Salvador Iborra, poeta dels comiats

VIDA

Salvador Iborra Mallol (València, 1978-Barcelona, 2011). Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, va col·laborar com a corresponsal literari per al Diari de Balears mentre seguia un màster en humanitats en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

Va publicar els poemaris Un llençol per a embrutar (2003) i les Entranyes del foc (2005) i Els cossos oblidats, llibre que li va valdre el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la ciutat de Sagunt 2009.

La nit del 29 de setembre de 2011 va morir brutalment apunyalat a mans d’uns delinqüents davant la casa on vivia, al numero 12 del carrer Palma de Sant Just, al cor de Barcelona.

El seu darrer llibre descobreix una veu poètica  singular, única, d’un autor que malgrat la seua joventut ja havia aconseguit una gran solidesa literària.

REIVINDICACIÓ  

El poeta valencià, Salvador Iborra Mallol.

Fuig, corre, escapa’t, afanya’t, no respires, no perdes ni un sol segon, torna’t dragó o nucli del somni i escala veloç el mur de la casa antiga envers el cel de la nit, d’aquest nit de setembre de sang que s’adorm com un albat en els braços gèlids de la boira. Enlaira’t. Ràpid. Ara mateix. Gairebé no tens temps, s’acaba el maleït temps. La mort ja fa estona que alena al teu bescoll, la mort de les ungles de llautó rovellat, dels cabells esborifats i les dents negres. La tens darrere teu la mort, poeta dels comiats, la tens darrere robant-te el cant, aspirant el fum dens del teu tabac màgic, ensumant en l’atmosfera els vapors del darrer glop que has fet per a oblidar la memòria amarga de la ciutat blava que fa poc deixares endarrere, ciutat on bullien lentament en enormes perols de coure tots els ossos dels cavallers il·lustres i la teua vana il·lusió, ciutat infecta, ciutat menuda de ratolins i rates… No et gires. No mires. No digues res. T’està observant, la puta mort. Et vol. Només espera l’instant per abraonar-se calenta i en la seua espera sembla un gat ferotge, astut, desvagat i brut, embogit per la gana i la solitud.

Escapa’t, encara estàs a temps de creuar l’abisme de la condició humana i ocupar un seient en aquell tren que sobrevola el Mersey carregat de passatgers sense destí que acotxen la seua desesperació en els records de la infància enyorada. Vés-te’n, corre! Vés-te’n  i espera’ns, et preguem que marxes, que enganyes la mort, la mort pudenta, sobtada, de navalles i ràbia, la mort estúpida, la puta mort!. Viu, viu, viu…

POEMA

València

 

Interrogant ànimes infernades.

Ausiàs March

Quan et rompen a cops de vergonya el paisatge.

Ponç Pons

Aquesta ciutat irrevocable on cada dia em desperte,

aquesta ciutat incrèdula on habiten malalts incurables,

on m’alce cada matí per provar d’entendre maldestre

quina cosa ha de ser la vida. Ciutat d’amistats difícils,

de paciència callada i d’emocions salvatges sense públic,

aquesta ciutat que em va veure nàixer, indret amarg

de llengua i cultura catalanes encara, controvertida pàtria

que molts la voldrien abandonar per sempre, lassos

de tanta ignomínia, de viure silenciosament entre cadenes.

Aquesta ciutat sense nissaga, camí de capvespres

entre parets pelades d’edificis eternament caient-se,

dels últims raig de llum que el nostre ull perdona.

Ací, d’on els forasters i els patricis en trauen l’hàbit

d’enriquir-se, em ve aquesta nit la necessitat d’escriure.

Avui vull recórrer-la per tota la seua bruta amplària,

ciutat meua, de llengua i música prohibides, sort de carrers

que ni amb els segles cicatritzaran les seues ferides,

ciutat d’un poble que amb la vanitat li han tret l’orgull,

que reposa sobre el pit d’aquells que se l’estimen.

València, pas sinuós de cadàvers que no tenen sexe,

cau de leprosos de l’ànima, carn a si mateix devorant-se,

patrona d’homes bondadosos que no aniran a l’escola,

desert literari abatut i ple de nostàlgia pels nostres majors,

Estellés, Fuster, Valor, Guarner que en temps passats

açò era un lloc d’esperança, ara aterren avions i ja no

es llegeixen llibres. Es contreuen ferotges els suburbis,

falsos discursos envilegen la nostra antiga cultura;

és impossible evadir-se, on està el record d’aquesta terra?

No sabeu com de profundament admire els que hi romanen,

els que porten dins seu l’infern i encara saben riure,

actors coronats que no apareixen mai en els llibres,

els que escriuen a les fosques, els que s’esforcen,

ells em són la pàtria, ells em són la força amb el seu

batre d’ales impossible entre la infantesa i els no-resos,

custodis encara dels carrers de València, senzills i alegres

de vegades, cercant i estimant allò que duem a dins,

aquest gran amor que creix com un dol entre nosaltres,

aquest hospici per a somnis que parla de coses possibles

que no som pelegrins del silenci i una altra ciutat podrà ser.

Del llibre, Els cossos oblidats, Onada edicions, 2009.