J. M. Esteve diu L’entretemps perdut

VIDA

Josep Manel Esteve i Borràs,  (Algemesí, 1968). Poeta. Inicià la seua singladura en la revista literària L’Horabaixa, la qual cofundà el 1986 amb Francesc Viadel i de la qual en formà part entre d’altres el també poeta, Vicent Nàcher. La publicació féu el paper d’aglutinador d’altres escriptors, periodistes, artistes o activistes culturals com Pau Esteve, Octavi Monsonís, Juli Camarasa, Joan Navarro, Marc Granell, Nel·lo Pellisser, Manel Alonso, Lola Nomdedéu, Vicent Soriano, Toni Talens, Xavier Saà, Josep Domingo o Marc Jesús Borràs. Hereu de la poesia dels setanta i especialment d’autors com Joan Navarro o Marc Granell, ha estat des de sempre un devot seguidor de les avantguardes artístiques del segle XX.

El 1990 publicà Dos fotogrames a blanc i negre, guardonat amb el I Premi Solstici de Poesia Jove de Manises. Tres anys després era guardonat amb el XII Premi 25 d’abril de Benissa pel llibre Tangent dels cossos. El 1996 guanyava el XI Premi Manel Rodríguez Martínez amb Contraindicacions. Li seguiran els títols Inventati d’Exilis (1998) i Travessera (2006). El 2007 publicava L’entretemps perdut.

REIVINDICACIÓ

esteve_josep-manuelUna vesprada xafogosa de juliol el meu amic i jo somiàrem, recolzats sobre el taulell d’un bordell modest i net, mentre sonava Adieu en una vella ràdio, les terrasses de la Kudamm guarnides amb banderetes de festa, el revoltim de les vísceres calentes de Parsifal servides en un plat de faves bullides, una muntanya de cadàvers nus abandonats a la vora de les murades de la fàbrica esbucada, cadàvers insòlits amb la textura dels ninots de goma… I somiàrem les fàbriques o les aules de l’escola vella i aquell ulls de guix dels xiquets aterrits per la fusta del tutor, i un cony luminescent, i els escarabats fent corredisses sobre el cos inerme d’un vell amb sabates negres de xarol, i els carrerons perillosos de l’albada de València llepats per la fulla d’una navalla,  les galeries fosques de la rerebotiga màgica on escoltàvem The Dark Side Of The Moon i llegíem Allen Ginsberg i GimferrerBreton i Tzara lleugerament tocats per la marihuana i un punt de vi dolç… Somiàrem amb el son pesant del cocodril tip i el vàlium i més tard encara tinguérem temps de plorar per tots aquells carrers de la nostra infantesa i de menjar-nos enjogassats com cadells els mugrons d’aquella dona de mirada trista i bella com Kiki de Montparnasse

Era una vesprada xafogosa d’estiu i érem joves i impacients i bojos i volíem escriure salvífics versos com si foren psalms i sabíem la infecció del món i la tristesa immensa que ens acabaria enverinant i la distància abissal com una mort tota dempeus que ens separaria… Sabíem, també, els esquelets sota les faldes dels tarongers femant la nostra terra pútrida.

Era una vesprada de plom i el meu amic, rialler, decidí proclamar-se rebel per sempre més amb el cap cofat amb una corona de poliol i espígol. (Francesc Viadel)

POEMA

V

La ràdio emet Tannhaüser, la tetralogia torna a reviure des de Bayreuth la màgia de fa més de cent anys encapsulats en ones hertzianes. Des de les terrasses de l’ampla mar, juliol entrant anuncia canvis, una frescor inesperada, el darrer regal del canvi dels tròpics. El cavaller germànic tornarà a cercar el turó libidinós del plaer, indiferent a la destrucció i els anys d’infàmia del segle XX, malgrat l’existència dels apartats i dels reduïts pel totalitarisme militar. Mentrestant a Salzburg interpreten Els estigmatitzats, una òpera de 1918.

Resisteix l’art que fou titllat de degenerat a aquells policies uniformats amb esvàstica, als encalçadors de la diferència.

Josep Manel Esteve, de Les torres de l’imperi dins del llibre L’entretemps perdut (2007)

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en 1000 poemes i un dia, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a J. M. Esteve diu L’entretemps perdut

  1. Retroenllaç: Ciutat, dies insòlits o contra el pecat de l’enveja | Francesc Viadel Bloc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s