*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de novembre de 2023 a La Veu del País Valencià.
Ni en els pitjors anys dels successius Consells de la dreta al País Valencià havia passat mai que un dels seus presidents obrís les portes de la Generalitat a la turba i la situés al capdavant d’una agressiva campanya per a assaltar el poder. Les mentides, manipulacions i tergiversacions de la dreta sobre la conjuntura política, han vingut acompanyades de la retòrica casposa i, també i el que és més preocupant, de la violència feixista.
En molt pocs dies Mazón ha passat de ser un líder sompo i d’aparença quasi inofensiva a un de furibund, fanàticament obedient als dictats del seu partit embogit des que Aznar va fer el seu particular bram de guerra: «Quien pueda hacer que haga, quien pueda contribuir que contribuya».
L’altre dia, el president valencià tot denunciant que el pacte de Sánchez amb l’independentisme abolia les polítiques de l’Estat i deixava el país en una situació d’emergència democràtica, va fer també la seua crida a la insurrecció diària i permanent contra el govern d’Espanya amb el pretext de salvar-la fins i tot a costa de negar-se a la possibilitat de millorar el finançament del País Valencià.
Mazón ha obert la porta de la Generalitat -la institució de tots els valencians- a la Sturmabteilung, a la secció d’assalt de les paquites rebentaplenaris, els falangistes despistats i els nostàlgics del franquisme. Mazón s’ha pensat que la Generalitat és una cerveseria muniquesa dels anys trenta freqüentada per pinxos, un bordell de carretera, la sucursal d’una gran constructora amb seu a Madrid.
Tota aquesta endimoniada gesticulació política no és més que el símptoma d’una cursa desesperada del seu partit per competir amb els seus socis feixistes de Vox i, alhora, el darrer esforç titànic per acabar-nos d’ofegar als valencians en la viscositat d’un espanyolisme tronat darrere del qual s’amaguen les elits extractives, la desigualtat social i un nacionalcatolicisme nostàlgic que s’arrossega en les zones d’ombra de la nostra societat com un vampir ferit de mort.
El PP ha destapat la caixa dels trons en remoure els més baixos instints de sectors socials illetrats, frustrats o bé ideològicament fanatitzats que poc tenen a veure amb el conservadorisme de tall liberal europeu o de la democràcia cristiana. La qüestió és què farà Mazón i els seus compares si les protestes pugen de to, si la violència s’instal·la de forma permanent. Possiblement, i heus ací el drama, continuar atiant el foc almenys fins que no puguen suportar més els rigors de formar part de l’oposició si de cas el govern de Madrid se solidifica i resisteix.
Sobta molt veure com un partit que governa les principals ciutats d’Espanya, la majoria de comunitats autònomes, que compta amb el suport de bona part d’una judicatura reaccionària, dels sectors més poderosos de l’economia i de l’Església, haja reaccionat d’aquesta forma a la derrota. És ràbia i por, una brutal i gegantesca manifestació de feblesa política que potser arrossega la formació a l’abisme. Recordeu l’aforisme de Joan Fuster: «Un dèbil -qualsevulla que sia la seva mena de debilitat- és sempre, un delinqüent: els juristes ho certifiquen».
Encara no ho hem vist tot, però. Quant de temps serà capaç el PP d’aguantar aquest pols? Quant durarà el matrimoni de conveniència entre els de Feijóo i l’extrema dreta? En quin moment Ayuso començarà a talar colls entre els seus?
Tot pot anar més ràpidament del que ens pensem. La derrota d’uns o dels contraris. I ben mirat, tot dependrà de la fortalesa de l’executiu de Sánchez i de com siga aquest capaç de fer front a la profunda crisi econòmica que s’albira en l’horitzó. Espanya s’hi juga molt més que una legislatura. S’hi juga el salt cap endavant o la condemna de retornar al passat.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 