Fuster i els seus incòmodes escrits de combat

*Article de Francesc Viadel publicat el 19 de juliol de 2021 a Nosaltres La Veu.

Fa relativament poc que s’ha publicat Escrits de combat. Pamflets polítics, 1962-1983 (Tres i Quatre, 2020) un aplec de textos de Joan Fuster amb un pròleg de Josep-Lluís Carod Rovira i un epíleg de l’historiador Ferran García Oliver.

El recull inclou els escrits Qüestió de noms (1962), Blau en la senyera (1977), Ara o mai (1981), País Valencià, per què? (1982) i Cultura Nacional i cultures regionals als Països Catalans (1983). No per haver estat escrits fa tant de temps han deixat de perdre interès. Tot plegat les reflexions de l’assagista a punt de celebrar-se el centenari del seu naixement encara són útils i encara més en un moment en què el valencianisme, determinat valencianisme, acapara més poder que mai. Tot plegat, Fuster continua sent tan necessari com incòmode.

Justament, subratlla Carod que si algun paper poden tenir aquests escrits de combat és el de «(…) reivindicar-ne la vigència dels postulats defensats, i agreujament dels perills que ja ens sotjaven dècades enrere i la valoració estimulant del seu estil personal, tan característic, capaç de barrejar registres lingüístics diversos en un mateix text, del més culte al més col·loquial (…)». I recorda també Carod, manllevant fragments del mateix Fuster, la importància de mantenir l’objectiu de la construcció dels Països Catalans com a alternativa al regionalisme i, per tant, a la fi de la nostra cultura.

En la mateixa línia escriu García-Oliver. L’historiador apunta que l’assagista va pensar uns Països Catalans, diu, «amb cara i ulls» i «els va subministrar un marc conceptual indispensable i, per tal d’incentivar el projecte, va promoure un seguit d’iniciatives que, contemplades amb el pas del temps, enlluernen per l’opulència dels resultats, ni que siga en el camp cultural».

En el camp de la política, però, els resultats han estat ben distints. La cosa ve de lluny. Tal com ho recorda García-Oliver, la Transició i el sistema autonòmic va aprofundir la distància entre els diferents territoris que a la llarga ha representat la lenta dissolució de la nació catalana. No cal dir que les diferents administracions autonòmiques han contribuït també a la configuració de sistemes i estructures polítiques distintes i, per tant, al distanciament que al·ludíem.

Des de la implantació de l’autonomisme va sobrevindre, en paraules de Fuster, més que una decadència una «dimissió». En aquest sentit, García-Oliver adverteix amb encert que «el triple regionalisme perjudica, desfibra, empetiteix, empobreix. La ignorància, si no el desdeny, del Principat respecte del País Valencià, una miqueta de les Illes, es presenta, si filem prim, com la ulterior seqüela del nacionalisme espanyol (…)».

I el fet és que aquesta dimissió de què parlava Fuster al País Valencià, amb una Transició tan dura i violenta com ocultada, ha estat clamorosa. Després de la persecució sistemàtica del valencianisme per part del bloc reaccionari s’ha passat a l’assumpció del valencianisme majoritari dels postulats ideològics, del marc mental d’aquest mateix bloc.

Ningú com Josep Conill ho ha explicat de forma tan diàfana quan ningú no s’atrevia a badar boca sobretot en contra del valencianisme amb poder. En un article publicat el 26 de gener 2018 en el seu bloc Escrits anèmics en què criticava la deriva de Compromís cap al comboi i l’il·lusionisme polític de vocació populista, el sociòleg s’esplaiava en les circumstàncies que havien comportat l’estigmatització del de Sueca.

Explicava Conill que la legitimitat del discurs de Fuster es va veure qüestionada de soca-rel per raons de tot tipus i que des d’aleshores no s’han produït canvis substancials.

«La campechanía dels nostres cacics», escriu, «encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de les falles (i altres festes pretesament ‘populars’, com els bous de carrer), l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels ‘grans esdeveniments’ o el menyspreu rampant de la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i aquells que decidiren imitar-ne l’exemple».

I, encara, afegeix Conill en una clara i punyent referència al valencianisme oficial: «Fa massa temps que la nostra vida comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians». El temps ha donat la raó i amb escreix a Conill, al qual els darrers anys s’han sumant altres veus crítiques.

Així les coses, la dimissió de què es lamentava Fuster no potser més letal per a la nostra supervivència com a valencians en un moment en què justament el valencianisme ocupa institucions, acapara un poder com mai no havia somiat. I amb tot i això, no deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat. Certament sense voler-ho Casado, Ayuso o Aznar, els apologistes de la nostra assimilació total, són ara com ara els millors lectors de Fuster.

Paga la pena, doncs, rellegir aquells textos de Fuster i pensar com l’assagista que per reeixir hem de ser ambiciosos, «fins al ridícul, si cal».

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s