Aquesta és una història de globus

*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.

El venedor de globus de Deiht, grafitti urbà al carrer Quart de València.

Tot el cel avui s’ha embegut goludament com un borratxo de les mil tonalitats del gris: el gris del silenci forçós, el gris del dubte, el gris de la por dolorosa, el del desig d’un cos impossible de sadollar que és el més gris de tots els grisos. La mar s’ha tornat grisa, també. I irascible, lletja, amenaçadora. Avui no hi haurà sol, a penes allà dalt, una taca vagament ataronjada embolcallada amb una mortalla de núvols tous. Una taca borrosa que posa tristos als majors i als xiquets. Els joves no fan cas, però, i juguen despreocupats i mig nus vora mar a vòlei o s’estiren com cocodrils sobre la sorra freda o s’abracen tendrament o es donen plaer d’amagat ocults dessota aquelles alegres tovalloles africanes estampades amb dibuixos d’elefants o de cercles blaus i rojos o de flors exòtiques que cada any inunden totes les rambles i passejos de Barcelona.

La ciutat, mentrestant, es cou lentament en el baf humit i calent de l’alè d’alguna bèstia invisible que la recorre furiosament de nord a sud des de primeres hores de l’alba. Potser s’estarà hores o dies fins que al final tornarà al seu cau en les profunditats de Montjuïc sota els apartaments on tranquil·lament i alegrement viuen els morts.   

En un dia com aquest, des de la terrassa d’una orxateria de la Rambla del Poblenou, veig, penjant com la pell mudada d’una serp, en les branques més altes d’un gegantesc plataner, un manyoc de globus desinflats. Aquella massa de matèria flàccida entortolligada entre les branques i el fullam de què pengen desenes de fils com cordons umbilicals ja inútils, per força ha de ser el conjunt de les restes perdudes d’un oracle sagradíssim, de deu oracles, de cent oracles sense importància, potser. Fet i fet, hi ha doctíssims savis en els misteris del món antic que pensen que les pitonisses de Delfos després de mastegar el llorer i beure de l’aigua de la font de Kassotis, acabat de fer el preceptiu pronòstic, envolaven els seus oracles en forma de globus com els nostres d’ara que acabaven per perdre’s en la immensitat del cel després d’estar molt de temps sobrevolant un tapís immens de pins, xiprers i oliveres mentre esquivaven ocells màgics, mentre fugien del bec de l’àliga assassina. Jo també ho crec.

Les restes de quina -o de quines profecies- seran aquells globus del plataner que ara mateix han captat tota la meua atenció, justament ara que m’he adonat que visc un dels minuts més difícils de la meua vida? Seran, del cert, restes de profecies de vida i de mort. I la cosa potser haurà anat així: Tu -li haurà dit la pitonissa a un jovenet superb de bona casa- ben prompte embarcaràs en un zepelí de bandera argentina i faràs la volta al món i en acabar la volta, el món deixarà d’existir i tu quedaràs sol enmig d’un no-res. A aquell altre tal volta li haurà dit: pobre estúpid que et fas vell sense adonar-te’n, mai més no tindràs aquella dona nua entre els teus braços i ella un dia t’oblidarà i tu, llavors, et convertiràs en un pinyol de cirera tirat a la vora d’un camí que un dia es menjarà una esmerla que t’acabarà defecant en un altre camí on al seu torn et tornarà a menjar un verderol que també et cagarà i així fins a la fi dels temps. O a alguna dona bonica li anunciarà: tindràs molts fills i et faran feliços fins el dia que moris tota sola en l’habitació d’aquella residència amb vistes al turó sembrat de vinyes on, per cert, abans també veuràs morir sense haver entès res els teus progenitors. O qui sap si al més idiota de tots els que han acudit a la pitonissa luxuriosa i entremaliada li haurà mentit sobre la naturalesa de la seua infelicitat per tal que la pesantor no el mate. 

No sabem com haurà anat res. Només sabem, sé, que hi ha aquella massa flàccida de colors que penja del plataner i que, de tant en tant, mou un bufit de vent que arriba del mar. I que cada part d’aquella massa és del cert el que queda d’una profecia que algú no hauria d’haver demanat mai.

Ara mateix recorde que un dia gris en el xamfrà del carrer Sardenya amb Llull vaig veure parar una enorme i atrotinada furgoneta. Del vehicle va baixar un tipus alt, amb una panxa com un meló d’Alger. A la porta del darrere de la furgoneta l’esperaven ansiosos mitja dotzena d’homenets escanyolits i de pell marronosa, tots estrangers. El conductor aleshores va obrir la furgoneta i va començar a repartir entre els homes pomells de globus de colors de moltes formes i mides diferents: un amb la forma de Bob Esponja, un amb la d’un porquet, un amb la del peix Nemo, un amb la d’una margarida, un amb la de Minnie, de Mickey Mouse, Buzz, Ducky, Míster Potato, Dixie… els venedors ambulants van agafar la seua mercaderia i es van perdre en un tres i no res pels carrers. Uns van agafar Sardenya avall cap a la mar. Els altres van tirar direcció Llull cap a la Ciutadella i el Passeig Lluís Companys. L’home de la furgoneta, palplantat en mig del carrer, molt feliç, va cridar en romanès: Conousta-te… coneix-te a tu mateix. 

¿Hi haurà en aquell plataner les restes de la profecia que encara no hi ha hagut pitonissa que m’haja estat capaç de respondre ni encara quan per ella he sacrificat el millor de la meua vida? En un moment donat li faig saber al meu fill d’aquells globus morts, penjollosos com el penis d’un vell, que ara es balancegen lleument. S’arronsa de muscles, somriu com un xiquet que encara és i suca el fartó dins d’un got de mig litre d’orxata i tot seguit, ben remullat, se’l fot amb autèntica delectació. 

M’agrada veure’l feliç. Però jo ara només puc pensar en aquells globus, en Delfos, Epidaure, Dodona… Intente respostes a totes les meues pors, a les pors de tots. Vanament, assage unes quantes preguntes en silenci. No hi ha resposta, ni bona ni dolenta. Les pitonisses com els sants sempre us enganyaran o si de cas us diran el que ja sabeu i, després, envolaran uns globus… un amb forma de Spiderman, un altre de Pokemón, un amb forma de Rapunzel, un amb forma de Zeus… 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Tu va que vas vèncer la mort…

*Article de Francesc Viadel publica el 20 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.

Fragment de mural/Foto Francesc Viadel

Des del replà de l’escala, just quan estic a punt d’entrar a l’ascensor, sent la veïna d’enfront murmurar darrere de la porta: «Dios mío, para tí que nada es imposible, tu que venciste la muerte…» La seua invocació sona del tot sincera, la més sincera que mai no he escoltat i, alhora, sembla també molt poderosa, tan poderosa com la d’un bruixot samburu que malda per espantar l’esperit del guepard maligne que cada nit s’enduu un xiquet al cor de la sabana per a devorar-lo o com el guerrer valent murrinh-patha capaç d’endinsar-se en el reialme perillós del somni per atrapar la serp de l’arc del cel que s’ha engolit els més menuts del seu poble amb la intenció de posar fi a la vida en la terra. El mal, ja ho sabeu, sempre s’engul els nostres fills perquè és cosa del seu ofici, no en té una altra, no és personal. 

I en això, veig Déu allà mateix, davant meu, esperant que li obri la veïna que li resa. I Déu no és ni massa vell ni massa jove, té el cap pelat com una bola de billar, porta ulleres de muntura gruixuda que li rellisquen fins la punta del seu nas aguiló i somriu tothora com el més gran dels idiotes. Vesteix una bata blanca i calça esclops grocs de goma i porta en la mà esquerra un maletí de plàstic roig embotit d’atifells inútils, i en la dreta un petit bufador amb què solda les ànimes rompudes, fon els tumors malignes allotjats en parts impossibles del cos, converteix en aigua bullent els cors de ferro, incendia els cossos peluts dels dimonis rebels, crema els ulls dels felins que amagats en l’obscuritat esperen el moment per a caçar-nos com a indefensos ratolins que som. 

I la veïna, una senyora cinquantina negra molt grossa, arribada a la ciutat amb els ulls embenats fa milanta anys des de l’altra banda de l’Atlàntic, obri la porta i deixa passar Déu i l’abraça fraternalment i li remoreja a cau d’orella: «Me enseñarás el sendero de la vida, me saciarás de gozo en tu presencia…» I els deixe i puge a l’ascensor que fa olor de gos i pixum de borratxo i isc al carrer i esperitat, camine uns metres fins l’estació de metro que tinc més a prop per a mampendre el viatge més difícil que mai he fet i que no puc dir, ni dibuixar en un mapa ni desitjar. La xafogor és insuportable. En la llunyania de Marina la catedral de la Sagrada Família, com un pastís de noces atrapat dins d’una teranyina indestructible de grues, sembla que estiga desfent-se a poc a poc dins d’un baf calent de drac enfurismat. 

L’estació del metro és un formiguer de persones. El meu tren sempre ve des de Fondo i mor a l’Hospital de Bellvitge. I torna a eixir de l’Hospital de Bellvitge i mor en Fondo. I així sempre sense que a ningú no li importe ni les seues anades ni les seues vingudes com no ens importen tampoc el naixement ni les morts dels altres, els seus viatges en el buit immens del temps. 

El vagó va ple com un ou. Rostres llargs, rostres de llum, rostres de cera, rostres d’acer, rostres de vida. Repenjada d’una de les baranes del mig, una jove d’aspecte nòrdic mira cap al no-res amb els seus ulls color violeta. Du un vestit negre molt curt d’una sola peça que deixa ben a la vista unes bragues blanques de cotó ajustadíssimes al seu cul redó de natges simètriques, al seu sexe molsut. Cames llargues, pell blanca com la neu, pits tesos i plens, mugronets de gerd. Quin deu ser el seu nom? Eyra, Freya, Hildur, Ida? Quants anys deu tenir? Vint? Vint-i-dos? Vint-i-cinc bonics? De quina ciutat deu ser? Qui li farà l’amor aquesta nit potser en una habitació d’hotel barat a tocar de les fàbriques misterioses dels murs de sang del Poble Nou? Uns ulls de mort se la miren tendrament des d’un racó i reviscolen. També la mira un vell que encara no és vell i no ho sap i mirant-la pensa que la vida és un basquet ple de bresquilles, cireres, albercocs, pomes, gotims de raïm i, també, el gust que fa la pell acabada de prendre pel foc del desig generós i, encara, aquells dies que foren en un món sense por amb tot de dies per davant. Jo mateix la mire i pense aquell amor que fou i tantes coses com d’ella he escrit malgrat el desdeny i la distància. I pense simplement l’amor i el cos, aquell cos i la innocència.   

A la parada d’Arc de Triomf s’enfila un tipus disfressat de peruà amb una guitarra desballestada i una harmònica i executa a tota virolla, desafinadament, El vol del còndor, i l’ulls de mort llavors mira fixament la pantalla del seu mòbil i la xicota del vestit escurçat riu un poc i li boten els pits i el vell que no és vell ara té ganes de plorar i al seu costat una estudiant llig Hamnet i no massa lluny una senyora ja en els seixanta pensa en les seues analítiques alterades i la quimio que vindrà i enfront seu una parella de xicots estrangers que es besen amorosidament amb les seues boquetes menudes mentre el tren continua fent el seu trajecte, ple de gom a gom, tallant la foscor com un ganivet calent un péntol de mantega. 

I és així que en un tres i no res arribem a la parada d’Urgell i mentre jo baixe per agafar l’eixida direcció Villarroel, per a agafar el camí que mena al centre de la por que ja fa temps que cada nit quan m’arriba la son m’esgarrapa tot amb les seues ungles de llautó rovellat, em torne a creuar amb Déu just en el moment en què puja al vagó. Ara ja no du la bata blanca ni porta cap maletí ni cap bufador. Ara vesteix un trage blau preciós, camisa blanca, porta un mocador verd al coll, calça unes sabates negres potser fetes a mida per un sabater màgic florentí. Pense si algú no l’haurà invocat, si un pare com ara jo mateix no li haurà mussitat a cau d’orella: «Tu que vas vèncer la mort i que de la mort a mi em vas arravatar quan només em mereixia la fam dels cucs, tu que de tots els abismes em vas allunyar, tu que tot ho pots, ajuda’m…»  

I el tren llavors se’n va amb Déu de passatger anònim i jo isc al carrer o al centre de la llum d’aquest cel encès de juny i entre els morts camine Villarroel amunt amb el cor i els collons encongits pensant en serps i guepards, en lleons invisibles, assajant un prec. 

Publicat dins de Literatura, Periodisme | 1 comentari

Lambán i els rivals segons Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juny de 2022 a Nació Digital.

El president d’Aragó, Lambán, Foto/Gobierno de Aragón.

Al president d’Aragó, Javier Lambán, quan se li apareix Catalunya per una cantonada de seguida tira mà de la creu, de l’ampolleta d’aigua beneïda d’El Pilar i d’un llarguíssim rastre d’alls d’Arándiga. L’aversió que sent pels catalans només l’he vista a la meua ciutat en casos patològics d’autoodi, complexe d’inferioritat i, sobretot, de franquisme mal curat. Val a dir que sent aversió dels catalans que parlen català, se senten catalans i exerceixen com a tals. Contra la resta, és a dir, els assimilats, no en té res en contra. En això és igual que alguns dels seus correligionaris més jacobins com l’exministra Trujillo, Guerra, Rodríguez Ibarra pega la tabarra etc… i no passa res.

Lambán va donar mostres de la seua catalanofòbia -encara que la negue de genollons davant de Sant Jordi- amb tot aquell maleït assumpte de Sixena. Vull dir de l’espoli del Museu de Lleida comès en ple escanyament Constitucional de la Catalunya revoltada. El president aragonès estava tan eufòric amb l’aixafament que no va poder evitar d’asseure’s damunt del tanc del 155 i donar-se una volta entre les runes d’un independentisme que li treu la son i la gana. El seu és un cas de metges.

Estic convençut que per força li degué passar alguna cosa a Barcelona durant els seus anys d’estudiant: un traumàtic abandonament amorós, una mala digestió de la llengua del país, la humiliació potser indecent, xenòfoba, d’algun conciutadà nostre qui sap si de classe alta atesa la condició de Lambán de ‘xurro’ foraster. No ho sé. Potser no és res de tot això i les manies li venen simplement per pur espanyolisme. Ja s’ho farà. No cal pegar-li més voltes al nan perquè per més que li’n donem no creixerà.  

Com siga, la batalla per l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 l’ha tornat a treure de polleguera. De primeres, va exigir unes condicions per accedir a treballar amb Catalunya del tot impossibles d’assumir. És evident que no volia posar-ho fàcil. També va insinuar que l’havien obligat des de Madrid a negociar a la baixa amb els catalans per a que gràcies al sacrifici aragonès l’independentisme tornés als braços de la mare pàtria. Ara mateix, ja avisa que la Generalitat està mirant d’organitzar uns jocs de Catalunya -nacionals, s’entén- i que per això els catalans mouen fitxa a Sarajevo. Ja veurem que tarda en treure a passejar els jocs catalans i Moscou. I això de la conspiració internacional per uns jocs de Catalunya, per cert, ho diu sense embulls en una caserna de la Guàrdia Civil i davant d’un dels seus principals caporals com és el ministre, Grande Marlaska. Lambán fins i tot ha advertit de l’amenaça d’un greu conflicte territorial de caràcter nacional i internacional i si els jocs de Catalunya ixen al davant. Que estiga tranquil i es prenga les pastilles.

Fa patir molt aquest home tant angoixat amb el seu veïnat. Pense que podria provar de fer dues coses. La primera estirar-se sobre el llit de Vil·la Joana on va morir Mossèn Cinto Verdaguer i esperar que l’esperit pacífic del poeta l’abracés… L’univers és infinit,/per tot acaba i comença/i ençà, i enllà, amunt i avall,/la immensitat és oberta,/i on tu veus lo desert/eixams de mons formiguegen…  

L’altre remei seria llegir Joan Fuster amb la serenitat, però, d’un monjo de Montserrat. Si més no, llegir aquell aforisme que diu: “Necessites un rival per afirmar-te. No el destrueixis! Preserva-te’l, subvenciona’l, si cal!”.

L’aragonès de rival ja en té, és evident. Però de moment només mira d’acabar amb ell ridículament, de tocar-li els collons i de passada fer-se mal ell. S’ha de ser idiota.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Vargas Llosa, la RACV i el sopar dels idiotes

*Article de Francesc Viadel publicat l’11 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.

A la confraria de «defenedors de la llengua valenciana» de la «Real Acadèmia de Cultura Valenciana» (RACV) els ha passat amb l’escriptor nacionalista Mario Vargas Llosa com a l’editor parisenc Pierre Bronchant en l’obra teatre de Francis Veber El sopar dels idiotes

A l’obra, Bronchant, cada dimecres organitza un sopar amb els seus amics, tots homes de negocis importants, en què cadascun d’ells ha d’anar acompanyat d’algun friqui o idiota per a poder riure-se’n. Qui vaja amb l’idiota més gran s’enduu al final de la vetllada el reconeixement de tot el grup. El cas és que en un d’aquells sopars l’editor convida François Pignon, un empleat del Ministeri d’Hisenda, sense sospitar que, a part d’idiota, és el pot de la pega, un esgarriacries, un tipus que allà on va crida al mal oratge. 

L’altre dia, a Madrid -on si no?-, els de la RACV van convidar l’escriptor peruà per a nomenar-lo acadèmic d’honor en consideració -segons n’informa Europa Press- a «la seua trajectòria global i de fidelitat provada a la Nació espanyola, a la seua llengua, història i cultura, i per extensió a la valenciana, havent-se fet ressò d’una de les principals obres del Primer Segle d’Or de la Literatura Europea, el Tirant lo Blanch del valencianíssim Joanot Martorell». 

El cas és que en un  moment del seu parlament l’homenatjat, que va conèixer el Tirant lo Blanch als anys 50 a Lima a través de l’edició de Martí de Riquer, va afirmar sense fer botiges que el llibre havia estat escrit en valencià-català. 

Un dels lletraferits i membre assenyalat del Grup d’Acció Valencianista (GAV), l’escamot de xoc de l’anticatalanisme més violent de la Transició amb permís de la Falange, Paquita la Rebentaplenaris i d’altres amics de Bronchant, va fer saltar totes les alarmes a través del seu compte de Twitter. L’ofès no tan sols va publicar el vídeo en el moment en què el peruà afirmava una obvietat només inintel·ligible o escandalosa per a un fanàtic o per a un illetrat, sinó que, a més, va retreure a la dotzena llarga de congregats que no hagueren fet res davant d’aquell desaire. Bé, tothom no, perquè es veu que el president José Luis Manglano -segons relata Las Provincias– en algun moment el va apuntar, recordant-li que el Tirant havia estat escrit en «vulgar lengua valenciana».  No cal dir que venint de Manglano ajuntar «vulgar» i «lengua valenciana» podria ser motiu d’estudi per a psicoanalistes ociosos o filòlegs amb sentit de l’humor.  

A l’última, el delator, veient com les xarxes s’omplien d’acudits, va acabar per eliminar la piulada i per publicar-ne una de nova desdient-se de tot i amb un nou vídeo convenientment editat on Vargas Llosa, ara sí, parlava del valencià del Tirant. 

L’incident més que material per a un guió de Veber ho és per a un de pel·lícula dels Germans Marx. Recorden aquella frase de Groucho: «És millor estar callat i semblar fava que esvair els dubtes definitivament». O aquella altra d’un dels coneguts germans que mai no eixia en cap dels films: «Por qué no te callas!?» 

Ben mirat, la cosa no té més importància. Forma part de la comèdia de l’anticatalanisme àgraf valencià, que no és cap altra cosa que l’epifonema de la catalanofòbia del nacionalisme espanyol. Tots els elements es corresponen amb aquesta lògica. Anem a pams i fem-ho curt. Una institució ressuscitada en 1978 a partir de l’Acadèmia de Cultura Valenciana per una Diputació de València en mans encara del franquisme. Ressuscitada com un Frankenstein per a defensar una normativa del valencià chiripitiflautica i que la formen acadèmics la majoria dels quals no saben donar ni el bon dia en la llengua del país. Una institució, no ho oblidem, unflada a cor què vols per la dreta indígena i que amb els diners de tots es dedica en cos i ànima a demostrar que el valencià té els seus orígens en l’era del Neandertal o a pagar conferències sobre la sarsuela, «els palmitos» o les gestes militars espanyoles. Per una altra banda, un senyor peruà, que per més Premi Nobel que siga, no lleva que siga un nacionalista ultramuntà i ultraliberal. Cal dir que el seu amor a la pàtria espanyola no li ha impedit pledejar amb Hisenda per a evitar pagar impostos com fem tots, especialment els desgraciats.

I com siga, si algú es pensa que la batalla encara està entre si Martorell escrivia en valencià, català o en urdú és que va molt equivocat. La batalla -i aquesta colla que no són idiotes del tot ho saben bé- està entre el castellà i el valencià, entre si per a salvar la nació espanyola és necessari que els valencians i la seua llengua, la mateixa que parlen tots els catalans, desaparega. 

Publicat dins de Cultura, Política | 1 comentari

‘Escriure a pessics’ o la vida des de la trinxera de l’outsider

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu dels llibres l’11 de juny de 2022.

L’escriptor i periodista Emili Piera en una foto d’arxiu.

Des de la trinxera des d’on disparen els escriptors outsiders l’existència humana es veu amb tots els matisos i es pot explicar sense manies. De fet, l’escriptor d’aquesta espècie, que no sempre o quasi mai ha triat de ser-ho, deu bona part del seu prestigi i del seu poder a la seua temuda sinceritat per contar-nos què passa, on som i on no anem. Per l’habilitat d’esquivar en la seua obra les prescripcions morals, vinguen d’on vinguen i siguen quines siguen. Per dir-nos, també, sense magarrufes, del mal que hem de morir.

L’escriptor i periodista, Emili Piera (Sueca, 1954), pertany a aquest club amb prou socis en un país on la literatura en català viu en bona part encadenada a les prevencions d’un ensopit academicisme com a conseqüència, possiblement, d’una llengua vacil·lant i en permanent retirada; als rigors d’un mercat orientat al consum teenager dopat des d’un deteriorat sistema educatiu; a la invisibilitat mediàtica i a l’aïllament en el sentit més pregon. I em deixe moltes coses, com ara, el raquitisme i la vergonyant gasiveria del tinglado editorial o la desconfiança d’un classe política illetrada que podria fer molt pels llibres, però que ha heretat de l’antic règim el menyspreu i la por de la cultura.

La llibertat creativa amb tots els beneficis que se’n deriven és el premi al fet d’anar per lliure. L’ostracisme dissimulat –o no– pels qui tallen el bacallà, el correctiu alliçonador.

Piera és un outsider de manual i, sobretot, un dels escriptors valencians més reeixits, i prolífics, capaç de tocar amb solvència molts gèneres. També un dels més castigats a pesar d’haver tingut tribuna pública durant anys i panys o per la seua persistència, que delata un inquietant origen jornaler. Inquietant, és clar, per a l’stablishment.

El seu darrer llibre, Escriure a pessics (El petit editor, 2021) confirma una vegada més la seua vàlua literària. El llibre és el primer volum d’una sèrie de dietaris, tot i que per raons d’oportunitat editorial s’ha publicat després de Diari de la plaga (El petit editor, 2020).

Jubilat forçós de la seua columna diària el gener de 2019, Piera decideix continuar escrivint perquè tenia ganes de «seguir en la cursa», d’encadenar-se «a les tasques tantàliques de l’escriptura», això és, «un catàleg de disciplines depuratives que et lliguen a un purgatori de projectes a mesos o anys vista». Cal estar una mica boig, es sincera Piera.

El dietari abasta el període que va de març a desembre de 2019, abans de l’arribada de la pandèmia i amb la ressaca política encara de la revolta catalana, amb la qual l’autor es mostra molt crític, com ho és també, de crític, amb la lògica d’un Estat com l’espanyol, amb les lògiques del poder.

En les seues anotacions –algunes d’una bellesa commovedora– repassa l’actualitat política, fets i vivències de les quals sempre extreu lliçons de vida d’una gran utilitat. Piera es permet també l’aforisme esmolat o l’anotació lírica que descobreixen la seua faceta oculta de poeta. La lectura sovint immergeix el lector en la contemplació evocadora de paisatges on recrear l’experiència vital o li sacseja la consciència a través de la transmissió de la mirada dels altres, que són també els seus.

Al llarg de tot el seu llibre Piera es desvetlla com un vitalista incontinent, generós, d’un escepticisme d’una enorme lucidesa que accepta el pas del temps a contracor, plenament conscient i responsable però sense odi. Com ho accepta quasi tot, les misèries de l’ofici, els malentesos personals, els desastres de la guerra, la catàstrofe climàtica del planeta, els abusos del poder i la corrupció, la decadència física, la bellesa que ens és inabastable, la joventut perduda i els seus escenaris. Tot això encara que el sarcasme i la ironia, pilars tots dos del seu depurat estil, de vegades puguen fer-nos creure tot el contrari.

«Els dietaris», assegura, «no trien, ni molt menys asseguren, la qualitat dels dies viscuts ni les prometences de la següent primavera. L’autor inclina dòcilment la testa i accepta el jou d’una disciplina lliure i de vegades feliç».

Dietari de vida i mort. La mort implacable, lletja: «Morir-se», escriu, «és un costum. Vas mirant la mort en la cara de les persones que ja no podràs veure més fins que és el teu propi rostre el que es reflecteix en l’espill i un cor de circumstàncies més descolorit que el de la tragèdia grega, escampa lloances hiperbòliques. I et mors». Queda descartat que pugues atènyer la immortalitat mirant cap a un altre costat». I encara, «Morir-se, segons com, és fàcil: t’ho donen tot fet.»

La vida irreverent i punyent: «Les Palmeres és si no la més propera, la més estimada i directa platja de Sueca, ja diuen que l’amor és cec. Després de fer l’aperitiu al Redó i de dinar com uns senyors a Ca Artur, renunciem –perquè ja està bé– als magnífics gelats de Llinares. És l’hora del gintònic i veig una criatura angelical en la platja. Biquini negre millorat amb un top less. Mamelles de les que omplin una mà de notari. Tan perfectes com l’adorable ventre i els sinuosos malucs. Com una deessa de l’harmonia i l’encant s’acara amb les ones tísiques de la platja encongida? Per amor a Les Palmeres, no hi ha una altra explicació».

I més vida: «Com que no sé si s’acaba el món, el nostre món (per esgotament que és l’altra cara de la cobejança) compre en un forn proletari d’El Raval els millors pastissos (panadetes) de verdura de Cullera. No importa si és el primer o l’últim dia de la Creació: renta’t i perfuma’t, menja bé i agraeix el do de l’ebrietat».

Publicat dins de Cultura, Literatura, Periodisme | Deixa un comentari

Irreparable

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 5 de juny de 2022.

Anticatalanistes intenten agredir manifestants valencianistes durant la manifestació del 9 d’octubre/ Foto/Diario.es

Un capvespre qualsevol, Joan Fuster, en acabar d’escoltar-se des del seu sofà d’una única i intransferible plaça una colla de polítics indígenes sentencia resignat, arrufant el nas i les celles que “tot el que fem és irreparable”. El cas és que de tant en tant els polítics valencians venen en comandeta fins el seu domicili del carrer Sant Josep de Sueca a fer-li algunes consultes en relació a afers que guarden relació amb l’estabilitat d’un País Valencià convuls, segrestat per la dreta que no dubta a usar l’agitació propagandística histèrica, la incitació a la massa a l’exercici d’una violència intimidatòria. El diari Las Provincias, amb molta influència aleshores, forma part de tota aquesta guerra a favor de l’assimilació total dels valencians, del manteniment d’un sucursalisme polític que beneficia els interessos econòmics i ideològics del bloc conservador i mata d’arrel les possibilitats d’un país diferent.  

No mos fareu catalans!… Bramen els molt espanyolissíms i àgrafs senyors de l’Alianza Popular, de la UCD de Suàrez, els carlins, els falangistes de totes les generacions, en general una bona part d’una societat prepolítica, sociològicament franquista fins al moll dels ossos, poc o gens llegida segons adverteix un Ernest Lluch contrariat amb el nacionalisme del de Sueca. 

Fuster està en el centre d’aquesta guerra atiada per la reacció per haver fet d’assajador del meló d’Alger de la qüestió valenciana. És el boc expiatori d’una situació provocada per un seguit d’anomalies històriques que molts valencians voldrien que no foren irreparables. El mateix Fuster, com és sabut, ha estat víctima d’atemptats amb bombes, campanyes de difamació pública i escarni que s’allargaran fins i tot molts anys després que haja mort. No és l’únic assetjat. També han tastat la medecina altres prohoms del valencianisme progressista. Per cert, que no hi ha valencianisme que no siga progressista ni catalanista.

Els assumptes que venen a consultar-li els dirigents de l’autonomieta segurament ja estan decidits i Fuster ho sap sobradament però la visita, mig en secret sempre, confereix a l’acte polític que està a punt de perpetrar-se un cert aire de benedicció papal. Sent Fuster com és un agnòstic i un volterià l’audiència no deixa de tenir el seu punt de comèdia.

Bé, a l’última, tot el que fem, el que fan els polítics és irreparable. Però això és només és una veritat a mitges. Ningú no ho sap millor que l’escriptor suecà que també ha escrit que si no exageres mai ningú no et creurà.

Irreparable va ser l’Estatut de Benicàssim de 1982, un artefacte pensat per a què el País Valencià fora el territori ostatge de Madrid que és, encadenat a l’univers simbòlic de la dreta més casposa. Irreparables van ser els efectes de la violència anticatalanista en la societat valenciana. Irreparable va ser el naixement i posterior tancament de la infame televisió valenciana. Irreparable ha estat el sucursalisme polític valencià des de don Teodoro Llorente passant per Lerma, Zaplana, Camps i acabant per Ximo Puig. Irreparables han estat els efectes devastadors de la corrupció perpetrada pel merdós Partit Popular. Irreparable pot arribar a ser un valencianisme paralitzat pels complexes i aparentment sense un programa. Irreparable pot ser tot el que faça l’extrema dreta quan de nou arribe a la Generalitat valenciana, al Gobierno. Hi ha moltes coses que fem, que ens fan, que són irreparables. Tenir fills per exemple. En parlem un altre dia.

Publicat dins de Periodisme, Política | 1 comentari

Si Estellés haguera estat un terreny d’uns quants milers d’hectàrees requalificables

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de juny de 2022 a La Veu del País Valencià.

Monument del poeta Vicent Andrés Estellés a Burjassot vandalitzat pels anticatalanistes amb pintura blava.

Una Fundació dedicada al poeta Vicent Andrés Estellés sostinguda per un ajuntament que tampoc és el de Nova York ni el de Berlín, el de Burjassot, no és gaire cosa per a la difusió de l’obra i el manteniment del llegat del poeta en llengua catalana més important des d’Ausiàs March. Estellés, cal dir-ho ben clar, és una fita en la història de la cultura europea, tot i que els carabasses de torn encara pensen que l’única utilitat dels seus poemes és la de contribuir a l’exaltació patriotera en les cloendes d’aplecs i innocents berenars en la muntanya. 

Però val a dir que en un país amb una classe política àgrafa bolcada en finançar i protegir els bous al carrer, les processons, els actes de jurament a la bandera monàrquica, els concursos de paelles i altres entreteniments idiotes, tenir una Fundació dedicada al poeta ja era tota una declaració de bones intencions, un principi.

L’altre dia, l’associació cultural Ca Bassot creada per mantenir la memòria de l’antifeixista assassinat Guillem Agulló i la de Vicent Andrés Estellés, s’assabentava que el PSOE local donava per extingida la Fundació després d’anys i panys de matar-la d’inanició. L’actuació de l’ajuntament era de preveure. El 2016, el Ministeri d’Hisenda ja va advertir que o posaven diners i l’assumien institucionalment o bé tancaven la paradeta que és l’opció per la qual han optat sense ni tan sols resoldre abans la qüestió del llegat del burjassoter que es floreix en caixes de cartó en una qualsevol fossa comuna municipal. 

L’ajuntament covardament no va comunicar ni als de Ca Bassot, ni a la família del poeta, membres del patronat, l’extinció de la Fundació. Altres maldecaps haurien de tenir. Si Estellés haguera estat un terreny d’uns quants milers de metres quadrats amb possibilitat de requalificar per a construir pisos amb vistes al que queda d’horta, el PSOE, la PSOA i la mare que els va parir a tots junts haurien fet mans i mànigues per no deixar perdre l’oportunitat. La cultura, però, i, sobretot, la del país, els importa una puta merda i perdoneu-me la grolleria, tan estellesiana d’altra banda, tan directa com convenient per posar en relleu la classe de personal a què em referisc. 

Ni acadèmies ni homenatges pòstums ni partides de trinquet, bous embolats, banquets de noces i comunions institucionals arreglen el desneriment cultural d’una classe política -la valenciana, més espanyola que un tricorni- insensible a l’extinció lenta i agònica del país que governa. 

Mantenir la Fundació dedicada a Estellés, ni encara que haguera estat només per a pagar un parell de vins d’honor anuals i editar una antologia sense pròleg ni distribució, hauria costat menys potser que subvencionar un concurs faller de playbacks. Però no els ha passat per l’engonal. M’agradaria conèixer les cogitacions, converses, discussions… prèvies al plenari que va rematar Estellés. Deu haver estat cosa de prendre nota i escriure un llibre d’humor negre.

Quant va costar a la Generalitat la broma de l’organització dels premis Ortega y Gasset d’El País? Uns 200 mil euros? Potser més? Quants diners dediquen a la premsa en valencià? I als llibres en valencià? I al valencià?… Fa no res l’expert en usos i drets lingüístics, Alfons Esteve, abandonava el tinglado del Consell Social de Llengües creat el 2018 per la Generalitat sota la direcció de la Conselleria d’Educació en mans de Compromís després que en tant de temps només s’haguera reunit dues vegades. Drets lingüístics? Qué es eso?.

Ni Estellés, ni política lingüística, ni mitjans de comunicació en valencià… Nàstic de plàstic. Estem on estàvem o quasi. Perquè també és veritat que qui no es consola és perquè no vol i que alguns dirigents polítics sempre poden afirmar que en 1946, en 1932 o despús-ahir a les onze del matí tot era molt pitjor sense la seua providencial intervenció per a evitar mals majors. Que diguen el que vulguen. Ací cadascú està pel que ha d’estar i no cal entrar en detalls més que res per no parar ingenu i perquè se m’acaba l’espai que tinc per escriure i perquè encara tinc un matí de molta faena.  

Té una certa gràcia que molts valencians estiguem tement l’arribada de l’extrema dreta i amb ella la de la barbàrie, l’autoritarisme, la castellanització forçosa i el darwinisme social organitzat des de les institucions i resulta que el dia que arriben -i ja estan al caure- quasi no tindran faena. Podran ocupar-se tranquil·lament de desfermar la repressió política en tots els seus àmbits possibles i a organitzar paelles gegants que deixaran a Lizondo com un aficionat.  

No n’hi ha una altra, em sembla, per als que quedem que organitzar-nos civilment, al marge de partits, per a intentar articular i defensar una certa vida en valencià com fan des de dècades els afroamericans als Estats Units que també el parlen -el valencià, vull dir- encara que molts no vos ho cregueu i molts altres siguen incapaços d’entendre-ho. Em sembla que l’exemple hauria de ser prou esclaridor. O no?

Publicat dins de Cultura, Periodisme, Política | Deixa un comentari

Catalunya en la presó

*Article de Francesc Viadel publicat el 30 de maig de 2022 a La Veu del del País Valencià.

Imatge de la reapertura de l’any judicial. /Foto/Casa Real.

L’entrada de la jutgessa del PP al Tribunal Suprem, Inés Huerta, ha possibilitat que s’hagen admès els recursos contra els indults dels presos polítics catalans interposats pel partit d’Aznar i dels de la resta de formacions nacionalistes ultres, Vox i Cs. 

Cal recordar que la Sala Penal del Suprem mateix ja s’hi va negar a la mesura amb arguments polítics reforçant així la legitimitat del que va ser un judici polític transvestit de pulcritud tècnicojurídica que tenia com a únic objectiu escarmentar l’independentisme català a través dels seus principals líders. La sentència va ser duríssima i va anar acompanyada d’una onada repressiva que va afectar més de 3.000 independentistes. 

El canvi de criteri del Suprem és la darrera demostració que l’alta judicatura està -i ha estat sempre, com les forces de seguretat de l’Estat- en mans dels principals valedors de l’Espanya reaccionària. De jutges com Carlos Lesmes que han arribat a comparar la confrontació de l’Estat amb Catalunya amb l’heroica lluita d’Espanya per a evitar la independència de Cuba o, altres, que es neguen a regular els preus dels lloguers en un país d’assalariats miseriosos que han de patir els abusos dels especuladors immobiliaris i dels grans propietaris. I tot barata a preservar la sagrada unitat d’una Espanya azul, per no caure en l’abisme d’un comunisme imaginat.  

En puritat jurídica el Suprem no hauria d’haver admès la revisió dels recursos dels partits polítics de l’extrema dreta, però ho ha fet i amb la seua decisió ha tornat a enviar un missatge molt clar al govern socialcomunista i als independentistes de com i amb quines regles es juga la partida del poder en Espanya. Per si encara no fora poc, enmig d’aquest gir dels esdeveniments, la Fiscalia arxiva la investigació de totes les irregularitats fiscals comeses per Joan Carles I tot i admetre-les, i Bèlgica decideix que definitivament no extradeix Valtònyc perquè puga ser jutjat en Madrid acusat d’un delicte d’injúries a la Corona. No ens n’oblidem: el primer ha robat i el segon només s’ha limitat a cantar-li la canya a ritme de rap. Un pot passejar-se victorejat per Sanxenxo igual que si fora un rei i, l’altre, no té cap altra que patir l’exili com un criminal qualsevol.

I què passarà amb això dels indults? És veritat que el Gobierno pot tornar-los a atorgar malgrat el que diguen ara els jutges a risc, cert, de patir un desgast polític brutal com a primer pas a una derrota electoral. La pregunta és si els tornaria a concedir i la resposta més plausible és que tot dependrà de com vagen les enquestes, del que bramen els sectors més nacionalistes del PSOE. Sánchez haurà de fer mans i mànigues per eixir-se’n de l’embolic, guanyar temps, mirar cap a un altre costat com ha fet amb tot el tèrbol assumpte del Catalangate. 

El que és cert és que, passe el que passe, quan l’extrema dreta ocupe també el poder executiu -ja el tenen a tocar- mirarà com siga d’empresonar de nou els dirigents independentistes. 

En teoria només podrien fer-ho en el cas que els indultats cometeren un delicte greu, però per a jutges com els que han de decidir hi ha prou potser que un d’ells anuncie en un míting que algun dia Catalunya serà independent. Hi ha prova més evident per al salvador de la pàtria que el no arrepentido està fins al coll en una conspiració i que, a més a més, se’n vanta?

Per desgràcia, en un escenari amb Abascal com a ministre d’Interior -posem per cas- no tan sols hi ha aquesta possibilitat del retorn a les presons dels dirigents independentistes que posaria dempeus de nou una societat com la catalana disposada a prevaldre malgrat tot. Una societat que no ha oblidat ni la repressió ni les manifestacions irades de catalanofòbia que ha patit encara que ara mateix semble viure en una mena de pesada digestió política. 

Darrere de la hipotètica tornada dels líders independentistes catalans hi haurà possiblement també la il·legalització de partits, la restricció de llibertats, el reforçament de l’hegemonia d’un capitalisme cada vegada més desbocat capaç d’enganyar i de sotmetre unes classes populars idiotitzades, frustrades, desesperades. Alguns territoris patiran més que altres, com ara el País Valencià amb un bloc conservador ben articulat, amb amplis sectors de la seua societat instal·lats encara en una mena d’estat prepolític com en els anys de l’anticatalanisme més ferotge, amb una esquerra i un valencianisme progressista massa sovint desorientat, incapaç de fer autocrítica ni de tolerar la dels propis, condescendent amb l’adversari o mancat d’imaginació política.  

Catalunya anirà a la presó i darrere també l’Espanya despreocupada, incapaç de capir en tota la seua dimensió la diversitat de la qual es conforma, la llargària de l’ombra del passat que li oculta el més negre dels futurs, els mecanismes sinistres engegats des de les altes instàncies del poder que decideixen les seues existències. 

Escrivia Joan Fuster que quan hom arriba a la conclusió que un problema és insoluble, se’n fa esclau. I afegia que «(…) D’aquí naix una fatalitat que pot ben anomenar-se tràgica i que, fet i fet, és la fatalitat de les seves velles tragèdies (…)». De tot això va aquesta història dels jutges i dels indults, de velles tragèdies.   

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Carta d’un idiota al rei (de)mèrit

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de maig de 2022 a La Veu del País Valencià.

Benvolgut rei, 

No sap com m’hauria agradat vindre fins a Sanxenxo per a rebre’l, per a victorejar-lo fins a quedar-me afònic, per a contribuir humilment a acollir-lo com es mereix en el seu retorn a casa després de tant de temps de forçosa, d’injusta absència. No hi ha dret que després de tot allò que ha fet per Espanya, ara, en la seua velledat, s’haja de veure obligat a viure en un país de moros de merda, sense l’amor dels seus. Però prou que sap com és el seu país. Els uns voldrien la ruïna de la pàtria, el trofeu del seu cap en una safata de llautó. Duen en la massa de la sang el virus del desordre i de la bogeria, gentola ignorant, desgraciats encegats per l’enveja que el que de veritat voldrien és viure com vostè. Els altres, els que teòricament diuen defensar-lo, només són una colla d’impotents incapaços de posar els collons damunt de la taula i dir prou. Només mouen el cul quan els va la pell, quan se’ls toca la cartera perquè amb els seus diners es paguen els sous de tots els arreplegats, s’omplin les butxaques dels polítics, els comunistes i els malparits dels catalans que mai no en tenen prou. Els «seus» només trauen la corbella quan ja no hi ha res a fer i l’única solució que queda és penjar uns milers de fills de putes perquè tot torne a ser com sempre i hi haja pau per unes quantes generacions.

Què vol que li diga… És molt trist el que li ha passat i m’he sentit molt ofès per tot el que s’ha dit de les seues coses, de la seua vida privada que a ningú no li importa. Que si s’ha fet ric aprofitant-te de la venda d’armes, que si és un gorrer de merda que viu de quatre empresaris llepaculs, que si només pensa en les figues i la bona vida, que si no ha pagat impostos com qualsevol Poca-ropa… Però què collons s’ha pensat aquesta banda de roders!!!? De cas un rei d’Espanya ha de donar explicacions de res a ningú? Sort de la justícia que ha parat a temps tanta ignomínia i del covard del socialista eixe que de genollons hauria d’estar demanant-li perdó cada dia. Ja li assegure que si fora pels delinqüents de la cueta, pels independentistes i els terroristes bascos, les lesbianes i els maricons… s’hauria quedat més net que Sant Paulí i qui sap si no hauria acabat en la presó. No vull ni imaginar-m’ho. Quina vergonya! I després està tot aquell assumpte de la puta alemanya que va per mig món fent-se la víctima i embrutant el seu nom i el de tots els espanyols. I, damunt, els pirates dels anglesos fent-li afalacs i, a vostè, buscant-li les cosquerelles. Però què vol ara aquest putot? No n’ha tingut prou amb tots els diners que li ha donat? Ella és qui hauria d’haver pagat a vostè barata calfar-li el llit. No totes les dones per més marqueses o duquesses que siguen poden dir que han estat complagudes per un rei d’Espanya i encara menys per un rei com vostè. Bons som els espanyols per a les dones. Ai!, les femelles com són de complicades… Què li haig de contar a vostè que ha hagut d’aguantar totes les amargors d’un matrimoni amb aquella dona estrangera, eixuta com una sola d’espardenya i lletja que sense vostè ni ella ni tota la seua ramaderia tindrien on caure morts?  

M’hauria agradat molt, de veritat. Però m’ha estat impossible. El cap de setmana aquest he hagut d’anar al camp a veure si puc salvar-lo. La terra no la volen ni regalada i les collites no donen ni per a cobrir despeses. Però què haig de fer? Cada dia més ofegat i treballant en negre perquè no em foten els del govern la pensió de merda que cobre. Damunt haig de fer-me càrrec de la hipoteca de la meua filla. La van enganxar els dels bancs quan allò de la crisi i, ara, si es deixa un mes de pagar, ella, l’home i els xiquets se’n van de cap al carrer i ja em diràs què fem. La xicona sense faena i l’home cobrant un «paro» merdós que no li arriba ni per a un forat de nas. I després està l’escola dels xiquets que és de «pago». Clar, no anaven a anar a una escola a ajuntar-se amb gitanos i moros. Avui totes les escoles que no són de l’església són de gitanos, moros i estrangers. 

En fi, tot són mal de caps. La meua sogra la tinc impedida al llit i l’hem de tenir a casa perquè no hi ha places en cap residència i perquè encara que n’hi haguera ja em dirà vostè d’on trec els diners per pagar-la. Això sí, els d’Hisenda mai no s’obliden de girar-te el rebut. I vinga pagar impostos… impostos d’açò, impostos d’allò… No hi ha dret. Quin país d’idiotes, de vividors i de carotes!

Res, majestat… A passar-ho bé i a viure molts anys, aprofitar la vellesa i continuar lluitant per Espanya. No patisca que abans que s’ho pense veurà grans canvis. No hi ha democràcia en Espanya que dure cent anys. 

Publicat dins de Política | 1 comentari

Fuster, les guerres i els vells

*Article de Francesc Viadel publicat el 22 de maig de 2022 a Nació Digital.

Monument als caiguts de la Gran Guerra a Gentiuox, departament de Creuse.

“Les guerres”, escriu el falcó de Sueca, “haurien de fer-les els vells. Serien biològicament menys oneroses”. Fuster constata el fet i alhora sap també que una guerra sense desenes de milers de joves morts no seria una guerra de veritat per tal com la joventut és la garantia de la continuïtat d’un país, on recauen totes les seues esperances de futur que sempre en són poques per als miserables, els desvalguts.

Els poetes fan una crida a la joventut perquè agafen les armes i es llancen de braços a la puta mort. Enverinats per l’odi, enalteixen el sacrifici per la pàtria de criatures de divuit, vint, vint i pocs anys que deurien estar treballant, amant, estudiant… Morir jove matant gairebé esdevé un fet pel qual deuríem sentir enveja. Els poetes sovint són perversament bel·licosos.  Els exèrcits sempre els manen vells mentre els poetes reciten abrandament i les bandes executen himnes marcials en un clima d’eufòria. 

Mateu els joves i no quedarà res. La lògica de la guerra és implacable. Quin sentit té matar els vells quan allò que desitges amb totes les teues forces és extingir el contrari, eliminar-lo com si fos una rata o un insecte fastigós, impedir que prevalga?

Després de la Primera Gran Guerra regions enormes d’Europa van quedar pràcticament despoblades, a penes habitades per vells del tot incapaços de salvar les seues pròpies propietats de la ruïna econòmica. Vells enfonsats en el dolor causat per la pèrdua dels seus fills, dels seus néts.

A França s’aixequen uns 30.000 monuments que inútilment recorden aquell desastre desencadenat per les rivalitats econòmics del capitalisme i el fanatisme nacionalista dels imperis. Als mateixos es poden llegir els noms d’homes que van morir sent a penes uns xiquets. Sovint trobes els de dos, tres germans, o més encara, que han caigut als camps de batalla de Verdun, Marne, Somme… Monuments sinistres, desgastats per la pluja, coberts de verdet i brutícia que vigilen places solitàries de pobles que mai més van recuperar la vitalitat dels anys de pau. I estan també els grandiosos ossaris i els cementeris militars i les plaques mortuòries de les esglésies penombroses de Bretanya, Francònia, Normandia… 

I després vingué la Segona Guerra i una vegada més la joventut d’Europa es va convertir en una serralada de calaveres. I, encara, vindrien les guerres dels Balcans i les d’Àfrica…  

Quasi cent dies després de la invasió d’Ucraïna, l’alt comissionat de l’ONU ha verificat la mort de 3.541 persones, entre les quals 239 xiquets i xiquetes. Són xifres, però, a la baixa.  

Els bàndols enfrontats també canten nombres de soldats morts. El govern de Kíiv assegura que ha perdut 1.300 combatents i que ha matat 26.650 russos. El de Moscou diu que n’ha perdut 1.351 i que s’ha tret del mig 14.000 ucraïnesos. Com siga, les matances continuen. Són els joves els que es massacren en el front i els seus fills, pares i mares, avis i àvies els que en pateixen les conseqüències d’una guerra que sembla que durarà encara molt de temps.

Les guerres les haurien de fer els vells, d’acord, però no seria el mateix. Tot plegat, deixaríem de ser biològicament l’espècie brutal que som.

Publicat dins de Periodisme | Deixa un comentari