*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 22 de gener de 2024.
La dreta no pot estar-se d’usar les víctimes del terrorisme per a fer política, especialment contra el seu principal adversari, el PSOE. Amb el PNB no s’atreveixen perquè massa sovint el necessiten desesperadament per a ocupar el poder i saben del cert que els nacionalistes conservadors bascos amb aquesta qüestió -com amb d’altres- no estan per orgues.
La utilització de les víctimes a manta criticada per les pròpies associacions que serven la seua memòria, forma part d’una estratègia immoral, repugnant des d’un punt de vista democràtic. Ho fan fet contra el PSOE que acumula unes quantes víctimes entre els seus militants i a qui el PP va encalçar en tant que responsable de la guerra bruta tot erigint-se hipòcritament en l’enemic acèrrim del terrorisme d’Estat. Quan van tornar al poder amb Aznar van fer, però, mans i mànigues per a ocultar la relació entre els GAL i els aparells de seguretat de l’Estat. Fins i tot, van pensar en un càrrec en el Ministeri de l’Interior per al coronel Rodríguez Galindo condemnat pel segrest, tortura i assassinat de Lasa i Zabala. A la seua mort, el militar va ser homenatjat per diverses associacions com un heroi o elogiat per dirigents com Macarena Olona de Vox, mentre que les víctimes del responsable de la caserna d’Intxaurrondo encara esperen un descàrrec oficial.
El PP i els seus epifonemes sinistres també han intentat escampar merda sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M nodrint la teoria d’una conspiració al més alt nivell entre la desapareguda ETA i el PSOE, encara que justament era el partit d’Aznar qui governava en el moment en què es va produir l’atac gihadista.
Ara, i des de fa mesos, alimenten el foc contra Sánchez fent veure que Bildu i ETA són la mateixa cosa mentre un jutge ideològicament afí imputa per terrorisme Puigdemont a fi d’evitar la possible aplicació d’una Llei d’Amnistia. Així mateix, la premsa de la caverna fa esforços titànics per a relacionar ERC amb qualsevol tipus de violència política. Tot s’hi val.
El darrer episodi vergonyós d’aquesta abominable manera de fer política l’ha protagonitzat l’ultra Vicente Barrera, que l’altre dia va insultar el president Ximo Puig per assistir a l’homenatge del professor Manuel Broseta assassinat per ETA.
El torero va acusar Puig de ser un carota i un hipòcrita per haver acompanyat la família de Broseta mentre el seu partit entregava Espanya a «Otegui y al resto de la banda». El president Mazón se’n va desmarcar del seu segon en el Consell i, fins i tot, va intentar tapar-lo adduint que les seues havien estat unes declaracions a títol personal.
Ha de quedar molt clar que per a aquest personal no totes les víctimes valen igual. Ho han demostrat una vegada i una altra durant tot aquest fi de règim franquista que no s’acaba mai.
La dreta a casa nostra, posem per cas, mai no ha condemnat la violència de l’anticatalanisme ultra ni encara que haja estat per dissimular de la mateixa manera que s’han posat de perfil davant dels greus incidents atiats pels seus socis de Vox.
Al País Valencià coneixem bé les conseqüències d’aquesta discriminació a l’hora de denunciar. Conseqüències que es tradueixen en la impunitat, en la persecució d’un sector de la societat, en la coerció de la lliure expressió d’unes idees, en la legitimació passiva d’una determinada violència, finalment, en la imposició de la força com a instrument de la política. Davant d’això, la resposta de l’esquerra no sempre ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Sovint s’ha optat per callar i fer veure que no passava res en part per una desconfiança manifesta i inconfessable cap a la justícia i els aparells policials. En part, per por. En part, per l’acceptació resignada d’una suposada hegemonia social i política.
Hem vist als carrers de València, en plena processó cívica del 9 d’Octubre, com els nazis insultaven greument la memòria de Guillem Agulló, víctima del terrorisme feixista, davant la indiferència de Rita Barberà i els seus regidors. Hem vist com als camps de futbol els ultres han celebrat l’assassinat del jove de Burjassot sense patir cap conseqüència. On estaven políticament Mazón, Barrera… quan van matar Agulló? Quan van matar Miquel Grau? Quan van matar Puig Antich? Quan van matar els advocats d’Atocha? Quan van matar Yolanda González? Quan van matar Arturo Pajuelo? Quan van matar José Camio, Aramendi, Murillo Chacón…? Quan esclataven les bombes contra les seus dels partits, les llibreries… Això és, despús-ahir. Estaven embolcallats en el silenci, l’equidistància calculada quan no amb la vehemència més fastigosa.
Davant d’aquest fet rotund i incontestable, l’esquerra ha actuat amb l’habitual timidesa. I és aquest retraïment el mateix que fa forts Barrera i els seus, el que permet la distància de Mazón, el cinisme calculat, la hipocresia més abjecta.
En democràcia no hi poden haver unes víctimes millors que unes altres. És una obvietat. Una de tantes amb les quals conviu la indecència, el fanatisme i els enemics mateixos de la democràcia.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 