“La literatura és absolutament prescindible”, entrevista a Octavi Monsonís de Francesc Viadel

*Entrevista a l’escriptor Octavi Monsonís de Francesc Viadel publicada pel Quadern d’El País, 19 de febrer de 2013.

L'escriptor borrianenc Octavi Monsonís al Centre Octubre de València. Foto Jesus Císcar.

L’escriptor borrianenc Octavi Monsonís al Centre Octubre de València. Foto Jesus Císcar.

El 23 de febrer de 1981 un vell militant cenetista va baixar de casa fins a la impremta del carrer de l’Actor Llorens de València regentada per Octavi Monsonís i la seua companya, Lola Nomdedeu, per avisar-los que la guàrdia civil esbotifarrava a Madrid la mediocre democràcia espanyola. Just en aquell moment les màquines escopien centenars de pamflets incendiaris inspirats pels qui no n’havien tingut prou amb una rentada de cara de l’antic règim. El cas és que l’advertència del veí va destarotar el personal. Tothom convingué que calia desfer-se ràpidament del paperam que inundava el local. Aleshores Octavi demanà calma, com si això fóra tan fàcil. “Primer de tot aniran a buscar els polítics. Després, els dirigents sindicals. En acabant, els que estan organitzats… Nosaltres, de fet, serem els últims. Això ens dóna encara un marge de tres o quatre dies”, argumentà. Finalment, però, i per si de cas, carregaren set o vuit sacs de papers en una furgoneta esgavellada que no volgué arrancar i que va haver de dormir al carrer, a la porta mateix de la impremta. Octavi i Lola, que vivien just a la vorera d’enfront, pogueren sentir en la fosca nit com rugien els vells, ventruts tancs dels generals, passejant per la trista i bruta avinguda del Port.

Al cap d’un quant temps alguns dels colpistes serien dolçament castigats i la impremta, un referent de la cultura d’avantguarda a la ciutat des de la darreria dels setanta, continuaria produint, enmig d’un terrabastall de màquines, papers polítics i, també, literaris: La Forest de l’Arana, L’Horabaixa, Septimomiau, Fuente Arnera

Cap solsida no pot destorbar Monsonís, amargantejar-li el gust per la vida. El món s’ensorra, sí, assenteix amb el cap i sense deixar de somriure, però, finalment, la llum regnarà sobre les tenebres. Ho diu —millor, ho pensa amb el lleu— amb la supèrbia d’algú que se sap fill de classe treballadora, amb una infància de benestar limitat transcorreguda en un temps oliós i pesant com el quitrà, de jocs infantils als carrers de la seua Borriana, on va nàixer el 1949. L’escriptor sempre pensa molt bé les coses abans de dir-les, sobretot abans d’entrar en acció. Com siga, sempre, tard o d’hora, acaba abandonant la reflexió calma, aquell posat seu de flâneur bocabadat amb el ritme vertiginós de la vida, per tal de moure ell mateix un centímetre el món en la direcció correcta.

A quaranta anys, de nit, d’amagat, recuperà una obsessió de joventut: escriure. Més de vint anys després, Edicions 1984, li acaba de publicar Carrer de pas, una història dura, un llibre indissolublement lligat al seu temps, de factura literària sòlida, ambientat en l’escenari gris de la València que tant s’estima. Un relat sobre la banalitat del mal, una metàfora de la crueltat dels qui es mantenen al capdamunt de tot a colps de bastó, una història, també, sobre la desmemòria i la pèrdua de la identitat. Segons el professor Miquel Nicolàs, una novel·la simple i complexa alhora, “abundant en símbols, deliberats o involuntaris, però que estan incrustats amb intel·ligència, sense escarafalls de sobreescriptura”. Per a Joan Navarro, “un mapa del dolor”, del dolor civil, reblarà encara el poeta. Tres llargs anys d’escriptura i reescriptura.

Aquesta vegada no és la primera que Monsonís publica, però podríem dir que sí que és el seu primer text amb cara i ulls. Abans havia traduït, juntament amb Navarro, Ossos de sípia, d’Eugenio Montale, un treball que fou guardonat amb el premi Cavall Verd de traducció de l’any 1989. També havien vist la llum el seu recull Solcs en l’aigua, guardonat en la XVIII edició del Premi de Puçol de narrativa, i Els déus esparracats, amb el qual es va endur el 2003 l’XI premi Vila de Teulada. Al calaix dorm, al costat d’un grapat d’originals pulcrament enquadernats, la narració Rotterdam, provisionalment, premiada el 2002 a Calp. Una obra, doncs, en bona part inèdita que necessita ser descoberta urgentment.

“La literatura ha estat molt important. Val a dir que he tingut la gran sort de compartir la vida amb algú com Lola, que ha estat una gran lectora, encara més que no jo. Els llibres s’han establit en la nostra relació vital, han format part del nostre diàleg”, confessa. L’escriptor fuig de sacralitzacions o mitificacions fàcils: “Amb tot, mai no he buscat en els llibres respostes a la vida, encara que haja pogut fer broma més d’una vegada dient allò de ‘com he pogut viure sense llegir aquella obra o aquella altra’… Tot plegat, la literatura és absolutament prescindible. Fixa’t en la gran quantitat de gent que viu sense haver llegit mai ni una miserable línia…”. Aquesta constatació, feta per qui la fa, no deixa de ser, si més no, xocant. “Hem de traure-hi transcendència”, insisteix, “la vida és la vida i la literatura és la literatura”. Un instrument, però, poderós, sense edat, etern, per a entendre el món, per a entendre coses terribles. Monsonís recorre als exemples de Pratolini, de Joan Gassull, de Corma McCarthy, de Céline, Mussil, de desenes d’autors que ha llegit amb voracitat sense seguir cap mètode, llevat dels autors de la literatura catalana que va llegir de manera sistemàtica a causa de la seua condició de professor.

Els llibres, torna l’autor, no li han donat, però, les claus per a viure. La vida és una altra cosa, un moviment, un carrer de pas, potser?

“L’estiu del 69 me’n vaig anar a París fent autoestop, amb les mil pessetes que em van donar d’un premi literari, a veure que hi quedava del Maig del 68 i et puc assegurar (riu) que no hi quedava res de res… Vaig treballar en una cava que hi havia davant del cementeri de Montmartre traient terra… De jove vaig passar també pel Seminari de Sogorb i, en eixir, em vaig ficar de ple en una organització clandestina anticapitalista i antifranquista. Hi vaig entrar per convenciment. En acabar el servei militar vaig continuar la meua militància, a la Universitat de València. Hi havia una agitació immensa…, encara recorde la mort de Franco, el ploramiques aquell del Carnicerito de Málaga anunciant el decés del dictador…”, rememora. Al cap de molts anys, i després de passar per alguns instituts del país, entre els quals els de Novelda i Algemesí on conegué Joan Navarro, arribà al Lluís Vives de València. Allà passà anys ensenyant, educant ciutadans, fins que el PP, fent mans i mànigues, aconseguí substituir-lo per un dels seus coreligionaris. Ja jubilat tornà a reconéixer als carrers de la ciutat la mateixa rebel·lia de la seua joventut contra un món injust, escanyat, embotit a la força en la part més ombrívola de la història. Monsonís se sent desvanit d’aquell jovent que es va llançar als carrers, convençut del poder de la mobilització com a motor de canvi social. “Van fer front a la misèria moral, a aquest poder que és heretat del franquisme, i em sent molt orgullós d’ells”, assegura, conscient també que hi haurà més mobilitzacions i que pujaran de to davant d’una “corrupció generalitzada amb la que no es pot viure”. Unes mobilitzacions que es faran per a aconseguir una democràcia millor, en qualsevol cas lluny d’aquesta de directament emanada de l’antic règim. “Ens calen pensadors que ens imaginen un futur millor, una alternativa per a aquest temps”, matisa des d’un optimisme envejable. Creu en el país, que veu i sent ple de bons escriptors, de bons empresaris, de bons professionals, tan invisibles com es vulga, però amb capacitat per a poder traure a la societat del forat en què està actualment. Mentre arriba l’hora, passeja per València, la de les portes d’una murada inexistent i les cúpules blaves, les places, les esglésies secretes on van rebre un dia baptisme els amos del món, rics, enverinadors i antisemites. De vegades, també, passeja per Colònia, la ciutat on viuen els dos fills i el seu petit nét Pau, la Colònia maldestrament refeta contra l’oblit, també plena de portes sense murades… Hannetorburg a Rudolfplatz, Eigelstein…, els xiquets que juguen a Frankenwerft a la vora del Rin…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Imatge | Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s