Mentides d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat la tercera setmana de gener de 2018 en Directe!

El ministre Zoido. Foto/La Sexta.

Va mentir la ministra Cospedal quan va defensar amb ungles i dents la intervenció planificada de hackersrussos i veneçolans en la crisi de Catalunya amb l’Estat. Poc després, quan els humoristes russos Stoliarov i Kuznetsov li van fer creure que Puigdemont era el perillós espia rus Cipollino -en realitat, un personatge infantil dels anys 50- des del seu ministeri no es van estar de difondre que la jugada havia estat cosa d’un departament de l’ex-KGB dedicat a fer bromes pesades als seus enemics. Poca broma amb el KGB!. Com sigui, ni que hagueren estat els temuts espies d’Stalin, només un babau s’hauria pogut creure aquella història marciana amb l’entusiasme amb què ho va fer la dirigent del PP de la “simulación de despido en diferido”.

També va mentir Dastis sense que li tremolaren les cames quan va dir pel món que a les escoles catalanes no s’aprenia el castellà i que les imatges de les brutals càrregues policials de l’1-O eren muntatges, fake news… Ho va fer en totes dues ocasions amb molt d’aplom i sense que se li colraren les galtes. Davant de quina opinió pública i de quins mitjans de comunicació es pensava el ministre que estava parlant?.

I com no podia ser d’una altra manera, va mentir l’altre dia durant hores en el Senat, superb com un gripau, vehement fins l’exasperació, el ministre de les porres i les medalles quan va dir que l’actuació policial durant la jornada del referèndum havia estat legítima, professional i proporcionada. I no tan sols això, si no que Zoido va tenir els sants collons de victimitzar els seus policies i de culpar als Mossos d’Esquadra i a la majoria dels catalans de tot. També dels més de 87 milions d’euros que va costar la violenta ‘piolinada’. Una ràtzia, val a dir, que no va servir absolutament per a res llevat de per a mostrar al món sencer la vocació autoritària de l’Estat i la vergonyosa incapacitat política dels qui el governen. L’ex-jutge sevillà encara va tenir temps de reconèixer que no sabia del cert com havien arribat les urnes. Ni vergonya, ni sentit del ridícul, ni res de res…

Cap ni una de les mentides ens hauria però de sorprendre. Mentides estúpides, pròpies d’estafador desgraciat sense ni un sol bri d’astúcia. I amb tot i això, no hem de perdre de vista que aquestes mentides són la base d’un relat de deformació de la realitat que en condicions normals només pot suportar un Estat i una societat amb uns dèficits democràtics escandalosos com els d’Espanya. Cal presentar l’independentisme com un moviment violent, d’inspiració satànica, nodrit per enemics exteriors, dirigit per delinqüents i malvats.

Tant se’ls en fot que a les cancelleries europees se’ls mirin de reüll com si foren una banda de malfactors, que centenars de jutges els acusin d’estar carregant-se les poques garanties pròpies d’un Estat de dret de què havíem gaudit aquestes darreres dècades, descobrir-se com uns inútils sense remei incapaços de gestionar una qualsevol crisis, d’administrar les finances públiques, de dialogar sense posar la navalla damunt de la taula, com uns inútils envoltats d’endollats, lladregots, oportunistes i cínics.

Són mentides d’Estat avui vomitades des del PP, esbombades per una cohort de mitjans de comunicació ostatges i entomades en silenci per un voraç partit taronja i per un PSOE que s’acosta al seu final amarg d’irrellevància i submissió absoluta als poders fàctics, a la dreta reaccionària de sempre.

Al capdavall, mentides que serveixen per a protegir una munió d’interessos il·legítims, per a amagar la corrupció. Mentides com a punys que humilien els catalans i que cap demòcrata no hauria de consentir. Mentides que, sens dubte, tornarem a escoltar i a patir a mesura que el PP arrossegui l’Estat en el seu procés de putrefacció.