Les alegries d’Arrimadas

 

L’article de Francesc Viadel publicat a La Republica.cat el 10 de febrer de 2019.

arr

La diputada de Cs Inés Arrimadas entrevistada per la periodista Mònica Terribas de Catalunya Ràdio. Foto/Catalunya Ràdio.

L’altre dia vaig escoltar atentament l’entrevista que Mònica Terribas li va fer a Inés Arrimadas al seu programa de ràdio. Feia temps que no percebia a la cap de l’oposició tan ufana, decididament a l’ofensiva, per un moment sense el llast insuportable de l’argumentari ja consabut, tot i que sense massa sorpreses tampoc. Fet i fotut, en tota l’entrevista no es va referir ni una sola vegada a la trilogia de les germanes Wachowski encara que va mantenir intacta la seva vocació de salvar la terra, és a dir, Catalunya, això és Espanya, de les màquines del separatisme infame.

Estava contenta, hem de suposar, perquè a la vella Celtiberia li ha sortit un nou enemic i un tros del vell imperi que salvar. Això sempre anima. El cas és que com no podia ser d’un altra manera, Arrimadas, s’ha sumat als entusiastes d’incendiar Veneçuela en nom de la democràcia i suposo que del negoci del petroli i ves a saber de quants xiringuitos més. Atien Guaidó -un patriota disposat a deixar-se envair pels Marines de Trump– a que convoqui unes eleccions. Així, com si no res. Amb l’exèrcit, el poder institucional en mans d’un Maduro recolzat per una part importantíssima de la població, ja sabem tots com acabarà qualsevol temptativa de Guaidó que no passi per una negociació amb el líder chavista. Potser després del bany de sang, vindran -o no- els de Trump a esclafar el nou enemic de la humanitat amb la mateixa diligència segurament amb què van esclafar Saddam Husein. Ja veus tu quin motiu d’alegria. Em va arribar al cor una Arrimadas delectant-se en titllar de tirà i dictador a Maduro amb l’emoció gairebé de qui recita la Muerte de Antoñito el Camborio tot vestit de dol.

Quan Terribas li va passar l’àudio de Maduro recordant com n’havia estat de pusil·lànime Pedro Sánchez amb la qüestió veneçolana i que C’S havia pactat amb l’extrema dreta a Andalusia, Arrimadas va tirar mà de la teoria política recreativa per a gamarussos, enzes i capfluixos. Vox, assegura, la líder taronja, no és extrema dreta, sinó un partit populista,  la ideologia del qual és la mateixa que la del president Quim Torra a qui, per cert, va tornar acusar de racista citant un fragment fora de context d’un dels seus articles. Per a Arrimadas hi ha els temibles partits populistes i nacionalistes i després tota la resta… els liberals, els conservadors…

Com sigui, la cap de l’oposició va intentar sense èxit obviar el suport del seu partit en Andalusia a Vox i fins i tot va deixar la porta oberta a que potser comptaria amb aquesta formació si es donava el cas a fi de posar al capdavant de l’alcaldia de Barcelona Monsieur Manuel Valls, el socialista més de dretes que ha conegut Europa després d’Alfonso Guerra.

No cal dir que negar que Vox és el que és i comparar l’ideari del partit d’Abascal amb allò que pensa Torra és d’una indecència política absoluta. Potser es pensa Arrimadas que amb aquest joc d’interpretacions podrà amagar que també el seu partit, amb els matisos que convingui, és d’extrema dreta i nacionalista espanyol fins el moll dels ossos.

Avui a Madrid, C’S es concentrarà amb Vox, el PP, la Falange, alguns dirigents del PSOE més negre i la mòmia de Franco, en nom de la unitat d’Espanya. En alguns mitjans s’ha reproduït la imatge de Primo de Rivera encapçalant una manifestació en Sol el 7 d’octubre de 1934. El dia abans l’exèrcit havia entrat al Palau de la Generalitat i detingut Companys i el seu govern per haver declarat la República Catalana. Dos anys després esclatava la Guerra Civil. El 15 d’octubre de 1940 Franco afusellava Companys en Montjuïc.

La qüestió del relator de la bilateral entre governs, en definitiva l’intent de reconduir la crisis catalana mitjançant el diàleg i la política ha estat el detonant de la manifestació espanyolista. És la sempiterna resposta d’Espanya als seus problemes endèmics, el territorial i el de les desigualtats socials. Garrot i més garrot. Els catalans no tardaran gens, doncs, en tornar a sentir el pes de la repressió, la mateixa sobre la qual habitualment frivolitza Arrimadas. Una repressió que tindrà tornes a totes bandes, que allunyarà cada vegada més una solució política a la situació catalana i que acabarà per rebentar el poc que queda de democràcia en Espanya.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Futur

 

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 9 de febrer de 2019.

f800x450-144337_195783_0

Tenia un company d’escola que a casa guardava una enciclopèdia infantil amb unes meravelloses il·lustracions. Era una d’aquelles enciclopèdies que venien porta a porta tipus de la capital abillats amb vestits barats i amb llengües com espases que no en soltaven una en valencià ni sota tortura. Només les famílies amb algun duro sobrer es podien permetre aquell objecte de luxe que segons el venedor obriria als infants les portes a la saviesa i la prosperitat. A la meva casa la prosperitat era pura il·lusió i la saviesa la traducció d’un relat amarg sobre el passat. M’agradava anar a casa el meu company i tafanejar àvidament aquells volums de lloms acolorits i luxós paper ‘couché’. Recordo especialment una làmina en què es representava com seria el món a l’any 2.000. Segons aquella imatge, el futur seria de cristall i d’acer… ciutats sota un cel moradenc espicossat per una munió d’automòbils voladors com un esbart d’estranys ocells.

Va arribar el 2.000 i el cel continuava sent blau i els carrers bruts o nets segons la condició social del seu veïnat. Hi havia quasi els mateixos pobres de sempre i la mateixa exagerada proporció de malparits per metre quadrat. I el març d’aquell any va guanyar Aznar les legislatives per majoria absoluta i uns quants peixos grossos del PSOE van anar a la presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i ETA va matar Ernest Lluch i, en general, Espanya va continuar sent una pintura negra de Goya, un mal record, una promesa.

Fa pocs dies vaig escoltar una magnífica conferència de Tomàs Molina sobre el futur. Sense deixar de somriure, Molina, va avançar que d’aquí a unes dècades no n’hi hauria potser prou menjar per a tothom, que el rescalfament global seria el nostre pitjor malson i alguns altres desastres més que només podrien evitar-se amb talent i voluntat de pervivència. No va donar massa més pistes. Ni tornant a la vida del segle XIX sembla que es pot arreglar el desastre climàtic que potser, diuen, ens posarà al límit de l’extinció com a espècie.

Molina no és l’únic pessimista ni de bon tros. El físic Michio Kaku assegura que en qualsevol moment pot repetir-se una tempesta solar com la de 1859. Aquell any el conegut com a esdeveniment Carrington va afectar el sistema de telègraf en tota Europa i Amèrica. Els curtcircuits en els cables van causar molts incendis. La humanitat es va lliurar d’unes conseqüències pitjors degut a que estava encara en les beceroles del seu desenvolupament tecnològic.

Aquesta tempesta d’ara, diu Kaku, colpejarà però la terra destruint satèl·lits i paralitzant centrals nuclears. L’infern es desfermarà, assegura. És inevitable, rebla. Els Marines de Trump fa temps que es preparen tant per a la tempesta com per a combatre els enemics de l’imperi en Caracas o Palafrugell. El Foro Econòmic Mundial considera la tempesta solar que s’espera com una de les tres principals amenaces per al món en 2019. Fins i tot els extremenys duen preparant-se des de 2012 per a la catàstrofe com si d’una invasió de catalans es tractés.

El futur es veu que és això, una tragèdia sense fi, res a veure amb aquella estampa idíl·lica de cotxes voladors, robots que et grataven l’esquena i abundor. Imaginava el futur, aquest meu present, sota un cel moradenc tan bonic que donés ganes de tocar-lo, arrencar-ne un bocí amb el tou del dit i dur-se’l a la boca. Un futur d’estabilitat econòmica, de certitud, de pau, dominat per la intel·ligència. Quina llàstima.

Ara sabem de què anava, que això del futur era, posem per cas, Rivera, Casado i Abascal udolant com llops en la llarga nit d’Espanya, l’amenaça permanent d’una involució infinita, un revoltim de sangoneres atrapades en el fons de la galleda de la història. Espanya va plena ple de gent que es creu que el futur era ahir amb els seus garrots vils, els seus mascles agressors, les seves desfilades de guerrers, la seva olor a sang i sorra, les seves banderes imperials onejant al vent putrefacte del pensament reaccionari.

Tant de bo esclati la tempesta solar quan abans, si potser que ho faci en el bell mig de totes les concentracions d’odi. Que la seva llengua de foc sigui virulenta i purificadora com un bon llibre, com un record europeu de Zweig. No puc imaginar un futur millor.

Publicat dins de Periodisme, Política, Societat | Deixa un comentari

Del Ministerio de Propaganda i de la veritat

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 3 de febrer de 2019 a La República.cat.

495X300-IRENE-LOZANO

Irene Lozano, responsable d’España Global, durant la jura del seu càrrec com a Secretaria d’Estat. Foto/Ministerior de Exteriores.

Cap dels països desenvolupats del nostre entorn, Alemanya, França, Anglaterra, Holanda… necessita explicar al món amb una campanya que és l’Estat que en realitat sembla, és a dir, un Estat democràtic on el sistema judicial es regeix per la separació de poders, que respecta els drets humans, la proporcionalitat, l’objectivitat jurídica. A Espanya sí li cal fins al punt que el seu Ministeri d’Exteriors s’ha convertit en un autèntic Ministerio de Propaganda obsessionat a ocultar la política de repressió contra Catalunya. Una política de repressió orquestrada des d’una alta judicatura heretada del franquisme i enverinada pel nacionalisme més ranci, legitimada per la Corona i aplaudida per un sistema de comunicació ostatge de l’stablishment econòmic. És un fet que no desconeixen les cancelleries europees ni els editorialistes dels més prestigiosos diaris del planeta.

L’Estat ja va intentar, inútilment, negar les càrregues de l’1-0 passejant Dastís per les televisions europees. Després, Borrell ha persistit en la mentida, la mateixa ministra Calvo… Finalment, el Gobierno del PSOE, gairebé coincidint amb l’arrencada del judici contra els presos polítics, han transformat el xiringuito de Marca España en un canó d’inspiració orwelliana, España Global. L’artefacte es centrarà, diuen, en defensar la qualitat democràtica d’Espanya i en difondre el relat de l’Espanya ‘real’ amb l’objectiu de combatre la versió de l’independentisme.

Al capdavant, han situat Irene Lozano, editorialista d’El Mundo, una professional de la política procedent de les files de la ultra Rosa Díaz i, posteriorment, repudiada per Albert Rivera.

No cal dir, que l’espanyolisme de Lozano compleix amb tots els requisits. Dono alguna pista. Fa uns anys va escriure l’assaig Lenguas en Guerra, un text on bàsicament titllava de poc útils per a la comunicació les llengües de l’Estat diferents del castellà. On considerava -contra tota la tradició sociolingüística- el bilingüisme com un fet ‘natural’ i on afirmava que la sintonia entre ser d’esquerres i lluitar contra la marginació del català, el basc o el gallec era ‘no natural’ com a conseqüència, diríem, d’un malentès ideològic per culpa de l’apropiació franquista del castellà.

El relat d’una suposada imposició de la llengua espanyola és, segons Lozano, una mentida del nacionalisme, del dels altres, és clar.

Lozano, que ja ha condemnat en unes declaracions en la BBC als líders independentistes,  ha negat que Espanya Global sigui una oficina de propaganda encara que des de la seva existència només hagi difós, insistentment, missatges celebrant el paradís espanyol. La maniobra és tan grollera que dubto molt que qualsevol estudiant de primer de publicitat sigui incapaç de descobrir-la.

De moment, en els dos vídeos que han sortit només s’enalteixen les gràcies d’Espanya. Espanya primera en investigadors, primera en tolerància cap a la immigració, Espanya plural, diversa… etc… La mateixa Lozano reconeix en una entrevista la necessitat d’una campanya d’aquesta mena atès que la percepció en el món és massa desigual, injusta. Als Estats Units, diu, es coneix Espanya per la paella, la platja i el sol. A Llatinoamèrica sembla que el fet que això sigui un niu de corruptes no és un fet pel que calgui preocupar-se’n massa. Certament, n’hi ha molts investigadors que han de fugir cames ajudeu-me per  a no morir-se de gana però ara, pensa ella, amb aquests vídeos, s’atraurà la inversió estrangera i tota la matèria gris tornarà d’una dia per l’altre. Plural i diversa, sí. Una altra cosa és que aquesta pluralitat es respecti. Massa gent pensa, com Lozano, en termes de llengües naturals i antinaturals, en apel·lacions a un bilingüisme màgic que, en definitiva, el que fa és -com diria Aracil– voler ocultar l’existència d’un conflicte.

Segur que aquests vídeos, pensats per a emocionar, reforçaran l’autoestima de l’espanyol convençut de viure en el millor racó de l’univers, perplex per l’odiosa desafecció catalana. Potser a l’estranger incitarà algunes desenes de jubilats a viatjar fins a Benidorm a passar uns dies. N’hi hauran molts vídeos com aquests i molts d’altres com el del guàrdia civil que va traslladar l’altre dia els presos polítics fins les presons de Madrid. Tots són vídeos de propaganda. Uns de propaganda blanca, els altres de propaganda negra destinada a humiliar, a desorientar, a desmoralitzar.

Espanya és el que és. Un Estat corrupte, llastat tant pel pes d’una mentalitat nacionalista retrògrada com per l’herència de 40 anys de dictadura feixista. Un país incapaç de resoldre democràticament dos dels seus problemes més greus: la desigualtat social i el conflicte territorial.

Escrivia Lozano fa uns quants anys en El Mundo que els bojos havien treballat molt com a enemics de la veritat. Que calia, d’acord amb Orwell, restaurar allò obvi. Acabava recordant que, a la última, la realitat va acabar venjant Galileu, tot i que pagant un alt preu. Totalment d’acord. I així passarà també amb la veritat d’Espanya, amb la dels catalans. En definitiva, el judici i la sentència, afirma Oriol Junqueras, pesaran com una llosa en la història de Espanya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Només depén de nosaltres

 

Peça escrita per Francesc Viadel —a petició de la Plataforma per la Llengua País Valencià— amb l’objectiu de reflexionar sobre la situació sociolingüística de la realitat valenciana actual, especialment pel que fa a l’escola valenciana. Francesc Viadel és periodista, doctor en Sociologia, professor de Periodisme a la Universitat de Blanquerna (URL) i autor del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme.

escola

L’any 1972 vaig anar per primera vegada a l’escola, una de religiosos, de les de ‘pago’, tal i com solia referir-se’n la gent més humil amb un deix de solemnitat. Voldria assenyalar que la meua escola era la de més prestigi de totes les del poble. Un poble mitjà, eminentment agrícola, conservador des d’abans de la guerra i tot, on entre les classes populars el coneixement, és a dir  allò que en deien saber de lletra i números, es valorava en gran manera atès que representava una oportunitat d’or, potser l’única, per a deslliurar-se’n de les servituds del jornaler del camp on s’ocupava una gran part de la població.

A principis dels anys setanta, amb l’escola pública condemnada a la inanició, els col·legis religiosos no tenien competència a l’hora de captar als fills de la majoria de les famílies. Així ho havia disposat el règim franquista en el context d’una Espanya on l’església tenia un poder enorme i on, per altra banda, ser analfabet no era cap raresa.

En el meu primer dia d’escola em faltaven encara vuit mesos per a complir els 5 anys. Recorde vaporosament el rebombori excitat de la canalla, els plors, els crits excitats de les mares, el disciplinador dring de la campana del pati, el misteriós tabernacle de Jesús davant de Pilatos embolcallat amb un enorme plàstic, mig ocult al buit aterridor de l’escala, la llum d’un sol tardorenc…

La primera conseqüència d’aquella entrada en el món dels adults fou l’anorreament de la meua llengua. A casa ens relacionàvem exclusivament en valencià, sense cap excepció ni alternativa possible. El pare era jornaler i la mare mestressa de casa. No teníem televisió i la ràdio a penes l’escoltava l’àvia durant algunes hores al dia, especialment a la vesprada moment en què sintonitzava el Consultorio de Elena Francis o la Ràdio Novel·la, Lucecita. Diríem, doncs, que el castellà va entrar de colp a la meua vida, sense prolegòmens.

Els religiosos que donaven classe procedien de Múrcia, de Burgos, de Conca… i no sabien ni un borrall de valencià. Els mestres que eren fills del poble o de la comarca tampoc no l’usaven mai a l’aula i se’l reservaven per a relacionar-se amb nosaltres, ocasionalment, al pati o al carrer. I així va ser com sobtadament, en unes poques hores, l’única llengua que molts coneixíem, va resultar inútil per a anomenar les coses importants, per a descriure el món, per a fer-lo comprensible… Per la influència de la televisió fins i tot vam acabar jugant en castellà en imitar els principals personatges de les nostres sèries preferides o bé els de les pel·lícules que en sessió doble passaven els diumenges a la vesprada al desballestat cinema de la parròquia. Tothom acceptava sense titubejos ni renecs, aquell ordre com una cosa natural. Encara tinc amics de la meua edat als que resulta impossible veure una pel·lícula en valencià, llegir un llibre o parlar la llengua del país en segons quins contextos, per exemple en la consulta d’un metge o en la finestreta d’una administració no local.

A principis dels vuitanta, la recent estrenada Generalitat va intentar introduir l’aprenentatge del valencià a l’escola. Allò va ser un Cafarnaüm. Des de la Conselleria d’Educació, Amparo Cabanes s’esforçava per imposar el valencià dels àgrafs impulsat per l’anticatalanisme que aleshores dominava el carrer a colps de bastó animat per Las Provincias i pels partits de la dreta. Des de Cultura, en canvi, Ciprià Císcar, intentava neutralitzar el desgavell creat per Cabanes sense poder, però, evitar la confusió i l’enfrontament al sí de la totalitat de la comunitat educativa. Tot plegat, aquest i no cap altre era l’objectiu del secessionisme, crispar l’ambient a fi de paralitzar qualsevol temptativa de recuperació social de la llengua mantenint la preeminència del castellà. A la meua escola, per cert, enmig d’aquell clima, van optar per substituir l’hora de valencià per una hora d’aprenentatge de flauta.

En el temps del batxillerat les coses no van anar millor per als que parlàvem valencià. El bloc reaccionari insistia en generar polèmiques estèrils al voltant de la llengua del país i l’administració poc interessada en el seu restabliment públic no feia gaires esforços. Ni l’aparició dels primers mitjans de comunicació públics van millorar massa la situació. La televisió valenciana va nàixer vergonyantment bilingüe i inspirada per un regionalisme xaró que pràcticament reservava el valencià a la representació de l’astracanada indígena. Només la ràdio amb molt de mèrit va aconseguir uns nivells de qualitat respectables. Una ràdio, cal dir, que la Generalitat amagava.

L’arribada del PP al poder el 1995 va representar un duríssim colp per a la fràgil pervivència pública del valencià, condemnat durant la Transició a la irrellevància o bé convertit en moneda de canvi polític. La dreta autòctona no tan sols va intentar fer-lo fora de la vida pública sinó que va assajar també el seu empobriment o galleguització en una maniobra ideològica consistent a anar separant-lo paulatinament de l’àmbit lingüístic del català.

Durant molt temps trobar llibres en valencià de qualitat, aconseguir ser atès en valencià en un qualsevol establiment públic… no ha estat una tasca fàcil. Viure en valencià té un cost, certament, que fa desistir a molts de practicar allò que els sociòlegs anomenen lleialtat lingüística.

Jo mateix al llarg de tots aquest anys m’he vist en no poques situacions incòmodes atesa la meua obstinació a parlar en valencià en qualsevol lloc i circumstància fent ús de la meua llibertat com a ciutadà lliure que soc. M’han agredit verbalment i físicament, se m’han rigut a la cara, han intentat humiliar-me funcionaris públics. Com siga, i com tantíssims altres valencians, no m’he arronsat. Renunciar a la meua llengua hauria estat com renunciar a mi mateix, cedir davant dels que defensen un model de convivència basat en l’autoritarisme i en l’assimilació cultural forçosa, rendir-se al disbarat de la ignorància, a la intolerància.

El cas és que en ple segle XXI, en el context d’una Europa democràtica, les amenaces, contra la pervivència de la nostra llengua lluny de desaparèixer han recobrat una insòlita força ja que molts consideren, avui més que mai, el català com el vehicle maligne a través del qual es transmeten unes idees amenaçadores per a un determinat ordre que es vol immutable. L’Estat espanyol, la majoria de la societat espanyola, malauradament està molt lluny de tenir la capacitat d’assimilar sense traumes la diversitat interna de la qual es compon. La diferència es percep sovint com un anomalia inquietant i odiosa que no es compren. Altrament, les lleis i les normatives a penes han representat una fràgil despenalització dels usos de la nostra llengua que no ha ajudat en absolut a la seua plena recuperació en les condicions exigibles en una democràcia. L’espanyolisme lingüístic, tal i com la definit Juan Carlos Moreno Cabrera catedràtic de Lingüística, és una ideologia radical excloent i impositiva d’aquells que pensen que el castellà és una llengua superior en tots el termes al català, el gallec, l’eusquera, l’asturià o l’aragonès. Recorda Moreno que la imposició de la llengua pretesament superior sobre les suposadament inferiors és per als defensors d’aquesta ideologia un deure ja que es fa pel bé dels que no són castellanoparlants nadius.

Admetem-ho, la salut social de la nostra llengua no és bona. Tampoc no ho és a la resta del domini lingüístic del català. Com recordava Sanchis Guarner en l’epíleg del seu llibre La llengua dels valencians, el narcisisme patriòtic a més d’inelegant és funest. Així i tot, pensem en estat estaria ara el valencià d’haver renunciat definitivament uns milers de ciutadans de diverses generacions a qualsevol temptativa de recuperació?. Altres llengües han tingut pitjor sort, com el bretó, pràcticament extingit en uns pocs anys després de la Gran Guerra. O el gaèlic, a pesar del fet que Irlanda compta amb un estat propi des de fa quasi un segle. Per contra, fixem-nos-hi en el cas de l’hebreu, en la ferma voluntat col·lectiva de salvar una llengua que pràcticament havia estat esborrada junt a la vida de milions de persones en les cambres de gas de l’Europa sotmesa pels nazis.

Les llengües, totes, atresoren cultura, bocins del gran patrimoni de la humanitat. El valencià, el meu català de la Ribera del Xúquer, és la llengua amb la qual em relacione amb el món, amb la qual l’expresse, amb la qual estime, m’emocione, invente i recree universos.  Tan respectable com totes les altres llengües, el valencià és la llengua que he triat per a viure plenament. No vull renunciar-ne perquè fer-ho seria com negar-me i alhora com negar també l’entorn social i humà en què crescut, après. Tinc tot el dret com a ciutadà lliure d’usar-la sense restriccions en peu d’igualtat a qualsevol altra llengua.

Malgrat tot, després de moltes dificultats, malgrat els retrocessos, a hores d’ara gaudim d’una bona nòmina d’escriptors i d’escriptores en valencià, hem recuperat els nostres mitjans públics de comunicació, hem guanyat respecte i prestigi en molts àmbits de la vida pública. En definitiva, no hem deixat que la nostra llengua cedís a la violència simbòlica del supremacisme lingüístic, als seus prejudicis o el seu capteniment  assimilacionista. Com recordava a Frankfurt l’any 2007 l’escriptor Quim Monzó, “les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort”.

No deixaré de parlar, d’escriure, de viure en valencià, de defensar el meu dret i dels meus conciutadans a usar-la en plenitud i llibertat, sense restriccions. Tal i com reivindica el sociòleg Josep Conill, es definitiva, es tracta d’oposar-nos amb totes les nostres forces als que pretenen convertir-nos en ciutadans de segona, definitivament en estrangers a casa nostra, en possessió d’una lengua regional, amb un estatus sui generis i un ús social ple de forats.

No em negaré tampoc el plaer d’aprendre tantes llengües com em sigui possible i, a través d’elles, conèixer una mica millor la humanitat en tota la seua expressivitat i vitalitat.

Només depèn de mi, de nosaltres. Com constatava el 1986 el sociolingüista Lluís Vicent Aracil en un lúcid article titulat Projecte per a una institució per a l’ús del català, “(…) Més que no pas un monument o un espectacle natural a contemplar, el català és efectivament un interès i una responsabilitat que ens afecten i incumbeixen directament i específicament a nosaltres mateixos. La seva promoció a través de l’ús, és una empresa històrica conscient i activa: una cosa que existirà en la mesura en què la farem”.

Publicat dins de Periodisme, Valencianisme | Deixa un comentari

Del taxi de Torra i dels periodistes endimoniats de TV3

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 27 de gener de 2019.

vaga-taxistes-ronda-litoral-sergialcazar-02

Taxistes tallant la Ronda Litoral de Barcelona durant la darrera vaga. Foto/El Nacional.

Els mals del sector del taxi en Madrid no provenen de l’irrupció de les noves tecnologies en l’economia, de l’impacte brutal de la globalització, tampoc de l’embogida i fosca mercantilització de les llicències, ni de la resistència als canvis d’un col·lectiu que defensa el seus legítims drets amb la mateixa vocació d’un gremi medieval. La culpa de tots els mals del taxi de Madrid la té el president Quim Torra per haver cedit, segons El Español, a les pressions d’un suposat Comité de Defensa del Taxi, “hermanos pequeños de los Comité de Defensa de la República”. El mateix líder sindical Alberto ‘Tito’ Álvarez hauria fet seu el demonitzat  ‘apreteu’ de Torra per a enardir els ànims d’uns taxistes que han emprat el “modelo de guerra de guerrillas” i que ara mateix imiten els seus col·legues de la capital d’Espanya en els entorns de Fitur.

Creuen els del digital de Pedro J. Ramírez que si el Govern de la Generalitat no hagués arribat a cap acord amb els de ‘Tito’ Madrid ara seria una bassa d’oli. Un acord, d’altra banda, que “encierra lo peor del provincianismo de tenderos” . “Que la Generalitat” , diuen, “ceda a la coacción y al corporativismo prueba la incapacidad de las autoridades separatistas para hacer valer la autoridad. Igual que se plegaron -cuando no alentaron- a las imposiciones de los CDR, ahora lo hacen ante los taxistas”·. Així les coses, “no es ocioso afirmar que, hoy por hoy, Cataluña es una tierra sin ley”.  Una terra sense llei i l’origen dels mals de la humanitat.

Aquestes invectives no només són un insult a la intel·ligència i un exemple de propaganda gore que només pot influir persones de cor senzill i malalts de catalanofòbia sinó que, a més, són més antigues que la picor per més que el diari es vengui a si mateix com una de les meravelles de la comunicació del segle XXI. Fet i fotut, podríem omplir desenes de volums d’insults i mentides contra els catalans publicades per la premsa espanyola des de que aquesta existeix. Insults com els que recollia Pierre Vilar llançats allà pel segle XIX contra els industrials, en plena guerra entre lliurecanvistes i proteccionistes. Als fabricants de tèxtil un diari molt espanyol els qualificava de “(…) Aves de rapiña de desenfrenada voracidad, lobos hambrientos que devoran la substancia de todos los españoles, monopolistas, bárbaros de la civilización, beduinos, tiranos aborrecibles, verdugos del obrero, señores de horca y cuchillo, cuya cabeza hay que exponer en una picota en medio de la plaza pública”.

Desconec si cap més diari ha aprofitat l’avinentesa dels avalots del taxi per a carregar contra els catalans. Com sigui, als propagadors de l’odi no els cal cap colla de taxistes enfurismats mamprenent-la contra un conductor VTC per a disparar.

A la molt moderna actriu Carmen Maura, per exemple. Ves per on que a la xicota Almodóvarla pone negra” que es donin diners als catalans bàsicament perquè considera que no “necesitamos” els nostres euros. És com si a Catalunya ningú no pagués un maleït impost, com si Catalunya no fos capaç de produir ni taps de suro. No els necessitem els diners, suposadament els dels espanyols, perquè a ella li ho sembla i prou. No tindria ovaris de dir el mateix dels andalusos, ni dels gallecs, ni dels canaris…

A Extremadura, pocs dies després que el seu parlament demanés el 155 per Catalunya, el president del PP, José Antonio Monago, ha assegurat sense que se li hagin colrat les galtes que la Tierra de Barros no tindrà regadius perquè les inversions de l’Estat se’n venen cap a Catalunya. Pedro Sánchez amb el silenci de Fernández Vara, ha dit Monago el que festejava a compte dels diners dels seus generosos ciutadans extremenys, ha de complir amb els seus compromisos amb els independentistes i d’aquí que s’hagin augmentat fins un 66% les inversions a casa nostra. Monago, que menteix sobre la xifra d’inversions, amaga, és clar, que ni amb l’augment acompleix Madrid amb el que es va comprometre per tal de respectar la disposició addicional tercera de l’Estatut que obliga l’Estat a destinar a Catalunya el mateix percentatge que el que l’economia catalana aporta al PIB espanyol, més d’un 18%.

També fa molt poc que Alfonso Guerra ha dit la seva dels catalans. L’exmandatari socialista ha assegurat per enèsima vegada que TV3 és l’autèntic càncer de Catalunya i que els seus periodistes han entregat la seva ànima al dimoni secessionista. Dit això, només cal que Guerra es vesteixi de Gran Inquisidor i que paren uns quants cadafals en la Plaza Mayor de Madrid per cremar vius unes dotzenes periodistes. Guerra vol fogueres i més 155, a dojo. Res no faria més feliços a Arrimadas, Rivera, Abascal, Casado i la resta de la colla de salvapàtries. Als catalans més ens valdria posar TVE i mirar les pel·lícules de Paco Martínez Sòria o de Gracita Morales fins caure atordits com estornells en el ple de l’agost.

Tot això, no és res en comparació amb el que es dirà i es farà durant els propers dies. L’espanyolisme ferotge està absolutament convençut que es troba al final d’un llarguíssim procés de destrucció de Catalunya que toca a la seva fi i redoblaran els seus esforços. Recordeu que va dir Felipe González a Toledo el maig de 1984: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, però el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. Doncs, això.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari

Taronges amargues

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 26 de gener de 2019.

sdr

L’arribada de la collita de la taronja a trenc de tardor sempre revolucionava el poble després del llarg parèntesis de l’estiu. Els mesos de calor, especialment l’agost, es podien arribar a fer insuportables per als jornalers pobres que a mitjan tarda, ociosos, mataven el temps a la porta del local recreatiu de la cooperativa veient passar algun ocasional vianant, fumant, parlant de futbol, de vegades de política, gairebé sempre de manera apassionada dels assumptes de la terra.

La taronja significava treball i abundor, vida, moviment, futur. Els homes anaven a collir i les dones al magatzem. Faltaven mans per a tanta feina. Amb les primeres clarors les colles omplien de gom a gom els bars i els quatre cantons del centre. Pràcticament no n’hi havia carrer per on no passés, encara de nit, una processó de dones cap als magatzems. Els transportistes, no més tard de les nou del matí, ocupaven la població amb els seus vehicles amb l’aire marcial d’una columna blindada dirigint-se cap a la batalla.

Els forns veien més pa que mai i els botiguers de tota mena confiaven en la campanya per a saldar vells deutes i fer de bell nou calaix. Feia dècades que Europa pagava molt bé les Navelines, les Satsumes, les Salustianes, les Whasingthon Navel, les Newhall, les Okitsu, les Mandarines, les Nave Late, les Clementines fines, les Blanques… totes les varietats i classes primerenques i, encara millor, totes les que arribaven a març, si de cas arribaven, després de sobreviure les circumstàncies de l’oratge o de les plagues.

Els salaris permetien a la majoria viure dignament i a uns quants, els comerciants més espavilats i amb sort, fer fabuloses fortunes. Els salaris permetien enviar els fills a València a estudiar carreres que després els convertirien en mestres, metges, infermers, arquitectes, advocats, dentistes… Tots se sumarien en la llengua del país -però també amb la mentalitat pregonament meninfot- a unes classes mitjanes estrangeritzades per costum i vocació que es miraven l’univers camperol amb un deix de sentimentalisme sorneguer, rabiüdament urbanita.

Els salaris arrelaven a la gent a la terra i al poble i, alhora, l’adormien en una mena de dolç miratge d’estabilitat econòmica sense fi que la vacunava contra qualsevulla aventura social, contra qualsevol vel·leïtat de progrés que estigués més enllà dels límits d’aquella rutinària i estacional forma de viure. Els salaris atreien nous vinguts, estudiants forasters, jovenalla provinent de Portugal i Marroc, castellans i andalusos… Sense aquells salaris el poble, els pobles de moltes comarques del País Valencià sense a penes indústria i amb un comerç precari, haurien sigut foscor, misèria, incertesa.

Fa trenta, quaranta anys ningú no es podia imaginar que la taronja esdevindria una miserable mercaderia i la terra un bé devaluat. Pocs es paraven a pensa ni un sol minut en la volubilitat de l’economia o bé en les possibilitats del màrqueting i la publicitat, en la modernització de les estructures productives i comercials, en la necessitat d’avançar-se als canvis per a sobreviure.

Com en tants altres sectors, el vèrtex de la piràmide l’ocupava gent de mentalitat conservadora amb una visió de l’economia especuladora i de regateig curt. No és que aleshores no es parlés ja dels perills de la producció de països tercers, de la globalització econòmica, del llast del minifundisme però la realitat és que pocs s’ho van voler escoltar i menys encara creure.

El boom immobiliari de principis de segle afavorit pel PP va ser la primera coltellada al camp. La terra va convertir-se en un actiu al servei de la rajola. La liberalització dels mercats va fer la resta. En poc temps al camp només es van quedar els vells i els que no tenien més remei que llogar-se per sous de misèria i en condicions abusives, sense que cap administració o sindicat hagi estat capaç de plantar cara a la situació.

Aquest any les taronges s’han quedat als arbres o a terra. El paisatge dels termes de tots els pobles valencians citricultors és desolador. Els llauradors valencians no poden competir amb les taronges sud-africanes que entren al mercat europeu en virtut d’un acord de lliure comerç reeixit amb el vot favorable de quasi tots els partits espanyols. Els productes fitosanitaris utilitzats en Sud-àfrica i prohibits en Europa permeten produir en aquell país a un cost menor.

El senador per Compromís Carles Mulet s’ha quedat pràcticament sol quan en diverses ocasions ha demanat l’aplicació d’una clàusula de salvaguarda que limiti l’entrada de fruita sud-africana evitant així una competència clarament deslleial. El diputat Joan Baldoví també ha defensat la mesura al Congrés. Els d’Esquerra Republicana s’han posicionat en el mateix sentit. El Gobierno, mentrestant, passa en raons i assegura que tot està en ordre.

Al ministre d’Agricultura Luis Planas quan se li pregunta en la premsa sobre la seva capacitat d’influir en favor dels valencians contesta amb la sinceritat de l’arrogant que el que ell fa a Brussel·les és exercir d’espanyol entenent aquest exercici com una activitat totalment oposada al del poder valencià. Heus ací un sucursalista sense complexos, un valencià de tro i saragüell.

Els productors es pregunten per què ningú no fa res, protesten, es manifesten, se sorprenen de la seva escassa influència en els assumptes del món. Plana en l’ambient la sospita que han estat víctimes d’una traïció, la dels polítics, però, qui sap també si la dels grans inversors del país mateix que potser estan darrere de moltes plantacions sud-africanes.

A hores d’ara, es dolia l’altre dia Pere Montagud, un dels portaveus de les protestes que s’han produït per tot arreu, els llauradors són desterrats del mateix país. La ruïna i la desesperació anuncien temps difícils. La frustració no pot dur mai res de bo. Mai les coses tornaran a ser iguals. Les collites que vindran seran totes de taronges amargues.

 

Publicat dins de Societat | Deixa un comentari

València continua oblidant Marco Miranda

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 21 de gener de 2019.

whatsapp image 2019-01-20 at 13.12.14 (5)

Moment de l’homenatge que el passat 21 de gener reteren diferents líders republicans i valencianistes a Vicent Marco Miranda. Cementeri de València, 2019.

Des de fa temps al cementiri general de València té lloc una vegada a l’any una senzilla i entranyable cerimònia d’homenatge a Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València. A l’acte, inicialment organitzat per Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), s’han anat sumant altres col·lectius. Aquest any amb els militants i dirigents d’ERPV, han estat també membres d’Acció Cultural del País Valencià, del corrent Bloc i País del Bloc-Compromís, d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), de l’STEPV–Intersindical, Esquerra Valenciana i de la Plataforma Dret a Decidir. En un país plenament recobrat per a la democràcia després d’haver patit un cop d’Estat i dècades d’una sagnosa dictadura militar, un acte com aquest dedicat a una de les figures polítiques més rellevants del segle XX del país, hauria concitat les adhesions de dretes i esquerres així com de representants de les principals institucions.

La realitat és, però, tota una altra. En plena regressió democràtica, Marco, desperta la indiferència dels hereus ideològics dels que van ser els seus botxins i atemoreix els que per raons òbvies li podrien fer costat incapaços com són encara de desfer-se del Sant Benet que els primers els van penjar. En aquest punt, el complex polític de les formacions esquerranes és al País Valencià especialment persistent i vergonyant.

Val a dir que Marco Miranda no va ser un polític qualsevol. El dirigent va protagonitzar la transformació d’un blasquisme rendit al lerrouxisme, en un valencianisme republicà de nou encuny que no va tenir temps d’estendre’s. Això va ser el 1934 quan va fundar Esquerra Valenciana juntament amb altres valencianistes com Vicent Alfaro. Diputat a les Corts el 1931, el 1933 i el 1936, durant la darrera legislatura de la II República fou diputat pel seu partit dins del grup d’ERC.

Aquell mateix any, es va enfrontar obertament als militars després de la massacre perpetrada en Astúries contra la població civil. Marco va plantar cara al bloc dinàstic i va dur la seva denúncia davant de la Fiscalia de l’Estat.

Amb Alfonso Castelao i Lluís Companys, va intentar la fundació d’una coalició nacionalista capaç de transformar Espanya en una veritable república de tall federal. Durant la guerra, va intervenir en l’organització de la defensa de la ciutat de València i en la formació de les milícies valencianes.

Acabat el conflicte bèl·lic hauria pogut exiliar-se, però, no va voler abandonar els seus a la seva sort i va optar per quedar-se. Marco va viure amagat entre València i Borriana, durant vuit anys fins el seu decés el 23 de desembre de 1946. Van ser vuit anys de por i patiments. El seu enterrament a València ha estat recordat com la primera manifestació civil antifranquista, espontània, protagonitzada per centenars de persones que el van admirar en vida i que no van tenir por d’acompanyar-lo en el seu comiat.

Ahir a València, unes desenes de ciutadans el van tornar a recordar situant-lo com un referent civil alhora que demanaven a les autoritats valencianes que es comprometeren en donar-lo a conèixer, a recordar-lo. No és la primera vegada que es fa una exigència com aquesta als dirigents del país, especialment a la màxima autoritat de la capital valenciana, Joan Ribó. El 2016, Francesc Galiano en nom d’ERPV i la regidora Rosa Albert en nom d’EUPV, van demanar al consistori que hi dediqués almenys un dels seus carrers a l’alcalde Marco. No van obtenir resposta. Un any més tard, en el context d’un acte en el Centre Octubre dedicat a la memòria històrica, l’editor Eliseu Climent va instar de nou Joan Ribó a recordar el dirigent republicà posant el seu nom a algun dels carrers de València. El moment no podia ser més oportú per tal com s’estava en plena revisió del nomenclàtor de la capital en compliment de la Llei de Memòria Històrica. Ribó, present en aquell acte, es va comprometre públicament a que Marco tingués una avinguda així que a la ciutat n’hi hagués una de nova. Des d’aleshores, s’han obert nous carrers, s’han canviat noms, però Marco continua oblidat. A les portes d’unes eleccions municipals, tot fa preveure que el govern de la ciutat continuarà sense recordar-lo atemorits pel que diran les forces reaccionàries de València les quals continuen determinant a les institucions quins han de ser els contorns de l’imaginari identitari i simbòlic de tots.

El Consell s’entreté en exposicions i actes a major glòria dels sectors conservadors mentre el PP denuncia en els jutjats ajuntaments com el d’Alacant per eliminar el nomenclàtor heretat de la dictadura. Mentre els uns se l’agafen en paper de fumar, els altres no tenen cap problema en mostrar-se orgullosos de les seves abominables arrels ideològiques i les seves expressions.

L’historiador Le Goff va escriure com el poder sempre ha tingut la voluntat de dominar el record. Així mateix, va assenyalar, però, que la memòria havia de servir per a alliberar els homes i no per a sotmetre’ls. Faríem bé de recordar-ho de tant en tant.

Publicat dins de Política, Valencianisme | Deixa un comentari

Enric Sòria, abans del vespre

 

enric

Enric Sòria, un capvespre a València, hivern de 2018.

L’editorial Proa acaba de publicar l’antologia poètica d’Enric Sòria (Oliva, La Safor, 1958), Abans del vespre. Sòria, el més civilitzat dels poetes en paraules del seu prologuista  Sebastià Alzamora, és una de les veus literàries més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.

Diu Alzamora, que és l’amor i els llibres els dos motors que impulsen la seua poesia. Al llarg dels anys, Sòria ha bastit un corpus poètic sòlid, que beu de les millors tradicions, amb una clara voluntat de trascendir més enllà de modes o de provatures ocioses.

Una poesia segons Alzamora allunyada d’ismes, “orgullosament lírica i d’interiors”. Una poesia que ha pugnat també, per ‘la intel·ligibilitat”, escrita amb ” (…) cura extrema, fins i tot obsessiva, de les necessitats i les exigències formals que se li plantegen: però no a la manera llepada i embafadora dels poetes que es complauen en la manufactura de boniuqes volutes sostingudes dins del buit, sinó des de l’exigència del manobre que sap que un maó fora de lloc pot enlletgir la façana sencera de l’edifici (…)”.

Ací un tast.

 

Tarda

Amb tu, com sempre, aquesta sensació

de fàstic trascendent que es contagia

-l’elaborada forma amb què m’ignores-

i aquesta inútil esperança meua,

que fomenta reencontres i bona educació.

Una paraula teua i he acudit, com sempre,

fins i tot content perquè em cridaves.

Un altre error, segur.

Per tu m’enganye massa.

Els besos grisos, les mirades grises,

els amors grisos…

d’un gris de cendra,

el gris de les metàfores gastades,

estèrils per a sempre,

em són la merescuda recompensa.

Com dues ombres o dues copes buides

hem desanat València

-sense jardins ni flors: València-

tota una llarga, interminable tarda.

Un gris no-res de cendra; aquests amors tronats

ja no s’estilen. Una grisa paròdia obliterada,

aquesta tarda que res no fa immortal.

De Varia et memorabilia

(València, Diputació, 1984; 2ona edició ampliada, Gregal, 1988)

 

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Extremaidura

 

*Article de Francesc Viadel publicat el 18 de gener de 2019 a La Republica.cat.

fotonoticia_20180116075234_640

Asamblea d’Extremadura.

L’estiu de 1994 el grup de rock Extremoduro fundat per Roberto Iniesta Ojea triomfava amb una cançó gamberra de desamor dedicada a Extremadura, un dels territoris més siberians de l’Espanya carpetovetònica. Si fem cas al CIS la contrarietat d’Iniesta amb el país que el va veure nàixer era amplament compartida pels seus conciutadans. En Extremadura, llastada per l’atur, no hi havia ni déu que estigués a gust ni que tingués la més mínima confiança en progressar. El malestar venia de lluny. Entre 1960 i 1975 es calcula que uns vuit-cents mil extremenys -la població actual supera per poc el milió d’habitants- van escampar la boira fugint de la misèria. Molts d’aquests extremenys van anar a raure a Catalunya. Ocupats primer en el camp, posteriorment van instal·lar-se a les ciutats. No cal dir que el país, lluny de la imatge mesquina que l’espanyolisme més retrògrad i odiós ha escampat, ha estat des de sempre terra d’acollida i d’oportunitats. Com si no, un cordovès hauria pogut arribar a president de la Generalitat o una andalusa de Jérez a cap de l’oposició?. Estic segur que un català, per més bon patriota espanyol que fos, ho tindria gairebé impossible per a presidir els governs autònoms d’Extremadura o d’Andalusia. L’estigma pesa molt i fins i tot el mateix Albert Rivera s’ha hagut d’escoltar algun exabrupte catalanòfob provinent de trinxeres gens llunyanes a les seves.

La cançó del rocker no era precisament un ‘Per a ofrenar’. Desde que tú no me quieres, yo quiero a los animales y al animal que más quiero es al buitre carroñero (…) Hizo el mundo en siete días, Extremaydura al octavo, a ver qué coño salía, y ese día no había giñado. Cago en dios en Cáceres y en Badajoz (…) Tenemos el agua al cuello con tanto puto pantano, las bellotas radiactivas, nos quedamos sin marranos. Tierra de conquistadores, no nos quedan más cojones, si no puedes irte lejos te quedarás sin pellejo. Tierra de conquistadores, no nos quedan más cojones, bebe zumo de bellota ¡idiota!… (…)” Així d’iconoclasta s’expressava Iniesta suposo que contra el gust del panxacontentisme local i de la minoria benestant. Avui en dia, Extremadura continua sent una regió espanyola amb unes xifres d’atur molt elevades malgrat la generosa i permanent inversió de l’Estat. Alguna cosa falla. Fa res es va parlar de l’obsoleta xarxa de trens extremenya arran d’un lamentable incident mentre la premsa de la caverna relacionava aquesta amb un suposat tracte de favor de l’Estat amb Catalunya. Una mentida més.

Els polítics extremenys, des del llengut Rodríguez Ibarra passant per Monago i Fernández Vara, han trobat en Catalunya el boc expiatori on projectar les seves insuficiències, on desviar el malestar crònic dels seus administrats. Duen anys atiant l’odi contra Catalunya hereus d’una llarga tradició del nacionalisme espanyol que va tenir en el franquisme -avui en el cinisme proverbial del constitucionalisme estricte- la seva màxima expressió.

Ahir, l’Asamblea de Extremadura va fer un pas més en aquesta irresponsable campanya d’odi contra els catalans. PP, Ciudadanos i PSOE van aprovar una resolució instant Pedro Sánchez a abandonar una inexistent bilateralitat de relacions entre Madrid i Catalunya i a aplicar un 155 durador i profund a major glòria de l’esperit de la Transició (la de Martín Villa i Billy el Niño?) i de la unitat de la pàtria. Només Podemos es va oposar a una iniciativa tan ignominiosa.

La proposta és incendiaria i no hem de descartar que la imiten descerebrats com Lambán o oportunistes com Juanma Moreno empentats per l’extrema dreta que alimenten. El temps dels judicis contra els presos polítics alimentarà tempestes com aquesta fruit de l’odi, la incapacitat i la impotència política.  Tempestes polítiques i detencions il·legals, multes i accions que encara no podem arribar ni a imaginar. Els catalans s’hauran d’acostumar i anar fent via.

La dreta extremenya i nacional vol per a Catalunya un 155 durador… I per què no la reclusió de tots els independentistes en foscos calabossos fins que es morin, la prohibició del català o el tancament de totes les escoles?. Catalunya convertida en un solar.

En un moment de l’aquelarre parlamentari, la colèrica portaveu del PP, Cristina Elena Teniente Sánchez, va arribar a dir que en Catalunya ‘hay pelas, però no hay ley”. Pot haver una declaració més calumniosa que aquesta contra el país, pròpia d’algú amb un complex d’inferioritat i d’una mesquinesa digna d’estudi psiquiàtric?. Després diran que els materialistes indecents, gasius i insolidaris són els catalans. “Que vengan cada año a por alpiste estos catalanes”, bramava Alfonso Guerra allà pels vuitanta. “Que se metan los cuartos por donde les quepan”, va etzibar el 2005 Ibarra davant la proposta de reforma del finançament feta pel Govern de Maragall. Imbècils.

Extrema i dura, Espanya gris i sinistra també, ridícula, molt.

Doncs això, que desde que tú no me quieres, yo quiero a los animales y al animal que más quiero es al buitre carroñero…

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Josep Bou s’estrena en TV3 atacant Vinader

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 13 de gener de 2019.

xavier_vinader_54310-678x381 (2)

El periodista Xavier Vinader poc després del seu indult.

Fins el més pacient, hàbil i histriònic dels personatges té la seva bête noire capaç de remoure-li les entranyes i de fer-li enarborar el matxet sense mirar pèl. La del molt expressiu Josep Bou és el plorat Xavier Vinader responsable que no pugui escapar del seu incòmode passat de militant de l’extrema dreta.

Ahir, en el programa FAQS, Bou va negar rotundament la seva militància als inicis de la Transició en Fuerza Nueva, el darrer partit del Alzamiento Nacional. El candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, va aguantar bé fins que Maiol Roger va insistir en aquesta qüestió tot recordant-li la publicació -sense citar-la- d’un reportatge de Jordi Borràs per al digital TOTBarcelona. Bou, visiblement nerviós, va etzibar que el culpable d’aquella suposada ‘mentida’ havia estat Vinader a qui va titllar sens embuts de delinqüent. L’estirabot no va agradar gens la periodista Sara González que va mamprendre’l amb severitat mentre ell intentava, maldestrament, embolicar la troca acusant el periodista de Sabadell de ser el responsable de l’assassinat a mans d’ETA de dues persones.

És cert que gràcies a Vinader sabem que Bou va pertànyer a la formació del feixista Blas Piñar. Jordi Borràs va desempolsar en l’arxiu de Vinader tres documents de Fuerza Nueva datats en 1978 en què Bou apareix com a militant. No és veritat, però, que Vinader fos responsable de l’execució per part d’ETA el gener de 1980 de Jesús García i Alfredo Ramos,  dos militants ultres de Vizcaya. Tots dos havien estat citats com a membres de ‘comandos incontrolats’ en diverses entrevistes que el policia murcià Francisco Ros Frutos havia concedit a Vinader i en les quals, entre d’altres, es denunciaven activitats policials relacionades amb la guerra bruta contra estudiants, obrers i independentistes bascos tot amb l’aquiescència dels comandaments.

Arran de les morts de García i Ramos, s’obrí un procés judicial contra Vinader i el jutge Ricardo Varón Cobos decretà el seu ingrés en presó.  El periodista, que se’n va assabentar a Londres, va decidir llavors no tornar la qual cosa va motivar una segona ordre de crida i captura que va despertar la solidaritat dels periodistes.

El cas és que a Vinader li foren denegats tots els recursos així com les peticions d’indult impulsades pels diputats Fernández Pérez Royo i Santiago Carrillo. Així els coses, calia, que entrés en presó, arriscant-se a que el Gobierno de Felipe González no l’indultés, o bé restar sine die en l’exili.

Finalment, va optar per jugar la partida i es va entregar a l’Audiència Nacional. La seva entrega el 8 d’octubre de 1984 va generar una ona de solidaritat internacional. El periodista va ser detingut a Barajas, traslladat a Carabanchel i d’aquí a l’Hospital Penitenciari. A la última, el 21 de març d’aquell mateix any el Gobierno socialista l’indultava. No haver-ho fet hauria suposat el descrèdit dels socialistes en relació amb el seu compromís amb la democràcia i la confirmació del poder de l’alta judicatura directament emanada de la dictadura.

La sentència de novembre de 1981 que va condemnar-lo a 7 anys de presó per un delicte d’imprudència temerària professional, va ser abastament interpretada com un avís dels jutges a la premsa perquè no posaren el nas on no tocava.

El 1983, en un article publicat a El País, Xavier Vinader, en la recta final, Jordi Solé Tura afirmava: “(…) no alcanzo a ver cómo se puede establecer una relación causa efecto entre una información de prensa y unos asesinatos cometidos por autores desconocidos, pues resulta imposible saber si estos actuaron en función de dicha información periodística o siguiendo sus, propios canales de información”.  I afegia: “(…) “Resulta muy difícil sustraerse a la impresión de que con la condena de Xavier Vinader se ha querido hacer una dura advertencia a los informadores de este país para que no se acerquen demasiado a la sutil frontera que separa la información sobre el terrorismo de la apología del mismo. (…) Se priva a un periodista de su libertad y de sus medios de trabajo y, a la vez, se hace pender una amenaza dura y genérica, de límites imprecisos, sobre todos los informadores y comentaristas”. I en això estem.

Bou pot cantar missa però els papers de Fuerza Nueva que l’assenyalen com a militant són difícils de contestar. Emmerdar la memòria de Vinader no canviarà res. Altrament, el seu entestament en mantenir contra tiris i troians que no ha tingut res a veure amb l’extrema dreta, la d’ahir, diu molt del seu tarannà personal. Vinader se n’hauria fet un fart de riure i, segurament, li hauria reservat alguna sorpresa, unes fotos d’uniforme o participant en una qualsevol concentració a major glòria del Caudillo. Potser n’hauria tingut prou amb una columna explicant que té a veure una fleca, el PP i Societat Civil Catalana.

La propera vegada que Bou trepitgi un plató de TV3 fent de Torrebruno, Gila o Chiquito de la Calzada en versió de la Plana de Vic, el periodista que l’entrevisti faria bé de preguntar-li què en pensa de delinqüents com Antonio González Pacheco (a) Billy el Niño, Atilano del Valle, Benjamín Solsona (a) El Galleta, Roberto Conesa, els germans Creix o tantíssims altres eficients funcionaris d’Interior. Igual va i sobtadament se li ennuega com a la seva confrare Andrea Levy, el ‘cagatió’ i el noi de la mare.

Publicat dins de Periodisme, Política | Deixa un comentari