*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià l’11 de març de 2024.
La primera vegada que vaig entrar a la Model va ser, com avui, amb un grup d’estudiants de periodisme quan encara feia relativament poc que acabaven de traslladar a altres centres penitenciaris de Catalunya els darrers 24 presos que fins aleshores l’ocupaven.
La presó tenia l’aspecte d’una immensa nau fantasma on a penes trafegaven uns pocs funcionaris aqueferats en els darrers preparatius de la mudança. Per tot hi havia rastres de vida carcerària: peces de roba rebregada i bruta, algun objecte domèstic, grafitis encara frescos guixats a les parets escostronades de les claustrofòbiques cel·les… A la sala d’ingressos s’hi podien veure segells de goma i coixinets escampats pel terra, a les cuines alguns estris inútils. El centre de la infermeria l’ocupava una sinistra butaca odontològica.
Per casualitat, un dels funcionaris va tenir l’amabilitat i la paciència d’ensenyar-nos tots i cadascun dels racons d’aquell edifici llòbrec: les antigues cel·les de càstig, els tallers, les pobres i tristes habitacions dels vis a vis, els locutoris dels jutges i dels advocats, a tocar del cel l’estranya residència dels reclusos més vells.
Com avui, havíem anat a documentar l’escenari d’un dels crims d’estat més abominables comesos a Espanya: l’assassinat amb garrot vil de Salvador Puig Antich a la sala de la paqueteria. Algú havia senyalitzat, suprimint una rajola del terra, el lloc exacte on va ser executat el jove anarquista. En silenci ens vam aplegar breument al voltant d’aquell punt, en aquell espai inhòspit, fosc, fred.
Des d’aleshores ençà a Salvador mai no li’n falten, de flors, de poemes, de missatges.
Avui, quan tot just hem arribat, els operaris d’una empresa d’atrezzo desmuntaven els elements amb què aquests dies s’ha ambientat la Model en l’època del franquisme per acollir tota una setmana d’actes en memòria de Puig Antich. A la paqueteria fins i tot s’ha instal·lat un garrot atentament vigilat per la mirada desafiant d’un retrat del dictador. La decoració resulta efectista i, segurament, aconsegueix apropar molta gent a aquell execrable crim ocorregut fa cinquanta anys. Rememorar sovint requereix d’aquests rituals de recreació, de representació.
De qualsevol manera, personalment, preferisc aquella sala nua, sense afegits. En tinc prou en saber que és el que va passar entre aquelles quatre parets il·luminades amb una llum grogosa. Ser conscient que l’ombra dels monstres que van accionar el mecanisme de la revenja, que van cridar a la mort brutal, encara ens assetgen amb la voluntat d’imposar la seua fanàtica dominació. Cal no oblidar-ho. Perseverar en el manteniment d’aquesta memòria encara que revisitar-la puga resultar dolorós.
La visita a la Model gairebé coincideix amb la pretensió de Vox de retirar el nom de Guillem Agulló d’un passeig ocult en el cor dels Jardins de Vivers de València. Al jove antifeixista de Burjassot el van assassinar els hereus ideològics dels qui van matar Puig Antich primer al carrer, després a la premsa i als tribunals.
Ara aquests mateixos hereus pretenent assassinar-lo de bell nou tractant de fer invisible el seu nom en el present. El PP diu que no votarà a favor de la proposta dels seus socis de govern en la ciutat perquè estan a favor de la convivència, però alhora el mateix PP ha votat amb l’extrema dreta l’eliminació del premi Guillem Agulló contra els delictes d’odi que atorgava la Generalitat. Són tan estúpids que no se n’adonen que els seus intents de destrucció d’aquests «llocs» només fan que recordar la importància que tenen.
Val a dir que tot això passa, mentre a Castelló de la Plana una banda de nazis ha atacat brutament els membres del casal La Cosa Nostra deixant ferit de mort un d’ells; o que uns joves de Pego puguen acabar en presó per haver-se defensat de les agressions d’un manada d’ultres. Tot això, enmig de l’auge de l’extrema dreta a Europa, al món.
Aquest matí a la Model feia fred. Sempre fa fred en aquelles galeries infinites. He pensat en la Montse, la germana de Salvador amb qui m’uneix des de fa molts anys una entranyable i càlida amistat. He tingut també present les seues altres germanes: la Carme, la Imma, la Marçona, el germà Quim, el pare de totes elles.
He pensat en el pare de Guillem, a qui estime i admire. En Carme Salvador, la mare de Guillem. He pensat en la dignitat de tots dos i en el valor de la seua lluita per mantenir la memòria del seu fill. He pensat en la memòria com arma contra la maldat.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 