Goig

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 2 de maig de 2022.

Posem per cas que conscients de quin serà el desenllaç final, del tot desesperat, resignat també, principalment estabornit, decideixes baixar veloçment al carrer i pujar en un comboi del tramvia quan aquest encara dormita com una serp tipa en la parada de Wellington sota una frondosa selva de plataners que fa estona que li neven al damunt, obscenament, el seu fi i daurat pol·len. 

(Abans de continuar cal deixar molt clar que no pots parlar amb ningú d’allò que saps i, també, saben tots els altres i que, això no obstant, parlar-ne faria que despertares en ells una enorme inquietud, un malestar horrorós com quan algú és retornat a la vida bruscament i sense motiu d’una son reparadora i profunda. I, llavors, és clar, et faries de malvoler i tothom et miraria de reüll).

Enfront teu seu, amb les cames una sobre l’altra, una cinquantina amb una retirada sorprenent a Juliette Binoche. De veritat no serà ella? Vesteix una brusa blanca de seda quasi transparent; una escurçada faldilla de cuir negre; mitges color carmesí i calça unes botes altes de pell amb uns talons llargs i esmolats com espasins. Llegeix del tot absorta un vell diari esgrogueït el qual anuncia en portada el tràgic decés en accident de trànsit en una carretera de Villeblevin, a la Borgonya, d’Albert Camus. Sobtadament, la dona que se sembla tant a l’actriu fa una ganyota trista potser pensant en el cos nu abandonat en el llit d’una habitació amb vistes a un desert a tocar de la mar d’una qualsevulla amant de l’escriptor malaurat i, aleshores, a mitja veu, recita: «L’error consisteix en creure que existeixen condicions per a la felicitat. L’únic que compta és la voluntat de ser feliç». 

I en això, aquesta estranya Binoche amb un cert aire de professora de literatura d’universitat catòlica de províncies, s’obre lleugerament de cames i et pica entremaliada l’ullet. És clar que només juga tot i que ja li agradaria seduir algú que l’atragués i li fes l’amor tendrament, afamegat, igual que li va fer aquell xicot maldestre una nit de finals de l’estiu, per festes, en les escales d’un pont sobre un riu sec, a tocar d’un camí voretat de tarongers que menava dret al futur. Això, quan ella encara vivia immersa en el miratge de saber-se eterna. Aleshores, la nostra Binoche, indulgent amb els seus propis pensaments que li fan venir un gran desfici entre les cames, s’interroga si encara queda algú al món que no desitge ser dolçament cruixit per una llarga abraçada. 

Al teu costat dret seu un tipus baixet i rodanxó que fa cara d’estar malalt però no massa, de morir-se vull dir, malalt només d’haver de privar-se una miqueta de totes les coses bones que a poc a poc, a bocinets, ens van destruint per dins. Malalt de passar molta por per no res. Penses si no tindrà la teua mateixa edat, si no tindrà la teua mateixa professió, si no serà del teu mateix poble, si no estarà tan sol com tu. De tant en tant, et fa una llambregada i deixa anar una rialla burleta. Tu encara no saps -ni ho sabràs mai- qui és i ell, en canvi, et coneix perfectament, des de sempre. Fet i fet, sovint et ronda encara que mai no te n’arribes a adonar només perquè tu mateix no te n’oblides de qui ets, de qui has sigut.         

A l’esquerra hi ha un tipus jove alt i desmanegat vestit com un turista de poc pressupost -això és amb una camisa hawaiana, bermudes i unes avarques barates-, que abans que moga el tramvia et xiuxiueja a l’oïda que és el teu àngel i que l’han enviat expressament des d’un racó del cel dels àngels, dels de veritat, per tal d’entretenir-te els teus tan naturals com absurds temors amb què malvius. El cel -et diu- no és com ací baix a l’infern us penseu. Ni donen coquetes de mel als xiquets, ni sant Pere va tot el dia amunt i avall obrint i tancant portes com un funcionari ensopit de presons. 

El cel és més aviat com la terminal d’un aeroport on trafega gent de tota mena, de tot arreu, gent impacient per agafar el seu vol cap al seu paradís somiat. I els àngels tampoc no tenen ales ni són rossos ni asexuats. Els àngels són com ell, tipus normals que fan la fila d’haver acabat de tornar de passejar per la platja menjant-se una mesureta de gelat de torró de Xixona. 

Al vagó també hi ha un pidolaire xinés que viu en una caseta de cartró en la porta d’un garatge del carrer Pujades que, de vegades, com avui, es cola en el tram i viatja fins als confins de la ciutat per a contemplar amb llàgrimes als ulls la festa de l’onatge; una jove i bella caixera equatoriana del Ldl que corre a l’encontre del seu nuvi desitjosa de tenir-lo entre els seus braços; dues parelles d’uns trenta anys i els seus cinc esvalotats xiquets que tornen del zoo on han cavalcat durant tota la vesprada a lloms d’un elefant blanc; un conductor invisible inútilment uniformat de manera impecable; el carterista amb plaça en propietat a la T4; un músic txec que sol tocar amb la seua trompeta d’or massís, cada matí, a la cantonada de Tapineria amb l’avinguda de la Catedral, peces de ragtime de Scott Joplin amb dos amics seus dels quals mai no ha sabut ni el seu nom ni d’on són ni perquè toquen; un etern aprenent d’escriptor que arraulit en el seu seient, mort d’enveja, devora una antologia de contes de Calders; l’acordionista de la parada de metro de Marina que toca des de primera hora del matí de dilluns a divendres melodies de pel·lícules famoses amb un toc vagament parisenc; la humanitat sencera que es passa l’escurçat temps que se li ha concedit per viure anant d’un costat cap a l’altre en tramvia, a peu, en cotxe… sense massa sentit, fugint de si mateixa.

I, en això, sona la campaneta i el tramvia mou i en passar Glòries tots els edificis de la ciutat es tornen tous com de plastilina i tot s’omple d’aus exòtiques: becs de coralls cuanegres, senegalesos, cotorres de Kramer, faisans, aratingues mitrades, lloros passerins.. I els núvols muten en esborralls de tinta i les vies del tren desapareixen i el comboi roda lleuger com una ploma empentada per un ventijol suau a només un pam de terra. 

I a poc a poc els edificis s’esfumen i el tramvia s’obri pas enmig d’un paisatge de camps llaurats fendits per un riu cabalós a la vora del qual creixen les figueres, els espessos canyars. I al cap d’una bona estona el tramvia es deté i tothom baixa. I la cinquantina que s’assembla a la Binoche t’agafa de la mà i se t’endú fins a la profunditat d’un tapit tarongerar amb els marges prenyats de rosers i allà, dolçament, et mussita uns versos que no comprens i, finalment, t’abraça com esperaves i et besa llargament. Mentre, el sol, convertit en una bresquilla gegant que ha acabat de madurar, cau a càmera lenta cap a la línia de l’horitzó. Els passatgers s’escampen apressadament per tot arreu com una gentada d’obrers fatigats i contents que ix puntual de la fàbrica.  

Posem per cas que la vida és l’insadollable apetit amorós de la Binoche que ningú no sap si és o no és la Binoche, el gust dels seus llavis carnosos, els secrets fruitals del seu cos, el desig i, finalment, el goig pel goig. Posem per cas que la vida és el curt trajecte com per a turistes un poc estúpids a bord d’un bell tramvia entre la mar i la mar, travessant el paisatge amable dels nostres anhels. Posem per cas que sabedors del desenllaç final de tot plegat despertem a l’alegria que tot ho pot i, llavors, eixim de casa corrents al carrer i en arribar a la parada de Wellington botem dins del comboi d’un tramvia que cada dia fa el mateix trajecte. Posem per cas que fem tot això sense preguntar-nos massa coses no fos cas que no ens agradaren les respostes. Pensem, imposem-nos el goig en majúscules i vivim tant com puguem.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s