Un cant a la vida, sobre El riu dels ulls de Rafa Xambó

*Article de Francesc Viadel sobre el llibre de Rafa Xambó, El riu dels ulls (Tria Llibres) publicat al número 66 de la revista Caràcters (Universitat de València).

Imatge de l’autor Rafa Xambó a la darrera Fira del Llibre de València.

La literatura d’aproximació autobiogràfica sol córrer el risc de caure en les mitges veritats i en la dissimulació maliciosa. Fet i fet, en molts textos del gènere l’autor es mostra poruc i sobre el text acaba planant l’ombra de la covardia, els efectes devastadors de la qual no sempre queden atenuats pel bon ofici. Quan és el cas el lector exigent, el suspicaç o l’entenimentat acaba per abominar de l’obra, no pot evitar sentir-se estafat, traït en les seues expectatives.  No és, però, aquest l’únic risc. De fet, ben sovint quan un autor qualsevol s’atreveix a abordar un relat centrat en la seua pròpia experiència vital, empès per una certa voluntat de transcendir, quan ho vol fer sense la carassa, els paranys i les estratagemes confusionàries de la ficció,  pot acabar ofegat en el bassal llefiscós de la vanitat, dibuixant una caricatura de si mateix, sent el protagonista d’una insubstancial obreta d’ombres xineses.  El perill és tan evident que fins i tot aquells que han tingut el món a les seues mans solen interrogar-s’hi sobre l’interès o la utilitat que pot tenir per a la humanitat lectora el relat sobre la pròpia existència.  L’escriptor intel·ligent sap tot això perfectament i no voldria sucumbir-hi  de cap de les maneres. El mateix Stefan Zweig assegurava al prefaci d’uns dels llibres més meravellosos que mai s’han escrit, El món d’ahir, que mai no s’havia atribuït tanta importància a si mateix com per a sentir-se temptat a contar a d’altres la història de la seua vida.

I voldria afegir encara una darrera consideració. La nostra és una literatura, en línies generals i amb molt poques excepcions, d’obres acovardides. Vull dir, una literatura on massa sovint el camuflatge retòric i l’eufemisme actua com a substitut del suggeriment, una literatura de pornografia sense sexe i d’assassins que a penes maten per no ofendre, que sovint es sent còmoda en la recreació del passat pels seus efectes opiacis, trivial com un peix bullit.

Doncs, bé, El riu dels ulls de Rafa Xambó ni és un llibre acovardit ni el relat d’algú escrit des de l’atalaia d’una superioritat moral fastigosa.  Estic convençut que el naixement d’aquest relat parteix del dubte honest que torturava Zweig i està dominat, a més, per un sentiment d’humilitat i d’insolència alhora. La humilitat d’aquell a qui li repugna sentir-se per damunt dels altres i la insolència del rebel forjat en les injustícies d’un món gris habitat pels derrotats i dominat pel silenci. Un món de personatges quotidians als quals només els queda la vida i el seu compendi de plaers primaris, això és el sexe, la contemplació d’un paisatge, l’escalfor del sol, el murmuri de l’aigua en el recolze d’una sèquia…

Tot plegat, El riu dels ulls és un cant a la vida agosarat, escrit a estones amb ràbia, amb fragments d’un preciocisme literari d’una gran exquisidesa.  Res en aquesta mena d’autobiografia coral resulta postís o forçós, la sinceritat, la veritat es pot mastegar en cadascun dels seus episodis. L’autor no es permet ni una sola concessió, cru i directe quan convé, no tem escandalitzar el melindrós o espantar el lector llepafils. Ben pel contrari, sembla que de vegades estiga passant factura, sense acarnissar-se, però, amb aquells que van fer -i voldrien fer encara- del nostre món un cau de foscor.

Xambó intercala els records d’una infantesa incrustada en un món rural, isolat, amb els d’una joventut urbana en una València cràpula. El món quotidià del professor d’universitari un punt resignat amb el del professor que potser fuig sense saber-ho nord enllà, a un Glasgow que intuïm com un erm assaltat pels records.  El riu dels ulls és també un llibre d’amor i de mort. L’amor frustrat i el seu rastre de catàstrofe com una estela d’oli en alta mar. La mort com a expressió extrema de l’oblit i el cansament.

El pas pel seminari sinistre, la memòria del pare com un heroi invicte, de la mare forta, de l’avi, la música, la poesia, la necessitat de rebel·lió, la solitud són també elements de vital importància en un dels texts més bonics i intensos que s’han escrit durant els darrers anys. Un llibre, sens dubte, imprescindible.