Presos polítics

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 d’abril de 2021 a Nosaltres La Veu.

La caverna els blasma per tal d’ocultar les seues vergonyes, la seua dilatada trajectòria d’escàndols de corrupció i el seu democratisme accidental, sense tradició. El PSOE, per la seua banda, fa com que no existeixen encara que el diputat republicà Gabriel Rufián els haja advertit que sense ells en el carrer com a part d’una solució al conflicte català, perilla l’estabilitat que els permet governar. I els mitjans de comunicació espanyols, mentrestant, intenten amagar-los tant com poden. La realitat, però, és que els presos polítics catalans són reals, tant com la persistència mateixa d’una fiscalia que els vol veure de genolls, abjurant d’allò que pensen. No és cap novetat. L’alta judicatura, com tots els poders fàctics de l’Estat, voldria de fet una Catalunya assimilada per complet i uns quants milions de catalans penedits pel simple fet ser ser-ho. «Nosotros», proclamava José Antonio Primo de Rivera, «queremos Cataluña por española, y porque amamos a Cataluña la queremos más española cada vez…». Com el fundador de la Falange, els poders fàctics només volen entendre la voluntat d’existir de Catalunya com una pulsió sentimental, com una maniobra d’una mena de mercantilisme secret organitzat. Ben mirat, l’obstinació ideològica d’aquest nacionalisme espanyol és tan gran que fa difícil imaginar cap altra solució al problema català, al problema territorial -a qualsevol altre problema que qüestione el seu propi catecisme- que no passe pel cercle infernal de la confrontació i de la repressió.

El cas és que des de primers de març, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez tornen a estar entre reixes després que el jutge de vigilància penitenciària els revoqués el tercer grau a petició de la fiscalia, que considera que no s’han penedit d’allò que van fer, que és com dir d’allò que pensen.

Junqueras ho va expressar meridianament abans de tornar a entrar a Lledoners. Si els tancaven era perquè no els podien véncer a les urnes.

Fa pocs dies han estat empresonades també de nou Carme Forcadell, en Wad-ras, i Montserrat Bassa, en Puig de les Basses. «La presó», va advertir l’expresidenta del Parlament, «no és el final de res, és la continuació de la lluita».

Tot plegat, el missatge inequívoc de tots els presos polítics és que no n’hi haurà rendició. La realitat és molt tossuda i elecció rere elecció, malgrat l’abstenció, les disputes polítiques i els contextos socials adversos, l’independentisme a Catalunya -com recorda Junqueras- sempre obté la majoria absoluta. Mentrestant, l’espanyolisme es decanta cap a posicions extremistes en el cas de la dreta o s’instal·la en un immobilisme desesperant en el de l’esquerra. La música de fons la toca l’extrema dreta, que agita la desesperació d’una societat esgotada i la ineficàcia d’un estat vell, ostatge de poders atàvics que duen manegant-lo des de molt abans fins i tot que aparegués Franco en escena.

Els presos polítics existeixen. Ho recorden organismes internacionals per la defensa dels drets humans, representants polítics d’arreu del món, però la jugada dels qui els volen entre reixes és fer veure que no són allò que diuen ser.

I com siga, malgrat tot, sense amnistia no es podran assentar les bases per a la resolució d’un conflicte que lluny d’haver-se tancat amb unes condemnes i amb la persecució sistemàtica d’uns milers d’activistes només ha fet que començar.

La societat catalana continuarà exigint l’alliberament dels presos polítics. D’aquests i dels que puguen vindre en un futur. Escrivia Martin Luther King el 1963 des de la presó de Birmingham: «[…] Sabem gràcies a la dolorosa experiència, que l’opressor mai no concedeix la llibertat voluntàriament; l’oprimit ha d’exigir-la». «[…] Hem de comprendre, com un dels nostres distingits juristes, que ‘justícia postergada massa temps és justícia denegada’ […]».

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

El reglot madrileny d’Oltra i la vertebració del País Valencià

*Article de Francesc Viadel publicat el 10 d’abril de 2021 en Nosaltres La Veu.

La vicepresidenta Mónica Oltra. Foto/Nosaltres La Veu.

A Mónica Oltra li reglota Madrid, la sobreexposició informativa de Madrid i del seu hinterland. Resulta si més no curiós que amb tantes vegades com apareix en una de les més madrilenyes de les televisions, encara no se n’haguera adonat que un dels símptomes més evidents de la nostra secular sucursalització política n’és la manca, justament, d’un estructura de comunicació pública de qualitat i en valencià. La reivindicació ve de lluny,  des de Joan Josep Senent, passant per Comes, Marin i Cardona, Climent, Juli Esteve… Que pregunten als qui han estudiat al fons el problema, des de Fuster, passant per Xambó, Mollà, Ninyoles o tantíssims d’altres.    

El cas és que l’altre dia Oltra va rotar Madrid a compte de l’arrogància jacobina d’Ayuso per a qui les xifres de la pandèmia de la capital de les espanyes no són comparables amb les de cap altra capital de “provincia”, només amb les d’altres capitals del món. La qüestió és que la vicepresidenta, en un arravatament de defensa matriòtica, li va etzibar al periodista de Tele 5 Pedro Piqueras que Madrid li reglotava i que al govern valencià allò que li preocupava era el que passava a Xàtiva, Vinaròs,  al Pilar de la Foradada, València o Alacant… Per acabar de reblar el clau, li va voler recordar a Ayuso que, “encara que Madrid siga Espanya i Espanya siga Madrid, la ciutat de València està a Espanya, a Europa i és una capital”.

I sí, tot és veritat, només que València, i no per culpa de les seues potencialitats col·lectives, no pinta res ni Espanya ni en el conjunt d’Europa. I d’altra banda, per més que al Consell li preocupe la realitat del territori que governa, l’altra veritat incontestable és que ha reflotat una televisió pública amb un pressupost raquític mentre no ha deixat d’engreixar mitjans de comunicació que tradicionalment han estat més preocupats per Alcorcón que per Guardamar, pel que passa a Madrid que pel passa a Ontinyent o Elx. Només n’hi ha que veure la vergonya de pressupostos que s’han destinat a mitjans escrits en valencià els quals, per cert, han nascut amb una clara vocació de vertebració territorial.

Així les coses, el reglot d’Oltra només pot entendre’s que com un reglot d’oportunitat ni més ni menys com els que feia Rita Barberà quan en Madrid manaven els seus adversaris, mentre ella no es cansava de treballar per tal de convertir València en la segona platja de la Villa y Corte després de Gandia o de proclamar que el cap i casal estava en el mapa del món gràcies al faraonisme escandalós i inútil que van engegar el de la seua banda.

També és un reglot de poca empenta. Reglota i què?. Només cal recordar com Oltra va comparar la mobilització majoritària per la independència de Catalunya d’abril de 2017 contra la tirania de l’Estat central amb “muntar un pollastre”. Tot per traure pit davant dels sectors de la “valenciania bien entendida” i evitant alhora assenyalar les veritables causes de fons. O com, posteriorment, amb els líders del “pollo” en la garjola després de passar una inquisició a Madrid, va frivolitzar sobre l’exili de Puigdemont amb una mala llet que recordava una d’aquelles Gotes olioses i catalanofòbes de María Consuelo Reyna.

En un dels seus incòmodes textos, Joan Fuster, ironitzava sobre aquesta obsessió provinciana sense cap musculatura política al darrere de voler que València -els valencians- foren reconeguts en Espanya. “No cal dir”, escrivia, “que no té cap importància que no ‘sortim’ en les pàgines de la España invertebrada, ni en la La realidad històrica de España, ni en España como problema, ni en España sin problema, ni en la España a seques de don Madariaga, o que només siguem esmentats molt de transcantó en aquestes i altres filigranes malabars del sadomasoquisme intel·lectual celtibèric. (…)”.

Li la bufava perquè el patriotisme local, “(…) eminentment babau, i fals -per no dir hipòcrita (…)” no menava enlloc. Per a Fuster, com a per molts altres, el que comptava era el “fer” encara que en 1973 ho veiés tot molt negre. Segurament, tan negre com ara atesa la classe dirigent del país que tenim i el context al que col·lectivament ens veiem abocats a fer front.

Ho podríem resumir molt fàcilment. Menys rots i més diners per a la televisió i la ràdio pública, per als mitjans en valencià que realment parteixen d’una inequívoca vocació de vertebrar un país cada dia més desfet que no troba la manera de desempallegar-se el llast del provincianisme i de la mentalitat sucursalista.

I acabe amb Fuster de qui, per cert, tots els promotors de la renovació del sector del valencianisme polític amb més poder s’han oblidat deliberadament: “(…) la ciutadania en la seva petita obligació diària, el que pensi i el que faci en la seva condició de ‘valencians’ i com l’entenguin i la practiquin, és l’únic que compta: l’única política que serveix o pot servir. Per a nosaltres, almenys…”.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

De Perpinyà ‘la rayonnante’ a Valencia del Cid

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 d’abril de 2021 a La República.cat.

L’escut de Perpinyà abans i ara. Foto/TV3

La Catalunya Nord, resistent tossuda a la francesització des que va ser entregada a traïdoria pels espanyols al rei de França el 1659, ha patit des de sempre com cap altre territori dels Països Catalans els intents d’assimilació per part d’un Estat.

Durant la revolució francesa, l’abat Grégoire  obsedit amb l’eliminació de totes les llengües que no foren el francès va haver de rendir-se a l’evidència que seria més probable que desaparegueren els astres del cel abans que els catalans deixaren de parlar la seua llengua.

A la Gran Guerra, els nordcatalans, com els corsos, els bascos o els bretons, van ser massacrats en ser enviats a la primera línia de les principals batalles. La Catalunya Nord va tenir fins a un 30 % de víctimes, una xifra per damunt de la mitjana de França. Val a dir, que en bona part la llengua bretona va morir a les trinxeres i no sé si es podria dir el mateix del català. 

Com siga, el sentiment nacional francès va calar profundament en la societat i el territori, a més, es va convertir en terra d’acollida de francesos arribats de tot arreu. Amb els anys, ha estat també el paradís dels jubilats de bona part de l’hexàgon, estranys a qualsevol reivindicació identitària dels catalans.

Ja fa molt de temps que la Catalunya Nord és un país tan barat i benigne com aïllat del seu centre polític. Un país oblidat per l’implacable jacobinisme de París, laboratori econòmic i social de la recessió francesa segons el sociòleg de la Universitat de Perpinyà, Dominique Sistach.

Amb tot i això, durant les darreres dècades, la saga política dels Alduy va saber remenar en les cendres de la catalanitat amb la intenció de revifar un sentiment regionalista capaç de donar fruits electorals i, alhora, doncs, de mitigar el menysteniment històric a què ha estat sotmès el país pel centralisme parisenc.

Paul Alduy va governar la ciutat des de 1959 fins 1993 i el seu fill, Jean-Paul, fins el 2009. Van defensar el català tot i no discutir-ne la seua subsidiarietat en relació al francès i ho van fer, també, malgrat les escomeses permanents de prefectes catalanòfobs entestats en esborrar tota presència pública del català als carrers de la ciutat. Els Alduy sobretot van aconseguir que Perpinyà es mantinguera tan catalana com sempre o més ni encara que fos tan sols com una marca que a França ha funcionat.

L’actual alcalde d’extrema dreta Louis Aliot, fill de pied-noires i per part de mare descendent d’El Verger, a La Marina Alta, ha decidit però que Perpinyà ara serà més ‘rayonnante’ que catalana perquè sobre la seua condició de ciutat assolellada -i no pas sobre cap altre element- es fonamenta principalment l’ésser identitari de la ciutat.

La maniobra és tan cínica com antiga. El sol, ja ho sabem, no sol tocar la porta dels tribunals per tal de reclamar els seus drets lingüístics, culturals o nacionals. El sol tampoc no té ni pàtria ni màtria. Si et dius sol o resplendent i vius sota l’autoritat d’un Estat anomenat França, no pots ser cap més cosa que francès.

El general D’Asfeld al servei de Felip V va arrasar Xàtiva i va deportar a La Manxa als seus habitants a excepció de 55 lleials al borbó. Després, el rei li va canviar el nom per ciutat de Sant Felipe o Nueva Colonia de San Felipe amb un resultat, cal dir, innocu. Avui en dia, el retrat del sanguinari avantpassat de l’actual Felip, es pot contemplar penjat cap per avall al Museu de l’Almodí de la capital de La Costera. Els xativins, els valencians, no han oblidat aquells fets. Xàtiva és Xàtiva i punt.

A l’espanyolisme rampant tampoc no li agrada que València siga València, la ciutat conquerida per Jaume I el 1238 i, inicialment, repoblada per barcelonins que va tenir Sant Jordi i la Mercè per patrons durant molt de temps.

El cas és que en la fantasia de la dreta espanyolista, València hauria de ser rebatejada com a Valencia del Cid. El mercenari medieval, convertit en un dels símbols del nacionalisme franquista, va sotmetre brutalment la ciutat el juny de 1094 on va morir cinc anys després. El castellà va establir una mena de reialme recolzat per Ramon Berenguer III comte de Barcelona que només va durar, governat per la seua esposa Jimena Díaz, fins l’any 1102.  La gesta campeadora valenciana va ser, doncs, efímera i sinistra. Avui a la ciutat, en la plaça d’Espanya, on si no, s’aixeca una estàtua del guerrer obra de l’escultor catòlic elogiat per Franco, Juan de Ávalos y Taborda. Una estàtua cagada pels coloms en una rotonda des d’on s’accedeix a un dels túnels més lletjos de la ciutat.

El plorat Francesc de Paula Burguera en un article publicat el 2005 mentre el PP de Francisco Camps perpetrava a les fosques una estrambòtica Llei de Símbols valenciana, es mofava de com els hauria agradat rebatejar la ciutat amb el nom del cèlebre Cid, espíritu de España segons el dictador. Burguera, amb un arravatament de sarcasme valencià, suggeria als del PP un altre nom per a la capital del País Valencià: “Ciudad de los Protésicos Dentales”.  Vet ací, una marca, la dels qui masteguen amb dentadures postisses, que sense desmerèixer Dalí que va nomenar als anys seixanta Perpinyà com el centre del món, no passaria desapercebuda en cap indret del món. L’alcalde Aliot en podria prendre nota. Del ben segur que resplendiria, més que les flames que van cremar Xàtiva.    

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Estellés, l’esquerra valenciana i l’home parat

*Article de Francesc Viadel publicat el 5 d’abril de 2021 en Nosaltres La Veu.

Panell ceràmic de la Ruta d’Estellés vandalitzat/foto Compromís de Burjassot.

Al periodista i poeta Vicent Andrés Estellés li van fer pagar molt car que fos un dels símbols més poderosos del vigorós redreçament cultural i polític del País Valencià encetat a finals dels seixanta. Li ho van fer pagar com a Joan Fuster, Andreu Alfaro, Raimon, Vicent Ventura, com a qualsevol ciutadà que s’oposés a l’estat d’alienació civil a què té sotmès el bloc conservador i espanyolista el País Valencià des de fa dècades. A Estellés no li van posar bombes com a Fuster o a Manuel Sanchis Guarner, potser perquè no van poder, però si van intentar -i intenten encara- condemnar-lo a un ostracisme tan inútil com assilvestrat.

El 1978 al poeta, malalt, el van arraconar en la redacció de Las Provincias on feia trenta anys que treballava. Finalment, el van fer fora pocs dies després de ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aleshores, tenia 54 anys. Les va passar ben magres. Va ser, clar i ras, com intentar matar-lo en vida per allò que pensava, pel que representava que no era cap altra cosa  que la dignificació del valencià que Bonig, Llanos i tantíssims defensors de la unitat pàtria voldrien mort i soterrat.   

Un any després de ser acomiadat, els feixistes van volar pels aires el seu bust a Burjassot. Feia no res que l’havien col·locat a iniciativa de l’Associació de Veïns i de l’ajuntament. Sens dubte, aquella bomba va ser com una mena d’execució sumària carregada de significat.

Encara avui Estellés continua sent objecte d’escarni. Fet i fet, ni es sap les vegades que des de 2007 s’ha vandalitzat la seua figura en bronze situada a la plaça d’Emilio Castelar, enfront d’on s’aixeca l’edifici consistorial burjassoter.

Ves per on, la darrera humiliació li ha vingut d’aquella casa quan el PSOE i VOX han votat en contra d’una moció de Compromís que demanava reparar l’estàtua i restaurar la coneguda com a Ruta d’Estellés, un itinerari cultural conformat per 26 indrets relacionats amb el seu univers poètic. Amb anterioritat, l’Associació Cultural Bassot ja havia advertit del deteriorament de la senyalètica i dels llocs relacionats amb la ruta.

Del sentit del vot de Vox no cal estendre’s massa. Per a un partit que demana erigir monuments al sanguinari Franco en una ciutat com Badajoz, quin sentit tindria el fet de voler mantenir viva la memòria d’un poeta universal que va descriure com ningú les misèries de la dictadura, d’aquell temps atroç de foscor?. En Badajoz! Justament en la ciutat que simbolitza com cap altra el salvatgisme del franquisme quan en agost de 1936 els legionaris i regulars marroquins del general Yagüe van passar per les armes no menys de dos mil milicians, d’opositors, de molts innocents.

El vot de VOX, sens dubte, és un vot ideològic, conscient, arrogant, carregat de mala llet. Fet i fotut, si els d’Abascal pogueren, l’estàtua d’Estellés aniria a parar al blau de la mar i la seua memòria seria convertida en un munt de cendres. El valencià postergat i qualsevol dissidència eliminada.

El per què del vot del PSOE obeeix, però, al pitjor dels tacticismes, segurament al càlcul electoral en clau local, al seguidisme d’una tendència sociopolítica que va guanyant terreny enmig d’aquest panorama de crisis i de desorientació, sense depredadors que limiten el seu creixement. Cal recordar, que de la mateixa manera va actuar el PSOE en Massamagrell quan amb la seua abstenció va aconseguir que tirés endavant una moció de VOX per a canviar el nom del carrer Joan Fuster pel d’un exregidor local del PP. No són el PSOE de Guerra o de Rodríguez Ibarra o almenys això hem de creure. Són el PSOE dels pobles de l’Horta de València, del nostre país, uns PSOE en part possibles als esforços d’un valencianisme progressista que va patir també les escomeses del blaverisme. No és cap justificació. És un fet. El País Valencià serà d’esquerres o no serà, va mantenir lúcidament el de Sueca mentre la dreta s’imposava en el carrer a garrotades i amb el filibusterisme polític en el parlament.

El sentit del vot d’aquest PSOE no és, així doncs, tan sols tacticista. És, a més, un insult, una ostentació d’analfabetisme i falta de sensibilitat cultural que només fa que reforçar la legitimitat de l’extrema dreta, cada dia més forta.

És el problema de l’esquerra, especialment de la valenciana, aquesta inconsistència. La seua tendència gravitatòria a un sucursalisme provincià in extenso. Esquerra poregosa, captiva del marc mental del trampós conservadorisme indígena.

Ara fa uns anys, el diari que va expulsar -i blasmar- Estellés, va celebrar el seu segle i mig d’existència. Vingué Felip VI a la celebració i bona part dels principals representats institucionals -del PSOE, però també de Compromís-  van anar a ballar-li els nanos al monarca i a la capçalera que va ser capaç de provocar –Amadeu Fabregat dixit– una autèntica guerra civil entre els valencians. No n’hi ha més cera que la que crema. El diari degà continua xuclant del pot mentre acusa amb un cinisme proverbial al Consell de finançar l’independentisme. Els psoes marginals del país continuen sense llegir ni les esqueles del diari.   

L’esquerra valenciana sembla que és com aquell home parat d’un poema d’Estellés que no sabia d’on venia i no sabia on anar, espectador mut del món canviant des d’una cantonada qualsevol que va acabar convertit en arbre de pena, en arbre d’espant que calia arrencar perquè potser feia nosa… “(…) Algú va avisar l’alcalde -escriu el de Burjassot-, i l’alcalde, un “concejal”// i el “concejal” els qui diuen// la grua municipal.// Com qui lleva un monument// d’un carrer de la ciutat//varen endur-se una nit//l’home, l’home parat”.

Ja sabeu qui cridarà la grua?.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Aquesta és la història d’un home i un peix

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 6 d’abril de 2021.

L’estiu està a punt de caure’ns al damunt. No és només la calor. És també aquell cel que es torna d’un blau tan lluent que si el mires fixament t’encega a l’instant i tot seguit te converteix en una ingràvida flor de dent de lleó arrossegada pel ponent brusent cap al no-res. Quan arriba la calor P. es posa molt desficiosa. Aquesta vesprada, sense anar més lluny, s’ha plantat on visc, m’ha tret de la meua habitació d’estudiant en un pis de merda d’un poble de merda i m’ha fet pujar a un tren merdós per arrossegar-me, tan si vols com si no vols, a la ciutat. Jo hauria preferit que ens quedarem en aquell cau amb una sola finestra que dona a un celobert de llum o a l’abisme. Allitar-nos fins a la boqueta nit. Emborratxar-me amb el seu cos, un punt massa prim, amb les seues llargues besades, amb el gust dels seus mugrons tendres i agredolços com gerds. Intentar-nos l’un a l’altre, mig nus i desesperats en aquest amor que sovint sembla que no ho és, que acabarà no sent, que és potser només un brunzit estrany i agradós en la foscor de les nostres vides.

Bé, òbviament, finalment he fet el que m’ha manat. Simplement ella ha arribat, m’ha agafat de la mà i no n’he tingut cap altra que seguir-la dòcilment. Duia posada una brusa blanca i uns jeans grisos molt ajustats. Els cabells tallats curtets com un xicot. Els llavis pintats a penes d’un roig apagat. Li reien els seus enormes ulls negres. Feia olor de cítrics i de mores, d’assedegats núvols de primavera moribunda.

Hem entrat a un cinema de Gràcia a veure una pel·lícula que va de la història d’un home i d’un peix que té els dos ulls en un mateix costat i que vola dins dels somnis del protagonista, un tipus que es diu Axel Blackmar. Quan s’han apagat els llums de la sala, l’he mirat de reüll i he dubtat que en realitat ella fos qui diu que és o qui jo em pense que és. He posat la mà damunt del seu genoll dret i, de colp, he sentit que tot jo m’omplia del seu cos nu, dels seus silencis i de l’ombra confusa dels seus secrets que no vull saber del tot perquè estic segur que em fendrien de dalt a baix, que em matarien de tristesa. He pensat que m’hauria agradat que dugués faldilla, un vestit… potser aquell vestit negre que li queda tant ajustat, que remarca excelsament les seues majestuoses corbes i que, per cert, només li l’he vist posat una nit.

Axel somia en un esquimal que un dia, pescant aquell estrany peix, cau dins de l’aigua gèlida. I tot i que aconsegueix eixir, és ben cert que hauria mort congelat de no ser perquè, quan ja es troba en les últimes, un dels gossos que arrosseguen el seu trineu, l’hipnotitza i el duu enmig de la tempesta fins al seu iglú. I després el foc i la màgia del gos i l’amor sanador de la seua dona el tornen a la vida i llavors ell, cofoi, obre amb un ganivet aquell estrany animal i li treu la bufeta i l’omple de l’aire calent dels seus pulmons i la bufeta es torna un globus roig que li regala al seu fill menut perquè jugue. I el globus -o l’esperit d’aquell peix si voleu- en un  moment donat s’esmuny de les mans del xiquet i s’envola i vet ací que travessant els gels arriba fins a Central Park de Nova York i, encara, al port de la ciutat on treballa Axel mirant les ànimes dels peixos, llegint els seus somnis. Peixos que ho saben tot i als quals no els cal pensar.

I tot açò que veiem P. i jo en la pantalla d’aquella sala de cinema mig buida, passa mentre sona una alegre cançó i mentre jo em muic per sentir la seua llengua dins de la meua boca, vull dir la seua llengua esllavissadissa, carnosa, fruital… Bowling wind is whistling in the night/My dog is growling in the dark/ Somthing’s pulling me outside/To ride around in the circles/ I know that you have got the time/Coz anything I want, you do/You’all take a ride through the estrangers/Who don’t undersantd how to feel…     

Axel diu que son pare deia que per a conèixer l’ànima d’algú caldria veure els seus somnis perquè així pots sentir compassió per tot allò en què l’ha cagat. També diu que, de vegades, mira als ulls d’un peix i veu la seua pròpia vida sencera, un do que tan sols els peixos tenen. Explica que mai no ha vist un peix mentir o nedar en la merda en què nosaltres nadem. Li encanta Nova York -supose que com a mi i a P. Barcelona- perquè pots veure a tot el món i, en canvi, ningú no et veu a tu. Però el seu oncle, Leo Sweetie, que el vol com si fos el seu fill mateix perquè va matar a son pare en un accident de trànsit i se sent culpable, té decidit que vaja a viure a Arizona i que aprenga l’ofici de vendre Cadillacs. Per a Leo aquells Cadillacs i els diners ho són tot. Cadillacs rosa com els flamencs per a fer-se el desert de punta a punta posseït pels esperits dels dahoma.  

I a la última, ves per on, arrossegaran Axel cap a aquell erm de terra roja i cactus i allà resulta que coneixerà l’Elaine Stalker que vol volar com el peix dels seus somnis i, també, a la seua filla Grace. Aquestes dones seran la seua perdició. Axel es fondrà entre els cames d’Elaine i, alhora, patirà la gelosia embogida de Grace. Mai no aconseguirà volar amb la primera. La segona, una nit, de poc no el matarà amb un revòlver.

Axel també explica que sa mare cada dia el despertava dient-li: ‘Bon dia, Colom!’… L’alçava amb aquesta frase per tal que recordés que ja s’havia descobert Amèrica i que somiar despert quedava molt lluny de la vida real. Va arribar un moment, però, que això va deixar de preocupar-li i que la veu de sa mare es va tornar un vent que feia olor de colònia barata. El mateix moment en què se’n va adonar també que sempre viuria en món de colònia barata i que va dubtar de si encara era possible descobrir Amèrica o contar peixos tot i que en Arizona, i amb aquelles dues dones boges, almenys s’havia pogut preparar per a navegar l’oceà que l’esperava. I és aleshores, quan pensava tot això, que va recordar el que un dia li va dir el seu pare: “El treball és com un barret. Encara que vages nu pel carrer amb el cul a l’aire no passaràs vergonya si dus barret”.  Són coses que va rememorar enmig d’una gran desolació.

Ara abraçaria molt tendrament P. en la foscor. Temptaria hàbilment el seu entrecuix, acaronaria per damunt de la seua delicada brusa els seus pits rodons i menuts com bresquilles. Fa olor de desert i de mar, de distància inabastable. Fa només uns mesos que l’he conegut i encara no sé ni tan sols si és real. Potser perquè tots dos vivim dins d’una tempesta imaginada que ens confon. En tempestes diferents, és clar. I sovint aquestes vesprades que P em segresta  pense que potser algún dia les nostres tempestes coincidiran en un lloc qualsevol de l’orografia on vagaregen els nostres neguits i, aleshores, em sent molt feliç. Qui putes ho pot saber això?. Jo només sé, com Axel, una vegada he patit la meua pròpia tempesta, que encara que la vida no siga meravellosa em sé content d’estar viu. Content sobretot de tenir ara mateix la mà sobre el genoll de P., de sentir la seua respiració tan a la meua vora. Potser -rumie- aquesta nit em convidarà a dormir amb ella en aquella cambra diminuta que dona a un menjador. Potser escoltarem sencer Closing Time de Waits. Quan siga el moment, ella es farà l’adormida mentre jo li temptejaré tímidament tot el seu cos, mentre acaronaré la seua pell fresca per dessota el seu pijama de seda fins que em rendesca i m’adorga i em torne de colp un peix que vola fins a la meua Arizona de tarongers i marjals travessant primer la infinita extensió del seu desert de gel, ignot. Un desert, el mapa del qual, me l’ha negat una i una altra vegada sense saber mai el per què.

En acabar la pel·lícula, passegem encara una estona pels carrers de Gràcia. Aquell barri sempre m’ha semblat un laberint en el cor d’una ciutat ordenada.

Finalment, cansats de passejar, seiem en un banc i tots dos en silenci contem peixos en el cel. Cadascú conta els seus fins que es fa de nit. Una nit que durarà anys.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Paco Camps, alcalde

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 29 de març de 2021.

Paco Camps. Foto/ACN

Fa unes setmanes l’ínclit Francisco Camps en una boirosa entrevista publicada per un diari de Madrid va assegurar estar disposat a ser el candidat del PP a l’alcaldia de València si de cas li ho proposaven. No és l’única barbaritat que va soltar. L’expresident manté des de fa anys i panys, contra tota lògica, que totes les causes obertes per corrupció al seu partit en realitat formen part d’una mena de conspiració i que, a més, el PP mai no ha estat condemnat per res. Camps oblida que el Tribunal Suprem va ratificar en octubre de l’any passat una sentència de l’Audiència Nacional de 2018 que fixava condemnes de presó per a 29 acusats relacionats amb el finançament il·legal del seu partit.

El PP, van assegurar llavors els jutges, es va lucrar amb la trama de la Gürtel, la mateixa que va esguitar Camps en tot l’assumpte dels vestits. Els fets són sobradament coneguts. I també els efectes. A Camps, que defensa que allò important no és si hi hagut corrupció o no sinó la gestió que s’ha fet, se li hauria que recordar que el seu partit, amb ell al capdavant, va ser una de les causes de la desfeta econòmica del País Valencià.

Van balafiar i robar a mans plenes i ho van fer invocant els interessos de tots els valencians i pensant, sobretot, en omplir les seues butxaques. És un fet incontestable tot i repassant les pàgines de la premsa local de la dreta que es van passar anys fent propaganda pura i dura en harmoniosa conxorxa amb la televisió pública valenciana.

Tant se val. El problema de Camps no és que menteix sinó que es creu les seues absurdes afirmacions dignes, per cert, d’un acurada anàlisi psiquiàtrica.

Fa molt poc ha tornat a dir que li agradaria optar a l’alcaldia de València per a defensar el llegat de Rita Barberà, que és com dir que u vol tornar a ser emperador de Roma per a mantenir viva la memòria de Calígula.

La meitat del llegat de Rita Barberà, diguem-ho clar d’una puta vegada, és el resultat de la parasització impune dels mandats del socialista Pérez Casado, un alcalde mort a mans dels seus. L’altra meitat, una autèntica muntanya de merda. Llegat que es pot resumir en un reguitzell de projectes fantasiosos i en un grapat de nyaps com el del Nou Mestalla o el de la degradació del Cabanyal com a conseqüència de la tossuderia autoritària de l’alcaldessa difunta.

La gestió de Barberà va ser d’una inanitat espaordidora, la plasmació en termes de la política local d’una mentalitat autoritària, provinciana fins a les nàusees, d’arrel tardofranquista. A Barberà ni tan sols se li pot atribuir la reforma de la dàrsena interior del port que va ser finançada pel Gobierno mentre ella es dedicava a bramar contra els enemics d’Espanya. La Copa d’Amèrica que havia de convertir València en Auckland va passar sense pena ni glòria.

Tot va acabar com ja sabem com el «caloret del verà» i amb prou feines, l’actual alcalde Joan Ribó, s’ha pogut desempallegar de la caspa que va deixar darrere.

El mateix podríem dir de Camps i el seu circuit urbà, de totes les seues megalomanies costoses, sagnants per a l’erari públic. Com a premi però, Camps gaudeix de cotxe oficial, i d’un sou de quasi 80.000 euros bruts que ixen de la caixa comuna que hauria de servir per a reduir la desigualtat o millorar els serveis públics essencials.

El periodista Joan Canela explicava l’altre dia que les declaracions de Camps han posat nerviosa una Bonig que no controla el PP i que l’expresident només té darrere una mena de quadrilla d’espigoladors furtius amb el nom de ‘Foro Populares 2020’, impulsat per Pedro Agramunt, un tipus que fou expulsat com a expresident del Consell d’Europa per un tèrbol assumpte de frau electoral i per uns inoportuns regals del govern d’Azerbaidjan per tal d’assuavir, sembla, la violació dels drets humans en aquell país. Com de costum entre els seus, Agramunt es va defensar denunciant una presumpta conspiració.

Entre les propostes del Foro, la reivindicació de Leonor, la denúncia del «republicanismo independentista y marxista y anarquista», la de la llei de l’eutanàsia i la de la revisió de la història d’Espanya. Tot ben engrescador.

Però Paco Camps, la viva encarnació de Jaume I el dia que va arribar a Catarroja damunt del seu rossí, vol ser alcalde de València i Bonig, ves per on, té por que un Peter Lim qualsevol financie la broma per a afavorir no se sap ben bé quins foscos interessos.

Encara que ho puga semblar tot això no és sainet. Si fos un sainet, riuríem. És un autèntic malson. El malson d’una dreta sense escrúpols, d’una societat incapaç de reconèixer i d’enviar a l’oblit els seus principals i més perjudicials enemics. D’una societat sense memòria.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Casado, de Bárcenas a Al-Russafí i Cantinflas

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 30 de març de 2021.

Quan no se troben entretinguts ideant “grandes proyectos” que requereixen de milions i milions de tones de ciment així com d’un sofisticat sistema concursal públic necessari per donar el tret d’eixida, els pega per la filologia, l’educació i la llibertat entesa sempre com un dret que només ells poden definir, administrar, atorgar, protegir, concedir o negar.

De vegades, ni encara quan estan enfeinats en construir aeroports sense avions, circuits urbans de F1, barris residencials d’extensió il·limitada, també els pega per posar el nas en les coses de l’escola, de la filologia. Vull dir de la filologia hispànica, però no de la desideologitzada que estudia Cervantes o les peculiaritats del castellà de Colòmbia, sinó de la filologia hispànica irrebatible, incompatible amb cap més de l’univers, amb què es van aniquilar les cultures precolombines i es va forjar un imperi corrupte.

Rita Barbera, posem per cas, mentre el País Valencià es convertia sota el neorègim establert pel seu partit en una mena de Florida a la manera de Martin Scorsese, es va entestar en defensar que el poeta aràbic-valencià Al-Russafí -estudiat contemporàniament en la Universitat del Caire- escrivia en valencià abans fins i tot que Jaume I passara Benicarló de llarg. La ignorant -que no fava de Barberà, son coses distintes- ni tan sols sabia que Al-Russafí, evidentment, escrivia en grafies aràbigues. La senyora alcaldessa no va rectificar ni encara quan a tots els departaments de filologia anaven a bacs per terra. Va rectificar Cospedal amb allò d’aquella “indemnització en diferit” que ni Cantinflas se li hauria ocorregut? Va demanar mai perdó Aznar per la seues mentida sobre les armes de destrucció massiva de Sadam Hussein i la seua guerra criminal?. La vergonya, certament, no forma part de l’ideari d’una dreta com l’espanyola.

El cas és que van de Bárcenas a Al-Russafí i d’Al-Russafí a Cantinflas com Ramonet, l’oriolà “charlatán”, anava de mercat en mercat venent a crits les seues mantes. Van amb descaradura, alegria, dient el que faça falta amb l’objectiu de fer negoci.

Resulta que avui el dirigent dels populars, amb un partit amb la merda fins al coll, amb totes les peces del seu Lego particular escampades pel terra d’algunes sales de l’alta judicatura, a falta d’entreteniment, ha decidit portar al Constitucional la coneguda com a Llei Celaá. Els seus arguments tronats van d’això, de filologia -digueu-li sociolingüística nacional- i d’educació -digueu-li si voleu de Formación del espíritu Nacional-. Com siga, en cap lloc com el Constitucional l’entendran millor i del ben segur que alguna cosa en traurà. De moment, marejar la perdiu i que ningú no parle de la caixa B o de la gestió de la pandèmia d’Ayuso voraç. Erosionar, crispar, generar malestar social i incertesa.  

Segons el de Palència, que s’ha permès fins i tot citar Khalil Gibran, defensor de l’àrab com a llengua nacional de Síria i activista contra l’imperialisme turc, ensenyar el català a l’escola -qui diu el català diu qualsevol llengua que no siga la d’ell- es “ridículo” i està sent emprat per Madrid com  “instrument d’enginyeria social per a teixir departaments estancs on el nacionalisme governa” com ara el País Valencià, Catalunya, Euskadi o les Balears.

És per això que el de Palència ha promès que quan tornen a presidir el Gobierno el castellà serà la llengua vehicular en tota Espanya i que almenys el 65% de les matèries troncals seran comunes. Casado està convençut que és molt més constitucional liquidar totes aquelles llengües diferents del castellà que creu que atempten contra la unitat nacional. Esborrar les diferències, continuar assimilant tant si vols com si no la resta de cultures diferent de la castellana que s’han d’empassar unes quantes nacions administrades per l’Estat espanyol. 

Tot això el líder del PP i els seus ho fan, és clar, en nom de la llibertat, defensant l’escola concertada -digueu-li privada i confessional- i excusant-se en la defensa del dret de les classes populars a poder gaudir de l’ascensor social que proporciona l’educació. Des de quan al bloc conservador espanyol li ha interessat la preparació de les classes populars si no va ser al final de la dictadura per tal que pogueren fer anar les fàbriques en ple esclat del desenrotllisme?.

El fills, diu també Casado, no pertanyen a l’Estat. La seua afirmació és una mostra més del relat paranoic que volen fer creure a fanàtics i illetrats segons el qual Espanya ha caigut en mans d’una dictadura totalitària inspirada en l’estalinisme.

Casado cantinflea i molt però malament perquè del mexicà només en fa ús de la paròdia del pensament i del llenguatge per a confondre però no del de la ironia. Precisament, l’actor va dir en una ocasió: “Estem en una era, en què l’home, científica i tecnològicament… és un gegant. Però que moralment… és un pigmeu”.

A hores d’ara, algú ja li deuria d’haver explicat, que no se n’eixirà amb la seua. Si mai abandonem el català no serà pel seu fanatisme ni per cap tribunal. Serà perquè els que el parlem l’haurem deixat.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Megalomania i corrupció en l’enfonsament del València CF

*Article de Francesc Viadel publicat en Nosaltres La Veu el 22 de març de 2021.

Barberà, Camps i Soler presentant la maqueta del Nou Mestalla.

El València C.F. està a punt d’enfonsar-se a bord del Titànic del Nou Mestalla, la construcció va iniciar-se el 2007 i es va haver de paralitzar sine die dos anys després quan el club ja devia 547 milions i se suposava que l’estadi havia d’estar ja acabat.

El Nou Mestalla només va ser, però, des del primer segon d’haver-se concebut com a idea, el símptoma de l’avarícia dels junkers del ciment que tutelaven amb el sac al costat la política valenciana i, també, és clar, el del pusterolisme megalòman i provincià d’una Rita Barberà que es va arribar a creure hereva de la Corona britànica.

Va ser en ple boom immobiliari, quan els constructors palejaven els diners i el tristíssim Paco Camps somiava embogit en què el País Valencià es convertís en Florida, quan l’aleshores president del club i principal accionista Juan Bautista Soler, va voler aixecar aquest coliseu a costa de la requalificació, permuta i venda del Mestalla. Un coliseu dissenyat per Mark Fenwick i pensat per a 75.100 espectadors, amb 3.500 places d’aparcament, zona d’oci, museu del club, zona VIP i auditori. Ben mirat, ni encara que València s’hagués convertit per art de màgia en la capital d’un estat independent amb més petroli en les seues entranyes que Qatar, hauria fet rentable, viable, aquell monstre. D’entrada, el negoci, estava en construir-lo. Després, ja veuríem.  

Sens dubte, aquesta fosca operació mai no s’hauria pogut engegar sense la complicitat de de l’alcaldessa Rita Barberà. Tot depenia de que l’ajuntament requalifiqués el Mestalla seguint fil per randa els criteris interessats de Soler. Una requalificació que a la força havia de ser altament perjudicial per als interessos de la ciutadania però molt beneficiosa per al constructor. Barberà segur que va pensar que fera el que fera ningú no s’atreviria a carregar a la contra atès que era en certa manera era com fer-ho contra un dels símbols de la identitat valenciana, com oposar-se a un homenatge institucional a la Geperudeta o qüestionar qualsevol dels molts excessos comesos pel món faller.  

I això no obstant, l’aleshores portaveu del PSPV a l’Ajuntament de València, Rafael Rubio, es va esgargamellar denunciant la maniobra urbanística contra la direcció fins i tot del seu propi partit que com sempre va témer les turbes de la ‘valenciania’ ofesa. També Esquerra Unida, representada pel sindicalista Antonio Montalbán, va denunciar la martingala.

I Barberà, com era d’esperar, va acusar les esquerres d’anar contra els interessos de València entonant colèrica el seu propi “rojoseparatismo o Valencia” emparadaper la seua majoria absoluta i confiada amb l’habitual estat de sopor i idiotesa col·lectiva dels seus administrats. Naturalment, Las Provincias així com el ventall de diaris i televisions subvencionades pel PP, van repetir com una lletania els seus arguments patriòtics.   

L’agost de 2006 el PP, en solitari, va aprovar la requalificació del Mestalla i, de rebot, va fer gola a tantíssims d’altres clubs de futbol que frissaven per a fer-se amb el seu propi baló d’or a costa del terrenys públics reservats per a fer escoles, jardins o habitatges de renda pública en la puta Espanya dels lloguers abusius, els desnonaments i els multipropietaris rendistes.  

El 2009, la Fiscalia Provincial de València va veure indicis de prevaricació i malversació de cabals públics comesos per Barberà, pel regidor de Grans Projectes, Alfonso Grau, i el d’Urbanisme, Jorge Bellver en haver permès la cessió dels terrenys del Nou Mestalla per part del club a la ciutat per 30 milions menys del seu preu real. El cas és que la mateixa Fiscalia, va arxivar el cas el 2014 al considerar les dificultats tècniques dels pèrits per tal de valorar el preu del sòl amb gran alegria de Barberà que ja nedava amb la merda fins al coll.

Ha passat molt de temps però encara ens sentim del mal fet. Aquest 15 de maig acaba el termini per a finalitzar el Nou Mestalla i per a urbanitzar el seu entorn. Si el València C.F. no fa res, la Generalitat haurà de recuperar 40.000 metres quadrats de garanties valorats en 15 milions d’euros i assumir-ne el cost de la demolició de l’estadi. A la pràctica, això vol dir que el patrimoni net de l’entitat esportiva serà menor a la meitat del seu capital social i el club, amb la llei a la mà, haurà de dissoldre’s. Hi haurà algun milionari que encara el vulgui salvar?. Molt milionari haurà de ser o molt idiota perquè qualsevol amb dos dits de front sap de les dificultats d’agafar una obra com aquesta ja començada i paralitzada des de fa tant d’anys. A la última, de fer viable econòmicament una bogeria com aquesta.

Malauradament, ningú retrà comptes per aquest desficaci ni per cap altre. Els factòtums d’aquell època o han mort, o estan en presó o han embogit i somien en repetir en el poder sense tenir cap càrrec de consciència ni la més mínima vergonya mentre els valencians van fent enmig d’un paisatge sociopolític i econòmic de desolació que només pot que degradar-se més si de cas els poders públics són incapaços de gestionar el tsunami de la postpandèmia.

Avui el coliseu del Nou Mestalla, el somni grandiós dels Nerons del neoliberalisme més assilvestrat, sembla un gegantí esclata-sang podrit o bé l’esquelet d’un enorme dinosaure abandonat en un erm on deuen campar rates com a conills de dues arroves. Quin tristíssim símbol per a una ciutat i un país. Quin malson.

Publicat dins de Periodisme, Política | 1 comentari

L’infart

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 25 de març de 2021.

Grafitti 1930, París. Foto/Brassaï.

Crec que la primera vegada que ve a per mi és durant la breu estona que dura l’enllaç del vol entre Frankfurt i Nuremberg. Just acabat d’aterrar note que em clava les seues llargues i esmolades ungles de porcellana als turmells i amb dificultats, arrossegant-lo, avance pels llargs passadissos de l’aeroport.

Aquella nit mateixa no me’n queda cap altra que carregar-me’l al llom com si fos un cabàs ple de taronges i ascendir penosament amb ell per les escales de fusta de l’hotel Weireich de Bamberg, fins a la meua habitació. Caic rendit i, ell, s’adorm com un xiquet arraulit als peus del meu llit fent uns grans roncs de balena, sense moure’s. No em deixarà ja durant ni un segon tota la meua curta estada a la ciutat francona. M’acompanya pels matins a fer classe a l’Otto-Friedrich-Universität. S’asseu a primera fila i es porta com el més aplicat dels meus estudiants. Per les nits d’aquell novembre suau se’n ve de passeig amb mi, es queda en silenci al meu costat repenjat a la barana de l’Obere Brücke i plegats escoltem com dos amants la remor de la gèlida aigua del Regnitz.

En arribar a Barcelona insistirà dia sí i dia també a fer-me visites tan curtes com molestes allà on estiga. De vegades, amb les seus mans negres em prem amb força el braç esquerre fins que diu prou o bé es repenja de les meues cames i em tiba tan fort com pot cap a l’infern.  

Els dissabtes, fart d’ell, solc enganyar-lo amb una dosi generosa de diazepam que em fa caure en unes llargues becaines que poden durar fins l’hora de sopar. A boqueta nit, però, es cansa de jugar amb mi, ix al balcó i s’enfila a la branca més alta d’un enorme plataner que es mor poc a poc des de fa una eternitat amanyagat per la llum grogosa d’un fanal. I allà es queda no sé quantes hores, no sé ni els dies.   

Un divendres a la nit torna amb mi en l’avió de Palma a Barcelona. Va al meu costat. Em mira de reüll. Estic quasi segur que en un moment o un altre m’arrencarà el coll d’una mossegada. I en aquell moment, de sobte, pense en què s’haurà fet d’aquella xicota de la qual no en sé res des de fa tants anys. Recupere el seu perfil aquilí emergint en la foscor de la sala d’un cinema de Gràcia. El seu cos prim, nu, blanc de lluna plena. Durant uns segons retorne a una badia d’abril ara impossible. Lamente amargament, amb llàgrimes als ulls, que si ara em mossegava i acabava tot, mai més no la tornaré a veure.

Un migdia de desembre, a la porta de l’ascensor, just quan intente aixecar a pols del terra dues pesants bosses plenes de vidre per a reciclar, el molt fill de puta se’m tira traïdorament al damunt. És com si s’haguera emprenyat amb mi per ves a saber què. Llavors, sent que el pit se m’obre en horitzontal en dues meitats exactes, d’un tall sec, que l’estomac em puja per la gola fins la boca. El cos em fa un extrem com mai no havia sentit fins aleshores. No faig cas, però, i tire cap a la facultat, mig ofegant-me, arrossegant sense esma tot el meu pes. Aquella vesprada, amb els de segon de periodisme, parlem de l’atemptat del Bataclan i del fanatisme. Després, el Jaume i jo fem dues mil cerveses negres en el vell Glaciar de la Plaça Reial. Convenim que la vida, amb tant de temps consumit només a sobreviure, ens ha passat com un alè o potser per damunt, com un camió carregat de pedres i sorra. De les il·lusions ja només en queden residus. Parlem d’Irlanda, de València, dels anys d’estudiant, de les coses que encara no hem fet…

L’endemà m’alce sense encertar. Serà la cervesa de la nit passada, em dic a mi mateix. La primera i última classe del matí amb els del darrer curs del grau gairebé acaba en desastre. No trobe les paraules. Se me’n va el cap. Sembla que m’haja fumat tot sol una enorme trompeta d’haixís. En acabar, pegue a fugir de la facultat per no haver de participar en la celebració institucional que fem sempre per donar la benvinguda a les festes de Nadal i torne cap casa. No em trobe gens bé. És un 22 de desembre. El xiquet i jo sopem una pizza i veiem S’aixeca el vent de Hayao Miyazaki i ens n’anem a dormir.

I poc abans de l’una de la matinada el monstre, de sobte, torna. Se’m tira a sobre el pit. És com si m’hagués caigut un piano al damunt. Note que totes les dents estan a punt de saltar-me com taps d’ampolles de xampany obertes amb molta violència. Jo sé que és la mort que em furga dins la boca amb un fil d’aram llarg per a treure’m l’ànima de quall.  

Me’n vaig sol a l’hospital. El taxista que em duu s’equivoca de porta. Li dic que em deixe allà mateix, tant se val… No cal ni que em done les tornes del bitllet de vint. Tinc presa.  Llavors, a pas lleuger, faig quasi tota la volta a l’edifici fins arribar a la porta d’urgències. Quasi no em deixen ni explicar-me. Tot va molt ràpid. Un primer electrocardiograma, després el box abans de la intervenció… ‘Saps què passa, no?’, em pregunta un metge jove amb els cabells rinxolats mentre mastega un xiclet. ‘Sí…bé, crec que sí’… conteste. ‘No pateixis, et curarem’… em respon amb una gran suficiència mentre el monstre es fa un bolic en un racó d’aquell indret ple de pantalles i cables.

L’operació se’m fa llarguíssima. Sort del Tranxilium i, sobretot, de les paraules de consol dels cirurgians. Tinc la sensació de surar ingràvid dins d’un malson, de ser el cosmonaute de l’Avern. Després em portaran a reanimació on hi seré durant una bona estona. Plore, només faig que plorar.

Abans no em duguen a la UCI encara tindré la visita d’una nodrida representació d’estudiants de medicina que atendran les explicacions d’un saberut metge mentre em fan una ecografia. Algunes són molt guapes. El monstre també s’ho escolta tot atentament, sense deixar de somriure. Se les mira, també, luxuriós, passant-se la seua llengua grossa pels seus llavis pintats de morat.

Dos dies a la UCI, sol, mentre la gent celebra la vida. Sol i enganxat a un milió de cables. El monstre no se separa de mi. Després, uns quants dies a l’habitació neta i espaiosa de l’hospital amb M., un cultíssim empresari egipci amb els setanta complits. El vell té molt mal pronòstic però no es deixa vèncer, riu, no deixa de parlar. El cas és que la bèstia l’ha escomès un munt de vegades i li ha deixat els ronyons fets puré. Plore. Plore. Plore. Plore. Plore… sense saber encara, però, que la tristor ha de niar per molt de temps encara en el més amagat del meu ésser. Sense saber que el monstre ja no em deixarà ni un sol moment. Només tinc 48 anys. Aquell malparit se’n va endur el pare als 55 una matinada de setembre mentre encara floria el gesmiler dels veïns amb la fúria d’una selva. Plore. Simplement plore i M. en veure’m mira de reconfortar-me, d’animar-me a seguir.  

Un matí ve a visitar-me el metge. Em diu que haig d’anar-me’n. Em pauta una rastre de medecines, m’ordena que menge amb moderació i que còrrega, que còrrega i no m’ature mai i jo, sense pensar-m’ho, isc d’allà i còrrec a grans gambades, veloç com un antílop. I el monstre se m’apega a roda com un gos fidel i em segueix…

I ara, ací, encara, després de tants anys, en aquest despatx amb les parets folrades amb imatges d’Iron Man, Hulk, Thor, del Capità Amèrica, que té dos prestatges plens de llibres…  Zweig, Wolfe, Talese, Frankl, Saviano, Chaves, Fuster, Roig, March… una fusta de planxar de color verd, una bicicleta estàtica i una bossa d’esport on hi ha embotits tots els documents que en donen fe que existesc… aponat al meu costat, mentre es grata irrespectuosament el forat del seu cul i repica amb les ungles el terra, intenta dictar-me açò mateix que escric, manar-me, condicionar-me, entretenir-me amb la seues dèries estúpides, acollonir-me, nuar-me, desproveir-me de les poques seguretats que no em va poder robar aquell desembre gris, recordar-me la solitud amarga, venjar en mi totes i cadascuna de les seues putes frustracions de paràsit, d’emissari sinistre de la puta mort… Potser un qualsevol dia em tornarà a saltar al coll. Potser… Llavors, l’esperaré amb un deix d’indiferència. Sense por.

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Si en valencià t’estavellaves

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de març de 2021.

Senyals trànsit. Foto/ACN.

Una bona part de les carreteres d’Alacant estan senyalitzades només en espanyol. Tampoc n’hi ha de retolades en valencià per a indicacions senzilles com ara aeroport, recinte firal, àrea de servei o Autovia del Mediterrani. La raó és, segons va explicar l’altre dia l’executiu a la diputada d’ERC Marta Rosique, que “un exceso de información por haber incluido demasiado texto puede acarrear distracciones en los conductores que acaben dando lugar a un accidente”. Caldria, a més, diu l’executiu, fer cartells més grans i podria ser que els conductors que travessaren aquell territori es veieren en un gran perill, i acabaren per estavellar-se contra un qualsevol mur o caient al fons d’un barranc. Com siga, també diu el ministeri de torn que hi ha exemples de tot el contrari i posa com a exemple el cartell de l’eixida cap al campus universitari de Sant Vicent de Raspeig escrit únicament en la llengua del país. Gràcies…  

El raonament evidentment no passa de ser una excusa de burocratisme pueril per part de Madrid per a no haver de dir que en aquelles contrades donen ja per mort el català i que, per tant, no cal ni tan sols molestar-se en complir la llei. Certament, l’ús del català al sud és dels més baixos del domini lingüístic si atenem a les dades més recents d’entitats com la Plataforma de la Llengua. Però també és cert que la mateixa precarietat mes enllà dels percentatges la pateixen València i la seua àrea metropolitana, l’àrea metropolitana de Barcelona, Eivissa i Formentera, Palma o el Camp de Tarragona per no parlar de la Catalunya Nord. Ben mirat, tot això dels cartells no deixa de ser una anècdota per més que irritant que resulte. Per més que calga, com fa Rosique, insistir en què no se’ns pot amagar.

El cas és que per a l’Estat tot allò que no siga castellà és un maldecap. No és només, un problema de retolar o no, clar. Així mateix, per al nacionalisme espanyol -tan identificat amb aquest mateix Estat- la diversitat lingüística és una amenaça, l’enemic interior. El català, el gallec o l’euskera, no deixen de ser la via de transmissió del separatisme, com a poc el símptoma d’una tossuda voluntat a no ser assimilat i això fa molta nosa, inquieta, enfurisma. 

Ben mirat, tot seria molt més fàcil si aquestes llengües desaparegueren per art d’encanteri de l’esfera pública o per inanició que és la recepta que solen aplicar encara que no sempre. De vegades, si tenen ocasió, amb la Constitució a la mà, apliquen amb severitat el principi de que tot això de les llengües ‘regionales’ és cosa de pur voluntarisme, de matriotisme sentimental però que, en realitat, la llengua que porta els pantalons a casa és l’espanyol. Si et negues aleshores t’apliquen l’anestèsia del bilingüisme per llei i, una vegada estabornit, t’inoculen el castellà a raig. 

Aquest estiu mateix el Tribunal Suprem va tombar part del decret de la Generalitat Valenciana que fixava que les comunicacions entre els governs del mateix domini lingüístic es redactarien en català llevat que algú demanés la traducció al castellà.

El Suprem va recordar a la Generalitat que era l’Estat, segons la Constitució, qui tenia la competència exclusiva per a regular el procediment administratiu comú. És l’Estat, doncs, el que diu com s’ha d’escriure i, en aquest cas, obliga a la traducció al castellà dels documents redactats en valencià i enviats a les Balears o a Catalunya perquè òbviament no reconeix que en aquests territoris es parle la mateixa llengua. Ses senyories que en saben molt de filologia -idiotes ja sabem que no ho són- saben encara més de política. És només un detall. A Europa fa anys i panys que s’acumulen les denúncies per discriminació lingüística i en Madrid tenen una pila de requeriments per a que protegeixen de manera efectiva les llengües que es parlen en els territoris que administra.

Amb tot i això, ni l’Estat i els seus servidors, ni encara tampoc les associacions tramposes en defensa del bilingüisme o favor dels drets suposadament conculcats dels castellanoparlants, no en tenen tota la culpa ni d’una cinquena part del desgavell, del perill de desaparició de la nostra llengua a tot arreu dels Països Catalans.

Segurament, els governs no fan tot el que deurien i, a més, massa sovint posen la pota. És evident també que no n’hi ha una estratègia comuna entre els territoris per a enfortir la posició pública del català i que, d’altra banda, les reticències i recels alhora d’articular un mercat de llengua amb l’audiovisual com a element capdavanter, posem per cas, són enormes. El nacionalisme lingüístic espanyol tampoc no ajuda amb les seues campanyetes i denúncies que sempre tindran un jutge comprensiu que les admeta. Ni el secessionisme lingüístic se n’ha eixit amb la seua al País Valencià, Aragó o a les Balears, tot i que quasi la meitat dels catalans creuen que valencià i mallorquí són llengües diferents, el que dona una idea de la feblesa de la nostres consciència unitària.

A la última, però, la clau de volta per a evitar la culminació d’un llarg procés històric de substitució lingüística està en mans dels mateixos parlants, en la seua fermesa de prevaldre. Se’n diu lleialtat lingüística i n’anem molt justos.

En qualsevol cas, la batalla la tenim al carrer. El carrer entès, és clar, en un sentit molt ampli. com l’entenia Joan Fuster o com l’entén el més modest dels sociolingüistes.  

“(…) O el català recupera el carrer, i recupera, també, l’escassa dignitat que les famílies mantenen, o serà una llengua difunta, en la qual, naturalment, l’Oliver, l’Espriu, Vinyoli, l’Estellés, Llompart, i els nens versificadors o antiversificadors podran fer filigranes (…)”, va escriure l’assagista de Sueca.  I afegia: “Del ‘català al carrer’, ¿què? Si el català no és al ‘carrer’ -en les múltiples possibilitats que això implica-, ¿per a què voldríem una ‘literatura catalana’?”. Ni una literatura, ni res.

Publicat dins de Política | 1 comentari