*Article de Francesc Viadel publicat el 7 d’abril de 2024 a La Veu del País Valencià.
La pel·lícula de Mario Martone Nostalgia (2022) ha tornat a posar en el mapa Rione Sanità, en el barri napolità de l’Stella. Martone ha explicat la història d’un món condemnat a la violència i, alhora, la necessitat moral, imperativa, també, d’abandonar-la per abraçar la tendresa, per rendir-se a la bellesa de la vida, per estimar la vida. El missatge no pot ser més clar, més engrescador malgrat la fatalitat del relat del conegut director de cinema.
Enguany, poc després de veure Nostalgia, m’he animat a endinsar-me fins al cor de la Sanità, un indret que fins ara jo mateix m’havia prohibit. Fet i fet, fins fa no massa feia llegir als meus alumnes de periodisme un reportatge sobre l’activitat violenta de les bandes dels Baby Killers d’aquest indret, els fills dels boss de la camorra, disposats a recuperar el poder i l’autoritat dels seus progenitors empresonats. El 2017, Roberto Saviano, condemnat a mort per la camorra, va plasmar aquesta realitat amarga en la seua novel·la La banda de los niños amb la intenció potser de desproveir d’èpica i fantasia l’infern de la violència mafiosa.
El centre d’aquest rione bulliciós de carrers costeruts, d’edificis tronats i imponents palaus decrèpits és la Basílica de Santa Maria de la Sanità coneguda com de San Vicenzo per venerar-se en aquesta des de fa segles, Sant Vicent Ferrer, a qui popularment tothom coneix com el Monacone. A la plaça on s’aixeca l’impressionant temple barroc, diferents elements recorden justament Genny Cesarano, un noi de només 17 anys assassinat la nit entre el 5 i el 6 de setembre del 2015 per les bales dels sinistres Baby.
Tot plegat, Genny ha esdevingut un símbol de la lluita contra la xacra de la delinqüència i pel dret de la societat a tenir un futur millor. De qualsevol manera, es fa difícil pensar en una vida pacífica, articulada, enmig d’un clima com aquest, en una ciutat desmesurada que, com molt bé diu Martone, és ferotge, estranya i que pot obrir-se i tancar-se de cop. D’una ciutat, reivindica el director, que malgrat tot et retorna la vida.
Sota la mateixa església de Sant Vicent s’hi pot fer una visita guiada a les catacumbes de Sant Gaudiós. Un jove inicia el recorregut passant primer per Il Presepe Favoloso (El Pessebre Fabulós), obra dels germans Scoutto en col·laboració amb el restaurador i escenògraf Biagio Roscigno.
Després, i abans de baixar a les catacumbes, toca una explicació succinta sobre els secrets i les meravelles artístiques de l’església, sobre els seus orígens i els del barri. Finalment, les catacumbes. Unes catacumbes peculiars, iniciades en època paleocristina i, posteriorment, reaprofitades i parcialment transformades pels dominics que al XVI van aixecar San Vicenzo.
El més interessant de tot el que comenta el guia, nascut en aquell barri i batejat en aquella església mateixa, arriba al final. Les catacumbes van començar a ser recuperades el 2006 com una iniciativa de la cooperativa social La Paranza, que agrupa un grapat d’entitats del tercer sector. Inicialment, van participar sis joves. Avui el projecte, que contempla entre d’altres la gestió de l’alberg la Casa del Monacone, ja n’ocupa 56.
Al llarg d’aquest anys, La Paranza, no tan sols ha obert el rione al turisme a través de la gestió del patrimoni històric, sinó que ha creat serveis socials i recreatius com una casa d’acollida, l’alberg, un estudi de gravació, un taller de teatre i una orquestra, un centre de manualitats i fins i tot un centre de gravació. L’objectiu: apartar dels carrers el jovent, evitar que caiguen en les urpes de la delinqüència organitzada. Com assegura el jove guia, «a la màfia no se la pot combatre plorant».
Els joves de La Paranza són ara com ara el tresor més preuat de Sanità, un antídot poderós contra la desesperança i la misèria, un exemple a seguir en aquests temps convulsos en què la desigualtat i els discursos de l’odi es retroalimenten perillosament en totes les nostres ciutats amb tots els seus rione Sanità.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 