*Article de Francesc Viadel publicat el 27 de juliol de 2021 a Nació Digital.
Les vesprades de juliol els temibles esperits de l’estiu expulsen de les seues illes desertes als solitaris als quals no els queda cap altra que vagarejar desorientats pels carrers d’una ciutat incendiada, presa pels turistes atarantats i pels llefiscosos coloms, pels pispes de temporada, pels músics i malabaristes miserables que pidolen per totes les cantonades amb les seues boques esdentegades molt obertes uns pocs cèntims d’euro per comprar una mica més de vida.
Els solitaris són invisibles menys per als altres solitaris. Hi ha prou amb un mirada de reüll, amb un gest quasi imperceptible per a saber-se, per a estimar-se des de la prudència, des del silenci, des d’una distància inabastable. Les vesprades de juliol, lluny dels seus paradisos ficticis, un punt espantats pel grinyol de l’engranatge de la roda del temps, els solitaris es busquen els uns als altres només per sentir-se acompanyats durant unes dècimes de segon en aquella estona estranya en què han quedat orfes de les seues rutines, sense el seu territori perfectament vigilat, apamat. De vegades, a la mateixa hora en què els grans rèptils del zoo paeixen a la vora d’un bassal les seues víctimes, just en el mateix moment en què les parelles de novençans follen ocultes en les penombres denses i impenetrables de les seues cambres, els solitaris van a un qualsevol cinema.
Avui al Maldà passen una pel·lícula tristíssima molt elogiada per la premsa especialitzada. Soc el primer solitari desficiós en arribar a la guixeta. Vaig massa prompte. El cas és que els esperits de l’estiu m’han fet fora del meu apartament de molt males maneres just acabat de dinar. I ara mateix ja no sé els tallats amb gel i les aigües que m’he fet en una terrasseta de la placeta del Pia l’ombra d’un plataner gegant. Fins i tot ha caigut una copa de Montsant que m’ha encès lleument la sang. Estic impacient com un xiquet per posar-me dins de la sala i deixar que fora, al carrer, el temps escanye una mica més aquest estiu que sembla que mai no ha d’acabar.
De moment només puc esperar assegut en un banc que hi ha davant mateix dins de les galeries Maldà que m’obrin el cinema. Des de la meua posició imbatible veig passar pel carrer del Pi una parella vagament nòrdica. Ella té unes cuixes rotundes que donen ganes de mossegar envejosament. Ell la duu agafada per la seua estreta cintura. Ella xarrupa un gelat de gerds. Ell se la mira vanitós. El sol ha socarrimat les seues pells blanques i farinoses com la panxa d’una granota. Passa també una família francesa: pare, mare i tres fills de no més de dotze anys nerviosos com un esbart d’estornells, embogits per la calor. Passa una colla de bellíssimes joves afroamericanes amb els seus cossos embotits en leggins i tops de colors electritzants com els de les aus dels tròpics. Passen, també, corrents amunt i avall, tots els meus fantasmes de joventut que encara em cerquen per endur-se-me’n lluny d’aquesta ciutat fins els confins ignots del riu de la meua tribu on volen que un dia o altre jo muira nu a l’ombra dels àlbers i els salzes, sobre un tou llit de baladres, amb una pedra llisa a la boca.
De sobte, arriba una altra solitària. Deu tenir si fa no fa la meua edat. Ben pensat, potser és un parell d’anys més jove. Duu una mascareta amb un estampat de flors violeta al canell i una motxilleta penjada a l’esquena. Vesteix una brusa clara i uns pantalons amples de lli color vainilla. És una dona bella, rossa i prima, no massa alta, les cames llargues, el nas lleument aquilí, els llavis fins i uns ulls verds enormes. Primer es dirigeix a la guixeta i es passa una estona intentant desxifrar els avisos. Després, desconcertada, es queda palplantada als peus de l’escala que mena fins a la sala. Al cap d’un minut les nostres mirades es creuen. Intercanviem un somrís amistós i, de seguida, se m’atansa fent petites passes. Em quede ben parat. No m’ho esperava gens. Aleshores em pregunta amb un castellà desballestat si sé a quina hora obrin. Li dic que en mitja hora i aleshores ella esbufega infantilment. Em pregunta sobtadament si soc de la ciutat. Li dic que no, que de València i la meua resposta li entusiasma. Va visitar-la, comenta feliç, fa un parell d’anys i va quedar del tot sorpresa. Disserta breument sobre la paella, sobre d’altres banalitats que venint d’una dona bella sempre cauen bé. Em diu que és txeca i que té un apartament a Barcelona però que només el fa servir durant dos mesos a l’estiu perquè la resta de l’any viu a Los Àngeles. Li pregunte si sap res de la pel·lícula que faran a dos quarts de cinc i em contesta que, en realitat, ella ha vingut a comprar les entrades per a venir demà a veure Amélie. Tot seguit, enriolant-se com una xiqueta, confessa que no sap ni les vegades que l’ha vist i em demana si la conec, si m’agrada la pel·lícula i li conteste amb molt d’afecte que és clar que l’he vist mentre em ve al cap el rostre preciós d’Audrey Tautou, els seus ulls de lluna. I la dona es posa molt contenta i tots dos sabem que ens hem convertit en còmplices i, per un instant, només per unes dècimes de segon, pense que potser s’aproparà encara més i m’abraçarà tendrament i el contacte amb el seu cos delicat em llevarà del damunt aquesta amargor menuda, incomplerta, estranya, molesta com un insecte que se m’arrapa a la pell, a la gola, a la mirada. Qui sap si ella ha pensat el mateix.
Just aleshores, mentre la xicota rossa i jo ens mirem en silenci sense saber ben bé que dir-nos encara que potser tots dos tenim ganes de besar-nos llargament, en l’altra banda del meu món C. llança a les aigües de la badia un grapat de pinyols de cirera o l’esquelet del meu record i això em recorda que cal continuar vivint encara que ja et sàpigues més mort que res embolcallat com respires en aquest silenci dens com el vesc.
Mentre aquella dona i jo -que se suposa que és de Praga i que l’anomenaré per sempre més Svetla que vol dir regal- voldríem assaborir-nos, una formiga d’or excava fins el cor d’un albercoc madur caigut en un marge a la vora del camí de La Minyoneta, un cinquantí completament bufat de vi en el racó d’un bar sense cap gràcia que hi ha a la rue Laffite cantonada amb el boulevard des Italiens de Paris plora perquè voldria tornar a ser el xiquet que va ser… I qui no?
Imagine que ara mateix Svetla em demana d’anar junts demà al cinema i que jo accedesc clar no tinc cap més cosa que fer ni ningú com ella amb qui anar enlloc. Amb tot, li conteste imaginàriament que abans jugarem al joc de les coses que ens agraden i de les que no per fer més divertida l’espera. I, llavors, jo anote: no m’agraden les distàncies que em fendeixen, ni la sorra de la platja, ni els silencis que no comprenc, ni els burletes ni els descarats que se’n foten dels meus sentiments més íntims, ni m’agrada l’amor tirà i capriciós, ni les llargues vesprades de diumenge, ni els caporals, ni les estacions de tren com abandonades, ni la velledat sobtada, ni els vanitosos, ni la puta mort que la va parir i que s’ha endut tanta gent estimada i tanta gent que hauria pogut estimar. M’agrada, en canvi, el gust dolç del caqui, la incitant visió d’una figa oberta amb les ungles, el sabor dels gínjols entreverats acabats de collir amb l’estiu moribund tatuat en el cel del capvespre, la remor de l’aigua en les sèquies, els malucs nus d’una dona, els pits nus d’una dona, el coll d’una dona, el clatell d’una dona, el sexe misteriós d’infinita profunditat d’una dona, una dona, la dona, la lluna estimbant-se sobre una tempesta de núvols, els mugrons que fan gust de gerds, el verd del riu, la transpiració sensual de la marjal a la matinada, la gelor del fang entre els dits, el vi quan és bo com tot a la vida… la vida. I Svetla apunta també les coses que li agraden i les que no però la molt entremaliada se les guarda a la seua motxilla junt a la seua barra de llavis, les seues ulleres de sol, una cinta violeta per recollir-se els seus cabells daurats.
Vet ací que, finalment, un senyor amb pintes de roquer obri la finestreta. Svetla i jo, embossats amb les nostres mascaretes, quasi agafats de la mà, ens avancem. Jo arribe primer, compre la meua entrada i puge les escales lentament fins a la sala amb l’estúpida esperança, ja veus tu, que potser pegarà darrere. Ella simplement compra la seua entrada per l’endemà que ja serà dimarts si no passa res. Ens mirem per última vegada. Ara pense que si me l’he trobat és perquè deu fer temps que habita algun dels meus somnis. Abans que se’n vaja recorde que si deixe passar l’oportunitat d’enamorar-me el meu cor es tornarà fràgil i sec com el de l’home dels ossos de cristall que guia la felicitat d’Amélie dins d’un món evanescent fet amb els retalls de les vides impossibles dels altres, en un territori màgic que existeix entre Montmartre i les estacions del Nord i de l’Est.
Com siga, Svetla se’n va obsequiant-me amb un bell somriure i tot seguit em deixa anar de cap a la foscor. Ja acomodat, perplex, un punt atordit, lamente amargament que demà no podré tornar a l’hora que projecten El fabulós destí d’Amélie Poulain perquè a la faena m’han programat una tediosa reunió on line. El cap em va a cent. Com serà el pis d’Svetla? No deu de parar molt lluny, això segur. Tindrà vistes, doncs, al carrer de Petritxol, al cor dels caramels de mora, a l’ànima de la xocolata desfeta? Quin gust faran els seus llavis acabats d’amarar en la seua saliva? I si mai la tornava a trobar?. Seria capaç de demanar-li el telèfon? I si resulta que abans ja l’havia vist en un cafè italià del carrer Halevská de la seua ciutat? Segur que no era ella?.
Les llums s’apaguen i la sala resta completament en penombres com la meua vida ara mateix a aquesta hora de la vesprada d’un juliol de foc. Són temps difícils pels somiadors. Al carrer, els esperits de l’estiu entren i ixen dels albellons com rates afamegades.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 