Misèria

*Article de Francesc Viadel publicat el 15 de maig de 2017 a La Veu.

27101

Des de finals de l’hivern i fins que comença la tardor, treballen de sol a sol al camp, set dies a la setmana. Són jornalers gairebé clandestins. Nàufrags, fracassats, gent sense esperances, instal·lats eternament en una vida de malviure. Tenen assumit que és el que hi ha i que, potser, demà moriran rebentats per un infart fulminant, en una baralla de borratxos o de pur fàstic… Tot els està bé, perquè per a ells no hi ha futur des de fa ja molt de temps. El capatàs ho sap i se n’aprofita. No signifiquen res per a ell. Són com panderoles, despulles de carn i ossos, desgraciats que potser algun dia el mataran d’una pallissa o d’una coltellada. Mentrestant, està convençut que encara els fa un bé ocupant-los. Ben mirat, de cas són capaços de fer cap altra cosa que no siga aquella merda de faena? No s’ho valen. Sens dubte, el món és dels forts i, per això, que tan se li’n fot si només declara a la seguretat social unes poques jornades de totes les que fan al mes i que els pague a penes cinc euros per hora, gairebé sempre en negre. No en fotran res de bo mai. Val a dir que, d’aquest salari merdós, als treballadors els han d’eixir els costos del transport, la manutenció i qualsevol despesa imprevista. Cullen caquis o prunes o cebes, poden, birben, cremen llenya o preparen la terra a colp d’aixada. És irrellevant quines siguen les condicions climatològiques. De vegades, fa fred o un vent que et fa venir mal de cap o el sol brusent aixeca butllofes en la pell. D’altres dies, una pluja com neu de farina va embrutant tota la jornada sense arribar, però, mai, a trencar-la. Cal aguantar sense queixar-se aquella humitat penetrant que podreix els ossos i no pensar en res, visitar de tant en tant l’ampolla d’aiguardent o petar-se un canut i pensar en la puta barata que tindran la nit de dissabte. El patró, alguns divendres, els avança uns bitllets a compte, per tal que es puguen desfogar al bordell. Sap que és millor donar de tant en tant alguna alegria al personal.

Sovint se’n vanta davant de la colla que, sense ell, moririen de gana. Que qualsevol dia l’agafaran i el duran a la presó per les putades que els fa, per com els té. Alguns li riuen el comentari deixant veure les seues boques esdentegades, d’altres callen o remuguen. Fet i fet, en més d’alguna ocasió els agents de la Guàrdia Civil l’han aturat en un camí del terme i ell s’ha pensat que, finalment, li havia arribat l’hora. Però, a l’última, mai no li pregunten res comprometedor. Fa anys que el coneixen. Saben que és un fill de puta però n’hi ha tants de fills de puta que millor deixar-ho córrer… Així que intercanvien unes salutacions, fan unes xumades i s’acomiaden cordialment fins a una l’altra.

El tipus s’ha fet ric des que va petar la crisi, ho diu sovint. Fins i tot, ha aconseguit un estatus. Molts pensen que sap fer les coses. Altrament, les colles de ‘panchitos’ o de moros no són cap competència per a ell. Estan una mica més controlades per l’administració i, per tant, en millors condicions laborals. No poden competir amb la seua colla de galeots.

Hi ha d’altres que fan de camioners per a empreses de transport que treballen per a tercers. Paguen una misèria. Exploten els seus transportistes, que solen ser gent amb un peu i mig fora del mercat laboral, sense recursos suficients per a poder tenir un camió propi o per a fer front als autònoms. De vegades, es passen dos mesos sense cobrar, setmanes en la carretera sense rebre un cèntim d’euro per a despeses del viatge. Si protesten van al carrer. Al carrer hi ha el mateix des de fa molts anys. Xicots que reparteixen pizzes durant set o vuit hores per uns vint euros, eterns becaris en empreses que només fan que augmentar els seus guanys, dones grans que netegen habitacions als hotels per sous de misèria, derrotats, despulles humanes que ha deixat el tsunami de la crisi arrambades en la perifèria d’una societat estupiditzada i caníbal. Hi ha els que han guanyat i compren habitatges per augmentar els seus beneficis, els polítics bocamolls que es refugien en el llenguatge de l’economia per a nuls, en la retòrica buida, els empresaris corruptes i una administració corcada que és del tot incapaç de posar fre als abusos. Tot això, passa ací mateix. Amargament. Cada dia enmig del silenci dels coltells.

Advertisements

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s