*Ressenya de Francesc Viadel publicada a La Veu dels Llibres el 18 de març de 2023.
El 2021 l’escriptor Esteve Miralles Torner (Sabadell, 1964) va publicar Núvols com, una novel·la que aquell any va ser inclosa en els rànquings dels diaris de les millors obres publicades i recentment ha rebut el Premi Ciutat de Barcelona. El prestigiós crític literari Ponç Puigdevall va assenyalar la singularitat d’un autor que en aquella obra havia estat capaç, tot i vulnerar «els criteris més convencionals del realisme» com ara la «ruptura de la cronologia, esquinçament de la figura del narrador, freqüentació del meravellós, explosió de les normes gramaticals», de convertir la seua obra en «una de les ficcions més reals i immediates que s’han pogut llegir d’ençà d’El món d’Horaci, de Vicenç Pagès, o Un bon error, de Núria Perpinyà». Puigdevall aprofitava l’avinentesa per definir Miralles com un novel·lista singular i audaç i tenia tota la raó.
Miralles és, a més, un escriptor amb una llarga trajectòria. El 2013 va publicar Retrobar l’ànima. Autor també de la poesia recollida a Ulls al bosc (2019) i Com si tinguessis temps (2014). També ha conreat el camp de l’estudi crític amb Narcís Comadira per Esteve Miralles (2021) i ha traduït, entre d’altres, Albert Camus, Molière o Shakespeare. És professor de la Facultat Blanquerna de Comunicació i Relacions Internacionals, on ensenya humanitats, i de l’Aula d’Escriptura de Girona.
Amb El meu amic (Angle, 2022) l’escriptor ha tornat a fugir dels convencionalismes i ha apostat per jugar amb la prosa de manera intel·ligent, amb els mínims artificis, practicant una escriptura diàfana, senzilla, que atrapa el lector. Val a dir que cap dels personatges de ficció de la novel·la tenen nom propi.
Miralles, una persona de tracte afable però d’un gran coratge, el que fa és explicar en el seu darrer llibre de forma crua la desintegració moral del nostre temps, el patiment d’aquells que no són res a mans dels que ho tenen tot, dels que maneguen els fils del poder. Hi ha en el rerefons una crítica ferotge contra la tirania i els qui l’exerceixen, encara que Miralles l’explique sense escarafalls, des de la distància de la víctima que en cap cas s’hi resigna.
L’autor construeix aquest relat a través d’uns personatges de ficció abstractes: El Pare de família, condemnat a la humiliació laboral després d’una vida de treball i l’Historiador en crisi, un empleat insignificant, dedicat a compilar els records del seu Amic. Serà a través d’aquesta ociosa recopilació que l’Historiador en crisi reconstruirà la història d’El Pare de família del seu Amic i també la del seu trencament sentimental amb una implacable Poeta incapaç.
Les peripècies vitals d’aquests personatges es produiran en el rerefons d’una societat moralment desintegrada, ofegada en la corrupció. L’Historiador en crisi, fa un repàs implacable de la corrupció en Catalunya exemplificada en els negocis dels Pujol però també en els assassinats dels jutges Falcone o Borsellino, tot això enmig de l’eufòria col·lectivament narcotitzant de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona.
Alguns dels judicis de Maquiavel o Montaigne guiaran alhora les reflexions lluminoses del narrador, de l’Historiador en crisi, a qui la por no és capaç de frenar la seua rebel·lia.
Sobre el diplomàtic florentí l’Historiador en crisi reflexiona: « “Per exemple: un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan l’acompliment vagi en contra d’ell i quan hagin desaparegut els motius que el van obligar a donar-la”. Maquiavel és, quan escriu El príncep, un perdedor exiliat que busca el favor del guanyador d’una guerra. Maquiavel és una merda.»
Montaigne és, però, una altra cosa per al protagonista d’El meu amic, per a l’Historiador en crisi que podria ser un alter ego de Miralles mateix. L’humanista francès potser com un far enmig de tanta foscor, com algú –segons L’historiador en crisi– que intenta tot i que sense èxit no deixar de ser un ximple. Fet i fet, creu Montaigne que els seus Essais no agradaran ni als esperits vulgars ni als excel·lents, «I per això hauran de “vivoter en la moyenne region”. Vivoter».
A l’última, pensa el protagonista de la historia, la gent d’a peu entre tanta immundícia no en tindrà altra que malaguanyar-se la vida, subsistir amb por, covardament, sàviament per finalment, com diria l’humanista, «troubler le monde».
En el fons és el que farà l’Historiador en crisi, sobreviure sense humiliar-se però, rebel·lar-se de forma valerosa contra la misèria moral ni que siga fent la crònica de les injustícies patides pels seus personatges a mans d’autèntics malparits.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 