P.A.H.

*Article de Francesc Viadel publicat a Nació Digital el 20 d’agost de 2017.

caixa-dacio-pagament-pah

Activistes de la P.A.H en una acció davant d’una sucursal de Caja Madrid.

El febrer de 2013 vaig assistir amb un dels meus grups d’alumnes de periodisme a una assemblea de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (P.A.H.) a la seva seu del carrer Enamorats de Barcelona. Fins aquell moment a Espanya s’havien produït mig milió de desnonaments. Després de sis anys de crisi brutal la majoria vam aprendre a viure amb la por a quedar-se sense feina, a perdre-ho tot, a convertir-nos en una qualsevol d’aquelles persones a qui els bancs havien escapçat sense contemplacions. Em sentia concernit per aquell drama com a periodista, com a ciutadà, com a educador. Jo mateix l’havia viscut de molt a prop i en coneixia sobradament els seus efectes devastadors.

Val a dir que en l’entremig també ens vam acostumar a viure amb l’obscenitat que en moments de fractura col·lectiva sempre representa l’exhibició d’un darwinisme social agressiu. Em refereixo als comentaris despectius i ofensivament condescendents amb  els que havien perdut la casa, a la relativització salvatge que se’n va fer de l’onada de suïcidis que va acompanyar l’epidèmia dels desnonaments.
Recordo entre els assistents a aquella assemblea de febrer, Gala Pin, Ada Colau i, sobretot, Carlos Macías que va conduir eficaçment la reunió. Vam poder escoltar testimonis corprenedors. Poguérem comprovar com la navalla hipotecaria afectava per igual immigrants, joves acabats de llicenciar o gent de mitjana edat amb una professió que havia vist convertir-se en pols el seu estatus social. Indistintament tots estaven tocats, amenaçats per la misèria. Hi hagueren també abraçades, plors, consignes, orientacions pràctiques, decisions estratègiques, la fixació d’uns quants objectius concrets… En aquell assemblea vam sentir parlar també per primera vegada dels escraches contra aquells polítics que s’oposaven a l’aprovació d’un Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per la dació en pagament retroactiva, la moratòria de desnonaments i el lloguer social de vivendes buides en mans d’entitats financeres. L’11 de març activistes de la PAH van fer el primer escarni al president Rajoy i la secretaria general del PP i presidenta de Castella-La Manxa, Dolores de Cospedal a l’Hotel Ritz de Madrid. Després d’unes quantes concentracions el PP va intentar guanyar la guerra, una vegada més, amb l’arma de la manipulació del llenguatge i els de la PAH es van convertir de cop en nazis i proetarres. El PP, com en 2003 quan les manifestacions contra la guerra d’Iraq, va tornar a témer la gent del carrer i es va defensar atacant-la en vegada d’escoltar-la. El PSOE, dòcil amb els qui maneguen els fils del sistema va optar per callar.

Dos anys després, just quan començàvem a sentir els cants de sirena de la fi de la crisi, Ada Colau es convertia en alcaldessa de Barcelona. La seva victòria es va voler interpretar com la victòria de la gent més desfavorida i es va percebre en els sectors més conservadors com el principi d’una era de transformacions apocalíptiques que espantarien els inversors, els turistes. La realitat ha estat, però, una altra. Les transformacions, la majoria epidèrmiques, simbòliques, no han aturat la màquina de triturar en què es pot convertir un mercat sense una intervenció eficaç a favor de l’interès públic com en qualsevol país civilitzat que tingui cura dels seus ciutadans. Tenim més inversors que mai, massa turistes. Patim, aquí i tantes ciutats, els efectes d’una depredació econòmica sense aturador, aclamada ben sovint per periodistes i notables.

S’ha intentat legislar, s’ha intentat construir, certament, però res no ha estat suficient per posar fre a la sagnia.

L’augment desorbitat dels preus dels lloguers com a conseqüència en part de la bombolla turística, ha fet esclatar el fenomen dels desnonaments per impagament de lloguer, el 83%  del total en la ciutat de Barcelona.

El mateix Carlos Macías, portaveu de la PAH, afirmava que durant 2017 cada dia en Espanya s’hi donaven fins a 166 desnonaments als quals calia encara afegir els talls d’aigua i de llum dels que no podien pagar. Unes xifres dramàtiques en un país amb sous de misèria que cavalca desbocadament cap a un model social on la desigualtat entre ciutadans només fa que créixer. La incògnita és saber quan de temps podran suportar les classes populars una situació límit com aquesta. Qui podrà pagar lloguers astronòmics amb sous per dessota dels mil euros? Que quedarà per a poder menjar?.

Com sigui, l’activisme de la PAH, en aquests moments mediàticament esmorteït a favor dels vítols a una recuperació econòmica tramposa, continua sent més vigent que mai perquè ara més que mai calen vivendes socials, lloguers assequibles i estables, garanties perquè tothom tingui garantit el subministrament de serveis bàsics com la llum i l’aigua.

 

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Societat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s