Enric Sòria, un capvespre a València, hivern de 2018.
L’editorial Proa acaba de publicar l’antologia poètica d’Enric Sòria (Oliva, La Safor, 1958), Abans del vespre. Sòria, el més civilitzat dels poetes en paraules del seu prologuista Sebastià Alzamora, és una de les veus literàries més importants de la literatura catalana de les darreres dècades.
Diu Alzamora, que és l’amor i els llibres els dos motors que impulsen la seua poesia. Al llarg dels anys, Sòria ha bastit un corpus poètic sòlid, que beu de les millors tradicions, amb una clara voluntat de trascendir més enllà de modes o de provatures ocioses.
Una poesia segons Alzamora allunyada d’ismes, “orgullosament lírica i d’interiors”. Una poesia que ha pugnat també, per ‘la intel·ligibilitat”, escrita amb ” (…) cura extrema, fins i tot obsessiva, de les necessitats i les exigències formals que se li plantegen: però no a la manera llepada i embafadora dels poetes que es complauen en la manufactura de boniuqes volutes sostingudes dins del buit, sinó des de l’exigència del manobre que sap que un maó fora de lloc pot enlletgir la façana sencera de l’edifici (…)”.
Ací un tast.
Tarda
Amb tu, com sempre, aquesta sensació
de fàstic trascendent que es contagia
-l’elaborada forma amb què m’ignores-
i aquesta inútil esperança meua,
que fomenta reencontres i bona educació.
Una paraula teua i he acudit, com sempre,
fins i tot content perquè em cridaves.
Un altre error, segur.
Per tu m’enganye massa.
Els besos grisos, les mirades grises,
els amors grisos…
d’un gris de cendra,
el gris de les metàfores gastades,
estèrils per a sempre,
em són la merescuda recompensa.
Com dues ombres o dues copes buides
hem desanat València
-sense jardins ni flors: València-
tota una llarga, interminable tarda.
Un gris no-res de cendra; aquests amors tronats
ja no s’estilen. Una grisa paròdia obliterada,
aquesta tarda que res no fa immortal.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984; 2ona edició ampliada, Gregal, 1988)
francescviadel
