*Article de Francesc Viadel publicat a Nosaltres La Veu el 14 de desembre de 2020.
Haig de confessar que em va costar molt enfangar-me amb la notícia dels militars colpistes. Vull dir, entrar-hi, llegir i rellegir bé els seus obscens comentaris, avaluar les reaccions polítiques, seguir atentament la botifarra de cartes de militarots adreçades al rei que van seguir a la filtració del grup de xat XIX, de la dinovena promoció de l’Academia General del Aire. Quina mandra, quin fàstic, quines poques ganes d’enfurismar-me… Quina vergonya el silenci de Felip VI -el mateix que el 3 d’octubre es va acarnissar amb els catalans- i els titubejos de l’esquerra, la complicitat repugnant d’Ayuso, Abascal o Casado amb tota aquella colla.
D’entrada, només em vaig quedar amb les intencions del general de divisió de l’Aire Francisco Beca Casanova d’afusellar, pel cap baix, 26 milions d’espanyols. Afusellar-los atès que, a parer del vell, l’única solució a l’esfondrament del seu univers és “culturizar” la gent, un fet que, governant l’esquerra, ell creu impossible. Val a dir que per a Beca, com per a tots els de la seua espècie, la gent som aquelles persones insignificants que ens queixem dels preus abusius dels lloguers, del funcionament merdós de l’administració espanyola, d’una política fiscal injusta… També som els que potser no anem a missa ni pensem que la nostra llengua siga una bomba de fragmentació contra la sagrada unitat de la seua pàtria. La gent que anem al llit amb qui volem i com volem. La gent que, com en la cançó de Georges Brassens, tenim mala reputació perquè quan arriba la festa nacional som incapaços d’alçar-nos del llit, ja que la música militar mai no va saber com fer-ho. Gent com vostè i com jo, d’anar a peu, que procurem no ensopegar amb jutges que no han xafat un barri en la puta vida ni que ens agafe dels collons una qualsevol crisi econòmica ni que hagem mai d’anar a demanar un préstec a un qualsevol banc per a poder arreglar-se la boca, perquè un fill vaja a la universitat o per a ingressar algun dels nostres majors en una residència. Culturitzar? Ja sabem què vol dir per al general culturitzar la gent. Ni més ni menys que fer que aquesta s’empasse el ricí de la seua ideologia de força o de grat, sense remugar, pels seus collons. Res a veure amb empoderar-se mitjançant la cultura com a ciutadans lliures que pensen i decideixen per si mateixos.
El cas és que Beca està fanàticament convençut que ateses les circumstàncies, és a dir, atès que, a hores d’ara, governa un executiu vagament esquerrà, no hi ha cap més remei que “repetir la historia”. Cap més solució que repetir el colp del 36, destruir fins a les arrels el país, empresonar i matar uns centenars de milers de ciutadans dels mateixos que han fet possible la seua vida de privilegis i que, ara mateix, encara li estan pagant del seu llom una voluminosa pensió. I tot això, només per a imposar el que ell i els seus confrares pensen. Per a posar al capdavant del poder una colla d’uniformats i tecnòcrates que, a la força, han de perfeccionar la corrupció sistèmica que patim, la desigualtat social i els abusos ja coneguts de bona part d’unes elits que encara vetllen la mòmia de Franco. En certa manera, els mals d’Espanya, tot i que venen d’antic, són una herència d’aquell colp d’Estat, de la dictadura, ombres sinistres de la mentalitat de Beca i dels qui la comparteixen.
Com deia, em va costar molt seguir aquesta història. Em remou massa coses. Els joves, els meus estudiants posem per cas, no saben res de com sona la música dels espasots. Venen d’una escola en què molts llibres de text ni tan sols es plantegen el sollevament contra la II República com un colp d’Estat. Uns llibres on s’amaga el caràcter repressiu i brutal del franquisme alhora que se’l vincula a una etapa de modernització econòmica d’Espanya. Fet i fotut, no en saben res. Ho he pogut comprovar de primera mà a les aules universitàries. A tot estirar, Franco els sona a un personatge de Jocs de trons, a un tipus que són del tot incapaços de vincular a l’assassinat, la manca de llibertats o el fanatisme religiós. I per acabar-ho d’adobar, s’han cregut que viuen en Holanda o en Alemanya, en un país amb una democràcia de les més avançades del món com no es cansen de repetir, fent arcades, autèntics sàtrapes com Aznar o Gonzàlez.
Jo sí que tinc, però, un record dels espassots. El colp fracassat del 23-F em va agafar als 13 anys eixint de classes de màquina d’escriure. Feia fred i tot era molt fosc. El poble es va submergir en el més absolut dels silencis. Només a la porta d’un bar del carrer Muntanya es van concentrar una colla de joves feixistes amb menys cervell que una mosca per gallejar.
En arribar a casa, vaig veure el meu pare visiblement espantat per l’ombra d’una nova guerra civil. Em va fer que llançara al fem alguns cartells inequívocament polítics. Acabava de despertar-se en mi la consciència de ser un ciutadà lliure, de pertànyer a un poble i a un país que res tenia a veure amb el que se’ns ensenyava a l’escola i no me n’amagava: acumulava propaganda, pamflets, uns primers llibres.
Ja sabem com hagués acabat aquella xarlotada del 1981: amb un inútil bany de sang. Però no va passar res… o va passar tot. En qualsevol cas, tothom va mirar cap a una altra banda. El borbó més corrupte del segle XXI es va convertir en un heroi. I tot va continuar igual com segurament passarà amb tota aquesta darrera inflamació dels militars.
No és probable que hi haja un colp d’Estat amb tancs i soldats als carrers. El govern de Madrid ‘socialcomunista’ -segons tarats com Casado- no convocarà cap referèndum per triar entre corona o república ni deixarà que el facen els catalans. Ni tan sols les condicions objectives de vida de la majoria dels espanyols canviaran ostensiblement amb les reformes legals que s’apunten.
Malauradament, tampoc hi haurà una gran depuració dels elements franquistes en les altes esferes del poder judicial, en les de les forces de seguretat o en les de l’exèrcit, i mentrestant la repressió contra la dissidència política al règim del 78 continuarà, especialment a Catalunya.
El que sí que pot passar és que arribe al poder una coalició formada per tota l’extrema dreta espanyola, VOX, PP i CS, i que el país, doncs, involucione fins a assolir el nivell lamentable d’Hongria i Polònia en un context de quasi descomposició política de la Unió Europea.
Aleshores, amb una Cayetana Àlvarez de Toledo en Interior o amb un Santiago Abascal fent de ministre d’Agricultura, amb Casado passejant-se amb tots els mordors mundials, la gent com vostè i com jo ho passarem malament, independentment d’allò que pensem, només pel fet de viure dels nostres jornals, de no plegar-nos a la bogeria d’aquest personal. Per contra, ja no se sentirà més remor d’espasots, ni el renec dels togats de l’alta judicatura ni les exigències dels empresaris de l’Ibex d’estrènyer més el nus en el gargantxó dels “Pocaropa”. I mentre això dure, uns anys com a mínim, l’embolic i la ruïna social que deixaran al seu darrere serà tan brutal que caldran vint o trenta anys més per recuperar-se.
Tant de bo res de tot això arribe a passar. De fet, aquesta comèdia negra dels afusellats hauria de funcionar -tal com m’explicava fa no res un bon amic i exdirigent d’un partit republicà- com una mena de vacuna contra la temptació totalitària. No ho sé. Em dol haver nascut i crescut en una merda d’Estat com aquest. Veure amb impotència com aquesta democràcia de fireta és incapaç de desfer-se dels seus fantasmes bé per ineficàcia, bé per por o per pura inconsciència.
Dit això, em ve a la memòria aquell article de Joan Fuster escrit arran del grotesc espectacle d’intent de colp d’Estat del 23-F. L’assagista, contra els qui el desaconsellaven de quedar-se a casa com si no res, va explicar que va continuar llegint El turbot (1977) de l’alemany Günter Grass, un conte barroc de la història de la humanitat marcada per la lluita de classes i de sexes, atrapada entre la superstició i el progrés. Al capdavall, Fuster estava convençut que “ells”, Madrid, ho arreglarien. I així va ser. Ara també ho arreglaran. Això sí, ho arreglaran, com sempre, a compte de nosaltres, miserables ciutadans d’un Estat moralment miserable.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 