El valencià que parla Carlos Mazón

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 14 d’octubre de 2021.

Fins on sabem, el líder del PP Carlos Mazón Guixot parla el valencià de Chinchilla, Curiel de Duero, Carrión de los Condes, Baltanás, Autilla del Pino, Calasparra i Torre Pacheco entre altres poblacions nostrades. El valencià del país, segons confessió pròpia, només el llig i l’escolta, tot i que de bon grat, atés que el va «aprendre» gràcies a la Llei d’Ús i Ensenyament aprovada el 1983 en el saló de plens de la Diputació d’Alacant.

Amb aquests coneixements filològics i, sobretot, amb aquesta autoritat moral l’aspirant a presidir la Generalitat ja ha amenaçat que si arriba a Palau derogarà la llei que -això quan s’aprove amb tots els ets i tots els uts, paranys i rebaixes ja sabuts- hipotèticament garantirà als valencianoparlants ser atesos pels funcionaris públics en la seua pròpia llengua. Uns funcionaris, per cert, que cobren gràcies també als impostos que paguem els que parlem el valencià d’Algemesí, Benicarló, Foios, València, Alacant, Benisoda, Elx, Dénia o Borriana.

Mazón està convençut, a més, que la política lingüística valenciana de Ximo Puig -quina?- li l’ha inspirada el trotskisme més que no pas el leninisme. La prova evident d’aquest trotskisme de Puig, segons Mazón, és que hauria introduït el valencià en ple confinament. Els historiadors, politòlegs i filòsofs encara estan donant voltes a la teoria. Tot açò ho va explicar no fa massa en el programa del molt liberal i moderat Federico Jiménez Losantos, un tipo que està convençut que l’exèrcit roig, a les ordres del Mariscal Zhúkov, no tardarà a entrar per la Castellana i convertir Espanya en una república soviètica. Mazón, a més, en el mateix programa, va donar a entendre que una multitud terroritzada de pares del Baix Segura estava matriculant els seus fills a Múrcia per tal d’evitar la imposició del valencià, tot i que no va precisar si es referia al que es parla en Iekaterinburg o en Kostromà.

En la mateixa línia que el líder popular la seua companya, la diputada Beatriz Gascó, vol que una vegada aprovada la Llei del Plurilingüisme, inspirada aquesta sí pels trotskistes de Ciudadanos, una auditoria externa examine als xiquets que han estudiat majoritàriament en valencià per saber si dominen bé el castellà. No cal dir que la senyora Gascó està tractant d’idiotes milers d’estudiants valencians i centenars de docents. I d’estafadors els funcionaris que avaluen el sistema educatiu.

No és que estiguen com un cabàs de gats, que també. Tampoc és que no sàpiguen que menteixen a cor que vols. La realitat és que per aquest liberalíssim personal, el valencià només els serveix per a atiar els prejudicis lingüístics d’un sector de la població ignorant o supremacista i, de passada, generar una confrontació civil de la qual pensen traure un profit electoral. Ho diré d’una altra manera perquè s’entenga millor: el senyor Mazón i tota la resta dels seus confrares es caguen i es pixen en el valencià.

Siguem seriosos. Un qualsevol aspirant a president de la Generalitat, nascut i crescut en Morobe, Düsseldorf, Còrdova o Guadassuar, hauria de ser capaç no tan sols de parlar en valencià, sinó de fer-ho de forma habitual. És un fet tan evident, tan de sentit comú, que no caldria ni tan sols que imaginàrem la conveniència de regular-lo per cap llei.

De veritat, el senyor Mazón i els seus companys de files, entendrien que el president del Gobierno, posem per cas, no sabera donar ni el «buenos días»? És clar que no. Però el cas és que el castellà, al contrari que el valencià, el gallec o l’eusquera, sí que és una llengua d’obligat coneixement per a qualsevol espanyol. I tot i això, suposant que la Constitució no en diguera un borrall, és evident que cap llumenera arribat de qualsevol planeta de la galàxia se li acudiria voler governar un poble al qual no entén perquè les llengües no n’hi ha prou amb llegir-les i escoltar-les com fa Mazón amb la dels valencians. Fins i tot, es veu que Zaplana, el mentor de Mazón, va intentar aprendre valencià quan no estava ocupat a recaptar les comissions que l’han acabat duent a la presó.

No estaria de més que la societat civil i els partits valencians començaren a plantejar-se amb rigor aquesta qüestió. Pot un senyor qualsevol pretendre presidir la Generalitat sense dominar la llengua del país?

Fet i fet, no tenen vergonya ni la coneixen, però sí una gran habilitat per a embolicar la troca. Així, mentre uns s’escarrassen defensant-se de les amenaces als seus drets lingüístics o donant lliçons de dialectologia catalana al moniato de Pablo Casado, ells van fent perquè l’opinió pública oblide dècades de gestió maldestra, de corrupció sistemàtica.

Justament, la fiscalia investiga a hores d’ara el PP de Mazón per una presumpta desviació de fons públics de la diputació que presideix després d’una denúncia de Compromís. Parlem-ne, en rus si cal.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Les amenaces de Casado i els seus dimonis interiors

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 7 d’octubre de 2021.

El passat 3 d’octubre el PP va celebrar un aquelarre caspós a la plaça de Bous de València en què els seus líders van invocar simbòlicament totes les forces de la reacció en allò que va semblar un intent de tornar al poder ipso facto sense haver de passar per les urnes.

Òbviament, l’indret escollit estava carregat de significació. Aquella plaça és la mateixa on el PP del ciment i el dels maletins farcits de diner negre, el dels convictes Zaplana o Blasco, el de la Gürtel, va celebrar tantíssimes victòries electorals. Unes victòries, val a dir, aconseguides en part a força de controlar els mitjans de comunicació així com de teixir una espessa xarxa de corrupció que va acabar per podrir i deixar en fallida el país sencer.

Del cert que si el PP estiguera en mans d’irreprovables dirigents, aquella plaça seria el símbol de la seua pròpia vergonya. No és el cas, però.

Durant la seua intervenció, Pablo Casado, no tan sols va dir estupideses d’un nivell intel·lectual lamentable, sinó que fins i tot va proferir amenaces polítiques que podrien depassar el mateix orde constitucional que presumeix representar.

De primeres va elogiar Rita Barberà, una alcaldessa neofranquista que va convertir València en un referent del provincianisme, de la depredació urbanística, en una ciutat deficient en serveis, aspirant només a ser el satèl·lit del Madrid més centralista. Al capdavall, va elogiar una dels seus a la qual no van dubtar a deixar sola quan van eixir a la llum totes les seues martingales relacionades amb el finançament il·legal del PP mateix.

Tot seguit, l’aspirant a manar Espanya, va agitar el seu nacionalisme espanyol contra l’únic valencianisme possible en l’enèsim intent miserable de mobilitzar l’anticatalanisme més visceral. Un anticatalanisme que cal recordar que en els seus orígens -i encara ara- va actuar amb violència i impunitat.

El de Palència de poc no va culpar al Gobierno de les morts de la pandèmia o de la ruïna econòmica dels seus «compatriotas», d’haver instaurat un règim despòtic, d’expropiar els beneficis empresarials, de limitar la llibertat d’expressió.

Sense que se li colraren les galtes, va assegurar que el seu partit era el de les classes mitjanes i treballadores, el dels liberals i el dels conservadors i, també, el dels socialdemòcrates defraudats pel sanchismo que, com tothom sap, és un moviment polític que només existeix en la retòrica agressiva del PP.

Per acabar-ho d’adobar va afirmar que imposaria l’espanyol amb una llei de llengua en l’educació, l’administració i l’«espacio público» en un clar menyspreu als molt constitucionalíssims estatuts d’autonomia. No van faltar les amenaces a Catalunya amb un 155 permanent que, per descomptat, suposaria el control de la televisió pública i l’educació. Tampoc la retòrica imperialista tan ofensiva per als països llatinoamericans, la defensa tancada d’una monarquia que no s’aguanta els pets, l’augment de la repressió contra vaguistes i okupes en un país on el dret a l’habitatge és purament simbòlic…

Tot un programa reformista, segons Casado. Programa que d’aplicar-se sota el xantatge d’un soci com Vox, durà Espanya a una escalada de tensió insuportable i de conseqüències imprevisibles.

Aquesta perspectiva d’una dreta en el poder incendiant-ho tot, Catalunya en primer lloc, és tan possible que fins i tot el papa Francesc es va permetre fa poc instar que Espanya apostara pel diàleg. Clarament, el missatge anava adreçat a l’extrema dreta contrària a qualsevol negociació, als indults dels presos polítics. De res va servir, però, atés que Casado es va permetre el luxe de contestar al Pontífex amb una arrogància impresentable, justament ell, el dirigent d’un partit que va aprofitar la visita a València de Benet XVI per a robar a mans plenes.

Tot plegat, el PP ha estat incapaç després de tantes dècades de democràcia d’abandonar la seua lleialtat ideològica al franquisme. Lluny de moderar-se es troba immers en una carrera embogida per a convertir-se en el principal partit de l’extrema dreta espanyola.

Cada vegada que els seus dirigents obren la boca fan allò mateix que fa un dels seus intel·lectuals de referència, el defraudador d’impostos i supremacista Vargas Llosa, quan escriu. Això és, alliberar els seus dimonis interns. Alliberar-los al capdavall per a poder continuar sent el que s’és sense necessitat d’esmenar-se.

Casado no tan sols és un polític mediocre, un provocador curt de mires, un irresponsable. És, a més, un perill per a la seua pròpia pàtria com ho són els d’Abascal.

Caldrà assumir que si mai arriben al poder, faran més mal que una pedregada encara que molts voldrien pensar que simplement es limitaran a extractar l’Estat i a fer discursos incendiaris en nom d’una pàtria fundada sobre el nacionalisme més abjecte, l’autoritarisme i el dret dels privilegiats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

València

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 d’octubre de 2021 a Nació Digital.

Passades les tres de la matinada entres a la ciutat pel portal gran de les Torres de Quart just quan la lluna intenta esgarrar amb les seues ungles de plata un tel espès de núvols ataronjats. Les imponents torres, construïdes durant el regnat d’Alfons el Magnànim imitant l’estil de les del Castel Nuovo de Nàpols, s’aixequen amb tanta arrogància que sembla que vulguen cridar a la sang.

Llavors te’n recordes que fa molt de temps de poc no vares viure a l’entrada d’aquell carrer de Quart que mor bellament a la Plaça del Tossal. Us van mostrar un primer pis enorme i atrotinat en l’edifici que fa cantonada amb Aladrers. La galeria donava a un solar devastat on a plena llum del dia vas veure punxar-se els ionquis entre munts de runes i fem mentre eren vigilats per una colònia de gats enormes com a tigres. El cas és que ni a tu ni a ella us va agradar aquell pis i vàreu acabar fent niu durant uns anys a Vila i Barberà, prop de la Plaça d’Espanya, abans de comprar el de Patraix.

Avances pel carrer Quart a pas lleuger esquivant els borratxos solitaris, els lladregots, les escandaloses colles de joves que encara es resisteixen a tornar a casa, que es moren per follar en una qualsevol cantonada, que apuren els seus canuts de marihuana i els seus combinats de vodka i de rom.

A meitat del carrer, en un racó mig amagat entre contenidors, un grafiter ha tatuat sobre un fons roig i una maregassa de línies convulses un rostre de color gris, llavis carnosos i uns enormes, asimètrics ulls ametllats que sembla que miren serenament cap un passat misteriós i llunyà. Els murs de Quart van plens de tatuatges com aquest, en realitat, d’autèntics jeroglífics. Ací algú ha pintat l’esquelet d’una estranya criatura antropomòrfica cofat amb una mena de casc de navegant espacial, vestit amb un llarg abric grogós que sembla beneir els vianants amb la mà esquerra lleument aixecada a l’alçada de la cintura. En el llenç de paret d’una travessia fosca un cocodril ridículament coronat de rei es disposa a devorar un calamar gegant, un gos de cacera tristoi, dos porquets encadenats, un ferotge peix abissal, un aterrador monstre dasipòdid d’escates violeta. Al fons de l’escena, un profeta o pelegrí, avança cap al monarca rèptil amb el seu bàcul màgic qui sap si amb la missió de destruir-lo. Al capdamunt de l’escena el tatuador, cultíssim, ha traduït i citat lliurement Erasme de Rotterdam: “En el país dels cecs, el tort és el Rei”.

Enigmes, avisos funestos, l’expressió embogida també de tot el malestar causat per aquest temps que ens ha estat advers, que potser acabarà per engolir-nos.  

En quatre camallades arribes al carrer de les Monges. És un carrer molt curt que no treu cap i que naix a l’entrada del de la Bosseria que està a tocar de la Plaça del Mercat on s’ubica la Llotja dels Mercaders, l’església de Sant Joan del Mercat, el Mercat Central, la Llotjeta modernista de Viedma i Romaní. A tocar, vull dir, del centre del món. No n’hi ha cap racó en tot el món més bell que aquest.

En aquella punt de la ciutat l’editor de Vincle Manolo Gil t’ha reservat una confortable habitació en un d’aquells hotels moderns d’ara que anomenen boutique. Només tens ganes que d’estirar-te al llit. Ha estat un dia esgotador. Has arribat  a mitjan matí del teu poble on vas passar nit. Primer has quedat amb el poeta Manel Rodríguez-Castelló. Heu fet uns vins i unes cerveses a la terrassa del Lisboa, en la plaça del Doctor Collado, aquell indret on tan feliç has sigut sempre. Un músic de carrer tocava amb el seu acordió una tonada parisenca mentre petàveu la xerrada. València no és Paris, però amb la banda sonora adequada fa el fet. Heu parlat de la vida, de llibres, de vells amics i coneixences. Molt amablement t’ha obsequiat amb dos llibres de poemes premiats al Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi: El mon s’acaba demà de Ricard Ripoll -amb pròleg de Jaume C. Pons Alorda– i La llum més alta de Ricard García.

Després, t’ha acompanyat fins a Russafa on has dinat un esplèndid arròs amb Adolf Beltrán, gat vell del periodisme a la ciutat, excel·lent escriptor també, sobretot un amic que sempre has tingut al teu costat, de qui tant has après d’aquest ofici puta i mal pagat. Feia anys que no us trobàveu. Heu repassat de dalt a baix tots els problemes socials i polítics que ens assetgen. Heu dissentit com quasi sempre i també heu rigut. Tant de bo no hagen de passar tants anys fins el proper arròs amb Adolf.

Després, a mitja vesprada, Manolo i Rafa t’han vingut a buscar a la porta de Sant Agustí i heu anat cap a La Pobla de Vallbona a l’acte d’entrega del premi que t’han atorgat per la novel·la negra, L’estiu dels brivalls.

La cerimònia ha estat impecablement organitzada per l’ajuntament i l’editorial Vincle. Emotiu i punyent el parlament del sempre brillant i incisiu poeta Josep Piera que ha format part del jurat del premi de poesia que enguany li l’han donat a Ferran Bretó, de Gandia, per Allà on em porte el vers. Piera diu que els versos d’aquell libre se n’ixen de les fulles. En acabant amb uns quants amics heu tingut una llarga i inoblidable vetllada. Ben mirat, una jornada ben complerta i merescuda després d’un estiu que se t’ha fet llarg i fins i tot, en alguns moments, penós. Volies anar Nàpols per veure si els déus te xiulaven alguna cosa sobre el futur. A Porto, on no has estat mai. Però a l’última, amb tot això del bitxo, no et vas atrevir a anar sol. Com siga, hui ha estat un gran dia que ha valgut per uns quants mesos roïns. “Què més pots demanar?”, et preguntes ara estirat al llit, nu, com de cos present, mentre mires al sostre amb les mans creuades sobre la panxa.

Tampoc no saps si tens dret a demanar res. T’agradaria potser, ara que estàs a València, tenir les claus d’aquell pis de Patraix que et vas vendre i on vas entrar a braços al teu fill acabat de nàixer. Despertar demà en aquell pis i després agafar l’11 i viatjar fins al centre de la ciutat i retrobar-te amb aquest paisatge urbà que tant estimes, amb el rostre d’aquesta ciutat que et va entrar per la pell sent un infant encara quan l’àvia et portava a comprar fil al carrer de les cistelles i, de vegades, a resar-li a Sant Nicolau de Bari en l’església de la qual fou rector Alfons de Borja futur Calixt III, o ben sovint a berenar a la xocolateria de Santa Caterina… T’agradaria demà al matí no haver d’agafar el tren i romandre al bell mig de l’ànima de la València on vas ser brutalment jove, salvatgement jove.

Hauràs de tornar, però. És prou segur que no pots demanar res més que aquest instant de felicitat. Ho acceptes sense més encara que no et fa el pes haver de dormir també aquesta nit sol, en aquest llit tan gran tot i que també a això t’has acostumat, a dormir sol. Només, és això, només et passa això. I és amb aquest neguit menut que comences a pensar en quantes coses han passat en tant poc de temps. Per a ser exactes, en un any i mig. Que llunyà queda tot: els dies durs sense cap esperança del confinament; la vida en aquell àtic interior en El Carmel que tenia vistes a l’abisme; els trajectes en bus des del carrer Dant fins al centre del món; les llargues passejades pel Passeig de Maragall; les anades i vingudes al Laberint d’Horta; l’estiu infinit de dolor en què vas aprendre els secrets del teu riu… Sort que vas tenir el cap clar per a escriure articles, els inicis d’una novel·la que t’entretindrà les pors que han de venir però, sobretot, sort d’haver pogut escriure aquella Carta primera que va aconseguir omplir el silenci que més et dolia: “(…) Amor meu, ara mateix, a recer d’aquest migdia d’un juliol estrany, perdut, enyoradís d’una badia i d’un record, enyoradís de tu, t’intente unes paraules que sé que mai no t’arribaran car (…)”

Ara has de dormir. Estàs massa cansat. Cal que la teua siga una son minúscula, de gran felí atent al moviment de l’univers, al dels grans depredadors d’ànimes que treballen com mai en aquest any infaust.

De tant en tant, escoltes com es precipita l’aigua per les canonades de l’edifici. Algú que entra o que ix de l’ascensor. Una parella que riu i s’afanya a arribar a lloc. Una porta que es tanca. Una porta que s’obre. El moviment sinuós com de fulards de seda moguts pel vent que fa en la penombra el record del seu cos nu.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 2 comentaris

Ryuichi Sakamoto i el laberint

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 4 d’octubre de 2021.

El senyor de la pluja s’ha escolat a la ciutat per una diminuta clivella oberta en la lluna de novembre i, tot seguit, baixant per una altíssima palmera de ceràmica i seda ha penetrat silenciosament dins del seu cor fatigat, ha navegat també per les seues artèries brutes, això és, pels seus carrerons infectes perfumats d’orina i de fem de molts dies.

La idea d’anar a escoltar Sakamoto ha estat del meu amic T. que ja fa dies que va comprar les entrades de tots quatre. Hem arribat justets de temps i, sense entretenir-nos gens, hem ocupat un punt cerimoniosos la llotjeta del primer pis situada a tocar de l’escenari segons s’entra a mà dreta. Acabats d’acomodar-nos s’ha apagat de colp el sol de cristall que penja sobre la platea, s’han apagat tots els llums i ha esclatat, al bell mig de la foscor, un silenci corprenedor.

Llavors, com en un encanteri, Sakamoto ha aparegut al centre d’un rodal de llum lunar envaïda per una tronada de motes de pols i s’ha atansat amb sigil al piano. «El món està morint», ens ha anunciat amb un deix de resignació i, alhora, de fúria continguda. En això, els seus dits han començat a furgar en el ventre de l’instrument, a pessigar les seues cordes amb la delicadesa mateixa amb què pessigaria les natges nues d’una amant abans d’entrar a dins seu. Les seues notes primerament han dibuixat en la penombra l’ànima del dolor, la solitud que deixa la mort, un inquietant jeroglífic amb respostes sobre la buidor que habitem. Així és com arrenca el crit Fukushima #0 fendint el nostre silenci mentre a fora la ciutat boqueja com un peix enverinat acabat de treure d’una sopa de mercuri.

Després, acompanyat pel violoncel·lista Jaques Morelembaum i la violinista Judy Kang, ha executat Tamago. Aquella dolça i trista melodia m’ha fet pensar que soc feliç potser per primera vegada des de que vaig deixar de ser infant. Propietari, vull dir, d’una felicitat que em cap tota sencera a la butxaca, que és esmunyedissa com una anguila, que de tant en tant des de fa uns mesos apareix i desapareix i juga amb mi com un gat amb un cabdell de llana. Al capdavall, però, feliç. Bé, no ho sé. Han passat poc més de quatre anys des de que vaig tornar a la ciutat on tant vaig estimar, on tant jove i poderós i desvalgut, també, vaig ser. Quatre anys de nou a Barcelona després d’una dècada en què m’han passat moltes coses. Coses com la mort del pare.

Aquesta nit fa quatre anys i escaig que vaig deixar enrere la trinxera des d’on combatia la monstruositat del poder que havia podrit la meua València estimada, el meu país. També totes les tribus ferotges junt amb les quals vaig haver de lluitar. Enrere he deixat de tot, és clar. Un pis lluminós amb vistes a una selva de ficus, amics, enemics, il·lusions banals, les excursions al centre de la ciutat amb l’11, les vesprades a la universitat, les nits del Lisboa. M’he endut també, però, amb mi un desig incomprensible, qui sap si autodestructiu, de tornar algun dia i acarar-me de nou a tots els meus fantasmes.

Soc feliç? Sí, molt probablement. El meu fill ja ha fet cinc anys. Creix fort i content. Tinc una faena ben pagada en un present de merda, en un món enfonsat en la crisi més brutal que mai no hem conegut. Molts s’han quedat sense res. Cada dia es parla de desnonaments, de suïcidis. A l’aire es respira la flaire de la revenja, de la sang. No em puc queixar, doncs. He tingut temps i forces fins i tot per a construir allò que se’n diu una família. També per a aixecar un univers minúscul, fet a la meua mida. Temps per a delimitar un territori segur on no pot faltar una escola, un mercat, una biblioteca, una plaça plena de xiquets, uns quants carrers rectes i ordenats en funció d’una geometria superior que resulta del tot reconfortant. Així, doncs, les coses només poden anar a millor encara que massa sovint m’abasseguen les pors, la melangia, sobretot aquella sensació que no em deixa viure d’estar sol, molt sol, infinitament sol, terriblement sol, fastigosament sol, perillosament sol.

Sona Tango o el rigor del buit. Sakamoto sobtadament s’ha convertit en un ésser ingràvid. Ara interpreta Impressions intimes de Mompou. La música m’arrossega al laberint del dubte. Pense que hi ha alguna cosa que no encaixa en tota aquesta felicitat que imagine. Sakamoto s’enlaira. El senyor de la pluja s’enlaira… SolitudeMerry Christmas Mr. LawrenceHappy EndingDeath of SamuraiSelf Portrait… Què se n’haurà fet de C.? C. és un laberint de passadissos d’aigua d’on no he sabut encara eixir. Ara mateix, em pregunte espantat: ¿hi ha algú més amb mi a la llotja? Hi ha algú a la sala? Estic sol, definitivament? Sakamoto toca Mizu No Naka No Bagatelle i, sobtadament, es converteix en la fulla morta d’un plataner. S’esfuma.

Acabem la vetllada en una cocteleria famosa en els baixos d’un hotel de luxe molt a prop del Palau de la Música. Aperols Spritz i algun Gin Tònic per a elles. T. i jo ens decantem per còctels més potents. La nit és perfecta. Hem deixat els xiquets amb una mainadera i podem fer de més i de menys. És açò, vull dir aquest instant gairebé irreal sense preocupacions entre les quatre parets d’un bar amb còmodes seients entapissats en cuir, la felicitat? Això no ho pot saber ningú. Tinc gairebé tot el que voldria. El vodka m’ha pujat un poc al cap. T. està content en com li van les coses. L’empresa tira malgrat la situació internacional. Llàstima que no puga passar més temps a Barcelona. A elles se les veu exultants. Encara som joves. Encara soc jove i estic viu.

A la Via Laietana passa la misèria arrossegant un carretó de maniquins mutilats en direcció al mar. Encara soc jove. Ho sé perquè em queden moltes forces per a moure’m pel laberint de la vida sense defallir. Sobreviuré tot això. També sobreviuré la soledat?

Per cert, on deu passar la nit Sakamoto? Potser dorm en alguna habitació de l’hotel on estem ara. Potser ara sopa una poma, uns gínjols, uns bocins de caqui. «El món es mor», escriurà en la paret de la seua cambra abans de posar-se al llit. Ara tornaria a escoltar Tamago.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Ciudavox

*Article de Francesc Viadel publicat el 24 de setembre de 2021 en Nosaltres La Veu.

Imatge d’un gag del programa Polònia de TV3 on apareixen els personatges de Casado, Arrimadas i Abascal.

Els politòlegs i comentaristes de la res publica ja em perdonaran, però tinc problemes molt seriosos per a distingir entre els discursos dels d’Arrimadas i dels d’Abascal, entre una opció i política i una altra.

L’altre dia mateix sense voler vaig posar la segona cadena de TVE i vaig enxampar en plena intervenció en el Senat al portaveu taronja. Li diuen Miguel Sánchez López i va nàixer en l’any del nostre senyor de 1972 en Caravaca de la Cruz, Regió de Múrcia. És advocat i criminòleg, va ser cooperant de la Diòcesi de Cartagena en un projecte a El Alto en Bolívia quan presidia a finals dels 90 el Consejo de la Juventud de la Región de Murcia i políticament prové d’UPyD, el xiringuito nacionalista de l’exsocialista Rosa Díez.

Sánchez interpel·lava cellajunt i un punt irritat al Ministre de la Presidencia, Relaciones con las Cortes y Memoria Democrática, Félix Bolaños Garcia, sobre les línies d’actuació del seu ministeri. A fi d’enfilar el seu discurs, el senador, va començar per bombardejar Bolaños amb tres preguntes pretesament carregades d’ironia: «Senyor ministre, han creat vostès de cas una taula d’energia per a ajudar a les famílies amb el preu de la llum? S’han proposat convocar una taula de salut mental amb metges i afectats? Podem esperar els murcians que es constituesca una mesa per a salvar el Mar Menor?»

«La resposta és no», es contestava a si mateix. Tot plegat, per a Sánchez el Gobierno estava només per amarrar el suport del republicà Gabriel Rufián en «la taula de la vergonya». Una taula en què es serveix «l’amnistia dels presos colpistes, el referèndum d’autodeterminació i més i més privilegis».

Sánchez va assegurar, a més, que els «separatistes» s’anaven a emportar els milions d’euros dels impostos recaptats a Múrcia, Extremadura i Andalusia. Uns territoris que, una vegada més, es quedarien sense inversions en infraestructures.

En definitiva, el Gobierno anava a donar més i més privilegis, «als que més tenen, als que no volen contribuir a la caixa comuna, als qui van malversar diner públic de tots els espanyols per a trencar la convivència…»

Bolaños va despatxar l’assumpte sense despentinar-se i mostrant la seua sorpresa pel fet que el senador de Cs fos contrari al diàleg «entre diferents».

Per a què escarrassar-se? Ben mirat, amb aquest estil argumentatiu, Sánchez, com a advocat, no hauria pogut salvar ni a un furtagallines. Com a polític i, sobretot com a salvador de la pàtria, el seu raonament directament és una invitació al linxament públic no dels «separatistes», sinó de tots els catalans que, pel que sembla, li volen furtar els michirones als murcians, les migas als extremenys i el gaspatxo als andalusos.

Res de nou. Utilitzar el greuge comparatiu contra Catalunya com a argument a favor d’Espanya és tan estúpid i vell com recurrent. La catalanofòbia, l’anticatalanisme, forma part de l’ADN de l’espanyolisme. Si no existiren els catalans se’ls s’haurien d’inventar per a compensar la frustració de la pèrdua de Cuba, el malestar enfront d’un Estat mal administrat i tutelat per l’oligarquia, la mala llet generada per una sacralitzada monarquia tocada per la corrupció.

Els discursos de Sánchez, Arrimadas, Abascal o Espinosa de los Monteros en relació a Catalunya són idèntics. Tampoc no hi ha massa diferències sobre allò que pensen de l’economia o d’altres aspectes de la vida social.

La diferència és que Vox s’expressa de manera desacomplexada mentre que Cs -com el PP mateix- continua volent mostrar-se com un partit liberal, com l’encarnació política de la neutralitat i el seny davant dels excessos dels contraris de tota mena.

Fa molt poc, la diputada valenciana Maria Muñoz publicava en un digital del país una apologia del liberalisme contra el PP i, per tant, subconscientment contra el seu altre competidor, Vox. La idea final era vendre la seua formació com a la panacea per a tots els mals d’Espanya, mentre ignorava ara i adés la virulència i direcció autoritària dels discursos dels líders del seu propi partit.

Muñoz assegurava que el liberalisme representava la defensa de la llibertat individual, de l’economia de mercat, de la globalització, de la competitivitat i la meritocràcia. I, compte, la defensa també de les minories. És difícil saber si en parlar de meritocràcia es referia a la fulgurant carrera professional d’Albert Rivera; o si el fet d’estar a favor de l’economia de mercat implica obligatòriament admetre que la ciutadania haja de sofrir els abusos dels factòtums de l’energia o l’avarícia dels patrons. I pel que fa a les minories, a quines es referia? A la dels colombaires? A la dels col·leccionistes de taps d’ampolles de xampany? A la dels amics del samaruc?

La impostura de Cs, la de la dreta nacionalista espanyola, és tan gran que fa vergonya. Al partit d’Arrimadas, fundat a Catalunya a major glòria de la unitat d’Espanya, li queden dues tallades de cabells. No cal ser politòleg per a entendre que la majoria dels seus líders com del seu capital electoral acabarà repartint-se entre Vox i, ai làs!, el també molt liberal i no nacionalista PP de Casado-Aznar. Són faves comptades. Com diria el poeta i amic Manel Rodríguez-Castelló, «No hi ha més sord que qui no vol veure».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Estellés una nit a Le Boeuf sur le Toit

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de setembre de 2021 a Nació Digital.

Si el món fora només una miqueta menys gros ja ens l’hauríem xumat amb el mateix deler amb què ens petem les nostres flamants trompetes de marihuana conreada entre altes fileres de tarongers. No tenim aturador. Som joves i bells que fa quatre dies que hem estrenat la nostra immortalitat després d’eixir d’un llarg confinament en un col·legi religiós on a la força hem après tant com desaprès.

Potser aquesta vesprada ens agradaria ser-hi al Paris de Kiki i Man Ray, del d’Aragon i de Breton, agafar una bona esmerla d’absenta a Le Boeuf sur le Toit del carrer Boissy d’Anglas. Ens la passaríem tota sense treure els ulls de L’Oeil Cacodylate de Picabia, hipnotitzats per la música del pianista Clément Doucet que amb les seues notes sempre invoca un pensament d’Amèrica que em fa venir ganes de Nova York, Chicago, San Francisco, Houston… En la taula que tenim devora potser seuria Stravinsky acabadet d’arribar -molt a desgrat seu- d’un futur de malson. Una mica més cap allà Erik Satie estaria a punt d’atacar un còctel d’ostres i un poc de caviar rus fresc acompanyat d’un Borgonya excel·lent després d’haver escrit un poema en signes musicals a les bombolles de sabó. Al fons del cabaret faria dos segons només que tres bellíssimes bagasses poloneses haurien agafat lloc després d’haver visitat fugaçment en el bany madame “coco”.

Fora de Le Boeuf sur le Toit, als carrers de Paris, il·luminats per una gèlida lluna de mercuri, tots els morts de Verdum, Somme, Marne… udolarien com a gossos abandonats dins de les seues trinxeres oblidades, plorarien les seues mares, plorarien per tot el plaer no sentit, pel seu simple dret a existir.

En aquell Paris m’agradaria ser Man Ray, tenir el seu cos prim i els seus ulls de mussol espantat amb què es capaç de veure el món d’una manera tan misteriosa, inquietant. El meu estimat Josep M. potser voldria ser Tzara de l’aigua salvatge i nua. Cobejaríem, això segur, el mateix sexe sense ni un sol pèl de Kiki que va embadalir Tsuguhara Fujita mentre ella li feia de model per al seu Nu couché a la toile de Jouy. Kiki, Kiki de Montparnasse, la reina… els seus pits nus amanyagats pel sol, el seu ventre fecund, el seu tors hel·lènic, l’eco del seu orgasme ocult en les penombres de la fira màgica que el seu amant Ray va filmar per a Le Retour à la raison

Ens hauria agradat tant ser-hi a Paris aquesta vesprada xafogosa de juliol!. Però hi som al poble, a la casa dels meus avis que és també la meua. Matem el temps a l’habitació que dona al corral i que fa mesos que he ocupat. Tinc una taula de pedra, una calaixera antiga plena de paperots, un armari de fusta corcat, un espill enorme on es miren els espectres abans d’eixir a passejar, quatre cadires esbalandrades de boga.

En aquella habitació de parets escrostonades per la humitat, amb el finestró convenientment tancat, alguns dissabtes entre les quatre i les vuit de la vesprada ens grapegem, ens estimem S. i jo.

En aquella habitació gargotege els meus primers versos a la llum d’una làmpada tota de marbre amb la forma d’una pagoda xinesa. En aquell territori ens reunim els immortals per a pensar en com enderrocar la tirania en el món.

Tot plegat, de moment, hem estat capaços de fer una revista de la qual ja en portem dos números i que l’hem batejat amb el nom insular de L’Horabaixa. A causa del segon número hem estat objecte d’un encès sermó a la basílica local. El cas és que hem gosat publicar la fotografia d’espatlles del cos nu d’un dels de la colla i, també, uns poemes d’un bon amic que al retor li han semblat obscens, com els dibuixos en tinta roja que els acompanyen. Pel que es veu, el món s’esquerda gràcies a la nostra febrada literària, editorial. Cert, s’esquerda, però tirant a poc.  

Pense que Kiki, que es va deixar fotografiar fent-li una mamada al seu Ray per a il·lustrar la tardor en el llibre 1929, de segur que se’n faria un fart de riure. Però això, naturalment, no és Paris. Ací al poble es riu poc, menys del que sembla, sempre dels altres, i, sovint, d’amagat. No tenim cabarets amb convidats de luxe. Ni grans cafès. Ni restaurants amb cartes exòtiques. Ni una lluna de mercuri penjada d’un fil d’aram en la volta de la nit. Només bars d’entrepà i fritanga, cassalla i cervesa de tirador. Bordells de carretera plantats a la vora d’extensos conreus de taronja, de marjals, sovintejats per llauradors gasius i espavilats viatjants de comerç que es vesteixen per pocs diners en els grans magatzems de la ciutat de València.

De la meua cambra secreta, de la nostra cambra fem, doncs, un Paris d’anar per casa. No en tenim cap altra. Això o deixar de somiar. Aquesta vesprada hem rotllat uns canuts horribles de poliol i quasi ens hem acabat una ampolla de mistela barata. El pressupost no ens arriba per a més. Tampoc no tenim amb nosaltres, Kiki. Que més voldríem!. Tenim, però, a Jackeley, el record de Jackeley, el somni de Jackeley, els mots de Jackeley, tots els versos que li ha escrit Vicent Andrés Estellés de qui ho sabem quasi tot.

Mig bufats llegim en veu alta, ben bé com si volguérem invocar-la, el fragment d’un sonet escrit pel de Burjassot a aquella dona que pensem com una Ava Gardner embogida: “¿jackeley? Em resultava deliciosament absurd el teu nom. jac-ke-ley, m’ho vares repetir lentament, jac-ke-ley, una altra vegada, mentrestant ballaves, mentrestant feies uns moviments com de dansa, colpejant-te els cuixes, et rebotaven els pits sota el jersei, mai no estaven quiets, te’ls mirava i vaig rompre a riure, i tu també vares rompre a riure, i llavors movies el bust lentament…”

Qui devia de ser aquella deessa de Cannes, Montecarlo, Viena… amb qui diu Estellés que va ser tan feliç?.

“ (…) la precipitada rodonor dels teus pits, jackeley, encara trèmuls, com acabats de fer, lliures sota el jersei, ‘no suporto el sostenidor’, aquells pits teus, tan erèctils, tan ufans, que de vegades em desafiaven, que de vegades implorants, em demanaven ajut o m’ho semblava a mi (…)”, va escriure un dia.  

Ens agradaria tant conèixer al poeta!. Convenim que el tenim a un tir de pedra. Es veu que el pintor Rafael Armengol li deixa una casa a Benimodo. Podríem allargar-nos-en i donar-li un exemplar en mà de la nostra revista. En un tres i no res munten els nostres ciclomotors que semblen parotets màgics de metall i ens llancem per camins d’horta, travessem carreteres voretades de palmeres i masos, respirem l’aire incendiat de l’estiu, ensumem el perfum de l’aigua de les sèquies amerant la terra i arribem al poble i preguntem i trobem la casa i ningú no ens obre i restem un punt tristos i desconcertats i, finalment, tornem cadascú a sa casa. No ho sabem encara però mai no arribarem a conèixer a Estellés. A tot estirar un dia li telefonarem per a convidar-lo a un acte que fem al poble. S’excusarà per motius de salut.

Pense Estellés el dia que potser al seu pis de València va escriure: “ací a cannes, un migdia com aquest, varen dinar junts picasso, neruda, éluard. recorres en va la croissette. no saps res. varen dinar ací tots plegats, tots tres. també hi era dominique. no saps res. ha mort picasso. ha mort Neruda. ha mort éluard. veus les persianes verdes de cannes, com aquelles de mallorques. ol a all, a salnitre. intentes evocar en silenci, solitàriament, pablo neruda, et mossegues els punys. tot és inútil. (…)”

Pense Estellés una nit a Le Boeuf sur le Toit del carrer Boissy d’Anglas. S’ha vestit per a l’ocasió. Doucet toca The Blue Boy Blues. Mentre, Tzara, begut com un bocoi, amb els dits untats de foie-gras escriu un llarg poema en la paret dedicat a la mort. Kiki i Ray no seuen gaire lluny del de Burjassot. De sobte, ell, per dessota de la taula li toca un genoll i ella, riallera i entremaliada com és, s’obre una miqueta de cames, es descorda el botó de la seua brusa invisible i deixa escapar el seu pit esquerre. Tothom llavors en veure aquell  miracle que ha fet la reina entén que és una invitació a celebrar la vida i la vida llavors es celebra amb grans rialles i besades i càntics fins i tot la celebren des del seu isolament els cadàvers que jauen sota la lluna de mercuri de Paris.

Estellés ha mort. Tots han mort. Potser han mort d’amor.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

La notària d’Albaida i la granota filòloga

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 17 de setembre de 2021.

Foto/F.Viadel

Heu de creure i pensar i pensar i creure que això era una vegada un dia de l’any tirolany una notària d’Albaida que havent perdut la vista de tant de llegir escriptures i de contar diners se’n va anar una nit assolellada a cal ferrer a fer-se unes ulleres. El ferrer, més cec que un talp, però hàbil amb les mans com una sargantana escuada, en un tres i no res li va graduar la vista i li’n va fer unes de màgiques i de molt grosses amb uns vidres de cul d’ampolla de llimonada La Senyera.

La notària va quedar entusiasmada i, de seguida, se’n va anar fins a la plaça de la vila. Una vegada allà va desplegar com una bella fada les seues ales de mosca collonera i va volar fins al capdamunt d’una de les torres del Palau dels Milà i Aragó des d’on volia comprovar que el seu món continuava tal com l’havia vist abans de fer-se-li tot negre.

Vet ací que des de dalt de la torre del palau la notària va albirar allà enmig del cel dues llunes ingràvides com bombolles de sabó dins de les quals dansaven papallones de colors. A llevant, enmig d’un pedregar, un milió de morts de fam doblaven el llom. Res de nou, doncs. En un turó pelat hi havia el rei dels elefants assegut en el seu tron de xocolata suïssa i d’or, gratant-se els ous. Sa majestat en una mà brandava un enorme nap de color roig i, en l’altra, sostenia un gruixut exemplar de Mortadel·lo i Filemó. A ponent es veien passar dues o tres processons d’infatigables, inconfessables pecadors, defraudadors, espavilats i vividors. I en el bell horitzó de la Vall Blanca un milió de soldadets de plom feien guàrdia.

Llavors, cofoia de veure que aparentment res no havia canviat en el terme, la notària, va baixar volant de la torre i es va endinsar en el cor del poble per confirmar ara que tothom estava tancat a casa, mut i a la gàbia. I, en això, quan ja tornava a la seua llar, en girar una cantonada, al costat d’una font que rajava Nero d’Àvola, una granota vestida de fallera la va cridar: psit!

-On vas tan ufana, notària sabuda?

-Vengo de asegurarme que todo continua igual. ¿Y quién eres tu?

-Soc la granota filòloga.

-¿Cómo? Nunca he escriturado una rana fallera.

-Jo, ací on em veus, amb la meua pinta i el meu adreç, de seda tota folrada, ho sé tot de les llengües que tu parles i de les que no parles també, de les que t’agraden i de les que et fan ois, de les que mai no estudiaràs… Llengües diverses, canviants, riquíssimes, tresors… Cadascuna d’elles és un món i, també, potser, si la invoquem, la representació dels nostres pensaments.

-No te acabo de entender.

-Sí, guaita: valencià!…

-No sirve para nada.

-Català!

-¡¡¡¡Puaj!!!!

-Però si català i valencià és la mateixa llengua?

-¡¡¡Puaj!!!! ¡¡¡Puaj!!!

-Francés!

-Oh là la.

-Anglés!

-Todo el mundo lo debería de hablar.

-Espanyol!

-¡¡¡¡Yo soy, yo soy española!!!! ¿Y tu?

-Jo només soc una pobra granota filòloga sense cases ni camps, sense una pàtria tan d’ordre i ordenada com la teua ni amb tantes llunes ni soldats que em dedique a estudiar les persones que s’amaguen darrere dels mots, tantes com mots i llengües n’hi ha en el món.

I, en això, la notària, tris-tras, sense entendre res o entenent-ho tot que mai no ho sabrem, se’n va anar arrufant el nas.

Fins ací la realitat i ara va el conte. L’única notària d’Albaida, Ana Maria Cañada Martí, l’altre dia volia negar-se a donar fe de la compravenda d’una casa perquè al seu criteri alguns dels documents estaven en català i no en valencià i exigia per a continuar l’operació una traducció oficial. A l’última, com que ni compradors ni venedors es mamen el dit, a la notària no li va valdre la pilladeta i no en va tindre cap altra que tirar pel dret, fer els papers, i empassar-se les seues collonades nacionalistes. Com siga, ella havia de dir l’últimeta així que, extralimitant-se en les seues funcions, va fer constar que el paperam no estava escrit en l’idioma oficial d’Albaida… L’albaidenc?

Per al cas no es pot al·legar ignorància legal ni falta d’intel·ligència. No deu ser fava la senyora si s’ha tret unes oposicions de notària. No cal ser tampoc un Nobel en física nuclear per a saber que allò que parlen a Benisoda i a Sant Cugat, a Zufre i a Fresno de Caracena, a Bucaramanga, Pozuzo i Valladolid són les mateixes llengües. No cal ser una granota filòloga per a entendre el funcionament de les llengües.

D’altra banda, la notària ja deu saber que a part del sentit comú hi ha dotzenes de sentències judicials que confirmen -oh!- que els d’Algemesí i els de Manacor parlem el mateix.

El problema, els problemes, òbviament, són uns altres. La catalanofòbia, germana bessona de l’espanyolisme més ranci, està tan normalitzada que sovint ens n’oblidem. No cal dir que aquesta fòbia sempre és un perill per als drets d’una part de la ciutadania quan forma part de la cosmovisió profunda d’algú que té algun poder. És evident que alguns viurien més tranquils si molts ens quedarem muts. No tindran aquesta sort.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Nova York

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de setembre de 2021 en Nosaltres la Veu.

Ni te’n recordes els anys que fa que havies d’haver anat a Nova York. Mai no t’arribava, però, la cartera. Anys després, quan deixares l’esclavitud del puto tabac que quasi et mata, fins i tot vas anar guardant el que no et gastaves en cigarretes a una guardiola de llautó comprada en un basar xinès. No eren només els diners que, en realitat, mai no els has volgut tenir per a creuar l’Atlàntic. Era també que sempre hi havia altres prioritats com ara visitar Londres, Praga, Florència, Roma… Però un dia vet ací que el desig de Nova York es va apoderar de tu.

Tal volta aquesta fal·lera per anar-hi te la va despertar la lectura commovedora dels poemes de Lorca  dedicats a la ciutat. En llegir-los imaginaves al granadí perdut per Harlem, atrapat en un malson d’enormes rèptils i navalles de plata gotejant del que només es pot despertar moribund per sempre, només per esperar la mort de veritat. També l’havies imaginat tristíssim, ofegat en el seu desesperant desengany amorós, passejant per una d’aquelles infinites avingudes mentre entre els gratacels solcava el cel un dirigible fantasma amb passatgers d’espant. Fins i tot, l’havies vist una nit amb un xicot morè i prim amb accent cubà bevent ginebra fins perdre els sentits en un racó de l’Ed Small’s Paradise de la 2294 Seventh Avenue. El somrient i gras Fat Waller feia sonar Valentine Stomp mentre els bellíssims cambrers repartien les copes pel local patinant entre les taules amb l’elegància d’uns rars cignes atzabeja. Llavors, Federico sentia que una miqueta de felicitat se li escolava per l’entrecuix com una mà tota feta de seda i, en això, se li humitejaven els ulls i l’envaïa el record del tors nu del seu escultor mig tahitià mig rus dels ulls enormes, potser el record dels llavis de Salvador una boqueta nit a vora mar aquell maig de feia ja tres llarguíssims anys. Serien els seus poemes els que m’incitaren la passió per la ciutat, gairebé segur que sí… La aurora de Nueva York tiene cuatro columnas de cieno y un huracán de negras palomas que chapotean las aguas podridas. La aurora de Nueva York gime por las inmensas escaleras buscando entre las aristas nardos de angustia dibujada… Qui li havia de dir que pocs anys després d’immergir-se en aquella meravellosa desolació d’acer, d’altures, d’insomnes nàufrags de la sang, l’acabarien assassinant covardament els fills de puta de sempre al paratge ressec de Fuente Grande. Recordeu, només tenia trenta vuit anys, un somni novaiorquès tatuat a les pupil·les i el do de la paraula.  

No ho sé. Vaig conèixer pel meu estimat J. durant les nostres desficioses vesprades d’alcohol barat i haixis els versos de Lorca alhora que els poemes sobre els àngels d’Alberti, els versos de Tristan Tzara, André Breton, Paul Éluard… ah!, Eluard i aquell estiu de Cannes, aquella mirada luxuriosa de Lee Miller i els seus pits drets, el bes llarg de Paul a Nusch, la mirada embogida de Man Ray, la descaradura d’Ady… la vida.

Després de Nova York me’n va parlar el meu professor i amic Ll. que hi havia viscut. I més tard el també amic meu i company E. quan començàvem de periodistes en una redacció de l’Eixample i somiaven que algun dia seríem Mailers, Capotes… De tots jo hauria preferit Talese. El fill del sastre sicilià ha escrit la cosa més bella que conec de Nova York. “Nova York”, diu, “és una ciutat de coses inadvertides. Es una ciutat de gats que dormisquegen baix dels cotxes aparcats, de dos armadillos de pedra que s’enfilen per la catedral de Sant Patrici i de milers de formigues que repten pels terrats de l’Empire State. Les formigues van ser dutes fins allà pel vent o per les aus, però ningú n’està segur; ningú a Nova York sap més sobre aquestes formigues que sobre el captaire que agafa taxis per a anar fins al barri de Bowery, o l’empolainat cavaller que furga en els poals de fem de la Sisena Avinguda, o la mèdium dels voltants del carrer 70 Oest que afirma: ‘soc clarivident, clarioeint i clarisensual’ (…)”.

A Joan Fuster, de pas a Nova York camí del Québec segons m’informa el meu col·lega T., no li va agradar massa. En tornar va dir que era com Castelló però més gran. Segur que se’n fotia de nosaltres.  

Vaig conèixer també un vell del meu poble que havia tingut l’ofici de soterrador i que allà pels cinquanta va emigrar amb una mà de veïns al Santo Domingo de Trujillo i després a la ciutat de la gran poma on va estar treballant al port d’estibador fins que es va jubilar. Se’n dolia del clima extrem de la ciutat i assegurava que malgrat haver-hi viscut tants anys no n’havia après ni un borrall d’anglès. Fet i fotut, havia tornat d’Amèrica parlant en italià.

Em va doldre el Nova York atacat ara fa vint i anys pel fanatisme salvatge però també la ràbia d’Oriana Fallaci contra els musulmans. Em dol aquesta distància entre Nova York i jo.

Tambe me n’ha parlat l’amic J. que ha estat en diverses vegades i amb l’amic F. que ara viu a la vora i que en una de les ocasions en què la va visitar se’n va anar corrents a fer-se una fotografia davant de la seu del New York Times i me la va enviar en l’acte per Whatssap.

La darrera vegada que vaig tenir el pensament d’anar-hi va ser una tristíssima vesprada d’agost en meitat de la plaça d’Hosök Tere de Budapest davant la mirada atenta dels gegants de les tribus magiars i de tots els reis d’Hongria. Aquella vesprada ja no em quedava cor per anar a Nova York ni enlloc. En tornar de Budapest, a casa, a l’altra casa que mai no va ser meua, encara repassaria furtivament les revistes que ens van donar a l’ agència de viatges de tota la vida. Vaig estudiar les combinacions possibles, els preus, em vaig adelitar amb aquelles esplèndides fotografies. Al poc de temps me’n vaig oblidar de la ciutat dels rumors de la selva del vòmit amb les dones buides, amb xiquets de cera calenta, amb arbres fermentats i cambrers incansables que serveixen plats sota les arpes de la saliva. Després d’aquell Budapest estrany vindria un Nàpols profètic descobert de la mà de l’estimat A. i, després, la pesta i el naufragi.

“A les 5 del matí Manhattan”, escriu Talese, “és una ciutat de trompetistes cansats i cantiners que tornen a casa. Els coloms s’apropien de Park Avenue, i gallegen sense rivals en meitat del carrer. Aquesta és l’hora més serena de Manhattan. Quasi tots els personatges nocturns s’han perdut de vista, però els diürns no apareixen encara”.

Un dia, en la meua hora entre la solitud i l’ensomni, recupere el Nova York de Zweig. Llegisc un apunt del seu dietari datat el 17 de gener de 1935 just quan el món ja començava a esqueixar-se i a perbocar pus per totes les seues escletxes. Vull dir, el seu món menut que és també el nostre.

“En aquesta ciutat”, relata el malaurat austríac, “un ensopega amb quelcom impactant: el domini del foc que sols es coneixia de forma salvatge en la naturalesa. Els nostres predecessors hagueren quedat atònits davant d’aquest fenomen inimaginable per a ells. Ni tan sols jo mateix haguera pogut endevinar-ho quan contemplí Nova York per primera vegada fa un quart de segle. Ja aleshores començava a ser aclaparador durant les hores diürnes, tot i que de nit encara s’assemblava a qualsevol altra ciutat. En hores nocturnes, la urbs es cobria d’un fosforescent vel lluminós i semblava surar sobre un pèlag”.

Un matí d’aquest estiu solitari vaig tornar a l’agència de viatges de sempre per a fer-me de nou amb alguna d’aquelles revistes tan luxoses sobre Nova York, amb la idea potser de fer definitivament aquell viatge. Vaig trobar l’agència tancada i vaig sentir que se m’apoderava un neguit gairebé insuportable com si només pogués contractar el meu bitllet d’avió, unes poques nits d’hotel en aquella oficina diminuta a tocar del Passeig de Sant Joan. Servaran aquelles quatre parets buides, aquell espai polsós, aquest meu desig mai no ha acomplert?. Servaran el record d’altres viatges feliços? El somni de ciutats meravellosos i països ignots?.

“Nova York és una ciutat”, diu Talese, “en què uns falcons grans que solen niar en els penya-segats claven les seues urpes en els gratacels i es precipiten de vegades per a atrapar un colom en Central Park, o Wall Street, o el riu Hudson”.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Closing Time

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de setembre de 2020 a Nació Digital.

La ciutat se t’ha engolit. Ha obert les seues gargamelles, ha tret la seua llengua de rèptil i t’ha caçat com si fosses una mosqueta merdosa. T’ha matxucat, t’ha desfigurat, t’ha digerit a tu que venies a fer-te-la amb aquell aire estúpid de brivall busca-raons. Fa dies que no pots pensar en cap altra cosa. La ciutat t’està escanyant lentament. Bé que hauries pogut quedar-te a casa, al teu poble. No sé… estudiar a València la carrera d’Història. No t’hauria faltat de quasi res. Però, no. No et vas poder estar. Tu havies de tornar a Barcelona per a submergir-te de nou, despullat i nafrat, en la llarga nit, en la nit profundíssima, espessa, pudenta com el tarquim.

T’ho repeteixes una i una altra vegada en repassar aquests quasi dos anys que se t’han fet tan llargs, tan estranys, duríssims. Primer Terrassa i aquell hivern glaciar. Aquelles matinades de gebre. Els capvespres de boira travessant a peu un territori devastat de fàbriques mudes per arribar fins a l’avinguda on vivies. Per les nits senties les màquines que treballaven sense aturador per acabar l’Estadi Olímpic que s’havia d’inaugurar en uns pocs mesos. Moltes setmanes baixaves al poble a collir taronja per a poder pagar l’Autònoma i omplir la nevera i, així i tot, els primers mesos et vas quedar en la pell i els ossos. Menjaves poc i era merda. Molts caps de setmana no eixies pràcticament de la teua habitació. Fet i fet, passaves moltes hores sol perquè X., el teu company de pis, prou més gran que tu, treballava molt, guanyava molt bé, tenia una vida social molt activa. Sovint arribava a casa a deshores acompanyat d’unes dones esplèndides. Al poc, la casa, s’omplia de rialles i després de gemecs de plaer i després de silenci. Era un silenci que et partia l’ànima, que et mantenia en una estranya tensió, sense poder dormir. A X. el veies molt poc per no dir quasi gens encara que en vas aprendre molt d’ell.

A Terrassa mataves el temps escrivint cartes. Alguna d’aquelles cartes t’hauria agradat no haver-la escrit mai. També llegies saberuts assajos sobre comunicació, sociologia…alguna novel·la. Estudiaves força. En alguna ocasió eixies amb algú. Com aquella nit que anares amb G. i els seus companys de facultat a un concert on vas conèixer aquella xica sueca, K., i la seua amiga, una jueva de Nova York preciosa. Per les falles K. va vindre al poble i va causar un gran rebombori. Era bellíssima com una deessa, baixeta, grassoneta, els cabells quasi blancs de rossos, uns ulls blavíssims. Parlava molt dolç en un català sense afectació que deixava bocabadat tothom. Vas passar també una vesprada sencera a Barcelona amb L., una xicota a qui li agradava escriure. Vàreu anar a El Pastís, a tocar de La Rambla, i, també, al Glaciar, en la Plaça Reial. No va passar res. Del cert però que t’hauria agradat besar-la en el cel d’aquella boqueta nit rúfola i humida, potser tocar-li un pit, posar-li la mà entre les cames.     

Després, ha sigut l’àtic de Cerdanyola on vius ara i que comparteixes amb un grapat de companys. Heu establert una mena de regla monàstica que funciona. S’heu fet bons amics. Com siga, res no et resulta fàcil. Et costa molt agafar el ritme de les classes. No tens un clau a la butxaca. No saps ben bé que estàs fent. Et veus rodat. Busques col·laboracions ací i allà. Vas fent. Anar fent és una manera de dir que vas morint poc a poc, sense massa entusiasme, resignadament. Pessimisme?. No. Només, “anar fent”. Tampoc no és tan greu.

La veritat és que la ciutat se t’ha empassat. De colp i volta t’ha embolcallat amb el seu àcid invisible i a punt no has estat de desaparèixer en el laberint de les seues entranyes.

Sovint quan la visites tens la sensació de navegar sol i a la deriva en un mar embravit que s’ha de tornar tot de fang. Baixes al centre i t’endinses Rambla avall pel seu sexe gris i relliscós, perfumat de roses i de vi barat. Les persones a La Rambla semblen formigues o panderoles o ratolins. Tu mateix ets un d’aquells animalets insignificants. La ciutat se t’ha menjat per un garró, però, no del tot, no encara. El cas és que malgrat tot has reeixit. A l’última, ves per on, t’ha salvat el desig del cos prim de C., de la seua pell, de la seua veu, dels seus llavis estrets, del seu mentó que eternament mossegaries amb tendresa. T’ha salvat la teua addicció malaltissa als seus ulls negres, a la seua olor cítrica, als seus dits llargs. No hi ha res d’ella que no t’estimes amb golafreria. Ni un sol centímetre del seu cos, de la seua ànima.

Ves qui t’ho havia de dir només fa unes poques setmanes!. Te la van imposar per a fer un deure. D’entrada no te n’hauries anat amb ella ni d’ací a la cantonada. No et va caure bé.  Només conèixer-la vas tenir la sensació que havia cavat una trinxera, una frontera insalvable entre tots dos. Tan bonica era com inaccessible. Tan intel·ligent com hermètica, laberíntica. Des d’aquella primera vegada que es vàreu veure en aquell fred  passadís inundat per la llum tardorenca del migdia, s’heu vit mitja dotzena més de vegades. Ho feu estrictament per avançar faena, res més. No vols res més d’ella. 

Un dia, però, de sobte, mentre viatjaves embotit en un atrotinat bus que fa el trajecte cap al no-res, C. et va venir al cap com un llamp i des d’aquell mateix instant ja no has pogut treure-te-la dels pensaments. Se t’ha arrapat a l’ànima. És com una bogeria.

Aquesta nit heu quedat amb altres companys per sopar. T’ha ofert sa casa per a anar a dormir. També te l’havia ofert I. amb qui els darrers dies has intercanviat algunes mirades furtives, alguna facècia. Fet i fotut, I. és una dona molt guapa i molt espavilada però a l’hora de triar amb qui et quedaves avui no has tingut cap dubte.

Sopeu en un restaurant barat de La Rambla. Serveixen fato amb pretensions i vi barat, del cabut. Tant és. Tu a la teua. El que compta és que estàs sopant amb C. La tens al costat i no li treus l’ull de damunt tot i que dissimules tant com pots i saps. Mai no t’has sentit així de bé al costat d’algú. En acabar el sopar, un punt torbats, tots dos agafeu en Plaça de Catalunya un bus en què travessareu la ciutat, pràcticament callats. Estàs molt nerviós i et passes tot el viatge pensant si no hauries d’agafar-li la mà. En arribar, ella es descalça i engega l’equip de música. Sona Closing Time. És la primera vegada que escoltes Tom Waits. La seua veu et trasllada al centre mateix de totes les solituds viscudes fins ara. Penses de nou les nits fredes de Terrassa i les seues fàbriques plenes de fantasmes fent anar màquines invisibles de teixir somnis; les anades i vingudes continues entre Barcelona i València entaforat en un bus; els matins de treva a la tristor treballant duríssimament colze amb colze en el camp amb els homes. Penses també les distàncies invisibles que ens maten. Tots som en certa manera una illa feréstega, inhabitable, ignota. La major distància la duguem traçada dins nostre entre allò que volem i allò que sabem que mai no tindrem encara que estiguem quasi tocant-t’ho amb els tous dels nostres dits tremolosos. Penses, sobretot i per damunt de tot -i probablement ja per sempre més- el miracle de C. a qui ara hauries d’abraçar tendrament mentre continua sonant Waits… Lonely, lonely, lonely, lonely eyes, lonely face, lonely, lonely in your place… Penses C. i saps el gust dels seus llavis, de la seua pell blanca, dels mugrons dels seus pits sense ni tan sols haver-la tocat… I thougth that I knew all that there was to, lonely, lonely, lonely… No t’atreveixes ni a apropar-te. Fracassaries, segur. Ben mirat, com podria C. desitjar-te? Com podria voler algú com tu?. Al cap d’una estona s’enlliteu, castament. Tu t’esllavisses a la seua vora i tempteges el seu cos amb delicadesa, beses tendrament el seu clatell, els seus cabells. Ella fa veure que dorm i tu que t’ho creus.

Mentre, la nit tusta de valent amb els seus punys d’acer la porta de la casa. Repica les seues ungles llargues contra els vidres de totes les finestres. És la nit traïdora, la infame missatgera de la melangia que fa mal, la nit que fa d’espill on es miren tots els oblits. És la nit que ve a per mi i que vol endur-se’m… lonely, lonely in your place, and I still Love you, lonely, lonely… Sona Waits. Mai no la tindré. Sona Waits i trenca l’alba.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Les “rates independentistes” i el rei emèrit

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu el 3 de setembre de 2021.

Imatge de @Pepe Ferrer via (Twitter)

Aquest any la falla Convent de Jerusalem-Matemàtic Marzal de València ha dedicat una escena del seu monument als independentistes catalans. La presideix un Carles Puigdemont vestit de flautista d’Hamelin amb els colors de l’estelada. A la seua vora, tres rates amb passamuntanyes -personatges al·lusius als CDR- armats amb diferents objectes amenacen l’espectador. Una miqueta més enretirat, Oriol Junqueras, convertit també en rata, sosté amb una mà un péntol de formatge i amb l’altra amenaça amb un ganivet un plànol d’Espanya. A tocar d’aquesta figura, un cartellet ens assabenta que «les rates més pestilents en temes de corrupció són les que ara contemplen com ixen de la presó».

Darrere del dirigent d’Esquerra en un palmito apareixen dibuixats tots els presos polítics disfressats de superherois -amb la significativa excepció de Dolors Bassa i Carme Forcadell– acomboiats amb els seus indults.

Finalment, i per si ningú tenia la temptació d’acusar la sinistra comissió de parcial, una altra escena representa les «rates» de Bárcenas, Rato i Pujol. Tots en el mateix sac. No busqueu Joan Carles I, Zaplana, el comissari Villarejo, Rus, Barberà, Esperanza Aguirre, Ignacio González, Jorge Fernández Díaz… seria un exercici inútil d’una ingenuïtat palmària.

El monument, que és de Pere Baena i duu per títol Desemmascarats, té un pressupost de 200.000 euros i s’ha endut tots els premis. La premsa local, tan condescendent sempre amb els excessos i poc amiga de posar-se en embolics fins que l’embolic és de la mida d’un elefant, no ha tingut cap problema a difondre la imatge de «les rates» en un saludable gest de pluralitat.

I amb tot i això, pluralitats a banda, no cal dir que presentar a l’altre -a l’enemic, l’adversari, el foraster- com l’animal més repugnant, com una rata posem per cas, és una manera de deshumanitzar-lo. Rates eren els jueus per als alemanys i panderoles, els tutsis per als hutus que van exterminar-los. Poca broma, poc enginy i poca gràcia. El dret a la llibertat d’expressió mai no pot legitimar manifestacions d’aquesta índole que, d’altra banda, en una democràcia els representants polítics i els líders civils haurien de censurar públicament. I com siga, el silenci ha estat clamorós per part de les autoritats institucionals de la ciutat.

Val a dir que no és gens estrany que de totes les comissions aquesta siga la que té una expressió humorística més sinistra, genuïnament ultradretana, encara que no és l’única. La de Convent Jerusalem és la falla de l’alta burgesia local dels Roig, els Lladró i tutti quanti. Una falla, però, encastada en un barri popular a tocar de l’Estació del Nord on s’ha establert una bona part de la comunitat xinesa de la ciutat.

Fa uns anys, el seu president Norberto Piñango, va intentar nomenar manu militari com a Faller d’Honor el general colpista Milans del Bosch. Un professional de l’espasot que com haurien de saber fins i tot els joves dirigents dels partits d’esquerra per Espanya hauria fet el que calguera. Omplir, per exemple, el Lluís Casanova d’enemics de la seua pàtria.

Piñango acabà sent destituït en una assemblea només per dos vots i Milans del Bosch, doncs, tan sols a un pas de ser homenatjat.

No és l’única comissió de la capital del país amb vel·leïtats feixistoides. El 2017 la del Mercat va entestar-se a fer Faller d’Honor la Fundación Francisco Franco. En aquella ocasió, la socialista Mercedes Caballero va ensenyar les dents arrossegant en la seua impugnació el regidor Pere Fuset de Compromís. A l’última, la confraria franquista es va quedar sense «la cosa» i la copresidenta de la comissió Carmen de la Rosa, família del jutge de la Rosa i presidenta també de l’Ateneu Mercantil, va dimitir enmig d’afalacs a la democràcia i contra la dictadura del de Ferrol. Encara bo.

El món de les falles està ple de paranys. Des del 1939 ens fan passar per mostres de fervor i cultura popular allò que només són imposicions del règim franquista en la seua operació d’institucionalització i apropiació d’una festa amb orígens republicans. Volen que veiem sàtira en el que a penes és -tret d’excepcions- la caricatura amable del món segons la concepció de la ideologia dominant.

Les falles foren l’ariet de l’anticatalanisme des que el 1963 van cremar l’efígie de Joan Fuster precisament per haver retratat en la seua guia El País Valenciano de manera poc misericordiosa alguns dels trets menys exportables dels valencians. I alguna cosa més que l’instrument de la classe dominant i dels sectors més reaccionaris han estat les falles. El sociòleg Gil Manuel Hernández n’ha escrit a bastament sobre la qüestió i estaria bé que alguns polítics se’l llegiren amb voluntat però d’esmena i no tan sols d’entreteniment.

Ja sé que no es pot generalitzar, però els fets són els fets i els silencis són els silencis.

Veiem-ho des d’una altra òptica. ¿Què passaria si la falla de l’Ajuntament de l’any que ve aixecara un gegantí monument faller rematat amb una figura del rei emèrit personificat com a una rata vestida de banquer suís, en una mà una guardiola a vessar de bitllets, en l’altra un ganivet perniler apuntant amenaçadorament una al·legoria de la sanitat i l’educació pública espanyola? Parlar per parlar. Que ningú no es preocupe. Ací l’únic que fa falles i de les bones, rei inclòs, és l’amic Xavi Castillo. Encara ens passa poc.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari