Jaume Pérez Montaner. Poeta dels sentits, poeta del combat.

Entrevista de Francesc Viadel al poeta Jaume Pérez Montaner, publicada al número 639 de la revista Serra d’Or, corresponent a març de 2013.

Jaume Pérez Montaner

El 1976 publicà Adveniment de l’odi, un llibre amb el qual encetà una important obra poètica amb títols com Deu poemes (1978), Museu de Cendres (1980), L’heura del desig (1985), La mirada ingènua (1989), , Màscares (1992), Fronteres (1994), Límits (1976-1993), L’oblit (1996) o Solatge (2009). Cal destacar els seus estudis sobre l’obra del poeta Estellés amb títols tant reexits com Una aproximació a Vicent Andrés Estellés –amb Vicent Salvador- o El Mural com a fons (2009).  Des de 1999 fins a 2007 presidí també l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en un moment difícil per l’entitat.

Quan Jaume Pérez Montaner va escriure Adveniment de l’odi, foscament hi veia en somnis les llàgrimes de la seva mare, pals d’opressió, murs immutables i banderes de vergonya i odi o bé demanava un hàbit per a passar la primavera d’una nit eterna d’exili i muller i fill. Per aquell temps, com testimonia una vella foto, lluïa una barba de to coure fosc, descurada com les dels buscadors d’or de l’Amèrica salvatge, una barba potser com la de Walt Whitman, bella i ferotge…  I també, quan escrivia aquell seu primer llibre, el país cruixia sota la bota del règim franquista tot fet una calavera d’ossos fràgils.  A hores d’ara, la barba del poeta és blanca com la neu, retallada amb gran pulcritud. El temps ha vençut en el seu rostre els signes de força d’antany, però encara hi roman d’aquell temps d’estricta joventut la seva mirada d’una gran calidesa, aquells ulls verds avui una mica cansats.

Ens citem en un hotel del centre de Barcelona un matí clar i xafogós, gairebé meridional. L’hotel té les parets i els mobles vermells com el suc d’una taronja sanguina, quadres d’inspiració urbana, de gratacels grogosos, i també una estranya vaca de colors, acidalisèrgica, que vigila l’accés per l’escala principal a les plantes superiors.

Seiem a la terrassa interior de l’hotel. És un espai quasi secret, tot folrat de fusta, moblat amb cadires i taules blanques d’estiu, que té vistes a la part de darrere d’una muralla d’edificis mig escrostonats, amb balcons d’aparença fràgil a les baranes dels quals penja la roba de la bugada. Fins on estem arriba el brogit ensordidor del trànsit de La Rambla.

Les primeres passes.

Pérez Montaner parla fluix i sense cap pressa, mentre mira d’esquillentes la petita gravadora mig camuflada entre els gotets de tallat.  “Vaig nàixer a l’Alfàs del Pi, durant la guerra, al si d’una família humil. La mare procedia d’una família relativament rica, el meu avi matern havia estat fins i tot alcalde durant la dictadura de Primo. El meu pare havia estat Guàrdia Civil. Quan el meu pare deixà el cos, ens trasllàdarem a Alcoi”, rememora.

En aquella ciutat l’escriptor i el seu pare, com tantíssims altres valencians, s’incorporà a l’estol de treballadors del tèxtil, a aquell món gairebé heroic que recordem eternament revoltat. “Aprenguí a treballar amb una selfactina i després amb un altre amic Marius Garcia Bonafé -temps a venir serà un dels economistes de més prestigi al país-,  entrí a treballar a Textiles Sol Rayo, una fàbrica que era propietat d’un anglès. Es tractava d’una faena ben pagada, però feta a destall i a hores intempestives, de les dotze de la nit a les tres del matí”.

Portada del seu darrer llibre, Solatge

La selfactina permeté a Pérez Montaner estalviar alguns diners amb els quals poder establir-se en València una vegada hagué acabat els estudis de batxiller. Era un món trist, on aparentment a penes passaven coses tot i que en les ombres s’hi gestaven les primeres passes d’un moviment de renovació cultural i política en el qual estava cridat a ocupar un lloc destacat. Un bon dia per mitjà d’un amic, Camil Pascual, l’escriptor va descobrir el primer llibre que mai havia vist escrit en valencià: Figures de temps, un dietari ben remarcable de Joan Fuster. Poc després un altre amic, Josep Iborra, -que havia de convertir-se en un dels crítics i intel·lectuals més assenyalats-, li donava a conèixer d’altres textos de l’assagista de Sueca, al qual l’havia d’acabar unint una sòlida amistat.  “El llibre de Figueres de temps em va estranyar i em va marcar també prou, tant a mi com al meu cercle d’amics. Vam veure que en català es podia escriure de coses que fins i tot en aquells moments no trobaves escrites ni en castellà. El valencianisme, tot i que tothom s’expressava en valencià, no existia per a nosaltres. Degué ser cap a 1960 quan juntament amb Camil, Josep Iborra, i Manuel Lloris vam anar a visitar Joan Fuster. Ens va rebre molt bé. La primera impressió que vaig tenir fou la d’estar al davant d’una persona extremadament amable i afectuosa, però alhora amb capacitat de burla, d’ironia feta amb delicadesa… jo crec que ho feia per provar la gent”.

Ja a la Universitat de València contactà amb Eliseu Climent i el grup que aquest aglutinava.  L’escriptor conegué aleshores, entre molts altres, Vicent Àlvarez, Lluís Vicent Aracil o Joan Francesc Mira. També s’hi relacionà amb la gent que formava part del Front Marxista Valencià, un grupuscle d’esquerres i nacionalista nascut a les faldes de la conservadora entitat Lo Rat Penat i del que formaven part els germans Condonyer, Enric Tàrrega i Antoni Bargues.  “Eren els joves més esquerrans de Lo Rat Penat i en contacte amb ells, i amb l’ajut d’Iborra, vam crear un grup d’estudi del marxisme. Iborra, en una aula de Lo Rat Penat, ens donava classe. Seguíem el llibre d’un jesuïta, Jean Yvez Calvez, La Pensée de Karl Marx”.

El 1962 Pérez Montaner caigué en mans de la policia amb bona part d’aquells companys, per repartir propaganda en solidaritat amb els miners en vaga d’Astúries: “A mi i a Màrius Garcia Bonafé ens agafen junts el 15 de maig. Vivíem al mateix pis d’un amic de València, al carrer de Tres Forques amb Benito Pérez Galdós. Ens escridassaren i amenaçaren, però no ens posaren la mà al damunt. Se’ns endugueren a una comissaria que hi havia quasi enfront de la central, la de Ramon y Cajal, cadascú en una cel·la… hi havia també un obrer, Redondo. Fou molt dur, molta por assumida també amb una certa valentia per la nostra part”.  Tres policies havien regirat el pis i en trobar coses escrites en grec -creu l’escriptor- van pensar que potser eren textos en rus. “Un d’ells se’m va acarar i em va dir: ‘creieu que els intel·lectuals i estudiants no anaven a presó?’.  Li vaig contestar que no m’havia parat a pensar en res d’això, però, tot seguit preguntà: ¿tu has matado a alguien?. Li contestí: No. ¿Y tu?. Es va quedar parat i des d’aquell moment vaig notar un canvi en la seva actitud. Passàrem tres nits. I d’allà a la direcció general, just a l’altra banda del carrer. Algú va dir si érem comunistes i el comissari li va contestar que no, que érem nacionalistes, uns romàntics que no teníem res a fer “mientras nosotros tengamos los cañones”. Acabàrem signant la declaració i ens dugueren a la presó de Mislata i a la Model de València”.

El record és d’una entrada molt dura. La quarentena, la incomunicació.  I de València a Carabanchel i d’allà, encara, a Càceres. Quinze mesos entre reixes fins a l’arribada d’un indult amb motiu de la mort del papa Juan XXXIII. La privació de llibertat almenys no impedí continuar amb els estudis per tal com alguns professors anaren fins i tot a examinar-los a la presó just al principi del seu captiveri.

Homenatjat per la Taula de les Lletres i el Menjar de l’Alcúdia

La repressió no el reblaní gent ni mica i en sortir col·laborà amb les incipients revistes universitàries que s’escrivien en català, a més de continuar mantenint contactes polítics amb grups com el de Doro Balaguer, artista i un  dels futurs dirigents del nacionalisme valencià d’esquerres. Col·laborarà així mateix en la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants el qual acabà pràcticament subsumit en el Partit Comunista Internacional, del qual Pérez Montaner fou fundador a València. “Un bon dia em varen dir que me n’havia d’anar a A Corunya a formar el PCI. Els vaig dir que m’havia acabat de casar amb Isabel Robles –poetessa com ell- i que estava molt integrat en el meu país. No van entrar, però, en consideracions i em van fer fora”, assegura.

Amèrica

El 1967 acabà finalment la carrera sense que això li permetés, però, exercir com a professor en un institut, atesos els seus antecedents polítics. “Vaig començar als Escolapis i en una acadèmia pre-universitària on també estava el poeta César Simón. D’allà als Estats Units. Els amics Lloris i Rafael Bosch, que estava a la Universitat de Nova York, em van dir que perquè no me n’hi anava. Em pagaren el viatge i vaig marxar. El 1968 vaig entrar com a turista i comencí a donar classes al Queens College.”

L’assentament americà no fou fàcil, ni de bon tros. Isabel  tingué problemes amb el passaport que acabà aconseguint pels bon oficis d’un jutge amic, Pedro Nàcher. “L’experiència no tenia comparació amb res. Pagaven decentment… Aquella era una societat molt més oberta i a la Universitat no tenies problema mentre fossis una minoria”.

El seu periple americà prosseguí a l’estat d’Oregon. El jove professor es quedà sense plaça a Nova York i acabà anant a parar al Lewis and Clark College, i establint-se a la ciutat de Portland. Fou un bon moment en molts sentits. Va escriure Adveniment de l’Odi. El llibre inicialment havia quedat derrotat als premis Octubre per un poemari de Joan Navarro, però un membre del jurat,  Francisco  Brines, el recomanà vivament a Eliseu Climent i el poeta el reféu i el tirà endavant. El llibre fou un encert. També per aquell temps conegué encara a la redacció de Las Provincias, un Vicent Andrés Estellés que parlava baixet per por. El de Burjassot feia ve de témer els patrons, i de fet acabà indignament al carrer, cosa que valgué al seu director,  Ombuena, alguns dels versos més ofensius de la literatura catalana.

Pérez Montaner va llegir la seva tesina sobre Pio Baroja, i Julián San Valero, un personatge que com Lloris acabà passant a la zona fosca de l’anticatalanisme, el va recomanar perquè es quedés de professor a la Universitat de València. Dit i fet, durant algun temps deixà Portland, sense sospitar que la tronada no li havia de ser  gens fàcil.

“A l’any d’estar fent classe a València vaig voler tornar a Oregon, però el consolat necessitava un certificat de bona conducta meu i d’Isabel. El cap de departament de Portland, Vance Savage, intermedià amb l’ambaixador i Eliseu Climent aconseguí un certificat  d’un advocat on s’assegurava que tots dos havíem observat bona conducta moral i cívica, encara que érem contraris al Movimiento… Finalment poguérem tornar als Estats Units on ens estiguérem fins a 1977”.

Amb els poetes Josep Ballester i Francesc Collado, a València, finals dels vuitanta.

L’estada americana resultà ben profitosa, lluny de la grisor i l’asfixia de València. “A Portland hi havia el poeta William Stafford, -l’autor fou guardonat el 1963 amb l’important National Book Award per, Traveling through the Dark-. Vaig traduir un poema seu al castellà per a la revista El Urogallo, amb una entrevista. Sorgí llavors la idea de traduir del català a l’anglès i vam preparar una llista d’autors. Joan Fuster em va ajudar, insistí molt en Carner… D’altra banda, jo era molt espriuà, però, va caure… Stafford s’entusiasmà amb Estellés; Espriu li resultava messiànic. Arribà a escriure a Estellés dient-li sorprès que com era possible que l’un, nascut a un petit poble de Kansas, i l’altre,  a cinc mil quilòmetres, parlaren de les mateixes coses i s’entengueren”. D’Estellés finalment es publicaren dos poemes. Un a la prestigiosa revista The Paris Review, Lady of Lastnight; i l’altre, I’d like to write, even now, a nice poem a Grilled Flowers”.  Amb Pérez Montaner, només David H. Rosenthal, gosaria també traslladar a l’anglès Vicent Andrés Estellés.

En un temps d’espera

 El maig d’aquell any va decidir tornar a València. Tenia llavors dos fills petits. Eliseu Climent i el professor Manuel Sanchis Guarner l’animaren a tornar. L’esperaven les classes de català a la Universitat de València, però també un clima d’enfurismament  reaccionari que va acabar per afectar-lo: “Guarner em va enviar a parlar a TVE d’una antologia sobre Ausiàs March  que s’havia acabat de  publicar a cura de Pere Gimferrer. El programa el feia Martín Ferrand, des de València i Barcelona… Hi intervingueren també Joaquim Molas i Gimferrer i parlàrem, lògicament, dels orígens, del català etc. L’endemà els diaris carregaren de valent. Pedro J. Ramírez em qualificà d’imbècil i defensà la independència del català i del valencià. Em van fer una pintada a la portada de casa on m’acusaven d’estar pagat per l’or català… Em va afectar i em va espantar. No va ser, però, l’únic incident. També és veritat, però, que molta gent em va encoratjar”.

L’escriptor, malgrat tot, en rememorar aquell temps, no es penedeix d’haver tornat a casa, tot i admetre que la vida als estats Units potser li hauria resultat més fàcil.  Una vida al capdavall que ha estat fins ara plena de coses.

Amb el poeta d’Oliva, Joan Navarro.

L’escriptor visqué en primera línia el miracle valencianista desfermat durant la transició pel seu amic Joan Fuster i arribà a ser un referent de la cultura catalana al País Valencià durant els anys vuitanta a més d’un gestor eficaç durant el període en què dirigí l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, just en un moment d’una certa convulsió interna.  Altrament, la seva poesia ha estat reconeguda i valorada al costat de noms de la seva generació literària tant importants com Marc Granell o Lluís Alpera. Precisament aquest darrer ha destacat, del seu últim llibre, Solatge, la seva importància com autor visible en la seva enorme capacitat de síntesi conceptual i metafòrica. Tot plegat, Pérez Montaner és un poeta dels sentits, però també un poeta del combat, compromès amb el seu temps, coherent amb una trajectòria vital.

Ara i ací, lamenta l’afebliment d’un projecte de reeiximent cultural nacional, el fet que no s’hagin consolidat els lligams entre el País Valencià i Catalunya, que no funcionin els canals de circulació d’idees que reclamava Fuster, si més no en tota la seva plenitud. Un afebliment que va de bracet amb una palmària subsidiarietat lingüística, especialment a València.   “La llengua recula, malgrat que la gent té més preparació lingüística que mai. La realitat valenciana és fotuda tot i que tinc esperança amb la gent d’esquerra…”.

El cas és que, mentre parlem, el món s’escola pel forat de la pica. Sembla  irremeiable. A dues passes d’on estem, la vida anònima de milers de persones sembla precipitar-se a un abisme.  “Visc en un temps d’espera -assegura a mitja veu-. Encara tinc aquesta sensació d’espera d’abans, sí, perquè sinó seria completament pessimista. Em conformaria amb un país millor, però les últimes notes que rebem van totes en la direcció contrària. Aquest és un món dominat pels hereus de Reagan i Thatcher… no sé si eixirem d’aquesta”.

En un mur de la ciutat potser voldria reescriure aquells versos seus: (…) Plogué tota la nit i saps que aquest any no vindrà la primavera pels marrits laberints que edificàrem ni el sol eixugarà les nafres noves…