Lluís Miquel, una nit al Micalet

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 4 de desembre de 2014. 

Pardiñas i Lluís Miquel

Tonetxo Pardiñas, president de la Societat Coral El Micalet en el moment del guardonar a Lluís Miquel com a Miquelet d’Honor. Foto/Miguel Gómez.

 

L’altra nit Lluís Miquel es posà de nou la ciutat al trau de la jaqueta, com una rosa o com un clavell d’enamorat, amb la mateixa elegància amb què ho féu aquella nit gloriosa de 8 de novembre de 1986, al Teatre Principal, acompanyat de Joan Manuel Serrat, Sabina, Pi de la Serra i l’Orquestra Municipal de València, salpebrat artísticament per un altre conciutadà important, el poeta Albert García Hernández. Igual que aquell novembre, sí, quan el cantant s’endiumenjà per trauré a passejar Brel, Conte i Buarque per una ciutat un punt malparida i pobletana, al darrere d’un país que començava a desfer-se lentament en la seua impotència igual que si fos un glaç de gel dins d’un glop de Bourbons.  Una ciutat que mai no serà París però que serà sempre la d’ell, la nostra, amb tots els seus carrers d’enyor poderosament evocats per Toni Mestre.

L’altra nit, al cel de la ciutat, penjaven uns núvols unflats com les galtes d’un bisbe, carregats d’aigua. Uns núvols que amenaçaven en trencar-se sobre els terrats, en convertir-se en una mar enfurismada. Lluís Miquel acudí al Micalet vestit de rigorós negre. Venia amb els cabells blancs ben clenxinats, el bigoti seriós, presidencial –diríem- o de gat de casa benestant, amb la mirada desperta d’un xiquet encara. Com en aquell novembre del 86, hi eren presents tots els amics, en l’acció o en el record callat.  El cantant de bell nou estava a sa casa, just en aquell punt de llum que s’alça des de fa més de cent anys enfront de les murades de la ciutat fosca. En el mateix indret on tantes vegades havia imaginat revoltes inajornables, on tantes vegades comediants i artistes, com ell, havien vulnerat la llei del silenci i la mediocritat imperant en la València blava. L’acompanyaven els amics, els bons amics, promotors tots d’una civilitat gegantesca amb vocació local que mai no acaba d’arrelar entre tant de bord i de podrit.

S’assegué als peus de l’escenari, davant d’un faristol i d’un micròfon.  I tot seguit, entremaliat i un pèl vanitós, com requereix que es mostre un dels grans davant d’un públic que s’ho valga, ens va recordar com una determinada política ens havia imposat un règim d’ignorància i condemnat a un no futur. Ens ho recorda ell, justament l’únic membre de la cançó detingut el 1968, a València, per cantar en la llengua del país. Lluís Miquel lamentà la cruel desaparició de la Filharmònica de València després de la inauguració del Palau de la Música, l’assassinat de Televisió Valenciana, el silenci, la destrucció d’una societat civil a mans d’una classe política sense escrúpols envilida pel diner, reclamà la inajornable necessitat de la memòria, d’una memòria que ens rescabale de tanta mediocritat.

“Hi ha gent”, digué prenent-li la paraula a Ovidi Montllor, “a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.  Lluís Miquel, el valencià que contra tot pronòstic mai no ha emigrat –segons ell mateix ha afirmat en més d’una ocasió-, estigué superb, entranyable, vagament ‘anarcoide’, irònic del morró fi, en la seua nit gran, una altra de les seues nits grans, la nit en què la Societat Coral “El Micalet” el va nomenar junt amb els membres de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, un dels seus Miquelets d’Honor.

Més tard, Lluís Miquel cantà, envoltat d’amics. Ens dugué a la festa els sons melangiosos de Gilbert BécaudMarie, Marie, escriu-me més sovint, al catorze mil dos-cents… també els tavernaris i tristos de Jacques BrelAl port d’Amsterdam hi ha mariners que canten, els somnis que els assetgen… Això fou Lluís Miquel, l’altra nit, al Micalet, superbament bell, reptador, heroic, enamorat, enorme, entranyable, estimat.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Música en català, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s