País Valencià, l’hora de passar comptes?

*Article de Francesc Viadel publicat a La República.cat el 30 de juny de 2019.

Divendres passat vaig anar amb uns amics a veure al Teatre Goya de Barcelona ‘Valenciana. (la realitat no és suficient)’ del dramaturg Jordi Casanovas. La peça, coproduïda pel Grec 2019, l’Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València,  ficciona la realitat del País Valencià dels anys 90 en un intent, pel que sembla, de rellegir la realitat present d’aquest mateix país que va estar governat durant dues dècades pel partit més podrit d’Europa.

A través de la mirada de tres amigues periodistes, l’espectador es passeja per l’escenari de la ruta del Bakalao, guaita a la construcció del règim corrupte de Zaplana apuntalat en l’extinta RTVV i refresca la memòria sobre el vergonyós tractament mediàtic que va tenir el crim de les xiquetes d’Alcàsser. La història, massa llarga, plena de simplificacions escandaloses, es queda molt lluny de fer una crítica descarnada d’aquell univers que tant ha influït l’actual moment. Lluny de provocar una reflexió tan necessària en un país permanentment resignat en alguns moments, fins i tot, contribueix a fer mitificacions sempre tan letals, sembla voler fer una invitació a l’oblit. L’oblit, ai!, una habilitat col·lectiva dels valencians practicada des de ni se sap quan de temps.

Val a dir, que el crim d’Alcàsser no va ser només un conte de por explicat pels mitjans de comunicació. Va ser, sobretot, la conseqüència brutal d’un determinat context de desestructuració social molt estès de nord a sud del territori que va posar al descobert una societat fins un cert punt endarrerida, indefensa davant de la manipulació mediàtica. Una societat que pràcticament es va limitar a alleujar-se vivint una permanent recreació del drama, donant sentit ple al circ muntat pels mèdia.

La ruta del Bakalao no va tenir res de moviment cultural. Simplement, va ser una fàbrica de fer diners basada en l’oci en un país que no comptava amb alternatives potents, on la cultura sempre ha estat una activitat gairebé clandestina. Una fàbrica sempre a ple rendiment que, entre Sueca i València, enmig d’un entorn rural castigat per la crisi, va cremar tanta droga com vides humanes.

El règim de Zaplana tampoc no va ser cap accident històric, un producte de la propaganda televisiva. A Zaplana, com a Rita Barberà, o els seus hereus, Fabra, Camps… els van votar massivament els valencians amb l’expectativa en molts casos de beneficiar-se de la gran festa de la corrupció. Una festa que va devastar el territori, les caixes, l’agricultura, el teixit industrial de les comarques centrals, les possibilitats d’un turisme de qualitat, la reputació dels valencians. I la realitat és que gairebé ningú no va protestar durant vint anys. Els poetes i els escriptors, els acadèmics, sense ningú que els llegís, es van retirar als seus cenacles. Els diaris van donar-ne una de freda i una de calenta en funció dels diners que arribaven de la Generalitat. Després s’ha sabut també que el PP tenia en nòmina un exèrcit de periodistes panxacontents més enllà de les empreses públiques.

Els partits de l’esquerra pràcticament van limitar-se, entre batussa interna i purga, a esperar que el model col·lapsés. El 2007, alguns mitjans de comunicació van atiar amb intencions poc clares una certa mobilització radical contra el PP. Podem dir que van crear el miratge d’una regeneració possible. Al caliu d’aquest miratge, el moviment Ja en tenim Prou d’artistes i col·lectius civils diversos, el Compromís pel País Valencià on es van agrupar totes les esquerres possibles, la candita Carmen Alborch a l’alcaldia de València i la seva cort de velles glòries dels 90, es van conjuminar per a evitar que Francisco Camps -amb Zaplana ja de ministre a Madrid- arribés a la Generalitat i que Barberà saltés de l’Ajuntament del Cap i Casal. El resultat va ser, però, l’ascens del PP. A la capital, Esquerra Unida es va quedar sense representació. Mentre Barberà va treure 21 dels 33 regidors de l’ajuntament que van possibilitar que pogués trossejar la ciutat a major glòria dels seus interessos familiars com els dels més àvids constructors.

A Camps el va votar un 53,27 % dels valencians, 11 punts més que a Zaplana. Els socialistes de Joan Ignasi Pla van baixar un 4%. El Compromís liderat per Glòria Marcos, no va arribar ni al 10% dels vots. La dreta, doncs, es va enfortir més encara i el país, enmig d’una eufòria absoluta, se’n va anar anant de mica en mica a la merda.

Un dels amics amb qui vaig veure ‘Valenciana’ va fer-me notar si almenys aquell sainet modern no seria el símptoma de la necessitat del país de passar comptes amb aquell passat. L’observació és molt pertinent però soc escèptic. No crec que ningú tingui ganes de remoure res. El 2015, poc després que els socialistes arribaren al poder de la mà del nou Compromís de Mónica Oltra, la Generalitat va difondre un vídeo per les xarxes socials on tímidament s’assenyalava al PP com el culpable de la catàstrofe de país que s’havia heretat. Després de la desfeta, la festa.. resava pobrament l’anunci. La veritat és que més enllà del vídeo no va passar res i tant és així que tots el funcionaris que van permetre el desgavell van continuar als seus llocs. El mateix va passar amb alguns periodistes còmplices del PP que no només no es van quedar sense feina sinó que van ser acollits en institucions i partits de l’esquerra com a professionals de trajectòria indiscutible.

Ningú no vol saber res. El valencianisme polític oficial, amb més poder que mai, ha fet propi el discurs del neoregionalisme, és a dir, el mateix amb matisos que des de sempre ha preconitzat el PSOE indígena. La il·lusió i l’alegria de manar són la millor vacuna contra les aventures polítiques com ara la d’enfrontar-se a un centralisme que ha anul·lat completament qualsevol possibilitat de futur del país.

Per no queixar-se no es queixen ni els joves. Ben mirat, els que s’han implicat en el recanvi són els que han tret la millor tallada. Les noves generacions valencianistes han proscrit qualsevol recepta fusteriana de canvi. Fuster és tan antic i molest com Marx per mal que li sembli a Terry Eagleton i totes les colles que practiquen la dissidència des de l’ska, la poesia, l’ecologisme o l’economia col·laborativa. Les noves generacions de l’esquerra espanyola, joves suficientment preparats que no es mullen ni a duro el pam, es mantenen disciplinadament dins de l’esquema ideològic del règim del 78. Els uns i els altres, contribueixen a la construcció d’un món en pau on les contradiccions i els conflictes tendeixen a invisibilitzar-se, a forma part només d’una realitat virtual.

L’estructura valenciana de mitjans de comunicació és més esquifida que mai i la renascuda televisió pública, À punt, ha estat un fracàs de dimensions colossals, una vergonya. Cal no oblidar tampoc que els resultats electorals de les darreres eleccions no donen tampoc per a massa alegries. L’esquerra ha guanyat, cert, però la dreta, fragmentada i tot, encara té molt de poder al país. Poder i influència especialment sobre unes mentalitats que difícilment evolucionaran sense la perspectiva d’un altre entorn cultural, civil, sense l’impuls polític d’una vertadera voluntat de transformació.

El País Valencià no sembla capaç d’ajustar comptes ni en la ficció. Caldria pensar en el perquè de tot plegat.