“Carrer Passeig” o Àlvar Carpi diu la llibertat

caseta 2

Fa molts anys Àlvar Carpi habitava una caseta amb nom de metge de poble al terme d’Algemesí, a la vora del Camí Real, voretada d’uns pocs xiprers escarransits, amb una basseta plena de sabaterets, quatre tarongers mal comptats, un avet rabassut, un gesmiler enfollit i un parell de pins. La caseta s’aixecava ben a prop d’un distingit bordell on treballaven dones amb la pell gust de canella i del polit cementeri nou, i de la paret de Cotes, d’una granja mig esbucada plena de gallines condemnades a mort i d’unes gegantesques sitges plenes d’arròs segat entre Sueca i Tam Coc, a la riba del Ngo Dong.
Era una caseta com una caixa de bombons tombada cap per avall que tenia un frigorífic que funcionava a gas, una llar, una ràdio de butxaca, unes poques cadires i un sofà esventrat… A la planta de dalt hi havia una habitació amb un llit gran, una pila de llibres, un quadre mariner i un balconet des d’on es podia veure el sol com una enorme bresquilla surant en el cel.

Moltes nits la casa s’omplia de gent, fins i tot aquelles nits de gebrada que semblava que anava a partir-se la lluna com un glaçó dins d’una copa de vodka. Gent que reia i cantava, que bevia fins caure rodona, que fumava com a carreters tabac de rotllar o aquell haixix que recordem roig i flexible i untós com plastilina, gent que feia l’amor tendrament i indecent com cal que es faça… Hi havia les amants sol•licites i el traficant bonhomiós i el poeta i el perdut i l’aristòcrata i el penjat i el sabut i l’estudiant i el jornaler, perquè hi havia el món, jove i inconscient, abocat a l’èxit o a la tragèdia…
És en aquella caseta, aquelles nits, on molts van escoltar per primera vegada els acords de la “Samba d’Orly” o de la de “Bênçaó”, “Corcovado”, “Desafinado”, “Garota d’Ipanema”… Tocava Àlvar amb la seua guitarra Ovation amb el ventre color de mel i amb aquella música, el mestre, feia volar la gent i enamorava aquelles xicotes que des de feia poc havien deixat de ser verges i alegres deixaven anar els seus pits turgents i ballarins a sota de les seues amples bruses de lli.

 

Àlvar Carpi 5Tot això, era en aquell temps en què l’hivern era sinònim d’opulència i treball, de collidors batent frenèticament els camps, des de primera hora del matí, amb febre al cos de sol y sombra i Fernet-Branca. Dies de magatzems i màquines furioses, d’encaixadores i d’encarregats, de senyorets, de malfaeners, de divendres de paga… dies de pobres, de desgraciats i de conformats i lluitadors… dies de somiar una vesprada en Itapuà ao sol que arde o potser una cançó de Janis Joplin sonant en la Würlitzer màgica d’un bar de la Ruta 66 entre Amarillo i Santa Fe… Maybe, oh if could pray and I try, dear, you might come back home, home to me, maybe… Això era -o no era- quan als bars de la comarca l’exèrcit d’ACDC ballava les xirivies galàctiques de Pantaix, quan descobrírem que podíem dir Papasseit, Rosselló-Pòrcel i Estellés, això era el temps de la follia àcid lisèrgica al Caballo Loco o l’Abradacadabra o el Mika Blau o el temps del barri del Carme amb les seues fadrines joganeres i aquella excitació atabalada, el d’estudiar llatí i grec en un institut que encara olia a falangistes i el de plorar per l’amor que mai no podria ser…

Àlvar llavors habitava una caseta a la vora d’un camí i també el cel immens o la ciutat ignota amb les seues avingudes o la mar, tota la mar, igual que ara. Prim com un sarment i amb un bigot espès com el d’un venedor turc de Simit o de te, caminava amb l’altivesa del que es sap incontestablement lliure. La vida s’havia de viure, s’ha de viure, així, sense càrregues innecessàries amb l’alegria potser del venedor ambulant. La vida, segons Àlvar, una festa o un regal de festa o un bon àpat sota l’ombra d’una olivera o una bona rebolcada matinera mentre s’ou caure l’aigua a la dutxa i tota la casa ol a cafè acabat de fer i a pa torrat… la vida o l’amistat o el saber donar, la vida o la música, la vida o sobretot la llibertat…

La caseta va tancar i el mestre va marxar a ciutat. Tots se’n van anar d’una manera o d’una altra. També les nits i la innocència i el furor, i la pèl roja d’Albalat, i el bar de la cassalla amb llima de Corbera, i la miop dels pits grans i el violinista gadità i el carrer passeig o gran de la Primera Versió i del Mejicano i del babau i del cercabregues i del gasiu i de la dona que estimaven tots els homes i de la fira i dels bous i dels dissabtes insomnes quan a l’Ovation creguem que sonava Sisa, o Llach, “A carta que nao foi mandada”, “A flor da noite“, Quico Pi, “Suzanne” o “Luiza”… I van marxar, discretament, mig en silenci, igual com s’escola l’aigua d’una sèquia en el sembrat just en fer-se fosc.

Mercat de les Flors 1 còpia

Retrobe  ara en un disc, Carrer Passeig, després de molts anys, a l’Àlvar Carpi i una part d’aquell univers com un calc sobre un paper de ceba. Retrobe de nou en les seues cançons la seua incandescent alegria de viure, el jove que no es fa mai gran i també el pare, l’amant, la terra, la ciutat, la vida o la música, la llibertat sobretot la llibertat que diu Àlvar sempre somrient per dessota el nas i amb els ulls un punt espurnejants… Francesc Codonyer, un robustíssim rebel d’aquells que ja no en queden, posa lletra a un dels temes més reeixits del disc… “De la muntanya un pi”… A les revoltes del riu hi ha una albereda dorada que fa olor de terra humida i de gotes de rosada… de terra humida i rosada… Hi ha a l’ànima del disc els músics Josep Maravilla, Abraham Rivas, David Pastor, Cristina Blasco, Miquel Gil, Diagnel Palomares, Lluís Llàrio, Mar Carpi, Miguel Berro, Rafa Gisbert-Cato, Victor Traves i Xavier Alamán i Ximo Cortés. Com hi ha l’Anna Codonyer o Dani Miquel o Ca revolta, Xúquer Viu, Cabanyal Obert o Escola Valenciana, entre molts d’altres. Hi ha la vida. Tot remet de nou a aquell món, a aquell camí o inici que ara s’engul una tsunami de naus industrials, de desesper… I, això no obstant, la música de Carrer Passeig ens transporta, ara innocent, ara brillant, ara sensual, ara entremaliada, ara irònica, sempre compromesa amb les causes que encara no s’han guanyat, cap a un demà sense por.

Fa molts anys Àlvar Carpi habitava una caseta a la vora del Camí Real, on habitava també el somni. A l’estiu les granotes, grosses com el puny, verdes com esmaragdes, cantaven l’alegria de l’aigua i el cel damunt dels marges. Venia l’hivern i Àlvar encenia la llar…

10410431_10203476158523158_8385760943182246772_n

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Música en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a “Carrer Passeig” o Àlvar Carpi diu la llibertat

  1. Manuel S. Jardí ha dit:

    Una peça inoblidable i un plaer literari per als sentits. Molt bo, Viadel; molt bo, Carpi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s