L’estable

*Article de Francesc Viadel publicat el 8 de febrer de 2021 a Nació Digital.

Estable. Foto/FViadel.

Sovint els pares em deixen amb l’àvia materna. De vegades això passa perquè la mare no es troba bé perquè de colp l’ha habitat l’ombra i, llavors, es sent molt abatuda i no pot amb tots tres germans que junts donem més faena que un porc solt. D’altres, simplement, perquè jo mateix insistisc molt en anar a la casa enorme de l’àvia S. que té aquell corral que a mi em sembla un país sencer. El corral on abans -segons he sentit contar- va haver una figuera que es veu que li va enverinar la veïna perquè les figues madures de les branques més altes li queien per damunt de la paret mitgera al seu propi corral i li l’embrutaven. Ves a saber si en les figues està l’origen de la somorta guerra veïnal que ja fa quaranta anys que dura.

És el corral mateix on havia hagut també una llimera a l’ombra de la qual els àngels que a l’estiu s’havien bufat a la taverna de Batiste feien la becadeta i, també, un ginjoler silvestre que avisava que arribava la tardor quan es corria i que, amb el seu gemec fruital, atreia la fortuna que sempre passava però mai no es quedava.

El corral i el seu estable abandonat on un dia fa molts i molts anys es van criar titots, ànecs, pollastres i gallines, conills, bacons i, fins i tot, algun corder animals tots destinats al sacrifici ritual, a omplir ran a gavadals de sang poals de llautó i ventres buits. I en aquell estable fosc i atibacat d’eines de camp rovellades, de diaris esgrogueïts i restes de mobles corcats es poden sentir si es para atenció les passes menudes de ratolí que fan els espectres de la nostra nissaga els quals no se’n volen anar del tot perquè pateixen infinitament per nosaltres. Se’ls sent xiuxiuejar imprudentment secrets sobre el nostre futur. D’un futur que cap tot al fons de la butxaca d’uns pantalons qualsevols. Se’ls sap com un senyal dèbil de l’eternitat que constantment lluita contra l’oblit. Sort d’ells que els tenim sempre a la vora.

En moltes altres ocasions si em deixen en aquella casa, a l’altra banda del poble, molt lluny de l’escaleta del carrer Molí on vivim, és perquè a l’endemà haig d’acompanyar els avis a passar el dia a València. Les nits d’abans de viatjar a la ciutat -que solen ser les del divendres- dorc o espere insomne l’albada atrapat enmig dels cossos rodanxons, suats i vells dels meus avis. Quan encara no ha acabat d’eixir el sol pugem al tren que ve de Xàtiva. Al cap d’una estona entrem a València per la seua gargamella de ferros i de ceràmiques refulgents i ens anem de cap a buscar el carrer de les Cistelles on l’àvia acapara fil per a cosir bellíssims cobertors i després anem a visitar Sant Nicolau i després a dinar al pis dels tiets J. i S. del carrer Uruguai i, en acabant, al cinema de reestrena i, en eixir, encara, a berenar xocolata desfeta i ensaïmades a Santa Caterina. I a boqueta nit tornem al poble carregats amb un bon botí, també cansats i farts com a gossos.

M’agrada quedar-me a casa de l’àvia. M’agrada pensar com fou el desaparegut verger del corral, vull dir, la seua esponerosa figuera on del ben segur m’hauria encimbellat per a divisar a tocar del cel el perfil de les muntanyes blaves que tanquen i protegeixen la nostra plana. M’agrada espiar en silenci els fantasmes de l’estable mentre juguen a conillets a amagar o bé celebren el triomf de la memòria imitant acomboiats el so del vent i la pluja. M’agrada l’olor de zotal que sempre fa l’estable i contar d’una en una les mosquetes que el sobrevolen dins d’una tempesta de pols antiga que deu ser pols d’ossos. M’agrada veure cosir l’àvia mentre resa o invoca no sé ben bé què o a qui. M’agrada observar l’avi llegir esclafat en el seu panerot sempre el mateix llibre mentre anota amb un llapis sempre els mateixos mots. L’avi de vegades deixa d’escriure, em mira de reüll, es passa la mà per la seua calba lluent i, aleshores, riu per sota el nas, un punt avergonyit. L’avi quasi mai no parla. Algunes vesprades d’estiu em porta en la seua bicicleta, dins d’un cabàs, fins a un hort de tarongers que té al nord del terme. En arribar, ell, es dedica a esgarrapar la terra aixecant una enorme polseguera amb un robust aixadó. Jo, mentre espere, vagarege per baix de les faldes dels arbres, vaig a caçar granotes a la sèquia, explore amb l’esperit del conqueridor avariciós els límits de l’hort que no és cap altra cosa que la nostra única pàtria concreta, l’única a la qual li podem dedicar un himne, jurar una absoluta lleialtat, matar si cal. 

M’agrada el silenci d’aquella casa que abans de la guerra van aixecar amb les seues pròpies mans els avis i la germana cega de l’àvia amb l’ajut d’un obrer. M’agrada malgrat que aquest siga un silenci trist, un símptoma més que aquell món ben prompte només podrà ser possible en les penombres d’aquell estable i res si aquell estable un qualsevol dia desapareix. 

L’àvia té cura de mi. Em fa aixecar a les sis del matí. Em posa un tassó de sopes de pa dur amb malta a taula. M’ordena que ben de matí faça la llista del que haig de viure. Jo, que només soc un xiquet, sé que mai no arribaré a ser res sense l’àvia i això que ella no sap ni llegir ni escriure, que nodreix les seues certituds més arrelades en supersticions de les quals tampoc ningú no pot negar-li que tinguen la seua part de veritat.

L’àvia m’estima com si fos un fill i em vol matèria d’heroi, saber-me un guerrer que cada dia venç, escapça, aixafa, esventra, devora els diables terribles amb el seu alè de mort que formen part indestriable de la vida.

De vegades entre a l’estable, m’assec al terra, tanque els ulls i sent com els espectres que hi viuen em passen fregant el meu cos. Espere llavors que em revelen un qualsevol secret. Si tarde massa l’àvia em crida a la llum.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’estable

  1. Olga Roig ha dit:

    Com m’agrada! Estic fent parèntesi de Facebook, però em permeto reenviar a qui sé que ho gaudirà. Una abraçada

    El vie., 11 feb. 2022 6:22, Francesc Viadel Bloc escribió:

    > francescviadel posted: ” *Article de Francesc Viadel publicat el 8 de > febrer de 2021 a Nació Digital. Estable. Foto/FViadel. Sovint els pares em > deixen amb l’àvia materna. De vegades això passa perquè la mare no es troba > bé perquè de colp l’ha habitat l’ombra i, llavors, e” >

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s