Orquídia

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de juny de 2020.

El poeta Salvador Jàfer acaba de publicar Orquídia. 1974-2018. Antologia Personal (edicions del buc). L’avinentesa només podria passar desapercebuda per a un llec en literatura catalana contemporània. És una magnífica notícia. Fet i fet, el silenci de l’escriptor de Ràfol de Salem ha estat llarg, cal dir que a penes interromput des de 1.997 per les seues tímides incursions internàutiques.

La seua tria personal inclou 101 poemes els quals ha dividit en cinc parts tot seguint, diu, un esquema cronològic aproximat: Selvàtica (1972-1975), Diàlegs amb l’Absència (1975-1988), El cor de l’orquídia (1988-1998), Per espaiar la melanconia (1998-2018) i Onze textos robats (1987-2018). La selecció, “quadra prou”, assegura Jàfer al pròleg, “amb les experiències viscudes i amb l’aprenentatge, en tots els sentits, que ha estat el meu periple per aquesta terra fins a hores d’ara”.  No és poca cosa.

En una mena de breu epíleg a Orquídia un altre dels poetes valencians més assenyalats, Lluís Roda, escriu: “L’any 1974, es produí un tres en ratlla rupturista. Tres poetes genials joves s’alinearen i marcaren, amb primeres publicacions, la ramaderia valenciana per deu anys: Salvador Jàfer (1954) amb L’esmorteïda estela de la platja, Joan Navarro (1951) amb Grills esmolen ganivets a trenc de por, i Josep Bonet (1951) amb els millors versos de l’antologia Carn fresca. El 1975, Jàfer i Navarro ratificaren excelsament la qualitat de la nova retòrica generacional amb Lívius Diamant i L’ou de la gallina fosca, respectivament”. Era, recorda Roda, la manera en què arribava al País Valencià “el renovellament de l’evangeli modernitzador del Pare Gimferrer”. I com siga, l’evangeli gimferrerià va ser desbordat, matisat també per altres veus i estils. L’esclat valencià dels setanta, isolat en el seu complicat context, va obrir-se camí esponerós.

Jàfer durant la 10a nit de la poesia celebrada el 19 d’octubre de 2019 al Palau d’Oos, en què va ser protagonista la seua poesia. Foto/Mercè Lloret

Fa temps que no veig Jàfer encara que en sé d’ell quasi a diari. El recorde ara al seu pis del carrer Miracle, al cor de València, a finals dels 80. Pel matí fa passes breus i ràpides pel llarg passadís i dona el bon dia cofoi amb les maneres d’un xiquet entremaliat. No me’l dona només a mi, sinó que el dona a tota la ciutat que de bon matí repica campanes. Fa no massa ha estat al Perú i la casa ho sap. Estudia llengües de mons ignots, les caça, les domestica… Escriu solitàriament potser mentre s’enyora els oasis de la Vall d’Albaida, la vall blanca.

Per aquell mateix temps, una nit xafogosa d’estiu, amb l’amic i poeta Josep Manel Esteve, l’assaltem a sa casa. Ens obre la porta sorprès. S’ha tenyit alguns flocs dels seus foscos i cargolats cabells, d’or. L’hem agafat escoltant una òpera al Canal 33 en una menuda sala d’estar mentre es venta amb un palmito majestuós. Voldríem dur-lo al Lisboa, o al Records de l’Avenir… Impossible, però, treure’l de casa. Ho intentem. Insistim. El temptem. A la última, desistim i València sencera celebra aquell isolament nocturn de Jàfer perfumat de notes mozartianes, del sexe d’una Nina Hagen lisèrgica, al capdavall d’una valenciana boja de Berlín. Just en aquell moment, els municipals polsosos de l’ajuntament decrèpit, obrin les gàbies de bambú i deixen anar per tot arreu les feres imaginades per Navarro. La ciutat és una selva que acaba en una platja on els tigres ensumen la lluna sense apropar-se a l’aigua, per por d’ofegar-se. A cada cantonada trobareu aquella nit de foc de fa segles un poeta o un resistent o un caçador salvatge.

L’estiu de fa deu anys ens apleguem a la terrassa del pis de València d’un altre amic, el novel·lista Octavi Monsonís. Ha fet seixanta anys. Festegem que tot just acaba de vèncer la mort, com si no res, amb aquell posat que fa de xicot desmenjat de Borriana que acaba d’arribar a la ciutat a cercar aventures. El meu fill Pol té quatre anys i corre com un cadell entre els convidats, pica d’ací i d’allà, persegueix l’Orió, pobre gos… Ens apleguem un munt d’amics entre els quals Joan Navarro, el poeta d’Elx Gaspar Jaén i Urban…  Jàfer porta una barba llarga i espessa. No ha perdut aquell seu somriure un punt infantil, d’una tendresa captivadora. Ara mateix, la concentració de poetes en aquella casa és com d’avisar a la policia. Aquest és, a falta de grans dignataris, un país de poetes. Ho insinua el mateix Jàfer en un poema dedicat a un altre dels grans, Jaume Pérez Muntaner: “(…) El país dels poetes ens acull i ens rebutja com nàufrags ancorats a una nau malferida. I el port on apleguem sempre es un port vell novell i una ciutat novella, una contrada incògnita (…)”.   Experiències viscudes i aprenentatge, es justifica Jàfer. I tant. Ell, de moment, continua donant cada dia del món el seu bon dia encara que aquest siga un temps d’inundacions i de fred i abans no haja arribat la collita, mentre espera el temps perfecte observant com combaten l’ibis i el xacal.  

Segons afirma rigorosament Roda, la reflexió i la indagació són els elements que defineixen la “cosmogonia calidoscòpica” del poeta d’Orquídia la qual està feta d’“èpica, mística, cavalleresca, percudida, mítica, alquímica, beduïna”. Així mateix, assevera que Jàfer ha descobert que “els laberints -com els deserts- revelen llur centre sols als que hi entren, car són laboratoris d’entrada i eixida; però com explicar-ho sense perdre-s’hi? Dogma de fe en la poesia, desert enjardinat”.

Desert enjardinat o potser un oasis?. Torne a evocar Jàfer en aquell pis llarg i lluminós  de Miracle del ben segur edificat sobre algun antic temple romà, tal vegada sobre la gruta d’una sibil·la a tocar de la vila i els jardins d’un noble local devot dels prohibidíssims cultes mistèrics. Evoque també totes les primaveres d’aquella ciutat perduda que habitem estiguem dins o fora com autèntics nàufrags resignats al nostre destí i, alhora, en veu alta, rellegesc uns pocs versos de Jàfer… Si floreixen orquídies te’n faré un ram sencer, perquè pugues comprendre els seus perfums inhòspits. Serva l’amor dels dies estrangers que ara passen en mars de quietud!…  

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

De Pascal a Borràs passant per Osàcar

*Article de Francesc Viadel publicat a La Repúblicat.cat el 28 de juny de 2020.

La premsa d’ordre ha rebut amb alegria continguda i elegància protocol·lària, com no podia ser d’una altra manera, la fundació del Partit Nacionalista Català (PNC) que liderarà la jove Marta Pascal.

Durant el congrés constituent d’ahir es veu que els dirigents del nou artefacte polític es van cansar de dir que la cosa no tenia res a veure amb la vella Convergència i Unió, la qual, cal recordar una i una altra vegada fins a caure desmaiats, va morir gangrenada per la corrupció i, tot seguit, el seu cadàver arrossegat pel pedregar per una allau d’indignació civil provocat per la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Una sentència que, com saben gossets i gatets, es va redactar sobre la tomba de Franco.

Pascal va dir que el seu partit volia una Catalunya integradora, que no eren crossa de ningú ni quota de res, socioliberals, catalanistes i independentistes ma non troppo i, que es manifestaven en contra, sobretot, de la via unilateral. Un partit, va dir també, sense ganes de retrets, ni d’enarborar banderes i menys encara de provocar problemes ni baralles. Un partit que vol fer política sense pensar en les etiquetes, sense demanar qui és més independentista o més catalanista… En definitiva, Pascal va fer la definició no d’un partit polític nascut en un context de repressió brutal contra els catalans i de desorientació política, sinó més aviat la d’una agrupació escolta, la d’una associació de fumadors de cànnabis amb vocació terapèutica, la d’una confraria de devots de la Mare de Déu d’Agres… Pitjor, el que ahir va definir Pascal va ser un club de poder amb algunes regles elementals de conducta moral. I, alhora, el que també va fer inconscientment o no, és intentar despertar en un sector del seu hipotètic electorat el record d’una Catalunya pujolista aparentment ordenada, harmoniosa, en permanent construcció però sense sobresalts. Una Catalunya que, en realitat, mai no va existir.   

Això del PNC duu camí d’esdevenir -com d’altres experiments que hem anat veient darrerament- en una mena de marca blanca de no es sap ben bé mediàticament sobredimensionada, internament agitada.

Per si encara no fora poc, el PNC neix de la costella d’un PDeCat en dissolució en què un grapat de rebels liderats per David Bonvehí es resisteixen a dissoldre’s dins de Junts per Catalunya a les ordres de Puigdemont i menys encara sense saber del cert quina quota de poder els pertoca.

Mentre tot això passa, a les portes de la inhabilitació del president Torra i d’unes noves eleccions, sense indicis que Puigdemont vagi a tornar si no és indigna i injustament emmanillat, l’antic tresorer de CiU Daniel Osàcar ha ingressat en la presó per un delicte de blanqueig de capitals mentre la maquinària propagandística de JxCAT n’ha fet un bon ús durant dies del cas Laura Borràs després que la formació política emboliqués a cor què vols tant ERC com la CUP. Borràs, diguem-ho clar i sense embulls, devia d’haver dimitit i sotmetre’s a la justícia ordinària per defensar legítimament la seua innocència. És escandalosament evident que massa s’ha parlat de Borràs i molt poc d’Osàcar.

No anem bé. Un sector moderat del catalanisme es despenja de l’independentisme amb una jugada, la de Pascal que, poc o molt, l’acabarà afeblint. Fet i fet, no tardarem massa en veure com els grans mitjans espanyols afalagaran les dots de lideratge de Pascal al mateix temps que faran veure que s’enyoren públicament -una vegada més- d’aquells temps en què el caça elefants i el president de la Generalitat arreglaven les diferències entre Catalunya i Espanya fent-se un vermut de Reus i picant quatre olives xafades.

Un altre sector del catalanisme també conservador fins al moll dels ossos, s’hi nega a creure que ja no té l’hegemonia política en el país i combat sense treva -i sense regles- el seu principal rival. La brutalitat de les escomeses de la infanteria d’anònims milicians del puigdemontisme contra Junqueras, posem per cas, és digna d’un estudi psiquiàtric com ho és també el traspàs d’alguns vells marxistes leninistes, maoístes o psuqueros a les files d’aquest independentisme defensor d’una república smart amb una immillorable sanitat i educació privada.

Certament, ERC pot haver comès molts errors. Els darrers mesos amb la situació de la pandèmia, amb els seus principals líders en presó o a l’exili, han estat en termes polítics un autèntic infern. Els republicans juguen la partida del diàleg sabent de bestreta que les cartes estan marcades. Els seus líders veuen com qualsevol ciutadà que la repressió no cessa i que el país ha quedat en una situació d’autèntic bloqueig després de l’1 d’octubre. Dissenyar i aplicar una estratègia en aquestes condicions, doncs, no és fàcil i menys encara quan tens una gossada de xitxarel·los i hiperventilats insultant-te cada dia des de les xarxes, a l’Estat mateix respirant-te al bescoll, els qui podrien ser els teus aliats potencials fent-te la guitza permanentment. 

Tot passa i tot pot, també, empitjorar encara amb una Europa a la deriva i un govern espanyol controlat per l’extrema dreta que l’alta judicatura i l’exèrcit ocult de Vox aplaudiria amb les orelles. No crec que fos de gran ajuda aquesta situació en vistes d’eixir de la paràlisi actual i continuar lluitant per la independència, per l’alliberament dels Països Catalans. No és una qüestió de pragmatisme. Tampoc una crida inconscient a la traïció d’un objectiu polític. Ves per on, molts dels que avui se’ls acusa de traïdors -dirigents d’ERC o de JxCAT- són a la presó o exiliats. Caldrà recordar-ho encara?. És només una qüestió d’intel·ligència.

Així les coses, alguns farien bé de tancar les navalles, d’asserenar-se i asserenar els seus, de pensar amb molta calma quines han de ser les següents jugades.  

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Joan Fuster que estàs en els inferns

*Article de Francesc Viadel publicat en La República.cat el 21 de juny de 2020.

Avui fa 28 anys que ens va deixar sobtadament Joan Fuster després d’un llarg parèntesis de silenci a penes trencat per alguna escadussera declaració feta de mala gana. Fet i fotut, ja no tenia ganes de dir res… per a què?. Encara bo que l’amic Toni Mollà va tenir temps de parlar amb ell abans del seu decés i publicar Joan Fuster. Converses inacabades. (Tàndem). Unes converses en què l’assagista s’hi va despatxar a gust.

Tot plegat, no em costa gens d’imaginar la irritació i la immensa solitud d’algú que s’havia escarransit en l’articulació d’un país que feia figa per tot en un context civil, cultural i democràtic, a més, tan merdós com era -i és- l’espanyol. El valencianisme polític i cultural engegat als anys seixanta, sense treure-li cap mèrit, l’any 92 no havia donat per a massa alegries. D’altra banda, la tan somiada refeta de l’àmbit nacional català s’esllanguia dins de les gàbies autonòmiques mentre l’Estat, com sempre, s’entestava a reprimir qualsevol indici de recuperació. L’any 92, no ho oblidem mai, és el de les detencions massives d’independentistes. També el de les Olimpíades, l’Expo de Sevilla i el V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Espanya en marxa triomfal, a colp de talonaris negres i de propaganda.

A la mitja nit d’aquell 21 de juny de 1992 vaig anar amb l’amic Juli Camarasa fins al domicili de Fuster en el carrer de Sant Josep, a Sueca. Va ser com un arravatament, què sé jo. Ben mirat, què hi pintàvem allà?. Juli, un antic professor meu d’institut, havia estat un munt de vegades en aquella casa com tants valencians de la seua generació. Jo aleshores només era un jove estudiant de periodisme a Barcelona, lector afamegat del suecà i proselitista inhàbil de les seues idees polítiques. Vaig començar llegint Sagitari, un llibre que em va tocar en un concurs del programa de ràdio ‘De dalt a baix’ que conduïa el plorat Toni Mestre. Vaig continuar amb Nosaltres els valencians, i ja no vaig parar.

Ens vam quedar una bona estona allà palplantats enfront de la casa, escodrinyant la desfilada de personalitats del país que s’hi anaven atansant tots fent cares circumspectes. Recorde veure arribar el socialista Ciprià Ciscar, l’etern activista Enric Tàrrega… El cas és que a punt d’anar-no-se’n vaig cometre l’estupidesa de guaitar i preguntar (crec que va a ser a Toni Domingo) a quina hora era la missa de l’endemà. Joan Fuster, missa?, em va etzibar entre mig emprenyat i sorprès. Vaig sentir una vergonya immensa. Juli es va riure una mica per dessota el nas. M’havien fallat els reflexes. El costum, ja es sap… És clar, naturalment, ni missa, ni processons, ni bous ni vaques, ni traques, ni costums… combois els justos, només per a passar l’estona però mai per a convertir-los en política com des de sempre ha fet el populisme local de Lizondo ‘simbombo’ passant per Barberà i acabant amb el cardenal Cañizares.

Òbviament, Joan Fuster, volterià, europeista, partidari d’una país modern, no estava per a fer-li festes a la tradició sinó ben pel contrari per desfer-se’n, per espolsar-se-la, per lluitar i vèncer les rèmores d’una concepció del món i del país que ens havia arrossegat als valencians a la més absoluta paràlisi, a la subsidiarietat política i civil. La situació ens havia menat al conjunt sencer dels catalans a un estat de melangia política del tot estèril. El País Valencià feia massa que s’havia convertit en un dels tòpics exòtics de l’Espanya més casposa, dessucat per un garró per les pròpies elits castellanitzades instal·lades a Madrid. Catalunya històricament beatificada, reclosa en els marges de les seues quatre províncies. Les Balears atrapades entre el no-res, la dependència crònica de l’Estat i la tutela d’una dreta tant o més casposa que la valenciana.

Després de la mort de Fuster, la dreta més salvatge i corrupta del continent va ocupar el poder al País Valencià. Això, després d’una dècada i escaig d’un socialisme melindrós, sucursalista fins al moll dels ossos. Caldria esperar encara tota una vida per a que arribés l’ascens i l’entrada en el limitat poder autonòmic d’un valencianisme vagament nacionalitari que prometia una regeneració profunda.

El país, però, estava arruïnat, infrafinançat, sense musculatura política. El valencianisme tampoc ja no tenia res a veure amb allò que havíem somiat llegint, pensant Fuster. Com siga, es va imposar el relat del triomf d’una generació -que, per cert, havia crescut amb el PP- sobre una mena de somni intel·lectual que no havia servit per a res. El repte del valencianisme -llegiu del catalanisme progressista- va quedar subsumit a la celebració del comboi neoregionalista i d’un pragmatisme inútil per a tothom menys per a qui, és clar, en viu d’ell. Tot això, mentre l’Espanya de l’espassot reprimia amb duresa Catalunya i la monarquia s’ensorrava.

Tot ha estat molt decebedor i cap insult a les xarxes, ni defensa abrandada de l’status quo local, ni eslògan partidista podrà amagar aquesta realitat, aquesta sensació de temps perdut, de desorientació.

Diguem-ho clar: els valencians que encara li resem en els inferns a Joan Fuster hem viscut malament els silencis de la majoria dels líders de Compromís davant de l’empresonament dels líders catalans, davant de la repressió desfermada contra Catalunya; hem viscut malament la seua indefinició en relació a la putrefacta Corona; els malabarismes polítics en la defensa del català al país; un oltrisme dirigista que fa l’efecte que ha anul·lat qualsevol dissidència o discrepància tan necessària en la vitalitat d’una política al servei de la societat; hem patit per la reivindicació sense complexes d’un neoregionalisme que en alguns punts ens apropa a la part més fosca de la nostra societat… Esperàvem tota una altra cosa i no eren guillotines a les places, ni una gran revolta civil -que tampoc estaria mal- contra aquesta merda de situació a què ens ha abocat l’Espanya de sempre. Esperàvem coherència. Potser menys ofrenes de flors, menys piulades amb gràcia. Política.

Ben mirat, si demà mateix la dreta ocupa la Generalitat li serà molt més fàcil que no li va ser a Zaplana imposar el seu règim de prebendes, d’espanyolització sense miraments i espesses xarxes clientelars. Contra la possibilitat gens remota d’un nou recanvi en el poder en aquesta nova direcció, sempre hi haurà qui podrà objectar que ells o l’abisme. També els que s’hi passaran l’advertiment per l’entrecuix i es tancaran en casa a pany i clau a esperar a veure si amb els anys tot això madura.  

Del cert que arribat el moment li haurem d’encendre moltes espelmes al de Sueca. Joan Fuster que estàs en els inferns, prega per nosaltres.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La CIA pot cantar missa

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 16 de juny de 2020.

Fa no res la portaveu del PSC al Parlament, Eva Granados, ha afirmat en nom de tota la seua confraria que no dona cap credibilitat a l’informe de la CIA segons el qual Felipe González n’hauria estat l’artífex del terrorisme d’Estat perpetrat pels GAL entre 1983 i 1987. No en va donar cap raó objectiva ni falta que li feia. Ho va amollar i es va quedar més ampla que llarga. Fet i fotut,  Granados, sembla que d’espies en sap més que la seductora agent Amaryllis Fox, una implacable experta en missions de guerra encoberta contra el terrorisme.

No cal dir que les seues declaracions oscil·len entre el ridícul i el cinisme més repugnant. Això ho sap un qualsevol estudiant de primer de comunicació política i, fins i tot, els pitjors assessors de l’etern PP, sempre atrapats entre el psalm, la mentida fresca i la profecia apocalíptica.

El cas és que la va dir tan grossa que estic segur que si Xavier Vinader estigués encara entre nosaltres s’hauria pixat de riure.

Justament, una vesprada d’estiu de 1995 vaig acompanyar-lo a casa d’un assenyalat dirigent del PSC que en aquell moment semblava que ja estava de voltes de tot. Com de costum, Xavier, no em va donar cap explicació de l’objectiu de la nostra visita. Només em va exigir que prestés tota l’atenció a la conversa que em fos possible i que no m’oblidés de dur amb mi un bloc i una gravadora amb bateria de sobra per si arribat el moment en podíem fer ús. Cal saber que, de vegades, les fonts s’assequen de colp si veuen que prens nota àvidament i ja no diguem si veuen que treus una gravadora. És com treure un revòlver enmig d’una partida de póker. D’ací que el veterà periodista confiés primer que res en la memòria. 

La visita, que va començar amb cafè i va acabar amb un cava fred com la neu, es va allargar per quasi quatre hores. Vinader era com una mena d’aranya de vius colors que amb la seua conversa afectuosa i hilarant anava embolicant les seues preses de caça amb una subtilesa extraordinària. Tots dos van començar parlant de vells coneguts, de coses de la vida, d’algun record entranyable però, poc a poc, va anar reconduint la conversa a alguns episodis foscos de la lluita antifranquista i, finalment, al molt rellevant paper dels socialistes en la guerra bruta contra l’independentisme basc. El vell dirigent socialista no tenia cap dubte del paper que havia jugat el seu partit en aquell afer i no va tenir cap problema en apuntar directament, sense embulls, al nucli dur de Felipe González.

Unes setmanes després aquella conversa em va dur a la Catalunya Nord on vaig entrevistar antics membres del partit socialista francès així com de la masoneria, algun exagent dels serveis secrets francesos i, també, algun ex militant antifranquista a qui no li va ni fer puta gràcia la meua visita. Van eixir a relluir alguns noms que, lluny de ser secrets, eren ben coneguts pels periodistes que portaven temps enfangant-se en el tarquim de les clavegueres de l’Estat.

Algunes d’aquelles persones amb les qui vaig parlar em van assegurar que, ajudant segons qui, estaven segurs que estaven auxiliant els seus companys socialistes en la seua tasca d’enfortir la democràcia espanyola d’un assetjament brutal per part del separatisme reaccionari basc. Com si colp, el separatisme basc representés una mena de reencarnació de l’odiat franquisme. Quina miopia política!.

D’altres, però, es sentien enganyats, avergonyits o perplexos. I, alhora, ningú no dubtava, però, que el PSOE estava ficat fins al coll en aquella horrible guerra bruta una part de la qual es jugava a casa d’ells. De tot allò, a la última, no en vam treure l’aigua clara. Algun periodista de Madrid es va avançar i això, unit a la falta de recursos, va fer que se’ns refredaren els ànims. Part de la conversa amb el dirigent del PSC -no podria precisar quina- almenys si es va registrar. Ves a saber que en va fer Vinader.   

Dit això, l’informe desclassificat de la CIA cal llegir-lo amb les imatges de González acompanyant uns somrients Vera i Barrionuevo a la presó, recordant les cel·les d’Intxaurrondo o exigint tota la veritat sobre l’assassinat de Lasa i Zabala executats en un erm a Busot, Alacant, després d’haver sigut brutalment torturats. Aquesta manera de llegir l’informe dels serveis secrets americans, no té a veure amb la defensa d’ETA només té a veure amb la decència.

Però ja sabem que a Granados, riallera com ella sola, com a l’orso de González, els la porta ben fluixa que la CIA diga el que diu; o que la monarquia s’ofegue literalment en un bassal ple d’excrements; o que el judici contra els líders independentistes fos una farsa absoluta; o que, tot plegat, aquest siga un país on l’ombra sinistra de les elits escanya qualsevol possibilitat de progrés com en 1932, i en 1975 i en 19…. Tots ells, els uns i els altres, només són actors de tercera en un teatre ple de farsants, corruptes, cínics… d’un teatre que va passant de funció en funció, sense interrupcions a penes, amb algun drama entremig… Així les coses, la CIA pot cantar missa. No saben amb qui se la juguen.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Oriol Junqueras, cartes d’amor i llibertat

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 14 de juny de 2020.

L’Oriol Junqueras acaba d’escriure Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara, 2020). És un llibre de cartes d’amor, ple de sensibilitat, ben reblat de referències d’una utilitat immensa per al qui vol fer el viatge de la vida amb els ulls ben oberts sense recança pel que deixa enrere encara que sigui una Troia encesa pels quatre costats, enrunada fins els ciments. És un llibre revolucionari perquè no n’hi ha res més revolucionari que l’amor quan el conquereixes, quan te’l prenen, quan el prens, quan el lluites sabent-lo perdut d’entrada, quan el dones, quan el pateixes, quan el somies, quan l’enyores… Les autèntiques barricades sempre són les de l’ànima i sense la seua existència difícilment podríem dissenyar cap acció que ens ajudés a transformar la realitat de colp, d’una sotragada.

El llibre li l’ha prologat, Empar Moliner. És un text ple d’afecte, amb aquelles abraçades semàntiques tan tendres que només l’Empar sap fer entre renec i renec, mentre maleeix la injustícia i defensa amb ungles i dents la vida. L’Empar diu en el pròleg que no coneix gaire l’Oriol. A mi em passa el mateix. Fet i fet, ens hem vist un parell de vegades mal comptades i sempre, crec recordar, al Parlament. L’he vist poc en persona. Un dia quan el visitava amb un grup d’estudiants universitaris. Literalment ens va assaltar en un passadís. Ens va fer un somriure d’orella a orella i ens va preguntar si allà ens tractaven bé i si jo mateix, pobre de mi, no els feia patir massa. Ens va donar una benvinguda de luxe. Tot seguit, va desaparèixer envoltat d’un menut eixam d’assessors atrafegats. Un altre dia, quasi un any després, vam conversar en un despatxet de les dependències del grup republicà amb l’amic i editor Moisès Vizcaino. Tots dos vam anar a atabalar-lo amb el projecte de La Veu del País Valencià. L’Oriol va entrar al despatx esbufegant. Venia del recés d’una sessió que es veu que va ser d’arrencar a córrer i no parar. Però així i tot ens va escoltar atentament com si ens conegués de sempre i ens va dedicar molt més temps del que segurament tenia. Després me l’he escoltat molt i l’he llegit. Vull dir també que em repugnen els retrets, els atacs indignes, que sovint se li fan des d’una puritat ideològica que ratlla el fanatisme de l’idiota, des del canibalisme polític més atroç i suïcida, des de l’anonimat covard que brinden les xarxes i, sobretot, des de la confortabilitat de qui conserva la llibertat. El país en va ple de patriotes abrivats capaços d’arreglar-ho tot des del sofà de casa o des del taulell del bar de la cantonada. Ja s’ho faran.

Em costa molt d’imaginar l’Oriol escrivint al chabolo, al d’Estremera o al de Lledoners, aquestes cartes senzilles i, alhora, d’una profunditat enorme. No sé perquè em porten a la memòria el plorat Francesc Codonyer, un líder de l’esquerra valencianista tossut que va pagar un preu molt car també per millorar la vida de la gent del país. El 1963, a la presó de Carabanchel, Codonyer escriu… M’ofegue tot sol/ cercant un deler/Estic en presó/d’un món carceller./Estime a tothom/i no trobe encert./Ansiege l’amor/ i engegue la fe… Quins dos grans tipus, Codonyer i Junqueras.

Ara pensava l’Oriol enraonant sobre aquell amor cultíssim i vertader sobre el qual ha escrit totes aquestes bellíssimes cartes. El pensava enraonant assegut a l’ombra, posem per cas, d’un nouer gegant al costat d’un camp de tarongers vells a la partida d’El Cano, en el terme del meu poble, un migdia càlid de meitat de novembre. En aquella àgora perfecta l’escolten els homes més savis que mai no he conegut. El meu pare, Vicent el Viudo, Eugeni el de l’Eau, Manolo el de Suïssa… duen terra per dins de les orelles i tot. Estan cansats de doblar el llom tot el matí, tota la puta vida. Sovint diuen molt sense parlar massa i parlen molt per no dir res. És com un joc. Són uns murris. Gent nostra. Secretament creuen en la llibertat principalment perquè fa molt que s’han adonat que els poderosos la racionen, te la treuen, te la donen, l’acumulen. Són tot homes de no posar-se en política però no per por, que ningú no es duga a engany. Si no ho fan és perquè prou faena tenen guanyant-se la vida però que algú probe de reptar-los. Saben estimar i tot que cinquantins, sense l’embranzida fogosa del jove, encara els altera la idea dels cossos abraonant-se en la foscor. No han llegit Estellés i, com els seus amants ferotges, tampoc no en saben res de Petrarca, ni de Riba ni de Bécquer. Simplement, ara escolten l’Oriol sota aquell cel immens, a tocar de la séquia Real del Xúquer. L’Oriol com un gegant amansit per l’oratge, un entre tants. Ara els parla de Shakespeareaprendràs que els herois són les persones que fan allò que cal assumint-ne les conseqüències… els emociona amb la història de Karènina… algú fa una ganyota entre el sarcasme i la sorpresa en imaginar-se el vell Goethe enamorat com un xiquet d’una joveneta… Què podia esperar jo del nostre retrobament, d’aquesta flor de primavera encara tancada?, es dol l’alemany…  un de tots s’imagina Leopardi passejant pel patí de la presó de Lledoners… el pare riu per sota del nas en pensar les cuixes d’Aspàsia

Vull pensar l’Oriol en aquell món ara refet de nou on habiten els meus eternament i vull pensar-lo parlant de totes aquelles històries. Sé del cert que mai ningú no ha estat tan lliure com ell mentre escrivia, escriu encara aquestes cartes… Com m’agradarà, algun dia, -confessa l’Oriol- reposar i veure’t reposar, en silenci, escoltant la pluja, sentint l’olor blava de les flors, recordant tanta vida ja viscuda i somiant tant somnis que encara tindrem l’oportunitat de viure…

Publicat dins de Cultura, Literatura | Deixa un comentari

De Franco a Pérez de los Cobos

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 7 de juny de 2020.

Quan a les vespres de l’1 d’octubre de 2017 Rajoy va enviar Diego Pérez de los Cobos a reprimir amb contundència el referèndum, el seus orígens i trajectòria no eren cap secret per a ningú. El seu pare fou candidat el 1977 per Fuerza Nueva a Múrcia. El seu germà, Francisco, president del Tribunal Constitucional, un catalanòfob sense complexos. Va ser sota el seu mandat quan es va dictar la infame sentència que va permetre la retallada de l’Estatut provocant la indignació de qualsevol demòcrata i, en general, la del poble de Catalunya que va reprendre una vegada més el seu camí cap a la independència.  

Segons va publicar la premsa, el jove Diego va ser un dels milhòmens que durant el ridícul intent de colp d’Estat de Tejero es va presentar abillat amb la camisa blava de falangista a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla per si se’l necessitava. Sort que tot va quedar amb una fanfarronada perquè d’haver-se consumat el colp del cert que hi hauria hagut un bany de sang de civils indefensos, de suposats enemics de l’Estat. 

Més tard, com a guàrdia civil Diego va atresorar els mèrits propis d’un patriota sense escrúpols amb una educació ideològica i sentimental ja consabuda. El 1992 va ser processat junt amb altres cinc guàrdies per presumptivament haver torturat Kepa Urra, membre del comando Vizcaya. Hi hagué judici però en quedà absolt. No es va lliurar de la condemna, però, el seu company el també coronel Manuel Sánchez Corbí que al cap d’uns pocs anys es va convertir en el cap de la Unidad Central Operativa (UOC). Una carrera, val a dir, que va poder fer gràcies a que el Suprem li va rebaixar la condemna i a que, posteriorment, el Rasputín d’Aznar el va indultar. Sánchez Corbí, tant condecorat o més que Billy el Niño, no es va estar per cert d’alegrar-se’n de que gràcies als vídeos difosos de l’1 d’octubre, la Guàrdia Civil podria anar porta per porta a ajustar comptes.  

Com siga, a Espanya combregar amb la doctrina de la mà dura no ha estat mai penalitzat. Vull dir que la particular manera d’instruir i d’investigar del coronel Diego Pérez de los Cobos, el seu passat, no van ser cap obstacle perquè un socialista com Pérez Rubalcaba l’anomenés assessor d’Interior i el fes tocar els cels del poder dins del cos armat. Si no hagués estat Rubalcaba, hauria estat Rodríguez Ibarra, Susana Díaz, Bono o qualsevol de la troupe de patriotes habituals.

El seu cessament ara, per part de Marlaska, un jutge amb moltes ombres, ha remogut les entranyes de tota l’extrema dreta perquè de dreta a Espanya no n’hi ha. El cessen perquè ha fet coses de poc de fiar encara que ell no haja tingut cap vergonya en invocar la separació de poders per a criticar el seu acomiadament. Una vegada més fuig cap endavant quan com en el vergonyós judici contra els líders independentistes va baratar tot el seu orgull per el ‘no me acuerdo, no lo sé’ i, sobretot, per un odi malaltís contra Trapero.

Però ni Marlaska, ni Sánchez, ni cap socialista s’haurien d’estranyar de les maniobres poc clares d’aquests personatges. Tot plegat, són ells els qui els han consentit, ascendit i afalagat amb tots els honors des del dia mateix que el cadàver de Franco va començar a fer pudor. Personatges cofats amb tricorni o togats, porprats o amb molts diners en bancs que queden molt lluny de la seu del molt patriòtic Ministeri d’Hisenda.

Ara resulta que tot aquest personal s’ha posat molt nerviós en veure que Podemos entrava al govern i que l’aritmètica parlamentària feia inevitable, com no pot ser de cap altra manera en una democràcia, entendre’s amb els bascos i els catalans. Nerviosos de veure que la merda inunda la monarquia i que ells, tot i continuar manant, no manen prou com per dissoldre en la nit i la boira a la meitat dels espanyols.

Espanya té la dreta més perillosa d’Europa perquè continua governant a l’ombra, perquè s’ha estès com una metàstasis en el més profund de les estructures de l’Estat en un país amb una societat on predomina la desigualtat, la ignorància i la testosterona patriotera. En un país on ells sempre tenen una hegemonia no reconeguda però acceptada.

Hi ha manera d’evitar això?. El periodista Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València i diputat per Esquerra Republicana al Congrès de Madrid, des del seu captiveri, convençut que si l’agafaven moriria davant d’un paredó, es dolia amargament del fracàs de la II República. A la república, deia, la van matar els seus enemics naturals, els que mai no van voler un país on imperés el progrés i la justícia social: “(…) la plutocràcia, la grossera intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre a l’abast l’instrument adequat,  l’exèrcit.”.

La república va nàixer, argumentava, amb un defecte fonamental: sense una revolució que imposés avanços audaços al vencedor, esvaís l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmés per a molts anys al vençut. Passàrem sense lluita de la monarquia a la República”. I per si no fora poc, Marco denunciava encara que es va ser molt benvolent amb els enemics principals d’aquell canvi històric. Amb el mateix Franco, podríem afegir, que va coordinar la massacre d’Astúries, responsable d’una guerra civil i de la mort de milers de persones el qual encara avui és vitolejat ací i allà sense que passe res.  

I ací estem. Amb un PSOE que fa anys i panys que nodreix el monstre, que de vegades l’aplaudeix, el reverència, l’estima públicament. Un PSOE ple de combregants amb aquesta processó d’espectres sinistres. Amb una dreta, també, que somieja amb una dictadura tècnica tal i com denunciava l’altre dia el catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo. La qüestió es saber quan de temps tardaran en aconseguir-ho. Potser estan més a prop del que no ens pensem. Mentre, a Catalunya, hem de continuar patint el permanent escarni polític, les conseqüències d’un nacionalisme espanyol supremacista que el mateix PSOE sovint alimenta, una monarquia que no volem, els efectes d’una repressió tan injusta com dolorosa. Caldrà, doncs, fer un pensament.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Caro Virgili

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital l’1 de juny de 2020.

Túmul funerari de Virgili al parc de Piedigrotta, Nàpols. Foto/Francesc Viadel

Fem uns cafès acompanyats d’unes galetes de pastisseria a l’interior del Gran Caffè Gambrinus. Estem sols i tenim taula amb unes vistes magnífiques a la Piazza del Plebiscito. Fa un dia que dona ganes de viure fins a perdre els sentits. El local, amb el seu aire ranci, els seus cortinatges pesants, els seus exagerats rams de flors, els seus cambrers uniformats, és l’escenari ideal per a declarar-se a una turista sueca acabada d’aterrar a Nàpols o, si voleu, per a fer un recital de poemes vagament puritans organitzats per una qualsevol entitat benèfica. Ara, de colp, sense avisar, podria entrar Jean Paul Sartre vestit de rigorós negre amb aquella cara de camaleó emprenyat i fotre’ns un calbot a tots dos. “No veieu que sou lliures, borinots!”, igual ens diria enfadós.  Amadeu, aleshores, potser se’l miraria per dessota les ulleres amb cara de pocs amics i la cosa segur que acabaria com el ball de Torrent. Amb els del barri del Carme, filosofies les justes.

Després hem agafat la via Cesario Console i xino-xano, vora mar, fins arribar a la Piazza de Sannzaro. L’objectiu es pelegrinar fins al túmul del poeta Virgili com ja van fer en temps antics Publi Papini Stazio, Plini el Jove, Sili Itàlic, tots els inspirats de la cort del Magnànim i, encara, els colonitzadors maleïts de la cort castellana. Ja veus tu, nosaltres i tota aquesta gent il·lustre de temps antics en la mateixa processó tants segles després. Justament nosaltres, sí, dos valencians criats entre dos segles de merda, expulsats del propi territori que no pas mai del propi país. D’un país, cal dir, que mai de la vida no tindran els malparits dels aqueus almenys mentre gent com nosaltres respirem.

Enmig de la plaça, Amadeu, em parla emocionat de l’Eneida i de Virgili. M’ho explica amb tanta passió que puc imaginar Enees a l’avern parlant amb el seu pare Anquises. Puc veure’m fins i tot a mi mateix parlant amb l’ànima del meu pare que ara em promet un futur radiant i em demana només paciència i molta valentia.

A tot això, el túmul de Virgili es troba al parc de Piedigrotta, a tocar de l’estació de Mergellina. De fet, estem allà mateix, a unes passes només, però, fatalment, agafem el camí equivocat i de colp penetrem l’empinada Galeria de Posillipo, un túnel escarpat i fosc, amb un trànsit endimoniat, ple de merda… un autèntic infern que mai no s’acaba. Amadeu camina davant, cap cot. El seguesc d’a prop. De colp pense que potser mai no eixiré d’aquell túnel o si aquell túnel no és pas com la vida. Què m’espera al final si mai no hi ha final? El meu pare m’ha promès a l’avern la glòria com Anquises li va prometre a Enees una nissaga eterna. Què m’espera al final? Ja fa molt que no espere res. Massa temps sense notícies del futur, sense un amanyac furtiu, sense sentir l’afamegament de la femella consumir-me cada centímetre de l’ànima, massa fill de puta voltant, massa pors… Què m’espera al final? Uns dies d’hospital tan horribles com aquells que vaig passar ja fa uns anys, les vesprades de silenci inacabable?… Ai, si no fos per aquest parèntesi napolità malgrat el puto úter infecte de Possillipo.

A la última, com siga, aconseguim eixir. Sempre hi ha una eixida o altra. Aleshores, taxi i de pet cap al parc de Piedigrotta. Pujant fins el mausoleu Amadeu llança uns quants improperis contra l’arrogant Leopardi que es va fer construir un monument funerari excessiu, com una falla de rics, a la vora de Virgili. Leopardi feia cara de restret i tenia un nas llarg com el bec d’un ocell. No ho diu Amadeu, ho dic jo.

Pugem fins al túmul situat just a la vora del túnel construït al segle I abans de Crist per a unir Nàpols amb Pozzuoli. La tomba de formigó romà sembla un tambor tombat cap per avall i està com suspesa d’un precipici. Al seu interior, en un cremador d’ofrenes rovellat, els poetes, els enamorats, els idiotes… deixen els seus escrits. Uns escrits que el temps i la humitat acabaran per destruir. Caro Virgilio che io possa diventare poeta come te… escriu Sofia un dos de gener d’aquest mateix 2020 de merda. Horrible saison… Quelle saison froide et perturbante qui rend nule action… escriu N.W. en un full quadriculat, amb una cal·ligrafia maldestra, sense deixar anotada cap data. Virgili no s’hi deu trobar massa lluny. Passem una bona estona dins de la tomba humida, plena d’excrements de colom, de brutícia… Quan eixim, ens aboquem a un petit balcó i ens abandonem extasiats a la bellesa del golf de Nàpols. Uns minuts més tard, a la vora de l’estació, en un restaurant casolà caurà una paperina de fritura de peix, dos plats de pasta i una ampolla d’un blanc napolità exquisit. Mig atarantat pel vi, i el licor de després encara, no puc deixar de pensar en els malucs i els pits de la recepcionista d’un hotel a Còrdova tanti anni fa, ni amb ulls de lluna, ni amb el silenci d’una badia una boqueta nit d’abril de fa mil anys, aquelles cames… Me’n cabria al cos una altra d’aquell vi.  Ara, però, no vull beure més. Vull pensar en la vida…. si cantem els boscos, que siguen dignes d’un cònsul

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Reobrim el cas Helena Jubany

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 31 de maig de 2020.

Vaig sentir a parlar per primera vegada del cas Helena Jubany a través d’un familiar directe que mantenia una bona relació d’amistat amb el pare de la xicota assassinada. La història no tan sols em va colpir sinó que em va causar també una tristor infinita. Quin fill de mala mare podia haver segat la vida d’aquella jove d’una manera tan brutal?. Per quin motiu? En col·laboració de qui? Per a amagar què?. A colp d’ull, la història de l’assassinat semblava seguir el guió d’un escriptor de tercera però, això no obstant, no va impedir que els qui van matar Jubany acabaren eixint-se’n amb la seua. El jutge Manuel Horacio  García, del jutjat d’instrucció número 3 de Sabadell, va acabar per arxivar el cas per falta de proves l’any 2005. Fi de la història.

La família, però, mai no ha descansat. Sempre ha apuntat com a principals sospitosos a Montserrat Careta, que es va suïcidar a la presó de Wad-Ras, a Santiago Laiglesia Pla -advocat – i a Ana Echaguivel que després d’un temps entre reixes va eixir lliure. D’altra banda, sempre han considerat també que calia investigar més a fons els membres d’una de les seccions de la Unió Excursionista de Sabadell al que pertanyien tots els protagonistes.

Durant el temps que vaig guanyar-me la vida com a redactor de tribunals en vaig veure de tots els colors. Homes que havien violat les filles menors de les seues parelles, estafadors sense escrúpols, assassins circumstancials víctimes de la dissort, tipus freds i calculadors capaços de tot, molts i molts desgraciats que havien anat d’embolic en embolic fins petar a la presó. N’hi havia per a triar i remenar. Recorde fins i tot la història d’un tipus que va escanyar la seua dona embarassada i que després la va esquarterar a la banyera i se’n va desfer dels trossos pel terme de Xiva. Després dels fets, i abans que no l’enxamparen, va intentar encara refer la seua vida amb una altra dona com si no res. Des de la presó escrivia als amics de les ganes que tenia d’eixir per a celebrar la seua llibertat. Al judici va explicar els fets fil per randa sense que li tremolés la veu. Tenia l’aspecte del soca de la classe.  

Fet i fotut, tots els acusats, des de l’esquarterador fins al més miserable lladregot, semblaven en la majoria dels casos tipus normals com els que et pots trobar qualsevol dia fent cua al supermercat, a la farmàcia comprant una capsa d’aspirines, al metro camí del treball. Diguem-ne que tot allò era tan sòrdid com, alhora, terriblement quotidià. Parle de les cordes de presos tots abillats amb xandalls barats i escortats per guàrdies civils somorts entrant en processó a l’edifici principal del Tribunal Superior; dels avorrits secretaris judicials trafegant papers amunt i avall; dels periodistes desficiosos fent passadissos; de la xerrameca dels advocats de tota mena i condició fumant com carreters i fent-se escoltets pels racons. El món també era allò, clar, aquell personal, aquells pispes, aquelles sales de judicis sòrdides sempre presidides per una creu, aquells magistrats que capcinejaven ensopits durant les audiències, aquells policies que sovint no sabien ni parlar i que, malgrat tot, dels seus testimonis en depenia en part la vida d’un qualsevol… La justícia, ai!, la justícia.

Helena Jubany no en va tenir sort. Perquè li arravataren la vida i perquè els que ho van fer se’n van fotre. No m’he cansat de repetir-ho durant els darrers anys als meus estudiants de periodisme d’investigació de final de grau. Cal que sapiguem la veritat. Restituir la memòria d’aquella jove bibliotecària, engarjolar els qui la van matar. Els he animat a que furguen, indaguen, toquen els collons com només els joves periodistes amb nervi saben fer. Estic segur que algú de tots aconseguirà trobar la veritat.

Fa no res, Carles Porta, en un magnífic documental de Crims emès per TV3 va donar els detalls d’aquest terrible crim. Només cal veure’l per entendre que cal reobrir el cas abans no prescriga. A la vista del treball de Porta queda clar que bona part de la instrucció va ser un autèntic despropòsit.

La família, periodistes com Mònica Terribas, Laura Rosel, Espartac Peran o David Fernández s’han mobilitzat. Ciutadans de Sabadell, d’arreu… Han passat 19 anys i a Jubany encara no se li ha fet justícia. Encara estem a temps d’evitar que els assassins continuen en el carrer. Ho tenim tot a favor encara que no ho semble, oi Xavier Vinader que estàs en els cels? Per favor, tira’ns una mà. Reobrim el cas Helena Jubany.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/crims/crims-la-bibliotecaria-helena-jubany-capitol-1/video/6036322/

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Rosell, TV3 i la censura

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de maig de 2020.

Lavagnini, autor del polèmic documental petoneja efusivament Sandro Rosell.

A les facultats de periodisme encara hi ha docents que s’entesten a inculcar als seus estudiants el concepte d’objectivitat com si aquest fos una mena de Sancta Santorum del periodisme. És, vet ací, el mateix concepte que ja fa més de mig segle Talese, Capote, Wolfe, Mailer, Breslin i companyia es van fumar en un canut de marihuana de dos papers mentre es pixaven sobre les notes que el Pentàgon difonia sobre la marxa de la guerra del Vietnam alhora que els grans diaris endolcien objectivament tots els pecats d’Amèrica, des dels linxaments dels afroamericans passant pels tripijocs entre el Govern i les grans empreses. Nixon preferia, cal dir-ho, els periodistes objectius sempre que no foren, és clar, els del Washington Post.

Avui, però, la majoria de professors, els que de veritat han exercit, prefereixen que els aprenents d’aquest meravellós ofici entenguen que el primer manament d’un periodista no es l’enganyosa objectivitat sinó la dolorosa honestedat. Ser objectiu és fàcil. Ser honest, però, és una putada i, a més, una terrible obligació.

La polèmica al voltant de l’emissió per TV3 del documental ‘El Cas Rosell’ n’és un  magnífic exemple d’aquesta disputa aspra i plena de paranys. Val a dir, que els mitjans en general han disparat contra TV3 i han comprat la versió segons la qual el seu director Vicent Sanchis va permetre l’emissió de la peça del periodista Victor Lavagnini mutilant-ne, però, una part. Han preferit, doncs, posar l’accent en tot allò que reforçava la versió d’una conspiració contra Rosell, atacar la reputació d’una televisió pública que en l’Espanya de TVE, Tele Madrid, Canal 9 i altres engendres n’ha donat proves sobrades de professionalitat i de vocació de servei públic per mal que li sàpia a Arrimadas, Cayetana i tota la quadrilla de toreros bombers.

Així, doncs, han fet la vista grossa davant de l’informe del consell professional de TV3 format per periodistes votats entre els seus propis companys en què es negava que hi hagués hagut censura i han optat, però, per donar-li bombo al del comitè d’empresa que, en canvi, s’hi posava de part de Lavagnini. Comitè d’empresa que com els de les universitats, les fàbriques de mitjons o les de rentadores se n’ocupen estrictament dels drets laborals dels treballadors.

Certament, del documental se’n va suprimir una part bàsicament perquè no estava contrastada, un requisit elemental del periodisme que un director, ni una redacció pot passar per alt. En primer lloc, per ètica. En segon, perquè se’n podrien derivar accions penals que no tant sols perjudicarien els responsables de l’emissió sinó la mateixa TV3.   

L’informe dels professionals de TV3 sobre la supressió d’una part del documental era diàfan en relació al rebuig de Lavagnini a signar-lo. Li reconeixia el dret de desentendre’ns de l’autoria atès que no acceptava les esmenes que li havia fet el director corporatiu d’esports, Christian García, però afirmava rotundament també que considerava que “aquestes modificacions” s’havien fet amb criteris informatius i no alteraven la tesi del documental. Per si encara no fos poc, afegien: “No apreciem, doncs, cap acte de censura”.

Lavagnini tenia presa d’emetre amb l’argument que Jordi Évole ja havia entrevistat Rosell. D’acord, ja sabem de què va això de les audiències. Se li va oferir poder fer una entrevista i deixar el documental per a més endavant. Però va optar pel caixa o faixa i per clamar contra una censura que no ha existit. Després hem sabut que Rosell manté vincles d’amistat molt directes amb el periodista en qüestió. Ja hem ensopegat amb la puta honestedat.

Dit això, tothom pot fer una mirada a la trajectòria lamentable de Lamela, cagar-se al mig de l’abús de l’instrument judicial de la presó preventiva que tant amargament han patit els presos polítics. També pot, si vol, repassar la vida i miracles de Ricardo Teixeira, furgar en les guerres de Mediapro… Fins i tot, apuntar-se al bombardeig sistemàtic contra TV3 i pensar que aquesta està en mans del Ku Klus Klan o de la secció femenina de la Falange en un darrer exercici d’autodestrucció nacional. Malament el dia que no tinguem una televisió nacional.

Com a jornaler d’aquest ofici se m’escapen moltes coses però ja no estic per a empassar-me segons què. Ben mirat, cadascú que faça el que el seu enteniment li permeta.

Estic convençut que d’haver sabut alguns aspectes de la relació entre l’autor del documental i Sandro Rosell, ni Sanchis, ni el director d’informatius, David Bassa, dos grans professionals, haurien permès la seua emissió. Fet i fet, la solució salomònica adoptada ateses les circumstàncies va ser la millor però ha tingut conseqüències lamentables. Vergonya.

Publicat dins de Societat, Televisió | 1 comentari

El meu món

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 de maig de 2020.

Plataner del Parc Salvador Castell d’Algemesí. Foto/Amadeu Llàtzer.

Els paisatges canvien d’imprevist, sovint violentament, sovint subtilment, verinosament, tristament, acomboiadament, salvíficament… Un paisatge és un món i mai no ens ho pensem que aquest món pot desaparèixer, mutar, transformar-se en alguna cosa impossible de reconèixer perquè en el fons de tot ens atemoreix la idea inquietant del moviment. Vam assassinar fa massa temps, a traïció, el nòmada assilvestrat i poderós que ens va habitar, que matava per menjar, que explorava, que feia la guerra sense pietat, aquell caníbal voraç per necessitat però també per gust.

Vivim acontentats pensant que els paisatges no poden canviar. Fet i fet, com podria canviar un món així com si no res?. Vull dir el món o aquell paisatge que tenim al davant nostre dia rere dia, any rere any, el mateix que veiem des del balcó de casa o des de la finestra de la nostra habitació on hem follat fins a plorar de felicitat, on en alguna ocasió hem estat vençuts per una febre criminal que ens ha esquarterat el cervell i les entranyes, on hem descansat els ossos ara entumits i vells, on hem passat la nit en vetlla, desesperats… Quina gran equivocació, però.

I en això, mentre vivim confiats, va i un dia, els déus, fan un clic en alguna part del mecanisme invisible del destí i, de colp i volta, davant nostre apareix un nou horitzó en què penjar-se i somiejar, on tatuar el nostre pànic. Si fa no fa, els déus empren el mateix mecanisme d’aquelles menudetes televisions de plàstic que es podien comprar a les desmanegades botigues de souvenirs junt amb una gitana, un toro i un barret de mexicà. Darrere de la televisió hi havia un foradet. Miraves per allà, llavors accionaves un botonet (clic!) i, de sobte, anaven passant unes imatges grogoses de la Sagrada Família, de les fonts de Montjuïc, de la Santa Maria, de la nòria del Tibidabo, de Colom amb el cap cagat de merda de coloms assenyalant amb el dit el forat del cul d’un colom… ohhh! Barcelona groga, pudenta, immensa, misteriosa… la dels grissos i les putes velles de la Plaça Reial, la dels carrerons plens de mosques i els bars untosos… 

El cas és que ja fa dies que no veig els meus plataners. Els plataners del confinament, els del confiament i la decepció, els plataners sensuals de la primavera, els que es tornen moribunds de pega quan arriba l’hivern inclement. Ara, des d’ací estant, només puc pensar amb ells com en una mena de gegants mil·lenaris que travessen enmig de la nit i la boira un somni antic habitat pels meus morts, pels meus vius, tots ells, els uns i els altres, embolcallats amb els filaments sagnants i pegallosos de la memòria com fetus estranys a punt de nàixer a una nova vida.

Ja no escolto tampoc l’aprenent de pianista executant decentment Chopin. Ni a les huit de la vesprada al trompetista de jazz que toca samba. Ni sent les cançons de la jove veïna estrangera a la que un dia li vaig veure les cuixes mentre prenia el sol i fumava maria al seu balconet… Els déus, per collons, m’han canviat el paisatge després de fer-me molts avisos quasi imperceptibles… aquella pintada en el mur ennegrit del Gesú de Nàpols, aquell intent de besada furtiva acabat en fracàs, aquells silencis llargs i dolorosos, aquell no poder estar, les llargues passejades en solitari, aquella impossibilitat de rescabalar el bon humor d’un qualsevol racó del passat.

Des d’ací estant, ara mateix, veig les muntanyes d’un verd esmaragda crepitant sota un cel immens. A boqueta nit, el veïnat ix als balcons i a les terrasses interiors a prendre la fresca i a xerrar. Hi ha una xicota xinesa de molt bon veure que quasi sempre ho fa amb una diadema rosa cofada al cap i unes bragues ben ajustades a les seues natges rodones com bresquilles. De vegades, també ix al migdia, quan fa solet. Al balcó del seu costat, un tipus tatuat des del canell fins al clatell, fa peses per a posar-se com un bou… la cridòria alegre i convivencial s’allarga fins ben tocades les onze de la nit quan a la muntanya pampalluguegen milers de llumenetes… ¡Antonio! ¡dile a tu hija que se pase mañana!… Ya le digo, ya, que ahora está mu ocupá… Trini, ¿pa cuándo vas a bajar?Ya han abierto los chinos… ¿Ah, sí?…  Els missatges corren d’una finca a l’altra. La piuladissa dels ocells també s’allarga fins a ben tard. Els coloms salvatges coronen les antenes de televisió com àligues de broma de penons de guerra romans. Hi ha roba estesa per tot: roba barata, necessària, la justa, samarretes de mercat, tangues minúscules, bates de fer feina, jeans gastats de paleta i pintor… Algun matí algú posa un pasdoble. M’encantaria que em posaren un dia Francisco alegre y olé… Ho dic perquè me la va cantar una xicota després de cavalcar-me amb suavitat un estiu xafogós en la diminuta habitació d’un sobreàtic de Ciutat Vella quan jo encara quasi ni m’afaitava. No sé qui de tots els veïns se n’encarrega de la banda sonora d’aquest nou paisatge.

Algú amb molt sentit de l’humor ha posat a la vora d’aquell formiguer el nom de Dant a un carrer. I Beatriu, què?. Qui se’n recorda de Beatriu comprant al mercat, fent-se trenes llargues a la perruqueria del barri, marcant cul amb les seues malles barates… Qui escriurà el seu plaer de dissabte a la vesprada, la seua solitud les hores del diumenge quan a la tele fan futbol.

El meu amic Amadeu, el del carrer de la Capella (primer ho fou del Parc Salvador Castell) bonhomiós i enraonaire, un punt tristoi, no sap que m’he quedat sense els meus plataners. Sense saber-ne res, doncs, de sobte, m’envia al telèfon la foto d’un, del més gran que mai no he vist. El conec perfectament. Prou que ho sap. Sota aquell arbre hi va haver ara fa més de quaranta anys la paraeta. Era una caseta com de guardaagulles de tren color blau que l’atenia un castellà malacarós, crec recordar. Un tipus que enganyava als xiquets amb les tornes. Li faltava un ull?… No ho recorde. Els diumenges m’encimbellava de puntetes al mostrador i comprava uns paquets de cromos, regalíssia i magnèsia, pipes… i, tot seguit, tornava com un coet cap a casa… El meu plataner. El meu món. El meu paisatge.

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari