Nafarroa, qüestió d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 10 d’agost de 2019.

Manifestació en Iruñea per l’alliberament dels nois d’Atsasu. Foto/Directa.

Possiblement que cap realitat sociopolítica, cultural i territorial de l’Estat espanyol, a excepció de la del País Valencià, hagi estat tant grollerament manipulada per l’extrema dreta monàrquica com ho ha estat la de Nafarroa. El procés d’investidura de la socialista Maria Chivite con a presidenta foral enmig de les enormes dificultats de Pedro Sánchez per a romandre en La Moncloa, ha donat una nova oportunitat a aquesta extrema dreta per atiar el fantasma de l’embranzida dels enemics d’Espanya. Un trencament, cal aclarir, a compte de la traïció de l’esquerra, del seu sotmetiment vergonyós per interessos del tot espuris tant als dictats d’un nacionalisme basc titllat d’imperialista com dels suposats hereus polítics d’ETA.

Cíclicament, l’espanyolisme ultra més abrandat utilitza el ‘cas navarrès’ per a escalfar emocionalment -perillosament- a una part de la societat navarresa i espanyola, desgastar el PSOE i aprofitar per a traçar paral·lelismes polítics amb una intenció inequívocament  anticatalana. S’aireja aleshores el discurs catastrofista, les amenaces, les crides a la salvació in extremis de la democràcia. És quan Nafarroa esdevé una qüestió d’Estat, un problema del qual depèn la supervivència mateixa d’Espanya, sinònim de democràcia exemplar però també de democràcia tova que cal preservar amb tota la contundència legal, política, repressiva contra els seus enemics interiors, contra la vella anti Espanya. 

Si molt convé, els promotors d’aquesta estratègia provoquen deliberadament situacions per tal de fixar l’atenció mediàtica sobre la qüestió. Només cal recordar la visita d’Albert Rivera a Altsasu en novembre de 2018 o la que va fer el passat mes de maig a Estella. En la mateixa línia cal emmarcar les declaracions de la portaveu del PP, Cayetana Àlvarez de Toledo en què relacionava escandalosament Bildu amb els atemptats gihadistes de l’11-M, de La Rambla i del Bataclan de París només per a qüestionar la investidura de Chivite amb l’abstenció dels sobiranistes. L’objectiu, òbviament, és estigmatitzar l’adversari, provocar potser una reacció que legitimi al seu torn una resposta tan desproporcionada com es vulgui. Saben com fer-ho i coneixen bé els seus aliats.     

Com en tants altres temes, el ‘cas navarrès’ narrat per Esparza, Casado, Rivera i tutti quanti es basa en mentides i deformacions de la realitat. Per exemple, s’acusa l’esquerra navarresa d’acatar el dictat del nacionalisme que vol imposar l’euskera a tota la població, discriminant a aquells que no vulguin aprendre’l. Per a la dreta, l’euskera mereix tots els respectes, però cal que no surti de la reserva indígena. Així, pràcticament no n’hi ha quasi funcionaris dependents del Govern de Navarra que siguin bilingües mentre que la política de promoció lingüística ha vingut sent tradicionalment inexistent. 

A la pràctica, els drets d’un navarrès euskaldun s’acaben en sortir de la seva comarca de predomini lingüístic basc. Malgrat això, els darrers anys l’interès per la segona llengua del país, entesa per un 10’3 % de la població i entesa i parlada per un 12’9 %, uns 150.000 ciutadans, ha anat creixent. Les modificacions de la Llei Foral de l’Euskera impulsades sota la presidència d’Uxue Barkos de Geroa Bai, el que han fet és, entre d’altres, promoure i afavorir-ne l’ús en l’administració a fi de respectar els drets dels parlants de l’euskera, en un intent d’equilibrar la balança.

Per als detractors de la promoció de l’euskera -entre els quals es compta oficialment el Partido Socialista de Navarra- el problema no és lingüístic, com no ho és tampoc per als detractors de la promoció del català al País Valencià o a les Balears. El problema és que l’euskera, el gallec o el català, són llengües que es perceben com una amenaça al castellà, la llengua que fa de ciment a la unitat d’Espanya.

Tampoc no és veritat que hi hagi una conspiració per a que Euskadi s’’annexioni’ Nafarroa. Tant el PP com Cs invoquen contínuament aquest perill i parlen de la derogació de la disposició transitòria quarta de la Constitució que, previ referèndum, permetria que Navarra pogués unir-se a Euskadi. La disposició, impulsada durant la Transició per un espanyolista de pedra picada com Jaime Ignacio del Burgo, en realitat ningú no sap com aplicar-la per la qual cosa a ningú no li interessa furgar per aquesta banda no fos cas…

Al costat dels arguments fal·laços no poden faltar tampoc accions de caràcter més coercitiu com la persecució pública del símbol de la ikurriña en la mateixa capital, Iruña. Nafarroa, qüestió d’Estat, i tant!.

Els propers mesos sentirem molt a parlar de Nafarroa ben sovint vinculada al problema català i en el context de propostes polítiques tendents a reforçar la unitat d’Espanya, la Constitució, la monarquia i el sursum corda.

Fa pocs dies, l’editorial de l’ABC afirmava, “(…) La clave política en España no es -no debería ser únicamente- el tormentoso acuerdo del PSOE con Unidas Podemos, sino el traslado del socialismo navarro al bando panvasquista que busca culminar el proyecto de la gran Euskal Herria (…)”. Tot plegat, els socialistes, clamava el diari monàrquic, havien renunciat a  contenir les pulsions annexionistes dels nacionalismes basc i català. Segons l’editorialista, “(…) El modelo en el que confluyen  los socialismos periféricos y los nacionalismos insolidarios es el Antiguo Régimen, el de la fragmentación de los pueblos y la desigualdad de los ciudadanos”. Quasi res diu el diari. 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Que els tornin a la gàbia

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juliol de 2019 a Nació Digital.

M. va nàixer bell com un Déu enmig d’un temps tenebrós, de polls, de por, de morts en el silenci que no es podien ni plorar ni anomenar. Per aquell temps, als afores d’Alzira, mares digníssimes, primes com esquelets i amb la mirada perduda, s’obrien de cames per un parell d’ous de gallina o per un remitjó de farina blanca. Mentre, al poble, regnava l’imperi de la moral. Ni una sola puta, ni un sol ‘desviat’, ni un sol roig… A molts d’ells i d’elles, de fet, ja feia uns quants anys que els havien carregat a un camió atrotinat i endut no se sap bé on per a matar-los.

M. va créixer bell com un Déu i la seva era una bellesa tan esponerosa que fins i tot es creia que ofenia totes les verges i tots els sants. Els xafogosos dies d’estiu, quan els xiquets baixaven al riu per a banyar-se totalment nus, la mare l’obligava a fer-ho amb uns pantalonets curts mentre el vigilava des de la riba. Els companys de joc, estranyats, reien dins l’aigua, innocentment, aquella ocurrència, sense entendre encara res.

Acabats de fer els vint, una parella de guàrdies civils el van descobrir en una discoteca de la costa entre centenars de molts altres joves de la comarca, exuberants xicotes franceses, alemanyes, holandeses, xicotes desinhibides que ballaven alegrement. De cop i volta, els guàrdies es van endur M. prometent-li que el guaririen del seu mal a hòsties. Aquella nit, li van jurar, sortiria de la caserna fet tot un home. L’endemà de la ‘pedagògica’ pallissa, M. se’n va anar a l’estranger d’on no va tornar fins que es va jubilar.

Sempre que arribava la festa del carrer a P. li encarregaven treure-li la lluentor al petit Sant Antoni que durant tot l’any vigilava els pecats del veïnat i se’n cuidava dels seus animals domèstics des de la seva fornícula, excavada en el més alt de la paret d’un forn calenta com l’infern. Només ell era capaç de treure els racons del santet amb aquella devoció, de guarnir el carrer amb aquella gràcia.

Ningú com ell sabia triar les flors, despenjar els cobertors als balcons, fer d’acòlit en la missa de campanya que se celebrava el dia gran. Tot ho feia amb un somriure d’orella a orella, corrent amunt i avall, sense deixar de bellugar descaradament el seu cul ben entatxonat dins d’uns jeans estrets i mig esgarrinxats. Com més feia el marieta més celebrat era per les velles del carrer que lluny de veure’l com una abominació de la natura, se l’estimaven com un regal del cel.

Elles només veien una xiqueta atrapada, per entremaliadures de la natura, en el cos d’un homenet ben ossat i musculat, amb la pell bruna com la d’un moro de cine. Els dissabtes a la nit, P. oblidava la seva veu aflautada, deixava de moure’s com una ballarina embogida, es vestia com un senyor i cercava en la ciutat la vida que des de sempre el poble li havia negat. Així, durant anys, fins que un bon dia va desaparèixer per sempre més per no haver de vestir més vegades aquell puto sant, ni arreglar balcons, ni ser l’atracció de cap ritual.

T. sempre va treballar ajudant un tiet seu reparant motocicletes en un taller fosc com una caverna. Silenciós i obedient, s’esmunyia com un gat entre les motos desballestades, entre les bicicletes velles dels jornalers. Mai no es queixava de res. Sempre deia a tot que sí. Tot ho feia bé. Com sigui, els clients més suspicaços i malparits, veient-lo ja d’una certa edat i tan fi com era, sempre li preguntaven amb un mig somrís si no tenia cap xicota, si de cas es pensava quedar fadrí.

Ell callava amargament i continuava com si no res amb la seva feina. Un dia, en acabar, el tiet el va posar al descobert. O li jurava que no era un maricó de merda com afirmava mig poble o ja podia desaparèixer per sempre més. El tiet no va poder suportar la resposta. El va colpejar i el va deixar en el carrer després d’anys criant-se’l. T. va trigar molt temps a trobar una altra feina, en aprendre un altre ofici. Durant molt temps ningú no va saber d’ell. Fou el temps dels empestats, de la infecció mortal, del retorn del foc purificador, llàgrimes per Hudson, Mercury, Nureyev, per centenars de milers d’innocents…

Hi hagué un temps de por. Les ràtzies. Les detencions. Les violacions en una qualsevol cel·la de caserna. Els sanatoris amb els seus tractaments salvatges. La vergonya immensa. L’ombra de la creu i el tricorni en l’Espanya dels mascles. Un món que a poc a poc havíem quasi oblidat. Un món però que torna a guaitar entre les escletxes del passat per imposar-nos la tristor, l’atavisme, l’homenia de la tribu ridícula turmentada sempre pels secrets inconfessables, el terror dels sentiments contradictoris, la dissimulació i la repressió castradora.

Diuen els salvapàtries de torn que enfront de la bandera de l’arc de Sant Martí només hi pot haver la bandera d’Espanya, com d’orgull només pot haver-hi el que se sent per la pàtria. Quina pàtria? Titllen d’escàndol la celebració de la llibertat a la vista d’infants i d’adults posseïdors de no se sap ben bé quina consciència moral superior. Mig amenacen. Investiguen amb l’afany de l’inquisidor psicòpata totes les suposades ‘desviacions’. Disfressats d’homenots ferotges volen fer por, devorar també els seus propis temors a descobrir vés a saber què dins de les seves closques elementals, entre les ombres de les seves cames.

Témer-los seria un greu error. Que ningú no torni, doncs, a la foscor de cap armari. Que ningú no se n’amagui de res. Que siguin ells, enmig de les tenebres de la nit, els que hagin de tornar a la gàbia del passat entotsolats, amargats pel seu propi fàstic, desfilant patriòticament.


Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

El Botànic valencià i les guineus

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de juliol de 2019 en Nació Digital.

Camps i el magnat de la F1 Ecclestone. Foto /EFE.

De totes les bogeries que va fer Francisco Camps com a president de la Generalitat valenciana la del circuit urbà de Fòrmula 1 va ser la pitjor de totes. El tipus es va obsessionar amb aquell projecte megalòman i inútil fins al punt que no va dubtar en arronsar-se com un cuc davant del magnat Ecclestone perquè aquest dugués fins a València el seu circ. La impressió és que el milionari es va mirar aquell interès del valencià amb la distància amb que els Déus es miren els éssers més miserables. Fins i tot, es va atrevir públicament, davant del mateix Camps i de l’alcaldessa Barberà, a condicionar l’arribada del premi, al resultat de les urnes. És a dir, si el PP guanyava les autonòmiques del 2007, n’hi hauria festival. Si no, res. I Camps, en vegada de sentir-se tractat com el cap d’una qualsevol tribu pel bwana de torn i revoltar-se, el que va fer és mostrar la seva satisfacció posant un somriure d’imbècil empedreït.

El cas és que Camps va assegurar que la Fòrmula 1 no costaria  ni un cèntim als valencians. Dit i fet. Els funcionaris, llavors, li van arreglar uns informes comptables fantasiosos, fets a mida, per a blindar aquella fal·laç afirmació. La veritat és que el circuit va acabar costant 300 milions d’euros que encara estan pagant-se. Al final del ball, Camps va acabar acusat per una jutgessa d’haver-se excedit en les seves competències, d’infringir la llei de contractes, d’emprar de forma impròpia una empresa pública, d’alterar documents i de distreure fons de l’administració en la construcció del circuit. La Fòrmula 1 va ser un fiasco, carnassa ensangonada per als taurons de l’especulació urbanística, vividors i altres espècimens. 

Finalment, però, a Camps, que veu conspiracions de comunistes i catalanistes per tot arreu, no li ha passat res. L’Audiència de València s’ha posat al costat de la Fiscalia Anticorrupció i enfront de la jutgessa resolent que si hi va haver delicte de prevaricació aquest ja ha prescrit i que, així mateix, tampoc no ha quedat acreditat que es produís el delicte de malversació de cabals públics. Vet aquí que l’informe decisiu que ha servit perquè la Fiscalia demanés l’arxiu per aquest darrer delicte,  l’ha aportat el mateix auditor que ocupava el càrrec d’Interventor Delegat de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació -i després en la d’Infraestructures- quan es van aprovar els crèdits extraordinaris amb els quals es va construir el circuit, segons va publicar fa uns dies Eldiario.es.

Es tracta d’Ignacio Pérez López, un alt funcionari que va iniciar la seva carrera a l’exèrcit i que va entrar a l’administració autonòmica de la mà del PP com a interventor delegat de la Conselleria de Medi Ambient. Recorden els periodistes Adolf Beltran i Sergi Pitarch que Pérez va ser un autèntic maldecap per a les esquerres a les Corts Valencianes. Com a compareixent en la comissió d’investigació sobre el forat de mil milions deixat per Ciegsa, l’empresa pública impulsada per Zaplana per a construir col·legis al País Valencià, l’exmilitar va desmentir totes les xifres fent bons els arguments dels populars. Cal recordar, que Ciegsa va ser un dels projectes més opacs de gestió de Zaplana com a president, amb episodis propis d’una història de gàngsters dels anys trenta. La pregunta és, per què la Generalitat no va evitar que fos aquest funcionari qui redactés un informe tan crucial?. L’existència d’un conflicte d’interessos és bastant i evident. La Generalitat hauria pogut demanar a algú independent que fes la feina. Feblesa política? Incompetència? Por?. 

Mentre tot això passava a la Generalitat, en l’Ajuntament de València, l’advocat ultra José Corbín, cunyat de Barberà, sembla que va estar fent-se d’or amb el cobrament de comissions il·legals pel seu paper d’intermediari en la tramitació d’adjudicacions fetes pel consistori. Molts dels funcionaris d’aleshores que degueren ser testimonis d’aquella festa, si no s’han jubilat, encara deuen estar darrere de les seves taules veient-les venir.

Són només dos fets importants dels molts que es podrien explicar d’un dels períodes més foscos de la història recent dels valencians. Tot plegat, molts funcionaris, tant de la Generalitat com de l’ajuntament de la capital, esperaven en candeletes el canvi polític amb l’esperança que s’airejaren els despatxos i es depuraren responsabilitats. Però al País Valencià com enlloc sembla que s’ha fet bona la màxima lampedusiana de canviar-ho tot per a que no canviï res i mantenir així l’essència fonamental de les estructures de poder, d’un poder que el PP i els seus aliats van encastar a consciència en l’edifici de l’administració pública. Per l’advocacia i per la intervenció de la Generalitat van passar totes els papers que van legitimar les barbaritats de 20 anys del PP. Tots s’han quedat on estaven.

La única iniciativa ambiciosa que han engegat els nous dirigents polítics ha estat la creació d’una Agència Valenciana Antifrau capitanejada per Joan Llinares, el mateix advocat i gestor al que li va tocar fer net en el Palau de la Música de Barcelona. L’Agència, creada el 2016, fa el que pot i gairebé mai a gust de tothom. Amb tot, les dificultats sembla que no són poques. La classe política és mira amb recel o amb pànic l’invent. Especialment el PP. La seva líder, Isabel Bonig, va prometre durant la darrera campanya que eliminaria l’agència amb el pretext d’alleugerir l’administració.

En aquests moments, Antifrau Ara s’acaba de marcar com a objectiu protegir amb un reglament els denunciants que siguin represaliats per lluitar contra la corrupció. L’organisme, de fet, té capacitat per a sancionar aquests comportaments amb multes que en els casos més greus poden arribar als 400 mil euros. Així estan les coses.

El paper de Llinares no és fàcil més encara quan de l’administració se’n cuida més d’una veterana guineu en un país on com en el país que va imaginar Italo Calvino, els honestos n’eren molt pocs i gairebé tots a causa d’un tic nerviós. Sort per als valents.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

País Valencià, hora de passar comptes?

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de juny de 2019 a La Republica.cat

Divendres passat vaig anar amb uns amics a veure al Teatre Goya de Barcelona ‘Valenciana. (la realitat no és suficient)’ del dramaturg Jordi Casanovas. La peça, coproduïda pel Grec 2019, l’Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València,  ficciona la realitat del País Valencià dels anys 90 en un intent, pel que sembla, de rellegir la realitat present d’aquest mateix país que va estar governat durant dues dècades pel partit més podrit d’Europa.

A través de la mirada de tres amigues periodistes, l’espectador es passeja per l’escenari de la ruta del Bakalao, guaita a la construcció del règim corrupte de Zaplana apuntalat en l’extinta RTVV i refresca la memòria sobre el vergonyós tractament mediàtic que va tenir el crim de les xiquetes d’Alcàsser. La història, massa llarga, plena de simplificacions escandaloses, es queda molt lluny de fer una crítica descarnada d’aquell univers que tant ha influït l’actual moment. Lluny de provocar una reflexió tan necessària en un país permanentment resignat en alguns moments, fins i tot, contribueix a fer mitificacions sempre tan letals, sembla voler fer una invitació a l’oblit. L’oblit, ai!, una habilitat col·lectiva dels valencians practicada des de ni se sap quan de temps.

Val a dir, que el crim d’Alcàsser no va ser només un conte de por explicat pels mitjans de comunicació. Va ser, sobretot, la conseqüència brutal d’un determinat context de desestructuració social molt estès de nord a sud del territori que va posar al descobert una societat fins un cert punt endarrerida, indefensa davant de la manipulació mediàtica. Una societat que pràcticament es va limitar a alleujar-se vivint una permanent recreació del drama, donant sentit ple al circ muntat pels mèdia.

La ruta del Bakalao no va tenir res de moviment cultural. Simplement, va ser una fàbrica de fer diners basada en l’oci en un país que no comptava amb alternatives potents, on la cultura sempre ha estat una activitat gairebé clandestina. Una fàbrica sempre a ple rendiment que, entre Sueca i València, enmig d’un entorn rural castigat per la crisi, va cremar tanta droga com vides humanes.

El règim de Zaplana tampoc no va ser cap accident històric, un producte de la propaganda televisiva. A Zaplana, com a Rita Barberà, o els seus hereus, FabraCamps… els van votar massivament els valencians amb l’expectativa en molts casos de beneficiar-se de la gran festa de la corrupció. Una festa que va devastar el territori, les caixes, l’agricultura, el teixit industrial de les comarques centrals, les possibilitats d’un turisme de qualitat, la reputació dels valencians. I la realitat és que gairebé ningú no va protestar durant vint anys. Els poetes i els escriptors, els acadèmics, sense ningú que els llegís, es van retirar als seus cenacles. Els diaris van donar-ne una de freda i una de calenta en funció dels diners que arribaven de la Generalitat. Després s’ha sabut també que el PP tenia en nòmina un exèrcit de periodistes panxacontents més enllà de les empreses públiques.

Els partits de l’esquerra pràcticament van limitar-se, entre batussa interna i purga, a esperar que el model col·lapsés. El 2007, alguns mitjans de comunicació van atiar amb intencions poc clares una certa mobilització radical contra el PP. Podem dir que van crear el miratge d’una regeneració possible. Al caliu d’aquest miratge, el moviment Ja en tenim Prou d’artistes i col·lectius civils diversos, el Compromís pel País Valencià on es van agrupar totes les esquerres possibles, la candita Carmen Alborch a l’alcaldia de València i la seva cort de velles glòries dels 90, es van conjuminar per a evitar que Francisco Camps -amb Zaplana ja de ministre a Madrid- arribés a la Generalitat i que Barberà saltés de l’Ajuntament del Cap i Casal. El resultat va ser, però, l’ascens del PP. A la capital, Esquerra Unida es va quedar sense representació. Mentre Barberà va treure 21 dels 33 regidors de l’ajuntament que van possibilitar que pogués trossejar la ciutat a major glòria dels seus interessos familiars com els dels més àvids constructors.

A Camps el va votar un 53,27 % dels valencians, 11 punts més que a Zaplana. Els socialistes de Joan Ignasi Pla van baixar un 4%. El Compromís liderat per Glòria Marcos, no va arribar ni al 10% dels vots. La dreta, doncs, es va enfortir més encara i el país, enmig d’una eufòria absoluta, se’n va anar anant de mica en mica a la merda.

Un dels amics amb qui vaig veure ‘Valenciana’ va fer-me notar si almenys aquell sainet modern no seria el símptoma de la necessitat del país de passar comptes amb aquell passat. L’observació és molt pertinent però soc escèptic. No crec que ningú tingui ganes de remoure res. El 2015, poc després que els socialistes arribaren al poder de la mà del nou Compromís de Mónica Oltra, la Generalitat va difondre un vídeo per les xarxes socials on tímidament s’assenyalava al PP com el culpable de la catàstrofe de país que s’havia heretat. Després de la desfeta, la festa.. resava pobrament l’anunci. La veritat és que més enllà del vídeo no va passar res i tant és així que tots el funcionaris que van permetre el desgavell van continuar als seus llocs. El mateix va passar amb alguns periodistes còmplices del PP que no només no es van quedar sense feina sinó que van ser acollits en institucions i partits de l’esquerra com a professionals de trajectòria indiscutible.

Ningú no vol saber res. El valencianisme polític oficial, amb més poder que mai, ha fet propi el discurs del neoregionalisme, és a dir, el mateix amb matisos que des de sempre ha preconitzat el PSOE indígena. La il·lusió i l’alegria de manar són la millor vacuna contra les aventures polítiques com ara la d’enfrontar-se a un centralisme que ha anul·lat completament qualsevol possibilitat de futur del país.

Per no queixar-se no es queixen ni els joves. Ben mirat, els que s’han implicat en el recanvi són els que han tret la millor tallada. Les noves generacions valencianistes han proscrit qualsevol recepta fusteriana de canvi. Fuster és tan antic i molest com Marx per mal que li sembli a Terry Eagleton i totes les colles que practiquen la dissidència des de l’ska, la poesia, l’ecologisme o l’economia col·laborativa. Les noves generacions de l’esquerra espanyola, joves suficientment preparats que no es mullen ni a duro el pam, es mantenen disciplinadament dins de l’esquema ideològic del règim del 78. Els uns i els altres, contribueixen a la construcció d’un món en pau on les contradiccions i els conflictes tendeixen a invisibilitzar-se, a forma part només d’una realitat virtual.

L’estructura valenciana de mitjans de comunicació és més esquifida que mai i la renascuda televisió pública, À punt, ha estat un fracàs de dimensions colossals, una vergonya. Cal no oblidar tampoc que els resultats electorals de les darreres eleccions no donen tampoc per a massa alegries. L’esquerra ha guanyat, cert, però la dreta, fragmentada i tot, encara té molt de poder al país. Poder i influència especialment sobre unes mentalitats que difícilment evolucionaran sense la perspectiva d’un altre entorn cultural, civil, sense l’impuls polític d’una vertadera voluntat de transformació.

El País Valencià no sembla capaç d’ajustar comptes ni en la ficció. Caldria pensar en el perquè de tot plegat.

Publicat dins de Política, Societat | 1 comentari

Divertim-nos fins a morir

*Article de Francesc Viadel publicat el 29 de juny de 2019 a Nació Digital. 

fp-cellphones-education-600px

Estudiant usant el seu mòbil durant una classe. Foto/Education Week Teacher.

Em comentava l’altre dia un col·lega que no pensava fer el pallasso, és a dir, entrar a l’aula i fer allò que la majoria dels seus estudiants, amb un posat ensopit, amb una certa supèrbia de client exigent, esperaven d’ell. Volia dir que no pensava divertir-los, ensinistrar-los en coses molt i molt pràctiques, d’una exquisida futilitat, donar-los sense perdre ni una dècima de segon les habilitats claus per a conquerir el futur despús-demà mateix, com a compensació moral d’un inútil empresonament de quatre anys entre les parets d’una institució.

Ho afirmava amb una gran dignitat, un punt solemne: no penso fer el pallasso. Quan ho va dir no venia emprenyat de cap d’una d’aquelles sessions d’hora i mitja que sols passar parlant a les parets, dirigint-te a un auditori absent que està totalment submergit en el seu món de pantalles, llums encegadors, llampants objectes en moviment, missatges urgents. Tampoc no havia enxampat ningú amb un pueril i vergonyant copy past, ni havia hagut d’alçar la veu més del compte per fer-se escoltar en meitat d’una mena de xivarri somort de cafeteria de luxe, ni havia discutit amb cap alumne els seus ponderats -i subjectius, també- criteris d’avaluació. Només va fer el comentari per a reforçar la idea de que uns quants milers d’ensenyants ja formaven part dels darrers membres d’una tribu fascinada pel coneixement i els misteris de la seva gestació i transmissió, pel necessari, gegantí esforç per a adquirir-lo.

No pensava, doncs, gesticular com un excitat telepredicador, ni trencar cada cinc minuts el seu discurs amb l’abrupta intercalació d’una anècdota suposadament divertida. Menys encara pensava renunciar a l’evangelització en el pensament crític sense el qual les ‘competències’ no tenen gaire sentit, ni deixar d’explicar coses molt elementals les quals calia anotar perquè el disc dur del cervell no té les prestacions del d’un qualsevol ordinador, ni la nostra memòria és tampoc quasi eterna com la que serven els nostres endimoniats aparells. Simplement, pensava continuar fent la seva feina, sense acritud, honestament, enfrontant-se cada sessió als militants d’una generació d’estudiants que s’han oblidat d’escriure, que a penes llegeixen un llibre o dos a l’any i sempre per estricta prescripció, de joves incapaços de concentrar-se uns pocs minuts en una idea, de tipus convençuts que qualsevol cosa entre ells i el cercador de Google és un molest destorb, fàcilment evitable en un món on els professors a penes els queda autoritat ni forces per a exercir-la.

I el cas és que sense fer el pallasso, sense assumir que la vella cultura es mor enmig de l’absurditat, resultarà molt difícil sobreviure com a professional de l’ensenyament a aquesta nova educació fascinada pel simulacre, per la gamificació, per l’adquisició constant de competències que envelleixen d’un dia per a l’altre, sotmesa als criteris d’una lògica capitalista implacable on ‘saber’ ha quedat relegat del tot al ‘saber fer’. És l’hora de l’empoderament enganyós, de la dictadura del clientelisme, de l’acadèmia cínica, acovardida, entregada, perduda, que només subsisteix com a paròdia de sí mateixa.

Avisats estàvem i des de fa molt de temps. El sociòleg novaiorquès Neil Postman recordava en el seu imprescindible Divertim-nos fins a morir (1985) la profecia d’Aldous Huxley anunciada en el seu Un món feliç (1932). Deia Postman, que el que Huxley ensenyava és que era més probable que, en l’era de la tecnologia avançada, fos un enemic amb la cara somrient el que ens dugués a la destrucció espiritual i no pas un que, com el que va somiar Orwell, ens mostrés sospita i odi. En la profecia huxleyana no calen vigilants ni reixes ni Ministeris de la Veritat. “Quan una població està distreta amb trivialitats”, va escriure Postman, “quan la vida cultural es redefineix com una ronda perpètua d’entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé un públic i els seus afers públics un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real”.  I és potser en aquest punt on ara mateix ens trobem… divertint, morint-nos.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Català pertorbador

*Article de Francesc Viadel publicat el 16 de juny de 2019 a La República.cat.

Pintadas-Palau-Sant-Andreu-Barca_EDIIMA20180430_0223_20

Pintades amenaçadores contra els professors de l’IES El Palau. Foto/@ELPALAU.

Alguns dels guardians de les essències pàtries espanyoles estan convençuts que aprendre el català i en català pot causar danys irreparables en l’esperit i en la configuració identitària d’aquells nens i adolescents amb orígens andalusos o bé educats en el més estricte monolingüisme castellà.  En definitiva, uns tenen por que les criatures acaben fent-se catalans, els altres coses encara pitjors.

Ho hem vist a Andalusia on obligats per VOX, el PP i Cs han aprovat una partida de 100.000 euros per a donar suport a aquells membres de comunitats andaluses amb problemes en matèria d’immersió lingüística com Catalunya i València. De moment, per raons que es desconeixen, han decidit a abandonar a la seva sort als nens de les Balears.

Els diners han d’anar destinats per a que qualsevol estudiant andalús pugui estudiar en castellà en qualsevol lloc d’Espanya i per finançar aquelles activitats que permetin pal·liar els problemes que originen en els descendents d’andalusos els processos d’immersió en el sentit que puguin incidir en un abandonament progressiu de les seves arrels culturals i lingüístiques. Vaja, es tracta de preservar a tota costa de la contaminació catalana el massís de la raça en una Catalunya percebuda com una mena de règim talibà on, a més, es segrega als seus ciutadans segons la seva per procedència o origen. El relat és ridícul però efectiu quan qui se l’empassa no té més referències de Catalunya que una postal de la Sagrada Família ni més pàtria ni llengua que la que va heretar del franquisme.

Al País Valencià, els de Vox han anat encara un pas més lluny almenys pel que fa a les seves intencions. La seva síndica en les Corts, Ana Vega, ja ha avançat que estan allà per a acabar amb la precària Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. El valencià ha se ser voluntari i deixar de servir d’instrument d’expansió neocolonial a través del qual es vol imposar una llengua a algú que no la parla, ni ganes. És més, diu Vega que el valencià és el cavall de Troia mitjançant el qual els perversos socialistes, nacionalsocialistes valencianistes de Compromís i els comunistes, transmeten la ideologia marxista i nacionalista als nens i joves espanyols. L’estranya diputada, aprofita per denunciar un genocidi de l’espanyol en el matxucat territori governat per Ximo Puig on en unes poques dècades potser, d’anar com van les coses, només parlaran el català els especialistes en llengües clàssiques i alguns pobles de les comarques de l’interior sense accés a la xarxa Wifi.

Als de Vox el català els pertorba, tant com a uns quants milions d’espanyols educats en el supremacisme lingüístic els quals tenen una autèntica al·lèrgia a la diversitat.

Als uns i als altres el que millor els aniria és que el català desaparegués, com qualsevol altra llengua que no fos el castellà, i que la resta d’idiomes nacionals com l’anglès o el francès esdevingueren el mal menor, una incomoditat més en el cas de veure’s en la necessitat de passejar pel món o de ser món.

La situació no sembla tenir sortida menys encara en un país on sistemàticament són els mateixos funcionaris de l’Estat els principals agressors contra el lliure ús del català, del gallec o del basc. Caldrien uns esforços ingents per part d’aquest mateix Estat per a generar un context favorable a la coexistència harmoniosa de les altres llengües, a l’intercanvi i el reconeixement. De fet, demanar a l’Estat que es limités a fer complir la llei en matèria lingüística ja seria tot un desafiament polític i, possiblement, també, un esforç inútil i carregós. Mentre tant, experts com la lingüista María Carme Junyent adverteixen de la precària situació del català en un context on menys del 40% de la població, en el cas de Catalunya, l’empra com a llengua habitual. Les faves estan contades.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Només es deixen els camps de concentració

*Article publicat de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de juny de 2019.

prisioneros-haciendo-saludo-fascista-campo-concentracion-irun-guipuzcoa-1552333713898

Presoners d’un camp de concentració franquista en Irún obligats a fer la salutació feixista.

En plena precampanya de les passades eleccions d’abril i en contestació a les oportunistes declaracions d’Iceta en Berria sobre la possibilitat que Catalunya s’independitzés si un 65% dels catalans així ho desitjava, l’abrivat falangista Eduardo García Serrano va verbalitzar que és el que, en realitat, en pensen totes les extremes dretes d’Espanya sobre la via democràtica del sobiranisme, sobre el país mateix.

Per a García Serrano, no n’hi hauria prou ni amb el 105% de catalans a favor de la independència. Deixar que Catalunya s’anés seria un suïcidi. Al seu parer sense Catalunya, Espanya desapareixeria i el que quedaria seria la resta d’una Península Ibèrica que no tindria cap raó de ser. Tot plegat, la separació dels catalans representaria  la mort civil, política i administrativa de la Nació espanyola. No en quedaria ni un bri de la pàtria… kaput!.

García Serrano, a qui recordareu entre d’altres mèrits el d’haver titllat Marina Geli de ‘guarra’, ‘puerca’ i ‘zorra’, té molt clar que és el que cal fer per a evitar un disbarat democràtic a la catalana. La seva solució s’estén a 40 anys vista. En primer lloc, recuperar el sistema educatiu català des del parvulari fins a la Universitat. Després, ‘recuperar’ els grans mitjans de comunicació que diu que ‘operan’ en Catalunya començant per TVE, RNE i EFE i acabant per TV3. “Hacer”, diu, “una política didáctica hacia nuestros compatriotas catalanes de por qué son españoles y de que sin ellos España desaparece”. Ja es poden imaginar vostès quines deuen ser les fonts pedagògiques de les quals es nodreix un tipus com aquest.

El falangista es deixa les porres, les desfilades de l’exèrcit pel carrer, l’aniquilació pública del català i els camps de concentració -potser seria millor parlar de camps de reeducació– on empresonar una bona part de la població del país. Aquest és el somni humit de tots els patriotes espanyols, dels de Vox, PP, Cs, dels de no pocs dirigents de l’esquerra enverinats per un jacobinisme de pobletans. És el somni -el malson, si es vol- de qualsevol nacionalista autoritari… això és, aniquilar el contrari.

L’obsessió de García Serrano no tindria més importància en el context d’un país democràtic amb prou morrions per a eventuals espècimens reaccionaris fora de control, de no ser perquè Espanya, amb poca tradició liberal, està en mans de qui està des que el 1936 els militars posaren fi a l’experiment republicà.

Hem pogut escoltar aquests dies les conclusions finals dels fiscals del judici contra els presos polítics justament el mateix dia que els seus col·legues del Suprem legitimaven Franco com a cap d’Estat des del mateix moment en què es va aixecar contra el Govern legítim de la República. Un aixecament que va provocar una guerra civil i un genocidi posterior que va durar quatre dècades. Sorprenentment, hem sentit parlar als fiscals d’un cop d’Estat imaginari alhora que uns magistrats ignoraven l’origen colpista i criminal de Franco i que s’impedia -per a humiliació de centenars de milers de víctimes- l’exhumació de la seva mòmia del mausoleu més vergonyós d’Europa.

Potser no veurem -com voldria García Serrano- un sistema educatiu català captiu d’una cort d’inquisidors o una TV3 convertida -amb sort- en una televisió antropològica i ‘radiada’ en castellà però poc faltarà.

Del relat de la fiscalia, es dedueix que les entitats civils Òmnium Cultural i ANC, estan en el punt de mira. Són organitzacions que formen part de la trama civil del cop, com els Mossos en formen de la trama militar… quina projecció dels fiscals més desvetlladora de determinada mentalitat política!.

Per tot arreu, els fiscals reobrin casos com el del pallasso Jordi Pesarrodona o el del regidor de Badalona, José Téllez. Alguns ciutadans apallissats l’1-0 s’han convertit sobtadament de víctimes en agressors de la policia. Fins a 30 alts càrrecs de la Generalitat, entre els quals es compten els directors de TV3, Vicent Sanchis, i el de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, se’ls investiga com a membres d’una suposada organització criminal relacionada amb el cop.

Així les coses, tot fa preveure que la repressió no acabarà amb el dictat d’unes sentències duríssimes contra els presos polítics. Estem segurament al principi d’un llarg període de repressió on la iniciativa civil i l’acció internacional seran decisives per a resistir-la.

Avui mateix, Jordi Cuixart recorda en un article publicat a La Vanguardia que ja fa 600 dies que està entre reixes per exercir drets fonamentals, civils i polítics. El president d’Òmnium, que preveu una condemna dura, ha apel·lat a la desobediència civil com a eina per a revoltar-se contra les lleis injustes. L’altre dia, la germana de Dolors Bassa, es dolia que les manifestacions multitudinàries de protesta contra l’Estat d’excepció que s’ha a Catalunya només havien servit per a alleujar el malestar de milers de catalans i apuntava al boicot econòmic com a única arma amb què poder defensar-se. Els partits sobiranistes, mentre, insisteixen en continuar creixent en vots per a enfortir encara més la seva legitimitat democràtica i continuar avançant. L’ONU ja ha condemnat l’actuació de l’Estat espanyol i Europa comença a remoure’s davant de l’escàndol català.

Serà una batalla llarga, però res no està perdut encara. Que tothom recordi que la perseverança, la resistència pacífica ha vençut molts tribunals sinistres, molts Estats injustos.

Publicat dins de Política | 1 comentari

“Els moviments socials són els que estiren la corda”

*Entrevista de Francesc Viadel a Carme Miquel publicada a El Quadern d’El País el 14 d’octubre de 2004.

entrevista-el-pais-2

La mestra i escriptora Carme Miquel, 2004.

Si escanyàvem l’escola en valencià, segur que tot el moviment contemporani de redreçament civil del país solsiria, ràpidament, com un castell de naips gairebé tocat per un suau ventijol. No de bades s’ha arribat a dir que alguns dels valencianistes més influents bescanviarien de grat amb el poder, allà pels anys de la batalla de València, escola per agitació al carrer. Si les banderes callaven, no era possible que la llengua emmudira.

I qui te molt a dir i assenyalar d’aquest fenomen insòlit, únic en tota la història social dels valencians, és Carme Miquel (la Nucia, la Marina Baixa, 1944) a qui la impenitent revista Saó, durant el sopar anual dels seus premis, retrà demà homenatge en agraïment a la seua dedicació i en representació, és clar, de tot el col·lectiu de mestres i persones que han fet possibles les escoles en la llengua del país.

És allà pels anys seixanta que s’inicia tot el procés. «Molt prompte», comenta, «ens coneixem un grup de gent que formem la secció de pedagogia de Lo Rat Penat. Ferran Zurriaga, Pilar Calatayud, Enric Alcorissa, Adela Costa, Roser Santolaria, Tere Pitxer, entre molts altres… Connectem amb els moviments de renovació pedagògica, amb els nostres antecendents Carles Salvador o Enric Soler i Godes, amb el moviment internacional Freinet… És un grup d’autoformació, importantíssim que ja es manifestava per un ensenyament en valencià».

Carme Miquel viu aquest procés dividida entre dos universos simbòlics, d’una banda, la València castellanitzada i nacionalcatòlica del franquisme, de l’altra els escenaris de la Marina on el poble es manté fidel a l’ús del valencià. Per aquell temps fosc els ensenyants fan el que poden cadascú des de la seua trona, s’organitzen estatges, es xafen les comarques… «L’aparició de les Escoles d’Estiu del País Valencià i l’embranzida dels sindicats seran fets cabdals i al cap de poc arribarà el primer Pla Experimental d’Ensenyament del Valencià impulsat pel conseller Barceló, i s’iniciarà, doncs, la lenta penetració de la llengua a tots els cicles», comenta Miquel.

Així doncs, el 1984, un anys abans de la promulgació de la Llei dÚs i Ensenyament, són ja 32 escoles, entre publiques i concertades, les que imparteixen en valencià. L’escola Tramuntana de Torrent, fundada al final dels seixanta, la segueixen La Nostra Escola Comarcal i La Gavina. El valencià era ja indeturable i això a pesar d’alguns ensurts i algunes persecucions com la que va patir a Barx la mestra i pionera Marifé Arroyo, una història, per cert, minuciosament contada per l’escriptor Víctor Gómez Labrado.

«La Llei d’Ús fou un gran avanç, però hi havia moltes mancances encara i cal recordar que estàvem en plena batalla de València… Calia organitzar-se, pares i mestres fundem la Coordinadora d’Alumnes, Pares i Professors per l’Enssenyament Públic en Valencià (CAPPEPV)», explica Miquel, que acabarà presidenta d’aquest organisme i, més tard, de la Federació d’Escola Valenciana, una suma d’entitats comarcals que es concreta amb èxit allà pels primers anys noranta.

Segons Miquel, «s’ha avançat molt, tot i que la situació continua sent de diglòssia. L’escola ha estat central en aquest procés i ha suposat una experiència amb un continuïtat indiscutible pel que fa a uns altres àmbits del valencianisme, on hi ha hagut daltabaixos i fins i tot moments quasi d’inactivitat».

Fet i fet, producte d’aquest treball el valencià s’ha estés, i això malgrat les resistències polítiques i el conflicte. Segons dades de la mateixa Generalitat, els curs actual hi ha un total de 704 centres entre primària i infantil amb linies en valencià, cosa que representa 116.837 alumnes; 275 centres d’ESO amb 39.020 joves matriculats. Tot plegat no arriba a un 40% l’alumnat que estudia en valencià, però es tracta, no cal dir-ho, d’un saldo infinitament més esperançador que el de fa vint anys.

Tot i amb això, Carme Miquel sap que l’escola no és ni de bon tros imbatible. «La influència de l’ensenyament», diu, «cada vegada es més menuda o, si més no, contradictòria, atés el sistema de valors que transmetem als xiquets i que s’enfronta de ple al de la societat i al dels mitjans de comunicació, on gairebé tot es resumeix en consumisme, on regnen els continguts antieducatius. Indigna pensar què hauria pogut fer i no ha fet la nostra televisió, ja no pel valencià, sinó també per un concepte diferent de país i de societat».

El valencià, com sempre, s’enfronta a noves amenaces, sura permanentment en el bassal térbol de les polèmiques estèrils. Ara la denominació de l’idioma, ahir la conveniència o no d’acadèmies que l’amanseixen tot siga per la concòrdia, despús ahir el terratrèmola de barbàrie i encara les seues rèpliques infamants. «Semblava», explica, «que amb l’Acadèmia la dreta volia desactivar un conflicte que ella mateixa havia provocat i al capdavall això no ha acabat de funcionar; ara tenim allò de la denominació a les institucións europees… En fi, d’una banda potser l’Acadèmia hauria de passar a dependre, encara que no sé de quina manera, de l’Institut Interuniversitari de Filologia, que és qui té la competència científica, i pel que fa a la denominació el que em preocupa és que s’acabe tenint el dret d’utilitzar el valencià a Europa i que cap diputat valencià no l’exercisca. Pense que, després de tot, no cal fer massa conflicte de la llengua, m’agrada plantejar-me la qüestió en positiu, tot i reconéixer que encara queda molt de camí. Confie plenament en els moviments socials, que són els que estiren la corda».

Carme Miquel, pacient ja ho sabeu, escriu mentrestant. Premi Ciutat d’Alzira l’any 1998 amb Aigua en cistella (Ed. Bromera), no fa massa publicava a Tàndem dos volums de reflexions destinats a la gent jove, molt especialment a les seues filles: A cau d’orella (Cartes a Roser) i Murmuris i crits (Cartes a Mireia). Els títols, tot un presagi o una incitació. Camí, llarg camí el de Carme Miquel i el de l’escola valenciana.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Ana Vega en l’infern valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació digital el 15 de juny de 2019.

vox-investidura

Ana Vega, síndica de VOX durant el debat d’investidura del president de la Generalitat Valenciana, Foto EFE/Kai Försterling

El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, és un tipus honest, d’un valencianisme tan discret i emocional com la socialdemocràcia llatina en què professa. Ha estat un alcalde volgut i ha habitat durant anys i panys la política sense estridències, fent més amics pel camí que enemics.

Durant els quatre anys que ha governat podríem dir que els valencians han sortit guanyant en comparació als vint que ho va fer el PP. Dues dècades que van estar marcades pel càncer de la corrupció i que van acabar arruïnant per molt de temps les expectatives d’un país amb possibilitats.

El Pacte del Botànic, tot i les seves renúncies, malgrat tenir al davant un Estat insensible amb les perifèries o d’haver de carregar ben sovint amb el llast estèril del comboi neoregionalista com a única estratègia, almenys ha servit per a dignificar la vida política valenciana. No és poca cosa en un territori acostumat a la claudicació permanent, a un sucursalisme crònic.

Dijous passat, però, durant el debat d’investidura del mateix Puig van descobrir per la síndica de Vox, Ana Vega, que el País Valencià és un infern, que el president valencià en realitat és un marxista envoltat de comunistes amics de genocides bolivarians i nacionalsocialistes valencianistes aliats dels primers i amics dels colpistes catalans. No hi va faltar cap dimoni de tots els que han tret la son a personatges rancis i malaltissos que podrien anar des de McCarthy a Pinochet passant per Marcel Lefebvre.

S’ha acabat la pau al corral, va dir literalment Vega confonent deliberadament la resta de parlamentaris amb borregos, gallines o porcs sense que tingui ni puta idea -ni falta que li fa- de qui va ser Orwell.

Vega és com una mena d’ocell exòtic cridaire o com una víctima acabada d’escapar de la primera pel·lícula de la saga Hostel. El cas és que ha arribat a les Corts valencianes no per a afavorir “el consenso de amiguetes” amb què compara la democràcia sinó per a combatre el marxisme cultural i les ideologies que el sustenten així com per liquidar el ‘chiringuito’ autonòmic. Quasi res diu el diari.

Entre les seves missions està també la de combatre el valencià que al seu parer és un instrument d’expansió colonial, una mostra del genocidi contra els espanyols, un cavall de Troia a través del qual s’hi transmet ideologia marxista i nacionalista ‘a los niños y jóvenes españoles”. Tot plegat està allà, cobrant de la institució que vol destruir, per a evitar que els immigrants puguin delinquir en els pobles valencians. Uns immigrants que han arribat amb violència o bé convidats pels propis governants del país.

Tot plegat, els diputats valencians de l’esquerra, el president de la cambra Enric Morera, van haver d’escoltar com Vega els insultava a balquena: estalinistes, ignorants, necis, prepotents, tipus amb escassa capacitat lectora…  gent que delira!!!!.

No és la primera vegada que aquesta diputada de 33 anys, advocada sense cap recorregut, s’ha embrutat la boca en nom de no es sap ben bé quina de totes les croades en què es troba ocupat l’espanyolisme més retrògrad. Temps enrere va assegurar que una dona violada no havia d’avortar ja que el nen concebut tenia tot el dret a viure. En un altra ocasió va titllar de delinqüents tots els immigrants d’origen algerià o marroquí alhora que defensava la necessitat que els policies locals s’armaren amb pistoles Taser per defensar-se’n. Contraria als ‘consensos de amiguetes’ vet ací que el seu pare, Faustino Àngel Vega, anava de número tres en la llista de Vox al Congrés per Alacant, mentre la seva parella, Mario Ortolà, ha entrat de regidor a l’Ajuntament d’Alacant en representació de la formació ultra.

Lluny de representar res nou, Vega és un típic producte de l’alicantonalisme més arnat, una ferotge reaccionaria de llibre, una fanàtica que més enllà d’escopir quatre tòpics i d’imitar sense massa gràcia Aurora Batista en el seu paper d’Agustina de Aragón, no deu saber fer ni l’o amb un canut. Ha nascut una nova rebentaplenaris, una de tantes.

El cas és que els diputats valencians no deurien deixar-se insultar per aquest personatge, ni per cap de la mateixa espècie, deixar-se titllar d’estalinistes o de nazis. Del cert que provarà de fer-ho més vegades enmig de la batalla pel vot de l’extrema dreta que s’ha desfermat entre ella i els líders del PP i de Cs, Bonig i Cantó. Una batalla que acabarà en carnisseria atès que el més probable és que acabin devorant-se entre ells. El que no pot passar, però, és que aquest bojos acabin convertint les Corts en una gallera, en un fangar.

Al president Morera, com a àrbitre, se li ha girat molta feina. Puig també haurà d’esforçar-se molt per no perdre els nervis. Però sobretot caldrà evitar democràticament que a mitjà termini l’expressió ideològica que representa aquest personal quedi reduïda institucionalment a la mínima expressió. Aquesta serà la part més complicada i difícil en un context d’estupidització col·lectiva, neoliberalisme salvatge, de rearmament del pensament reaccionari com a resposta als canvis socials, als enormes reptes de la contemporaneïtat.

Publicat dins de Política | 1 comentari

Barcelona, assumpte d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de juny de 2019.

ada_colau

Colau presidint un ple municipal. Foto/Ajuntament de Barcelona.

L’astut Ernest Maragall ha afirmat que, ara mateix, les seves converses amb Colau són “efectives”  que és com dir que tot va bé i que, a la última, ell serà l’alcalde. També ha advertit, però, disgustat, que la batalla per Barcelona forma part d’una operació d’Estat contra Esquerra. Aquest és un fet evident. Tot plegat, un dels pitjors malsons per a l’Estat és una capital de Catalunya, amb el seu potencial econòmic i la seva projecció internacional, governada per l’independentisme, al capdavant de l’articulació territorial i política d’un país majoritàriament decantat pels republicans. L’Estat perd, però, també perden els socialistes que veurien minvat el seu poder domèstic en organismes i institucions tan importants com la Diputació o l’Àrea Metropolitana des d’on s’han projectat i nodrit fins ara.

Pel que sembla, Colau entén ‘la conversa efectiva’ de manera molt distinta que Maragall. En Colau, ja ho sabem, tot és retòrica i simulació, ploriqueig, emoció d’a quinzet i comèdia. Avui mateix, en El Periódico, l’alcaldessa en funcions s’ha despenjat amb un article on aposta per un pacte impossible entre ella, ERC i el PSC. Alguns voldrien creure que es tracta d’una mena de tripijoc pensat per a fer pujar el preu del pa i entregar l’alcaldia a Maragall en unes condicions més favorables als seus interessos.

Pensar això és, però, ignorar la seva naturalesa cesarista, obviar alguns detalls de fons importantíssims i, sobretot, menystenir la capacitat de maniobra de l’Estat. Ben mirat, Colau no en té cap altra que ser alcaldessa perquè ara mateix quedaria descartada dels càstings per a fer publicitat en la tele, perquè ningú no la vol fer ministra, perquè ni tan sols pot donar classes en l’institut fins que no acabi la carrera… Si no és alcaldessa, no és res. Algú se la pot imaginar fent de segon de Maragall?. De regidora d’infanteria, picant pedra en els soporífers plenaris municipals?….

Els darrers mesos, Colau ha trinxat els sectors independentistes del seu partit i ha enviat a Madrid els dos dirigents més importants que l’han acompanyat políticament fins ara, Jaume Asens i Gerardo Pisarello. Dos tipus eficients i honestos, que sempre s’han mostrat disposats a entendre’s amb l’independentisme. O que fins i tot, com en el cas d’Asens, han demostrat un compromís insubornable amb els presos polítics.

D’altres correligionaris de Colau no han pogut suportar l’ambient de desordre de la Casa Gran, les conseqüències d’una gestió desastrosa i al remat han preferit escampar el poll com ha fet l’activista, Gala Pin.

Al final del ball, Colau s’ha quedat segurament amb allò que volia, amb una colla de professionals del jornal públic, obedients i amb els principis ideològics anestesiats pel més pur pragmatisme.

Qualsevol dia d’aquests, arribarà a Barcelona el ministre Àbalos carregat amb una maleta de cartró farcida de bitllets i somnis de ciutat. Entre les promeses d’Àbalos i la impossibilitat de pactar amb l’odiada burgesia catalana de Forn i Artadi, Colau acceptarà entendre’s amb Bou, Valls, Collboni i, si cal, amb Idi Amin, tot sigui pel bé de la ciutat i pel de la seva pròpia estabilitat emocional. Vendrà l’assumpte amb la mateixa convicció amb que Cantinflas es va dirigir en una ocasió a una ONU imaginaria… “…para mi todas las ideas son respetables, aunque sean ideitas o ideotas y aunque no esté de acuerdo con ellas…”. Després vindrà l’escàndol. Colau apretarà el cul i s’amagarà a Facebook durant un temps des d’on celebrarà les bondats d’un dia assolellat o des d’on prometrà habitatges per a tothom. I d’aquí a quatre anys, dels Comuns no quedarà ni rastre.

La repetició de Colau i l’expulsió de Maragall és una possibilitat molt seriosa a tenir en compte. I, és clar,  tindrà conseqüències gairebé immediates. Fet i fet, una jugada així trencaria per molt temps les relacions entre els republicans i els Comuns ací i en Indoxina i situaria directament la sucursal catalana de Pablo Iglesias -al mateix Iglesias- al costat dels partits del 155 ben capaços d’empassar-se tots els membres del Politburó xinés per tal d’evitar que Barcelona caigui en mans de l’independentisme.  Així les coses, la única garantia d’estabilitat a la ciutat ja no passa ni tan sols perquè Colau, voluble i oportunista, doni suport o no a Maragall, per un mes, per dos anys… Passa perquè els autèntics dirigents del projecte de Barcelona en Comú enviïn Colau a casa.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari