Manel Alonso o l’obstinació per viure

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 21 d’agost de 2017.

IMG_20170814_180423

Un jove Manel Alonso conversa amb l’escriptor Enric Valor.

Vaig conèixer Manel Alonso la vesprada lleganyosa i humida del dissabte 31 d’octubre de 1987, unes hores abans de la gala literària dels Premis d’Octubre. Seia en una terrassa de la plaça de la Verge de València amb un grup de gent que assistíem al ‘IV Encontre Galeusca d’escriptors gallecs, bascos i catalans’ quan Manel –acompanyat de la seua inseparable Pilar– ens va demanar si no ens sabria greu que canviàrem a la seua taula on, de moment, encara no rondaven els coloms. Segons ens va confessar de manera molt expressiva, aquelles aus el fastiguejaven tant com l’horroritzaven. No l’havíem vist mai però, ben aviat, almenys a mi, em va semblar que el coneixia de tota la vida. Després, vés per on, resulta que fins i tot teníem lligams llunyans de parentesc. El meu besavi i avi paterns eren, com Manel, de Puçol, un poble que havia visitat de menut quan encara hi vivia la germana de l’avi Vicent.

El cas és que acceptàrem de bon grat i continuàrem xerrant de literatura en el mateix cor de la capital d’un país on el personal a penes llegeix els prospectes de les medecines. Com sigui, vist en perspectiva, l’any 87, els nefastos índexs de lectura que ens persegueixen com una ombra tenebrosa tenien una importància relativa. Amb un règim autonòmic acabat d’estrenar i en mans d’una esquerra difusament valencianista, venint d’on venien, qualsevol avanç per insignificant que fos ja era una victòria i un esperó per a intentar seguir creant un món literari en català. Tot estava per fer i, malgrat l’avançat procés de castellanització o de les pressions del blaverisme salvatge, hi havia una certa confiança que les coses canviaren a millor. Somiàvem amb una societat culturalment i lingüísticament recuperada, políticament disposada a desempallegar-se de l’asfixiant sucursalisme. Somiàvem eixir del pou… Amb ell i altres joves com Mara Alberola, Pep CortellFerran Grau, Josep Manel Esteve, Josep Moreno, Vicent Nàcher, Manel Baixauli i Vicent Penya vam intentar vertebrar amb l’ajut del poeta Marc Granell una mínima societat literària per tal de trencar l’aïllament i estimular la nostra creativitat. Vam fer allò que bonament vam poder.

Manel era, com encara ho és ara, un entusiasta d’aquesta causa que, a més, ja aleshores aspirava a la professionalització, a fer de la literatura el seu modus vivendi. Puc assegurar que no he conegut cap escriptor en català que com ell haja invertit tants esforços en aquesta direcció. He reverenciat des de sempre la seua obstinació. Ben mirat, viure d’escriure –i ja no diguem en català– és una bogeria en un país sense lectors i desconnectat del seu mercat de llengua, sense mitjans de comunicació ni públics ni privats disposats a configurar un univers literari amb cara i ulls, sense unes institucions radicalment decantades per la cultura, amb unes editorials que normalment no mouen un dit pels autors i que ben sovint es limiten a l’edició de consum escolar. Ningú com Alonso coneix les trampes del gremi, les seues misèries i dificultats. Res, però, no l’ha aturat.

Alonso ha anat creixent com a escriptor mentre s’anava defensant econòmicament, malvivint, com ell mateix més d’una vegada t’explica. Val a dir que ha fet tot el camí ben sol, sense padrins. Per no donar-li, no li han donat ni una set d’aigua. Ben pel contrari, de vegades ha ensopegat amb tipus sense escrúpols que l’han amargat tant com han pogut. Com un dia em va dir, aquest món es divideix entre lleons i gaseles. Si ets una gasela, em va assegurar amb un punt sorneguer, no tens cap altra opció que córrer perquè no et devoren. Aquesta és la sinceritat amb la qual s’expressa, una sinceritat que constitueix l’ànima de la seua literatura, especialment quan aborda el gènere del dietari. Dietaris que defugen la reflexió encarcarada, la pirotècnia cultista, les llistes copioses de lectures recomanades, les fites solemnes. Dietaris escrits des de l’experiència de l’individu corrent enfrontat a una existència sovint amarga com el que acaba de publicar: Les petjades de l’home invisible (Quorum Llibres, 2017).

Fet i fet, Alonso s’hi sent un home invisible i no per això és menys efectiu en la seua rebel·lió contra una existència tan sovint implacable com absurda. Un ciutadà també atrapat en una societat dominada pels mediocres, pels més cruels. Un home que pateix i que, de vegades, es refugia en la contemplació d’un paisatge i el seu moment, en els escenaris d’una infància, que es recrea en el record d’una bona obra d’art, d’una música. Potser no hi ha prou, però, per a suportar els embats del destí, el malastruc, per combatre la impaciència, els maleïts nervis, les putades una darrera de l’altra d’un sistema que pot arribar a destruir-te, banalment, esclafar-te com si fores una panerola. A l’última, és l’amor pels seus, per l’ofici, una mena d’esperança vacil·lant en un futur millor, allò que definitivament el salva.

D’invisible, Alonso, no en té res. És un tipus excepcional, un supervivent, un exemple de tenacitat i superació. Un fulano, com vostè i com jo, que cada dia ha de guanyar-se el pa mentre pateix els estralls del temps, que cada dia s’ha d’aixecar amb l’esperança de no empitjorar en vida i, finalment, de tenir una bona mort.

M’ha colpit la lectura de molts dels passatges d’aquest darrer dietari d’Alonso, sovint trist, melangiós, sempre d’una sinceritat corprenedora. M’agrada conèixer-lo des de fa tant de temps i poder trobar-nos de tant en tant per a tirar-li quatre pedrades a la lluna i maleir els ossos dels quatre malparits –inclosos els nostres malparits–, que s’ho manegen tot i sempre cauen de quatre potes, com els gats. Vull reivindicar de nou la seua obstinació per viure, la seua incurable mania d’escriure, la seua immensa, envejada llibertat.

 

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s