Fràgil

*Relat inèdit de Francesc Viadel, desembre de 2018.

 

images

Va ser el centenari Kaito el qui se’l va trobar una nit d’estiu nu i mig ofegat, estès sobre un banc de sorra en un recolze del riu Kurio, just on s’acaba el poblat i comença el bosc. Va ser com una aparició. Kaito va fer dues, tres, quatre voltes, potser cinc, a aquell cos i tot seguit el va punxar repetides vegades amb la punta de la seua canya de pescar per a assegurar-se’n que encara estava viu. Sota la llum de la lluna, el seu cos esvelt, bellament tatuat de cap a peus amb terribles escenes de guerra i fastuosos dracs alats de vius colors, semblava el d’un déu expulsat del seu món, condemnat a seguir el trist destí dels humans per ves a saber quina imperdonable desobediència o inefable traïció. La impressió va ser enorme ja que fins aquell estiu de 1920, mai ningú en aquell racó de l’illa de Yakushima havia vist un home blanc, ni tan sols n’havia sentit a parlar. Ni encara el mateix Kaito que havia conegut al llarg de la seua vida diversos cataclismes, coses inimaginables per a qualsevol illenc, que, fins i tot, una nit que es va endinsar imprudentment en les espessors arbòries que envolten el cim del Kobandake, va sentir la presència d’un aterridor shinigani que li va anunciar la mort de la seua jove esposa, Shakura.

Com siga, el vell va quedar molt commogut pel desvaliment d’aquell homenàs i no s’ho va pensar dues vegades. S’afanyà a anar cap a casa i, en un tres i no res, va tornar arrossegant un carretó amb el qual va poder transportar al corpulent nàufrag fins la seua cabana, la més aïllada de la dotzena de les del llogaret. Durant mesos, sense dir res a ningú, va nodrir-lo amb miquetes d’arròs i peix bullit, amb gallons trossejats de delicioses taronges ponkan i altres bocins de fruites tropicals molt dolces fins que, poc a poc, va aconseguir que el seu malalt anés tornant a la vida, sense ganes, però, sense resistir-s’hi tampoc.

Un bon dia, completament refet, l’estranger va abandonar la seua llitera i va ocupar un racó de l’estança sota una finestra des de la que es podien veure els turons selvàtics de l’illa retallant amb les seues siluetes un cel infinit, límpid i, això no obstant, constantment amenaçat per llarguíssimes i atapeïdes processons de núvols panxuts farts, d’aigua.

Allà, en aquell racó, amb les cames creuades sota el cul, es va trobar Kaito al seu hoste una horabaixa en tornar de la platja. Haurien pogut encetar una llarga conversa en què tractar de dilucidar que és el que havia unit els seus destins. Una conversa en la qual cadascun d’ells hagués fet el relat de la seua vida des dels inicis fins aquell precís instant. Parlar per treure’n l’entrellat de tot plegat, d’aquella estranya situació. El vell li hauria explicat que el més lluny que havia anat en tota la seua vida havia estat al bosc de Shiratami Unsuikyo on esperava, a l’ombra del mil·lenari cedre Yayoi, trobar una resposta a la mort de la seua plorada Shakura. Va esperar alguns dies, vanament. Li hauria pogut contar com va ser testimoni de gairebé la fi de la humanitat aquell estiu en que unes febres es van endur les dues filles de Ryu, la bella Natsuki amb la que s’havia fet alguna il·lusió després d’enviduar i el seu germà Sora… tots els animals del poblat. També, que un dia en l’horitzó va veure la silueta d’un vaixell enorme amb tres immenses xemeneies que amb el seu fum van tacar el cel de negre i com ell va pensar aleshores que allò només podia ser un mal presagi encara que després, en més de vint anys, no va passar res que valgués la pena esmentar. L’estranger s’hauria pogut passar la nit detallant-li tots els horrors que havia vist al llarg i ample del món. Parlant-li de la maldat dels poderosos, de la seua l’avarícia insadollable, de la seua estupidesa. Podria haver-se estès llargament sobre totes les desgracies que va viure la tardor de feia dos anys abans a Toyama, quan els avalots de l’arròs, sobre la visió corprenedora dels cadàvers als carrers, els dels xiquets i els de les dones, sobre l’olor que desperta el terror en els mortals… De com el malvat capità d’un mercant portuguès li va robar tot el que portava aprofitant que anava begut i el va llançar al mar i com un enorme peix el va dur durant dies sobre els seus lloms fins la desembocadura del Kurio… De com s’enyorava els estius de la seua infantesa, l’olor del vent després de llepar les branques de les oliveres escalfades pel sol de mitjan de maig, el seu mar petit i blau que definitivament mai més no veuria.

Però, simplement, no es van dir res. Tampoc no s’haurien entès parlant. Només es van mirar. Llavors, l’estranger va agrair al vell la seua generositat amb un somrís mentre feia un lleu i cortès moviment de testa. I el vell va comprendre en aquell instant que els déus li havien confiat l’existència d’aquell ésser perdut, expulsat per la mar. Un home que potser va ser un dia tan ferotge com Byakko el tigre blanc del vent de l’oest però que, avui, mal ferit pel mal de la nostàlgia, era tan delicat com la cria d’un cérvol, tan insignificant i vulnerable com una panderola. L’estranger, per tant, estava irremissiblement condemnat a viure en la més absoluta quietud, a habitar com un presoner sense esperança els dominis del silenci. Fet i fet, un qualsevol brusc moviment d’alguns seus records més dolorosos o preuats executat en el fosc i profund oceà de la seua ànima, podria trencar-li el cor, suposar-li la mort mateixa. Així de fràgil era.

Cada albada del món, Kaito, deixava un bol d’arrós al seu nou amic i li desitjava un feliç dia. Aleshores, si la pluja no ho impedia, se’n anava a pescar a la petita cala des de la qual s’accedia a la cascada Ohko no Taki, i allà s’estava fins a boqueta nit. En tornar a la cabana, Kaito, tornava a alimentar al seu amic, ell mateix menjava un poc i, tot seguit, vençut per un esgotador dia de treball, s’estirava a la seua llitera i esperava el dolç amanyac de la son sovint mentre escoltava el dringadís hipnòtic de les gotes de la pluja sobre les fulles dels arbres o mentre pensava els ulls misteriosos de la seua plorada Shakura, els seus cabells negres i llargs acabats de rentar… El nàufrag s’esforçava per no traspassar les fronteres dels dominis del no-res, pensava només el color roig o el grall d’un corb o la transparència de l’aire, la llum.

Així van viure molts anys fins que un matí la joveníssima i entremaliada Wakaba, farta de sentir històries sobre l’home malalt de Kaito, sobre el nàufrag semidéu que va escopir el riu, va entrar sigil·losament a la cabana per veure’l. Va ser només un segon però hi va haver prou perquè l’olor cítrica de la seua pell blanca i fina remogués els pensaments més tendres amagats en els abismes de la seua memòria. L’estranger de colp es va sentir com dins d’un núvol d’amanyagadores papallones de color taronja i verd, de nou va notar després de molt de temps el gust de la sal secreta, l’espasme i el foc, la bogeria, la fam insadollable. Tot va ser increïblement ràpid mentre a fora el cel descarregava amb fúria i als boscos els dimonis del record embogien, bramaven, grimpaven fins als cops dels cedres mil·lenaris, udolaven en cadascun dels cims de l’illa.

A la nit, quan Kaito va tornar, l’estranger ja no estava. Wakaba, en silenci, somicava en un racó.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

À Punt, una oportunitat perduda?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 2 de desembre de 2018.

fotonoticia_20181011101651_640

Bon dia TV, el canal de televisió conjunt per Internet de TV3 i IB3, ha començat la seva singladura sense À punt. De moment, el canal valencià no té cap intenció d’afegir-se al projecte. Fonts properes al mateix han arribat a negar amb insistència que ni tan sols hi hagin hagut converses per a incorporar-s’hi tot i que gatets i gossets saben que això, simplement, és mentida. Les converses s’han produït i sembla que no han estat poques. Per si havia algun dubte, la mateixa vicepresidenta de la Corpo, Núria Llorach, fa res que ha tornat a confirmar els contactes en una entrevista concedida al periodista Moisès Pérez del setmanari, El Temps.

Els valencians, doncs, es quedaran sense Bon dia TV i, també, sense poder veure TV3 ja que, per ara, no està previst que hi hagi reciprocitat entre canals a causa de la negativa de la Generalitat valenciana malgrat totes les promeses que s’havien fet fa tres anys enrere. És evident que els dirigents de l’esquerra valenciana continuen tement la dreta cavernícola indígena, catalanòfoba i insidiosa. Una dreta que va imposar el seu relat identitari fa unes quantes dècades i que ha manat ininterrompudament des d’aleshores.

La de Bon dia TV i la de la no reciprocitat amb TV3, són dues grans decepcions en relació a un canal anheladíssim per molts valencians els quals van viure amb impotència el llarg període de degradació de l’antiga TVV així com el seu brutal i dramàtic tancament. El cas és que Compromís, Podem i els socialistes s’havien conjurat tant per rescabalar els antics treballadors de l’ens, com per a reconstruir la malmesa estructura pública de comunicació. A la última, gairebé no ha estat ni una cosa ni l’altra. Cap conflicte laboral havia tingut tant d’impacte com l’acomiadament de més d’un miler de treballadors de la televisió valenciana ni cap cosa s’esperava tant del Govern del Botànic com la posada en marxa d’un canal públic capaç de contribuir a la regeneració política i social del país després de 20 anys d’hegemonia d’una de les pitjors dretes d’Europa.

Tot plegat, l’arrencada ha estat agredolça. I un sempre es pot fer el compte que millor tenir una televisió que no tenir-ne cap. Com sigui, el resultat fins ara és ben minso. La programació, del tot irregular i majoritàriament en mans del sector privat, sembla que només vulgui connectar amb un tipus molt determinat d’audiència, preferentment amb la gent de les comarques a través de continguts que es situen en la frontera del folklore. Els informatius semblen fets des de Torrejón d’Ardoz o des de Colmenar Viejo, amb una òptica de la realitat centralista pròpia de les cadenes espanyoles, farcida de tots els tòpics a l’ús. Lamentablement, el gremi periodístic que tan bel·ligerant va ser amb la contractació dels ex treballadors no ha dit ni pruna al respecte.

Però el pitjor de tot, és que À Punt no la veu ningú. Milers de valencians possiblement no saben ni que existeix i moltíssims altres ni tan sols no tenen possibilitats de sintonitzar-la, almenys ara com ara. Les audiències la situen per darrera de la televisió de Múrcia -un empresa amb moltíssims menys treballadors- o al mateix nivell que la moribunda 8TV, per dir alguna cosa.

No sembla que la situació vagi a millorar. Fa poc els partits polítics valencians, a excepció de Compromís, s’han manifestat en contra d’incrementar en 14 milions la partida pressupostària d’À Punt fins arribar als 69 milions d’euros. Amb la negativa de modificació pressupostària, socialistes, populars, ciudadanos i podemites han manifestat també el seu malestar en com s’estan fent les coses en aquella casa, el que representa una desautorització directa a la directora Empar Marco, de l’òrbita de la vicepresidenta, Mónica Oltra. De moment, la crítica no ha anat més enllà, però és una remor a crits que si per Ximo Puig fora ja s’hauria renovat tot l’equip directiu. Cal preveure que després de les eleccions, potser abans, tot saltarà pels aires.

Així les coses, i ha pocs mesos del seu naixement, À Punt ja és un projecte de dubtosa viabilitat i una font de frustració per a milers de votants de Compromís que havien somiat amb una televisió de qualitat que possibilités l’articulació d’un imaginari de país. Els més crítics asseguren que per a Oltra la televisió mai no ha estat una de les seves prioritats polítiques, almenys mentre li facin cas en la Sexta, mentre que Puig no vol perdre el temps en un tinglado el control del qual se li escapa. Estem davant d’una oportunitat perduda?. El temps dirà.

Publicat dins de Periodisme, Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Si la policia entrava en pànic

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de novembre de 2018.

sang

Votant ferida per la policia l’1-O. Alguns agents investigats per les càrregues han arribat a dir que no poden assegurar que la sang que es va veure aquell dia no fos pintura.

No sabem que els van explicar dels catalans a les seves llunyanes casernes d’hivern, ni de la situació política de Catalunya, ni del referèndum de l’1 d’octubre. Potser no se’ls va contar res i, simplement, se’n van fer tots sols una idea aproximada a força d’engolir elevades dosis d’informació tòxica a les televisions i els diaris de les espanyes. Tal volta, ni això. Simplement, sabien el que des de sempre saben milions d’espanyols, com a mínim des que el malparit antisemita i acomplexat de Pío Baroja va acusar els catalans, encegat de ràbia, de ser els jueus d’Espanya, uns individus que odiaven la guerra, racistes que abominaven dels espanyols.

El ben cert és que els vam poder veure sortir de les seves ciutats enardits com mai, amb el posat d’autèntiques legions del Cèsar, embolcallats per l’afecte d’una entusiasta munió de patriotes espanyols. Els van veure bramant un bel·licós, ¡A por ellos!. Un crit, val a dir, que mai no s’oblidarà, que va entristir, encongir milers de catalans de totes les edats i classes socials que, sobtadament, van tenir la sensació amarga d’estar a punt de viure en carn pròpia un escarment col·lectiu d’imprevisibles proporcions. Era la venjança i el terror les que cridaven. No era la llei, ni cap Constitució.

Finalment, van arribar i van ocupar el territori amb el recel i l’adrenalina desbocada d’un exèrcit estranger en territori hostil. Alguns d’ells van campar per les ciutats com ànimes erràtiques o com membres enrabiats d’una expedició de càstig a la cerca de l’enemic fins que l’1 d’octubre van tenir ocasió de treure tot el geni contra centenars de milers de pacífics ciutadans als que van apallissar sense pietat tal i com va poder comprovar el món sencer. Posteriorment, molts d’ells van ser condecorats i ascendits com en el cas del seu màxim responsable, fill d’un falangista, el coronel de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos. Un responsable, per cert, que al poc temps dels fets gairebé ja no se’n recordava de res. Davant del jutge es va quedar gairebé mut i només va encertar a tirar les culpes del desgavell als Mossos traïdors i mentiders que, ves per on, sense posar la mà damunt de ningú, van tancar més col·legis que els seues guerrejadors efectius.

Més d’un any després d’aquell referèndum, quan un reduït nombre d’agents han hagut de retre comptes a la justícia del que van fer, l’opinió pública catalana -l’espanyola continua mantenint el cordó sanitari- ha pogut assistir a la culminació d’un vergonyós i maleït l’espectacle. Al d’un circ que va començar amb les mentides del ministre Dastís sobre les imatges de les càrregues, sobre Catalunya. Un circ que va continuar després amb el ministre Rafael Català fent escarni del quasi miler de víctimes, titllant-los a tots de mentiders.

El titular del jutjat número 7 de Barcelona que investiga les càrregues en diversos col·legis de la ciutat, s’ha trobat amb imatges muntades de les actuacions policials. No hi ha manera d’obtenir-ne els enregistraments en brut ni encara amb els nous responsables socialistes d’Interior. Hem sabut també que els policies, incomprensiblement, no enregistraren en àudio les converses amb els seus superiors el que converteix tota l’actuació en una mena d’operació encoberta típica de la guerra bruta.

Davant del jutge d’infanteria que investiga algunes de les càrregues d’aquell dia, els agents no han mostrat ni un bri de la seva bravura. Ni rastre tampoc en les seves declaracions de la retòrica patriòtica que va servir de coartada a les forces de seguretat per a actuar amb aquella contundència. Els investigats s’han atrevit a dir fins i tot que no poden assegurar que la sang dels ciutadans estomacats no fos pintura. Han arribat a considerar els cops de puny a la cara com a ‘tècniques policials’ adequades. Han comparat gairebé a armes letals, els paraigües dels votants. S’han presentat davant del jutge com a víctimes d’uns votants d’una extrema agressivitat contra els quals calia actuar amb aquella violència. Davant la magnitud del desastre, organitzat des de l’Estat, atiat des de mitjans de comunicació guerracivilistes i catalanòfobs fins al mol dels ossos, nodrit des d’un nacionalisme capaç d’anul·lar la imparcialitat que cal exigir a un servidor públic, en definitiva, davant la possibilitat d’un càstig, els agents s’han fet petits i una vegada més han entrat en pànic.

No sabem com acabarà tot això. Sabem que Interior probablement continuarà negant la informació al jutge al qual intentaran perdre en un laberint burocràtic sense sortida. Sabem que els dirigents polítics de l’unionisme de tots els colors continuaran negant la infàmia i afalagant la gran feina dels cossos de seguretat contra la revolta catalana, l’ús legítim de la força. Sabem que continuaran dient dels catalans són insolidaris, que viuen sota un govern de nazis que practica l’apartheid dels bons ciutadans espanyols i que si aquest govern té tant de suport és perquè manipula la gent des de les escoles i des dels mitjans de comunicació públics. Sabent que continuaran dient que els nacionalistes són els altres, que ells només són patriotes que es defensen d’una turba d’abduïts. Que en Espanya no hi ha presos polítics, que Espanya és la quinta essència dels països democràtics, el país més democràtic de la història de la humanitat. Sabem que miraran d’esclafar qualsevol dissidència sense esmerçar cap recurs, contra els seus mateixos interessos si cal, immersos de ple en una deriva de suïcidi nacional i polític sense precedents a l’Europa de les darreres dècades. I així les coses, tot continuarà igual, més encès o endormiscat, però al capdavall igual fins al proper ¡A por ellos!.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari

Pols

*Relat inèdit de Francesc Viadel, novembre de 2018.

large960_blur-b9814275ebc44b2f50916bd30a6a18cf (1)

En un any havia tingut temps d’escriure-li potser un milió o dos de cartes com aquella. Tot plegat, a Murray Avenue amb Main St., al cor de Boise City, comtat de Cimarron, no hi havia massa coses amb les que poder matar el temps sobretot des que el món es va clivellar de dalt a baix i la ciutat va quedar abandonada, definitivament ofegada en un aterridor silenci. El terrabastall va ser tan destructiu que fins i tot les bèsties van abandonar les infinites praderes i els estels van deixar de mirar-se a les aigües quietes del Carl Etling les plàcides nits d’estiu ben bé com si temeren que, en un descuit, el mal les despenjarà del firmament per a enviar-les al fang viscós de les profunditats del llac.

Així, doncs, si no li havia escrit no havia estat per manca de temps però tampoc per peresa ni menys encara per desamor. Simplement, Dorothy H. no havia volgut deixar anar aquelles belles paraules tan fàcilment, desprendre-les de la seua ànima per a vessar-les sobre un paper del qual, a la última, sense remei, se n’hauria de desfer per sempre més. Li agradava servar aquells mots dintre seu, modelar-los com si foren tots de fang, passar-los per la seua llengua com una xiqueta que juga amb un dolç bocí de cirera o que glopeja entremaliada una mica d’aigua fresca acabada de pouar. A dir veritat, quasi arribava a l’èxtasi cercant la paraula més adient, aquella que havia de contenir tot el poder per a despertar el desig més arravatat o la màgia hipnòtica de l’evocació. Es delia repetint interiorment una oració o refent amb la minuciositat de l’orfebre un paràgraf o bé derruint-ne un altre amb la il·lusió procaç d’aixecar-ne un de nou que seria tan majestuós com un gratacels tot fet de cristalls de colors. Cada dia escrivia i reescrivia la mateixa carta, una vegada i una altra, sense cansar-se’n mai, millorant-ne l’efecte en cada nou intent. Com siga, havia arribat l’hora d’escriure la carta de veritat abans no es podriren de silenci els mots estimats i, amb ells, les imatges reals o imaginades, l’esperança, l’enyor punyent. I calia que fos, precisament, aquell migdia d’un 14 d’abril de 1935, just un any després d’haver deixat la Claudette C. en un petit cafè de Fulton Street entre State Street i Ashland Place, a Brooklyn. Un any de silenci i distància, d’intentar atrapar desesperadament cadascun dels segons que va respirar-la, sentir-la, tocar-la, tenir-la, assaborir-la en cada centímetre de la seua blanca pell. Després de tant de temps, no havia pogut oblidar la seua olor, les seues mans llargues i delicades, la rodonor dels seus pits, la finor de les seues cuixes, la seua mirada de mel… els bons moments passats durant uns pocs dies. Aquell migdia càlid van seure al costat del finestral per veure passar la gent i mirar d’entretenir així una tristor que les corroïa per dins. La felicitat d’una darrera nit eterna resultava del tot inútil per a mitigar el dolor d’una separació que sabien imminent, del principi d’un parèntesi que potser podia durar una vida. En algun moment, Dorothy va escriure en un tovalló de paper… Saber-te enmig d’un oceà de llum que s’estimba pels penya-segats de l’eternitat cap a la mar i tenir-te en l’aigua, en cada molècula de sal que fecunda l’aigua, saber-te aigua…

Aquest matí, però, res de poesia. Deliberadament havia volgut evitar els sentits obscurs, emprar qualsevulla drecera per a arribar al nucli convuls dels sentiments. Les dreceres poden perdre’t, menar-te a significats ambigus que amb els misteris de la distància poden resultar devastadors. Va escriure, doncs, simplement, meravellosament sobre el record indeleble del sabor àcid del seu sexe estret, de la silueta suau dels seus malucs besllumant-se entre les penombres de l’habitació, del gust un punt cítric dels seus mugrons erts, de l’olor torbadora dels seus cabells. Va evocar aquells pocs dies d’abril de Nova York, les llunes o els ulls de lluna del Luna Park de Coney Island, aquella remor de sons elèctrics i les rialles de la canalla, el deliciós sopar a Tavern-on-the-Green amb un deliciós vi italià, el somrís de Claudette… Li va escriure moltes coses, petites, insignificants, vulgars, tendres, inquietants, sense cap transcendència… En Amarillo passen ‘The Contentinal’. La gent està boja per veure-la. No se’n parla d’una altra cosa. Tothom s’ha oblidat ja dels que marxaren, de que tots en certa manera són morts que respiren. Res no importa.  Només importa que en Amarillo passen The Continental. La gent cantusseja a tothora The Gay Divorcee i, per uns moments, es creuen Astaire o la Rogers, reviscolen, s’obliden del que han patit fins ara, t’ho puc ben assegurar… beautiful music, Dangerous rhtym It’s something daring, The Continental A way of dancing that’s really ‘entre nous’… Passa que a Cimarron la vida només és possible a la pantalla d’un cinema, és clar… Per cert, que ja t’aviso també voldré veure algun dia Bing Crosby declarant-se-li amb una cançó a la Marion Davies, i voldré fer-ho tranquil·la, no et deixaré que esllavisses els teus àgils dits per entre les meues cames. Te’n recordes que passaven Going Hollywood Ending en un cinema Times Square?. No vas voler entrar, però… vas preferir el meu entrecuix a la música i el ball. Quasi vas fer que perdés el coneixement!. Vaig cridar tant que de poc no ens va descobrir el nostre secret aquella bruixa que ens va llogar l’apartament. No vull ni imaginar-me l’escàndol!: Una pobra noia fadrina d’Oklahoma i una digníssima professora de literatura feliçment casada, pillades en plena faena. Et pots ben creure que mai he passat tanta por i tanta vergonya… Ara farà un any i encara sent que només ha passat un sol segon des de l’última vegada que vaig tenir les teues mans entre les meues… Si mai vens per ací, te portaré fins al Black Mesa perquè pugues contemplar des d’allà la immensa tristesa de Déu escampada per tot arreu de les desolades praderes. Després recollirem algunes flors i te les trenaré a la teua llarga cabellera, als pèls suaus del teu entrecuix… M’agradaria passar l’estiu amb tu, potser a Nova York, potser a Cuba, potser al cel, on siga lluny d’aquest infern groc on m’ofegue… El món està perdut, jo estic perduda, no sé que faig ací, deuria deixar-ho tot i vindre amb tu, ara mateix… t’enyore…

Pocs minuts després de les cinc de la vesprada, Dorothy va agafar la seua carta va eixir de casa per a dirigir-se a l’oficina de correus. Mentre avançava somnolenta per Main Street va pensar una vegada més Claudette, només Claudette, aquelles nits de Claudette, els llavis de Claudette, la seua saliva, la seua veu… Era com si pensant-la la tingués, com si pensant-la fos possible que, sobtadament, se li aparegués davant seu en aquell indret oblidat del món per a agafar-la per la cintura i endur-se-la ben lluny d’aquell clot. Lluny de les seues pors, dels seus errors, dels seus neguits… Your voice is gentle and sentimental, You stroll together arm in arm, You nonchalantly glide along with grace and charm, You will find while you’re dancing…

De colp, un vent violent, eixordador, va aixecar una muntanya de pols sobre la petita ciutat. Tot es va fer fosc com el futur, com un mal pressentiment, com una promesa incomplerta. I, llavors, la pols calenta, movent-se com la neu, es va escolar per tot arreu amb l’astúcia i el sigil d’una serp de mort. La pols se’n va endur els morts. La pols va ser la mort. La pols va ser el temps etern i golut que tot s’ho empassa. Mai més no es va saber res de Dorothy.

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Ses senyories i la Kristallnacht

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 18 de novembre de 2018.

D5926F3C-95C1-44CC-99F3-77E90DB7113F_w1023_s

Aparador destruït d’una botiga de propietaris jueus després del progrom de novembre de 1938.

L’Asociación Profesional de la Magistratura (APM) recentment ha comparat l’acció de protesta d’Arran contra el domicili del jutge Llarena en Sant Cugat amb la Kristallnacht, el pogrom de 1938 considerat pels historiadors com el primer capítol de l’extermini dels jueus d’Europa.

La Kristallnacht, que no va caure gens bé a nivell internacional ni tampoc en la mateixa Alemanya, es va saldar amb unes xifres terrorífiques. Es calcula que es van assassinar 236 jueus, entre els quals 43 dones i 13 nens. Milers de jueus van ser brutalment apallissats, 7.500 botigues van ser saquejades i destruïdes, més de 1.300 sinagogues incendiades, nombrosos cementeris profanats i 30.000 homes, d’edats compreses entre els 16 i els 60 anys, enviats als camps de concentració de Sachsenhausen, Dachau i Buchenwald, en raó de les seves propietats. En aquells camps terribles van ser torturats durant mesos. Un miler d’ells van morir mentre que només els que van tenir diners van poder aconseguir la seva llibertat. Tot va ser organitzat des de les clavegueres de l’Estat, amb la complicitat de la policia de tot el país. El règim nazi es va encarregar de vendre  públicament el fet com un espontani esclat d’ira del poble alemany per l’assassinat en París del diplomàtic Ernst vom Rath. Un assassinat comès pel jove Herschel Grynszpan en protesta per l’inhumà tracte infringit als hebreus en Alemanya.

Els jutges conservadors espanyols estan convençuts que l’acció d’Arran tot i que no ha arribat a ser ‘evidentemente’ de la proporció dels fets de la Kristallnacht, si que té el mateix propòsit, el d’imposar, diuen, una idea per la força, ‘característica definitoria de todos los regímenes dictatoriales’. No cal ser massa llest per a sobreentendre que de forma indirecta estan assenyalant a la suposada passivitat de la societat catalana i, alhora, fent una definició del que pensen del marc polític de Catalunya. Tampoc cal ser un geni per a veure que del llançament d’uns pots de pintura al salvatge episodi de novembre de 1938, se’n va un abisme tant pel que fa a les conseqüències com a la intenció.

Així, doncs, davant d’un comunicat com aquest, un té tot el dret de pensar que ses senyories són o bé uns complets ignorants o bé uns irresponsables que han volgut confondre l’opinió pública, generar un clima polític determinat amb la finalitat de combatre la suposada dictadura catalana i assegurar al mateix temps que els jutges continuen exercint les seves funcions per a “garantizar el respeto a la Constitución” com la resta de l’ordenament jurídic. Però a Catalunya ni hi ha cap dictadura de tall nacionalsocialista, ni la justícia espanyola pateix de forma sistemàtica l’atac organitzat i massiu d’una majoria de la societat catalana. Simplement és mentida que això estigui passant.

El cas és que resulta molt preocupant que uns centenars de jutges conservadors, amb molt de poder, banalitzin el nazisme enmig de la indiferència general, exageren fins a extrems grotescos la realitat tensionant encara més l’ambient. Tan preocupant com que determinades cadenes de televisions, com ara T5, intentin relacionar maldestrament les manifestacions de la Diada amb les dels nazis dels anys trenta i la mateixa Kristallnacht. El desvergonyiment és absolut.

El president Torra ha condemnat l’acció d’Arran, com ho han fet la immensa majoria dels polítics sobiranistes sense que ningú s’hagi oblidat de l’aire de vendetta de les decisions de la justícia pel que fa als dirigents independentistes en presó o en l’exili. D’aquest jutges, en canvi, no hem escoltat ni un sol renec sobre els atacs patits pels independentistes, per les relacions perilloses entre membres dels cossos de seguretat amb escamots unionistes, per la violència policial de l’1-O. Ni els hem escoltat ni els escoltarem mai. Només cal repassar les hemeroteques, indexar els centenars d’agressions patides des de fa dècades per ciutadans que no combregaven amb la sacrosanta unitat d’Espanya o els incidents relacionats amb la catalanofòbia més abjecta i, al mateix temps, cercar les vegades que aquests jutges s’han manifestat. Sabien ses senyories, per exemple, que intel·lectuals com Joan Fuster o Sanchis Guarner van patir intents d’assassinat mai esclarits amb el pretext de que a més de separatistes eren -sense ser-ho- jueus?.

A qui sí hem sentit fa mol poc és a Pablo Casado bramant per la il·legalització d’Arran que és com obrir la porta a la il·legalització indiscriminada de la resta de formacions i entitats sobiranistes. No pararan fins a aconseguir-ho perquè estan convençuts que així doblegaran la voluntat de milions de ciutadans o que més aviat l’encendran. Ben mirat, fa temps que sospiren per tenir un incendi del Reichstag.

Vistes les coses, a aquestes alçades és evident que el bloc reaccionari espanyol en sintonia amb l’odiós Deep State prepara una segona onada repressiva contra els catalans i que qualsevol incident serà magníficat, distorsionat o ocultat, sempre segons convingui. Tot plegat, no han fet una altra cosa des que va esclatar la crisi catalana.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Segur que és la Barcelona de Valls?

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 17 de novembre de 2018.

image_content_8676991_20180921131517La Barcelona de Manuel Valls em recorda l’Espanya dels viatges de “La Rubia”, una senyora del meu poble que allà per finals dels setanta organitzava excursions per les capitals de província a les que s’apuntaven incautes jubilats i novençans amb pocs recursos. Aquell era en un país de mosques, guàrdies civils malcarats i merda que, en secret, s’enyorava de França alhora que odiava els francesos, especialment els postissos, aquells emigrants espanyols que en arribar l’estiu tornaven als seus pobles per a vantar-se impúdicament de la seva sort d’assalariats de la República. La Barcelona de “La Rubia”, la qual vaig conèixer, era a penes la Rambla, bruta i perillosa, el dit de Colom, les atraccions antigues del Tibidado i una Sagrada Família de plàstic dins d’una bola de cristall pensada per a ocupar el sostre d’una televisió incapaç de viure en color.

Aquests dies Valls ens ha mostrat a través de Twitter quina és, pretesament, la seva Barcelona: melindro amb xocolata desfeta al carrer Petritxol en l’única granja de les de tota la vida que aguanta la pressió de les xocolateries de disseny; el Tablao del Carmen del Poble Espanyol, records de Carmen Amaya… Valls ha combinat aquests flaixos a l’estil Cuéntameamb missatges tremendistes sobre la inseguretat en la ciutat o sobre els terribles problemes d’habitatge mentre ha recordat incisivament les promeses incomplides per Colau en aquesta matèria. Tot plegat, el candidat sembla perdut en una ciutat de la que no sembla tenir massa idea i és per això, justament, que fa molts dies que l’ha està trepitjant més com un viatger que com un turista.

És un fet tan evident que va despistat que fins i tot el ninotaire del diari LibérationWillem, fa pocs dies li va dedicar la seva secció. A la vinyeta de L’oeil de Willem es pot veure un Valls paracaigudista que s’ha quedat penjat d’un fanal de la ciutat. Salut les barcelonais! Je suis revenu a la maison… exclama des de la seva talaia amb gest compungit. Els vianants però ni se l’escolten tret d’un que, mentre espera que cagui el seu gos, es mira atònit el personatge sense encertar a saber qui coi és. Els xicots de Polònia també li han dedicat un sucós i explícit esquetx que paga la pena veure.

No ho sé…Tot sembla com molt previsible, massa fàcil. Vull dir, aquesta campanya basada en un revival sentimental que només pot emocionar jubilats i candidats a residències combinada amb les quatre crítiques fàcils a l’alcaldessa. Segur que és aquesta la Barcelona de Valls? No estarem davant d’un truc de prestidigitació del màrqueting polític?. Com a mínim tenim el dret a pensar que per a fer això no calia venir des de París, ni envoltar-se d’una cohort de selectes assessors d’aquells que parlen i s’escolten, ni perdre el temps en vaticinis apocalíptics sobre el futur de Barcelona que només fan que emprenyar els que se l’estimen de veritat i inquietar els esporuguits. En fi, no em crec res de res i tant de bo estigui equivocat.

Amb melindro o sense, el ben cert és que l’esquerra de la ciutat tem Valls. Sap que el seu llançament forma part d’una operació de les elits de Barcelona que posaran muntanyes de diners i faran córrer les agendes. Valls compta també ,ja des d’ara, amb el suport de mitjans de comunicació catalans influents mentre que els espanyols no li tocaran ni un pèl, oblidaran els seus flirtejos amb l’autoritarisme i la xenofòbia, el rebuig que ha provocat en França d’on ha sortit cames ajudeu-me.

El pitjor de tot és que aquesta esquerra atemorida encara no sap si Valls serà capaç d’endur-se els centenars de milers vots de Cs de les darrers eleccions. Uns vots procedents tant dels barris de classe alta com dels barris obrers que fan frontera amb el Besòs i el Llobregat. Val a dir que el comportament d’aquest electorat, ara colauista ara espanyolista a ultrança, és tota una incògnita.

De moment, Valls es passeja i ens distreu amb piulades a blanc i negre. De tant en tant, exhibeix les seves dots de boxejador esmunyedís en alguna entrevista. Bàsicament, ens pren el pèl i guanya temps. Si guanya, les incautes classes populars el patiran i els de dalt el gaudiran, l’aprofitaran. Si perd, marxarà i en paus.

La veritable campanya de Valls està per arribar i serà d’artilleria pesada, immisericorde. De moment, només hem vist focs d’encenalls, la punteta del melindro.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Borrell i el revisionisme a la polonesa

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 12 de novembre de 2018.

58

Borrell en un acte de Societat Civil Catalana. Foto/La Sexta

Només un jacobí impenitent, un nacionalista recalcitrant amb vocació de dominic autoritari com Josep Borrell s’atreviria a boicotejar un congrés d’història per raons eminentment ideològiques.

Això mateix és el que ha fet el ministre retirant l’ajut que havia compromès a través de l’Instituto Cervantes i l’oficina cultural de l’ambaixada d’Espanya a Londres, al congrés Iberian (In)tolerance. Minorities, cultural exchanges and social exclusion in the Middle Ages and Early Modern Era, organitzat pel King’s College. Es veu que a can Borrell es pensaven que la reunió dels historiadors anava a ser una mena d’aquelarre on celebrar la Llegenda Negra espanyola per a major glòria dels pèrfids països protestants que duen segles fent la guitza a la catòlica Espanya.

La cosa sembla tan ridícula com manicomial. En l’arravatament de Borrell té molt a veure el revisionisme patriòtic posat en circulació per María Elvira Roca Barea autora del bestseller d’història fantàstica, Imperiofobia y leyenda negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio español (Siruela, 2016). Borrell és un admirador confés de Roca Barea i comparteix, doncs, els seus punts de vista historiogràfics molt en la línia del joseantonià ‘por el Imperio hacia Dios’. El cas és que per a Roca Barea la imperiofòbia és una mena de prejudici racista cap amunt, idèntic al racisme cap avall mentre que la ‘llegenda negra’ d’Espanya és, “la mayor alucinación colectiva de Occidente”.

Entre d’altres desvaris, l’autora que tant li agrada a Borrell, frivolitza, minimitza l’extermini de la població indígena per part dels conqueridors espanyols. Un extermini que admet remugant i que hauria estat exagerat pels malvats anglesos. Altrament, com no podia ser d’una altra manera, Roca Barea vincula les decisions de la justícia europea pel que fa als exiliats catalans en el context d’una hispanofòbia constitutiva dels països protestants la qual està, a més, en l’origen de la llegenda negra. Alemanys, belgues, anglesos… semblen tan decidits com el separatisme català a trencar Espanya. Fet i fet, duen segles intentant-ho.

Aquest sopar d’a duro a major glòria del passat gloriós d’Espanya i del seu honor, té entusiasmat Borrell, Rivera, Casado i tota la fauna d’ultraespanyols ja consabuda. Una fauna, per cert, que de tant en tant es permet el temps desmuntant amb vehemència els mites del nacionalisme català o justificant el cop d’Estat del 36 davant de l’amenaça del marxisme internacional i la disgregació territorial.

Fins ara defensar aquesta mena de neocolonialisme només era un element més de l’embogit circ ideològic de l’espanyolisme però amb el boicot al congrés del King’s la qüestió ha adquirit una dimensió inquietant. Potser Sánchez no s’atreviria mai a prohibir per llei parlar mal de l’imperi espanyol però de Casado o de Rivera no m’estranyaria gens.

És el que ha passat en la molt reaccionària Polònia i la visió de la dreta nacionalista en el poder sobre quina va ser la relació dels polonesos amb els camps d’extermini nazis. Aquest any el senat d’aquell país ha aprovat una llei que castiga amb tres anys de presó qui usi l’expressió ‘camps de concentració polonesos’ per a referir-se als camps d’extermini nazi instal·lats durant la segona guerra mundial en aquell país. També s’ha tipificat penalment les acusacions contra Polònia de complicitat amb els crims dels nazis. La llei és una autèntica bogeria, un insult a la intel·ligència i un monument a la falsificació de la veritat. Tot només per motius d’estricte patriotisme, d’honor.

Tot aquest assumpte de la imperiofòbia, del boicot de Borell al congrés del King’s, resulta tan vergonyós com preocupant. Madrid deuria prendre nota de fins a quin punt l’Estat està fent un viatge sense aturador cap al seu passat més sinistre mentre intenta alhora sense massa resultats combatre el franquisme institucional en un clima de reviscolament de l’extrema dreta.  Borrell forma part d’una Espanya sentimental que va en el sentit contrari del futur. Com sigui, Sánchez, lluny de marginar un ministre tan reaccionari sembla estar entusiasmat amb les seves sortides de to i la seva política carpetovetònica. És com si estigués pagant per avançat algun favor a la confraria del PP posant al capdavant del ministeri d’Exteriors un dels seus. Res de nou. El PSOE ha fet sempre el mateix, una de cal i una de sorra.

En fi, esperem que les teories de Roca Barea mai no arriben a tenir categoria de llei perquè aviat veuríem castigar penalment els que s’atrevissin a parlar de la repressió del franquisme o a negar les virtuts civils de Franco.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Catalunya no existeix

*Article de Francesc Viadel publicat en La República.cat el 4 de novembre de 2018.

ECDIMA20131007_0015_1

Manifestació espanyolista en Barcelona. Foto/El Confidencial.

Catalunya no existeix, mai no ha estat un país, mai no ho serà, perquè mai no ha tingut història per a ser-ho. Això diu una professora de plàstica de 3er d’ESO d’un institut de Vinaròs als seus alumnes de 14 anys. La docent desplega, sense despentinar-se, l’habitual xerrameca pseudo-historicista de l’anticatalanisme a la que, per cert, tant acostumats estem els valencians des de fa més de 40 anys… Catalunya només va ser un comtat, el de Barcelona dins de la Corona d’Aragó, una merda vaja. A partir d’aquí, cadascú que tregui les seves pròpies conclusions. Com és que ara Catalunya és un regne?… Es pregunta teatralment la de plàstica en una ostentació d’ignorància i mala fe a parts iguals.

No és el pitjor que diu aquesta guardiana de la sagrada unitat d’Espanya. Segons la professora, a Catalunya s’expulsa a la gent que no és independentista, se la margina en els seus llocs de treball. Una afirmació que insinua clarament una situació d’apartheid, el què voldrien practicar peperos i naranjitos, justament, als enemics de la seva Espanya de barrots i barruts. Quina manera d’insultar els catalans, de banalitzar el sofriment de tanta gent que sí va patir les polítiques racistes dels reaccionaris americans o sud-africans.

Catalunya, assegura, viu sota l’amenaça d’uns independentistes que, ai! si mai no aconsegueixen una arma, diu la de plàstica i magnèsia…. Catalunya és un país dividit on les famílies ja no poden ni dinar plegades el dia de Nadal… quina manera de tocar els collons amb el terrible dia de Nadal de la Catalunya republicana!. Els independentistes són una colla de violents que estan molt bé entre reixes… L’estelada és una provocació i la bandera d’Espanya el símbol de la beatífica unitat dels espanyols.

Aquest relat de confirmació nacional i alhora de terror, intencionat i pervers, ha tingut més èxit del que no ens pensem. A uns familiars meus de València els van recomanar encaridament la darrera Setmana Santa que no vinguessin a passar uns dies amb nosaltres a Barcelona perquè la situació era extrema: batusses pels carrers, gent acumulant menjar, clima pre-bèl·lic… com si visitessin Rwanda pocs dies abans de la cacera dels tutsis.

Ens equivocaríem si pensarem que la bufa mental de la mestra de Vinaròs és producte del context actual, un rebulliment neuronal provocat per l’esclat democràtic català. L’espanyolisme, el nacionalisme banal, duu anys i panys injectant a les aules, en els mitjans de comunicació, en les casernes, en els temples, en els bordells i en els taulells de les tavernes, el verí de l’odi contra els catalans. Vull dir els catalans dolents a què es referia Felip VI la mateixa nit en què els carrers de Barcelona es van omplir d’escamots de l’extrema dreta disposats a donar una lliçó de patriotisme al conjunt de la dissidència. Això va ser, no ho oblidem mai, dos dies després que un exèrcit de policies i guàrdies civils al crit de A por ellos! deixaren quasi mil ferits als carrers de tot Catalunya per més que ara la Fiscalia vulgui fer creure al món que aquests ferits mai no van existir i que els agredits van ser els agressors.

La professora de plàstica de Vinaròs no adoctrina. Simplement intoxica, emmerda, fa proselitisme del seu espanyolisme arnat i reaccionari vergonyós. Quants docents com aquest deuen estar fent el mateix a les escoles de les espanyes?. Segurament, molts. Tot plegat, la catalanofòbia és un fet tan normalitzat com alhora negat en la societat espanyola. El terme no es troba als diccionaris i la justícia mai no li ha cantat les quaranta a ningú per insultar els catalans. Caldrà recordar ara els infames comentaris vomitats en la xarxa contra els catalans després de l’assassinat d’un professor de l’IES Joan Fuster de Barcelona o del tràgic accident de l’avió de la Germanwings?. Els que s’han fet després de les darreres torrentades de Mallorca amb un balanç de 12 morts?.

Qualsevol imbècil s’atreveix a dir dels catalans -siguin independentistes o no-  el què no dirien d’una persona de color o d’un jueu. Aquesta és la realitat. Surt de franc.

La conselleria d’Educació diu que enviarà la inspecció demà a l’institut de Vinaròs per a veure que ha passat. El diputat Toni Cantó ja ha afirmat que a la professora se la ‘inspecciona’ per dir la veritat. Si no m’equivoco, la senyora duu camí de convertir-se en una heroïna de la llibertat d’expressió i del constitucionalisme. Estic segur que la conselleria de Marzà no li tocarà un pèl. Com a molt emetrà un comunicat amb la prosa d’un sermó i avant. Bons són en aquella casa per a posar-se en embolics, per a destorbar la caverna encara que els auixen els gossos. Ara bé, no tinc gens clar que passarà als responsables d’haver enregistrat en àudio la proclama catalanòfoba de la professora.

Mentrestant, hi ha professors catalans amenaçats per la justícia espanyola per parlar de la realitat a les aules. Mentrestant, gairebé un 30% dels professors catalans tenen por de fer-ho. Coses pitjors veure’m. Qui ens defensarà de tant d’odi, de tanta impunitat?.

Publicat dins de Política, Societat | Deixa un comentari

Toni Mollà, memòria civil d’un valencià

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 3 de novembre de 2018.

45353150_1131015653721200_1880031095265689600_n

L’escriptor Toni Mollà aquest novembre durant la presentació del seu darrer llibre a la Plaça del Llibre de València.

Des de fa un grapat d’anys procuro parlar sempre que puc amb Toni Mollà. Si de cas es deixa caure per Barcelona, cosa que fa de tant en tant, aprofitem per fer la volta llarga, xerrar d’això i d’allò, passar comptes amb els uns i els altres sense perdre mai, però, aquell punt de sarcasme gairebé inofensiu tan propi de nosaltres els valencians, vull dir dels valencians criats a extramurs entre gent treballadora, d’anar a peu.

Sovint m’agrada pensar que estaria bé que tinguéssim taula parada un dia a la setmana, a la mateixa hora, en un qualsevol cafè del centre de València. Una taula de cirurgià on allargar la vida o una de traficants d’idees i projectes on poder bastir la revolució definitiva que ha de treure el nostre matxucat país de la seva anomia, del bassal de mediocritat en què duu enfonsat des de no se sap ben bé quan.

Una taula, una finestra i al nostre abast el paisatge de la nostra ciutat tant estimada com odiada, la perspectiva seductora i inabastable del coneixement. No pot ser, però.

Amb Mollà sempre aprenc coses, bé sigui conversant o bé llegint els seus articles i llibres que, a hores d’ara, ja en són molts i assenyalats, de lectura imprescindible. Malgrat la diferència d’edat -ell és deu anys més major que jo- compartim pràcticament les mateixes afeccions, preocupacions, els mateixos interessos, les mateixes enrònies, temors, esperances.

Podríem dir que mirem el món des del mateix forat, amb el mateix somrís burleta i la mateixa mala llet, absolutament necessària per a evitar que et rematin si has nascut ferit.

Mollà és un espadatxí fi i àgil de la dialèctica, entrenat en la lectura activa de Joan Fuster així com en la de desenes d’altres autors de referència, sempre els millors. La seva obra, a cavall entre l’assaig i el periodisme, de vocació cosmopolita, d’una intel·ligència fina i punyent, és imprescindible en un context en què s’ha imposat la mirada acrítica i el fet d’anar passant sense pena ni glòria.

Ara, després d’uns quants anys de treball, el periodista i sociòleg, acaba de publicar Tot entra en el pes (Ed. Vincle), un dietari on, segons confessa en una entrevista recent, ha passat comptes alhora que feia un balanç de guanys i de pèrdues. Una vegada més, Mollà ens ha obsequiat amb el seu particular i emotiu retrat de la vida.

L’escriptor valencià ha fet memòria civil del seu temps, des del seu lloc, des d’una voluntat ferrenya de testimoniar, incidir públicament sobre aquelles qüestions que afecten directament a la seva societat.

El seu text emociona, ensenya, assenyala… Alguns passatges, com el de la mort de la seva mare, el record sentit del pare també desaparegut, corprenen. D’altres, com el del tancament de la televisió valenciana, on Mollà ha treballat quasi tota la seva vida, descrit des de la trinxera, et transporten de cop a una realitat odiosa contra la qual s’ha passat mitja existència lluitant.

Arribats aquí, l’escriptor es presenta com un derrotat, com un maquis a desgrat d’ell mateix. Maquis que ha fet la guerra a l’estupidització burocràtica de la universitat on ha ensenyat periodisme durant una dècada, maquis que s’ha batut contra el nepotisme del nou poder valencià, maquis que somia en deixar la guerra silenciada per a viure plenament la felicitat que es respira dins dels paisatges sentimentals de París, Nova York, San Francisco… ciutats que coneix, que ha cercat constantment a fi de nodrir l’esperit, per escapar de les servituds d’un indret que ben sovint pot resultar asfixiant, llastant.

Tot entra en el pes és un llibre magnífic, incòmode, no apte per a sàtrapes, per a cínics o per a pragmàtics. Un llibre que sabem amb antelació que serà tan elogiat com alhora silenciat.

Fet i fet, alguns voldrien definitivament caçar el maquis i empresonar-lo en una cel·la de silenci i oblit. La intel·ligència sempre és, però, molt més àgil i forta que el poder de la força, que la ira dels petits tirans, que les inèrcies suïcides d’algunes societats.

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

De les sentències escrites i de la diplomàcia dels ciutadans

*Article de Francesc Viadel publicat en La República.cat el 28 d’octubre de 2018. 

un-juez-estrategico-contra-la-espana-delincuente

Les darreres setmanes s’ha especulat molt sobre la possibilitat que el Gobierno maniobrés a fons amb la Fiscalia perquè aquesta rebaixés els seu duríssim posicionament. La veritat, però, és que ni els més optimistes confien en què això passi i, en qualsevol cas, una rebaixa que no fos l’anul·lació del judici no evitaria de cap de les maneres la ignomínia que representa aquest procés judicial. L’alta judicatura espanyola no es mourà ni un mil·límetre dels seus plantejaments ultra patriòtics que, ves per on, vergonyosament, són els mateixos de VOX. Una alta judicatura val a dir que no tan sols ha ensenyat el cul amb la qüestió catalana sinó que s’ha mostrat, també, com la principal avaladora dels abusos d’una banca voraç que enfonsa les seves arrels en cadascun dels racons de l’atrotinat Estat espanyol. En molt sentits, Espanya, l’oficial, la del poder, continua sent la mateixa dels XXV Años de Paz, una Espanya sinistra governada amb puny de ferro per una colla de reaccionaris, amb unes classes populars sovint desorientades i permanentment sotmeses al seus arbitris i necessitats.

Que no hi hagut delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació ho saben gossets i gatets. Ho han dit per activa i per passiva jutges de reputada trajectòria poc sospitosos de ser independentistes, advocats penalistes reconegudíssims. Ho ha confirmat també cadascuna de les decisions que en relació als exiliats catalans han hagut d’adoptar un grapat de tribunals europeus.

Fa quatre dies l’expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, assegurava en una entrevista per a ‘RAC1’ que era evident que a Catalunya no hi havia hagut un aixecament violent i que li semblava gairebé impossible el delicte de rebel·lió i molt ‘problemático’ el de sedició. Amb tot i això, l’ex fiscal José María Mena, que coincideix amb el punt de vista de Sala, afirmava en una entrevista en el digital ‘Catalunya Plural’ que l’actual fiscal general, Maria José Segarra, estava convençuda de que l’acusació era justa. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, ni pitjor sord que qui no vol sentir.

Tot en aquesta causa put. Des de la qualificació fiscal del difunt Maza fins a les diligències policials que han practicat uns agents que a ulls veients han actuat guiats per les seves conviccions ideològiques, maldestrament, lluny dels criteris d’imparcialitat que obligatòriament han d’observar els funcionaris. Pràcticament, no hi ha hagut tampoc passa que hagi fet Llarena que no sigui qüestionable i això per no parlar dels despropòsits del jutge Ramírez Sunyer.  És evident com per com actuen que es senten impunes.

I la cosa no acaba aquí. Ben aviat veure’m desfilar també el major Trapero i tota la cúpula dels Mossos. Tot fa pensar que el tribunal s’acarnissarà sobre ells per donar coherència al relat d’una rebel·lió armada consumada i per a exculpar la incompetència manifesta dels cossos de seguretat de l’Estat en tot aquest afer. Se n’ha parlat poc d’aquest assumpte i l’escarment ens glaçarà la sang.

Les sentències ja estan escrites. Seran d’una pulcritud literària extrema, d’una racionalitat jurídica aparentment inqüestionable. No faltarà ni tan sols el vot del jutge discrepant, raonable. Tot plegat, cadascú dels sentenciats serà justament castigat en funció de la seva responsabilitat en una rebel·lió del tot inexistent. Uns pocs pagaran per més de dos milions de persones, tant responsables com ells, si de cas combreguem amb els retorçats arguments dels togats. Com sigui, no poden tancar mitja Catalunya a la presó però si poden mutilar, encadenar les seves institucions, limitar, acotar la llibertat dels catalans amb una interpretació esbiaixada i agressiva del codi penal. Prohibit, doncs, parlar de la realitat a les aules, prohibit manifestar-se ostensiblement contra l’Estat, atenció amb el que escriuen els diaris o diuen els mitjans de comunicació públics… Ser català, un ciutadà de ple dret, lliure de dir i fer d’acord a la seva consciència, en Espanya s’ha convertit en un exercici perillós.

El cop serà duríssim, injust. El PSOE acatarà el resultat amb un deix de mongeta compungida i la dreta aplaudirà fins a fer-se sang als palmells de la mà. Per a Casado, Abascal, Rivera i companyia, les sentències només són el primer pas de la seva croada per a esclafar Catalunya. Fet i fet, confien en què el malestar que ocasionaran les decisions anticipades dels tribunals enrariran més encara el clima polític i propiciaran, doncs, una acció de l’Estat molt més agressiva. Compte, però, perquè qui reprimeix també pateix les conseqüències. El poder de la força té les seves limitacions.

Aquest és un escenari que cal assumir amb el cap fred alhora que es cerquen sortides polítiques, que s’ideen estratègies per a superar el parany espanyol i obrir la porta de la gàbia. El republicà Xavier Vendrell n’ha apuntat recentment algunes. D’una banda, ha demanat ampliar la base social de l’independentisme. De l’altra, ha apel·lat a la diplomàcia dels ciutadans. Vendrell creu que s’hauria de fer una gran mobilització a Europa que faci evident la injustícia que està cometent-se amb els catalans. Hauríem d’entendre que la mobilització a què es refereix va molt més enllà d’una gran manifestació en una qualsevol capital del continent. No sembla que hi hagi molt més marge de maniobra. L’independentisme creixerà mentre l’Estat sigui incapaç d’abordar la crisi catalana des d’un punt de vista democràtic. Ara com ara estan molt lluny d’això, cada vegada més. Altrament, Europa potser està més tocada que mai, però, encara és un espai d’autoritat legítima on els problemes es poden dirimir democràticament. Més d’hora que tard, la situació farà un gir favorable als catalans i Madrid ho sap. Només és qüestió de temps. Temps, unitat i intel·ligència política.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari