Joan Fuster, estructura d’Estat

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 30 de gener de 2021.

Retrat de Joan Fuster per Artur Heras. Foto/Francesc Viadel.

Un dels aforismes de Joan Fuster adverteix que “tota política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres”. Possiblement, no hi ha cap sentència de l’assagista des d’un punt de vista civil més incitadora a l’acció col·lectiva. Segons com aquesta fins i tot podria tenir la rellevància d’un programa polític. No en va, l’aforisme és constantment invocat tant des de les files del catalanisme més moderat com des de les de l’independentisme més conseqüent amb la voluntat de mobilitzar les nostres societats ara contra l’infrafinançament i l’espoli fiscal, ara contra la repressió política, ara per a alentar l’articulació d’un ample front sobiranista. Aquest és un dels perills de Fuster. La seua capacitat de despertar consciències, de convidar-nos a reflexionar i actuar a partir, posem per cas, d’un simple aforisme.  

Fa gràcia pensar, però, que Fuster tal com ens recorda Enric Laforja a penes considerés -no sense ironia- els aforismes com una simple “fantasia verbal”, com un “vici innocentíssim” davant del qual assegurava que no podia resistir-s’hi. 

Val a dir que com a assagista va tocar en el seus escrits molts temes relacionats amb la cultura, amb la història de la llengua, amb la literatura, amb el món que li va tocar viure, amb qüestions també més o menys ocioses relacionades amb la societat del seu temps.

D’acord amb el sociòleg Toni Mollà que fa poc en demanava la internacionalització  de la seua obra que tan bé coneix, Fuster, va ser “un poeta però no solament un poeta. Un escriptor de Sueca, però no solament un escriptor de Sueca. Un agitador de consciències, però no un militant de partit. Un escèptic, però no un nihilista ni un equidistant. Un ‘liberal’ però també un addicte al ‘Manifest comunista’. Un escriptor, per descomptat, però no un retòric ni un diletant. Per damunt de tot (…) un heterodox confés i convicte en un país i en una època en què l’ortodòxia s’establia per llei (…)”.

Per a Mollà la literatura obertament assagística de títols com Diccionari per a ociosos (1964), Babels o babilònies (1972) junt amb altres textos de la seua “literatura fragmentària” l’eleven “a la primera divisió del pensament europeu del segle XX”. 

I com siga, de tota la seua producció han estat els seus textos sobre la nació fets des d’una perspectiva esquerrana els que han tingut un major impacte i pervivència entre nosaltres. Al capdavall, les seues idees més polítiques les quals encara avui, trenta anys després del seu decés, continuen fent d’ell un pensador tan imprescindible com incòmode.

En aquest sentit, l’escriptor va ser capaç de fixar la base teòrica per a la reconstrucció cultural i política del País Valencià. Un país dominat per unes elits sucursalistes, dinàstiques fins al moll dels ossos, on el valencianisme històricament havia jugat un paper marginal malgrat la importància d’alguns lideratges com el de Constantí Llombart, Carles Salvador o Vicent Marco Miranda, només per citar-ne alguns. En un país, també, on el procés de substitució lingüística portava ja molt de camí recorregut.  

Sens dubte, el seu llibre Nosaltres els valencians (1962) instigat per Max Cahner seguint la petja de Notícia de Catalunya de Vicens Vives, va representar un abans i un després. El filòleg i escriptor Jaume Pérez Muntaner ha escrit d’aquest assaig que va significar “el redescobriment del País amb totes les seues contradiccions, les esperances i les possibilitats de reconstrucció (…)”. “Amb ell va nàixer”, afegeix, “la nova consciència d’un País Valencià jove, crític i combatiu i el seu autor es converteix en el referent necessari de tot el que és progrés, cultura i esperança de futur (…)”. Amb la publicació de Nosaltres, assegura Pérez Muntaner, es dona un abans i un després en la cultura i la consciència nacional dels valencians. 

I en efecte, amb aquest text el seu autor va voler dotar a la societat valenciana d’un instrument d’autoconeixença de la pròpia identitat i, alhora, va imaginar un país retrobat i reintegrat amb la resta de catalans com a solució històrica per tal de superar tant la “genuflexió provinciana” com la “fiscalitat colonial” que patien -i pateixen- els valencians.

Així mateix, per al sociòleg Toni Mollà el disseny del projecte valencianista rellançat per Fuster, va representar en el País Valencià una autèntica revolució cultural, una revolució tranquil·la que va generar una intel·liguèntsia com els valencians mai no havien tingut en la història. Un moviment intel·lectual que, alhora, diu Mollà, fou també pràctic -cívic i polític- i l’objectiu del qual fou, en primer lloc, erosionar els tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes sobre el país resumides en la falsa i odiosa imatge del Levante feliz.

La proposta fusteriana i el moviment que es va articular al voltant de la mateixa van tenir, però, una contestació duríssima per part del bloc reaccionari. Un bloc que va comptar amb el suport de les clavegueres de l’Estat les quals van armar i consentir totes les violències de l’anticatalanisme. Cal no oblidar que el mateix Fuster va ser víctima de dos atemptats amb bombes, un el 18 de novembre de 1978 i un altre, més greu que el primer, l’11 de setembre de 1981. Sobre el darrer atemptat i les possibles implicacions de militars, el periodista Francesc Bayarri va publicar Matar Joan Fuster (2018), una investigació rigorosa que dona idea del clima d’hostilització en què va haver de treballar.   

A l’última, però, la dreta va aconseguir agenollar els socialistes i imposar el seu marc ideològic, regionalista i conservador. I amb tot i això, és a dir, malgrat l’autonomia descafeïnada i encadenada als tòpics identitaris de l’espanyolisme indígena, malgrat les dificultats d’articular un nacionalisme polític, sense Fuster, és més que probable que els valencians no hagueren estat capaços de resistir l’assimilació.

La realitat és que les seues idees van influir en totes les forces progressistes sense cap tradició valencianista i, de retruc, van propiciar la revolució cultural a què es referia Mollà i que ha permès l’existència d’una literatura de ficció i d’idees sòlida, d’una música exportable, d’una escola en valencià de qualitat, en definitiva, d’unes perspectives de futur com a país raonables malgrat tot.

Fuster, però, no tan sols va incomodar la societat valenciana. També va costar de digerir en la Catalunya de les quatre províncies. L’historiador  Antoni Rico autor de Joan Fuster i el pensament nacional (2021) ha assenyalat que Nosaltres i altres textos seus també van ser una apel·lació als catalans en la mesura en què s’inserien en la renovació del catalanisme dels seixanta. Tot plegat, el fet que qüestionés els límits de la nació catalana  ampliant-la més enllà del Sénia i mar endins va suposar, diu Rico, un revulsiu per al catalanisme polític. La idea dels Països Catalans suposava, “una renovació del discurs tradicional del nacionalisme català”. El concepte -que no era nou- va fer camí durant la Transició i va esdevenir un tret definitori de l’independentisme.

El 1978 en un article publicat a Horitzons amb el títol Països Catalans, entre el problema i el programa, Fuster mateix admetia la irritació que causava la seua aposta unitària: “(…) la postulació de Països Catalans, en definitiva, molesta a Barcelona i molesta a València: a les dues hipotètiques pre-autonomies fascinades pel Poder Central. Però els Països Catalans -i és una manera de dir-ho tan convencional com es vulgui- es veuran forçats, a la curta o a la llarga, a ‘identificar-se’. (…) Les ‘polítiques’ a curt termini són decisives; però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a una ‘emancipació nacional’. Si no és així, tot es diluirà en pura descentralització. Jo sempre he cregut que la descentralització pot ser pitjor que el centralisme (…)”. I amb tot i això,  Fuster n’era ben conscient que en aquell moment els Països Catalans eren “pura il·lusió de l’esperit” però que encara que no havien trobat una encarnació política, no per això deixarien de ser el que eren.

I encara, va afirmar: “(…) Quan un dia arriben a sentir-se igualment ‘catalans’ un veí qualsevol de Xàtiva i Palafrugell, d’Elx i Manacor, de Perpinyà i de València, de Lleida i d’Alacant, de Barcelona i de Beniopa, i etcètera, tal vegada hi haurà una batalla guanyada. Unes quantes ‘condicions objectives’ perquè així sigui, hi són”.

I les condicions objectives a què apel·lava Fuster continuen com són una llengua amb possibilitats de tenir un mercat, un passat compartit, uns mateixos problemes geoestratègics, uns interessos econòmics compartits, uns centenars de milers de catalans d’ací i d’allà que políticament hi creuen. D’ací que la sola possibilitat que aquestes condicions permeten una mínima vertebració efectiva de la nació en u qualsevol dels seus possibles àmbits provoquen neguit, inquietud i no poques i poderoses resistències en l’altra banda que no és altra que la de l’espanyolisme méfiances regionals a banda.  

Aquest any es celebra l’any Fuster amb motiu del centenari del seu naixement. De moment, el lema triat per la Generalitat Valenciana per a la commemoració, “País, paisatge i paisanatge” ja ha aixecat molta polseguera. El filòleg valencià i ex professor de la Universitat de Lleida, Amadeu Viana, advertia fa pocs dies que l’eslògan escollit era el títol d’un article del filòsof reaccionari Miguel de Unamuno amb qui tant crític s’havia mostrat Fuster autor de l’assaig Contra Unamuno y los demàs (1975).  I no qualsevol article. De fet, en l’article publicat en Ahora el 22 d’agost de 1933, Unamuno, carregava durament contra els nacionalismes perifèrics als quals equiparava amb el racisme, el ressentiment, el fracàs i el clientelisme i la falsificació històrica. Sens dubte la tria ha estat fruit d’una lamentable confusió. De fet, de la lectura esbiaixada d’un article de Fuster publicat en Qué y dónde el maig de 1978 en què aquest criticava sense embuts “la burla de l’Estatut” d’autonomia valencià i “d’això de Comunitat”. En un moment donat, Fuster es refereix a l’article d’Unamuno en termes irònics per a reivindicar el País Valencià en un sentit ple.

La relliscada ja dona a entendre de quin mal hem de morir. La Generalitat Valenciana és més que probable que mire d’aigualir la dimensió política de Fuster per no espantar el galliner i a Catalunya potser passe alguna cosa semblant pel que fa a un bon nombre dels actes i homenatges que se li retran i això, bàsicament, per no molestar.

Cal no oblidar que al País Valencià, Fuster continua sent motiu d’escarnis per part de la dreta que el considera un autèntic traïdor mentre que per a l’esquerra resulta ser una càrrega ben feixuga. Qui pitjor ho porta és el valencianisme polític majoritari que durant les darreres dècades s’ha anat apartant progressivament dels plantejaments nacionalitaris fusterians per a practicar una tercera via que en bona paret assumeix l’imaginari identitari imposat per la dreta durant la Transició. L’embolic continua sent terrible com recordava Fuster que ho era en 1962 quan a la qüestió dels Països Catalans en el País Valencià s’ajuntaven també “els clàssics i permanents antagonisme de classe, d’altres antagonismes d’idioma, de cultura, d’opció nacional”.

Com siga, l’Any Fuster tot i que d’acord amb la catedràtica Maria Conca d’Escola Universitària del Departament de Filologia Catalana en declaracions a Nosaltres la Veu no va a servir oficialment per a explicitar la catalanitat dels valencians tal com va defensar Fuster durant tota la seua vida, si pot contribuir a la difusió de l’obra de l’assagista valencià.

En aquest sentit, el professor de Teoria de Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, Antoni Monterde, celebrava en el mateix mitjà la iniciativa que segons ell havia de donar materials de paper per a la posteritat i afegia, fusteraniament, que l’obra de l’homenot de Sueca era estructura d’Estat.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s