*Poema del llibre de Francesc Viadel, Infants d’hivern (Neopàtria, 2022), Premi Vila de Nules, 2021.
El pare arribava al migdia amb un poal ran a gavadals de figues grosses com el puny, dolces com l’arrop, sucoses. Li les donava la seua immensa figuera que ben erta s’alçava a la vora d’un camí bonyegut de terra, envoltada de tarongers. Sota la seua ombra es refrescava l’esperança i es refredava la botija del jornaler. Sota les seues arrels s’ocultava una aigua de màgia, ancestral. A les seues branques niaven les caderneres i s’atipaven les merles lladregotes.
(Als peus d’aquella figuera, xiquet cerimoniós com vares ser, soterrares una diminuta granota dins d’una capsa de llumins que després, a trenc del futur, quan estaves a punt de morir, esplendorosament ressuscitada, va convertir-se en el drac de la memòria que cada dia batent les seues immenses ales atzurs recorre els cels del teu terme de verd i fang).
El pare arribava del tros al migdia amb un poal de figues ran a gavadals, carnoses, plenes de llet. Arribava suat. Brut. Amerat de terra roja. Cerimoniós i cofoi deixava el poal sobre el banc de la cuina. I, llavors, en triava una, només una: la més abellidora, la més grossa, la més incitant i, en un tres i no res, solemnement, la partia en dues meitats amb l’ungla del dit gros i, tot seguit, amb els ulls tancats, se la fotia d’un sol mos. I, llavors, el que en quedava de la figa li regalimava entre la comissura dels seus finíssims llavis, per damunt del seu pitram nu i pelut de mascle assilvestrat, entre els seus dits nicotínics.
Impúdicament, molts anys després, tants anys després, sense cap dret a obtenir resposta, caminant a la vora del Magre prenyat d’exultants figueres, em demane per quantes figues es degué menjar aquell gegant abans que el trobàrem mort aquella tristíssima matinada d’un u de setembre.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 