La paella de Marta Torrado

*Article de Francesc Viadel publicat el 20 d’octubre de 2014 a La Veu del País Valencià.

1317567637_0

Mai no havia pensat en el recipient de la paella, en el ferro nu sense arròs ni carn ni verdures, com un símbol de l’espanyolitat més castissa, al costat mateix potser de l’espassa del Cid, els calçotets de Colom o la faixa d’Isabel la Catòlica, fins que l’altre dia vaig llegir el pegallós article de la diputada del PP Marta Torrado, Paella valenciana en el Congreso.

La peça és un exercici de periodisme de la ultra coentor, del pedorrisme que dirien els castellans, d’un kirsch que tira de tos, escrit amb la traça d’una qualsevol ‘o sea’ amb ínfules literàries. L’exregi de l’Ajuntament de València entra el text fent-li de primeres una sonora llepada de cul a Rita Barberà de qui assegura que ho ha après tot en aquesta vall de llàgrimes. Fou ella precisament, segons explica, la que li va ajudar a descobrir “los rincones del alma de los valencianos, de los jóvenes y de los mayores; de los que han ido llegando y de aquellos que requerían una atención especial”. Tot seguit, Torrado ens relata com es va emocionar en veure en l’autoservei del Congrés dels Diputats el recipient d’una paella ornada amb la bandera d’Espanya. Una visió mística que, al seu parer, esdevé la metàfora màxima de la identitat valenciana, que defineix a la perfecció com som i com sentim els valencians. Tot plegat, en la perspectiva místico-arrossil de la dirigent popular els valencians som uns espanyols de cap a peus el què equival a dir uns constitucionalistes rabiüts, de la Constitució que el seu partit va votar en contra, vés per on, per massa roja i separatista. Ciutadans exemplars en contrast –es dedueix de la lectura- amb els naturals “d’aquella región vecina”, la innomenable, on alguns –diu- encara insisteixen a desafiar la democràcia llençant “mensajes de odio y ruptura, separatistas, ilegales y anticonstitucionales”. Què collons sabrà ella de la “región vecina”?…

martatorrado

La diputada no pot fer més. A Torrado no li emocionen els versos de March o Roig de Corella, ni la magnificència del Montgó, ni l’esperit il·lustrat de Gregori Mayans, ni els cants del Misteri d’Elx o l’altura ancestral de la Muixeranga com tampoc no li deu commoure la misèria dels seus conciutadans o el trist espectacle de la corrupció representat pels seus correligionaris. El que li emociona de veritat és -escriu- la contemplació de l’Albufera, a poqueta nit, mirando al mar com en la cançó de Jorge Sepúlveda, després d’haver-se cruspit una bona paella. Una sensibilitat la seua que, si m’ho permet Don Vicent Blasco, l’acosta a l’ànima del Sangonereta, aquell indígena que va morir en una barca sobre les aigües del llac a causa d’una gloriosa fartada. No podria ser d’una altra manera perquè la valenciania de Torrado és molt limitada. No sap dir en valencià ni “bon dia” i es pensa que uns metres més enllà del camí de Trànsits, entre la selva amazònica i la Meseta castellana, comencen a albirar-se els primers edificis del barri madrileny de Salamanca.

La seua expressió patriòtica és, tot plegat, de piuleta i tronaor de massapà, una caricatura. Riuria de no ser perquè em treu de polleguera la seua frivolitat, perquè m’avergonyeix tanta coentor, perquè reconec dessota el seu gest d’espanyolisme pedorro, el de la reacció ideològica més odiosa. Sent regidora de Progreso humano va ser la responsable juntament amb el seu company de files, l’opusdeísta Miquel Domínguez, de fer fora a empentes i rodolons gairebé un centenar de subsaharians que vivien en condicions infrahumanes sota el Pont d’Ademús a València. L’escàndol del desallotjament fou notable i per dissimular-lo Canal 9 la va filmar, mudada i acabada d’eixir de la perruqueria de fer-se els rínxols, fent veure que atenia aquells “recién llegados” que precisaven d’una “atención especial” però que, alhora, destorbaven l’estampa calatraviana de la ciutat. La culpa de la molesta presència d’immigrants, bramava aleshores Torrado, era de herr ZapateroEichman que els feia carregar en avions i els traslladava de l’odiada Barcelona o Canàries fins una València que sentint la regidora semblava una ciutat assetjada per una trama negra de la judeomasoneria marxista. Els discursos de Torrado sempre tenien aquell to destraler, eren una barreja de discurs de general de la Legión Española del 36 i de mantenidor exaltat d’una falla passada de blau. Discursos tan buits de contingut com aquell recipient de paella constitucionalista que altre dia la va fer levitar en el Congrés.

Des del forat tenebrós de la “región vecina” des d’on escric aquestes ratlles, la puc veure en la cua de l’autoservei del Congrés, mirant-se aquella paella rojigualda amb els ulls humits, un nus en la gola, els genolls tremolosos… sonen en la llunyania els primers acords de Limno… o sea

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s