La corona segons Kapuściński

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 21 de març de 2020.

El Borbó amb l’ordre de Saba atorgada per Selassie. Etiopia, 1972.

Ho va contar el reporter polonès poc temps després que uns quants oficials rigorosament uniformats s’endugueren, sense estalviar-se les cerimònies ni els protocols a l’ús, l’emperador Halie Selassie en un Volkswagen verd camí del seu final. Tot va començar l’any 73 quan el periodista Jonathan Dimbleby va aterrar a la remota Etiòpia i va mostrar al món com en el nord d’aquell país milers de persones morien de fam mentre a palau es bevia xampany i caviar procedent d’Europa i l’emperador servia la carn als seus gossos en safates d’argent. El malestar venia de molt enrere però aquelles imatges de Dimbleby del cert que van remoure les entranyes d’un país exhaust que va començar a revoltar-se mentre l’emperador, reclòs en la seva gàbia d’or, contenint la seva ràbia i orgull, desconeixedor d’aquella realitat brutal, no encertava a saber com calia actuar.

El cas és que tot d’una un eixam de periodistes de tot el món van arribar al país i van difondre les imatges de la fam obtingudes per estudiants rebels. Tothom va saber també de com els propis dignataris del monarca especulaven amb els preus dels aliments augmentant el dolor del poble mentre Europa continuava enviant ajut i mentre creixia, també, la indignació entre els etíops. I en això, i enmig d’un ambient desfermat de repressió, Sa Sereníssima Magestat va visitar el nord per premiar els seus màxims representants acusats pels missioners i els metges estrangers de robar.

En un arravatament d’orgull nacional va ordenar també als seus ministres construir presses en el Nil per competir amb un Egipte que no les tenia i amb uns diners que tampoc no existien a les arques de l’Estat. Cap antídot millor contra les calúmnies i el malestar del poble com l’exaltació de la pàtria, degué de pensar el vell.

Com sigui, a partir d’aquell moment, amb mig milió de morts de fam, tot es va podrir molt ràpidament. Els militars es van revoltar… vagues, manifestacions.. la cort es va dividir entre els que demanaven més garrot, els possibilistes i els més nombrosos, els oportunistes, del tot convençuts que passés el que passés acabarien prevalent i continuant amb les seves vides privilegiades com si no res hagués passat.

I així va ser que el Rei de Reis, el Lleó de Judà, l’Escollit de Déu, el Molt Altíssim Senyor, Sa Més Sublim Magestat, descendent directe del rei Salomó, va començar a sentir-se assetjat per la realitat i a convertir-se en una ombra de si mateix mentre a palau s’hi respirava la por, la confusió, l’odi, l’angoixa mentre la fam i la misèria matava en el carrer els seus súbdits.

Els darrers mesos del Ras en el tron, sempre segons li van explicar al polonès, els oficials revoltats van començar a anar sovint pel palau per tal d’exigir-li a Sa Magestat, amb gran respecte, que tornés tots els diners amb els qual s’havia fet durant mig segle de regnat. Grans quantitats de diners que durant anys havien anat engreixant nombrosos comptes a l’estranger. Fins i tot, diners amagats en el mateix palau. Quins diners?, es preguntava el descendent del Rei Salomó. No hi ha diners… tots s’han gastat en el progrés del país… rematava provocant la indignació dels seus inoportuns visitants. De res no li va valdre però fer-se el murri. D’un revolada els soldats van aixecar una catifa persa i van treure garbelles de dòlars i, encara, més dòlars d’entre les pàgines d’una gran col·lecció de Sagrades Escriptures traduïdes a nombrosíssimes llengües de tot el món. I llavors el Ras no va poder negar l’evidència tot i que va insistir en que no era cert que tingués cinc cents milions repartits en bancs suïssos i anglesos mentre al carrer la gent demanava que el penjaren d’un arbre.

A finals del mes d’agost de 1974, els militars van promulgar un decret de nacionalització dels quinze palaus de l’emperador així com d’un grapat de les seves empreses sense que aconseguiren però fer-se amb els milions de dòlars que havia amagat al llarg de la seva vida. El 12 de setembre era destronat durant el transcurs d’una senzilla i amable cerimònia.

Segons li van contar al periodista varsovià testimonis presencials, Sa Magestat Imperial va abandonar el poder amb gran solemnitat i molt agraït ja que fent-ho així considerava que estava servint al seu país.

Un cop destronat, va escriure Kapucinsky, Selassie va pujar a un Volskwagen verd que el va portar fins al vell palau de Menelik, en els turons d’Addis Abeba, on va morir, no sabem del cert com, un agost de 1975.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Els exèrcits de Vox

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 de març de 2020 a La República.cat.

Manifestants de Jusapol davant del Congrés dels Diputats. Foto/A3.

L’altre dia Jusapol va prendre literalment els carrers de Madrid que envolten el congrés. Ho van fer amb la cara tapada alhora que alguns dels seus membres difonien missatges per les xarxes en un clar to intimidatori. Alguns periodistes van ser agredits i la diputada Laura Borràs i la seva cap de premsa, Nerea Martí, van ser assetjades davant la passivitat dels agents que custodiaven en aquell moment el congrés.

Amb el pretext d’unes reivindicacions salarials el que en realitat va fer aquest sindicat, alletat per Ciudadanos i recolzat per Vox, és una intolerable demostració de força. A ulls veients, la manifestació de dimarts passat tenia molt de l’èpica grotesca de qualsevol de les que fan els grupuscles de l’extrema dreta arreu d’Europa. 

És evident que a aquest personal no els preocupa gens ni mica aquesta associació., si més no ara com ara. Fet i fet, les crítiques d’alguns sectors de la política espanyola, val a dir que molt moderades, lluny d’apaivagar-los els ha encès més. Tant és així, que aquest passat divendres el portaveu del sindicat, Pablo Pérez, treia pit en acusar fal·laciosament els seus detractors de donar suport a ETA.

El cas és que el problema de l’assumpció dels postulats de l’extrema dreta per part d’amplis sectors dels cossos i forces de seguretat en Espanya ja passa de taca d’oli. El terreny estava ben adobat. L’Estat espanyol mai no va depurar el franquisme d’aquests cossos i no és difícil imaginar quin deu ser el marc mental i ideològic en què es formen els nous agents. Així les coses, tant la formació de Rivera com la d’Abascal van entendre des del primer moment que tenien una clientela potencial en aquest àmbit que no poden deixar d’alimentar. En les darreres eleccions ja es va poder comprovar com Vox avançava al PP en les casernes de la Guàrdia Civil però també en les militars. I això, contra la propaganda oficial d’anys i panys segons la qual les pulsions autoritàries i nacionalistes heretades del franquisme entre aquest personal ja eren cosa del passat. Res més lluny de la realitat.

Els catalans han patit com ningú les conseqüències d’una policia totalment ideologitzada, atiada per les forces polítiques conservadores i legitimada pel discurs oficial de l’Estat. Han estat les víctimes predilectes de la fúria del “A por ellos!” animada per uns mitjans de comunicació que comencen a tastar la mateixa amarga medicina.  Per si encara no fora poc, l’escàndol Villarejo ha posat en relleu l’existència d’una policia política que duu dècades actuant amb total impunitat, d’uns serveis secrets que s’han dedicat a protegir els negocis tèrbols de la Corona.

I a casa nostra, amb la nostra policia que està passant? Les conseqüències del 155 sobre el cos dels Mossos amb un canvi intern d’actors i de dinàmiques continua sent una incògnita.

Com sigui, Espanya, Catalunya no en són una excepció. A França, el Front Nacional de Le Pen compta amb un ampli suport entre policies i militars. A Alemanya s’han donat casos de vincles entre membres de les forces de seguretat i grups neonazis. Des d’alguns sectors de la dreta germana s’ha alertat de la influencia política de l’Alternativa per Alemanya dins les forces de seguretat. La situació d’Itàlia és un misteri i hom pot suposar que deu estar passant a Hongria, Polònia o Grècia. Tot plegat, el context social i polític que vivim afavoreix el creixement de l’extrema dreta.

Què pensa fer Europa? Què pensa fer Madrid? De moment, amb Podemos al Gobierno a penes s’albiren alguns tímids moviments de caràcter simbòlic com la retirada de les medalles al policia torturador Billy el Niño, una broma en comparació al que s’hauria de fer per desactivar els exèrcits a l’ombra de l’extrema dreta.  

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

El feixisme italià segons Alba Sidera

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de febrer de 2020 a Nació Digital.

Felicitació de Salvini a Santiago Abascal després del resultat obtingut en les darrers eleccions legislatives espanyoles.

La façana de la Universitat Federico II de Nàpols, en la cèntrica via de Mezzocannone,  llueix un immens mural amb el rostre per duplicat d’un Fidel Castro quarantí i amb mirada de somiador. És obra dels artistes de carrer Mono Gonzalez i Toño Cruz que el van pintar el 4 de desembre de 2016, això és, el mateix dia del decés del dictador tropical. Castro, competeix amb una orgia infinita de grafittis molts dels qualsexalten la lluita contra el feixisme, reclamen l’amnistia per a uns presos polítics que ens són totalment desconeguts o semblen cridar a un sollevament general amb d’aires juvenils de rave. Hom diria contemplant aquella mena de Capella Sixtina de carrer un punt mal educada que Nàpols -que no és poca cosa- és a punt de sucumbir als desvaris d’una jove revolució que ha de canviar per sempre més un país tan semblant al nostre en totes les seves desgràcies. Qui diu això de Nàpols passejant-la inadvertidament o podria dir potser també de Roma, Torí o Milà… D’Itàlia sencera. 

La realitat és però tota una altra i no té res a veure amb una revolució sinó més aviat amb una involució profunda de conseqüències imprevisibles no tan sols per a Itàlia sinó per a la mateixa Europa. Quedem en que les pintades són pintades i prou, pura exaltació de l’esperit. I podríem dir també que la imatge d’una Itàlia victoriosament aixecada sobre el feixisme és potser només un record, un bon moment per als qui, posem per cas, ens hauria agradat tenir tota una altra memòria de la mort de Franco. 

De fet, la república italiana ja fa molt de temps que s’esllavissa cap a l’abisme del totalitarisme. I pel que sembla ho fa a una velocitat desbocada. Ho explica amb rigor la periodista gironina Alba Sidera en Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Salvini (Saldonar, 2020), un llibre que compta també amb textos de Ferran Casas i del fotoperiodista Jordi Borràs. Sidera treballa des de 2012 a Itàlia com a corresponsal per a diversos mitjans catalans i és, a més, una experta en els moviments d’extrema dreta.

La radiografia que en fa de l’ascens del feixisme a Itàlia és d’una enorme precisió. Sidera és una bona observadora amb una gran capacitat per a documentar i ordenar i, per descomptat, és també una reportera amb nervi narratiu, a la manera dels grans. Ho demostra en el reportatge que obre el seu assaig en què s’endinsa -junt amb Borràs- en l’atmosfera asfixiant de Predappio, el poble de Benito Mussolini, convertit des de fa molt anys en un parc temàtic dedicat a la nostàlgia de l’horror.

Portada del llibre de la periodista, Alba Sidera.

El cas és que a Itàlia, afirma la periodista, ser feixista és fàcil. El caràcter criminal del règim de Mussolini s’ha dissolt en un magma d’interpretacions benignes i fútils. Amb el temps, els italians semblen haver oblidat l’origen antifeixista de la seva constitució mentre que els mitjans de comunicació han banalitzat el feixisme en totes les seves expressions. L’extrema dreta escampa per tot arreu el seu discurs de la por contra els immigrants i promet un futur resplendent embolcallat en la bandera de les essències pàtries. Les classes populars, esporuguides pel futur, s’hi abandonen a aquesta èpica. Ho hem vist també a Polònia, a Hongria, a França… a casa nostra.

D’altra banda, l’anàlisi fred dels fets històrics ve a confirmar, segons explica Sidera, que Itàlia va passar per una mena de no transició en què els principals elements del feixisme, gràcies a la conjuntura de la Guerra Freda, van poder reinserir-s’hi a la vida política -la majoria en la hegemònica democràcia cristiana- o bé en els seus llocs a les casernes militars i a les comissaries. Per si encara no fora poc, bona part dels crims nazi feixistes van quedar impunes amb les amnisties de 1946, 1953 i 1966. No és tot encara. El 1994 el fiscal militar Antonino Intelisano, ocupat en el cas del criminal de guerra de les SS Erich Priebke, va descobrir al palau Cesi-Gaddi un armari ple de documents sobre les atrocitats perpetrades pels nazis i els feixistes. Els documents havien estat deliberadament amagats. Diverses comissions parlamentàries no en van treure l’aigua clara de per què s’havien ocultat aquells papers.

Per la mateixa època arriba al poder Berlusconi. La seva victòria sobre la corrupta o envellida democràcia cristiana va servir per a assentar les bases d’una Itàlia escorada cap a l’extrema dreta que, a hores d’ara, està a punt de ser devorada per Matteo Salvini.

Sidera posa en relleu el reguitzell de contradiccions, febleses, secrets de família en un sentit sociològic, espectres que han contribuït a l’actual situació política. Segons un informe citat per la periodista de desembre de 2019 elaborat per l’institut d’investigació socioeconòmica Censis, el 48’2 % dels italians confia en l’arribada “d’un home fort al poder que no hagi de dependre de parlaments ni eleccions”. El 62 % d’aquests italians són majoritàriament obrers i persones amb estudis bàsics. Un 56’4% tenen rendes baixes. “Salvini”, escriu Sidera, “vol ser aquest aspirant a dictador, i per això es va atrevir a dir que volia que els italians li donessin plens poders, parafrasejant Mussolini. Sap que jugar  amb l’imaginari del feixisme li dona vots i popularitat”.

Tot plegat, la periodista té molt clar que el perill per a la democràcia a Itàlia no és l’existència de Salvini sinó un feixisme que ha persistit “enganxat als plecs dels anys”.

“Si mirar cap a Itàlia sol ser sempre útil per saber què pot acabar passant a l’estat espanyol, la situació del país transalpí no fa presagiar res de bo”, assegura Sidera. Inquietant.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Les mandonguilles d’Ikea tampoc no són sueques

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de febrer de 2020 a La República.cat.

Anna Erra, alcaldessa de Vic.

Quina cosa és típicament escandinava?. Amb aquest pregunta arrenca un colpidor spot publicitari de la companyia àrea de bandera sueca, danesa i noruega, SAS. La resposta d’entrada és que absolutament res ho és. Tot és copiat. La democràcia dels grecs. El permís parental per cuidar-se’n dels nadons dels suïssos. Els molins eòlics dels perses. La bicicleta dels alemanys. El pa de sègol dels turcs. L’smorrebrol, el tradicional sandwich de l’esmorzar danès, dels Països Baixos. La regalíssia és cosa dels xinesos. La tradició del midsommstang amb què es celebra l’arribada de la primavera dels alemanys. Les mandonguilles aparentment tan sueques són d’origen turc, i encara no. De fet, les que es mengen al gèlid país han estat inspirades pels austríacs. El clip que tan enorgulleix els noruecs el va inventar un nordamericà. També va ser Estats Units el país que va esperonar el feminisme. Tot plegat, explica l’anunci, ells ho han agafat tot i ho han convertit en una cosa típicament escandinava. Explorar el món els ha permès pensar en gran encara que siguin bastants petits. I viatjant han incorporat el millor de cada lloc. Escandinàvia s’ha construint -assegura l’anunci- trosset a trosset, amb les persones que han trobat el millor del seu país lluny de casa.

El bellíssim missatge de SAS no ha agradat gens als partits de l’extrema dreta i als contraris a la immigració que han insultat la companyia a través de les xarxes. Un atac cibernètic i una amenaça de bomba han completat la campanya que, finalment, ha obligat SAS a retirar l’anunci i emetre un comunicat en què afirmen sentir-se orgullosos de l’herència escandinava base de l’ADN i de l’existència de la companyia. Lamentablement, es diu en el comunicat, l’spot s’ha entès malament i alguns l’han usat en benefici propi. La reacció contra l’anunci de SAS posa en relleu com els nacionalismes extrems han aconseguit situar el seu discurs en el centre del debat públic fins i tot en països que consideràvem oberts, acollidors, rabiosament tolerants.

No és un fet d’ara. Ja fa molts anys que les extremes dretes de tota Europa estan molt geloses de preservar unes identitats nacionals que consideren en perill per causa de la globalització, de l’arribada d’immigrants. Per desgràcia, als catalans ens resulta familiar aquesta inflamació nacional. L’espanyolisme combat ferotgement el foraster però també, com d’habitud, tracta com a un enemic interior els catalans. 

Fet i fet, aquest nacionalisme duu dècades queixant-se de l’amenaça que suposa per al castellà la tímida i vacil·lant recuperació pública del català. D’una llengua minoritària i en retirada mentre que el prestigi del castellà creix a tot el món. Com sigui, segons per a aquests defensors de la pàtria, el català no deixa de ser una llengua inferior al castellà, un vehicle de transmissió ideològica contraria al bé comú o, com a poc, el camí més ràpid a la degradació cultural. Res de nou. Mentre policies, funcionaris i altres defensors de la llibertat fustiguen els catalanoparlants rebecs, uns altres s’hi dediquen a demostrar que els supremacistes estan en el costat dels que discuteixen la sagrada unitat nacional retorçant si cal els arguments, aprofitant fets que treuen de context amb finalitats propagandístiques.

La darrera campanya ha anat a compte d’unes declaracions d’Anna Erra, alcaldessa de Vic, en què demanava que els catalanoparlants ens adreçarem en la nostra llengua a tothom encara que penséssim que, pel seu accent o aspecte, no ens entendrien. No hi veig cap intenció racista darrere d’aquestes paraules tal i com sí han vist els de la confraria de Cs així com tots els diaris de la caverna.

El català ha estat la clau de volta de la integració dels al·lòctons en Catalunya. Un vehicle eficaç que ha esborrat en bona part els possibles problemes associats a l’origen de les persones. Això ho sap fins i tot la mateixa Arrimadas, posem per cas, que va aprendre català sense despentinar-se i que, a més, l’ha usat assíduament. No crec que cap família per llunyà que sigui el seu país d’origen vulgui privar els seus fills d’aprendre la llengua del país. El problema el tenen els de sempre.

En el súmmum de la idiotesa un digital publicava fa poc un reportatge en què pretenia demostrar que en el Vic d’Erra els marroquins parlaven català però desconeixien el castellà. La peça és delirant i fa un tuf de nacionalisme racial -ara sí- que tira d’esquenes. Alguns columnistes han aprofitat per disparar de nou contra Torra, treure la mòmia de Sabino Arana i mostrar un complexe d’inferioritat digne de psiquiatra.   

Tot plegat, l’espanyolisme també té un problema molt greu amb les mandonguilles de l’Ikea encara que no ho saben.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Apocalipsi

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 8 de febrer de 2020.

L’any 1722 Daniel Defoe va publicar A Journal of the Plague Year, un llibre a mig camí entre la novel·la i el reportatge en què de manera retrospectiva narrava les vicissituds d’un Londres sotmès a la catàstrofe de la Gran Pesta de 1665 la qual va saldar-se amb la mort, en pocs mesos, d’unes 100.000 persones. Defoe, que va viure aquell episodi sent un nen, va saber descriure com ningú l’horror d’una societat col·lapsada pel pànic a una malaltia tan dolorosa com letal. Amb l’epidèmia declarada a la ciutat, explicava l’anglès, van canviar molt les coses fins i tot en aquells barris on gairebé no havia tingut a penes efecte. La tristesa i el pesar es van reflectir a tots els rostres. La gent es mostrava molt inquieta i conforme avançava la plaga tothom va acabar per considerar-se greument amenaçat. Londres sencera plorava. Les autoritats van confinar a la força els malalts en les seves cases ben sovint al costat dels seus propis familiars no infectats encara. Es va ordenar exterminar tots els gossos i els gats de la ciutat per evitar l’extensió del contagi. Les famílies van abastir-se d’aliments i es van tancar terroritzats. Els rics van fugir de la ciutat i els avariciosos van quedar-se per a assaltar cases plenes de cadàvers d’empestats. “Una pesta”, escriu Defoe, “és un temible enemic, i les seves armes produeixen tal terror que no tots els homes són suficientment forts per a resistir; ni estan preparats per a esperar el seu atac dempeus”.

Tot plegat, la desesperació i la por van sotmetre una societat que, finalment, però, va saber sobreposar-se i vèncer. L’escriptor britànic Anthony Burgess afirmava que Dafoe en el seu llibre havia plantejat la qüestió de si l’home podia fer alguna cosa més que construir. Conservar, posem per cas. El cas és que veient com s’havien comportat els ciutadans davant d’aquella terrible prova, es podria concloure que la ciutat havia fet les coses millor del que s’esperava tot i que la nota no havia estat molt alta. “No és”, va escriure l’autor de A Clockwork Orange, “la gràcia de Déu ni la bondat innata allò que salva de la mort a l’ànima humana, sinó la seva necessitat d’una comunitat, la seva idea de que la vida desitjable és aquella que es viu col·lectivament”.

Aquests dies revivim les mateixes sensacions, els mateixos temors narrats per Defoe. Avui el virus de Wuhan -despús-ahir va ser la grip espanyola o l’Ebola- posa a prova de nou la nostra capacitat de viure col·lectivament. Els països, una vegada més, bombardejats des de les immisericordes xarxes socials i els cruels mitjans de comunicació amb missatges inquietants, es posen a la defensiva. Es repeteixen, doncs, les imatges del pànic: aeroports tancats, creuers varats amb centenars de persones a bord obligades a conviure amb infectats, ciutats senceres en quarantena… Els diaris parlen també d’un rebrot de xenofòbia contra els ciutadans xinesos i als carrers ens acostumem a la imatge poc tranquil·litzadora dels rostres protegits per les mascaretes. D’altra banda, la gent, divertida, cerca a les plataformes de continguts audiovisuals films sobre contagis massius com Outbreak de Wolfang Petersen o recupera els primers episodis de The Walking Dead, fa befa de tot aquest assumpte.

Tot això passa enmig d’una greu situació d’emergència climàtica i amb els principals països del món en mans d’una colla de bojos. No és l’apocalipsi però se li assembla, almenys, al que hem estat capaços d’imaginar fins ara.

Com sigui, la humanitat provablement sobreviurà al coronavirus com ha sobreviscut fins ara al VIH, a l’Ebola, a tot tipus de bactèries i amenaces invisibles. No seran uns éssers microscopis els que ens eliminin, ni tan sols, posats a especular, els efectes devastadors del canvi climàtic que, certament, causaran moltes desgràcies i morts a nivell mundial. Allò que acabarà amb nosaltres serà l’avarícia d’uns pocs, la mentalitat atàvica del totalitarisme contemporani, la imposició brutal d’un neoliberalisme salvatge i encegat. Definitivament, no n’hi ha ni medicines ni científics que siguin capaços de guarir l’estupidesa humana.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

La increïble Lorena Roldán

*Article de Francesc Viadel publicat l’1 de febrer de 2020 a La República.cat

La portaveu de Cs Lorena Roldán en un moment de la manifestació per la independència de 2013.

Una de les claus de l’èxit dels grans comunicadors rau en la seva naturalitat, en el fet que tot allò que diuen sempre resulta del tot creïble per als qui els escolta. No ens han de semblar  actors trets d’una sitcom, ni encarcarats executius que han acabat de passar per un distingit màster de formació de portaveus reservat només a les butxaques més exclusives. Tampoc no ens han de recordar a un xarlatà de mercat com aquell “Ramonet” d’Oriola capaç de vendre a toc de campaneta una pinta de trenta dues pues a un calb.

Després hi ha el relat i els arguments. Si es donen totes les condicions no importa que qui parla sigui gros o massa prim, faci ganyotes o tingui una edat provecta, s’assembli a Danny Trejo o a George Clooney. El bon comunicador i la seva veritat encara és capaç d’imposar-se a un món on prevalen les aparences, on les realitats tergiversades i les mentides han adquirit la velocitat i la capacitat de destrucció dels virus a causa d’una tecnologia desbordant, en mans de masses illetrades i rasputins de la manipulació darrer dels foscos interessos de sempre.

Malauradament, però, la crisi moral dels mitjans de comunicació ha possibilitat, entre altres catàstrofes, que nombrosos dirigents polítics amb un mínim ensinistrament, quatre idees maldestrament enllaçades per un equip de pseudoespecialistes del simulacre i una certa presència, arriben al poder. Són els mateixos dirigents que empren sense escrúpols l’estratègia de la política espectacle per a aconseguir captar l’atenció de les televisions i les ràdios, la de les xarxes socials.

A Catalunya l’exemple més excel·lit d’aquesta manera de fer el tenim en Ciudadanos i els seus líders des de l’extint Rivera, passant per Arrimadas o Carrizosa. Com sigui, l’actual portaveu de la formació, Lorena Roldán, ha superat amb escreix la impostura dels seus antecessors. Tot en Roldán és tan increïble com l’ideari que aparentment defensa el seu partit. Cs proclama que és una formació nascuda per a combatre el nacionalisme identitari quan el més desinformat dels camellers d’Omà no tindria cap dificultat en identificar-los en només trenta segons, justament, amb el nacionalisme més descarat i ultramuntà, de teja, mantilla i tricorni. Oficialment, Cs assegura situar-se en el centre encara que dugui batent-se anys i panys amb l’extrema dreta pel mateix espai electoral sense cap trauma. Un partit de centre que pacta amb Vox o que es prepara per a un acord de coalició amb el PP més radicalitzat que mai no s’ha conegut. Un partit que s’esgargamella en la defensa de les classes més desfavorides però només per a retreure al separatismo haver-se gastat suposadament els seus diners en propaganda. Un partit, al capdavall, que traspua per tot un neoliberalisme de manual tan poc avingut amb els drets de justament de les classes populars.

Vox dissimula tant com pot i quan li convé bàsicament per no espantar la clientela. El PP es delecta en el seu extremisme tot i que fent trampes amb el llenguatge. Cs directament enganya fins i tot a no pocs dels seus que, potser, si es creuen que militen en un partit de centre, liberal i no nacionalista.

Res no ens hauria d’estranyar coneixent els seus orígens i la deriva posterior que va tenir sota el lideratge d’un Rivera inequívocament nacionalista i d’extrema dreta. El que sí sorprèn és que els periodistes amb llicència per a titular segueixin la comèdia sense immutar-se, entren a formar part del joc sense preguntar-se res.

Bé, el cas és que Roldán ha bordat el paper. Vull dir el paper d’actriu pèssima amb un guió nefast, consabut, previsible, escrit només per a acontentar els espectadors més incondicionals.

L’advocada tarragonina va començar la seva carrera política manifestant-se amb l’independentisme quan encara portava ulleres de cristalls gruixuts, vestia samarreta i jeans vells i no li importava cofar-se amb una barretina. Ara, continua aquesta carrera elegantment abillada, sense ulleres, amb el rostre perfectament perfilat i fent d’inquisidora a sou d’aquell mateix independentisme. Tothom té dret a canviar d’opinió per això de Roldán és una altra cosa.

La immensa majoria de les seves actuacions al Parlament -com les dels seus confrares- són vergonyoses, políticament estèrils. Aquesta estratègia amb total seguretat durà a Cs en primer lloc a la irrellevància electoral. En segon lloc a una lluita fratricida entre els responsables del frau ideològic, els irreductibles i els enganyats. La realitat, ni encara en temps de postmodernitat, fakes news i altres neologismes abusats, no aguanta tanta impostura. Ja s’ho faran.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El cap de Trapero

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de gener de 2020 a Nació Digital.

Trapero i l’ex cúpula dels Mossos davant el tribunal de l’Audiència Nacional. Foto/Nació Digital/EFE.

Als dies, a les setmanes següents de l’1-O, la premsa espanyola va dedicar no poques pàgines a traçar paral·lelismes entre l’actuació dels Mossos durant els fets del 6 d’octubre del 34 i la del dia del referèndum de 2017. Es tractava majoritàriament de reportatges un punt insidiosos, intencionadament o no descontextualitzats, que es sumaven a la fúria catalanòfoba dels programes informatius de les televisions ja consabudes.

La majoria dels titulars d’aquelles peces delataven clarament una intenció de denigrar la policia catalana com en l’article signat pel periodista Cèsar Cervera el 27 d’octubre de 2017: El desleal papel de los Mossos d’Esquadra en el golpe catalán del 34: una puñalada trapera al Estado.  O el de la Laura Garófano del 6 de novembre en El Mundo sobre les vicissituds biogràfiques de Federico Escofet, Comissari General d’Ordre Públic: La doble vida del jefe de los Mossos de Companys que se preparó para la guerra química y también huyo a Bélgica.

Tota aquesta mena de reportatges, escrits o audiovisuals, escalfaven més encara un clima de revenja contra l’estigmatitzat cos policial alhora que s’exaltava la lamentable actuació de les policies de l’Estat abans i, sobretot, durant la jornada del referèndum. La dissolució dels Mossos i l’ajusticiament de Trapero i la cúpula del cos per una suposada connivència criminal amb l’independentisme van esdevenir un clam. El mateix Alfonso Guerra va demanar la seva desaparició en un article publicat a Tiempo en què afalagava la maduresa política demostrada per Pedro Sánchez en haver donat suport al 155.

La Guàrdia Civil vigila el contingent de Mossos detinguts el diumenge 7 d’octubre de 1934.

Els recels, no cal dir-ho, venien de molt lluny, covats en les catacumbes ideològiques de l’espanyolisme. D’aquests en va donar compte el primer Director General de Seguretat Ciutadana, Miquel Sellarès, en Un pas endavant. La història dels Mossos que mai no s’ha explicat (l’arquer, 2008). Sellarès fou l’artífex de la refundació del cos a partir d’una estructura purament decorativa, comandada per militars franquistes. Ningú, tret d’ell i de quatre gats, creia als anys 80 en l’existència d’una policia catalana moderna, eficient contra la delinqüència, confrontada als patrons tradicionals de les policies espanyoles heretats de l’antic règim. Tarradellas, partidari que l’Estat li concedís a la Generalitat el control d’uns centenars de guàrdies civils, en va ser un gran detractor. Pujol només va accedir a les peticions de Sellarès quan la nit del 23-F va sentir-se amenaçat per la seva pròpia escorta de Mossos sota les ordres del capità Beltrán Gómez Alba, fill d’un dels caps de la Policia franquista. Segons Sellarès, aquella nit Gómez Alba hauria trucat al capità general de Catalunya, Pascual Galmés, per saber què n’havia de fer amb els “pallassos” de Pujol i dels qui l’acompanyaven al Palau. L’obstinació de Sellarès de cap manera podia acabar bé. A la última, va ser víctima de les conxorxes dels serveis secrets espanyols, dels sectors jacobins dels socialistes catalans i del Gobierno així com de la feblesa i els complexes dels seus propis companys de viatge polítics. 

Per al nucli dur de l’Estat espanyol, per als Casado i els Guerra de torn, les Arrimadas i els Abascal, l’existència d’una policia catalana és un malson. Fet i fet, durant el 155 el Departament d’Interior va ser l’únic de tot la Generalitat on Madrid va imposar un secretari encarregat de la seva gestió directa.  Contra els Mossos es van abocar insidies de tota mena a partir de filtracions provinents dels cossos policials de l’Estat.

Durant el judici del ‘procés’ se’ls va voler atribuir la responsabilitat, diguem-ne ‘armada’, d’una rebel·lió que no es va poder provar sent com era un simple relat concebut en les entranyes del nacionalisme espanyol més recalcitrant. Se’ls va fustigar mentre Pérez de los Cobos i tutti quanti s’escapolien de qualsevol responsabilitat. Els patrons del ‘¡A por ellos!’, atacats d’amnèsia, por o mala fe, impunement no van respondre de no haver trobat ni una urna, de les càrregues, menys encara per haver deixat amb el cul en l’aire, de manera molt sospitosa, a Trapero.  

Ara, a l’Audiència Nacional, tornem a veure l’actuació de l’Estat contra els traïdors Mossos d’Esquadra encarnats en un Major que ha abjurat per activa i per passiva de l’independentisme, que fins i tot ha detallat com pensava detenir al Govern en ple, com ell mateix estava disposat a emmanillar Puigdemont. De moment, ni ara ni abans, de res li ha servit donar proves de la seva lleialtat a Espanya que és evident que esperava d’ell una actuació d’una contundència brutal, sense matisos, sense interpretacions tècniques ni jurídiques, un todo per la patria atemoridor contra les masses separatistes. Els togats de l’Audiència Nacional, del Suprem, no estan per mediacions policials ni per mamonades d’aquesta mena. Garrot i bandera, ordre… per Espanya el que calgui.

Trapero continua sent, malgrat la seva confessió, la bèstia negra de l’Espanya negra, mentre a Catalunya ja no és un heroi per a gairebé ningú.

De la jutge Espejel, la Concha de la inepta Cospedal del PP, amb un currículum al llom per a tremolar de cap a peus, no es pot esperar res de bo. Miguel Ángel Carballo és un fiscal ultraconservador, el del cas Tamara, el del cas Altasu, el de l’inversemblant cas dels CDR. El seu interrogatori, maldestre i visiblement inspirat pels prejudicis més poderosos, anuncia el pitjor. També ho és d’ultraconservador l’altre fiscal, Pedro Rubira el mateix que va dubtar de la imparcialitat dels jutges catalans davant la possibilitat de jutjar Trapero.

És evident que volen el cap del Major sobre una safata. Tallant-li’l, li’l tallen també al cos dels Mossos pel que senten una evident animadversió. Si demà pogueren enviaren tots els policies catalans a collir fruita a Ponent i tancarien TV3 perquè els catalans es veieren obligats a conèixer de l’alliçonador càstig en el gran NO-DO d’Espanya en què han convertit els mitjans de comunicació.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Contra el ‘a mi me habla en español’

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 18 de gener de 2020.

La última denúncia per discriminació lingüística es de fa unes setmanes i ens arriba de Tavernes de la Valldigna, a la comarca de la Safor. El cas és que als guàrdies civils d’un control de drogues no els va fer gens de gràcia que uns joves als que havien aturat camí del Festivern els parlessin en valencià. Hi va haver prou amb una “bona vesprada” perquè un dels agents desplegués severament el primer manament i el més estúpid de tots referits a la llengua de l’imperi: “A mi me habla en español, que estamos en España”

La resta se la poden imaginar. Un procés d’identificació penós, la recurrent amenaça d’una visita forçosa al “cuartelillo”, la invocació al delicte de resistència a l’autoritat, la por i l’angoixa… I tot, simplement, per entestar-se en exercir el dret a expressar-se en la llengua del país. Una llengua a ulls veients proscrita i criminalitzada com si el País Valencià fos un remota província americana de l’imperi espanyol poblada d’indígenes als quals cal sotmetre.  

Fa uns mesos s’hi donava una situació similar a Elx, al Baix Vinalopó. Aleshores, la víctima va ser un repartidor de menjar a domicili que se les va tenir amb uns agents de la Policia Nacional que van perdre l’oremus davant la insistència d’aquell ciutadà en mantenir la conversa en la llengua del país. Al final se’l van endur a la comissaria i el van denunciar per haver insultat presumptament als agents i per “dirigirse en valenciano”.

Si tirem enrere recordarem també el cas del camioner de Castelló retingut pel mateix motiu per una patrulla de policies nacionals o el del regidor de Podemos de Gata de Gorgos, a la Marina Alta, Jaume Monfort, multat per la Guàrdia Civil del seu poble. L’incident Monfort fins i tot va forçar al conseller Vicent Marzà a exigir al delegat del Gobierno, Juan Carlos Moragues, que guàrdies civils i policies espanyols respectaren els drets lingüístics dels valencianoparlants. Moragues va respondre amb uns elogis jocfloralescos al valencià i tot seguit va tenir la barra de demanar-li al conseller que li organitzés uns cursets per als seus subordinats.

Les discriminacions i els abusos s’hi donen en tot tipus d’administracions dependents de Madrid i per part de tota mena de funcionaris, però, el ben cert és que els de les forces de l’ordre Constitucional i borbònic, se’n duen la palma. Els agents no tenen aturador ni cap mirament. Un dels casos més sonats en aquest sentit va tenir lloc fa tres anys a les portes de les Corts valencianes quan un policia nacional va obligar la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, a identificar-se per haver-se-li adreçat en valencià. “A mi me habla en castellano…”, es veu que li va ventar l’agent a la flamant electa.

Ni cursets, ni denúncies, ni drets, ni res de res. La ideologia lingüística de l’Estat és la que és i s’aplica de manera immisericorde allà on pot.  I ho fa, cal dir, amb el beneplàcit i les pressions de la dreta espanyolista i la complicitat de no pocs sectors de l’esquerra.

L’any passat la Plataforma per la Llengua donava compte de fins a 155 discriminacions greus per part de l’Administració a tot el domini lingüístic des de 2007. La Plataforma, així com d’altres entitats com El Tempir d’Elx, treballen des de fa molt de temps en la protecció dels nostres drets lingüístics en un context hostil i amb unes administracions autonòmiques que miren cap a un altra banda. L’Estat espanyol és tant insensible al reconeixement dels drets de la seva perifèria geogràfica i mental que desanima a qualsevol.

El fet és que encara ara, i des del segle XVIII, es discrimina i es legisla contra el català. L’activista i dirigent polític, Francesc Ferrer i Gironès, recordava en el seu llibre La persecució política de la llengua catalana (1986) que la repressió contra la llengua catalana s’organitzava sempre en aquells reductes on encara continuava viva i amb activitat normalitzada. “Qualsevol norma que prohibeix la utilització de la llengua catalana”, escrivia, “es promulga per a segar-li la vida i, com és natural, s’orienta cap allà on els ciutadans la poden utilitzar”. 

La repressió lingüística fa molt més lamentable la situació de feblesa en què es troba la nostra llengua. Els sociolingüistes asseguren que els darrers anys s’han perdut centenars de milers de parlants només a Catalunya. L’Estat i els seus més acèrrims defensors imbuïts d’un nacionalisme inequívoc insisteixen amb vocació imperial en reduir la ciutadania a l’ús d’una única llengua, el castellà. Una insistència que no ve d’ara com tampoc no ve d’ara la urgència i les crides per a impedir l’anorreament del català.  

En el seu mític Ara o mai  publicat el1980, Joan Fuster afirmava que als Països Catalans l’idioma comú es trobava geogràficament perplex i indefinit. “No hi ha”, deia, “cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. I de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma ‘normal’ ha de ser terminant.(…)” I afegia, “(…) si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en ‘espanyols’, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què? (…)”.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

En memòria d’Isabel-Clara Simó

*Article de Francesc Viadel publicat a eldiario.es el 13 de gener de 2020.

L’escriptora d’Alcoi Isabel-Clara Simó.

Ens ha deixat Isabel-Clara Simó. Ho ha fet a Barcelona en un matí assolellat i glaciar, en un moment convuls com no recordàvem, amb el món del tot girat. Fa molt de temps que lluitava contra una malaltia terrible que, això no obstant, no havia estat capaç de vèncer el seu entusiasme natural. Isabel era la força. La vaig conèixer en tornar a Barcelona, ja fa més d’una dècada. Compartia amb ella una certa perplexitat pel nostre país i admirava la seua tenacitat, la seua capacitat de superació i de treball que mai va ser prou reconeguda. Ella mateixa fa dos anys, en ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes atorgat per Òmnium Cultural, admetia que molt sovint no s’havia sentit del tot estimada. Ser dona, feminista, no la va ajudar gens ni mica. Tampoc, supose, la seua militància insubornable en un catalanisme esquerrà i crític. Digue-m’ho clar, en un independentisme conseqüent.

Els cas és que tot això, aquesta injusta falta d’estimació pública ara ja no té gaire importància. Allò que compta és que l’alcoiana ens ha deixat una de les obres literàries en català més sòlides de les darrers dècades. El seu nom serà difícil de reemplaçar en un context molt complicat per a la literatura, especialment per a la que es fa en català.     

Recorde que fa quasi deu anys, per Sant Jordi, encara hi havia algun columnista que assegurava en algun suplement cultural de diari publicat per a l’ocasió, estar llegint Júlia. L’any de la primera edició d’aquesta novel·la, el 1983, jo tenia quinze anys. Encara puc veure aquell llibre apilat als prestatges meravellosos de la llibreria La Muixeranga d’Algemesí avui convertida, crec, en una fruiteria. Era un volum de tapes de cartró toves, de color negre. La portada, gens pretensiosa, la il·lustrava el dibuix d’una suggeridora jove de cabells daurats pentinant-se davant d’un petit espill de mà.

Júlia, junt amb alguns altres títols com ara els Cucs de sedaDiccionari per a ociososRamona RosbiffNo emprenyeu al comissari  o els poemaris de Joan Navarro o Salvador Jàfer, eren en aquell temps molt més que llibres. Eren, tot plegat, el pòrtic màgic d’una literatura vacil·lant que pràcticament s’inaugurava en el context d’una societat que encara no tenia la llengua en l’escola -ni encara menys escola- i on l’anticatalanisme ferotge i àgraf assajava en el carrer una sort de marxa sobre Roma contra el nou poder democràtic. Per aquells anys l’editor Josep Gregori encara es repartia ell mateix per la comarca, vestit d’estiu, els llibres que editava. Els autors s’hi comptaven amb els dits d’una mà i segons quins llibres sovint calia esperar-los durant massa dies. Editàvem revistes literàries amb el voluntarisme d’un soviet i la destresa de l’artesà… Cairell, L’Aljamia, L’Horabaixa… Amb aquells afanys i treballs ens sentíem protagonistes d’una revolta per a canviar un país des de baix. Ja veus tu…

El cas és que en aquell món menut alimentat per la ingenuïtat, per la vanitat, confós entre la literatura, la política i el negoci ruïnós, Isabel-Clara Simó era una peça rellevant. Quan tot això passava, l’escriptora ja feia anys i panys que havia marxat a la Catalunya admirada fins a la mitificació estèril i que es bregava en les trinxeres del prometedor i precari periodisme en català. Molts anys també que havia esdevingut un personatge de ple dret en el paisatge de la Barcelona urbana i progressista, lluny de la nostra estimada València, menuda i complicada fins a l’oïs. Era, a més, una autora d’èxit que eixia a la televisió i de la qual es parlava en els diaris.  Deu anys després de Júlia, l’autora fou guardonada amb el Sant Jordi per La salvatge. El 1999 rebia la més alta distinció de la Generalitat de Catalunya. Llavors els seus títols ja es contaven per desenes, alguns amb desenes també d’edicions.

Cap a la setantena, va escriure un balanç discret, sintètic de la seua trajectòria vital i professional. En Els racons de la memòria (Ed. 62), Simó va mirar endarrere, sobretot a fi de veure els altres, els que fins aleshores l’havien acompanyada. El seu és un relat viscut sobre una gent estimada, sobre uns amics, sobre uns coneguts i, de vegades, també saludats. La crònica d’uns afectes d’arrels profundíssimes i a penes desvetllades. També, però, el relat d’alguns desafortunats desencontres, d’alguna desgràcia de llarga travessia en la vastíssima geografia de l’ànima, d’un grapat de decepcions manifestades o intuïdes. Tinc la impressió que Isabel-Clara Simó es va decebre ben sovint però mai no va deixar de lluitar. 

Per a l’ocasió vaig escriure que aquestes no-memòries, aquesta no-autobiografia era  més, un testimoni de sinceritat, a estones de valentia sense l’arrogància, ni la violència, però, del ressentit, a fi de comptes d’aquell que està totalment convençut que ja no té res a perdre. Així, doncs, l’escriptora va fer estelles el mite de Jordi Pujol quan encara era un intocable o va desvetllar sense ànim de venjança desavinences amb companys de l’ofici. També va escriure però d’amics com Ovidi MontllorJoan FusterAntoni MiróAlfons Llorenç, Montserrat RoigIgnasi Riera… “No trobareu”, vaig escriure, “ni un sol bri de melangia melindrosa, ni un alè de comiat, ni un retret gratuït o furiós”.

L’escriptora ens ha deixat i ho ha fet amb la mateixa discreció, valentia i honestedat en què va escriure aquell relat de la seua vida. Que la terra li siga lleu.

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

Cayetana i les repúbliques bananeres

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de gener ede 2020 en Nació Digital.

Álvarez de Toledo. Foto/Nació Digital, Bernat Cedó.

La marquesa Cayetana Álvarez de Toledo, es va entestar l’altre dia en assegurar que Àngels Barceló li havia dit en el seu programa de ràdio que era una “perra”.  Evidentment, era mentida. Fet i fet, la molt mesurada Barceló s’hauria desmuntat d’haver soltat una bestiesa com aquella. La periodista simplement s’havia limitat a comparar l’actitud de la dreta durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez amb una gossada en el sentit -com ella mateix va aclarir-li a l’ofesa- de conjunt de persones que persegueixen amb acarnissament una persona o un grup. De raons per treure a passejar la gossada, Barceló, en tenia més que suficients després d’escoltar les intervencions en el debat de la banda dels fonamentalistes del constitucionalisme. En escoltar, sobretot, el discurs d’un desbaratat Pablo Casado titllant a l’encara no constituït Gobierno de Sánchez com un malson i com el més radical de la història de la democràcia. Un executiu, segons el salvapàtries palentí, format per “comunistes, assessors de dictadors bananers i emblanquidors de batasuns i separatistes”.

L’anècdota de la “perra” és suficientment coneguda i no cal estendre’s. El que compta de veritat és entendre la capacitat de manipulació de l’aristocràtica diputada suposadament més democràtica i més espanyola que ha existit en la terra des del temps dels neandertals. Tot plegat, amb la seva acusació defugia contestar a la pregunta de Barceló sobre qui pensava que estava darrere de les amenaces als diputats socialistes alhora que es presentava com l’autèntica víctima d’una persecució incerta, producte de qui sap quina conspiració.  

A l’extrema dreta espanyola ningú no li ha de donar lliçons de com encendre la societat. Li van votar foc als anys 30 i no han deixat de remoure les brases cada vegada que han perdut una part del control del poder. La mentida i les exageracions amb la intenció de provocar el pànic col·lectiu han constituït l’ànima de la seva estratègia política.

Com sigui, certament, les aportacions de la marquesa a aquesta estratègia infame resultaran una aportació d’un gran interès en un moment en què el PP intenta relacionar  les desgràcies de Veneçuela, les vicissituds de Bolívia, amb una Espanya sota el jou d’un govern, diuen, social comunista i condicionat per ERC.  

De moment, ella ha estat la gran valedora en el PP de l’ultra conservador Juan Guaidó. Ara, tot just, acaba d’agafar la bandera de la defensa dels hereus de les cruentes dictadures militars de Hugo Banzer i Luís García Meza que han conspirat contra Evo Morales i que en aquest moments intenten emmerdar la política espanyola amb una persecució patètica dels líders de Podemos.

La marquesa, filla de l’oligarquia argentina que va ser el pilar de la dictadura de Videla i companyia, com els seus confrares, és incapaç de veure en Tuto Quiroga, en Arturo Murillo o en la racista i fanàtica religiosa Jeanine Añez, les dictadures i els reaccionaris que fins i tot és capaç de veure en la Moncloa.

Com sigui, el perill d’aquesta dirigent no és la seva ceguesa selectiva ni encara el verí que destil·la la seva retòrica buida i que representa un autèntic parany per a ciutadans incauts. El veritable perill és que realment està convençuda de la legitimitat democràtica de les repúbliques bananeres que defensa. El que resulta inquietant és percebre que es creu tot allò que diu i, fins i tot, allò que no diu però que sospitem que pensa. Álvarez de Toledo no és una actriu en el paper de defensora de la civilització cristiana occidental, de la unitat d’una Espanya que remet als reis gots, a la conquesta de Granada i al No-Do. La marquesa és una autèntica creient que vol sotmetre’ns a la seva visió autoritària de les relacions socials i econòmiques, de la vida, de l’organització del poder.

Se la imaginen de ministra de l’Interior? De ministra d’Educació? I d’Exteriors?… Els seus sí i sospito que a molts d’ells no els fa ni gota de gràcia a excepció, que no és poca cosa, de qui veritablement mana en el PP.

La bona notícia és que tard o d’hora el seu propi partit, mentre se n’ocupa de destruir Vox i d’engolir les restes de Cs, l’enviarà als inferns una vegada hagi fet el seu paper.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari