*Presentació de Francesc Viadel del llibre de Miquel Català, Poemes de la nina mandarina (ed. Germania). Casa de València-Espai País Valencià, Barcelona, 24 d’octubre de 2014.
Era la nit, solemne, la darrera nit de l’any, com la darrera nit potser d’un segle de desesperança. Ho recorde molt bé. Era la nit -vull insistir- una nit fosca, tancada i freda, tan silenciosa que tancant els ulls podíem sentir la respiració feixuga de la terra, el seu poderós batec com un tam-tam somort, llunyedís… Havien emmudit totes les campanes i les gents, tancades a pany clau a les seues cases, aguardaven reunides que passàs la mort de puntetes.
Tu i jo, Miquel, aquell nit hi érem a la taverna, repenjats al taulell com dos ninots de drap, gegants entre bròfecs i brivalls, entre carreters i jornalers de misèria, somrients… De vegades, sentíem passar a la nostra vora, com un grapat d’afamegats ratolins invisibles, una remor discreta de navalles i dissimulàvem. Respiràvem cofois en aquell univers concret el perfum de l’aigua de mol·lusc i llimona i pebre, l’escuma de la cervesa i les fades nues i excitades de l’aiguardent. Jo tenia les mans tallades, la boca seca i tu cicatrius de por en la mirada, d’una por sobre la qual mai no he gosat interrogar-te, d’una por molt teua, amagada darrere d’un gest inútil de valentia.
Aquella nit beguérem fins dir prou i tot seguit ens arribàrem a la ciutat, travessant les extenses marjals sota la mirada atenta i vigilant dels dracs que les habiten. Era la nit i la ciutat de gel, la ciutat de morts… ciutat de rajoles de sang, ciutat de coloms ofegats en benzina i de grans rosegadors, ciutat de fills de la gran puta, ciutat malalta, ciutat presa per l’implacable i cruel enemic, ciutat de forques, ciutat trista de llargues, inacabables nits… Ciutat que vagarejàrem fins l’albada, fins que els nostres cossos van dir prou i ens va vèncer la son i la fam i el desig inacomplert i la bogeria… El món es preparava per a un gran naufragi i aquella va ser la primera nit del gran desastre, la nit secreta en què la nostra joventut començava a declinar secretament arrossegant en el seu naufragi la ingenuïtat, tota esperança d’immortalitat… Ho sabíem, ho callàvem i per això, també, fugíem.
El naufragi ja és ací i a les platges del present arriben cada matinada milions de cadàvers unflats d’ignomínia que duen els ulls i els llavis cosits amb fil d’aram i un rictus estúpid dibuixat als seus rostres. Les albades ja només són possibles a la planta de caballeros del Corte Inglés, durant uns breus minuts, arraulides en un mostrador ple de penjadors de plàstic i embolcalls de camises cares… Una munió de morts en vida cada dia escodrinya en els contenidors del supermercat amb la il·lusió de trobar el final de la tempesta entre unes safates de filets de pollastre caducats… Plou ganivetes i gel.
Nosaltres, però, gairebé estem sans i estalvis com en aquella nit remota en què va començar tot. Ocults en el caverna de la paraula, protegits per una memòria resplendent que encara és capaç d’excitar-nos com cavalls… I ens queda també el color, salvífic, senyal poderosa de tot el bo que s’amaga dessota les penombres d’aquest temps de llops.
Tens, Miquel, el color com a bandera, del blau al taronja que escup la nostra terra d’argila, del taronja al vermell saborós, incitació a la luxúria en rebel·lió permanent contra la mort… Tens un record poderós de marihuana mentre Johny Winter, ros com una Mare de Déu, amb el cap cofat amb un barret texà i els braços tatuats d’estrelles impossibles, se t’acosta amb sigil i allà a la platja, a cau d’orella, et diu: Vaig nàixer en el foc creuat d’un huracà i vaig cridar a la meva mare sota la pluja. Però tot està ara molt bé. De fet, ¡molt bé!. Tot està molt bé, sóc Jack Flash el ballarí. Molt bé… Tens un somni aeri en què sobrevoles el Far de la Mola guiat per una lluerna com un cavall blau, i a sota el Far de la Mola i el penya-segat, l’abisme, la mar, la immensitat de la vida…
Tens la pluja i l’enigma, i la cambrera contrabandista, una illa vermella i un gat taronja, un desig vermell, petons de mitjanit, niguls de maduixa… nin non xicum mandarina… tens un dia gris i vi negre i un matí il·limitat, tens el cel i la mel i els grills, una illa taronja i violeta, la farigola i el romaní, la pluja, i tens aquella nit darrera de l’any amb les marjals respirant la promesa de l’arròs… i, de sobte, Winter encara torna i amb un trip sota la llengua, se’t torna a acostar i et diu molt fluixet: tot està bé, molt bé, Miquel… Tens la nina mandarina, tens el vers.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 