Brittanny Maynard i el dret a una mort digna

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 27 de novembre de 2014.

141008-brittany-maynard-kns-02_8c9ec2147ca9a00caf48d039b9ac6397

Brittanny Maynard


Brittanny Lauren Maynard va decidir posar fi a la seua vida el passat u de novembre. Tenia vint-i-nou anys, uns preciosos ulls verds i un passat al seu darrere breu, intens, capturat en les pàgines d’uns quants àlbums de fotos, en uns vídeos, com un bell parotet dins d’una ampolla de vidre… imatges del dia del seu casament amb “Dan”, abraçada a ell entre dues rengleres de ceps prenyats de raïm californià… imatges familiars del seu darrer viatge, durant la tardor, amb el rerefons de les goles taronja del Gran Canyó, imatges de vesprades de berenar al jardí lluminós de la casa… el passeig reposat pel bosc… la neu, el verd dels turons, el gel, l’aigua… Radiografia d’una existència plena, tota feta de coses amables, inexorablement condemnada a desaparèixer abans d’hora. Fet i fet, les coses bones sempre acaben abans d’hora o això ens sembla.

Brittanny tenia aquella vida i, també, un càncer cerebral dels més agressius que es coneixen i un dilema terrible a resoldre: prevaldre inútilment contra el sofriment atroç i previsible o bé deixar-se anar abans la malaltia no la convertís en una despulla, en un cos extenuat, narcotitzat, doblegat pel dolor. Finalment, optà per anar-se’n, pacíficament, ajudada pel seu metge, envoltada, reconfortada pels seus. Així de fàcil i així de complicat, d’inquietant. La seua valenta decisió la va convertir en el centre d’atenció de tot el món, en el símbol del dret a qualsevol persona a tenir una mort digna si de cas la natura, implacable, amenaça en algun moment en eliminar-nos sense pietat ni esperança, en triturar-nos. Podria cap pare, cap mare, cap amic, cap germà, cap déu negar-li a qui més s’estima la possibilitat d’escapolir-se d’un final aterridor, devastador, dolorós? Brittanny hauria volgut viure molts més anys, segur que sí. Existir en termes d’una felicitat quasi absoluta, morir a hora si de cas hi ha una hora adequada per a morir, si la sabem.

A casa vaig veure consumir-se, sent pràcticament un xiquet encara, dues àvies i una tieta octogenària, cega, víctima de menuda de la pigota. L’àvia materna morí esgotada de tant lluitar contra el dolor en posició sedent perquè les nafres ja no la deixaven romandre estirada sobre el llit. S’havia negat a perir en l’habitació impersonal d’un hospital entre gent que no havia vist mai de la vida. Estava esgotada de viure, però, tenia el seu orgull d’obrera rebel intacte. No li valia la pena continuar vivint d’aquella manera i no es cansava de dir-ho, d’implorar un final.

La mare del meu pare, el darrer dia de la seua vida féu que la duguérem a sa casa on pogué finalment exhalar acompanyada dels seus fills. Havien passat abans dos anys inacabables de patiments. Repetia constantment que ja havia passat prou, s’interrogava sobre el seu destí amarg. Es sentia abandonada en la seua dissort.

La tieta cega morí a una de les habitacions de la casa que ella mateixa i la seua germana, la meua àvia materna, havien construït amb les seus pròpies mans abans de la guerra, amb l’avi Ramon i l’ajut d’un obrer professional. Ens havia cuidat amorosament als menuts de la casa i les seues cançons de bressol encara ressonen en algun racó llunyà de la memòria. En algun moment decidí que no podia més i maleí que el seu final fos com ara aquell.

Eren els temps en què la gent encara moria a les cases, discretament vigilada per un veïnat molt atent al temut desenllaç que tard o d’hora havia d’arribar a tothom. Aquella tensa espera, de vegades, era alterada per un llarg i desconsolat gemec en meitat del silenci de la nit, un gemec o un lladruc esfereïdor d’animal humà desesperat. La mort feia olor de merda, de pus, pixum, d’alcohol de practicant, tenia la textura de les nafres, s’arrossegava a les nits pels passadissos, per la cambra i pel corral…

A les dues àvies i a la tieta, la mort, les va agafar amb plena consciència. En algun moment indeterminat va penetrar-les el cos per un porus de la pell, per una oïda, per la boca mentre dormien i, mica en mica, dia rere dia, se les va anar menjant. No tenien la joventut de Brittanny i, segurament, la seua vida tampoc no havia estat ni tan resplendent ni confiada. Havien tingut després de tot una vida de guerra i de postguerra, de fam, polls, por, ira, fàbrica i senyoret, d’albats… Un vida puta i miserable del segle que els havia tocat i, no obstant això, també elles tenien un record de ceps prenyats, de vesprades tardorals, del goig de sentir. Tenien, sobretot, fins el darrer alè, una dignitat enorme, com la de Brittanny, de no deixar-se engolir per la misèria de la mort.  Una dignitat que, potser, en el darrer moment, ningú no vam saber preservar.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s