La llei que es mereix el valencià, segons Llanos Massó

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 26 de febrer de 2024.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, mostrant des del seu escó un catàleg de diferents tipus de penis.

La presidenta de les Corts, Llanos Massó, ja ha advertit que si la Generalitat mai depèn de Vox, al valencià li donarà la llei que es mereix. Ho va fer l’altre dia després que la presidenta de l’AVL, Verònica Cantó, li entregués la memòria de l’entitat segons mana el costum institucional.

El cas és que venint d’una senyora d’Albacete, analfabeta integral en valencià, la seua declaració sona a una amenaça i, de fet, ho és perquè aquesta llei de què parla no és cap altra que la de l’eliminació pública del valencià encara que dissimule defensant per a la llengua del país les embogides normes ortogràfiques de Lo Rat Penat i de la RACV, dues entitats al servei del nacionalisme espanyol més cavernari i la seua obsessió per l’assimilació cultural i lingüística del país a la cultura castellana.

Aquesta senyora amb un currículum escarransit, fanàtica religiosa i coneguda gairebé només per haver fet pedagogia en Les Corts de les diferents classes de pius que pengen entre les cames dels barons, el valencià no només li la bufa sinó que li fa venir arcades quan l’escolta parlar a algú.

Ni els seus, ni la pràctica totalitat del Consell dirigit per Mazón saben donar ni el bon dia, però amb la legitimitat que els ha atorgat tenir la majoria dels vots dels valencians han decidit esborrar la seua llengua del mapa. 

De moment, han aigualit o galleguitzat el valencià de les comunicacions oficials amb l’aquiescència -oh!- de la mateixa AVL. Allà on governen han retirat ajuts a activitats i publicacions en valencià, les han censurades. 

La demostració més simbòlica del seu menyspreu a la llengua del país ha estat el boicot tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de València a la commemoració de l’any Vicent Andrés Estellés, ben mirat una oportunitat perquè el valencianisme civil i cultural es repense i impulse una nova represa. 

La persecució del català -animada pel conseller torero- abasta també a Mallorca, on el Consell insular en mans també de la coalició ultra PP-Vox han reduït un 60,4 % el pressupost per a Normalització Lingüística alhora que han augmentat un 16% el destinat a la cacera. 

L’extrema dreta ha decretat, a més, la lliure elecció de llengua a les escoles a l’illa, el que suposarà dinamitar el català en el sistema educatiu.

A Catalunya, el bloc reaccionari continua difonent el seu relat de terror sobre l’escola catalana en un context de retrocés de substitució lingüística que s’ha accelerat durant els darrers anys de manera més que evident i, molt especialment, a les grans ciutats com Barcelona. Fet i fet, només un terç dels ciutadans de Catalunya tenen el català com a llengua d’ús habitual.

Al nacionalisme espanyol, sobretot al d’extrema dreta, el valencià que es parla a Manacor, Alzira o a Martorell els molesta per igual, l’odien per igual i ara a penes se n’amaguen ja darrere de la coartada de la singularitat dialectal o de l’agressivitat d’un suposat imperialisme català, de teories científiques desgavellades.

Vox vol blindar jurídicament el castellà contra una suposada reversió d’aquest provocada pel separatisme i les lleis de normalització lingüística mentre el PP es compromet falsament amb la convivència de les llengües d’Espanya sempre que el castellà siga la primera.

Si ens ho mirem amb una certa perspectiva ideològicament no hi ha hagut canvis. El que sí que ha canviat és l’estratègia plantejada: del subterfugi a l’acció directa i sense complexos.

També han canviat les coses a l’altra banda. Els defensors de la llengua ací i allà potser resulten igual d’ineficaços en aparença que fa uns anys, però han perdut la ingenuïtat. 

Sense una articulació seriosa d’organitzacions, però també d’un discurs a la curta, no hi haurà res a fer i això és el que s’han olorat les Llanos Massó, els Mazón i l’espanyolisme rampant com el taurons que oloren la sang. 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari