera és gairebé el que més ens preocupa de tot. D’entrada pocs temors, ni tan sols a la puta inflació. Fins i tot la guerra d’Ucraïna sembla haver perdut força als mitjans de comunicació i, per tant, l’efecte paralitzant que inicialment va tenir sobre tots nosaltres. Tal volta només dissimulem, però el cert que és les bombes no cauen en la plaça de Catalunya ni en el Born ni en el Passeig de Gràcia. 

De cap manera el comentari de l’estudiant és sobrer o ingenu. Ben al contrari, posa en relleu com n’és de complexa la realitat des del nostre ara i ací. Diríem, si tornem a pensar en Mariúpol, en Kíiv, en Khàrkiv, en els milers de víctimes causades per la guerra que el mal, simplement, és allò que passa als altres, una ombra sinistra que a penes podem entrellucar. 

Em ve al cap el documental Sommersonntag in Berlin de 1942 produït per la Deutsche Wochenschau GmbH, el noticiari dels nazis. Les imatges que mostra són gairebé hipnòtiques. Semblen impossibles en plena guerra mundial. Són les set del matí i un sol radiant il·lumina la gran ciutat: bella, ordenada i neta, plena de vitalitat. Algunes famílies aprofiten el dia per a visitar els museus on poden admirar espectaculars escultures de nus femenins. En els patis oberts d’imponents edificis també es poden contemplar els darrers avenços de la moderna maquinària de guerra amb què el Führer pensa vèncer a Déu, eliminar les races inferiors i situar en la cúspide de la història de la humanitat els molt superiors germànics. 

Un riu de berlinesos de totes les edats s’afanyen a arribar en moderns combois de tren al llac Wannsee. Els xiquets juguen despullats amb l’aigua. Joves bellíssimes es torren al sol mig nues, desmaiades sobre la gespa, vora l’aigua. Parlotegen i riuen despreocupades, confiades. 

Ni elles ni ningú dels pacífics alemanys que gaudeixen del sol saben que mesos abans en una mansió amb vistes a aquell mateix llac on aquelles xicotes gaudeixen de la vida s’han reunit, convocats per un dels carnissers més brutals que mai s’han conegut, Reinhard Heydrich, un grapat de funcionaris no massa rellevants per mirar d’encarrilar, d’enllestir la matança dels jueus. Tot plegat, assassinar-los mitjançant afusellaments massius és massa car, costós, poc eficaç, massa cridaner, desmoralitzador per als abnegats soldats alemanys de bones famílies cristianes que sovint no poden suportar haver d’executar mares amb els seus nadons, ancians… Cal buscar, doncs, una manera que siga més eficient, del tot definitiva, que fins i tot tinga una aparença legal. L’Estat ha de cobrir-se les espatlles, protegir els seus funcionaris. La maldat acaba d’entrar de ple en la modernitat. Matar en massa esdevé una qüestió jurídica, un repte per a l’enginyeria, un problema de logística avançada, tota una proesa industrial. 

I així és com aquell mateix juliol Treblinka II comença a asfixiar en rudimentàries cambres de gas desenes de milers de jueus evacuats del gueto de Varsòvia dins del que es coneix com a Operació Reinhard, la fase més avançada de l’Endlönsung der Judenfrage, de la solució final de la qüestió jueva que uns pocs servidors gairebé irrellevants de l’Estat han acordat en la reunió de Wannsee. 

Mentre aquelles joves rosses de cossos perfectes, mentre aquells xiquets juguen despreocupats, als carrers del gueto de Varsòvia s’amunteguen els cadàvers. Els alemanys mateixos el 1942 filmaran una pel·lícula sobre la vida miserable dels seus habitants forçosos que mai no es muntarà i que no veurà la llum fins al 1998. La propaganda nazi, que volia rodar una farsa sobre la vida dels jueus a la capital polonesa, acaba per considerar que la visió d’aquells morts en vida, d’aquella promiscuïtat humana, pot resultar massa dura per a la sensibilitat de la civilitzada societat alemanya. El cas és que no hi ha mentida, muntatge, escenificació que puga amagar tant d’horror com el del gueto.

A finals de l’estiu de 1942, pràcticament no en quedarà ni una ànima. Fins al 21 de setembre seran traslladades als camps d’extermini més de 260 mil persones. I sí, tot passarà mentre els berlinesos celebren la vida al Wannsee, a les terrasses de la Ku’Damm, mentre gentades acudeixen a multitudinaris espectacles coreogràfics enmig de prats plens de flors, mentre hi ha curses de regates o d’altres competicions esportives. 

Aquella realitat paral·lela a la del genocidi, a la de l’ocupació salvatge de desenes de països per part de l’exèrcit alemany, al malson del front, va quedar perfectament enregistrada en aquell documental de la Deutsche Wochenschau GmbH de només tretze minuts, com va quedar també enregistrada la realitat de les imatges d’esquelets vivents i despulles humanes esteses en les voreres dels carrers varsovians.

Aquells aparentment feliços berlinesos potser mai no es van imaginar que un dia tots dos mons acabarien confluint, irrompent dramàticament en el seu ara i ací. O potser sí, però van preferir gaudir del moment, no capficar-s’hi, aferrar-se a la convicció que el mal era allò que passava als altres, a l’enemic, en aquell Est misteriós que venia a ser una definició críptica de l’infern. 

Mons paral·lels. Aquests dies Barcelona està exultant malgrat la decadència en què ha entrat fa temps a causa de la pandèmia, però també d’una gestió política, al meu entendre, deficient. L’oratge no és òptim, però, tot i això, es nota en el carrer l’aire de revenja de la gent contra un virus que creguem ja vençut encara que alguns científics ens adverteixen que d’ací a pocs mesos arribaran d’Àsia noves variants contra les quals ja no tindrem immunitat. Ja pensarem què fer aleshores. La prioritat ara és viure. Ofegar el cansament de dos anys. 

A la plaça de Castella els joves ocupen totes i cadascuna de les terrasses. Riuen, criden, fumen com a carreters, beuen… Els veig els dies que isc a poqueta nit de la facultat. Mentrestant, a Mariúpol cauen les bombes. Tots els intents de negociació dels ucraïnesos amb els russos per evacuar els civils han fracassat. Putin no deixa de dir que la seua voluntat és arribar a una entesa, la pau, encara que també ha amenaçat amb un atac nuclear. 

Diga el que diga el cert és que el seu exèrcit es reorganitza, colpeja tot Ucraïna, destrueix. Arriben notícies d’atrocitats comeses pels dos bàndols. Notícies sobre la repressió a Rússia dels descontents, dels que se’n van. Notícies sobre la desinformació imposada pel tsar, la principal arma del front interior. L’Europa pròspera s’ompli de milions de refugiats innocents que potser mai més no tornaran a les seues cases, condemnats a ser estrangers. Refugiats que tal volta arribarà el dia que no seran tan ben rebuts com ara ho són pels països que els acaben d’acollir. 

Primavera a Mariúpol. Primavera a Barcelona. Mons paral·lels. L’Europa de la guerra i la presumptivament Europa segura que ja té gairebé oblidats els desastres de la guerra. Mons paral·lels que potser un dia es fondran en un de sol.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

De l’execució d’Oksana Baulina al llepaculs de Caño

*Article de Francesc Viadel publicat el 28 de març de 2022 a Nosaltres la Veu.

Cinc dels periodistes assassinats a la guerra d’Ucraïna. D’esquerra a dreta, Pierre Zakrewski, Olexandra Kouchinova, Oksana Baulina, Brent Renaud i Evgueni Sakouva. Foto/RSF.

Tot sembla indicar que la periodista Oksana Baulina va ser assassinada fa uns dies per l’impacte d’un dron armat o d’alguna altra arma de precisió llançada pels russos mentre documentava el bombardeig amb un míssil supersònic del centre comercial Retroville en els entorns de Kíiv. 

Baulina era redactora de The Insider, un mitjà crític amb Putin vinculat a l’opositor rus Navalni recentment condemnat en una farsa de judici a nou anys de presó. A causa de la seua activitat professional -Baulina també havia treballat per a la Fundació Anticorrupció del líder opositor- s’havia hagut d’exiliar a Lituània. 

La presumpta execució de Baulina forma part d’una llarga llista de periodistes crítics amb el Kremlin que han mort en estranyes circumstàncies durant els darrers anys. Una de les més recordades és, sens dubte, la de la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada d’un tret al cap el 7 d’octubre de 2006 a l’ascensor de l’edifici de sa casa. La reportera d’investigació havia estat molt crítica amb el president rus. Des de les seues columnes va denunciar amb contundència les atrocitats comeses per la policia especial russa, OMON, contra la població civil a Txetxènia. Abans que la mataren, Politkóvskaia, havia estat amenaçada, condemnada al més absolut ostracisme per Moscou. 

Segons el Committee to Protect Journalists (CPJ) amb seu a Nova York, una mena de Creu Roja dels professionals de la informació fundada el 1981 per reporters cansats de l’assetjament per part de règims autoritaris, des de 1992 a Rússia haurien mort 58 periodistes en estranyes circumstàncies. 

No només al Kremlin incomoda el bon periodisme. El bon periodisme fa nosa als corruptes, als delinqüents que parasiten amb pertinàcia els nostres sistemes democràtics. El 16 d’octubre de 2017 el cotxe de la periodista maltesa Daphne Caruana va volar pels aires prop de la seua casa a Bidnija. Caruana havia denunciat la vinculació del govern de l’illa amb els Papers de Panamà. Després de la seua mort, 45 periodistes de 18 països van decidir continuar les seues investigacions. 

Un any després a Bulgària assassinaven i violaven la periodista Victoria Marinova per haver destapat la desviació de fons europeus per part de polítics i empresaris del seu país. Un assumpte que va despertar les alarmes de la UE sobre el control de les subvencions com aquesta setmana quan la Fiscalia Europea ha demanat investigar el germà de la presidenta Ayuso per possible balafiament de fons comunitaris. 

El mateix any de la mort de Marinova van matar el periodista eslovac Jan Kuciak de 27 anys i la seua dona Martina Kusnirova. Kuciak investigava les connexions eslovaques amb la Ndrangheta i abans havia publicat informacions sobre frau fiscal comès pel partit governant en el país, l’Smer-Sociálna Demokracia, amb la participació d’empresaris. 

Segons l’Institut Internacional de Premsa amb seu a Viena, format per editors i periodistes de tot el món que vetllen per la qualitat del periodisme independent i de qualitat, durant 2021 van ser assassinats 45 periodistes per exercir la seua professió. Mèxic és el país més perillós per exercir la professió seguit per l’Índia i Afganistan. Els narcos, les màfies, els polítics corruptes, es treuen del damunt els periodistes quan aquests fan bé la seua faena que no és cap altra que la de vigilar el poder, la de denunciar els abusos de les grans companyies, la d’assenyalar els enemics dels drets humans, la d’assegurar que la veritat prevalga sobre la foscor.

L’altra nit durant un acte d’entrega de premis el president de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Juan Caño, no tan sols no va recordar-se’n dels bons periodistes sinó que va cometre la frivolitat de llepar-li el cul al poder. Durant la seua al·locució Caño va posar al mateix nivell que Baulina o Caruana, a la reina Letizia i a la presidenta Ayuso, una autèntica fàbrica de mentides i crispació que l’únic mèrit professional ressenyable que pot apuntar-se és el d’haver-li netejat la merda d’Esperanza Aguirre quan li va fer de cap de premsa. 

La reverència de Caño al poder només és el símptoma de com està la professió en aquest racó d’Europa on bona part dels mitjans es van apuntar a la croada patriòtica contra Catalunya o on han amagat tant com han pogut les misèries dels Borbons. Uns mitjans amb plantilles precaritzades i massa servituds al poder. 

Com si no s’explica, posem per cas, el nomenament per consens de José Manuel Pérez Tornero com a president de RTVE? Cal recordar que Tornero va arribar a facturar 12 milions d’euros a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a través de dues empreses relacionades amb ell mentre treballava de docent en la institució. Des de la seua arribada a la televisió pública el PP ha anat situant peons dins de la casa mentre presumptament permetia al PSOE maniobrar en altres assumptes d’Estat.

I què passa amb Telemadrid o amb la Televisió de Galicia? Totes dues cadenes pateixen el control polític ferreny d’un PP que històricament ha fet miquetes la llibertat i els criteris dels professionals, que ha convertit els mitjans de comunicació públics que ha tocat en maquinàries al servei de la propaganda. Caldrà recordar ací una vegada més el fangar en què va convertir el partit de Feijóo la televisió i la ràdio valenciana? No acabaríem mai.

Malauradament, el vergonyós discurs de Caño no ens ha descobert res. Només ens ha confirmat que en Espanya l’hegemonia mediàtica cau, com sempre, del costat del poder. Mala peça tenim al teler. 

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari