Enric Sòria, entre l’instant i l’eternitat

*Article de Francesc Viadel sobre l’obra d’Enric Sòria publicat a la revista Serra d’Or, número 660, desembre de 2014.

L’escriptor d’Oliva, Enric Sòria. Foto: Pere Virgili.

 

La primavera passada, la Central del Raval de Barcelona va acollir la presentació de la reedició de Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic d’Enric Sòria. Escortava a l’autor, una mica encongit en el seu seient, somrient, una discreta afluència de públic i tres personatges de pes, cap dels quals per atzar: el periodista Valentí Puig, el crític Sam Abrams i l’editor Gustau Muñoz. Abrams és un dels principals hermeneutes de l’obra de l’autor d’Oliva. El dietari de Puig de 1982, Bosc endins, influí poderosament la redacció de Mentre parlem. I Muñoz ha estat sempre present com a editor de la producció assagística, periodística, de Sòria.

En poc més d’una hora tots tres van anar desgranant les virtuts d’un text que, guardonat amb el Joanot Martorell de Gandia la tardor de 1990 i publicat l’any següent per Edicions 62 amb algunes retallades gens misericordioses, revivia ara amb tota la seva esplendor, gairebé a la manera d’un clàssic. Al pròleg de la reedició, Sòria mateix confessava entremaliat que el fet de restituir el text en la seva integritat, tal com va ser escrit, no deixa de ser una petita venjança.

El cas és que Mentre parlem, fins i tot més enllà de ser un referent del seu gènere, és un llibre important, com se n’han escrit pocs durant les últimes dècades. Darrere hi ha un autor extraordinàriament sòlid, intel·lectualment concebut en les mateixes entranyes de la flamant revolució cultural que va tenir lloc al País Valencià durant els anys setanta a l’aixopluc d’un gegant com Joan Fuster. Un autor, val a dir també, que en el moment en què va escriure aquell llibre era sorprenentment molt jove.

Aquest monumental dietari és una invitació rabiüda a reflexionar sobre la vida, sobre el món, un homenatge a la fascinant capacitat creativa de l’home, a l’art, a la literatura, al cinema… una màquina de provocar reflexions quasi perfecta, construïda amb el material d’una prosa tan elegant com robusta. Tenim dret a pensar, doncs, que no reeditar Mentre parlem hauria estat una estupidesa. Ningú com Gustau Muñoz tenia tant clar que calia rescabalar aquell text, que en el fons era, també, una manera de reivindicar la vigència de l’escriptor amb majúscula, que encara té molt a dir. “Sòria és un autor”, afirma Muñoz, “polifacètic, que raona amb molta lucidesa sobre qüestions centrals amb contundència i sense perdre mai els estreps. És un dels nostres grans escriptors contemporanis”.  També el crític literari Francesc Calafat en destaca la seva versatilitat i el fet que sigui un autor  “influït per les millors tradicions literàries, important en el sentit de que és capaç d’articular una mirada pròpia, complexa, amb voluntat de crear un món que constantment va ampliant-s’hi amb noves troballes. Des de la seua mirada inquisitiva, carregada d’escepticisme, Sòria es connecta amb Josep Pla, Joan Fuster…”. “Com a escriptor”, afegeix Calafat, “té un sentit tràgic i alhora irònic de la realitat, la capta tal com és i no s’hi avé, però tampoc s’autoflagel·la perquè, sent vitalista com és, sap que això el mena a la infelicitat. Tot plegat, n’és conscient que el món és un desert, però que aquesta circumstància no ha de ser motiu per a renunciar a tenir una mirada ètica”. Serà un punt de vista que estarà present sempre a la seva obra assagística, als seus articles a El Temps, Saó, El País o d’altres publicacions. Justament, el 1994, Muñoz aplegarà part d’aquesta producció apareguda a El Observador, diari llavors dirigit pel periodista Vicent Sanchis, en Sermonari laic. Tres anys després veurà la llum un altre aplec d’articles, Incitacions. En aquest, Sòria ens despertarà l’interès per autors com Mann, per la poesia anglesa o la literatura oriental, per Wilde o Kayyam, pel mateix Fuster, mitjançant les seves lúcides reflexions, sempre persuasiu o seductor. A L’espill de Janus (2000), es centrarà en els problemes i en els reptes pendents de la literatura catalana. Un llibre interessant i pertinent encara, molt necessari per a poder ressituar el debat sobre la necessitat d’una veritable literatura en català no subjecta a les servituds interautonòmiques, ferotgement provincianes. La lentitud del mar (2005), Cartes de prop (2006) i En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura catalana (2010), completen fins ara l’obra de Sòria dedicada a la literatura d’idees.

 

Poeta

Però Enric Sòria reïx també com a poeta. Un poeta rigorós, esquívol a les classificacions desficioses de la crítica, porós també a les millors tradicions i, sobretot, poc amic de les complicitats entusiàstiques, no sempre sinceres, de caire generacional. No en va, recorda Calafat, en Sòria, la precaució, la distància -també del poder, per descomptat- formen part de la singularitat de l’autor, li permeten al capdavall capir les contradiccions.

El també poeta i traductor Vicent Alonso, un bon coneixedor de l’obra de Sòria, recorda com aquest ja era un personatge ben diferenciat en el moment en què va emergir allà pels anys vuitanta, quan encara era un autor jove però, això no obstant, amb una riquíssima formació humanística i amb un extraordinari domini del català, tant del dels clàssics com del contemporani. “No hi ha cap llibre seu”, diu Alonso, “on no trobes motius per remarcar aquests trets i eixir-ne meravellat. Mireu, per exemple, els llibres de poesia L’instant etern o Arqueologia i trobareu exemples a bondó del que dic. El seu diàleg constant amb altres poetes, amb fets més o menys cabdals de la cultura universal (ell ha dit en algun lloc que la literatura és alguna cosa així com un immens ‘parlament de paper’ on cada escriptor que publica demana la paraula per intervenir en aquesta discussió universal sobre la naturalesa humana, els seus problemes, els quotidians i els que afecten la seua absència), sempre va acompanyat d’un ús precís i riquíssim del català”. Hi ha, a més, explica Alonso, “el Sòria capaç de recollir en un tanka o en haiku l’emoció d’un instant”. Si Alonso mai prova d’estendre’s en l’obra poètica de Sòria, li agradaria fer-ho, assegura, “a partir d’aquesta oposició entre instant i eternitat”, una oposició que assenyala com una constant en la seva obra literària. “Hi ha també”, prossegueix, “el Sòria que se’n va del més quotidià induït per ànsies d’universalitat i el Sòria que s’apropa als motius que ens fan veure la vida com el que és, una espècie de regal, que es defineix simplement perquè paga la pena de ser viscuda. Una certa oposició cernudiana travessa de cap a peus tota la seua obra. En poesia és fàcil de constatar des del seu primer llibre al darrer, però en els darrers, em sembla, encara és més significativa aquesta oposició, ja que els poemes han assolit una maduresa estètica extraordinària”.  Alonso assegura que Arqueologia, el darrer llibre de poesia de Sòria, és un gran llibre, “un retrat esplèndid del poeta, amb el pèndol inclinat a vegades cap a la intemporalitat més universal i eterna, sense que hi haja una línia divisòria estricta, de manera que en alguns moments trobes assaigs de síntesi que són realment corprenedors com per exemple la tanka ‘Ranera encesa’ encapçalada per una citació d’epigrames venecians de Goethe. Arqueologia és d’un gran interès perquè ens ofereix, si no totes, la majoria de les raons últimes de la literatura d’Enric Sòria l’obra poètica del qual deuria de comptar a hores d’ara amb una edició completa”.

 

Sòria, mentrestant, guarda silenci, esbossa un somriure i es mira el temps i l’ofici d’escriure amb un deix qui sap si de peresa o de cansament. Han passat ja molts anys des que el 1982, quan en tenia vint-i-quatre, guanyà el premi de Beniarjó amb Mirall de miratges. Era llavors un autor amerat de la poesia barroca castellana, però també de Gil de Biedma, de Li Bo, de la poesia persa, dels clàssics llatins, de l’inevitable Estellés travessat de dalt a baix pels versos d’Ausiàs March…

De Luis Cernuda li impressionà la seva connexió amb els romàntics anglesos. Diu Sòria que, del sevillà, li agrada encara la seua voluntat per refusar d’alguna manera l’excés de decorativisme i de culteranisme de certa poesia espanyola. “La poesia ha de servir”, explica, “per a dir les coses importants o, si més no, les que un creu que són importants. La poesia, com diria Matthew Arnold, entesa com a crítica de la vida en el sentit d’examen de la vida”.   A Varia et memorabilia, el seu segon llibre, aparegut el 1984 i posteriorment reeditat pel poeta Marc Granell en Gregal, el seu to és classicitza, hi ha per tot els ecos de Kavafis, Riba, Espriu autor aquest darrer que també ha influït la poètica de Sòria…  El 1993 escriurà Compàs d’espera, un llibre amb el qual se sent molt identificat. “Compàs d’espera”, rememora, “és una consideració pel pas del temps, una mirada al què ja ha passat, la incertesa de cara el futur i la sensació d’haver entrat en un període on és la inèrcia la que et mou… l’erotisme ja comença a no estar tan present, hi ha un to més elegíac”.

Un to que ampliarà en L’Instant etern (1999) premiat amb el Carles Riba i, finalment, en Arqueologia, guardonat amb l’Alfons el Magnànim de la Diputació de València, un poemari centrat en la memòria i en l’oblit.

L’obra d’Enric Sòria mai no deixa de sorprendre per tal com cada llibre nou sempre reflecteix el seu propi evolucionar en el decurs estrany de la vida. A hores d’ara, mig camuflat en la geografia urbana de Barcelona, ciutat que el dissimula, i atrapat en el record de la feréstega València, també en el de la infantesa submergida en els bells paisatges sudencs de La Safor, Enric Sòria continua llegint l’existència, la seva, la de tots.

L’escriptor valencià, Enric Sòria. Foto: Pere Virgili.