*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 d’abril de 2022.
Des de finals dels seixanta el valencianisme ha intentat tossudament comptar amb uns mitjans de comunicació que foren capaços d’explicar la realitat des d’una perspectiva de país, en la llengua del país, pensant en l’articulació social, cultural, territorial i política dels valencians per tal d’evitar l’assimilació o els estralls d’un sucursalisme practicat amb deler des de sempre per les elits locals.
Els intents no sempre han acabat bé ni encara quan qui estava al darrere eren les mateixes institucions. Caldrà dir que RTVV ha estat un dels nostres fracassos col·lectius més escandalosos? O recordar amargament que els actuals mitjans de comunicació públics parteixen tant d’una situació complexa com d’uns recursos migrats? Algú de l’actual Consell es creu realment la televisió i la ràdio públiques de la mateixa manera que es creu la sanitat o l’educació pública? Ja ho va dir el president Alberto Fabra, no exempt d’un cinisme cruel, que no tancaria una sola escola o un hospital per continuar tenint obert un Canal 9. Una televisió que el seu partit, cal no oblidar-ho mai, va utilitzar com una maquinària de propaganda alhora que la dessucava.
I com siga, la situació no ens hauria de sorprendre gens perquè la classe política valenciana -valencianista o no- només s’ha cregut per raons d’oportunitat o per mentalitat els mitjans que, en castellà, representaven -i representen- el marc nacional espanyol.
Tot plegat, en cap moment sembla que hagen concebut la possibilitat d’una altra cosa diferent. Això ni ahir, quan la dreta orientava la línia editorial de la majoria de mitjans a colp de subvencions, ni tampoc avui que amb un govern progressista, valencianista, es podrien assentar les bases d’una estructura mediàtica en valencià tant pública com privada.
Però hi ha més problemes encara. Un és el de la por serval dels polítics a una premsa independent. La tenen els que es confessen liberals o de dretes. Molts dels que diuen ser d’esquerres. I, també, un bon grapat dels que es declaren simplement valencianistes, especialment, quan se senten criticats per periodistes dels quals pensen que haurien de limitar-se a la militància entusiasta o la informació innòcua.
Així les coses, un mitjà de comunicació en valencià només pot ser cosa de la iniciativa civil, com possiblement acabarà sent també obrir una escola on s’ensenye en valencià.
És el cas de La Veu que des d’avui ix de nou com a La Veu del País Valencià. No ha estat fàcil i ningú ho sap això millor que el seu editor, Moisès Vizcaino, que s’ha deixat la pell i la cartera en aquest projecte de diari del País Valencià, tota una declaració d’intencions.
Ara mateix, després de dècades de recuperació de les llibertats democràtiques, de presència del valencià a les escoles, en un dels millors moments de la literatura feta al país, aquest és l’únic mitjà en valencià amb la funció de cobrir informativament tot el territori valencià. Sembla increïble, però és la realitat.
Malgrat tot, la idea és continuar creixent a còpia de nous agermanats, això és, de nous ciutadans compromesos. Continuar guanyant complicitats civils mentre es vencen, també, les resistències i els prejudicis de no pocs dirigents civils o polítics sense renunciar a la llibertat, al paper de vigilància del poder que li pertoca en democràcia a un mitjà de comunicació.
L’aventura ha de continuar ara més que mai en un País Valencià que es debat entre l’immobilisme heretat del regionalisme i la irrellevància política en l’Espanya insensible a les perifèries. Fora bo que això s’entengués especialment entre els ciutadans més conscienciats en la construcció d’una bona societat. Que despertés una certa empatia capaç de vèncer les manies, les desconfiances o els interessos de caràcter partidista perquè no es pot construir res si depenem de tot això. Podrà ser? El temps ho dirà.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 