El deportat 5.329 i la Justícia Universal del PP

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 5 de febrer de 2015.

KZ Mauthausen, Besuch Heinrich Himmler

Heinrich Himmler, l’ideòleg de l’extermini de milions de persones visita la pedrera del camp de Mauthausen el 27 d’abril de 1941. Bunderarchiv.

 

De jove, Miquel Ulldemolins, degué ser un d’aquells baixets nerviosos, esmunyedís i espavilat com una rabosa. Quan el vaig conèixer encara tenia ulls per a mirar amb delit les coses boniques de la vida. Eren uns ulls d’un verd bellíssim, aquàtic, lleugerament esmortit pel pas del temps. Havia nascut feia 80 anys a Roger de Flor, entre els carrers de Còrsega i Indústria, a l’Eixample de Barcelona i havia crescut feliç sense sospitar res del tràgic col·lapse del seu temps. No hi havia motiu per a preocupar-se. El seu pare es guanyava molt bé la vida com a comerciant de pells i a la casa entraven diners. Miquel recordava, doncs, haver tingut una joventut molt bona. Era un record carregat d’enyorança que revivia per a mi mentre somreia entremaliat. Amb la guerra, però, es va acabar la bona vida i, també, totes les certituds. Miquel, que militava a Esquerra Republicana de Catalunya, com el seu pare, se’n va anar de voluntari al front de Madrid. Més tard l’enviaren al d’Aragó des d’on passà, consumada la derrota de l’exèrcit republicà, als camps de refugiats de la Catalunya Nord. L’internament a Bacarès i Sant Cebrià, el seu pas per la 106 companyia de treball de l’exèrcit francès durant la invasió alemanya fou molt dur, però, res en comparació a Mauthausen-Gusen, el camp nazi austríac conegut com el “molí d’ossos”, on va acabar anant a parar. Allà va deixar de ser una persona per a convertir-se en un esclau, en una bèstia, en un número tatuat a la pell: el 5.329. Inicialment el van destinar a la pedrera del camp, la mateixa d’on durant anys van eixir les llambordes dels carrers de Viena. Els deportats havien de pujar a coll les pesades pedres des de la Wiener-Graben fins al camp per una empinada escala de 168 graons, coneguda com l’escala de la mort. Molts d’ells, mal alimentats i fent jornades de dotze hores diàries, morien per esgotament o bé assassinats pels guardes. Al camp, com en qualsevol dels molts que conformaven el sistema concentracionari de Hitler, la vida no valia res. Miquel mai no va poder esborrar de la seua ment aquella sensació de terror quotidiana. Com tampoc mai no oblidar la visita al camp el 27 d’abril de 1941 del màxim ideòleg de l’extermini, Heinrich Himmler. Una visita de protocol, com la d’un qualsevol director de fàbrica si passem per alt que en aquella factoria el principal producte era la mort, el resultat final d’un procés tan eficaç com absurd d’extermini pel treball.

Després d’un breu període a un comando de treball a Bresten, al Tirol austríac, tornà a un dels subcamps de Mauthausen, el de Gusen, un dels pitjors. En aquell indret s’acostumà a menjar al costat de munts de cadàvers i esperà resignat el seu alliberament que arribà, finalment, a les cinc de la vesprada del 5 de maig de 1945. Mai no va arribar a entendre per què s’havia salvat. Potser, pensava, perquè a meitat de 1941 i després a meitat de 1942, van començar a arribar al camp contingents de presoners jueus que els van descarregar de les feines més dures. Qui ho sap això…

Per Mauthausen passaren quasi 200.000 persones, de les quals es calcula que moriren 116.000 homes i 1.410 dones. Més de 7.000 d’aquests deportats eren republicans espanyols. Quan arribaren els aliat només n’havien sobreviscut, 2.184. Els que es salvaren es juraren a les mateixes portes del camp, en deu idiomes, no oblidar, mantenir viu l’esperit d’unió i solidaritat per tal de continuar lluitant contra l’imperialisme i el fanatisme, per no oblidar els milions d’éssers humans assassinats pel feixisme nazi.

A la mort els havia enviat el ministre Ramón Serrano Suñer, amb el vist i plau del seu cunyat Francisco Franco que, assabentat pels nazis del destí d’aquells presoners, es va rentar les mans adduint que fora d’Espanya no hi havia cap espanyol. A tots ells se’ls va negar l’existència, en un sentit categòric. Per a l’estat espanyol mai no hi van haver ciutadans seus en Mauthausen, ni en Sachsenhausen ni Flossenbürg.  Franco no tan sols va amagar la seua complicitat amb l’extermini sinó que fins i tot va arribar a atribuir-se falsa i covardament, després de la victòria dels aliats, el fet d’haver salvat la vida de milers de jueus d’origen sefardita i això mentre centenars de criminals de guerra es torraven plàcidament sota el sol de la Marina o de les costes andaluses.

Supervivents de Mauthausen. Museu de l'Holocaust Estats Units.

Supervivents de Mauthausen. Museu de l’Holocaust Estats Units.

La democràcia, però, tampoc no va restablir la memòria de les víctimes, ni a Espanya ni a Europa, i durant molt temps només va haver un eurodiputat, el convergent Joan Vallvé, que es va preocupar d’exigir a Alemanya una reparació moral i econòmica.

Oblidar és tornar a morir, una i una altra vegada, eternament. L’Espanya del PP vol continuar oblidant. És per aquest motiu que el Partit Popular va modificar la Llei de Justícia Universal limitant la capacitat dels jutges espanyols per a investigar delictes comesos fora de l’Estat, impedint a fi de comptes que els torturadors del franquisme pogueren ser asseguts davant d’un tribunal a instàncies de no importa quin país. Com a conseqüència d’aquesta mateixa modificació legal, l’Audiència Nacional ha determinat recentment que els tribunals espanyols tampoc no podran investigar els crims nazis, -comesos val a dir que amb la complicitat del règim de Franco-, contra més de 7.000 deportats republicans. La resolució de la l’Audiència no deixa de ser una cabriola jurídica insultant i això malgrat el gest digníssim dels vots particulars de tres dels magistrats. Tant és així, que la Sala, amb l’aquiescència dels magistrats conservadors –hi ha algun que no hi siga en l’Espanya postfranquista?- impedeix investigar una denúncia presentada per víctimes dels camps contra alguns dels seus captors i, alhora, nega que amb la seua decisió s’estiguen infringint els convenis internacionals que obliguen els espanyols a investigar els delictes de lesa humanitat i crims de guerra.

Pense de nou amb Miquel Ulldemolins. Recorde una foto seua, feta pocs mesos després d’haver eixit de Mauthausen en la terrassa d’un cafè de París. Vesteix de gris, amb un vestit elegant que li va una miqueta gran. Seu amb una cama creuada damunt de l’altra i en la mà dreta sosté una cigarreta. L’acompanya un amic, expresoner com ell, que somriu amb desgana. Ulldemolins té la mirada perduda. És una mirada d’una tristesa insondable. Ben bé, és com si encara no haguera pogut abandonar l’infern, com si fóra incapaç d’escapar a les ombres.  I allà és on en certa manera encara roman, junt amb la resta de milers de republicans assassinats, si més no mentre l’oblit siga la llei i la impunitat la justícia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s