Omaha Beach, Europa, 70 anys després

*Article de Francesc Viadel publicat el 6 de juny de 2014 a La Veu del País Valencià.

 

Omaha Beach, 6 de juny de 1944. Foto, Robert Capa.

Omaha Beach, 6 de juny de 1944. Foto, Robert Capa.

L’oratge a Normandia també és inclement al ple de l’estiu, rúfol, humit… Cal tenir moltes ganes per endinsar-se en les aigües gèlides de l’Atlàntic, a estones clapejades per la llum solar que s’infiltra per les clivelles d’un cel amb la densitat i el color del plom. Sospite que només els normands tenen pell per a banyar-se en aquella mar rebel i inquietant. I, això no obstant, com a qualsevol platja, en la d’Omaha, trobareu xiquets jugant amb la sorra armats de poalets i rasclets de plàstic i potser, fins i tot, mitja dotzena de matrimonis d’edat avançada acabant de passar la vida amb vistes a un horitzó fosc… La resta dels que s’acosten a algun dels punts dels sis quilòmetres que té Omaha solen ser turistes. Deixen el cotxe a la vora del monument al Dia-D, al final de l’Avenue de la Libération, aixecat al passeig com l’aleta gegant d’un tauró de ciment, baixen i s’afanyen a escodrinyar aquell paisatge tantes vegades recreat pel cinema. Molts d’altres tal vegada accediran a l’indret des del cementeri americà de Colleville-sur-Mer, una immensa planúria sembrada de milers de creus i d’esteles de David de marbre blanc de Lasa. El lloc va ple de turistes que es barregen amb veterans i familiars, estudiants, excursions de jubilats. Al sostre de la capella un mosaic mostra Amèrica beneint els seus fills i una jove amb barret frigi, França, corona de llorer a un jove caigut en combat, símbol de tots els americans que van deixar la vida a Normandia. Al monument principal, una estàtua de quasi set metres d’alçada atrapada per una columnata semicircular, representa la joventut nordamericana aixecant-se des de les ones, impulsant-s’hi cap al cel… Sens dubte, tot sembla indicar que aquella és la darrera guerra justa de l’imperi. Una guerra pia que va acabar amb el malson del nazisme, que va tancar els camps d’extermini i es va prometre un futur en pau.

Al passeig d’Omaha, uns panells informatius, les banderes de les nacions aliades, algunes restes de les defenses alemanyes abandonades com esquelets d’animals prehistòrics, recorden que ací, el 6 de juny de 1944, van morir en poques hores uns 3000 soldats aliats del total de les 11 mil baixes amb què es va saldar la major operació de desembarcament militar de la història. Els turistes s’ho miren tot amb curiositat, especulen sobre l’horror de la jornada, assenyalen amb el dit cap a la llunyania, treuen fotos o es filmen riallers. Després potser visitaran algun dels molts museus o es cruspiran famolencs un menú francès en un bar ple de vitrines amb pistoles rovellades, cascs foradats de bala, esvàstiques i fins i tot maniquís vestits d’infants de la Wermacht o de Rangers. Tot plegat, Normandia s’ha convertit en un dels punts per excel·lència de la topolatria mundial, d’aquest turisme de la memòria. Per a molts, malauradament, d’una memòria de ‘souvenir’, del tot banal. Milions d’europeus que es miren l’horror com es mira una fotografia, com es viu una ficció en l’isolament d’una sala de cinema o del menjador de casa.

Setanta anys més tard no sembla que quede gaire cosa més a Omaha, a Utah, Gold, Juno o Sword i això malgrat les commemoracions oficials i els testimonis emotius dels pocs que encara viuen per a contar-ho, intents tots de mantenir amb tota la solemnitat les lliçons d’una tragèdia. Cal saber que sobre els cadàvers estesos en la platja, a tots els camps i ciutats del continent, va començar un altre episodi de la història de la humanitat en què ja no hi hauria lloc per als genocidis repugnants, per a la canibalització de les societats avançades. I amb tot i això, unes dècades més tard, els bosnis morien a centenars massacrats a Sbrenica davant la mirada impertèrrita dels soldats de la civilitzada Europa que tampoc no va fer res per evitar la infàmia a Ruanda… L’antisemitisme creix per tot arreu i a Grècia els nazis tornen a prendre els carrers, sense complexes. França sembla ja no creure en Europa i s’abraça al populisme de l’extrema dreta. Europa torna a sagnar, ara als camps d’Ucraïna mentre tot adopta, vagament, terroríficament, l’aire del passat.

gjfg

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Omaha Beach, Europa, 70 anys després

  1. La guerra sempre és la ¨solució¨del capitalisme per als seus mals, creats precisament per l’avarícia i les guerres del capitalisme.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s