Josep Piera, ací comença tot

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 13 de juny de 2016.

 

L'escriptor Josep Piera, foto/Saforíssims.

L’escriptor Josep Piera, foto/Saforíssims.

Fa unes setmanes, a l’estació de metro d’Universitat, a una de les parades de l’associació Llibre Solidari, vaig trobar un exemplar d’Ací s’acaba tot de Josep Piera. El llibre, pràcticament nou de trinca, abandonat entre guies grogoses de viatge, d’autoajuda, novel·les passades de moda i poemaris oblidats, se’m va figurar com una espectacular vedette amb tota la frescor de la joventut encara. No en va, Ací s’acaba tot és un text important, poderós, un relat fantàstic sobre la joia de viure com ho són gairebé tots els que ha escrit l’escriptor saforenc.

En un tres i no res, per uns pocs euros, em vaig fer amb ell davant la sorpresa de la xicota que atenia la parada, una jove de pell pàl·lida i mirada tristota. Feia molt que no em sentia tan feliç caçant un llibre en una d’aquestes jungles de paper que són les paradetes de segona mà, gairebé sempre descurades, amb les seues muntanyes de volums impúdicament palpotejats pels viciosos de la lectura.

Va ser una agradable sorpresa, el millor que m’havia passat en molts dies. De sobte, havia recuperat Piera atès que tots els llibres que tinc seus es van quedar ara fa deu anys a Algemesí, abandonats en caixes en l’altell fosc d’un edifici, unes caixes que no deixen de ser la constatació d’un naufragi. En aquelles caixes de cartró, El cingle verd, El somriure de l’herba, Estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, Presoners d’un parèntesi… Qui sap com els haurà tractat el temps.

Potser la troballa ha estat un senyal que no se sap ben bé quin fet prodigiós i feliç que encara ha de passar-me. El cas és que una vesprada de fa uns quants mesos em vaig trobar Piera en la superfície d’aquella mateixa estació de metro. Passejava distretament entre skaters i colles de joves desficiosos en direcció al carrer Aribau, camí del cinema, em va dir. Vam fer uns metres junts. Tenia ganes de xerrar amb ell. Havien passat molts anys des de la darrera vegada que l’havia vist, al centre de València, passejant amb el seu inseparable amic, Ignasi Mora. Molts més anys encara des que el vaig conèixer durant el meu pas per Gandia per qüestions estrictament professionals. D’aquella època ja remota recorde, vagament, una trobada a sa casa amb motiu d’una entrevista que vaig fer-li per a El Punt. També un sopar entranyable al port de la ciutat després que em presentara en Ambra un intent meu de novel·la i un parell de dinars ‘conspiradors’ en un bar de Marxuquera on es menjava un bon putxero i on la mestressa sempre guardava per a l’escriptor una ampolla d’un excel·lent Ribera de Duero. Piera, llavors, era tota una figura i jo un jove ingenu que gairebé m’escandalitzava amb les seues crues apreciacions de la realitat, amb aquell pragmatisme seu conseqüència d’un amor a la vida sense concessions. Amb el pas del temps, li he acabat per donar la raó a Piera. El món és imperfecte, banal i bell alhora i els homes són com són i potser no paga la pena capficar-s’hi massa, un mateix pot caure en qualsevol moment en el parany de la seua pròpia condició humana mentre s’entesta en voler arreglar les coses… Qui t’ha demanat que arregles res, pallús? Tots aquests maldecaps morals no deixen de ser coses que et distreuen del viure. Tot és una gran mentida, és clar, menys la vida.

Piera estava pràcticament igual. Vull dir igual de prim, de mogut, d’alerta als signes del temps, d’entusiasta. Parlàrem breument de com havien canviat les coses, de l’ascens dels nous partits, de l’evolució del país, tot plegat del resultat encara incert d’una contesa electoral que, finalment, va acabar per enviar als inferns de l’oposició el totpoderós PP valencià. Ja veurem ara què passa. Com siga, de moment, aprofitem l’avinentesa, deu pensar Piera.

L’altra nit, l’escriptor va tornar a eixir en un sopar de vells amics. Va eixir el Piera singular, entremaliat com un xiquet, el personatge a meitat de camí entre l’egregi poeta d’unes qualssevol lletres nacionals, l’astut comerciant de taronges i l’actor itinerant de la vida… Es va parlar amb entusiasme de les seues festes a La Drova, dels seus llibres -dels afortunats i dels dissortats- del seu camí traçat fins ara. Piera és un entusiasta que entusiasma. Quina sort.

En silenci vaig pensar amb la magnífica entrevista que li fa l’historiador Ferran García Oliver i que apareix publicada al darrer número de la revista L’Espill. L’escriptor confessa sentir-se destronat d’un món editorial, que ja no té cura dels seus autors, víctima d’un context de distanciament entre els Països Catalans. Piera ha deixat de publicar en la poderosa Edicions 62, ‘ja no té les claus’ que abans li obrien les portes, assegura sense un bri de rancúnia ni tampoc de melangia. “Potser ja no sóc ningú en el context literari actual”, rebla, així, tal com raja. S’hi sent sol, també, com tants s’hi senten en un món que sabem que sembla anar cap al no-res. Naveguem, explica, per una mar fosca i tempestuosa sense cap far que l’oriente, que puga salvar-nos del desastre. No són bones noticies. Aquest societat vomita des de totes les aules, convertides en tallers clandestins de la ignorància, generacions de simples consumidors illetrats, sense memòria, desheretats voluntaris d’un patrimoni preciós que ha costat molt d’acumular. Què no sabeu qui és Piera? Llegiu, doncs, ignorants…

El present s’ha convertit en un circ. Massa soroll. Massa pressa. Massa ambicions en joc en un món que s’ha fracturat dramàticament en dos, entre la realitat i la virtualitat. A la realitat és on ens esquarteren. En la virtualitat ens creiem herois d’una revolució sense revolucionaris. Ah! L’exaltació furibunda del nou… Ens ofeguem en un bassal merdós d’intrascendència. Sense els mots i el seu sentit no som res. Qui se n’ocuparà dels mots si ho deixem tot al fals atzar dels algoritmes? De cas hi haurà algú que se n’adone a temps que ara i ací cal començar-ho tot de nou abans que no hi haja res a fer? Ací s’acaba tot? No, no… Esperem que no, és clar.

Amb molt d’enyor pense ara Piera, unes serres, la mar, els seus paisatges, els meus, les ganes de viure malgrat tot.

Paratge de la Drova, a La Safor, tan vinculat a la vida i obra de Piera.

Paratge de la Drova, a La Safor, tan vinculat a la vida i obra de Piera.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s