En l’extorsió mafiosa de Catalunya

*Article de Francesc Viadel publicat en La República. cat el 8 d’octubre de 2018.

descarga

Segons es desprèn de la interlocutòria del jutge Llarena del passat mes de maig, els 13 responsables de l’1-O, avui empresonats o a l’exili, van ser-ho també de “la retirada masiva de fondos de las grandes entidades financieras que tenían su sede en Cataluña”. Una situació, enraonava el magistrat, que va justificar el precipitat decret del Gobierno del 6 d’octubre pel qual es permetia el trasllat fora del país de les empreses sense necessitat del permís de les juntes d’accionistes. Les conseqüències econòmiques de l’1-O no són per a Llarena una qüestió menor. Fet i fet, les situa en un context d’”insurrección”, de “movilización con expresiones de violència”. Tampoc ho han estat per a l’opinió pública espanyola que va carregar sobre les espatlles dels independentistes l’apocalipsi econòmica alhora que exigien un escarment exemplar. En algun diari es va arribar a llegir fins i tot, en un to triomfal, que cap altra cosa com la marxa de les seus dels bancs i les empreses, havia generat més partidaris de la unitat d’Espanya entre els catalans.

Ara hem sabut, però, gràcies a un reportatge publicat a l’ARA que signen Albert Martín i Àlex Font, que allò que van témer els bancs no va ser la independència de Catalunya, ni les tractorades que tant terroritzen Llarena, sinó al mateix Estat que va retirar, immediatament després del referèndum, fins a 35.000 milions d’euros de Caixabank i Banc de Sabadell.

“(…) Tot i que les retirades de dipòsits van ser invisibles per als ciutadans,” relaten els periodistes, “els mercats internacionals sí que les van observar amb atenció. Entre dilluns i dijous CaixaBank perdia un 8% del valor de les seves accions. El Sabadell, fins a un 12%. Amb el catastrofisme econòmic que els opositors polítics i mediàtics a la independència van aplicar aquells dies contra el Procés, la notícia d’aquestes caigudes del preu de l’acció va arribar al carrer. I la bola es va fer grossa (…)”.

El mateix Felip VI hauria intervingut en aquesta operació de guerra bruta econòmica de l’Estat no només pressionant les dues principals entitats catalanes, sinó també a les multinacionals perquè foteren el camp de Catalunya, amb un escàs èxit cal dir.

Com sigui, la quantitat de diners que s’ha estimat que es van retirar és desorbitant. Per molt menys, recorden Martín i Font, el Banc Popular se’n va anar al poll. Peculiar sentit del patriotisme el del monarca i tutti quanti.

L’assumpte és d’una gravetat enorme. L’advocat Gonzalo Boye ha assegurat que l’actuació del Gobierno, aleshores amb Luis de Guindos al capdavant del ministeri d’Economia, podria implicar un delicte de ‘coacció’. L’economista Xavier Sala i Martin, ha anat una passa més enllà en titllar els fet de la manipulació de les accions d’empreses que cotitzen en borsa de xantatge i d’extorsió mafiosa. Espanya, es va jugar la seva estabilitat econòmica però també la de tots els seus socis europeus.

El president Torra ha demanat depurar responsabilitats i que s’investiguin els fets. Una petició candorosa. Per la seva banda, el grup d’ERC al Congrés dels diputats ha demanat una comissió d’investigació que ja sabem, però, com començarà i també com acabarà. Fins i tot, l’alcaldessa Colau ha exigit transparència a l’Estat. Per demanar que no quedi.

Tots sabem, però, que per iniciativa pròpia l’Estat no farà ni una cosa ni l’altra. Ben pel contrari, negarà la major i mirarà cap a un altre costat, defensarà amb les dents si cal l’actuació del monarca i la legitimitat de qualsevulla de les seves actuacions. La premsa espanyola mateixa ha fet veure que passava un carro. No els interessa gota l’assumpte.

El que no resultava tan previsible és la resposta del Govern i dels partits sobiranistes davant d’aquests escandalosos fets. Una resposta a ulls veients de perfil molt baix que els afebleix tant davant dels omnipotents poders econòmics com de Madrid. Per què no dur l’assumpte a les més altes instàncies europees?. Altrament, ningú no dubta de les dificultats d’indagar la via dels tribunals en una qüestió sobre la qual només es té, de moment, la informació publicada per un diari. Però, amb tot i això, no estem davant d’un cas on és ben evident l’obligació del Govern a saber la veritat fent el que calgui?. Ningú no pensa estirar del fil?.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Toni Cantó i l’extinció del castellà

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 30 de setembre de 2018.

990_1405609051UPyD-Toni-Canto

Toni Cantó, a la Plaça Rodrigo Botet, al centre de València. Foto/Nació Digital/Arxiu.

A casa sempre vam parlar valencià, en qualsevol circumstància, malgrat tot. El nostre món, el del veïnat, el de les classes populars s’expressava en valencià. Tothom sabia que era una llengua proscrita, anorreada, foragitada de l’escola, dels tristíssims mitjans de comunicació, de la justícia, de l’església, del poder… però era la nostra. Quan arribàvem a València o ens havíem de dirigir a un policia o fer una qualsevol estúpida instància, calia que ho férem en castellà. Era tan evident que aquella altra llengua era la important que a gairebé ningú se li passava pel cap qüestionar-la. Mentre, d’altres, temptats per la possibilitat d’ascendir socialment, miraven d’abraçar el castellà convertint-se automàticament en uns tipus petulants i ridículs.

Als anys vuitanta i noranta el valencià, molt malmès socialment, va guanyar una mica d’espai. Va entrar a l’escola gairebé per la porta de darrere, va estar precàriament present en una part de la programació de la televisió valenciana, la qual es va crear, justament, per a promocionar la llengua del país. El valencià mai no ha estat tampoc un requisit obligatori per a treballar en la funció pública perquè ni els grans partits, PP i PSOE, ni els sindicats de classe, UGT i CCOO, han volgut mai que així fos, invocant un dret del funcionariat a no usar cap altra llengua que no sigui l’espanyola.

Durant els vint llarguíssims anys d’hegemonia del PP, el valencià ha estat ara utilitzat com un arma de confrontació política, ara tractat com una andròmina antropològica tan inútil com incòmoda. Ara mateix, el retrocés públic del valencià és espectacular per més que els actuals governants del país s’entesten a vendre un ressorgiment impossible ateses les circumstàncies i mentre reculen en qualsevol de les iniciatives de promoció de la llengua que s’han mamprès. Per si no encara no fora poc, la justícia espanyola, d’ànima castellana, no perd ocasió per retornar el valencià a la cleda de l’ús discret i familiar on la voldrien sempre fins el dia de la seva sepultura. Amb matisos, el mateix passa a Catalunya i les Balears. En el primer cas, el retrocés ha estat frenat parcialment per una societat activa. Això no obstant, Ciudadanos, no ha pogut evitar atiar el conflicte en aquelles zones de Catalunya on la llengua estava sociolingüísticament més afeblida. A Balears, la pressió del castellà és impressionant especialment en illes com Eivissa. Els intents de l’administració balear per ressituar els drets dels catalanoparlants han vingut precedits d’agressives campanyes  darrere de les quals també ha estat el partit de Rivera.

Tampoc no se’n surt ni el gallec ni el basc i ja no diguem d’altres llengües com l’àrab, parlat des de fa segles per ciutadans que sempre han estat espanyols.

Amb tot, el supremacisme lingüístic, el del PSOE, el de C’S, Vox o el PP,  duu anys predicant l’apocalipsi, confonent a la gent, ignorant -com han demostrat politòlegs com Roger Buch– que l’Estat fa dècades que practica una política activa contra qualsevol altra llengua espanyola que no sigui el castellà, especialment el català. Cada any, les institucions europees reben desenes de denúncies per discriminació lingüística de parlants de gallec, bable, basc… la majoria de les vegades practicades per funcionaris de l’Estat, sobretot agents de les forces de seguretat.

L’altre dia, el diputat de Ciudadanos, Toni Cantó, va dir al Congrés que l’espanyol estava a punt de desaparèixer de Galicia com ja ho havia fet en altres territoris com ara el País Valencià o Catalunya. Cantó -un tipus que no sap ni donar el bon dia en valencià- darrerament ha acompanyat la seva confrare Arrimadas a Palma on tots dos han mirat d’encendre els ànims dels mallorquins a compte d’una suposada discriminació dels castellanoparlants.

El diputat taronja va fer, una vegada més, el relat absurd d’una Espanya on el castellà s’extingeix com una rara espècie animal encalçat per la voracitat del català, del gallec… En el torn de rèplica, el republicà Joan Tardà, va intentar defensar la seva posició en català i, naturalment, no el van deixar.

El despropòsit de Cantó i dels croats de l’espanyol és enorme però pel que es veu molt rentable en una societat condemnada in secula seculorum a l’adoctrinament del nacionalisme espanyol. Tan rentable que un tipus oportunista i espavilat com Manuel Valls ja s’ ha apuntat en assegurar que a Barcelona es troba amb joves que no parlen espanyol. Es sobreentén que no ho fan per culpa del català, és a dir, per culpa de l’escola que és on l’ensenyen, vull dir, d’una escola manada per una classe determinada de polítics que no volen saber-se’n res del castellà. I ho diu Valls que parla un català i un castellà amb uns calcs del francès que farien les delícies d’un purista amb ganes de fer-ne sarcasme.

En el fons, Valls, Cantó, Arrimadas… entenen l’existència del català, del gallec o del basc com una anomalia irritant, com la pitjor conseqüència d’una diversitat amb la qual no saben conviure. No hi poden fer més.

Que Espanya compti amb una important part de la classe política que pensi així és una catàstrofe, sobretot per als espanyols mateixos. La mentalitat lingüística que exhibeixen  aquests personatges, només és una de les seves moltes característiques i, potser, que no pas la pitjor. Obsedits en la uniformització cultural i lingüística al preu que sigui de la nació que defensen, no se n’adonen que ho tenen perdut.

El castellà no està desaparegut d’enlloc com es tem l’intel·lectual Toni Cantó. El que està desapareguda des de fa molt de temps és la intel·ligència i la decència democràtica de la política espanyola.

Resa un impertinent aforisme del sociòleg Josep J. Conill: “Amb tanta xerrameca sobre nacionalismes excloents, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols, en realitat, només pretenen camuflar el fet que ells en professen un de naturalesa molt més perillosa: un nacionalisme incloent -de grat o per força”. I en això estan.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

L’extrema dreta se’n va d’excursió pels Països Catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 23 de setembre de 2018.

1514390457_059389_1514391059_noticia_normal

Inés Arrimadas, líder de la formació taronja. Foto/SER

L’extrema dreta espanyola sembla que vol guanyar en el País Valencià i les Balears tot el que han perdut a Catalunya a força de cops de porra, campanyes d’intoxicació i ràtzies nocturnes a la caça d’independentistes. Ho tenen més fàcil perquè durant les darreres dècades, l’Estat, ha fet uns esforços ingents en mantenir actiu l’anticatalanisme, en condicionar i impedir una certa normalitat cultural i lingüística. No se n’han sortit, però, perquè malgrat tot, la resistència dels de casa ha sigut enorme.

Inés Arrimadas ha estat a Palma acompanyada del català Xavier Pericay i del valencià Toni Cantó en un acte de partit organitzat presumptivament en defensa de la llibertat lingüística. Una llibertat que, traduïda a l’ideari del nacionalisme lingüístic espanyol, passa per l’anorreament de qualsevol llengua que no sigui el castellà, pel seu confinament a la zona gris de l’àmbit exclusivament privat.

La líder taronja ha assegurat que avui a Balears, políticament, estan igual que en Catalunya fa 15 anys. Arrimadas el que intenta és, simplement, excitar l’espanyolisme més cavernari i generar la major confusió possible, un malestar que mantingui mobilitzats els propis encara que només sigui de manera reactiva.

Val a dir que l’articulació política de l’anticatalanisme a les illes ha estat tradicionalment feble, però, és innegable també que, des de la Transició, aquest anticatalanisme ha tingut una certa base i que, a hores d’ara, els de Ciudadanos intenten fer el que el PP ha fet des de sempre, treure’n profit electoral de la catalanofòbia més abjecta disfressa de constitucionalisme i d’allò que més convingui.

El diari El Mundo és el mitjà que ha fet de corretja de transmissió d’aquesta obsessió amb els mateixos mètodes i els mateixos continguts ‘desinformatius’ que va utilitzar en el seu dia al País Valencià, Las Provincias.

Els arguments d’Arrimadas són els mateixos, amb una mínima actualització, que fa dècades que utilitza l’extrema dreta indígena per atacar els catalans amb el pretext de salvar Balears de la fagocitació de la burgesia imperialista catalunyesa. Alguns confrares d’Arrimadas, com Joan Font Roselló, duen anys predicant aquest apocalipsi anunciat per primera vegada en la València del setanta per prohoms i acòlits ben nostrats del franquisme més conspicu. Per a reblar el clau, Xavier Pericay, ha assegurat que el nacionalisme, atès que es basa en l’expulsió de l’altre, està contra el turisme. És una afirmació estúpida que busca, òbviament, enardir a una part de la població. I no parla de qualsevol nacionalisme, és clar, sinó del que s’hi sent representat en la idea de Països Catalans. Per a Pericay estar contra el turisme és estar, naturalment, contra l’especulació urbanística i l’explotació sense límits de la classe treballadora.

Altrament, el líder del PP, Pablo Casado, s’ha deixat caure per La Pobla de Farnals, a tocar de la ciutat València, per a ungir Isabel Bonig i engalipar l’ànguila de González Pons per a que accepti entrar en la cursa per l’alcaldia de la capital del país. El cas és que aprofitant les legitimes reivindicacions fetes pels partits del Botànic d’un finançament més just, Casado no ha pogut estar-se de traçar un paral·lelisme amb la seva visió de Catalunya tan ximple com diabòlica. Es comença amb l’eslògan de l’Espanya ens roba -ha dit- i s’acaba adoctrinant als xiquets en les escoles. Els Països Catalans són -ha bramat Casado- una ofensa per als valencians perquè València i Balears són alguna cosa més que un apèndix de Catalunya. És tan curt que no s’adona que la veritable ofensa és afirmar -com de fet fa- que el País Valencià i les Balears són un apèndix dels catalans. Ni els catalanistes més convençuts d’aquest territoris han acceptat mai jugar el paper de satèl·lits de Catalunya en el projecte de legítima reconstrucció d’un espai polític, cultural i lingüístic que el nacionalisme espanyol, l’Estat, mai no ha pogut esborrar del tot.

Ni Arrimadas ni Casado tenen la més remota idea sobre Catalunya i menys encara sobre la realitat de valencians i balears. Són forasters que baden. Ni la tenen, ni l’esperen tenir mai perquè des del seu espanyolisme sorrut, des del supremacisme cultural, només poden veure en aquests territoris una extensió provincial, marginal, de la seva nació. No entendrien res ni que s’ho proposaren perquè per a això caldria primer que es guariren dels seus prejudicis.

El cas és que tant C’S o com el PP sembla que han deixat d’animar les batudes contra els llaços grocs ja que la maniobra se’ls ha tornat en contra. La radicalització dels seus plantejaments no tan sols els ha convertit en uns partits hostils per a amples sectors de la població catalana, sinó que els ha allunyat també de les possibilitats d’ampliar els seus electorats entre els conservadors més centristes.

Si ara es dediquen a encendre valencians i balears profetitzant sobre els perills de l’hecatombe catalanista potser s’hi trobaran amb més d’una sorpresa. La primera és que una vegada han excitat els pitjors d’entre els seus devots seguidors, ja no hi ha manera d’aturar-los. El PP es va passar anys al País Valencià intentant desactivar el blaverisme que havia animat i el qual va acabar articulant-se en l’Unió Valenciana de González Lizondo, un autèntic maldecap.

Vet aquí que el PP i C’S no es passen ara uns quants anys fent mans i mànigues per treure Vox i altres engendres reaccionaris del mercat electoral. Al capdavall, destruint-se entre ells.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

El dia que Colau va conèixer Rosa Parks

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de setembre de 2018.

IMG_20180916_181822

Mem vist a Twitter en què es ridiculitza l’exagerat afany de protagonisme de l’alcaldessa Colau.

Un enginyós piulador, @xmenduina, ha llançat a la procel·losa xarxa de l’ocellet un agudíssim acudit: ‘No por favor, siéntate tu’. Ada Colau a Rosa Parks. Montgomery Bus. 1955”.  La piulada corre com una fura per totes les xarxes socials. El cas és que ningú com ell ha estat capaç de captar de manera tan diàfana la histriònica personalitat de l’alcaldessa. Colau és encara el mateix personatge que va intentar triomfar com actriu o que el 2007 es va disfressar de l’heroïna Supervivenda per a salvar la ciutat de les polítiques d’habitatge municipals dels socialistes. Una dona fins despús-ahir relativament anònima que per a sorpresa de tots, des de la PAH, en el context dels anys durs dels desnonaments, va ser capaç de passar la mà per l’esquena tant als preparadíssims xicots de Xavier Trias com als confiats pesecers, convertint-se en l’alcaldessa de la capital de Catalunya.

Darrerament Colau recorda aquell vellet que assegurava haver passat per un camp de concentració nazi després d’haver estat testimoni de tots els fets històrics més importants de l’Espanya del segle XX, sense tenir més proves que la seva pròpia paraula.

En plena tempesta del Me Too, quan dones famoses de mig món van decidir denunciar que havien estat víctimes d’abusos sexuals, Colau va sorprendre tothom afirmant que també ella havia estat a punt de ser violada dues vegades. Ho va contar el 2017 durant l’entrega del ‘XII Premi 25 de novembre’. En la primera de les ocasions, va explicar, que va ser un tipus de gran envergadura que l’esperava a la porta de casa el qual, sobtadament, va fugir espantat en  aparèixer un noi en patinet. En la segona ocasió, uns quants homes sortits de dos o tres cotxes, van envoltar-la en La Rambla de Catalunya. Si no arriba a aparèixer un cotxe de la policia, Colau està convençuda que l’haurien raptat i violat en grup, és clar. La policia la va salvar, sí, però els agents, tan mesquins com masclistes, no es van estar de retreure-li com anava vestida.

A finals d’aquell 2017, a rebuf del debat polític sobre els drets del col·lectiu LGBT, l’alcaldessa va confessar en el programa de Tele 5, ‘Sálvame de Luxe’, que era bisexual. Colau hauria tingut diverses relacions amb dones però cap com la que va viure amb vint i pocs anys amb una noia italiana. Una història bellíssima, tendra amb la qual, i per uns dies, va aspirar a ser la icona dels drets del col·lectiu LGBT.

Mentre la seva oposició s’esgargamellava intentant colar algun tema en l’agenda mediàtica, Colau triomfava als mitjans parlant sobre si mateixa. El juny de 2018, El Mundo, publicava una entrevista amb la dirigent amb aquest titular: “Que una mujer bisexual y pobre llegué a alcaldesa crea disrupción”. Una bona reflexió, sens dubte. Però, sobretot, un bon atac preventiu. Fet i fet, a veure qui és el valent de l’esquerra -o de la dreta- que té valor per a ficar-se amb algú amb aquest perfil.

Fa res, Xavier Domènech, cansat de les tensions internes en els Comuns, de no poder dir fava, abandonava la formació. Durant unes hores bona part de l’opinió pública va amanyagar-lo posant en relleu la seva vàlua política i dolent-se de la seva pèrdua. A Colau, responsable poc o molt del decés del seu company, li va faltar temps per a sortir a la premsa explicant que també ella s’havia plantejat durant el darrer any abandonar el vaixell.

L’última confessió de Colau ha sigut de traca. En plena guerra dels màsters, l’alcaldessa ha assegurat que quan va entrar en política, la directiva d’una multinacional li va oferir ‘ajudar-la’ per a acabar la carrera de Filosofia. Com és normal, molts li han retret que no ho denunciés mentre la Universitat de Barcelona, on va estudiar, ha demanat  explicacions.

L’altre dia, durant la tradicional ofrena a Rafael Casanova, Colau portava un llaç groc. Era la primera vegada que la veiem guarnida amb el llaç, justament ara que a Espanya comença a moure’s una certa dissidència contra la repressió de l’Estat i en el moment, també, en què des de certs sectors de l’independentisme es creu més necessari que mai cercar aliances amb el món dels Comuns. L’11 de setembre tocava groc. Unes hores després en un homenatge a Allende ja se l’havia tret.

Colau és com Forrest Gump. Prometo que ho dic sense ànim d’ofendre. Vull dir que com el personatge de Zemeckis, cap limitació no li ha impedit arribar al capdamunt. A més, Colau ha estat també testimoni, des de la seva irrellevància de ciutadana d’a peu, dona i pobra, d’esdeveniments quotidians d’una gran càrrega simbòlica, d’una enorme transcendència per a la col·lectivitat. Colau és dona, és pobra, és víctima d’abusos, és bisexual, és negra…

L’acudit de Colau i Rosa Parks, és una bona metàfora d’un personatge a qui, de vegades, li és impossible contenir el seu narcisisme però també és una mala notícia per a la ciutat. La imatge d’algú tan important explicant històries tan increïbles resulta del tot desencoratjadora en un context on la ciutadania té la impressió que el poder ha estat colonitzat per una banda d’impostors que actuen a conveniència dels seus prejudicis i interessos inconfessables.

No és per a riure. Algú deuria de dir-li a l’alcaldessa que deixi per un temps de fer storytellings i que es concentri en posar ordre entre els seus, en gestionar una ciutat que aquest estiu hem vist com queia als inferns de la brutícia, la inseguretat, la vulgaritat… Prou d’històries, si us plau.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

I si Rivera i Casado estiguessin malalts?

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 9 de setembre de 2018.

Casado-Rivera-guerra-clones_1167493288_11679664_1020x574

Rivera i Casado. Foto/VozPopuli

La publicació a primers d’aquest any de Fire and Fury: Inside the Trump White House del periodista Michael Wolf, va plantejar cruament davant l’opinió pública mundial la possibilitat que el president d’Estats Units Donald Trump no estigués capacitat ni intel·lectual ni emocionalment per a exercir el càrrec. Wolf, que de la mà de l’exassessor del president, Steve Bannon, va consultar més de 200 testimonis, descriu en el seu llibre un tipus obsessiu, paranoic i d’un narcisisme repugnant. El retrat va irritar tant el multimilionari que aquest va intentar evitar per tots els mitjans que sortís el llibre. A més, el totpoderós líder va fer que Ronny Jackson, el metge de la Casa Blanca, comparegués davant dels mitjans de comunicació per a donar explicacions del seu estat de salut. Segons Jackson, per cert, una salut excel·lent malgrat l’excés de pes provocat pel consum de menjar ràpid, les galetes Oreo i fins a dotze llaunes de refresc diàries.

A algú li pot semblar exagerat que la pressió arterial d’un president o un problema congènit cardiovascular, hagi d’influir en la idoneïtat de qui ha de manar, però, ben mirat, la salut dels dirigents no pot ser cap assumpte menor, especialment quan es tracta de la salut mental. Tot plegat, les decisions que adopten els polítics afecten la vida de milers de ciutadans i en una societat mínimament avançada, compromesa amb la res pública, aquesta hauria de ser una qüestió de màxim interès.

Com sigui, evidentment no sempre és fàcil saber quan als dirigents polítics -qualsevol tipus amb poder, per exemple un jutge o un fiscal-  se’ls en va el cap o bé depenen d’unes pastilles per a poder assumir en el dia a dia el pes de tanta responsabilitat com és la de manar un país o un partit amb aspiracions de fer-ho. I no és fàcil perquè els polítics són els primers en amagar-ho per no veure’s perjudicats electoralment.

La història en va plena d’exemples. Richard Nixon, el gran mentider, era un alcohòlic que, a més, ratllava la psicosi. Kennedy patia la malaltia d’Addison, un problema de les glàndules suprarenals que li van tractar amb testosterona i esteroides obrint-li una gana de sexe pantagruèlica. La malaltia, a més, va normalment acompanyada de nombrosos trastorns psiquiàtrics. L’excessiu Boris Ieltsin també li tirava a l’ampolla que donava gust i tenia el cor més recosit que una nina de drap.

Molts polítics han adoptat decisions fatals degut al seu estat de salut, alguns víctimes del que es coneix com la síndrome d’hybris, una mena de borratxera de poder quan aquest s’ha exercit durant molt temps i sense gaires restriccions i que hauria afectat personatges com George W. Bush o Toni Blair, el comportament dels quals va ser la meitat d’estrany que el d’Aznar.

Doncs bé, i si els líders de l’extrema dreta espanyola tenen problemes de salut i va i resulta que arriben algun dia a la Moncloa després de superar els seus propis caníbals i gràcies a l’existència d’una societat espanyola dominada per la intoxicació informativa i el nacionalisme més atàvic d’Europa occidental?.

Certament, hi ha molta gent que comença a pensar-ho. El líder del PP, Pablo Casado, fa coses molt estranyes. Tot i les evidències que apunten a que s’ha tret la majoria dels seus títols acadèmics en la tómbola de la universitat de Cifuentes and cia, insisteix en assegurar l’autenticitat dels mateixos i, fins i tot, es permet recordar en públic que les mentides li van costar el cap a Nixon. Casado és immune a la crítica i un addicte impenitent a la retòrica ofensiva. No importa que la premsa li hagi aixecat la camisa amb això dels màsters de pega ni que una jutgessa apreciï indicis de responsabilitat penal en la seva actuació. Tant se val. Nimietats. Ell està per damunt de la llei i de la realitat i això és el que li permet passejar-se per Catalunya com si fos un reietó feudal malgrat que el PP sigui, ara i aquí, un partit residual. Aquest menyspreu de la realitat és el que li permet, també, amenaçar a la meitat dels catalans amb la repressió policial. La mateixa repressió que es va utilitzar contra ETA al País Basc. Realment aquest tipus es creu que això d’aquí, és com l’Euskadi dels anys de plom o només menteix, una vegada més, per a guanyar-se el jornal encara que la seva mentida, com les mentides dels psicòpates, facin  mal a molta gent?.

Altrament, Casado és un tipus que reivindica la seva joventut i el futur enfront d’una esquerra que titlla de passat, emmirallada amb règims totalitaris de signe roig. Això no obstant, es comporta com un cadell del Partido Nacionalista Español (PNE), el del neuròleg Albiñana, més tradicionalista i ultrareaccionari que la mateixa tribu de José Antonio Primo de Rivera mentre es nega a remoure la mòmia de Franco que seria com furgar en els orígens feixistes del partit que lidera.

Al líder taronja, Albert Rivera, ja fa molt temps que se’l veu molt i molt sobreexcitat. Es corda i es descorda la jaqueta compulsivament, es duu la mà al bescoll, al nas… parla amb agressivitat, amb els ulls esbatanats. La cosa és tan exagerada que les xarxes, sempre malicioses i irresponsables, van plenes sobre la seva suposada addició a la cocaïna. El mateix Monedero ho va apuntar jocosament en un programa de televisió i, Rivera, el va denunciar. Després, va desmentir l’extrem en una entranyable entrevista amb la periodista Susanna Griso. Rivera, va assegurar amb fermesa, amb la d’un pare que nega als seus fills haver fet ni una sola xumada d’un canut, que mai no havia consumit cocaïna. Com sigui, es veu que no veure’s encara de president d’Espanya l’ha tret de polleguera, l’ha alterat. Se n’havia fet moltes il·lusions, pobre, de manar els tancs, controlar la caixa dels cabdals, mirar per damunt dels muscles els factòtums de l’alta judicatura que, en Espanya, són com uns autèntics Merlins.

Tot en ell resulta estrany, contradictori, amenaçador, poc equilibrat. Rivera, per exemple, parla de concòrdia contínuament, però, ningú com ell -a excepció de la seva acòlita Arrimadas– ha atiat tant el foc de la confrontació en Catalunya. El seu és un discurs obsessiu, carregat de ressentiment, inquietant que alarmaria qualsevol psiquiatre que li volgués bé.

Pateixen tots dos alguna estranya síndrome?. Possiblement no ho arribarem a saber mai però faríem bé d’estar alerta per saber, si més no, del mal que hem de morir o per poder denunciar-ho si de cas no ens tanquen abans, és clar.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Linxeu Esquerra!

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de setembre de 2018. 

best-twitter-apps-featured

Ocorre des que Esquerra va passar-li el primer mig pam al totpoderós pujolisme, quan totes les tribus de l’independentisme juntes encara no alçaven un gat del rabo, en feliç expressió de Joan Fuster. El cas és que sempre que s’apropen eleccions de qualsevol pelatge o festes de guardar, una munió de franctiradors, sorruts frares amb trona pròpia, espavilats, moixiganguers, profetes de pa sucat amb oli i d’altres humanoides, proven de tirar-li al coll als republicans. Ja s’entén que no em refereixo als qui estan obligats a competir per la cadira o als que per ofici -i amb honestedat- s’hi veuen abocats a dir la seva evitant de perdre els papers. Parlo dels que entren en la brega per gust malaltís, vocació o per incontinència.

Mentre, els intoxicadors de l’altra banda, aprofiten l’avinentesa per a amanyagar el llom a l’ase en comptes de colpejar-lo la qual cosa produeix un efecte opiaci bestial entre els curts de vista. Vull dir que per a molts és evident que si Jordi Cañas parla bé d’Esquerra és perquè tot i que Esquerra assegura ser un partit independentista, en realitat, és el més constitucionalista de tots els de les Espanyes, un niu de traïdors, vaja.

Ben mirat, tot molt elemental, molt senzill, com els centenars de milers de brillants plans que es reparteixen per les cantonades de tota Catalunya i que representa que han de servir al país per a sortir de l’atzucac en què es troba. Perquè estem en un atzucac i que no ho vegi és perquè té un problema molt greu de percepció.

Fins despús-ahir, el motiu principal de tanta irritació no era cap altreque el de la disputa del nacionalisme per l’hegemonia política. Cal saber -sobretot els que a penes s’han afaitat mitja dotzena llarga de vegades- que fins fa quatre dies el catalanisme conservador ho manava tot fins al punt que, en algun moment, havia arribat a exercir una mena de tutela sobre Esquerra. Això passava quan els militants d’aquesta formació cabien en un pis petit de l’Eixample i encara els sobrava lloc per a col·locar la memòria. Val a dir, que encara hi ha els que pateixen una certa síndrome d’Estocolm i, per contra, i a la banda d’enfront, els que encara es creuen amb l’obligació de manar a dormir als republicans quan es fa tard o quan a casa es parla de coses de grans.

No cal dir que la tensa disputa per aquesta hegemonia està més encesa que mai, i és normal. Ara, però, als que en participaven i miraven de reüll Esquerra, cal afegir també els que estan convençuts que el partit de Macià i Companys és el culpable de que Catalunya encara no sigui un Estat independent. Una acusació fal·laç, del tot injusta, dolorosa.

Aquests acusadors cavalquen sobre l’enfurismat tigre de les xarxes socials i són extremadament abrandats. Les xarxes han multiplicat per milions els membres de la confraria dels botafoguerades.

Els d’aquesta mena, deia, no li van perdonar a Marta Rovira que verbalitzés la possibilitat d’una carnisseria si es consumava la proclamació de la independència. Sense morts no hi ha res a fer, etziben alguns sense més arguments, amb un punt de fredor. Per cert, que el general franquista Manuel Fernández-Monzón ha dit que els independentistes són uns covards perquè no volen utilitzar la violència.

Els mateixos rondinaires van acceptar també de mala gana l’exili de Rovira. Tots tenen dret a exiliar-se, però, per aquests tipus, seguint el raonament orwellià, uns tenen més dret que d’altres. Altrament, així que Rovira ha tret el nas a Twitter, l’han apedregat com a un gos ple de puces.

El diputat Joan Tardà és un altre dels damnificats.No li’n passen una. Se l’acusa de ser el més gran dels traïdors i se li retreu que darrerament plantegi la realitat en termes d’una extrema cruesa que és, per cert, el que solen fer els dirigents honestos.

Tot plegat, per les xarxes circulen tota mena de rumors, d’històries estúpides.Una de les que més èxit ha tingut és la d’una suposada conspiració entre Artur Mas, Oriol Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaría per a aturar la declaració d’independència. Un Junqueras, que hauria estat en contacte permanent amb un misteriós i perillós espia del CNI… poseu-li gorra, ulleres de sol i barba klingon. Poca broma. A canvi, ves per on, si tot sortia bé, Junqueras hauria estat el president dels espanyols… literal. Com?. Doncs, suposo que després de ser ungit per Felip VI com si fos un virrei atès que de la manera que està explicada aquesta part de la història, no hi ha la possibilitat del joc democràtic, i, per tant, ni tan sols l’existència d’unes eleccions manipulades.

La història podria haver-se relatat en uns altres termes.Per exemple, amb Puigdemont fent el paper d’espia turc i Toni Comín treballant per als serveis secrets russos. O encara, amb Sáenz de Santamaría conspirant amb Donald Trump per a aconseguir la independència de Catalunya. Una vegada consumada, la dirigent espanyola hauria desvetllat el seus orígens vallesans i hauria presidit una missa en Montserrat.

Cap d’aquests relats, però, se l’hauria cregut ningú.Però que Junqueras conspirava amb el CNI i amb la Cruella Deville de la dreta espanyola per a ser president dels espanyols, aquest relat sí. Sembla molt creïble, extremadament creïble… Tant se val. No paga la pena donar-li voltes. Al capdavall, la gent només es creu allò que més li convé a la seva butxaca o a la seva tranquil·litat espiritual, digueu-li mental si ho preferiu. Tenint en compte la credulitat del personal, no m’estranyaria que els diaris espanyols expliquin qualsevol dia que Roger Torrent treballa per a Ciutadans i els esbarts twitaires de Catalunya li demanin la dimissió.

L’única història certa és que a Artur Mas l’han arruïnat i ja veurem com queda.Que Junqueras fa molt de temps que està a la presó en espera d’un judici que tots sabem que serà una farsa. La realitat és que tenim tot un govern entre reixes o exiliat i uns quants milers de catalans perseguits. Que ens esperen anys molt difícils en què probablement recruarà la violència de l’Estat que aprofitarà totes les oportunitats per a sembrar la discòrdia i aprofundir en les contradiccions del bloc independentista, per a generar una inestabilitat que silenciaran i reconduiran quan es doni en el unionisme.

Els que inventen aquestes històries d’espies i traïdors ho fan des de casa,còmodament asseguts davant de l’ordinador, de vegades, en nom d’una unitat política amb ribets de dogma sagrat mentre demanen a crits que algú obri les presons o que ocupi un aeroport qualsevol, que corri el risc per tots i, sobretot, per ells.

És un joc perillós, el de narrador de conspiracions, vull dir.Anul·la la raó, escampa el desànim i la desconfiança, atia la por, impossibilita la reflexió serena tan important alhora de prendre decisions i contribueix al desordre, sembra la divisió. És el que menys necessita l’independentisme que hauria d’encetar un camí d’entesa amb serenitat, sense buscar el sotmetiment de ningú, sense renunciar a res, fixant objectius plausibles, objectivant la realitat. Altrament, de linxar Esquerra el país no en traurà res, si de cas algun oportunista dels que freqüenten les cuines del poder i, sobretot, els taurons de costum. Que ningú no s’equivoqui d’enemic.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

La turba i l’infiltrat d’Arrimadas

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat l’1 de setembre de 2018.

mani-ciutadans-ciutadella-agresions-sergi-alcazar-sergi-alcazar-18_1_630x630

Els dirigents de C’S, Mejías, Rivera i Arrimadas en la concentració del Parc de la Ciutadella contra la suposada agressió de Lidia, el 30 d’agost de 2018. Foto/El Nacional/Sergi Alcázar.

Vaig assistir a la concentració davant del Parc de la Ciutadella convocada per C’S en suport de la misteriosa Lidia, la ciutadana russa presumptament agredida per un independentista mentre feia alguna cosa que encara no acabem de saber amb uns llaços grocs. No volia conèixer detalls de l’acte a través dels mitjans espanyols que com sempre, quan es tracta de la defensa de la unitat de la pàtria, perden l’oremus i acaben inflant les xifres d’assistents o callant tot allò que trenca el relat protagonitzat per uns mansos constitucionalistes que són sistemàticament atacats per uns independentistes ferotges com a lleons.

La concentració prometia. Primerament, perquè el fet que la motivava va acabar ràpidament per resultar un esperpent i així, doncs, calia veure quants ignorants o molt entregats a la causa tenien valor de presentar-se i ensenyar el cul. Fet i fet, agredida i agressor han negat que es barallaren per motivacions polítiques. Altrament, la lesió denunciada per Lidia en l’Hospital del Mar resulta que no ha sigut tal, que en cap moment va tenir el nas trencat. Per si no fora poc,  el periodista Jordi Borràs confirmava de seguida que Endavant Ciutat Vella havia denunciat pressions de la víctima per a canviar l’informe mèdic i fer-lo coincidir amb la primera versió, amplament difosa per Arrimadas, Albiol, Casado, La Sexta, El Mundo, Ok Diario… i l’Aleluya. Cal no oblidar tampoc que amb nas trencat o sense, negant o no el caràcter polític de la baralla, l’altra persona implicada va acabar sent detinguda per agents del CNP de La Verneda, la mateixa comissaria que habita l’agent que sí li va trencar el nas a Borràs fa poc mentre llançava visques a Espanya i Franco.

Hores abans de la concentració, Rivera i Arrimadas havien estat arrancant llaços en Alella i arengant als seus a seguir l’exemple per a donar una lliçó a l’Estat i a un Govern al que acusen d’estar al costat dels ‘comandos separatistas’. Poca broma amb el llenguatge.

A les portes de la Ciutadella mai no en van ser més de 200 tot i que l’espectacle que van donar va ser memorable, a l’alçada d’una gran producció. Ben mirat, el càmera de TeleMadrid colpejat salvatgement en ser confós amb un seu col·lega de TV3, va tenir molta sort. De no ser perquè va marxar, aquella turba l’haguera desfet a cops, perquè era una turba vociferant i encegada d’odi que, en alguns moments, i abans inclús de l’incident, es tornava contra sí mateixa. Cap fiscal no advertirà el matís de l’agressió, ni tampoc cap dels policies de paisà que van poder veure en primera línia el que va passar. Es veu que als ulls de la justícia espanyola els únics éssers humans amb capacitat d’odiar són els independentistes.

Després de cruspir-se al periodista, de poc que no linxen també la beatífica Dolors Montserrat que va anar a veure que pescava en aquell aquelarre acompanyada de Alberto Fernández Díaz i algun que altre dirigent. El ridícul va ser espantós. Montserrat semblava com aquelles gavines que es barallen a mort per les restes putrefactes d’un colom.

Sort que Albiol va ser hàbil i va intentar desvincular el PP d’aquella  horrible escena, protagonitzada per uns quants ultres enfurismats, en demanar explicacions a Rivera i Arrimadas de la presència de banderes nazis.

Als dos dirigents taronja, davant del desastre, només els va quedar la mentida i la seguretat que els mitjans els la comprarien. Segons aquests, al càmera el van agredir infiltrats que res tenien a veure amb el partit taronja. I una merda que plou. La concentració era una barreja perfecta de grupuscles d’extrema dreta i militants de C’S… Allà ningú no se n’amagava de res. Els de Generación Identitaria agitaven les seves ensenyes i uns quants membres del Frente Visigodo lluïen les seves samarretes estampades amb símbols inconfusibles. La turba va insultar i perseguir els Mossos d’Esquadra que intentaven protegir el càmera agredit amb una prepotència i agressivitat preocupant.

La premsa espanyola pot minimitzar aquest fet i tots els fets. Pot ocultar que les brigades de neteja de llaços formen part de l’extrema dreta i dissimular qui els anima. Poden vendre en titulars equívocs que no hi ha bons ni dolents tot i que els veritablement hostilitzats són els constitucionalistes… que Torra és un xenòfob i els Mossos la seva policia política. Poden mentir però això no canviarà la vertadera naturalesa política de C’S, ni tampoc la del PP, que és la de dos partits nacionalistes situats a l’extrema dreta.

Sortosament, són quatre gats i C’S traurà menys rèdits electorals dels que es pensa. Al capdavall, el votant fuig com de la pesta de les opcions massa radicals. Casado ja ha dit, rient-se per dessota el nas, que ells no aniran a arrencar llaços, mira si en són de moderats i centrats. En realitat, tenen por també que els seus confrares s’agafen a hòsties entre ells en un atac irreprimible de testosterona patriòtica.

El problema, però, és que aquests quatre gats tenen tot un Estat al darrere i que incidents com el de la Ciutadella o de més greus encara, convenientment manipulats o consentits per la premsa, notablement per les televisions, li acabaran permeten a aquest Estat tenir una excusa per a intervenir més a fons Catalunya en nom de la convivència i de la Constitució. De moment, la caverna mediàtica anuncia i celebra l’arribada de més guàrdies civils al país mentre PP i C’S amenacen amb la dissolució de la policia catalana. Temps al temps.

| Deixa un comentari

Carina Mejías, l’heroïna de la Ciutadella i els diputats degollats

*Article de Francesc Viadel publicat per La República.cat el 26 d’agost de 2018.

maxresdefault

Carina Mejías, regidora de C’S a l’Ajuntament de Barcelona. Foto/Youtube

La regidora de C’S en l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías, va ser la primera ahir en  a assabentar urbi et orbe per twitter que una de les seves afiliades havia estat agredida suposadament per un independentista furibund per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella. El detall de l’incident, a més, el donava en primícia un precari digital nascut per a informar sobre “acontecimientos políticos importantes” en Catalunya relacionats amb la defensa de la unitat d’Espanya.

Gossets i gatets de l’extrema dreta, des de Casado passant per Albiol, van aprofitar de seguida l’avinentesa per a engegar la màquina de la propaganda. Com sempre, tots van llançar missatges apocalíptics contra l’independentisme i van fer crides, com la d’Arrimadas, al Gobierno per a defensar a milions de catalans víctimes dels suposats atacs del separatisme.

El cas és que en unes poques hores s’ha sabut que l’agressió no té res a veure amb la política tot i que això, òbviament, per a les esquadres polítiques i mediàtiques del nacionalisme espanyol no té cap importància com tampoc la té que els arrenca-llaços surtin de nit amb passamuntanyes i vagin armats com una banda del Bronx qui sap amb quants policies d’acompanyants. Al capdavall, no es tracta de dir la veritat sinó d’excitar els ànims dels propis mitjançant la propaganda la qual, com recorda Guy Durandin, recorre freqüentment a la mentida, ja que el seu objectiu és el d’exercir una influència i, sols de forma accessòria, oferir informacions.

Com sigui, ara mateix, la senyora agredida és el símbol per excel·lència d’aquells milions de víctimes a què es referia melodramàticament, cínicament, Arrimadas. No és una referència aïllada, sense importància que ens hauríem d’agafar de broma. Els líders polítics espanyols, inclòs Pedro Sánchez, i els mitjans de comunicació amb seu a Madrid, des de fa temps construeixen dia a dia, amb una agressivitat simbòlica inusitada en Europa, aquest relat de terror que pretén anul·lar la legitimitat democràtica del sobiranisme i justificar la repressió, l’aniquilació d’un adversari polític al qual es veuen incapaços de vèncer en les urnes.

Deia que Mejías va ser la primera de tota la patum en denunciar la suposada agressió independentista. La regidora va acabar la piulada amb una sentida condemna contra els que ‘pretenden imponer sus ideas con violencia’. Fa a penes dos anys, aquesta pacifista de pedra picada va intervenir en una conversa entre dos usuaris de twiter en què aquests, referint-se als diputats Gabriel Rufián i Joan Tardà, asseguraven que sobraven fanals a Cornellà i L’Hospitalet per a penjar-los del coll. En un altre comentari, un dels pacífics amics cibernètics de Mejías afirmava que li agradaria veure degollats als dos diputats. ‘Me parto’… va ser el comentari jocós de la ciutadana Mejías que davant de l’escàndol no va dubtar a mentir covardament. Naturalment, ni Arrimadas ni Rivera, ni Societat Civil Catalana ni el sur sum corda de tots els espanyols suposadament víctimes de la suposada violència separatista van condemnar Mejías que continua com si no res escalfant la cadira de regidora i fent de portaveu ocasional de l’afligit espanyolisme. En un país normal no crec que Mejías hagués fet una carrera política molt llarga després de riure-se’n del fet que dos psicòpates volguessin veure degollats i penjats a dos diputats electes.

En veurem moltes com aquesta. La setmana passada T5 posava com a model d’espanyolisme al feixista de Balsareny, Raúl Macià, que el passat 30 de juliol va agredir set independentistes a Manresa després que aquests penjaren una estelada.  Les televisions i els diaris converteixen bandes de delinqüents en herois de la unitat de la pàtria que els dirigents de C’S i del PP encenen contínuament amb els seus discursos. Estan esperant un incident rellevant, que surti bé algun de tots els atacs de falsa bandera que des de fa mesos es venen perpetrant, un error, per a esclafar Catalunya. Acabarà això passant?. Possiblement. Com evitar-ho en el context d’una lluita del tot desigual?.

Caldrà estar, doncs, preparats civilment, col·lectivament, per a vèncer les pulsions del totalitarisme, per a evitar que la mentida s’imposi sabent que els efectes d’aquesta són limitats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La dreta espanyola i la batuda del Velòdrom d’Hivern

*Article de Francesc Viadel publicat a La Republica, el 22 d’agost de 2018.

a7504aa2dba022d0d1dd06280f53ba99

Jueus parisencs detinguts a Vel-D’Hiv durant una operació manada per les autoritats alemanyes d’ocupació i executada pels francesos per a liquidar els jueus de França.

A la porta d’una petita llibreria de vell del carrer de Saint-Guénhaël, a Gwened, trobo en un basquet ple de llibres mig esventrats i engroguits, l’edició en francès de la novel·la Shara’s Key de la parisenca Tatiana de Rosnay. L’escriptora a través de la mirada d’una periodista americana submergeix als lectors en els dramàtics fets que envoltaren la deportació dels jueus als camps d’extermini nazis. Una deportació que va tenir el seu moment culminant en la coneguda com ‘batuda del Velòdrom d’Hivern’ executada entre el 16 i el 17 de juliol de 1942. Es calcula que només a París la policia francesa seguint les instruccions de la Gestapo va detenir i recloure en Vel d’Hiv, durant cinc dies i en condicions infrahumanes, més de 8.000 persones, la majoria d’elles dones i nens. Finalment, més de 13.000 jueus acabarien en mans dels nazis. Només uns 800 sobreviurien a l’extermini.

La majoria de turistes despreocupats que volen evitar la calor amagant-se en algun dels molts restaurants que hi ha al voltant de la catedral de Sant Pere, notablement francesos, segurament que desconeixen aquella història o, si més no, a penes tenen una idea aproximativa. En qualsevol cas, molts deuen pensar que no paga la pena preocupar-se ara per aquells desgraciats fets. La memòria pesa o s’amaga. Sovint molesta. Fins als anys vuitanta, noranta, l’Estat francès va commemorar modestament l’efemèride. Tot plegat, no va ser fins 1983 que els llibres de text de les escoles se’n van ocupar d’aquell fet.

El 2010 a França es va estrenar la versió televisiva de la novel·la de Rosnay. El mateix any es va estrenar també el film La Rafle dirigit per Roselyne Bosch. Les pel·lícules van obrir a França el debat de la memòria històrica. Fet i fet, Vel d’Hiv encara cou. Quan se’n parla no falten els revisionistes que aprofiten per tirar en cara a Israel la seva política envers els palestins per evitar confrontar el seu nacionalisme amb un passat insuportable o líders polítics com Marine Le Pen que intenten exculpar França d’aquell crim separant les accions de l’Estat de les del poble com si aquest no n’hagués tingut cap responsabilitat. Negar que a França hi havia socialment un clima favorable, un antisemitisme ferotge, és una estupidesa.

Aquest estiu, el vicepresident de la Diputació d’Alacant, Alejandro Morant, va exigir en uns comentaris a Facebook ‘deportacions massives d’emigrants’ il·legals als quals va acusar d’estar protagonitzant una invasió silenciosa que “acabarà con el mundo occidental, convirtiéndole al Islam’. Deportacions, tancament de fronteres, eliminació d’ajudes i ‘privilegis’, enduriment de les lleis… “Nacer aquí no te hace español’, assegurava el mateix tipus que no té inconvenient en titllar de ‘nazionalistas’ als de Compromís o de donar a entendre que el Govern valencià és una mena de govern intrús quan s’hi refereix maliciosament com a ‘guvern’.

Tot i que la plana major del PP d’Alacant es va afanyar a desacreditar-lo, a treure-li ferro a l’assumpte, el ben cert és que Morant només feia que seguir el guió del seu líder Casado que aquest agost va assegurar que en Espanya no hi havia papers per a tothom ni era tampoc possible ‘absorber millones de africanos’ per a poc després deixar-se fotografiar indecentment donant la mà a uns desconcertats immigrants subsaharians arribats al port d’Algesires.

No ha estat l’únic salvapàtries que aquest estiu s’ha escalfat la boca a compte dels immigrant. Albert Rivera se n’ha anat a la tanca de Ceuta on ha aprofitat per a demanar la devolució en calent dels immigrants tant en Ceuta com en Melilla. A Rivera tant se li’n fot que Espanya hagi estat condemnada pel Tribunal de Drets Humans per aquesta manera salvatge d’actuar. En un dels seus habituals jocs d’encantament dialèctic, el cínic líder taronja, va intentar dissimular la seva veritable ideologia i intencions parlant d’immigració bona i d’immigració dolenta, regulada o ‘irregular’.

Sens dubte, la dreta espanyola canta la mateixa cançó obscena que l’ogre estúpid de Salvini, Viktor Orbán o el polonès Kasczynski, entre altres perles reaccionàries, per més que es passegen pel món de moderns.

Certament, hi ha una distància entre la deportació dels jueus durant l’Europa dels nazis i el tipus de deportació que ara mateix exigeixen personatges petits i engolats com Morant tot i que és innegable que en el fons s’hi perceben elements d’una mateixa mentalitat xovinista, classista, profundament xenòfoba que va alimentar l’era del feixisme europeu.

Un article de L’Obs publicat ara fa tres anys, advertia que Europa, el continent que havia inventat el dret d’asil, patia una ‘crisi de memòria’, entenc que en els termes en què la va definir el professor de literatura comparada de Harvard, S. R. Suleiman. Per a Suleiman, el concepte designa un moment crucial i en ocasions perillós o conflictiu, en el procés de recordar el passat sigui de forma individual o col·lectiva. Allò que està en joc en una crisi de memòria és la representació d’un mateix, com es veu un, com un es representa per als altres, la qual cosa és inseparable del relat que es fa del propi passat.

Dit d’una altra manera, els europeus hem oblidat Vel d’Hiv o si més no ens neguem a recordar-lo com el que va ser, els factors que van propiciar aquella catàstrofe. D’aquí que milions de ciutadans acceptin la lògica immisericorde de determinats partits polítics sense que ningú no se n’adoni dels perills que aquesta implica.

Quin són els emigrants bons als quals s’hi refereix Rivera, Casado?. Definitivament, aquests emigrants bons no són ni musulmans, ni negres…això segur. Però a Alemanya també fan nosa els polonesos o els txecs, els que són pobres és clar. I a Anglaterra, els espanyols!…

Malauradament, això no ha fet més que començar. Els Estats europeus pensen de manera molt diversa sobre com cal afrontar el problema de l’immigració per tal com tenen, advertia L’Obs, memòries distintes sobre el que significa asilar ciutadans provinents d’altres països per motius de persecució o necessitat. Mentrestant, aquests tipus tecnocràtics, sense escrúpols que pugnen per el poder en tota Europa fan l’agost a compte d’un dels pitjors drames als que s’enfronta el continent.

Publicat dins de Periodisme, Política | 3 comentaris

Ministres, policies i violències feixistes

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 d’agost de 2018.

img_mbejar_20180717-085908_imagenes_lv_terceros_jordi_borras-kG4D-U45945075466BkB-992x558@LaVanguardia-Web

El fotoperiodista Jordi Borràs poc després de ser agredit per un policia nacional de la comissaria de la Verneda de Barcelona.

El president Quim Torra s’ha adreçat al ministre de l’Interior Grande-Marlaska per a exigir mesures disciplinàries per als membres de les forces de seguretat de l’Estat que s’han vist implicats en diferents atacs -sobradament coneguts- contra independentistes després que la delegada del Govern, Teresa Cunillera, es fes l’orni a fi de donar-li temps a Madrid de confeccionar l’argumentari a l’ús. A les xarxes, el personal  ha començat a creuar apostes de quina serà l’actuació del ministre. El cas és que ni els més optimistes creuen que aquest vagi a moure un dit. Seria tota una novetat que en l’Espanya dels torturadors franquistes inversemblantment condecorats per demòcrates, vull dir la d’Antonio González Pacheco (a) Billy el Niño, la de Jesús González Reglero, Fèlix Criado i Pascual Honrado de la Fuente, un ministre perseguís la impunitat policial quan aquesta es dirigeix contra enemics declarats de l’Estat encara que l’única arma d’aquests sigui la de la democràcia. En cap cas, l’Estat pot donar mostres de debilitat.

Els ciutadans del País Valencià tenen un enorme experiència amb la violència feixista, els policies que no veuen res i els ministres estranyament incompetents. Fou un ministre de Governació, el feixista Martín Villa, qui va engegar durant la Transició l’operació del blaverisme, un moviment que va protagonitzar episodis de violència notables els quals mai no van ser investigats. Quan el 1979 el senador socialista, Alfons Cucó, va demanar explicacions en el Senat al llavors ministre de l’Interior Ibáñez Freire per l’actuació policial davant de tots els actes violents comesos per feixistes identificats durant els darrers dos anys, Freire es limitar a qualificar la situació valenciana de normal i als violents de ciutadans que actuaven moguts per motius de discrepància política. El País València, assegurava Freire, no patia una situació especial pel que fa a l’ordre públic. Freire no ensumava ni les bombes de l’anticatalanisme, ni les seves pallisses, ni menys encara la inacció dels seus policies. Molt ofès, es permetia de recordar-li a Cucó que la policia espanyola estava defensant la democràcia amb la seva pròpia sang. Finalment, en un arravatament de cinisme li va exigir al socialista que donés els noms d’aquells violents que el socialista assegurava tenir identificats.

Dos anys després de la intervenció de Cucó, concretament l’11 de setembre de 1981, van intentar matar Joan Fuster amb la col·locació de dos potents artefactes explosius en el seu domicili de Sueca. Era el segon intent. El primer fou l’hivern de 1978, també amb una bomba de metralla, similar a la que li enviaren els Nadals d’aquell any al professor Manuel Sanchis Guarner. En tots els casos, la investigació policial i judicial va ser una autèntica estafa. No és d’estranyar, atès que per les característiques dels artefactes és més que probable que intervingueren membres de les forces de seguretat de l’Estat, fins i tot de l’exèrcit.

Les violències van continuar durant anys, fins avui. La policia mai no va moure un dit ni encara quan aquesta violència tenia lloc davant dels seus mateixos nassos.

En alguns casos, els atacs foren d’una especial gravetat. Des de l’estiu de 2001 fins a finals de maig del 2002, la seu del Bloc Nacionalista Valencià (BNV)  al carrer Sant Jacint de València en va sofrir sis. L’aleshores secretari general del BNV, Pere Mayor, es mostrà absolutament convençut que en la delegació de Govern sabien perfectament qui eren els responsables d’aquestes accions. La continuïtat dels atacs motivà que el 9 d’abril del 2002 Mayor, convidat pel convergent Jordi Xuclà, es reunís amb la comissió d’interior del Senat. La intenció darrera era provocar la compareixença del vicepresident del Govern i ministre d’Interior, Mariano Rajoy, a fi que s’expliqués sobre “la paralització de les investigacions policials en aquesta matèria”. No va haver cap explicació i tot va continuar exactament igual o pitjor.

DL3pddjXkAAHiR9-680x365_c

Anticatalanistes agredeixen a un ciutadà al pas de la manifestació nacionalista del 9 d’octubre als carrers del centre de València, 2017.

El 2 de febrer del 2007 uns desconeguts incendiaren la seu del Bloc a Gandia. Era el tercer atac en menys d’un any ocorregut després de les declaracions furibundes de dirigents del PP contra el catalanisme. Tan sols uns dies després dos individus irrompien a cara descoberta dins del Casal Jaume I d’Elx cridant visques a Franco i proferint amenaces de mort contra les persones que es trobaven en aquell moment en el local.
La matinada del dissabte 1 de setembre tres joves disparaven des del carrer amb una pistola de perdigons a l’interior de l’entitat privada Ca Revolta al centre de València. Els atacants deixaren en la seua fugida pintades en la façana amb els lemes “Mai Catalans” i “Fora d’ací”.

La nit del 27 de setembre el portaveu del Bloc de Mislata, Santiago Rosado era brutalment agredit per un escamot de joves de l’extrema dreta que prèviament havien atacat el local de l’Associació Artística i Musical on es trobava reunit amb una altra persona. Durant la tramitació de la denúncia els agents de la Policia Nacional que l’atengueren li digueren que no entenien el valencià i que tampoc no tenien cap obligació de saber-lo. Rosado, no tingué més remei que redactar personalment la denúncia.
A la mitja nit del 9 d’octubre del 2007 la policia desactivava junt a la porta de la seu del Bloc, un artefacte incendiari fabricat amb una bombona de benzina amb més de set litres de capacitat a la qual s’havia adherit una metxa. Curiosament, el primer que varen preguntar els investigadors policials als responsables de la formació nacionalista era si aquests sospitaven d’alguna facció interna crítica amb l’actual direcció.

La vesprada del 29 de novembre esclatava un artefacte de fabricació casolana reforçat amb metralla a la porta de la seu que Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) té al carrer Erudit Orellana de la capital.

Només és una mostra de desenes de desenes d’actes violents els responsables dels quals mai no s’han trobat. Ni un sol detingut. Fantasmes que apareixen del no-res, colpegen, amenacen, desapareixen… És segur que a Catalunya passi el què ha passat al País Valencià en termes segurament molt més greus. Al capdavall, que veiem un increment d’actuacions atiades pels discursos encesos d’Arrimades i Albiols on les víctimes, als ulls de dirigents polítics del règim i mitjans de comunicació, seran sempre els agressors, convertits en ciutadans discrepants d’una mena de dictadura fantàstica.

Val a dir que Grande-Marlaska, ha estat en el punt de mira del Tribunal Europeu de Drets Humans i del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, per no haver investigat suficientment les suposades tortures practicades pels agents a detinguts que estaven sota la seva custòdia. La secretaria d’Estat de Seguretat, Ana Botella, és valenciana, i ha sigut delegada del Govern en aquell territori. Coneix perfectament de la impunitat de l’anticatalanisme feixista i ha de saber quina classe de funcionaris es mouen en el seu país. Fins ara, amb la qüestió de Catalunya Botella s’ha mostrat tan enigmàtica com distant. Un actitud habitual dels qui veient la injustícia callen per disciplina, per por, o per vés a saber què.

Tot plegat, el president Torra ho té complicat en treure’n l’entrellat en aquest assumpte d’un Estat que lluny de veure funcionaris que s’extralimiten en les seves funcions posseïts pel ranci esperit d’un nacionalisme espanyol d’inspiració totalitària, només són capaços de veure ciutadans que defensen el valor suprem de la pàtria. Una pàtria que segurament deuen voler defensar també de rojos, maricons, immigrants i altres antiespanyols… Ja s’ho trobaran.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari