Mos volen furtar les falles

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 15 de març de 2024.

Pàgina del calendari d’Òmnium 2024 amb una imatge de les falles. Foto/La Veu del País Valencià.

CatalàMazón i tota l’artilleria mediàtica de l’immortal búnker-barraqueta estan convençuts que els independentistes catalans ens volen furtar les Falles. Aquests insignes dirigents polítics així com la primera línia dels periodistes de la dreta, han arribat a tan dramàtica conclusió després que Òmnium Cultural haja inclòs la festa del foc i una foto de la mateixa en la pàgina de març del seu calendari per al 2024. 

La indignada alcaldessa de València pensa fins i tot queixar-se davant del Ministeri de Cultura i de la UNESCO de tal afront mentre alguns diaris ja asseguren que el calendari de l’entitat cultural posa en perill la consideració de les Falles mateixes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. 

El cas és que la histriònica indignació de les forces vives de l’espanyolisme local es repeteix cíclicament com una mena de seqüela de sèrie Z de la pel·lícula del blaverisme. En 1978 fou l’article de Manuel Broseta publicat a Las Provincias amb el títol «La paella de “els Països Catalans”» en què el prohom denunciava l’apropiació de la paella com a plat catalunyés en la Setmana de la Cultura Catalana de Berlín. I darrere de la paella, tot: la llengua, la senyera i, també, els clàssics de la literatura del XV.

La proclama a favor dels Països Catalans feta per l’actor Joel Joan el 22 d’octubre del 2005 des de la gespa del Camp Nou en el context dels actes de celebració del Correllengua va merèixer la compareixença del portaveu del Gobierno, González Pons, per a comparar aquell fet amb l’annexió nazi de Txecoslovàquia i Polònia.

Molts anys després, Rita Barberà bramava contra l’alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu, perquè en el nomenclàtor de la ciutat es titllava València com una de les ciutats més importants dels Països Catalans. Els presidents Zaplana Fabra, se’n van cansar per aquella mateixa època de denunciar les intencions putinesques dels catalans de menjar-se el País Valencià per un garró.

Fa quatre anys l’exposició Falles i fogueres. Focs festius als Països Catalans del Museu Etnològic i de Cultures del Món organitzada per l’Ajuntament de Barcelona sent alcaldessa Ada Colau, municionava una vegada més la dreta contra els catalans i els seus còmplices, socialistes i valencianistes de Compromís que aleshores governaven la Generalitat. No acabaríem mai.

Fa quatre dies, Mazón, que es va empassar resignat el sermó de germanor cultural i lingüística que li van dedicar amablement els empresaris de Barcelona, va aprofitar la seua intervenció al Senat sobre la Llei d’Amnistia per anunciar urbe et orbi que els Països Catalans ni existien ni existiran alhora que amenaçava en ressuscitar una Llei de Senyes d’Identitat de vocació clarament inquisitorial. Com no podia ser d’una altra manera, Las Provincias va publicar a quatre columnes l’anunci mentre amagava el judici a Zaplana per corrupció.

La paradoxa no pot ser més sorprenent. Per a la dreta valenciana, castellanòfila i valencianofòba, els catalans són els lladres d’una llengua que ells odien i d’una identitat que volen reduïda al reducte tribal. 

L’estratègia és més vella que l’anar a peu. Branden l’espantall de l’enemic exterior per amagar a la ciutadania la seua clara deserció com a valencians. Generalment, l’esquerra pica i s’embolica en envitricollades teories sobre el ser i el no ser en comptes de repetir fins a la nàusea la infinita llista d’atemptats contra la llengua del país, contra el seu territori, contra la seua integritat i la seua viabilitat institucional. 

Des del robatori de la paella de Broseta amb què va voler alertar-nos del perill de ser annexionats pels catalans, el discurs d’aquest personal i la seua estratègia no ha canviat gens. La diferència ara és que sembla que la voluntat assimilacionista ja no es limita a la retòrica. De les paraules als fets.    

Lluny de resignar-se a la política dels fets consumats, aquesta nova etapa de la història del País Valencià hauria de ser un incentiu per a la rearticulació d’un espai democràtic i valencianista. Si el franquisme no va poder aniquilar el país, tampoc no podran fer-ho els seus hereus.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari