Ciutat, dies insòlits o contra el pecat de l’enveja

*Entrevista a Francesc Viadel amb motiu de la publicació del poemari Ciutat, dies insòlits (Onada) guanyador del Premi Josep Maria Rivelles, 2014. Amb pròleg de Marc Granell i il·lustració de coberta de Pere Salinas. Publicada a la web d’Onada el 23 de juliol de 2015. Del 4 al 13 de setembre a la caseta 41 dins de la Setmana del llibre en català, Avda. catedral Barcelona.

Francesc Viadel, Elx, primavera de 2015. Foto: J.Escribano.

Francesc Viadel, Elx primavera de 2015.

 

 

 

“El lector trobarà uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total”. Parlem amb Francesc Viadel, autor de Ciutat, dies insòlits.

A “Ciutat, dies insòlits“, Francesc Viadel ens dibuixa uns espais angoixants, que el poeta colpeja amb ràbia per combatre l’odi que emanen els poderosos. Amb aquest crític -i reivindicatiu- llibre, el d’Algemesí va obtindre el Premi Josep Maria Ribelles – Vila de Puçol de Poesia. Parlem amb l’autor.

Què et va dur a escriure aquest poemari?

Escriure és el meu refugi i la meua salvació… ja sé que pot semblar un tòpic però és així. “Ciutat, dies insòlits”, és un llibre escrit en uns moments molt difícils, de solitud, de patiment, de creixement interior i de refeta personal. Són uns poemes escrits, també, durant un període temporal molt llarg. M’agradaria dir que sense aquest llibre la meua vida potser hauria estat molt més dura i la meua experiència vital molt més solitària i insuportable.

Què hi trobarà el lector en “Ciutat, dies insòlits”?

Trobarà un llibre molt intens, dur i, alhora, d’una gran sinceritat… uns poemes que en certa manera són un arravatament contra el pecat de l’enveja i l’odi, contra el sectarisme i l’estigmatització del derrotat i, també, uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total.

Quines diríeu que són les vostres influències?

En són moltes, des d’Estellés -m’atreviria a dir com qualsevol poeta valencià contemporani- passant per Marc Granell, Gabriel Ferrater, Joan Navarro, Salvador Jàfer… Així mateix, admire molt l’obra d’amics i conciutadans meus com Josep Manel Esteve o Vicent Nàcher amb els qui vaig iniciar la meua aventura com a escriptor allà pels anys 80, amb experiències inoblidables com la del col·lectiu L’Horabaixa. Les veus d’Esteve i Nàcher són d’una gran potència, molt particulars.

CIUTAT DIES INSÒLITS -VIA- (COB)Al poemari descriu un ambient deshumanitzat i asfixiant. En quines ciutats en concret es va inspirar? Beu de la València i la Barcelona actuals?

València i Barcelona són les meues ciutats de referència principals però també hi ha Amsterdam o Londres, ciutats amb els seus racons foscos camuflats dins d’un escenari enganyós de llum i llibertat. Les ciutats són el món i el món m’estimula.

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?

Els valencians ja són poc llegits en termes generals, ho diuen les estadístiques i aquells estudis que de tant en tant fan els organismes estatals… d’altra banda, la poesia és un gènere ben sovint poc accessible que requereix d’una certa preparació, però, sobretot d’una disposició i d’una voluntat d’acostament per part del lector. Tampoc ja no hi ha temps per a llegir gairebé res. Ho volem tot ja, ràpidament, mastegat…

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?

Esperançador malgrat tot, malgrat les condicions sociolingüístiques tan complicades que tenim. Tot plegat, continuem sense tenir un mercat de llengua normal i uns mitjans de comunicació prou potents com per a visibilitzar una magnífica producció literària si més no en comparació a la que hi havia fa unes dècades endarrere.

El poemari va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?

Sens dubte. Els premis sempre són un estímul per als escriptors, no només econòmic sinó també des del punt de vista del reconeixement públic. Al final, la cosa és molt simple, els escriptors escriuen per a ser llegits.

Teniu cap altre projecte a la vista?.

Treballe ara mateix en el què voldria que fora una trilogia poètica. Al meu ritme, mentre prepare algun assaig i mantinc les meues col·laboracions amb la premsa, especialment amb La Veu del País Valencià.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, dies insòlits, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s