Vicent Nàcher, un entre tants

VIDA

Vicent Nàcher Ferrero (Algemesí, 1967). Llicenciat en filologia catalana i professor de llengua i literatura. Vinculat a finals dels 80 a la revista L’Horabaixa, publicació que va aglutinar alguns dels joves escriptors, periodistes i artistes del País Valencià entre els quals es comptaven Josep Manel EsteveFrancesc Viadel, Pau Esteve, Nel·lo Pellisser, Miquel Alandete, Vicent SorianoJuli Camarasa i d’altres.

El seu primer llibre publicat fou Primavera de cartons (1994), guanyador del Premi Vila de Perpinyà Modest Sabaté de 1988. En 1997 publicà Desig o llibre dels abismes guardonat amb el XX Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt de 1996. Amb La sang dels dies (1998) quedà finalista del Premi de Poesia Amadeu Oller de Barcelona. Li seguiren Jardí públic (2008), Un entre tants (2010) i Alehop! (2013). Ha estat antologat també en 6 poetes 94. Antologia (1994), Poesia Noranta (1997) i 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (2001). El 2015 ha publicat Les flors que creixen als marges (2015).

REIVINDICACIÓ

Vicent NàcherDe vegades, al pati de l’institut, vèiem passejar esquelets vestits amb elegants camises blaves esguitades de sang. Duien les butxaques dels pantalons plenes de sorra humida i del remordiment pels morts dels qui ningú no sabia. El pati d’aquell vell institut, com un buc aferrallat, era el món que es resistia a marxar i el món un pati entre quatre altíssimes murades per les esquerdes de les quals s’escapava la vida, evanescent, lleugera… I a fora d’aquells murs -o presó- somiàvem amb el parc i la seua enorme Bellaombra, com un elefant cansat, i els plataners, les palmeres datileres, els pontets blancs mig esbucats sobre una sèquia sense aigua… Aquell parc que sempre esperava la fira de Sant Onofre i les rantelles, i els futbolins del lladregot coix i les adolescents impúdiques, els malalts un punt indignes que omplien cada dia l’ambulatori, el guarda Sandalio o l’ogre sobre la seua bicicleta rovellada o corser…  un tren passava buit vora les casetes blanques, camí d’Alzira…

De vegades,  nosaltres també passejàvem al pati al costat d’aquells cadàvers, seguint-los el pas dissimuladament, atordits, maldestres com borinots, la mirada perduda, amb un entrepà oliós entre les mans. I passejaven elles, boniques com bresquilles besades per la rosada, amb un pomell de flors entre les cames.

Era aquell temps, no sé si encara el recordes, en què teníem por de tot i això que no sabíem res encara. Por de l’alè suau dels dies, del nínxol buit, del tall dolç que imaginaven les solitàries vesprades d’estudi en aquells instants que venia a visitar-nos la luxúria perfumada d’agost, una por horrible a que el diable no fos qui deia que era, por que Déu se n’hagués anat sense tancar la porta, por de viure i més por encara de morir.

Un dia, tancat a la teua habitació, sota la tauleta, nu com un heroi valent, vas escriure els versos més bells del futur. Teníem por de tot, ho recordes? Ja no. (Francesc Viadel)

POEMA

27

Aquest temps que ens ha tocat viure

en blanc i negre, d’il·lusions de paper

que ens ha recorregut les venes

com l’última cançó d’un concert

sense músics ni pàtria, adolescents

de quaranta anys que no han madurat,

exploradors de viatges i empresaris

de les idees més incorruptes i oblidades.

No hem pogut obrir els ulls perquè

vam nàixer sense pupil·les ni parpelles,

així hem crescut rates de laboratori

o investigadors d’obscures biblioteques

-bullirà la mar com cassola al forn-.

Arrenglerats en fileres ens ensenyaren

quatre regles que innocents practiquem,

pacifistes carregats de tímida metralla

hem après a vendre’ns amb delicadesa,

materialment immaterials instal·lats

en els millors mobles de modern disseny.

I tant que queda per dir i primfilar…

Vicent Nàcher, del llibre Un entre tants (2010).

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en 1000 poemes i un dia, Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Vicent Nàcher, un entre tants

  1. Vicent Nàcher Ferrero ha dit:

    Un text bellíssim, Francesc. M’he emocionat molt!

  2. Salut Navarro ha dit:

    Bell, subtil, delicat, preciós. M’has fet tornar de nou. Meravellós text i bellíssim poema de Vicent. Sou dos genis!

  3. Retroenllaç: Ciutat, dies insòlits o contra el pecat de l’enveja | Francesc Viadel Bloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s