Joves i infeliços

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de març de 2024.

Imatge promocional de la sèrie de televisió de la BBC emesa a finals dels 90, The Young Ones.

No sé què donaria per a espolsar-me de damunt trenta, vint anys, quinze… No vaig tenir la joventut més lluminosa, ni la més exultant afeixugat com vaig estar pels problemes familiars i, sobretot, per les dificultats d’obrir-me camí des del no-res. En qualsevol cas era jove i tenia la certesa que el temps, sortosament, jugava a favor. Era aquell moment en què la malaltia i la mort a penes eren ombres percebudes des de l’atalaia d’una falsa eternitat. I així les coses, vaig fer meu l’aforisme de Fuster: «La joventut és una cosa de la qual cal usar i abusar: no som joves dues vegades».

Tots els joves són o haurien de ser feliços o això és el que creguem conforme anem envellint. Però aquesta és, o seria, només una suposició de vells o de quasi vells. 

Fet i fet, un dels metges més importants dels Estats Units, Vivek Hallegere Murthy, ha assegurat en unes declaracions a The Guardian que els joves estatunidencs són menys feliços que els seus majors i que aquest canvi que titlla d’històric prompte arribarà a Europa occidental. 

Murthy no parla per parlar. L’Informe Mundial sobre la Felicitat, un baròmetre anual que mesura el benestar en 140 països del món coordinat pel Centre d’Investigació sobre el Benestar de la Universitat d’Oxford, Gallup i la Xarxa de Solucions per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU, mostra caigudes «desconcertants» en la felicitat dels joves, especialment en Estats Units i els països d’Europa occidental. 

Segons el director de l’informe citat pel digital britànic, Jean-Emmanuel De Neve, en algunes parts del món els xiquets ja estan experimentant l’equivalent a una crisi de la mitjana edat i n’exigeix una actuació política immediata. 

Tot i que l’informe no desvetlla les causes, The Guardian recorda que aquestes es produeixen enmig d’una preocupació per l’ús de les xarxes socials, les desigualtats en els ingressos, la crisi de l’habitatge i les amenaces que representa la guerra i el canvi climàtic.

El metge nord-americà apunta a les xarxes socials com un dels motius principals i n’exigeix, doncs, una limitació del seu ús, fins i tot l’eliminació de funcions com el «m’agrada» i l’scroll infinit just en ple debat al seu país sobre la prohibició de Tik Tok. 

Les dades són preocupants atès que el futur de les nostres societats està en mans d’aquesta joventut entristida, fastiguejada, atrapada en el parany de la virtualitat i de la immediatesa. 

Potser, és en aquesta infelicitat precoç, inusitada, on cal trobar l’explicació també a una dada esfereïdora com és que la primera causa de mort entre els joves de 16 i 29 anys a Espanya siga el suïcidi mentre que el 75% dels trastorns mentals comença abans dels 25, segons Celso Arango, cap del Servei de Psiquiatria Infantil i d’Adolescents de l’Hospital Gregorio Marañón. Uns percentatges terribles aplicables a molts dels països europeus.

La perspectiva no pot ser més descoratjadora en l’actual context de crisi moral i política del món. Pugem xiquets sobreprotegits que es creuen en el dret de dir sempre l’última, vulnerables a l’esforç, incapaços d’assumir els fracassos o les pròpies limitacions com un fet inherent a la persona que, en qualsevol cas, ha de servir d’aprenentatge per a reorientar el futur. Prou que sé que no es pot generalitzar però la realitat, les realitats, la de les aules, la del món del treball, la de les famílies… parlen per si mateixes. 

Si són joves i infeliços als 16, als 20, com seran als 35, als 40? No ho sabem, però el que és evident és que les causes profundes, objectives que provoquen aquest desassossec generacional no sembla que canviaran d’ací a una dècada, ni dues. 

Ben al contrari, veiem com cada dia tot empitjora ràpidament, perillosament. Acabats d’eixir d’una pandèmia de la qual encara ens en sentim, els dirigents occidentals parlen de l’amenaça real d’una guerra mundial. Quasi res. Les desigualtats socials creixen i el personal, especialment el jove, justament el més castigat per aquesta bretxa econòmica, en comptes d’apostar per l’enfortiment de la democràcia mira de trobar una solució als seus problemes en les receptes del populisme i de l’extrema dreta. El món se’n va a la merda, certament. I malgrat tot, personalment, m’agradaria que l’apocalipsi si ha d’arribar m’agafés amb vint anys, amb l’ou al cul. I com jo, la majoria de vostès. 

Zaplana, sol, solet

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 25 de març de 2024.

Zaplana, per fi, assegut davant la justícia, envellit, el rostre lluent com el d’un maniquí de cera. Zaplana rinoplàstic, dinosàuric, sàuric. Zaplana amb el nas retallat, arromangat, nas de reveixí, nas eixerit. Zaplana sense la papada cardenalícia que va lluir en els temps en què encara no havia fet la primera pela, quan encara semblava un xicot de poble acabat d’eixir mig mamat del bingo d’una ciutat de províncies. Zaplana pell color oliva com la d’un gitanet lorquià o com un paleta torrat al sol inclement d’Almeria.

Zaplana o la mirada de l’implacable caçador furtiu de porcs senglars i llops ferotges. Zaplana disfressat d’ovella, de carn de canó, de santa Eulàlia pobreta, de sant Sebastià assagetat, de gos de sant Roc nafrat, de borrego ofegat. Zaplana sac dels colps, cul de frare, boc expiatori de tots els pecats d’un temps.  

Zaplana cames llargues, braços llargs, mans llargues. Zaplana afonacases, hereu escampa i despecegador. Zaplana com una aranya escopint per tot arreu fils de plata des d’on estirar. 

Zaplana alt com un paller, prim com un secall, elegantment amortallat amb el seu vestit gris d’operari de funerària, vestit lleuger, de bon dur, tallat a mida. Vestit per viure la vida o per empolainar la mort. La mort puta, proletària, cosa eminentment de pobres.  

Zaplana temut i odiat. Zaplana paradigma del poderós nascut sense febleses, enverinat per l’ambició. Zaplana fins i tot invicte en la derrota. 

Zaplana envoltat de vells coneguts, d’antics companys de correries que ara mateix, inevitablement, l’hauran de trair, sacrificar en l’altar de la veritat. Acampe qui puga! Qui ens ho havia de dir…  

Recordem els primers senyals de la seua arribada triomfal a València mentre Las Provincias de Consuelo Reyna feia sonar les trompetes de la victòria d’una dreta renovada que feia tota la fila dels gàngsters cubans instal·lats a Miami. 

Llavors, el murcià va entrar a Palau i en una de les seues torres va obrir un gimnàs. I, després va contractar un majordom amb notables habilitats culinàries d’acord a la llei nostra nostrada. Adeu, doncs, per sempre més als menús de la cafeteria Escòcia del carrer de Cavallers aptes només per a la cohort d’esgarramantes i fontaners ingrats del socialista Lerma. Adeu a la gasiveria dels rojos i Vive la grandeur! Adeu a les caixes d’estalvi i benvingudes les piràmides i els grans mausoleus… Adeu, adeu, socialisme gris i mal manat. Adeu també dreta d’espelma i processó.

Zaplana president de la Cheneralità. Zaplana el sirià. Zaplana culpable. Zaplana innocent. Zaplana i els seus hereus. Zaplana i nosaltres valencians, pobrets. Zaplana sol, solet.

Figues

*Poema del llibre de Francesc Viadel, Infants d’hivern (Neopàtria, 2022), Premi Vila de Nules, 2021.

Portada d’Infant d’hivern (Neopàtria, 2022)

El pare arribava al migdia amb un poal ran a gavadals de figues grosses com el puny, dolces com l’arrop, sucoses. Li les donava la seua immensa figuera que ben erta s’alçava a la vora d’un camí bonyegut de terra, envoltada de tarongers. Sota la seua ombra es refrescava l’esperança i es refredava la botija del jornaler. Sota les seues arrels s’ocultava una aigua de màgia, ancestral. A les seues branques niaven les caderneres i s’atipaven les merles lladregotes. 

(Als peus d’aquella figuera, xiquet cerimoniós com vares ser, soterrares una diminuta granota dins d’una capsa de llumins que després, a trenc del futur, quan estaves a punt de morir, esplendorosament ressuscitada, va convertir-se en el drac de la memòria que cada dia batent les seues immenses ales atzurs recorre els cels del teu terme de verd i fang).

El pare arribava del tros al migdia amb un poal de figues ran a gavadals, carnoses, plenes de llet. Arribava suat. Brut. Amerat de terra roja. Cerimoniós i cofoi deixava el poal sobre el banc de la cuina. I, llavors, en triava una, només una: la més abellidora, la més grossa, la més incitant i, en un tres i no res, solemnement, la partia en dues meitats amb l’ungla del dit gros i, tot seguit, amb els ulls tancats, se la fotia d’un sol mos. I, llavors, el que en quedava de la figa li regalimava entre la comissura dels seus finíssims llavis, per damunt del seu pitram nu i pelut de mascle assilvestrat, entre els seus dits nicotínics.

Impúdicament, molts anys després, tants anys després, sense cap dret a obtenir resposta, caminant a la vora del Magre prenyat d’exultants figueres, em demane per quantes figues es degué menjar aquell gegant abans que el trobàrem mort aquella tristíssima matinada d’un u de setembre.   

Salvador Puig Antich, Guillem Agulló: revisitació del dolor

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià l’11 de març de 2024.

La primera vegada que vaig entrar a la Model va ser, com avui, amb un grup d’estudiants de periodisme quan encara feia relativament poc que acabaven de traslladar a altres centres penitenciaris de Catalunya els darrers 24 presos que fins aleshores l’ocupaven.

La presó tenia l’aspecte d’una immensa nau fantasma on a penes trafegaven uns pocs funcionaris aqueferats en els darrers preparatius de la mudança. Per tot hi havia rastres de vida carcerària: peces de roba rebregada i bruta, algun objecte domèstic, grafitis encara frescos guixats a les parets escostronades de les claustrofòbiques cel·les… A la sala d’ingressos s’hi podien veure segells de goma i coixinets escampats pel terra, a les cuines alguns estris inútils. El centre de la infermeria l’ocupava una sinistra butaca odontològica. 

Per casualitat, un dels funcionaris va tenir l’amabilitat i la paciència d’ensenyar-nos tots i cadascun dels racons d’aquell edifici llòbrec: les antigues cel·les de càstig, els tallers, les pobres i tristes habitacions dels vis a vis, els locutoris dels jutges i dels advocats, a tocar del cel l’estranya residència dels reclusos més vells. 

Com avui, havíem anat a documentar l’escenari d’un dels crims d’estat més abominables comesos a Espanya: l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich a la sala de la paqueteria. Algú havia senyalitzat, suprimint una rajola del terra, el lloc exacte on va ser executat el jove anarquista. En silenci ens vam aplegar breument al voltant d’aquell punt, en aquell espai inhòspit, fosc, fred.

Des d’aleshores ençà a Salvador mai no li’n falten, de flors, de poemes, de missatges.

Avui, quan tot just hem arribat, els operaris d’una empresa d’atrezzo desmuntaven els elements amb què aquests dies s’ha ambientat la Model en l’època del franquisme per acollir tota una setmana d’actes en memòria de Puig Antich. A la paqueteria fins i tot s’ha instal·lat un garrot atentament vigilat per la mirada desafiant d’un retrat del dictador. La decoració resulta efectista i, segurament, aconsegueix apropar molta gent a aquell execrable crim ocorregut fa cinquanta anys. Rememorar sovint requereix d’aquests rituals de recreació, de representació.

De qualsevol manera, personalment, preferisc aquella sala nua, sense afegits. En tinc prou en saber que és el que va passar entre aquelles quatre parets il·luminades amb una llum grogosa. Ser conscient que l’ombra dels monstres que van accionar el mecanisme de la revenja, que van cridar a la mort brutal, encara ens assetgen amb la voluntat d’imposar la seua fanàtica dominació. Cal no oblidar-ho. Perseverar en el manteniment d’aquesta memòria encara que revisitar-la puga resultar dolorós. 

La visita a la Model gairebé coincideix amb la pretensió de Vox de retirar el nom de Guillem Agulló d’un passeig ocult en el cor dels Jardins de Vivers de València. Al jove antifeixista de Burjassot el van assassinar els hereus ideològics dels qui van matar Puig Antich primer al carrer, després a la premsa i als tribunals.

Ara aquests mateixos hereus pretenent assassinar-lo de bell nou tractant de fer invisible el seu nom en el present. El PP diu que no votarà a favor de la proposta dels seus socis de govern en la ciutat perquè estan a favor de la convivència, però alhora el mateix PP ha votat amb l’extrema dreta l’eliminació del premi Guillem Agulló contra els delictes d’odi que atorgava la Generalitat. Són tan estúpids que no se n’adonen que els seus intents de destrucció d’aquests «llocs» només fan que recordar la importància que tenen.

Val a dir que tot això passa, mentre a Castelló de la Plana una banda de nazis ha atacat brutament els membres del casal La Cosa Nostra deixant ferit de mort un d’ells; o que uns joves de Pego puguen acabar en presó per haver-se defensat de les agressions d’un manada d’ultres. Tot això, enmig de l’auge de l’extrema dreta a Europa, al món.

Aquest matí a la Model feia fred. Sempre fa fred en aquelles galeries infinites. He pensat en la Montse, la germana de Salvador amb qui m’uneix des de fa molts anys una entranyable i càlida amistat. He tingut també present les seues altres germanes: la Carme, la Imma, la Marçona, el germà Quim, el pare de totes elles.

He pensat en el pare de Guillem, a qui estime i admire. En Carme Salvador, la mare de Guillem. He pensat en la dignitat de tots dos i en el valor de la seua lluita per mantenir la memòria del seu fill. He pensat en la memòria com arma contra la maldat.

Això s’acaba

*Article de Francesc Viadel publicat el 4 de març de 2024 a La Veu del País Valencià.

Esqueles als carrers del centre històric de Nàpols. Foto/Francesc Viadel

«Això s’acaba», amolla un punt sarcàstic el meu bon amic J. mentre fa la darrera cullerada d’una paella que ell mateix ha cuinat. Una paella digna del més refinat sibarita que acompanyem d’uns entrants de restaurant de primera i d’uns vins catalans digníssims. Abans d’acabar del tot l’arròs, però, cal sotmetre el cuiner i la seua obra a examen, discutir rigorosament sobre la tècnica empleada i la procedència dels ingredients. El ritual mana. Els valencians no sabem menjar-nos la paella d’un altre sense criticar-la. Avui, només X. ha gosat assegurar faceciosament que les seues paelles són molt millors. J. s’ha arronsat de muscles i s’ha enriolat com un xiquet.

Rematem amb unes postres exquisides que han dut C. i S. d’una pastisseria de renom i amb un cava reserva Llopart de sabor suau, immillorable.

Tot plegat, ni l’edat ni les restriccions mèdiques ens han dissuadit d’evitar les temptacions dels fogons. La veritat siga dita és que qui no té el fetge tocat, té els genolls o la vista o l’ànima, que encara és pitjor. Evidentment, no és l’arròs el que s’acaba, som nosaltres que ens acabem a poc a poc, aferrant-nos desesperadament a l’alegria de viure.

D’ací a un temps, a uns anys, només ens quedarà el record d’aquests moments si de cas vivim. Si bé es mira, hem entrat en una edat en què les notícies dels que se’n van cada vegada són més freqüents. Fa vint anys enrere ens haurien agafat desprevinguts. Ara, però, les acceptem amb absoluta resignació, serenament. La mort dels altres, la pròpia, ja no ens és aliena. D’uns pocs anys ençà he perdut alguns familiars, un amic de la joventut, una estudiant, un grapat de coneguts de la meua mateixa edat amb els qui vaig compartir pupitres i jocs al carrer.

En tornar a casa, me’n recorde de P. Era una senyora molt major, menudiua, prima com un secall, amb el rostre xuclat i una dentadura de conill que es passava tot el dia atenta als decessos locals. Cada vegada que moria algú, P. s’encarregava d’anar casa per casa anunciant-ho, donant-ne detalls precisos de les circumstàncies, informant d’on i a quina hora es faria el soterrar. No se’n perdia ni un. Tinc la sospita que al d’ella no hi degué d’anar ningú a excepció del capellà, és clar.

Ja no queden dones com aquella o ben poques. El personal no vol saber-se’n de morts, afegir un maldecap més a les seues vides apressades, amenaçades per mil i una incertesa. 

Tinc un amic al poble, però, que encara fa recompte i, segons la proximitat de qui haja caigut, fins i tot em truca per fer-m’ho saber. Sovint m’agafava de sorpresa, sobretot si m’informava sobre el terreny en alguna de les meues visites esporàdiques.

Ara ja no em passa això. He descobert el compte d’una aplicació de missatgeria mòbil administrat per les funeràries locals a través de la qual cada dia envien als seus subscriptors les esqueles dels clients. Quin gran avanç! Fa a penes uns anys la gent havia d’anar al bar de la Cooperativa a llegir les esqueles que es penjaven en un suro, al costat dels avisos sobre qüestions estrictament agràries concernents als socis. O bé tenir la sort de conèixer i viure a prop de P. A Nàpols, als pobles de la Campània, encara pengen les esqueles a les parets dels carrers.

Ara, si vols, els difunts t’entren pel telèfon un darrere de l’altre, no importa a quina hora del dia. Solen ser gent gran a qui no conec tot i que no sempre és així. He tingut la temptació d’eixir-me’n d’aquesta mena d’atracció de fira sinistra, però mai no trobe el moment. Supose que dur la mort, les morts a la butxaca, m’ajuda a entendre una miqueta millor què collons faig ací. De moment, respirar i riure, que ja és molt. Quan per raons òbvies ja no puga fer-ho, que em cremen i m’escampen pel riu o que em buiden en la pica de la cuina o en un cossiol.

Això s’acaba, certament. Més val no pensar-hi, viure dia a dia, aprofitar cada mil·lèsima de segon. Ben mirat, gairebé res no té importància comparat al goig de viure. Ja sé que és molt fàcil dir-ho des d’aquest costat del món estant. Que és cruel, també. Però en tenim una altra? 

La llei que es mereix el valencià, segons Llanos Massó

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 26 de febrer de 2024.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, mostrant des del seu escó un catàleg de diferents tipus de penis.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, ja ha advertit que si la Generalitat mai depèn de Vox, al valencià li donarà la llei que es mereix. Ho va fer l’altre dia després que la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, li entregués la memòria de l’entitat segons mana el costum institucional.

El cas és que venint d’una senyora d’Albacete, analfabeta integral en valencià, la seua declaració sona a una amenaça i, de fet, ho és perquè aquesta llei de què parla no és cap altra que la de l’eliminació pública del valencià encara que dissimule defensant per a la llengua del país les embogides normes ortogràfiques de Lo Rat Penat i de la RACV, dues entitats al servei del nacionalisme espanyol més cavernari i la seua obsessió per l’assimilació cultural i lingüística del país a la cultura castellana.

Aquesta senyora amb un currículum escarransit, fanàtica religiosa i coneguda gairebé només per haver fet pedagogia en Les Corts de les diferents classes de pius que pengen entre les cames dels barons, el valencià no només li la bufa sinó que li fa venir arcades quan l’escolta parlar a algú.

Ni els seus, ni la pràctica totalitat del Consell dirigit per Mazón saben donar ni el bon dia, però amb la legitimitat que els ha atorgat tenir la majoria dels vots dels valencians han decidit esborrar la seua llengua del mapa. 

De moment, han aigualit o galleguitzat el valencià de les comunicacions oficials amb l’aquiescència -oh!- de la mateixa AVL. Allà on governen han retirat ajuts a activitats i publicacions en valencià, les han censurades. 

La demostració més simbòlica del seu menyspreu a la llengua del país ha estat el boicot tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de València a la commemoració de l’any Vicent Andrés Estellés, ben mirat una oportunitat perquè el valencianisme civil i cultural es repense i impulse una nova represa. 

La persecució del català -animada pel conseller torero- abasta també a Mallorca, on el Consell insular en mans també de la coalició ultra PP-Vox han reduït un 60,4 % el pressupost per a Normalització Lingüística alhora que han augmentat un 16% el destinat a la cacera. 

L’extrema dreta ha decretat, a més, la lliure elecció de llengua a les escoles a l’illa, el que suposarà dinamitar el català en el sistema educatiu.

A Catalunya, el bloc reaccionari continua difonent el seu relat de terror sobre l’escola catalana en un context de retrocés de substitució lingüística que s’ha accelerat durant els darrers anys de manera més que evident i, molt especialment, a les grans ciutats com Barcelona. Fet i fet, només un terç dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua d’ús habitual.

Al nacionalisme espanyol, sobretot al d’extrema dreta, el valencià que es parla a Manacor, Alzira o a Martorell els molesta per igual, l’odien per igual i ara a penes se n’amaguen ja darrere de la coartada de la singularitat dialectal o de l’agressivitat d’un suposat imperialisme català, de teories científiques desgavellades.

Vox vol blindar jurídicament el castellà contra una suposada reversió d’aquest provocada pel separatisme i les lleis de normalització lingüística mentre el PP es compromet falsament amb la convivència de les llengües d’Espanya sempre que el castellà siga la primera.

Si ens ho mirem amb una certa perspectiva ideològicament no hi ha hagut canvis. El que sí que ha canviat és l’estratègia plantejada: del subterfugi a l’acció directa i sense complexos.

També han canviat les coses a l’altra banda. Els defensors de la llengua ací i allà potser resulten igual d’ineficaços en aparença que fa uns anys, però han perdut la ingenuïtat. 

Sense una articulació seriosa d’organitzacions, però també d’un discurs a la curta, no hi haurà res a fer i això és el que s’han olorat les Llanos Massó, els Mazón i l’espanyolisme rampant com el taurons que oloren la sang. 

Dels cims, dels abismes i de la fi del món

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de febrer de 2024 a La Veu del País Valencià.

Fragment del quadre El triomf de la mort, de Pieter Bruegel el Vell

Robe uns versos per a guardar en el meu secreter invisible del llibre Cims i abismes de l’amic Vicent Penya: //sota una pedra tosca, l’alacrà//s’esmolarà el fibló de la metzina… I aleshores pense en la dosi de verí quotidià amb què ens alimenten i en tants alacrans com s’oculten darrere d’un somriure bonic, d’un càrrec ampul·lós, d’un uniforme, d’un alçacolls… El món va ple de malparits que fan i desfan, que ordenen les nostres vides, que les sotmeten a força de dictats arbitraris sempre en funció dels seus somnis malaltissos. Desgraciadament, ben sovint ens deixem matar per ells com si fórem ovelles, bé siga per puta covardia, bé per impossibilitat de defensar-se… De vegades, poques, ens hi tornem sabent que els que ens espera és la forca, l’esquarterament públic.

Val a dir que ningú no està fora de perill però uns, certament, ho estan més que els altres. Descoratjador. Trist. Ridícul. Aquest és el món en què vivim amb un rictus de pallasso de tercera divisió. La dignitat només queda per a la conversa privada entre iguals, per al desfogament etílic, per l’arravatament inesperat d’ira. Tothom sap que ens espien, ens assenyalen, ens odien en el país més podrit del planeta. Inútil rebel·lar-se sense ser-ne conscients del càstig.     

El dia s’ha alçat fred i lleganyós a Barcelona. Poques ganes de batalla. Em quede de moment amb els versos de Penya que he llegit un moment abans d’eixir de casa. En realitat, el que avui m’agradaria fer és tornar enrere, vull dir, trenta anys abans. Quantes coses que canviaria! Bé, tampoc no cal que siga tant de temps abans. Trenta anys són massa. Ara mateix, em conformaria en tornar enrere només uns pocs dies, a València. Tornar a assaborir al redós de la nit, la felicitat. Una felicitat químicament pura, sense estridències. Un regal enmig d’uns dies grisos, convulsos, estranys.

Fet i fet, avui tinc ganes de fugir de tot, de mi mateix. Si pogués, me’n tornaria cap a casa i em posaria al llit i tot seguit apagaria tots els llums. Quina casa, però? De qualsevol manera, impossible escapar. La meua obligació és fer classe i aquest matí he pensat que durant la sessió explicaré que el món ha començat a acabar-se, que d’això a penes fa una estona i que allà, en aquella aula, hi som només per a aprendre a contar-ho a un públic inexistent. 

La guerra a Ucraïna continua igual. És tant el temps que dura la carnisseria que a ningú sembla ja importar-li. Ara mateix, la sang que hi compta és la dels palestins i encara no perquè els líders d’allò que en diuen civilització occidental a penes s’ha immutat. Tard o d’hora patirem les tornes a París, a Viena, a Londres… La sang d’aquells cadàvers ens ha d’acabar per ofegar. Les coses van de mal en borràs: s’enfilen els preus dels productes bàsics, dels lloguers mentre els bancs i les empreses acumulen muntanyes de diner. La terra cada dia és més eixorca, una bomba de pols a punt de rebentar com un globus ple d’aigua. 

Faig el camí de casa a la faena per carrerons infectes en què es barregen turistes i persones sense llar en una mena de carnestoltes sinistre, silenciós.  

Fa uns dies, al poble, la mare, en un moment de lucidesa anunciava la fi del món mentre mirava a la televisió en un canal regional la retransmissió d’una missa a la catedral de València. La pobra mare no sap res del malparit del canonge pederasta assassinat però sí que sospita que a l’església fa pudor de putrefacció i que al papa Francesc no li ho estan posant fàcil i acabaran matant-lo… d’un disgust… Hi ha prova més contundent que el món s’acaba? Bé, això del papa i, també, els preus del supermercat, és clar. La vida, em deia, ja no és com abans.

Després, mentre em feia la relació dels qui han faltat aquest passat mes de gener llegia el volum d’entrevistes a Joan Fuster, De viva veu. M’enganxe a la que li va fer l’estimat amic Vicent Sanchis al 92 publicada per 7 dies, el suplement del diumenge del desaparegut diari L’Observador. El duel entre el periodista i el de Sueca acaba amb uns intel·ligentíssims comentaris sobre el futur. «Acabarem imbècils?», pregunta burleta Sanchis. Fuster, cansat, li respon: «Acabarem absolutament imbècils tots, per principi. I després acabarem tots parlant anglès. Que facen el que vulguen, que això s’acaba. Un anglès mal parlat, m’és igual, però prou clar per entendre’s pel món i per circular pels carrers de Barcelona. Després, vindrà un dia que tot farà plaf! Tiraran la bomba atòmica, que per això està, se n’anirà a la merda l’imperi americà. I tornarem a començar a partir de no sé què… En fi, ja hem xerrat prou. Són les nou. L’hora de tornar-vos a casa».

Quina mandra tot plegat. Quines ganes de fugir, de tornar enrere. Això, ni que siga uns pocs dies enrere. Tornar a aquella felicitat esquivant els perills dels cims i dels abismes. 

La dreta valenciana, el Pacte de les Catacumbes i la guerra contra els pobres

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 29 de gener de 2024.

Acte oficial d’exaltació de l’Honorable Clavariessa de les festes vicentines. Foto/Capitul de Cavallers Jurats de Sant Vicent Ferrer.

Des del torero Barrera a la difunta Barberà passant per l’actual alcaldessa Maria José Català no hi ha dirigent ultra que no siga d’anar a missa a donar-se colps al pit enfront de l’altar. Els encanta acompanyar els sants i les santes, les marededéus i els crists com els que van de cavalcada sobretot si hi ha banda, militars carregats de medalles i un públic entregat que els victorege fins esgargamellar-se. Segurament, també, que en secreta confessió se’n penedeixen amargament dels seus pecats d’un 5% si més no- com si en això hi hagués prou per a reparar les perversitats i el dolor comès en l’exercici dels seus càrrecs. L’assumpte és més vell que l’anar a peu i el mateix Jesús, poca broma, prevenia als seus d’aquest personal infame.    

Un oncle meu capellà gens sospitós de desviacions esquerranes sempre m’assegurava que els feligresos d’aquesta mena eren els pitjors tot i que no va poder evitar que se li esmunyiren a la parròquia. En vaig conèixer alguns: catalanòfobs, homòfobs, nacionalistes furibunds, etc.

El PP diu ser un partit d’inspiració humanista cristiana i els de Vox consideren el cristianisme com un tret fonamental de la identitat espanyola, la qual defensen amb el mateix encegament dels seus socis populars. Ni els uns ni els altres es donen per assabentats que el cap de l’Església que diuen seguir i obeir, el papa Francesc, subscriu el Pacte de les Catacumbes signat el 1965 pels Sínode dels Bisbes per a la regió de Pan-Amazònica a favor d’una església pobra per als pobres. 

Naturalment, tot això els la bufa com els la bufa a alguns suposats defensors de la igualtat i els drets de les classes populars amb qui rivalitzen pel poder. Barcelona, sense anar més lluny, en mans de l’esquerra, també ha practicat l’arquitectura hostil per expulsar els sense llar o ha girat l’esquena a les organitzacions que se n’ocupen d’aquestes persones en augment a les nostres ciutats.  

A València, l’aporofòbia institucional que practica la coalició municipal d’extrema dreta amb mesures com la d’expulsar les ONG que reparteixen menjar als necessitats o la de construir estanys en el llit del riu per a evitar el que anomenen «asentamientos ilegales», ve de lluny.

El 2006 el regidor de la policia i opusdeista Miquel Domínguez proposava l’expulsió dels immigrants que vivien sota el pont de Daimús a Torrent per allotjar-los en carpes, una idea que va caure malament als seus companys de partit de la població de l’Horta. En paral·lel, l’alcaldessa Barberà avançant-se a la demagògia feixistoide d’Ayuso assegurava que el socialista Zapatero enviava a València els immigrants que no volia mentre la regidora de Benestar Social, Marta Torrado, instava la delegació del Gobierno a investigar les feines «presumptivament clandestines» en què s’ocupaven aquests. 

La intenció era clara: convertir els immigrants en uns delinqüents instrumentalitzats pel govern socialista de Madrid contra els valencians. Els immigrants sense llar, els sense llar tots, convertits en una arma de l’enemic, en un focus de brutícia, en espantalls per a una  prosperitat ideal en una ciutat ideal sense conflictes socials ni pobresa. 

Domínguez, finalment, va intentar desfer-se’n ruixant-los amb mànegues d’aigua i l’escàndol va arribar a tal punt que Torrado va acabar convocant una nit gèlida els mitjans de comunicació per a escenificar un repartiment de mantes als acovardits i desorientats immigrants. El teatret és dels més políticament repugnants que s’han vist mai a la ciutat. La cara de Torrado, la més pilota de Barberà i la típica professional de la política que viu al marge de la realitat, era tot un poema. La cara d’algú que sent una vergonya immensa perquè es creu víctima d’una humiliació pública.   

La dreta espanyola, especialment la valenciana reaccionària com cap, sempre ha estat en guerra amb els pobres. Una guerra que amb la gravíssima situació actual de desigualtat social s’ha accentuat. És la mateixa guerra que manté el feixisme a tot arreu, a França per exemple, on els ajuntaments en mans dels ultres fan l’impossible per a complir amb la llei que els obliga a construir un nombre determinat d’habitatges socials.

Català i els seus s’han apoderat de la ciutat per a munyir-la econòmicament, prosperar personalment i com a elit i per a imposar a la ciutadania la seua cosmovisió del món reprimint-ne si cal els que puguen dissentir.  

El bisbe Pere Casaldàliga assegurava que no n’hi havia prou en ser creient, calia ser creïble. A casa nostra fa a penes uns mesos, l’arquebisbe Enric Benavent, en una carta tot recollint el missatge del papa inspirat en les exhortacions que Tobit va adreçar al seu fill Tobies, instava els fidels a no apartar la mirada dels pobres. 

A aquest pas, a l’infern hi haurà més dirigents de l’extrema dreta catòlica, apostòlica i romana que al banc d’espera dels jutjats. Que facen lloc per als falsos defensors de la igualtat, la fraternitat i la solidaritat.

On estàveu quan mataren Guillem Agulló?

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 22 de gener de 2024.

Nazis insultant Guillem Agulló i les autoritats d’esquerra durant la processó cívica del 9 d’octubre.

La dreta no pot estar-se d’usar les víctimes del terrorisme per a fer política, especialment contra el seu principal adversari, el PSOE. Amb el PNB no s’atreveixen perquè massa sovint el necessiten desesperadament per a ocupar el poder i saben del cert que els nacionalistes conservadors bascos amb aquesta qüestió -com amb d’altres- no estan per orgues.  

La utilització de les víctimes a manta criticada per les pròpies associacions que serven la seua memòria, forma part d’una estratègia immoral, repugnant des d’un punt de vista democràtic. Ho fan fet contra el PSOE que acumula unes quantes víctimes entre els seus militants i a qui el PP va encalçar en tant que responsable de la guerra bruta tot erigint-se hipòcritament en l’enemic acèrrim del terrorisme d’Estat. Quan van tornar al poder amb Aznar van fer, però, mans i mànigues per a ocultar la relació entre els GAL i els aparells de seguretat de l’Estat. Fins i tot, van pensar en un càrrec en el Ministeri de l’Interior per al coronel Rodríguez Galindo condemnat pel segrest, tortura i assassinat de Lasa i Zabala. A la seua mort, el militar va ser homenatjat per diverses associacions com un heroi o elogiat per dirigents com Macarena Olona de Vox, mentre que les víctimes del responsable de la caserna d’Intxaurrondo encara esperen un descàrrec oficial.   

El PP i els seus epifonemes sinistres també han intentat escampar merda sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M nodrint la teoria d’una conspiració al més alt nivell entre la desapareguda ETA i el PSOE, encara que justament era el partit d’Aznar qui governava en el moment en què es va produir l’atac gihadista.

Ara, i des de fa mesos, alimenten el foc contra Sánchez fent veure que Bildu i ETA són la mateixa cosa mentre un jutge ideològicament afí imputa per terrorisme Puigdemont a fi d’evitar la possible aplicació d’una Llei d’Amnistia. Així mateix, la premsa de la caverna fa esforços titànics per a relacionar ERC amb qualsevol tipus de violència política. Tot s’hi val. 

El darrer episodi vergonyós d’aquesta abominable manera de fer política l’ha protagonitzat l’ultra Vicente Barrera, que l’altre dia va insultar el president Ximo Puig per assistir a l’homenatge del professor Manuel Broseta assassinat per ETA. 

El torero va acusar Puig de ser un carota i un hipòcrita per haver acompanyat la família de Broseta mentre el seu partit entregava Espanya a «Otegui y al resto de la banda». El president Mazón se’n va desmarcar del seu segon en el Consell i, fins i tot, va intentar tapar-lo adduint que les seues havien estat unes declaracions a títol personal. 

Ha de quedar molt clar que per a aquest personal no totes les víctimes valen igual. Ho han demostrat una vegada i una altra durant tot aquest fi de règim franquista que no s’acaba mai.

La dreta a casa nostra, posem per cas, mai no ha condemnat la violència de l’anticatalanisme ultra ni encara que haja estat per dissimular de la mateixa manera que s’han posat de perfil davant dels greus incidents atiats pels seus socis de Vox. 

Al País Valencià coneixem bé les conseqüències d’aquesta discriminació a l’hora de denunciar. Conseqüències que es tradueixen en la impunitat, en la persecució d’un sector de la societat, en la coerció de la lliure expressió d’unes idees, en la legitimació passiva d’una determinada violència, finalment, en la imposició de la força com a instrument de la política. Davant d’això, la resposta de l’esquerra no sempre ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Sovint s’ha optat per callar i fer veure que no passava res en part per una desconfiança manifesta i inconfessable cap a la justícia i els aparells policials. En part, per por. En part, per l’acceptació resignada d’una suposada hegemonia social i política.   

Hem vist als carrers de València, en plena processó cívica del 9 d’Octubre, com els nazis insultaven greument la memòria de Guillem Agulló, víctima del terrorisme feixista, davant la indiferència de Rita Barberà i els seus regidors. Hem vist com als camps de futbol els ultres han celebrat l’assassinat del jove de Burjassot sense patir cap conseqüència. On estaven políticament Mazón, Barrera… quan van matar Agulló? Quan van matar Miquel Grau? Quan van matar Puig Antich? Quan van matar els advocats d’Atocha? Quan van matar Yolanda González? Quan van matar Arturo Pajuelo? Quan van matar José Camio, Aramendi, Murillo Chacón…? Quan esclataven les bombes contra les seus dels partits, les llibreries… Això és, despús-ahir. Estaven embolcallats en el silenci, l’equidistància calculada quan no amb la vehemència més fastigosa.

Davant d’aquest fet rotund i incontestable, l’esquerra ha actuat amb l’habitual timidesa. I és aquest retraïment el mateix que fa forts Barrera i els seus, el que permet la distància de Mazón, el cinisme calculat, la hipocresia més abjecta. 

En democràcia no hi poden haver unes víctimes millors que unes altres. És una obvietat. Una de tantes amb les quals conviu la indecència, el fanatisme i els enemics mateixos de la democràcia. 

València per als valencians

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País València el 15 de gener de 2024.

Imatge de la plataforma Per l’Horta.

El periodista Ferran Bono se’n fa ressò en un article impecable publicat a El País del fet que The New York Times haja inclòs la ciutat de València en la seua llista dels 52 indrets del món que cal visitar aquest any. 

El prestigiós rotatiu nord-americà no s’ho sap acabar i destaca de la ciutat les seues platges, la revitalització del centre històric gràcies en part a la pacificació del trànsit en molts dels seus carrers i places i, també, la seua oferta cultural i gastronòmica. 

Aquesta és encara l’estampa aparentment idíl·lica de la ciutat que ha deixat l’alcalde Ribó i que l’alcaldessa Català i els grups d’interès que representa ja està deformant amb la reconversió dels carrers en autopistes o en la barra lliure per al negoci dels apartaments turístics mitjançant enganyoses promeses de modificacions futures de la normativa. 

El millor està per vindre, però. L’ampliació del port -avalada pel PSOE- ja es dona per feta i amb aquesta la degradació de les platges i de l’Albufera. Hi haurà, però, molt més efectes colaterals com ara un creixement urbanístic i l’arribada de nous habitants amb molts més recursos que canviaran per sempre València. El tsunami d’aquests canvis del ben segur que arribarà a comarques on fins ara no se sabia que eren els problemes d’accés a l’habitatge o d’integració de població al·lòctona de procedències molt distintes. De fet, encara no s’ha complert del tot la profecia i tot això ja està passant. El mal ve de molt enrere.  

Tot plegat, la capital del País Valencià no només ha entrat en la llista ociosa de les millors ciutats del món publicada per un diari de prestigi. Això és simplement una anècdota. El cas és que València ha entrat en la llista de les ciutats impossibles, en la de les ciutats Disney on tot està perfectament dissenyat per al gaudi dels qui poden permetre’s pagar l’entrada. Una València ara com ara governada per una barreja de neoliberals assilvestrats i feixistes sense complexos.

És el progrés en la seua versió malson. El miratge d’un cert progrés econòmic, el poder dels interessos i la propaganda més abjecta acabaran per acontentar a uns i, del cert, per amagar la tragèdia que viuran uns altres. No és una situació com per a quedar-se aturat. Això no obstant, personalment, no confiaria en una mobilització col·lectiva que fos capaç no tan sols d’aturar el que se’ns ve a sobre, el que ja tenim a sobre, si no, a més, canviar les condicions per avançar a un model de ciutat, de societat, diferent.

Ho hem vist altres vegades. La majoria dels valencians estan encantats d’haver-se conegut i són dúctils a les imposicions i als canvis encara que aquests siguen una autèntica merda per als seus propis interessos. Només cal recordar els anys d’opulència urbanística quan molts valencians es van convertir en avariciosos especuladors mentre el PP robava a mans plenes i com en arribar el desastre tothom va fer un escandalós mut i a la gàbia. 

Ja sabem que aquests fenòmens devastadors que van aparellats al nou capitalisme no ens afecten en exclusiva però tampoc som desconeixedors per desgràcia de la indiferència amb què els valencians solem assistir als grans canvis. 

La nostra és una societat acrítica, illetrada, sense uns mitjans de comunicació musculats, indiferent al seu propi destí com a poble singular. És el que hi ha. Resignar-se tampoc no pot ser una opció si més no per als ciutadans -els que siguen- conscients que aquest no pot ser l’únic progrés possible, l’únic futur possible. Caldrà repensar la política i els polítics que volem. Caldrà repensar el país, continuar fent país malgrat tot començant per la nostra capital.

València hauria de ser dels valencians -i no dels fons voltor o de les multinacionals- encara que cada vegada resulte més complicat saber qui ho és i qui no de valencià.