Catalanofòbia, de la mentida al deliri

*Article de Francesc Viadel publicat el 18 de novembre de 2017 a Nació Digital.

8716

El portaveu del PP a les Corts, Jorge Bellver, afirma que la nova ràdio pública valenciana forma part d’un pla per la independència del País Valencià. Foto/ACN

Un dels efectes més visibles de la situació política catalana ha estat el despertar en les espanyes d’un nacionalisme furibund que té en la catalanofòbia una de les seves principals raons de ser. L’embat no només el pateix Catalunya sinó que ben pel contrari, és al País Valencià i a les Balears on es fa sentir amb més virulència. No en va, l’espanyolisme viu obsessionat per l’existència d’una Catalunya perifèrica que tot i minoritzada i obligada a existir en condicions precàries, es nega tossudament a ser assimilada.

Alimentar aquesta catalonofòbia entre els espanyols ha estat una tasca que ha requerit d’un enorme esforç d’imaginació i de l’ajut inestimable d’uns mitjans de comunicació totalment entregats a la causa. Els diaris des de fa anys i panys, especialment els balears i valencians, duen dècades omplint-se de mentides, de deformacions de la realitat, amb l’únic objectiu de demostrar que en aquells territoris no tan sols no es parla català sinó que, a més, un exèrcit de professors fanàtics fan de Cavall de Troia de l’independentisme antisistema -ahir de l’imperialisme capitanejat per la burgesia catalana- en les escoles.

Per al PP i per als Ciudadanos no hi ha perill més gran que les escoles. Deu ser que com la dreta nacionalista es va passar mig segle utilitzant-les per a sedimentar un determinat sentiment nacional i per sacralitzar els valors del règim franquista ara temen que els seus adversaris estiguin fent el mateix. En realitat no s’ho creuen però tant se val, perquè a la última del que es tracta és de generar en la societat una aversió instintiva contra una escola prèviament estigmatitzada. Sembla que voldrien acabar amb el català, corretja de transmissió per ells de tots els mals de l’anti-Espanya i tot seguit imposar els uniformes, la segregació per sexes en les aules, la hissada de la bandera rojigualda a toc de trompeta pels matins i l’oració.

Els mitjans de comunicació és una altra de les obsessions sobretot quan no els controlen ells com fan per exemple amb TVE, convertida en un autèntic NO-DO, en una màquina per a viatjar en el temps dels grans èxits de Paco Martínez Soria o Alfredo Landa.

A compte d’aquesta obsessió, l’altre dia el portaveu del PP en les Corts valencianes, Jorge Bellver, el delfí de Rita Barberá, va protagonitzar una de les intervencions més delirants de les darreres setmanes durant una comissió de les Corts. Segons Bellver, la directora de la nova emissora autonòmica À Punt Ràdio que tot just acaba de començar les seves emissions en proves, Empar Marco, forma part d’una “estratègia perfectament arbitrada” per aconseguir la independència el País Valencià, es sobreentén que dins d’una conspiració molt més ampla de signe catalunyés. Per a Bellver, només cal parar atenció amb el perfil d’alguns dels seus col·laboradors més íntims, com la periodista Esperança Camps, exconsellera de Cultura de Balears que segons el diputat va haver de sortir de Mallorca atès “l’insuportable procés de catalanització” de la qual ella –entenem- en va formar part.

Per al diputat, un expert en relats de fantasia política que hauria tingut un gran futur com a guionista de comèdies i drames domèstics en la televisió de Fraga, la prova irrefutable de que la conspiració és la participació de Mediapro en la producció d’una sèrie sobre Jaume I per a la nova televisió autonòmica valenciana que en aquests moments es gesta.

Bellver entreten amb la seva comèdia als milers de ciutadans que s’esmorzen amb Ana Rosa Quintana, als que es creuen que els catalans duen banyes i cua i es cruspeixen un valencià cada nit, als que per no llegir no llegeixen ni el Marca o als que han estat adoctrinats en la idea d’una Espanya sense matisos per la qual encara tresquen Pizarro, Cortés i els Tercios de Flandes. Als ciutadans mínimament informats només pot que provocar una repugnància moral gairebé insuportable o en el pitjor dels casos una llàstima infinita.

Que ningú no es pensi però que el diputat diu aquestes barbaritats per convenciment ideològic. En això se sembla molt a Enric Millo. Bellver és un professional i si demà, malgrat els seus orígens ideològics amb arrels molt profundes, hagués de guanyar-se la vida fent de diputat comunista maleiria cada dia l’imperialisme americà i afalagaria els avenços del règim de Maduro o de Castro.

Altrament, és un tipus pràctic. Mentre tira merda sobre la nova ràdio i televisió valencianes, s’oblida que el seu partit les va tancar deixant quasi dues mil persones al carrer i després d’haver-les arruïnat com a empreses de servei i de contribuir al seu saqueig sistemàtic. A Europa només es va conèixer un cas igual, el de la televisió grega.

Conforme vagin les coses és de preveure que els Bellver de torn aniran a l’alça i es faran molt més explícits en els seus comentaris. Tipus com ara Jimy Giménez-Arnau que l’altre dia en una columna infecta d’un diari de Madrid parlant sobre Josep Pla, escrivia: “La dictadura de Primo de Rivera, primero, y luego la de Franco, prohibieron los dialectos propios de los separatistas, de otros furtivos y demás fanáticos que emponzoñan nuestra fabulosa nación con sus cacofónicos ladridos y mil traiciones. No iban desencaminados los militares (…)”. A falta d’un fiscal per a delictes d’odi, no hi haurà en la sala un psiquiatre?

Anuncis
Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

De la escuela y del odio a España

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 16 de novembre de 2015 i traduït al castellà per David Marzal @DMarzal.

 

Algemesí - colegio maria auxiliadora 0007 - copia

Mi colegio tenía un patio soleado de tierra rojiza y unas cuantas moreras que crecían a la orilla de una valla de alambre y que hacían una sombra debilucha como nubes en el desierto.

Y más allá de la valla, estaba el río con los flacos caballos de los gitanos y las cañadas, y en el horizonte, echando raíces invisibles de roca dentro de un colchón de naranjos tupidos, una montaña azul, de la cual nunca nadie supo el nombre.

Era una escuela como Dios manda, quiero decir, con una banda de cornetas y tambores y una cofradía semanasantera y un equipo de básquet y uno de ‘balonmá’ y una capilla que se abría por mayo para llenarse de lirios blancos y ramilletes de rosas.

Una escuela donde nunca se hacían concesiones a las ocurrentes innovaciones pedagógicas, concentrada en la explicación estricta de la inequívoca realidad, de la única realidad, enemiga rabiosa del mundo disperso y diverso.

Una realidad, se debe decir, que cabía en los cuatro ángulos de la pizarra, en una libreta, en las páginas de media docena de libros, que se podía decir en pocos segundos en una sola lengua, justamente aquella que nunca hablábamos ni en casa ni en la calle, excepto cuando, para reproducir el universo grisáceo de la televisión, nos convertíamos en Curro Jiménez o en Gran Chaparral.

Un excombatiente de la División Azul, anticomunista furibundo, nostálgico del frente, nos enseñó Formación Ética y Ciudadana de acuerdo a las exigencias el nuevo tiempo y un señor mayor que no hablaba francés los misterios del passé composé y las contorsiones fonéticas de los verbos avoir y être.

Un día alguien dijo que aprenderíamos la lengua del país hasta el momento excluida de la realidad, tan misteriosa como aquella montaña azul, tan cercana y  la vez tan remota. Nunca pasamos, pero, de las primeras lecciones. El valenciano, se exclamaron irados algunos padres que nunca lo habían hablado o que lo habían olvidado, no solo no servía para nada sino que era un peligroso artefacto contra la unidad del mundo o de la única Nación verdadera…Entonces hicieron que nos comprásemos una flauta y durante algunas tardes, el mismo maestro que debía enseñarnos el valenciano que ni hablaba ni sabía cómo escribir, hacia como que nos enseñaba a tocar aquel instrumento del cual tampoco sabía una palabra. Nunca más se habló de aquel incidente.

Mi hijo va a una escuela que tiene el patio de asfalto a un tris del cielo, con un campo de fútbol imaginario, con vistas a un horizonte de edificios de cristal cuya silueta se recorta con un cielo que emerge del mar.

La escuela de mi hijo es una escuela del mundo, es el mundo… Antonio, Hang, Mark, Zheng, Jun Jin, Pol, Francesca, Pedro, Arnau, Roger, Maria, Isabel…En la lengua del país aprende mi hijo el nombre de las cosas y la lengua de los otros, los paisajes cercanos y la geografía de su calle, tan diverso y complejo…

Entre las cuatro paredes de vidrio de su escuela sueña mi hijo en su lengua, en la mía, navegar todo el océano de la red, ser un gran cocinero, un explorador del universo, un gran cirujano, puede que un escritor…

La escuela de mi hijo no le gusta, empero, a todo el mundo. Desde el infierno mental de la unidad que solo separa, la escuela de mi hijo ha sido señalada gravemente. En la escuela de mi hijo, dicen, se inocula el odio a España. Es la lengua que aprende la que actúa como un veneno letal sobre su tierna alma. Es necesario, pues, que mi hijo sea españolizado de inmediato, rápidamente, en nombre de la libertad, de la solidaridad, de la democracia, de la igualdad, del universo, del mundo inequívocamente real…

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

Del trasllat del Govern a presó i de la maldat

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe el 7 de novembre de 2017.

llegada-junqueras-a-la15564006_26596_11.jpg

Imatge del Govern legítim de Catalunya arribant a l’Audiència Nacional el 2 de novembre de 2017. Foto/ Deia.

 

Dijous 2 de novembre. Un equip de Reuters cobreix l’imminent trasllat dels vuit consellers del Govern a la presó des de les dependències de l’Audiència Nacional. Inicialment es veu que el Gobierno volia dispersar-los en diversos centres, però, sembla que, a la última, s’han acovardit i han optat per no tensar més la corda. Anònimament veus de Moncloa se’n riuen de la resposta catalana a l’injust empresonament dels Jordis però no és veritat que la menystinguin. Si els importés tan poca cosa donarien la cara.

El càmera de l’agència britànica casualment capta els comentaris jocosos de tres agents de la policia nacional que esperen ociosos la sortida dels furgons. Fan befa sobre els consellers, avancen que el trajecte en aquells vehicles de la Guàrdia Civil serà un infern… S’acarnissen, però, amb el vicepresident Oriol Junqueras del qual donen per fet que serà violat pels reclusos. Es senten d’allò més graciosos. Un d’ells fa gestos simiescos inconfusiblement sexuals i els altres dos li riuen la comèdia.

Divendres l’advocat del president Puigdemont i dels consellers que pertanyen al PDeCat, Alonso Cuevillas, denuncia que durant els trasllat aquests han estat sotmesos a un tracte denigrant. Els han emmanillat per darrere, una mesura del tot innecessària, i durant tot el trajecte es veuen obligats a escoltar l’himne d’Espanya en un mòbil mentre fan comentaris amenaçadors com de l’estil “os vais a enterar”. En arribar, dos d’ells són obligats a despullar-se per a sotmetre’s al mateix control al que es sotmet als presos perillosos a fi de comprovar que no amaguen drogues o algun objecte punyent.

La premsa espanyola calla mentre l’ABC ha assegurat que els detinguts van a una presó de luxe. No es pot ser més miserable. La policia nacional en una piulada assegura que s’obrirà un expedient informatiu sobre els comentaris salvatges dels agents de la policia. Ningú no dóna un cèntim d’euro per aquesta investigació.

Els fils de conversació dels digitals que han publicat el lamentable incident de la humiliació del vicepresident Junqueras, van plens de comentaris obscens, carregats d’odi, fan pudor d’una revenja patriòtica insòlita en un qualsevol país de l’Europa civilitzada. Comentaris que insisteixen en la humiliació. Alguns, cínicament, demanen que s’actuï judicialment contra Reuters i contra La Vanguardia que és el diari que a difós les imatges dels policies atès que  han enregistrat i difós una conversa privada mantinguda en un moment de distensió.

junqueras-an

El vicepresident Junqueras arriba a l’Audiència Nacional. Foto/Naiz.

Els qui fan aquests comentaris, habituats a l’àmbit digital, és impossible que siguin massa grans però destil·len el mateix verí que un qualsevol feixista ignorant dels anys trenta. L’educació nacional i sentimental de l’Estat no ha donat en quaranta anys per a gaire cosa més. Ha passat una eternitat des de la Guerra Civil, des de la mort d’un dels dictadors més sanguinaris del món, però, els fantasmes del nacionalisme espanyolista estan tan vius com sempre. Fantasmes que reben subvencions, ocupen llocs rellevants en tots els àmbits de poder, dissimulen les seves idees disfressant-se de demòcrates i de defensors de la llei.

Altrament, la catalanofòbia s’ha normalitzat públicament entre els espanyols com es va normalitzar l’antisemitisme més ferotge en l’Alemanya dels trenta. L’inefable Rodríguez Ibarra, arriba a dir rient entre dents en una televisió que si els catalans es creuen tan llestos com és que han votat a un babau com Puigdemont. El complex d’inferioritat el delata com a un estúpid la seva estupidesa. La catalanofòbia és això, complex malaltís d’inferioritat. “Todos los catalanes son una mierda” que hauria dit el director feixista del diari de Godó, Luís de Galisonga ofès per sentir al capellà de la parròquia de Sant Idelfons parlant en català. Caldrà, per acabar amb tanta merda, com va assegurar Fraga Iribarne el 1968, ocupar Catalunya tantes vegades com calgui. Espanyolitzar els seus nens com volia José Ignacio Wert, un buròcrata elitista endollat per l’Estat que segurament no deu haver trepitjat una escola pública en la seva vida. Les classes populars fan pudor de fracàs però només els que estan dalt de tot són capaços d’ensumar-la.

Cap jurista, cap fiscal, cap advocat de prestigi surt a condemnar aquests execrables fets de divendres passat. Tampoc cap periodista gosa posar en relleu el despropòsit en què han caigut tots els mitjans. Ningú no controla els vòmits que s’hi llancen en els digitals contra Junqueras, contra els catalans. Peculiar manera d’entendre la llibertat d’opinió. Ull, però, amb allò què dius al Facebook dels policies i dels guàrdies civils que t’han colpejat al carrer perquè pots ser detingut acusat d’un delicte d’odi com va passar fa pocs dies amb un xicot i una xicota lleidatans.

Ni Pedro Sánchez ni José Luis Ábalos semblen tampoc sentir-se concernits per aquesta infàmia. La llei i bla bla bla… Fa dies que s’han amagat i deixen que un segon espasa repeteixi els ja consabuts tòpics de l’Estat de dret, d’un Estat de dret que davant dels fets només és que un pur sarcasme. En Ciudadanos ho celebren amb entusiasme i en el PP, amagats també, miren de dissimular tant com poden. El nivell de la classe política espanyola, la fragilitat de la mentalitat democràtica de la societat espanyola en general, l’hegemonia entre els espanyols d’un nacionalisme atàvic, resulta commovedor, trist com assenyalava el periodista John Carlin fa poc, acomiadat d’El País per haver-s’hi atrevit a publicar en The Guardian una versió dels cas català no ideològica, per fer de periodista.

Serà molt difícil recompondre un clima d’entesa. Molts catalans en aquest moments simplement temen per si mateixos davant d’aquesta tempesta de xenofòbia, davant la repressió desfermada. Temen i miren de defensar-se psicològicament, col·lectivament. No s’hi pot viure així. La immensa majoria no percep cap altra cosa que no sigui la maldat del poder, la venjança. L’Estat i els seus acòlits tenen una enorme responsabilitat en la deshumanització, criminalització dels independentistes, una ideologia compartida per milions de catalans, expressada pacíficament, democràticament, sociològicament transversal.

Fet i fet, els socialistes i els populars li han tret els ulls i li han tallat la llengua a l’opinió pública espanyola intervenint els diaris, defugint la política, jugant al tacticisme més extrem, bufats de nacionalisme. Han llançat també a rodar perillosament una bola d’odi contra Catalunya que a cada dia que passa augmenta el seu gruix i la seva força de destrucció emocional. La societat catalana, però, està amb tots els sentits desperts com ho estan també els sentits de l’opinió pública europea que aquests dies està descobrint atònita l’ànima vertadera de l’Estat dels seus veïns del sud. Un Estat trampós, retrògrad, manat per un partit amb quasi un miler d’imputats en casos de corrupció, representat per ministres com Dastis que menteixen amb descaradura en les televisions de França i Anglaterra sobre les escoles dels catalans, sobre la repressió contra els catalans. Es pensen que potser parlen en TVE o que fan declaracions per a El País o El Mundo, còmplices en la guerra de propaganda contra Catalunya.

No importa que intenten humiliar, matxucar els presos polítics catalans, que s’amaguen darrere de la seva justícia. És irrellevant. El vicepresident Junqueras i tots els consellers empresonats, els catalans, se’n sortiran d’aquesta.

L’Estat encara ha d’entendre aquells versos del poeta Pere Quart: Encara heu d’aprendre la força del nombre! La implacable eficàcia d’un no just, compacte i unànime!.

Publicat dins de Periodisme, Política | 2 comentaris

Una extrema dreta (in) controlada?

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 de novembre a Nació Digital.

1200_1509301614unionisme3

Feixistes davant el Palau de la Generalitat durant la manifestació unionista del 29 d’octubre. Nació Digital/Sergi Cámara.

Els darrers anys gairebé me n’havia oblidat de l’existència de l’extrema dreta i això que el meu mestre, Xavier Vinader, que l’ensumava aquí i en Nova York, no es cansava mai d’advertir-me que calia estar sempre ben a l’aguait. Tampoc és que l’ignorés perquè de fet sempre m’he pres molt seriosament les informacions de companys de professió com Jordi Borràs, Moisès Pérez o Quique Badia, o de l’historiador Xavier Casals, que duen molt de temps donant-ne compte dels seus moviments, de les seves evolucions i camuflatges en el context d’una societat convulsionada per la crisi i espantada davant d’una perspectiva de futur incerta. A Europa ja és un fet que el feixisme amb tots els matisos que es vulguin és una opció encarrilada dins dels respectius sistemes polítics. Altrament, les bandes violentes actuen com mai no havien fet contra els jueus, contra els musulmans, contra els nouvinguts, contra qualsevol enemic de les pàtries funestes.

Des de la Transició cap aquí, a Catalunya l’extrema dreta no ha pogut passar mai de ser una mena de caricatura grotesca, de secta política tot i que, val a dir, una secta que sempre ha estat molt ben relacionada amb les clavegueres de l’Estat. Durant els anys setanta i vuitanta els aparells policials franquistes van utilitzar-la de força de xoc arreu d’Espanya amb l’objectiu d’atemorir els demòcrates i de dominar per la força bruta l’espai públic. Els uns i els altres, els policies i els feixistes, solien confondre’s.

Després, als noranta, vam passar el xarampió dels caps rapats, especialment a Barcelona, on aquests van proliferar a la part alta al sí de bones famílies. Es van imposar la responsabilitat de netejar en el nom d’Espanya la brutícia de la immigració, de la diferència, netejar la societat de transexuals, d’indigents, de gent de color… Fins que van desaparèixer com goril·les en la boira.

Eren –són- pocs, sí, però molt violents, organitzats i, allò que els fa més forts és la impunitat amb què actuen, un indici molt preocupant de que en aquest país encara manen els mateixos espectres.

Fins ara el seu marc d’actuació havia estat molt reduït, gairebé limitat al folklòric histèric i semiclandestí dels grans dies de celebració, però, la nit del 3 d’octubre, pocs minuts després de l’agressiu discurs de Felip VI, l’extrema dreta va reaparèixer per tot arreu com una gossada rabiosa. Només uns dies després, a València, van apallissar amb brutalitat els participants en una manifestació nacionalista davant una policia que pràcticament no va moure un dit. I, encara, poc després els van veure concentrats de manera sinistra i amenaçadora, en plena nit, davant de la casa de la vicepresidenta del Govern valencià, Mónica Oltra.

Els hem tornat a veure fa molt poc atacant l’edifici de Catalunya Ràdio  (dues agressions, una d’elles especialment virulenta), repartint cops als carrers cada vegada que l’unionisme ha vingut a reivindicar-se a Barcelona. Els hem vist en lamentables comitives de benvinguda com la de l’altre dia al Prat en actitud agressiva contra els consellers, Joaquim Forn i Dolors Bassa. Els hem vist, també, somrients com encaixaven les mans de sol·lícits policies i guàrdies civils… I els veurem, sens dubte, moltíssimes vegades més intentant controlar el carrer pel terror alhora que la premsa espanyola, les televisions espanyoles, ens parlaran de constitucionalistes enfadats o vés a saber de què en un intent menyspreable d’evitar la condemna i justificar l’injustificable en nom de la unitat de la pàtria i de la deshumanització criminal de l’independentisme, dels catalans dolents.

Qui són en realitat? Qui està al darrere d’aquesta gent? Qui guanya amb aquest rebrot salvatge de violència feixista? L’única certesa és que fins ara no hi hagut ni una sola identificació, ni una sola detenció malgrat la gran quantitat d’imatges. Ni una sola condemna tampoc dels mateixos tipus que asseguren vetllar per la llibertat de tothom i que en nom de la democràcia justifiquen l’empresonament de polítics electes o equiparen les cassoles de la ciutadania indignada a armes letals.

Com sigui, la visibilitat de l’extrema dreta, la seva oportuna ubiqüitat en determinats moments i llocs, la impunitat amb què actua, cada vegada resulten més preocupants. Sembla, inevitablement, que estiguem a punt de retrocedir en el temps. La claveguera put més que mai.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

Independentistes: ni abduïts, ni fanàtics, ni delinqüents

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 30 d’octubre de 2017.

DMxV2x9XkAMXZ5S

Portada tendenciosa del setmanari Tiempo dedicada a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en aquests moment tancats en Soto del Real per la seua ideologia.

Els murs de les xarxes socials i els fils de conversa dels digitals espanyols s’han convertit sense distinció en un autèntic pou cec on van podrint-se i sedimentant els comentaris de la vella catalanofòbia ara, però, vinculada a l’independentisme. En nom de la democràcia, de la Constitució, de la unitat d’Espanya i no sé de quantes coses més, una autèntica legió de patriotes anònims igual fa comentaris sinistres sobre el destí dels dirigents sobiranistes que demana l’extermini de tots els seus seguidors en les cambres de gas. És impossible entrar en una d’aquelles teranyines digitals amb la intenció d’exposar el punt de vista contrari sense eixir-ne escaldat o esquerdat. Ho sé perquè ho he intentat. Haig de dir, amargament, que salafista i hutu (dels del matxet, és clar) són només alguns dels elogis amb els quals se m’ha obsequiat.

La premsa espanyola, coautora juntament amb uns centenars de reaccionaris del ‘a por ellos’, té bona part de la culpa d’aquesta tempesta d’odi del tot invisible per a jutges i fiscals. Parle dels mateixos mitjans que s’han cansat de dir que la culpa de l’auge independentista la tenia una TV3 que havia manipulat els catalans (només amb un 10% de share i fins a quatre controls professionals i polítics dels continguts) o d’una escola que adoctrinava els xiquets com si Catalunya fos un remot país de l’antic bloc de l’Est o l’Espanya mateixa dels anys setanta, sense anar més lluny. Un adoctrinament que l’aristòcrata Méndez de Vigo fa només uns dies ha rebaixat a uns quants casos anecdòtics que cal estudiar amb deteniment. Per cert, els guardes de la Constitució i de la pàtria s’han preguntat mai si l’escola espanyola adoctrina? Si TVE, Antena 3, Tele5, La Sexta, manipulen?. Segurament, no. El nacionalisme banal és incapaç de veure en un mateix els monstres que projecta en el seu adversari.

Malauradament, la demonització de l’independentisme ha tingut èxit en el sentit que ha eliminat la possibilitat de generar fora de Catalunya un ambient ciutadà crític basat en una informació fiable –com passa en qualsevol país democràtic–. També ha reeixit en l’efecte atemoridor que ha provocat en una part de la societat catalana reforçat per l’actuació de l’exèrcit de policies que ha ocupat tot el territori. Volien fer por i relativament ho han aconseguit.

Altrament, en el relat de l’espanyolisme més ortodox –ahir franquista, avui furibundament constitucionalista– hi ha només, inequívocament, una sola classe de catalans: els que no són independentistes. Els independentistes –una minoria que pel cap baix volta el 50 % de la població de Catalunya– no se’ls pot considerar ja catalans sinó gent abduïda –fiscal Maza, dixit–, fanàtics a la caça de dissidents, delinqüents, pobletans, colpistes… El lamentable i terrorífic discurs d’octubre del rei, dies després de les càrregues policials de l’1 d’octubre que van deixar més de mil ferits i que van convocar quasi tres milions de persones a les urnes, només ha fet que confirmar aquesta imatge dual, maniquea, de bons i dolents. En poques paraules, el que va dir el rei és que als catalans bons, assimilats i conformats amb l’ordre establert i, per tant, espanyols, se’ls vindria a defensar, però, ai!, dels revoltats.

Per comprovar fins a quin punt s’ha fet mal amb aquest discurs, només cal veure l’escàs entusiasme amb què arreu d’Espanya es va manifestar el dol pels atemptats gihadistes a Catalunya del mes d’agost. Tinc familiars que viuen fora de Catalunya que contínuament em telefonen per comentar-me angoixats les coses que es diuen dels catalans, les coses que els farien. Passa tristament cada dia. Fora de Catalunya no s’ha entès res i són molts els que volen que continue regnant la confusió.

Amics i coneguts suposadament llegits, progressistes, alguns amb una certa projecció pública, han caigut en el parany enduts per l’emoció i per un nacionalisme que no reconeixen en la seua pell. Parlen dels independentistes com si fossin marcians o terroristes, bojos que viuen en una realitat màgica, com si foren una minoria perillosa i amenaçadora a la qual cal eliminar en un sentit metafòric o no. Els segreguen de la resta dels catalans amb el sobreentès que els autèntics catalans només poden ser i sentir-se espanyols amb tots els ets i els uts.

Realitat màgica és, però, la que ha creat la judicatura, el PP, Ciutadans i el PSOE, retorçant la llei fins a escanyar-la, inventant delictes i muntant una causa general contra Catalunya d’aplicació impossible després de menysprear obsessivament les possibilitats de la política. O, encara, recorrent a un relativisme irresponsable que, a la última, fa impossible l’anàlisi de la realitat. Realitat màgica és sobretot no voler veure la violència simbòlica i no simbòlica de l’espanyolisme que aquests dies vol salvar Catalunya. No publicar, posem per cas, fets com el protagonitzat l’altre dia en el Born per set policies de paisà beguts com un bocoi que van apallissar uns cambrers italians perquè es pensaven que parlaven català… Amagar l’atac violent contra la seu de Catalunya Ràdio de l’altra nit, també contra un centre cívic ple de xiquets que celebraven activitats de xiquets.

Aquesta perillosa demonització l’hem patida molts, els nostres fills inclosos, però la veritat és que alguns s’han dut la pitjor part per allò que representen. I així les coses, els líders civils Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, tancats injustament, han estat convertits per la premsa espanyola en uns autèntics monstres, en uns tipus d’origen bastard, renegats de la seua nissaga espanyola que ara es comporten a la presó com uns covards. Del president Carles Puigdemont s’ha dit que estava influït per les fetilleries de la seua dona romanesa, de la qual s’afirma que és una bruixa. Al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, se l’ha convertit en la icona de la traïció per excel·lència, a ell i a tot el cos de 17.000 agents que professionalment ha comandat fins ara… ‘A por ellos’

En el relat de la demonització desapareixen o es transformen les dades demoscòpiques, les raons històriques, el context, la veritat en l’únic sentit en què es pot entendre aquesta en un clima civilitzat de llibertat… res de tot això importa… els jueus són unes rates, ‘a por ellos’…

Els independentistes, però, no són terroristes violents, ni membres d’una tribu caníbal, ni bojos perillosos, ni fanàtics, ni victimistes compulsius, ni un moviment xenòfob alimentat per l’odi a Espanya, ni una turba manipulada per l’odiada burgesia catalana. Els independentistes són gent normal i corrent, ubicada en totes les classes socials, gent de dreta, d’esquerra, de centre, bons, dolents. Ciutadans que s’han articulat civilment i política, de forma pacífica per a defensar una idea del seu país, del tipus de societat que volen. Entre tants milions hi ha d’hispanòfobs? Possiblement, com hi ha també de partidaris de l’avortament i contraris, simpatitzants d’Israel i propalestins, rics i pobres, alts i baixos, llestos i estúpids. No hi ha més misteri.

Tot plegat, l’estat espanyol, l’espanyolisme més ranci, hegemònic des d’Alacant passant per Baracaldo i Don Benito, fins ara només ha demostrat a tots els catalans, al món, que la seua és una feblesa commovedora i el seu estat de salut gravíssim. Sobretot i, en definitiva, han demostrat que ni volen ni tenen res a oferir.

 

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

De la premsa de Pinochet al control de TV3

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 d’octubre a La Veu del País Valencià.

lasegunda

Portada del diari pinochetista La Segunda.

El febrer de 1977 la maquinària repressiva del règim militar xilè feia quatre anys que funcionava a ple rendiment, eficaçment administrada per la Dirección de Inteligencia Nacional (DINA). El 9 de febrer d’aquell any, La Segunda, la capçalera vespertina del grup editorial del poderós Agustín Edwards Eastman, un tipus al servei de la CIA, desmentia en portada que hagueren desaparegut –tal com es creia– 13 membres de la direcció clandestina del partit comunista, que segons els militars haurien viatjat a Argentina. Nueva felonia marxista ante los tribunales. No Hay tales desaparecidos insistia rabiosament la capçalera. La veritat, però, és que la DINA els havia eliminat sense que a hores d’ara ningú no sàpiga encara on són els seus cossos.

No era la primera vegada que un dels diaris d’Edwards mentia d’aquella manera. Els seus periodistes havien convertit execucions de joves dissidents en crims passionals i venut amb grossos titulars del decomís de dipòsits d’armes de guerrillers que en realitat no existien.

Tot plegat, els diaris que els militars van permetre que continuaren eixint després del colp de l’11 de setembre de 1973 mentien tots. Des del mateix moment en què Pinochet va ocupar el poder es van tancar diaris, es van detenir periodistes, es van assassinar o bé van haver de marxar cap a l’exili. Es calcula que almenys 300 professionals foren engarjolats i que 23 d’ells van ser executats. La censura es va imposar i els mitjans públics nacionals van caure sota el control ferreny dels militars.

Segons l’Informe de la Comisión Nacional sobre Prisión y Tortura impulsat el 2003 pel president Ricardo Lagos, no hi ha dubte que els mitjans de comunicació van tenir un paper fonamental en la consolidació del règim i en la impunitat amb què es va desfermar la repressió. La premsa, per convicció, va presentar aquesta amb la coartada que combatia la delinqüència, alhora que denigrava els opositors vinculant-los a accions delictives. La mateixa premsa que, després, a través de les seues editorials, es presentava a l’opinió pública com a ponderada i responsable.

Ja sé que el lector més perspicaç i irritable li molestarà terriblement la comparació i, tot i admetent-li que Espanya no és el Xile dels ignominiosos anys setanta, em reafirmaré que allà com aquí, la veritat ha estat la primera baixa de la guerra lliurada entre l’Estat-nació espanyol i Catalunya. Ni el més estúpid dels analistes pot negar que els mitjans de comunicació espanyols, alineats sense contemplacions amb la política repressora del PP a fi de preservar la sagrada unitat d’Espanya, no ha tingut cap problema a mentir, a silenciar, a deformar grotescament la realitat i fins i tot a crear un llenguatge especial per a estigmatitzar milions de catalans que, nacionalistes o no, simplement defensaven –i defensen– pacíficament el seu dret a decidir la seua pertinença a Espanya. Una premsa, val a dir, que ha anat parella al relat capciós d’una justícia confosa plenament, de manera escandalosa, amb el PP, tal com han advertit diversos organismes internacionals.

Des que va esclatar la crisi els casos són tan nombrosos que necessitaríem diversos volums per a explicar-los. El Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un òrgan constituït per a vetllar per la veracitat i la pluralitat de la informació a Catalunya, únic de la seua espècie en Espanya, en un dels seus habituals informes es fixava l’altre dia en el tractament que els mitjans espanyols van donar a les víctimes de les càrregues policials de l’1-O. Víctimes, val a dir, xifrades en 1.066 però que el govern espanyol no reconeix que han existit mai. Segons l’estudi quantitatiu de l’entitat, dels mitjans analitzats (La 1, Telecinco, TV3, La Sexta i Antena 3) la televisió pública catalana va ser la única que va donar veu tant a les víctimes de les càrregues com als observadors internacionals que van seguir la jornada. Així mateix, La 1 i Telecinco van incloure declaracions del PSOE/PSC, PP, Podem, i C’S, però van rebutjar les intervencions d’ERC, PDECat, la CUP o Catalunya en Comú.

Són unes dades que no interessen als mitjans de Madrid i menys encara a la classe política espanyola que fa anys que sense massa arguments acusa als mitjans públics catalans de manipular. La cosa és ben sinistra. El PP vol controlar TV3 per a garantir una “información veraz, objetiva y equilibrada, respetuosa con el pluralismo político, social y cultural y también con el equilibrio territorial, así como con el conocimiento y respeto de los valores y principios contenidos en la Constitución Española y el Estatuto de Autonomia de Cataluña”. Ho diu el PP, el mateix partit que va convertir TVV en un femer informatiu i en una màquina de robar diners públics; Telemadrid en un mitjà de fireta al servei del seu gangsterisme polític i TVE en una autèntica vergonya per a la professió. No ho dic jo, ho diuen els mateixos treballadors cansats de denunciar ingerències polítiques i manipulacions per a perjudicar l’oposició o bé per a amagar o minimitzar aquelles informacions que perjudiquen el Gobierno. Uns professionals que tampoc s’han estat de denunciar la cobertura vergonyosa del que està passant a Catalunya.

Com siga, l’objectiu és molt clar. El PP –amb la complicitat del PSOE i Ciudadanos– vol destruir l’únic focus d’informació professional que posa en evidència el relat de l’Estat i eliminar allò que considera un dels elements de cohesió col·lectiva més important dels catalans. Es tracta d’això mateix, d’aixafar Catalunya i de submergir-la en el magma informatiu de les espanyes. D’anul·lar-la mitjançant tots els mètodes clàssics d’un autèntic colp d’Estat.

Intentaran degradar els continguts de TV3 i de Catalunya Ràdio, eliminant els programes que no els agraden, els periodistes que no els agraden, posant al front un qualsevol manat entre la caterva de possibles candidats que tenen i que se m’acut que poden anar de Bertín Osborne a Terelu Campos passant per Inda o Marhuenda. Faran els impossibles però no se n’eixiran amb la seua perquè Catalunya no és Madrid, ni el sector de la comunicació catalana funciona amb els tics i les servituds de la premsa madrilenya i de les seues províncies. De fet, els periodistes catalans, les universitats de periodisme i les entitats de professionals ja fa temps que es preparen per a una contingència com aquesta que era de preveure. Però no trauran l’entrellat sobretot perquè una majoria de la societat catalana s’estima els seus mitjans de comunicació públics, s’hi identifica i la repressió en aquest àmbit provocarà una reacció immediata i un rebuig enorme que farà més forts encara els vincles entre aquells que pensen que només una ruptura pot garantir la supervivència política i cultural dels catalans davant d’un Estat-nació més agressiu i autoritari que mai.

I encara crec que no es conformaran amb tocar de mort TV3 i Catalunya Ràdio. Intentaran també tallar qualsevol tipus d’ajut a la premsa catalana que no combregue amb els seus dictats. De veritat pensen que així aconseguiran fer desaparèixer la Catalunya que no els agrada? Assolir l’assimilació cultural, lingüística i política que no han aconseguit en segles ni tan sols per la força de les armes?.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Televisió | Deixa un comentari

El “Piolín” no fa gràcia ni pena

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 d’octubre de 2017 a Nació Digital.

92946_moby-dada

Vaixell Moby Dada ancorat al porta de Barcelona i on s’allotgen des de finals de setembre 800 policies enviats des de Madrid en condicions, segons denuncien deplorables i a l’espera d'”acció”.

La gent es va petar de riure amb el fet que molts dels policies i guàrdies civils que venien a esbatussar catalans al crit tribal i sanguinari del “a por ellos”, s’allotgessin en un vaixell tatuat amb el dibuix del “Piolín”, el canari cap gros de Looney Tunes. Només a un ministre espanyol se li podia acudir embarcar els seus atemoridors efectius en una banyera aparentment tan còmica i infantil com aquella. A mi, però, no em va fer puta gràcia. Fet i fet, li vaig trobar al cas el seu punt sinistre.

Els “piolins”, ja ho sabem, no tenien res de nens innocents ni eren tampoc ninots animats. Les imatges del primer d’octubre d’aquests apallissant amb ganes gent indefensa ens van deixar molt clar que havien vingut a fer i ens van omplir de ràbia. Unes imatges i uns fets que els desvergonyits dirigents del PP es van atrevir a negar davant del món sencer alhora que les televisions i diaris espanyols es cenyien al relat de la demonització dels votants dels referèndum. Dies després, Madrid ni tan sols va ser capaç de tolerar les disculpes de nen cagat del seu delegat, Enric Millo. Des d’aleshores, l’Estat s’ha empenyorat en presentar els amos del garrot com a víctimes i les víctimes com a una mena de criminals indesitjables. Uns amos, per cert, que s’han quedat escampats per tot el territori igual que un exèrcit fantasma que sabem que cada nit alena en una mar de penombres.
Segons el PP –també ara segons els socialistes- no hi va haver batusses ni tampoc ferits. Tot és una pura manipulació de l’independentisme. La verborrea rabiosa de Rafael Hernando, de Martínez-Maillo, però també el silenci calculat de sa borbònica Majestat, em va recordar aquelles portades del diari xilè La Segunda en què es negava amb descaradura l’existència de desapareguts, una notícia que, òbviament, atribuïen a la perversa propaganda dels marxistes.

No ens enganyem. Els importa una bona merda que diversos organismes internacionals, que la premsa d’arreu del món des de Berlín a Hanoi, denunciessin la brutalitat policial que van desfermar sobre Catalunya amb la incontinència pròpia d’un exèrcit d’ocupació desorientat i esporuguit. Ho vam veure i no ens empassem les subtileses verbals i els pretextos legalistes dels qui els van manar a cop de fusta.

Com sigui, diguin el que diguin, el Govern acaba de donar a conèixer la xifra dels ferits en les càrregues policials de l’1-O que s’eleva a les 1.066. Hi ha persones de totes les edats, fins i tot dos nens de menys d’11 anys. Hi van haver també cinc ferits molt greus i des del departament de Salut s’ha assegura que l’home de 38 anys que va ser ferit per l’impacte d’una bala de goma davant el col·legi Ramon Llull de Barcelona, perdrà la visió d’un ull, total o gairebé totalment.

Malgrat l’èxit relatiu que van tenir, llegeixo en un paper del règim que els 800 “piolins” són terriblement infeliços en el seu vaixell i que imploren acció. Segons aquest mateix paper els agents asseguren que no poden estendre la bugada en coberta perquè algú, misteriosament, els la roba. El cas és que la imaginació no dona per a pensar amb independentistes abillats com a corsaris, escalant en la fosca nit la panxa del Moby Dada amb l’objectiu heroic de fer-se amb uns quants calçotets piolínics amb què decorar els balcons de les seves cases. Els lladres, doncs, són entre ells, sense dubte.

Diuen també que mengen merda i que els tripulants italians són una colla de dropos i bruts que no netegen i que deixen que el fem s’amuntegui per tot arreu per a gran alegria de rates i ratots. No tenen quasi el wifi i és gràcies al whatssap que es poden assabentar de com va l’aixafament de Catalunya, especialment de com s’aixafa als Mossos… Entre unes coses i altres, més d’un periodista ja ha assegurat que entre els “piolins” comencen ha haver-hi tensions. Resulta estrany que gent tan patriòticament motivada, enardida per ministres, diaris, i poble pla, caiguin en un desànim com el descrit. Desànim que en cap cas pot ser bo per a sediciosos, rebels i veïnat en general atès que quan els donin solta hi haurà, per desgràcia, massa mala llet concentrada, massa ressentiment.
Personalment no els vull cap mal però si haig de ser sincer les seves penes no són les meves. Jo en tinc d’altres. Pena, posem per cas, per les més de mil persones que van rebre garrot l’1 d’octubre i que són els meus, incondicionalment, per sempre més. Pena pels gallecs que han vist cremar el seu país mentre els seus governants ineptes s’atrevien fins i tot a culpar Catalunya del desastre. Pena pels milions d’espanyols d’a peu que ofegats en la cridòria patriòtica són incapaços de veure que els governa un partit amb gairebé mil imputats per corrupció. Pena pels desinformats. Pena pels periodistes mercenaris del poder que s’han venut a la mentida ofegats per un patriotisme de xaranga ple de paranys. Pena per tots els que odien els catalans. Pena per veure com en Espanya, després de moltes generacions, la intel·ligència encara no ha estat capaç d’ocupar el lloc de la fatxenderia vagament il·lustrada, el de la retòrica de l’estafador miserable de mercat de poble. Pena per la seva amarga derrota, per la seva desesperació davant de la raó.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Estimats repressors, us diré l’escola

*Article de Francesc Viadel publicat el 14 d’octubre de 2017 a La Veu.

028

Grup escolar d’un centre valencià de la Ribera Alta del Xúquer poc abans de la mort del dictador Franco.

Estimats repressors, us diré l’escola, la del carrer del Nou del Convent, un edifici de parets esquerdades amb un pati com el d’una presó on formàvem a toc de campana per a entrar a les aules o per a anar a la capella a resar. En aquella escola vaig aprendre coneixements molt elementals: un grapat de noms de rius i de muntanyes dibuixats en les pàgines d’un llibre prim, les províncies d’Espanya amb els seus colors, la teoria dels conjunts i el nom d’alguns planetes. Allà em van inocular, a força de disciplina, les fronteres mentals d’un món que després era incapaç de reconèixer a la casa del meu pare, jornaler i fill del poble, als carrers on feliçment passava la vida. Vivia, vivíem, sens dubte, a cavall de dos mons. El nostre món i aquell altre un poc o un molt com de mentida el qual no hi havia manera de connectar amb els nostres jocs, amb la nostra llengua, amb els nostres paisatges i afectes.

Us diré, però, també l’escola de l’altra banda del riu on em va tocar llegir amb veu clara i alta el darrer discurs del general Franco (…) Quiero agradecer a cuantos han colaborado con entusiasmo, entrega y abnegación, en la gran empresa de hacer una España unida, grande y libre. Por el amor que siento por nuestra patria os pido que perseveréis en la unidad y en la paz y que rodeéis al futuro Rey de España, don Juan Carlos de Borbón, del mismo afecto y lealtad que a mí me habéis brindado y le prestéis, en todo momento, el mismo apoyo de colaboración que de vosotros he tenido. No olvidéis que los enemigos de España y de la civilización cristiana están alerta. Velad también vosotros y para ello deponed frente a los supremos intereses de la patria y del pueblo español toda mira personal. No cejéis en alcanzar la justicia social y la cultura para todos los hombres de España y haced de ello vuestro primordial objetivo. Mantened la unidad de las tierras de España, exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de la unidad de la patria. (…). Qui m’ho havia de dir que aquelles paraules em perseguirien durant tota la vida!

I us diré aquells religiosos arribats de totes els espanyes que no sabien ni una paraula de la llengua del país i de com no hi va haver manera que ni ells, ni nosaltres, l’aprenguérem perquè la bogeria de tots els que temien els canvis es va apoderar de tot i de colp els carrers es van omplir de bròfecs violents que al crit d’Espanya i de “no mos fareu catalans” van imposar la llei del prejudici i de l’autoodi contra la saviesa de la pedagogia i la filologia, contra el diàleg serè. Del cert que aquella gent estava ben convençuda que el valencià no tan sols era una llengua de pobletans i semisalvatges sinó que, a més, encara que s’emprés per a ensenyar a sumar o restar, a la curta serviria per a injectar en el poble el verí del marxisme, del separatisme, l’odiat esperit dels catalans… Enmig d’aquell clima de por, finalment, no va ser possible ni tenir una hora per a aprendre amb dignitat el valencià amb què expressàvem i definíem el nostre univers. I així les coses, per a ocupar el temps, ens van fer comprar a cadascú de nosaltres una flauta de plàstic que bufàvem divertits fins que es feia mal el cap i ens escaldàvem els llavis.

Des d’aleshores, al meu país aquells mateixos guardes eterns de l’Espanya com Déu mana s’han esmerçat obsessivament per a confinar el valencià en la cel·la de les coses inútils i val a dir que han tingut un èxit notable. Són els membres de la mateixa confraria que intentaren ara fa uns anys a les Balears ofegar la nostra llengua en l’escola amb pretextos estúpids. Els mateixos que ara clamen per tot arreu que l’escola –juntament amb els mitjans de comunicació públics– és la culpable de l’exigència clamorosa d’una majoria dels catalans per a decidir el seu futur. Quina estupidesa.

Fa anys, estimats repressors, que digueu que a les escoles catalanes no s’hi dona de beure als nens que no ho demanen en català, que se’ls castiga durament i se’ls tracta gairebé com en un camp de presoners. Ho digueu de les escoles i dels xiquets de Catalunya, però, també dels de les Balears o dels del País Valencià amb la fúria del tarat, amb la ràbia de l’acomplexat. No us canseu de dir-ho, d’explicar-ho als diaris que no tan sols us creuen sinó que publiquen informes de part afirmant els enormes perjudicis de l’ensenyar en una llengua que no siga, vés per on, la vostra mentre s’ompliu la boca de paraules com llibertat i tolerància. Volíeu espanyolitzar els xiquets catalans i fins i tot heu intentat –amb resultats ridículs– temptar a la deserció escolar, subornant les famílies amb els diners de tothom. Heu utilitzat també, matusserament, els vostres tribunals contra l’escola, però, tampoc no se n’heu eixit amb la vostra i, aleshores, rabiosos, s’heu inventat una societat malalta que persegueix i assenyala els qui considera dissidents. Espanyolitzar, germanitzar… que malparits que són els mots quan se’ls entén en tot el seu sentit ple.

Ara, però, heu pujat l’aposta i assegureu que a les escoles ja no es conformen en torturar lingüísticament els seus estudiants de pocs anys sinó que ara s’han convertit també en centres on s’adoctrina en l’independentisme, on es persegueix als fills dels guàrdies civils i dels policies nacionals, on s’educa en la hispanofòbia ferotge, on s’ensenya el castellà. Sabeu que és mentida però això ja no importa… La vostra propaganda prepara el terreny per a escanyar un sistema educatiu pel qual el 1983 va optar majoritàriament, unànime, la societat catalana. Un sistema que només ha estat combatut per un grapat de fanàtics que després de mitja vida entre nosaltres no han estat capaços d’aprendre a dir ni bon dia. Perseguiu, és evident, acabar amb la diversitat interna, dividir Catalunya com vareu fer amb el País Valencià per a evitar potser el desenllaç d’una situació que vosaltres mateix heu provocat i que no té res a veure ni amb l’escola, ni amb la programació de TV3, ni amb fosques conxorxes internacionals ordides per vés a saber qui.

Ja sé que no us atrevireu a prohibir del tot el català sediciós i en rebel·lió com van fer a tot arreu Carles III, Primo de Rivera o el vostre plorat Franco, però mirareu de fer mal, tant com us siga possible.

Estimats repressors, el vostre odi em commou tant com la vostra ignorància sobre com són les nostres escoles, sobre com és aquesta societat. No enteneu res i el pitjor és que tothom, des de París a Beijing, se n’ha adonat de la profunditat del vostre drama menys vosaltres. Deixeu-ho córrer. Ningú no ho dubta ja que fracassareu.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

El cabaret i la tempesta

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el diumenge 8 d’octubre de 2017.

EL REY FELIPE VI DIRIGE UN MENSAJE A LOS ESPAÑOLES SOBRE CATALUÑA

Imatge de l’agressiu discurs de Felip VI als catalans després del referèndum de l’1 d’octubre.

Han estat uns dies molt durs. Vivim enmig d’una tempesta. Molts amics, coneguts, veïns, confessen que tenen dificultats per a dormir i pels grups de WhatsApp han començat a córrer consells de com protegir-s’hi de la tensió. Hi ha psiquiatres que donen consells per la ràdio, cal dissociar, diuen, desconnectar. Els cas és que les imatges de grups d’autèntics salvatges excitant els policies i guàrdies civils camí de Catalunya al crit de “a por ellos, oé, oé” van indignar i corprendre els catalans, independentistes o no, de dretes o d’esquerres, concernits pel moment històric o indiferents. Hem vist també després alguns d’aquests guàrdies civils enardits repetint el mateix crit de guerra, entonant embogits una apòcrifa lletra feixista de l’himne d’Espanya. Són imatges dels moments previs al safari de l’1 d’octubre, a les brutals càrregues contra ciutadans indefensos, a les ràtzies indiscriminades en no pocs pobles del territori davant l’escàndol de la premsa internacional i de les versions manipulades d’una premsa espanyola que sembla militaritzada. Enmig de tot això, la condemna lleu i vergonyant d’Europa. No podíem esperar cap altra cosa d’una Europa que ha deixat morir desenes de milers de refugiats.

La població ha respost pacíficament a les agressions però també amb determinació. No volen policies als seus pobles i ho fan palès protestant. Als agents no els agrada. Potser se senten avergonyits que milers de veïns els engeguen. Ells venien a salvar-los… de què? A Calella, una nit, els guàrdies perden els nervis i ixen de paisà de l’hotel on s’allotgen i, aleshores, protegits pels seus companys uniformats colpegen els veïns que protesten, els acacen pels carrers. Ràpidament la premsa converteix les víctimes en agressors. Es menteix deliberadament, també, sobre presumptes pressions per part dels propietaris dels hotels per tal que els agents abandonen. Corren rius de tinta sobre escoles de l’hispanofòbia on s’adoctrina xiquets en l’independentisme que després són usats com a escuts humans davant els escamots antiavalots. Què s’han pensat que són els catalans?

Aquests policies mal pagats, mal dormits, mal menjats, excitats, únicament ensinistrats en la violència, no entenen res. No saben de què va tot allò dels catalans, ni coneixen la gent i el territori que han vingut a ocupar en nom d’una Constitució que es cau a trossos, d’una legalitat que els mateixos que els manen es passen per l’engonal per a poder enriquir-se a costa dels diners de tots. Estan desorientats i desmoralitzats. L’operatiu policial ha estat un autèntic desastre d’Alhucemas. Ha fallat tot. D’altra banda, els serveis secrets han estat incapaços de trobar una sola urna. Les tenien els veïns.

Les mentides del PP i les bestieses d’alguns notables miraran d’amagar la realitat. Per a Fernando Martínez-Maíllo, els quasi 900 ferits causats per la brutalitat policial són una farsa, totes les imatges que s’han vist un muntatge. Els dirigents del PP repeteixen fins a atipar-se’n la mateixa infàmia. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy mateix, neguen que hi haja hagut un referèndum. Estan rabiosos i volen venjança. Han estat humiliats per tot un poble.

Hem vist també el rei. Ha parlat amb agressivitat amb un retrat al fons de Carles III, armat amb una porra. Un avantpassat seu que va prohibir el català. Res no és casual. El rei promet protegir els catalans que es consideren espanyols i un càstig sever per als milions que se li han posat a la contra. Ni una paraula per al diàleg, per als ferits… És un rei que sembla que s’adreça a una colònia revoltada. El conscient el traeix.

Aquest Felip VI, immisericorde, ha deixat de ser rei no tan sols per a la immensa majoria dels catalans, sinó també per a milions d’espanyols que de colp han fet memòria d’on ve la legitimitat de la seua corona i, també, que mai no l’han votat encara que done lliçons de democràcia a tort i a dret.

Tots els poders es congrien contra Catalunya. Alfonso Guerra vol enviar l’exèrcit, titlla de fastigosament sectària la televisió pública catalana, aplaudeix l’actuació policial, compara els independentistes amb nazis. Quina banalització més horrible, pròpia d’un autèntic malparit. José Bono creu que els catalans han estat enverinats i es creuen d’una raça superior, és el mateix que pensa l’extremeny Ibarra. Bono diu que el verí ha estat inoculat a les escoles i que són molts els pares que duen els seus fills a cridar fills de putes als guàrdies civils. Leguina en una entrevista en El Mundo tracta de “pobletans” els catalans i vomita un desig i una profecia: “(…) En 2025 toda la zona alta de Gerona, cuna de carlistas, separatistas y todos los istas del mundo, de todos los reaccionarios del planeta, está despoblada, como se merece. La pena es que no lo esté ahora. Cataluña tendría que ser sólo Barcelona y su zona metropolitana, que no son separatistas (…)”. Qui són els nazis?.

Els diaris de Madrid clamen perquè s’aixafe els catalans, perquè se’ls pulveritze el seu sistema educatiu, perquè se’ls tanquen els seus mitjans de comunicació públics. L’ambient és irrespirable. Cap d’ells, ni Rajoy, ni el Borbó, cap dirigent socialista de la vella guàrdia, cap neofalangista de Ciudadanos, té una oferta per a Catalunya que no siga la de la rendició i la de la repressió total. Saben que això no va a resoldre res, però no els importa. Vivim amb tot això i més. Contra tot això.

Ahir vam anar a veure Cabaret, al Victòria, en el Paral·lel. Al teatre no cabia ni un cap d’agulla. Elena Gadel i Ivan Labanda estaven superbs. Tota la companyia. La gent va riure i va patir, també. L’obra, ja se sap, no acaba bé a pesar que, en l’últim moment, siga tota una proclamació de la vida contra el fanatisme i la mort. Després vam sopar als voltants del Mercat de Sant Antoni. L’oferta de restaurants i bars no té res a envejar a cap ciutat d’Europa. Els locals estaven plens. Barcelona és una gran ciutat, moderna, organitzada, oberta… La capital d’un gran país amb una capacitat d’integració sorprenent on a pesar de les acusacions estúpides de ser una país controlat per la xenofòbia ha tingut un president cordovès i té una cap de l’oposició de Jérez, desenes de dirigents amb orígens en tota Espanya. Avui vindran a visitar Barcelona milers d’espanyols per defensar la sagrada unitat d’Espanya contra el dret pacífic de milions de catalans a decidir si volen o no deixar-la després d’anys de desentesos i humiliacions per part de l’Estat. La convocatòria parteix d’una entitat en els límits de l’extrema dreta i a la mateixa s’han afegit junt amb el PP, Ciutadans, el PSC, partits feixistes com Falange o Democràcia Nacional. Alguns diaris ja han fet córrer la brama que hi haurà independentistes camuflats per a provocar aldarulls. És una altra mentida. Però el cert és que si la testosterona es desborda tindran un culpable ben previsible i uns diaris merdosos per assenyalar-lo.

La immensa majoria de catalans es quedaran a casa. Els ignoraran. Han après a ignorar aquesta mena de personal. Vull dir ignorar a l’aspre rei del garrot; als gossos rabiosos del vell establishment socialista que va caure podrit per la corrupció i per apadrinar el terrorisme d’Estat; a la premsa pamfletària capaç d’ocultar els ridículs de Rajoy com el de la seua còmica visita a Trump o d’amagar la brutalitat policial.

Ignorar i anar fent via. No hi ha cap altra. La veritat i el diàleg sempre són més poderosos que la por, la repressió, que tots els exèrcits. No han entès res o potser sí, però no els importa perquè la prioritat és dominar, castigar, eliminar, en cap cas consolidar, restablir, garantir. D’ací molts anys, dolguts, rabiosos, molts encara es preguntaran què va passar amb Catalunya.

 

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | Deixa un comentari

‘Hispanofòbia’, la darrera errada del PP

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 30 de setembre de 2017.

PP-Congreso-Estatuto-Cataluna-MartinEFE_EDIIMA20150828_0570_5

Rajoy i els seus vantant-se el 2006 davant del Congrés d’haver recollit quatre milions de signatures contra l’Estatut de Catalunya.

Els del PP, com els seus antecessors franquistes, duen tustant als catalans des de fa anys i panys. Al capdavall, un dels ingredients principals del discurs identitari de l’espanyolisme és el de la catalanofòbia i el PP és un partit nacionalista espanyol a ultrança. No en tenen l’exclusiva, però sí són els que més rèdit li treuen.

Aquesta setmana, a pocs dies del referèndum català, després de la invasió policial i de la difusió de les imatges tribals d’alguns grups de ‘patriotas’ acomiadant les expedicions de guàrdies civils a la colònia rebel al crit de “a por ellos, oé, oé”, el PP no ha tingut millor pensada que escopir a les xarxes el vídeo ‘Hispanofòbia’. Es tracta d’un pegot de declaracions tretes de context fetes per líders independentistes catalans o no, on suposadament es demostra l’hispanofòbia d’aquests vinculada, per cert, a una falta de respecte a la llei. Benzina al foc. La pel·liculeta és de vergonya aliena, un insult, fins al punt que el mateix PP se n’ha desvinculat tirant les culpes a l’equip que s’encarrega de les xarxes socials.

Val a dir que, a Catalunya, la hispanofòbia, la que hi puga haver, és pura anècdota. Només cal pensar en la quantitat de fills d’Andalusia que maneguen poder, recordar que Catalunya ha tingut un president de Còrdova, que la cap de l’oposició en aquest moments és de Jérez i que el més popular dels independentistes és fill d’immigrants i se’n vanta sempre que pot. Ho deixava molt clar l’altre dia l’exdiputat de la CUP, David Fernández, quan assegurava que la lluita de l’independentisme català no era contra Espanya, sinó contra el seu Estat. Un Estat que oprimeix per igual a tothom, catalans, extremenys o canaris. El mateix Junqueras ha reiterat en multitud d’ocasions, en castellà, l’estimació del conjunt dels catalans per les gents d’Espanya i per una cultura que se sent, com no podia ser de cap altra manera, com a pròpia.

Però la catalanofòbia a Espanya és tota una altra cosa per més que es negue tossudament. El periodista Salvador Cot, en un article publicat l’agost de 2012, advertia que el terme ni tan sols existia en cap diccionari castellà normatiu, ni en el de la Real Academia Española ni en cap dels que disposen en línia les edicions digitals de capçaleres com El País o El Mundo.

De mostres d’aquest odi als catalans amplament estès en la societat espanyola, n’hi ha a cabassos. Cal recordar ací les piulades del 24 de març de 2015 arran de la tragèdia de l’Airbus 320, on 40 de les 150 víctimes eren catalanes? Els horribles missatges van provocar fins i tot la sorpresa d’alguns mitjans internacionals com el digital alemany Online Focus, el diari francès Libération, el canadenc The National o el setmanari nord-americà Newsweek.

Algunes de les piulades eren especialment dures, com la d’un tal Juan Carlos, @BradleyRM: “Una pena lo de los 42 catalanes muertos, tendrían que haber sido 100 o así”. O la de Yonki, @Yonki 013: “Ojalá que sean todos catalanes los muertos en el accidente que volaba entre Barcelona y Dusseldorf”. Malgrat les denuncies, com tantes altres vegades, el ministeri de l’Interior dirigit per Fernández Díaz no va treure l’aigua clara. Una actuació ben poc diligent si la comparem amb totes les que s’han fet contra piulaires que han manifestat el seu odi contra el PP.

L’historiador Joan Pérez i Ventayol en ‘Nazis o jueus: les acusacions anticatalanes al llarg de la història’, un article publicat a Vilaweb el 4 de maig de 2014, recordava com el 1906 va aflorar l’odi als catalans a causa de la constitució de la Solidaritat Catalana, un altre dels moments de màxima tensió entre Catalunya i Espanya. Aleshores, recordava Pérez, l’escriptor Pío Baroja va atribuir l’existència del separatisme català a causes amb un origen semític sinistre: “(…) otra de las causas del odio muy extendido de los catalanes a España es la influencia judía. Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando los judíos son ellos”. La mateixa acusació va recaure sobre la Lliga Regionalista: “(…) Estos hebreos que conducen a la Lliga, con sus perfiles y sus actos de judíos, llevan la sangre de Judas en sus venas. No hay que olvidar que a raíz del aborrecible decreto de expulsión, miles de israelitas se establecieron en Barcelona, y renegando de su religión y de su raza por no perder sus riquezas, se convirtieron. De ellos desciende directamente la Lliga. Acercaos, españoles a esas gentes. Llamad, íberos, a las puertas de esa casa. Unas manos de uñas largas y afiladas, aguzadas por la usura secular, entreabrirán, recelosas un postigo. Luego véreis un rostro escuálido, horrendo, de nariz corva, y ojos escrutadores. Con voz gangosa, renegada, de judío, mascullará unas palabras groseras. Un portazo. ¡Hay de vosotros, desdichados, si, confiando en la hospitalidad de Cataluña, apoyasteis vuestra mano en el postigo (…)”.

No paga la pena estendre’s molt més. Els espanyols tenen un problema amb els catalans. No hi ha manera d’assimilar-los i això els treu de polleguera. Ja veus si no podrien ser tots muts, si no podrien renunciar a ser reconeguts com a un subjecte polític dins de l’estat espanyol i acceptar el paper de comparses d’Espanya. Només un renovat patriotisme civil espanyol, integrador, amb un programa pedagògic al darrere i el suport d’uns poderosos mitjans de comunicació, podria anar corregint de miqueta en miqueta l’anomalia. De moment, això és somiar truites. Aquest dies hem vist com molts polítics i tertulians, en lloc d’abominar els “a por ellos”, els animaven o com d’altres demanaven que es tancaren les escoles catalanes i els seus mitjans de comunicació.

Malauradament, cal esperar que l’actual situació política catalana atie el nacionalisme espanyol i amb ell, és clar, l’odi als catalans. Quina llàstima. Ja s’ho faran, però…

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat, Valencianisme | 1 comentari