“Som i prou”, entrevista de Francesc Viadel a Enric Sòria

Entrevista de Francesc Viadel a Enric Sòria publicada a l’edició valenciana del Quadern del diari El País, 13 de març de 2013.

Enric Sòria en una imatge captada a València per Jesús Císcar.

Enric Sòria en una imatge captada a València per Jesús Císcar.

Fa molts anys, qualsevol dia entre setmana, a mitjan matí, potser l’hauríeu trobat en aquell bar cantoner del carrer de Serrans amb la façana escrostonada i un aparador amb els vidres tatuats amb uns quants reclams… Bocadillos variados, café… El local tenia mitja dotzena llarga de pesants taules de fusta i feia olor d’entrepans de truita de creïlla i ceba i d’embotit acabat de fregir. Molt probablement, si hi guaitàveu, hi trobaríeu Enric Sòria assegut a taula amb Marc Granell, patriarcal i bonhomiós, i amb Vicent Berenguer, abrinat i somrient com un espadatxí invicte. A l’hora de l’esmorzar es parlava de llibres, s’aprofitava el temps per a llegir d’esquitllentes la premsa local —sempre esguitada i iradament provinciana— i s’esbossaven algunes receptes per a arreglar el país.

Fa molts anys, sí, quan a la ciutat de València encara refulgia l’estrella de la generació dels setanta oculta dins d’una ampolla de refresc o sota una olivera sagrada: Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Gaspar Jaén… i els dimarts, al carrer Alt, a l’Arana, es congriaven encara, com druides en un bosc encantat, una munió de poetes escandalosament brillants, cofois, vanitosos: Pere Bessó, Lluís Roda, Josep Mir, Manel Rodríguez Castelló, Maria Fullana, Francesc Collado, Lluís Meseguer, Josep Fèlix Escudero, Encarna Sant-Celoni, Francesc Mompó, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Francesc López Barrios, Jaume Pérez Muntaner, Manel J. M. Romero, Vicent Alonso, Josep Ballester… El mateix Sòria escriuria en El Temps sobre aquell prodigi generacional i cultural, i, més tard, encara, tornaria a dir la seua en un recull excepcional d’assaigs breus: L’espill de Janus.

Francesc Collado, anys vuitanta, recitant en una de les vetllades dels dimarts literaris de l'Arana.

Francesc Collado, anys vuitanta, recitant en una de les vetllades dels dimarts literaris de l’Arana.

 

El cas és que un dia de 1998, Sòria deixà el seu lloc de funcionari a la Diputació de València i emigrà a Barcelona a fer de periodista, en l’Avui. L’Arana tancà i, amb el pas del temps i els poetes en desbandada, la ciutat acabà engolida en l’espiral de la seua pròpia ambigüitat, de la seua ignorància exultant.

Fa un parell d’hiverns hi havia matins en què solia compartir el segon café amb Sòria, en un bar si fa no fa com aquell de Serrans, a la plaça de Castella, cantonada amb Tallers. La nostra cita, per l’hora —sempre abans de les huit— i pel lloc, feia l’aire d’un ritual de jornalers agrícoles que ens divertia i, alhora, ens inquietava. El cas és que hui hauríem preferit aquell indret, que ara, convenientment reconvertit per als estudiants i els clients de les candemtonianes botigues de l’entorn en un bar modern, ja no obri tant d’hora. Entrem, doncs, al del costat. Sorollós, estret, pretesament decorat com un diner d’Arizona amb rètols lluminosos, tamborets de metall i pòsters de pin-ups de cames llargues.

L’editorial Bromera acaba de publicar-li Arqueologia, un poemari guardonat amb l’Alfons el Magnànim de poesia. Tot un petit esdeveniment perquè, com ha assenyalat molt bé el crític Francesc Calafat, Sòria és un poeta dels que es fa pregar, que no té pressa, que només dóna per acabats els seus poemes quan “ja esdevenen imprescindibles en el seu imaginari poètic”.

L’autor ha excavat en la seua pròpia memòria, distinta i alhora comuna a tothom, ha fet arqueologia de l’existència humana. “L’evocació, la memòria ha estat sempre present en la meua poesia. Quan vivim no escrivim, ho fem després, juntament amb l’acumulació de la vida”, assegura. La memòria, doncs, són unes restes, indicis d’alguna cosa que fou… “Tot just tenia setze anys, i potser creia / amb recel que el futur era tan ampli / i tan inaferrable com el món. / Llavors jugava sol, anava en bicicleta, / m’ignorava i em proposava reptes / sense sentit, i per això inflexibles, / pels llargs camins de terra, rostos i pedregosos, / que els tractors esbotzaven jorn a jorn / com la pell d’una serp torrada al sol”, diuen uns versos del poema L’últim estiu de la quietud dedicat a Josep Piera en què evoca l’hort de Marxuquera, el paratge gairebé a tocar del cel, cingle verd, Gandia allà sota, a la vall, aquella pàtria perduda per sempre més.

Portada del llibre Arqueologia d'Enric Sòria.

Portada del llibre Arqueologia d’Enric Sòria.

 

“El pare havia estat jornaler, la mare també procedia d’aquell ambient, de la terra. Als seixanta, quan jo tenia set anys, el pare, amb la voluntat d’emancipar-se, va comprar un hort a Marxuquera, era un hort de secà, barat, doncs…; després ja hi van posar el motor, els tarongers amb l’aigua van créixer…, el pare era una persona amb una idea del progrés molt clara, honest, volia que tant la meua germana com jo estudiàrem, que eixírem d’aquell ambient”, rememora. Entre els huit i els dotze anys Sòria va a escola a Madrid, viu a ca l’oncle, l’actor Vicente Parra, en aquell moment en el punt àlgid de la seua carrera, al centre mateix de Madrid. “Passaves del carro a la gran urbs, de Gandia, on ens havíem instal·lat la família, a Madrid… Aquella carretera que no s’acabava mai, sense ni un sol cotxe, el port de Contreras…; recorde també les representacions teatrals de l’oncle vistes entre bastidors…, era un món amable… I després Gandia, l’institut, on visc l’ambient de represa cultural; els escolapis; Faus, que ens va ensenyar a escriure el valencià, o Porcar, que ens feia escoltar cançons de Raimon”, repassa contingudament amb aquell aplom seu que de tant en tant pot trencar amb un comentari irònic, intel·ligent.

Després vindria la universitat, València, una ciutat present en l’obra poètica de Sòria. “Vaig estudiar Història, l’any 75…, la ciutat estava en plena efervescència i aplegava dues coses que m’interessaven: l’ambient del valencià que havia descobert a Gandia i el món gran de la ciutat que et donava llibertat i anonimat. València era, però, una ciutat, també, embrutida, suïcida”, rememora. “Lluís Fernàndez la va definir molt oportunament”, continua parlant de València, “com a capital de l’oblit trabucant aquell títol de Lawrence Durrell, Alexandria, capital de la memòria…”. Un dia, Sòria, li escriurà una Oda impossible… “Fóra tan fàcil (i tan injust també) de blasmar-te en la teua ceguesa”.

L’època de la universitat va ser un període de coneixences, la del començament, també, de l’escriptor que aviat es posarà a treballar de periodista en la primera redacció d’un aventura editorial com El Temps. Ho va fer recelós, d’entrada atemorit del fet que les limitacions de l’escriptura periodística, sempre apressada, hostatge de les maquetes, malbaratara el seu estil.

El 1981 guanyarà el premi de Beniarjó amb Mirall de miratges. “Franscisco Brines em va dir un dia que s’havia d’anar amb compte amb el primer llibre, perquè si eixia fluix era com una llosa que et pesava per a tota la vida… Quan m’ho va dir ja havia fet tard, perquè ja havia presentat Mirall de miratges…, era una cosa un poc defectuosa, que es va publicar en la col·lecció “El Cingle” i que em va permetre conéixer gent, Marc Granell, Josep Piera…”, explica amb una mitja rialla. Lluny de malbaratar una carrera poètica, aquell llibre va esdevenir el toc d’inici d’un escriptor que ha conreat amb solvència la literatura d’idees i la poesia. Autor de Varia et memorabilia (1984), Compàs d’espera (1993), L’instant etern (1999)…, títols que remeten a una poesia de la memòria, com ara en Arqueologia. El llibre arriba en un moment de maduresa personal. “Som d’una complexitat extraordinària…, a partir d’una certa edat, et vas coneixent una mica millor, et sorprens amb moltes coses, per exemple, com envelleixes… Els altres continuen sent un misteri enorme…, t’ho mires tot amb una certa ironia, però, també amb inquietud, sabedor que el riu

Observador pacient, en Arqueologia s’enfronta a si mateix, s’interroga sobre el sentit de la vida, sobre la mort i sobre el patiment, viscuts en l’experiència d’altri, la dels éssers més estimats. També es pregunta sobre el temps que esborra gairebé tota petja dels que foren, que a penes deixa sediments soterrats sota la pell de l’ànima.

“Davant del patiment dels éssers més estimats, dels pares, del cos que lluita contra la mort, t’acabes interrogant sobre el sentit de tot plegat…”, reflexiona.

“Mentre escrivia he viscut la desaparició de tota una generació, molta gent que estava durant la meua infantesa, durant la meua joventut, ja no estan…, abans eren memòria de coses vives; comencen, però, a ser arqueologia. Amb la poesia podem recuperar un món que ja no hi és, com en el poema Museu”, diu. Un poema trist, dur: “Les mans, mares del món, / ¿quantes se n’ha engolit la terra nodridora. / El riu de la memòria és fet de pols / però també de brasa, en correntia tenaç”.

D’acord amb Matthew Arnold, Enric Sòria creu que la poesia ha de ser crítica de la vida, una investigació d’aquesta. “El que passa és que l’únic ésser que jo conec millor per a fer aquesta investigació, aquesta arqueologia, sóc jo mateix…”, assegura. Una vegada desenterrades les restes, classificades, exposades o guardades als soterranis del museu, vindran potser les conclusions, hermètiques, aspres.

“Som i prou i la mort no és la resposta de res, és la desaparició del qui interroga”, afirma Sòria.

Enric Sòria en una imatge rececent. Foto: El País.

Enric Sòria en una imatge rececent. Foto: El País.

 

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a “Som i prou”, entrevista de Francesc Viadel a Enric Sòria

  1. pau esteve ha dit:

    es un pler trere de la ciutat dels oblits un oblit …cas d enric soria asociat sempre a la seva oda a valencia per mi i la impossibilitat de posar lo en contacte amb un llertaferit de murcia bibliotecari a paris amic meu d infancia va ser frustrant ……….una traduccio mes q corrcta de la q a hores d ara no se si enric li n haura donat alguna satisfaccio a l autor murciaparisenc.deixant de banda els versos rabiuts de l enric i tambe tendres quan s escau…….crec q calia falta un treball com em dona la impressio q esta fent viadel i es rescatar eixa valencia feixista de vomits i matinades q no acabaven mai malgrat la humitat q ens doblava el cor i ens els deixava moll la poesia o l alcohol—no sabria distingir-o era el mateix……—-son valors col l enric q es plantegenpens la poesia com motor passio vital sense separar la de la diurna vida grisa de funcionaris de raco i .sens corbata.un pler retrobar se amb aquell carme atapeit on la mescla estranya de personatges omplien els carrers fins q els agranadores de rita ens desolaçaven cap a casa o d altres indrets faustians d escales avall i portes tancades q s obrien al crit d ali baba o am set cops i mig de puny a la porta.aixo si a la fi la desmemoria ha esdevingut historia victoria i cambat
    salut i terra

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s