València, de Vicent Marco Miranda a Joan Ribó

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el passat 15 de juny de 2015.

 

Vicent Marco Miranda, assegut, alcalde de valència, 1931.

Vicent Marco Miranda, assegut, alcalde de valència, 1931.

El 14 d’abril de 1931 el periodista borrianenc Vicent Marco Miranda es va convertir en un dels principals protagonistes de la jornada de proclamació de la Segona República a València. Des de 1911 i fins el colp de Primo de Rivera de setembre de 1923, Marco havia estat regidor a la capital del país contribuint amb el seu compromís republicà a la construcció d’una nova Atenes del Mediterrani, d’acord amb el somni il·lustrat de Vicent Blasco Ibáñez. Durant els darrers anys i fins aquell dia, la seua única obsessió havia estat combatre la dictadura militar i la monarquia per a implantar un règim de justícia i igualtat, deslliurat del caciquisme i de la reacció. A la nit, amb l’ajuntament ple de gom a gom, fou escollit alcalde provisional. Ell va ser l’encarregat de redactar un ban dirigit Al poble valencià!, el primer document oficial en la llengua del país després de molts anys de silenci, on recordava que la república havia estat implantada legalment i on demanava a la ciutadania que qualsevol manifestació de satisfacció pública es fera en pau, ordre i respecte per les persones. Des de la Generalitat de Catalunya, el president Francesc Macià va enviar un telegrama de salutació al “poble valencià unit a Catalunya per generosos vincles històrics de sang i llengua” que el nou alcalde contestà amb un “València correspon salutació Catalunya admirable en un abras de germanor”.

Dos anys més tard, Marco, contrariat per la dretanització del blasquisme, va fundar Esquerra Valenciana. Durant les darreres Corts republicanes, s’integrà com a diputat d’aquest partit en el grup d’Esquerra Republicana de Catalunya. Com Lluís Companys, somiava un país restituït en la seua dignitat política, orgullós de la seua llengua i cultura, modern i socialment més just. El 1939 la derrota el va agafar a València. El dirigent polític no va voler fugir, ho haguera considerat una vergonya i una deslleialtat. S’amagà i visqué clandestinament fins la seua mort el desembre de 1946. El seu soterrar és considera la primera manifestació de l’antifranquisma a la ciutat.

Marco fou un home bo, un valent que no va témer enfrontar-se als malvats ni encara que foren del seu propi bàndol. Un tipus honrat que no va dubtar a salvar la vida de molts dels seus enemics ideològics. Un idealista en un món embogit, dominat per la misèria moral. El temps va engolir-se el seu record, la memòria d’uns ideals, també la València somiada dels republicans.
Durant quaranta anys, el franquisme es va lliurar a la tasca de sotmetre a la societat valenciana al seu règim de terror. La ciutat es va convertir en un erm trist i angoixant, en un espai civilment mort, sinistre. És la València dels aristòcrates i els falangistes, la de Rincón de Arellano, Manglano Cucacló de Montull, Gómez Trénor, Trénor Azcárraga, Manglano Selva, Soto Bisquert, López Rosat, Ramón Izquierdo

Amb l’arribada de la democràcia, l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado, va aconseguir assentar les bases d’un renaixement urbà i cultural extraordinari. En certa manera, en la seua visió hi havia molt d’aquell republicanisme ara passat pel tamís de l’europeisme i d’un valencianisme modern, esquerrà. Pérez Casado, amb assessors molt capacitats com Josep Sorribes, va treballar ben sovint amb l’oposició ferrenya dels seus propis companys de files i, sobretot, de la del bloc conservador, hegemònic a la ciutat, retrògrad, protagonista d’una depredació econòmica letal per als interessos de la ciutadania. Els seus i la turba de l’anticatalanisme tardofranquista, el van acabar per destruir políticament.

El 1991 Rita Barberà, la filla d’un destacat falangista arribava a la Casa Gran de la mà del blaver Vicent González Lizondo. La primera i més destructora de les seues decisions fou la de decretar inexistent la memòria, una certa memòria és clar. Barberà representà una certa reinstauració institucional de l’antic règim defensada amb les armes del populisme agressiu, el clientelisme, la propaganda i la falta de transparència.

Durant vint-i-quatre anys Barberà ha manat la ciutat amb puny de ferro, a les ordres dels capitostos de l’especulació, sense tenir ni un sol projecte propi. La ciutat ja fa molt de temps que s’ofega en la mediocritat, en un provincianisme insuportable, fètid, estèril. Aquest model esgotat té els dies contats. Barberà ha estat derrotada sense pal·liatius i se n’ha anat amb el gest covard i enrabiat d’un qualsevol dictador.

Joan Ribó, alcalde de València, 2015.

Joan Ribó, alcalde de València, 2015.

Des del passat dissabte la ciutat té un nou alcalde, Joan Ribó. La caverna ja ha començat a estigmatitzar-lo ignorant que la seua victòria electoral ha estat rotunda, l’expressió d’una voluntat col·lectiva de canvi com mai no havia conegut la ciutat. Els molesta que s’expresse en valencià o que ideològicament procedesca del comunisme, d’un comunisme val a dir que propicià l’arribada de la democràcia. Els molesta que siga català com ho és, per cert, la ultranacionalista Carolina Punset o com ho era l’avi de Rita Barberà. Els molesta, bàsicament, que haja guanyat i que la seua victòria siga una promesa real de canvi.

Ribó és un tipus robust, senzill, amb la corpulència moral d’un llaurador de l’Horta. Somriu i parla sempre mesurant allò que diu perquè li pot més la prudència i l’astúcia que la ràbia o la indignació. No sembla necessitar ni massa ni poc. És un d’aquells tipus amb els que t’hi pots entendre. En el temps dels idolatrats líders televisius, dels polítics sense partits, del discurs de la piulada, no sobren els polítics amb els que pots entendre’t parlant.

El cas és que aquest llaurador amb maneres de professor té ara a les seues mans recuperar el somni d’una ciutat que ha de tornar a ser la capital del seu país. Una ciutat que ha de poder assumir també la tradició de les millors capitals europees, i des d’aquesta assumpció liderar un canvi social, econòmic i col·lectiu molt necessari per afrontar el futur amb garanties.

Tindrà en contra els de sempre, els que durant anys han actuat amb total impunitat. I tindrà l’obligació de fer valdre la seua legitimitat democràtica sense titubejos. Tampoc l’ajudaran les intrigues partidistes, ni els mediocres i els aprofitats de casa. Comptarà, però, amb moltes complicitats, i més que se n’afegiran. Té una responsabilitat enorme: no defraudar els valencians.

Ho farà bé. Serà un bon alcalde i València una ciutat millor.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s