INSÒLIT
*Insòlit, poema de Miquel Català a partir del poemari Ciutat, dies insòlits de Francesc Viadel.
A Francesc Viadel
Insòlita memòria del sentinella d’extramurs. Eterna avinguda d’àlbers i fanals. Delirant fugida dels edificis tristos, miserables, cap als confins de l’horta. El bus es retarda. El bus de cada dia, el que transporta els mateixos cadàvers de cada dia. Vides anodines. Tribu d’un sud devastat. Éssers infectes pul·lulen pels teus versos de ciutat. El desig de revenja et rosega per dins com un corc. No ho has de consentir. Tu no ets com ells. T’ho has de dir mil vegades. I mil vegades més. Pots assolir la dignitat que ells no tingueren. L’anhel de fugida és compartit per mi. Tens raó, despreocupar-se del que has escrit i del que ja no vols escriure. Alliberar-te d’una càrrega feixuga. Sentir-te lliure del destí del teu poble. D’un país que agonitza. Viure els dies que ens resten sense malbaratar-los en una lluita que sembla condemnada al fracàs. I dedicar-te a escriure del que realment vols escriure. Desnugat. Deslliurat, a la fi, d’aquesta llosa infame que ens esclafa. Eixir de la putrefacció que ens anihila. Gaudir del viatge, de la contemplació del paisatge, de la bellesa, del teu fill, del teu pare, dels records, dels somnis, de la noia dels blue jeans de Ferrater, dels amics, de la txeca dels pits grossos, de la búlgara del cul dur com una poma. I convenir amb mi, i amb l’insigne poeta Estellés, que cal enviar a mamar tots els Suetonis.
Desnugat. Deslliurat a la fi.
Aquell temps tan feliç pot regressar.
13 de desembre de 2020
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 