El dia que Colau va conèixer Rosa Parks

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de setembre de 2018.

IMG_20180916_181822

Mem vist a Twitter en què es ridiculitza l’exagerat afany de protagonisme de l’alcaldessa Colau.

Un enginyós piulador, @xmenduina, ha llançat a la procel·losa xarxa de l’ocellet un agudíssim acudit: ‘No por favor, siéntate tu’. Ada Colau a Rosa Parks. Montgomery Bus. 1955”.  La piulada corre com una fura per totes les xarxes socials. El cas és que ningú com ell ha estat capaç de captar de manera tan diàfana la histriònica personalitat de l’alcaldessa. Colau és encara el mateix personatge que va intentar triomfar com actriu o que el 2007 es va disfressar de l’heroïna Supervivenda per a salvar la ciutat de les polítiques d’habitatge municipals dels socialistes. Una dona fins despús-ahir relativament anònima que per a sorpresa de tots, des de la PAH, en el context dels anys durs dels desnonaments, va ser capaç de passar la mà per l’esquena tant als preparadíssims xicots de Xavier Trias com als confiats pesecers, convertint-se en l’alcaldessa de la capital de Catalunya.

Darrerament Colau recorda aquell vellet que assegurava haver passat per un camp de concentració nazi després d’haver estat testimoni de tots els fets històrics més importants de l’Espanya del segle XX, sense tenir més proves que la seva pròpia paraula.

En plena tempesta del Me Too, quan dones famoses de mig món van decidir denunciar que havien estat víctimes d’abusos sexuals, Colau va sorprendre tothom afirmant que també ella havia estat a punt de ser violada dues vegades. Ho va contar el 2017 durant l’entrega del ‘XII Premi 25 de novembre’. En la primera de les ocasions, va explicar, que va ser un tipus de gran envergadura que l’esperava a la porta de casa el qual, sobtadament, va fugir espantat en  aparèixer un noi en patinet. En la segona ocasió, uns quants homes sortits de dos o tres cotxes, van envoltar-la en La Rambla de Catalunya. Si no arriba a aparèixer un cotxe de la policia, Colau està convençuda que l’haurien raptat i violat en grup, és clar. La policia la va salvar, sí, però els agents, tan mesquins com masclistes, no es van estar de retreure-li com anava vestida.

A finals d’aquell 2017, a rebuf del debat polític sobre els drets del col·lectiu LGBT, l’alcaldessa va confessar en el programa de Tele 5, ‘Sálvame de Luxe’, que era bisexual. Colau hauria tingut diverses relacions amb dones però cap com la que va viure amb vint i pocs anys amb una noia italiana. Una història bellíssima, tendra amb la qual, i per uns dies, va aspirar a ser la icona dels drets del col·lectiu LGBT.

Mentre la seva oposició s’esgargamellava intentant colar algun tema en l’agenda mediàtica, Colau triomfava als mitjans parlant sobre si mateixa. El juny de 2018, El Mundo, publicava una entrevista amb la dirigent amb aquest titular: “Que una mujer bisexual y pobre llegué a alcaldesa crea disrupción”. Una bona reflexió, sens dubte. Però, sobretot, un bon atac preventiu. Fet i fet, a veure qui és el valent de l’esquerra -o de la dreta- que té valor per a ficar-se amb algú amb aquest perfil.

Fa res, Xavier Domènech, cansat de les tensions internes en els Comuns, de no poder dir fava, abandonava la formació. Durant unes hores bona part de l’opinió pública va amanyagar-lo posant en relleu la seva vàlua política i dolent-se de la seva pèrdua. A Colau, responsable poc o molt del decés del seu company, li va faltar temps per a sortir a la premsa explicant que també ella s’havia plantejat durant el darrer any abandonar el vaixell.

L’última confessió de Colau ha sigut de traca. En plena guerra dels màsters, l’alcaldessa ha assegurat que quan va entrar en política, la directiva d’una multinacional li va oferir ‘ajudar-la’ per a acabar la carrera de Filosofia. Com és normal, molts li han retret que no ho denunciés mentre la Universitat de Barcelona, on va estudiar, ha demanat  explicacions.

L’altre dia, durant la tradicional ofrena a Rafael Casanova, Colau portava un llaç groc. Era la primera vegada que la veiem guarnida amb el llaç, justament ara que a Espanya comença a moure’s una certa dissidència contra la repressió de l’Estat i en el moment, també, en què des de certs sectors de l’independentisme es creu més necessari que mai cercar aliances amb el món dels Comuns. L’11 de setembre tocava groc. Unes hores després en un homenatge a Allende ja se l’havia tret.

Colau és com Forrest Gump. Prometo que ho dic sense ànim d’ofendre. Vull dir que com el personatge de Zemeckis, cap limitació no li ha impedit arribar al capdamunt. A més, Colau ha estat també testimoni, des de la seva irrellevància de ciutadana d’a peu, dona i pobra, d’esdeveniments quotidians d’una gran càrrega simbòlica, d’una enorme transcendència per a la col·lectivitat. Colau és dona, és pobra, és víctima d’abusos, és bisexual, és negra…

L’acudit de Colau i Rosa Parks, és una bona metàfora d’un personatge a qui, de vegades, li és impossible contenir el seu narcisisme però també és una mala notícia per a la ciutat. La imatge d’algú tan important explicant històries tan increïbles resulta del tot desencoratjadora en un context on la ciutadania té la impressió que el poder ha estat colonitzat per una banda d’impostors que actuen a conveniència dels seus prejudicis i interessos inconfessables.

No és per a riure. Algú deuria de dir-li a l’alcaldessa que deixi per un temps de fer storytellings i que es concentri en posar ordre entre els seus, en gestionar una ciutat que aquest estiu hem vist com queia als inferns de la brutícia, la inseguretat, la vulgaritat… Prou d’històries, si us plau.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

I si Rivera i Casado estiguessin malalts?

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 9 de setembre de 2018.

Casado-Rivera-guerra-clones_1167493288_11679664_1020x574

Rivera i Casado. Foto/VozPopuli

La publicació a primers d’aquest any de Fire and Fury: Inside the Trump White House del periodista Michael Wolf, va plantejar cruament davant l’opinió pública mundial la possibilitat que el president d’Estats Units Donald Trump no estigués capacitat ni intel·lectual ni emocionalment per a exercir el càrrec. Wolf, que de la mà de l’exassessor del president, Steve Bannon, va consultar més de 200 testimonis, descriu en el seu llibre un tipus obsessiu, paranoic i d’un narcisisme repugnant. El retrat va irritar tant el multimilionari que aquest va intentar evitar per tots els mitjans que sortís el llibre. A més, el totpoderós líder va fer que Ronny Jackson, el metge de la Casa Blanca, comparegués davant dels mitjans de comunicació per a donar explicacions del seu estat de salut. Segons Jackson, per cert, una salut excel·lent malgrat l’excés de pes provocat pel consum de menjar ràpid, les galetes Oreo i fins a dotze llaunes de refresc diàries.

A algú li pot semblar exagerat que la pressió arterial d’un president o un problema congènit cardiovascular, hagi d’influir en la idoneïtat de qui ha de manar, però, ben mirat, la salut dels dirigents no pot ser cap assumpte menor, especialment quan es tracta de la salut mental. Tot plegat, les decisions que adopten els polítics afecten la vida de milers de ciutadans i en una societat mínimament avançada, compromesa amb la res pública, aquesta hauria de ser una qüestió de màxim interès.

Com sigui, evidentment no sempre és fàcil saber quan als dirigents polítics -qualsevol tipus amb poder, per exemple un jutge o un fiscal-  se’ls en va el cap o bé depenen d’unes pastilles per a poder assumir en el dia a dia el pes de tanta responsabilitat com és la de manar un país o un partit amb aspiracions de fer-ho. I no és fàcil perquè els polítics són els primers en amagar-ho per no veure’s perjudicats electoralment.

La història en va plena d’exemples. Richard Nixon, el gran mentider, era un alcohòlic que, a més, ratllava la psicosi. Kennedy patia la malaltia d’Addison, un problema de les glàndules suprarenals que li van tractar amb testosterona i esteroides obrint-li una gana de sexe pantagruèlica. La malaltia, a més, va normalment acompanyada de nombrosos trastorns psiquiàtrics. L’excessiu Boris Ieltsin també li tirava a l’ampolla que donava gust i tenia el cor més recosit que una nina de drap.

Molts polítics han adoptat decisions fatals degut al seu estat de salut, alguns víctimes del que es coneix com la síndrome d’hybris, una mena de borratxera de poder quan aquest s’ha exercit durant molt temps i sense gaires restriccions i que hauria afectat personatges com George W. Bush o Toni Blair, el comportament dels quals va ser la meitat d’estrany que el d’Aznar.

Doncs bé, i si els líders de l’extrema dreta espanyola tenen problemes de salut i va i resulta que arriben algun dia a la Moncloa després de superar els seus propis caníbals i gràcies a l’existència d’una societat espanyola dominada per la intoxicació informativa i el nacionalisme més atàvic d’Europa occidental?.

Certament, hi ha molta gent que comença a pensar-ho. El líder del PP, Pablo Casado, fa coses molt estranyes. Tot i les evidències que apunten a que s’ha tret la majoria dels seus títols acadèmics en la tómbola de la universitat de Cifuentes and cia, insisteix en assegurar l’autenticitat dels mateixos i, fins i tot, es permet recordar en públic que les mentides li van costar el cap a Nixon. Casado és immune a la crítica i un addicte impenitent a la retòrica ofensiva. No importa que la premsa li hagi aixecat la camisa amb això dels màsters de pega ni que una jutgessa apreciï indicis de responsabilitat penal en la seva actuació. Tant se val. Nimietats. Ell està per damunt de la llei i de la realitat i això és el que li permet passejar-se per Catalunya com si fos un reietó feudal malgrat que el PP sigui, ara i aquí, un partit residual. Aquest menyspreu de la realitat és el que li permet, també, amenaçar a la meitat dels catalans amb la repressió policial. La mateixa repressió que es va utilitzar contra ETA al País Basc. Realment aquest tipus es creu que això d’aquí, és com l’Euskadi dels anys de plom o només menteix, una vegada més, per a guanyar-se el jornal encara que la seva mentida, com les mentides dels psicòpates, facin  mal a molta gent?.

Altrament, Casado és un tipus que reivindica la seva joventut i el futur enfront d’una esquerra que titlla de passat, emmirallada amb règims totalitaris de signe roig. Això no obstant, es comporta com un cadell del Partido Nacionalista Español (PNE), el del neuròleg Albiñana, més tradicionalista i ultrareaccionari que la mateixa tribu de José Antonio Primo de Rivera mentre es nega a remoure la mòmia de Franco que seria com furgar en els orígens feixistes del partit que lidera.

Al líder taronja, Albert Rivera, ja fa molt temps que se’l veu molt i molt sobreexcitat. Es corda i es descorda la jaqueta compulsivament, es duu la mà al bescoll, al nas… parla amb agressivitat, amb els ulls esbatanats. La cosa és tan exagerada que les xarxes, sempre malicioses i irresponsables, van plenes sobre la seva suposada addició a la cocaïna. El mateix Monedero ho va apuntar jocosament en un programa de televisió i, Rivera, el va denunciar. Després, va desmentir l’extrem en una entranyable entrevista amb la periodista Susanna Griso. Rivera, va assegurar amb fermesa, amb la d’un pare que nega als seus fills haver fet ni una sola xumada d’un canut, que mai no havia consumit cocaïna. Com sigui, es veu que no veure’s encara de president d’Espanya l’ha tret de polleguera, l’ha alterat. Se n’havia fet moltes il·lusions, pobre, de manar els tancs, controlar la caixa dels cabdals, mirar per damunt dels muscles els factòtums de l’alta judicatura que, en Espanya, són com uns autèntics Merlins.

Tot en ell resulta estrany, contradictori, amenaçador, poc equilibrat. Rivera, per exemple, parla de concòrdia contínuament, però, ningú com ell -a excepció de la seva acòlita Arrimadas– ha atiat tant el foc de la confrontació en Catalunya. El seu és un discurs obsessiu, carregat de ressentiment, inquietant que alarmaria qualsevol psiquiatre que li volgués bé.

Pateixen tots dos alguna estranya síndrome?. Possiblement no ho arribarem a saber mai però faríem bé d’estar alerta per saber, si més no, del mal que hem de morir o per poder denunciar-ho si de cas no ens tanquen abans, és clar.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Linxeu Esquerra!

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de setembre de 2018. 

best-twitter-apps-featured

Ocorre des que Esquerra va passar-li el primer mig pam al totpoderós pujolisme, quan totes les tribus de l’independentisme juntes encara no alçaven un gat del rabo, en feliç expressió de Joan Fuster. El cas és que sempre que s’apropen eleccions de qualsevol pelatge o festes de guardar, una munió de franctiradors, sorruts frares amb trona pròpia, espavilats, moixiganguers, profetes de pa sucat amb oli i d’altres humanoides, proven de tirar-li al coll als republicans. Ja s’entén que no em refereixo als qui estan obligats a competir per la cadira o als que per ofici -i amb honestedat- s’hi veuen abocats a dir la seva evitant de perdre els papers. Parlo dels que entren en la brega per gust malaltís, vocació o per incontinència.

Mentre, els intoxicadors de l’altra banda, aprofiten l’avinentesa per a amanyagar el llom a l’ase en comptes de colpejar-lo la qual cosa produeix un efecte opiaci bestial entre els curts de vista. Vull dir que per a molts és evident que si Jordi Cañas parla bé d’Esquerra és perquè tot i que Esquerra assegura ser un partit independentista, en realitat, és el més constitucionalista de tots els de les Espanyes, un niu de traïdors, vaja.

Ben mirat, tot molt elemental, molt senzill, com els centenars de milers de brillants plans que es reparteixen per les cantonades de tota Catalunya i que representa que han de servir al país per a sortir de l’atzucac en què es troba. Perquè estem en un atzucac i que no ho vegi és perquè té un problema molt greu de percepció.

Fins despús-ahir, el motiu principal de tanta irritació no era cap altreque el de la disputa del nacionalisme per l’hegemonia política. Cal saber -sobretot els que a penes s’han afaitat mitja dotzena llarga de vegades- que fins fa quatre dies el catalanisme conservador ho manava tot fins al punt que, en algun moment, havia arribat a exercir una mena de tutela sobre Esquerra. Això passava quan els militants d’aquesta formació cabien en un pis petit de l’Eixample i encara els sobrava lloc per a col·locar la memòria. Val a dir, que encara hi ha els que pateixen una certa síndrome d’Estocolm i, per contra, i a la banda d’enfront, els que encara es creuen amb l’obligació de manar a dormir als republicans quan es fa tard o quan a casa es parla de coses de grans.

No cal dir que la tensa disputa per aquesta hegemonia està més encesa que mai, i és normal. Ara, però, als que en participaven i miraven de reüll Esquerra, cal afegir també els que estan convençuts que el partit de Macià i Companys és el culpable de que Catalunya encara no sigui un Estat independent. Una acusació fal·laç, del tot injusta, dolorosa.

Aquests acusadors cavalquen sobre l’enfurismat tigre de les xarxes socials i són extremadament abrandats. Les xarxes han multiplicat per milions els membres de la confraria dels botafoguerades.

Els d’aquesta mena, deia, no li van perdonar a Marta Rovira que verbalitzés la possibilitat d’una carnisseria si es consumava la proclamació de la independència. Sense morts no hi ha res a fer, etziben alguns sense més arguments, amb un punt de fredor. Per cert, que el general franquista Manuel Fernández-Monzón ha dit que els independentistes són uns covards perquè no volen utilitzar la violència.

Els mateixos rondinaires van acceptar també de mala gana l’exili de Rovira. Tots tenen dret a exiliar-se, però, per aquests tipus, seguint el raonament orwellià, uns tenen més dret que d’altres. Altrament, així que Rovira ha tret el nas a Twitter, l’han apedregat com a un gos ple de puces.

El diputat Joan Tardà és un altre dels damnificats.No li’n passen una. Se l’acusa de ser el més gran dels traïdors i se li retreu que darrerament plantegi la realitat en termes d’una extrema cruesa que és, per cert, el que solen fer els dirigents honestos.

Tot plegat, per les xarxes circulen tota mena de rumors, d’històries estúpides.Una de les que més èxit ha tingut és la d’una suposada conspiració entre Artur Mas, Oriol Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaría per a aturar la declaració d’independència. Un Junqueras, que hauria estat en contacte permanent amb un misteriós i perillós espia del CNI… poseu-li gorra, ulleres de sol i barba klingon. Poca broma. A canvi, ves per on, si tot sortia bé, Junqueras hauria estat el president dels espanyols… literal. Com?. Doncs, suposo que després de ser ungit per Felip VI com si fos un virrei atès que de la manera que està explicada aquesta part de la història, no hi ha la possibilitat del joc democràtic, i, per tant, ni tan sols l’existència d’unes eleccions manipulades.

La història podria haver-se relatat en uns altres termes.Per exemple, amb Puigdemont fent el paper d’espia turc i Toni Comín treballant per als serveis secrets russos. O encara, amb Sáenz de Santamaría conspirant amb Donald Trump per a aconseguir la independència de Catalunya. Una vegada consumada, la dirigent espanyola hauria desvetllat el seus orígens vallesans i hauria presidit una missa en Montserrat.

Cap d’aquests relats, però, se l’hauria cregut ningú.Però que Junqueras conspirava amb el CNI i amb la Cruella Deville de la dreta espanyola per a ser president dels espanyols, aquest relat sí. Sembla molt creïble, extremadament creïble… Tant se val. No paga la pena donar-li voltes. Al capdavall, la gent només es creu allò que més li convé a la seva butxaca o a la seva tranquil·litat espiritual, digueu-li mental si ho preferiu. Tenint en compte la credulitat del personal, no m’estranyaria que els diaris espanyols expliquin qualsevol dia que Roger Torrent treballa per a Ciutadans i els esbarts twitaires de Catalunya li demanin la dimissió.

L’única història certa és que a Artur Mas l’han arruïnat i ja veurem com queda.Que Junqueras fa molt de temps que està a la presó en espera d’un judici que tots sabem que serà una farsa. La realitat és que tenim tot un govern entre reixes o exiliat i uns quants milers de catalans perseguits. Que ens esperen anys molt difícils en què probablement recruarà la violència de l’Estat que aprofitarà totes les oportunitats per a sembrar la discòrdia i aprofundir en les contradiccions del bloc independentista, per a generar una inestabilitat que silenciaran i reconduiran quan es doni en el unionisme.

Els que inventen aquestes històries d’espies i traïdors ho fan des de casa,còmodament asseguts davant de l’ordinador, de vegades, en nom d’una unitat política amb ribets de dogma sagrat mentre demanen a crits que algú obri les presons o que ocupi un aeroport qualsevol, que corri el risc per tots i, sobretot, per ells.

És un joc perillós, el de narrador de conspiracions, vull dir.Anul·la la raó, escampa el desànim i la desconfiança, atia la por, impossibilita la reflexió serena tan important alhora de prendre decisions i contribueix al desordre, sembra la divisió. És el que menys necessita l’independentisme que hauria d’encetar un camí d’entesa amb serenitat, sense buscar el sotmetiment de ningú, sense renunciar a res, fixant objectius plausibles, objectivant la realitat. Altrament, de linxar Esquerra el país no en traurà res, si de cas algun oportunista dels que freqüenten les cuines del poder i, sobretot, els taurons de costum. Que ningú no s’equivoqui d’enemic.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

La turba i l’infiltrat d’Arrimadas

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de setembre de 2018.

mani-ciutadans-ciutadella-agresions-sergi-alcazar-sergi-alcazar-18_1_630x630

Els dirigents de C’S, Mejías, Rivera i Arrimadas en la concentració del Parc de la Ciutadella contra la suposada agressió de Lidia, el 30 d’agost de 2018. Foto/El Nacional/Sergi Alcázar.

Vaig assistir a la concentració davant del Parc de la Ciutadella convocada per C’S en suport de la misteriosa Lidia, la ciutadana russa presumptament agredida per un independentista mentre feia alguna cosa que encara no acabem de saber amb uns llaços grocs. No volia conèixer detalls de l’acte a través dels mitjans espanyols que com sempre, quan es tracta de la defensa de la unitat de la pàtria, perden l’oremus i acaben inflant les xifres d’assistents o callant tot allò que trenca el relat protagonitzat per uns mansos constitucionalistes que són sistemàticament atacats per uns independentistes ferotges com a lleons.

La concentració prometia. Primerament, perquè el fet que la motivava va acabar ràpidament per resultar un esperpent i així, doncs, calia veure quants ignorants o molt entregats a la causa tenien valor de presentar-se i ensenyar el cul. Fet i fet, agredida i agressor han negat que es barallaren per motivacions polítiques. Altrament, la lesió denunciada per Lidia en l’Hospital del Mar resulta que no ha sigut tal, que en cap moment va tenir el nas trencat. Per si no fora poc,  el periodista Jordi Borràs confirmava de seguida que Endavant Ciutat Vella havia denunciat pressions de la víctima per a canviar l’informe mèdic i fer-lo coincidir amb la primera versió, amplament difosa per Arrimadas, Albiol, Casado, La Sexta, El Mundo, Ok Diario… i l’Aleluya. Cal no oblidar tampoc que amb nas trencat o sense, negant o no el caràcter polític de la baralla, l’altra persona implicada va acabar sent detinguda per agents del CNP de La Verneda, la mateixa comissaria que habita l’agent que sí li va trencar el nas a Borràs fa poc mentre llançava visques a Espanya i Franco.

Hores abans de la concentració, Rivera i Arrimadas havien estat arrancant llaços en Alella i arengant als seus a seguir l’exemple per a donar una lliçó a l’Estat i a un Govern al que acusen d’estar al costat dels ‘comandos separatistas’. Poca broma amb el llenguatge.

A les portes de la Ciutadella mai no en van ser més de 200 tot i que l’espectacle que van donar va ser memorable, a l’alçada d’una gran producció. Ben mirat, el càmera de TeleMadrid colpejat salvatgement en ser confós amb un seu col·lega de TV3, va tenir molta sort. De no ser perquè va marxar, aquella turba l’haguera desfet a cops, perquè era una turba vociferant i encegada d’odi que, en alguns moments, i abans inclús de l’incident, es tornava contra sí mateixa. Cap fiscal no advertirà el matís de l’agressió, ni tampoc cap dels policies de paisà que van poder veure en primera línia el que va passar. Es veu que als ulls de la justícia espanyola els únics éssers humans amb capacitat d’odiar són els independentistes.

Després de cruspir-se al periodista, de poc que no linxen també la beatífica Dolors Montserrat que va anar a veure que pescava en aquell aquelarre acompanyada de Alberto Fernández Díaz i algun que altre dirigent. El ridícul va ser espantós. Montserrat semblava com aquelles gavines que es barallen a mort per les restes putrefactes d’un colom.

Sort que Albiol va ser hàbil i va intentar desvincular el PP d’aquella  horrible escena, protagonitzada per uns quants ultres enfurismats, en demanar explicacions a Rivera i Arrimadas de la presència de banderes nazis.

Als dos dirigents taronja, davant del desastre, només els va quedar la mentida i la seguretat que els mitjans els la comprarien. Segons aquests, al càmera el van agredir infiltrats que res tenien a veure amb el partit taronja. I una merda que plou. La concentració era una barreja perfecta de grupuscles d’extrema dreta i militants de C’S… Allà ningú no se n’amagava de res. Els de Generación Identitaria agitaven les seves ensenyes i uns quants membres del Frente Visigodo lluïen les seves samarretes estampades amb símbols inconfusibles. La turba va insultar i perseguir els Mossos d’Esquadra que intentaven protegir el càmera agredit amb una prepotència i agressivitat preocupant.

La premsa espanyola pot minimitzar aquest fet i tots els fets. Pot ocultar que les brigades de neteja de llaços formen part de l’extrema dreta i dissimular qui els anima. Poden vendre en titulars equívocs que no hi ha bons ni dolents tot i que els veritablement hostilitzats són els constitucionalistes… que Torra és un xenòfob i els Mossos la seva policia política. Poden mentir però això no canviarà la vertadera naturalesa política de C’S, ni tampoc la del PP, que és la de dos partits nacionalistes situats a l’extrema dreta.

Sortosament, són quatre gats i C’S traurà menys rèdits electorals dels que es pensa. Al capdavall, el votant fuig com de la pesta de les opcions massa radicals. Casado ja ha dit, rient-se per dessota el nas, que ells no aniran a arrencar llaços, mira si en són de moderats i centrats. En realitat, tenen por també que els seus confrares s’agafen a hòsties entre ells en un atac irreprimible de testosterona patriòtica.

El problema, però, és que aquests quatre gats tenen tot un Estat al darrere i que incidents com el de la Ciutadella o de més greus encara, convenientment manipulats o consentits per la premsa, notablement per les televisions, li acabaran permeten a aquest Estat tenir una excusa per a intervenir més a fons Catalunya en nom de la convivència i de la Constitució. De moment, la caverna mediàtica anuncia i celebra l’arribada de més guàrdies civils al país mentre PP i C’S amenacen amb la dissolució de la policia catalana. Temps al temps.

| Deixa un comentari

Carina Mejías, l’heroïna de la Ciutadella i els diputats degollats

*Article de Francesc Viadel publicat per La República.cat el 26 d’agost de 2018.

maxresdefault

Carina Mejías, regidora de C’S a l’Ajuntament de Barcelona. Foto/Youtube

La regidora de C’S en l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías, va ser la primera ahir en  a assabentar urbi et orbe per twitter que una de les seves afiliades havia estat agredida suposadament per un independentista furibund per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella. El detall de l’incident, a més, el donava en primícia un precari digital nascut per a informar sobre “acontecimientos políticos importantes” en Catalunya relacionats amb la defensa de la unitat d’Espanya.

Gossets i gatets de l’extrema dreta, des de Casado passant per Albiol, van aprofitar de seguida l’avinentesa per a engegar la màquina de la propaganda. Com sempre, tots van llançar missatges apocalíptics contra l’independentisme i van fer crides, com la d’Arrimadas, al Gobierno per a defensar a milions de catalans víctimes dels suposats atacs del separatisme.

El cas és que en unes poques hores s’ha sabut que l’agressió no té res a veure amb la política tot i que això, òbviament, per a les esquadres polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol no té cap importància com tampoc la té que els arrenca-llaços surtin de nit amb passamuntanyes i vagin armats com una banda del Bronx qui sap amb quants policies d’acompanyants. Al capdavall, no es tracta de dir la veritat sinó d’excitar els ànims dels propis mitjançant la propaganda la qual, com recorda Guy Durandin, recorre freqüentment a la mentida, ja que el seu objectiu és el d’exercir una influència i, sols de forma accessòria, oferir informacions.

Com sigui, ara mateix, la senyora agredida és el símbol per excel·lència d’aquells milions de víctimes a què es referia melodramàticament, cínicament, Arrimadas. No és una referència aïllada, sense importància que ens hauríem d’agafar de broma. Els líders polítics espanyols, inclòs Pedro Sánchez, i els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, des de fa temps construeixen dia a dia, amb una agressivitat simbòlica inusitada en Europa, aquest relat de terror que pretén anul·lar la legitimitat democràtica del sobiranisme i justificar la repressió, l’aniquilació d’un adversari polític al qual es veuen incapaços de vèncer en les urnes.

Deia que Mejías va ser la primera de tota la patum en denunciar la suposada agressió independentista. La regidora va acabar la piulada amb una sentida condemna contra els que ‘pretenden imponer sus ideas con violencia’. Fa a penes dos anys, aquesta pacifista de pedra picada va intervenir en una conversa entre dos usuaris de twiter en què aquests, referint-se als diputats Gabriel Rufián i Joan Tardà, asseguraven que sobraven fanals a Cornellà i L’Hospitalet per a penjar-los del coll. En un altre comentari, un dels pacífics amics cibernètics de Mejías afirmava que li agradaria veure degollats als dos diputats. ‘Me parto’… va ser el comentari jocós de la ciutadana Mejías que davant de l’escàndol no va dubtar a mentir covardament. Naturalment, ni Arrimadas ni Rivera, ni Societat Civil Catalana ni el sur sum corda de tots els espanyols suposadament víctimes de la suposada violència separatista van condemnar Mejías que continua com si no res escalfant la cadira de regidora i fent de portaveu ocasional de l’afligit espanyolisme. En un país normal no crec que Mejías hagués fet una carrera política molt llarga després de riure-se’n del fet que dos psicòpates volguessin veure degollats i penjats a dos diputats electes.

En veurem moltes com aquesta. La setmana passada T5 posava com a model d’espanyolisme al feixista de Balsareny, Raúl Macià, que el passat 30 de juliol va agredir set independentistes a Manresa després que aquests penjaren una estelada.  Les televisions i els diaris converteixen bandes de delinqüents en herois de la unitat de la pàtria que els dirigents de C’S i del PP encenen contínuament amb els seus discursos. Estan esperant un incident rellevant, que surti bé algun de tots els atacs de falsa bandera que des de fa mesos es venen perpetrant, un error, per a esclafar Catalunya. Acabarà això passant?. Possiblement. Com evitar-ho en el context d’una lluita del tot desigual?.

Caldrà estar, doncs, preparats civilment, col·lectivament, per a vèncer les pulsions del totalitarisme, per a evitar que la mentida s’imposi sabent que els efectes d’aquesta són limitats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La dreta espanyola i la batuda del Velòdrom d’Hivern

*Article de Francesc Viadel publicat a La Republica, el 22 d’agost de 2018.

a7504aa2dba022d0d1dd06280f53ba99

Jueus parisencs detinguts a Vel-D’Hiv durant una operació manada per les autoritats alemanyes d’ocupació i executada pels francesos per a liquidar els jueus de França.

A la porta d’una petita llibreria de vell del carrer de Saint-Guénhaël, a Gwened, trobo en un basquet ple de llibres mig esventrats i engroguits, l’edició en francès de la novel·la Shara’s Key de la parisenca Tatiana de Rosnay. L’escriptora a través de la mirada d’una periodista americana submergeix als lectors en els dramàtics fets que envoltaren la deportació dels jueus als camps d’extermini nazis. Una deportació que va tenir el seu moment culminant en la coneguda com ‘batuda del Velòdrom d’Hivern’ executada entre el 16 i el 17 de juliol de 1942. Es calcula que només a París la policia francesa seguint les instruccions de la Gestapo va detenir i recloure en Vel d’Hiv, durant cinc dies i en condicions infrahumanes, més de 8.000 persones, la majoria d’elles dones i nens. Finalment, més de 13.000 jueus acabarien en mans dels nazis. Només uns 800 sobreviurien a l’extermini.

La majoria de turistes despreocupats que volen evitar la calor amagant-se en algun dels molts restaurants que hi ha al voltant de la catedral de Sant Pere, notablement francesos, segurament que desconeixen aquella història o, si més no, a penes tenen una idea aproximativa. En qualsevol cas, molts deuen pensar que no paga la pena preocupar-se ara per aquells desgraciats fets. La memòria pesa o s’amaga. Sovint molesta. Fins als anys vuitanta, noranta, l’Estat francès va commemorar modestament l’efemèride. Tot plegat, no va ser fins 1983 que els llibres de text de les escoles se’n van ocupar d’aquell fet.

El 2010 a França es va estrenar la versió televisiva de la novel·la de Rosnay. El mateix any es va estrenar també el film La Rafle dirigit per Roselyne Bosch. Les pel·lícules van obrir a França el debat de la memòria històrica. Fet i fet, Vel d’Hiv encara cou. Quan se’n parla no falten els revisionistes que aprofiten per tirar en cara a Israel la seva política envers els palestins per evitar confrontar el seu nacionalisme amb un passat insuportable o líders polítics com Marine Le Pen que intenten exculpar França d’aquell crim separant les accions de l’Estat de les del poble com si aquest no n’hagués tingut cap responsabilitat. Negar que a França hi havia socialment un clima favorable, un antisemitisme ferotge, és una estupidesa.

Aquest estiu, el vicepresident de la Diputació d’Alacant, Alejandro Morant, va exigir en uns comentaris a Facebook ‘deportacions massives d’emigrants’ il·legals als quals va acusar d’estar protagonitzant una invasió silenciosa que “acabarà con el mundo occidental, convirtiéndole al Islam’. Deportacions, tancament de fronteres, eliminació d’ajudes i ‘privilegis’, enduriment de les lleis… “Nacer aquí no te hace español’, assegurava el mateix tipus que no té inconvenient en titllar de ‘nazionalistas’ als de Compromís o de donar a entendre que el Govern valencià és una mena de govern intrús quan s’hi refereix maliciosament com a ‘guvern’.

Tot i que la plana major del PP d’Alacant es va afanyar a desacreditar-lo, a treure-li ferro a l’assumpte, el ben cert és que Morant només feia que seguir el guió del seu líder Casado que aquest agost va assegurar que en Espanya no hi havia papers per a tothom ni era tampoc possible ‘absorber millones de africanos’ per a poc després deixar-se fotografiar indecentment donant la mà a uns desconcertats immigrants subsaharians arribats al port d’Algesires.

No ha estat l’únic salvapàtries que aquest estiu s’ha escalfat la boca a compte dels immigrant. Albert Rivera se n’ha anat a la tanca de Ceuta on ha aprofitat per a demanar la devolució en calent dels immigrants tant en Ceuta com en Melilla. A Rivera tant se li’n fot que Espanya hagi estat condemnada pel Tribunal de Drets Humans per aquesta manera salvatge d’actuar. En un dels seus habituals jocs d’encantament dialèctic, el cínic líder taronja, va intentar dissimular la seva veritable ideologia i intencions parlant d’immigració bona i d’immigració dolenta, regulada o ‘irregular’.

Sens dubte, la dreta espanyola canta la mateixa cançó obscena que l’ogre estúpid de Salvini, Viktor Orbán o el polonès Kasczynski, entre altres perles reaccionàries, per més que es passegen pel món de moderns.

Certament, hi ha una distància entre la deportació dels jueus durant l’Europa dels nazis i el tipus de deportació que ara mateix exigeixen personatges petits i engolats com Morant tot i que és innegable que en el fons s’hi perceben elements d’una mateixa mentalitat xovinista, classista, profundament xenòfoba que va alimentar l’era del feixisme europeu.

Un article de L’Obs publicat ara fa tres anys, advertia que Europa, el continent que havia inventat el dret d’asil, patia una ‘crisi de memòria’, entenc que en els termes en què la va definir el professor de literatura comparada de Harvard, S. R. Suleiman. Per a Suleiman, el concepte designa un moment crucial i en ocasions perillós o conflictiu, en el procés de recordar el passat sigui de forma individual o col·lectiva. Allò que està en joc en una crisi de memòria és la representació d’un mateix, com es veu un, com un es representa per als altres, la qual cosa és inseparable del relat que es fa del propi passat.

Dit d’una altra manera, els europeus hem oblidat Vel d’Hiv o si més no ens neguem a recordar-lo com el que va ser, els factors que van propiciar aquella catàstrofe. D’aquí que milions de ciutadans acceptin la lògica immisericorde de determinats partits polítics sense que ningú no se n’adoni dels perills que aquesta implica.

Quin són els emigrants bons als quals s’hi refereix Rivera, Casado?. Definitivament, aquests emigrants bons no són ni musulmans, ni negres…això segur. Però a Alemanya també fan nosa els polonesos o els txecs, els que són pobres és clar. I a Anglaterra, els espanyols!…

Malauradament, això no ha fet més que començar. Els Estats europeus pensen de manera molt diversa sobre com cal afrontar el problema de l’immigració per tal com tenen, advertia L’Obs, memòries distintes sobre el que significa asilar ciutadans provinents d’altres països per motius de persecució o necessitat. Mentrestant, aquests tipus tecnocràtics, sense escrúpols que pugnen per el poder en tota Europa fan l’agost a compte d’un dels pitjors drames als que s’enfronta el continent.

Publicat dins de Periodisme, Política | 3 comentaris

Ministres, policies i violències feixistes

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 d’agost de 2018.

img_mbejar_20180717-085908_imagenes_lv_terceros_jordi_borras-kG4D-U45945075466BkB-992x558@LaVanguardia-Web

El fotoperiodista Jordi Borràs poc després de ser agredit per un policia nacional de la comissaria de la Verneda de Barcelona.

El president Quim Torra s’ha adreçat al ministre de l’Interior Grande-Marlaska per a exigir mesures disciplinàries per als membres de les forces de seguretat de l’Estat que s’han vist implicats en diferents atacs -sobradament coneguts- contra independentistes després que la delegada del Govern, Teresa Cunillera, es fes l’orni a fi de donar-li temps a Madrid de confeccionar l’argumentari a l’ús. A les xarxes, el personal  ha començat a creuar apostes de quina serà l’actuació del ministre. El cas és que ni els més optimistes creuen que aquest vagi a moure un dit. Seria tota una novetat que en l’Espanya dels torturadors franquistes inversemblantment condecorats per demòcrates, vull dir la d’Antonio González Pacheco (a) Billy el Niño, la de Jesús González Reglero, Fèlix Criado i Pascual Honrado de la Fuente, un ministre perseguís la impunitat policial quan aquesta es dirigeix contra enemics declarats de l’Estat encara que l’única arma d’aquests sigui la de la democràcia. En cap cas, l’Estat pot donar mostres de debilitat.

Els ciutadans del País Valencià tenen un enorme experiència amb la violència feixista, els policies que no veuen res i els ministres estranyament incompetents. Fou un ministre de Governació, el feixista Martín Villa, qui va engegar durant la Transició l’operació del blaverisme, un moviment que va protagonitzar episodis de violència notables els quals mai no van ser investigats. Quan el 1979 el senador socialista, Alfons Cucó, va demanar explicacions en el Senat al llavors ministre de l’Interior Ibáñez Freire per l’actuació policial davant de tots els actes violents comesos per feixistes identificats durant els darrers dos anys, Freire es limitar a qualificar la situació valenciana de normal i als violents de ciutadans que actuaven moguts per motius de discrepància política. El País València, assegurava Freire, no patia una situació especial pel que fa a l’ordre públic. Freire no ensumava ni les bombes de l’anticatalanisme, ni les seves pallisses, ni menys encara la inacció dels seus policies. Molt ofès, es permetia de recordar-li a Cucó que la policia espanyola estava defensant la democràcia amb la seva pròpia sang. Finalment, en un arravatament de cinisme li va exigir al socialista que donés els noms d’aquells violents que el socialista assegurava tenir identificats.

Dos anys després de la intervenció de Cucó, concretament l’11 de setembre de 1981, van intentar matar Joan Fuster amb la col·locació de dos potents artefactes explosius en el seu domicili de Sueca. Era el segon intent. El primer fou l’hivern de 1978, també amb una bomba de metralla, similar a la que li enviaren els Nadals d’aquell any al professor Manuel Sanchis Guarner. En tots els casos, la investigació policial i judicial va ser una autèntica estafa. No és d’estranyar, atès que per les característiques dels artefactes és més que probable que intervingueren membres de les forces de seguretat de l’Estat, fins i tot de l’exèrcit.

Les violències van continuar durant anys, fins avui. La policia mai no va moure un dit ni encara quan aquesta violència tenia lloc davant dels seus mateixos nassos.

En alguns casos, els atacs foren d’una especial gravetat. Des de l’estiu de 2001 fins a finals de maig del 2002, la seu del Bloc Nacionalista Valencià (BNV)  al carrer Sant Jacint de València en va sofrir sis. L’aleshores secretari general del BNV, Pere Mayor, es mostrà absolutament convençut que en la delegació de Govern sabien perfectament qui eren els responsables d’aquestes accions. La continuïtat dels atacs motivà que el 9 d’abril del 2002 Mayor, convidat pel convergent Jordi Xuclà, es reunís amb la comissió d’interior del Senat. La intenció darrera era provocar la compareixença del vicepresident del Govern i ministre d’Interior, Mariano Rajoy, a fi que s’expliqués sobre “la paralització de les investigacions policials en aquesta matèria”. No va haver cap explicació i tot va continuar exactament igual o pitjor.

DL3pddjXkAAHiR9-680x365_c

Anticatalanistes agredeixen a un ciutadà al pas de la manifestació nacionalista del 9 d’octubre als carrers del centre de València, 2017.

El 2 de febrer del 2007 uns desconeguts incendiaren la seu del Bloc a Gandia. Era el tercer atac en menys d’un any ocorregut després de les declaracions furibundes de dirigents del PP contra el catalanisme. Tan sols uns dies després dos individus irrompien a cara descoberta dins del Casal Jaume I d’Elx cridant visques a Franco i proferint amenaces de mort contra les persones que es trobaven en aquell moment en el local.
La matinada del dissabte 1 de setembre tres joves disparaven des del carrer amb una pistola de perdigons a l’interior de l’entitat privada Ca Revolta al centre de València. Els atacants deixaren en la seua fugida pintades en la façana amb els lemes “Mai Catalans” i “Fora d’ací”.

La nit del 27 de setembre el portaveu del Bloc de Mislata, Santiago Rosado era brutalment agredit per un escamot de joves de l’extrema dreta que prèviament havien atacat el local de l’Associació Artística i Musical on es trobava reunit amb una altra persona. Durant la tramitació de la denúncia els agents de la Policia Nacional que l’atengueren li digueren que no entenien el valencià i que tampoc no tenien cap obligació de saber-lo. Rosado, no tingué més remei que redactar personalment la denúncia.
A la mitja nit del 9 d’octubre del 2007 la policia desactivava junt a la porta de la seu del Bloc, un artefacte incendiari fabricat amb una bombona de benzina amb més de set litres de capacitat a la qual s’havia adherit una metxa. Curiosament, el primer que varen preguntar els investigadors policials als responsables de la formació nacionalista era si aquests sospitaven d’alguna facció interna crítica amb l’actual direcció.

La vesprada del 29 de novembre esclatava un artefacte de fabricació casolana reforçat amb metralla a la porta de la seu que Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) té al carrer Erudit Orellana de la capital.

Només és una mostra de desenes de desenes d’actes violents els responsables dels quals mai no s’han trobat. Ni un sol detingut. Fantasmes que apareixen del no-res, colpegen, amenacen, desapareixen… És segur que a Catalunya passi el què ha passat al País Valencià en termes segurament molt més greus. Al capdavall, que veiem un increment d’actuacions atiades pels discursos encesos d’Arrimades i Albiols on les víctimes, als ulls de dirigents polítics del règim i mitjans de comunicació, seran sempre els agressors, convertits en ciutadans discrepants d’una mena de dictadura fantàstica.

Val a dir que Grande-Marlaska, ha estat en el punt de mira del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, per no haver investigat suficientment les suposades tortures practicades pels agents a detinguts que estaven sota la seva custòdia. La secretaria d’Estat de Seguretat, Ana Botella, és valenciana, i ha sigut delegada del Govern en aquell territori. Coneix perfectament de la impunitat de l’anticatalanisme feixista i ha de saber quina classe de funcionaris es mouen en el seu país. Fins ara, amb la qüestió de Catalunya Botella s’ha mostrat tan enigmàtica com distant. Un actitud habitual dels qui veient la injustícia callen per disciplina, per por, o per vés a saber què.

Tot plegat, el president Torra ho té complicat en treure’n l’entrellat en aquest assumpte d’un Estat que lluny de veure funcionaris que s’extralimiten en les seves funcions posseïts pel ranci esperit d’un nacionalisme espanyol d’inspiració totalitària, només són capaços de veure ciutadans que defensen el valor suprem de la pàtria. Una pàtria que segurament deuen voler defensar també de rojos, maricons, immigrants i altres antiespanyols… Ja s’ho trobaran.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

La ficció de la Catalunya monàrquica

*Article de Francesc Viadel publicat a La República el 14 d’agost de 2018. 

1533652585580.jpg

Els escàndols de corrupció i faldilles relacionats amb la Casa Real junt amb un cert
clima de deteriorament social molt idoni per a les profecies de caire revolucionari més
optimistes, han alimentat durant els darrers mesos els comentaris entusiastes sobre una
suposada fi de la monarquia espanyola. Mai com ara, tants s’havien mostrat tan
convençuts que la III República està al caure, cosa de quatre dies mal comptats.
El cert és que alguns comentaristes republicans s’han mostrat, però, molt menys
entusiastes com ara Carlos Elordi que a penes fa un dies des d’Eldiario.es es
preguntava si l’Estat i els seus epifenòmens no estaven en plena operació de salvació de
la corona com quan es va propiciar l’abdicació de Juan Carlos I. Ho deia atès per com
s’havia actuat davant de les darreres informacions que apunten que el rei emèrit podria
tenir comptes bancaris a Suïssa nodrits amb diners de comissions procedents de munyir
la vaca espanyola. Uns diners que, per més inri, haurien estat convenientment
blanquejats per la màfia al servei de les elits de la pàtria. Elordi recordava molt
oportunament el silenci dels grans mitjans de comunicació sobre l’afer, la pudor de
merda de les clavegueres de l’Estat i la inacció dels principals partits polítics alhora de
fer front a l’escàndol. Tot plegat, només Unidos Podemos, ERC, PDECaT, Compromís i
Bildu s’han mostrat disposats a investigar els fets. Una investigació, cal dir, que podria
tenir com a conseqüència la imputació del rei emèrit amb la qual cosa la corona de Felip
VI quedaria sentenciada.

Amb tot, Elordi mateix afirma melangiosament que Espanya no està preparada per a ser
una república ateses les enormes dificultats de la dreta i de l’esquerra per a posar-se
d’acord en temes capitals com ho és, per exemple, el de la crisi de Catalunya. Per tant,
‘tristemente’, la monarquia és ‘la menos mala de las soluciones de compromiso’,
malgrat ‘los desmanes de quien la encarnan’. Un fet, assegura, que fins i tot han entès
apesaradament ‘hasta las mentes más claras de la izquierda radical’. És a dir, que
ningú no mourà ni un dit i que el republicanisme de Iglesias, Garzón i tutti quanti és
més estètic que el quadre de Giusseppe Pellizza da Volpedo, El quart estat, que va
popularitzar Bertolucci amb la seva pel·lícula, Novecento.

Així les coses, que el CIS no pregunti des de 2015 que pensen els espanyols sobre la
Monarquia no deixa de ser una anècdota, una mostra més de l’excés de zel dels podersfàctics per protegir una institució més deteriorada que les despulles de Franco la qual ha acceptat de grat tant el suport del PP dels 800 imputats com el de totes les l’extremes dretes, això és, l’oficial i oportunista que lidera Rivera i Casado, i la veritablement militant animada en Catalunya per una Arrimadas cada dia més descol·locada i agressiva.

Certament, no cal que Felip VI i els seus s’amoïnin més del compte pel fet que alguns
periodistes o polítics com Juan Carlos Monedero l’envien a Estoril des de les pàgines
d’un qualsevol digital gauchista. Tot plegat, a Madrid encara no s’han vist
manifestacions de milions de persones demanant l’adveniment de la República, ni
sabem de ningú que hagi cridat a les portes de la catedral de Toledo en plena processó
del Corpus ‘couper la tête du roi!’ enmig de l’entusiasme popular, n’hi ha hagut tampoc
un allau de mocions contra Felip VI en viles i ciutats d’Andalusia o Extremadura, de
Galicia, de cap de les Castelles, ni tan sols del País Valencià que va alletar Blasco
Ibáñez… Ben pel, contrari hem pogut escoltat clar i alt com després dels esquitxos de
merda de Corinna, Pedro Sánchez afirmava que la Monarquia espanyola eres moderna
i exemplar. I més, hem vist com quasi un miler de militars demanaven respecte per
Franco, com un Borbó encapçalava una furibunda protesta de feixistes contra
l’exhumació del dictador, hem vist el despertar de l’Espanya més horrible.
Una altra cosa és, però, el què passa a Catalunya. Els monàrquics indígenes poden dir el
que vulguin però tots els sondejos d’opinió indiquen rotundament que la majoria de
catalans, especialment els més joves, rebutgen la Corona. El dia 3 d’octubre Felip VI es
va fer d’avorrir per la majoria de catalans en amenaçar vetlladament els més de 2
milions que van votar en el referèndum de l’1-O mentre els grupuscles de l’extrema
dreta ocupaven els carrers de Barcelona amb ganes de brega, absolutament convençuts
que el suport de l’Estat els permetria actuar impunement. Però no només se’l van mirar
de reüll, amb estupor i amb fàstic els independentistes convençuts sinó, també, molts
ciutadans que simplement no es van sentir concernits per aquell rei col·locat enmig
d’una escenografia aterridora. Recordeu el quadre del fons de Carles III, bastó de
comandament en mà, el rei que va prohibir el català a les escoles. Recordeu la
gesticulació agressiva del monarca. D’un monarca que es va oblidar de la paraula diàleg
deliberadament, amb la voluntat d’exhibir força. D’un rei al que només li va faltar
aparèixer d’uniforme militar.

L’Estat no sap que fer per a normalitzar la seva presència a Catalunya. Ho intentaran
aquest 17 d’agost. Imposaran el rei. L’envoltaran uns milers de seguidors de C’S, del
PP, del PSOE i els habituals de l’extrema dreta indígena. Les càmeres cercaran els
angles més convenients i als mitjans de comunicació diran que n’eren milions i que els
independentistes, facin el que facin, van insultar amb el seu gest la Monarquia i les
víctimes d’un atemptat que el mateix Estat s’ha negat a investigar. Serà el mateix Felip
VI que vuit mesos abans dels atemptats de Barcelona visitava Aràbia Saudita, el país
que nodreix i finança el gihadisme, per a fer de corredor dels negocis espanyols seguint
l’estel del seu pare.

No convenceran ningú, però això es suposa que ells ja ho saben. El que importa en
qualsevol cas és mantenir la ficció d’una Catalunya tan monàrquica com alhora víctima
de la seva condició. És fonamental, no donar cap mostra de feblesa. Mirar cap a una
altra banda i confiar en que, a la llarga i per la força, es vencerà.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

David Serrano i la veritat de Jedwabne

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’11 d’agost de 2018.

0

L’investigador i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, David Serrano, amb Icchak Lewin, supervivent de la matança de Jedwabne a Polònia, aquest juliol.

Perseguir la veritat que amaga el passat no és fàcil ni està a l’abast de qualsevol. Hi ha veritats que molt de temps després encara sagnen, desvetllen poderosament els dimonis que les van concebre i són capaces de convocar de nou l’odi més abjecte. La de Jedwabne n’és una d’aquestes veritats. És un dels molts episodis de l’horror que va tenallar els europeus durant els anys quaranta, concretament un episodi del genocidi dels jueus a Polònia. No és, però, un de tants perquè en aquest cas el paper de botxins no els fan els ocupants nazis sinó els propis veïns encegats per un fanàtic antisemitisme. Veïns que mataren brutalment centenars de jueus, espoliaren els béns de les seves víctimes -pertinences, cases, terres- i tot seguit van imputar els seu crim als invasors i es van ocultar durant generacions en el silenci i la mentida.

El sabadellenc David Serrano Blanquer és doctor en filologia,professor titular de la facultat de Comunicació Blanquerna i sobretot un investigador que duu anys endinsant-se en l’estudi de la Shoà, sovint, fent-ho des d’una perspectiva catalana. Ha publicat entre d’altres, Un català a Mauthausen. El testimoni de Francesc Comella (2001), L’Hora Blanca. L’holocaust i Joaquim Amat Piniella (2004), El llanto de la maleta (2016) i és autor també d’un Dictionari critique de la littérature européenne des camps de concentration et d’extermination nazis (2007). Ara mateix, enllesteix la publicació d’una investigació sobre el pogrom de Jedwabne.

El matí calorós del 10 de juliol de 1941, els jueus de Jedwabne,a la Polònia oriental, van ser obligats a reunir-se a la plaça del mercat amb el pretext de realitzar les tasques de neteja, una activitat pensada òbviament per a humiliar-los i maltractar-los. Tothom intuïa, però, la tragèdia perquè dies abans ja s’havien produït massacres en altres poblacions de la zona.

El martiri va començar de seguida. Un dels testimonis assegura que abans no estiguessin tots els jueus a la plaça, ja es va apallissar i lapidat fins a morir un xicot de nom Joseph Lewin. En altres punts de la població, altres jueus van ser colpejats amb estaques, ofegats, escapçats… la noia, Judes Ibram, va ser violada i assassinada. En el cementeri es va obligar a uns altres a cavar una fosa i després se’ls va matar amb eines de metall, amb un ganxo de ferro, a ganivetades, amb estaques…  Mentre, totes les cases dels jueus eren saquejades i els que intentaven escapar pels camps, atrapats i conduïts a la força fins la plaça. El poble va quedar completament cercat, convertit en una ratera.

Amb tothom a la plaça els assassins van obligar un grup de jueus a tirar a terra un monument de Lenin i després a arrossegar-lo sobre uns taulons de fusta en una mena de grotesca processó. Un rabí encapçalava el seguici mentre als jueus se’ls obligava cantar: ‘Nosaltres tenim la culpa de la guerra, nosaltres tenim la culpa de la guerra’. Després, van conduir totes les persones a un pallar on s’havia congregat una gran multitud. Els van obligar a entrar, van ruixar amb vuit litres de benzina l’edifici i li van botar foc. D’aquesta manera, es creu que haurien mort uns 1.600 jueus.

El 1949, durant el règim socialista, es va obrir un procés judicial a 50 persones, set d’elles fugades. A la última, vuit foren absoltes, la resta van ésser condemnades a penes d’entre 8 i 15 anys de presó, i només una va ser condemnada a la pena de mort. El temps i el silenci van soterrar la història i tothom va fer per oblidar el que s’havia dit al judici fins al punt que en 1962 en el monument que es va erigir un monument en el lloc on hi va haver la granja es va escriure una inscripció del tot infame: “Lloc de martiri de la població jueva. La Gestapo i la gendarmeria alemanya cremaren vives 1600 persones el 10 de juliol de 1941”.

De cap manera s’havia d’admetre la veritat. Al maig de 2001, el ministre de Justícia Lech Kaczynski va aprovar l’exhumació de cadàvers per iniciativa de la fiscalia. Cinc dies després, però, van haver de suspendre’s els treballs. Un any després, la justícia a penes va poder consignar la mort d’unes 340 persones, deixant sense explicació com és que de 1600 jueus que vivien al poble el 1941, només 10 van sobreviure. Aquell mateix any es va canviar la inscripció del monument per una més neutra però que en qualsevol cas evitava a tota cosa recordar la participació dels polonesos en la massacre.

El 2002 l’historiador anglès Jan T. Gross, va publicar Veïns,una investigació que va aixecar ampolles i que no va evitar ni de bon tros que molts continuaren defensant una versió del tot falsa dels fets. I encara ara.

Aquest estiu, David Serrano ha tornat al lloc dels fets amb motiudels actes de commemoració del 77 aniversari del progrom.  La comitiva, formada per autoritats de diferents estaments, va fer el recorregut seguit pels jueus aquell fatídic juliol. Les autoritats locals no van voler assistir a l’acte, ni tampoc cap veí. Els que no s’ho varen voler perdre van ser els membres del grup d’ultradreta Obu Narodowo-Radycalnego els quals defensen la versió que exculpa els polonesos. La Polònia d’avui, com la d’ahir, no vol sentir a parlar de la responsabilitat col·lectiva dels polonesos en la massacre dels jueus ni de Jedwabne ni de cap altre lloc. Fa no res s’ha aprovat una Llei de l’Holocaust que preveu penes de presó per als que diguin “camps de concentració polonesos” en vegada de “nazis”. Es tracta de defensar la reputació de Polònia a tota cosa encara que sigui a costa de la veritat.

Serrano no ho ha tingut fàcil. El llibre que prepara sobre Jedwabneparteix d’un contacte amb una de les descendents d’Izrael Gradowski, un dels 10 supervivents de la massacre. Es tracta de l’assagista, poeta i filòsofa argentina, Laura Klein per a qui el procés de descoberta de la història familiar va marcar un abans i un després. Serrano ha entrevistat també, entre molts d’altres, Gross mateix, altres investigadors del cas com Anna Bikont autora d’El crim i el silenci (2004) o als cineastes Slawomir Grunberg o Agnieska Arnold. L’investigador sabadellenc, vol també incloure en el seu llibre els perfils dels principals personatges d’aquella tragèdia, el dels assassins, el dels supervivents i el dels qui els van ajudar a partir dels judicis celebrats entre 1949 i 1953.

El treball de Serrano arriba enmig d’un temps en què el revisionisme vol evitar que la veritat llueixi, que la memòria es sotmeti a la barbàrie. Passa a Polònia, però també a França, especialment a Espanya, a molts països d’Europa. Coincideix també gairebé amb la desaparició de qui més va fer per a mantenir present el record de les víctimes i amb ell el de la dignitat de l’home contra el malson nazifeixista, el cineasta i filòsof francès, Claude Lanzmann director de Shoah.

El de Serrano és tot un exercici de memòria que, d’acord amb Jean-Françoise Forges, perquè tingui sentit ha de conduir a la mobilització, a la vigilància i a la resistència davant del present i del futur. Recordar pot ajudar a evitar.

Publicat dins de Periodisme, Societat | Deixa un comentari

Albert Boadella s’eixuga el cul

*Article de Francesc Viadel publicat la primera setmana d’agost de 2018 en Directe!

Albert-Boadella-ensenya-cul-estelada_975512562_22731011_1936x2592

Ja fa 15 anys des de la darrera vegada que una ocurrència d’Albert Boadella va aconseguir arrencar-me un lleu somriure. Va ser a un cinema de Madrid on ens congregàvem quatre gats per veure Buen viaje, excelencia, una paròdia sobre els darrers dies de Franco que arribava tard i enmig de la indiferència d’una extrema dreta que es rejovenia i s’engreixava a la vora del règim d’Aznar. La veritat és que de no ser per la interpretació de Ramon Fontseré,  aquella pel·lícula no es mereix ni quinze minuts d’atenció. Ho dic sense acritud. En realitat, no passa de ser una successió inacabable d’esquetxos previsibles salpebrats amb alguna grolleria per a fer riure els pocapena de cor senzill. Abans d’aquell sainet ensopit amb un guió pobre i una execució irregular, ho havia passat bé amb el Boadella de La portentosa vida del pare Vicent (1978), un fil de Carles Mira on Boadella interpretava l’integrista Sant Vicent Ferrer que va enervar els anticatalanistes ultracatòlics de València. Tant els va irritar que el dia de l’estrena, el 4 de setembre de 1978, els feixistes van fer esclatar una bomba al cinema Goya d’Alcoi. L’atemptat -sense víctimes- se’l van atribuir els ‘grups antimarxistes valencians’ per venjar ‘la infàmia’ comesa contra el Regne de València. Vaig riure també amb el Teledeum (1984) que vaig veure a Alzira enmig d’una gran expectació social i, sobretot, amb Ubú president (1995) una obra que dessacralitzava l’omnipotent Jordi Pujol i una determinada mentalitat nacionalista que a mi em recordava l’arnat regionalisme del País Valencià en una versió liberal i civilitzada.

El 2007, Boadella va escriure Adiós, Cataluña, un text carregat de bombo contra el nacionalisme català i contra ‘la tribu’. Durant la presentació,  va assegurar que no tornaria a actuar perquè hi havia ‘un problema de llibertat’, que patia un sabotatge pitjor que el del cava i que el país li importava menys que Birmània. En realitat, però, el que havia passat, com molt bé va assenyalar l’escriptora Isabel-Clara Simó a la seva rèplica Adèu, Boadella, és que el públic havia deixat d’anar a veure’l perquè les seves obres ja no interessaven. La resta de la història és sobradament coneguda. Fa anys i panys que Boadella el cosmopolita protagonitza una croada personal contra el nacionalisme català al costat del nacionalisme espanyol, un dels més casposos, reaccionaris, provincians i agressius d’Europa.  Boadella veu en els ‘seus’ el que és incapaç de veure en una fanàtica com Rosa Díaz -a la que li va ballar la música quan pensava que aquesta tenia opcions- o en una Esperanza Aguirre capdavantera d’un partit emmerdat fins al coll que va a tenir a bé comprar-lo. L’actor ha estat també un dels més destacats membres de la claca d’Albert Rivera, un altre no-nacionalista i, ara mateix, ostenta la presidència de Tabarnia, l’artefacte identitarista amb que alguns nacionalistes espanyols, ajudats per les clavegueres de l’Estat, pretenen que els catalans ens embranquem a garrotades per poder deslegitimar qualsevol pretensió col·lectiva i justificar una repressió encara més salvatge.

Boadella no perd ocasió per a presentar-se de víctima i de perseguit encara que no li vagin ni a xiular els babaus de la plaça del poble quan amb quasi cent anys que té es disfressa de marineret o se’n va a fer l’idiota a Waterloo amb una colla de desgraciats. Les seves darreres aparicions són de vergonya aliena, les d’un tipus sense cap gràcia que no ha assumit la seva decadència personal ni professional, un fava que l’extrema dreta -que riu amb les pel·lícules de Tony Leblanc i els acudits d’Antonio Ozores– considera que els pot ser d’utilitat.

Ara bé, cap tan patètica com la seva representació després que la justícia alemanya considerés que el delicte de rebel·lió que s’atribueix al Govern és pura fantasia. L’actor es va enregistrar eixugant-se el cul amb un llaç groc. Un vídeo que es va encarregar de distribuir un diari ultra de Madrid. Amb aquest gest suposo que volia escarnir els presos polítics, evidenciar que mentre Puigdemont se’n lliurava de la més greu de les acusacions de Llarena i quedava en llibertat, uns altres es quedaven entre reixes. Em sembla l’actuació d’un miserable que -recordem- el 1978 va fugir per potes de l’Hospital Clínic de Barcelona per a evitar que un consell de guerra l’enviés a la presó. El gest d’un pèssim actor i d’una mala persona.

Potser és que no l’entenem, que pobletans com som, no estem a l’alçada del seu sublim esperit creatiu. Som tant estúpids que només ens faria gràcia si fes befa dels manifassers de l’alta judicatura, dels policies violents, dels abrandats discursos patriòtics dels Rivera, els Casado, els Aznar, sa magestat, del cul infame del PP… Això si que ens faria riure i aplaudiríem fins fer-nos sang si de cas un jutge qualsevol anés a per ell per incitar a la violència i pertorbar l’ordre constitucional amb les seves pallassades i, aleshores, es veiés en el tràngol de tornar a escampar la boira saltant una finestra qualsevol en calçotets.

Tant se val. Hi ha gent per a tot. Sempre hi haurà, doncs, qui valori el seu art com, per exemple, aquell camioner de Mataró, conegut per les seves ràtzies contra els independentistes que l’altre dia van filmar al carrer, a plena llum del dia, eixugant-se el seu enorme cul amb una estelada davant d’un supermercat Consum. Un tipus, per cert, que sovinteja els actes de C’S i que s’ha fotografiat també amb la senyora Arrimadas. Això sí que és una tribu i no aquest pobre reducte de catalans que ballen sardanes i colpegen cassoles contra el rei. Que trist tot plegat. I quin fàstic…

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | 2 comentaris