L’humor negre de VOX

*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 8 de juliol de 2021.

A l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller, i al seu dibuixant, Carlos Gómez ‘Bluff’, els va costar la vida caricaturitzar Franco. Foto/Dibuix de La Traca on es pot veure Franco al llit amb un soldat de color.

Quan vaig començar a fer classes de periodisme d’investigació a la universitat un dels exercicis que el company Francesc Barata i jo mateix fèiem fer als nostres estudiants era documentar amb minuciositat l’atemptat amb bomba contra la revista satírica El Papus comès el matí del 20 de setembre de 1977.

Es donava el cas que el luctuós fet que es va saldar amb un mort i dèsset persones ferides de gravetat havia tingut lloc a pocs metres de les nostres aules, a l’edifici d’una plaça plena de terrasses sovintejada cofoiament pels nostres alumnes.

Amb l’exercici, els estudiants, aprenien a localitzar fonts difícils de trobar amb un click i, a més, a reconstruir un episodi sinistre i amb moltes ombres de la convulsa Transició amb la violència de l’extrema dreta i la llibertat d’expressió com a principal protagonista.

A molts els sorprenia que l’existència d’una simple publicació de caràcter satíric pogués provocar un atemptat. Era una sorpresa molt inconvenient, sens dubte, conseqüència de tants anys de desmemòria institucional, d’embelliment de la realitat del procés de Transició així com d’emblanquiment deliberat del franquisme. Tot plegat, un autèntic fracàs del mateix sistema que des de sempre ha estat parcialment tutelat per alguns dels principals factòtums del bloc reaccionari espanyol.   

A aquells joves estudiants calia explicar-los que la sàtira ha estat des de sempre una manifestació de resistència civil contra els enemics de les llibertats, els abusos del poder a més d’una arma eficaç contra l’autoritarisme que, certament, només tolera el seu propi humor el qual sempre utilitza amb finalitats  propagandístiques i, sovint, com a avantsala de la repressió sense la qual seria derrotat. 

Calia explicar-los, per descomptat, com el règim nazi es va escarrassar per reprimir aquelles crítiques mordaces considerades desviacions morals, actes de traïció o mostres de derrotisme. Un acudit, posem per cas, podia costar-li la vida a qualsevol ciutadà o la privació de la llibertat en les condicions extremes de les presons alemanyes de Hitler.

Referir-se a casos com el de l’editor de La Traca, Vicent Miguel Carceller i del seu dibuixant Carlos Gómez Carrera ‘Bluff’, assassinats en Paterna el 1940 després de patir tortures per haver parodiat l’església, la Falange, els militars i Franco mateix.

Als reaccionaris, doncs, no els agrada que es faça xunga d’ells i si poden sempre actuen amb contundència, miren de tallar de soca-rel les crítiques. Ho hem vist aquests dies amb l’assenyalament per part de Vox a les xarxes socials de l’editor d’El Jueves, Ricardo Rodrigo Amar, per unes caricatures dels principals dirigents de la formació d’extrema dreta. Els voxonites intimiden l’editor i, alhora, pretenen fer passar bou per bèstia grossa quan acusen El Jueves d’incitar a l’odi contra milions d’espanyols i tot perquè no els agrada veure’s caricaturitzats.

És el mateix partit que es va posar al capdavant de les protestes contra l’assassinat per part de gihadistes dels dibuixants del Charlie Hebdo atesa la seua condició de musulmans i a favor de fer tanta burla com calgués del profeta Mahoma en nom de la llibertat d’expressió. La mateixa formació que compta entre les seues files amb un tipus com Arévalo especialista en fer humor del broc gros contra discapacitats i homosexuals. Arévalo mateix va negar en la ràdio pública valenciana que Franco hagués perseguit mai els gays.

Dit això, fora ingenu pensar que l’atac de Vox a El Jueves siga un arravatament puntual. Que ningú no s’equivoque. La formació ultra, especialista en escampar fem en les xarxes socials, rumors contra els menors migrants o contra els seus adversaris, el primer que faria d’arribar al poder és limitar tot acte de llibertat d’expressió contrari al seu ideari, a la seua cosmovisió de la societat, d’entendre la vida. Per això diuen una cosa i fan la contrària. Es mostren acèrrims opositors a la limitació de les fake news impulsada pel Gobierno enmig d’un clima de preocupació a tota Europa, però, alhora li ensenyen el garrot a publicacions com El Jueves perquè no els agrada com ixen en les vinyetes.

És evident que en l’Espanya de Vox -com en la de Franco on no cabia Carceller ni Bluff- tampoc no cabria un programa com Polònia, revistes com El Jueves o Mongòlia, actors com Xavi Castillo o actrius com Silvia Abril fent acudits sobre ells… Només hi hauria lloc, és clar, per a l’humor negre contra els migrants, els rojos, els mariquites o contra qualsevol dels seus adversaris.  Amb la de jutges i policies malhumorats que n’hi ha no els resultaria massa difícil convertir el país en un tristíssima vall de llàgrimes.  

Com vulga que siga, recordeu l’irònic aforisme de Joan Fuster: “Les dents són per a mossegar, en principi. Ensenyar-les en un somriure és contra natura”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s