Mar i Cel, de l’amor i el fanatisme

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 29 de gener de 2015.

1411049927910

El públic de Barcelona està entusiasmat amb la reposició de l’espectacle musical Mar i Cel amb què la companyia Dagoll Dagom celebra 40 anys d’activitat teatral. Des de fa molts mesos que no hi ha nit que el Teatre Victòria, al Paral·lel, no s’òmpliga de gom a gom. L’escenografia, la música d’Albert Guinovart, la interpretació dels actors és sensacional, en definitiva, la combinació de tots els elements justifiquen sobradament l’èxit. La història, una adaptació d’un drama d’Àngel Guimerà escrit en 1910, és bona. Mar i Cel relata el tràgic romanç a bord d’un vaixell pirata entre el seu capità, Saïd, i la seua captiva cristiana, Blanca, filla del també presoner Don Carles, Virrei de València. Saïd és un morisc, a qui els soldats espanyols van assassinar tota la família durant l’episodi de l’expulsió, i que ha acabat en el mar fent de pirata. La seua set de venjança, la seua rancúnia, no li impedeixen, però, tenir pietat envers les seues presoneres cristianes, permanentment amenaçades per una tripulació envilida per l’odi cap als cristians que els van apartar del seu país i que van destruir les seues vides. Serà justament aquest noble sentiment de Saïd el que despertarà els sentiments de Blanca. L’espectador queda atrapat d’immediat per aquesta relació entre els dos joves. Captivat per un amor capaç d’imposar-se sobre els desvaris horripilants del fanatisme religiós, no importa si cristià o musulmà.

La reposició teatral, atès alguns dels temes que tracta, no pot ser més oportuna, just ara en què el món occidental assisteix perplex a l’espectacularització violenta de la manera en què un sector minoritari del món musulmà entén la religió i, alhora, a la reacció d’amplíssims sectors de les societats europees que clamen contra la presència de milions d’immigrants de religió musulmana. Avui, com a l’Espanya del segle XVII, aquests ciutadans són percebuts per molts ciutadans de França, Alemanya o Anglaterra, en els mateixos termes, si fa no fa, que en aquella època. Això és, identificats com una secta terrible, com el cavall de Troia que a la llarga ha de suposar una islamització d’occident ordida des dels confins de l’Orient Mitjà. Cal recordar, que al 1609, com a resultat d’aquesta mateixa por, la corona espanyola decretà l’expulsió de tots els moriscos de la península. Dels aproximadament 300.000 que partiren forçosament a l’exili, més de 100.000 eren valencians. De camí cap a les platges de Vinaròs, Dénia, Alacant o València on havien d’embarcar en direcció cap al nord d’Àfrica, molts serien assaltats o assassinats. Es calcula que uns dos mil cinc-cents xiquets menors de quatre anys foren esclavitzats. L’expulsió adquirí, sense dubte, el rang de genocidi en nom de la puresa nacional, ètnica i religiosa reivindicada per personatges tan sinistres com el frare dominic d’Algemesí, Jaume Bleda. Els temps han canviat però també avui molts dirigents polítics demanen expulsions o restriccions frontereres invocant la puresa d’unes identitats nacionals amenaçades o de la seguretat continental. Els musulmans, els moriscos europeus del segle XXI, tornen a ser més sospitosos que mai.

Es tracta d’una sospita que l’alimenta, prou que ho sabem, fets tant terribles com el del recent atemptat a París contra la redacció de Charlie Hedbo. Que es revifa gràcies a l’eficaç propaganda de terror del fanatisme. Així les coses, la sospita i la por només poden que anar a més. Hi ha també, però, els terribles efectes col·laterals. El gihadisme és una fàbrica d’odi. Capaç de guanyar adeptes entre milers de joves musulmans d’arreu d’Europa sumits en la marginació social, però, de guanyar-los també per a l’antisemitisme o, encara, per a la islamofòbia. Enfront d’aquesta situació tan perillosa hi ha, certament, els milers de ciutadans que demanen una resposta reflexiva, actuacions que no facen malbé el nostre règim de llibertats i que, en cap cas, tampoc limiten el gaudí d’aquest règim a ningú en funció de les seues creences o en nom d’una major seguretat. En són molts, sí, moltíssims, però, també hi ha milions a l’altre costat. Tot plegat, estem ficats en un bon embolic. La partida no ha fet més que començar. Una partida entre la tolerància i un fanatisme persistent, religiós o polític o les dues coses al mateix temps, que no atén a raons, amb l’odi com a part consubstancial a la seua naturalesa. Estem condemnats potser a viure un empitjorament progressiu de la convivència i més encara en un context d’augment de les desigualtats socials que només pot portar recels, malestars i tensions.

A Mar i Cel, quan l’amor i la vida estant a punt de triomfar, apareix Don Carles per donar mort a Saïd. Desesperada, Blanca, la seua filla, decideix també llevar-se la vida. L’odi, finalment, sembla que ha pogut més, tot i que de seguida, d’entre les penombres, una humanitat d’espectres sorgida del somni bell del mar i del cel, emergesca per reivindicar-se  en el cant. Un final trist, ni més ni menys que el que correspon a un drama.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mar i Cel, de l’amor i el fanatisme

  1. Magnífica reflexió sobre el moment actual. Únicament recordar que com expliques al llarg de l’article la partida no ha començat ara sinó que esdevé una llarga història de fanatisme, racisme, vol dir ignorància, allò que no ens deixa evolucionar com humans. Enhorabona !!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s