Amélie una vesprada de juliol

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juliol de 2021 a Nació Digital.

Les vesprades de juliol els temibles esperits de l’estiu expulsen de les seues illes desertes als solitaris als quals no els queda cap altra que vagarejar desorientats pels carrers d’una ciutat incendiada, presa pels turistes atarantats i pels llefiscosos coloms, pels pispes de temporada, pels músics i malabaristes miserables que pidolen per totes les cantonades amb les seues boques esdentegades molt obertes uns pocs cèntims d’euro per comprar una mica més de vida. 

Els solitaris són invisibles menys per als altres solitaris. Hi ha prou amb un mirada de reüll, amb un gest quasi imperceptible per a saber-se, per a estimar-se des de la prudència, des del silenci, des d’una distància inabastable. Les vesprades de juliol, lluny dels seus paradisos ficticis, un punt espantats pel grinyol de l’engranatge de la roda del temps, els solitaris es busquen els uns als altres només per sentir-se acompanyats durant unes dècimes de segon en aquella estona estranya en què han quedat orfes de les seues rutines, sense el seu territori perfectament vigilat, apamat. De vegades, a la mateixa hora en què els grans rèptils del zoo paeixen a la vora d’un bassal les seues víctimes, just en el mateix moment en què les parelles de novençans follen ocultes en les penombres denses i impenetrables de les seues cambres, els solitaris van a un qualsevol cinema.

Avui al Maldà passen una pel·lícula tristíssima molt elogiada per la premsa especialitzada. Soc el primer solitari desficiós en arribar a la guixeta. Vaig massa prompte. El cas és que els esperits de l’estiu m’han fet fora del meu apartament de molt males maneres just acabat de dinar. I ara mateix ja no sé els tallats amb gel i les aigües que m’he fet en una terrasseta de la placeta del Pia l’ombra d’un plataner gegant. Fins i tot ha caigut una copa de Montsant que m’ha encès lleument la sang. Estic impacient com un xiquet per posar-me dins de la sala i deixar que fora, al carrer, el temps escanye una mica més aquest estiu que sembla que mai no ha d’acabar.

De moment només puc esperar assegut en un banc que hi ha davant mateix dins de les galeries Maldà que m’obrin el cinema. Des de la meua posició imbatible veig passar pel carrer del Pi una parella vagament nòrdica. Ella té unes cuixes rotundes que donen ganes de mossegar envejosament. Ell la duu agafada per la seua estreta cintura. Ella xarrupa un gelat de gerds. Ell se la mira vanitós. El sol ha socarrimat les seues pells blanques i farinoses com la panxa d’una granota. Passa també una família francesa: pare, mare i tres fills de no més de dotze anys nerviosos com un esbart d’estornells, embogits per la calor. Passa una colla de bellíssimes joves afroamericanes amb els seus cossos embotits en leggins i tops de colors electritzants com els de les aus dels tròpics. Passen, també, corrents amunt i avall, tots els meus fantasmes de joventut que encara em cerquen per endur-se-me’n lluny d’aquesta ciutat fins els confins ignots del riu de la meua tribu on volen que un dia o altre jo muira nu a l’ombra dels àlbers i els salzes, sobre un tou llit de baladres, amb una pedra llisa a la boca.

De sobte, arriba una altra solitària. Deu tenir si fa no fa la meua edat. Ben pensat, potser és un parell d’anys més jove. Duu una mascareta amb un estampat de flors violeta al canell i una motxilleta penjada a l’esquena. Vesteix una brusa clara i uns pantalons amples de lli color vainilla. És una dona bella, rossa i prima, no massa alta, les cames llargues, el nas lleument aquilí, els llavis fins i uns ulls verds enormes. Primer es dirigeix a la guixeta i es passa una estona intentant desxifrar els avisos. Després, desconcertada, es queda palplantada als peus de l’escala que mena fins a la sala. Al cap d’un minut les nostres mirades es creuen. Intercanviem un somrís amistós i, de seguida, se m’atansa fent petites passes. Em quede ben parat. No m’ho esperava gens. Aleshores em pregunta amb un castellà desballestat si sé a quina hora obrin. Li dic que en mitja hora i aleshores ella esbufega infantilment. Em pregunta sobtadament si soc de la ciutat. Li dic que no, que de València i la meua resposta li entusiasma. Va visitar-la, comenta feliç, fa un parell d’anys i va quedar del tot sorpresa. Disserta breument sobre la paella, sobre d’altres banalitats que venint d’una dona bella sempre cauen bé. Em diu que és txeca i que té un apartament a Barcelona però que només el fa servir durant dos mesos a l’estiu perquè la resta de l’any viu a Los Àngeles. Li pregunte si sap res de la pel·lícula que faran a dos quarts de cinc i em contesta que, en realitat, ella ha vingut a comprar les entrades per a venir demà a veure Amélie. Tot seguit, enriolant-se com una xiqueta, confessa que no sap ni les vegades que l’ha vist i em demana si la conec, si m’agrada la pel·lícula i li conteste amb molt d’afecte que és clar que l’he vist mentre em ve al cap el rostre preciós d’Audrey Tautou, els seus ulls de lluna. I la dona es posa molt contenta i tots dos sabem que ens hem convertit en còmplices i, per un instant, només per unes dècimes de segon, pense que potser s’aproparà encara més i m’abraçarà tendrament i el contacte amb el seu cos delicat em llevarà del damunt aquesta amargor menuda, incomplerta, estranya, molesta com un insecte que se m’arrapa a la pell, a la gola, a la mirada. Qui sap si ella ha pensat el mateix.

Just aleshores, mentre la xicota rossa i jo ens mirem en silenci sense saber ben bé que dir-nos encara que potser tots dos tenim ganes de besar-nos llargament, en l’altra banda del meu món C. llança a les aigües de la badia un grapat de pinyols de cirera o l’esquelet del meu record i això em recorda que cal continuar vivint encara que ja et sàpigues més mort que res embolcallat com respires en aquest silenci dens com el vesc.

Mentre aquella dona i jo -que se suposa que és de Praga i que l’anomenaré per sempre més Svetla que vol dir regal- voldríem assaborir-nos, una formiga d’or excava fins el cor d’un albercoc madur caigut en un marge a la vora del camí de La Minyoneta, un cinquantí completament bufat de vi en el racó d’un bar sense cap gràcia que hi ha a la rue Laffite cantonada amb el boulevard des Italiens de Paris plora perquè voldria tornar a ser el xiquet que va ser… I qui no?

Imagine que ara mateix Svetla em demana d’anar junts demà al cinema i que jo accedesc clar no tinc cap més cosa que fer ni ningú com ella amb qui anar enlloc. Amb tot, li conteste imaginàriament que abans jugarem al joc de les coses que ens agraden i de les que no per fer més divertida l’espera. I, llavors, jo anote: no m’agraden les distàncies que em fendeixen, ni la sorra de la platja, ni els silencis que no comprenc, ni els burletes ni els descarats que se’n foten dels meus sentiments més íntims, ni m’agrada l’amor tirà i capriciós, ni les llargues vesprades de diumenge, ni els caporals, ni les estacions de tren com abandonades, ni la velledat sobtada, ni els vanitosos, ni la puta mort que la va parir i que s’ha endut tanta gent estimada i tanta gent que hauria pogut estimar. M’agrada, en canvi, el gust dolç del caqui, la incitant visió d’una figa oberta amb les ungles, el sabor dels gínjols entreverats acabats de collir amb l’estiu moribund tatuat en el cel del capvespre, la remor de l’aigua en les sèquies, els malucs nus d’una dona, els pits nus d’una dona, el coll d’una dona, el clatell d’una dona, el sexe misteriós d’infinita profunditat d’una dona, una dona, la dona, la lluna estimbant-se sobre una tempesta de núvols, els mugrons que fan gust de gerds, el verd del riu, la transpiració sensual de la marjal a la matinada, la gelor del fang entre els dits, el vi quan és bo com tot a la vida…la vida. I Svetla apunta també les coses que li agraden i les que no però la molt entremaliada se les guarda a la seua motxilla junt a la seua barra de llavis, les seues ulleres de sol, una cinta violeta per recollir-se els seus cabells daurats.

Vet ací que, finalment, un senyor amb pintes de roquer obri la finestreta. Svetla i jo, embossats amb les nostres mascaretes, quasi agafats de la mà, ens avancem. Jo arribe primer, compre la meua entrada i puge les escales lentament fins a la sala amb l’estúpida esperança, ja veus tu, que potser pegarà darrere. Ella simplement compra la seua entrada per l’endemà que ja serà dimarts si no passa res. Ens mirem per última vegada. Ara pense que si me l’he trobat és perquè deu fer temps que habita algun dels meus somnis. Abans que se’n vaja recorde que si deixe passar l’oportunitat d’enamorar-me el meu cor es tornarà fràgil i sec com el de l’home dels ossos de cristall que guia la felicitat d’Amélie dins d’un món evanescent fet amb els retalls de les vides impossibles dels altres, en un territori màgic que existeix entre Montmartre i les estacions del Nord i de l’Est.

Com siga, Svetla se’n va obsequiant-me amb un bell somriure i tot seguit em deixa anar de cap a la foscor. Ja acomodat, perplex, un punt atordit, lamente amargament que demà no podré tornar a l’hora que projecten El fabulós destí d’Amélie Poulain perquè a la faena m’han programat una tediosa reunió on line.El cap em va a cent.Com serà el pis d’Svetla? No deu de parar molt lluny, això segur. Tindrà vistes, doncs, al carrer de Petritxol, al cor dels caramels de mora, a l’ànima de la xocolata desfeta? Quin gust faran els seus llavis acabats d’amarar en la seua saliva? I si mai la tornava a trobar?. Seria capaç de demanar-li el telèfon? I si resulta que abans ja l’havia vist en un cafè italià del carrer Halevská de la seua ciutat? Segur que no era ella?.

Les llums s’apaguen i la sala resta completament en penombres com la meua vida ara mateix a aquesta hora de la vesprada d’un juliol de foc. Són temps difícils pels somiadors. Al carrer, els esperits de l’estiu entren i ixen dels albellons com rates afamegades.             

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Fuster i els seus incòmodes escrits de combat

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juliol de 2021 a Nosaltres La Veu.

Fa relativament poc que s’ha publicat Escrits de combat. Pamflets polítics, 1962-1983 (Tres i Quatre, 2020) un aplec de textos de Joan Fuster amb un pròleg de Josep-Lluís Carod Rovira i un epíleg de l’historiador Ferran García Oliver.

El recull inclou els escrits Qüestió de noms (1962), Blau en la senyera (1977), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982) i Cultura Nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983). No per haver estat escrits fa tant de temps han deixat de perdre interès. Tot plegat les reflexions de l’assagista a punt de celebrar-se el centenari del seu naixement encara són útils i encara més en un moment en què el valencianisme, determinat valencianisme, acapara més poder que mai. Tot plegat, Fuster continua sent tan necessari com incòmode.

Justament, subratlla Carod que si algun paper poden tenir aquests escrits de combat és el de «(…) reivindicar-ne la vigència dels postulats defensats, i agreujament dels perills que ja ens sotjaven dècades enrere i la valoració estimulant del seu estil personal, tan característic, capaç de barrejar registres lingüístics diversos en un mateix text, del més culte al més col·loquial (…)». I recorda també Carod, manllevant fragments del mateix Fuster, la importància de mantenir l’objectiu de la construcció dels Països Catalans com a alternativa al regionalisme i, per tant, a la fi de la nostra cultura.

En la mateixa línia escriu García-Oliver. L’historiador apunta que l’assagista va pensar uns Països Catalans, diu, «amb cara i ulls» i «els va subministrar un marc conceptual indispensable i, per tal d’incentivar el projecte, va promoure un seguit d’iniciatives que, contemplades amb el pas del temps, enlluernen per l’opulència dels resultats, ni que siga en el camp cultural».

En el camp de la política, però, els resultats han estat ben distints. La cosa ve de lluny. Tal com ho recorda García-Oliver, la Transició i el sistema autonòmic va aprofundir la distància entre els diferents territoris que a la llarga ha representat la lenta dissolució de la nació catalana. No cal dir que les diferents administracions autonòmiques han contribuït també a la configuració de sistemes i estructures polítiques distintes i, per tant, al distanciament que al·ludíem.

Des de la implantació de l’autonomisme va sobrevindre, en paraules de Fuster, més que una decadència una «dimissió». En aquest sentit, García-Oliver adverteix amb encert que «el triple regionalisme perjudica, desfibra, empetiteix, empobreix. La ignorància, si no el desdeny, del Principat respecte del País Valencià, una miqueta de les Illes, es presenta, si filem prim, com la ulterior seqüela del nacionalisme espanyol (…)».

I el fet és que aquesta dimissió de què parlava Fuster al País Valencià, amb una Transició tan dura i violenta com ocultada, ha estat clamorosa. Després de la persecució sistemàtica del valencianisme per part del bloc reaccionari s’ha passat a l’assumpció del valencianisme majoritari dels postulats ideològics, del marc mental d’aquest mateix bloc.

Ningú com Josep Conill ho ha explicat de forma tan diàfana quan ningú no s’atrevia a badar boca sobretot en contra del valencianisme amb poder. En un article publicat el 26 de gener 2018 en el seu bloc Escrits anèmics en què criticava la deriva de Compromís cap al comboi i l’il·lusionisme polític de vocació populista, el sociòleg s’esplaiava en les circumstàncies que havien comportat l’estigmatització del de Sueca.

Explicava Conill que la legitimitat del discurs de Fuster es va veure qüestionada de soca-rel per raons de tot tipus i que des d’aleshores no s’han produït canvis substancials.

«La campechanía dels nostres cacics», escriu, «encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de les falles (i altres festes pretesament ‘populars’, com els bous de carrer), l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels ‘grans esdeveniments’ o el menyspreu rampant de la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i aquells que decidiren imitar-ne l’exemple».

I, encara, afegeix Conill en una clara i punyent referència al valencianisme oficial: «Fa massa temps que la nostra vida comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians». El temps ha donat la raó i amb escreix a Conill, al qual els darrers anys s’han sumant altres veus crítiques.

Així les coses, la dimissió de què es lamentava Fuster no potser més letal per a la nostra supervivència com a valencians en un moment en què justament el valencianisme ocupa institucions, acapara un poder com mai no havia somiat. I amb tot i això, no deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat. Certament sense voler-ho Casado, Ayuso o Aznar, els apologistes de la nostra assimilació total, són ara com ara els millors lectors de Fuster.

Paga la pena, doncs, rellegir aquells textos de Fuster i pensar com l’assagista que per reeixir hem de ser ambiciosos, «fins al ridícul, si cal».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’humor negre de VOX

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de juliol de 2021.

A l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller, i al seu dibuixant, Carlos Gómez ‘Bluff’, els va costar la vida caricaturitzar Franco. Foto/Dibuix de La Traca on es pot veure Franco al llit amb un soldat de color.

Quan vaig començar a fer classes de periodisme d’investigació a la universitat un dels exercicis que el company Francesc Barata i jo mateix fèiem fer als nostres estudiants era documentar amb minuciositat l’atemptat amb bomba contra la revista satírica El Papus comès el matí del 20 de setembre de 1977.

Es donava el cas que el luctuós fet que es va saldar amb un mort i dèsset persones ferides de gravetat havia tingut lloc a pocs metres de les nostres aules, a l’edifici d’una plaça plena de terrasses sovintejada cofoiament pels nostres alumnes.

Amb l’exercici, els estudiants, aprenien a localitzar fonts difícils de trobar amb un click i, a més, a reconstruir un episodi sinistre i amb moltes ombres de la convulsa Transició amb la violència de l’extrema dreta i la llibertat d’expressió com a principal protagonista.

A molts els sorprenia que l’existència d’una simple publicació de caràcter satíric pogués provocar un atemptat. Era una sorpresa molt inconvenient, sens dubte, conseqüència de tants anys de desmemòria institucional, d’embelliment de la realitat del procés de Transició així com d’emblanquiment deliberat del franquisme. Tot plegat, un autèntic fracàs del mateix sistema que des de sempre ha estat parcialment tutelat per alguns dels principals factòtums del bloc reaccionari espanyol.   

A aquells joves estudiants calia explicar-los que la sàtira ha estat des de sempre una manifestació de resistència civil contra els enemics de les llibertats, els abusos del poder a més d’una arma eficaç contra l’autoritarisme que, certament, només tolera el seu propi humor el qual sempre utilitza amb finalitats  propagandístiques i, sovint, com a avantsala de la repressió sense la qual seria derrotat. 

Calia explicar-los, per descomptat, com el règim nazi es va escarrassar per reprimir aquelles crítiques mordaces considerades desviacions morals, actes de traïció o mostres de derrotisme. Un acudit, posem per cas, podia costar-li la vida a qualsevol ciutadà o la privació de la llibertat en les condicions extremes de les presons alemanyes de Hitler.

Referir-se a casos com el de l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller i del seu dibuixant Carlos Gómez Carrera ‘Bluff’, assassinats en Paterna el 1940 després de patir tortures per haver parodiat l’església, la Falange, els militars i Franco mateix.

Als reaccionaris, doncs, no els agrada que es faça xunga d’ells i si poden sempre actuen amb contundència, miren de tallar de soca-rel les crítiques. Ho hem vist aquests dies amb l’assenyalament per part de Vox a les xarxes socials de l’editor d’El Jueves, Ricardo Rodrigo Amar, per unes caricatures dels principals dirigents de la formació d’extrema dreta. Els voxonites intimiden l’editor i, alhora, pretenen fer passar bou per bèstia grossa quan acusen El Jueves d’incitar a l’odi contra milions d’espanyols i tot perquè no els agrada veure’s caricaturitzats.

És el mateix partit que es va posar al capdavant de les protestes contra l’assassinat per part de gihadistes dels dibuixants del Charlie Hebdo atesa la seua condició de musulmans i a favor de fer tanta burla com calgués del profeta Mahoma en nom de la llibertat d’expressió. La mateixa formació que compta entre les seues files amb un tipus com Arévalo especialista en fer humor del broc gros contra discapacitats i homosexuals. Arévalo mateix va negar en la ràdio pública valenciana que Franco hagués perseguit mai els gays.

Dit això, fora ingenu pensar que l’atac de Vox a El Jueves siga un arravatament puntual. Que ningú no s’equivoque. La formació ultra, especialista en escampar fem en les xarxes socials, rumors contra els menors migrants o contra els seus adversaris, el primer que faria d’arribar al poder és limitar tot acte de llibertat d’expressió contrari al seu ideari, a la seua cosmovisió de la societat, d’entendre la vida. Per això diuen una cosa i fan la contrària. Es mostren acèrrims opositors a la limitació de les fake news impulsada pel Gobierno enmig d’un clima de preocupació a tota Europa, però, alhora li ensenyen el garrot a publicacions com El Jueves perquè no els agrada com ixen en les vinyetes.

És evident que en l’Espanya de Vox -com en la de Franco on no cabia Carceller ni Bluff- tampoc no cabria un programa com Polònia, revistes com El Jueves o Mongòlia, actors com Xavi Castillo o actrius com Silvia Abril fent acudits sobre ells… Només hi hauria lloc, és clar, per a l’humor negre contra els migrants, els rojos, els mariquites o contra qualsevol dels seus adversaris.  Amb la de jutges i policies malhumorats que n’hi ha no els resultaria massa difícil convertir el país en un tristíssima vall de llàgrimes.  

Com vulga que siga, recordeu l’irònic aforisme de Joan Fuster: “Les dents són per a mossegar, en principi. Ensenyar-les en un somriure és contra natura”.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Deesses d’estiu

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 13 de juliol de 2021.

A casa, l’estiu, sempre ha estat un enorme cocodril esventrat, un milió d’ulls esguardant-nos des de la profunditat del tedi infinit, el lament nocturn, dolorós, dels murs de la casa escruixits per la calor. L’estiu és la desesperació. També, però, l’aroma torbador de l’exuberant gesmiler del veïnat que ens envaeix amb descaradura el pati reptant per una altíssima murada blanca, el gust de la corfa de llima amarada de sucre i canella, l’aigua dolça del meló d’Alger, l’olor aspra que fan els sexes a l’hora de la becaina.

A l’estiu, el pare i un amic seu treballen per a l’‘amo’. Comencen al març i s’estan fins a primers d’octubre que és quan comença la temporada de la collita de la taronja. Jornades que comencen a l’albada i acaben al migdia quan el sol ja no es pot resistir de cap manera. Ho fan des que eren quasi uns xiquets i si no fos per aquella feina del ben segur que tant l’un com l’altre ja fa temps que agafarien mosques.

Des de la primavera fins els primers dies de la tardor tots dos, doncs, fan canyes per apuntalar les branques dels tarongers ben carregades de fruita, polvoritzen amb verí per matar els insectes i les males herbes, remouen a colp d’aixadó la terra, escampen nitrat amb les seus mans enormes i aspres… Abans d’arribar a casa sempre paren vint minuts al bar de la cantonada i s’empassen d’un glop un barril de cervesa glaçada. Beuen, fumen com a carreters i solten procacitats una darrere de l’altra. 

Després de dinar el pare dorm o mor amb la mare o no. A mitjan vesprada, polit com un senyoret, ix al centre i mata el temps a la porta del local recreatiu de la Cooperativa o al pati del Liberal on els homes juguen a dominó o a les cartes. Moltes vesprades, però, es queda al balcó des d’on veu enfonsar-se lassament, com un transatlàntic fantasma, el dia. Qui sap en què deu estar pensant just en aquells minuts en què la línia de l’horitzó es xucla el sol, se l’engul fins el centre mateix de les seues vísceres. 

La mare es passa el dia ajocada a la seua butaca, ofegada de calor. L’àvia cus i cus i cus mentre remuga paraules incomprensibles, mentre prega per nosaltres a tots els nostres morts… Nosaltres, tres fills sense un bri de futur, ens passem el dia dormint i la nit, en el carrer, com gossos abandonats.

Aquest estiu serà diferent, però. El pare li ha llogat a un amic per un mes un apartament en una ciutat de la costa. És un habitatge fosc, com un puny, ubicat en un carrer que no té cap gràcia, però, tant se val perquè després de molts anys de no estiuejar enlloc enguany ens ho permetrem igual que si fossem una qualsevol família benestant. D’il·lusions també es viu.   

A primers de juliol ens instal·lem amb atifells i menjar per passar un setge de Leningrad en aquell habitatge minúscul. Arribem amb moltes expectatives i, també, sense un duro. Així les coses, a l’última, la vida en aquell apartament penombrós i entaforat en un edifici enorme, lleig, és igual de monòtona que al poble. Durant el dia, exhaustes per la calor, vivim engabiats. El pare cada dia arriba després de dinar. Ve des dels camps de l’‘amo’ a cavall del seu Vespino blau travessant un grapat de termes, les verdes marjals, l’ànima del vent… Només arribar menja i se’n va a dormir. A boqueta nit eixim plegats a alenar al passeig marítim. El mar per la nit, a les fosques, canta per als pobres.

Quan ja duc una interminable setmana sense ningú amb qui compartir res em compre un quadern cartoné amb el llom encolat entre les pàgines del qual pretenc atrapar tots els monstres dels meus quinze anys, les meues primeres melangies potroses, els meus somnis febrosos, desficis, pors, anhels… Per aquell temps, estic enamorat d’una xiqueta d’ulls color violeta i cos trencadís. És la dona més guapa del món. Durant l’hivern hem passat moltes vesprades de dissabte tancats en una habitació que dona al corral de la casa. Ajuntem molt les portes del finestró i asseguts un enfront de l’altre, completament vestits, ens magregem fins gairebé perdre el coneixement. De vegades ella es descorda el sostenidor i se’n duu la meu mà tremolosa fins els seus mugrons que es posen erts i molt durs. Quasi sempre sense adonar-nos-en ens toquen allà les vuit o les nou fins i tot les deu de la nit… Eixim de la casa una mica marejats i avergonyits. Alguns dissabtes a la vesprada també ens palpem en la foscor d’un bar amb sofàs d’skay on mai no va ningú i on sempre sol sonar un anacrònic Carlos Santana, un Elvis… Sovint acabem el festeig a les escales de l’edifici del centre on viu. Ella es deixa fer, absent, un punt trista, un punt alegre, maldestra, sense esma… En el replà de l’escala, en el pis de sota on viu, ens abraonem…  ressona el seu panteix, el meu panteix, ressona el silenci, la remor metàl·lica de l’ascensor que baixa i puja completament buit.  

Ara mateix, en aquesta ciutat monstruosa on m’han confinat m’enyore d’ella i en el meu quadern li escric coses que volen ser tan belles com aquelles que he llegit en els llibres de Carme Riera, la meua primera autora en català.

També m’he comprat una bossa de tela on guarde el meu quadern, el meu paquet de tabac ros, ocasionalment alguna pedreta de costo, un llibret de paper de fumar de la marca Bambú, un parell d’encenedors i algun llibre. A les vesprades em passege per tot arreu amb aquella bossa vagament hippye, vestit amb pantalons curts, samarreta de màniga francesa, calçat amb unes espardenyes rurals amb la sola de cànem, els cabells llargs i unes ulleretes de sol de Lennon amb els vidres verds i la muntura daurada. Amb aquella fila esgavellada em sent una miqueta algú, un poc especial.

Sovint, després d’una llarguíssima passejada m’ature en un bar que hi ha al costat de la discoteca de moda i invertesc el meu pobre capital en un parell de cerveses que sempre se’m pugen un poc al cap i que quasi sempre fan que acabe embolicant-me un canut en un racó del taulell. L’haixis em posa a cent i, a més, m’abstreu d’una existència complicada, plena d’incerteses… La mare està malalta. El pare… el pare, no ho sé com està. Els meus germans es fan grans i el temps ens fa oblidar el bàlsam dels nostres jocs infantils, els moments de felicitat plena. Tot plegat, ja fa molt que una tristor espessa com la melassa bruta que empastifa les branques verdes dels tarongers fins fer-los emmalaltir no ens deixa respirar el més mínim bri d’esperança. Som com mosques atrapades en una enorme teranyina que penja de l’infinit.

Fantasiege molt en anar-me’n a Holanda. M’imagine submergit en un camp de tulipes roges i blaves. També fantasiege amb fugir a Alemanya. Potser un dia me’n pujaré a un camió i faré cap en una qualsevol ciutat alemanya com aquell germà d’un amic meu que fa mesos que volta pel cor d’Europa. I fantasiege amb Noruega, amb camps de pomes d’or abocats als penya-segats esmaragda que penetren els fiords. Només faig que somiar nit i dia amb un tresor que del ben segur no existeix. Somie, és clar, també, en fondre’m amb el futur. Somie en escapar, en desaparèixer sol o amb la meua xicota, tant se val… O me’n vaig o em muic, això segur. Somie sobretot en que acabe l’estiu com faig cada estiu des qee vaig començar a usar la raó per tal de comprendre en quina mena de naufragi habitava.

Fumat i una mica begut, assegut en un banc del passeig, deixe que la brisa, el sol, el blau del cel, dissolguen aquesta amargura precoç que de colp m’ha anat assecant la sang a les venes, tornant de cristall els ulls. Ara m’agradaria tornar-me roca o fulla de pi o cuc de seda. De colp, en la llunyania, voreta mar apareixen dues joves completament nues que passegen agafades de la mà, despreocupadament, somrients. Són roses i tenen la pell color de bronze. Els seus pits són generosos i turgents i es balancegen temptadors, com a càmera lenta. M’hi fixe en el borrissol daurat dels seus entrecuixos, en els seus malucs de pendent suau, en les seus cames tornejades… Mai no he vist dues dones tan belles com aquelles. No deuen ser majors que jo. Potser, pense, han eixit de la profunditat abissal del meu desig, d’una illa secreta, del centre d’un núvol de nata, d’un bosc conquerit per les profetes invisibles que manen del destí, potser del ventre d’un òs mort i trinxat per un gegant… Estan tota una eternitat passant per davant meu, lentament, mentre juguen amb els seus peus a trencar les ones que feblement arriben fins a la platja. Els pose nom a totes dues i ho apunte al meu quadern: Hedwig i Vanda. Potser només jo he vist aquelles deesses d’estiu. Qui m’ho podria assegurar?.

En arribar al pis merdós que ha llogat el pare em tanque a la meua habitació, baixe la persiana, rememore aquells cossos nus una i una altra vegada amb la meu mà entre les cames… Pense encara un oceà de tulipes blaves o de clorofil·la, pense els ulls de la meua estimada, la densitat esguillosa del desig. Extenuat em deixe dur per la son. Em rendesc. En aquell moment només puc que esperar el final d’un estiu que encara no sé que matarà per sempre la meua joventut furiosa.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

La carmanyola madrilenya de Toni Cantó

Ayuso i Cantó en un acte de campanya. Foto/RTVE

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres la Veu l’1 de juliol de 2021.

A Toni Cantó li ha costat una miqueta, però vet ací que, a l’última, ha vist premiat el seu pusterolisme pobletà i histriònic amb una carmanyola de l’altura del Micalet de la Seu. Que què? El cas és que la molt generosa presidenta Ayuso li ha muntat per la cara una Oficina de l’Espanyol on poder guanyar-se la vida quasi quasi com un Borbó. Serà per paradetes… Madrid en té per a donar i vendre.

Des d’aquest xiringuito l’actor-diputat assegura -amb faltes de sintaxi i urbe et orbi– que defensarà el castellà que l’esquerra i el nacionalisme ha arraconat. El castellà arraconat pels rojos i els separatistes? Buf… L’estupidesa és tan enorme com el càrrec mateix que li han assignat, però si bé es mira, alguna cosa havia de dir. Fet i fotut, o defensava amb la vehemència macarrònica d’habitud el seu saquet o bé es tancava en casa i no eixia només que per a dissimular que va a treballar, una postura del tot incompatible amb tenir el rostre de ciment armat.

El seu nomenament, com és lògic i decent, ha vingut precedit per una allau de protestes: el cantautor Ismael Serrano, el diputat Joan Baldoví… I? A l’agraciat no li deuen haver fet ni aire… Així, doncs, Cantó continuarà vivint com d’habitud de la Gusmana, és a dir, dels contribuents o de l’espanyol o d’insultar les víctimes de la violència de gènere o els rojos. Tot plegat, cobrant i renillant, a l’aguait sempre d’una nova oportunitat que li facilite pagar les seues factures. De cas vindrà el Tribunal de Comptes a revisar les despeses sumptuàries del separatisme madrileny? És clar que no.

No és cap secret que a Espanya el cretinisme es premia. Com més cretí i més mediocre s’és més oportunitats es poden tenir de créixer, d’encimbellar-se en els llocs més ben remunerats. La meritocràcia és una invenció del tot inservible en aquesta merda de país i Cantó ha sabut treure’n profit de la circumstància.

El que no acabe d’entendre és què li poden veure a un tipus que sospite que és capaç d’emprenyar fins i tot als seus propis correligionaris. No crec que hi haja cap simulacre de polític a Espanya que haja posat la pota més vegades. Incontinent, maleducat, colèric… sense cap més habilitat que la de saber saltar de partit en partit de l’extrema dreta.

Ha insultat el valencià investit d’un supremacisme ridícul, pobletà, que avergonyiria Paco Martínez Soria. Ha dit bretolades sense aturador com ara que la majoria de denúncies de les víctimes de violència de gènere són falses o que els animals no tenen dret a la vida. Va comparar el sistema d’immersió lingüística amb la pederàstia i a Artur Mas amb Goebbels. Ha mentit a cor que vols a través de les xarxes socials sobre les escoles a Catalunya, sobre el requisit lingüístic a la funció pública al País Valencià, sobre l’existència de suposades campanyes institucionals de l’Ajuntament de València o, encara, s’ha inventat l’exclusió de les ajudes a les publicacions en castellà per part de la Generalitat Valenciana…

El seu nomenament només pot entendre’s com allò que és: un endoll amb què pagar el seu servilisme, una mostra de la decadència moral d’una dreta barroera i depredadora.

Com vulga que siga, de moment els madrilenys li hauran de pagar la pataqueta i, segurament, aguantar-li més d’alguna idiotesa. Ja veurem què li durà la joguina, quant tarda a botar una altra séquia per a no perdre la paga.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

La Nova Cançó al País Valencià (En Guàrdia! Catalunya Ràdio)

Us deixe ací el link al programa a En Guàrdia! de 3 de juliol de 2021 dedicat a la Nova Cançó al País Valencià en què vaig tenir el plaer de participar. Molt agraït a Josep Vicent Frechina autor del monumental La cançó en valencià (AVLL, 2011) que em va facilitar el seu treball, a l’amic Rafa Xambó i, per descomptat, a Enric Calpena per convidar-me i a Josep María Solé i Sabaté per tants anys de mestratge.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia/la-nova-canco-al-pais-valencia/audio/1105929/

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Gustau Muñoz en l’espill d’un temps

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de juny de 2021.

Tant per la seua prolífica producció assagística com per la seua activitat com a editor i activista civil compromès, Gustau Muñoz (València, 1951), s’ha convertit en una de les figures més rellevants de la cultura catalana al País Valencià.

Cal no oblidar tampoc el seu paper de connector imprescindible entre no poques iniciatives culturals d’arreu dels Països Catalans. Forma part junt amb Adolf Beltran, Enric Sòria, Pau Viciano, Ferran García Oliver, Antoni Furió, Doro Balaguer, Rafa Xambó, Toni Mollà, Manuel Alcaraz, Joan Francesc Mira, Martí Domínguez, Francesc Pérez Moragón, Ernest García o Vicent Olmos, entre moltíssims altres, de la nòmina de pensadors, científics, escriptors, amb una producció remarcable sense els quals no podríem entendre el país.

Val a dir que tots ells són hereus d’una vocació fusteriana tan enemiga de l’ortodòxia com del provincianisme que amb el seu treball han fet possible la supervivència d’un cert ambient de debat i reflexió al marge de les inèrcies altament corrosives resultants de molts anys d’hegemonia ultraconservadora. Sense el treball constant i pacient, persistent al llarg del temps d’aquests prohoms potser l’anorreament valencià, el desarmament col·lectiu enfront de l’assimilació i el sucursalisme, de l’empobriment cultural, hauria estat total. No és poca cosa.

Economista de formació, amb una cultura alemanya sòlida, assagista, traductor, crític i divulgador literari, bibliòfil, Muñoz fou l’ànima durant anys i panys de les Publicacions de la Universitat de València (PUV) com abans ho havia estat de les Edicions Alfons el Magnànim-IVEI.  Des d’aquestes dues institucions ha instigat molts llibres importants, ha possibilitat la traducció al català de molts altres, ha introduït i relacionat amb el nostre àmbit lingüístic autors alemanys, italians, de l’Europa de l’Est que d’una altra manera haurien restat desconeguts per  a nosaltres.  

Ara mateix, codirigeix la prestigiosa revista L’Espill -fundada per Joan Fuster– i manté diverses col·laboracions en mitjans com eldiario.es, L’Avenç o À Punt.    

Els darrers anys, Muñoz, ha publicat uns quants assajos de lectura obligada. Assajos o, si voleu, dietaris o aplecs de textos esparsos convenientment revisats, reescrits. Tant se val. Els seus llibres, d’una qualitat literària excel·lent, sempre són el punt d’arrencada de descobertes fascinants, una invitació a la reflexió, un fre als entusiasmes desbocats o, per contra, un al·licient per a combatre el pessimisme d’una manera productiva. En molt poc temps han vist la llum Corrents de fons, El vertigen dels dies, La vida dels llibres i Elogi del pensament crític.

El seu darrer llibre Espill d’un temps. País, política, cultura, memòria (Vincle, 2021) el confirma com un dels assagistes en català més importants. Un llibre, segons confessa el seu mateix autor al pròleg, “particular”, tot plegat, “(…) un conjunt estructurat de textos -d’assaigs en sentit propi- sobre un espectre molt ampli de temes, i per tant amb l’heterogeneïtat com a tret distintiu (…)”. 

L’autor es refereix en els seus assaigs a les qüestions que des de sempre l’han apassionat com són “la cultura, la política, el país, la memòria” en una època determinada i d’ací, diu, el títol, la referència a el temps, el temps “observat, viscut, llegit, sofert i alhora gaudit”.

La cultura com a baula de relació entre passat i present i entre els humans en general. La política com a eina de resolució de conflictes, d’organització de la convivència, de participació i de ciutadania. El país perquè és l’entorn més immediat “(…) el lloc on ens hem fet persones, el tros d’humanitat on podem aportar alguna cosa”. I vet ací l’advertiment de Muñoz: “(…) Qui fa abstracció del seu entorn més directe -del país- en funció d’implicacions més remotes  segurament no s’implicaria ni en una cosa ni en l’altra. I això és moralment inacceptable (…)”. Finalment la memòria perquè “és la matèria primera del pensament com de la vinculació d’un marc històric determinat, el que hem arribat a conèixer o a entreveure”.

En Espill d’un temps, Gustau Muñoz, amb una prosa elegant que convida a la introspecció assossegada, ens endinsarà de ple en el món de la literatura i la religió, ens farà pensar sobre la difícil existència de les minories, ens endinsarà de ple en la geografia espiritual de les ciutats, en el món de l’art i, encara, ens presentarà alguns dels personatges de la política o de la cultura que l’han acompanyat fins ara en el seu periple vital.   

En definitiva, un llibre imprescindible per a entendre un poc millor a través d’una mirada lúdica i sovint mordaç el temps que ens ha tocat viure.

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

L’Espanya ‘enfuresía’ o colp d’estat a la boliviana

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de juny de 2021 en Nosaltres la Veu.

La concessió dels indults als presos polítics catalans coincidint amb una resolució del Consell d’Europa que els defensa i en demana la reforma del delicte de sedició, ha desfermat la caverna nacional espanyola. Des dels dirigents de l’extrema dreta tota, fins als factòtums d’una judicatura cada vegada més qüestionada en Brussel·les pel seu biaix ideològic, passant per alguns prínceps de l’església i aristòcrates de l’empresariat, tots han donat mostres sobreres de la seua barroeria ideològica.

Les declaracions polítiques, argumentacions dels màxims òrgans judicials i justificacions sotto voce d’una part dels dirigents PSOE són dignes d’una altra seqüela de TorrenteEspaña enfuresía, en què es podrien narrar les aventures del llefiscós expolicia intentant salvar Espanya dels seus dissidents i dels malvats manaires de l’Europa protestant. N’hi ha per llogar cadires.

L’edició del molt espanyol diari ABC del dijous passat era d’infart. Portada amb un NO PARARÁN acompanyant la foto dels presos polítics. A la tres, article a pàgina sencera de l’arquebisbe d’Uviéu, Jesús Sanz MontesEl indulto de palabras que engañan…, diu el príncep de l’església: «[…] Se indultan los oscuros derroteros para perpetuarse un rato más en unas poltrones y cetros con los que seguir construyendo el alibí gaseoso de una pompa llena de la nada que tiene en la mentira su recurrente herramienta política más esmerada. Se indultan intereses construidos desde el diseño egoista e insolidario de quien se aprovecha tan sólo de su propia causa engañando, forzando, manipulando, insidiando y dividiendo. Pero no se indulta la vida del no nacido a cuyo asesinato en el seno de la madre se aspira a que sea un derecho, ni la vida del enfermo o anciano terminal al que se permite acabar con su vida eutanásicamente en lugar de cuidarla con respeto, cariño y consuelo con las medidas paliativas y espirituales, ni la educación de nuestros más jóvenes sustrayendo ideológicamente la responsabilidad de sus padres […]» «Alibí gaseoso», «asesinato»… Si el que s’ensenya a les casernes de l’Espanya eterna fa tremolar, millor ens estalviem saber quina doctrina s’imparteix en els seminaris d’una institució amb cada vegada menys seguidors.

Editorial digne de psiquiatre amb el títol «El ‘interés público’ es opaco» en què es nega l’existència d’un conflicte polític a Catalunya i es limita l’afer a l’atac a la Constitució per part dels «sediciosos», alhora que s’insta el Tribunal Suprem a revisar el decret d’indult insinuant que s’ha prevaricat. I molt més… columnes, articles de fons, vinyetes d’humor negre…

Altres diaris com El Mundo no es queden enrere. Fins i tot, alguns dels textos que publiquen resulten més biliosos com ara la columna del sabut Arcadi Espada on qualifica d’ignorants els economistes guardonats amb el Nobel Amartya Sen, Daniel Khaneman i Robert C. Merton, per haver signat una carta en defensa d’Andreu Mas-Colell represaliat injustament pel mateix Tribunal de Comptes format en gran part per familiars de notables del PP i elements nomenats pel PSOE que en la puta vida han dit ni fava del finançament il·legal del partit de Rajoy.

Per acabar-ho d’adobar, les formacions de l’extrema dreta intenten impugnar en els tribunals els indults mentre Casado acudeix als seus socis en Europa per tal de frenar que la Unió continue fussant més en la muntanya de fem que soterra la democràcia en Espanya des dels temps de Ferran VII.

No en soc gaire optimista. L’extrema dreta espanyola amb còmplices en les altes esferes de l’Estat mai no deixarà que Espanya no siga el seu cortijo. El darrer intent de canviar profundament el país es va donar l’any 1931 i es va saldar amb un colp d’estat continuat de cinc anys fins a l’esclat d’una guerra civil ferotge i, a l’última, la imposició d’una dictadura sangonosa de la qual l’extrema dreta s’enorgulleix.

Pot passar de tot. Per exemple que el Suprem admeta algun dels recursos contra els indults i s’embolique la troca. També és possible que la dreta acabe guanyant les pròximes eleccions a Madrid i que ens trobem immersos en una involució salvatge en què perdran tots els enemics de l’Espanya paranoica i sempiterna que ens volen fer empassar. I encara, en l’entremig poden assajar un colp d’Estat a la boliviana que els que insinuen els seus moviments tàctics i la seua retòrica ampul·losa i temerària.

No ho poden evitar. O manen ells o és l’apocalipsi. Manar per xuclar del pot enmig de la música de fiscals afinadors, periodistes encobridors, empresaris deshonrats i predicadors farsants. No s’aturaran fins a generar un clima irrespirable, fins a atemorir l’esquerreta pàtria, fins a imposar-se amb la seua violència simbòlica. Sense Europa, malgrat tot, ja no haurien deixat estaca en paret.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Ara i ací, la mort

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de juny de 2021 a Nosaltres la Veu.

El bes de la mort. Escultura de Jaume Barba, 1930. Cementiri de Poblenou. Foto/Francesc Viadel.

Sovint ensopeguem amb ell els matins que acompanye l’àvia S. al forn del carrer Campoamor. És un senyor que sempre pren el sol arrossegant amunt i avall el seu cos menut i voluminós sense deixar de xumar d’un cigar de pota d’elefant apagat. Té el cap quadrat i gros i porta unes ulleres amb uns vidres gruixuts com culs d’ampolla que quasi sempre estan entelats pel seu baf. L’àvia sempre li diu alguna cosa i, ell, li torna el detall amb un capcineig rotund, remugant, sense dirigir-li la mirada.  

A mi em fa un poc de por. De vegades pense si no tindrà ulls, si se’ls hauran menjat els dragons de l’estiu o un dimoni amb una cullereta de plata.

És el marit de C., una amiga de tota la vida de l’àvia, destralejadora i beata, prima com un secall que sempre que ens trobem m’escridassa amb un to afable igual que si fora una tieta. Tenen un fill un poc més menut que jo que és la pell de Barrabàs, entremaliat i viu com pocs. 

Vet ací que un dia aquell senyor mor. L’àvia em duu a la vetlla. Recorde aquell cos boterut embotit dins de la caixa col·locada al bell mig d’un menjador penombrós entre quatre canelobres de bronze les bombetes dels quals fan una tènue llum groga. A la casa no hi cap ni una dona més. Les dones resen i el seu res sona com el brunzit d’un eixam d’abelles avalotades. Alguns homes fumen al corral. M’amague darrere del cul gros i tovet de l’àvia i ho escodrinye tot atentament.

Tinc uns set anys. Aquell és el meu primer mort. No em sembla, però, un mort de veritat. Com són, per cert, els morts de veritat? Pense que en qualsevol moment s’incorporarà, farà un bot i se n’anirà d’allà com si no res. Val a dir que fent de mort ja no em fa la mateixa por que quan feia de viu només que ara crec haver sentit la gelor que desprèn el seu cos i això m’ha fet estremir una miqueta perquè és una sensació molt estranya que mai no havia experimentat.

Uns mesos més tard, als inicis de la tardor, a l’escola anuncien que la mort, invisible, es passeja per tot el poble buscant xiquets com ara nosaltres per a endur-se’ls. Per a endur-se’ls, on?, ens preguntem. Ningú no ens respon, però. Els majors a més de “mort” a aquella misteriosa amenaça també l’anomenen meningitis.

Així els coses, durant setmanes esperem la mort -o la meningitis- a l’hora de l’esplai, dissimulant, mentre juguem a bandolers i soldats, sobretot mentre fem veure que no en sabem res d’ella. Tal volta així passarà de llarg encara que, ben mirat, per què angoixar-se tant? Després de tot, quina importància pot tenir morir?. Per què hauríem de tenir tanta por? No té cap sentit. No ho comprenem. Al capdavall, n’hi ha algú que ens puga explicar què collons representa estar mort?.   

I això no obstant, aquella tardor, aquella ombra mateixa que menystenim des de la nostra innocent ignorància, es cobra la seua penyora. Morir deu ser, simplement, anar-se’n per a no ser-hi mai més. O no?.

Des d’aleshores ençà, la molt farsanta em rondarà moltes vegades com un gos llefiscós sense amo. Primer s’endugué l’avi R. una boqueta nit mentre berenava davant de la tele un manró de pa amb llonganissa imperial. No es va fer amb ell d’immediat. El va colpejar primer dins del seu cap i el va deixar estabornit, inconscient, durant tota la nit. A l’albada li va arrencar del pit un ronc d’animal ferit i així va ser com el vam perdre per sempre més. Després s’endugué P., la tieta cega, la germana major de l’àvia S. Es va passar mesos arrossegant-la dels peus per tota la casa, al llit… I la tieta, que ja va burlar-se’n de jove quan a la mort li deien pigota, s’hi va resistir tant com va poder, quasi fins cansar-la. Després vingué a per l’àvia D. El dia que es va presentar D. va ordenar que se l’ha dugueren de ma casa -on feia mesos que la cuidàvem d’un càncer- a la seua i tot seguit va fer que cridaren als seus fills i, fins i tot, a un germà amb qui no es parlava des de feia quaranta o potser més anys per coses d’una maleïda herència. Per a poder colgar-la al nínxol va caldre treure primer al seu marit. En la maldestra maniobra del ‘cementirier’ el cos de l’avi V. es va partir per la meitat fent un soroll sec com si s’haguera trencat de colp la branca d’un arbre gegant. En això, potser la seua ànima va eixir corrents molt espantada cap al centre de l’univers com una papallona foragitada per les urpes d’un gat dels estams d’una rosa. Ens vam quedar corglaçats. Després li va arribar el torn a l’àvia S. i, encara, al pare amb només cinquanta cinc anys, dos més dels que ara mateix tinc jo. Cada dia plore el pare.

La molt malparida de la mort no té aturador. Al llarg d’aquests anys farà desaparèixer també molts amics i coneguts. Llei de mort, se’n diu.

Un diumenge de maig al matí vaig a fer-li visita a sa casa. No sé perquè tinc el detall amb ella que sempre m’ha tractat amb tanta indiferència i crueltat. Vora mar, xino-xano, en mitja hora llarga arribe al cementiri de Poblenou, un dels més antics de la ciutat. Entre els seus murs reposen il·lustres ciutadans com Narcís Monturiol, Valentí Almirall, Anselm Clavé, Josep Lluís de Villalonga o Narcís Oller. També totes les víctimes anònimes del còlera de 1821 en fosses comunes on ja no deu quedar res.

A l’hora que arribe al cementiri hi ha tot de famílies agençant les tombes dels seus éssers estimats. Vaig directe a la part neoclàssica on s’aixequen els fastuosos mausoleus de la burgesia que un dia va ser. Molts estan mig abandonats o mig enrunats. Els àngels de marbre dormen o miren o assenyalen el cel o ploren o guarden l’oblit envoltats de creus.

En un racó, una calavera alada besa el rostre d’un jove bell, amb el tors nu, assegut sobre les seues cames. La calavera, no importa per on la rodes, sempre et mira amenaçadora des del seu abisme. Espere la meua amfitriona als peus d’aquesta tomba del fill dels Llaudet, mort l’any 30. No l’espere perquè se m’enduga encara només ho faig per demanar-li una explicació. M’hi estaré una bona estona abans no em canse i me n’acabe tornant per on he vingut. La molt malparida se n’ha tornat a riure dels meus neguits i exigències.

Camí de casa gaudesc de l’espectacle de la gent celebrant la vida. Sobre la sorra de la platja quatre xicotes molt joves juguen a vòlei. Salten, mig nues, semblen dofins. Els ballen els pits amb una alegria contagiosa. La mar, d’un blau encegador, està tan quieta que sembla un espill. Ara i ací, invocaria els noms de tots els meus.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

El pacte de Place de la Concorde

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de juny de 2021 a Nació Digital.

El meu fill està des de fa uns dies molt enfadat amb mi per no res. No sé si és que no li faig prou cas. Potser. Treballe molt, sempre treballe. El cas és que des de fa uns dies que pràcticament no m’ha donat un respir. Quins set anys! Quina adolescència avançada! Quina paciència…també. Sort que avui a l’avió s’ha portat bé possiblement perquè ha estat el seu primer viatge pels núvols. I amb tot, des que hem trepitjat París que no ha parat de queixar-se. Cal esperar que la cosa millore… o no.

Passarem primer quatre dies a la capital i després uns altres quatre a Euro Disney. Ens hem allotjat a un hotelet de la rue de Castellane, cap luxe, justetet però molt a prop de l’església de La Madeleine, una ubicació, doncs, immillorable.

Ara estic content però la veritat és que tenia les meues reserves a l’hora de fer aquest viatge que ens l’ha regalat l’àvia del xiquet. Agraït, doncs. Res a dir. Passa que París i jo mai no ens hem acabat d’entendre. Sempre he pensat que era una ciutat molt hostil, violenta, amb un veïnat poc acollidor. Fet i fotut, tot el contrari de Barcelona amb la qual crec que guarda certes semblances que l’amic Àngel Castanyer, un valencià de Foios fill de l’exili que ha viscut tants anys a una ciutat com a l’altra, em ratifica sempre que en parlem. Ell es va criar entre Foios i Le Marais i arribà a Barcelona en el viatge de retorn del president Tarradellas. Viu de lloguer a l’Eixample, no gaire lluny de la plaça Espanya. 

La primera vegada que vaig ser-hi a París fou amb els pares i el meu germà. Tenia catorze anys. Les expectatives eren enormes però el viatge, organitzat des del poble per una senyora que muntava excursions barates per a jubilats a ciutats espanyoles, va acabar sent un malson. Ens vam perdre de camí pels Pirineus cercant Lorda on es suposava que havíem d’assistir a no sé quin coi de processó. Després ens vam tornar a perdre abans d’arribar a Lió i, encara, un altra vegada per dins de la ciutat mentre buscàvem la pensió de mala mort on ens vam deixar caure només arribar.

No en tinc gaires records: l’oratge inclement, imprevisible; la Tour Effiel -o Infiel segons la majoria dels ocupants d’aquell bus atrotinat-; els xiquets cambodjans refugiats que s’allotjaven en una residència d’estudiants on també vam passar una nit; aquella dona que va morir atropellada per un motorista mentre creuava per un pas de vianants: la façana del Louvre (ningú no va voler pagar entrada ni tan sols per veure el somrís de La Gioconda); la Clavella -una amiga de l’àvia que ens acompanyava- indecentment asseguda en una mena de tron al palau de Versalles mateix… quin ciri que es va muntar i amb raó.

De tornada cap al poble ens vam tornar a perdre en un punt impossible de la frontera. En aquesta ocasió la Guàrdia Civil, estranyada per la ruta escollida, va fer desmuntar el bus. Vam passar la nit a la duana, asseguts com vam poder en una mena de sala d’espera llardosa. Els agents fins i tot van fer nuar al meu pare possiblement pel seu aspecte de llaurador napolità o, simplement, per tocar-li els collons. El cert és que es va sentir molt humiliat. En acomiadar-nos, els guardes van amenaçar en tirar per un barranc tots els formatges que dúiem a veure si així ens posàvem d’una puta vegada al cap que per a formatges, els espanyols. La Guàrdia Civil i qui els va parir amb aquella obsessió perquè no ens oblidem que és allò que ens cal pensar, qui és qui mana.

Vaig tornar-hi molts anys després amb la dona i uns amics. Érem molt joves. Féiem Bèlgica i Holanda en cotxe i un bon dia fent quilòmetres, sense la ruta decidida encara, ens va entrar la volada i vam plantar-nos en París mentre escoltàvem al radiocassette a tota paleta el Padam Padam de PiafCet air qui m’obsède jour et nuit, cet air ne pas né d’aujord’hui, il vien aussi loin que je viens traîné par cent mille musiciens… Un jour cet air me rendra folle (…) Padam… Padam… Padam…  Férem algunes nits en un càmping als afores. Recorde un sopar en un restaurant grec al barri Llatí acompanyat d’un vi blanc excel·lent. També  Montmartre i les mil pessetes en francs que vaig haver de pagar per un cafè frappé en una terrassa de la Place du Tertre ocupada per milions de turistes, uns centenars de pintors de pega, una vintena d’àgils policies de paisà i uns quants estols d’agitades carteristes romaneses. 

En aquesta ocasió és diferent, però. Hi ha la motivació de veure al xiquet content amb l’expectativa de passar uns dies a Disney i, a més, jo fa mesos que estic submergit de ple en la història de la Revolució Francesa i vinc amb la idea també de recórrer alguns dels seus escenaris, de visitar el museu Carnavalet a la rue de Sévigné dedicat a la història de la capital francesa. He llegit La Guillotina i la figuración del terror de Daniel Arasse i vull escriure sobre això mateix. Vull trepitjar el mateix lloc on els revolucionaris van aixecar el cadafal per tallar-li el cap al rei dels francesos. La Place de la Concorde està a la vora. A tocar hi ha Màxim’s. Els malparits de Goebbels i Goering es van fer tancar el restaurant a les primeries de l’ocupació mentre pensaven en com organitzar el saqueig sistemàtic del Louvre. Algú deuria d’haver-los enverinat aquella nit mateixa. Quin espectacle veure Goering rebentant pels descosits, l’infame coix de Goebbels arrossegant-se per terra de dolor com un cuc…

Un dia arrossegue els meus, dissimuladament, a un recorregut que té un punt de sinistre. Ens detenim uns moments a la Rue Royale amb La Concorde. Per aquell carrer mateix el matí del 21 de gener de 1793 va avançar el carruatge del rei en direcció a l’aleshores Plaça de la Revolució. En aquell indret, just entre el pedestal on s’havia aixecat l’estàtua de Lluís XV i l’inici dels Champs-Élysées, l’esperava el sinistre cadafal.

L’atestat que es va fer posterior a l’escapçament del Borbó assegura que la seua testa va rodar a les deu i quart en punt del matí. El seu botxí mateix, Charles-Henrie Sanson, va publicar uns dies després en Le Thermomètre du jour, un vibrant relat de com va anar la faena. En aquella plaça, a colp de guillotina, en uns pocs segons, la història va canviar de mans, si més no, aparentment. Poca broma. Els francesos des d’aleshores encara tenen fama de tossuts, d’inconformistes i rebels impenitents. Res a veure amb els espanyols. Tot plegat, fa mesos que Espanya es precipita a un abisme. La crisi econòmica ha triturat el simulacre d’Estat de benestar llegat pel postfranquisme. Els anys de l’opulència al socaire de l’especulació urbanística han acabat malament com era d’esperar. Els bancs han estafat la gent i ara estafaran l’Estat. Molts es tiren de cap pels balcons en veure que van a ser desnonats. Una massa ingent de ciutadans emprenyats, desesperats s’apoderen dels carrers. La dreta endureix les lleis per tal de controlar al ramat, juga al confusionisme d’habitud i practica sense a penes dissimulacions, com sempre, un darwinisme salvatge. L’esquerra oficial calla i mira a l’espera de l’evolució dels esdeveniments. Deixen, com sempre, que la tronada escampe. Per un moment, sembla que a Madrid creixeran les guillotines com les roselles en el camp però a l’última només creixen campaments de contestaris un punt naïfs que aixequen les manetes i les agiten en l’aire en senyal de protesta. Contestaris que escriuen consignes innocent en trossos de cartró i que celebren assemblees tedioses per discutir com arreglar el món.

Mentre, el Borbó que ens ha tocat en sort, roba a dos mans i folla com un ximpanzé pigmeu. Tinc por, molta por, de com aniran les coses. Em guanye bé la vida però la meua situació contractual sempre és fràgil, del tot incerta. Una sola ventada em pot destruir. Què passarà?

Val a dir, que el París que ara trepitge tampoc no és el de les convulses acaballes del segle XVIII. Al capdavall, el país està governat pel mateix socialisme mesell que campa per les espanyes. França torna a ser, en certa manera, la propietat d’uns pocs privilegiats.

I avui, més de dos segles després de l’escapçament real, en les immediacions de la Rue Royal s’han establert les botigues d’algunes de les marques més exclusives del món: Chanel, Dior, Gucci… Establiments especialitzats en el luxe, en objectes dignes d’una cort divuitesca com ara la cristalleria Saint-Louis el logo de la qual, una flor de llis, s’identifica, justament, amb l’heràldica del Capet; o Heurgon on si te sobren els diners pots comprar-te uns quants Rolex o un anell de diamants…

A l’entrada de la plaça, a mà dreta segons s’entra venint de la rue Royale, en la façana de l’edifici de l’Automobile club France, un enorme cartell publicitari del rellotge Swacht assegura, sobre un tapis de roses, que “la reine Marie-Antoniette en aurai perdu la tête”… La ironia, el doble sentit, és evident. No és la bellesa d’aquelles les roses la que li hauria fet perdre el cap si no la fulla esmolada de la guillotina. L’anunci, però, que potser hauria fet riure Robespierre, Marat, Danton… no durarà gaire temps. La Direcció General d’Afers Culturals decideix censurar-lo perquè el troba una ofensa per a la ciutat. Els temps han canviat. Mentre la gent tinga el pap ple no n’hi ha cap problema en insultar la memòria republicana. L’Estat del benestar ací és sòlid i Alemanya no s’atreveix a exigir que es retalle per por a una onada antigermana que ja ha començat a insinuar-se. Els alemanys s’atreveixen amb els grecs, amb els espanyols, amb els de l’Est, un poc amb els italians, però no amb els francesos.

La vesprada que visitem el Carnavalet el xiquet esclata. N’està tip pobret meu i amb raó. No li han impressionat ni les guillotines de joguina de l’època, ni els efectes personals de Marie-Antoniette que van acompanyar-la durant els seus darrers dies a la Concergerie, ni el nas prominent de Lluís XVI… No vol saber res d’històries. Està cansat i vol anar ja a Euro Disney.  El cas és que si s’enfada pot arribar a ser molt persistent, molt punyent, irrebatible en els seus arguments. És llarg com ell sol i, de seguida, pren la mida als grans i sap què ha de dir per a fer-los reaccionar. Deuria dedicar-se al dret.

Quan està molest amb mi durant una època massa llarga solem signar un pacte de no agressió que sovint té lloc en el context d’un esmorzar ‘d’home a home’.

Aquella mateixa nit, acabats de sopar, el sampe de la mà i ens anem a la Place de la Concorde i avancem fins al pont del mateix nom. La nit és suau. Des del pont, a tocar del Palais Bourbon on s’ubica l’Assemblea Nacional divisem el Grand Palais, la Tour Effiel il·luminada en un horitzó no gaire llunyà.  Allà mateix, el xiquet em fa prometre que estaré més per ell i ell, a canvi, que es portarà una miconiueta millor. Ens abracem molt fort.

Just quan ja hem signat verbalment el pacte que anomenarem de la Plaça de la Concorde el meu fill em pregunta que coi va passar amb el rei i amb la guillotina, per què m’ocupa tant aquell assumpte. Li explique que hi va haver un dia que a França la gent cansada de passar gana i dels abusos dels rics i del seu rei -com ara en Espanya- va decidir fer una revolució. Una revolució és -li matisse- quan la gent s’enfada de manera organitzada i metòdica per aconseguir canviar la situació de forma permanent. És un tema important. Les revolucions no tenen res de divertit però de vegades no n’hi ha cap altra opció que provocar-les, formar-ne part. 

Ara mateix, sota una lluna resplendent, hi som allà mateix, en el lloc on va passar un dels fets més importants d’aquell episodi violent de la història de la humanitat: l’execució dels reis de França. El meu fill es queda uns moments en silenci, reflexionant seriosament. A l’última em diu amb una gran autoritat que jo no haig preocupar-me perquè ningú no em talle el coll. No soc rei. I¡, a més, soc pobre, assevera. Aleshores, m’agafa de la mà i em demana amigablement que tornem a ‘casa’. Li faig cas. Així és com hem quedat. Mai no voldria defraudar-lo. Que em veiés vençut.

Sent l’escalfor de la seua mà, un vincle indestructible, un lligam que de trencar-se faria que sobtadament em morís de pena. Serà aquell amor del fill el que em rescabala de les urpes de la por a un futur incert que s’ha obert com un abisme infernal als nostres peus.

El soler de la Concorde respira fantasmes, exhala un baf de sang acabada de bullir. A la cantonada de la rue Royale, Lluís XVI, sense cap, pixa una cantonada, pixa sulfur i oblit sobre la història. Per cert, què estarà fent ara mateix el seu descendent castellà? Estarà capbussat entre les cames llarguíssimes de la seua princesa alemanya?. No n’hi ha cony pel que haja pagat tant un país. Què tindrà? Què passarà quan se l’haja acabat?. Serà el moment potser de la nostra revolució?.

Deixa un comentari