Tindrà Marco Miranda un carrer a València?

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu el 22 de maig de 2017.

001

Marco Miranda, assegut, el dia que es nomenat alcalde provisional de València el 14 d’abril de 1931.

Quan el juny de 2015 Joan Ribó es va convertir en alcalde de València després de patir durant anys i panys l’autoritarisme putrefacte de Rita Barberà, vaig escriure en aquest mateix diari una columna titulada València, de Vicent Marco Miranda a Joan Ribó. Entenia que el paral·lelisme estava més que justificat.

El periodista borrianenc Vicent Marco Miranda fou un dels protagonistes destacats de la històrica jornada del 14 d’abril de 1931. Regidor blasquista durant anys havia estat un dels responsables de la modernització de la València del segle XX. També, un incansable lluitador contra la dictadura de Primo de Rivera i, sobretot, un polític honest, valent i admirat pels seus conciutadans.

Aquell dia d’abril va veure, per fi, com s’acomplia el somni de l’arribada d’un nou règim que havia de foragitar del sistema les forces reaccionàries emparades per la monarquia i impulsar les transformacions necessàries per avançar cap a una societat més justa. A la nit fou proclamat alcalde provisional de València i l’encarregat de redactar el primer ban oficial en la llengua del país dirigit Al poble valencià! en què demanava als valencians que qualsevol manifestació pública d’alegria es fes en pau, ordre i respecte per les persones. Marco acumulava -i havia d’acumular encara- molt mèrits com a dirigent, especialment durant la Guerra Civil en jugar-se la vida per salvar la de molta gent de dretes injustament perseguida. Fundador d’Esquerra Valenciana acabaria la seua trajectòria política com a diputat integrat en la Minoria Catalana del Congrés atès els seus vincles amb Esquerra Republicana de Catalunya.

Derrotat el ban republicà, i incapaç d’abandonar els seus a la seua sort, va evitar exiliar-se i va viure amagat durant anys fins al seu trist decés el desembre de 1946 en un xalet de la Malva-rosa. El seu soterrar ha estat considerat com la primera manifestació civil de protesta contra el règim franquista.

Com Marco, Ribó va arribar a l’Alcaldia després que els valencians patiren dècades de governs municipals al servei exclusiu dels interessos de les classes dirigents. Primer, durant el franquisme amb els seus alcaldes aristocràtics i falangistes. Després, i des de 1991, amb governs dominats per un PP que va arribar de la mà de l’anticatalanisme més salvatge. Amb Barberà, la ciutat va ser depredada tant pels constructors com per un PP enfonsat en la misèria moral i la cobdícia. A l’última, València es va convertir en un retrat absurd d’opulència i grisor provinciana.

Vaig escriure que Ribó seria estigmatitzat ràpidament per la caverna per ser català i d’esquerres i també que ho faria bé com alcalde. Ribó és un tipus honrat i coherent i un indiscutit demócrata al qual li ha tocat governar la ciutat en un moment molt complicat.

Mesos endarrere Esquerra Republicana del País València, va demanar un carrer o una avinguda dedicada a la figura de Marco. Ara més que mai, just quan es retiren dels carrers els noms dels franquistes, era el moment de fer-ho. La premsa ha donat aquests dies alguns dels noms que substituiran, entre d’altres, els dels colpistes del 36 i els col·laboradors intel·lectuals. De moment, però, ni rastre del de Marco. Tot plegat, no reconèixer-lo ni que fos d’aquesta manera tan simple seria un error. Si en el suposat oblit hi ha alguna instrucció política, partidista atès l’origen de la petició o bé una por cerval a la reacció furibunda de la caverna mediàtica, l’error passaria a ser una injustícia, un acte de covardia imperdonable com tants que se n’han comès al nostre país des de 1978.

En un moment com aquest, encalçats per l’autoritarisme reaccionari de sempre, els valencians no ens podem permetre negar-nos la nostra pròpia memoria democràtica, privar-nos del record dels nostres dirigents més valuosos. L’alcalde Ribó, menys. Tot plegat, Ribó mai no ha estat un polític de renúncies, ni tampoc un pusil·lànime.

Anuncis

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s